Abelardo López Montovio, el mite del precursor solitari...

D'entrada ens hauríem de situar. L'Abelardo López Montovio es un gallec de soca-rel nascut l'any de 1887 a Cariño, una petita localitat de la comarca de l'Ortegal situada al nord de la ria d'Ortigueira. S'hi estarà fins als dinou anys, quan el 1906 se'n anirà a la ciutat del Ferrol per tal d'incorporar-se a la Marina espanyola i iniciar així la seva dedicació a aquest cos militar fins a la seva jubilació a l'edat de 55 anys, l'any de 1942. 

De ben jovenet, tot jugant amb els companys, ha après a nedar a la platja de la seva població i ja d'adolescent inicia una costum que ell anomenarà 'el paseito'. que consisteix en llençar-se de bon matí a la mar per a nedar uns quants metres que aniran en progressió fins arribar a fer-ne diàriament un mínim de dos-mil. 

Ell mateix afirmarà, anys a venir, que amb l'arribada a Ferrol es culmina la triada que presidirà la seva vida sencera: el Ferrol, la Marina i l'Esport. 

Anvers 1920, un embolic de mides olímpiques...

Cartell oficial dels Jocs  de la VII Olimpíada, Anvers 1920
Font: Arxiu del COI

Els Jocs de la VI Olimpíada, que s'havien de fer a Berlín, no es pogueren celebrar degut a la situació de guerra - la Gran Guerra 1914-1918 -, raó per la qual els de la VII Olimpíada d'Anvers 1920 van ser coneguts com a 'Els Jocs de la Pau'. Per primera vegada es prepara per a participar-hi un ampli equip espanyol que competirà amb les altres nacions. 

L'intent del Club Natació Barcelona d'inscriure's per sí mateix portarà, negativa del 'Comité Olímpico Internacional' (COI) inclosa, a la creació de la 'Federación Española de Natación Amateur' (FENA) l'abril del mateix 1920. Com es reglamentari aquesta serà l'encarregada de decidir l'equip i les proves en que es participarà als jocs en natació, waterpolo i salts. La FENA selecciona un equip de fins a tretze persones - totes elles homes i residents a Catalunya -, de les quals finalment en viatgen dotze per prendre part en la competició de waterpolo, a més de en tres proves de natació i una de salts.

Succeeix, però, que el 'Comité Olímpico Español' (COE) imposarà la inscripció d'un nedador no previst per la FENA, precisament el gallec Abelardo López, a qui s'inscriurà per a  nedar els 1500 m. lliures. L'Abelardo ja havia començat a fer alguna travessia solitària per les aigües properes a Ferrol, on treballava, i a Mugardos, on residia. El cas es que amb el suport del 'Naval Club', al qual pertanyia el nedador, i la col·laboració activa del diari 'El Correo Gallego' s'inicià una campanya per impulsar la seva participació als jocs. El 3 de juny d'aquell any el diari es fa ressò de la gesta feta per el mariner travessant des de el moll nou del Ferrol fins al port de Mugardos, cobrint els 1820 metres en un temps de 27' 26" (1). 

Retall de 'El Correo Gallego' del 15 de juny de 1920 fomentant la 
participació d'en Abelardo López en els jocs d'Anvers.
Font: Galiciana. Biblioteca dixital de Galicia

A rel d'aquesta campanya serà cridat a Donostia, on es celebraran unes proves eliminatòries en les qual participà amb resultats satisfactoris. La premsa de Madrid s'incorporà de manera entusiasta a la promoció del mariner gallec, especialment el diari 'ABC' on s'escriurà que: "Si se confirman estas pruebas, en Amberes será el seguro campeón..." a la vegada que se'l comença a anomenar com a "el tritón", "el hombre hélice", "el tragamillas" o "el fenómeno natatorio".

De moment tota aquesta allau d'exageracions serveix per a constatar dues coses:

• La encara inexistent cultura esportiva del país, desconeixedora del món de la natació espanyola i internacional

• La inoperància i desorganització del COE d'aquells anys, que actua sense cap criteri rigorós, empès per opinions particulars o pressions col·lectives

El fet es que en Abelardo López formarà part de la selecció espanyola de natació que es desplaçarà a Anvers. Ell sortirà de Donostia, on havia estat convocat junt amb l'equip d'atletisme i altres esportistes, el dia 7 d'agost, mentre que els nedadors-waterpolistes catalans sortiran de Barcelona uns dies mes tard i faran parada a París per a poder entrenar en una des les piscines flotants del Sena, a fi i efecte de prendre contacte amb l'aigua dolça, a la que són tan poc acostumats (2).

La trobada entre el gallec i els catalans es produeix a l'escola d'Anvers convertida en estatge per als esportistes espanyols.  Des del primer moment el contacte es fred i distant. Per acabar-ho d'arreglar el primer es queixarà del fet que l'entrenador contractat poc abans dels jocs per la FENA, el suec Albert Berglund, no el deixarà entrenar amb la resta de companys. L'altra versió, diríem que oficial,  dirà que es l'Abelardo, poc acostumat a la disciplina dels entrenaments i encara menys a nedar en piscina, qui es negarà a entrenar-se.

Vista general del 'Stade Nautique' d'Anvers. Es la primera piscina construïda 
com a tal per una competició olímpica amb mides de 100 x 18 m. 
i compta amb dos espais auxiliars. La caseta del fons 
es el lloc destinat a vestidors i a les sortides.
Font: Arxiu del COI. Ft. SI

Restava encara el darrer acte d'aquestes desavinences, que va tenir lloc el dia 23 d'agost en que es disputaven les cinc sèries eliminatòries dels 1500 m. lliures. En Joaquim Cuadrada va nedar en la primera sèrie amb un temps molt discret de 28'01"4, arribant en darrer lloc i sent eliminat. A l'Abelardo li corresponia nedar la cinquena i darrera sèrie, però és ell mateix qui ens explica, en carta adreçada a 'El Correo Gallego' del 14 de setembre de 1920, com van anar els fets:

"El dia 23 cuando estaba corriendo la cuarta serie y me puse el traje preparàndome para correr en mi serie; poco antes de empezar se me acercó un señor hablándome en francés, pero viendo que yo no lo entendia se dirigió a un señor de Barcelona, el cual después de hablar con él me dijo que por orden del Jurado no podia correr."

El que havia passat es ben senzill d'entendre, el 'Naval Club' del Ferrol, al qual pertanyia l'Abelardo, no pertanyia a cap federació esportiva i el nedador tampoc tenia llicència de la FENA; de manera que d'acord amb el reglament dels jocs no podia prendre part a les competicions. El ridícul del COE va ser monumental. El nedador, però, no s'ho va prendre massa esportivament i a la mateixa carta escriu:

"Todo esto que a mi me pasó fue obra rastrera de los catalanes por que sabian que nadando yo quedaban muy por debajo, pues el tal Cuadrada que presentaban como campeón de España representaba para mi concepto un verdadero inocente, porque si tal señor  quiere aceptar el reto a cualquiera hora que quiera le doy 200 metros de ventaja en un recorrido de 2000." (3)

En realitat el mariner gallec respirava per la ferida, dolgut per haver perdut la ocasió de ser el primer olímpic gallec de la història dels jocs, doncs hagués debutat uns dies abans que el seu connacional, en Luis Otero, que ho faria el dia 28 d'agost amb la selecció espanyola de  futbol, prenent-li aquest honor.

Des de l'altra posició, la de la natació 'oficial' de la FENA i dels altres nedadors, la reacció tampoc va ser molt mesurada. Totalment en desacord per la intromissió inepta i intolerable del COE van carregar les tintes contra el menys culpable, com era el nedador del 'Naval Club'. Així la premsa catalana i les versions oficioses de la FENA van reaccionar contra el gallec menystenint-lo, i l'assumpte es va convertir poc menys que en un greuge galaic-català, obrint una ferida que per part d'alguns mitjans de comunicació gallecs encara ara continua sagnant quan es rememoren els fets i se segueix culpant a "los catalanes" com a responsables de l'afer. 

A hores d'ara creiem, honestament, que en Abelardo López Montovio - l'olímpic que no ho va poder ser -, fou una víctima mes de la incompetència d'un COE desorientat, desconeixedor del reglament dels jocs i sobrepassat per els esdeveniments. Ell només perseguia el seu somni, ni que fos "a pesar de nadar sin métodos científicos y sin preparación especial para ello", com havia declarat abans dels jocs a la premsa en Mario Corcuera, el president del seu club.

Abelardo López Montovio, el precursor solitari de la natació gallega

En Abelardo López Montovio a l'edat aproximada de 
33 anys,que tenia en anar als Jocs Olímpics d'Anvers.
Font: Arxiu família López. Ft. David Deibe

Afectat per la decepció olímpica, l'Abelardo López retornarà a Galicia on encara tindrà temps de fer oficial el repte llençat a en Joaquim Cuadrada per confrontar les mútues capacitats nedant 2000 m. en mar obert. El desafiament va generar un intens intercanvi de cartes i contra-cartes, sempre publicades en els mitjans, per a concretar la cita; però aquesta competició no s'arribarà a produir (3).

A tot això el nostre home ha estat desenvolupant la seva professió de mariner, on s'inclinà per treballar en el maneig del velam dels barcos, arribant-ne amb el pas dels anys a ser mestre veler. Tot i que les seves proeses de nedador foren majoritàriament en llargues distàncies i quasi sempre en solitari, un altre vesant de la seva activitat esportiva va consistir en ensenyar a nedar als mariners - o aspirants a mariner - dels vaixells en que va estar enrolat; que fonamentalment foren els vaixells escola de l'Armada: el 'Nautilus' fins a l'any 1925; el 'Galatea' entre el 1925 i el 1928; i el 'Juan Sebastián Elcano' des d'aquest darrer any fins a la seva jubilació. Amb ells va fer diverses circumnavegacions del món.

Es ben conegut que era molt habitual en aquells anys que la gent de mar - pescadors, mariners - no sabés nedar. 

A bord del 'Nautilus'. El primer per l'esquerra es l'Abelardo López, condecorat amb 
d'altres companys per la reina Maria Cristina, mare d'Alfonso XIII, l'any de 1921.
Font: Arxiu familia López. Ft. SI

Malgrat que a Anvers es va produir la 'descoberta' del crol per part dels nedadors espanyols i s'introduí com a tècnica mes eficient - especialment per l'interès d'en Enric Granados -, el nedador gallec no la va incorporar mai i va seguir emprant el doble-over i la braça que havia après a la platja de Cariño. Els anys següents a la decepció olímpica l'Abelardo  reprendrà i intensificà les seves travessies en solitari.

L'any 1923 abandona el 'Naval Club' i s'incorpora al 'Nuevo Club', entitat poliesportiva de recent creació al Ferrol. Es proposa de fer nedant la distància que separa el port de Ferrol de A Coruña, amb un total d'onze milles marines - quasi 21 quilòmetres -. El primer intent, fet el diumenge 14 de juliol, no va reeixir; la crònica de 'El Correo Gallego'  del dimecres 17 ens ho explica:

"Antes de comenzar el recorrido tomó, por orden del médico, un par de huevos crudos con azúcar y una pequeña cantidad de vino de Jérez... Entre el Segaño y Punta Coitelada se le dió por segunda vez alimento en la misma forma que la primera... Antes de llegar a Coitelada manifestó Abelardo que no sentia ni cansancio ni frio, pero si alguna molestia en el estómago..."

La lleugera molèstia de l'estomac s'anà incrementant fins al moment en que la retirada fou manada per el mateix metge, sense que s'arribés a completar la travessia. Unes setmanes mes tard es repetí l'intent el dia 5 d'agost i aquesta vegada, tot i mantenir una alimentació similar, els medis locals donen per aconseguit el 'record' de distància, tot desafiant a qualsevol nedador d'Espanya que s'atreveixi a repetir la proesa. El cert és, però, que arribant a la punta de Seixo Branco, a molt poca distància del port de A Corunya, "...se le obligó a éste (nadador) a entrar en la lancha de auxilio, para poder llegar a la capital a buena hora...", tal com publica 'El Correo Gallego' del 7 d'agost en informar de la gesta. El redactor ho justifica així:

"El no seguir nadando hasta La Coruña fué debido a diferentes razones. En primer lugar el llegar a una hora demasiado avanzada; en segundo lugar que no tenia objeto, pues como era de puro sport no habia necesidad de molestar al nadador con el resto del trayecto...; y en tercer lugar que no se habia avisado a La Coruña de su llegada, para evitar molestias."

L'any següent els  diaris 'La Provincia' i 'El Correo Gallego' de A Coruña informaran que l'Abelardo López s'està entrenant per a l'anada als Jocs Olímpics que s'han de fer a Paris; aquest darrer mitjà informa el dia 24 de maig de 1924 el següent:

"El nadador Abelardo López ha comenzado su entrenamiento para las distancias de los 100 y 1500 metros. Si se consigue que haga estos recorridos en los menores tiempos empleados por los nadadores mundiales se procurará que acuda a la Olimpiada que dentro de breve plazo se celebrará en Paris, en la seguridad de que no hará un mal papel..."

Un cop mes el nedador es portat per el que li diu la gent del seu entorn, però el desconeixement de l'actualitat de la natació dels que l'empenyen amb aquestes falses esperances si que es ben bé 'olímpic'. Aquesta vegada, com era d'esperar, ja no formarà part de la selecció que s'hi desplaçarà, integrada en la seva totalitat per nedadors i waterpolistes del C.N. Barcelona.

Passada aquesta falsa oportunitat olímpica, el nedador gallec seguirà amb els seus reptes de llargues distàncies. Amb ocasió de les seves estades a ports espanyols o estrangers aprofitarà per a plantejar reptes públics a aquells que s'atreveixin a competir amb ell, siguin amateurs o professionals. Ho farà, per exemple, l'any de 1926 coincidint amb una estada del barco escola 'Galatea' als ports canaris de Tenerife i Las Palmas de Gran Canaria:

Retall del diari de Tenerife 'El Progreso' del 31 de maig 
de 1926 amb la crònica de la "regata a nado" entre 
Abelardo López i Leandro Herrera, nedador local
Font: Biblioteca Virtual de Prensa Histórica

Desprès de la guerra civil reprendrà les seves travessies. L'any de 1942 aconseguirà el que la premsa gallega va batejar com a 'record mundial', en remuntar en tres etapes consecutives el riu Guadalquivir des de Bonaza fins a la ciutat de Sevilla, amb una distancia recorreguda de 86 quilòmetres i un temps total de 21 hores i trenta minuts. Aquesta nova proesa li va reportar el lliurament d'una imponent copa de plata patrocinada per el diari esportiu 'Gol' de Madrid. Tot i semblar estrany, l'Abelardo afirmarà mes endavant que aquesta va ser la primera i la darrera copa que va guanyar en tota la seva carrera esportiva.

Imatge del recorregut de 86 quilòmetres de la travessia del riu Guadalquivir 
des de Bonaza fins a Sevilla, feta per A. López Montovio l'any 1942.
Font: Viquipèdia

Retall de 'El Correo Gallego'  del 28 de juliol de 1942 amb la crònica, enviada 
per el mateix nedador, de la travessia considerada 'record mundial'.
Fonts: Galiciana. Biblioteca dixital de Galicia

A la seva dilatada i exitosa carrera esportiva encara li mancaven tres reptes que en un o altre moment es va proposar de fer. L'any 1934 es va informar als mitjans de comunicació de que s'estava preparant per a fer la travessia del Canal de la Mànega, però no va poder assolir aquest repte que ni tant sols el va arribar a intentar, segurament per manca de suport econòmic per cobrir les despeses. El 1942 es proposa de travessar l'estuari del 'Rio de la Plata' a l'Argentina, que sembla que pensava que encara no s'havia fet. 

El cert es que ja el 22 de desembre de 1923 el va travessar la nedadora argentina Lilian Gemma Harrison, essent la primer persona en aconseguir-ho i en Abelardo López no va arribar a fer el desplaçament a l'Argentina, molt possiblement per la impossibilitat de trobar el finançament necessari.

Portada de la revista 'El Gráfico' de Buenos Aires del febrer de 2023, amb la 
imatge de Lilian G. Harrison, la vencedora de l'estuari del 'Rio de la Plata'.
Font: Hemeroteca 'El Gráfico'. Ft. SI

A l'edat de 63 anys, l'any 1950, manifesta e una entrevista feta a 'El Correo Gallego' la voluntat de creuar l'estret de Gibraltar i de fer finalment la travessia del Canal de la Mànega. La dificultat per aquests grans projectes va ser sempre la manca de finançament de l'activitat. En referència a l'estret de Gibraltar, ja l'havien travessat, en la data que ell hi pensava anar, tres hispanoparlants: el peruà Daniel Carpio el juliol de 1948; l'espanyol Eduardo Villanueva dos mesos més tard; i el cubà José A. Cortinas el setembre de 1949. 

Retall de 'El Correo Gallego' del 26 de març de 1950, 
amb l'entrevista feta a en Abelardo López.
Font: Galiciana. Biblioteca dixital de Galicia

A aquest darrer es, de ben segur, al que es refereix Abelardo López amb la patriòtica frase de "... si un cubano lo hizo, ¿ porqué no puede realizarlo un español ?...", però una vegada més aquesta il·lusió quedarà sense poder-se complir.

Malgrat aquestes mancances en el seu extens currículum, l'Abelardo encara als seixanta-vuit anys va fer una nova travessia des del pont de Neda, al Ferrol, fins al moll de Mugardos, cobrint els deu quilòmetres, que com ell deia tradicionalment "los he hecho sin ningún tipo de cansancio".

Els anys de 1955 i 1956 i posteriors li van arribar els reconeixements en forma d'homenatge primer i de la Medalla de Bronze al Mèrit Esportiu de la 'Delegación Nacional de Deportes' després. L'any de 1963, amb 75 anys complerts, li sobrevindria la mort a causa de la diabetis que patia. 

Al llarg del que portem d'aquest segle la seva figura llegendària de nedador solitari i pioner ha estat recordada i admirada per les noves promocions d'esportistes gallecs. L'any de 2015 la piscina coberta del seu poble natal, Cariño, va rebre el nom d'Abelardo López Montovio com a recordatori del mític precursor de la natació gallega.

Josep Castellví

(1) Sembla que el primer pas l'havia donat el 'Naval Club', en proposar-li la possibilitat d'anar a Anvers a l'Abelardo. Desprès s'hi va sumar gran part de la premsa gallega i madrilenya. De les autoritats del COE del moment, qui quedà impressionat de les seves capacitats va ser en Álvaro de Aguilar y Gómez-Acebo, diplomàtic espanyol que fins a 1919 havia estat secretari general d'aquest organisme i que va forçar la seva incorporació a l'expedició olímpica en contra del criteri de la FENA.

(2) A Barcelona no es disposava encara l'any 1920 de cap piscina pròpiament esportiva, de manera que els entrenaments dels nedadors dels clubs de la ciutat es produïen en aigües del pot o, directament de la mar. En cas d'emprar les poques piscines presents a la platja, aquestes també s'omplien amb l'aigua salada del Mediterrani. Per això els seleccionats catalans per als jocs van fer una estada a Paris, per tal d'entrenar amb l'aigua dolça de les piscines del riu Sena.

(3) Posar en dubte el títol de campió d'Espanya d'en Joaquim Cuadrada només es podia entendre per l'aïllament absolut de l'Abelardo i el seu entorn dels afers de la natació espanyola i internacional. A la dècada de 1910 a 1921 Cuadrada assoleix tretze campionats d'Espanya i manté durant una llarga sèrie d'anys el rècord espanyol dels 1.500 metres. L'any de 1919 havia nedat la travessia de Paris per el Sena sobre una distància d'onze quilòmetres i 700 metres, competint amb les millors figures de l'època i arribant en sisena posició dels trenta participants.

(4) Les dues primeres dècades del segle XX el desenvolupament de la natació gallega es troba en un període de lenta progressió. No serà fins a l'any de 1931 que es crea la Federació Gallega de Natació i es també el moment que apareixen les primeres figures a la natació de curses, com ara els Casteleiro, Bremón o Campanioni de A Coruña. A Vigo comença a fer-se sentir un altre nucli amb els Rivas, Castiñeiras i els catalans, residents a aquella ciutat, Dolcet i Puig que foren els introductors del crol a la natació gallega.

Butlletí. Millores socials... i personals

Portada del butlletí n. 382, de juny del 1996, amb l'acte de lliurament 
del títol de Soci d'Honor a en Josep Lluís Vilaseca.
Font: Arxiu JCE

El número del butlletí que avui portem a aquesta secció es molt interessant. En primer lloc per la mateixa portada, que recull l'acte celebrat a la sala de trofeus de la Zona Esportiva amb un reconeixement merescut com poques vegades a un home a qui se li poden aplicar les paraules d'en Antonio Machado (*):

"... más que un hombre al uso que sabe su doctrina,
soy, en el buen sentido de la palabra, bueno."

perquè es dona el cas que en Josep Lluís Vilaseca, que rep el títol de Soci d'Honor del Club Natació Montjuïc de mans del president del club, en Joan Ballart, ha estat un home bo i una gran persona dedicada molts anys de la seva vida al servei públic... a la Política amb majúscules; amb quinze anys de dedicació, primer en el càrrec de Director General d'Esports (1980-1988) i mes tard ja amb el rang de Secretari General d'Esports (1989-1995).

A les pàgines centrals es dona compte de la declaració del Montjuïc com a la primera entitat esportiva d'Espanya que ha estat nomenada d'utilitat pública, com ho certifica la carta que segueix:

Reproducció al butlletí de la carta del 'Director General de
Infraestructuras Deportivas y Servicios' del
ministeri de 'Educación y Ciencia'
Font: Arxiu JCE

A la pàgina anterior en Joan Ballart Serra, dona compta d'aquesta important noticia, a la vegada que n'informa d'altres amb millores per a l'entitat (**):

Reproducció de la carta adreçada als socis per el 
president  del club en Joan Ballart Serra
Font: Arxiu JCE

Una mirada mes aprofundida a les dates ens situarà l'acord del Consell de Ministres en plena època de govern en funcions, atès que la 'V Legislatura  del Parlamento Español' s'havia dissolt per el decret 1/1996 del 8 de gener, en el qual simultàniament es convocaven les properes eleccions legislatives, que van tenir lloc el 3 de març del mateix 1996. De resultes d'aquestes el darrer govern del socialista Felipe González seria reemplaçat per el primer del conservador José Maria Aznar, que prendria possessió dels càrrecs el dia 5 de maig. No hi ha dubte que les gestions, que feia temps que portava de manera personalíssima en Joan Ballart, varen assolir finalment l'èxit quasi bé en el temps de descompte...

El ministre d'Educació i Ciència i el Secretari General de l'Esport corresponents, que van facilitar aquesta millora per el Montjuïc, van ser Jerónimo Saavedra Acevedo i Rafael Cortés Elvira, respectivament.

Jerónimo Saavedra, ministre de Educació i Ciència i
Rafael Cortés, Secretari General de l'Esport
Font: Viquipèdia. Ft. SI

Finalment, una nota menys solemne però molt convenient per a la salut bucal dels socis es la que reflexa l'acord entre el club i l' 'Institut Odontològic Internacional', situat al carrer de Floridablanca, a Barcelona, que permet oferir als afiliats al Montjuïc unes favorables condicions en els seus "tractaments de pròtesis dentals, ortodòncies i implants", com ens ho comuniquen en la promoció:

Butlletí n. 382 del juny de 1996 amb l'acord assolit amb 
l' 'Institut Odontològic Internacional'
Font: Arxiu JCE

L'anunci de l'acord venia acompanyat de la corresponent tarja que donava dret a gaudir dels esmentats avantatges... i per els preus no calia patir-hi massa, que encara eren en les antigues pessetes, molt mes modestes que la nostra moneda actual.

Memòries del Montjuïc

(*) Es tracta d'un fragment del poema 'Retrato', que va aparèixer  editat  per primera vegada en el poemari 'Campos de Castilla', de 1912, a l'inici de el llibre com una presentació o una justificació a tot el que venia després. La versió cantada forma part del disc 'Dedicado a Antonio Machado' d'en Joan Manuel Serrat.

(**) Entre les millores que anuncia el president del club hi ha la de l'inici de la progressiva ocupació del camp de rugbi per diferents instal·lacions de golf, que començarien amb un 'Camp de Pràctiques de Golf', acordat amb l'empresa Golf Range Diagonal. Encara que es suposava compatible amb la pràctica del rugbi, al cap de pocs anys va derivar amb l'eliminació d'aquest esport per a consagrar la totalitat de la part inferior de la Zona Esportiva al que es va anomenar el primer 'Pitch & Putt' de golf de la ciutat de Barcelona.

Boletín. Mejoras sociales ... y personales

Portada del boletín n. 382, de junio de 1996, con el acto de entrega
del título de Socio de Honor a Josep Lluís Vilaseca.
Fuente: Archivo JCE

El número del boletín que hoy traemos a esta sección es sumamente interesante. En primer lugar por su misma portada, que recoge el acto celebrado en la sala de trofeos de la Zona Deportiva con un reconocimiento, merecido como pocas veces, a un hombre al que se le pueden aplicar las palabras de Antonio Machado (*):

"... más que un hombre al uso que sabe su doctrina,
soy, en el buen sentido de la palabra, bueno."

porque se da el caso de que Josep Lluís Vilaseca, que es quien recibe el título de Socio de Honor del Club Natación Montjuïc de manos de Joan Ballart, presidente del club, ha sido un hombre bueno y una gran persona dedicada muchos años de su vida al servicio público... a la Política con mayúsculas; quince años dedicados a ella, primero en el cargo de Director General de Deportes (1980-1988) y más tarde ya con el rango de Secretario General de Deportes (1989-1995) de la Generalitat de Catalunya.

En las páginas centrales se da cuenta de la declaración del Montjuïc como la primera entidad deportiva de España que ha sido nombrada de utilidad pública, como lo certifica la carta que sigue:

Reproducción en el boletín de la carta del Director General
Infraestructuras Deportivas y Servicios del
ministerio de Educación y Ciencia
Fuente: Archivo JCE

En la página anterior Joan Ballart Serra, comunica a los socios esta importante noticia, a la vez que informa de otras mejoras para la entidad (**):

Reproducción de la carta dirigida a los socios por el
presidente del club, Joan Ballart Serra
Fuente: Archivo JCE

Una mirada mas atenta a las fechas situará el acuerdo del Consejo de Ministros en plena época de gobierno en funciones, dado que la V Legislatura del Parlamento Español había sido disuelta por el decreto 1/1996 del 8 de enero, en el que simultáneamente se convocaban las próximas elecciones legislativas, que tuvieron lugar el 3 de marzo del mismo 1996. De resultas de estas el último gobierno del socialista Felipe González sería reemplazado por el primero del conservador José María Aznar, que tomaría posesión de sus cargos el día 5 de mayo. No hay duda de que las gestiones, que hacía tiempo que llevaba de manera personalísima Joan Ballart, alcanzaron finalmente el éxito casi en el tiempo de descuento...

El ministro de Educación y Ciencia y el Secretario General del Deporte correspondientes, que facilitaron esta mejora para el Montjuïc, fueron Jerónimo Saavedra y Rafael Cortés Elvira, respectivamente.

Jerónimo Saavedra, ministro de Educación y Ciencia y
Rafael Cortés, Secretario General del Deporte
Fuente: Wikipedia. Ft. SI

Finalmente, una nota menos solemne pero conveniente a la salud bucal de sus socios es la que refleja el acuerdo entre el club y el 'Instituto Odontológico Internacional', situado en la calle de Floridablanca de Barcelona, que permite ofrecer a los afiliados al Montjuïc unas favorables condiciones en sus "tratamientos de prótesis dentales, ortodoncias e implantes", como nos recuerda, en su promoción:

Boletín n. 382 de junio de 1996 con el acuerdo alcanzado con
el Instituto Odontológico Internacional
Fuente: Archivo JCE

El anuncio del acuerdo venía acompañado de la correspondiente tarjeta que daba derecho a disfrutar de las mencionados ventajas... y no había que sufrir demasiado por los precios, que aún eran en las antiguas pesetas, mucho más modestas que nuestra moneda actual .

Memorias del Montjuïc

(*) Se trata de un fragmento del poema 'Retrato', que apareció  editado por primera vez en el poemario 'Campos de Castilla', de 1912, en el inicio del libro como una presentación o una justificación a todo lo que venía después. La versión cantada forma parte del disco 'Dedicado a Antonio Machado' de Joan Manuel Serrat

(**) Entre las mejoras que anuncia el presidente del club está el inicio de la progresiva ocupación del campo de rugby por diferentes instalaciones de golf, que comenzarían con un 'Campo de Prácticas de Golf', acordado con el empresa Golf Range Diagonal. Aunque esta primera 'ocupación' se suponía compatible con la práctica del rugby, a los pocos años derivó en la eliminación de este deporte para consagrar la totalidad de la parte inferior de la Zona Deportiva al que se conoció como el primer 'Pitch & Putt' de la ciudad de Barcelona.

El rugby del C.N. Montjuïc se consolida, 1960 - 1972

 

Imagen del homenaje tributado a en Eudald Vallès en 1968
Fuente: Archivo del CNM

Después del primer título nacional conseguido en el año 1952 al ganar el Campeonato de España de segunda categoría, el Montjuïc se mantiene en la primera división en el Campeonato de Cataluña, si bien a menudo ocupando los últimos lugares. El histórico equipo de Medina, Roca, Vernet, Oliva, Puigdevall, Codina, Sabaté, Clavel, Vallés, Delgado, Puig, Serrate, Boronat, Martinez, Gaspar, Salaet y Tauler de aquel 1952 se ha renovado, por lo que a finales de la década sólo se mantiene en el equipo Paco Clavel.

En 1954 el club estrenará sede deportiva, aunque no propia, al inaugurarse extraoficialmente el campo de rugby de 'La Foixarda' (*) y como consecuencia de un mayor arraigo podrá inscribir un segundo equipo en la competición catalana. Ese mismo año celebrará el X Aniversario del club disputando un partido amistoso con el club francés del 'Englantine Saint-Gironaise'.

Recorte del boletín del CNM n. 56 de abril de 1954
con el programa de actos para el X Aniversario
Fuente: Archivo JCE

Hasta finales de la década de los 50 se consigue mantener la categoría, por lo que en 1960, aun en la primera  catalana, se obtiene una brillante victoria sobre el C.F. Barcelona con el resultado de 10 a 3 con un equipo ya plenamente renovado formado por: Poch, Blasco, Riba, Claramunt II, Viada I, Piñol, Zubillaga,  Abad, Molla, Barrado, Albert, Mestres, Mallafré, Gusiñé y Clavel.

En 1962 se produce el descenso a la segunda categoría del Campeonato de Cataluña, debiendo competir con los equipos del Andorra, Cornellà, Centralban, Peritos y Badalona, ​​además de los segundos equipos del Poblenou y la Santboiana.

La nota positiva de estos años la proporcionará el equipo juvenil, que en 1962 se proclamará campeón de Cataluña de la categoría, además de conseguir el subcampeonato de España, al perder la final disputada en Zaragoza por 6 a 3 contra el equipo de Automovilismo de Madrid. El año siguiente, sin embargo, cambiarán las tornas y, además de renovar el título de Campeón de Cataluña, el equipo juvenil del Montjuïc se proclamará campeón de España al derrotar al mismo rival del año anterior por un resultado de 5 a 3, en partido celebrado el jueves 13 de junio en el estadio de 'La Foixarda'.

Recorte de 'El Mundo Deportivo' del día 14 de junio de 1963
certificando la victoria blanquiazul verde.
Fuente: Hemeroteca Mundo Deportivo

Foto del equipo juvenil de rugby de los primeros 60's. De pie: Salvador, Redondo, Forés,
Egea, Puig, Güell, Saumell, Fernando, Capi, Martinez, Ferrán, Willy, Puigdevall y Planas.
Agachados: Campalans, Coll, Batista, Guiseris, Garfia, Bellet, Mateo, Pedrisa, Cecconi y Samà
Fuente: Archivo del CNM

Mención especial merece el 'avi Planas', como se le conoció en todo el entorno montjuiquense, que tuvo especial dedicación al rugby del club en funciones de "masajista, cuidador, utillero, padre, tío abuelo, confidente y amigo" como le describe uno de los jugadores de aquel equipo (**); cuya dedicación le valió el reconocimiento como Socio de Honor del club en el año1964.

Este equipo juvenil, del que venimos hablando había sido formado casi íntegramente en el mismo Montjuïc, a través de los cursos de natación o de las clases de gimnasia que tenían lugar en el local social de Paralelo 88, el 'Chipirón'. En el mismo año de 1963 hasta ocho juveniles jugaban con el primer equipo, y en los años siguientes formarían la mayor parte de este conjunto absoluto. Con la aportación de estas nuevas hornadas en el año 1965 el primer equipo recuperaría la división de oro catalana, en la cuál permanecería algunos años antes de volver a militar en la división de plata.

En el año de 1968 el club, especialmente su sección de rugby, se adheriría al acto de entrega de la Medalla de Oro de la Federación Española de Rugby a una persona clave de los primeros años de la entidad y que lo seguia siendo aún en aquellos momentos del rugby del Montjuïc, como era el caso de Eudald Vallés Vallet. Este homenaje tuvo lugar en 'La Foixarda' el domingo 21 de abril.

Recorte de 'El Mundo Deportivo' del 20 de abril de 1968 con una breve
 entrevista a Eudald Vallés con motivo de su homenaje
Fuente: Hemeroteca Mundo Deportivo

En 1969 tenia lugar la celebración del XXV Aniversario de la fundación del C.N. Montjuïc. Con este motivo la sección organizó un torneo de rugby educativo con los equipos de:

• C.N. Poble Nou

• E. P. de San Antoni

• R.C. Cornellà

• Chavalín

• C.N. Montjuïc

del que resultó ganador el equipo del club, después de un emocionante final  disputado contra el Cornellà.

En la temporada 69-70 se lograría el primer lugar en la segunda división, subiendo nuevamente al primer nivel de la competición catalana. Entre los meses de mayo y junio de 1969 el equipo del Montjuïc participó en la Copa Federación (FER), disputando los siguientes partidos:

• Cuartos de final. Reus, 11 de mayo: XE'15, 0 - C.N. Montjuïc, 13

• Semifinales. Valencia, 18 de mayo: C.N. Montjuïc, 11 - Olímpico 64, 3

• Final. Barcelona, ​​1 de junio: R.C. Cornellà, 9 - C.N. Montjuïc, 12

proclamándose campeón de dicha copa del año 1969, con el equipo formado por: Villanueva, Rodriguez, Del Solar, Ferrán, F. Rodriguez, Egea, Mateo, Estellés, Maestro, Guiseris, Campalans, Mallafré, Ballet y Colás

Atendiendo a la crónica de 'El Mundo Deportivo' del día 2 de junio, firmada por 'Dropgol', los blanquiverdes se vieron obligados a remontar: "Durante la primera parte, el dominio fue mayor por parte del Cornellá, que logró acabarlo a su favor por 6-3... Durante el segundo periodo, Mendulio estableció el 9-3 en un golpe de castigo, para luego Del Solar... reducir el tanteo 9-6, y en los diez minutios finales R. Villanueva, con dos golpes libres, empatar a nueve y ganar finalmente por 9-12".

El equipo ganador de la Copa FER de 1969 en plena celebración.
El primero de pie por la izquierda es Rafa Villanueva, entrenador-jugador 
determinante en los resultados de estos años
Fuente: Archivo del CNM

En 1970 el Montjuïc se clasificaría en el cuarto lugar del Campeonato de Cataluña, sólo superado por los conjuntos del 'Natació' Barcelona, ​​el Cornellà y el C.N. Poble Nou. Siguiendo la buena labor que se estaba desarrollando con los equipos de base, los años de 1971 y 1972 el equipo de cadetes del club alcanzará por dos veces el subcampeonato de Cataluña de la categoría, siendo superado únicamente por el equipo de la Santboiana. Estos años serán también de celebraciones y aniversarios. En 1971 recibirá un reconocimiento del Club Natación Montjuïc y del rugby Joan Boronat, fundador: del Montjuïc (1944) y de la sección de rugby del club (1947).

El año de 1972 verá una reorganización general de la sección, con una nueva junta directiva formada por:

• Presidente: José Abal

• Secretario: Paco Clavel

• Delegado: Gaspar Castellano

además se consideró necesaria la desaparición del segundo equipo senior y la creación de un segundo equipo juvenil: 'Los Nadadores del C.N.M'. El equipo juvenil, entrenado por Adolf Anta, desarrolló una brillante primera vuelta, ganando a la Santboiana en su propio campo. En la segunda vuelta se produjeron situaciones complejas extra-deportivas que dificultaron la marcha del equipo.

También en 1972 se juntarán el XXV Aniversario de la sección de rugby del Montjuïc y el 50 Aniversario de la Federación Catalana. Con este último motivo se organizó un trofeo del que resultó ganador el equipo representativo del club.

Teloner

(*) 'La Foixarda', que había sido inaugurada, a medio terminar, como 'Estadi Català' en 1921, fue abandonada al no prosperar la candidatura olímpica de Barcelona para el año 1924. Tras diferentes vicisitudes fue recuperada por el deporte como campo de rugby para los II Juegos del Mediterráneo que tuvieron lugar en Barcelona en 1955, por lo que en 1954 ya se pudieron disputar partidos de manera extra-oficial.

(**) La descripción encomiástica del 'avi Planas' corresponde a Joan Coll Molero, uno de los integrantes del equipo juvenil de aquellos primeros años 60, y ha sido recogida del muro de Facebook de Joan Egea, otro de los históricos de aquel equipo.

El rugbi del C.N. Montjuïc es consolida, 1960 - 1972

Imatge de l'homenatge tributat a en Eudald Vallès l'any 1968
Font: Arxiu del CNM

Desprès del primer títol nacional aconseguit l'any 1952 en guanyar el Campionat d'Espanya de segona categoria, el Montjuïc es manté a la primera divisió del Campionat de Catalunya, per bé que sovint ocupant els darrers llocs. L'històric equip dels Medina, Roca, Vernet, Oliva, Puigdevall, Codina, Sabaté, Clavel, Vallés, Delgado, Puig, Serrate, Boronat, Martinez, Gaspar, Salaet i Tauler d'aquell 1952 s'ha anat renovant, de manera que a finals de la dècada només en subsisteix en Paco Clavel.

L'any 1954 el club estrenarà seu esportiva, encara que no pròpia, en inaugurar-se extra-oficialment el camp de rugbi de La Foixarda (*) i com a conseqüència d'un més gran arrelament podrà inscriure un segon equip a la competició catalana. Aquest mateix any celebrarà el X Aniversari del club en un partit amistós amb el club francès de l' 'Englantine Saint-Gironaise'. 

Retall del butlletí del CNM n. 56 del mes d'abril de 1954 
amb el programa d'actes per el X Aniversari
Font: Arxiu JCE

Fins a finals de la dècada dels 50 es pot anar mantenint la categoria, de manera que l'any 1960, encara a primera, s'obté una brillant victòria sobre els C.F. Barcelona amb el resultat de 10 a 3 amb un equip ja plenament renovat format per: Poch, Blasco, Riba, Claramunt II, Viada I, Piñol, Zubillaga, Abad, Molla, Barrado, Albert, Mestres, Mallafré, Gusiñe i Clavel.

L'any 1962 es produeix el descens a la segona categoria del Campionat de Catalunya, on tocarà competir amb els equips de l'Andorra, Cornellà, Centralban, Peritos i Badalona, a més dels segons equips del Poble Nou i la Santboiana. 

La nota positiva d'aquests anys la donarà l'equip juvenil, que l'any 1962 es proclamà campió de Catalunya de la categoria, a més d'aconseguir el subcampionat d'Espanya, en perdre la final disputada a Saragossa per 6 a 3 contra l'equip de 'Automovilismo' de Madrid. L'any següent, però, canviaran les tornes i, a més de renovar el títol de Campió de Catalunya, l'equip juvenil del Montjuïc es proclamarà campió d'Espanya en derrotar al mateix rival de l'any anterior per un resultat de 5 a 3, en partit celebrat el dijous 13 de juny a l'estadi de La Foixarda.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 14 de juny de 1963
certificant la victòria blanc-i-verda.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Foto de l'equip juvenil de rugbi dels primers 60's. Drets: Salvador, Rodó, Forés, 
Egea, Puig, Güell, Saumell, Fernando, Capi, Martinez, Ferràn, Willy, Puigdevall i Planas. 
Ajupits: Campalans, Coll, Batista Guiseris, Garfia, Bellet, Mateo, Pedrisa, Cecconi i Samà
Font: Arxiu del CNM

Menció especial mereix l' 'avi Planas', com va ser conegut per tot l'entorn montjuiquenc, que va tenir especial dedicació al rugbi del club en funcions de "masajista, cuidador, utillero, padre, tio abuelo, confidente y amigo" com el descriu un dels jugadors d'aquell equip (**);  quina dedicació li va valer el reconeixement com a Soci d'Honor del club l'any 1964.

Aquest equip juvenil, del qual parlàvem, havia estat format quasi bé íntegrament en el mateix Montjuïc, a través dels cursets de natació o de les classes de gimnàstica que tenien lloc al local social de Paral·lel 88, el 'Chipirón'. Ja en el mateix any de 1963 fins a vuit juvenils jugaven amb el primer equip, i en els propers anys formarien la major part d'aquest equip absolut. Amb l'aportació d'aquestes noves fornades l'any 1965 l'equip absolut recuperaria la primera categoria catalana, on romandria alguns anys abans de tornar a militar en la divisió de plata.

L'any 1968 el club, especialment la secció de rugbi, s'adheririen a l'acte de lliurament de la Medalla d'Or de la 'Federación Española de Rugby' a una persona clau dels primers anys de l'entitat i encara en aquells moments del rugbi del Montjuïc, com era l'Eudald Vallés Vallet. Aquest homenatge va tenir lloc a La Foixarda el diumenge 21 d'abril. 

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 20 d'abril de 1968 amb una breu
 entrevista a l'Eudald Vallés amb motiu del seu acte d'homenatge
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

L'any 1969 s'esqueia la celebració del XXV Aniversari de la fundació del C.N. Montjuïc. Amb aquest motiu la secció va organitzar un torneig de rugbi educatiu amb els equips de:

• C.N. Poble Nou

• E. P. de Sant Antoni

• R.C. Cornellà

• 'Chavalín'

• C.N. Montjuïc

del que va resultar guanyador l'equip del club, desprès d'un partit final emocionant disputat contra el Cornellà.

La temporada 69-70 s'assoliria el primer lloc a la segona divisió, pujant novament al primer nivell de la competició catalana. Entre els mesos de maig i juny de 1969 l'equip del Montjuïc va participar a la Copa Federació (FER), disputant els següents partits:

• Quarts de final. Reus, 11 de maig: XE'15, 0 - C.N. Montjuïc, 13

• Semifinals. València, 18 de maig: C.N. Montjuïc, 11 - Olímpico 64, 3

• Final. Barcelona, 1 de juny: R.C. Cornellà, 9 - C.N. Montjuïc, 12

proclamant-se campió de l'esmentada copa de l'any 1969, amb l'equip format per: Villanueva, Rodriguez, Del Solar, Ferrán, F. Rodriguez, Egea, Mateo, Estellés, Maestro, Guiseris, Campalans, Mallafré, Ballet i Colás 

Atenent a la crònica de 'El Mundo Deportivo' del dia 2 de juny, signada per 'Dropgol', els banc-i verds van haver de remuntar: "Durante la primera parte, el dominio fue mayor por parte del Cornellá, que logró acabarlo a su favor por 6-3... Durante el segundo periodo, Mendulio estableció el 9-3 en un golpe de castigo, para luego Del Solar... reducir el tanteo 9-6, y en los diez minutios finales R. Villanueva, con dos golpes libres, empatar a nueve y ganar finalmente por 9-12."

L'equip guanyador de la Copa FER de 1969 en plena celebració.
El primer dempeus per l'esquerra en en Rafa Villanueva, 
entrenador-jugador determinant en els resultats d'aquests anys
Font: Arxiu del CNM

L'any 1970 el Montjuïc es classificaria en el quart lloc del Campionat de Catalunya, només superat per els conjunts del 'Natació' Barcelona, el Cornellà i el C.N. Poble Nou. Seguint la bona tasca que s'estava desenvolupant amb els equips de base, els anys de 1971 i 1972 l'equip de cadets del club assolirà per dues vegades el subcampionat de Catalunya de la categoria, essent superat únicament per l'equip de la Santboiana. Aquests anys seran també de celebracions i aniversaris. L'any 1971 rebrà un reconeixement del Club Natació Montjuïc i del rugbi en Joan Boronat, fundador: del Montjuïc (1944) i de la secció de rugbi del club (1947). 

L'any de 1972 veurà una reorganització general de la secció, amb una nova junta directiva formada per:

• President: Josep Abal

• Secretari: Paco Clavel

• Delegat: Gaspar Castellà

a més es considerà necessària la desaparició del segon equip sènior i la creació d'un segon equip juvenil: 'Los Nadadores del C.N.M'. L'equip juvenil, entrenat per en Adolf Anta, va desenvolupar una brillant primera volta, guanyant a la Santboiana en el seu propi terreny. A la segona volta es van produir situacions complexes extra-esportives que dificultaren la marxa de l'equip.

També a l'any 1972 s'ajuntaran el XXV Aniversari de la secció de rugbi del Montjuïc i el 50è Aniversari de la Federació Catalana. Amb aquest darrer motiu es va organitzar un trofeu del qual en resultà guanyador l'equip representatiu del club.

Taloner

(*) La Foixarda, que havia estat inaugurada, encara a mig fer, com a Estadi Català l'any 1921. Va ser abandonada en no prosperar la candidatura olímpica de Barcelona per a l'any 1924. Després de diferents vicissituds va ser recuperada per l'esport com a camp de rugbi per als II Jocs del Mediterrani que es feren a Barcelona l'any 1955, de manera que el 1954 ja s'hi van poder disputar partits de manera extra-oficial.

(**) La descripció encomiàstica de l' 'avi Planas' correspon a en Joan Coll Molero, un dels integrants de l'equip juvenil d'aquells primers anys 60's, i ha estat manllevada del mur de Facebook d'en Joan Egea, un altre dels històrics d'aquell equip.

Vicenç Esquiroz en el Club Natación... Barcelona ?

 

Recorte de la foto con su pie publicados en el libro 'Historia del Club
Deportivo Mediterráneo' correspondiente a la época de que hablamos
en esta entrada. Joan Martí Vallés. 1997
Fuente: Archivo JCE

Dentro de la poliédrica y muy variada actividad deportiva y profesional de Vicente Esquiroz Soliva podemos dirigir la mirada hacia una u otra de sus facetas. En esta entrada daremos un vistazo a una actividad poco conocida de su trayectoria y responderemos a la pregunta del encabezamiento.

Esquiroz empleado y dirigente del 'Natació' Barcelona

Nacido el primero de enero de 1914, el pequeño Vicente se enamora del deporte de la natación en los primeros años veinte, al ver nadar al olímpico sueco Arne Borg en la piscina de la Escollera. Más adelante se vincula al 'Centre Autonomista del Comerç i la Industria', CADCI, y a su sección náutica, el Club de Mar, de donde saldrán varios integrantes del núcleo fundador del Club Esportiu Mediterrani, del que formará parte un Vicenç Esquiroz de diecisiete años.

En el 'Medi', a pesar de su juventud, desarrollará cualquier tarea deportiva o directiva a la que haya sido llamado. Se da el caso, sin embargo, que en el año de 1935 (*) recibe una oferta de trabajo del Club Natació Barcelona para incorporarse a su comisión deportiva. Para evitar cualquier tipo de malentendido, seguirá siendo socio del Mediterrani y pedirá el permiso de sus compañeros para aceptar la oferta a la vez que estos lo dispensan de la licencia de nadador del 'Medi' por si llega el caso de fichar por el 'Natació'

Recorte de la pág. 13 del libro 'Història del Club Esportiu
Mediterrani'. Joan Martí Vallés. 1997
Fuente: Archivo JCE

Los años previos a la guerra civil son de una fuerte conflictividad política que se acentúan en 1936 después de la victoria del Frente Popular en las elecciones de febrero. Los hechos se suceden en una espiral de actuaciones que culminarán en el golpe de estado del 18 de julio. La revuelta en Barcelona se inicia en la madrugada del domingo 19 y la sublevación militar será rechazada, pero el  importante papel jugado por la CNT y la FAI, principalmente, dará paso a unos primeros meses de inestabilidad con la creación del 'Comitè de Milícies Antifeixistes' que provocará que el poder del mismo gobierno de la Generalitat se perciba como poco consolidado en los primeros tiempos del conflicto.

Es en este contexto que en muchas empresas y entidades los dirigentes han sido sustituidos por comités de obreros, en una actuación que incluso precederá a las disposiciones oficiales sobre la colectivización. El caso es que en el Club Natación Barcelona, ​​a mediados del mes de agosto de 1936, sus trabajadores mayoritariamente adheridos a la Unión General de Trabajadores (U.G.T.) toman posesión del gobierno del club, creando diferentes comités y comisiones:

• Comité Ejecutivo, formado por tres empleados

• Comité Consultivo, formado por los integrantes del comité ejecutivo mes tres socios del club

• Comisión Deportiva, formada por cuatro empleados

• Comité de Régimen Interno, creado con el objetivo de asegurar el normal funcionamiento de los servicios del club, está formada por diez empleados

Recorte de 'La Veu de Catalunya' del día 16 de agosto de 1936 con
la noticia de los nuevos dirigentes del C.N. Barcelona
Fuente: Hemeroteca ARCA

Vicenç Esquiroz forma parte de los cuatro comités creados, siendo el único caso en que concurre esta circunstancia. En la llamada comisión deportiva comparte responsabilidades con Joan Trigo y su discípulo Jaume Solé... uno de los creadores el primero y continuador el segundo de la tarea desarrollada con la sección infantil del 'Natació'. Hay que tener presente que Esquiroz se encuentra en plena edad militar, dado que es de la quinta del 1935, pero por alguna razón no es llamado en estos primeros momentos al frente y se mantendrá en la retaguardia.

La colectivización del C.N. Barcelona, ​​que el mismo Esquiroz caracterizará como la primera de un club deportivo en Cataluña, se produce antes de que estas políticas se hagan oficiales mediante dos decretos de la Generalitat publicados en el su 'Diari Oficial'. Hay que enmarcar esta decisión de los trabajadores del 'Natació' en el conjunto de reacciones sucedidas a raíz de los hechos del 19 de julio en Barcelona que en las semanas siguientes va a provocar una ola revolucionaria con un auténtico aluvión de creaciones de comités de trabajadores que sustituirán a los propietarios o dirigentes de empresas y entidades que pasarán a ser colectivizadas.

Sumario del DOG del 28 de octubre de 1936, con la inclusión de los dos
decretos referentes a la colectivización de empresas y otras entidades
Fuente: DOG

De manera que a partir de agosto de 1936 las funciones directivas del club has sido retomadas por estos diferentes comités. En todos ellos un joven Esquiroz de veintidós dos años se implicará en la forma por él acostumbrada: plena dedicación y ejercicio de su idea del deporte amateur frente al deporte espectáculo o de masas que, como muchos 'sportmen' de la época, detestaba profundamente.

En cuanto a la actividad deportiva del 'Natació' Barcelona y de la natación catalana sufrirá un paro casi general. La sublevación militar del 18 de julio acaece en plena primera jornada de los Campeonatos de Cataluña de debutantes e infantiles en la piscina de Montjuïc. La jornada del sábado 18 podrá celebrarse pero la del domingo 19 quedará suprimida por los acontecimientos del día.

No obstamnte el mismo día 19 de julio se celebrará la puesta en marcha de la que se denominará 'Olimpiada Popular' que las fuerzas de izquierda de un buen número de países habían acordado llevar a cabo como contrapeso a lo que consideraban que seria como una exaltación del nazismo en los Juegos Olímpicos de Berlín.

Tanto el Barcelona como la Federación Catalana darán por terminada la temporada deportiva y ésta no se retomará como tal hasta pasada la guerra incivil. Si que tendrán lugar algunos festivales puntuales, especialmente orientados al esfuerzo de la retaguardia en apoyo de los que se encuentran luchando en el frente. Así tienen lugar festivales de natación para los Hospitales de sangre o el 'II Criterium de los Ases' en el cuál figuras relevantes de otros deportes nadan distancias cortas, dedicándose los ingresos de las entradas en beneficio de las compañeras y los compañeros que están en los diferentes frentes. Una notable excepción a esta característica fue la celebración de la XI edición de la Travesía del Puerto de Barcelona, ​​organizada por el Club Natació Athlètic, que se disputó dentro de una relativa normalidad, siendo ganada por Vicenç Olmos del Barceloneta Amateur Club. Participó, también, Vicenç Esquiroz, que llegó en la septuagésima posición representando al Club Natació Capellades.

El historiador deportivo Xavier Pujadas recoge en uno de sus estudios una estadística sobre el número de 'Competiciones federativas o semioficiales en la retaguardia catalana', del que se puede extraer el dato de que la natación - contando también el waterpolo - es el deporte en que mas competiciones de este tipo se celebran durante los años de 1936 y 1937, con un total de ocho festivales, superando incluso al fútbol (**). A partir de 1938, sin embargo, la actividad competitiva en natación y waterpolo parece ya del todo inexistente.

Recorte del diario 'La Humanitat' del día 9 de septiembre de 1936, anunciando
el 'Criterium de los Ases' para el sábado 15 de septiembre, organizado
por el C.N. Barcelona (U.G.T.) y El Mundo Deportivo
Fuente: Hemeroteca ARCA

Al margen de las competiciones deportivas, la tarea más comprometida para los trabajadores-directivos del 'Natació' en estos tiempos convulsos consistirá en captar el favor de los socios del club en orden a la consecución de dos objetivos primordiales:

• Mantener un alto nivel de normalidad en las actividades diarias del club, favoreciendo la participación de los socios y evitando introducir criterios de discriminación ideológica o social: una vez en bañador todos los socios somos iguales, sería el lema que ya funcionaba en el 'Natació' de antes de la guerra

• Procurar mantener, en la medida de lo posible, el número de socios para facilitar la viabilidad económica y social de la entidad

Esta última era preocupación común de todas las entidades y asociaciones deportivas o culturales del momento. La guerra las debilitaba en un doble sentido con la pérdida de asociados: por un lado por aquellos que han  ido al frente y también en otro sentido por la necesidad, en determinados casos, de irse del país; bien para quedar al margen de la disputa, bien para enrolarse en las filas del bando sublevado, en este último caso a menudo concurría una percepción fundada del riesgo de la propia vida.

Vicenç Esquiroz destacará especialmente en la tarea de divulgador de los criterios y la voluntad de los nuevos dirigentes, efectuada especialmente mediante la revista oficial del club: 'Natació'. Entre enero y octubre de 1937 escribirá al menos una vez cada mes, con un total de nueve artículos con su firma y una editorial firmada como 'Comitè Executiu'.

En la primera de estas aportaciones, del mes de enero de 1937, titulada 'El deporte y los momentos actuales' empieza con una declaración de tonos casi 'maciànicos':

"El acuerdo que ha tomado el 'Comisariado de Educación Física y Deportes' por lo que respecta a la organización de actos deportivos, se identifica con el criterio del Comité Ejecutivo del Club Natació Barcelona', que desde el primer momento, interpretando el verdadero sentido que debe prevalecer en las circunstancias actuales, suspendió su calendario deportivo."

En el editorial del mes de febrero, firmada como 'Comitè Executiu', afirma, entre otras consideraciones, que:

"... aún con la convulsión que estamos viviendo, el Club hace su camino y se le tiene en cuenta, porque el C.N.B. tiene una personalidad bien significada dentro de los medios culturales.

... Y sois vosotros, sus socios, los que habeis hecho de vuestro club una verdadera institución de la cultura catalana. Es necesario que ahora, más que nunca, aporteis juntamente con nosotros... todo lo que esté a vuestro alcance en estos momentos difíciles. Propagad la obra del 'Club de Natació Barcelona' entre vuestros compañeros, conseguid nuevos socios, que es igual a decir nuevos adeptos a la obra magnífica y admirada por todo el mundo, porque de clubs como el vuestro hay muy pocos..."

En el número del mes de agosto de 1937 resalta en su artículo 'Sectarismo en el Deporte' lo que considera un exceso de intervencionismo político y de lo que ahora llamaríamos populismo, alejado de sus ideales deportivos:

"Hay quien propugna la depuración del deporte, sin preparación ni principios de sus verdaderas necesidades...

No pervirtamos el sentido deportivo con utopías y vayamos a hechos concretos. Proporcionemos medios para que la juventud tenga facilidades para la práctica deportiva y se entenderá que para ejercitarse en la gimnasia, batir en el crol, lanzar la jabalina, chutar el balón, etc... no es necesario hacer proselitismo en el deporte."

No podemos interpretar si se referia a situaciones exteriores al club o, tal vez, señalaba a las actitudes de algunos miembros de los diferentes comités de trabajadores de la entidad. En cualquier caso su actitud de 'pureza' deportiva y amateur estaba fuera de toda duda por su historial deportivo y periodístico de los años anteriores.

Sumario y editorial de la revista del C.N. Barcelona del mes de febrero de 1937
Fuente: Archivo del C.N. Barcelona

Sea como fuere, la evolución de este periodo de dirigencia obrera del 'Natació' Barcelona no sería fácil; la evolución de la guerra no parecía demasiado favorable a las fuerzas políticas y sociales que apoyaban la República y las disensiones internas de estas fuerzas acabaron de dibujar un horizonte poco esperanzador. En este contexto se dió el caso de que algunos de los socios que discrepaban de la gestión de este período o temían un agravamiento del modelo de la gestión obrera, se dirigieron al 'Comissariat d'Educació Física i Esports de la Generalitat' (CEFE) para expresar su preocupación por "el intento de algunos individuos que pretenden apoderarse de aquel lugar para colectivizarlo...", según informa el diario oficial de ERC 'La Humanitat' del día 2 de mayo. La reacción de este organismo del gobierno no se hace esperar y el día 4 el mismo diario informa de que se han incorporado al 'Departament de Cultura de la Generalitat' las dependencias con todos sus servicios y espacios deportivos del Polo Jockey Club, el antecedente de el actual Real Polo Club de Barcelona, ​​y del Club Natació Barcelona, ​​en una expropiación 'de facto' que pretende evitar otras acciones extremas, manteniendo en el caso del 'Natació' el comité obrero como gestor de la entidad (***).

Finalmente, a primeros del año 1938 el mismo CEFE es quien toma medidas para resolver la situación de la gestión del Club Natación Barcelona, nombrando una junta directiva con perfiles clásicos y donde se mezclan socios y trabajadores del club, como recoge el mismo 'La Humanitat':

Recorte del diario 'La Humanitat' del 15 de enero de 1938
informando de la nueva Junta Mixta del C. N. Barcelona.
Fuente: Hemeroteca ARCA

Dos de los tres miembros del 'Comitè Executiu' obrero continúan en la nueva Junta, Prudenci Sallés como vicepresidente y Benjamí Tolón como vocal. El tercero es Vicenc Esquiroz que, a pesar de su relevancia en la etapa anterior del club, no seguirá ostentando ninguna responsabilidad entre los nuevos dirigentes. Quedaría por averiguar si sigue en la retaguardia aún y con otras funciones o bien finalmente ha sido movilizado para ir al frente. La movilización de personas inicialmente consideradas como de servicios auxiliares y, por tanto, no aptos para el frente será una constante de 1938, especialmente hacia finales del año.

Imagen de Vicenc Esquiroz en los primeros años 80's
publicada en el Boletín n. 350 del C.N. Montjuïc
Fuente: Archivo JCE

Josp Castellví Enrich

(*) Se podría pensar que la fecha de incorporación de Vicenç Esquiroz como empleado de los servicios técnicos del C.N. Barcelona fuera incluso anterior al año 1935, dado que hay indicios de este hecho, pero faltan datos concluyentes para afirmarlo rotundamente.

(**) 'Entre estadis y trinxeres. L'esport i la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939)'. Xavier Pujadas Martí. Aloma: revista de psicología, ciencias de la educación y del deporte. Blanquerna, 2007, nº 21.

(***) Confluyen en esta queja del mes de mayo de 1937 hechos diferentes, tales como que se está incubando el enfrentamiento interno por la división entre anarquistas de la CNT-FAI y trotskistas del POUM, partidarios de la revolución, y el resto los partidos y organizaciones, sobre todo ERC, PSUC, UGT y Estat Català, defensores de priorizar la guerra, que estallará violentamente el 3 de mayo y durará hasta el 7 del mismo mes, dejando más de quinientos muertos. Es posible que el miedo de los socios del club que se quejaban fuera el de una pérdida de control de los comités obreros que podrían pasar a mano de los sectores más radicales de la CNT-FAI y del POUM ?. No deberíamos descartarlo.

En Vicenç Esquiroz al Club Natació... Barcelona ?

Retall de la foto amb el seu peu publicats al llibre 'Història del Club 
Esportiu Mediterrani' corresponent a l'època de que parlem 
en aquesta entrada. Joan Martí Vallés. 1997
Font: Arxiu JCE

Dins de la polièdrica i molt variada activitat esportiva i professional d'en Vicenç Esquiroz Soliva podem dirigir la mirada cap a una o altra de les seves facetes. En aquesta entrada farem una ullada a una activitat poc coneguda de la seva trajectòria i respondrem a la pregunta de l'encapçalament.

L'Esquiroz empleat i dirigent del 'Natació' Barcelona

Nascut el primer de gener de 1914, en Vicenç s'enamora de l'esport de la natació als primers anys vint, en veure nedar a l'olímpic suec Arne Borg a la piscina de l'Escollera. Més endavant es vincula al Cercle Autonomista de Dependents del Comerç i de la Industia (CADCI) i a la seva secció nàutica, el Club de Mar, d'on sorgiran uns quants integrants del nucli fundador del Club Esportiu Mediterrani, un dels quals serà un Vicenç Esquiroz de disset anys.

En el 'Medi', tot i la seva joventut, desenvoluparà qualsevol tasca esportiva o directiva a la que hagi estat cridat. És dona el cas, però, que a l'any 1935 (*) rep una oferta de treball de part del Club Natació Barcelona per a incorporar-se a la seva comissió esportiva. Per tal d'evitar altres tipus de malentesos, tot i seguir sent soci del Mediterrani, demanarà el permís dels seus companys per acceptar l'oferta a la vegada que aquests el dispensen de la llicència de nedador del 'Medi' per si fos el cas de fitxar per el 'Natació'

Retall de la pàg. 13 del llibre 'Història del Club Esportiu 
Mediterrani'. Joan Martí Vallés. 1997
Font: Arxiu JCE

Els anys previs a la guerra civil són d'una forta conflictivitat política que s'accentuen el 1936 desprès de la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer. Els fets es succeeixen en una espiral d'actuacions que culminaran amb el cop d'estat del 18 de juliol. La revolta a Barcelona s'inicia a la matinada del diumenge 19 i l'aixecament serà refusat, però el paper important de la CNT i la FAI, principalment, donarà pas a uns primers mesos d'inestabilitat amb la creació del Comitè de Milícies Antifeixistes que farà que el poder del mateix govern de la Generalitat es percebi com a poc consolidat en els primers temps del conflicte.

Es en aquest context que en moltes empreses i entitats els dirigents han estat substituïts per comitès d'obrers, en una actuació que inclús precedirà a les disposicions oficials sobre la col·lectivització. El cas es que al Club Natació Barcelona, a mitjans del mes d'agost de 1936, els seus treballadors majoritàriament adherits a la Unió General de Treballadors (U.G.T.) prenen possessió del govern del club, creant diferents comitès i comissions:

• Comitè Executiu, format per tres empleats

• Comitè Consultiu, format per els integrants del comitè executiu mes tres socis del club

• Comissió Esportiva, formada per quatre empleats

• Comitè de Règim Intern, creat amb l'objectiu d'assegurar el normal funcionament dels serveis del club, format per deu empleats

Retall de 'La Veu de Catalunya' del dia 16 d'agost de 1936 amb 
la noticia dels nous dirigents del C.N. Barcelona
Font: Hemeroteca ARCA

En Vicenç Esquiroz forma part dels quatre comitès creats, essent l'únic cas en que es dona aquesta circumstància. En l'anomenada comissió esportiva comparteix responsabilitats amb en Joan Trigo i el seu deixeble Jaume Solé... un dels creadors el primer i continuador el segon de la tasca amb la secció infantil del 'Natació'. Cal tenir present que en Vicenç es troba en plena edat militar, atès que es de la lleva del 1935, però per alguna raó no es cridat en aquests primers moments al front i es mantindrà a la rereguarda.

La col·lectivització del C.N. Barcelona, que el mateix Esquiroz titllarà d'ésser la primera d'un club esportiu a Catalunya, es produeix abans que aquestes polítiques es facin oficials mitjançant dos decrets de la Generalitat publicats al Diari Oficial (DOG). Cal emmarcar aquesta decisió dels treballadors del 'Natació' en el conjunt de reaccions succeïdes a rel dels fets del 19 de juliol a Barcelona que en les setmanes següents provocaran una onada revolucionària amb un autèntic allau de creacions de comitès de treballadors que substituiran els propietaris o dirigents d'empreses i entitats que passaran a ser col·lectivitzades.

Sumari del DOG del 28 d'octubre de 1936, amb la inclusió dels dos 
decrets referents a la col·lectivització d'empreses i d'altres entitats
Font: DOG

Així es que a partir de l'agost de 1936 les funcions directives del club has estat assolides per aquests diferents comitès. En tots ells un jove Esquiroz de vint-i-dos anys hi prendrà part en la manera per ell acostumada: plena dedicació i exercici de la seva idea de l'esport amateur enfront de l'esport espectacle o de masses que, com molts 'sportmen' de l'època, detestava profundament.

Pel que fa a l'activitat esportiva del 'Natació' Barcelona i de la natació catalana patirà una aturada quasi general. La revolta militar del 18 de juliol s'escau en plena primera jornada dels Campionats de Catalunya de debutants i d'infantils a la piscina de Montjuïc. La jornada del dissabte 18 es podrà celebrar però la del diumenge 19 quedarà anul·lada per els esdeveniments del dia. 

No obstant el mateix dia 19 de juliol es celebrarà la posada en marxa de la que s'anomenarà 'Olimpíada Popular' que les forces d'esquerra d'un bon nombre de paisos havien acordat de dur a terme com a contrapès al que consideraven com una exaltació del nazisme que creien que tindria lloc als Jocs Olímpics de Berlín. 

Tant el Barcelona com la Federació Catalana donaran per acabada la temporada esportiva i aquesta no es re-emprendrà com a tal fins a passada la guerra incivil. Si que tindran lloc alguns festivals puntuals, especialment orientats a l'esforç de la rereguarda en suport dels que es troben lluitant al front. Així tenen lloc festivals de natació per els Hospitals de sang o el 'II Critèrium dels Asos" on figures d'altres esports neden distàncies curtes, dedicant-se els ingressos de les entrades en benefici de les companyes i els companys que són als diferents fronts. Una excepció a aquesta característica va ser la celebració de la XI edició de la Travessia del Port de Barcelona, organitzada per el Club Natació Athlètic, que es va disputar dins d'una relativa normalitat, essent guanyada per en Vicenç Olmos del Barceloneta Amateur Club. Hi va participar, també, en Vicenç Esquiroz, que va arribar a la setantena posició representant al Club Natació Capellades.

L'historiador esportiu Xavier Pujadas recull en un dels seus treballs una estadística que anomena 'Competicions federatives o semioficials a la rereguarda catalana', de la qual se'n pot extreure la dada que la natació - comptant-hi també el waterpolo - es l'esport en que mes competicions d'aquesta mena es celebren els anys de 1936 i 1937, amb un total de vuit competicions, superant fins i tot al futbol (**). A partir de 1938, però, l'activitat competitiva en natació i waterpolo sembla ja del tot inexistent.

Retall del diari 'La Humanitat' del dia 9 de setembre de 1936, anunciant 
el 'Criterium dels Asos' per el dissabte 15 de setembre, organitzat 
per el C.N. Barcelona (U.G.T.) i 'El Mundo Deportivo'
Font: Hemeroteca ARCA

Al marge de les competicions esportives, la tasca mes compromesa per els treballadors-directius del 'Natació',, en aquests temps convulsos, consistirà en captar el favor dels socis del club en ordre a l'assoliment de dos objectius primordials:

• Mantenir un alt nivell de normalitat en les activitats diàries del club, afavorint la participació dels socis tot evitant d'introduir criteris de discriminació ideològica o social: un cop en banyador tots els socis som iguals, seria el lema que ja funcionava en el 'Natació' d'abans de la guerra 

• Procurar mantenir, en la mida del possible, el nombre de socis per facilitar la viabilitat econòmica i social de l'entitat 

Aquesta darrera era preocupació comuna de totes les entitats i associacions esportives o culturals del moment. La guerra les afeblia en un doble sentit per la pèrdua d'associats: d'una banda per la seva anada al front i també de l'altra per la necessitat, en determinats casos, de marxar del país bé per quedar al marge de la disputa, bé per enrolar-se a les files del bàndol revoltat; en aquest darrer cas sovint hi concorria la  percepció fonamentada del risc de la pròpia vida.

En Vicenç Esquiroz destacarà especialment en la tasca de divulgador dels criteris i la voluntat dels nous dirigents, feta sobretot mitjançant la revista oficial del club: 'Natació'. Entre gener i octubre de 1937 hi escriurà al menys una vegada cada mes, amb un total de nou articles amb la seva firma i una editorial signada com a 'Comitè Executiu'.

En la primera d'aquestes aportacions, del mes de gener de 1937, titulada 'L'esport i els moments actuals' comença amb una declaració amb tons quasi 'maciànics':

"L'acord que ha pres el 'Comissariat d'Educació Física i Esports' pel que respecta a l'organització d'actes esportius, identifica el criteri del Comitè Executiu del 'Club Natació Barcelona', que des del primer moment, interpretant el veritable sentit que ha de prevaldre en les circumstàncies actuals, va suspendre el seu calendari esportiu."

A l'editorial del mes de febrer, signada com a Comitè Executiu, afirma, entre d'altres consideracions, que:

"... amb tot i la convulsió que estem vivint, el Club fa el seu camí i se'l té en compte, perquè el C.N.B. té una personalitat ben significada dintre dels mitjans culturals.

... I sou vosaltres, socis, els que heu fet del vostre club una veritable institució de la cultura catalana. Cal que ara, més que mai, aporteu amb nosaltres... tot el que estigui al vostre abast en aquests moments difícils. Propagueu l'obra del 'Club de Natació Barcelona' entre els vostres companys, feu nous socis, que es com dir nous adeptes a l'obra magnífica i admirada per tot el món, perquè de clubs com el vostre n'hi ha ben pocs..."

En el número del mes d'agost de 1937 fa notar en el seu article 'Sectarisme a l'Esport' el que considera un excés d'intervencionisme polític i del que ara en diríem populisme, allunyat dels seus ideals esportius:

"Hi ha qui propugna per la depuració de l'esport, sense preparació ni principis de ses veritables necessitats...

No desfigurem el sentit esportiu amb utopies i anem a fets concrets. Proporcionem mitjans perquè la joventut tingui facilitats per a la pràctica esportiva i hom comprendrà que per exercitar-se a la gimnàstica, picar el crol, llançar el javalot, xutar la pilota, etc... no és necessari fer proselitisme a l'esport."

No podem interpretar si parlava per a l'exterior del club o, tal vegada, es referia a actituds d'alguns membres dels diferents comitès de treballadors de l'entitat. En qualsevol cas la seva actitud de 'puresa' esportiva i amateur era fora de tot dubte en venir avalada per el seu historial esportiu i periodístic dels anys anteriors.

Sumari i editorial de la revista del C.N. Barcelona del mes de febrer de 1937
Font: Arxiu del C.N. Barcelona

Fos com fos, l'evolució d'aquest període de dirigencia obrera del 'Natació' Barcelona no devia ser pas fàcil; l'evolució de la guerra tampoc es mostrava massa encoratjador per a les forces polítiques i socials que recolzaven la República i les dissensions internes d'aquestes forces acabaran de dibuixar un horitzó poc favorable. En aquest context el fet va ser que alguns dels socis que discrepaven de la gestió d'aquest període o temien un agreujament del caire de la gestió obrera, s'adreçaren al Comissariat d'Educació Física i Esports de la Generalitat (CEFE) per expressar la seva preocupació per "l'intent d'alguns individuus (sic) que pretenen apoderar-se d'aquell lloc per a col·lectivitzar-lo...", segons informa el diari oficial d'ERC  'La Humanitat' del dia 2 de maig. La reacció d'aquest organisme del govern no es fa esperar i el dia 4 el mateix diari informa de que són incorporats al Departament de Cultura de la Generalitat les dependències amb tots els seus serveis i espais esportius del Polo Jockey Club, l'antecedent de l'actual Reial Polo Club de Barcelona, i del Club Natació Barcelona, en una expropiació 'de facto' que pretén evitar altres accions extremes, tot mantenint en el cas del 'Natació' el comitè obrer com a gestor de l'entitat (***).

Finalment, a primers de 1938 el mateix CEFE es qui pren mesures per resoldre la situació de la gestió del Club Natació Barcelona nomenant una junta directiva amb perfils clàssics i on es barregen socis i treballadors del club, com recull el mateix 'La Humanitat':

Retall del diari 'La Humanitat' del 15 de gener de 1938 
informant de la nova Junta Mixta del C. N. Barcelona.
Font: Hemeroteca ARCA

Dos dels tres membres del Comitè Executiu obrer continuen a la nova Junta, en Prudenci Sallés com a vicepresident i en Benjamí Toló com a vocal. El tercer es en Vicenç Esquiroz que, malgrat la seva rellevància en l'etapa anterior del club, no seguirà ostentant cap responsabilitat entre els nous dirigents. Quedaria per esbrinar si segueix a la rereguarda però amb d'altres funcions o bé finalment ha estat mobilitzat per anar al front. La mobilització de persones inicialment considerades com de serveis auxiliars i, per tant, no aptes per el front serà una constant del  1938, especialment cap a finals de l'any. 

Imatge d'En Vicenç Esquiroz als primers anys 80's
publicada al butlletí n. 350 del C.N. Montjuïc
Font: Arxiu JCE

Josep Castellví Enrich

(*) Es podria pensar que la data d'incorporació de l'Esquiroz com a empleat dels serveis tècnics del C.N. Barcelona fos fins i tot anterior a l'any 1935, atès que hi ha indicis d'aquest fet, però manquen dades concloents per afirmar-ho rotundament.

(**) 'Entre estadis i trinxeres. L'esport i la guerra civil a Catalunya (1936-1939)'. Xavier Pujadas Martí. Aloma: revista de psicologia, ciències de l'educació i de l'esport. Blanquerna, 2007, n. 21.

(***) Conflueixen en aquesta queixa de maig de 1937 fets diferents, com ara que s'està covant l'enfrontament intern per la divisió entre anarquistes de la CNT-FAI i trotskistes del POUM, partidaris de la revolució, i la resta dels partits i organitzacions, sobretot ERC, PSUC, UGT i Estat Català, defensors de prioritzar la guerra, que esclatarà violentament el 3 de maig i durarà fins al 7 del mateix mes, deixant mes de cinc-cents morts. Es possible que la por dels socis queixosos fos una perdua de control dels comitès obrers que podrien passar a mà dels sectors mes radicals de la CNT-FAI i del POUM ?. Caldria no descartar-ho.