Memòries d'una atleta. Yolanda Dolz Pérez de los Cobos, de l'aigua a la pista...

Agraïm, profundament i sincera, aquesta col·laboració de la Yolanda, nedadora i atleta del Club Natació Montjuïc, que s'ha decidit a posar en blanc i negre els records de la seva dilatada trajectòria esportiva. És, realment, un dels objectius del nostre bloc, el d'assolir que entre tots puguem arribar a comunicar-nos la memòria i la imatge que hem guardat, cadascuna de les persones que hi hem  estat, dels nostre recorregut en l'entitat. Amb mes motiu encara aquest any en que el Montjuïc ha de complir el seu vuitantè aniversari: 1944-2024.

Les germanes Dolz Pérez de los Cobos, Yolanda i Georgina respectivament, 
a la piscina de la plaça Folch i Torres a mitjans els anys seixanta.
Font: Arxiu JCE, fons Yolanda Dolz. Ft. SI

Sóc nascuda el 31 de maig de 1962, filla d'en Miquel Dolz i de na Matilde Pérez de los Cobos. Quan arribo a la família ja m'esperen les meves dues germanes: la Lola, la primera en arribar, i la Georgina, que em porta poc mes d'un any d'avantatge. 

La meva memòria em trasllada de seguida a l'any 1967: jo tenia tan sols 5 anys i érem de vacances al poble del pare, a Arens de Lledó, provincia de Terol. Va succeir un petit incident que, degut a la meva poca edat i malgrat no tenir cap conseqüència greu, va ser un ensurt majúscul per als meus pares.

Jugàvem amb la Georgina en un canal que servia d'abeurador natural, on bevien les mules i els rucs del poble. Hi fèiem anar un barco de joguina quan de sobte se'm va escapar el vaixell cap a la paret de davant del rec i, per voler agafar-lo, vaig caure dins del corrent que se m'emportava cap a un salt d'aigua que hi havia mes avall. Als crits d'alerta de la meva germana va acudir el pare, que em va poder treure abans de que passés res.

El cas és que un cop salvat el perill, la meva mare Matilde va prendre una irrevocable decisió i va sentenciar: "quan arribem a Barcelona aquestes nenes aniran a natació...". I dit i fet, així va ser com vam aterrar la Georgina i jo a la piscina de la Folch i Torres de Barcelona, la seu del Club Natació Montjuïc. Comencem els cursets de natació a la piscina de Montjuïc - la 'vella' - que llavors dirigia ja en Francesc Morón, prenent el relleu de l'històric Boronat. El nostre progrés va ser molt ràpid i aviat ens van pujar a l'equip de natació de competició, on ens vam trobar amb la nostra primera entrenadora, na Carme Ramos.

Cap a finals dels anys seixanta en Francesc Morón, ajudat per na Carme Ramos i en 
Miquel Escolies i amb d'altres ensenyants, se'n cuidaven de l'ensenyament de la 
natació en els històrics cursets que es feien a la piscina 'vella' de Montjuïc.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

Una de les primers competicions que recordo haver disputat va ser la del 'Trofeu Martí Planas' (*) a la piscina de Folch i Torres - crec que era el de l'any 1968 - on a mes de les proves individuals vaig participar en els relleus de 4x33 m lliures i 4x33 m estils, en les quals vam quedar segones i primeres, respectivament, amb un equip que formàvem Esther Camas, Laura Flaqué, Montse Villarrubias i jo mateixa.

En el calaix mes alt del podi l'equip del C.N. Montjuïc: Yolanda Dolz, Laura Flaqué, 
Montse Villarrubia i Esther Cama, guanyadores del relleu de 4x33 m estils 
en el 'II Trofeu Martí Planes' per a nedadores menors de 12 anys.
Font: Arxiu JCE, fons Yolanda Dolz. Ft. Montejano

Mes tard ens van passar al primer equip, en l'època que l'entrenador era en Joaquim Álvarez. En total ens vam estar, la meva germana i jo, deu anys fent natació. Recordo que com una part de les competicions que fèiem eren les travessies; en llacs o rius com ara la de Banyoles o la d'Olot; o les que fèiem per la mar, com les de l'Estartit o la de Sitges.

A la temporada d'hivern, com una part mes de l'entrenament, era habitual que la gent de natació participés en les proves de cros o camp a través. De les travessies de natació no en vaig guanyar cap, però els crosos eren un altre cantar, essent jo nedadora guanyava sempre a les noies i nois de l'equip d'atletisme de la meva edat. A la Jean Bouin no hi vaig participar sent nedadora, però si que vaig fer altres crosos com els de Calldetenes, el del Tibidabo o els que organitzava el mateix Morón a la zona del camping de 'La Ballena Alegre'. 

Cros de Badalona, anys seixanta. Davant: Martí Giménez i Toni Comas, amb en 
Victor Cabrerizo al mig; al fons en Joaquim Trillo. Aquests dos darrers són
alguns dels casos en que es fa el traspàs entre la natació i l'atletisme.
Font: Arxiu JCE, fons Toni Comas. Ft. SI

A tot això va ser en Francesc Morón, que em coneixia des dels meus primers cursets i que aleshores era l'entrenador de la secció d'atletisme, qui un dia es va dirigir a la meva mare per a recomanar-li que deixés el que estava fent a la piscina i en dediqués a córrer. Així va ser com l'any 1977, als 15 anys, vaig deixar la natació i em vaig passar a la secció d'atletisme del Club Natació Montjuïc.

Com que venia de fer molts metres d'entrenament a la natació - uns vuit-mil metres diaris - tenia bon fons, així que vaig començar amb els crosos i les carreres de fons, com els 1500 m llisos; però ben aviat vaig veure que la disciplina que m'agradava i volia córrer eren les tanques. 

Quasi coincidint amb la meva arribada a la secció en Morón n'havia marxat per a fundar un nou club, de manera que en Ricard Llorens, amb l'Enrique Félez i algún altre preparador, és van fer càrrec dels entrenament dels atletes del club. En Llorens es cuidava especialment de l'equip femení i amb ell vaig anar entrant en el món de les curses de pista, especialment en la prova dels 400 m tanques, de la qual em vaig convertir en una especialista.

L'atleta en una sessió d'entrenament a l'estadi Serrahima
Font: Arxiu CNM. Ft. SI

A mes de les competicions federades habituals, vaig participar en totes les activitats que s'organitzaven a la secció en aquells anys setanta i vuitanta. Encara que al principi anàvem a entrenar a l'estadi Serrahima, ben aviat ja vam poder utilitzar la pista de cendra d'atletisme que el club havia fet al votant del camp de rugbi de la ciutat esportiva, a la pedrera de Can Borinot. 

Recordo haver estat una de les atletes que vam formar part de la 'I Volta Pedestre a la Provincia de Barcelona' (**), allà cap a l'any 1976. També vam fer una altra activitat d'aquest tipus amb ocasió dels que es coneixia com la 'Diada de l'Olimpisme', que el club organitzava. En concret em ve a la memòria una d'aquestes diades que amb companys de les diverses seccions del club, ens vam organitzar per portar una bandera olímpica, mitjançant relleus, per diferents carrers de Barcelona, que després de passar per l'estadi finalitzava el seu recorregut a les instal·lacions de la ciutat esportiva.

La segona de l'esquerra, amb d'altres esportistes del club en la 'II Diada 
de l'Olimpisme', organitzada per el C.N. Montjuïc l'any 1982.
Font: Arxiu JCE, fons Yolanda Dolz. Ft. SI

Per el que fa a la competició, vaig fer atletisme dels 15 als 32 anys, aconseguint diferents títols tant de Catalunya com a nivell nacional espanyol, podent ocupar sovint llocs de privilegi en  els campionats oficials de les diferents categories, quasi sempre en 400 m tanques, encara que sovint també he competit en 400 m llisos i en algun o altre relleu. He participat en nombroses ocasions amb la selecció espanyola d'atletisme.

L'any 1984 vaig ser a punt de poder anar als Jocs Olímpics de Los Ángeles, en haver quedat campiona d'Espanya dels 400 m tanques, amb una marca de 59.26 que va ser la millor marca de l'any de la distancia (***), quedant-me a només 6 dècimes de la mínima exigida per la Federación Española de Atletismo (FEA) per a poder anar als jocs.

Original de la felicitació tramesa per la Junta Directiva del C.N. Montjuïc i signada 
per el seu president, en Robert Carmany, felicitant a na Yolanda Dolz 
per la fita aconseguida en el Campionat d'Espanya de 1984.
Font: Arxiu JCE, fons Yolanda Dolz

Al llarg de la meva carrera esportiva en l'atletisme he rebut diferents tipus de reconeixements. L'any 1980 vaig ser nomenada com a 'Millor Atleta Junior de Catalunya', junt amb el meu company Jordi 'Cholo' Garcia, gran atleta també format a les files del nostre Club.

El 1995, amb motiu de celebrar-se el 80è aniversari de la Federació Catalana d'Atletisme (FCA), vaig rebre d'aquesta una menció especial pel meu historial atlètic. Així mateix en complir-se el centenari de la catalana també em van lliurar, juntament amb altres companys, una nova menció per la meva carrera esportiva.

Trofeus commemoratius de la seva carrera esportiva en 
l'atletisme, lliurats per la FCA els anys 1995 i 2015.
Font: Arxiu JCE, fons Yolanda Dolz

Ja entrats els anys noranta m'arriba l'hora de deixar l'esport de competició.  Tinc per endavant una altre fita, encara mes important, que es la de ser mare, cosa que no em volia perdre, i ho sóc de tres grans esportistes que també s'han format al sí del Club Natació Montjuïc, quan encara gestionava la piscina de la plaça Folch i Torres - on tot havia començat per a la Georgina i per a mi - encara que elles ho han fet a la secció de salts. Els seus noms són els de Claudia, Júlia i Paula Gilabert Dolz.

Yolanda Dolz Pérez de los Cobos

(*) En Martí Planas Ferrer (1900-1967) va ser un homelliurat per complert a l'esport de la natació. Fundador de dos clubs d'aquest esport: el Club Esportiu Mediterrani l'any 1931 i el Club Natació Montjuïc l'any 1944; en ambdós va ser el soci n. 1 de les respectives entitats. En el cas del Montjuïc va renunciar a aquest honor a mitjans dels anys cinquanta, quan va 'traspassar' el número 1 del Montjuïc a en Vicenç Esquiroz, de qui havia estat una mena de mestre i tutor. Professionalment va exercir com a periodista de La Vanguardia des de l'any 1930, on estava especialitzat en les cròniques del seu esport preferit. El 'Trofeu Martí Planas' va ser instituït per el Montjuïc en homenatge i recordança seva, essent la primera edició la de l'any 1967, el mateix del seu decés. La que recorda la nostra atleta va ser, doncs, la segona edició.

(**) Aquesta curiosa 'I Volta Pedestre a la Provincia de Barcelona' - i fins a on sabem, també la última - va ser organitzada per el club com a part integrant dels actes d'inauguració de la primera fase de les instal·lacions de la Ciutat Esportiva del Montjuïc a la antiga pedrera de Can Borinot, a la muntanya de Montjuïc. Hi participaren esportistes de totes les seccions de l'entitat que transportaren aigua beneïda per a ser emprada en la part religiosa de la inauguració del nou equipament. Al nostre bloc hi trobareu una entrada on hi teniu mes informació: 
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/07/atletisme-de-la-i-volta-pedestre-la.html

(***) Aquestes sis dècimes van impedir que el C.N. Montjuïc pogués afegir una altre esportista a les olímpiques que ha tingut en natació: Laura Flaqué i Natalia Cabrerizo. Na Yolanda Dolz s'hagués afegit a d'altres atletes sorgits de la pedrera banc-i-verda que sí que van poder ser olímpics, encara que llavors ja no pertanyessin a la disciplina del club que els va veure créixer: Jordi 'Cholo' Garcia, en els 5.000 m llisos als jocs de Los Ángeles 1984 i Xavier Garcia Chico, en el salt amb perxa als jocs de Barcelona 1992, on va pode conquerir la medalla de bronze.

10 de maig del 2023... Memòria viva del Club Natació Montjuïc...

Foto de grup dels reunits aquest 10 de maig al restaurant Key del C.N. Montjuïc
Font: Arxiu CNM. Ft. Josep Ponferrada

Una trobada memorable

• memorable (Del GDLC)

  Etimologia: del llatí memorabĭlis, íd. 1a font: s. XIV, Llull

  Adjectiu:  digne de memòria. Un esdeveniment memorable. Una data memorable.

Hem volgut exposar a la capçalera del text d'aquesta entrada l'etimologia i la definició en català de la paraula 'memorable' per tal de que, enduts per els nostre entusiasme, no ens deixéssim portar per una certa tendència hiperbòlica.

Però és que realment la jornada va ser realment memorable. Reunir a vuitanta persones de quatre o cinc generacions d'esportistes del club de gairebé totes les disciplines d'aquells anys semblava una tasca difícilment assolible. Però amb l'esforç i el convenciment de totes i tots vam aconseguir mobilitzar a la nombrosa gent que hi va poder assistir i a molts més d'altres que per raons personals - d'edat o d'altres circumstàncies - finalment no pogueren assistir.

Imatge central utilitzada en la difusió de l'acte del Dinar d'aquest 10 de maig
Font: Arxiu JCE

Des de les 12'45 del migdia els diferents participants van anar arribant a la terrassa del Restaurant Key del Montjuïc, on s'anaven succeint els reconeixements i les abraçades. Seguint l'horari previst es va realitzar la foto de grup que encapçala aquesta entrada, per passar tot seguit a la sala menjador on tingué lloc la celebració.

Un cop a l'hora del postra es procedí al visionat del vídeo oficial de la commemoració que podeu veure al final d'aquest escrit. Tal com era previst, aprofitarem la trobada per a retre homenatge a les nedadores i nedadors que foren els primers a guanyar al C.N. Barcelona en un Campionat de Catalunya Absolut. Això succeí en la XXXIV edició del 1961, en el cas de les noies, i en la XXXV del 1962 pel que fa als nois. Cadascuna d'aquests persones reberen un trofeu acreditatiu de la trobada de mans de na Rosa Segarra - actual campiona i rècord d'Espanya en quasi totes les distàncies màster de la seva edat que rebé el reconeixement dels assistents -, d'en Enric Bertràn, ex-waterpolista internacional del club i president honorífic de la FCN, i d'en Josep Maria Valls, president del C.N. Montjuïc. Les distincions les reberen les noies Carme Ramos, Carme Medina, Tina Boira, Àngels Camps, Laura Palau i, en absència per causes de força major, Carme Llorca i Julia Cuesta. Per els nois els que reberen el trofeu foren Juan A. Molinero, Carles Alonso i Albert Medina - entrenador 'culpable' d'aquells èxits -. A mes, en nom d'aquells campions masculins impossibilitats d'assistir, recolliren els trofeus Carme Medina, per el seu germà Carlos - amb dificultats de mobilitat -; i na Marta Escolies i en Jaume Monzó (jr) en nom del seus germà i pare, Miquel i Jaume, respectivament que malauradament ja ens falten.

Placa trofeu lliurat a les Campiones i Campions de Catalunya 
de 1961 i 1962 en l'acte celebrat el dimecres 10 de maig.
Font: Arxiu JCE

Imatges d'alguns moments del lliurament de trofeus:
1. Les noies del 1961: Carme Ramos, Laura Palau, Àngels Camps, Tina Boira i Carme Medina
2. Els nois del 1962: Jaume Monzó (jr.) per el seu pare Jaume, Marta Escolies per el 
seu germà Miquel, Juan A. Molinero, Albert Medina - l'entrenador -, 
Carme Medina per el seu germà Carlos, i Carles Alonso.
Font: Arxiu JCE. Ft. Josep Ponferrada

Eduard Costa parla amb na Carme Ramos, en presència 
de Laura Palau, Àngels Camps i Tina Boira.
Font: Arxiu JCE. Ft. Esther Vila

En acomiadar l'acte cadascun dels assistents rebé un petit recordatori, consistent en una medalla i un clip amb imant, ambdós amb les imatges i els lemes de l'acte celebrat. En marxar van ser comunes les ànsies expressades per gran nombre dels presents de mirar de repetir l'experiència amb una periodicitat a establir.

Vídeo commemoratius del 'Dinar de Campiones 
i Campions' del 10 de maig (**)
Font: Arxiu JCE

Per la nostra part no ens queda sinó agrair a les persones i entitats que han col·laborat amb la comissió organitzadora (*) d'aquest esdeveniment per al millor desenvolupament del mateix; i molt especialment al Club Natació Montjuïc, amb la seva junta directiva al capdavant.

Memòries del Montjuïc

(*) La comissió organitzadora ha estat formada per: Laura Palau, Lidia Flaqué, Carles Alonso, Eduard Costa, Albert Medina, Juan A. Molinero, Carles Sánchez i Josep Castellví. Com a suport del C.N. Montjuïc n'han format part també Laura Martínez i Cristina Valls. Aquesta darrera ha estat, a mes, la conductora de l'acte

(**) Aquest vídeo el trobareu al YouTube de 'Memòries del Montjuïc i Més', on teniu penjats tots els vídeos que s'han anat incorporant a algunes de les entrades d'aquest bloc, tant els de producció pròpia com els que ens han esta cedits per a la seva publicació procedent d'altres fonts. Pensem que és la millor manera de poder gaudir-los, especialment si els podeu veure en una pantalla mes gran.

Londres, 1948. Els Jocs Olímpics d'en Josep Picart i Codony...

Els Jocs de l'austeritat

Els Jocs Olímpics d'Estiu de 1948, oficialment anomenats Jocs Olímpics de la XIV Olimpíada, es van celebrar a la ciutat de Londres (Regne Unit) entre el 29 de juliol i el 14 d'agost de 1948. Hi van participar 4.104 esportistes (3.714 homes i 390 dones) de 59 comitès nacionals competint en 17 esports. En van exclosos els equips d'Alemanya i del Japó, els paisos derrotats en la segona guerra mundial (1939-1945).

Són els primers jocs que es celebren un cop acabada la contesa. El context és el de la separació d'Europa en dues meitats: els països de l'Est, que anaren caient un a un sota l'òrbita del sistema de la Unió Soviètica (URSS); els països de l'altre meitat d'Europa, majoritàriament dotats de democràcies, tret del règim totalitari d'Espanya. La lluita entre aquests dos sistemes sociopolítics tant dispars va donar lloc a l'anomenada guerra freda (1948-1991) quin primer acte va ser el bloqueig soviètic de Berlín, el mateix 1948.

Els darrers jocs celebrats van ser precisament els de la ciutat de Berlín, l'any 1936, anomenats com els 'Jocs de la Pau', tot i servir d'exaltació del règim del III Reich de Hitler. Contra el dispendi monumental d'aquests, els de Londres es van haver de disputar sota el lema dels 'Jocs de l'austeritat'.

La població londinenca era clarament contrària a la celebració dels jocs, desprès de les penalitats sofertes durant la guerra. Els bombardejos de l'aviació alemanya havien deixat 30.000 morts a la ciutat, a mes de la gran destrucció material de fins a 220.000 edificis derruïts, que a hores de l'any 1948 encara no havia pogut ser recuperats del tot. No obstant això i el fet que encara era vigent el racionament per els aliments bàsics de la població, la voluntat dels dirigents esportius i polítics del país va tirar endavant aquesta organització amb la idea de que els jocs podien contribuir a millorar el clima i els ànims generals dels ciutadans.

Els Jocs d'en Josep Picart i Codony

Però que hi fa als jocs de Londres en Josep Picart i Codony, als seus cinquanta-tres anys ?. Nascut el 6 de febrer de 1895, en la seva joventut es un atleta practicant del F.C. Barcelona. Un cop retirat de la competició seguirà vinculat a l'atletisme primer com a jutge i auxiliar en competicions d'aquest esport i mes endavant amb càrrecs directius. 

En Josep Picart i Codony l'any 1953, amb cinquanta-vuit anys. Mantenim la foto, 
malgrat la pèssima qualitat, en ser la única de que podem disposar, 
extreta del diari 'Solidaridad Nacional' de Barcelona
Font:  AHBCN

Ens interessa, però, el seu vessant professional. Durant deu anys (1917-1927) es empleat  del F.C. Barcelona amb funcions relacionades amb el manteniment dels seus terrenys esportius. El mes de juliol de 1927 entra a treballar a l'ajuntament de Barcelona amb la categoria de 'escribiente mecanógrafo'. Malgrat aquesta catalogació funcionarial sembla que ja des del començament és adscrit al procés de construcció de l'Estadi de Montjuïc, iniciada el gener de 1928. 

L'obra és encarregada a l'arquitecte Pere Domènech i Roura, fill del també arquitecte Domènech i Montaner. Comptava amb una superfície de 66.075 metres quadrats, dels quals 20.575 van ser destinats als terrenys esportius, quina part central era la dedicada a camp de futbol. Per les seves dimensions i la gran capacitat per encabir-hi 60.000 persones, era considerat el segon més gran del món, desprès del de Wembley a Londres.

Les pistes d'atletisme tenen una corda de 500 metres per 8,40 d'amplada, amb sis carrers. La part tècnica de la construcció de les pistes d'atletisme i els espais adjunts foren encarregades a l'ex-atleta olímpic i entrenador finlandès Lauri Pihkala (*), enginyer especialitzat en aquestes tasques. En Josep Picart rep l'encàrrec de ser la seva ombra, aprenent-ne tot  el que li sigui possible, de manera que quan l'estadi ja és acabat en Josep s'hi queda com a responsable de manteniment. 

Exerceix el càrrec de manera interina, doncs la seva categoria professional no varia oficialment fins a uns quants anys mes tard. El càrrec oficial reconegut l'any 1945 serà el de 'conservador del Estadio de Montjuïch', amb una salari de 9.588 ptes anuals. Des de la finalització del 'Estadio Náutico de Montjuich', com va ser nomenada inicialment la piscina, l'any 1929 n'assumeix també la responsabilitat de la seva conservació; bé que comptant amb l'encarregat de la piscina, el tant estimat Josep Ramos Àlvarez.

Retall de la 'Gaceta Municipal' de l'ajuntament de Barcelona recollint l'acord
de la Comissió Municipal Permanent dels dies 13 i 14 de novembre de 1945.
Font: GMBCN

Ja essent oficialment conservador de l'estadi municipal és delegat per la regidoria d'Esports de l'ajuntament - creada i presidida per el tinent d'alcalde Epifani de Fortuny i Salazar, baró d'Esponellà (**) - per anar als jocs de Londres de 1948 i estudiar-ne el seu desenvolupament. Cal entendre-ho en el context de la continuada aspiració barcelonesa de poder acollir competicions esportives del màxim nivell; incloent-hi, a poder ser, uns Jocs Olímpics.

És així que en Josep Picart s'encamina cap a Londres via Madrid, on roman dos dies fins agafar l'avió que l'ha de deixar a la capital britànica. A Londres s'hi està catorze nits, es a dir el període complert dels jocs; retorna també via Madrid i fa una nova parada de dues jornades. En arribar a Barcelona eleva als seus superiors de l'ajuntament un informe recollint la seva experiència olímpica. Les despeses i el pla de viatge es reflecteixen a la pàgina sis del document.

Extracte de l'informe presentat per en Josep Picart Codony a l'ajuntament de Barcelona.
1. Retall de la primera plana i presentació. 2. Retall de la darrera plana amb els comptes.
Font: ANC. Fons Epifani de Fortuny i Salazar

Fer la indexació de les pessetes de 1948 als euros de 2022 no es tasca gens senzilla, però es pot comprovar que la despesa per a l'ajuntament es correspon a una quantitat propera o superior a un mes i mig de sou del nostre conservador de l'estadi de Montjuïc.

L'informe presentat consta de sis pàgines redactades en castellà, com era preceptiu en l'època. Les cinc primeres dedicades als capítols de:

• 'A manera de prólogo'

• 'Observaciones generales'

• 'Instalaciones deportivas'

• 'La participación española'

• 'Capítulo de gracias'

On mes s'esten en Picart és en les observacions generals, on dona compte de la impressió negativa que li causa la ciutat referent a la seva preparació per als jocs:

"No pudiéndose atribuir las anomalias observadas... a la falta de capacidad o de medios y elementos tècnicos... ha quedado flotando en el ambiente deportivo la sensación de que Gran Bretaña ha tenido un interés muy relativo en la celebración de estos Juegos Olímpicos."

Les queixes s'estenen a errades comeses per el jutges, especialment en l'atletisme que de ben segur ha seguit amb un especial interés, i a les instal·lacions, molt separades entre sí, com fa notar mes endavant en l'apartat corresponent.

Relata detalladament una mena de batalla política, corresponent als temps de guerra freda que corrien pel món, entre la delegació espanyola i les del bloc soviètic, explicant per exemple que:

"Se dice y repite constantemente que en deporte no debe haber política y así debiera ser, y bajo este principio fundamental deberían actuar todos sus elementos rectores pero.......................

... la Olimpíada de 1948 ha sido aprovechada por Rusia y sus satélites para campo de maniobras políticas y actividades antideportivas sin escrúpulos de ninguna clase y la celebración de todas las asambleas ha sido una reflección (sic) exacta de la actual tensión política internacional."

Observa que les delegacions dels paisos de l'Est, encapçalades sempre per la Unió Soviètica, s'oposen a qualsevol proposta feta per els delegats espanyols, que a la vegada només troben recolzament en "la actitud franca y decidida de las repúblicas hispano-americanas y Filipinas apoyando siempre a España en la defensa de sus derechos e idioma...". 

Extracte corresponent a la segona pàgina de l'informe d'en Josep Picart.
Font: ANC. Fons Epifani de Fortuny i Salazar

Els jocs de Londres 1948 és un dels pocs casos en que no es construeix quasi bé cap instal·lació esportiva, aprofitant les que ja comptava la capital britànica. Així les cerimònies i les proves d'atletisme tenen lloc a l'estadi de Wembley - 'Empire Stadium' (1923) -; mentre que la natació es celebra a la 'Empire Pool', inaugurada l'any 1934 amb motiu de celebrar-se a Londres els II Jocs de la Mancomunitat de Nacions, la 'Commonwealth'. La piscina, primera coberta en uns jocs, va ser construïda per la iniciativa privada en un lloc proper a l'estadi. 

El disseny va ser realitzat per l'enginyer britànic Elvin Owen Williams. Inaugurada el 25 de juliol de 1934 tenia unes dimensions de 200 x 60 peus, equivalent a 62,5 x 18,7 metres. No cal dir que per els jocs es va adaptar a la mida ja reglamentària dels 50 m., de manera que la resta va ser coberta amb una plataforma aprofitada per a instal·lar-hi els jutges i les sortides de les proves.

En parlar de les instal·lacions esportives en Picart expressa la seva admiració per la 'Empire Pool' de la que afirma que és un "verdadero estadio náutico, dotado de toda clase de servicios...". En resalta el sistema de filtratge i renovació de les aigües, a la vegada que afirma que de tot el que ha vist "tomó buena nota el suscrito, por si algún día se presentase la oportunidad de adoptar alguno de aquellos procedimientos en nuestra piscina Municipal de Montjuich".

1. Vista general de la 'Empire Pool' de Londres als Jocs Olímpica de 1948
Font: Action Images. Ft. SI
2. Dibuix del disseny original de la 'Empire Pool' de Londres de l'any 1933
Font: Arxiu del periòdic 'The Guardian'

En canvi l'estadi de Wembley no mereix la mateixa consideració. Creu que no millora en res l'estadi de Montjuïc, del qual n'està legítimament orgullós.

Extracte de la tercera pàgina de l'informe d'en Josep Picart, informant de la 
'maniobra' txeca per a considerar fora de normativa les pistes d'atletisme 
superiors als 400 m., que afectaría de ple a l'estadi de Montjuïc.
Font: ANC. Fons Epifani de Fortuny i Salazar

Es troba amb la proposta presentada per la delegació txeca en relació a les mides de les pistes d'atletisme que deixaria, en cas d'aprovar-se, fora de normativa l'estadi barcelonès. Aconsegueix derrotar la proposta amb el suport dels delegats espanyols, recolzats per diferents paisos i comptant també amb l'ajut de l'enginyer finlandès Lauri Pihkala, el seu mestre, amb qui s'ha retrobat a Londres. Amb el temps aquesta proposta txeca pel que fa a les mides de les pistes serà la que prevaldrà, fixant-se per a les competicions olímpiques i altres grans proves internacionals la longitud de les pistes d'atletisme en els 400 m.

En aquest mateix capítol deixa anar la prosa patriòtica en relació al mono-tema d'aquells anys referida a la 'Rusia' soviètica, tot afirmant que:

"Me complace extremadamente exponer al conocimiento de los componentes del Municipio barcelonés el espiritu de confraternidad y mutuo apoyo que caracterizo las estrechas relaciones establecidas... entre los deportistas Hispano-Americanos y los de la Madre España a la cual no perdian ocasión de demostrarle su cariño tan vehemente expresado que nos confundia. En cuantos momentos los paises satélites de Rusia intentaban alguna maniobra contra la participación española... nuestros hermanos de raza se exaltaban con un amor patriótico tan sincero, que sus gritos de 'esto es una ofensa a la Madre Parria' nos llenaban de orgullo y satisfacción".

Eren els temps en que el règim del general Franco es considerava el darrer bastió en la lluita de la civilització cristiana contra la diabòlica 'Rusia' i que els hagiògrafs del dictador l'anomenaven 'El Centinela de Occidente', sempre de guàrdia contra els enemics d'Espanya.

En parlar de la participació espanyola en els jocs l'informe es torna menys expressiu i la despatxa amb només 13 línies al final de la quarta pàgina. Realment l'amic Picart poca cosa podia destacar dels esportistes espanyols - tots homes - presents a Londres. Un possible resum podria ser:

• 64 esportistes espanyols participants.

• Presència en deu de les 20 disciplines dels 17 esports reconeguts als Jocs.

• Les participacions mes nombroses: 8 en atletisme, 14 en hoquei herba i 14 en natació i waterpolo - 6 i 8, respectivament -.

• Una única medalla de plata per a tres atletes de l'equip d'hípica en Salt per Equips

Com a nota destacada en natació trobem la participació del canari Manuel Guerra Pérez, el primer espanyol en baixar del minut en els 100 lliures, fita aconseguida l'abril d'aquell mateix 1948 en assolir 59"8. Als jocs va nedar en la segona sèrie, marcant un bon temps de 1'00"7. 

Pel que fa al waterpolo, els jocs són quasi bé la presentació d'un entrenador que serà mític en aquest esport, tant a nivell espanyol com mundial: Andrés Zolyomy Biczo, per sempre mes conegut com a 'Bandy' Zolyomy. Arriba a Espanya per a entrenar al 'Natació' Barcelona i a la selecció nacional a primers d'abril, poc mes de quatre mesos abans dels jocs.

Foto de l'equip de waterpolo del C.N. Barcelona l'any 1949, desprès dels jocs 
de Londres, on apareix amb els seus jugadors i amb el també mític segon 
entrenador del Barcelona al llarg de tants anys, en Jaume Solé.
Font: 'Tribute to Andres Zolyomy' de 'Waterpolo Legends'

L'equip de Londres el formen Joan Serra, Josep Pujol, Carles Falt, Francisco Castillo, Agustí Mestres, Valentí Sabaté i Àngel Sabata. Amb el poc temps de preparació que ha tingut en Bandy els que si ha pogut fer es iniciar una renovació de l'equip que seguirà els anys següents amb vistes als jocs d'Helsinki de 1952. 

A la primera ronda Espanya és inclosa en el grup B, guanyant a Suíssa i perdent amb Suècia. En la segona ronda li correspon el grup H, on perd amb Holanda per 5 a 2 i guanya a la India per 11 gols a 1. En els anomenats encreuaments de semifinals cau al grup K, on es troba amb els equips d'Holanda, Bèlgica i, altre vegada, Suècia, perdent els tres partits. Finalment en la classificació dels llocs que van de la 5a a la 8a posició s'ha d'enfrontar amb Suècia, França i Egipte, i un altre cop perd tots els enfrontaments, classificant-se el vuitè equip dels 17 participants en el torneig olímpic. No obstant és considerada la millor classificació en un jocs fins aquell moment.

Abans i desprès dels jocs en Josep Picart s'ha convertit en l'expert per excel·lència en el disseny dels estadis dedicats a l'atletisme de tota Espanya; ja des de abans de la guerra espanyola i, especialment, un cop acabada aquesta es reclamat des de qualsevol lloc del país per a ser assessor en la construcció d'aquests tipus d'equipaments. Així es cridat l'any 1941 per a la construcció de l'estadi de Vigo i uns anys mes tard per el de A Coruña. El 1943 l'ajuntament de Madrid sol·licita els seus serveis com a assessor de les seves instal·lacions esportives, a la vegada que col·labora amb els equipaments esportius de la Universitat de Barcelona. 

Dos anys mes tard es desplaça a Avilés per a la construcció del seu estadi municipal i el mateix any col·labora amb la 'Academia Militar de Zaragoza' en la construcció del seu complex esportiu d'atletisme. El 1951 la U.D. Las Palmas i el 'Cabildo Insular' de la illa el demanen per a la remodelació del estadi usufructuat per els primers, fent constar la premsa local que "el señor Picart, conservador del gran estadio de Montjuich, se encargaría de dotar al recinto de césped, empleando 2.500 kg. de semilla holandesa para las tareas de plantación". 

L'any 1953 la 'Delegacion Nacional de Deportes', que té com a delegat al general José Moscardo Ituarte, li va reconèixer la categoria de 'asesor tècnico' del màxim organisme esportiu espanyol. Per cert que en la noticia del periòdic 'Solidaridad Nacional' se li adjudica la carrera d'arquitecte que, francament, no ens consta que hagués cursat mai.

Retall del diari 'Solidadrtidad Nacional' del 5 de juny de 1953
amb el nomenament d'en Josép Picart com a assessot tècnic.
Font: AHBCN

Amb motiu dels II Jocs Mediterranis que tenen lloc a la ciutat de Barcelona, el comitè executiu de l'esdeveniment encarrega la direcció de l'estadi a qui és considerat com a un dels apòstols catalans de l'atletisme i la natació, en Nemesi Ponsati Solà (1897-1980). Aquest demana l'ajut del seu antic company de pràctica i dirigencia esportiva, en Josep Picart, com a responsable del manteniment de les instal·lacions. Ambdós formen el  tàndem que ha de contribuir, amb d'altre gent, a l'èxit d'aquesta organització esportiva.

Encara ha de viure moltes altres vicissituds el conservador de l'estadi de Montjuïc, però ens consta que ja a l'any 1966 l'ajuntament de Barcelona li concedeix la medalla de bronze al Mèrit Esportiu. Tractant-se d'un propi funcionari aquest fet sol anunciar un reconeixement extraordinari en una data propera o posterior a la jubilació. Ja la tenia ben merescuda en Josep Picart Codony, que en aquell moment es trobava al voltant dels setanta-un anys d'edat.

Josep Castellví

(*) Lauri Pihkala (1888-1981) va ser un atleta, entrenador, periodista i dirigent esportiu finlandès. Molt estimat i reconegut al seu país, va participar en dos Jocs Olímpics: Londres1908 i Estocolm 1912. Es va involucrar en la promoció de l'esquí de fons al seu país, molt lligat a la defensa nacional enfront l'amenaça de la Unió Soviètica, així com a la invenció d'un nou esport: el 'pesäpallo' que va acabar sent l'esport nacional, amb una variació del beisbol americà. Va ser cridat per l'ajuntament de Barcelona per a dirigir la part tècnica-esportiva de la construcció de l'Estadi de Montjuïc, on va tenir d'ajudant en Josep Picart.

(**) El fons documental d'en Epifani de Fortuny i Salazar (1898-1989), dipositat a l'Arxiu Nacional de Catalunya, conté una molt important col·lecció d'escrits, treballs i expedients que recorren tota la vida del Baró d'Esponellà, tant vinculat a la història del Club Natació Montjuïc del qual en va ser nomenat President d'Honor en molt primeríssima hora, mantenint al llarg de la seva vida una molt estreta relació amb l'entitat i els seus dirigents i esportistes.

Butlletí. Deu anys, un Aniversari rodó...

En dates senyalades, com aquesta del X Aniversari del club, el butlletí solia empescar-se-les per a fer un número especial dedicat a la commemoració.

No va fallar tampoc aquesta vegada i al número 53, de gener de 1954, ja anunciava en la seva portada l'efemèride que s'esdevenia aquell any. El butlletí especial dedicat al X Aniversari, però,  va ser el n. 56, del mes d'abril, composat per fins a 48 pàgines, en comptes de les 12 habituals. Tenia una doble caràtula: la primera exterior i mes treballada a tot color i la interior amb el format habitual per aquells anys.

Portades corresponents als mes de gener i abril de 1954, respectivament,
commemoratives del X Aniversari del Club Natació Montjuïc.
Font. Arxiu JCE

La portada interior reproduïa la vista de la futura piscina de la plaça de la Reina Amàlia segons l'avantprojecte elaborat l'any de 1951, que ocupava el solar on posteriorment es construiria l'institut Milà i Fontanals, tocant a la Ronda de Sant Pau. L'editorial era la transcripció exacte de l'aparegut en el primer butlletí del club, de novembre de 1946 amb el titol de '¡ Adelante con el C.N. Montjuïc !'. Hi seguia la salutació d'en Joan Boronat Carner com a president de l'entitat i una mica mes endavant una entrevista amb qui ja ocupava el número 1 dels socis, en Vicenç Esquiroz Soliva. De fet entre aquestes dues personalitats, tant diverses, es va repartir el lideratge de l'entitat durant els seus primers vint anys de vida. Es reproduïa, també, l'anomenat 'Cuadro de Honor' amb el seu President Honorari i els Socis d'Honor:

Reproducció de la pàgina 2 del butlleti n. 36 d'abril de 1954
Font: Arxiu JCE

Més endavant s'afegiria un President de Mèrit, en Enric Llaudet Ponsa que va arribar a ser president del F.C. Barcelona; a la vegada que el llistat de Socis d'Honor s'aniria engrandint amb diferents dirigents i esportistes. També podem observar l'ampliació del concepte de 'Socis Fundadors', que passen de ser els catorze considerats comunament com a tals a l'ampliació que representa anomenar com a fundadors a tots els integrants de la Junta Consultiva, en aquell moment constituïda amb els vint-i-cinc primers socis (*).

Gran part de les pàgines d'aquest número especial es dedicaven a fer un repàs de les diferents seccions del club i de les seves fites en aquests primers deu anys de vida. Com a mostra representativa reproduïm les dedicades al rugbi i a l'atletisme, atenent al fet que en aquest bloc en parlem menys del que voldríem:

Reproducció de les pàgines 10-11 i 32-33 dedicades respectivament al rugbi 
i a l'atletisme del club en el butlletí del X Aniversari de l'entitat
Font: Arxiu JCE

Com es habitual en aquestes celebracions es programaren diferents activitats de cadascun dels esports practicats en el club. En aquest mateix número d'abril es dona compta de les previstes per el mes en curs, tant en natació com en rugbi. Aquest darrer organitza per primera vegada un encontre internacional per el dilluns de pasqua, dia 19 d'abril, amb la participació d'un club del sud de França, el 'Saint Gironnais', fundat l'any de 1908 a la ciutat de Saint-Girons. Aquest primer contacte del rugbi del Montjuïc, entrenat llavors per en Garreta, amb un rugbi tan desenvolupat com el francès es salda amb la consegüent derrota 'dolça'...

Avis dels actes del X Aniversari a celebrar en el mes d'abril
Font: Arxiu JCE

També la natació va organitzar una important prova interclubs en convocar el 'Criterium X Aniversari del C.N. Montjuïc', que es va diputar el dimarts 29 de juny a la piscina de Montjuïc, consistint en curses sobre 100 m. lliures dividides en categoria infantil i absoluta, tant per als nois com per a les noies. Hi participaren deu clubs i el Montjuïc obtingué el cinquè lloc en la classificació final.

Per a poder ajudar en les despeses extraordinàries d'aquesta commemoració, tal com ho va acordar l'Assemblea General de socis del 28 de novembre de 1953, s'estableix per primera vegada una quota mensual extra a pagar per tots els associats de l'entitat blanc-i-verda. Serà el precedent de la tretzena quota que al llarg de molts anys es cobrarà per a la celebració en el període estiuenc del que vindrà a ser conegut com a 'Dia del Club'.

En el número següent del butlletí s'hi encabeix un article d'en Gerard Carmany, en aquell moment entrenador de l'equip de natació sincronitzada del club, que ve a resumir prou bé alguns dels sentiments que tingueren en aquesta celebració els pioners del Club Natació Montjuïc:

"Dificil será para todos olvidar los primeros años, las reuniones matinales en Montjuich; los entrenamientos diarios; las primeras salidas a los campeonatos; el primer partido de polo; ... la primera competición que nadamos con el nombre del C.N. Montjuich detrás del nuestro; el primer carnet que tuvimos; la primera copa ganada para nuestro club. Casi ya no tenemos el mismo entusiasmo de entonces, las mismas ansias de lucha, pero estos recuerdos no se borran fácilmente..."

Memòries del Montjuïc

(*) Es interessant de veure el succeït en el cas d'en Martí Planas Ferrer, que es desplaça del número 1 de soci 'ordinari' que venia ocupant des de la fundació del club l'any 1944, a inaugurar un simbòlic n.1 dels socis d'honor. Amb aquesta operació la resta dels fundadors corren un lloc, passant a la posició de primer soci del club en Vicenç Esquiroz Soliva; situació que, amb tot mereixement, mantindrà tot al llarg de la seva vida.

Atletisme. De la 'I Volta Pedestre a la Província de Barcelona'...

Diferents lectors d'aquest bloc ens han fet arribar el seu record de que a mitjans els anys setantes varen participar en una cursa atlètica per relleus que resseguia la província de Barcelona.

Efectivament, el club va ser l'organitzador de la que se'n va dir 'I  Volta Pedestre a la Província de Barcelona'. Es tractava d'una activitat que formava part dels actes de la inauguració de la primera fase de la Zona Esportiva del Club Natació Montjuïc, previstos per el dia 3 d'octubre de 1976.

La Zona Esportiva, o Ciutat Esportiva en algunes informacions, era el resultat dels esforços de la Comissió de Patrimoni del club presidida per en Joan Ballart que a la vegada n'era també el president de l'entitat des de l'any 1972. En aquesta entrevista el mateix Ballart n'explica el projecte:

Entrevista d'en Joan Ballart a 'El Mundo Deportivo' del dia 8 de març de 1975.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

De la Zona Esportiva, però, en parlarem a  fons en una altra entrada, aquí ens centrarem en aquesta volta pedestre a la província de Barcelona. 

Es tractava, per tant, d'una prova d'atletisme que comptava amb algunes particularitats:

• L'objectiu era el de recórrer una part important de la província de Barcelona amb una cursa de relleus en que cadascun dels participants  cobriria aproximadament la distància d'un quilòmetre

• No tenia caràcter competitiu, sinó mes aviat el d'una celebració

• Només hi participaven esportistes del Montjuïc, però de totes les seccions i no tant sols de la de l'atletisme del club

• L'objectiu simbòlic era el de passar per Montserrat per a recollir aigua de la muntanya que, un cop beneïda al monestir, serviria per a la part de cerimònia religiosa de la inauguració

Cal recordar que s'inaugurava una primera fase del que havia de ser la gran instal·lació esportiva del Montjuïc per els anys a venir i que en aquesta ocasió era només un avançament del que s'havia projectat:

Programa dels equipaments de la Zona Esportiva del C.N. Montjuïc
Font: Elaboració pròpia

De fet la posada en marxa de les obres de transformació de la pedrera de 'Can Borinot' en l'equipament esportiu previst per el club va tenir lloc el mes de juliol de 1975:

Acte de lliurament del permís provisional d'obres per l'Ajuntament de Barcelona.
Juliol de 1975. Boronat, Ballart, Masó (Alcalde), Llorens (Regidor districte II), 
Limiñana, ___, Esquiroz, Ruiz i ____.
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI

Així les obres havien començat el mateix juliol de 1975, amb els moviments de terra necessaris per a poder fer les instal·lacions esportives projectades. Els arquitectes Fabregat i Folgueras informen en el butlletí del club n. 308, de juliol-agost de 1976, d'aquests moviments:

"... se han desplazado aproximadamente 6.000 m3 de tierras... compactándose unos 18.000 m2 de superfície... La inauguración de las mencionadas pistas de tenis (excepto el alumbrado nocturno) se realizará a finales de setiembre. E igualmente en esta fecha podrá utilizarse el campo de rugby y la pista de atletismo, aunque sin poseer las últimas capas..."

Amb les darreres capes dels camps de rugbi i la pista d'atletisme es referien a la gespa i a la capa de cendra, respectivament, que havien de completar aquestes instal·lacions, que trigarien encara uns mesos a acabar-se.

Centrant-nos en els actes de la inauguració del dia 3 d'octubre els programa previst era com segueix:

• Dia 2, a les 12 h. Sortida des de Sant Pau del Camp de la 'I Volta Pedestre a la Província de Barcelona' per relleus

• Dia 3, a les 11,30 h. Missa de campanya als terrenys de la Ciutat Esportiva

• Dia 3, a les 12 h. Exhibició de gimnàstica i desfilada dels equips de les seccions del club

• Dia 3, a les 12,30 h. Arribada del darrer rellevista de la 'I Volta Pedestre a la Província de Barcelona' i benedicció de les instal·lacions. Col·locació simbòlica de la primera pedra de la piscina

• Dia 3, a les 13 h. Partits d'exhibició a les pistes de tennis. Paral·lelament tindrà lloc una ballada de sardanes

• Dia 3, a les 14,30 h. Dinar de germanor en un cèntric restaurant, amb l'assistència de les 'nostres primeres autoritats'

Així per a la volta pedestre es preveia una durada de vint-i-quatre hores. La sortida es va fer des de la església romànica de Sant Pau del Camp, essent el primer rellevista el molt destacat atleta Manuel Almenara, que substituïa 'l'avi' dels atletes i esportistes del club, en Marc Farell amb els seus setanta-quatre anys, que no va poder fer el seu relleu per trobar-se malalt. El total de quilòmetres a cobrir era de 235, dividits en cinc etapes:

Esquema de la 'I Volta Pedestre a la Província de 
Barcelona', amb les cinc etapes previstes.
Font: Elaboració pròpia sobre plànol de 'd-maps.com'

El repartiment dels relleus per a les seccions del club va ser:

• Barcelon-Arenys de Mar: Secció d'atletisme

• Arenys de Mar-Vic: Secció d'atletisme

• Vic-Manresa: Secció de rugbi i Secció de tennis taula

• Manresa-Montserrat: Secció d'activitats subaquàtiques

• Montserrat- Barcelona (Ctra. Arrabassada): Secció de natació

• Barcelona (Ctra. Arrabassada)-Zona Esportiva: Secció de waterpolo

Com sembla natural el gros de la cursa per relleus va anar a càrrec dels atletes del club, que cobriren un 42% del total del recorregut previst. L'entrada a Montserrat, coberta per la secció de subaquàtiques, la va fer l'històric ex-nedador del club Teo Poch, mentre que la recepció de l'àmfora amb l'aigua beneïda i la sortida de Montserrat li correspongué a la Lidia Flaqué, campiona de natació en actiu. El darrer relleu d'entrada a les noves instal·lacions i de lliurament de l'àmfora el va fer l'internacional de waterpolo i llavors bicampió d'Espanya Ponç Puigdevall, voltat de la resta de l'equip.

Portada del butlletí del club n. 309 de setembre-octubre de 1976.
Lidia Flaqué omple l'àmfora de l'aigua que es beneirà a Montserrat.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Ponç Puigdevall lliura l'àmfora a en Joan Antoni Samaranch, 
A la foto: Llorenç, J.A. Samaranch, Ballart, Esquiroz, Limiñana i Puigdevall
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI

Tota la cursa va estar seguida d'un gran nombre de vehicles que acompanyaven i animaven els esportistes. A Montserrat s'hi reuniren  el president Joan Ballart, amb la seva familia, així com també ex-presidents del club i un bon nombre de socis fundadors i dels més posteriors, actius o no. En total es mobilitzaren fins a 306 esportistes per els diferents relleus a més dels centenars d'acompanyants que seguiren aquesta particular volta. Tot i l'esforç organitzatiu del club la repercussió en els mitjans de comunicació fou limitada, de la qual cosa se'n queixava en Teo Poch, en funcions de director del butlletí del club, tot dient en el mateix n. 309 que:

"Los que solamente han conocido la realización de esta prueba por la escasa divulgación que ha tenido, no pueden hacerse cargo de lo que realmente ha sido su organización y lo que verdaderamente ha representado para todos nosotros.

... lo realmente formidable ha sido la entrega masiva de todos los deportistas... así como la de los colaboradores que han puesto al servicio de la organización su tiempo, su coche y muchos de ellos también su esfuerzo físico corriendo su kilómetro."

En qualsevol cas el Montjuïc havia demostrat, una altre vegada, la seva capacitat de mobilització, com abans ho va fer amb els 100x100 de natació o emplenant repetidament la piscina municipal de Montjuïc en els dies del club o en les jornades dels anuals Trofeus Barcelona a la mateixa piscina. 

Per a la finalització de les obres de la Zona Esportiva encara passarien uns anys, però la primera llavor de la futura 'casa gran' del Montjuïc ja era sembrada.

Retall de El Mundo Deportivo del dia 2 d'octubre de 1976 amb
la propaganda de la Zona Esportiva del club.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Memòries del Montjuïc

Sprints. El 'Natació' i l'Athlètic tiren de la corda...

Final olímpica de lluita a la corda a Anvers, 1920, el guanyador es l'equip 
de la policia de la Gran Bretanya, al fons amb pantaló obscur.
Fons: Pàgina web de la TWA de la Gran Bretanya

La lluita a la corda a hores d'ara pot ser un entreteniment sense més ni mes. Tradicionalment ha estat una activitat esportiva de caire popular habitual en festes i celebracions. No es tan conegut, però, que en el seu temps va ser considerada una modalitat oficial de l'atletisme als primers anys del segle XX, a la vegada que en cinc ocasions va formar part del programa olímpic, des del JJ.OO de Paris l'any 1900 fins als d'Anvers el 1920. 

Avui existeix la "Tug of War International Federation", TWIF, com a responsable mundial de la pràctica competitiva d'aquest esport. La traducció mes literal seria la de 'Lluita d'Estira i Arronsa'.

 

Resultat de la lluita a la corda als JJ.OO, de 1900 a 1920
Font: Elaboració pròpia a partir de la web de la TWIF

El cas es que a Catalunya en les celebracions com les de les Festes de la Mercé ja l'any 1902 s'anunciava la competició de la lluita a la corda, dins de les proves d'atletisme organitzades per la "Federación Gimnástica Española", amb caràcter internacional.

Uns anys mes tard, el mes d'abril de l'any 1908,  el pioner i propagandista de l'esport català, en Josep Elias Juncosa, 'Corredisses', comentant a 'La Veu de Catalunya' unes proves d'atletisme, ens fa saber que:

"... Després es feu la lluita a la corda que per primer cop veyem en un programa d'atletisme, que resultà bonica de veres; 10 homes per cada banda tirant ab totes les seves forces, feyen un efecte hermós de veres..."

La platja del C.N. Barcelona, a l'escullera de llevant, resultava un escenari adient per a la celebració d'aquest tipus de proves, de manera que la premsa de l'època, ja a l'any 1918, en deixa constància gràfica de la seva celebració dins del conjunt d'entrenaments físics programats per l'entrenador del club, el senyor Berglound.

En un moment determinat de març de l'any 1920 la secció d'esports del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Industria, CADCI, tant activa en aquells anys, convoca als clubs esportius de la província de Barcelona per al primer campionat provincial de lluita a la corda, que es celebrarà al llarg del mes de març amb el reglament que els es enviat a les respectives entitats.

Retall de 'La Veu de Catalunya' del 23 de febrer de 1920 fent públic el reglament 
per el qual es regirà el primer Campionat Provincial de lluita a la corda. 
Font: Hemeroteca ARCA

Hi foren presents només tres entitats: el mateix CADCI, l' Ateneu Enciclopèdic i Popular, AEP,  i el C.N. Barcelona, que en resultà guanyador amb l'equip format per: Lasplazas, Tusell, Casas, Noël, Ll. Gibert, Menéndez i Barba. En segons lloc queda el CADCI i la darrera posició fou per l'AEP

L'equip de lluita a la corda del 'Natació' Barcelona en plena acció.
En primer terme en Lluis Gibert, olímpic en waterpolo a Anvers 1920 (*). 
Font: Todocolección. Ft. SI

Als anys posteriors, des del 1921 al 1923, el mateix CADCI s'encarrega d'organitzar el Campionat de Catalunya de l'especialitat comptant amb l'aprovació de la Federació Catalana d'Atletisme que l'inclou en el seu calendari oficial. En el de l'any 1921 el 'Natació Barcelona n'es co-organitzador. En el seu reglament s'indica que els equips seran considerats de pes lleuger fins al 500 quilos i de pes lliure els que sobrepassin aquesta quantitat. Els equips són formats per vuit persones i poden tenir dos suplents cadascun. El campionat es programa per el dia 9 d'abril a la platja del 'Natació'.

L'any 1922 es disputa la segona edició del Campionat de Catalunya amb els equips del CADCI, el 'Natació', l'Europa, l'Espanya i l'AEP. En el pes fort o lliure el Barcelona feu la segona posició, darrera de l'Europa que en resultà guanyador. Aquest any la competició deixà la platja i passà a fer-se a l'Estadi Català, realització de l'arquitecte i esportista del C.N. Barcelona Jaume Mestres, inaugurat el 1921 al lloc que ocupava la pedrera de La Foixarda.

En el III Campionat de Catalunya de l'any 1923 la participació es una mica mes diversificada. La jornada final té lloc aquest any al camp de futbol del carrer de l'Industria, pertanyent al F.C. Barcelona. A la desaparició del C.N. Barcelona cal contraposar-hi que el C.N. Athlètic s'estrena en aquest tipus de prova, quedant en segon lloc darrera de l'equip del CADCI que, com hem vist, disposava de mes experiència. En tercer lloc es classificà l'Ateneu Badalonès.

Retall de "El Mundo Deportivo" del 20 d'abril de 1923 
amb els resultats del Campionat de Catalunya. 
Font: Hemeroteca "Mundo Deportivo"

Es de suposar que en algun moment o altre els equips de lluita a la corda de l'Athlètic i del Barcelona haurien mesurat les seves forces respectives i que aquest encontre podria haver tingut lloc a la platja de la Barceloneta... però a hores d'ara no tenim constància d'aquest fet.

Les competicions de "Tug of War" es segueixen celebrant arreu del mon, amb especial incidència al continent asiàtic. La "Tug of War International Federation", TWIF, en te cura en el seu vessant competitu

JCE

(*) En Lluis Gibert Riera serà el porter de l'equip de waterpolo del C.N. Barcelona que conformant la selecció espanyola inaugurarà la participació olímpica de la FENA, ara RFEN, als JJ.OO d'Anvers de l'any 1920. De l'equip de la lluita a la corda l'acompanyà a més l'Alfons Tusell i, de no haver mort en accident de moto el 16 de maig d'aquest mateix 1920, hagués estat a Anvers al seu torn en Joan Barba, el cenebista 'sportman' estrella del F.C. Barcelona, waterpolista i gran afeccionat a les carreres de motociclisme. El germà d'en Lluís, en  Francesc de S. Gibert Riera, promotor de la Piscina Municipal de Montjuïc, també formarà part d'aquest equip.