Abans, però...
El 17 d'octubre de 1986, a la seu del Comité Olímpic Internacional (CIO), el seu president, en Joan Antoni Samaranch, llegia el comunicat amb la designació de la ciutat escollida per a ser seu dels Jocs de la XXV Olimpíada:
"En ma qualité de président j'ai l'honneur de vous annoncer que le Comité International Olympique, réuni en session plénière à Lausanne, a confié l'organisation des Jeux de la vingt-cinquième Olympiade mille neuf cent quatre-vingt-douze a la ville de ... en des moments... a la ville de 'Barsalona' ". (*)
Fa quasi trenta-sis anys i els que llavors teniem una edat sovint recordem amb precisió la data i el lloc on érem quan va saltar la noticia... per fi Barcelona havia aconseguit el seu somni olímpic, tantes vegades fallit !
Primera celebració a Lausana: ___, Rubert de Ventós, Maragall, Dalmau, Vallverdú,
Serra , ___ i Truñó desprès d'escoltar el comunicat del CIO.
Font: Agència EFE. Ft. Julián Martín
Van seguir uns anys de treballs, obres i transformacions urbanes; suportades majoritàriament per la ciutadania amb una barreja d'orgull i sentiment de pertinença a la nova fita comuna. Acostant-se el dia de la inauguració dels jocs el mateix Pasqual Maragall, en la introducció d'un dels informes fets per el Comité Organitzador Olímpic de Barcelona 92 (COOB 92), escrivia a mode de salutació :
Missatge d'en Pasqual Maragall en el 'Official Report of the Games
of the XXV Olimpiad. Volume I', Barcelona 1992.
Font: 'LA84 Foundation Digital Library'
Una cerimònia inaugural diferent...
Si hi ha alguna afirmació sobre els Jocs de Barcelona en que pràcticament tot-hom hi és d'acord es la de que les cerimònies d'inauguració i clausura varen marcar un punt i apart; hi ha hagut un abans de Barcelona 92 i un desprès.
La clau rau en que anteriorment aquests actes es centraven en l'elaboració d'imatges successives al·legòriques a particularitats de la cultura local, d'aire quasi gimnàstic i de disciplina gairebé militar. Quan la Comissió permanent del COOB 92 es va preguntar com s'havia de plantejar aquest problema de seguida van ser d'acord en que les cerimònies de Barcelona s'havien de distingir per la creativitat, l'atreviment i la innovació.
Al concurs endegat per l'organització s'hi presentaren diferents empreses, quedant finalistes amb la màxima puntuació tres d'elles: Ovideo, Bassat i Sport. Davant la dificultat per designar-ne a una de sola el Conseller delegat, Josep Miquel Abad va optar per una solució contundent i radical. En paraules d'en Lluís Bassat:
"Josep Miquel Abad ens va cridar a Pepo Sol d’Ovideo i a mi, ens va tancar al seu despatx amb clau, se la va posar a la butxaca i va dir: 'D’aquí no surt ningú si no hi ha un acord. Segons el jurat, teniu tres 10 cadascú de vosaltres, fa tres convocatòries que empateu, i no volem perdre cap dels tres 10. Per tant, us heu d’associar'. Bé, doncs ens associem..."
El resultat fou la creació de l'empresa Ovideo-Bassat-Sport S.A. - en la que el COOB hi tenia una participació simbòlica del 2% - encarregada de l'organització de les cerimònies dels Jocs de Barcelona. El nombre de persones que hi varen arribar a intervenir va ser molt nombrós, com també foren nombroses les hores d'assaigs emprades per les desenes d'actors i els centenars de voluntaris que formaren l'elenc, en el cas que ara ens ocupa, de la cerimònia inaugural.
A la vegada es proposaven de trobar un delicat equilibri per tal que sense renunciar a mostrar les principals característiques de la identitat catalana - llengua, tradicions, cultura -, aconseguir vincular-la amb la de la resta de les d'Espanya, d'Europa i de la Mediterránea. En paraules recents del que en va ser el director artístic, en Manuel Huerga, en declaracions fetes a VilaWeb:
"Es diu que marca un abans i un després perquè vam proposar un concepte narratiu. Teníem un 'brífing' que ens obligava a explicar que érem Barcelona, Catalunya, Espanya, Europa i la Mediterrània. Tot això s'havia de lligar, perquè no fos una successió de quadres. Vam haver de buscar un expert en mitologia. La Fura ja tenia la idea d'Hèrcules, que segons la llegenda funda Barcino".
I, en efecte, la participació de la companyia de La Fura dels Baus va ser una peça clau del projecte. La Fura va encarregar-se de la part mes teatral de la cerimònia, que n'ocuparia el tram central.
L'acte havia començat a les vuit en punt la tarda del 25 de juliol. I desprès del compte enrere i de començar a sonar la música d'en Carles Santos, apareixen sobre la lona blava que cobria el terreny de joc de l'estadi - representant el cel i la mediterrània alhora - centenars de voluntaris simulant un tapis de flors que es va movent i ballant fins a formar la paraula de benvinguda: 'HOLA' al bell mig de l'estadi. A la vegada el públic reforça fins a vuit vegades la benvinguda cridant a l'uníson aquest 'Hola'. Sona de fons la 'Barcelona' de Freddie Mercury, cantada per ell mateix i per Montserrat Caballé.
Primer gran impacte per els 3.500 milions de persones de tot el món que contemplen l'espectacle per televisió.
'HOLA' gegant format per els voluntaris i corejat per el
públic que omplia de gom a gom l'Estadi Olímpic. (**)
Font: Barcelona Olímpica
La peça central va consistir en l'espectacle de la Fura dels Baus. La història d'Hercules, el llegendari fundador dels Jocs de l'antiguitat i també de la ciutat de Barcino, i el seu pas per Hispania amb l'arribada a les columnes de la fi del mon i la creació de la mar Mediterrània, el mar olímpic i el mar de la civilització. La música que va acompanyar aquesta trencadora posada en escena va ser composada per el prestigiós músic japonès Ryuichi Sakamoto (1952), que l'any 1987 havia guanyat l'Oscar per la banda sonora de 'L'últim Emperador', de Bernardo Bertolucci. La figura del gegant Hercules, es acompanyada de voluntaris que formen el sol i altres figures, i ha de lluitar contra diferents adversitats i enemics, fins que arriba a les columnes que marquen la fi del món conegut, i les obre per a que el mar pugui progressar cap a l'orient creant la Mediterrània i, mes endavant, Barcino.
Diferents moments de l'espectacle de la Fura:
Dalt. Entrada d'Hercules i detalls de la seva imatge
Al mig. Hercules envoltat del sol
A sota. Dalt de l'escenari i contemplant la Mediterrània
Font: Web de La Fura dels Baus
Com a representació dels centenars de voluntaris que conformaren les ones de la Mediterrània reproduïm l'emocionada narració d'una d'elles, na Anna Soler, publicades al diari 'El Periódico' el 6 de juny de 2017:
"Encara guardo el calendari d'assaigs, tinc el casc que dúiem en aquell mar blau, les polseres identificatives, i unes quantes fotos. El penúltim assaig no va sortir bé. Entrar a l'Estadi olímpic amb les ones era tota una aventura. Havíem de córrer i passar entre les columnes dels passadissos aixecant un braç perquè sinó xocàvem. I va passar també el dia de l'assaig general... i això volia dir que aleshores tots els de darrera ensopegàvem i quedava fatal. Quins nervis. Però va arribar el dia i tot va sortir bé.
Emocionant és poc. Aquella música del Ryuichi Sakamoto la tinc gravada en el record. I cada cop que la sento se'm posa la pell de gallina. Quan vam acabar tot era riure, ruixar-nos amb aigua de la calor que vam passar i, plens d'orgull i amb la ciutat més bonica que mai, vam anar a casa a acabar de veure la gran cerimònia dels nostres jocs en els quals érem una 'ona' d'aquell màgic 25 de juliol".
La cerimònia va continuar amb la desfilada dels atletes dels 169 paisos participants; l'entrada de la bandera olímpica, portada per dos voluntaris i quatre atletes - un d'ells en Manel Ibern Alcalde, 'Lolo' -; així com amb l'encesa del peveter.
Aquest darrer acte va tornar a suposar un trencament respecte a anteriors cerimònies, en José Antonio San Epifanio 'Epi' havia recollit la torxa a l'entrada de l'estadi per a fer l'últim relleu i passar-la a l'arquer paralímpic, en Antonio Rebollo, qui mitjançant el llançament d'una fletxa va encendre el peveter situat a notable distància d'on havia de quedar la flama olímpica per il·luminant les jornades dels Jocs de la XXV Olimpíada.
El 13 de juny de 1992 una jove actriu de 15 anys, Marian Aguilera, desembarcava a
Empúries sent portadora del estoig de seguretat en que viatjava la flama olímpica (***).
En Antonio Rebollo en el moment de llançar la flama olímpica cap el peveter
Font: Arxiu JCE. Imatge de l'emissió de RTVE
Els darrers actes de la cerimònia inaugural correspongueren als discursos oficials i als juraments olímpics El dels atletes, que va ser fet per el regatista Luís Doreste Blanco; i el dels jutges, realitzat per l'àrbitre català de waterpolo Eugeni Asencio Aguirre.
Per a la retransmissió es va preveure la instal·lació de fins a 110 càmeres de televisió a l'estadi, 75 corresponents a la RTO 92 - televisió oficial dels jocs i proveïdora de la senyal internacional - i les 45 restants a d'altres televisions per facilitar-ne la personalització.
Passats aquests trenta anys diferents implicats en el disseny i la producció de la cerimònia destaquen alguns fets complementaris:
- Com a mostra del canvi d'escala que representaren les cerimònies inaugural i de clausura de Barcelona 92, sempre mes els successius organitzadors dels posteriors Jocs Olímpics han encarregat aquests actes a directors i productors de cinema i/o publicitat.
- Ja no es tracta d'uns actes pensats per a públics locals o per els assistents a l'estadi de torn. A partir de Barcelona 92 passen a ser uns espectacles televisius globals, pensats per a la seva difusió d'abast mundial i marcats per el desenvolupament exponencial de les tecnologies visuals i digitals.
- L'única mancança dels actes de Barcelona va ser que foren realitzats i comentats, televisimament parlant, per especialistes en el món de l'esport; de manera que part de la visió global i de la intenció dels productors no es va arribar a 'veure' prou adientment reflectida en la imatge i els comentaris, especialment en el cas de la cerimònia inaugural.
Desprès de poc mes de 190 minuts de retransmissió, la inconfusible i enyorada veu d'en Constantino Romero (1947-2013) donava com a finalitzada la cerimònia . Aquell primer dia dels jocs havia estat per els organitzadors i voluntaris una muntanya rusa de nervis, neguits i alegries; amb la incomoditat d'algunes deficiències, especialment en la logística dels transports.
Però el tancament de la jornada a l'Estadi Olímpic havia refermat en tots ells la seguretat que els Jocs de Barcelona 92 estaven ben encarrilats i que a la seva fi en quedaria el regust de la feina ben feta i de l'èxit per a la ciutat.
Josep Castellví
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada