Identitats. Alfons Cànovas Lapuente

En Alfons Cànovas Lapuente als primers anys quaranta del segle XX
Font: Arxiu familia Cànovas. Ft. SI

L'apartat d' Identitats complirà en aquest bloc una funció similar a la que fa el Carnet de Soci per a les persones que en un o altre moment han format part del C.N. Montjuïc. És a dir que ens permetrà fer un perfil d’aquella gent que, sense haver estat pròpiament sòcies del club, han tingut una rellevància en el mon de la natació, el waterpolo o en d'altres àmbits de l'esport en general. També, com passa en el cas del Carnet de Soci, algunes de les Identitats estaran basades en entrevistes personals, però en els casos en que això no sigui possible acudirem a la documentació de que puguem disposar (*).

En un dels primers dies de març de 2019 hem emprès el camí que tantes vegades hem fet cap a la Barceloneta, just al començament del passeig Joan de Borbó, on viu l'Alfons Cànovas Lapuente a la seva estimada 'ciutat'. Als seus 101 anys ja complerts i tramitant els 102 per el proper novembre l’Alfons manté les reserves d'energia suficients per a continuar amb una activitat que, tot i que  necessàriament més moderada, no deixa de causar admiració per la seva fortalesa mental i emocional. De manera que la conversa amb ell fluirà amb la màxima naturalitat.

Vaig néixer el quatre de novembre de 1917 a Guadalupe, un poble de l'horta murciana, a uns quatre o cinc quilòmetres de la capital, que realment no era ni poble, sinó una “pedania” que en deien. Quan tenia tres anys em van portar a Barcelona i em van deixar amb l'avia que vivia al carrer de Salamanca n. 45. No se ben bé per quina raó vaig ser el primer del meu nucli familiar a venir a Barcelona. El cas es que els meus pares es van conèixer aquí però desprès se'n van anar a Murcia a viure-hi i com que les coses no els hi van anar molt bé van haver de tornar a Barcelona a buscar-se la vida i jo vaig ser el primer que van portar de penyora per a viure amb l'avia que ja era a la Barceloneta de feia tres o quatre anys abans. Des de llavors la Barceloneta ha canviat molt pel que fa a l'ambient i al tarannà, encara que geogràficament no ha canviat gaire perquè només pot anar una mica enlaire, però l'espai el té molt limitat, no ?... és a dir que estructuralment ha canviat ben poc. 

Quan vaig arribar el barri tenia una platja de pescadors humils amb barques petites que anaven a rem, la majoria, o a vela algunes mes... perquè les que anaven motoritzades ja paraven a dintre del port. En aquest ambient de pescadors i portuaris que predominaven al barri, va ser on jo vaig passar la meva infantesa.

La família al complet, d'esquerra a dreta: Alfons, Joan, Pepita, José (el pare), 
Juanita (la mare) amb el nadó Victor als braços i l'Antonio. 
Font: Arxiu família Cànovas. Ft. SI

A casa de l'avia vivia amb ella i les seves filles, l'Anita i la Isabel. També hi va viure el Cecilio que per a mi era com un germà. Als quatre o cinc anys em van portar a l'escola del carrer Guítert, que era una escola nacional amb un mestre que ha significat molt per a mi i que es deia Gabriel Comas i Ribas, Don Gabriel li dèiem, un mallorquí de Manacor que va ser un mestre de veritat en tots els aspectes; que potser no era una gran eminència com a mestre, però era molt humà i va ser molt bo per a mi. 

D'aquells anys del que mes me'n recordo es de quan vaig caure malalt greu de petit. Quan ja tenia set anys un dijous a la tarda anava amb els pares cap a Can Jorba, perquè aquell dia donaven globus gratis, i jo caminava uns passos davant d'ells i es van donar compte que jo anava coix... va resultar que tenia uns tumors a les 'ingles' de les dues cames i vaig haver d'estar gairebé tres anys al llit, encaixonat allà a casa de l'avia amb tota la meva família que ja havia vingut de Murcia i vivíem tots a la mateixa casa, en un 'quart de casa' (**) amb botiga. En aquells temps el pare es passava la vida viatjant per el treball, pobre home... en tota la meva vida potser hi he parlat, lo que es diu tenir una conversa llarga, mitja dotzena de vegades i ja seria molt... i desprès, quan la guerra, un bombardeig el va matar aquí al moll

L'Alfons Cànovas va escriure, amb l'ajut del documentalista Andreu Gabriel Tomas, el llibre de "Memòries des de la Barceloneta" publicat l'any 2015 on els records de la seva infantesa es barregen amb una mena de 'biografia' de la Barcelona del segle XX. En recomanem la seva lectura per a qualsevol que estimi la Barceloneta i a la seva germana gran, Barcelona, i les vulgui conèixer de manera més amplia a través de la mirada d'aquell jove que somniava amb ser fuster i que desprès de les seves primeres feines es va convertir en un aprenent de joieria 

Portada del llibre de l'Alfons Cànovas publicat per l'editorial Alrevès 
de Barcelona l'any 2015: Font: Arxiu JCE

Vaig poder estudiar només fins als 12 anys i llavors em vaig posar d'aprenent amb un rellotger i joier proper al barri, al carrers Obradors n. 6. Quan ja tenia uns quinze o setze anys es quan em vaig acostar al món de la natació. Davant mateix del carrer de Salamanca on vivíem hi havia uns nois que es deien Devesa i especialment amb el Paco, que era d'una edat molt similar a la meva, vam travar amistat i va ser a través d'aquesta amistat que em van fer soci del club cap a l'any 1933 que llavors es deia Barceloneta Amateur Club (BAC). El BAC s'havia fundat el 29 i primer es deien "Lobos de mar" (riu), però es van dir ells mateixos "home, potser es massa, no ?... massa exagerat !" i en van canviar el nom. Aquells anys al BAC tot era en català fins a que va arribar la repressió franquista i vam haver de canviar i posar-ho "en castellano, como manda el régimen"...

El club s'havia fundat al carrer Judici 13, a la taverna on vivia el secretari i fundador en Antoni Bayarri Ayza, que era guàrdia 'urbano' de l'ajuntament tot i que no va vestir mai d'uniforme perquè s'havia col·locat a les oficines; era un home que valia molt, però una mica massa possessionat d'ell mateix, eh ?... s'ho feia valer. L'amo de la taverna era el pare d'en Bayarri i el club tenia els vestidors al soterrani del bar de manera que ens despullàvem i sortíem amb un 'taparabos' i la tovallola, que no teníem 'albornos', eh !,... i corrents cap a la platja. Poc temps desprès ja vam fer el nostre local al costat dels Banys Sant Miquel al final dels 'xiringuitos' i a l'altra banda d'on hi havia el local de l'Atlètic. El local ens el vàrem fer nosaltres mateixos fent de manyans, de paletes, de fusters... allà no hi va entrar cap professional, o si algun hi va entrar no va cobrar per la seva feina. Durant la guerra vam tenir la santa desgràcia que una bomba dels italians el va tirar a terra

Primer local del Barceloneta Amateur Club els anys 30 del segle passat. 
Font: Pàgina web del C.N. Atlètic-Barceloneta. Ft. SI

De manera que a l'Alfons adolescent amb els seus quinze anys ja el trobem introduït de ple en l'ambient de la natació i el waterpolo que, a banda de la seva vida laboral i familiar, centrarà gran part de la seva activitat en els anys a venir. Nedador i waterpolista primer, directiu més tard; la seva vida social i societària girarà al voltant del BAC i, més endavant, del Club Natació Barceloneta en que s'acabà transformant

Com a nedador he sigut molt dolent (riu), mira si n'era de dolent que quan feia peus amb la fusta me'n anava cap endarrere !... era molt dolent jo... amb la braça encara anava una mica millor, però amb el crol... cap endarrere; de manera que el que vaig fer va ser canviar d'estil... i, ves per on, desprès em va sortir un fill bracista...

A la meva època l'entrenador era el Pros, que es el primer que va tenir el Barceloneta. Aquell home era tot un personatge i que tenia mal geni, eh !... osti quan s'emprenyava !..., el cas es que de vegades per ell vàrem tenir molt mal cartell que allà a on anàvem es deien " 'cuidado', que ja són aquí els musclaires...", perquè ens deien els musclaires per exemple a Martorell... però sobretot a Sallent que una vegada en un partit de waterpolo va haver d'intervenir la Guaria Civil per a protegir-nos i ajudar-nos a sortir de la piscina... que no ens deixaven sortir de l'aigua !!... . Tornant al Pros, ell va ser un dels fundadors del BAC i en va ser el número 1, junt amb el Bayarri, el Mústic - que en va ser el primer president -, un tal Muntaner i alguns d'altres mes...

Un cop passada la guerra vaig jugar mes a waterpolo. Jo sempre els acompanyava amb un 'trajo' de bany... un slip a la butxaca, perquè encara que no estès a la llista sempre faltava un o altre que no tenia interès per venir o que li faltaven els dos rals que valia el tramvia i el Cànovas sempre era a punt amb el seu 'trajo' de bany... el mes graciós del cas, però, es que de vegades aquest banyador servia per a que pogués jugar un altre company que, per descomptat, era mes bo que jo jugant i se l'havia deixat o venia a darrera hora quan ja quasi me l'havia posat i me l'havia de treure per deixar-li i dir-li "té, juga tu"... això ho ha fet el Cànovas moltes vegades , eh !... home, no pas content, no ?... però ho he fet !. 

Equip subcampió de Catalunya de 1a categoria B. a l'any 1943. Olmos, 
Ayza, Bayarri, Reynés, Monsonís: ajupits Cànovas, Granada i Llorens. 
Font: Arxiu família Cànovas. Ft. SI

I es que a mi m'agradava molt jugar i no  es per dir-ho però si he fet alguna cosa bona dins de la natació ha sigut cuidar del Barceloneta, en primer lloc, i jugar a waterpolo on em col·locava de defensa dret o esquerra, que m'era igual; d'entrenar no entrenava gaire perquè no es podia, que llavors hi havia molta necessitat de guanyar-se els cèntims i s'havia de treballar...

De manera que el fet es que l'Alfons Cànovas ha viscut vuitanta-set dels noranta-dos anys que ha complert el Barceloneta com a club, en solitari o conjuntament amb l'Atlètic, dedicant molts d'aquests anys a l'assoliment dels diferents somnis que ha anat perseguint l'entitat: primer el d'un local social propi, desprès el d'una piscina coberta i a l'entremig anar construint unes generacions de nedadores, nedadors  i waterpolistes que poguessin competir amb els primers clubs de la ciutat i de tot el país... val a dir que en aquest sentit quasi tots aquests anhels s'han transformat en veritables realitats fins a arribar a l'actualitat que l'Atlètic- Barceloneta domina abastament l'escena waterpolística nacional

Desprès ja en vaig ser president, que hi vaig arribar a estar fins a trenta anys en dues etapes. A la primera etapa quan m'animo a anar de president el que hi havia era el Bayarri, que era un superdotat com a atleta i a mi em passava d'un pam, eh !... era un dels millors jugadors de waterpolo que hi havia en aquell moment i se l'hi ha de reconèixer el fet que tant bo com era i que no hagués tingut mai la intenció d'anar al Barcelona, que sempre estaven a veure si el podien enganxar. Tant bo com era jugant, com a directiu era una mica massa pagat d'ell mateix, molt possessiu i en un moment hi tinc una discrepància i llavors m'ho munto per a forçar una assemblea... que a mi, com a demòcrata que sempre he estat, m'agrada treballar de manera democràtica i que els socis puguin triar una nova directiva. El cas es que d'aquests fets l'amistat amb el Bayarri i també amb el Borrego, que era el seu gran amic, va quedar una mica tocada, però amb els anys ens vam arreglar amb els dos i vàrem refer l'amistat

En aquesta etapa hi vaig estar uns vint anys, des del cinquanta-dos fins al setanta o setanta-un crec, que va ser una molt bona època del Barceloneta perquè vam tenir molt bona gent, bons nedadors i bons jugadors de waterpolo i a mes vam poder comptar amb la piscina coberta, que s'inaugura en aquesta etapa. D'aquests anys guardo especial record d'algunes de les coses que vam poder fer... per exemple vam crear la Travessia del Passeig Marítim, que hi ha l'anècdota que a la primera edició  no es va poder fer el dia previst perquè feia temporal de llevant, que per cert havia vingut en Samaranch i se'n va anar enfadat, sí... sí (riu) perquè es va suspendre, però clar... si feia mala mar !. 

Molt important també va ser quan vam guanyar al Barcelona, que era la primera vegada que el guanyava un altre club en una competició nacional: 6 – 4 a la nostra piscina (20 de novembre de 1969) amb menys d’un any que hi portàvem a la piscina... jo ja els hi havia dit als nois que "us prometo que guanyarem al Barcelona el dia que tinguem la piscina coberta..." i així va ser... el que no se'n sabia avenir era aquell soci del 'Natació' tant fanàtic que tenia una casa de 'lamparas'... que era molt bona persona... en Manguillot !,  que era un gran amic meu

Retall de "La Vanguardia" del 21 de novembre de 1969. 
Font: Hemeroteca La Vanguardia

Al començament d'aquella primera etapa encara hi havia el Pros d'entrenador que era mig professional, que cobrava poc però cobrava alguna cosa perquè l'home no guanyava prou amb la seva feina i a més completava el seu sou anant a buscar musclos al 'rompeolas' amb el Celedonio Fernàndez, el famós Cele com el coneixíem per aquí, que va ser un nedador de fons excel·lent. Desprès al Pros el va substituir l'Olmos que s'hi va estar només dos o tres anys perquè s'havia d'aixecar a les quatre del matí per anar a treballar al mercat del peix i per això no va aguantar massa temps.... i es que tot-hom les vam passar 'canutas' desprès de la guerra , eh !... perquè la guerra va ser dolenta, però desprès amb el racionament es va passar gana, que amb la 'cartilla' només et donaven una mica d'arròs, d'oli, llegums... que fins i tot la Perón va haver de portar un barco ple de blat perquè no n'hi havia prou per a fer pa (riu)...

Quan l'Olmos va plegar me'n vaig anar a buscar al Polichón que jo crec que va ser tota la vida entrenador, no ? (riu)... i s'hi va estar fins a que se'n va cansar. Ell presumia que des de l'edat de dotze anys ja no sabia el que era treballar i es donava una bona vida... s'estaven moltes nits a la Bombeta fins a que se'ls feia de dia i jo el vaig anar a trobar per a proposar-li d'entrenar, que a més ell tenia un fill jugant al waterpolo. També es que ens unia una gran amistat... perquè a mes sempre s'ha portat molt bé amb mi... i sempre m'ha fotut bronques, eh !, vull dir que no se'n estava de dir-me "calla, calla, que tu que saps... tu que saps, calla, calla !"... (riu) i jo me'n reia perquè es que ell era llest !... no llest, no... intel·ligent es el que era !... sempre em va demostrar de ser un amic de veritat no només en l'esport sinó també en els negocis, que ell vivia dels negocis de tot tipus i tenia el basar aquell amb la seva dona, la Pilar...

Expliquen els que el coneixen mes bé que en Cànovas ha tingut sempre una mena de vocació de servei orientada a la millora de la Barceloneta i del seu intransferible estil de vida, on a mes de dedicar tants anys al seu club de sempre hi ha tingut una presència notable amb molts d'altres camps; en el del comerç del barri, es clar... però també en els locals de La Fraternitat on van crear un grup de joves per a poder fer les seves pròpies activitats, a més de la seva participació en algun dels grups de teatre amateur als quals hi va dedicar gran part del seu temps d'oci i on hi va gaudir amplament, com en quasi tot el que fa aquest home de tarannà positiu, engrescat i engrescador. I, es clar, inevitablement, ens ha de parlar de la Joaquina Barberà Segurana, la Quimeta... un dels pilars fonamentals als quals l'Alfons hi ha dedicat quasi tota la seva vida: la Quimeta i la familia, el teatre i el Club Natació Barceloneta. Ara algú diria d'ell que es un emprenedor... com si l'emprenedoria s'hagués descobert en aquests anys 2000...

La Quimeta i l'Alfons, en una foto feta a finals de l'any 1938, encara 
en plena guerra civil. Font: Arxiu familia Cànovas. Ft. SI

A mi les coses sempre m'han fet il·lusió de tirar-les endavant, com em va fer il·lusió que desprès de ser tants anys president del club encara la gent es va interessar perquè hi tornés una altra vegada, que jo penso "home, doncs alguna cosa dec haver fet ben feta, no ?"... em va fer il·lusió, la veritat, però no per a poder ser mes o menys que un altre, no necessitava res jo afortunadament: sempre he tingut feina en el meu ofici o sigui que m'he guanyat bé la vida, però es que crec que a mes la vida no  es només guanyar quartos i portar-los al banc... el que es segur es que sempre he sigut... com es diu això ?... un cul de mal 'asiento'. Amb el teatre també ha sigut una cosa així, que jo ho feia amb moltes ganes però d'amateur i amb tot i això va haver un moment que la Lola Membrives se'm volia endur amb la seva companyia a Argentina, perquè es veu que ho feia molt bé i tenia molta memòria

A la segona etapa de president hi vaig ser uns deu anys mes (87-98), per tant vaig estar en el procés de la nova piscina de Sant Sebastià com ja m'havia tocat de ser a la primera piscina del Passeig Marítim. Per aquesta primera me'n vaig anar a veure al Samaranch que era regidor de l'Ajuntament i hi vaig anar dues o tres vegades per insistir en que necessitàvem un espai per entrenar i per competir: per això, per allò i per això altre... i ell va comprendre les raons que li donava. Tant a la primera piscina com a la segona es va donar un procés per aconseguir de tenir un únic club a la Barceloneta, el que volia dir ajuntar-nos l'Atlètic i nosaltres. Jo això ho vaig veure de seguida que s'havia d'arreglar, encara que a la primera no va poder ser amb la nova piscina s'ha aconseguit. 

I es que aquí (a la Barceloneta) s'ha fundat la natació nacional... perquè la natació nacional va néixer als Banys Orientals i el Barcelona també hi va néixer allà a la platja, per bé que desprès es clar que ja s'ha escampat per tot arreu, però va sortir d'aquí... fins el Catalunya surt d'aquí, dels Orientals, amb l'Antonio Gay que era el que se'n va cuidar i tenia molt bona vista per els nedadors infantils, com en el cas del seu nebot que va ser un gran nedador.

De tota la tasca de directiu del club i de la unió amb l'Atlètic jo crec que el mes important que vam fer va ser unir a la gent, perquè el que a mi em feia por es que es formessin dos grups o dos clubs dins del club, dos tarannàs diferents... que això no es bo. Sí que es bo que hi hagi algú o alguns que t'empentin, de ben segur, però que hi hagi enfrontaments no, eh !... i moltes vegades em sembla que si tinc alguna virtut es que se quan he d'afluixar, que sé perdre i que sé acceptar la derrota... per a poder guanyar mes endavant. Jo ho vaig aprendre dels pescadors, el bon pescador de canya o al volantí quan convé ha de saber donar fil, allargar cordill perquè el peix es cansi que quan el peix està cansat el fa anar com vol... has de donar corda quan convé: saber perdre per poder guanyar

Ja des d'abans però especialment arran de la publicació del seu llibre l'Alfons s'ha vist assaltat en la seva intimitat per munions d'adolescents i també d'adults que han volgut fer-li una entrevista per aquell o l'altre paper... de l'escola, del barri o d'on volgueu. Sempre sota l'atenta supervisió del seu fill, ell ha estat amatent a donar resposta a tot-hom a qui li ha estat possible... com ara a nosaltres mostrant atenció i interès per la nostra presència. La conversa s'ha anat allargant en el decurs de la tarda i volem saber d'en Cànovas si es que es troba cansat per fer una parada... ell, però, es troba bé i ens anima a continuar 

Al club vam tenir una persona molt important un cop acabada la guerra que va ser en Jaume Cabot. Va agafar un paper que el va fer anar com si fos un rotllo d'aquells que es posen al vàter, no ?... deia que si ho feia amb fulls ‘sueltos’ se li perdien i ell amb el seu rotllo de paper anava amunt i avall del barri apuntant; que el Borrego li deia "on vas amb el rotllo del paper del vàter amunt i avall !..." (riu) i es que el Cabot anava prenent nota de noms de coneguts, antics socis i amics als qui podria fer socis o que podrien ajudar al club... o sigui que el famós paper de vàter ens va ser de gran utilitat per ajudar a tirar endavant el club. En Cabot era farmacèutic d'aquí del barri... o al menys treballava en una farmàcia

Amb el Samaranch es va donar una casualitat i es que el seu xofer era fill de la Barceloneta, en Solà, i es donava el fet que jo havia anat a escola amb ell. De manera que tot i que ja l'havia conegut al Samaranch, en Solà ens va servir  per acabar de fer el pastís. Per la piscina del Passeig Marítim potser que no hi influís massa, però sovint no es només l'ajuda directe sinó de vegades un cop de telèfon per a dir-li a algú "mira'm això si esta bé o no...". Uns anys mes tard vam ser companys a l'Ajuntament quan vaig entrar elegit l'any setanta, que m'hi vaig presentar, un cop mes, perquè m'ho van demanar diferents persones i entre elles aquest Solà, el xofer d'en Samaranch, i vaig tenir la sort de sortir escollit que feia molts anys que no hi havia cap regidor que fos fill de la Barceloneta

També recordo amb molt de 'carinyo' una estada als EE.UU. a Bloomington com a acompanyant d'en Joan Fortuny, en Chicoy i en Jaume Monzó que van anar-hi  a fer un 'stage' per a preparar-se per als JJ.OO. de Mèxic 1968. Va passar com tantes vegades, que era per un període de tres mesos de gener a març d'aquell mateix any,  i a ningú no li anava bé d'anar-hi...a ningú, eh !... ni entrenadors ni directius van voler anar a aquest viatge a Amèrica perquè era un temps massa llarg, i es que tres mesos per a una persona gran i casada es un sacrifici  però a mi em feia il·lusió d'anar-hi i a darrera hora em vaig 'liar' la manta al cap, com tantes vegades, i me'n hi vaig anar... també gràcies a que la Quimeta, la meva dona, que amb l'ajut d'en Sito i d'alguna persona més es van fer càrrec de la botiga

1968 a Bloomington (EE.UU). Fortuny, Cànovas, Monzó amb 
dos persones d'una familia d'acollida i Chicoy. 
Font: Arxiu JCE, fons J. Monzó. Ft. SI

Per aquelles coses dels prejudicis ens inclinàvem a pensar que en el seu llibre de memòries del que ja hem parlat hi ha una cosa que de ben segur no sortiria: la famosa votació a l'Ajuntament de l'any 1975 en que la majoria de regidors van votar en contra de dedicar una partida del pressupost a l'ensenyament del català; es el que es va conèixer com el 'No al Català' que va donar per a rius i més rius de tinta en una premsa que ja començava a desfer-se de l'autocensura. Es clar que el prejudici consistia en creure que  per a ser regidor aquells anys se't pressuposava proper al règim i per tant l'Alfons Cànovas hauria estat en aquesta majoria del no. Un cop llegit el llibre vàrem comprovar l'errada d'aquesta apreciació

Sí, sí que hi surt al llibre... jo vaig ser defensor del sí, vaig ser valent, no ?... em van amenaçar i tot els de la Falange d'aquí !... a fora de la botiga hi havia un rellotge d'aquells que es penjaven com si fossin una bandera, oi ? i per aquell temps em trencaven els vidres cada dos per tres.  Es que segons qui es pensa que jo era del règim perquè vaig ser regidor en aquella època i per tant col·laborava amb les institucions oficials, però no hi tenia res a veure. En aquella votació jo vaig votar que sí a l'ensenyament del català a les escoles, que el que portava la bandera d'això era el Tarragona... l'Eduardo Tarragona Corbella.

Foto de la sessió de l'Ajuntament de Barcelona que va emetre el 'No al Català' 
el dia 4 de març de 1975. Font: Diari digital 'El Nacional.Cat'. Ft. SI

Però jo no he estat mai de cap partit polític... quan s'acaba la guerra em quedo aquí perquè tinc dos germans, l'un de mes gran i l'altre mes jove, que són del partit comunista català, del PSUC, i van ser al front amb la 27na divisió i van haver de marxar cap a França; que em venen a mi i em pregunten "que fem ?..." i jo que els hi dic que marxin de manera que el Juan i l'Antonio no van poder tornar fins al cap de deu o dotze anys. Jo mateix els hi deia que no tornessin fins a que ja vaig veure que podia fer alguna cosa si es que tornaven i hi havia dificultats... encara que de tota manera ells també ja ho tenien decidit de marxar. En un moment jo també vaig estar dalt d'un camió per marxar i em ve la meva dona i em diu "si marxes tu, jo també me'n vaig..." i confesso que va ser el freno definitiu per a no marxar

L'Alfons Cànovas, bon conversador com és, encara ens explica un munt d'històries mes que no ens cabrien aquí. En qualsevol cas guardarem sempre en la retina la imatge de l'home que, fins a fa relativament poc temps cada matí, un cop esmorzat i polit, se'n anava cap a la seva botiga de sempre, ocupava el seu lloc d'honor... ben enfocat de cara a l'entrada i, sense necessitat d'interferir en la feina de la seva família, anava parlant ara amb l'un, ara amb l'altra... fent el que ha fet tota la vida, relacionar-se amb el seu petit-gran món de la Barceloneta i la seva gent... i és que no es pot ser mes ‘Bacallà ?: sec, sec !!'...

Carles Sánchez i Josep Castellví

Commemoració del 100 aniversari de l'Alfons Cànovas a les instal·lacions del 
C.N. Atlètic-Barceloneta l'any 2017; l'acompanyen el seu fill Sito, el net Alfonso 
i la seva jove, l'Aurora. Font: Pàgina web del C.N. Atlètic-Barceloneta. Ft. SI

(*) La imatge que acompanyarà els perfils que aniran sortint a 'Identitats' l'hem agafat prestada de la revista mensual de natació  Mare Nostrum, publicada al llarg de poc mes d'un any entre 1930 i 1931 per un grup de nedadors del C.N. Athlètic. La revista forma part de l'arxiu particular d'en Juan Antonio Sierra Puerto

(**) El continuat augment de la densitat del barri de La Barceloneta des de la seva creació a mitjans del segle XVIII ha desembocat en el fet que la vivenda habitual sigui la del 'quart de casa', que equival a una dimensió de poc mes de 30 m2

Reflexiones sobre la natación. De 1915 a 2020

Han pasado cien años! ... una mirada en paralelo

Jaume Mestres i Fossas (1892-1981) fue nadador y directivo del 'Natación' Barcelona, ​​y se licenció de arquitecto en 1917. En 1921 inició la construcción de la que sería la primera piscina cubierta de España, la del CN Barcelona en la escollera del puerto donde desde 1915 tenía su morada dicha sociedad. Se convirtió en hombre de confianza del presidente del club Bernat Picornell que lo nombró vicepresidente de la entidad en 1920. Fue el primer presidente de la Federación Española de Natación Amateur (FENA) desde abril de 1920 hasta enero del 1921. A su vez fue también el primer presidente de la "Federació Catalana de Natació Amateur" (FCNA) cuando ésta se constituyó en 1921.

En 1915, antes de terminar su carrera, escribió el libro 'Natación'. La edición que aquí utilizaremos corresponde a una reedición de los años 30's. El libro es el numero 7 de la colección 'Los Sports' editados por la librería Sintes con el precio de 2 pesetas si era en rústica o 3 pesetas en tela. El prólogo está hecho por Bernat Picornell, el gran patriarca de la natación catalana y española.

El autor hace afirmaciones tan rotundas y contemporáneas como que "... se enseña a nadar en el agua, no con la pluma y sí sólo prácticamente ...", dicho en un momento que aún se prolongaría unas décadas en que la enseñanza 'en seco' era un paso estimado como obligatorio por la mayoría de enseñantes y entrenadores.

Portada del libro "Natación", publicado por la editorial
Sintes en la colección "Los Sports"; edición de 1930.
Fuente: Archivo JCE

De este libro, he considerado escoger algunos apartados dignas de considerar después de los más de 100 años transcurridos. Por eso voy a intentar hacer una pequeña recopilación de temas que nos permitan hacer alguna reflexión relacionando aquellas opiniones del pasado con las vicisitudes del momento actual de la natación en nuestro país. Como se verá el 'antes' consistirá en un escaneado de alguna página del libro para luego aportar la reflexión correspondiente al día de hoy, intentando encontrar los curiosos paralelismos.

Se cuestionan el futuro?

Párrafos extraídos de la página 22

En mi opinión, rotundamente sí. Ahora en las diferentes fases de la enseñanza de la natación, tanto en la iniciación como en el perfeccionamiento y en cualquier edad, se da el hecho de que como norma general los enseñantes no tienen la preparación especifica para dedicarse en exclusiva a enseñar. Una gran parte de los monitores hacen esta tarea para cubrir una etapa de su vida en espera de otras alternativas laborales mejores o, si es en el mismo deporte, para llegar a formar parte de equipos de competición. También, desgraciadamente, hay mucho intrusismo en el sentido de que, sobre todo en instalaciones municipales, los mismos socorristas también comparten esta función con la necesidad de impartir clases. Y, como agravante, la profesionalidad esta tan poco valorada que el futuro para ellos es una quimera. En todo caso, si los enseñantes son jóvenes deportistas el entrenamiento a menudo es introducido demasiado pronto, pues el avanzar se considera más importante que la técnica.

Profundidad de pensamiento

Párrafos extraídos de la página 26 del libro

Como bien se dice aquí, abandonos inmediatos y desconocimiento de una natación que es mucho más que competir y que, en una visión más amplia, esta llena de valores de salud, de desarrollo equilibrado, de capacidad de producir resistencia mental y otras enseñanzas provechosas para la formación personal. A menudo ha faltado y falta que los profesionales estén suficientemente preparados para programar buenos métodos pedagógicos que también tengan en cuenta el cómo, el cuándo y el porqué en las programaciones deben integrar aspectos lúdicos y de recreación, como elemento para que cada practicante aprenda, por sí mismo, cuáles son las propulsiones buenas y cuáles las que solo aportan resistencias de freno al desplazamiento por el agua. Sin embargo aun ahora en el siglo XXI vemos a menudo que los niños son tratados como pececillos, uno tras otro, con pocas o ninguna rectificación de la técnica y el conocimiento propulsivo. Seguro que aportando estos elementos las chicas y los chicos descubrirían algo que automáticamente los haría disfrutar de la natación.

Eficacia y eficiencia

Párrafos extraídos de la página 35

En mi faceta de entrenador he estado muchos años dedicándome al rendimiento y, como tal, he recibido nadadoras y nadadores de nivel competitivo alto, con buenas marcas y un nivel internacional avanzado, pero que a pesar de tener este nivel les he tenido que dedicar muchas horas para tratar de mejorar su técnica y tratar de corregirles defectos importantes. Sirvan como ejemplo: la longitud de brazada; la coordinación con las piernas y la frecuencia de brazada; las posiciones y el centro de gravedad (CDG) según estilos y momento de la prueba y tantos otros. Por lo tanto, otra cosa que cuesta comprender es que los directores técnicos, los responsables de los equipos técnicos de cada entidad, y a menudo aquellos que programan los cursos oficiales de formación quizás no tienen suficientemente en cuenta este aspectos más de técnica individual que dan por ya conocideos de los deportistas de élite y en cierto modo también son responsables de que después de casi más de cien años, todavía estamos igual o peor.

Un elemento que a mi juicio conduce a hacer las cosas tan mal es que todo el mundo desde las nadadoras y los nadadores, los padres y madres y hasta los directivos ...  a menudo tienen prisa para que sus deportistas hagan las marcas mínimas de participación en los campeonatos. Dado que para ir a unos JJ.OO. o a unos Campeonatos del Mundo o de Europa hay limitaciones por las marcas obtenidas, no es necesario romperse la cabeza y en casi todas las competiciones ponemos reválidas para conseguir estas marcas mínimas, en lugar de intentar conseguir unos niveles personales en los que se pueda valorar tanto el tiempo como la técnica. Esto nos ayudaría a valorar cosas que seguramente los mismos responsables técnicos y sus dirigentes no conocen o valoran suficientemente.

Salidas y toma de contacto con el agua

Párrafos extraídos de la página 54

En las salidas y virajes, es seguro que en los primeros años de la natación estaban muy equivocados. Motivo? ... podria ser que lo que se buscaba en aquellos tiempos fuera la plasticidad aérea, que se viera bonito el movimiento. Lo que nos cuenta el libro es en estos momentos totalmente al revés. Toda la fuerza de impulso y de propulsión se debe hacer con el tren inferior, o sea con las piernas, y lo que se pretende  es que el cuerpo tome un vuelo para que entre lo mas lejos posible y que a su vez donde entran las manos se haga un 'agujero' virtual para que por este mismo 'agujero' entre todo el cuerpo. Cuando ya han entrado el pies, siempre todo de forma flexible y no tensa, se busca una profundidad justa para no perder esa velocidad que ha proporcionado la fuerza de las piernas y justo antes de perder esta velocidad es cuando los batidos de las piernas debe proporcionar la salida a la superficie, también de forma equilibrada y con una frecuencia de brazada que marcará el ritmo uniforme que es necesario con la biomecánica y la estrategia que cada uno tenga entrenada. Podemos ver algunos ejemplos:

IMAGEN 1: Campeonato de Cataluña, 1966 en la piscina municipal de Montjuïc. Mejor serie de 400 m. libres. Se puede ver la diferencia de formas de salida de cadauno de los participantes. Son: Murio, Montjuïc; Batalla, Terrassa, Corell, 'Natación'; Fortuny, Barceloneta; Torres, Sabadell; Mané, Fabra y Massagué, Mediterráneo

Fuente: El Noticiero Universal. Ft. Horacio Seguí

IMAGEN 2: Final los JJ.OO. de Seul'88, salida de los 200 m. braza.
Como se puede ver, cada participante tiene una forma diferente la entrada al agua

De las imágenes 2, 3.1 y 3.2. Fuente: Archivo JMF

Actualmente y desde hace unos 25 años, las salidas vuelven a estar uniformadas para casi todo el mundo, por lo que se coincide en que lo más importante es hacer una entrada en el agua de forma más eficiente desde el punto de vista biomecánico y personal y no únicamente priorizando el efecto visual y la posible plasticidad. Como se puede ver en la imagen 3.1 ahora incluso se utilizan plataformas de salida de tipo atletismo, para potenciar mejor la fuerza y ​​la dirección del 'agujero' de entrada al agua. En la imagen 3,2, se ve perfectamente con la entrada 'SÍ' que es en un solo punto para todas las nadadoras y el cuerpo ya está direccionado para entrar por el 'agujero' creado

IMÁGENES 3.1 i 3.2, respectivamente

Sobreentrenamiento

Párrafos extraídos de las páginas 73 y 74

En relación a este apartado puedo aportar mi experiencia mas como nadador en los años 60's y a lo largo de una década aproximadamente que como entrenador. Creo que por lo que vi sobre cuáles eran las dinámicas de participación, los abandonos precoces y los sobreentrenamientos en aquellos años, puedo decir que los porcentajes eran mínimos. Pienso que todos nosotros, las nadadoras y los nadadores de aquellos tiempos, quedamos muy lejos de nuestras posibilidades. No porque tuviéramos malos entrenadores, simplemente porque tal como se puede contemplar con lo que dice el libro de Jaume Mestres había precaución y ya se pensaba que el no respetar los límites podría conllevar este sobreentrenamiento. Por lo tanto pienso que esta precaución fue porque en aquella época la ética y el progreso a largo plazo era lo más frecuente. Si tuviera que aportar algún ejemplo en contrario de lo dicho anteriormente únicamente me viene a la memoria que sólo en algunos pocos clubs, generalmente con entrenadores venidos de países con otras mentalidades, se daba el caso de ser los primeros en hacer grandes kilometrajes, de entre ocho a diez mil metros diarios en dos sesiones, de manera que sus nadadores destacaban antes, pero su progresión pronto quedaba estancada. Se trata simplemente una apreciación mía de aquellos años, pero ...

Creatividad ?

Párrafos extraídos de la página 80

Pienso que este ejemplo es muy recurrente y muy válido para demostrar que las rutinas no son buenas y que la competición se puede tratar de maneras diferentes. En estos momentos en el año 2020, a nadie se le ocurre que hay alternativas mejores que los recursos que usamos habitualmente. Ahora que se puede tecnificar y digitalizar lo que se quiera no hay gente, técnicos responsables, capaces de inventar algo similar al ejemplo del libro de Mestres. Todo se reduce a correr y eliminar gente según lo que marca el cronómetro y no por las competencias reales de cada persona y de cada sexo. No se respetan las edades cronológicas y biológicas. Como digo, ahora el "scouting" ya se utiliza en muchos deportes y nuestras federaciones aún no se han enterado de que existe. Los encargados de los instructores de las enseñanzas y de los entrenadores de rendimiento no aportan creatividad ni alternativas válidas a los únicos sistemas que de manera reiterada se programan desde las federaciones.

Aquí os podría decir lo que pienso sobre el ejemplo del libro al respecto de hacer salidas de las pruebas por handicaps de nivel. Pero me lo guardo y en alguna otra ocasión ya os diré mi opinión. Porque? Porque estoy seguro que los que leais este documento podéis sacar algunos beneficios del ejemplo que hemos comentado. Pensad un poco y tal vez convendréis conmigo que nuestra natación está anquilosada, al menos en muchos aspectos formativos y justamente en las edades que se encuentran en la fase de desarrollo personal.

Jordi Murio Fisa (*)

(*) En Jordi Murio, además de haber sido un nadador y waterpolista destacado e internacional del C.N. Montjuïc de los años sesenta, ha tenido una muy larga y exitosa carrera como entrenador tanto de diferentes clubes como del Centro de Alto Rendimiento de la Federación Catalana de Natación y también del de la "Real Federación Española de Natación" donde fue responsable de el equipo nacional español en el Centro de Alto Rendimiento de Madrid. Sus conocimientos han sido requeridos tanto para la formación de nuevas generaciones de profesionales como para realizar tareas de asesoramientos varios otros países

Reflexions a l'entorn de la natació. Del 1915 al 2020

Han passat cent anys !... una mirada en paral·lel

En Jaume Mestres i Fossas (1892-1981) va ser nedador i directiu del 'Natació' Barcelona, i es llicencià d'arquitecte l'any 1917. El 1921 inicià la construcció de la que seria la primera piscina coberta de l'estat espanyol, la del C.N. Barcelona a l'escullera del port on des de 1915 tenia el seu estatge l'esmentada societat. Esdevingué home de confiança del president del club en Bernat Picornell el qual el nomenà vicepresident de l'entitat el 1920. Va ser el primer president de la "Federación Española de Natación Amateur" (FENA) des de l'abril del 1920 fins al gener del 1921. Va ser també el primer president de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA) quan aquesta es va constituir l'any 1921.

L'any 1915, abans d'acabar la seva carrera, va escriure el llibre "Natación". L'edició que aquí farem servir correspon a una reedició dels anys 30's. El llibre es el numero 7 de la col·lecció "Los Sports" editats per la llibreria Sintes l'any 1915 amb el preu de 2 pessetes si era en rústica o 3 pessetes en tela. El pròleg esta fet per en Bernat Picornell, el gran patriarca de la natació catalana i espanyola.

L'autor fa afirmacions tan rotundes i contemporànies com que "... se enseña a nadar en el agua, no con la pluma y sí sólo prácticamente...", dit en un moment que encara es perllongaria unes dècades mes en que l'ensenyament 'en sec' era un pas estimat com a obligatori per la majoria d'ensenyants i entrenadors.

Portada del llibre "Natación", publicat per l'editorial 
Sintes a la col·lecció "Los Sports". Edició de 1930. 
Font. Arxiu JCE

D'aquest llibre, he considerat de treure'n alguns apartats dignes de considerar desprès dels mes de 100 anys transcorreguts. Per això intentaré fer un petit recull de temes que ens permetin fer alguna reflexió relacionant aquelles opinions del passat amb les vicissituds del moment actual de la natació al nostre país. Com es veurà l'abans consistirà en un escanejat d'alguna pàgina del llibre per a continuació aportar-hi la reflexió corresponent al dia d'avui, tot intentant de trobar-ne els curiosos paral·lelismes.

Els paràgraf escollits estan escrits en castellà i, pel color del paper escanejat, es pot veure que es la part històrica, mentre que darrerament a cada recull hi posaré la meva particular reflexió.

Es qüestionen el futur ?

Paràgrafs extrets de la pàgina 22

Al meu entendre, rotundament si. Ara en les diferents fases dels ensenyaments de natació, tant en la iniciació, com en el perfeccionament i a qualsevol edat es dona el fet que com a norma general els ensenyants no tenen la preparació especifica per dedicar-se en exclusiva a ensenyar. Una gran part dels monitors fan aquesta tasca  per a cobrir una etapa de la seva vida en espera d'altres alternatives laborals millors o, si es en el mateix esport, per arribar a formar part d'equips de competició. També, desgraciadament, hi ha molt intrusisme en el sentit que, sobre tot en instal·lacions municipals, els mateixos socorristes també comparteixen la necessitat d'impartir classes. I, a mes d'això, la professionalitat esta tant poc valorada que el futur per a ells es una quimera. En tot cas, si els ensenyants són joves esportistes l'entrenament sovint hi entra massa aviat, doncs l'avançar es considera mes important que la tècnica.

Profunditat de pensament

Paràgrafs extrets de la pàgina 26 del llibre

Com bé es diu aquí, abandonaments immediats i desconeixement d'una natació que es molt més que competir i que en una visió mes amplia esta plena de valors de salut, de desenvolupament equilibrat, de capacitat de produir resistència mental i altres ensenyaments profitosos per a la formació de les persones. Sovint ens ha mancat i ens manca que els professionals estiguin prou preparats per a programar bons mètodes pedagògics que també tinguin en compte el com, el quan i el perquè en les programacions s'han de integrar aspectes lúdics i de recreació, com a element per a que cada practicant aprengui, per si mateix, quines son les propulsions bones i quines les que solament aporten resistències de fre al desplaçament per l'aigua. Tanmateix, encara ara al segle XXI veiem sovint que els nens estan tractats com peixets, un darrera l'altre, amb poques o cap rectificació de la tècnica i el coneixement propulsiu. Ben segur que amb això les noies i els nois descobririen quelcom que automàticament els faria gaudir de la natació.

Eficàcia i eficiència

Paràgrafs extrets de la pàgina 35

En la meva faceta de entrenador he estat molts anys dedicant-me al rendiment i, com a tal, he rebut nedadores i nedadors de nivell competitiu alt, amb bones marques i un nivell internacional avançat, però que tot i tenir aquest nivell he hagut de dedicar moltes hores per mirar de millorar la seva tècnica i mirar de treure'ls-hi defectes importants. Serveixin com a exemple: la longitud de braçada; la coordinació amb les cames i la freqüència de braçada; les posicions i el centre de gravetat (CDG) segons estils i moment de la prova i tants d'altres. Per tant, una altre cosa que costa de comprendre es que els directors tècnics, els responsables dels equips tècnics de cada entitat, i sovint aquells que programen els cursos oficials poder no tenen prou en compte aquest aspectes més de tècnica individual que donen per ja com a coneguda en els esportistes d'elit i en certa manera també son responsables del fet que després de gairebé mes de cent anys, encara estem igual o pitjor. 

Un element que a parer meu condueix a fer les coses tant malament és que tothom des de les nedadores i els nedadors, els pares i mares, els directius... sovint tenen presa perquè els seus esportistes facin les marques mínimes de participació als campionats. Com per anar a uns JJ.OO. o a uns Campionats del Món o d'Europa hi ha limitacions per les marques, doncs no cal trencar-se el cap i a gairebé totes les competicions posem revalides per aconseguir aquestes marques mínimes, en lloc de provar d'aconseguir nivells personals on es pugui valorar tant el temps com la tècnica. Això ens ajudaria a valorar coses que segurament els mateixos responsables tècnics i els seus dirigents  no coneixen o valoren suficientment.

Sortides i presa de contacte amb l'aigua

 

Paràgrafs extrets de la pàgina 54

En les sortides i viratges, segur que als primers anys de la natació estaven molt equivocats. Motiu?... és possible que el que es buscava en aquells temps fos la plasticitat aèria, que es veiés bonic el moviment. El que ens diuen en el llibre a hores d'ara es totalment a l'inrevès. Tota la força d'impuls i de propulsió s'ha de fer amb el tren inferior, o sigui amb les cames, i el que es peten es que el cos agafi un vol tal que entri el mes lluny possible i a la vegada que on entren les mans es faci un 'forat' virtual perquè per aquest mateix 'forat' entri tot el cos. Quant ja han entrat el peus, sempre tot de forma flexible i no tensa, es busca una profunditat justa per no perdre aquella velocitat que ha proporcionat la força de les cames i just abans de perdre aquesta velocitat es quan els batuts de les cames ha de proporcionar la sortida a la superfície, també de forma equilibrada i amb una freqüència de braçada tal que marcarà el ritme uniforme que es faci amb la biomecànica i l'estratègia que cadascú tingui entrenada. Podem veure'n uns quants exemples:

IMATGE 1: Campionat de Catalunya, any 1966. Millor sèrie de 400 m. lliures. Es pot veure la diferència de formes de sortida. Són: Murio, Montjuïc; Batalla, Terrassa, Corell, 'Natació'; Fortuny, Barceloneta; Torres, Sabadell; Mané, Fabra i Massagué, Mediterrani

Font: El Noticiero Universal. Ft. Horacio Seguí

IMATGE 2: Final als JJ.OO. de Seul´88, sortida dels 200 m. braça.
Com es pot veure, cada participant te una forma diferent la entrada a l'aigua

De les imatges 2, 3.1 i 3.2. Font: Arxiu JMF

Actualment i des de fa uns 25 anys, las sortides tornen a estar uniformades per a gairebé tothom, de manera que es coincideix en el fet que el mes important es fer una entrada al l'aigua de forma mes eficient de del punt de vista biomecànic i personal i no pas solament prioritzant l'efecte visual i la possible plasticitat. Com es por veure a la imatge 3.1 ara inclús es fan servir plataformes de sortida de tipus atletisme, per tal de potenciar millor la força i la direcció del 'forat' d'entrada a l'aigua. A la imatge 3,2, es veu perfectament con l'entrada 'SÍ' que és en un sol punt per totes les nedadores i el cos ja està direccionat per a entrar per el 'forat' creat

            IMATGE 3.1                                                          IMATGE 3.2

                                                     

Sobre-entrenament ?

Paràgrafs extrets de les pàgines 73 i 74

En relació a aquest apartat puc aportar la meva experiència com a nedador als anys 60's i al llarg d'una dècada aproximadament, no tant com a entrenador. Crec que per el que vaig veure sobre quines eren les dinàmiques de participació, els abandonaments precoços i els sobre-entrenaments en aquells anys, puc dir que els percentatges eren mínims. Penso que tots nosaltres, les nadadores i els nedadors d'aquells temps, vàrem quedar molt lluny de les nostres possibilitats. No perquè tinguéssim mals entrenadors, simplement perquè, com es pot contemplar amb el que diu el llibre d'en Jaume Mestres, hi havia precaució i ja es pensava que el no respectar els límits podria comportar aquest sobre-entrenament. Per tant penso que aquesta precaució va ser perquè en aquella època l'ètica i el progrés a llarg termini era el mes freqüent. Si hagués d'aportar algun exemple en contrari del dit anteriorment solament em ve a la memòria que només en alguns pocs clubs, generalment amb entrenadors vinguts de països amb altres mentalitats, es donava el cas de ser dels primers en fer  grans quilometratges, d'entre vuit a deu-mil metres diaris en dues sessions de manera que els seus nedadors destacaven abans, però la seva progressió aviat quedava estancada. Es tracta simplement una apreciació meva d'aquells anys, però...

Creativitat ?

Paràgrafs extrets de la pàgina 80

Penso que aquest exemple es molt recurrent i molt vàlid per a demostrar que les rutines no son bones i que la competició es pot tractar de maneres diferents. Ara, a l'any 2020, a ningú se li acut que hi ha alternatives millors que els recursos que fem servir habitualment. Ara que es pot tecnificar i digitalitzar el que es vulgui no hi ha gent, tècnics responsables, capaços d'inventar quelcom com l'exemple del llibre d'en Mestres. Tot es corre i eliminar gent per el que diu el cronòmetre i no per les competències reals de cada persona i de cada sexe. No es respecten les edats cronològiques i biològiques. Com dic, ara l'"scouting" ja es fa servir en molts d'esports i les nostres federacions encara no s'han assabentat de que existeix. Els encarregats dels instructors dels ensenyaments i dels entrenadors del rendiment no aporten creativitat ni alternatives vàlides als únics sistemes  que de manera reiterada es programen des de les federacions. 

Aquí jo us podria dir el que penso sobre l'exemple del llibre de fer sortides de les proves per handicaps de nivell. Però m'ho guardo i en alguna altra ocasió ja us diré la meva opinió. Perquè? Perquè sóc ben segur que els que llegiu aquest document en podeu treure alguns beneficis de l'exemple que hem extret. Penseu una mica i potser convindreu amb mi que la nostra natació està anquilosada, al menys en molts aspectes formatius i en les edats que són en la fase de desenvolupament personal. 

Jordi Murio Fisa (*)

(*) En Jordi Murio, a més d'haver estat un nedador i waterpolista destacat i internacional del C.N. Montjuïc dels anys seixantes, ha tingut una molt llarga i reeixida carrera com a entrenador tant de diferents clubs com del Centre d'Alt Rendiment de la Federació Catalana de Natació i també del de la "Real Federación Española de Natación" on va ser responsable de l'equip nacional espanyol al Centre d'Alt Rendiment de Madrid. Els seus coneixements han estat requerits tant per a la formació de noves generacions de professionals com per realitzar tasques d'assessoraments diversos a d'altres paisos 

El Rugby, los primeros años... 1947 - 1952

Antecedentes

La introducción del rugby en Cataluña se produce de una manera lenta a lo largo de los años 20's del siglo pasado. Antes, sin embargo, en 1911 se ha disputado el que generalmente se considera el primer partido de rugby celebrado en España en el que participa un equipo nacional; antes se habían disputado entre equipos de las diferentes colonias de extranjeros residentes en España, generalmente ingleses. El encuentro es entre el C.D. Español y la "Société Patrie", formada por ciudadanos franceses residentes en Barcelona, ​​y tiene lugar el 21 de mayo de 1911 en el campo de fútbol del C.D. Español sito en la calle Muntaner-Londres. El equipo del C.D. Español se halla formado por los mismos jugadores de fútbol del club que haciendo honor al concepto de 'sportsman' vigente aquellos años quieren probar esta nueva modalidad deportiva. A pesar de este hecho puntual el primer club de rugby catalán no se funda hasta el año 1921, siendo el caso de la Unión Deportiva Santboiana. La sección de rugby del R.C.D. Español (*) se funda ya en 1923.

Recorte del Mundo Deportivo del día 25 de mayo de 1911. Fuente: 
Hemeroteca del Mundo Deportivo

El rugby en C.N. Montjuïc

Desde el momento mismo del inicio de las actividades sus asociados ven con preocupación el hecho de que en invierno no puedan hacer entrenamientos de natación, por lo que tratan de organizarse para poder mantener un nivel de actividad física suficiente para que el comienzo de la temporada de natación siguiente no sea tan difícil.

A mediados de los 40's las opciones no son tan numerosas, el caso es que un buen número de nadadores del club encuentran una continuidad de su preparación física en la práctica del rugby. Algunos de ellos se apuntan a los equipos del R.C.D. Español, que cuenta con primer y segundo conjunto. Así en 1946 hallaremos jugando a Joan Boronat y Ponç Puigdevall, además de otros socios del club. En un partido disputado el 13 de abril de 1946 el equipo del Espanyol gana por 18 a 3 a la A.D. Juventud, con la participación de los montjuiquenses Jover, Puig, Boronat y Puigdevall.

Por otro lado una de las estrategias seguidas para mantenerse en forma, en espera de la época de las competiciones estivales, es la del establecimiento del concurso del Atleta Completo que combina pruebas de atletismo y de natación. Se disputa al inicio de la primavera, cuando ya es posible utilizar la piscina de Montjuïc; el primer concurso corresponde al año 1945 y se alargará su celebración hasta mediados años 60's, cuando la piscina cubierta de Folch y Torres hará innecesaria esta competición.

Al menos desde el de 1947 y durante algunos años cuenta con la participación conjunta de los deportistas del C.N. Montjuïc y los del R.C.D. Español. Los artífices de esta relación casi de hermandad son Joan Boronat Carner por el Montjuïc, del que ya es presidente, y Juan Vázquez Tamayo por el Espanyol del cual es delegado de la sección de rugby. Este último es una personalidad en el mundo de la pelota ovalada: fundador-jugador del Rugby Club Cornellà en el año 1931, cuando esta entidad pasa por unos tiempos de crisis de inactividad se traslada con otros jugadores al Espanyol donde le encontramos ahora en 1947; su estrecha relación con el Montjuïc le lleva a colaborar con la organización del Atleta Completo del Montjuïc, aportando una copa para el ganador de dos años seguidos o tres alternos.

Recorte del Mundo Deportivo del 5 de marzo de 1947. 
Fuente: Hemeroteca Mundo Deportivo

De esta estrecha relación a la creación de un equipo de rugby propiamente del C.N. Montjuïc sólo hay un paso que se da al inicio de la temporada 1947-48, una vez vencidas las reticencias de la entidad en orden al incremento de gastos que representará la nueva sección con el compromiso de los mismos jugadores de pagar una cuota suplementaria para poder costear los desplazamientos y la equipación. Una vez resuelto este inconveniente se crea una comisión con la siguiente composición:

• Presidente: Joan Boronat (el del club)
• Delegado: Agustín Julián
• Secretario: José Tauler
• Tesorero: Diego Devesa
• Vocales: Mariano Pérez y Joan Sabater

Es designado entrenador Rafael Artigas, un histórico jugador de la U.E. Santboiana internacional con España, que según sus declaraciones al Mundo Deportivo del 24 de octubre cree que "... se puede formar un buen quince. Voy a intentarlo Contando con la afición demostrada por estos muchachos novelas, que mezclados con Elementos bregados puedo dar un buen Rendimiento ". El primer partido con carácter de amistoso se jugará el día 26 de octubre contra el equipo del 'Natación' Barcelona y perderán los verdiblancos por 5 a 0. Hay que tener en cuenta el hecho de que en esta primera temporada alguno de los jugadores socios del Montjuïc aún seguirán compitiendo con el equipo de rugby del Español, tal como declara en la misma noticia de dicho diario el presidente del club y jugador de rugby Juan Boronat "... muchos de ellos seguirán jugando en el equipo españolista, por cuanto no es deportivo ni lógico desmembrar un equipo para hacer el nuestro ... ".

A la vista de la composición de los primeros equipos de la temporada 1947-48 no serían tantos los que siguieron jugando en el equipo blanquiazul, aunque parece seguro que al menos en esta temporada Ponç Puigdevall siguió reforzando el equipo del Espanyol.

Equipo de 1947. Arriba Artigas (E), Sadurní, Clavel, Boronat, Julián,
Tablero, Vallés; agachados Devesa, Sabaté, Anglada, Carmany y Andalet.
Fuente: Archivo Devesa y Capdevila. Ft. SI

Inmediatamente después de este primer partido amistoso el club se inicia en las competiciones oficiales, primero en el Torneo de Otoño y más tarde en el Campeonato de Cataluña de segunda categoría donde el Montjuic logra la segunda posición.

La Temporada 1948-49, entrenados también por Rafael Artigas, se mejora la competitividad del equipo aunque el resultado obtenido es el mismo segundo lugar en el Campeonato de Cataluña de segunda categoría. Al entrenador Artigas lo sustituyen eb esta función las temporadas 49-50 y 50-51 Fonseca y Mario Puig, respectivamente, manteniendo unos resultados similares mientras se empiezan a producir los primeros recambios generacionales en el seno del equipo.

Es en la temporada 1951-1952, con buena parte del equipo ya renovado, cuando el club logra un primer éxito relevante como es el de conseguir la primera posición en el Campeonato de Cataluña de segunda categoría, lo que supuso conseguir el derecho a participar en el Campeonato de España de esta misma categoría del que, después de haber eliminado al CD Valencia en la primera ronda, resultaremos campeones al vencer en la final disputada en Zaragoza contra el equipo de "Ingenieros Industriales" de Madrid por 10 a 5, siendo entrenador de nuestro quince Recaredo Garreta. El partido lo jugaron Medina, Roca, Vernet, Oliva, Puigdevall, Codina, Sabaté, Clavel, Vallés, Delgado, Puig, Serrate, Boronat, Martinez, Gaspar, Salaet y Tauler.

El equipo Campeón de España de 1952 se fotografía con la copa que le acredita como ganador. Fuente: Archivo del C.N. Montjuïc. Ft. SI

A raíz de este primer éxito de nuestros 'ruggers' en el mismo boletín del club se hace el comentario de lo que se podría llegar a conseguir si contáramos con un campo de rugby propio para entrenar y jugar las competiciones, sin tener que jugar en el estadio de Montjuïc o en cualquiera de los otros pocos campos habilitados para el rugby en ese momento. Hay que tener en cuenta que el campo de la Foixarda no será inaugurado hasta mediados de los años 50's, con motivo de la celebración de los II Juegos del Mediterráneo, cumpliendo a partir de esta fecha para los clubes sin campo una función similar a la que realiza la piscina de Montjuïc para los clubes sin piscina. En cualquier caso el campo de rugby propio del club tendrá que esperar todavía más de veinticinco años, hasta que pudo ser inaugurado el situado en la Zona Deportiva del club en la cantera de "Can Borinot" de la montaña de Montjuïc.

'Taloner'

(*) El "Club 'Deportiu' Espanyol" de 1911 pasa por concesión de la casa real de Alfonso XIII a llamarse "Reial Club 'Deportiu' Espanyol" en 1912

El Rugbi s’organitza… 1947 – 1952

Antecedents

La introducció del rugbi a Catalunya es produeix d’una manera lenta al llarg dels anys 20’s del segle passat. Abans, però, el 1911 s’ha disputat el que generalment es considera el primer partit de rugbi celebrat a Espanya en el qual hi participa un equip nacional; abans se’n havien celebrat entre equips de les diferents colònies d’estrangers residents a Espanya, generalment anglesos. L’encontre es entre el C.D. Espanyol i la “Société Patrie”, formada per ciutadans francesos residents a Barcelona, i té lloc  el 21 de maig de 1911 al camp de futbol del C.D. Espanyol al carrer Muntaner-Londres. L'equip del C.D. Espanyol es format per els mateixos jugadors de futbol del club que fent honor al concepte de 'sportsman' vigent aquells anys volen provar aquesta nova modalitat esportiva. Malgrat aquest fet puntual el primer club de rugbi català no es funda fins a l’any 1921, essent la Unió Esportiva Santboiana. La secció de rugbi del R.C.D. Espanyol (*) es funda ja l’any 1923.

Retall del Mundo Deportivo del dia 25 de maig de 1911. Font: Hemeroteca del Mundo Deportivo

El rugbi al C.N. Montjuïc

Des del moment mateix de l’inici de les activitats del club  els seus associats veuen amb preocupació que a l’hivern no poden fer entrenaments de natació, de manera que miren d’organitzar-se per tal de poder mantenir un nivell d’activitat física suficient perquè el començament de la temporada de natació següent no sigui tant difícil.

A mitjans anys 40’s les opcions no són tant nombroses, el cas es que un bon nombre de nedadors del club troben una continuïtat de la seva preparació física en la pràctica del rugbi. Uns quants d’ells s’apunten als equips del R.C.D. Espanyol, que compta amb primer i segon conjunt. Així l’any 1946 hi trobem jugant a en Joan Boronat i en Ponç Puigdevall, a mes d’altres socis del club. En un partit disputat el 13 d’abril de 1946 l’equip de l’Espanyol guanya per 18 a 3 a la A.D. Joventut, amb la participació dels montjuiquencs Jover, Puig, Boronat i Puigdevall.

D’altre banda una de les estratègies seguides per mantenir-se en forma, tot esperant l’època de les competicions estivals, es la de l’establiment del concurs de l’Atleta Complet que combina proves d’atletisme i de natació. Es disputa a l’inici de la primavera, quan ja es possible de fer servir la piscina de Montjuïc; el primer concurs correspon a l’any 1945 i s’allargarà la seva celebració fins a mitjans anys 60’s, quan la piscina coberta de Folch i Torres farà innecessària aquesta competició. 

Al menys des del de 1947 i durant alguns anys compta amb la participació conjunta dels esportistes del C.N. Montjuïc i els del R.C.D. Espanyol. Els artífexs d’aquesta relació de quasi germanor són en Joan Boronat Carner per el Montjuïc, del que ja n’és president, i el Joan Vázquez Tamayo per l’Espanyol del qual n’és delegat de la secció de rugbi. Aquest últim es una personalitat en el món de la pilota ovalada: fundador-jugador del Rugbi Club Cornellà l’any 1931, quan aquesta entitat passa per uns temps de crisi d’inactivitat es trasllada amb d’altres jugadors a l’Espanyol on el trobem l’any 1947; la seva estreta relació amb el Montjuïc el porta a col·laborar amb l’organització de l’Atleta Complet del Montjuïc, aportant-hi una copa per el guanyador de dos anys seguits o tres d’alterns.

Retall del Mundo Deportivo del 5 de març de 1947. Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

D’aquesta estreta relació a l’emancipació d’un equip de rugbi pròpiament del C.N. Montjuïc només hi ha un pas que es dona a l’inici de la temporada 1947-48, un cop vençudes les reticències de l’entitat en ordre a l’increment de despeses que representarà la nova secció amb el compromís dels jugadors de pagar una quota suplementària per a poder costejar-se els desplaçaments i els equipament. Un cop resolt aquest inconvenient es crea una comissió amb la següent composició:

• President: Joan Boronat (el del club)
• Delegat: Agustí Julián
• Secretari: Josep Tauler
• Tresorer: Diego Devesa
• Vocals: Marià Pérez i Joan Sabater

És designat entrenador en Rafael Artigas, un històric jugador de la U.E. Santboiana internacional amb Espanya, que segons les seves declaracions al Mundo Deportivo del 24 d’octubre creu que “...se puede formar un buen quince . Voy a intentarlo contando con la afición demostrada por estos muchachos noveles, que mezclados con elementos bregados pueden dar un buen rendimiento” . El primer partit amb caire d'amistós es jugarà el dia 26 d’octubre contra l’equip del 'Natació' Barcelona i perdran els verd-i-blancs per 5 a 0. Cal tenir en compte el fet que en aquesta primera temporada algun dels jugadors socis del Montjuïc encara seguiran competint amb l’equip de rugbi de l’Espanyol, tal com declara en la mateixa noticia de l’esmentat diari el president del club i jugador de rugbi Joan Boronat “...muchos de ellos seguiran jugando en el equipo espanyolista, por cuanto no es deportivo ni lógico desmembrar un equipo para hacer el nuestro...”. 

A la vista dels primers equips de la temporada 1947-48 no devien ser tants els que van seguir jugant a l’equip blanc-i-blau per bé que sembla segur que al menys en aquesta temporada en Ponç Puigdevall encara va seguir reforçant l’equip de l’Espanyol.

Equip de l'any 1947. A dalt Artigas (E), Sadurní, Clavel, Boronat, Julián, 
Tauler, Vallés; ajupìts Devesa, Sabaté, Anglada, Carmany i Andalet. 
Font: Arxiu Devesa i Capdevila. Ft. SI

Immediatament desprès d’aquest primer partit amistós el club s’inicia en les competicions oficials, primer en el Torneig de Tardor i mes tard en el Campionat de Catalunya de segona categoria on el Montjuic assolirà la segona posició.

La Temporada 1948-49, entrenats també per en Rafael Artigas, es millora la competitivitat de l’equip per bé que el resultat obtingut es el mateix segon lloc en el Campionat de Catalunya de segona categoria. A l’entrenador Artigas el substitueixen les temporades 49-50 i 50-51 En Fonseca i en Mario Puig, respectivament, mantenint resultats similars mentre es comença a produir els primers recanvis generacional al sí de l’equip.

Es a la temporada 1951-1952 amb bona part de l’equip ja renovat quan el club assoleix un primer èxit rellevant com es el d’aconseguir la primera posició en el Campionat de Catalunya de segona categoria, el que ens donà dret a participar en el Campionat d’Espanya d'aquesta mateixa categoria del qual, desprès d'haver eliminat al C.D. Valencia en la primera ronda, en resultàrem vencedors en el partit disputat a Saragossa contra l’equip de “Ingenieros Industriales” de Madrid per 10 a 5, essent entrenador del nostre quinze en Recaredo Garreta. El partit el van jugar Medina, Roca, Vernet, Oliva, Puigdevall, Codina, Sabaté, Clavel, Vallés, Delgado, Puig, Serrate, Boronat, Martinez, Gaspar, Salaet i Tauler.

L'equip Campió d'Espanya de l'any 1952 es fotografia amb la copa que l'acredita com a guanyador. Font Arxiu del C.N. Montjuïc. Ft. SI

A rel d’aquest primer èxit dels nostres 'ruggers' en el mateix butlletí del club es fa el comentari del que es podria arribar a fer si comptéssim amb un camp de rugbi propi per a entrenar i jugar les competicions, sense haver d’anar a jugar a l’estadi o als altres pocs camps habilitats en aquell moment. Cal tenir present que el camp de la Foixarda no serà inaugurat fins a mitjans dels anys 50’s, amb motiu de la celebració dels II Jocs del Mediterrani, complint a partir d’aquesta data per als clubs sense terreny de joc una funció similar a la que fa la piscina de Montjuïc per als clubs sense piscina. En qualsevol cas el camp de rugbi propi del club haurà d’esperar encara mes de vint-i-cinc anys, fins a que va poder ser inaugurat el situat a la Zona Esportiva a la pedrera de Can Borinot de la muntanya de Montjuïc.

'Taloner'

(*) El Club 'Deportiu' Espanyol de l'any 1911 passa per concessió de la casa reial de l'Alfons XIII a anomenar-se Reial Club 'Deportiu' Espanyol l'any 1912

Clubs. El 'Natació'... el decano

 Club de Natación Barcelona

La práctica de la natación, entendida como la necesidad de relaciónarse con el medio acuático, ha existido siempre tal y como demuestran los registros de petroglifos y otras manifestaciones artísticas prehistóricas. En su vertiente deportiva nace en la Inglaterra del siglo XIX. Ya en la segunda mitad de este siglo se extiende por el continente europeo y se fundan los primeros clubes en Francia, Alemania y otros países generalmente del centro y norte de Europa. Después de los JJ.OO. de Londres de 1908 un grupo de siete federaciones nacionales crean la Federación Internacional de Natación Amateur, FINA en su acrónimo.

En el conjunto de España, sin embargo, las cosas no han ido tan rápidamente. Desde principios de siglo XX hay constancia esporádica de la organización de uno u otro evento deportivo de natación especialmente en Bilbao, Madrid y en Cataluña. Así por ejemplo el periodista deportivo que firma como B. Corcho (*) publica un comentario de alerta en la revista especializada "Los Deportes" en agosto de 1906 en el cúal se pregunta como puede ser que en el resto de Europa la natación deportiva ya se haya implantado y en cambio en España todavía no se haya hecho prácticamente nada

Revista "Los Deportes" del once de agosto de 1906. Fuente Hemeroteca ARCA

Las cosas, sin embargo, ya estaban maduras para que fueran cambiando. Así en Bilbao el 29 y 30 de agosto de 1907 tienen lugar unos festivales de deportes náuticos con diferentes tipos de regatas donde se incluyen tres pruebas de natación realizadas en la ría. Una de velocidad de 150 yardas, la segunda de resistencia de 500 yardas y la última llamada popular de 300 yardas.

Primer Campeonato de España y constitución del club

En Barcelona se pondrá en marcha el que será el primer Campeonato de España de Natación. En la sede del Gimnasio Solé de la calle de Montjuïc del Carmen, cerca de las Ramblas, será donde en setiembre de 1907 se convocará por su fundador, el señor Francisco Solé y organizada por su sobrino Manuel G. Solé, la primera competición de natación deportiva que se ha hecho en Cataluña. La convocatoria es para el día 15 de setiembre y consta de dos carreras una de velocidad de 100 m. y la otra de resistencia de 1.500m, que será formalmente el Campeonato de España. Las pruebas se realizarán en el muelle de España del puerto de Barcelona y su realización constituyó una importante manifestación ciudadana con gran éxito de público. En los 1.500 metros participaron dieciocho de los veintidós inscritos, todos hombres, en una tarde de lluvia intensa. El ganador de la prueba fue Adolfo van Den Heyden, alemán, y el Campeón de España resultó ser Leopoldo Lafuente que llegó en tercer lugar detrás de otro nadador alemán.

Pocos días más tarde, el 10 de noviembre, finalmente se celebra en el mismo Gimnasio Solé la reunión en la cúal se funda el primer club de natación del estado español, el Club de Natación Barcelona, ​​por iniciativa de Bernat Picornell y siempre contando con el aliento y el apoyo en la sombra de Narcis Masferrer, el catalán nacido en Madrid que hallaremos dando amparo a muchas de las iniciativas deportivas de este comienzo de siglo XX.

Revista "Los Deportes" del 15 de noviembre de 1907. Fuente: Hemeroteca ARCA

La junta directiva está formada por hasta siete personas, presididas por el mismo Picornell y con Manuel G. Solé como vicepresidente. Es curioso comprobar la interacción con el F.C. Barcelona, ​​también fundado en el Gimnasio Solé ocho años antes, que en una fecha similar realiza su asamblea en el mismo local; esta relación se refleja en el hecho de que el nuevo presidente del fútbol es el contador del natación, a la vez que el vicesecretario del natación es el tesorero del fútbol.

La evolución del club

El recién nacido club será conocido para siempre mas como el 'Natació' y tendrá su sede social en el mismo lugar de su fundación, si bien las actividades deportivas se desarrollarán en los Baños Orientales de la Barceloneta. A partir de 1910 debido al aumento del número de socios el club se traslada a los Baños de San Sebastián, donde construye una estructura propia como sede de la entidad hecha toda de madera y asentada en la arena sobre pilares de hierro; ya en1914 uno de los temporales de levante clásicos de la costa catalana se llevó por delante esta estructura.

Ese mismo año el 'Natació' solicita de la Junta de Obras del Puerto una primera concesión de terrenos que conseguirán el año siguiente, 1915 junto a los talleres del Nuevo Vulcano, pudiendo así iniciar su vida social de manera independiente de cualquier otra entidad. Con este emplazamiento y el nuevo empuje que representa, en 1916 se encarga y se redacta un proyecto de piscina cubierta hecho por el arquitecto Josep M. Barenys que no conseguirá ver la luz.

Proyecto con memoria técnica y planos del edificio de piscina cubierta y sede social
encargado al arquitecto Josep M. Barenys en 1916. Fuente: Todocolección

Una vez retornados los deportistas del club de los JJ.OO. de Amberes convencidos de la necesidad de contar con la piscina cubierta, en 1920 el club podrá ampliar los terrenos y el alcance de la concesión de que disfruta, que se ampliará de manera poco menos que definitiva por un período de cien años. Con esta seguridad a largo plazo el 'Natació' se lanza a la construcción, ahora sí, de su piscina cubierta que será proyectada por Jaume Mestres Fossas, nadador del club que se ha licenciado de arquitecto apenas en 1917. En 1921 dan comienzo las obras con el único apoyo económico de los mismos asociados del club que ya en 1924 verán finalizada la primera piscina cubierta y climatizada del estado español.

El club lleva a cabo desde el mismo momento de su fundación una intensa campaña de organización de competiciones interclubes, nacionales e internacionales. La primera será la Copa Nadal, si bien el primer año su organización se retrasó hasta enero de 1908. Se continuará con los Campeonatos de España, pruebas a las que se añadirán a partir de 1918 los Campeonatos de Cataluña organizados inicialmente por el Club Natació Athlètic fundado en 1913. Desde 1909 se pondrá en marcha también la que será tradicional Copa de Pasqua sobre la distancia de 200 m.

Alternando con las competiciones de natación se han venido jugando partidos de waterpolo, el primero de los cuales tiene lugar el domingo 12 de julio de 1908 entre dos equipos del mismo CNB, el equipo azul y el equipo blanco. A partir de ese momento cada domingo en las actividades sociales se irán incluyendo nuevos partidos de waterpolo entre los propios socios del club.

Revista "Los Deportes" del 15 de julio de 1908. Fuente: Hemeroteca ARCA

El 'Natació' actuará como la auténtica locomotora de la natación y el waterpolo en Cataluña y en España, atendiendo al hecho de que además de su ejemplo y participación en las diferentes competiciones nacionales, se prestará siempre a realizar exhibiciones a las que será invitado por toda la geografía catalana. A partir de 1925 se incorporó la mujer nadadora como socia del club, si bien es verdad que desde algún año antes ya había nadadoras presentes en las competiciones. Por otro lado su constante participación en encuentros internacionales celebrados tanto en su piscina como por las diferentes tierras del continente europeo irá facilitando la creación de un concepto muy propio de la entidad que es la 'solera', entendida como un concepto situado un punto más allá de la tradición y que sería análogo a la maduración que consiguen los buenos vinos con el tiempo.

Esta misma maduración llevará a un cierto espejismo en la competición internacional, especialmente en waterpolo, pues los muy buenos resultados del 'Natació' con los más importantes clubes de Europa daba pie a creer que a nivel de la selección del equipo español también se lograrían éxitos relevantes. Lo cierto es, sin embargo, que el resto de selecciones con que se debía competir contaban con una más amplia base de los diferentes clubes del país respectivo, mientras que el equipo español, hasta mediados de los años 60's, siempre fue formado casi exclusivamente por el equipo del Barcelona, ​​por lo que los resultados mermaban considerablemente de los obtenidos como club.

La entidad ha contado desde sus inicios con personalidades deportivas de primer orden dentro del contexto del deporte catalán como el mismo Bernat Picornell, el fundador; Emili Soler Brufau, auténtico animador de las competiciones de los primeros años en que solía actuar de juez de salidas con su sempiterna gorra marinera; los hermanos Trigo, Mariano y Juan, waterpolistas, directivos y en el caso de Joan pedagogo y responsable de la iniciación a la natación de cientos de niños en los años 20's y 30's del siglo pasado; Jaume Sulé continuador de la tarea de Joan Trigo y eje de la continuidad en la natación y el waterpolo del 'Natació' entre entrenador y entrenador titular, generalmente extranjero; Francesc de S. Gibert, también waterpolista olímpico e impulsor como presidente de la Federación Catalana de Natación de la piscina municipal de Montjuïc; Nemesi Ponsati, apóstol del atletismo en el club y en el resto de Cataluña y tantos otros que también son merecedores de reconocimiento.

De la comprensión de la necesidad de la enseñanza de la natación a los niños nos da cuenta esta noticia publicada en la prensa de la época ya en 1909 en la cúal, utilizando el lenguaje propio de aquellos años, el C.N. Barcelona se ofrece al Ayuntamiento de Barcelona de manera gratuita para realizar "... baños de mar y baños de invierno, tan indicados por sus condiciones saludables, para favorecer el desarrollado fisico...". Esta vocación por la natación infantil se verá reafirmada cuando al volver de los JJ.OO. de París en 1924 Francesc de S. Gibert y Joan Trigo se lanzan de lleno a la creación de una sección infantil de manera más estructurada en el seno del club.

Recorte del diario La Voz de Cataluña del 24 de septiembre de 1909.
Fuente: Hemeroteca ARCA

Por otro lado, el 'Natació' será el impulsor de la institucionalización de la natación catalana y española, primero con la fundación de la Federación Española de Natación Amateur en 1920 y luego con la de la "Federació Catalana de Natació Amateur" en 1921. en ambos casos el primer presidente de estos organismos en función de representante designado por el Club de natación Barcelona será Jaume Mestres Fossas, otro de los indispensables de los momentos iniciales de la natación y el deporte catalán en general (**).

El número de mujeres y hombres deportistas de alto nivel del club a lo largo de sus más de cien años de trayectoria es amplísimo, llegando a contar con más de ciento setenta participantes en los diferentes JJ.OO., desde los primeros en que se participó en natación y waterpolo en Amberes 1920. Del mismo modo el 'Natació' ha aportado gran cantidad de participantes en otros eventos de alcance internacional de los diferentes deportes que se practican en el club. Sirvan de ejemplo desde Aumacellas y las hermanas Serrano en mujeres a los Cuadrada y Brull en hombres de los primeros años hasta la Castellón o el Ventosa de años mas cercanos en natación.

Cabe recordar que tanto las nadadoras como los nadadores del club ganaron ininterrumpidamente la clasificación de los Campeonatos de Cataluña Absolutos hasta que ya en el año 1961 en el caso de las mujeres y el año siguiente para los hombres perdieron este primer lugar en favor de los deportistas del CN Montjuïc. Huelga decir que en años sucesivos recuperarían este primer lugar pero ya no de manera exclusiva sino que se alternarían en esta posición con las nadadoras y nadadores de otros clubes emergentes como el mencionado Montjuïc o el C.N. Sabadell en aquellos años 60' y tantos otros que los siguieron más tarde.

En waterpolo, especialmente, el 'Natació' fue dominador de todas las competiciones catalanas y españolas durante décadas, hasta que en los años 1969 y 1970 pierde esta imbatibilidad en el Campeonato de Cataluña y la Liga Nacional, respectivamente, a favor del C.N. Barceloneta. Finalmente en 1972 también la pierde en el Campeonato de España, que llevaba ganando a lo largo de 40 años consecutivos, a manos del C.N. Montjuïc. La década de los 80's y los 90's verá un importante resurgimiento del waterpolo en las filas cenebistas obteniendo de nuevo títulos nacionales y europeos. También en otros deportes el 'Natació' ha aportado practicantes y campeones, como en la natación sincronizada en los años 50's, el atletismo, la vela, el rugby o la pelota a mano

En relación al número de socios del club la revista Crol de la RFEN, en su n. 1 del mes de Abril de 1965, nos aporta una descripción de este apartado en los términos que siguen:

"El Club que empezó con veinte socios llegó al centenar 1910 y a los 400 en 1915. El millar se rebasó en 1923 al cubrirse la piscina y desde entónces hasta hoy, salvo el interregno 1936 a 1939, ha ido siempre aumentando ..."

Es cieto a este respecto que en los últimos años el Club Natación Barcelona, ​​como la mayor parte de entidades deportivas, ha sufrido las diferentes crisis que han afectado al sector pero estamos firmemente convencidos que de su tradición y 'solera' obtendrá la vía de continuidad que de todo corazón le deseamos.

Revista Stadium del 15 de julio de 1916. Perfil de Bernat Picornell
firmado por Narcis Masferrer. Fuente: Hemeroteca ARCA

Casenrich

(*) B. Corcho es el seudónimo empleado por Bernat Picornell para alguna de sus colaboraciones periodísticas

(**) En el caso de la presidencia de la FENA el club había designado inicialmente a Joan Barba, pero la muerte repentina de éste en un accidente de motociclismo sucedido en Cardedeu el 16 de mayo de aquel 1920 le impidió tomar posesión efectiva del cargo, como nos ha hecho notar Valentín Ambrós, experto conocedor de la historia cenebista