Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.

Reflexions a l'entorn de la natació. Del 1915 al 2020

26 de gen. 2021

Han passat cent anys !... una mirada en paral·lel

En Jaume Mestres i Fossas (1892-1981) va ser nedador i directiu del 'Natació' Barcelona, i es llicencià d'arquitecte l'any 1917. El 1921 inicià la construcció de la que seria la primera piscina coberta de l'estat espanyol, la del C.N. Barcelona a l'escullera del port on des de 1915 tenia el seu estatge l'esmentada societat. Esdevingué home de confiança del president del club en Bernat Picornell el qual el nomenà vicepresident de l'entitat el 1920. Va ser el primer president de la "Federación Española de Natación Amateur" (FENA) des de l'abril del 1920 fins al gener del 1921. Va ser també el primer president de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA) quan aquesta es va constituir l'any 1921.

L'any 1915, abans d'acabar la seva carrera, va escriure el llibre "Natación". L'edició que aquí farem servir correspon a una reedició dels anys 30's. El llibre es el numero 7 de la col·lecció "Los Sports" editats per la llibreria Sintes l'any 1915 amb el preu de 2 pessetes si era en rústica o 3 pessetes en tela. El pròleg esta fet per en Bernat Picornell, el gran patriarca de la natació catalana i espanyola.

L'autor fa afirmacions tan rotundes i contemporànies com que "... se enseña a nadar en el agua, no con la pluma y sí sólo prácticamente...", dit en un moment que encara es perllongaria unes dècades mes en que l'ensenyament 'en sec' era un pas estimat com a obligatori per la majoria d'ensenyants i entrenadors.

Portada del llibre "Natación", publicat per l'editorial 
Sintes a la col·lecció "Los Sports"Edició de 1930. 
Font. Arxiu JCE

D'aquest llibre, he considerat de treure'n alguns apartats dignes de considerar desprès dels mes de 100 anys transcorreguts. Per això intentaré fer un petit recull de temes que ens permetin fer alguna reflexió relacionant aquelles opinions del passat amb les vicissituds del moment actual de la natació al nostre país. Com es veurà l'abans consistirà en un escanejat d'alguna pàgina del llibre per a continuació aportar-hi la reflexió corresponent al dia d'avui, tot intentant de trobar-ne els curiosos paral·lelismes.

Els paràgraf escollits estan escrits en castellà i, pel color del paper escanejat, es pot veure que es la part històrica, mentre que darrerament a cada recull hi posaré la meva particular reflexió.

Es qüestionen el futur ?

Paràgrafs extrets de la pàgina 22

Al meu entendre, rotundament si. Ara en les diferents fases dels ensenyaments de natació, tant en la iniciació, com en el perfeccionament i a qualsevol edat es dona el fet que com a norma general els ensenyants no tenen la preparació especifica per dedicar-se en exclusiva a ensenyar. Una gran part dels monitors fan aquesta tasca  per a cobrir una etapa de la seva vida en espera d'altres alternatives laborals millors o, si es en el mateix esport, per arribar a formar part d'equips de competició. També, desgraciadament, hi ha molt intrusisme en el sentit que, sobre tot en instal·lacions municipals, els mateixos socorristes també comparteixen la necessitat d'impartir classes. I, a mes d'això, la professionalitat esta tant poc valorada que el futur per a ells es una quimera. En tot cas, si els ensenyants són joves esportistes l'entrenament sovint hi entra massa aviat, doncs l'avançar es considera mes important que la tècnica.

Profunditat de pensament

Paràgrafs extrets de la pàgina 26 del llibre

Com bé es diu aquí, abandonaments immediats i desconeixement d'una natació que es molt més que competir i que en una visió mes amplia esta plena de valors de salut, de desenvolupament equilibrat, de capacitat de produir resistència mental i altres ensenyaments profitosos per a la formació de les persones. Sovint ens ha mancat i ens manca que els professionals estiguin prou preparats per a programar bons mètodes pedagògics que també tinguin en compte el com, el quan i el perquè en les programacions s'han de integrar aspectes lúdics i de recreació, com a element per a que cada practicant aprengui, per si mateix, quines son les propulsions bones i quines les que solament aporten resistències de fre al desplaçament per l'aigua. Tanmateix, encara ara al segle XXI veiem sovint que els nens estan tractats com peixets, un darrera l'altre, amb poques o cap rectificació de la tècnica i el coneixement propulsiu. Ben segur que amb això les noies i els nois descobririen quelcom que automàticament els faria gaudir de la natació.

Eficàcia i eficiència

Paràgrafs extrets de la pàgina 35

En la meva faceta de entrenador he estat molts anys dedicant-me al rendiment i, com a tal, he rebut nedadores i nedadors de nivell competitiu alt, amb bones marques i un nivell internacional avançat, però que tot i tenir aquest nivell he hagut de dedicar moltes hores per mirar de millorar la seva tècnica i mirar de treure'ls-hi defectes importants. Serveixin com a exemple: la longitud de braçada; la coordinació amb les cames i la freqüència de braçada; les posicions i el centre de gravetat (CDG) segons estils i moment de la prova i tants d'altres. Per tant, una altre cosa que costa de comprendre es que els directors tècnics, els responsables dels equips tècnics de cada entitat, i sovint aquells que programen els cursos oficials poder no tenen prou en compte aquest aspectes més de tècnica individual que donen per ja com a coneguda en els esportistes d'elit i en certa manera també son responsables del fet que després de gairebé mes de cent anys, encara estem igual o pitjor. 

Un element que a parer meu condueix a fer les coses tant malament és que tothom des de les nedadores i els nedadors, els pares i mares, els directius... sovint tenen presa perquè els seus esportistes facin les marques mínimes de participació als campionats. Com per anar a uns JJ.OO. o a uns Campionats del Món o d'Europa hi ha limitacions per les marques, doncs no cal trencar-se el cap i a gairebé totes les competicions posem revalides per aconseguir aquestes marques mínimes, en lloc de provar d'aconseguir nivells personals on es pugui valorar tant el temps com la tècnica. Això ens ajudaria a valorar coses que segurament els mateixos responsables tècnics i els seus dirigents  no coneixen o valoren suficientment.

Sortides i presa de contacte amb l'aigua

 

Paràgrafs extrets de la pàgina 54

En les sortides i viratges, segur que als primers anys de la natació estaven molt equivocats. Motiu?... és possible que el que es buscava en aquells temps fos la plasticitat aèria, que es veiés bonic el moviment. El que ens diuen en el llibre a hores d'ara es totalment a l'inrevès. Tota la força d'impuls i de propulsió s'ha de fer amb el tren inferior, o sigui amb les cames, i el que es peten es que el cos agafi un vol tal que entri el mes lluny possible i a la vegada que on entren les mans es faci un 'forat' virtual perquè per aquest mateix 'forat' entri tot el cos. Quant ja han entrat el peus, sempre tot de forma flexible i no tensa, es busca una profunditat justa per no perdre aquella velocitat que ha proporcionat la força de les cames i just abans de perdre aquesta velocitat es quan els batuts de les cames ha de proporcionar la sortida a la superfície, també de forma equilibrada i amb una freqüència de braçada tal que marcarà el ritme uniforme que es faci amb la biomecànica i l'estratègia que cadascú tingui entrenada. Podem veure'n uns quants exemples:

IMATGE 1: Campionat de Catalunya, any 1966. Millor sèrie de 400 m. lliures. Es pot veure la diferència de formes de sortida. Són: Murio, Montjuïc; Batalla, Terrassa, Corell, 'Natació'; Fortuny, Barceloneta; Torres, Sabadell; Mané, Fabra i Massagué, Mediterrani

Font: El Noticiero Universal. Ft. Horacio Seguí

IMATGE 2: Final als JJ.OO. de Seul´88, sortida dels 200 m. braça.
Com es pot veure, cada participant te una forma diferent la entrada a l'aigua

De les imatges 2, 3.1 i 3.2. Font: Arxiu JMF

Actualment i des de fa uns 25 anys, las sortides tornen a estar uniformades per a gairebé tothom, de manera que es coincideix en el fet que el mes important es fer una entrada al l'aigua de forma mes eficient de del punt de vista biomecànic i personal i no pas solament prioritzant l'efecte visual i la possible plasticitat. Com es por veure a la imatge 3.1 ara inclús es fan servir plataformes de sortida de tipus atletisme, per tal de potenciar millor la força i la direcció del 'forat' d'entrada a l'aigua. A la imatge 3,2, es veu perfectament con l'entrada 'SÍ' que és en un sol punt per totes les nedadores i el cos ja està direccionat per a entrar per el 'forat' creat

            IMATGE 3.1                                                          IMATGE 3.2

                                                     




Sobre-entrenament ?

Paràgrafs extrets de les pàgines 73 i 74

En relació a aquest apartat puc aportar la meva experiència com a nedador als anys 60's i al llarg d'una dècada aproximadament, no tant com a entrenador. Crec que per el que vaig veure sobre quines eren les dinàmiques de participació, els abandonaments precoços i els sobre-entrenaments en aquells anys, puc dir que els percentatges eren mínims. Penso que tots nosaltres, les nadadores i els nedadors d'aquells temps, vàrem quedar molt lluny de les nostres possibilitats. No perquè tinguéssim mals entrenadors, simplement perquè, com es pot contemplar amb el que diu el llibre d'en Jaume Mestres, hi havia precaució i ja es pensava que el no respectar els límits podria comportar aquest sobre-entrenament. Per tant penso que aquesta precaució va ser perquè en aquella època l'ètica i el progrés a llarg termini era el mes freqüent. Si hagués d'aportar algun exemple en contrari del dit anteriorment solament em ve a la memòria que només en alguns pocs clubs, generalment amb entrenadors vinguts de països amb altres mentalitats, es donava el cas de ser dels primers en fer  grans quilometratges, d'entre vuit a deu-mil metres diaris en dues sessions de manera que els seus nedadors destacaven abans, però la seva progressió aviat quedava estancada. Es tracta simplement una apreciació meva d'aquells anys, però...

Creativitat ?

Paràgrafs extrets de la pàgina 80

Penso que aquest exemple es molt recurrent i molt vàlid per a demostrar que les rutines no son bones i que la competició es pot tractar de maneres diferents. Ara, a l'any 2020, a ningú se li acut que hi ha alternatives millors que els recursos que fem servir habitualment. Ara que es pot tecnificar i digitalitzar el que es vulgui no hi ha gent, tècnics responsables, capaços d'inventar quelcom com l'exemple del llibre d'en Mestres. Tot es corre i eliminar gent per el que diu el cronòmetre i no per les competències reals de cada persona i de cada sexe. No es respecten les edats cronològiques i biològiques. Com dic, ara l'"scouting" ja es fa servir en molts d'esports i les nostres federacions encara no s'han assabentat de que existeix. Els encarregats dels instructors dels ensenyaments i dels entrenadors del rendiment no aporten creativitat ni alternatives vàlides als únics sistemes  que de manera reiterada es programen des de les federacions. 

Aquí jo us podria dir el que penso sobre l'exemple del llibre de fer sortides de les proves per handicaps de nivell. Però m'ho guardo i en alguna altra ocasió ja us diré la meva opinió. Perquè? Perquè sóc ben segur que els que llegiu aquest document en podeu treure alguns beneficis de l'exemple que hem extret. Penseu una mica i potser convindreu amb mi que la nostra natació està anquilosada, al menys en molts aspectes formatius i en les edats que són en la fase de desenvolupament personal. 

Jordi Murio Fisa (*)

(*) En Jordi Murio, a més d'haver estat un nedador i waterpolista destacat i internacional del C.N. Montjuïc dels anys seixantes, ha tingut una molt llarga i reeixida carrera com a entrenador tant de diferents clubs com del Centre d'Alt Rendiment de la Federació Catalana de Natació i també del de la "Real Federación Española de Natación" on va ser responsable de l'equip nacional espanyol al Centre d'Alt Rendiment de Madrid. Els seus coneixements han estat requerits tant per a la formació de noves generacions de professionals com per realitzar tasques d'assessoraments diversos a d'altres paisos 

El Rugby, los primeros años... 1947 - 1952

23 de gen. 2021

Antecedentes

La introducción del rugby en Cataluña se produce de una manera lenta a lo largo de los años 20's del siglo pasado. Antes, sin embargo, en 1911 se ha disputado el que generalmente se considera el primer partido de rugby celebrado en España en el que participa un equipo nacional; antes se habían disputado entre equipos de las diferentes colonias de extranjeros residentes en España, generalmente ingleses. El encuentro es entre el C.D. Español y la "Société Patrie", formada por ciudadanos franceses residentes en Barcelona, ​​y tiene lugar el 21 de mayo de 1911 en el campo de fútbol del C.D. Español sito en la calle Muntaner-Londres. El equipo del C.D. Español se halla formado por los mismos jugadores de fútbol del club que haciendo honor al concepto de 'sportsman' vigente aquellos años quieren probar esta nueva modalidad deportiva. A pesar de este hecho puntual el primer club de rugby catalán no se funda hasta el año 1921, siendo el caso de la Unión Deportiva Santboiana. La sección de rugby del R.C.D. Español (*) se funda ya en 1923.

Recorte del Mundo Deportivo del día 25 de mayo de 1911. Fuente: 
Hemeroteca del Mundo Deportivo

El rugby en C.N. Montjuïc

Desde el momento mismo del inicio de las actividades sus asociados ven con preocupación el hecho de que en invierno no puedan hacer entrenamientos de natación, por lo que tratan de organizarse para poder mantener un nivel de actividad física suficiente para que el comienzo de la temporada de natación siguiente no sea tan difícil.

A mediados de los 40's las opciones no son tan numerosas, el caso es que un buen número de nadadores del club encuentran una continuidad de su preparación física en la práctica del rugby. Algunos de ellos se apuntan a los equipos del R.C.D. Español, que cuenta con primer y segundo conjunto. Así en 1946 hallaremos jugando a Joan Boronat y Ponç Puigdevall, además de otros socios del club. En un partido disputado el 13 de abril de 1946 el equipo del Espanyol gana por 18 a 3 a la A.D. Juventud, con la participación de los montjuiquenses Jover, Puig, Boronat y Puigdevall.

Por otro lado una de las estrategias seguidas para mantenerse en forma, en espera de la época de las competiciones estivales, es la del establecimiento del concurso del Atleta Completo que combina pruebas de atletismo y de natación. Se disputa al inicio de la primavera, cuando ya es posible utilizar la piscina de Montjuïc; el primer concurso corresponde al año 1945 y se alargará su celebración hasta mediados años 60's, cuando la piscina cubierta de Folch y Torres hará innecesaria esta competición.

Al menos desde el de 1947 y durante algunos años cuenta con la participación conjunta de los deportistas del C.N. Montjuïc y los del R.C.D. Español. Los artífices de esta relación casi de hermandad son Joan Boronat Carner por el Montjuïc, del que ya es presidente, y Juan Vázquez Tamayo por el Espanyol del cual es delegado de la sección de rugby. Este último es una personalidad en el mundo de la pelota ovalada: fundador-jugador del Rugby Club Cornellà en el año 1931, cuando esta entidad pasa por unos tiempos de crisis de inactividad se traslada con otros jugadores al Espanyol donde le encontramos ahora en 1947; su estrecha relación con el Montjuïc le lleva a colaborar con la organización del Atleta Completo del Montjuïc, aportando una copa para el ganador de dos años seguidos o tres alternos.

Recorte del Mundo Deportivo del 5 de marzo de 1947. 
Fuente: Hemeroteca Mundo Deportivo

De esta estrecha relación a la creación de un equipo de rugby propiamente del C.N. Montjuïc sólo hay un paso que se da al inicio de la temporada 1947-48, una vez vencidas las reticencias de la entidad en orden al incremento de gastos que representará la nueva sección con el compromiso de los mismos jugadores de pagar una cuota suplementaria para poder costear los desplazamientos y la equipación. Una vez resuelto este inconveniente se crea una comisión con la siguiente composición:

    • Presidente: Joan Boronat (el del club)
    • Delegado: Agustín Julián
    • Secretario: José Tauler
    • Tesorero: Diego Devesa
    • Vocales: Mariano Pérez y Joan Sabater

Es designado entrenador Rafael Artigas, un histórico jugador de la U.E. Santboiana internacional con España, que según sus declaraciones al Mundo Deportivo del 24 de octubre cree que "... se puede formar un buen quince. Voy a intentarlo Contando con la afición demostrada por estos muchachos novelas, que mezclados con Elementos bregados puedo dar un buen Rendimiento ". El primer partido con carácter de amistoso se jugará el día 26 de octubre contra el equipo del 'Natación' Barcelona y perderán los verdiblancos por 5 a 0. Hay que tener en cuenta el hecho de que en esta primera temporada alguno de los jugadores socios del Montjuïc aún seguirán compitiendo con el equipo de rugby del Español, tal como declara en la misma noticia de dicho diario el presidente del club y jugador de rugby Juan Boronat "... muchos de ellos seguirán jugando en el equipo españolista, por cuanto no es deportivo ni lógico desmembrar un equipo para hacer el nuestro ... ".

A la vista de la composición de los primeros equipos de la temporada 1947-48 no serían tantos los que siguieron jugando en el equipo blanquiazul, aunque parece seguro que al menos en esta temporada Ponç Puigdevall siguió reforzando el equipo del Espanyol.

Equipo de 1947. Arriba Artigas (E), Sadurní, Clavel, Boronat, Julián,
Tablero, Vallés; agachados Devesa, Sabaté, Anglada, Carmany y Andalet.
Fuente: Archivo Devesa y Capdevila. Ft. SI

Inmediatamente después de este primer partido amistoso el club se inicia en las competiciones oficiales, primero en el Torneo de Otoño y más tarde en el Campeonato de Cataluña de segunda categoría donde el Montjuic logra la segunda posición.

La Temporada 1948-49, entrenados también por Rafael Artigas, se mejora la competitividad del equipo aunque el resultado obtenido es el mismo segundo lugar en el Campeonato de Cataluña de segunda categoría. Al entrenador Artigas lo sustituyen eb esta función las temporadas 49-50 y 50-51 Fonseca y Mario Puig, respectivamente, manteniendo unos resultados similares mientras se empiezan a producir los primeros recambios generacionales en el seno del equipo.

Es en la temporada 1951-1952, con buena parte del equipo ya renovado, cuando el club logra un primer éxito relevante como es el de conseguir la primera posición en el Campeonato de Cataluña de segunda categoría, lo que supuso conseguir el derecho a participar en el Campeonato de España de esta misma categoría del que, después de haber eliminado al CD Valencia en la primera ronda, resultaremos campeones al vencer en la final disputada en Zaragoza contra el equipo de "Ingenieros Industriales" de Madrid por 10 a 5, siendo entrenador de nuestro quince Recaredo Garreta. El partido lo jugaron Medina, Roca, Vernet, Oliva, Puigdevall, Codina, Sabaté, Clavel, Vallés, Delgado, Puig, Serrate, Boronat, Martinez, Gaspar, Salaet y Tauler.

El equipo Campeón de España de 1952 se fotografía con la copa que le acredita como ganador. Fuente: Archivo del C.N. Montjuïc. Ft. SI

A raíz de este primer éxito de nuestros 'ruggers' en el mismo boletín del club se hace el comentario de lo que se podría llegar a conseguir si contáramos con un campo de rugby propio para entrenar y jugar las competiciones, sin tener que jugar en el estadio de Montjuïc o en cualquiera de los otros pocos campos habilitados para el rugby en ese momento. Hay que tener en cuenta que el campo de la Foixarda no será inaugurado hasta mediados de los años 50's, con motivo de la celebración de los II Juegos del Mediterráneo, cumpliendo a partir de esta fecha para los clubes sin campo una función similar a la que realiza la piscina de Montjuïc para los clubes sin piscina. En cualquier caso el campo de rugby propio del club tendrá que esperar todavía más de veinticinco años, hasta que pudo ser inaugurado el situado en la Zona Deportiva del club en la cantera de "Can Borinot" de la montaña de Montjuïc.

'Taloner'

(*) El "Club 'Deportiu' Espanyol" de 1911 pasa por concesión de la casa real de Alfonso XIII a llamarse "Reial Club 'Deportiu' Espanyol" en 1912

El Rugbi s’organitza… 1947 – 1952

Antecedents

La introducció del rugbi a Catalunya es produeix d’una manera lenta al llarg dels anys 20’s del segle passat. Abans, però, el 1911 s’ha disputat el que generalment es considera el primer partit de rugbi celebrat a Espanya en el qual hi participa un equip nacional; abans se’n havien celebrat entre equips de les diferents colònies d’estrangers residents a Espanya, generalment anglesos. L’encontre es entre el C.D. Espanyol i la “Société Patrie”, formada per ciutadans francesos residents a Barcelona, i té lloc  el 21 de maig de 1911 al camp de futbol del C.D. Espanyol al carrer Muntaner-Londres. L'equip del C.D. Espanyol es format per els mateixos jugadors de futbol del club que fent honor al concepte de 'sportsman' vigent aquells anys volen provar aquesta nova modalitat esportiva. Malgrat aquest fet puntual el primer club de rugbi català no es funda fins a l’any 1921, essent la Unió Esportiva Santboiana. La secció de rugbi del R.C.D. Espanyol (*) es funda ja l’any 1923.

Retall del Mundo Deportivo del dia 25 de maig de 1911. Font: Hemeroteca del Mundo Deportivo

El rugbi al C.N. Montjuïc

Des del moment mateix de l’inici de les activitats del club  els seus associats veuen amb preocupació que a l’hivern no poden fer entrenaments de natació, de manera que miren d’organitzar-se per tal de poder mantenir un nivell d’activitat física suficient perquè el començament de la temporada de natació següent no sigui tant difícil.

A mitjans anys 40’s les opcions no són tant nombroses, el cas es que un bon nombre de nedadors del club troben una continuïtat de la seva preparació física en la pràctica del rugbi. Uns quants d’ells s’apunten als equips del R.C.D. Espanyol, que compta amb primer i segon conjunt. Així l’any 1946 hi trobem jugant a en Joan Boronat i en Ponç Puigdevall, a mes d’altres socis del club. En un partit disputat el 13 d’abril de 1946 l’equip de l’Espanyol guanya per 18 a 3 a la A.D. Joventut, amb la participació dels montjuiquencs Jover, Puig, Boronat i Puigdevall.

D’altre banda una de les estratègies seguides per mantenir-se en forma, tot esperant l’època de les competicions estivals, es la de l’establiment del concurs de l’Atleta Complet que combina proves d’atletisme i de natació. Es disputa a l’inici de la primavera, quan ja es possible de fer servir la piscina de Montjuïc; el primer concurs correspon a l’any 1945 i s’allargarà la seva celebració fins a mitjans anys 60’s, quan la piscina coberta de Folch i Torres farà innecessària aquesta competició. 

Al menys des del de 1947 i durant alguns anys compta amb la participació conjunta dels esportistes del C.N. Montjuïc i els del R.C.D. Espanyol. Els artífexs d’aquesta relació de quasi germanor són en Joan Boronat Carner per el Montjuïc, del que ja n’és president, i el Joan Vázquez Tamayo per l’Espanyol del qual n’és delegat de la secció de rugbi. Aquest últim es una personalitat en el món de la pilota ovalada: fundador-jugador del Rugbi Club Cornellà l’any 1931, quan aquesta entitat passa per uns temps de crisi d’inactivitat es trasllada amb d’altres jugadors a l’Espanyol on el trobem l’any 1947; la seva estreta relació amb el Montjuïc el porta a col·laborar amb l’organització de l’Atleta Complet del Montjuïc, aportant-hi una copa per el guanyador de dos anys seguits o tres d’alterns.

Retall del Mundo Deportivo del 5 de març de 1947. Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

D’aquesta estreta relació a l’emancipació d’un equip de rugbi pròpiament del C.N. Montjuïc només hi ha un pas que es dona a l’inici de la temporada 1947-48, un cop vençudes les reticències de l’entitat en ordre a l’increment de despeses que representarà la nova secció amb el compromís dels jugadors de pagar una quota suplementària per a poder costejar-se els desplaçaments i els equipament. Un cop resolt aquest inconvenient es crea una comissió amb la següent composició:

    • President: Joan Boronat (el del club)
    • Delegat: Agustí Julián
    • Secretari: Josep Tauler
    • Tresorer: Diego Devesa
    • Vocals: Marià Pérez i Joan Sabater

És designat entrenador en Rafael Artigas, un històric jugador de la U.E. Santboiana internacional amb Espanya, que segons les seves declaracions al Mundo Deportivo del 24 d’octubre creu que “...se puede formar un buen quince . Voy a intentarlo contando con la afición demostrada por estos muchachos noveles, que mezclados con elementos bregados pueden dar un buen rendimiento” . El primer partit amb caire d'amistós es jugarà el dia 26 d’octubre contra l’equip del 'Natació' Barcelona i perdran els verd-i-blancs per 5 a 0. Cal tenir en compte el fet que en aquesta primera temporada algun dels jugadors socis del Montjuïc encara seguiran competint amb l’equip de rugbi de l’Espanyol, tal com declara en la mateixa noticia de l’esmentat diari el president del club i jugador de rugbi Joan Boronat “...muchos de ellos seguiran jugando en el equipo espanyolista, por cuanto no es deportivo ni lógico desmembrar un equipo para hacer el nuestro...”

A la vista dels primers equips de la temporada 1947-48 no devien ser tants els que van seguir jugant a l’equip blanc-i-blau per bé que sembla segur que al menys en aquesta temporada en Ponç Puigdevall encara va seguir reforçant l’equip de l’Espanyol.

Equip de l'any 1947. A dalt Artigas (E), Sadurní, Clavel, Boronat, Julián, 
Tauler, Vallés; ajupìts Devesa, Sabaté, Anglada, Carmany i Andalet. 
Font: Arxiu Devesa i Capdevila. Ft. SI

Immediatament desprès d’aquest primer partit amistós el club s’inicia en les competicions oficials, primer en el Torneig de Tardor i mes tard en el Campionat de Catalunya de segona categoria on el Montjuic assolirà la segona posició.

La Temporada 1948-49, entrenats també per en Rafael Artigas, es millora la competitivitat de l’equip per bé que el resultat obtingut es el mateix segon lloc en el Campionat de Catalunya de segona categoria. A l’entrenador Artigas el substitueixen les temporades 49-50 i 50-51 En Fonseca i en Mario Puig, respectivament, mantenint resultats similars mentre es comença a produir els primers recanvis generacional al sí de l’equip.

Es a la temporada 1951-1952 amb bona part de l’equip ja renovat quan el club assoleix un primer èxit rellevant com es el d’aconseguir la primera posició en el Campionat de Catalunya de segona categoria, el que ens donà dret a participar en el Campionat d’Espanya d'aquesta mateixa categoria del qual, desprès d'haver eliminat al C.D. Valencia en la primera ronda, en resultàrem vencedors en el partit disputat a Saragossa contra l’equip de “Ingenieros Industriales” de Madrid per 10 a 5, essent entrenador del nostre quinze en Recaredo Garreta. El partit el van jugar Medina, Roca, Vernet, Oliva, Puigdevall, Codina, Sabaté, Clavel, Vallés, Delgado, Puig, Serrate, Boronat, Martinez, Gaspar, Salaet i Tauler.

L'equip Campió d'Espanya de l'any 1952 es fotografia amb la copa que l'acredita com a guanyador. Font Arxiu del C.N. Montjuïc. Ft. SI

A rel d’aquest primer èxit dels nostres 'ruggers' en el mateix butlletí del club es fa el comentari del que es podria arribar a fer si comptéssim amb un camp de rugbi propi per a entrenar i jugar les competicions, sense haver d’anar a jugar a l’estadi o als altres pocs camps habilitats en aquell moment. Cal tenir present que el camp de la Foixarda no serà inaugurat fins a mitjans dels anys 50’s, amb motiu de la celebració dels II Jocs del Mediterrani, complint a partir d’aquesta data per als clubs sense terreny de joc una funció similar a la que fa la piscina de Montjuïc per als clubs sense piscina. En qualsevol cas el camp de rugbi propi del club haurà d’esperar encara mes de vint-i-cinc anys, fins a que va poder ser inaugurat el situat a la Zona Esportiva a la pedrera de Can Borinot de la muntanya de Montjuïc.

'Taloner'

(*) El Club 'Deportiu' Espanyol de l'any 1911 passa per concessió de la casa reial de l'Alfons XIII a anomenar-se Reial Club 'Deportiu' Espanyol l'any 1912

Clubs. El 'Natació'... el decano

15 de gen. 2021

 Club de Natación Barcelona

La práctica de la natación, entendida como la necesidad de relaciónarse con el medio acuático, ha existido siempre tal y como demuestran los registros de petroglifos y otras manifestaciones artísticas prehistóricas. En su vertiente deportiva nace en la Inglaterra del siglo XIX. Ya en la segunda mitad de este siglo se extiende por el continente europeo y se fundan los primeros clubes en Francia, Alemania y otros países generalmente del centro y norte de Europa. Después de los JJ.OO. de Londres de 1908 un grupo de siete federaciones nacionales crean la Federación Internacional de Natación Amateur, FINA en su acrónimo.

En el conjunto de España, sin embargo, las cosas no han ido tan rápidamente. Desde principios de siglo XX hay constancia esporádica de la organización de uno u otro evento deportivo de natación especialmente en Bilbao, Madrid y en Cataluña. Así por ejemplo el periodista deportivo que firma como B. Corcho (*) publica un comentario de alerta en la revista especializada "Los Deportes" en agosto de 1906 en el cúal se pregunta como puede ser que en el resto de Europa la natación deportiva ya se haya implantado y en cambio en España todavía no se haya hecho prácticamente nada

Revista "Los Deportes" del once de agosto de 1906. Fuente Hemeroteca ARCA

Las cosas, sin embargo, ya estaban maduras para que fueran cambiando. Así en Bilbao el 29 y 30 de agosto de 1907 tienen lugar unos festivales de deportes náuticos con diferentes tipos de regatas donde se incluyen tres pruebas de natación realizadas en la ría. Una de velocidad de 150 yardas, la segunda de resistencia de 500 yardas y la última llamada popular de 300 yardas.

Primer Campeonato de España y constitución del club

En Barcelona se pondrá en marcha el que será el primer Campeonato de España de Natación. En la sede del Gimnasio Solé de la calle de Montjuïc del Carmen, cerca de las Ramblas, será donde en setiembre de 1907 se convocará por su fundador, el señor Francisco Solé y organizada por su sobrino Manuel G. Solé, la primera competición de natación deportiva que se ha hecho en Cataluña. La convocatoria es para el día 15 de setiembre y consta de dos carreras una de velocidad de 100 m. y la otra de resistencia de 1.500m, que será formalmente el Campeonato de España. Las pruebas se realizarán en el muelle de España del puerto de Barcelona y su realización constituyó una importante manifestación ciudadana con gran éxito de público. En los 1.500 metros participaron dieciocho de los veintidós inscritos, todos hombres, en una tarde de lluvia intensa. El ganador de la prueba fue Adolfo van Den Heyden, alemán, y el Campeón de España resultó ser Leopoldo Lafuente que llegó en tercer lugar detrás de otro nadador alemán.

Pocos días más tarde, el 10 de noviembre, finalmente se celebra en el mismo Gimnasio Solé la reunión en la cúal se funda el primer club de natación del estado español, el Club de Natación Barcelona, ​​por iniciativa de Bernat Picornell y siempre contando con el aliento y el apoyo en la sombra de Narcis Masferrer, el catalán nacido en Madrid que hallaremos dando amparo a muchas de las iniciativas deportivas de este comienzo de siglo XX.

Revista "Los Deportes" del 15 de noviembre de 1907. Fuente: Hemeroteca ARCA

La junta directiva está formada por hasta siete personas, presididas por el mismo Picornell y con Manuel G. Solé como vicepresidente. Es curioso comprobar la interacción con el F.C. Barcelona, ​​también fundado en el Gimnasio Solé ocho años antes, que en una fecha similar realiza su asamblea en el mismo local; esta relación se refleja en el hecho de que el nuevo presidente del fútbol es el contador del natación, a la vez que el vicesecretario del natación es el tesorero del fútbol.

La evolución del club

El recién nacido club será conocido para siempre mas como el 'Natació' y tendrá su sede social en el mismo lugar de su fundación, si bien las actividades deportivas se desarrollarán en los Baños Orientales de la Barceloneta. A partir de 1910 debido al aumento del número de socios el club se traslada a los Baños de San Sebastián, donde construye una estructura propia como sede de la entidad hecha toda de madera y asentada en la arena sobre pilares de hierro; ya en1914 uno de los temporales de levante clásicos de la costa catalana se llevó por delante esta estructura.

Ese mismo año el 'Natació' solicita de la Junta de Obras del Puerto una primera concesión de terrenos que conseguirán el año siguiente, 1915 junto a los talleres del Nuevo Vulcano, pudiendo así iniciar su vida social de manera independiente de cualquier otra entidad. Con este emplazamiento y el nuevo empuje que representa, en 1916 se encarga y se redacta un proyecto de piscina cubierta hecho por el arquitecto Josep M. Barenys que no conseguirá ver la luz.

Proyecto con memoria técnica y planos del edificio de piscina cubierta y sede social
encargado al arquitecto Josep M. Barenys en 1916. Fuente: Todocolección

Una vez retornados los deportistas del club de los JJ.OO. de Amberes convencidos de la necesidad de contar con la piscina cubierta, en 1920 el club podrá ampliar los terrenos y el alcance de la concesión de que disfruta, que se ampliará de manera poco menos que definitiva por un período de cien años. Con esta seguridad a largo plazo el 'Natació' se lanza a la construcción, ahora sí, de su piscina cubierta que será proyectada por Jaume Mestres Fossas, nadador del club que se ha licenciado de arquitecto apenas en 1917. En 1921 dan comienzo las obras con el único apoyo económico de los mismos asociados del club que ya en 1924 verán finalizada la primera piscina cubierta y climatizada del estado español.

El club lleva a cabo desde el mismo momento de su fundación una intensa campaña de organización de competiciones interclubes, nacionales e internacionales. La primera será la Copa Nadal, si bien el primer año su organización se retrasó hasta enero de 1908. Se continuará con los Campeonatos de España, pruebas a las que se añadirán a partir de 1918 los Campeonatos de Cataluña organizados inicialmente por el Club Natació Athlètic fundado en 1913. Desde 1909 se pondrá en marcha también la que será tradicional Copa de Pasqua sobre la distancia de 200 m.

Alternando con las competiciones de natación se han venido jugando partidos de waterpolo, el primero de los cuales tiene lugar el domingo 12 de julio de 1908 entre dos equipos del mismo CNB, el equipo azul y el equipo blanco. A partir de ese momento cada domingo en las actividades sociales se irán incluyendo nuevos partidos de waterpolo entre los propios socios del club.

Revista "Los Deportes" del 15 de julio de 1908. Fuente: Hemeroteca ARCA

El 'Natació' actuará como la auténtica locomotora de la natación y el waterpolo en Cataluña y en España, atendiendo al hecho de que además de su ejemplo y participación en las diferentes competiciones nacionales, se prestará siempre a realizar exhibiciones a las que será invitado por toda la geografía catalana. A partir de 1925 se incorporó la mujer nadadora como socia del club, si bien es verdad que desde algún año antes ya había nadadoras presentes en las competiciones. Por otro lado su constante participación en encuentros internacionales celebrados tanto en su piscina como por las diferentes tierras del continente europeo irá facilitando la creación de un concepto muy propio de la entidad que es la 'solera', entendida como un concepto situado un punto más allá de la tradición y que sería análogo a la maduración que consiguen los buenos vinos con el tiempo.

Esta misma maduración llevará a un cierto espejismo en la competición internacional, especialmente en waterpolo, pues los muy buenos resultados del 'Natació' con los más importantes clubes de Europa daba pie a creer que a nivel de la selección del equipo español también se lograrían éxitos relevantes. Lo cierto es, sin embargo, que el resto de selecciones con que se debía competir contaban con una más amplia base de los diferentes clubes del país respectivo, mientras que el equipo español, hasta mediados de los años 60's, siempre fue formado casi exclusivamente por el equipo del Barcelona, ​​por lo que los resultados mermaban considerablemente de los obtenidos como club.

La entidad ha contado desde sus inicios con personalidades deportivas de primer orden dentro del contexto del deporte catalán como el mismo Bernat Picornell, el fundador; Emili Soler Brufau, auténtico animador de las competiciones de los primeros años en que solía actuar de juez de salidas con su sempiterna gorra marinera; los hermanos Trigo, Mariano y Juan, waterpolistas, directivos y en el caso de Joan pedagogo y responsable de la iniciación a la natación de cientos de niños en los años 20's y 30's del siglo pasado; Jaume Sulé continuador de la tarea de Joan Trigo y eje de la continuidad en la natación y el waterpolo del 'Natació' entre entrenador y entrenador titular, generalmente extranjero; Francesc de S. Gibert, también waterpolista olímpico e impulsor como presidente de la Federación Catalana de Natación de la piscina municipal de Montjuïc; Nemesi Ponsati, apóstol del atletismo en el club y en el resto de Cataluña y tantos otros que también son merecedores de reconocimiento.

De la comprensión de la necesidad de la enseñanza de la natación a los niños nos da cuenta esta noticia publicada en la prensa de la época ya en 1909 en la cúal, utilizando el lenguaje propio de aquellos años, el C.N. Barcelona se ofrece al Ayuntamiento de Barcelona de manera gratuita para realizar "... baños de mar y baños de invierno, tan indicados por sus condiciones saludables, para favorecer el desarrollado fisico...". Esta vocación por la natación infantil se verá reafirmada cuando al volver de los JJ.OO. de París en 1924 Francesc de S. Gibert y Joan Trigo se lanzan de lleno a la creación de una sección infantil de manera más estructurada en el seno del club.

Recorte del diario La Voz de Cataluña del 24 de septiembre de 1909.
Fuente: Hemeroteca ARCA

Por otro lado, el 'Natació' será el impulsor de la institucionalización de la natación catalana y española, primero con la fundación de la Federación Española de Natación Amateur en 1920 y luego con la de la "Federació Catalana de Natació Amateur" en 1921. en ambos casos el primer presidente de estos organismos en función de representante designado por el Club de natación Barcelona será Jaume Mestres Fossas, otro de los indispensables de los momentos iniciales de la natación y el deporte catalán en general (**).

El número de mujeres y hombres deportistas de alto nivel del club a lo largo de sus más de cien años de trayectoria es amplísimo, llegando a contar con más de ciento setenta participantes en los diferentes JJ.OO., desde los primeros en que se participó en natación y waterpolo en Amberes 1920. Del mismo modo el 'Natació' ha aportado gran cantidad de participantes en otros eventos de alcance internacional de los diferentes deportes que se practican en el club. Sirvan de ejemplo desde Aumacellas y las hermanas Serrano en mujeres a los Cuadrada y Brull en hombres de los primeros años hasta la Castellón o el Ventosa de años mas cercanos en natación.

Cabe recordar que tanto las nadadoras como los nadadores del club ganaron ininterrumpidamente la clasificación de los Campeonatos de Cataluña Absolutos hasta que ya en el año 1961 en el caso de las mujeres y el año siguiente para los hombres perdieron este primer lugar en favor de los deportistas del CN Montjuïc. Huelga decir que en años sucesivos recuperarían este primer lugar pero ya no de manera exclusiva sino que se alternarían en esta posición con las nadadoras y nadadores de otros clubes emergentes como el mencionado Montjuïc o el C.N. Sabadell en aquellos años 60' y tantos otros que los siguieron más tarde.

En waterpolo, especialmente, el 'Natació' fue dominador de todas las competiciones catalanas y españolas durante décadas, hasta que en los años 1969 y 1970 pierde esta imbatibilidad en el Campeonato de Cataluña y la Liga Nacional, respectivamente, a favor del C.N. Barceloneta. Finalmente en 1972 también la pierde en el Campeonato de España, que llevaba ganando a lo largo de 40 años consecutivos, a manos del C.N. Montjuïc. La década de los 80's y los 90's verá un importante resurgimiento del waterpolo en las filas cenebistas obteniendo de nuevo títulos nacionales y europeos. También en otros deportes el 'Natació' ha aportado practicantes y campeones, como en la natación sincronizada en los años 50's, el atletismo, la vela, el rugby o la pelota a mano

En relación al número de socios del club la revista Crol de la RFEN, en su n. 1 del mes de Abril de 1965, nos aporta una descripción de este apartado en los términos que siguen:

"El Club que empezó con veinte socios llegó al centenar 1910 y a los 400 en 1915. El millar se rebasó en 1923 al cubrirse la piscina y desde entónces hasta hoy, salvo el interregno 1936 a 1939, ha ido siempre aumentando ..."

Es cieto a este respecto que en los últimos años el Club Natación Barcelona, ​​como la mayor parte de entidades deportivas, ha sufrido las diferentes crisis que han afectado al sector pero estamos firmemente convencidos que de su tradición y 'solera' obtendrá la vía de continuidad que de todo corazón le deseamos.

Revista Stadium del 15 de julio de 1916. Perfil de Bernat Picornell
firmado por Narcis Masferrer. Fuente: Hemeroteca ARCA


Casenrich

(*) B. Corcho es el seudónimo empleado por Bernat Picornell para alguna de sus colaboraciones periodísticas

(**) En el caso de la presidencia de la FENA el club había designado inicialmente a Joan Barba, pero la muerte repentina de éste en un accidente de motociclismo sucedido en Cardedeu el 16 de mayo de aquel 1920 le impidió tomar posesión efectiva del cargo, como nos ha hecho notar Valentín Ambrós, experto conocedor de la historia cenebista


Clubs. El 'Natació'... el degà

14 de gen. 2021

Club de Natació Barcelona

La pràctica de la natació, entesa com la necessitat de relació amb el medi aquàtic, ha existit sempre tal i com demostren els registres de petroglifs i altres manifestacions artístiques prehistòriques. En el seu vessant esportiu neix a l’Anglaterra del segle XIX. Ja a la segona meitat d’aquest segle s'escampa per el continent europeu i es funden els primers clubs a França, Alemanya i altres països en general del centre i nord d’Europa. Desprès dels JJ.OO. de Londres de 1908 un grup de set federacions nacionals creen la Federació Internacional de Natació Amateur, FINA en el seu acrònim. 

En el conjunt de l’estat espanyol, però, les coses no han anat tan ràpidament. Des de primers de segle XX hi ha constància esporàdica de l’organització d’un o altre esdeveniment esportiu de natació especialment a Bilbao, Madrid i a Catalunya. Així per exemple el periodista esportiu que signa amb B. Corcho (*) publica una crida a la revista especialitzada “Los Deportes” l’agost de 1906 on es demana com pot ser que a la resta d’Europa la natació esportiva ja s'hagi implantat i en canvi a Espanya encara no s’hagi fet pràcticament res

Revista "Los Deportes" de l'onze d'agost de 1906. Font Hemeroteca ARCA

Les coses, no obstant ja estaven madures per a anar canviant. Així a Bilbao el 29 i 30 d’agost de 1907 tenen lloc uns festivals d’esports nàutics amb diferents tipus de regates on  també s’inclouen tres proves de natació fetes a la ria. Una de velocitat de 150 iardes, la segona de resistència de 500 iardes i la darrera anomenada popular de 300 iardes.  

Primer Campionat d’Espanya i constitució del club

A Barcelona es posarà en marxa el que serà el primer Campionat d’Espanya de Natació. En el sí del Gimnàs Solé del carrer de Montjuïc del Carme, a prop de les Rambles, serà on per al setembre de 1907 es convocarà per el seu fundador el senyor Francesc Solé i organitzada per el seu nebot en Manuel G. Solé la primera competició de natació esportiva que s’ha fet a Catalunya. La convocatòria es per el dia 15 de setembre i consta de dues carreres una de velocitat de 100 m. i l'altre de resistència de 1.500m, que serà formalment el Campionat d’Espanya. Les proves es faran al moll de Espanya del port i la seva realització va constituir una important manifestació ciutadana amb gran èxit de públic. Als 1.500 metres hi van participar divuit del vint-i-un nedadores inscrits, tots homes, en una tarda de pluja intensa. El guanyador de la prova va ser Adolfo van den Heyden, alemany, i el Campió d’Espanya va resultar ser Leopoldo Lafuente que va arribar en tercer lloc darrera d’un altre nedador alemany.

Pocs dies mes tard, el 10 de novembre, finalment es celebra al mateix Gimnàs Solé la reunió on es funda el primer club de natació de l’estat espanyol, el Club de Natació Barcelona, a iniciativa d’en Bernat Picornell i sempre amb el suport i el recolzament a l’ombra d’en Narcis Masferrer, el català nascut a Madrid que trobarem donant empara a quasi totes les iniciatives esportives d’aquest començament de segle XX.

Revista "Los Deportes" del 15 de novembre de 1907. Font: Hemeroteca ARCA

La junta directiva es formada per fins a set persones, presidides per el mateix Picornell i amb en Manuel G. Solé com a vicepresident. Es curiós de comprovar la interacció amb el F.C. Barcelona, també fundat en el Gimnàs Solé vuit anys abans i que en una data similar fa la seva assemblea en el mateix local; aquesta relació es reflecteix en el fet que el nou president del futbol es el comptador del natació, a la vegada que el vicesecretari del natació es el tresorer del futbol. 

El desenvolupament del club

El nounat club serà conegut per sempre més com el ‘Natació’ i tindrà la seu social en el lloc de la seva fundació, per bé que les activitats esportives es desenvoluparan als Banys Orientals de la Barceloneta. A partir de l’any 1910 degut a l’augment del nombre de socis el club es trasllada als Banys de Sant Sebastià, on basteix una estructura pròpia com a seu de l’entitat feta tota de fusta i assentada sobre pilars de ferro; l’any 1914 un dels temporals de llevant clàssics de la costa catalana s'emportà aquesta estructura.

Aquell mateix any el 'Natació' sol·licita de la “Junta de Obras del Puerto” una primera concessió de terrenys que aconseguiran l’any següent, 1915, al costat dels tallers “Nuevo Vulcano” podent així iniciar la seva vida social de manera independent de qualsevol altra entitat. Amb aquest emplaçament i la nova empenta que representa, l’any 1916 s’encomana i es redacta un projecte de piscina coberta fet per l’arquitecte Josep M. Barenys que no aconseguirà veure la llum. 

Projecte amb memòria tècnica i plànols de l'edifici de piscina coberta i seu social 
encarregat a l'arquitecte Josep M. Barenys l'any 1916. Font: Todocolección

Un cop retornats els esportistes del club dels  JJ.OO. d’Anvers convençuts de la necessitat de comptar amb la piscina coberta, l’any 1920 el club podrà ampliar els terrenys i l’abast de la concessió de que gaudeix, que s'ampliarà de manera poc menys que definitiva per un període de cent anys. Amb aquesta seguretat a llarg termini el ‘Natació’ es llença a la construcció, ara sí, de la seva piscina coberta que serà projectada per en Jaume Mestres i Fossas, nedador del club que s’ha llicenciat d’arquitecte tot just el 1917. L’any 1921 comencen les obres amb l’únic suport econòmic dels mateixos associats del club que ja a l’any 1924 veuran finalitzada la primera piscina coberta i climatitzada de l’estat espanyol.

El club desenvolupa des del mateix moment de la seva fundació una intensa campanya d’organització de competicions interclubs, nacionals i internacionals. La primera serà la Copa Nadal, per bé que el primer any la seva organització es va retardar fins a gener de 1908. Es continuarà amb els Campionats d’Espanya, proves a les quals s’afegiran a partir de 1918 els Campionats de Catalunya organitzats inicialment per el Club Natació Athlètic fundat l’any 1913. Des de l’any 1909 es posarà en marxa també la que serà tradicional Copa de Pasqua sobre la distància de 200 m. 

Alternant amb les competicions de natació s’han vingut jugant partits de waterpolo, el primer dels quals succeeix el diumenge 12 de juliol de 1908 entre dos equips del mateix CNB, l’equip blau i l’equip blanc. A partir d’aquest moment cada  diumenge, dins de les activitats socials, s’aniran fent nous partits de waterpolo entre els mateixos socis del club.

Revista "Los Deportes" del 15 de juliol de 1908. Font: Hemeroteca ARCA

El ‘Natació’ actuarà com a l’autèntica locomotora de la natació i el waterpolo a Catalunya i a Espanya, atenent al fet que a mes del seu exemple i participació a les diferents competicions nacionals, es prestarà sempre a realitzar exhibicions a les que serà cridat per tota la geografia catalana. A partir de l’any 1925 s’incorporà la dona nadadora com a sòcia del club, si bé es veritat que des d’algun any abans ja n’hi havia que participaven a les competicions. D’altre banda la seva constant participació en encontres internacionals celebrats tant a la seva piscina com a les diferents terres del continent europeu anirà facilitant la creació d’un concepte molt propi de l’entitat que es la 'solera', entesa com un concepte situat un punt mes enllà de la tradició i que seria anàleg a la maduració que aconsegueixen els bons vins amb el temps. 

Aquesta mateixa maduració portarà a un cert miratge en la competició internacional especialment en waterpolo, doncs els molt bons resultats del ‘Natació’ amb els mes importants clubs d’Europa donava peu a creure que a nivell de selecció l’equip espanyol també assoliria èxits rellevants. El cert es, però, que la resta de seleccions amb que s'havia de competir es feien amb una molt mes amplia base dels diferents clubs del país respectiu, mentre que l’equip espanyol, fins a mitjans dels anys 60’s, sempre va ser format quasi exclusivament per l’equip del Barcelona, de manera que els resultats minvaven considerablement dels obtinguts com a club.

L’entitat ha comptat des dels seus inicis amb personalitats esportives de primer ordre dins del context de l’esport català com ara el mateix Bernat Picornell, el fundador; l’Emili Soler Brufau, autèntic animador de les competicions dels primers anys en que solia actuar de jutge de sortides amb la seva sempiterna gorra marinera; els germans Trigo, Marià i Joan, waterpolistes, directius i en el cas d’en Joan pedagog i responsable de la iniciació a la natació de centenars d’infants als anys 20’s i 30’s del segle passat; en Jaume Sulé continuador de la tasca d'en Joan Trigo i pal de paller de la continuïtat en la natació i el waterpolo del 'Natació' entre entrenador i entrenador titular, generalment estranger; en Francesc de S. Gibert, també waterpolista olímpic i impulsor com a president de la Federació Catalana de Natació de la piscina municipal de Montjuïc; en Nemesi Ponsati, apòstol de l’atletisme al club i  a la resta de Catalunya i tants d’altres que també són mereixedors de reconeixement.

De la comprensió de la necessitat de l'ensenyament de la natació als infants en dona compte aquesta noticia publicada a la premsa de l'època ja a l'any 1909 en que, utilitzant el llenguatge propi d'aquells anys, el C.N. Barcelona s'ofereix a l'Ajuntament de Barcelona de manera gratuïta per a fer "...banys de mar i banys d'hivern, tan indicats per ses condicions saludables, pera afavorir el desenrotllo fisich...". Aquesta vocació per la natació infantil serà refermada quan en tornar dels JJ.OO. de París l'any 1924 en Francesc de S. Gibert i en Joan Trigo es llencen de ple a la creació d'una secció infantil de manera mes estructurada al sí del club.

Retall del diari La Veu de Catalunya del 24 de setembre de 1909. 
Font: Hemeroteca ARCA

D’altre banda, el ‘Natació’ serà l’impulsor de la institucionalització de la natació catalana i espanyola, primer amb la fundació de la “Federación Española de Natación Amateur” l’any 1920 i tot seguit amb la de la Federació Catalana de Natació Amateur el 1921. En ambdós casos el primer president d’aquests organismes en funció de representant designat per el Club de Natació Barcelona serà en Jaume Mestres i Fossas, un altre dels indispensables dels moments inicials de la natació i l’esport català en general (**).

La quantitat de dones i homes esportistes d’alt nivell del club al llarg dels seus més de cent anys de trajectòria es amplíssima, arribant a comptar amb més de cent-setanta participants en els diferents JJ.OO., des del primer en que s’assistí en natació i waterpolo a Anvers l’any 1920. De la mateixa manera el 'Natació' ha aportat gran quantitat de participants en d’altres esdeveniments d’abast internacional dels diferents esports que es practiquen en el club. Serveixin d'exemple des de l’Aumacellas i les Serrano en dones i els Cuadrada i Brull en homes dels primers anys fins a la Castelló o el Ventosa d’anys mes propers en natació.

Cal recordar que tant les nadadores com els nedadors del club varen guanyar ininterrompudament la classificació dels Campionats de Catalunya Absoluts fins a que ja a l’any 1961 per a les dones i l'any següent per els homes van perdre aquest primer lloc en favor dels esportistes del C.N. Montjuïc. No cal dir que en anys successius recuperarien aquest primer lloc però ja no de manera exclusiva sinó que s'alternarien en aquesta posició amb les nedadores i nedadors d'altres clubs emergents com l'esmentat Montjuïc o el C.N. Sabadell en aquells anys 60's i tants d'altres que els seguiren mes tard.

En waterpolo, especialment, el ‘Natació’ ha estat dominador de totes les competicions catalanes i espanyoles durant dècades, fins a que als anys 1969 i 1970 perd aquesta imbatibilitat en el Campionat de Catalunya i la Lliga Nacional, respectivament, a favor del C.N. Barceloneta. Finalment l’any 1972 la perd en el Campionat d’Espanya, que portava guanyant al llarg de 40 anys consecutius, a mans del C.N. Montjuïc. La dècada dels 80’s i els 90’s veurà un important ressorgiment del waterpolo a les files cenebistes obtenint de nou títols nacionals i europeus. També en d’altres esports el ‘natació’ ha aportat practicants i campions, com ara a la natació sincronitzada als anys 50's, l’atletisme, la vela, el rugbi i la pilota a mà

En relació al nombre de socis del club la revista Crol de la RFEN, en el seu n. 1 del mes d’Abril de 1965 en fa una descripció en els termes que segueixen:

“El Club que empezó con veinte socios llegó al centenar en 1910 y a los 400 en 1915. El millar se rebasó en 1923 al cubrirse la piscina y desde entonces hasta hoy, salvo el interregno 1936 – 1939, ha ido siempre aumentando...”

És cert que pel que fa a aquest aspecte els darrers anys el Club Natació Barcelona, com la major part d’entitats esportives, ha sofert les diferents crisi que han afectat al sector però som ben segurs que de la seva tradició i 'solera' n’obtindrà la via de continuïtat que de tot cor li desitgem.

Revista Stadium del 15 de juliol de 1916. Perfil d'en Bernat Picornell 
signat per en Narcis Masferrer. Font: Hemeroteca ARCA

Casenrich

(*) B. Corcho es el pseudònim emprat per en Bernat Picornell en alguna de les seves habituals col·laboracions periodístiques

(**) En el cas de la presidència de la FENA el club havia designat inicialment a en Joan Barba, però la mort sobtada d'aquest en un accident de motociclisme succeït a Cardedeu el 16 de maig d'aquell any 1920 l'impedí de prendre possessió efectiva del càrrec, com ens ha fet notar en Valentí Ambrós, expert coneixedor de la història cenebista 

Carnet de Socio. Jaume Monzó Cots (yII)

11 de gen. 2021


En otras entradas dedicadas especialmente a la tarea competitiva más importante de Jaume Monzó veremos unos monográficos referidos a los Campeonatos de Europa de Utrecht 1966 y los JJ.OO.de México 1968. Precisamente es en volver los JJ.OO. de México, con unos resultados no muy satisfactorios, cuando Jaume abandona su estancia en la Residencia Blume y retorna a su club de toda la vida donde seguirá aún unos años más como nadador a la vez que se integrará en el equipo de waterpolo que estaba recorriendo el camino de su progresión hacia el primer Campeonato de España que se alcanzará en 1972.

Sí, al volver de México me voy de la Blume porque ya llevo ocho años en la residencia y considero que ya he hecho lo que tenía que hacer ... y vuelvo a entrenar en el club, aunque yo entrenaba más que nada a waterpolo pero Alberto a menudo me pedía "oye, ven algún sábado a entrenar con nosotros, que así los chavales estarán contigo" y yo lo hacía encantado porque a los nadadores jóvenes les hacía gracia e ilusión y en ese momento estaba haciendo esto como una forma de colaborar con el club ...

No deja de ser una especie de retirada, al menos de la competición de alto rendimiento ... claro que es un momento complicado que yo creo que es más psicológico que físico ... y es que llega un momento que te agotas : ir a entrenar se te hace una montaña, tirarte al agua te hace pesado ... todo esto ocurre después de México que para mí es un "break", es una rotura porque por un lado las cosas no fueron como yo pensaba o quería ... aparte que como ocurre en esta vida me salía una competencia como era la del Santi Esteva que ya ocupaba mi lugar claramente

En el 'Monju' hacíamos cada año encuentros internacionales con clubes franceses, y también belgas y alemanes alguna vez, que tenian lugar al menos en el Día del Club ... con la piscina llena y con pancartas pidiendo la piscina cubierta claro, hombre ! ... que para muchos nadadores del club su competición internacional sólo podia ser ésta del Día del Club, "coño" ! ... fíjate si era importante para nosotros que incluso llegamos a hacernos uniformes especiales para este día, lo recuerdo bien porque mi madre era modista y era ella la que me hacía el uniforme... en definitiva que para nosotros era una fiesta muy especial

Además de entrenar y jugar a waterpolo también hacía una labor como de una especie de tutor para los nadadores jóvenes que estudiaban y les daba un poco de repaso en una pequeña aula situada debajo de la piscina pequeña antes de los entrenamientos y yo miraba de ayudarles en lo que podía; esto ocurría en la época de la junta del Devesa y después iba a entrenar al polo. Algunas veces el entrenamiento era fuera, normalmente en la piscina del Barceloneta, y después nos íbamos a cenar unas tapas en el Ros, a la Bombeta o a la Ginesta al lado de la calle Tallers y alguna vez también ibamos a la Palmera del padre Fité ... pero lo que no puedo olvidar de estos años es el agua fría de Folch y Torres con el Grande al que le preguntabas "a cuánto está el agua hoy ?"..."a veinticuatro grados", que te decía ... y siempre estaba a 24 grados ! ... que lo ponía en la pizarra ... pintado ! ... no escrito con tiza, no ... pintado !

Equipo de waterpolo del C.N. Montjuïc 1970 en la piscina Sant Jordi. Grau, 
Lloansí, Puigdevall, Comas, Murio, Castellví y Brascó (E). 
Agachados Sagàs, Segura, Siré, Monzó, Sanchez y Medina. 
Fuente: Archivo JCE. Ft. Montejano

La imagen física de nuestro entrevistado ha ido variando a lo largo de los años, cono se bien normal, pero menos que para la mayoría de nosotros. Su apariencia pulcra y delgaducha ha mantenido constante, aunque las canas y alguna que otra arruga nos han ido revelando que el tiempo también pasaba por él. Su entre gente siempre ha sido amable y "charmant", con una notable propensión al diálogo que rara vez se enturbiaba dependiendo de los pocos temas que le podían tocar la fibra más polemista. Discreto y reservado cuando lo creía conveniente, este talante se manifiesta también en hablarnos de los personajes con que se ha ido encontrando en su vida deportiva

De los primeros tiempos en el club guardo una imagen concreta. Cuando vino Janos Gergely como entrenador, me acuerdo todavía como si fuera ahora mismo, yo estaba en la playa de la piscina (de la Ronda) para empezar a entrenar y le pregunté algo, que ahora no me recuerdo bien que fué ... quizás "donde me tiro ?" o "en que calle me pongo ?" o similar y se ve que lo traté de tú y Pepito Cercós que lo escuchó me dice "oye, que es que vives con él ?"... o "es que comes en su mesa ?" o algo así... y me lo dijo como queriendo decir que un respeto, no? ... total que me quedó grabada para siempre y es una de las cosas que mas recuerdo de mis comienzos en el club

Después vas conociendo mucha otra gente ... del Esquiroz es de quien mas recuerdos puedo tener porque era Montjuïc de pies a cabeza y creo que era una persona estimada y querida que hizo mucho trabajo impresionante para conseguir todo lo que consiguió: la piscina nuestra y algunas otras mas ... era de picar piedra, pero cantería, eh! ... era muy insistente y tal, no?. Y recuerdo muy bien la puesta de la primera piedra de la piscina de Folch y Torres en el solar de lo que era "Maderas Salazar" que la puso el Kubala y se que el Esquiroz tenía muy buena relación con los húngaros que corrían por Barcelona.

Pero sabes que pasa, que con todo este grupo de los Boronat, el Esquiroz, el Devesa o el Limiñana, así como los Tablero, Julián o el abuelo Planes ... toda esta gente formaban parte del colectivo de la gente del club, pero los nadadores no teníamos demasiado contacto, la verdad ...

También el Devesa fue un dirigente muy destacado, que además era un tío muy efectivo y muy íntegro, y muy serio también. Eso si ... después de ser presidente rompe con el resto de fundadores porque fue clarísimo que el Devesa era contrario a la Zona Deportiva; se oponía totalmente pensando que lo sería la muerte del club ... sí, sí!. No hizo ninguna intervención pública de cartas o esto en contra, pero todos sabíamos que no estaba de acuerdo y al cabo de unos años se dio de baja del club

En la búsqueda de personas que se han grabado en la memoria de Jaume respecto a su vertiente deportiva van saliendo otros personajes importantes de su época, como el Barón de Esponellà, Presidente de Honor del club; Samaranch, en aquellos años "Delegado Nacional de Deportes" entre otros cargos; Albert Assalit, concejal de deportes del ayuntamiento de Barcelona; Alfons Cánovas presidente del C.N. Barceloneta que le acompañó en la experiencia de los entrenamientos en EE.UU. y un 'personaje' que siempre le trae grandes recuerdos: la piscina 'vieja' de Montjuïc, la meca de los primeros años del C.N. Montjuïc, y el 'señor Ramos', como conocíamos a la persona que era el alma y el encargado de la instalación

Claro, es que el 'señor Ramos' era 'el amo' de la piscina de Montjuïc. Al fin y al fin nosotros entrenábamos cada día por la mañana y además por la tarde se hacian los cursillos, que por eso hacia las dos te venía con las prisas "a le dîner ... a le dîner !!" para sacarnos de allí porque a las tres o tres y media empezaban los cursillos y claro, la señora Ramona a las dos o dos y pico le ponía el plato en la mesa y la piscina quedaba cerrada.

Recuerdo cuando se hizo la reforma para los Juegos del Mediterráneo de 1955 que se construyó la grada del lado de la ciudad y cuando subías y te ponías arriba veías los 'gallegos', y veías el Poble Sec abajo... que aquello era un espectáculo. Es que aquella grada estaba hecha con unos pilares tremendos y debajo de ellos había varios servicios: unos vestuarios y además un gimnasio que utilizábamos algunas veces de cara al invierno, como alguna vez también usábamos aquella fantástica terraza del chalet del Ramos para hacer la gimnasia, cómo llamábamos entonces a la preparación física...

Vista de Barcelona desde fuera de la piscina municipal de Montjuïc, 
con el chalet de en Ramos en primer plano y el equipo del club 
haciendo preparación física en la magnífica terraza. 
Fuente: Archivo JCE, fondo Segura. Ft. F. Segura (senior)

De los personajes del club que más influencia han tenido en su desarrollo inicial Epifani de Fortuny y Salazar, Barón de Esponellà, desarrolla un papel muy relevante. Teniente de alcalde del Ayuntamiento de Barcelona a partir de 1944, al poco de tomar posesión, es nombrado Ponente de Deportes, siendo la primera concejalía de deportes de toda España. En cuanto al C.N. Montjuïc él es quién otorga la categoría de municipales a los cursillos de natación que se desarrollaban en la piscina de Montjuïc, de manera que desde 1948 pasarán a ser conocidos como Cursillo Municipal de Natación Escolar y Utilitaria. Por otra parte y también desde el año 1948 es la persona del ayuntamiento que se pone manos a la obra para que el Montjuïc pueda conseguir su tan deseada piscina cubierta. También éste es el año en que queda ligada una amistad profunda y sincera entre Epifani de Fortuny y Vicenç Esquiroz, como veremos en otras entradas de este blog.

Con el Barón de Esponellà había tenido muy buena relación porque además él estaba muy identificado con el Montjuïc, mucho !... era típico que cada dos por tres se hiciera una comida en una casa que ahora no se identificar bien si era en Alella o en Masnou (*)... una casa "pairal" que era de su propiedad y que debería venir de la familia. Recuerdo bien dirigirnos allí con coche junto con Vicenç, el Limiñana y con toda esta gente del club que íbamos a comer con el Barón de Esponellà, aunque normalmente la comida no se producía en su casa sino que íbamos a uno u otro restaurante de los alrededores .

Sin duda era una persona muy apreciada en el club ya mí personalmente él me tenía en mucha estima y en estas comidas aprovechábamos para hablar mucho ... aunque creo que el interlocutor del club mas cercano con él era el Esquiroz o al menos eso es lo que yo veía en estas ocasiones, no? ...

Epifani de Fortuny entrega un premio a Jaume Monzó a finales de los años 60 '
en el transcurso de una cena de campeones del club. 
Fuente: Archivo JCE, fondo J. Monzó. Ft. SI

Otro personaje capital de aquellos años es Juan Antonio Samaranch Torelló, que también fue en un tiempo Concejal de Deportes del Ayuntamiento de Barcelona, y al cúal le correspondió finalizar la tarea de dar el impulso definitivo a la siempre esperada piscina de la plaza que todavía se conocía como de la Reina Amalia. De la personalidad deportiva de Samaranch también tendremos que hablar en otro espacio de este blog, ya que ha sido un hombre fundamental en el desarrollo del deporte a nivel global

Al Samaranch lo conocí primero en la Blume, porque creo que era el representante en Cataluña de la DND y venía un día a la semana a comer con nosotros. Uno de estos días dijo que "... daré un premio al primer catalán que recupere la espalda para Cataluña", cosa que más tarde conseguí yo... aunque también tengo que decirte que el regalo no llegónunca... aún lo espero. En cambio cuando lo fuimos a ver con Joan (Fortuny) para decirle que queríamos ir a entrenar en EE.UU. como preparación para los JJ.OO. de México, él se encargó de llamar a la Federación Española y de hacer que se pusieran las pilas.

Recuerdo que cuando venía a la Blume se notaba que era 'el amo'; venía cada lunes a comer y cuando entraba todos nos poníamos de pie, evidentemente, eh! ... no la aplaudíamos (rie) pero nos poníamos de pie... sí, sí "todos de pie!" y bbrrroooomm!, todos en pie ... y después todos esperando para empezar a comer hasta que él comenzaba. Además recuerdo que distribuía la mesa, la de presidencia únicamente claro, pero cada día cambiaba el orden. Comían en su mesa el director, Ricardo Sánchez, Moragues, Jan (Freese), los doctores Galilea, Estruch, Bestit y algún otro y les distribuia "tú aquí, tú allí..." y así los iba colocando... supongo que lo hacía en función de con que persona le interesaba hablar ese día ...

Hombre, todos sabíamos que era un hombre económicamente muy poderoso por razones familiares y que tenía como deporte base el del hockey sobre patines ... aunque él había sido boxeador, antes del hockey y los cargos deportivos había practicado el boxeo ... y en aquella época evidentemente era de la cuerda de la 'camisa azul', esto era clarísimo y no se escondía para nada pero de eso no se hablaba demasiado. Él no era de discursos ni de arengas en absoluto, pero si que veías que era un hombre que mandaba, que tenía poder, no ?. También tenía algo que recuerdo bien y es que era un hombre que preguntaba... preguntaba mucho, eh! siempre quería saber, era un tío que se informaba mucho. Al fin y al cabo el mérito principal de Samaranch era el de rodearse de una serie de gente que eran competentes y muy próximos y fieles a él: Platón, Negre, Assalit, etc ... era un hombre de equipos

Ah! y también recuerdo bien que cuando vuelvo de Utrecht Samaranch me recibe en el aeropuerto y cuando bajo por la escalerilla del avión él ya me espera abajo y a partir de ahí tal vez es que empieza la buena relación que tuve con él...

Llegada de Jaume Monzó al aeropuerto del Prat como Subcampeón 
de Europa el 28 de agosto de 1966. En primer término Ibern, ___, Sierra, 
Batallé, Monzó, A. Alberich, Corominas; detrás Cabrera, 
M. Ballester, Torres, Ruiz, Merino, Limiñana y J. Morera.
Fuente: Archivo JCE, fondo J. Monzó

En el conjunto de las diferentes sesiones hemos completado más de cinco horas de entrevista con Jaume Monzó. Se impone algún tipo de refrigerio, de manera que subimos paseando hasta el Velódromo en la calle Muntaner, donde a la vez que disfrutamos de la consumición proseguimos la conversación, ahora de manera más informal. Jaime está como siempre hablador, jovial con la sonrisa a flor de labio, vital ...

Carles Sánchez y Josep Castellví

(*) La casa "pairal" a que se refiere Jaume es Can Sentromà, en el término municipal de Tiana, que forma parte del patrimonio de los Barones de Esponellà desde principios del siglo XIX

© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic