Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta "baños populares de barcelona". Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta "baños populares de barcelona". Ordena per data Mostra totes les entrades

'Baños Populares de Barcelona, S.A.' (iII). Un viatge de la 'justicia social' a la rendibilitat econòmica...

26 d’abr. 2024

Dels resultats econòmics negatius...

Entre el lucre i la 'justicia social'

La inauguració del primer establiment de 'Baños Populares de Barcelona, S.A' (BPB) té lloc el 21 de novembre de 1940. Amb aquest motiu els promotors han convidat a un gran nombre d'autoritats, entre d'elles les de l'ajuntament de Barcelona, quin cinquè tinent d'alcalde, Aurelio Joaniquet Extremo, es disculpa per carta davant en Josep M. Soler Nolla - director de la 'Sociedad General de Aguas de Barcelona' (SGAB) - per la impossibilitat d'assistir-hi. Desprès d'afirmar que està plenament d'acord amb la finalitat que persegueix el nou establiment de BPB, segueix dient:

"Ese fin persiguió el Ayuntamiento con la inauguración de las Termas Municipales de la Plaza de España... ha sido (una) lástima que la situación económica del Ayuntamiento no haya permitido seguir montando estos servicios, como era nuestro propósito, en otras barriadas populares."

Lletra d'en Aurelio Joaniquet adreçada al director-gerent de la SGAB, Josep M. Soler Nolla, 
excusant la seva assistència a la inauguració dels banys populars de la Ronda Sant Pau.
Font: Arxiu AGBAR

Amb data del 26 de novembre de 1940, cinc dies desprès de la inauguració, el director de la SGAB li respon amb una llarga carta, on li fa saber l'esperit amb el qual l'entitat s'ha llençat a la tasca d'oferir aquests nous serveis. Entre d'altres coses, afirma que:

"... en el mundo esta clase de establecimientos son normalmente municipales, entre otras razones... porqué la iniciativa privada se aparta siempre de toda empresa que no tenga por cima la obtención de un beneficio remunerador...

Nuestro orgullo estriba precisamente en que sabiendo por anticipado que no vamos a 'ganar' y teniendo fundados temores de que podemos 'perder', nos sentimos en este aspecto 'Ayuntamiento', con la circunstancia de que por amor a la ciudad... el riesgo vamos a correrlo exclusivamente nosotros... El Ayuntamiento y nosotros somos líneas que convergen en un punto en el que está escrito este lema: 'El interés de la ciudad'.

Segueix l'escrit lamentant la percepció ciutadana de la SGAB com a propagadora de tot tipus de malalties i infeccions a través de la xarxa de les aigües de la Barcelona, per concloure que:

"El deseo de colaboración ya implica de por sí un respeto, una afección, un interés hacia la obra en que se quiere intervenir..." (els entre cometes i subratllats són els del text original) 

Proper a inaugurar-se el seu tercer establiment, a la Travessera de Gracia, la SGAB i BPB editen, de manera conjunta, un fullet informatiu. Les primeres vuit pàgines es dediquen a lloar la qualitat assolida per la SGAB els darrers anys i la posició capdavantera de la ciutat de Barcelona, entre les millors metròpolis espanyoles i mundials, pel que fa a la seva xarxa distribuïdora d'aigües i en els diferents ratios d'higiene i salut de la població que s'analitzen. 

Les darreres sis es centren a explicar la tasca endegada per la filial BPB on, entre d'altres arguments, es fa una nova declaració dels seus principis, aliens al lucre econòmic:

"Con ello quedan inaugurados y en pleno funcionamiento sus tres locales,... colaboración positiva a la labor municipal de higienización de la ciudad, establecida sobre base de precios reducidos al mínimo que impone el coste del servicio, sin idea alguna de lucro, pues todo estímulo comercial queda excluido de esta empresa, atenta sólo a elevar el nivel higiénico y el tono civil de unos importantes sectores de nuestra ciudad."

Portada del fullet editat per SGAB i BPB, de manera conjunta,
amb motiu de la inauguració de la Travessera de Gracia.
Font: Arxiu AGBAR

Defugint, doncs, la idea de benefici econòmic per la gestió dels tres equipaments oberts: Ronda, Sèquia Comtal i Travessera, cal cercar la rendibilitat de la inversió en dos aspectes complementaris:

  • D'una banda contribuir a l'ideal programàtic del nou règim de la 'justicia social', molt pròpia de la pàtina falangista que l'impregna en els seus primers anys
  • De l'altre dur a terme una molt potent campanya de relacions públiques de la SGAB, centrada en dos objectius complementaris:
    • vers al públic en general, com una mostra de la seva vocació de servei, adreçada a les classes menys afavorides de la ciutat
    • de cara a l'administració municipal - a la qual 'supleix' en aquest aspecte de les seves funcions - mostrant una ferma voluntat d'enteniment i col·laboració, allunyada de les batalles polítiques sobre la municipalització del servei, pròpies del primer terç del segle XX

Primers anys de pèrdues a BPB

Un cop ja es troben en marxa les tres instal·lacions de BPB, els seus gestors són en condicions d'evaluar-ne els comptes de resultats.

En el quadre que presentem podem veure'n l'evolució produïda entre 1940 i 1945. 


Resum dels comptes de resultats de BPB entre 1940 i 1945, 
presentats i aprovats al seu consell d'administració.
Font: Arxiu AGBAR

Els anys 1941 i 1942 responen al ple funcionament de l'establiment de la Ronda, mentre que per a conèixer els resultats conjunts de les tres instal·lacions cal esperar als anys de 1944 i 1945, quan a l'any anterior s'han incorporat els altres dos establiments de Sèquia Comtal i Travessera.

El resultat de l'any 1943 és significatiu del menor pes relatiu que representa en ingressos i despeses l'equipament de la Sèquia - que ha estat actiu onze mesos de l'any -, mentre que a partir de 1944 la incorporació del de Travessera, que és el més complet i que com el de la Ronda compta amb piscina coberta, incrementa de manera notable tant els ingressos com les despeses.

Abans d'amortitzacions es produeix un rendiment brut positiu en tres dels sis anys analitzats, mentre que en els altres el resultat és negatiu; especialment l'any 1945, quan s'ha produït una baixa en els ingressos superior al 4%, mentre que les despeses s'han seguit incrementant el 12%. 

Cal tenir present que la dècada 1940-1950 registra la inflació acumulada mes gran des de l'inici de la sèrie històrica, a la dècada de 1830-1840, amb un 197.19 % i una taxa mitjana anual d'un 11.51 (*).

Els resultats definitius desprès d'amortitzacions són sempre deficitaris, com era previst, amb un increment notable a partir de 1945. Tal vegada, però, aquests dèficits són superiors als esperats, de manera que els respectius consells d'administració de la SGAB i de BPB es proposen de trobar noves estratègies que millorin aquests comptes. 

...a les noves estratègies de gestió.

La municipalització del servei...

En les cartes de 1940, que hem esmentat a l'inici de l'article, assistim a una mena de sondeig referent a la possible col·laboració a establir entre BPB i l'ajuntament de Barcelona. Les converses i els contactes són molt freqüents, afavorits per els lligams personals entre responsables de les dues institucions. 

L'any 1947, amb tota l'experiència del primers anys de ple funcionament, els gestors de BPB s'adrecen al tinent d'alcalde de l'ajuntament, en Domingo Miró Sans, sol·licitant que l'ens municipal és faci càrrec de la propietat dels tres equipaments ja construïts, gestionant-los per sí mateix o amb una concessió administrativa a la mateixa BPB.

A finals de 1949 segueixen aquestes converses, que tenen com a resultat que en Joan Mercè Bernet, director de BPB, presenti una instància adreçada al llavors alcalde, Josep M. Albert Despujol, amb data del 13 de febrer de 1950, demanant de manera oficial el traspàs dels establiments de l'empresa a l'administració de la ciutat. 

Les propostes de BPB sempre van en la mateixa direcció basada en tres punts a complir totalment o parcial:

  • Compra dels establiments de BPB per l'ajuntament, mitjançant el pagament d'un preu acordat que compensi la inversió feta per l'empresa
  • Gestió directe per el municipi, o bé concessió administrativa a BPB per a fer-la
  • En el seu defecte, constitució d'una societat mixta publica-privada entre l'ajuntament i BPB, que n'assumeixi la propietat i la gestió, sempre amb majoria de capital públic

A mitjans d'aquest mateix any l'empresa, a requeriment dels serveis tècnics municipals, els hi presenta un ampli dossier informatiu, el qual va acompanyat de plànols on es detallen els establiments de banys de la ciutat, incloent-hi  els de BPB i les termes municipals de Plaça d'Espanya, que pot servir de guia per a preveure nous emplaçaments d'aquest tipus d'equipaments.

A partir d'aquests fets el municipi nomena una comissió mixta de regidors i tècnics dels seus serveis, encapçalada pel tinent d'alcalde Antoni Segon Gay, per tal que giri visita a les instal·lacions de l'empresa dels banys populars i en redacti el seu informe corresponent, quina tasca recau en Emili Compte Pi, regidor del districte de Poble NouLa visita als locals esmentats es produeix el dia 2 de març de 1951, essent rebuts i acompanyats per els caps de la SGAB i de BPB.

Pocs dies desprès de la visita s'escau la vaga de tramvies de la ciutat de Barcelona, que provoca el cessament del governador civil de la provincia i el de l'alcalde de la ciutat. Amb la remodelació del govern municipal proposada per el nou governador, el general Felipe Acedo Colunga, en Emili Compte passa a ser tinent d'alcalde, i finalment redacta l'informe previst amb data del 18 de novembre de 1951. 

L'escrit consta de quatre pàgines, on es fa una breu descripció dels establiments de BPB, per a concloure que:

"Se hace constar que todos los locales visitados reúnen las mas amplias condiciones... por el perfecto estado de conservación en los cuartos de baños y duchas, dependencias y salas de máquinas... se trata de establecimientos bien dotados en todos los aspectos y respondiendo al aspecto social de la compañía, loable por su finalidad para con la población, dado que ha venido a cubrir unas necesidades de los habitantes de las clases menesterosas al brindárseles unos servicios de higiene a unos precios económicos y que son prestados con todo confort."

El cas es que segueix passant el temps sense que hi hagi cap progrés en la proposta de municipalització dels establiments de BPB, que entre tant segueixen acumulant pèrdues. 

Encara el 4 d'agots de 1955 en Joan Mercè, director de BPB, fa una darrera gestió en remetre a l'alcalde del moment, Antoni M. Simarro Puig, una segona i darrera instància on recorda els passos fets fins al moment i demana que els tràmits per al traspàs dels equipaments a l'ajuntament es reprenguin el més aviat posible.

Reproducció de la instància adreçada a l'alcalde de Barcelona, Antoni M. Simarro Puig, 
per el director de BPB, Joan Mercè Bernet, amb data del 4 d'agost de 1955.
Font: Arxiu AGBAR

En el nou escrit es reiteren les propostes fetes  en la primera instància del 13 de març de 1951, quan es feia esment de la intenció de l'ajuntament d'establir:

"locales sanitarios en distintas zonas de la capital... que ello crearía una competencia y una situación de desigualdad para la compañía firmante... ya que el Municipio puede ofrecer al público condiciones vedadas a una entidad privada..."

Atenent a aquest fet, en l'escrit de BPB és sol·licita de l'alcalde que:

"...como complemento de su amplio plan sanitario en proyecto, acordara pasar a su Activo (sic) los tres establecimientos antes citados, de acuerdo con la fórmula jurídica y compensaciones económicas que se determinaran, quedando o no la Sociedad firmante encargada de su explotación..."

Un fet rellevant és que amb data del 10 de juny de 1955, poques setmanes abans de donar-se entrada a la darrera instància de BPB, s'ha produït un relleu a la regidoria d'esports de l'ajuntament de Barcelona, que ha passat de mans d'en Carles Pena Cardenal a les d'en Joan Antoni Samaranch Torelló

La realitat es que tant Carles Pena com el seu successor són contraris a assumir les instal·lacions de BPB, atès que tenen com a projectes prioritaris la construcció d'equipaments esportius als barris de la ciutat; en especial les primeres piscines cobertes municipals, que es troben en fase de projecte: la del barri del Poble Nou - inaugurada el 1960 -, i la de la plaça de la Reina Amalia - l'any 1966 -.

La via de la rendibilitat econòmica: dels banys de mar als campings...

A partir de mitjans dels anys cinquanta les condicions higièniques de les llars a Barcelona comencen a experimentar una lleugera però constant millora. Cada cop hi han més possibilitats de duxtar-se en moltes cases dels barris treballadors, amb la qual cosa la demanda del servei de bany i dutxa disminueix. 

Descartat el camí de l'absorció dels seus locals per l'administració, BPB vol trobar la manera de redreçar la situació de dèficit econòmic que la porta a la inviabilitat.  El consell d'administració de BPB, sota la gestió en el dia a dia del seu director, centra el camí cap a la rendibilitat econòmica en dos vessants:

  • D'una banda cal implementar una política d'augment dels preus, de manera sostinguda en el temps. 
  • De l'altre es necessari diversificar l'oferta, comptant amb l'ajut de la seva matriu SGAB, per tal de dissenyar nous serveis

Els augments de preus, a més de la repercussió en els clients individuals, afecten de manera greu els dos clubs de natació que en depenen. El C.N. Catalunya i el C.N. Montjuïc, usuaris de les piscines de Travessera i la Ronda, respectivament, veuen com des de finals del cinquanta els increments del lloguers són continuats, fins a fer-se inasumibles pels clubs. 

Només la intervenció de les autoritats esportives - locals i nacionals - permeten la continuïtat de l'ús d'aquestes instal·lacions, arribant al fet que una part dels augments són suportats per la pròpia 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes', presidida aquells anys per en José Antonio Elola-Olaso i representada a Catalunya per en Joan Antoni Samaranch. 

Reflex a la premsa esportiva i al butlletí del C.N. Montjuïc de la sostinguda pressió 
per els augments dels lloguers fets per BPB des de 1955 en endavant.
Font: Hemeroteca ARCA; Mundo Deportivo i Arxiu JCE

El vessant de la diversificació de l'oferta ve de la mà d'una altra filial de la SGAB, la societat anònima 'Aguasbar', creada als anys quaranta com una patrimonial per a l'adquisició de terrenys destinats a la construcció de segones residències en indrets costaners propers a Barcelona.

L'empresa havia invertit especialment a la costa dels municipis de Gavà i Viladecans. Aquest litoral, que s'inicia al Prat i acaba a Castelldefels, havia estat definits els anys trenta com a lloc ideal per a crear el que els arquitectes i tècnics del GATCPAC van definir com la 'Ciutat del Repòs', pensada per a l'oci i el descans dels ciutadans de la gran Barcelona, especialment els de les classes treballadores.

El projecte del GATCPAC descarta la costa de llevant de la urbs barcelonina, que consideren insalubre,  per la massificació urbana i el desenvolupament industrial facilitat per la via del tren de Mataró i la carretera nacional. Llavors els dissenyadors de la 'Ciutat del Repòs' giren els ulls cap a la zona de garbí, al sud-oest de Barcelona, mal comunicada, i on ha estat possible de conservar una extensa franja de pinedes que separen les platges dels nuclis habitats.

Esquerra, cartell de l'exposició del 'Projecte GATCPAC' feta l'any 1933 al soterrani 
de la Plaça Catalunya. Dreta, Retall del n. 7 de la revista A.C del GATEPAC 
de l'any 1932, on s'exposa amb detall el projecte. 
Font: Arxiu històric COAC i BNE

El projecte del GATCPAC preveu la construcció d'una via ràpida que ha de ser la prolongació de la gran via de les Corts Catalanes i portarà en pocs minuts a la zona litoral del Baix Llobregat. (**)

Aquesta planificació se'n va en orris a causa de la guerra. Un cop passada aquesta, la intenció de la SGAB de construir segones residències es veu afectada per el retard en la construcció de l'autovia de Castelldefels i, més significativament, per l'aprovació l'any 1953 del anomenat 'Plan de Ordenación Urbana de Barcelona y su Zona de Influencia' - també conegut com a 'Plan Comarcal' -, que canvia les perspectives inicials de la seva filial 'Aguasbar, S.A.', que finalment es dissol, passant el seu patrimoni a l'empresa matriu. 

La nova planificació obliga als ajuntaments de la zona d'influència de Barcelona a confegir cadascun d'ells el seu propi pla parcial, seguin les directrius del comarcal. El resultat és que les calificaciones de les pinedes, delimitades per l'autopista i el mar, van des de la de zona jardí intensiva - a Gavà - fins a la de zona d'usos esportius - en gran part de Viladecans -, la qual cosa n'impossibilita els usos inicialment previstos per la SGAB.

Davant de la nova situació aquesta acorda amb BPB un nou ús per una de les parcel·les que posseeix a la zona. Amb data del 10 de març de 1958 els seus representants legals signen un contracte pel qual la primera cedeix a BPB, per un termini de vint anys, uns terrenys de la seva propietat coneguts com a La Pineda de Viladecans, que descriu així:

"El descrito terreno linda al Norte con la carretera de Barcelona a Castelldefels, al Sur con el límite marítimo-terrestre, al este con propiedad particular, y al Oeste con particulares y con la Laguna de La Murtra".

La intenció és la d'obrir un establiment de 'Baños de Mar', que segons l'esmentat contracte ha de constar de:

"... un grupo de trescientas cabinas-vestuarios, ocupando una superfície de 450 metros cuadrados, y un vestuario común que ocupará una superficie aproximada de 150 metros cuadrados, así como un local destinado a bar, con una pérgola y piscina infantil anexa... todo ello destinado a un establecimiento de baños de mar."

El projecte s'encarrega a l'arquitecte Ramón Tort Estrada, que reuneix a mes la condició de ser l'arquitecte municipal de l'ajuntament de Gavà. Per aquesta condició coneixia perfectament l'evolució del litoral de la vila, on s'hi havien anat construint alguns restaurants, com el Gavamar o La Pava. A més ell mateix era el responsable del disseny d'un precedent dels que han de ser els establiments dels banys de mar a la zona, en haver dissenyat el 'Balneario-Restaurante Capri' l'any 1957 a la riba gavanenca de l'estany de La Murtra.

Dreta: Postal dels anys seixanta del 'Balnerio-Restaurante Capri' a la platja de Gavà.
Esquerra: Plànol de l'original disseny de les dutxes que Ramón Tort va aplicar 
de manera sistemàtica a tots els seus projectes, incloent el de La Pineda.
Font: Web todocolección (postal); Facebook Camping Tortuga Ligera (plànol)

Amb l'elecció d'en Ramón Tort com a arquitecte les tramitacions administratives en el veí municipi de Viladecans es van veure resoltes amb una rapidesa gens habitual . Presentat l'expedient per BPB amb data de 15 de març de 1958, amb poc més de noranta dies ja se'n feia l'acte d'inauguració del nou establiment dels 'Baños de Mar de La Pineda'.

 

Imatge aèria de l'establiment de 'Baños de Mar de La Pineda',
 a la zona de Viladecans, inaugurat el 6 de juliol de 1958.
Font: Arxiu AGBAR. Ft. SI

Retall de La Vanguardia Española del dia 11 de juliol de 1958 
encapçalant la noticia de la inauguració de La Pineda.
Font: Hemeroteca La Vanguardia

Encara que la previsió és que la rendibilitat vingui de l'ús de les casetes de bany i els serveis annexes, la realitat va ser que aquests foren infrautilitzats. La gent es canviava majoritàriament en el cotxe, quin ús ja s'anava generalitzant, mentre que l'espai residual previst per a acampar sí que va tenir un rendiment inesperat, de manera que la Pineda és va reorientar de seguida com un dels primers càmpings turístics de Catalunya.

En informe presentat per en Joan Mercè, com a director de BPB, al seu consell d'administració amb data de 17 de juliol de 1959, aquest ja reorienta la instal·lació cap a l'explotació del càmping, que ha restat obert tot l'any i ha anat rebent una important afluència, especialment dels turistes estrangers, mes habituats a aquesta tipologia d'allotjament.

En paraules dels professors de la UPC, Manel Guàrdia Bassols i Maribel Rosselló Nicolau (***), en un dels seus treballs sobre aquest tema:

"La sobtada irrupció del turisme a Espanya i el fenomen inesperat de l’expansió dels càmpings, facilitat per l’ús creixent de l’automòbil i per un turisme conformat per les classes treballadores que veien en la pràctica del càmping una alternativa assequible de vacances, van oferir una inesperada taula de salvació (per a BPB).

El gir estratègic de l'empresa cap a l'explotació de càmpings turístics i dels seus serveis annexes ja és definitiu. Amb data de 22 de desembre de 1959 el seu consell d'administració acorda la compra dels terrenys de l'anomenada 'Cala Montgó', al terme municipal de L'Escala, propietat de la familia Comas i Comas Puig, que són completats amb una altre parcel·la al mateix indret propietat d'en Jaume Sans Arias. En total els terrenys adquirits s'apropen a les 16 hectàrees, en les quals s'inaugurarà l'any 1960 un dels càmpings emblemàtics de la nova orientació de BPB, el 'Càmping Montgó'

Vista de l'entrada i l'espai de recepció al 'Càmping Montgó', 
propietat de BPB, als primers anys seixanta.
Font: ANC. Ft. Gabriel Casas

També el mateix any de 1960, a la mateixa localitat de L'Escala, BPB pren en arrendament el 'Càmping Ampurias'. Junt amb càmping de Gavà 'Las Naciones', ja són quatre les instal·lacions que gestiona.

L'entitat engloba aquests equipaments sota una marca específica, que passen a ser coneguts com a càmpings 'BONREPÒS'. Amb tal de difondre aquest nou vessant de la companyia llança una promoció amb la imatge dels primers quatre càmpings de propietat o gestió de l'empresa: 'La Pineda', 'Càmping Las Naciones', 'Càmping Ampurias' i 'Càmping Montgó'.

Promoció de la nova divisió 'BONREPÒS' de BPB dedicada als càmpings.
Font: Arxiu AGBAR

L'èxit de la nova divisió arrossega l'original BPB a la seva desaparició, que es consuma amb data del 29 de desembre de 1961. A les acaballes d'aquest any en Eduard Buyé Rogés, nou conseller delegat, compareix davant del notari Enric Gabarró Sansó, per tal de portar a terme dos propòsits fonamentals:

  • Canviar el nom de la societat 'Baños Populares de Barcelona, S.A.' 
  • Aumentar el capital social de la nova societat; que passa dels vigents 6.500.000 pts. de l'antiga BPB a un total de 15.000.000 pts. gràcies a una ampliació de 8.500.000 pts.

El nom de nova la societat és el de 'Baños y Establecimientos Turísticos, S.A,' (BETSA). L'ampliació de capital respon a les necessitats de complir amb les previsions d'expansió de les noves estratègies de gestió. El model de gestió de BETSA es concentra en l'explotació de càmpings i altres establiment dedicats a l'oferta turística. A més, com a regle general, l'empresa aposta per l'arrendament dels terrenys, en comptes de la compra, de manera que por anar incrementant ràpidament la seva oferta sense necessitat de fer grans inversions. 

L'any 1966, desprès d'abandonar la marca 'BONREPÒS' per la més moderna i elaborada de 'Campings Europ', BETSA ja gestiona fins a setze instal·lacions d'aquestes característiques, entre els litorals català i el valencià.

La nova marca de BETSA, 'Campings Europ', aplicada a les 
seves dependències de 'El Molino', a la provincia d'Alacant.
Font: Arxiu AGBAR

L'objectiu de redreçar l'angoixant situació econòmica de l'antiga BPB s'acompleix plenament. De resultes de l'expansió de les noves estratègies de gestió, la tradicional divisió de banys públics de l'antiga BPB va perdent protagonisme a l'hora que s'incrementen les seves pèrdues, d'acord amb el progressiu menor ús dels seus serveis. Això porta a la reducció d'horaris i torns, especialment a la instal·lació de la Sèquia Comtal, fins a la desaparició d'aquest tipus d'oferta, l'any de 1969.

Abans el C.N. Montjuïc ja ha abandonat la piscina de la Ronda, en haver pres possessió l'octubre de 1966 de la piscina municipal de la plaça Folch i Torres, cedida per l'ajuntament en usdefruit. El C.N. Catalunya no tindrà aquest avantatge, i l'any 1969 es trobarà, literalment, al carrer en tancar la piscina de la Travessera. Malgrat això el club va resistir en el seu local provisional del carrer del Torrent de Can Vidalet, mentre que els esportistes entrenaven on i quan podien; fins a que l'any 1972 va poder establir-se a la nova piscina municipal de Pau Negre-Can Toda, que va rebre de l'ajuntament en concessió administrativa.

El darrer vestigi del passat memorable de la primitiva 'Baños Populares de Barcelona, S.A.' va ser, fins a ben entrat aquest segle XXI, la instal·lació de la Ronda de Sant Pau, que al llarg de successives 'reencarnacions' va finir la seva trajectòria desprès de mes de vuitanta anys de servei, sota la forma del 'Gimnàs Social Sant Pau' que, gestionat per una societat cooperativa, va fer una mena de retorn als seus orígens, tot adaptant-se a les noves necessitats socials dels barris del Raval. 

Encara l'any 2019 prop d'una quarantena d'antics esportistes de la natació i el waterpolo del Club Natació Montjuïc vam poder fer una darrera visita a la piscina de 18 x 7 metres, que tant determinant va ser per la consolidació del club al llarg dels vint anys que en va poder gaudir. Us en deixem un testimoni gràfic, com a cloenda d'aquest repàs a una part de la història de BPB.

Part de les nedadores i nedadors del C.N. Montjuïc que pogueren 
fer la visita a la piscina de la Ronda l'any 2019.
Font: Arxiu JCE. Ft. Enric Morera

Josep Castellví

(*) La inflació d'aquesta dècada només es veurà superada per la de 1970-1970, amb les dues crisis successives del petroli, quan es va enfilar fins a un 317,28 de percentatge acumulat. Dades extretes de 'La inflación en España. Un índice de precios al consumo, 1830-2012'. Jordi Maluquer de Motes. Estudios de Historia Económica, n. 64. Banco de España, 2013.

(**) El 'Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània' (GATCPAC) es constitueix a Catalunya els anys trenta del segle XX, amb l'objectiu d'acostar l'arquitectura i l'urbanisme català a les corrents d'avantguarda vigents a Europa, especialment a la corrents racionalista. El projecte de la 'Ciutat del Repòs' va ser, junt amb l'anomenat 'Pla Macià', una de les seves iniciatives mes destacades. La seva exposició detallada va ocupar gran part del n. 7 de la revista 'A.C. Documentos de Actividad Contemporánea' (1932), que gestionava el propi col·lectiu. El que podría haver estat una activitat pionera a Europa va quedar en no res en esdevenir-se la guerra civil.

(***) El que s'ha considerat històricament com a primer camping turístic de Catalunya - i possiblement d'Espanya - és el de la cala de La fosca, a Palamós, que va ser inaugurat l'estiu de 1954. 

L'equip format per els professors de la UPC, Manel Guàrdia Bassols i Maribel Rosselló Nicolau, ha estat responsable de nombrosos articles i comunicacions relacionats amb la gestió de l'aigua a Barcelona i la seva conurbació, a la vegada que han tractat específicament la qüestió poc estudiada de 'Baños Populares de Barcelona S.A.' en diferents estudis, com ara 'La eclosión de los campings en la España franquista: el caso de la "Playa de Barcelona" '. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales. UB, n. 1.300, Barcelona 2020; o 'Els Banys Populars de Barcelona. Un bon observatori de la difusió de les pràctiques higièniques'. Agrupació d'Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic, Barcelona 2018.

El Montjuïc en la piscina de la Ronda...

1 de maig 2021

Antecedentes

Unos meses después de terminada la guerra civil, en noviembre de 1939 se constituye en Barcelona la sociedad 'Baños Populares de Barcelona', BPB, como filial de la 'Sociedad General de Aguas de Barcelona', SGAB (*). Su finalidad social recogida en los estatutos es:

"... la fundación y explotaciones de establecimientos industriales destinados a baños, piscinas, duchas, gimnasia y deportes relacionados con estos medios higiénicos y de cultura física y a prestar los referidos servicios en las mejores condiciones conocidas de perfeccionamiento en beneficio de la salud pública."

Constitución ante notario de la sociedad "Baños Populares de Barcelona".
Fuente: Archivo AGBAR

Con el fin de cumplir sus objetivos fundacionales BPB construirá entre los años 1939 y 1943 tres instalaciones deportivas, la primera de las cuáles es la ubicada en la Ronda de Sant Pau nº 46. ​​El programa para su ejecución se centra tres aspectos fundamentales:

  • La dotación de servicios de higiene personal
  • La utilización deportiva de la piscina
  • La dotación de servicios complementarios

De estos criterios programáticos nace el proyecto definitivo, encargado al arquitecto Lluis Bonet Garí (1893-1993), que permitirá el inicio de su construcción, el once de diciembre de 1939. La inauguración de la instalación tendrá lugar el día 21 de noviembre de 1940, menos de un año después de iniciarse las obras.

Plano de plantas y de secciones de la piscina de la Ronda.
Fuente: Archivo AMCB

Se construyeron cinco baños privados; 31 y 15 duchas individuals; 34 y 21 cabinas individuales de vestuarios y 62 y 44 armarios de guardarropa, todo ello para hombres y mujeres respectivamente.

La piscina era de 18 x 7 metros, con una profundidad que iba desde el metro hasta los dos metros en su parte profunda. En el plano se observa un trampolín de saltos, que creemos que nunca fue instalado. En cualquier caso hubiera sido un peligro dada la poca profundidad. Los más veteranos aún vivos no recuerdan ningún elemento de saltos y, contrariamente, recuerdan que casi se podia tocar con los  pies en la zona de mayor profundidad. La instalación para la calefacción del agua contaba con una caldera que funcionaba con carbón los primeros años, aunque a mediados de la década se cambió el tipo de combustible por el fuel-oil.

En relación al coste previsto de la construcción el director de BPB, Juan Mercé, se dirige por carta al de la SGAB, José María de Soler Nolla, exponiéndole el presupuesto previsto y la desviación que podríamos llamar razonable, en estos términos:

Copia de la carta dirigida por Juan Mercé al director de la SGAB
Fuente: Archivo AGBAR

A la postre el coste estimado rondaba el medio millón de pesetas, que para 1939 no eran poca cosa ... Además la explotación de esta instalación fue siempre deficitaria, y aún mas al añadirse las otras dos que construyó BPB, por lo que con fecha de 14 de febrero de 1947 la SGAB se dirige al alcalde del Ayuntamiento de Barcelona, ​​Josep M. Albert Despujol, para negociar la posible municipalización del servicio, comprometiéndose a construir todavía dos instalaciones similares más, ubicadas en Sants y Sant Martí de Provençals. Las repetidas gestiones, que se prolongaron por varios años, no tuvieron nunca éxito y BPB mantuvo la titularidad del 'negocio' hasta principios de los años setenta sin que las dos nuevas instalaciones se llegaran a construir.

Ya tenemos piscina !

El boletín nº 2 del club informaba en diciembre de 1946 la buena nueva de la consecución de una piscina alquilada para los entrenamientos durante el período invernal, con la foto de la piscina de la Ronda en la portada, como hemos visto en una entrada anterior. El caso es que entre los años 1946 y 1966 esta fue la piscina cubierta de referencia para las nadadoras y los nadadores del Montjuïc.

El recorrido del contrato con BPB no fue fácil. La sociedad matriz de ésta, la SGAB, ya tenía asumido que la gestión de la Ronda sería deficitaria, por el tipo de propuesta que se hacía y por los precios a que se pusieron los servicios, pero la realidad superó las previsiones que se habían hecho. Esto llevó a una serie de tiras y aflojas, que afectaban al Montjuïc y Cataluña - que desde 1943 usufructuaba la piscina de BPB de la Travessera de Gràcia -, por la pretensión razonable de BPB de ajustar los precios de alquiler a los costes reales de las instalaciones. A menudo estos problemas se resolvían con la intervención personal de Joan Antoni Samaranch, que desde las diferentes posiciones políticas que fue ocupando dentro del régimen procuró que estos clubes pudieran seguir con su labor deportiva. Así, por ejemplo, el presidente Boronat firmó en 1956 un nuevo contrato de alquiler con la empresa propietaria por un importe de 4.500 pesetas mensuales que poco tiempo después de tomar posesión Esquiroz como nuevo presidente, a finales del mismo año, se tuvo que volver a negociar. Aún en el año 1965 ambos clubes recibieron de BPB una carta anunciando la suspensión del servicio, a pesar de que una vez más la mediación de los organismos deportivos oficiales resolvieron la situación.

Recorte del semanario 'Destino' del 25 de enero del año 1941 
refiriéndose a la obra de 'Baños Populares de Barcelona
con la imagen de la piscina de la Ronda
Fuente: Hemeroteca ARCA

La piscina de la Ronda ha conocido toda una legión de entrenadores, desde los amateurs de los comienzos hasta la profesionalización que se estrena con Janos Gergely en enero de 1958 para continuar, al marchar éste a finales de 1959, con el debut de Albert Medina que será el encargado de hacer la continuidad entre la Ronda y la nueva piscina de Folch i Torres, esta sí municipal y cedida en usufructo al CN Montjuïc a finales de 1966.

El camino habitual de acceso a la piscina de la Ronda era el del cursillista que, una vez que finalizaba el cursillo llegando al grupo de los que nadaban con suficiencia los 50 m., recibía una beca para poder seguir sus entrenamientos en la misma 'vella' de Montjuïc primero y para continuarlos en la piscina de la Ronda de cara al otoño-invierno . A partir de ahí se empezaba a entrenar normalmente con un segundo entrenador o ayudante del primer entrenador, como han sido los Vidal, Vendrell, Carmona, Martinez Carrión o Fernández, hasta el momento en que sus progresos en los entrenamientos lo hacían pasar a depender del primer entrenador del momento. Hay que hacer notar que alguno de estos segundos entrenadores también alcanzaron la posición de primero, como fue el caso de Josep Vendrell y más adelante de Vicente Carmona. La 'producción' de nadadoras y nadadores en la Ronda llegó a tres generaciones de deportistas del club y casi a una cuarta que ya se acabó de formar en Folch y Torres.

En la primera generación nos encontramos, por ejemplo, con las nadadoras Montse Ramos, Nuria Carmany o Mary Bernet, esta última es un caso excepcional al ser la primera nadadora del club el mismo 1944 proveniente del C.N. Cataluña y teniendo en cuenta que los que se conocía entonces como 'sección femenina' no se puso en marcha hasta el año 1947, cuando la Bernet ya estaba retirada. De entre los chicos podemos recordar a los Font-Prats, Francisco Andreu, Teo Poch o Josep Cercós entre estos pioneros de la Ronda.

En la segunda generación, ya más vinculada a la época de Janos Gergely y Albert Medina, encontramos, entre otros, a nadadoras como las Carme Ramos, Carme Medina, Maria Pantinat, Tina Boira o Nuria Llonch y chicos como los hermanos Medina, Carlos y Albert, Juan Antonio Molinero, José A. Abadias, Paco Bonet o Jaume Monzó.

Janos Gergely en la Ronda. Albert Medina en la 'vella' de Montjuïc
Fuente: Archivo CNM y Archivo JCE, respectivamente. Fts. SI

La tercera corresponde plenamente a la continuidad de Albert Medina como primer entrenador y nos encontramos con chicas como las Rosa Segarra, Carme Nacher, Pilar Arquero o Elisabeth Castillo, mientras que de entre los chicos podemos recordar a los Eduard Costa, Jordi Murio, Gabriel Navarro, Carlos Sánchez o Paco Segura y otros tantos que contribuyeron a los éxitos de esta etapa.

Aún habría una cuarta generación, muy a finales de la utilización por el Montjuïc de la Ronda y más centrados en la piscina de Folch y Torres, como son las Isabel Ortega, Lidia Flaqué, Merçé Pallares o los hermanos Hernández, M. Carmen y Antonio, acompañados por Antoni Comas, Jorge Luciano, los hermanos Nogueroles, Marc Carrizo y tantos más.

Los resultados los hemos ido viendo y los seguiremos viendo en futuras entradas. Sea en actuaciones como equipo o de manera individual el club fue consolidando su progresiva importancia en el mundo de la natación catalana y española, con hitos tan relevantes como los de conseguir desbancar al 'Natació' Barcelona del lugar de privilegio que había ido ostentando en los Campeonatos de Cataluña desde los inicios de estas competiciones; primero fueron los infantiles masculinos en Tàrrega 1958, más adelante en los absolutos las chicas en 1961 y los chicos en 1962 en la piscina de Montjuïc. Además a nivel individual y desde inicios de los años cincuenta las marcas de los deportistas del club se fueron acercando y, finalmente, superando algunos récords tanto de Cataluña como de España y tanto de categorías como absolutos. El punto culminante de esta etapa será la medalla de plata de Jaume Monzó en los Campeonatos de Europa de 1966 en Utrecht.

Epílogo

En octubre de 1966 el club toma posesión de la 'nueva' piscina municipal de la plaza Folch i Torres y abandona la de la Ronda. La empresa BPB mantendrá su gestión hasta que a principios de los años setenta esta pasará a ser realizada por la Escuela Pías de San Antón, que la utilizó para sus actividades escolares. En 1987 la FCN, que está haciendo reformas en la piscina Sant Jordi, toma la gestión que mantendrá hasta que a principios de los años noventa la traspasará a un equipo formado por expertos en gestión deportiva, que previa una ampliación y actualización de la gestión convertirán la instalación en el 'Sant Pau Sport Club' que disfrutó de una renovada vida a lo largo de un buen número de años.

Finalmente estos últimos gestores dan por finalizada su etapa y traspasan la gestión a sus trabajadores, que constituidos en cooperativa el año 2012 y con el nombre de 'Gimnàs Social Sant Pau' emprenden esta nueva vía de devolver la instalación a sus orígenes fundacionales como servicio a los barrios que la rodean, poniendo el énfasis en la tarea de apoyo y soporte a la acción social del ayuntamiento en aquellas ofertas a las que no le ha sido posible llegar. Las dificultades de la actual gestión en el orden económico y sus problemas para evitar los sucesivos desahucios propuestos han sido motivo de informaciones públicas bastante continuadas como para que sea necesario que las volvamos a mencionar.

Si creemos necesario, sin embargo, expresar nuestro apoyo a la gestión y a las instituciones y entidades que tienen en sus manos facilitar el desatasco de la situación actual. Habrá que encontrar la formulación adecuada que permita a los cooperativistas y trabajadores del Sant Pau poder hacer su trabajo de una manera menos traumática y angustiosa de como lo han debido hacer en estos últimos años.

Foto del vestíbulo de Sant Pau.
Fuente: Archivo AGBAR. Ft. SI

Josep Castellví

(*) La sociedad BPB merecerá una entrada específica para poder profundizar, además de en la piscina y baños de la Ronda de Sant Pau, en las otras dos instalaciones que construyó: la de Travessera de Gracia, usufructuada por el C.N. Cataluña, y la de la Sèquia Comtal en el barrio del Clot

El Montjuïc a la piscina de la Ronda...

30 d’abr. 2021

Antecedents

Uns mesos després d'acabada la guerra civil, el novembre de 1939 es constitueix a Barcelona la societat "Baños Populares de Barcelona", BPB, com a filial de la "Sociedad General de Aguas de Barcelona", SGAB (*). La seva finalitat social recollida als estatuts es la de: 

"... la fundación y explotación de establecimientos industriales destinados a baños, piscinas, duchas, gimnasia y deportes relacionados con estos medios higiénicos y de cultura física y a prestar los referidos servicios en las mejores condiciones conocidas de perfeccionamiento en beneficio de la salud pública."

Constitució davant notari de la societat "Baños Populares de Barcelona".
Font: Arxiu AGBAR

Amb la finalitat d'acomplir els seus objectius fundacionals BPB construirà entre els anys 1939 i 1943 tres instal·lacions esportives, la primera de les quals es la ubicada a la Ronda de Sant Pau n. 46. El programa per a la seva execució es centra tres aspectes fonamentals:

  • La dotació de serveis d'higiene personal
  • La utilització esportiva de la piscina
  • La dotació de serveis complementaris

D'aquests criteris programàtics en neix el projecte definitiu, encarregat a l'arquitecte Lluis Bonet Garí (1893-1993), que permetrà l'inici de la seva construcció, l'onze de desembre de 1939. La inauguració de la instal·lació tindrà lloc el dia 21 de novembre de 1940, menys d'un any desprès d'iniciar-se'n les obres.

Plànol de plantes i seccions de la piscina de la Ronda.
Font: Arxiu AMCB

Es construïren cinc banys particulars; 31 i 15 dutxes; 34 i 21 cabines individuals de vestidors i 62 i 44 armaris de guarda-roba, tot això per a homes i dones respectivament.

La piscina era de 18 x 7 metres, amb una fondària que anava des del metro fins als dos metres a la part fonda. En el plànol s'observa un trampolí, que creiem que mai va ser instal·lat. En qualsevol cas hagués estat un perill donada la poca profunditat. Els més veterans encara vius no en recorden pas cap element de salts i, contràriament, recorden que gairebé es tocava de peus a la part fonda. La instal·lació per la calefacció de l'aigua es feia amb una caldera que funcionava amb carbó els primers anys, per bé que mitjans els anys 40's ja es va canviar el tipus de combustible per el fuel-oil.

En relació al cost previst de la construcció el director de BPB, Juan Mercé, s'adreça per carta al de la SGAB, José Maria de Soler Nolla, exposant-li el pressupost previst i la desviació que en podríem dir raonable, en aquest termes:

Còpia de la carta adreçada per Juan Mercé al director de la SGAB
Font: Arxiu AGBAR

Fet i fet el cost estimat voltava el mig milió de pessetes, que per a l'any 1939 no eren poca cosa... A més l'explotació d'aquesta instal·lació, fou sempre deficitària i encara mes en afegir-se les altres dues que construí BPB, de manera que amb data de 14 de febrer de 1947 la SGAB s'adreça a l'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, en Josep M. Albert Despujol, per negociar la possible municipalització del servei, tot comprometent-se a construir encara dues instal·lacions similars més a Sants i a Sant Martí de Provençals. Les repetides gestions, que s'allargaren un bon seguit d'anys, no tingueren mai èxit i BPB mantingué la titularitat del 'negoci' fins a principis dels anys setanta sense que les dues noves instal·lacions s'arribessin a construir.

Retall de 'La Vanguardia Española' del 22 de novembre de 1940,
amb la noticia de la inauguració de la piscina de la Ronda.
Font: Hemeroteca La Vanguardia.

Ja tenim piscina !

El butlletí n. 2 del club informava el desembre de 1946 de la bona nova de l'aconseguiment d'una piscina llogada per als entrenaments del període hivernal, amb la foto de la piscina de la Ronda a la portada, com hem vist en una entrada anterior. El cas es que entre els anys 1946 i 1966 aquesta va ser la piscina coberta de referència per a les nedadores i els nedadors del Montjuïc.

Retall del setmanari 'Destino' del 25 de gener de 1941 donant
compta de la iniciativa de 'Baños Populares de Barcelona', 
amb la imatge de la piscina de la Ronda.
Font: Hemeroteca ARCA

El camí del contracte amb BPB no va ser mai fàcil. La societat matriu d'aquesta, la SGAB, ja tenia coll avall que la gestió de la Ronda seria deficitària, per el tipus de proposta que es feia i per els preus a que es van posar els serveis, però la realitat va superar les previsions que  se'n havien fet. Això va portar a un seguit d'estires i arronses, que afectaven al Montjuïc i al Catalunya - usufructuari de la piscina de Travessera de Gràcia - , per la pretensió raonable de BPB d'ajustar els preus de lloguer als costos reals de les instal·lacions. Sovint aquests problemes es resolien amb la intervenció personal d'en Joan Antoni Samaranch, que des de les diferents posicions polítiques que va anar ocupant dins del règim va tenir cura que aquests clubs poguessin seguir amb la seva tasca esportiva. Així, per exemple, el president Boronat va signar l'any 1956 un nou contracte de lloguer amb l'empresa propietària per un import de 4.500 pessetes mensuals que poc temps després de prendre possessió l'Esquiroz com a nou president, a finals del mateix any, es va haver de tornar a negociar. Encara l'any 1965 ambdós clubs van rebre de BPB una carta anunciant la suspensió del servei tot i que un cop més la mediació dels organismes esportius oficials resolgueren la situació.

Hi han passat tot un conjunt d'entrenadors, des dels amateurs dels començaments fins a la professionalització que s'estrena amb en Janos Gergely el gener de 1958 per a continuar, en marxar aquest a finals de 1959, amb el debut de l'Albert Medina que serà l'encarregat de fer la continuïtat entre la Ronda i la nova piscina de Folch i Torres, aquesta sí municipal i cedida en usdefruit al C.N. Montjuïc a finals de 1966.

El camí habitual d'accés a la piscina de la Ronda era el del cursetista que, un cop que finalitzava el curset arribant al grup dels que nedaven amb suficiència els 50 m., rebia una beca per a poder seguir els seus entrenaments a la mateixa piscina de Montjuïc primer i de cara a la tardor-hivern per a continuar-los a la piscina de la Ronda. A partir d'aquí es començava a entrenar normalment amb un segon entrenador o ajudant del primer entrenador, com ara han estat els Vidal, Vendrell, Carmona, Martinez Carrión o Fernández, fins al moment en que els seus progressos en els entrenaments el feien passar a dependre del primer entrenador del moment. Cal fer notar que algun d'aquests segons entrenadors també assoliren la posició de primer, com fou el cas d'en Josep Vendrell i més endavant d'en Vicenç Carmona. La 'producció' de nedadores i nedadors a la Ronda arribà a tres generacions d'esportistes del club i quasi a una quarta que ja es va formar més a Folch i Torres. 

En la primera generació ens trobem, per exemple, amb les nedadores Montse Ramos, Nuria Carmany o Mary Bernet, aquesta darrera es un cas excepcional en ser la primera nedadora del club el mateix any 1944 provinent del C.N. Catalunya i tenint en compte que els que es coneixia llavors com a 'secció femenina' no es posà en marxa fins al'any 1947, quan la Bernet ja està retirada. D'entre els nois podem recordar a en Font-Prats, Francesc Andreu, Teo Poch o Josep Cercós entre aquests pioners de la Ronda.

A la segona generació, ja més vinculada a l'època d'en Janos Gergely i de l'Albert Medina, hi trobem, entre d'altres, a noies com les Carme Ramos, M. Carme Medina, Maria Pantinat, Tina Boira o Nuria Llonch i a nois com els germans Medina, en Carles i l'Albert, Juan Antonio Molinero, Josep A. Abadias, Paco Bonet o Jaume Monzó. 

Janos Gergely a la Ronda. Albert Medina a la 'vella'
Font: Arxiu CNM i Arxiu JCE, respectivament. Fts. SI

La tercera correspon plenament a la continuïtat de l'Albert com a primer entrenador i ens trobem amb noies com ara les Rosa Segarra, Carme Nacher, Pilar Arquero o l'Elisabeth Castillo, mentre que dels nois podem recordar a l'Eduard Costa, Jordi Murio, Gabriel Navarro, Carles Sànchez o Paco Segura, d'entre tants que contribuïren als èxits d'aquesta etapa.

Encara hi hauria una quarta generació, molt a les acaballes de l'ús per el Montjuïc de la  Ronda i més centrats en la piscina de Folch i Torres, com són les Isabel Ortega, Lidia Flaqué, Merçé Pallares o els germans Hernàndez, M. Carme i Antoni, acompanyats per l'Antoni Comas, Jorge Luciano, els germans Nogueroles, en Marc Carrizo i tantes i tants d'altres.

Els resultats ja els hem anat veient i els seguirem veient en properes entrades. Sigui en actuacions com a equip o de manera individual el club anà consolidant la seva progressiva importància en el món de la natació catalana i espanyola, amb fites tan rellevants com les d'aconseguir desbancar al 'Natació Barcelona' del lloc de privilegi que havia anat ostentant en els Campionats de Catalunya des dels inicis d'aquestes competicions; primer ho varen fer en infantils els nois a Tàrrega l'any 1958, mes endavant en els absoluts les noies l'any 1961 i els nois el 1962. A més a nivell individual i des de inicis dels anys cinquantes les marques dels esportistes del club s'anaren acostant i, finalment, superant alguns rècords tant de Catalunya com d'Espanya i tant de categories com absoluts. El punt culminant d'aquesta etapa serà la medalla de plata d'en Jaume Monzó en els Campionats d'Europa de 1966 a Utrecht.

Epíleg

L'octubre de 1966 el club pren possessió de la 'nova' piscina municipal de la plaça Folch i Torres i abandona la de la Ronda. L'empresa BPB en mantindrà la gestió fins que a primers dels anys setanta aquesta passarà a ser realitzada per l'Escola Pia de Sant Antón, que la va utilitzar per a les seves activitats escolars. L'any 1987 la FCN, que està fent reformes a la piscina Sant Jordi, en pren la gestió que mantindrà fins que a primers dels anys norantes la traspassarà a un equip format per experts en gestió esportiva, que prèvia una ampliació i actualització de la gestió convertiran la instal·lació en el Sant Pau Sport Club que va gaudir d'una renovada vida al llarg d'una bona colla d'anys.

Finalment aquests darrers gestors donen per finalitzada la seva etapa i en traspassen la gestió als seus treballadors que constituïts en cooperativa l'any 2012 i amb el nom de Gimnàs Social Sant Pau emprenen aquesta nova via de retornar la instal·lació als seus orígens fundacionals de servei als barris que l'envolten, tot posant l'èmfasi en la tasca de recolzament i suport a l'acció social de l'ajuntament en aquelles ofertes a les quals no li ha estat possible d'arribar. Les dificultats de l'actual gestió en l'ordre econòmic i els seus problemes per evitar el successius desnonaments proposats han estat motiu d'informacions públiques prou continuades com perquè sigui necessari que en tornem a fer esment.

Si que cal, però, expressar el nostre suport a la gestió i a les institucions i entitats que tenen a les seves mans facilitar el desllorigador de la situació actual. Caldrà trobar la formulació adient que permeti als cooperativistes i treballadors del Sant Pau de poder fer la seva feina d'una manera menys traumàtica i angoixant del que ha estat en aquests darrers anys.

Foto del vestíbul de Sant Pau.
Font: Arxiu AGBAR. Ft. SI

Josep Castellví

(*) La societat BPB mereixerà una entrada específica on poder aprofundir, a més de en la piscina i banys de la Ronda de Sant Pau, en les altres dues instal·lacions que va construir: la de Travessera de Gràcia, usufructuada per el C.N. Catalunya, i la de la Sèquia Comtal al Clot

La natació al Futbol Club Barcelona: de les promeses a les realitats... (iII)

21 d’ag. 2023

La difícil represa


En el context de la natació catalana

Finalitzada la contesa civil el nou règim es disposa a reorganitzar de cap a peus tota l'estructura social per adequar-la a la seva concepció totalitaria. Ja l'any 1937 el Comité Olímpic Internacional (CIO) reconeix el Comité Olímpico Español (COE) constituït a la zona anomenada 'nacional', contravenint la Carta Olímpica vigent del 1933, que en l'apartat de l'organització dels Comitès Olímpics Nacionals estableix que: "Els Comités Olímpics Nacionals per a complir amb la seva funció de manera útil han d’evitar qualsevol influència política o confessional i no s'han d’inspirar en les decisions que son cridats a prendre per res mes que l'interés general, sense deixar-se guiar per els assumptes locals o per el desig d'afavorir els competidors del seu país". El que encara era un govern provisional dels revoltats crea el 27 d'agost de 1938 el Consejo Nacional de Deportes (CND) que junta tot seguit amb el COE, creant el CND-COE presidit per el general José Moscardó Ituarte (1878-1956) i unificant tota la organització esportiva del nou estat en aquest organisme. 

Les primeres disposicions del CND-COE a partir de 1939 són les de suspendre tots els organismes, els dirigents i les activitats de caire esportiu - clubs, federacions, directius, estatuts - pendents dels procesos de 'depuración', necessaris per a destriar els 'adictos' dels 'desafectos', i del nomenaments dels Delegados que han de venir de les directrius del CND-COE. Pel que fa a la natació a Catalunya, el 3 d'abril de 1939 es nomena Delegado provisional para natación y waterpolo a en Antonio Vila Mayans. Passat el període d'interinitat i un cop designat Bernat Picornell com a Delegado nacional de natación - equivalent a president de la Federación Española de Natación (FEN) - aquest nomena el 18 de novembre de 1940 la primera junta 'normal' de la Federació Catalana de Natació (FCN) amb en Marià Trigo com a president; Walter Marx, tresorer i Joaquim Morera, secretari. 

Encara que el 1939 s'han pogut celebrar els Campionats Generals de Catalunya, la represa no comença realment fins a l'any següent. Dels cinquanta-dos clubs federats de 1936 n'han desaparegut tretze em acabada la guerra. Entre aquests n'hi trobem alguns de prou significatius, com el C.N. Mare Nostrum (1931-1939) - un dels antecedents del Montjuïc -, el primer Reus Deportiu (1932-1939) o el mai recuperat Club Femení i d'Esports (1928-1939).

Altrament, molts dels que segueixen ho fan nominalment, però les seves activitats queden reduïdes, com a molt, a les proves socials. En aquest context l'històric Club Natació Catalunya (1931) encara pot participar en algunes competicions interclubs, però el moment és molt delicat, com es constata en el llibre '90 Anys del Club Natació Catalunya':

"El 1939 la situació del Club Natació Catalunya... era d'extrema fragilitat. El futur penjava d'un fil i la desaparició era una de les possibilitats que hi havia sobre la taula. A mes de les morts i les persones exiliades, la majoria d'associats s'havia donat de baixa i molts havien deixat de practicar esport..." (*)

En són presidents, en aquests anys difícils, en Francesc Jorba Molins (1939-1940) i en Josep Forch Camps (1941-1943). Com veurem mes endavant, la solució presa per evitar-ne la desaparició passarà per una decisió imaginativa...

Al sí del Futbol Club Barcelona

El mateix 26 de gener de 1939 un escamot de soldats que entrava per la Diagonal de Barcelona es va desviar per anar a parar al Camp Nou. Allí els va rebre en Rossend Calvet Mata (1896-1986), en funcions de secretari del club. En Calvet es va temer que,  confirmant els rumors que li havien  arribat, els militars volguessin utilitzar l'equipament per a fer-hi algun tipus d'aquarterament del seu parc mòbil. L'oficial que comanda el grup es fa acompanyar per en Calvet per a que aquest li mostri les instal·lacions. Dirigint-se a l'oficial en Calvet li diu: "Señor, ahí tiene usted el templo destinado al culto del deporte y la cultura física. Lo ha sido y lo hemos respetado durante la guerra. Ahora, usted decidirá". El militar, amb to relaxat, li va respondre: "Esté usted tranquilo, joven; no seremos nosotros quienes perjudiquemos lo que vosotros habéis conservado" (**). Finalment els equipaments motoritzats militars van anar a parar a alguns dels palaus de l'exposició de Barcelona - buits en aquell moment - i a la Foixarda; el Camp Nou es va salvar d'aquest possible destí.

El club, però, va seguir el camí marcat per el CND-COE, de manera que es va nomenar una comissió gestora presidida per el doctor Joan Soler Julià, quina primera reunió va tenir lloc el dissabte 6 de maig.

Acta n. 1 de la comissió gestora del F.C. Barcelona del 6 de maig de 1939, 
amb la distribució de càrrecs i altres tràmits protocolaris.
Font: Centre de Documentació i Estudis del FCB

Deu mesos mes tard el CND-COE nomena la primera junta 'normal' de la nova situació, que pren possessió el 13 de març de 1940 amb en Enrique Piñeyro Queralt, marqués  de la Mesa de Asta, com a president; Josep Vidal-Ribas Güell, vicepresident; Amadeu Maristany Vidal-Ribas, tresorer i Joan Agustí Peypoch, secretari; amb l'afegitó de fins a nou persones mes com a vocals i altres càrrecs.

El nou president s'adreça als seus companys amb aquestes paraules, recollides a l'acta n. 1 de la nova junta directiva:

"Las circunstancias me han llevado a la Presidencia de esta veterana entidad y ustedes han tenido el suficientes espíritu de sacrificio y la necesaria comprensión de lo que el momento exige...

... hemos de considerar nuestro mandato como un servicio a la causa del engrandecimiento de España. En el ánimo de todos están hechos pasados que no deben repetirse...

Hay cosas, acerca de las cuáles no quiero insistir, que se fueron para no volver, en España, y algunas de estas cosas se fueron también de este club, que no necesitará de acicates bastardos para trabajar honda y sinceramente para la mayor gloria de unos colores, tantas veces victoriosos en los campos del deporte..."

El Futbol Club Barcelona vol fer natació...

Finalment la complexa situació del Club Natació Catalunya troba el seu desllorigador en servir de pont per a la creació d'una nova secció amateur del Futbol Club Barcelona: la de natació. Aquesta es crea per acord de la junta directiva en la seva reunió del 28 de maig de 1941, encarregant-ne la seva direcció a en Ramón Bulbena, amb l'ajut d'en Ramón Julián i en Fermín Garcia.

Acta n. 58 de la junta directiva del F.C. Barcelona del 28 de maig de 1941, amb la 
creació de la secció de natació. A sota l'ampliació de l'apartat corresponent.
Font: Centre de Documentació i Estudis del FCB.

En Ramón Bulbena Ribalta, a qui s'encomana la direcció de la secció, és fill d'en Ramón Bulbena Soler (1865-1938) antic directiu del F.C. Barcelona dels anys deu. El mateix Bulbena Ribalta, que en aquest moment ja deu depassar els quaranta anys, ha estat en la seva joventut nedador del Club Natació Athlètic, representant al qual es proclama com a primer campió absolut de Catalunya dels 60 m. lliures l'any 1918, amb un temps de 43" (***).

La nova secció està conformada, en la seva major part, per els nedadors provinents del Catalunya que d'aquesta manera troba un suport per a que els seus esportistes puguin seguir competint amb unes bones condicions. Inicialment s'entrenen a la piscina de Baños Populares de Barcelona (BPB) de la Ronda de Sant Pau, inaugurada el novembre de 1940. Així ho informa a la junta d'aquesta entitat el seu gerent, en Joan Marcé Bernet, tal com queda recollit a l'acta del dia 4 de desembre de 1941:

"Da cuenta de haber dirigido carta-circular a diversas instituciones y entidades deportivas ofreciendo los servicios de la sociedad para sus socios... habiendo aceptado hasta ahora el ofrecimiento el Sindicato Español Universitario, Frente de Juventudes, Educación y Descanso y Club de Futbol Barcelona."

Tot i que ja disposa de instal·lació on poder entrenar a l'hivern, una de les primeres preocupacions de la nova secció es la de bastir una piscina pròpia que els hi doni mes facilitats per al seu desenvolupament. Com havien vist en la primera part d'aquesta entrada, aquest desig porta al tercer intent del F.C. Barcelona de construir una piscina en terrenys propis, en aquest cas en els anomenats Camps d'Esports del carrer Sardenya, a Gracia. En el projecte s'hi preveu una piscina de 33 x 12 m, però el cert és que no és va arribar a fer mai i aquesta manca d'equipament i d'inversió per part del club serà un dels arguments que entorpiran l'arrelament de la secció.

Per a fer-nos una idea de l'abast de la secció de natació del F.C. Barcelona ens hem centrat en algunes dades rellevants:

Font: Elaboració pròpia, a partir de dades de 'El Mundo Deportivo', 
Aquàtics (FCN), Juan Antonio Sierra i Joaquim Morera.

Retall de la 'Hoja del Lunes' del 27 de juliol de 1942 informant dels Cts. de 
Catalunya d'infantils, cadets i veterans organitzats per el F.C. Barcelona.
Font: Hemeroteca ARCA

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 22 de juliol de 1943 informant dels resultats 
de les diferents divisions del Campionat de Catalunya de Waterpolo.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Retall de 'El Mundo Deportivo del 23 de juliol de 1943 amb la foto de tres de 
les figures dels campionats. Fontanals i Esteller neden per el F.C. Barcelona.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En els equips de waterpolo que competien a la 2ª categoria A del campionat de Catalunya hi van participar - en un o altre moment de 1942 i 1943 - els jugadors: Soler, Carmona, Fina, Pros, Fontanals, Crispí, Bernal, Casòliva, Navarro, Chavala, Ramis, Marqueño, González, Esteller, Ferrús i Clapés. 

Imatge de 1942 amb alguns integrants de la secció de natació del FCB. Entre d'altres: 
Fontanals, Miquel, R. Casòliva, P. Casòliva, Soler, Clapés, Carmona i González.
Font: Llibre '90 Anys del Club Natació Catalunya'. 

Un altre indicador de les activitats de la secció de natació del F.C. Barcelona es el de la participació a la tradicional Travessia del Port de Barcelona, que reflectim en el quadre que segueix per al període comprès entre 1939 i 1944:

Participacions de nedadors dels Club Natació Catalunya i Futbol
Club Barcelona en els anys compresos entre 1939 i 1944.
Font: Elaboració pròpia a partir del 'Llibre d'Or de la Travessia 
del Port de Barcelona'. Sierra i Domenech. CNAB, 2007

Podem constatar, en primer lloc, la dificultat de la represa, partint dels 128 participants totals de 1935. La presència de les dues entitats és sempre força reduïda, des de la inexistent del 1939 fins a l'únic participants del Catalunya en la de 1943, quan la secció de natació del F.C. Barcelona ja ha desaparegut. Contrasta amb la participació de l'any 1944, quan ja fa quasi un any que el club disposa de les noves instal·lacions de BPB a la Travessera de Gràcia, que és una mostra fefaent de la nova i definitiva empenta que ha rebut el Catalunya.

En qualsevol cas la secció de natació del F.C. Barcelona camina cap a la seva dissolució. Perdudes les esperances de la construcció d'una piscina pròpia, el club en la sessió de la junta directiva del 24 de març de 1943 rebutja l'oferiment que ha rebut de Baños Populares de Barcelona per a la utilització de la piscina que aquesta empresa està construint a la Travessera. Un nou senyal que la vida de la secció és propera al seu final.

Retall de l'acta n. 115 del 23 de març del F.C. Barcelona, rebutjant 
l'oferiment de la piscina de la Travessera de Gracia de BPB.

Aquesta fi ja anunciada arriba de manera formal el 19 de maig de 1943, quan un acord de la junta directiva del club dona per finalitzada la breu etapa de la secció de natació del Futbol Club Barcelona. Aquest final oficial no es correspon amb la realitat, de manera que els nedadors seguiran competint amb el nom del club de futbol fins a l'acabament de la temporada, participant als campionats de Catalunya de waterpolo i de natació fins a finals del mes d'agost. Ja a la travessia del Port de Barcelona, que es fa el mes de setembre no hi participa cap nedador amb l'escut del F.C. Barcelona i sí, com hem vist, ho fa un amb el del renovat Club Natació Catalunya.

Acta n. 119 de 19 de maig de 1943 de la junta directiva del F.C. Barcelona.
A sota l'ampliació del punt de la dissolució de la secció de natació.
Font: Centre de Documentació i Estudis del FCB

D'entre les vuit seccions que en la darrera temporada 1942-1943 ha mantingut el club, la de natació ha estat la segona de menys cost, amb una despesa de 10.294,15 pessetes. Per contra no ha pogut aportar cap ingrés. Contrasta amb el cost de les seccions de ciclisme - 176.305 ptes -, basquet - 57.329 pts - i atletisme - 45.480 ptes -, si bé és cert que aquestes aporten també una part dels ingressos de l'entitat que arriben a cobrir el 56, 50 i 10 % del seu cost, respectivament.

La secció de natació del FCB ha mort, visca el Club Natació Catalunya !

Formalment la secció de natació del F.C. Barcelona ha tingut una vida de poc menys de dos anys. En realitat ha estat de quasi dos anys i mig, atenent a la 'prorroga' rebuda fins a finalitzar la temporada d'estiu de 1943. 

Tal com va passar en la seva arrencada, ara el pont s'estableix en sentit contrari i els nedadors que així ho volen es reincorporen al Club Natació Catalunya, que ha entrat en contacte amb BPB per optar a la concessió de la piscina que aquesta societat està construint a Gracia. Les gestions les porta el president del club, en Josep Forch Camps, que parla amb en Joan Mercè Bernet, gerent de l'empresa propietària. 

Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 1 d'agost de 1943, on 
s'informa del retorn a l'activitat del Club Natació Catalunya.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Es dona la circumstància de que l'empresa BPB té la seva seu social al mateix edifici de Travessera de Gracia 218, on als baixos s'està acabant de construir la nova instal·lació esportiva de la societat. De resultes de l'acord a que s'arriba amb la negociació iniciada entre el Catalunya i BPB se'n desprenen tres fets molt importants per a la històrica entitat esportiva:

  • El club en serà concessionari per a l'ús esportiu de la piscina, que haurà de fer compatible amb els altres usos utilitaris de l'equipament, com ara banys, dutxes i altres serveis per el públic en general.
  • El gerent de BPB, Joan Mercè Bernet, compatibilitza aquest càrrec amb el de ser el nou president del Club Natació Catalunya, al llarg del període 1943-1946, tant determinant per a la represa d'activitats del club.
  • La situació de la nova piscina, al cor de Gracia, permetrà el definitiu arrelament del Catalunya en aquesta barri-poble de Barcelona que tant determinant ha de ser per a l'esdevenidor del club.

La nova instal·lació serà la tercera i darrera que inaugura BPB, desprès de les de la Ronda de Sant Pau (1940) i de la Sèquia Comtal (primers de 1943). La de Travessera compta amb una piscina de 25 x 12 metres, amb fondàries que van des del 1,5 als 3 metres de la part on hi ha instal·lat un trampolí de salts; disposa també de serveis complementaris com són dutxes individuals i banyeres; barberia i perruqueria, per a homes i dones, respectivament; servei de 'limpiabotas' i bar; a mes compta amb un local per a la secretaria del club.

La inauguració oficial va tenir lloc el 20 d'octubre, mentre que l'esportiva i popular es va produir al dia 30, amb el primer festival de natació organitzat per el Club Natació Catalunya.

1. Imatge de la piscina de BPB de Travessera de Gracia
2. Retall de 'La Prensa' del dia 15 d'octubre de 1943 anunciant el primer
festival esportiu de la piscina, amb entrevista al president Joan Mercè.
Font: Arxiu històric AGBAR

A l'entrevista el president Mercè informa del ressò que està obtenint l'anunci del nou equipament a Gracia:

" A partir del próximo mes, los nadadores podrán efectuar sus entrenamientos en agua temperada, lo que facilitará enormemente el desarrollo de las sesiones de mañana, tarde y noche...

...son muchísimas las personas que se interesan para poder ingresar en el Club, ya que como se puede comprobar, las condiciones que reúne el local permite un amplio e independiente departamento para señoras y señoritas que ingresen a la sección reservada a nadadoras"

El senyor Mercè dona compte, també, del fitxatge de na Mary Bernet, campiona i plus-marquista d'Espanya en les proves d'esquena, que provinent del Club Natació Barcelona s'incorpora al renovat Catalunya.

Del futur esplendorós en nombre d'associats i en resultats esportius que esperen al Club Natació Catalunya en el futur quasi immediat en dona una mostra la participació que hem vist del club a la Travessia del Port de Barcelona de 1944, amb fins a 11 nedadors que arriben a completar-la, essent un dels primers clubs en nombre de participants. Però això ja serà una altra història...

Josep Castellví

(*) Fragment extret del llibre '90 Anys del Club Natació Catalunya', igual com la foto publicada mes avall de l'entrada amb algun dels components de la secció de natació del F.C. Barcelona. El llibre s'ha realitzat sota la direcció d'en Ramón Geli - president del CNC 1977-2000, 2009-2012 i 2021 en endavant - i amb la redacció d'en Dani Pajuelo i ha estat editat per el CNC, l'abril de 2023. És tracta d'un text imprescindible per els interessats en la història del Catalunya i de la natació catalana en general.

(**) El diàleg és extret del llibre 'El Barça Segrestat. Set anys intervingut pel franquisme, 1939-1946' d'en Xavier G. Luque i en Jordi Finestres. Editat per Ara Llibres l'any 2014.

(***) És tracta del primer Campionat de Catalunya, impulsat per el mateix Club Natació Athlètic aquest 1918, tres anys abans de la constitució de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA). En alguns documents s'identifica al responsable de la secció de natació del F.C. Barcelona com a Ramon Balbuena. Som en condicions d'assegurar amb certesa que en realitat es tracta d'en Ramón Bulbena Ribalta, no només per la reiteració d'aquest cognom clarament escrit en els documents oficials del Barcelona, sinó que també per la connexió estreta de la familia Bulbena amb el món de la natació a través de la vinculació per matrimoni d'en Ramón Bulbena Soler - pare d'en Bulbena Ribalta - amb la familia Ribalta, propietària i fundadora de bon nombre dels primers establiments de banys de la Barceloneta i, en especial, dels Banys de Sant Sebastià. La història dona per un desenvolupament mes ampli que esperem de poder fer en una propera entrada.

© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic