Carnet de Soci. Albert Medina, onze anys de treballs i d’èxits

El 20 de novembre de 2015, en el decurs d'una trobada
 d'ex-nedadores i nedadors del club, es fa lliurament a l'Albert 
d'uns obsequis en agraïment i recordança del seu temps 
d'entrenador. A la foto en Juan Antonio Molinero 
i l'Eduard Costa oficien de mestres de cerimònies.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

L'Albert Medina es persona prou coneguda al sí del Montjuïc, club al qual porta pertanyent des de fa mes de setanta anys. Als seus vuitanta-tres i escaig es un home en pau amb el seu entorn, voltat d'una família que l'estima i d'un munt d'amigues i amics treballats al llarg d'aquests anys. Gaudeix d'un estat de salut prou bo, malgrat algun contratemps darrer que ha sabut superar. L'any 2019, en els inicis d'aquest projecte, ens vam encaminar cap a l'edifici de la Gran Via on resideixen la Laura i l'Albert des de fa una pila d'anys. Ara comparteixen aquesta residencia barcelonina amb llargues estades a la seva casa de Valldoreix, on es troben envoltats per la natura de Collserola. Ens reben amb la cordialitat habitual en ells i donem inici a una conversa distesa que ens portarà a consumir aquesta tarda de bonança a la ciutat.

Vaig néixer el 14 d'agost de 1937. Jo anava als col·legi dels escolapis que estava a la Ronda de Sant Pau a uns dos-cents metres de la piscina de la Ronda i hi havia un de la meva classe, que es deia Castro, que s'havia apuntat al Montjuïc i em va dir: "Ah, pues vina que allí nadem i tal i cual" i el març de l'any cinquanta jo vaig anar al local del Montjuïc, al 'Chipirón', a fer-me'n soci. Del meu col·legi també es va apuntar el Jordi Termes que era bracista i molt amic meu... 

El primer entrenador que em vaig trobar a la piscina de la Ronda va ser l'Esquiroz uns quants mesos, perquè ell tenia la seva feina i arribava allí i sense treure's la jaqueta ni res començava a fer-te nedar: sempre era amb la fusta per a fer peus, mil metres o menys; quatre-cents nedant i para de comptar... o sigui poca cosa. Després va vindre el Clemente que ja tenia més idea perquè havia jugat a waterpolo amb un equip de Paris i va ser entrenador tres o quatre anys, que era l'època en que estava el Font-Prats que era un 'fenomeno' perquè era un tío altíssim que feia 1’04” als 100, que en aquella època era molt bona marca. També hi havia el Teo Poch que va arribar a ser campió de Catalunya l'any 52 em sembla, o potser el 54. Després va venir el Josep Vendrell, que mes endavant es va fer capellà... i mes tard hi va estar el Francisco Calamita, que era molt amic meu però no va estar gaire temps perquè ell tenia els negocis de la seva família que era de Canàries. Després del Calamita va venir l'Asensi Bernal i algun altre... però allò era un desastre, imagina't que jo nedava i ja sabia alguna cosa de natació i veia que no en sabien massa res els entrenadors que teníem.

Medina, Brascó, Llordachs, Cercós i Q. Ruiz al balcó del 'Chipirón'
als anys 50's. Font: Arxiu JCE. Fons Josep Cercós. Ft. SI

Aleshores es quan va venir en Janos Gergely, a l’any 58, i va estar-se un parell d'anys... perquè al Janos el vam poder pescar perquè s'havia escapat de l'olimpíada de Melbourne de l'equip d'Hongria i havia estat als Estats Units on en aquella època els que venien d'un estat comunista eren com els dimonis amb cua i banyes... i va arribar aquí i devia preguntar per la federació o el que fos i li van dir a l'Esquiroz: "hi ha un entrenador hongarès que el podríeu fitxar i tal...", suposo jo que l’Esquiroz buscaria gent per poder trobar aquelles dotze mil pessetes que li pagaven, buscar-li un pis i posar-hi els mobles, que s'estava aquí a la plaça de Sants. El Gergely amb mi tenia totes les confiances del món en tant que jo estava molt interessat en la natació i ja sabia que el Janos era un dels precursors del papallona-delfin. Ell a Hongria entrenava el Giorgy Dumpek que va quedar tercer en 200 papallona a Melbourne... clar, un tío que entrena a la selecció hongaresa i que te un tercer a uns JJ.OO. i altres nedadors que ja no recordo ara, vol dir que era de categoria, no ?... doncs es va quedar aquí i tenia les mateixes dificultats que vaig tenir jo després, però ell tenia una base tècnica de molts anys i creia que no es tractava d'entrenar molt ni amb moltes series, 'interval training' i tot això, sinó que es va dir: "ostres!... soc aquí amb quatre jovenets que fan 1’08” o 1’06” en crol i tal..."  pues aleshores ell ens va fer un entrenament que jo l'analitzava, què era rotatiu de tots els estils i introduïa exercicis de mecànica dels estils com ara fer punt mort d'un braç i d'altres exercicis semblants... i jo li vaig captar bastant aquesta rotació i aleshores, per exemple, l'entreno era simple perquè eren tres de 300 a la piscina de la Ronda i després un dia 20 de 50... bueno, d'anar i tornar  que serien 36 metres; o 10 de 100 un altre dia, que això venien a ser uns dos mil i pico de metres, perquè tampoc teníem tant de temps. Tots els grans que quedaven dels anteriors entrenadors van plegar com a nedadors... si bé com a waterpolistes van continuar un parell d'anys, que era lo lògic perquè si no hi havia una feina allà esperant els pares et diuen: "ei, nen que ja tens disset o divuit any i t'has d'espavilar..."

Significativament els primers minuts de la conversa ha derivat cap al tema dels entrenadors que va conèixer al club, abans de fer-se'n ell mateix el responsable. L'Albert ja portava l'entrenador incorporat de sèrie des del mateix moment en que va posar el primer peu a la piscina de la Ronda... però, es clar, ens interessem també per la seva etapa de nedador...

Jo vaig nedar al principi papallona i vaig arribar a Campió de Catalunya juvenil, després vaig agafar més les proves de fondo i nedant fondo a la categoria juvenil quedava el primer o el segon... i recordo com a anècdota que en una ocasió em va guanyar en el Premi de Pasqua del 'Natació' per dues dècimes el Manolo de la Calva, el del "Duo Dinàmico"... també me'n recordo que de superinfantil vaig nedar contra el germà del Serrat, el David Serrat, que era del Montjuïc o s'havia apuntat al curset i vam nedar plegats. També per aquells anys va estar a punt de fitxar-me el Barcelona, perquè jo anava a entrenar amb el Cor Braasem i m'estava provant per natació i waterpolo... però jo no volia marxar del Montjuïc... 

Vaig nedar fins a que em va tocar d'anar a la mili, estant el Janos al club, que precisament em va saber greu perquè aquest any que vaig ser-hi podria haver estat aquí 'empapant-me' del Janos, perquè ja m'interessava per els aspectes tècnics de la natació.  Jo vaig aprendre molt del Gergely, però també tinc una biblioteca aquí de natació que em vaig fer a base de comprar tots els llibres en angles o en castellà que hi havia, tinc el llibre del Bela Rajki, germà del Lajos que va entrenar al Barcelona, i d'altres entrenadors i professors d'educació física... i que me'n vaig anar a... 'ojo' eh!, a Toulouse pagant-m'ho jo a veure els entrenaments de l'Alex Jany i el Jean Boiteaux, que el seu entrenador era l'Alban Minville, el mateix que feia els banyadors (*), vaig estar a casa seva on tenia un passadís gran i a l'esquerra hi havia tot de màquines de cosir amb les dones que estaven fent els banyadors allà, al domicili d'ell... eh !. Total que l'hi vaig comprar vint d'aquest color, mes vint de l'altre i vint del de mes enllà per portar-los a Barcelona i me'ls vaig anar venent...

També jugava a waterpolo que jo era l'encarregat de ficar els gols, tu !... al Mataró li vaig ficar set una vegada, però era perquè aleshores el Mataró no tenia nedadors  i nosaltres en teníem dos o tres que nadàvem molt i quan arribàvem davant estàvem sols. A la Ronda, tot i lo petita que era, entrenàvem amb una porteria a la part fonda i tocant de peus a terra, drets, amb el cercle normal: pam, pam, pam,... del centre a aquí; i un, dos, tres, quatre... de l'un al sis, del sis al tres i xut !... amb el Roselló a la porta i patapumba !; i després una cua i nedar i xut, nedar i xut; i ara nedar i passi, passi i xut... feiem diferents combinacions

Equip del C.N. Montjuïc de waterpolo dels anys 56-57. 
Drets: Martí, Romero, R. Carmany (E), Cercós i Gracia. 
Ajupits Medina, Ll. Puigdevall i López
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

El final de la meva etapa de nedador va ser frustrant, perquè va ser quan el José Antonio Abadias va pegar el salt endavant amb el Janos... que si jo hagués estat aquí també l'hauria fet... perquè estava al seu nivell, però em va tocar anar a Villa Cisneros, al Sahara espanyol, a "servir a la patria". Em banyava al mar, que allí hi havia mar, menos mal, i feia uns quants metres... però quan vaig tornar aquí ja estava fet pols... tenia hepatitis i no se que mes, perquè allí no vam menjar fruita en tot l'any i mig que hi vaig estar, allà ni verdura ni fruita, tot eren patates, llenties... puf !, total que molts dies no anava ni a dinar, que per això vaig arribar amb seixanta quilos.

A tot això a finals de l'any 1959 en Janos Gergely aconsegueix els seu objectiu de poder entrar legalment a Austràlia, per convertir-se en John Gregory i iniciar una profitosa carrera d'entrenador a la seva nova pàtria. O sigui que una vegada mes el Montjuïc es troba en la situació de cercar un nou entrenador. La principal diferència es que ara ja tenen clar que han de buscar un professional, de manera que s'orienten cap a la recerca d'un "importante entrenador holandés...", com va publicar la premsa, que darrera del Cor Braasem els holandesos començaven a ser l'objectiu dels clubs catalans... però les coses no van anar d'aquesta manera...

Quan se'n va el Janos a finals del 59 li va dir a l'Esquiroz que no busqués entrenador, que el tenia a casa i l'Esquiroz devia pensar: "bueno, mentre no en surti un altre doncs provem amb el de casa" i els hi va sortir bé perquè mira, al Montjuïc se'n va un entrenador olímpic i m'hi quedo jo i en dos anys quedem campions de Catalunya... vaig introduir modificacions als entrenaments, per exemple la de començar a fer 'interval training', perquè quan hi havia el Janos encara no era el moment de fer aquest tipus d'entrenament amb la gent que tenia, perquè eren infantils i havia de donar-los una base tècnica, eh !... però quan jo entro el Carlos Medina nedava bé, el Molinero nedava bé... la Carmen Ramos va ser campiona d'Espanya de 100 m papallona... i ja hi havia l'equip infantil de Tàrrega que van quedar campions de Catalunya l'any 58 i que es el mateix equip que desprès queda campions de juvenils amb mi.... i més endavant vam quedar campions i record d'Espanya de 4 x 200, a l'Escullera l'any 1966... tot això amb les dificultats d'entrenament que teníem fins a tenir la piscina de Folch i Torres. 

Abans el Janos havia fet una cosa molt bona, que va anar a parlar amb el Lajos Rajki i va aconseguir que ens deixessin anar a entrenar a l'Escullera, que hi anàvem cada dia ben d'hora al matí, abans que comencessin els del 'Natació'... però gràcies a aquesta ajuda del Barcelona i al sacrifici dels nedadors i les nedadores varem poder pujar molt el nivell... perquè jo els hi deia de pujar a Montjuïc a l'hivern, amb el fred que feia, a fer gimnàstica a una sala que hi havia a sota de les grades, pujant i baixant caminant i ho fèiem convençuts...

Però, com es feia un entrenador de natació a la Catalunya de finals dels anys cinquantes ?... d'escola o estudis no n'hi havia. Les Escoles d'Entrenadors o els estudis d'INEF encara quedaven lluny. De manera que forçosament els que tenien com l'Albert l'impuls de ser-ne s'havien de construir a sí mateixos... i a fi de bé que en Medina ho va fer a fons. A més de llegir tot el que li queia a les mans aprofitava qualsevol forat per acostar-se a un racó o altre d'Europa per a poder veure entrenaments o assistir al que ara en diríem 'clínics', com el mateix estiu de 1960 en que assisteix, pagant-s'ho ell mateix, a un curset de capacitació a la ciutat de Hilverson, a Holanda, impartit per en Jan Stender. Ja hem vist com també es va desplaçar a Toulouse per a veure els entrenaments de l’Alban Minville... anys a venir tots els de la nostra generació recordarem la seva estada als USA de l'any 1965...

Retall del Mundo Deportivo amb la rebuda dels nedadors 
a l'Albert Medina desprès de la seva estada als EE.UU. 
Font: Arxiu JCE

Els meus primers anys d'entrenador anava aplicant el que jo aprenia, però no feia com altres que s'ho reservaven i no ho compartien, no !... perquè ja a l'any 61 vaig fer una conferència al 'Natació' Barcelona, oberta a tots els entrenadors, de “Mecànica de los Estilos y Gimnasia aplicada a la Natación”, que hi va vindre el Kees, i a tothom que va venir se li van donar els exercicis i una còpia del que jo havia escrit. També vaig ser professor dels primers cursos del Col·legi Català d'Entrenadors, que es va fundar aquell mateix dia, i vaig fer de professor uns quants anys del curs de monitors i més endavant dels del col·legi nacional.

L'any 60 ja vam quedar subcampions als Generals de Catalunya, i l'any 1961 les noies van fer primeres i els nois segons; mentre que al 62 ja van guanyar els nois. I recordo que el Kees quan l'any després ens va guanyar amb el Sabadell, em va dir: "claro, no tienes los puntos del Abadias, ahora los tengo yo...". Aquells anys, amb el Joan Ballart de delegat esportiu, nosaltres sempre fèiem números... tirarem a tal o a qual perquè ens agafarà tant punts... perquè llavors sabies mes o menys com quedarien cadascun. Una vegada el Carlos Medina va arribar a nedar fins a nou proves...; vam agafar al Freddy Any, que s'estava a no sé quin circ de Barcelona, el vam fer soci del club i li vam fer una llicència pensant que ens agafaria uns punts al salts de trampolí... ell era un malabarista que el vam anar a buscar i ens va preguntar: "que hay que hacer"..."ah, pues mira: doble salto mortal i tal..." i va venir als campionats i ho va clavar a la primera, sí, sí... 

També una cosa molt important va ser que mes endavant va vindre la Mª Dolores Amat, que va passar del Barcelona al Montjuïc i va vindre per mi, que em va dir: "ostres, es que estic estancada al Barcelona..." i al Montjuïc va batre el record de Catalunya de 200 m braça.

Un dia em va venir l'Esquiroz, quan el Molinero estava en molt bona forma, i em va dir: "pasado mañana tenemos el intento de récord de España de tal distancia..." per no se què volia fer, per publicitat suposo perquè ell de vegades feia les coses per desprès poder dir que el Montjuïc necessitava la piscina. Total que vam fer això i el Molinero va estar a dues dècimes del record d'España del Manolo Guerra, l'absolut, que va fer 58”8 o una cosa així, que temps desprès aquest record el va batre en Conde, del Barcelona.

Vaig tindre molta sort amb els meus germans, perquè era difícil d'entrenar-los i que fossin un exemple per els altres nedadors d'actitud i de disciplina, però va anar bé i en això em van ajudar moltíssim tant la Mari Carmen com el Carlos... el Carlos, a mes que s'entrenava bé, tenia una molt bona amistat amb el Molinero, l'Alonso i tota aquesta generació que va passar.

Aleshores ja veu vindre vosaltres i la vostre generació, els Navarro, Costa Murio i les Arquero, Segarra i tantes i tants mes, encara que abans de tenir la piscina de Folch i Torres o poc després els nois ja us veu passar al waterpolo i després de vosaltres encara va venir una altre generació o dues més, o sigui que com a entrenador jo he vist passar per el club tres o quatre generacions.

Els Medina a la 'Vella': L’Albert, la M. Carmen i en Carlos
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Darrera vostre venien els Nogueroles, Cama... amb les noies que hi havia un molt bon grup amb la Iranzo, la Pallarés, la Flaqué... en tots aquests anys només he tingut dos ‘xascos’ de gent que s'han canviat d'equip: el de l'Abadias, l’any 1963 que se'n va al Sabadell, i el de la Bel Ortega, que mes endavant marxà al mateix club... 

Quan jo marxo del Montjuïc proposo al Guillem Alsina que venia de l'Olot i era molt amic meu i que vam estar junts a Canàries. Després de que jo vaig plegar també n'hi van haver altres casos de noies que van marxar al Barcelona o altres clubs, amb els altres entrenadors que van seguir, però ja eren altres temps... jo me'n vaig anar molt frustrat per les persones amb qui havíem estat junts per aconseguir les coses per el club, que ens anàvem a veure a "las autoridades" i havíem fet molt de màrqueting amb els resultats esportius... com amb allò del "Campeones de Catalunya sin piscina..." i omplint de pancartes la piscina 'Vella' quan venia el Dia del Club i altres festivals.

Amb aquest repàs que ens ha anat fent l'Albert arribem als anys finals de la seva estada al Montjuïc, que podríem situar-ne els antecedents al poc temps d'estrenar la piscina coberta. Sembla que algunes persones dels pesos pesants del club havien fet l'equació: si sense piscina campions de Catalunya = amb piscina campions del món mundial... i les coses no eren tant senzilles. Tots els clubs milloraven i comptaven cada vegada amb mes mitjans: noves piscines cobertes i millors entrenadors. El cas es que ja des de l'any 1967 o 68 es comença a produir una campanya de premsa - inclòs el butlletí del club - que directament o indirecta carrega contra la tasca del primer entrenador. L'ofensiva ve per terra, mar i aire i els ànims de l'Albert se'n ressenten...

Aquí hi ha retalls de premsa de quan vam quedar campiones de Catalunya les noies l'any 61, que aprofitàvem per demanar la construcció de la piscina de la Reina Amalia, i llavors quan ja tens la piscina els intel·ligents diuen: "home, ara al primer any ja hem de tenir campions de tots els colors..." i no és així, tenen de passar uns quants anys, renovar les nadadores i els nedadors, trobar la gent de qualitat i, naturalment, que la institució et recolzi; a mes que per tenir natació de qualitat has de tindre també la família que recolzi al nedador, perquè si ets un nedador i no tens prou ajuts la família et diu: "nene, que a veure que fem, que ja tens una edat per guanyar uns 'calerons'...".

Però tornant a l'Esquiroz, ell deia que era el meu pare i que m'apreciava molt... i era veritat perquè una vegada que va anar a veure al Samaranch jo vaig anar amb ell i em va ajudar perquè el club em pagava dos mil 'pelas' i el Samaranch m'ajudava una mica gracies a l'Esquiroz. Quan es va inaugurar la piscina ell va escriure un article que deia: "la millor satisfacció que jo vaig tindre va ser quan es va inaugurar la piscina i vaig veure l'Albert Medina entrenant a les noves instal·lacions..." i això ho va posar... i ah ! molt bé. Jo a l’Esquiroz li reconec molt la seva etapa de directiu, es cofundador del Mediterrani l'any 1931. S'entusiasma per la natació per que veu nedar a l'Arne Borg a l'Escullera, que era un campió del mon suec, i amb tres o quatre amics del Mediterrani se'n van i funden el Montjuïc anant de bar en bar per reunir-se, un dels últims es deia l'Estevet, i al final agafen la piscina dels “Baños Populares Rondas” i mes tard agafen el 'Chipirón' i amb això ja tenien el club en marxa.

El que va passar es que ell s'havia d'operar i jo havia anat a Estats Units i en tornava ple d'entusiasme: havia conegut els millors entrenadors del món i amb l'equip d'Indiana havia anat amb els nedadors a Ohio on vaig compartir habitació amb quatre nedadors; i a Santa Clara estava amb el Kevin Berry, recordman del món de 200 papallona, i amb el Mark Spitz que vivia prop. Però, com deia, a  l'Esquiroz  l'havien d'operar i quan el van operar jo entre els entrenaments a la piscina, el tema dels 'Speedo' (**) que els havia d'organitzar i distribuir, anava de cul i no vaig tenir temps d'anar a veure'l i dic jo que aquí va ser on va començar a canviar l'Esquiroz amb mi. Entre la junta que no li feia cap cas, sobretot la del Devesa que va dir: "aquí yo hago lo que yo digo y no lo que me digan desde fuera..." i es quan va començar a dir coses que a mi em van anar emprenyant. Va ser quan el Florensa, que era molt amic d'ell, li va escriure i li va dir: "no se puede ser padre si no quieres a tus hijos" i es va cabrejar molt...

Entrevista al MD d'en José M. Miedes.
Font: Arxiu JCE. Fons Francesc Segura

Però jo estic molt satisfet del que vaig fer, que no m'ho reconeixen ?...; que ja m'ho han reconegut molts... tinc molts amics per tot arreu, que encara vaig a Canàries i em trobo gent que em diu: "ostres tu, perquè no has entrenat tot aquest temps ?". Però jo em vaig retirar d'això per una raó: perquè si jo entrenava un club amb menys possibilitats estava treballant per un altre, com així va ser... jo estava entrenant al Poble Nou que tenia problemes econòmics i el Ventura i el seu germà se'n van cap al Barcelona. Després vaig entrenar al Sant Feliu i també va passar el mateix amb altres nedadors. Que jo ho entenc, es clar, però...

D. Devesa, K. Oudigest, A. Medina i A. Fernández en un
sopar d’homentage a l’Albert l'any 68 o 69.
Font: Arxiu AMA. Ft. SI

Es evident que l'Albert Medina ha tingut temps per a reflexionar sobre aquesta etapa passada però sempre present a la seva vida. Quan abandona el club, l'any 1970, confecciona un document que anomena “Historial Deportivo” de més de 40 pàgines on recull els seus anys de primer entrenador del Montjuïc. El document es demolidor per als que als darrers temps de la seva tasca la van emprendre en contra d'ell, perquè assenyala tots els èxits dels seus quasi onze anys de recorregut com a primer entrenador del C.N. Montjuïc amb les diferents generacions que va formar, sempre amb l'ajut dels segons entrenadors, com ara l'Antonio Fernández, la Carme Ramos o el mateix Miquel Escolies. Ell, però, va continuar amb la seva tasca relacionada amb l'entrenament i l'ensenyament de la natació a la qual li ha dedicat una vida sencera, al costat de la Laura la seva companya i la mare dels seus fills... que ens acosta un refrigeri ja a les acaballes de l'entrevista...

A.- Vés amb compte amb el que expliques - li diu l’Albert - que t'estan gravant, eh !...

L.- Bueno, no he de dir cap mentida... perquè això no es molt freqüent de fer tant temps de la vida junts, i a més treballant plegats i en allò que ens agrada als dos. De vegades arribàvem de l'escola i em deia: "vols que anem al club ?" i jo li deia "nooo !... ja he tingut prou piscina i tinc una casa per arreglar"...

A.- L'avantatge era que la piscina te una banda dreta i una banda esquerra...

L.- Això si... no, mira: vam treballar molt bé i l'escola va funcionar perfecte, no crec que ara funcioni tant bé (riu)... imagina't si no funcionarà tant bé que nosaltres hi anem cada any per "San Juan Bosco" i cada vegada els salesians estan més diluïts i aquest últim dia que hi vam anar un director que ja no ens ha vist treballant ens diu: "ah, us conec oi ?..." i li dic: "sí som els professors de natació, jo he treballat trenta-un anys i el meu marit vint-i-dos" i em diu: "ah, no saps que farem la piscina nova ?", perquè l'antiga era una de 33 i molt fonda perquè hi havia torre de salts i era molta aigua i molta calefacció i ara en faran una de 20 m... que li dic: "què ? de 20 m una piscina... ja s'ho han pensat bé ?"... "es que jo no hi entenc", em contesta... però home, demana opinions i em diu: "no, d'això se'n cuiden els del Meyland" que es el Marcet, que organitzen competicions per equips i empreses i que els interessa fer molts camps de mini-futbol o del que sigui i la 'pela'... i ens diu que no es quedaran sense piscina, quan estigui la nova a punt llavors desfaran l'altre i faran vestuaris nous o el que sigui. Però es que la gent ara està així: 20 metres !... al menys fes-la de 25, no ?... que jo ara vaig a una de 25 aquí a Valldoreix i al principi m'angoixava... però ara ja no, ara ja se m'ha fet a la mida...

Vesprejava i la conversa s'havia d'anar acabant per raons obvies, però vàrem marxar amb la sensació de que ens quedaven moltes hores de conversa per a fer en d'altres ocasions que, malauradament, la 'bèstia' no ens ha permès de reprendre.

Josep Castellví

(*) Els banyadors Minville van ser el primer intent que va arribar al nostre país de fer uns banyadors adaptats a les necessitats de la competició, precedents dels posteriors Speedo i dels espanyols Turbo. Monocolors, sense cap tipus de disseny ni dibuix especial milloraven amplament les prestacions dels seus antecessors de llana o d'altres teles mes bastes i pesants.

(**) Abans d'anar als EE.UU. l'any 1965, l'Albert ja havia rebut l'oferta de representar els banyadors de competició Speedo: "Jo tenia un Speedo que em va arribar amb una carta: 'Com que tu ets un entrenador espanyol que tens bones referències i parles l'anglès, nosaltres t'oferim això: estudia-t'ho...' i vaig acceptar de portar-ne la representació a España"

Sobre la piscina Folch i Torres... o d'aquell noi que mirava el waterpolo i no veia el partit...

(L'original d'aquesta entrada es va publicar en el Facebook d'en Manel Silvestre a finals de l'any 2020. Aquí el reproduïm comptant amb la seva autorització)

M'heu de permetre la llicència, però això no va de waterpolo, això va de pateix el moment i ja et guariràs de les teves ferides.

Caminava per la Ronda, allà pels anys 1976 o 1979... i vaig veure una multitud de gent amb xandall a la part alta de l'escala en fila índia, vaig creuar entre la filera i em vaig trobar a un parell d'entrenadors cridant: "preparats ... ja !!" (per què mai dirien 'llestos', els entrenadors de natació?). Els nedadors van començar a córrer, l'un darrere l'altre, per travessar la Plaça Folch i Torres fins a la seva salvació ...

Als peus de l'escala la botiga de material subaquàtic Barragán, on mes tard vaig comprar aquell Turbo de flors roses l'any 1985 per 400 pessetes, amb el qual vaig canviar els càntics de la piscina de 25 m. del Canoe del "Silvestre h... p...", al "como mola ese bañata". Després la botiga de música Clau de Sol, mes enllà el drogoaddicte que cada dia em demanava 5 duros (25 pessetes, és a dir 0,15 €), "ja me'n vas demanar ahir", els seus companys de 'feina' al banc de la plaça, la perruqueria, el bar de la cantonada .... allà estava Ella !... la piscina Folch i Torres, la casa del Montju.

A les seves grades de ciment tinc els meus primers records esportius, amb les banderes verd-i-blanques, els barrets de tela amb el nom dels jugadors que feia la meva mare junt amb les mares d'altres companys; en una piscina plena de gom a gom per veure a l'equip d'Imre Szikora amb els Gabriel Villarrubia, Juan López, Xavier Vendrell, Ponç Puigdevall, Florentino Villa, Josep Gasch, Joan Sans, Carles Nogueroles, Carlos Martínez, Jordi Alonso, Josep Sans, Enric Bertran, Jaume Fité, Miquel Puig, Pere... i, com no, jo al gran Salvador Franch, el porter.

Equip del Montjuïc, campió d'Espanya de waterpolo 1976,
a la piscina 'Folch i Torres'. Szikora (E), Puigdevall, Bertran,
Alonso, Sans, Martinez, Franch. Ajupits: Vendrell, Fité,
Villarrubia, J.A. Martinez, López, Gasch i Villa.
Font: Arxiu JCE. Fons Salvador Franch. Ft. Montejano

Em perdia els gols, mirant amb cara de tonto que és el que feia en Franch mentre l'equip atacava. El paio s'estava a uns 5 metres de la porteria, a l'altura d'aquella tanca submergida dels 25 metres, i mirant o mes bé albirant com un General, la batalla que s'esdevenia a l'altra banda; sempre amb aquesta mirada i l'estampa de Faraó, impressionant. En aquella època el porter contrari no podia fer la passada més enllà dels 4 metres de la porteria contrària, així que ell era allà per si hi havia una passada llarga.

Les grades eren una festa: els locals pujant les escales a mà dreta, els visitants a l'esquerra. Ens posàvem a parir i quan acaba el partit ens creuàvem a l'escala i ens acomiadàvem amb tota l'educació. Altres temps: "Som un 7 del 'Paralelu', som un 7 de Poble Sec", així deia i resava la cançó de la 'Vecchia Guardia'.

Salvador Franch en plena acció. Amb barret negre
Comas, Asensio i Puig segueixen la seva parada.
Font: Arxiu JCE. Fons Salvador Franch. Ft. Montejano

La piscina comptava amb un gimnàs que feia de camp de bàsquet i on ens passàvem hores jugant a aquest bàsquet del carrer, sense tirs lliures, on era millor aguantar els quatre o cinc mastegots que et queien i tirar abans de demanar la falta, això sí que era dur.

A les 8 del matí ens ajuntàvem els dissabtes per donar-nos llenya amb els més grans del gimnàs amb el meu germà Jordi, Sanchón (sí, l'entrenador), Piera, Jordi Mestres (l'incansable animador del Montju ... Montju ..!, campió en els 'Specials Olímpics' en bàsquet i natació) amb els seus increïbles triples, els seus germans David i Joan, Ramon Sales ... i encara em deixo un munt d'ells; sis hores jugant a bàsquet !, de les 8 a les 14.00, ens ajuntavem fins a quatre equips i el que guanya es queda ... així que et jugaves la vida a cada partit.

Avui ja puc confessar que encara que tingués competició de natació o waterpolo lo de les hòsties a les vuit del matí creava addicció, així que jo hi anava... ja justificaria el blau d'alguna manera !.

De entrenador a Sabadell, cap a l'any 2000 o 2001, vam crear l'equip 'Fets Pols' i ens apuntarem a una Lliga per saciar la nostra ànsia de bàsquet... diguem que la cosa va ser divertida, crec que vam guanyar un partit en dos anys, però vam ser líders en sancions. ¿Pot ser que el meu germà li cridés rèptil a un àrbitre?... crec que sí, jo em moria de riure... ho sento.

Ja al Waterpolo Navarra des del 2007 vaig reprendre el costum del bàsquet de carrer, a Guelbenzu i a Larraina, per allò de que queixar-se no és una opció. Els James Stanton, Matt Hollan, Eric Carnohan, o l'Asier Esteve van ser els que més van destacar en el cos a cos i d'altres van aprendre a patir per defensar agònicament en un 3 contra 3 que et posava com una moto, on els Artola, Munarriz, Arriazu i d'altres es convertien en autèntics especialistes de tres...

I tornant a Folch i Torres, tota piscina de waterpolo - la nostra era de 33x16 - com cal, hauria de tenir sempre una porteria a l'aigua. La posàvem al fossat de salts o en els dos carrers que els hi 'robàvem' als cursets. Teníem tres pilotes Mikasa amb la marca en relleu, que duraven uns tres anys - no com les d'ara - i que havíem de prendre 'prestades' de la galeria del gimnàs des del qual ens haviem de penjar, ja que no teníem la clau, i resàvem perquè no ens enxampés en Ramon, el de manteniment, perquè alguna clau de grecoromana ens hauria fet si ens hagués enxampat.

Hores xutant ... i més hores xutant ...; i si no fent el 'banda a banda' de la piscina petita, de 1.40, i unes aturades increïbles amb l'impuls del terra i l'1x1 o el 2x2... quines batalles. I és que tot en aquesta piscina estava fet per durar i no trencar-se. Les grades de ciment; la paret del fons de les dutxes de marbre negre; el sòl rugós de la pileta, on podies córrer com un boig davant del Ramon sense por a caure ja que tenia un 'grip' impressionant.

El 2000 vaig començar d'entrenador a Sabadell i mentre construïen 'La Catedral', que l'anomenava així per les seves columnes, la preciosa piscina de 33, entrenàvem a la de 50. Un dia vaig passar per la passarel·la que connectava les piscines i vaig veure que començaven a posar unes planxes d'aglomerat de goma, o sorra o jo que sé...; n'hi havia un tros al terra, el vaig agafar i el vaig trencar amb les mans ben fàcilment. Vaig avisar a l'arquitecte que això no duraria gens.... "y que sabrá este tio..." que devia pensar. Els fluorescents de darrere de la porteria, tampoc eren massa bona idea. Els panells amb el mateix material de les parets tampoc. No em van fer ni cas !. Es van haver de gastar una 'pasta' en xarxes i en reemplaçar les planxes trencades. Era massa 'pija', deixa que t'expliqui com és una piscina indestructible com la Folqui per waterpolo !...

Eren bons temps i van caure els vuit Campionat d'Espanya: el de 1972, en la primera derrota en aquesta competició del 'Natació' Barcelona des de 1912; després les Lligues dels anys 76, 77, 78 i 79; i les tres on vaig poder posar el meu gra de sorra, les dels anys 84, 85 i 86 ... a més de sengles finals europees de clubs amb el subcampionat de la Copa i la Recopa d'Europa de 1978 i 1982, respectivament.

Aquesta piscina va ser el motor d'aquest gran Montjuïc i de la construcció de les instal·lacions actuals del club a la muntanya de Montjuïc.

Piscina Municipal de 'Folch i Torres', gestionada pel C.N. Montjuïc (*)
Font: Arxiu JCE. Ft. Josep Brascó

Lamentablement en desaparèixer enderrocada per la piqueta municipal l'any 2003 es van esfumar una gran part de socis, que havien arribat a ser uns 9000, de manera especial els que pertanyien al barri i als quals seria complicat de poder-los recuperar.

Era una època de supervivents. Quan sagnaves per una hòstia contra el pal de la porteria fixa del Barceloneta seguies jugant.... després ja em posaré vuit punts si cal... no passa res. Quan tenies un dit trencat te'l arreglaves amb cinta aïllant, que ara hi ha partit, després ja li posarem el guix. 

O una nit a urgències per un atac intestinal, retorçant-me en una cadira de rodes fins a les 5 del matí i que quan el doctor et diu: "una setmana de descans".... i truco al Pepe Alcazar al matí, li explico i li dic: "ens veiem a la piscina". I allà en Michel Idoux, jugadoràs francès del Marsella, surt a la contra per la dreta per empatar a sis a la fase de la Copa d'Europa a la Sant Jordi.... jo ja sé on tirarà, és clar, que és la meva 'batalleta'; així que faig la parada, contra i 7-5... i es van acabar els dolors.

Anys més tard en una final de Lliga davant el Barcelona, ​​un jugador meu s'acosta i em diu: "tengo mocos, que entre otro jugador de titular".... i jo recordo: creuo la plaça, esquivo la clau de grecoromana d'en Ramon, el cop de puny a l'esquena del meu germà amb el qual em vaig trencar el dit, el Turbo rosa, haver de sortir al carrer en banyador amb els cèrcols dels cursets perquè ens roben les motos, la grada, la tanca, les hòsties sota de la cistella sense deixar anar la pilota....

Ho trobo a faltar, trobo a faltar la Folch i Torres... tot això em va venir al cap, així que vaig agafar al jugador per l'espatlla, el vaig acostar a la piscina i li vaig dir "tira !..." i li vaig donar una empenta...

Així es forgen els herois.

Manel Silvestre (**)

(*) La foto va ser realitzada per en Josep Brascó en la seva condició de fotògraf professional abans de dedicar-se plenament al waterpolo. Va ser un encàrrec per a la commemoració del XV Aniversari del C.N. Montjuïc, l'any 1969

(**) Format com a jugador a les files del Montjuïc, va militar en aquest club fins a l'any 1993, sent repetides vegades internacional amb l'equip espanyol. Va ser premiat amb el títol al 'Millor Porter' a la Lliga espanyola de la temporada 1985-1986. Va seguir la seva carrera en d'altres entitats. Com a entrenador va iniciar les seves activitats en el seu club amb l'equip femení, passant després pel C.N. Sabadell i actualment dirigeix ​​des de l'any 2007 el Waterpolo Navarra.

De la piscina 'Folch i Torres'... o aquel niño que miraba el waterpolo pero no veia el partido...

(El original de esta entrada fué publicado en el Facebook de Manel Silvestre a finales de 2020. Aquí lo reproducimos contando con su autorización)

Permitirme la licencia, pero esto no va de waterpolo, esto va de sufre el momento y ya curarás tus heridas.

Andaba por la Ronda, allá por los años 1976 o 1979... y vi a una multitud de gente con chándal en lo alto de la escalera en fila india, crucé entre la fila y me encontré a un par de entrenadores gritando: "preparados... ya !!" (¿porqué nunca dirían 'listos', los entrenadores de natación?). Los nadadores empezaron a correr uno detrás de otro, para cruzar la Plaza Folch i Torres hasta la salvación...

A los pies de la escalera la tienda de material subacuático Barragán, donde mas tarde compré ese Turbo de flores rosas en el 1985 por 400 pesetas, con el que cambié los cánticos de la piscina de 25 m. del Canoe del "Silvestre h... per...", al de por "como mola, ese bañata". Después la tienda de música Clave de Sol, después el drogadicto que cada día me pedía 5 duros (25 pesetas, o sea 0,15 €), "ya me pediste ayer", sus colegas en el banco de la plaza, la peluquería, el bar de la esquina y.... allí estaba Ella !... la piscina 'Folch i Torres', la casa del Montju.

En sus gradas de cemento tengo mis primeros recuerdos deportivos, con las banderas verdiblancas, los sombreros de tela con el nombre de los jugadores que hacía mi madre junto a las de otros compañeros; en una piscina repleta hasta la bandera para ver al equipo de Imre Szikora con los Gabriel Villarrubia, Juan López, Javier Vendrell, Ponç Puigdevall, Florentino Villa, Josep Gasch, Joan Sans, Carles Nogueroles, Carlos Martínez, Jordi Alonso, Josep Sans, Enric Bertran, Jaume Fité, Miquel Puig, Pere... y, como no, al gran Salvador Franch, el portero.

Equipo del Montjuïc, campeón de España de waterpolo 1976, 
en la piscina 'Folch i Torres'. Szikora (E), Puigdevall, Bertrán, 
Alonso, Sans, Martinez, Franch. Agachados: Vendrell, Fité, 
Villarrubia, J.A. Martinez, López, Gasch y Villa.
Fuente: Archivo JCE. Fondo Salvador Franch. Ft. Montejano

Me perdía goles, mirando con cara de tonto que es lo que hacía Franch mientras el equipo atacaba. El tío estaba a unos 5 metros de la portería, a la altura de esa valla sumergida de los 25 metros, y mirando o casi divisando cual General, la batalla que acontecía en el otro lado; siempre con esa mirada y estampa de Faraón, impresionante. En aquella época el portero contrario no podía hacer el pase mas allá de los 4 metros de la portería contraria, así que él estaba allí por si había un pase largo.

Las gradas eran una fiesta: los locales subiendo las escaleras a la derecha, los visitantes a la izquierda. Nos poníamos a parir y cuando acaba el partido nos cruzábamos en la escalera y nos despedíamos educadamente. Otros tiempos: "Som un 7 del Paralelu, Som un 7 del Poble Sec", así decía y rezaba la canción de la 'Vecchia Guardia'.

Salvador Franch en plena acción. Con gorro negro, 
Comas, Asensió y Puig siguen su parada.
Fuente: Archivo JCE. Fondo Salvador Franch. Ft. Montejano

La piscina contaba con un gimnasio que hacía las veces de campo de 'basket' donde nos pasábamos horas jugando a ese baloncesto de la calle, sin tiros libres, donde era mejor aguantar los cuatro o cinco tortazos y tirar que pedir la falta, eso sí que era duro.

A las 8 de la mañana nos juntábamos los sábados para darnos leña con los mayores del gimnasio con mi hermano Jordi, Sanchón (si, el entrenador), Piera, Jordi Mestres (el incansable animador del Montju... Montju..!, campeón en los Specials Olimpics en 'basket' y natación) con sus increibles triples, sus hermanos David y Joan, Ramon Sales... me dejo un montón de ellos; seis horas jugando a 'basket' !, de la 8 a las 14.00, se juntaban hasta cuatro equipos y el que gana se queda... así que te jugabas la vida en cada partido.

Hoy tengo que confesar, que aunque tuviera competición de natación o waterpolo lo de las hostias a las ocho de la mañana creaba adicción, así que yo iba... ya justificaría el moratón de alguna manera !.

De entrenador en Sabadell, sobre 2000 o 2001, creamos el equipo 'Fets Pols' - Hechos Polvo - y nos apuntamos a una Liga para saciar nuestra ansia de 'basket'... Digamos que la cosa fue divertida, creo que ganamos un partido en dos años, pero fuimos líderes en sanciones. ¿ Puede ser que mi hermano le llamara reptil a un árbitro ?... creo que si, me moría de risa... lo siento

Ya en el Waterpolo Navarra desde el 2007 retomé la costumbre del 'basket' de calle en Guelbenzu y Larraina por aquello de que quejarse no es una opción. Los James Stanton, Matt Hollan, Eric Carnohan, o Asier Esteban fueron los que mas destacaron en el cuerpo a cuerpo y otros aprendieron a sufrir para defender agónicamente en un 3 contra 3 que te ponía como una moto, donde los Artola, Munarriz, Arriazu y demás se convertían en auténticos especialistas de tres...

Y volviendo a 'Folch i Torres', toda piscina de waterpolo - la nuestra era de 33x16 - que se precie, tendría que tener siempre una portería en el agua. O la poníamos en el foso de saltos o en las dos calles que robábamos a los cursillos. Teníamos tres pelotas Mikasa con la marca en relieve, que duraban unos tres años - no como las de ahora - y que teníamos que pedir 'prestada' de la galería del gimnasio desde el cual nos colgábamos, ya que no teníamos la llave, y rezábamos para que no nos pillara Ramón, el de mantenimiento, porque alguna llave de grecorromana nos haría si nos pillaba.

Horas chutando... y más horas chutando...; y si no el banda a banda de la piscina pequeña, de 1.40,  y paradones increíbles con el impulso del suelo y 1x1 o 2x2... vaya batallas. Y es que todo en esa piscina estaba hecho para durar y no romperse. Las gradas de cemento; la pared del fondo de las duchas de mármol negro; el suelo rugoso de la pileta, donde podía correr como un loco delante de Ramón sin miedo a caerte ya que tenía un "grip" impresionante.

En el 2000 empecé de entrenador en Sabadell y mientras construían 'La Catedral', que la llamaba así por sus columnas, la preciosa piscina de 33,  entrenábamos en la de 50. Un día pasé por la pasarela que conectaba las piscinas y vi que empezaban a poner unas planchas de aglomerado de goma, o arena o yo que sé...; había un trozo en el suelo, lo cogí y lo rompí con las manos fácilmente. Avisé al arquitecto que eso no duraría nada.... "y que sabrá éste..." debió pensar. Los fluorescentes de detrás de la portería, tampoco eran buena idea. Los paneles del mismo material de las paredes tampoco. No me hicieron ni caso. Se gastaron una pasta en redes y en reemplazar las planchas. Era demasiado pija, deja que te explique como es una piscina indestructible como la Folqui para waterpolo !...

Eran buenos tiempos y cayeron los ocho Campeonato de España: el de 1972, en la primera derrota en esta competición del 'Natació' Barcelona desde 1912; después las Ligas de los años 76, 77, 78 y 79; y las tres donde puse mi grano de arena del 84, 85 y 86... además de sendas finales europeas de clubs con el subcampeonato de la Copa y la Recopa de Europa de 1978 y 1982, respectivamente.

Esa piscina fue el motor de ese gran Montjuïc y de la construcción de las instalaciones actuales del Club en la montaña de Montjuic.

Piscina Municipal de 'Folch i Torres', gestionada por el C.N. Montjuïc (*)
Fuente: Archivo JCE. Ft. Josep Brascó

Lamentablemente al desaparecer derribada por la piqueta municipal en el año 2003 se esfumaron una gran parte de socios, que llegaron a ser unos 9000, de manera especial los que pertenecían al barrio y que sería complicado volver a tener.

Era una época de supervivientes. Cuando sangrabas por una hostia en el palo de la portería fija del Barceloneta seguías jugando.... después ya me pondré ocho puntos... "no passa res". Donde un dedo roto lo arreglabas con cinta aislante, que hay partido, después ya le pondremos el yeso.

O una noche en urgencias por un ataque intestinal, retorciéndome en una silla de ruedas hasta las 5 de la mañana donde el doctor te dice "una semana de descanso".... y llamo a Pepe Alcazar por la mañana, le explico y le digo: "te veo en la piscina". Y allí Michel Idoux, jugadorazo francés del Marsella, sale a la contra por la derecha para empatar a seis en la fase de la Copa de Europa en la Sant Jordi.... ya sé donde va a tirar, claro, que es mi batallita; así que la paro, contra y 7-5... se acabaron los dolores.

Años mas tarde en una final de Liga frente al Barcelona, un jugador mío se acerca y me dice: "tengo mocos, que entre otro jugador de titular".... y yo recuerdo: cruzo la plaza, esquivo la llave de grecorromana de Ramón, el puñetazo en la espalda de mi hermano con el que me rompí el dedo, el Turbo rosa, salir a la calle en bañador con los aros de los cursillos por que nos roban las motos, la grada, la valla, las hostias debajo de la canasta sin soltar el balón....

Lo echo de menos, echo de menos la 'Folch i Torres'... todo eso vino a mi mente, así que cogí al jugador del hombro, lo acerqué a la piscina y le dije "tira !..." y le di un empujón... 

Así se forjan los héroes.

Manel Silvestre (**)

(*) La foto fué realizada por Josep Brascó en su condición de fotógrafo profesional antes de dedicarse plenamente al waterpolo. Fué un encargo para la conmemoración del XV Aniversaro del C.N. Montjuïc, en el año 1969

(**) Formado como jugador en las filas del Montjuïc, militó en éste club hasta el año 1993, siendo repetidas veces internacional con el equipo español. Fué premiado con el titulo al 'Mejor Portero' en la Liga española de la temporada 19865-1986. Siguió su carrera en otras entidades. Como entrenador inició sus actividades en su club con el equipo femenino, pasando después por el C.N. Sabadell y actualmente dirige desde el año 2007 el Waterpolo Navarra.

Sprints. Una de travesias...

Grupo de nadadoras y nadadores del Montjuïc en la Travesía de Banyoles de 1962
De pie: C. Medina, Molinero, Monzó, Escolies, Mari C. Medina, Marta Escolies,
A. Medina, N. Lloch. Agachados: Valdes, Marco, C. Llorca, Ferreres, Campos,
Solsona, Rosa M. Carabí, Ester Vila y la hermana del Solsona
Fuente: Archivo JCE. Fondo J. A. Molinero. Ft. SI (*)

Las travesías han sido desde siempre una alternativa a la rutina de las piscinas. Por regla general comportaban un desplazamiento del grupo, que se podía hacer en autocar, y pasar un buen día con los grupos respectivos: las nadadoras y nadadores por su cuenta y los padres disfrutando la fiesta a su aire. Quizás la más paradigmática en este sentido era la del lago de Banyoles, convocada generalmente el mes de septiembre.

Antes del boom de las largas distancias y las pruebas de aguas abiertas, finalmente olímpicas, cualquier rincón de mar, río, lago u otro brazo de agua ha sido bueno para celebrar una travesía, a menudo con periodicidad anual. En este 'Sprints' y con la ayuda de José Bas recordaremos algunas de 1967.

En la izquierda G. Navarro, C. Mayr, E. Castillo y J. Bas en la 'Travessía del Pg. Marítim'.
En la derecha J. Bas, M. Tomás, E. Castillo y A. Corell en la 'Travessía del Port'.
Fuente: Archivo JBM. Ft. SI

La primera foto corresponde a la última travesía del 'Passeig Marítim' (**) celebrada el 23 de setiembre de 1967. Según el reglamento de la travesía el ganador era el que lo había sido de la categoría absoluta, aunque el primero de la prueba infantil hubiera hecho un mejor tiempo. Este fue el caso de esta ocasión, de maner que Josep Bas, del Atlétic, fue el ganador de la prueba infantil y Gabriel Navarro, del Montjuïc, ganador absoluto aunque con un tiempo ligeramente superior al de Bas. Los acompañan Catalina Mayr, del Cataluña, como la ganadora absoluta de la prueba femenina y Elisabeth Castillo, del Montjuïc, que fue la primera clasificada infantil.

Recorte de El Mundo Deportivo de 25 de septiembre de 1967.
Fuente: Hemeroteca Mundo Deportivo

La foto de la derecha corresponde a la Travesía del Puerto de Barcelona del día 24 de septiembre de 1967, con Josep Bas como ganador infantil, mientras que Antoni Corell fue el ganador absoluto. En la categoría femenina Montse Tomás, del 'Natació', fue la primera de la clasificación absoluta y Elisabeth Castillo la de la travesía infantil. Dado que las distancias respectivas de la travesías infantil y la de las absolutas eran diferentes, aquí no se podía dar el caso anterior.

Como las cosas van y vienen, Gabriel Navarro había ganado la 'Travessía de Banyoles' absoluta a principios de septiembre pero en la clasificación total se vió superado por Josep Pujol, del Banyoles, al haber hecho un mejor tiempo éste último en la prueba infantil. Además se daba el caso de que Josep Pujol fue el primer nadador local en ganar la histórica travesía apenas justo al realizarse la vigésimo cuarta edición. Elisabeth Castillo, una vez mas, ganó la clasificación infantil.

Tres de los cuatro protagonistas de la foto del Paseo Marítimo se reencontrarían a primeros de octubre en una de las últimas travesías de la temporada, la del 'Port de Tarragona'. Con una participación masiva de las nadadoras y los nadadores del Montjuïc, Josep Bas llegó en primer lugar, mientras que Gabriel Navarro encabezaba el grupo de perseguidores del Montjuïc. La Elisabeth Castillo repite el primer lugar, en este caso absoluto, bien escoltada por sus compañeras del club.

Recorte de El Mundo Deportivo del 5 de octubre de 1967.
Fuente: Hemeroteca Mundo Deportivo

Sin movernos de Cataluña en este 1967 aún tuvieron lugar muchas mas travesías, como la Tussols-Basil por el río Fluvià en Olot o las de los diferentes puertos o bahías de la costa, como las de Blanes, Tossa, Palamós, Sitges y algunas más. Cada una de ellas tenía su particular interés; desde las que combinaban la travesía con alguna festividad local hasta las que incorporaban algún tipo de fin de fiesta con partidos de fútbol, ​​cucañas o la captura de alguna oca o algún pato vivo lanzado al agua... hecho que ahora sería considerado maltrato animal, con toda la razón ... pero eran otros tiempos.

Josep Bas y Josep Castellví

(*) La foto tiene un pie hecho por el mismo Juan Antonio Molinero, con la expresiva efusión por el carácter festivo de la jornada. La identificación de casi todos los presentes en la foto la ha facilitado el mismo 'Moli'

(**) El actual 'Passeig Marítim' nació con el nombre de "Paseo Marítimo General Acedo Colunga", en honor del "Gobernador Civil y Jefe Provincial del Movimiento" en cuyo mandato se efectuó su realización. Cuando hablemos de la playa del club nos volveremos a encontrar con su nombre

Sprints. Una de travessies...

Grup de nedadores i nedadors del Montjuïc a la Travessia de Banyoles de 1962
Drets: C. Medina, Molinero, Monzó, Escolies, Mari C. Medina, Marta Escolies, 
A. Medina, N. Lloch. Ajupìts: Valdes, Marco, C. Llorca, Ferreres, Camps, 
Solsona, Rosa M. Carabí, Ester Vila i germana del Solsona
Font: Arxiu JCE. Fons J.A. Molinero. Ft. SI (*)

Les travessies han estat des de sempre una alternativa a la rutina de les piscines. Per regle general comportaven un desplaçament del grup, que es podia fer en autocar, i passar un dia amb les colles respectives: les nedadores i nedadors per el seu cantó i els pares fent barrila al seu aire. Potser la mes paradigmàtica en aquest sentit era la del llac de Banyoles, convocada generalment el mes de setembre.

Abans del boom de les llargues distàncies i les proves d'aigües obertes, finalment olímpiques, qualsevol racó de mar, riu, llac o altre braç d'aigua ha estat bo per a celebrar-hi una travessia, sovint amb periodicitat anyal. En aquest 'Sprints' i amb l'ajut d'en Josep Bas en recordarem algunes de l'any 1967.

A l'esquerra G. Navarro, C. Mayr, E. Castillo i J. Bas a la Travessia del Pg. Marítim.
A la dreta J. Bas, M. Tomás, E. Castillo i A. Corell a la Travessia del Port.
Font: Arxiu JBM. Ft. SI

La primera foto correspon a la darrera travessia del Passeig Marítim (**) celebrada el 23 de setembre de 1967. Per el reglament de la travessia el guanyador era el que ho havia estat de la categoria absoluta, encara que el primer de la prova infantil hagués fet un millor temps. Aquest va ser el cas d'aquest any, de manera que en Josep Bas, de l'Atlètic, va ser guanyador de la prova infantil i en Gabriel Navarro, del Montjuïc, guanyador absolut tot i que amb un temps lleugerament superior al d'en Bas. Els acompanyen la Catalina Mayr, del Catalunya, com a la guanyadora absoluta de la prova femenina i la Elisabeth Castillo, del Montjuïc, que va ser la primera classificada infantil.

Retall de 'El Mundo Deportivo' de 25 de setembre de 1967.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La foto de la dreta correspon a la Travessia del Port de Barcelona del dia 24 de setembre de 1967, amb en Josep Bas com a guanyador infantil, mentre que l'Antoni Corell en va ser el guanyador absolut. A la categoria femenina la Montse Tomás, del 'Natació', en va ser la primera de la classificació absoluta i l'Elisabeth Castillo la de la travessia infantil. Donat que les distàncies respectives de les travessies infantils i la de les absolutes eren diferents, aquí no es podia donar el cas anterior.

Com que les coses van i venen, en Gabriel Navarro havia guanyat la Travessia de Banyoles absoluta a principis de setembre però en la classificació total es va trobar superat per en Josep Pujol, del Banyoles, en haver aquest darrer fet un millor temps a la prova infantil. A mes es donava el cas que en Josep Pujol va ser el primer nedador local en guanyar la històrica travessia tot just en fer-se la vint-i-quatrena edició. L'Elisabeth Castillo, una vegada mes, va guanyar a la classificació infantil.

Tres del quatre protagonistes de la foto del Passeig Marítim es retrobarien a primers d'octubre en una de les darreres travessies de la temporada, la del Port de Tarragona. Amb una participació massiva de les nedadores i els nedadors del Montjuïc, en Josep Bas va arribar en primer lloc, mentre que en Gabriel Navarro encapçalava el grup de perseguidors del Montjuïc. La Elisabeth Castillo repeteix el primer lloc, en aquest cas absolut, ben escortada també per les seves companyes del club.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 5 d'octubre de 1967.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Sense moure'ns de Catalunya aquest any 1967 es feren encara moltes mes travessies, com ara la Tussols-Basil per el riu Fluvià a Olot o les dels diferents ports o badies de la costa, com ara les de Blanes, Tossa, Palamós, Sitges i algunes mes. Cadascuna d'elles tenia el seu particular interès; des de les que combinaven la travessia amb alguna festivitat local fins a les que incorporaven algun tipus de fí de festa amb partits de futbol, cucanyes o la cacera d'alguna oca o algun ànec viu llençat a l'aigua... que ara seria considerat maltractament animal, amb tota la raó... però eren uns altres temps.

Josep Bas i Josep Castellví

(*) La foto té un peu fet per el mateix Juan Antonio Molinero, amb l'expressiva efusió per el caràcter festiu de la diada. La identificació de quasi tots els presents a la foto l'ha facilitada el mateix 'Moli'

(**) L'actual Passeig Marítim va neixer amb el nom de "Paseo Marítimo General Acedo Colunga", en honor del "Gobernador Civil y Jefe Provincial del Movimiento" que en va promocionar la seva realització. Quan parlem de la platja del club tornarà a sortir el seu nom

Los que nos han entrenado...

Antecedentes

Lo que viene a continuación es una aproximación a los entrenadores de natación del Club Natació Montjuïc desde 1944 hasta el año 2000, que como ya hemos explicado en otras ocasiones es el límite temporal que nos hemos fijado para este blog.

Se trata de una aproximación que creemos bastante exacta pero que no se halla libre de los errores lógicos en un espacio de tiempo tan amplio. Cincuenta y seis años de entrenadores dan para múltiples incidencias y circunstancias que no siempre facilitan que sea sencillo determinar quién ha sido en cada momento el primer entrenador de natación del club.

Antes de mostrar el cuadro con el listado de entrenadores serán necesarias algunas puntualizaciones:

• En el cuadro que exponemos a continuación constan sólo los primeros entrenadores de natación
• Generalmente el entrenador de natación se hacía cargo también del entrenamiento de waterpolo masculino, al menos fue así hasta el año 1966 en que ambas funciones se separan, con un pequeño paréntesis de 1972-1974 cuando Agustí Mestres, bajo la presidencia de Joan Ballart, vuelve a ejercer ambas responsabilidades
• Hasta la llegada de Janos Gergely en enero de 1958 el cargo ha sido ejercido de manera fundamentalmente amateur

Histórico de entrenadores de natación del Montjuïc 1944-2000

Fuente: Elaboración propia Josep Bas y Josep Castellví

V. Esquiroz en la piscina municipal de Montjuïc.
J. Florensa, en la piscina municipal de Montjuïc.
J. Clemente en funciones de entrenador del club.
J. Gergely ya en Australia con su hija Sariki nacida en Barcelona.
Fuente: Elaboración propia con fuentes diversas

Albert Medina con Don Gambril en Ohaio, EE.UU, el año 1965.
Agustín Maestros firma como entrenador en octubre de 1972
Joaquín Álvarez en funciones de entrenador del club
Fuente: Elaboración propia con fuentes diversas

Joan Fortuny en funciones de entrenador del club.
Josep Bas nadador del club, antes de ejercer como entrenador
Jordi Murio recibe en 2018 el I Premio INEFC a la Excelencia
Fuente: Elaboración propia con fuentes diversas

Consideraciones a añadir

Algunos de estos entrenadores del club merecerán una entrada específica posterior, bien sea como Carnet de Socio o como otro tipo de artículo.

En los años que Josep Vendrell ejerce de entrenador también encontramos en esta función a Francisco Calamita, el nadador canario campeón y recordman español, que se encontraba en Cataluña trabajando para la empresa familiar. Su paso como entrenador fue muy efímero.

Vicenç Carmona hacía funciones de entrenador de menores o segundo entrenador cuando el titular Robert Carmany decide poner fin a su tarea y el primero pasa a hacer sus funciones de manera provisional por un periodo de poco más de ocho meses.

Albert Medina ocupó el cargo de primer entrenador por un periodo de once años, alcanzando para el club notables éxitos deportivos, entre los que se encuentra el de desbancar por primera vez en la historia de la natación catalana al 'Natació' Barcelona del título de campeón por equipos en los Campeonatos Generales de Catalunya; primero lo consiguieron las chicas en el año 1961 para repetir al año sigiente el mismo logro el equipo masculino.

Miquel Escolies venía compartiendo con Carme Ramos las tareas de entrenador de menores desde la puesta en funcionamiento de la piscina de Folch y Torres, en octubre de 1966 bajo la dirección de Albert Medina. Guillem Alsina, que habia sustituido a éste último, marchó a su vez del club y provocó que Escolies pasase a ocupar el cargo de primer entrenador hasta su incorporación al CN Granollers para ejercer esta misma función a finales de 1972.

El sábado 22 de junio de 1974 Agustí Mestres sufre un accidente conduciendo su coche, en el que también iban algunos jugadores de waterpolo, camino de Zaragoza para jugar contra El Helios. Los jugadores salieron ilesos pero, desgraciadamente, Mestres resultó gravemente herido con lesiones que precisaron de un largo periodo de convalecencia.

Recorte de 'El Mundo Deportivo' de 23 de junio de 1974.
Fuente: Hemeroteca Mundo Deportivo

Esto comportó la toma de dos decisiones para su sustitución. Por un lado el mes de noviembre de 1974 la directiva de Joan Ballart ficha como nuevo entrenador de waterpolo a Imre Szikora que hacía unos pocos meses había abandonado este mismo cargo en las filas del 'Natació' Barcelona; nuevamente la natación y el waterpolo tenían entrenadores diferenciados. Para llevar la responsabilidad del primer equipo de natación se decide contar con Enric Salas que venía haciendo las funciones de segundo entrenador con Agustí Mestres. Éste, una vez recuperado, volvería a hacer su tarea por espacio de unos pocos meses, antes de la llegada de Joaquím Álvarez

Fijando la mirada en los primeros entrenadores omitimos la necesaria figura de sus ayudantes o segundos entrenadores, si bien en algún caso ya hemos tenido que hablar de ellos. Entre éstos nos encontraríamos desde el Joan Reynés que ejercía esta función con Esquiroz hasta los Carmona, Pere Martinez Carrión o Antonio Fernández de los años sesenta. Mas adelante entrarán en acción los ya mencionados Miquel Escolies y Carme Ramos, colaboradores de Albert Medina a lo largo de muchos años.

Otra figura de segunda entrenadora que ha sido pieza clave en su apoyo al primer entrenador ha sido María Pilar Escriche, la 'Mapi', que desde el primer periodo de entrenador de Jordi Murio hasta entrados los años 2.000 ha venido desarrollando esta tarea con su particular tenacidad y su talento para la conducción de las y los jóvenes nadadores del club.

Josep Bas y Josep Castellví