Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.

Sprints. D'un 850 coupe i la Guàrdia Civil...

13 de març 2021

SEAT 850 coupe, de la mateixa sèrie que el d'en Toni Comas
Font: Viquipèdia 


Els anys 60's i 70's, quan anàvem a nedar o a jugar a WP fora de Barcelona, les convocatòries eren per a trobar-nos davant de 'El Chipirón', on el club tenia el local social. Ben poques vegades anàvem amb autocar, gairebé sempre ho fèiem amb cotxes particular. L'any 1971 jo estrenava un SEAT 850 coupe i havíem d'anar a competir a la piscina de Martorell, on feien el 'Trofeu Fires de Primavera'. El Pauli (en Joan Sans) va decidir anar amb mi i, com sempre, es va presentar sense bossa: amb el banyador i una tovallola a la mà i em va demanar de fer servir la meva per a posar-ho tot a dins.

Dit i fet, ens vam posar en camí i quan vam arribar a Martorell ens n'adonarem que ens havíem deixat la bossa al costat d'el quiosc que hi havia davant del 'Chipi'. Així que després de parlar amb l'entrenador -que crec recordar que era en Guillem Alsina- i donat que teníem les carteres i la documentació dins la bossa vam haver de tornar a buscar-la. Arribant a la cruïlla dels Quatre Camins, prop de Molins de Rei, com que anava  molt de pressa, vaig derrapar amb el cotxe just davant d'una patrulla de la Guàrdia Civil de Tràfic. Naturalment ens van parar tot demanan-nos: "Documentación, por favor"..., però, clar, no la teníem !... era a la bossa perduda. 

Els agents ens van comunicar que els havíem d'acompanyar al “cuartelillo” més proper, a Sant Vicens dels Horts, vaig parlar amb l'agent que ens havia atès i li vaig explicar la història sense gaires esperances de sortir-me'n, però de manera sorprenent i molt amablement va acceptar que jo pogués anar a buscar la documentació... això sí, el Pauli s'havia de quedar amb ells, de penyora... 


La recerca de la bossa, un cop a Barcelona, va ser una odissea: al quiosc em van dir que se l'havia endut un treballador de la neteja, un  'barrendero'... el vaig anar a trobar per tot el barri i quan ho vaig aconseguir va resultar que ell ja l'havia dut a la piscina de Folch i Torres; corrents vaig anar a buscar-la i allà la tenia recollida el Grande, l'encarregat, que es va fotre un tip de riure quan em va veure tant congestionat d'anar amunt i avall, 'a la recerca de la bossa perduda'

I ja em teniu tot seguit tornant cap els Quatre Camins on em vaig trobar el Pauli molt somrient i fent-la petar amb els guàrdies civils. Els hi vaig ensenyar la documentació i ens van deixar marxar després de la corresponent esbroncada i d'explicar-nos que l’agent que ens va parar estava fent el curset de submarinista del cos als vespres a la piscina de Folch i Torres i que ens veia entrenar a waterpolo cada cop que hi anava.

El fet es que ja ens havia reconegut d'entrada i per això em va deixar marxar a buscar la documentació, si no hagués estat per això hauríem acabat a comissaria.

Per cert... encara vam arribar a temps de competir !; del resultat, però, no me'n recordo gens...

Toni Comas López

El mateix any 1971, els protagonistes descansant a l'hotel 
dels Cts. d'Espanya d'Hivern a Palma de Mallorca. 
Font: Arxiu JCE. Fons Toni Comas. Ft. SI

La suite aquàtica de Lord Byron (*)

Tranquillo expressivo

Byron va ser el prototip d'una època i d'una manera d'assumir la vida. Cap causa de mort podia resultar més apropiada per a un poeta romàntic que una mansa pluja de primavera a Grècia.

No obstant això, ningú la va merèixer menys que Lord Byron, que entre els seus curiosos costums tenia la de domesticar els mars que anava coneixent: primer va ser el de el Nord; més tard, l'Adriàtic, el Tirrè i el Jònic i, finalment, l'Egeu.

Byron va ser molt més que un poeta romàntic, més que un escriptor d'èxit els llibres del qual s'esgotaven tot just sortir de les impremtes i més que el protagonista d'escàndols amorosos, anècdotes irreverents i declaracions de suport als moviments independentistes d'Europa i Amèrica.

Va ser també molt més que l'home estimat en secret per milions de dones i imitat per milers d'homes, que veien en ell no a un ésser humà, sinó a un semidéu, i més que el creador proscrit per la moral hipòcrita del seu país. Byron, en realitat, va ser la seva pròpia obra mestra.

En un infinit joc de permanent improvisació, va elaborar i reelaborar la seva imatge d'àngel caigut i es va construir a si mateix com a mite. En aquest sentit, assenyalava Bertrand Russell, en la seva Història de la filosofia occidental, que a l'igual que altres personatges rellevants de la història, "Byron té més importància com a mite que com a persona real. Per el que fa al mite, la seva rellevància va ser enorme, sobretot al continent".

El poeta alemany Heinrich Heine, per exemple, el va considerar com el més elevat missioner d'el liberalisme que havia donat la seva generació, l'enemic de l'opressió i de l'esclavitud i l'inconformista que no va tolerar cap interferència contra la llibertat de l'esperit humà. Per a alguns diaris francesos, Byron i Napoleó Bonaparte van ser els dos homes més grans de segle XIX.

Lord Byron retratat vestit de albanès per Thomas Philips, 1835.
Font: Viquipèdia

Sostenutto assai

George Gordon Byron va néixer a Londres, al número 16 de Holles Street, el 22 de gener de 1788. Als deu anys es va convertir en el sisè successor del títol de baró Byron de Rochdale. Va estudiar a Cambridge i, a l'arribar a la majoria d'edat, va ocupar un escó a la Cambra dels Lords.

Successius escàndols sexuals van fer d'ell un dels personatges més cèlebres de la seva època. Els més sonats de tals escàndols van ser la seva separació d'Anne Milbauke, una dona puritana i de ment estreta, amb qui ningú s'explica encara perquè s'hi va casar el 1815; els amors incestuosos amb la seva germanastra Augusta; les seves esporàdiques relacions homosexuals amb joves i adolescents que, com afirma l'escriptor espanyol Juan Gil-Albert, "van grimpar també amb les seves gràcies masculines -i això, en diferents etapes de la seva vida- a cor de poeta", i, finalment, la seva relació a Venècia amb la comtessa Teresa Guiccioli, casada amb el dues vegades vidu comte Alessandro Guiccioli.

Aquesta darrera aventura amorosa va ser d'una tal intensitat que Byron es va veure embolicat en situacions veritablement angoixants, a causa de les quals va començar a percebre l'envelliment del seu cos: "El meu cabell ha envellit i les arrugues han estat pròdigues en el seu avanç indeleble. Tot i que no se m'ha caigut el cabell, sembla que es troba a `punt de fer-ho, i les meves dents segueixen amb mi només per cortesia", va escriure amb patetisme al seu amic Wedderburn Webster.

Físicament, Byron era molt atractiu -"Byron ens va llegar la llegenda d'haver estat l'home més atractiu del seu temps", apunta Camilo José Cela en la seva "Enciclopèdia del Erotismo"- i, encara que el seu cos tendia a engreixar, s'esforçava per a mantenir-se esvelt.

Quatre anys més tard, després de dedicar-se a "suprimir el seu greix pervers i a esculpir el seu cos, mitjançant la utilització de banys calents, la boxa, l'esgrima, sobretot la natació i l'equitació i, finalment, mitjançant un règim alimentari extremadament rigorós", com enumera el seu biògraf francès Gabriel Matzneff, la comtessa de Blessington s'adona que Byron està "tan prim que el seu rostre sembla el d'un adolescent".

Allegro moderato

Durant tota la seva vida -i no únicament amb mires per  a baixar de pes-, Byron va ser un destacat practicant de diverses disciplines esportives, tot i que arrossegava un defecte físic congènit: era coix.

Hi ha diverses llegendes sobre aquesta coixesa. Ell mateix en va responsabilitzar a la seva mare, atribuint la seva malformació a la cotilla que Catalina Gordon Byron va portar durant l'embaràs.

Estudis mèdics posteriors a la mort del poeta i fins i tot alguns d'actuals discrepen sobre el que s'ha anomenat el misteri ortopèdic. Segons els uns, Byron tenia un peu deforme. Segons els altres, la seva coixesa provenia de la malaltia de Little; de displàsia congènita; de paràlisi infantil; fins hi va haver qui va assenyalar que d'una ferida ocorreguda al néixer. Per descomptat, tants diagnòstics s'han anul·lat entre si i el que han fet és nodrir l'enigma.

Ara bé, el defecte físic de Byron té importància més enllà de la xafarderia, a causa que el va impulsar a refugiar seu mal -i el complex que aquest li produïa- en la natació, l'únic esport en què li era possible que aquest defecte passes desapercebut. 

Andantino grazioso

L'instructor de natació de Byron va ser un professor de boxa molt famós a l'Anglaterra de la seva joventut: John 'Gentleman' Jackson, el qual havia estat campió anglès de boxa l'any 1795. Sota la supervisió de Jackson, Byron va travessar el Tàmesi nedant, en una data no del tot determinada per els seus biògrafs, entre 1805 i 1807. Després, el 1809, va creuar el Tajo, a Espanya, en una travessia de tres hores de durada.

Es pot dir que, cada cop que se li presentava l'ocasió, Byron es llançava a les aigües amb el mateix místic apassionament amb que ho afrontava tot en la seva vida. D'aquesta manera, va arribar a un dels seus majors reptes com a nedador: el de creuar l'Helesponto.

Larghetto

Segons compta una llegenda grega, un jove anomenat Leandre, que vivia a Abydos, al costat asiàtic de l'Helesponto, nedava cada nit fins a Sestos, al costat europeu de l'estret, guiat per un fanal que la seva estimada Hero, sacerdotessa d'Afrodita, encenia a la part alta de la torre de casa seva.

A la matinada, quan el sol començava a enrogir el firmament, Leandro retornava de nou nedant fins Abydos.

Una nit, mentre Leandro bracejava en la foscor cap a Sestos, es va abatre sobre la mar una tempesta i el vent va apagar el fanal. Desproveït del senyal que li indicava on dirigir-se, Leandro va nedar sense rumb cap a la tragèdia. Al matí, estranyada per l'absència nocturna de Leandro, Hero va pujar a la torre i va descobrir el fanal desproveït de flama.

Hero esperant a Leandro.
Pintura d'Evelyn de Morgan (1855-1919).
Font: De Morgan Foundation

Sense comprendre encara la intensitat del seu drama, va dirigir la seva mirada a la platja i allà va veure el cadàver del jove, bressolat per les onades, amb una alga enredada en un dels seus peus, a la manera d'un irremeiable símbol romàntic.

Hero no va suportar la visió i es va llançar des de la torre

Allegro vivace

Byron va voler demostrar que la consuetudinària gesta nocturna de Leandro era factible més enllà de la llegenda.

El 3 de maig de 1810, després d'un intent fallit realitzat uns dies abans, va travessar en una hora i deu minuts l'estret que avui es diu dels Dardanels, en companyia del seu amic, el lloctinent Ekenhead. Aquest, per cert, va arribar a la riba oposada cinc minuts abans que el poeta. El lloc triat per tots dos per creuar l'estret tenia 1.960 metres d'ample.

Heus aquí el que en comenta Byron, en una carta escrita aquest mateix dia al seu amic Henry Drury: "Aquest matí he nedat des de Sestos a Abydos. La distància més curta no és més d'una milla, però el corrent la fa difícil; tant és així que dubto si les aficions conjugals de Leandro hauran quedat una mica disminuïdes en el seu pas al Paradís. Ho vaig intentar fa una setmana i vaig fracassar per causa de vent de nord i la rapidesa de la marea, encara que des de petit he estat un bon nedador. Però aquest matí, estant en calma, ho he aconseguit i he creuat l'ample Helesponto en una hora i deu minuts ". A més de la constatació que la proesa era realitzable, d'aquesta prova va néixer un dels poemes més coneguts de Byron: 'La promesa d'Abydos'.

Estret de Helesponto, avui Dardanelos
Font: Viquipèdia

Vuit anys més tard, trobant-se a Venècia, Byron es va sentir obligat a respondre a un desafiament llançat per un antic soldat de Napoleó, del qual no se'n sap res mes que ostentava un nom de ressonàncies operístiques: Angelo Mengaldo. A oïdes d'aquest havien arribat les gestes natatòries de l'anglès i va voler comprovar que no es tractava d'exageracions.

Al costat d'un amic comú no identificat, Byron i Mengaldo van partir de l'illa de Lido. En Mengaldo va abandonar extenuat, quan ja enfilava l'entrada del Gran Canal. L'amic comú es va rendir uns minuts després. Byron va seguir fins a l'actual 'sestiere' de Santa Croce, on hi ha l'església de Sant Simeó. En aquesta ocasió va estar nedant ininterrompudament durant 4 hores i 20 minuts, tot i que ell mateix va escriure que "l'aigua de la llacuna és tèrbola i no resulta agradable banyar-se en ella".

Tal demostració de resistència li va valer entre els venecians dos malnoms: El Diable Marí i El Peix Anglès.

Finale presto con fuoco

Al marge de les seves proeses i els seus escàndols, Byron va ser el prototip d'una època i d'una manera d'assumir la vida.

Contradictori com a individu, no podia escapar a la paradoxa d'una mort insòlita. Ell, que havia sotmès amb les seves braçades tots aquells mars que va conèixer en vida, precisament ell va ser víctima d'una pluja de començaments de primavera. El 9 d'abril de 1824 va insistir que volia muntar a cavall sota un gran xàfec. En tornar de l'exercici, va romandre molta estona sense canviar-se de roba, fins que va caure al llit amb febre i dolors.

Els metges recomanaren que es purgues i que se li aplicaren sangoneres per sagnar. Deu dies sota aquesta teràpia el van afeblir i el van dessagnar fins al punt que, tot just unes hores abans de morir, després de despertar de la inconsciència en què va estar sumit les dates prèvies, va exclamar: "Els doctors m'han assassinat".

Després va perdre de nou el coneixement i es va submergir en l'oceànic temps d'el mite. Era el 19 d'abril de 1824 i es trobava en el pantanós llogaret de Missolonghi, a Grècia.

Armando José Sequera (**)

(*) L'original d'aquest article ha estat publicat a la web 'Letralia, Tierra de Letras', que amablement ens autoritza per a la seva reproducció

(**) Escriptor veneçolà (Caracas, 1953). Periodista, promotor cultural, conferenciant i guionista de ràdio. Ha publicat més de quaranta llibres, gran part d'ells per a nens i joves. Ha obtingut setze premis literaris, tres d'ells internacionals: Casa de les Amèriques (l'Havana, Cuba, 1979); el Diploma d'Honor de l'Organització Internacional per al Llibre Juvenil, IBBY (Basilea, Suïssa, 1996) -tots dos amb l'obra 'Evitarle malos pasos a la gente'-, i la Biennal Llatinoamericana "Canta Pirulero" (València, Veneçuela, 1998), amb el llibre 'Teresa'.

La suite acuática de Lord Byron (*)

Tranquillo expressivo

Byron fue el prototipo de una época y de una forma de asumir la vida. Ninguna causa de muerte podía resultar más apropiada para un poeta romántico que una mansa lluvia de primavera en Grecia.
Sin embargo, nadie la mereció menos que Lord Byron, quien entre sus curiosas costumbres tenía la de domesticar los mares que iba conociendo: primero fue el del Norte; más tarde, el Adriático, el Tirreno y el Jónico y, por último, el Egeo.

Byron fue mucho más que un poeta romántico, más que un escritor de éxito cuyos libros se agotaban al nada más abandonar las imprentas y más que el protagonista de escándalos amorosos, anécdotas irreverentes y declaraciones de apoyo a los movimientos independentistas de Europa y América.

Fue también mucho más que el hombre amado en secreto por millones de mujeres e imitado por miles de hombres, que veían en él no a un ser humano, sino a un semidiós, y más que el creador proscrito por la moral hipócrita de su país. Byron, en realidad, fue su propia obra maestra.

En un infinito juego de permanente improvisación, elaboró y reelaboró su imagen de ángel caído y se construyó a sí mismo como mito. Al respecto, señalaba Bertrand Russell, en su Historia de la filosofía occidental, que al igual que otros personajes relevantes de la historia, “Byron tiene más importancia como mito que como persona real. En cuanto mito, su relevancia fue enorme, sobre todo en el continente”.

El poeta alemán Heinrich Heine, por ejemplo, lo consideró el más elevado misionero del liberalismo que había dado su generación, el enemigo de la opresión y de la esclavitud y el inconformista que no toleró ninguna interferencia contra la libertad del espíritu humano. Para algunos periódicos franceses, Byron y Napoleón Bonaparte fueron los dos hombres más grandes del siglo XIX.

Retratado en traje de albanés por Thomas Philips, 1835
Fuente: Wiquipedia

Sostenuto assai

George Gordon Byron nació en Londres, en el número 16 de Holles Street, el 22 de enero de 1788. A los diez años se convirtió en el sexto sucesor del título de barón Byron de Rochdale. Estudió en Cambridge y, al alcanzar la mayoría de edad, ocupó un escaño en la Cámara de los Lores.

Sucesivos escándalos sexuales hicieron de él uno de los personajes más célebres de su época. Los más sonados de tales escándalos fueron su separación de Anne Milbauke, una mujer puritana y de mente estrecha, con quien nadie se explica aún por qué se casó en 1815; sus amores incestuosos con su hermanastra Augusta; sus esporádicas relaciones homosexuales con jóvenes y adolescentes que, como afirma el escritor español Juan Gil-Albert, “treparon también con sus gracias masculinas -y esto, en distintas etapas de su vida- al corazón del poeta”, y, por último, su relación en Venecia con la condesa Teresa Guiccioli, casada con el dos veces viudo conde Alessandro Guiccioli.

Esta última aventura amorosa fue de tal intensidad que Byron se vio envuelto en situaciones verdaderamente angustiosas, a causa de las cuales comenzó a sentir el envejecimiento de su cuerpo: “Mi cabello ha encanecido y las arrugas han sido pródigas en su avance indeleble. Aunque no se me ha caído el pelo, parece que va a caérseme, y mis dientes siguen conmigo sólo por cortesía”, escribió con patetismo a su amigo Wedderburn Webster.

Físicamente, Byron era muy atractivo -“Byron nos legó la leyenda de haber sido el hombre más atractivo de su tiempo”, apunta Camilo José Cela en su Enciclopedia del erotismo- y, aunque su cuerpo tendía a engordar, se esforzaba por mantenerse esbelto.

Cuatro años después, tras dedicarse a “suprimir su mala grasa y a esculpir su cuerpo, mediante la utilización de baños calientes, el boxeo, la esgrima, sobre todo la natación y la equitación y, por último, mediante un régimen alimenticio extremadamente riguroso”, como enumera su biógrafo francés Gabriel Matzneff, la condesa de Blessington da cuenta de que Byron está “tan delgado que su rostro parece el de un adolescente”.

Allegro moderato

Durante toda su vida -y no sólo con miras a bajar de peso-, Byron fue un destacado practicante de varias disciplinas deportivas, aunque arrastraba un defecto físico congénito: era cojo.

Existen varias leyendas sobre esta cojera. Él mismo responsabilizó de ella a su madre, atribuyendo su malformación al corsé que Catalina Gordon Byron llevó durante el embarazo.

Estudios médicos posteriores a la muerte del poeta y aun algunos actuales discrepan acerca de lo que se ha dado en llamar el misterio ortopédico. Según unos, Byron tenía un pie deforme. Según otros, su cojera provenía de la enfermedad de Little; de displasia congénita; de parálisis infantil; hasta hubo quien señaló que de una herida ocurrida al nacer. Por supuesto, tantos diagnósticos se han anulado entre sí y lo que han hecho es nutrir el enigma.

Ahora bien, el defecto físico de Byron tiene importancia más allá de la chismografía, debido a que lo impulsó a refugiar su mal -y el complejo que el mismo le acarreaba- en la natación, el único deporte en que le era posible disimularlo.

Andantino grazioso

El instructor de natación de Byron fue un profesor de pugilismo muy famoso en la Inglaterra de su juventud: John 'Gentleman' Jackson, quien había sido campeón inglés de boxeo en 1795. Bajo la supervisión de Jackson, Byron atravesó el Támesis a nado, en una fecha no del todo determinada por sus biógrafos, entre 1805 y 1807. Luego, en 1809, cruzó el Tajo, en España, en una travesía que duró tres horas.

Puede decirse que, cada vez que se le presentaba la ocasión, Byron se lanzaba a las aguas con el mismo místico apasionamiento con que realizaba todo en su vida. De esta manera, llegó a uno de sus mayores retos como nadador: el cruce del Helesponto.

Larghetto

Según una leyenda griega, un joven llamado Leandro, que vivía en Abydos, en el lado asiático del Helesponto, nadaba todas las noches hasta Sestos, en el lado europeo del estrecho, guiado por un farol que su amada Hero, sacerdotisa de Afrodita, encendía en lo alto de la torre de su casa.

En la madrugada, cuando el sol empezaba a colorear el firmamento, Leandro retornaba de nuevo a nado hasta Abydos.

Una noche, mientras Leandro braceaba en la oscuridad hacia Sestos, se desató una tormenta y el viento apagó el farol. Desprovisto de la señal que le indicaba adónde dirigirse, Leandro nadó sin rumbo hacia la tragedia. Por la mañana, extrañada por la ausencia nocturna de Leandro, Hero subió a la torre y descubrió el farol desprovisto de llama.

Hero aguardando a Leandro.
Pintura de Evelyn de Morgan (1855-1919).
Fuente: De Morgan Foundation

Sin comprender aún la intensidad de su drama, dirigió su mirada a la playa y allí avistó el cadáver del joven, mecido por las olas, con un alga enredada en uno de sus pies, a la manera de un irremediable símbolo romántico.

Hero no soportó la visión y se arrojó desde la torre

Allegro vivace

Byron quiso demostrar que la consuetudinaria hazaña nocturna de Leandro era factible más allá de la leyenda.

El 3 de mayo de 1810, luego de un intento fallido realizado unos días antes, atravesó en una hora y diez minutos el estrecho que hoy se llama de los Dardanelos, en compañía de su amigo, el lugarteniente Ekenhead. Éste, por cierto, llegó a la orilla opuesta cinco minutos antes que el poeta. El sitio elegido por ambos para cruzar el estrecho tenía 1.960 metros de ancho.

He aquí lo que al respecto dice Byron, en una carta escrita ese mismo día a su amigo Henry Drury: “Esta mañana nadé de Sestos a Abydos. La distancia más corta no es más de una milla, pero la corriente la hace difícil; tanto es así que dudo si las aficiones conyugales de Leandro habrán quedado un tanto disminuidas en su paso al Paraíso. Lo intenté hace una semana y fracasé por causa del viento del norte y la rapidez de la marea, aunque desde pequeño he sido un buen nadador. Pero esta mañana, estando en calma, lo logré y crucé el ancho Helesponto en una hora y diez minutos”. Además de la constatación de que la proeza era realizable, de esta prueba nació uno de los poemas más conocidos de Byron: 'La prometida de Abydos'.

Estrecho de Helesponto, hoy Dardanelos
Fuente: Wiquipedia

Ocho años más tarde, estando en Venecia, Byron se sintió obligado a responder a un desafío lanzado por un antiguo soldado de Napoleón, del que nada más se sabe que ostentaba un nombre de resonancias operáticas: Angelo Mengaldo. A oídos de éste habían llegado las hazañas natatorias del inglés y quiso comprobar que no se trataba de exageraciones.

Junto a un amigo común no identificado, Byron y Mengaldo partieron de la isla de Lido. Mengaldo abandonó extenuado, cuando ya estaba a la entrada del Gran Canal. El amigo común se rindió unos minutos después. Byron siguió hasta el actual 'sestiere' de Santa Croce, donde se encuentra la iglesia de San Simeón. En esa ocasión estuvo nadando ininterrumpidamente durante 4 horas y 20 minutos, pese a que él mismo escribió que “el agua de la laguna es turbia y no resulta agradable bañarse en ella”.

Tal demostración de resistencia le valió entre los venecianos dos motes: El Diablo Marino y El Pez Inglés.

Finale presto con fuoco

Al margen de sus proezas y escándalos, Byron fue el prototipo de una época y de una forma de asumir la vida.

Contradictorio como individuo, no podía escapar a la paradoja de una muerte insólita. Él, que había sometido con sus brazadas cuantos mares conoció en vida, precisamente él fue víctima de una lluvia de comienzos de primavera. El 9 de abril de 1824 insistió en que quería montar a caballo bajo un gran aguacero. Al regresar del ejercicio, permaneció mucho rato sin cambiarse de ropas, hasta que cayó en cama con fiebre y dolores.

Los médicos recomendaron que se purgara y que se le aplicaran sanguijuelas para sangrarlo. Diez días bajo esta terapia lo debilitaron y desangraron a tal punto que, apenas unas horas antes de morir, tras despertar de la inconsciencia en que estuvo sumido las fechas previas, exclamó: “Los doctores me han asesinado”.

Luego perdió de nuevo el conocimiento y se sumergió en el oceánico tiempo del mito. Era el 19 de abril de 1824 y se hallaba en el pantanoso villorrio de Missolonghi, en Grecia.

Armando José Sequera (**)

(*) El original de éste artículo ha sido publicado en la web 'Letralia, Tierra de Letras', que amablemente nos autoriza a su reproducción

(**) Escritor venezolano (Caracas, 1953). Periodista, promotor cultural, conferenciante y guionista de radio. Ha publicado más de cuarenta libros, gran parte de ellos para niños y jóvenes. Ha obtenido dieciséis premios literarios, tres de ellos internacionales: el Casa de las Américas (La Habana, Cuba, 1979); el Diploma de Honor de la Organización Internacional para el Libro Juvenil, Ibby (Basilea, Suiza, 1996) -ambos con la obra 'Evitarle malos pasos a la gente', y la Bienal Latinoamericana Canta Pirulero (Valencia, Venezuela, 1998), con el libro 'Teresa'.

La Natación en el Montjuïc, 1947-1957 (yII)

7 de març 2021

En estos últimos cinco años que nos quedan por repasar del periodo seleccionado el Montjuïc va consolidando una posición relevante en el seno de la natación catalana. Son ya frecuentes las clasificaciones en primeros lugares de los Campeonatos de Cataluña de las diferentes categorías y no es una excepción ver nadadoras y nadadores del club seleccionados para representar a Cataluña en los campeonatos nacionales.

1953

Este año nos proporcionará dos bajas fundamentales en la natación española: Enrique Granados morirá de manera repentina en el mes de julio y Andrés Zoliomy partirá hacia Italia después de que en los JJ.OO. de Helsinki de 1952 el equipo español de waterpolo no obtuviera los resultados esperados. Pondrá así punto y final a su primera etapa española y emprenderá en Italia el camino hacia el oro olímpico de su equipo de waterpolo en los JJ.OO. de Roma 1960.

En los Campeonatos Generales de Cataluña las chicas del Montjuïc alcanzan la segunda posición, mientras que los chicos se clasifican terceros. Destacan la participación de Montse Ramos en las pruebas de braza y la del relevo 4x200 m libres femenino compuesto por M. Ramos, C. Ramos, Arumí y Sala, que llegan en segundo lugar sólo superadas por el 'Natació' Barcelona. En chicos Teo Poch queda tercero en los 100 m libres con un tiempo de 1'05" y Orero repite este lugar en los 100 m espalda.

El club debutará con un equipo en lo que entonces era conocido como Ballet Acuático, que se sumará a los recientemente creados por el C.N. Barcelona y la Sociedad Atlética de Barcelona para poner en marcha esta disciplina acuática en España.

En la tradicional Travesía del Puerto el club logra por novena vez consecutiva el Trofeo Gil y Arnau al clasificar hasta setenta nadadores. Teo Poch queda en cuarta posición y lo sigue Albert Medina en el lugar 52. Las mujeres clasifican a Montserrat Ramos en cuarta posición, a la que seguirán C. Raventós y Juanita Faure en los lugares undécimo y decimocuarto, respectivamente

1954

Joaquín Morera es nombrado Secretario de la FEN, cargo que ocupará durante largo tiempo y que facilitará su etapa de dirigente internacional de la natación en la LEN y, más tarde, en la FINA. Por primera vez después de la guerra civil se reanuda la participación española en los Campeonatos de Europa en su edición de Turín. En vistas a los Juegos del Mediterráneo del año próximos la Piscina Municipal de Montjuïc emprende su reforma definitiva ampliando las gradas, convirtiéndose en un 'Estadio Náutico' con capacidad para nueve mil espectadores.

En los Campeonatos de España absolutos que se celebran en Barcelona y en representación de Cataluña participa Carmen Ramos en los 100 m mariposa, logrando un tiempo de 1'37". Paco Bonet gana en los 100 m braza y llega segundo en los 100 m mariposa en los campeonatos juveniles. La misma Carmen Ramos ganará el Campeonato de Cataluña infantil en los 100 m mariposa donde en el conjunto de la clasificación las chicas del club ocuparán la segunda posición. En cuanto a los chicos, Gabriel Romero será primero en los 100 m mariposa juniors y el Montjuïc ocupará también el segundo lugar en los campeonatos de cadetes.

En la Travesía del Puerto el club repite el Trofeo Gil y Arnau con setenta y un nadadores clasificados. El presidente Boronat, fiel a su tradición, sigue nadando los 3.800 metros de la prueba. En chicas este año no se presenta ningúna participante del Montjuïc.

Se cumplen los primeros diez años de vida de la entidad y para conmemorarlo se organiza un Criterium de Velocidad del que resultará ganador el 'Natació' Barcelona.

Recorte de El Mundo Deportivo de 1 de julio de 1954,
con el curioso error del subtítulo.
Fuente: Hemeroteca Mundo Deportivo

1955

Barcelona será la sede de los II Juegos del Mediterráneo, con un notable éxito de organización. Con este fin el ayuntamiento afronta la remodelación del Estadio y la Piscina Municipal de Montjuïc y se construye el Palacio Municipal de Deportes de la calle Lleida. Enrique Ugarte recupera el cargo de seleccionador nacional de natación que retendrá hasta mediados de los años 70's. El entrenador francés Alban Minville, que cuenta entre sus nadadores a los campeones Jany y Boiteux, es invitado a realizar una serie de conferencias que inicia en la ciudad de Barcelona. Los que fuimos nadadores de los años 60's conocemos a este entrenador principalmente porque producía en su casa, en una especie de fábrica, los bañadores de su nombre que remplazaron los más primitivos de lana o de telas poco apropiadas para el desplazamiento en el agua.

Carmen Ramos será seleccionada para el equipo de Cataluña que tiene que desplazarse a Cádiz a los Campeonatos de España, donde logrará el segundo lugar en los 100 m. mariposa. En los de Cataluña absolutos la misma nadadora repite distancia y clasificación mientras que Gabriel Romero logrará una tercera plaza en los 200 m mariposa masculinos. Las chicas serán terceras en la puntuación por clubes final, mientras que los chicos ocuparán el quinto lugar.

En los campeonatos catalanes por categorías los juniors José Cercós y Josep M. Roselló consiguen el quinto lugar en los 200 m braza y mariposa, respectivamente. En Vic se disputan las categorías de infantiles y juveniles y Paco Bonet consigue el segundo lugar en los 100 m mariposa y gana los 100 m braza con un tiempo de 1'29", estableciendo el récord de España infantil.

Equipo de relevos juvenil del Montjuïc, 1955. Lluis Mateo,Albert Medina, 
Francisco Escoda y Andreu Casteños, sentado Paco Bonet. 
Fuente: Archivo JCE (*)

En la Travesía del Puerto seguimos imbatibles en el Gil y Arnau, clasificando sesenta y un nadadores. Las chicas retoman su participación llegando a situar a tres nadadoras entre las diez primeras: Cort, Tresserras y Gómez; quinta, sexta y octava respectivamente.

El Día del Club de este año verá llenarse a rebosar las nueve mil plazas de la piscina de Montjuïc para recibir al "Schwimmaverein Heilbronn 98" alemán que nos supera ampliamente en las pruebas de natación, pero se verá superado por el equipo de waterpolo del Montjuïc, perdiendo por 6 goles a 2.

1956

Es el año de los Juegos Olímpicos de Melbourne, polémicos por hechos como la invasión de Hungría por los soviéticos y la guerra por el control del canal de Suez en Oriente Medio. Ambas cuestiones sirvieron para originar un boicot a los Juegos que resultaron deslucidos. España se sumó al boicot y no desplazó deportistas. Los Juegos, no obstante, serán determinantes en el futuro próximo del club, dado que asiste a ellos como uno de los entrenadores del equipo húngaro Janos Gergely, que ya no volverá a su país y a comienzos de 1958 iniciará su etapa de entrenador del Montjuïc.

En el orden interno la muerte del general José Moscardó forzará el relevo al frente de la Delegación Nacional de Deportes, llegando al cargo Juan Antonio Elola Olaso que, sin salirse de la única vía posible en la dictadura, iniciará un serie de cambios que contribuirán a dinamizar la organización deportiva española.

En los Campeonatos de Cataluña absolutos el equipo femenino del Montjuïc se clasificará segundo, detrás del 'Natació'. Destacaron Carmen Ramos, segunda en los 100 m mariposa y sexta los 100 m libres; C. González, cuarta en los 400 m libres; María Pantinat, sexta a 100 m braza así como el relevo de 4x100 m estilos con M. Ramos, M. Pantinat, C. Ramos y C. González que llegarán segundas. Los chicos terminaron cuartos en la clasificación general con participaciones relevantes de Paco Bonet, Albert Medina y Gabriel Romero. Las nadadoras del club siguen su progresión, concretada en el récord de España infantil de Maria Mercè Sans en los 100 m mariposa con un tiempo de 1'36"8 y el récord de Cataluña juvenil de Carmen Ramos en los 200 m mariposa que consigue parar el crono en 3'34"6.

En la Travesía del Puerto y por duodécima ocasión consecutiva nos llevamos el Trofeo Gil y Arnau clasificando hasta sesenta y cuatro nadadores. En la clasificación femenina hallamos a Concepción González y María Pantinat clasificadas en tercer y séptimo lugar, respectivamente.

A finales de la temporada un equipo del Montjuïc se traslada a Palma de Mallorca para disputar unos festivales de natación y waterpolo con el C.N. Palma.

1956. Equipo del C.N. Montjuïc en Palma de Mallorca:
A. Medina, Mateo, Bonet, Gracia, Paez, y López. Agachadas: 
M. Ramos, ____, González, Aragonés, Pantinat y Castaño. 
Fuente: Archivo JCE

1957

El club decano de la natación catalana y española, el 'Natació', cumple sus primeros cincuenta años. En la FCN Mateu Molleví sustituye en la presidencia a Francesc Draper, que había empezado su mandato en 1950.

En los Campeonatos de España que se celebran en la piscina de Las Arenas de Valencia la selección catalana cuenta con Carmen Ramos y M. Mercè Sans que harán primera y segunda respectivamente en los 100 m mariposa. Josep Antoni Abadias quedará primero en los 800 m libres juvenil.

En los Campeonatos de Cataluña absolutos las chicas confirmarán su segunda posición en la clasificación final, con buenas actuaciones de Carmen Ramos, primera a los 100 m mariposa; M. Mercè Sans, cuarta en la misma prueba y el relevo de 4x100 m libres formado por Boira, González, Ramos y Sans que conseguirán el segundo lugar. Los chicos quedarán clasificados en cuarta posición, con Romero como quinto clasificado en los 200 m mariposa y otros buenos resultados de Medina, López y el relevo de 4x200 m libres, formado por Font-Prats, Medina, López y Bonet. 

Este último será seleccionado para formar parte del equipo español que irá a los Juegos de la FISEC en Dublín, donde conseguirá el segundo lugar en los 200 m. braza. También empiezan a destacar las integrantes de las nuevas promociones como Carmen Medina, Elisenda Mallafré, Julita Cuesta, José A. Abadias, Carlos Medina, Jordi Paez o el mismo Juan Antonio Molinero, entre otros.

Elisenda Mallafré, Julita Cuesta y Angeles Campos. 
Fuente: Archivo JCE

En los primeros dias de 1958 tomará posesión del cargo de entrenador del club el primero que será plenamente profesional, Janos Gergely, y la progresión de los equipos del C.N. Montjuïc se verá acelerada con la mejora de sus nuevos métodos y sistemas de entrenamiento, pero de eso ya hablaremos en otra ocasión

Josep Castellví

(*) Las identificaciones de las nadadoras y nadadores en las fotos que acompañan esta entrada ha sido posible con la ayuda de Laura Palau y Albert Medina, a los cuáles hay que agradecer esta colaboración

La Natació al Montjuïc, 1947-1957 (iII)

En aquests darrers cinc anys que ens resten per repassar del període seleccionat el Montjuïc va consolidant una posició rellevant a la natació catalana. Sovintegen les classificacions en els primers llocs dels Campionats de Catalunya de les diferents categories i ja no es una excepció veure nedadores i nedadors del club seleccionats per a representar a Catalunya als Campionats nacionals absoluts o per categories.

1953

A nivell general l'any ens aportarà dues baixes fonamentals a la natació espanyola: l'Enrique Granados morirà a Madrid on es entrenador de manera sobtada el juliol i l'Andrés Zoliomy marxarà cap a Itàlia desprès que als JJ.OO. d'Helsinki de 1952 l'equip espanyol de waterpolo no obtingues els resultats esperats. Posarà així punt i final a la seva primera etapa espanyola i encararà a Itàlia el camí cap a l'or olímpic del seu equip de waterpolo als JJ.OO. de Roma 1960.

Al Campionats Generals de Catalunya les noies del Montjuïc arriben a la segona posició, mentre que els nois es classifiquen tercers. Hi destaquen la participació de la Montse Ramos en les proves de braça i la del relleu 4x200 m lliures femení composat per M. Ramos, C. Ramos, Arumí i Sala, que arriben en segon lloc tant sols superades per el 'Natació' Barcelona. En nois en Teo Poch queda tercer en els 100 m lliures amb 1'05" i l'Orero repeteix aquest lloc en els 100 m esquena.

En el que llavors era conegut com a Ballet Aquàtic el club debuta presentant un equip que es sumarà als recentment creats per el C.N. Barcelona i la Societat Atlètica de Barcelona per a posar en marxa aquesta disciplina aquàtica a l'estat espanyol.

A la Travessia del Port el club assoleix per novena vegada consecutiva el Trofeu Gil i Arnau en classificar fins a setanta nedadors. En Teo Poch queda en quarta posició  i el segueix l'Albert Medina en el lloc 52. Les dones classifiquen a la Montserrat Ramos en quarta posició, a la que seguiran la C. Raventós i la Juanita Faure als llocs onzè i catorzè, respectivament

1954

En Joaquín Morera es nomenat Secretari de la FEN, càrrec que desenvoluparà al llarg de molts anys i que facilitarà més endavant la seva etapa de dirigent de la natació internacional a la LEN i, més tard, a la FINA. Per primer cop desprès de la guerra civil es reprèn la participació als Campionats d'Europa en la seva edició de Turín. En vistes als Jocs del Mediterrani de l'any vinent la Piscina Municipal de Montjuïc emprèn la seva reforma definitiva, amb l'ampliació de les graderies, convertint-se en un 'Estadi Nàutic' amb capacitat per a nou-mil espectadors. 

Als Campionats d'Espanya absoluts que es celebren a Barcelona i en representació de Catalunya hi participa la Carme Ramos als 100 m papallona, amb un temps de 1'37". En Paco Bonet guanya en els 100 m braça i arriba segon als 100 m papallona als campionats juvenils. La Mateixa Carme Ramos guanyarà el Campionat de Catalunya infantil en els 100 m papallona on en el conjunt de la classificació les noies del club ocuparan la segona posició. Pel que fa als nois, en Gabriel Romero serà primer en els 100 m papallona júniors i el Montjuïc ocuparà també el segon lloc a la classificació dels campionats de cadets.

A la Travessia del Port el club repeteix el Trofeu Gil i Arnau amb setanta-un nedadors classificats. El president Boronat, fidel a la seva tradició, segueix nedant els 3.800 metres de la prova. En noies aquest any no hi ha cap participant del Montjuïc.

S'acompleixen els primers deu anys de vida de l'entitat i per a commemorar-ho s'organitza un Criterium de Velocitat del qual sortirà guanyador el 'Natació' Barcelona.

Retall d'El Mundo Deportivo de 1 de juliol de 1954, 
amb la curiosa errada del subtítol. 
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

1955

Barcelona serà la seu dels II Jocs del Mediterrani, amb un notable èxit d'organització. Amb aquesta finalitat l'ajuntament afronta la remodelació de l'Estadi i la Piscina Municipal de Montjuïc a la vegada que es construeix de bell nou el Palau Municipal d'Esports del carrer Lleida. Enrique Ugarte recupera el càrrec de seleccionador nacional de natació que retindrà fins a mitjans dels anys 70's. L'entrenador francès Alban Minville, que compta entre els seus nedadors als campions Jany i Boiteux, es convidat a realitzar un seguit de conferències que inicia a la ciutat de Barcelona. Als que vam ser nedadors dels anys 60's coneixem aquest entrenador sobretot perquè produïa a casa seva, en una mena de fàbrica, els banyadors del seu nom que varen reemplaçar als mes primitius de llana o de teles poc apropiades per als desplaçaments a l'aigua.

La Carme Ramos serà seleccionada per a l'equip de Catalunya que ha d'assistir a Cadis als Campionats d'Espanya, on assolirà el segon lloc en els 100 m. papallona. En els de Catalunya absoluts la mateixa nedadora repeteix distància i classificació mentre que en Gabriel Romero farà tercer en els 200 m papallona masculins. Les noies seran terceres en la puntuació per clubs final, mentre que els nois ocuparan el cinquè lloc. 

Als campionats catalans per categories els júniors Josep Cercós i en Josep M. Roselló arriben en cinquè lloc als 200 m braça i papallona, respectivament. A Vic, en les categories d'infantils i juvenils, en Paco Bonet fa el segon lloc en els 100 m papallona i guanya els 100 m braça amb un temps de 1'29", tot establint el rècord d'Espanya infantil.

Equip de relleus juvenil del Montjuïc, 1955. Lluis Mateu, Albert Medina, 
Francesc Escoda i Andreu Castaños, sentat darrera Paco Bonet. 
Font: Arxiu JCE (*)

A la Travessia del Port seguim imbatibles en el Gil i Arnau, classificant seixanta-un nedadors. Les noies reprenen la seva participació arribant-ne tres entre les deu primeres: Cort, Tresserras i Gómez; cinquena, sisena i vuitena respectivament.

El Dia del Club d'aquest any veurà plenes de gom a gom les nou-mil places de la piscina de Montjuïc per rebre al "Schwimmaverein Heilbronn 98" alemany que ens supera amplament a les proves de natació però que es veurà superat per l'equip de waterpolo del Montjuïc, perdent per 6 gols a 2.

1956

Es l'any dels Jocs Olímpics de Melbourne, polèmics per fets com la invasió d'Hongria per els soviètics i la guerra per el control del canal de Suez a l'Orient mitjà. Ambdues qüestions van originar un boicot als jocs que resultaren deslluits. Espanya es va sumar al boicot i no va desplaçar-hi esportistes. Els Jocs, però, seran determinants en l'esdevenidor proper del club perquè hi es present com a un dels entrenadors de l'equip hongarès en Janos Gergely, que ja no tornarà al seu país i a començaments de 1958 iniciarà la seva etapa d'entrenador del Montjuïc.

En l'ordre intern la mort del general José Moscardó forçarà el relleu al front de la "Delegación Nacional de Deportes" arribant al càrrec en Juan Antonio Elola Olaso que, sense sortir-se de l'única via possible a la dictadura, iniciarà un seguit de canvis que contribuiria a dinamitzar l'organització esportiva espanyola.

Als Campionats de Catalunya absoluts l'equip femení del Montjuïc es classificarà segon, darrera del 'Natació'. Hi destacaren la Carme Ramos, segona als 100 m papallona i sisena als 100 m lliures; la C. González, quarta als 400 m lliures; la Maria Pantinat, sisena als 100 m braça així com el relleu de 4x100 m estils amb M. Ramos, M. Pantinat, C. Ramos i C. González que arribaran segones. Els nois acabaran quarts en la classificació general amb participacions rellevants d'en Paco Bonet, l'Albert Medina i en Gabriel Romero. Les nedadores del club segueixen la seva progressió, concretada en l'establiment del rècord d'Espanya infantil de la Maria Mercè Sans als 100 m papallona en 1'36"8 i el rècord de Catalunya juvenil de la Carmen Ramos en els 200 m papallona amb el temps de 3'34"6. 

A la Travessia del Port, per dotzena ocasió consecutiva, ens enduem el Trofeu Gil i Arnau classificant fins a seixanta-quatre nedadors. A la classificació femenina hi trobem la Concepció González i la Maria Pantinat classificades en tercer i setè lloc, respectivament.

A final de temporada un equip del Montjuïc es trasllada a Palma de Mallorca per a disputar uns festivals de natació i waterpolo amb el C.N. Palma.

1956. Equip del C.N. Montjuïc a Palma de Mallorca: 
A. Medina, Mateu, Bonet, Gracia, Paez, i López. 
Sota: M. Ramos, ____, González, Aragonés, Pantinat 
i Castaño. Font: Arxiu JCE

1957

El 'Natació', degà de la natació catalana i espanyola, compleix els seus primers cinquanta anys. A la FCN en Mateu Molleví substitueix a la presidència a en Francesc Draper, que hi havia arribat l'any 1950.

Els Campionats d'Espanya es celebren a la piscina de "Las Arenas" de València. La selecció catalana comptarà amb la Carme Ramos i la M. Mercè Sans que faran primera i segona respectivament en els 100 m papallona. En Josep Antoni Abadias quedarà primer en els 800 m lliures de la categoria juvenil.

Als Campionats de Catalunya absoluts les noies es confirmaran a la seva segona posició en la classificació final, amb bones actuacions de la Carme Ramos, primera als 100 m papallona; la M. Mercè Sans, quarta a la mateixa prova i el relleu de 4x100 m lliures format per Boira, González, Ramos i Sans que arribaran en segon lloc. Els nois quedaran classificats en quarta posició, amb el Gabriel Romero com a cinquè classificat als 200 m papallona i bons resultats de Medina, Lòpez i el relleu de 4x200 m format per Font-Prats, Medina, López i Bonet. 

Aquest darrer serà seleccionat per a formar part de l'equip espanyol que anirà als Jocs de la FISEC a Dublín, on farà el segon lloc en els 200 m. braça. També comencen a destacar les noves generacions com ara la Carme Medina, l'Elisenda Mallafré, la Julita Cuesta, en Carles Medina, en Josep A. Abadias, en Jordi Paez o en Juan Antonio Molinero, entre d'altres

Elisenda Mallafré, Julita Cuesta i Angels Camps. 
Font: Arxiu JCE

A primers de l'any 1958 prendrà possessió del càrrec d'entrenador del club el primer que serà plenament professional, en Janos Gergely, i la progressió dels equips del C.N. Montjuïc es veurà accelerada amb la millora de nous mètodes i sistemes d'entrenament. però d'això ja en parlarem més endavant

Josep Castellví

(*) Les identificacions de les nedadores i nedadors  a les fotos que acompanyen aquesta entrada ha estat possible amb l'ajut de la Laura Palau i l'Albert Medina, a qui cal agrair aquesta col·laboració

Carnet de Socio. Vicenç Esquiroz Soliva

2 de març 2021



En este Carnet de Socio haremos una primera aproximación a una vida entera dedicada al deporte y especialmente a la natación, el waterpolo y otras especialidades acuáticas: la de Vicenç Esquiroz Soliva. Es imposible resumir la acción de este personaje singular en el espacio reducido de una entrada del blog. Intentaremos, pues, señalar algunos aspectos fundamentales de su vida para que más adelante le podamos dedicar otras entradas específicas que nos permitan profundizar en otros puntos concretos (*).

Sus comienzos

Vicenç Esquiroz nace en Barcelona el día 1 de enero de 1914. En sus años de infancia y adolescencia asiste a dos hechos que él reconoce que marcarán su vocación deportiva. El primero de ellos ocurre en la piscina de la escollera del 'Natació' Barcelona cuándo a finales de setiembre de 1923 asiste a uno de los festivales que organizaba el club decano con la participación del club sueco "Sinkluben Neptun" de Estocolmo, del cuál Arne Borg era la gran figura (**). Unos años más tarde tendrá la ocasión de asistir a uno de los partidos de waterpolo que juega el equipo nacional húngaro en uno de los festivales de inauguración de la Piscina Municipal de Montjuïc en el año de 1929

El primer hecho que me influyó en mi afición por la natación fue el de ver nadar al campeón sueco Arne Borg. Su estilo maravilloso, muestra de una clase poco común, hizo nacer en mí la afición por este deporte ... pasaron una años hasta que me inicié en el deporte activo y fue después de ver actuar a los maestros húngaros del waterpolo mundial, con los famosos hermanos Keseru.

Revista Sports n. 1 de 9 de octubre de 1923. Análisis técnico
del estilo de Arne Borg por Francisco S. Gibert,
a raíz de su actuación en la piscina del 'Natació'.
Fuente: Hemeroteca ARCA

Empecé a nadar por propia iniciativa, sin entrenadores, pero con una afición enorme... esto sucedía en la playa de La Deliciosa y por cierto que a mí me enseñó a nadar uno de los hermanos Medina, otro de los cuáles, Rafel , será unos años mas tarde padre del nadador y luego entrenador del Montjuïc Albert Medina.

He dicho que empecé a nadar sin entrenador, pero quizás no es del todo cierto, porque muchas veces me corregía los defectos Tomás Palmada que entonces era el presidente del C.N. Athletic y fue uno de los únicos dirigentes que estimuló la actuación de los nadadores y los clubes modestos.

Una vez aprendidos los fundamentos de la natación, mediante los contactos establecidos en la playa de La Deliciosa se pone en marcha la fundación del Club Esportiu Mediterrani que ya hemos visto en este blog. Corre el año 1931 y Vicenç Esquiroz tiene apenas diecisiete años y no obstante ya forma parte del núcleo fundador y al cabo de pocos meses se estrena en funciones directivas. En el aspecto competitivo participa en las competiciones oficiales y desde el primer año es uno de los que se lanza a las aguas del puerto de Barcelona para hacer la tradicional travesía de 3.800 metros, logrando la mejor clasificación en 1933 al llegar a la meta en el lugar 49 de 165 nadadores. En las carreras de piscina mantendrá un tono medio mas bien discreto.

En aquellos tiempos entrenábamos en la Piscina de Montjuïc que aún no disponía de conserje y a primeras horas de la mañana nos reuníamos un grupo de nadadores de diferentes clubs que nos desnudábamos fuera de los vestuarios y nos lanzábamos al agua con dos preocupaciones: las de nadar y guardar la ropa !...

A menudo el estado del agua y de las instalaciones era antihigiénico y frecuentemente nos teníamos que dirigir a Josep Picart, que era el encargado de las instalaciones deportivas de Montjuïc, para que nos cambiaran el agua de la piscina. El hombre nos atendía siempre con las máximas facilidades... pero el cambio quedaba condicionado, a causa de la falta de personal del ayuntamiento, a que fuéramos nosotros mismos los que nos encargáramos de la limpieza de la piscina.

El entrenador y directivo

Ya hemos visto que casi simultáneamente a su carrera de nadador y waterpolista debuta como directivo, función que ya no abandonará nunca en su carrera deportiva hasta que los problemas físicos de los últimos años le impidieron esta dedicación.

Interesado por todos los aspectos de la natación, en 1935 recibe autorización del Mediterráneo para poder fichar como Secretario Técnico del C. N. Barcelona a la vez que se le permite también que nade por el mismo 'Natació' para evitar contradicciones. En este cargo le sorprenderá el inicio de la guerra civil en julio de 1936 y pasará una parte importante de ésta como miembro de los diferentes comités de trabajadores que asumirán la gestión del club, que había sido colectivizado.

En la primera posguerra Martí Planas y él serán los puntales de la reanudación de las actividades del Mediterráneo, el primero como vicepresidente y Esquiroz desempeñando funciones técnicas diversas, entre ellas la de entrenador en algunos periodos determinados. En 1944 se produce la marcha del Mediterráneo al barrio de Sants y la escisión de los hombres que fundaron el Club Natación Montjuïc. Nuevamente vemos a Martí Planas y a Vicenç Esquiroz liderando este proceso. En el nuevo club desempeñará también funciones de entrenador y formador de los nuevos nadadores siempre de manera amateur, a la vez que ejerce de presidente los dos primeros años.

En los momentos más críticos para la natación catalana un grupo de deportistas nos decidimos a fundar el Club Natació Montjuïc, con el único y exclusivo deseo de contribuir a sacar a la natación catalana de su ostracismo... a los pocos meses de la fundación ya teníamos un centenar de infantiles que llevábamos a la piscina de Montjuïc, que entonces estaba casi desierta de nadadores. Por cierto que yo mismo me encargué de la dirección técnica de las clases de cultura física y de los entrenos de natación.

En esta gestión deportiva tuve muchos colaboradores: los Boronat; Carmany; Julián; Tauler... o el mismo Devesa, este fantástico chico de cara sería, ceñudo y de pocas palabras, que supo administrar el club siempre pendiente de cada céntimo; y tantos otros de los que me sabría mal olvidarme. Pero de quien no me puedo olvidar es de Josep Ramos, el conserje de la piscina, que a cualquiera de las horas en que yo estaba ausente para ganarme el pan con mi trabajo, no permitía que ningún los chicos se 'escaqueara' de su entrenamiento.

Vicenç Esquiroz alrededor del año 1948, en la piscina de Montjuïc.
Fuente: Archivo del CNM. Ft. SI

Un buen día del año 1945 llega a la piscina Joan Boronat y me expone el proyecto de que el club fuera el que más nadadores presentara a la Travesía del Puerto para podernos adjudicó el trofeo que se concedía al club que mas nadadores clasificaba. Me pareció una idea estupenda y unos minutos después de abrir la lista ya contábamos con siete participantes, incluidos la casi totalidad de los miembros de la junta directiva; el ejemplo surtió efecto y llegamos a la fantástica cifra de setenta y dos inscritos. El día de la prueba se clasificaron cuarenta y cinco nadadores y nos adjudicamos, efectivamente, el Trofeo Gil y Arnau por primera vez. La Travesía del Puerto, que tantas y tantas figuras ha aportado a la natación, había galvanizado también nuestro entusiasmo y nuestra afición y de esta manera conseguimos éste club fantástico que nos puso en el camino de la empresa más atrevida para cualquier equipo de natación: la de disponer de una piscina propia.

Esta propuesta fue el inicio de un periodo de diecisiete años de consecución de dicho trofeo, hasta que en un momento determinado el club, que ya había alcanzado un lugar muy destacado en la natación catalana, dejó de utilizar este incentivo como una manera de afirmación de su personalidad deportiva. Vicenç Esquiroz finaliza su etapa de entrenador a finales del año 1948, coincidiendo con una nueva situación familiar debida a la muerte de su padre Rafael Esquiroz, a los setenta y tres años.

Página del Dietario de Epifani de Fortuny, Barón de Esponellà, correspondiente
el día 8 de agosto de 1948 donde se recoge su asistencia al sepelio.
Fuente: Dietrios de Epifani de Fortuny y Salazar en el ANC

La tarea de directivo, en cambio le acompañará de manera muy activa a lo largo de su carrera deportiva. Principalmente en el C.N. Montjuïc del cuál será presidente en dos períodos 1944-1946 y 1956-1964, pero también en organismos como la FCN o la misma RFEN donde será uno de los impulsores de la Comisión Nacional de Natación Escolar y Utilitaria. Las relaciones con los organismos federativos, sin embargo, no siempre serán fáciles de manera especial a causa de su labor de periodista deportivo que veremos a continuación.

Propagandista y periodista

Esta vertiente de Vicenç Esquiroz es inseparable de las demás y a su vez constituye el 'núcleo' duro de su personalidad y acción deportiva. Es un apostol, un divulgador de la causa que él siente como la mas decisiva de su vida: la natación. Se entrega a la tarea con cuerpo y alma; pero no de cualquier tipo de natación, si no de la natación amateur. Se muestra contrario a cualquier tipo de profesionalismo o de espectáculo deportivo, a pesar de que a lo largo de su carrera de periodista a menudo tendrá que hacer crónicas de fútbol, ​​ejemplo de lo que él mas detesta, no por el deporte en sí mismo, sino por su vertiente de espectáculo que se irá superprofesionalizando con los años.

A esta 'misión' dedicará tiempo y esfuerzos. En este primer esbozo de su poliédrica figura nos limitaremos a resaltar alguno de los rasgos característicos de este aspecto, que merecerá en su momento una entrada propia.

El inicio de su carrera periodística coincide con la de nadador y directivo del Mediterráni, cuando en 1931 utiliza la sección 'Que Quiere Ud. Decir ?' de El Mundo Deportivo para denunciar la mala calidad del agua de la piscina municipal de Montjuïc. Esta primera carta tendrá continuidad con otras, siempre lamentándose del deficiente funcionamiento de tal o cuál cosa generalmente con la FCN como destinataria de la crítica; en el año 1932 Jaume Cruells, al frente de la sección de natación del diario, lo reclama y le propone que se convierta en su colaborador. Acepta de manera inmediata e irá realizando esta tarea primero de manera conjunta con Cruells y más tarde de forma ya plenamente autónoma como redactor principal de la sección. A pesar de este hecho no será hasta 1959 que dejará de ser oficialmente 'colaborador' para pasar a ser uno más de la plantilla fija del periódico. La precariedad de la posguerra le lleva a ser, como a tanta otra gente, un pluriempleado trabajando por las mañanas en Riegos y Fuerza del Ebro (la que será más adelante FECSA) y por las tardes en los periódicos: El Mundo Deportivo; El Correo Catalán donde firma como 'Claris'; La Hoja del Lunes y Vida Deportiva, si bien en estos últimos de manera ocasional. También ejercerá el cargo de director de la revista mensual del colegio de médicos "La Hora XXV" cuya dirección inició con el nº 1 en el año 1958 y continuó hasta entrados los años 70's.

Periodísta en Camogli en ocasión del preolímpico del equipo español de
waterpolo de 1960. V. Esquiroz, J. Gasull, A, Sabata (Seleccionador),
J. Casas, A. Munté, J. Granada y J. Altafaja. Enfrente J. L. Abellán y Lajos Rajki (E).
Fuente: Archivo JCE, fondo JASP.
Ft. Juan Antonio Sierra Puerto

A lo largo de su vida deportiva y profesional Vicenç Esquiroz Soliva recogió una muy numerosa cantidad de premios y distinciones. Su dedicación plena a la tarea de apostolado en favor de la natación y sus campañas pro-piscinas eran, en cierto modo, herederas de las primeras de los años 20's encabezadas por Francisco de S. Gibert Riera, por quien siempre tuvo una especial consideración. A partir de finales de los años 60's y ya bien entrados los años 70's las dificultades de movilidad le dificultaron el poder continuar con esta dedicación a la que había sido su misión vital. Finalmente el día 8 de enero de 1987 la inevitable puso punto y final a esta su vocación y su responsabilidad.

Josep Castellví

(*) Como es obvio, el contenido atribuido a Vicenç Esquiroz en este Carnet de Socio se ha basado en datos obtenidos de diferentes fuentes que transcritas con la máxima fidelidad han servido para componer esta aproximación al personaje y a la persona

(**) Olímpico en 1920, 1924 y 1928, poseedor de numerosas récords y títulos en natación y waterpolo, a partir de 1930 se profesionaliza desplazándose a los EE.UU. donde seguirá compitiendo y participando en los espectáculos que se organizaban en torno a las prácticas deportivas. En esta actuación en el 'Natació' Barcelona estableció un 'récord' mundial de 880 yardas libres de manera no oficial.

Carnet de Soci. Vicenç Esquiroz Soliva



En aquest Carnet de Soci farem una primera ullada a una vida sencera dedicada a l'esport i especialment a la natació, el waterpolo i d'altres especialitats aquàtiques: la d'en Vicenç Esquiroz Soliva. Es impossible de resumir l'acció d'aquest 'homenot' en l'espai reduït d'una entrada d'aquest bloc. Intentarem, doncs, assenyalar alguns aspectes fonamentals de la seva vida i mes endavant li dedicarem entrades específiques per aprofundir-ne alguns de concrets (*).

Els inicis

L'Esquiroz neix a Barcelona el dia 1 de gener de 1914. En els anys d'infància i adolescència assisteix a dos fets que ell reconeix que marcaran la seva vocació esportiva. El primer succeeix a la piscina de l'escullera del 'Natació' Barcelona on a finals de setembre de 1923 assisteix a un dels festivals que organitzava el club degà amb la participació del club suec "Sinkluben Neptun" d'Estocolm del qual l'Arne Borg n'era la gran figura(**). Uns anys mes tard tindrà l'ocasió de veure un dels partits de waterpolo que juga l'equip nacional hongarès a un dels festivals d'inauguració de la Piscina Municipal de Montjuïc l'any 1929

El primer fet que em va influir en la meva afició per la natació va ser el de veure nedar al campió suec Arne Borg. El seu estil meravellós, mostra d'una classe poc comuna, va fer néixer en mi l'afició per aquest esport... varen passar una anys fins a que em vaig iniciar a l'esport actiu i va ser desprès de veure actuar als mestres hongaresos del waterpolo mundial, amb els famosos germans Keseru.

Revista Sports n. 1 de 9 d'octubre de 1923. Anàlisi tècnica
de l'estil d'en Arne Borg feta per en Francesc S. Gibert, 
a rel de la seva actuació a la piscina del 'Natació'. 
Font: Hemeroteca ARCA

Vaig començar a nedar per pròpia iniciativa, sense entrenadors, però amb una afició enorme... això succeïa a la platja de La Deliciosa i per cert que a mi em va ensenyar a nedar un dels germans Medina, un altre dels quals, en Rafel, va ser anys desprès pare del nedador i mes tard entrenador del Montjuïc l'Albert Medina.

He dit que vaig començar a nedar sense entrenador, però potser no es del tot cert, perquè moltes vegades em corregia els defectes en Tomàs Palmada que llavors era el president del C.N. Athlètic i va ser un dels únics dirigents que va estimular l'actuació dels nedadors i dels clubs modestos.

Un cop apresos els fonaments de la natació i mitjançant els contactes establerts a la platja de La Deliciosa s'origina la fundació del Club Esportiu Mediterrani que ja hem vist en aquest bloc. Corre l'any 1931 i en Vicenç Esquiroz compta amb tot just disset anys i no obstant forma part del nucli fundador i al cap de pocs mesos ja s'estrena en funcions directives. En l'aspecte competitiu participa en les competicions oficials i ja des del primer any es un dels que es llença a les aigües del port de Barcelona per a fer la tradicional travessia de 3.800 metres, assolint la millor classificació l'any 1933 en arribar en el lloc 49 de 165 nedadors. En les curses de piscina mantindrà un to mitjà discret. 

En aquells temps ens entrenàvem ja a la Piscina de Montjuïc que no disposava de conserge i a primeres hores del matí ens aplegàvem un grup de nedadors de diferents clubs que ens despullàvem fora dels vestidors i ens llançàvem a l'aigua amb dues preocupacions: les de nedar i les de guardar la roba !... 

Sovint l'estat de l'aigua i les instal·lacions era antihigiènic i freqüentment ens havíem d'adreçar a en Josep Picart, que era l'encarregat de les instal·lacions esportives de Montjuïc, per a que ens canviessin l'aigua de la piscina. L'home ens atenia sempre amb les màximes facilitats... però el canvi quedava condicionat, degut a la manca de personal de l'ajuntament, a que fóssim nosaltres mateixos els que ens encarreguéssim de la neteja de la piscina.

L'entrenador i directiu

Ja hem vist que quasi simultàniament a la seva carrera de nedador i waterpolista s'estrena com a directiu, funció que ja no abandonarà mai en la seva carrera esportiva fins a que els problemes físics dels darrers anys li van impedir aquesta dedicació. 

Interessat per tots els aspectes de la natació, l'any 1935 rep autorització del Mediterrani per poder fitxar com a Secretari Tècnic del C. N. Barcelona a la vegada que se li permet també que nedi per el mateix 'Natació' per tal d'evitar contradiccions. En aquest càrrec el sorprendrà l'inici de la guerra civil el juliol de 1936 i en passarà una part important com a membre dels diferents comitès de treballadors que n'assumiran la gestió del club que havia estat col·lectivitzat. 

A la primera postguerra en Martí Planas i ell seran els puntals de la represa de les activitats del Mediterrani, el primer com a vicepresident i en Vicenç amb funcions tècniques diverses, entre elles la d'entrenador en alguns períodes determinats. L'any 1944 es produeix la marxa del Mediterrani a Sants i l'escissió dels homes que fundaren el Club Natació Montjuïc. Una altra vegada en Matí Planas i l'Esquiroz en foren els capdavanters. En el nou club ocuparà les funcions d'entrenador i formador dels nous nedadors sempre de manera amateur, a la vegada que exercia de president els dos primers anys

En els moments mes crítics per a la natació catalana un grup ens decidirem a fundar el Club Natació Montjuïc, amb l'únic i exclusiu desig de contribuir a treure a la natació catalana del seu ostracisme... als pocs mesos de la fundació ja teníem un centenar d'infantils que portàvem a la piscina de Montjuïc, que llavors era quasi deserta de nedadors. Per cert que jo mateix em vaig encarregar de la direcció tècnica de les classes de cultura física i dels entrenaments de natació.

En aquesta gestió esportiva vaig tenir molts col·laboradors: els Boronat; Carmany; Juliàn; Tauler... o el mateix Devesa, aquest fantàstic noi de cara seria, sorrut i de poques paraules, que va saber administrar el club tot mirant el cèntim; i tants d'altres dels quals em sabria greu d'oblidar-me'n. Però de qui no me'n puc oblidar es d'en Josep Ramos, el conserge de la piscina, que a qualsevol de les hores en que jo n'era absent per guanyar-me el pa amb el meu treball,  no permetia que cap dels nois deixés pendent el seu entrenament.

En Vicenç Esquiroz al voltant de l'any 1948 a la piscina de Montjuïc. 
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI

Un bon dia de l'any 1945 arriba a la piscina en Joan Boronat i m'exposa el projecte de que el club fos el que mes nedadors presentés a la Travessia del Port per poder-nos adjudicar el trofeu que es concedia al club que mes en classificava. En va sembla una idea estupenda i uns minuts desprès d'obrir la llista ja comptàvem amb set participants, inclosos la quasi totalitat dels membres de la junta directiva; l'exemple va sortir efecte i vam arribar a la fantàstica xifra de setanta-dos inscrits. El dia de la prova se'n classificaren quaranta-cinc nedadors i ens adjudicarem, efectivament, el Trofeu Gil i Arnau per primer cop. La Travessia de Port que tantes i tantes figures ha aportat a la natació havia galvanitzat també el nostre entusiasme i la nostra afició i d'aquesta manera aconseguirem aquest club fantàstic que ens va posar en el camí de l'empresa mes atrevida per a qualsevol club de natació: la de disposar d'una piscina pròpia.

Aquesta proposta va ser l'inici de fins a disset anys de consecució de l'esmentat trofeu, fins que en un moment determinat el club, que ja havia assolit un lloc fonamental en la natació catalana, va deixar de fer servir aquest incentiu com una mena d'afirmació de la seva personalitat esportiva. En Vicenç Esquiroz finalitza la seva etapa d'entrenador a les acaballes de 1948, coincidint amb una nova situació familiar deguda a la mort del seu pare Rafael Esquiroz, als setanta-tres anys. 

Pàgina del Dietari d'en Epifani de Fortuny, Baró d'Esponellà, corresponent 
al dia 8 d'agost de 1948 on recull la seva assistència al sepeli.
Font: ANC, fons Epifani de Fortuny i Salazar

La tasca de directiu, però l'acompanyarà de manera molt activa al llarg de la seva carrera esportiva. Principalment al C.N. Montjuïc on serà president en dos períodes 1944-1946 i 1956-1964, però també en organismes com la FCN o la mateixa RFEN on serà un dels impulsors de la "Comisión Nacional de Natacion Esolar y Utilitaria". Les relacions amb els organismes federatius, però, no sempre seran fàcils de manera especial per la seva tasca de periodista esportiu que veurem tot seguit.

Propagandista i periodista

Aquest vessant del Vicenç Esquiroz es indestriable dels altres i es a mes el 'nucli' dur de la seva personalitat i acció esportiva. En Vicenç es un apòstol, un divulgador de la causa que ell sent com a mes decisiva de la seva vida: la natació. Es lliura a la tasca amb cos i ànima; però no de qualsevol tipus de natació: de la natació amateur. És contrari a qualsevol mena de professionalisme o d'espectacle esportiu, malgrat que al llarg de la seva carrera de periodista sovint haurà de fer cròniques de futbol, exemple del que ell mes detesta, no per l'esport en sí mateix, sinó per el seu vessant d'espectacle que s'anirà sobre-professionalitzant amb els anys.

A aquesta missió hi dedicarà temps i esforços. En aquest primer esbós de la seva polièdrica figura ens limitem a ressaltar-ne algun dels trets característics d'aquest aspecte, que mereixerà una entrada pròpia en un altre moment del bloc.

L'inici de la seva carrera periodística coincideix amb la de nedador i directiu del Mediterrani, quan l'any 1931 fa sevir la secció "Que quiere Ud Decir ?" de "El Mundo Deportivo" per a denunciar mitjançant una carta la mala qualitat de l'aigua de la piscina municipal de Montjuïc. Aquesta primera lletra tindrà continuïtat amb d'altres, sempre queixoses del deficient funcionament d'una o altra cosa generalment amb la FCN com a destinatària de la crítica. Ja a l'any 1932 en Jaume Cruells, al front de la secció de natació del diari, el crida i li proposa de col·laborar-hi. Accepta de manera immediata i anirà fent aquesta tasca primer de manera conjunta amb en Cruells i mes tard de forma ja plenament autònoma com a redactor principal de la  secció. Malgrat aquest fet no serà fins a l'any 1959 que deixarà de ser oficialment 'col·laborador' per passar a ser un més de la plantilla fixa del periòdic. La precarietat de la postguerra el porta a ser, com a tanta d'altra gent, un pluriempleat treballant els matins a "Riegos y Fuerza del Ebro" (que mes endavant serà la FECSA) i a les tardes als diaris: "El Mundo Deportivo"; "El Correo Catalán" on firma com a 'Claris'; "La Hoja del Lunes" i "Vida Deportiva", per bé que en aquests darrers de manera ocasional. També exercirà el càrrec de director de la revista mensual del col·legi de metges "La Hora XXV" quina direcció inicià amb el n. 1 de 1958 i continuà fins a entrats els anys 70's.

Periodísta a Camogli en ocasió del preolímpic de l'equip espanyol de 
waterpolo de l'any 1960. V. Esquiroz, J. Gasull, A. Sabata (Seleccionador), 
J. Casas, A. Munté, J. Granada i J. Altafaja. A contra-taula J.L. Abellán i Lajos Rajki (E). 
Font: Arxiu JCE, fons JASP. 
Ft. Juan Antonio Sierra Puerto

Al llarg de la seva vida esportiva i professional en Vicenç Esquiroz Soliva va recollir una molt nombrosa quantitat de premis i distincions. La seva dedicació plena a la tasca d'apostolat en favor de la natació i les seves campanyes pro-piscines eren en certa manera hereves de les primeres dels anys 20's encapçalades per en Francesc de S. Gibert Riera, per qui sempre va tenir una especial consideració. A partir de finals dels anys 60's i ja ben entrats els anys 70's les dificultats de mobilitat li feren més difícil de continuar amb aquesta dedicació a la que havia estat la seva missió vital. Finalment el dia 8 de gener de 1987 la inevitable va posar punt i final a aquesta seva vocació i responsabilitat.

Josep Castellví

(*) Com es obvi, el contingut posat en boca d'en Vicenç Esquiroz en aquest Carnet de Soci s'ha hagut de fonamentar en dades obtingudes de diferents fonts que transcrites amb la màxima fidelitat han servit per a confegir aquesta aproximació al personatge i a la persona

(**) Olímpic el 1920, 1924 i 1928, posseïdor de nombroses rècords i títols en natació i waterpolo, a partir de 1930 es professionalitza desplaçant-se als EE.UU. on seguirà competint i participant en els espectacles que s'organitzaven entorn de les pràctiques esportives. En aquesta actuació al 'Natació' Barcelona va establir un 'rècord' mundial de 880 iardes lliures no oficial.

© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic