El Montjuïc a la piscina de la Ronda...

Antecedents

Uns mesos després d'acabada la guerra civil, el novembre de 1939 es constitueix a Barcelona la societat "Baños Populares de Barcelona", BPB, com a filial de la "Sociedad General de Aguas de Barcelona", SGAB (*). La seva finalitat social recollida als estatuts es la de: 

"... la fundación y explotación de establecimientos industriales destinados a baños, piscinas, duchas, gimnasia y deportes relacionados con estos medios higiénicos y de cultura física y a prestar los referidos servicios en las mejores condiciones conocidas de perfeccionamiento en beneficio de la salud pública."

Constitució davant notari de la societat "Baños Populares de Barcelona".
Font: Arxiu AGBAR

Amb la finalitat d'acomplir els seus objectius fundacionals BPB construirà entre els anys 1939 i 1943 tres instal·lacions esportives, la primera de les quals es la ubicada a la Ronda de Sant Pau n. 46. El programa per a la seva execució es centra tres aspectes fonamentals:

• La dotació de serveis d'higiene personal

• La utilització esportiva de la piscina

• La dotació de serveis complementaris

D'aquests criteris programàtics en neix el projecte definitiu, encarregat a l'arquitecte Lluis Bonet Garí (1893-1993), que permetrà l'inici de la seva construcció, l'onze de desembre de 1939. La inauguració de la instal·lació tindrà lloc el dia 21 de novembre de 1940, menys d'un any desprès d'iniciar-se'n les obres.

Plànol de plantes i seccions de la piscina de la Ronda.
Font: Arxiu AMCB

Es construïren cinc banys particulars; 31 i 15 dutxes; 34 i 21 cabines individuals de vestidors i 62 i 44 armaris de guarda-roba, tot això per a homes i dones respectivament.

La piscina era de 18 x 7 metres, amb una fondària que anava des del metro fins als dos metres a la part fonda. En el plànol s'observa un trampolí, que creiem que mai va ser instal·lat. En qualsevol cas hagués estat un perill donada la poca profunditat. Els més veterans encara vius no en recorden pas cap element de salts i, contràriament, recorden que gairebé es tocava de peus a la part fonda. La instal·lació per la calefacció de l'aigua es feia amb una caldera que funcionava amb carbó els primers anys, per bé que mitjans els anys 40's ja es va canviar el tipus de combustible per el fuel-oil.

En relació al cost previst de la construcció el director de BPB, Juan Mercé, s'adreça per carta al de la SGAB, José Maria de Soler Nolla, exposant-li el pressupost previst i la desviació que en podríem dir raonable, en aquest termes:

Còpia de la carta adreçada per Juan Mercé al director de la SGAB
Font: Arxiu AGBAR

Fet i fet el cost estimat voltava el mig milió de pessetes, que per a l'any 1939 no eren poca cosa... A més l'explotació d'aquesta instal·lació, fou sempre deficitària i encara mes en afegir-se les altres dues que construí BPB, de manera que amb data de 14 de febrer de 1947 la SGAB s'adreça a l'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, en Josep M. Albert Despujol, per negociar la possible municipalització del servei, tot comprometent-se a construir encara dues instal·lacions similars més a Sants i a Sant Martí de Provençals. Les repetides gestions, que s'allargaren un bon seguit d'anys, no tingueren mai èxit i BPB mantingué la titularitat del 'negoci' fins a principis dels anys setanta sense que les dues noves instal·lacions s'arribessin a construir.

Retall de 'La Vanguardia Española' del 22 de novembre de 1940,
amb la noticia de la inauguració de la piscina de la Ronda.
Font: Hemeroteca La Vanguardia.

Ja tenim piscina !

El butlletí n. 2 del club informava el desembre de 1946 de la bona nova de l'aconseguiment d'una piscina llogada per als entrenaments del període hivernal, amb la foto de la piscina de la Ronda a la portada, com hem vist en una entrada anterior. El cas es que entre els anys 1946 i 1966 aquesta va ser la piscina coberta de referència per a les nedadores i els nedadors del Montjuïc.

Retall del setmanari 'Destino' del 25 de gener de 1941 donant
compta de la iniciativa de 'Baños Populares de Barcelona', 
amb la imatge de la piscina de la Ronda.
Font: Hemeroteca ARCA

El camí del contracte amb BPB no va ser mai fàcil. La societat matriu d'aquesta, la SGAB, ja tenia coll avall que la gestió de la Ronda seria deficitària, per el tipus de proposta que es feia i per els preus a que es van posar els serveis, però la realitat va superar les previsions que  se'n havien fet. Això va portar a un seguit d'estires i arronses, que afectaven al Montjuïc i al Catalunya - usufructuari de la piscina de Travessera de Gràcia - , per la pretensió raonable de BPB d'ajustar els preus de lloguer als costos reals de les instal·lacions. Sovint aquests problemes es resolien amb la intervenció personal d'en Joan Antoni Samaranch, que des de les diferents posicions polítiques que va anar ocupant dins del règim va tenir cura que aquests clubs poguessin seguir amb la seva tasca esportiva. Així, per exemple, el president Boronat va signar l'any 1956 un nou contracte de lloguer amb l'empresa propietària per un import de 4.500 pessetes mensuals que poc temps després de prendre possessió l'Esquiroz com a nou president, a finals del mateix any, es va haver de tornar a negociar. Encara l'any 1965 ambdós clubs van rebre de BPB una carta anunciant la suspensió del servei tot i que un cop més la mediació dels organismes esportius oficials resolgueren la situació.

Hi han passat tot un conjunt d'entrenadors, des dels amateurs dels començaments fins a la professionalització que s'estrena amb en Janos Gergely el gener de 1958 per a continuar, en marxar aquest a finals de 1959, amb el debut de l'Albert Medina que serà l'encarregat de fer la continuïtat entre la Ronda i la nova piscina de Folch i Torres, aquesta sí municipal i cedida en usdefruit al C.N. Montjuïc a finals de 1966.

El camí habitual d'accés a la piscina de la Ronda era el del cursetista que, un cop que finalitzava el curset arribant al grup dels que nedaven amb suficiència els 50 m., rebia una beca per a poder seguir els seus entrenaments a la mateixa piscina de Montjuïc primer i de cara a la tardor-hivern per a continuar-los a la piscina de la Ronda. A partir d'aquí es començava a entrenar normalment amb un segon entrenador o ajudant del primer entrenador, com ara han estat els Vidal, Vendrell, Carmona, Martinez Carrión o Fernández, fins al moment en que els seus progressos en els entrenaments el feien passar a dependre del primer entrenador del moment. Cal fer notar que algun d'aquests segons entrenadors també assoliren la posició de primer, com fou el cas d'en Josep Vendrell i més endavant d'en Vicenç Carmona. La 'producció' de nedadores i nedadors a la Ronda arribà a tres generacions d'esportistes del club i quasi a una quarta que ja es va formar més a Folch i Torres. 

En la primera generació ens trobem, per exemple, amb les nedadores Montse Ramos, Nuria Carmany o Mary Bernet, aquesta darrera es un cas excepcional en ser la primera nedadora del club el mateix any 1944 provinent del C.N. Catalunya i tenint en compte que els que es coneixia llavors com a 'secció femenina' no es posà en marxa fins al'any 1947, quan la Bernet ja està retirada. D'entre els nois podem recordar a en Font-Prats, Francesc Andreu, Teo Poch o Josep Cercós entre aquests pioners de la Ronda.

A la segona generació, ja més vinculada a l'època d'en Janos Gergely i de l'Albert Medina, hi trobem, entre d'altres, a noies com les Carme Ramos, M. Carme Medina, Maria Pantinat, Tina Boira o Nuria Llonch i a nois com els germans Medina, en Carles i l'Albert, Juan Antonio Molinero, Josep A. Abadias, Paco Bonet o Jaume Monzó. 

Janos Gergely a la Ronda. Albert Medina a la 'vella'
Font: Arxiu CNM i Arxiu JCE, respectivament. Fts. SI

La tercera correspon plenament a la continuïtat de l'Albert com a primer entrenador i ens trobem amb noies com ara les Rosa Segarra, Carme Nacher, Pilar Arquero o l'Elisabeth Castillo, mentre que dels nois podem recordar a l'Eduard Costa, Jordi Murio, Gabriel Navarro, Carles Sànchez o Paco Segura, d'entre tants que contribuïren als èxits d'aquesta etapa.

Encara hi hauria una quarta generació, molt a les acaballes de l'ús per el Montjuïc de la  Ronda i més centrats en la piscina de Folch i Torres, com són les Isabel Ortega, Lidia Flaqué, Merçé Pallares o els germans Hernàndez, M. Carme i Antoni, acompanyats per l'Antoni Comas, Jorge Luciano, els germans Nogueroles, en Marc Carrizo i tantes i tants d'altres.

Els resultats ja els hem anat veient i els seguirem veient en properes entrades. Sigui en actuacions com a equip o de manera individual el club anà consolidant la seva progressiva importància en el món de la natació catalana i espanyola, amb fites tan rellevants com les d'aconseguir desbancar al 'Natació Barcelona' del lloc de privilegi que havia anat ostentant en els Campionats de Catalunya des dels inicis d'aquestes competicions; primer ho varen fer en infantils els nois a Tàrrega l'any 1958, mes endavant en els absoluts les noies l'any 1961 i els nois el 1962. A més a nivell individual i des de inicis dels anys cinquantes les marques dels esportistes del club s'anaren acostant i, finalment, superant alguns rècords tant de Catalunya com d'Espanya i tant de categories com absoluts. El punt culminant d'aquesta etapa serà la medalla de plata d'en Jaume Monzó en els Campionats d'Europa de 1966 a Utrecht.

Epíleg

L'octubre de 1966 el club pren possessió de la 'nova' piscina municipal de la plaça Folch i Torres i abandona la de la Ronda. L'empresa BPB en mantindrà la gestió fins que a primers dels anys setanta aquesta passarà a ser realitzada per l'Escola Pia de Sant Antón, que la va utilitzar per a les seves activitats escolars. L'any 1987 la FCN, que està fent reformes a la piscina Sant Jordi, en pren la gestió que mantindrà fins que a primers dels anys norantes la traspassarà a un equip format per experts en gestió esportiva, que prèvia una ampliació i actualització de la gestió convertiran la instal·lació en el Sant Pau Sport Club que va gaudir d'una renovada vida al llarg d'una bona colla d'anys.

Finalment aquests darrers gestors donen per finalitzada la seva etapa i en traspassen la gestió als seus treballadors que constituïts en cooperativa l'any 2012 i amb el nom de Gimnàs Social Sant Pau emprenen aquesta nova via de retornar la instal·lació als seus orígens fundacionals de servei als barris que l'envolten, tot posant l'èmfasi en la tasca de recolzament i suport a l'acció social de l'ajuntament en aquelles ofertes a les quals no li ha estat possible d'arribar. Les dificultats de l'actual gestió en l'ordre econòmic i els seus problemes per evitar el successius desnonaments proposats han estat motiu d'informacions públiques prou continuades com perquè sigui necessari que en tornem a fer esment.

Si que cal, però, expressar el nostre suport a la gestió i a les institucions i entitats que tenen a les seves mans facilitar el desllorigador de la situació actual. Caldrà trobar la formulació adient que permeti als cooperativistes i treballadors del Sant Pau de poder fer la seva feina d'una manera menys traumàtica i angoixant del que ha estat en aquests darrers anys.

Foto del vestíbul de Sant Pau.
Font: Arxiu AGBAR. Ft. SI

Josep Castellví

(*) La societat BPB mereixerà una entrada específica on poder aprofundir, a més de en la piscina i banys de la Ronda de Sant Pau, en les altres dues instal·lacions que va construir: la de Travessera de Gràcia, usufructuada per el C.N. Catalunya, i la de la Sèquia Comtal al Clot

'Baños Populares de Barcelona, S.A.' (I). Dutxes i banys per els barris treballadors...

Antecedents

L'any 1920 un grup de banquers catalans 'nacionalitzen' la 'Societé Générale des Eaux der Barcelone', empresa franco-belga creada l'any 1867 a la ciutat belga de Lieja, que abasteix d'aigua els habitatges i les industries de Barcelona i els seus municipis veïns, i passa a nomenar-se 'Sociedad General de Aguas de Barcelona' (SGAB). L'home clau de l'operació financera és en Josep Garí Gimeno, conseller delegat de la banca de negocis Arnús Garí, qui passarà a exercir càrrecs similars en la propia SGAB i, en el seu moment, en la seva filial 'Baños Populares de Barcelona, S.A.' (BPB) (*).

Per bé que l'empresa BPB es constitueix davant notari el dia 8 de novembre de 1939, no podem fer-nos una idea cabdal de la seva missió i de les finalitats que persegueixen els seus fundadors, en especial la SGAB - l'actual AGBAR - que aporta el 90 per cent del seu capital social, sense fer una ullada als antecedents de la societat barcelonina de finals del segle XIX i principis del XX.

Higiene i epidèmies

La Barcelona de mitjans segle XIX és qualsevol cosa menys salubre i higiènica. Les epidèmies hi són recurrents. Especialment ho es la del còlera, que s'havia convertit en endèmica un cop arribada a Europa a partir de 1830, amb brots a Barcelona el 1834, 1854, 1865 i 1874. El de mes gravetat, sens dubte va ser el dels anys 1874-1875, que causà una gran mortandad.

El 'Dispensari de la mort', segons una caricatura del 'Post Magazine'
del Regne Unit, publicada els anys cinquanta del segle XIX.
Font: Hemeroteca Post Magazine

La població trobava l'explicació de l'extensió de la malaltia en la característica miasmàtica de l'aire, que es pensava que exercia com a via de contagi. En paraules del professor de la UPC, Manel Guàrdia Bassols:

"Els miasmes, emanacions dels sòls i de les aigües impures, es creien els causants del contagi, i la pudor n'era el símptoma mes immediat. Per evitar l'amenaça pútrida, calia evitar les aigües superficials i estancades, i les seves emanacions mefítiques".

A mes del gran increment de la població, tancada encara en les seves muralles, l'abastiment d'aigua per els habitatges es feia mitjançant pous, sovint instal·lats als patis de les cases o dels edificis. N'hi havia prop de 4.500 l'any 1858, amb l'agreujant que l'eliminació de les aigües fecals s'efectuava en els mateixos habitatges mitjançant pous negres, generalment propers als de l'aigua de boca i serveis, de manera que les filtracions que s'hi produïen feien que la contaminació fos assegurada. Ildefons Cerdà, en la seva 'Teoria de la construcción de ciudades' (1867), reflexiona sobre el sistema de pous que:

"Ignoramos las cualidades que tendrían en tiempo remotos, pero lo que es en el dia de hoy, todos saben que son aguas estancadas y poco aireadas, que por su filtración a través de los terrenos... empapados como están en las filtraciones seculares de los pozos negros, acaban de adquirir el complemento de su insalubridad..."

Paulatinament s'anirà progressant en els coneixements de la microbiologia que permetran determinar els bacteris i altres elements causants de les diferents epidèmies. La febre tifoidea va ser una altre de les epidèmies que sovintejaren. Encara l'any 1914 se'n va viure a Barcelona una greu recidiva de la mateixa, que va causar una fundada preocupació, a mes d'una elevada mortandad.

Aquestes mancances en els coneixements científics i en les mesures d'higiene, personals i col·lectives, foren causa d'un prolongat sentiment d'odi i desafecció cap els serveis de subministrament d'aigües, que els ciutadans consideraven, amb alguna part de raó, cars i insalubres. Tampoc les relacions de la companyia d'aigües amb les autoritats locals eren gens satisfactòries, marcades per la desconfiança mutua i amb les recurrents crides polítiques a la municipalització d'aquest servei.

Encara hi havia espai per a l'humor. Retall del setmanari 
'La Campana de Gràcia', del dia 23 de juliol de 1892.
Font: Hemeroteca ARCA

Abans de trobar els patògens causants de les sovintejades epidèmies, a mitjans del segle XIX es va anar imposant al Regne Unit el convenciment empíric que les deficients condicions higièniques personals i de les aigües afavorien la propagació de moltes d'aquestes malalties. 

D'aquest convenciment a propugnar la necessitat de banys públics, oberts a tots els segment de la societat, hi havia un pas que es va donar inicialment a Anglaterra, però que des de mitjans segle s'estén també per el continent. 

A Barcelona hi ha nombrosos exemples de banys, sempre de caràcter privat. És a l'any 1929 quan l'ajuntament aprofita la construcció dels quatre hotels de la Plaça d'Espanya, dissenyats per l'arquitecte Nicolau Maria Rubió Tudurí com allotjament dels visitants de l'Exposició Internacional, per a fer el que es va anomenar les 'Termas Municipales' en els baixos de l'hotel n 4, situat a la cantonada de la Gran Via amb el carrer de la Creu Coberta. 

El seu equipament era molt ampli, amb dependències separades per a homes i dones, on a cadascun dels espais respectius hi havia una piscina, encara que de reduïdes dimensions. Dissenyades a imatge de les que s'havien fet en alguns albergs d'Itàlia, no van ser obertes al públic durant el període de les exposicions de 1930 i 1931. No va ser fins a l'any 1932 que es van obrir per tal de sevir com a estatge del Club Femení i d'Esports, entre 1932 i 1937. 

La Vanguardia del 11 d'abril de 2015 recorda el moment de la inauguració 
el 25 d'octubre de 1932 de la concessió feta al Club Femení i d'Esports 
de l'usdefruit de les termes de la Plaça d'Espanya, .
Font: Hemeroteca La Vanguardia

Entre 1937 - la d'homes - i 1940 - la de dones - les piscines van ser finalment cobertes, totalment o parcial, emprant l'espai resultant per ampliar l'oferta del servei de dutxes i banys. Des de 1940 les termes es van obrir de nou,  només amb els serveis de dutxes i banys, fins que a principis de la dècada dels vuitanta foren tancades. Actualment encara es manté l'edifici històric, com única mostra de la fisonomia de la Plaça d'Espanya del 1929. 

Amb la desafortunada reforma de la plaça feta per els jocs olímpics de 1992, els altres edificis van ser enderrocats, obligant a l'Institut Municipal d'Educació - que ocupava l'actual hotel 'Catalonia. Barcelona Plaza' - a traslladar-se fins a l'edifici restant, reformant les antigues dependències dels banys públics per a encabir-hi els seus arxius i la biblioteca de l'institut.

Local 1. Ronda de Sant Pau 46

BPB inicia les seves activitats a finals de l'any 1939. Els estatuts de l'entitat senyalen quin ha de ser el seu objectiu social:

Primera plana i retall dels estatuts de BPB on consten els dos primers articles.
Font: Arxiu AGBAR

El primer local de la societat és el de la Ronda de Sant Pau 46, en uns terrenys llogats a na Àngela Viñas, on s'hi construeixen 31 dutxes i 12 banys per a homes; 15 dutxes i 8 banys per a dones; una piscina de 18 x 7 m, amb fondàries que van de 1 a 2,20 m; a mes de serveis complementaris de barberia i perruqueria, neteja de sabates i bar. En Lluís Bonet Garí (**) és l'arquitecte que s'encarrega de totes les instal·lacions que BPB arriba a fer a Barcelona.

Plànol de seccions del projecte original de l'arquitecte Lluís Bonet Garí 
de les instal·lacions de BPB a la Ronda de Sant Pau de Barcelona.
Font: Arxiu AMCB

En el seu moment al bloc de 'Memòries del Montjuïc...' vam publicar una entrada dedicada específicament a la 'Piscina de la Ronda', tant entranyable per a diferents generacions d'esportistes del Club Natació Montjuïc. Teniu l'enllaç a 

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/04/el-montjuic-la-piscina-de-la-ronda.html

La Ronda, piscina de la Escola Pia Sant Antoni

El Club Natació Montjuïc, un dels principals usuaris de la piscina de la Ronda de BPB, es trasllada a la piscina municipal de la veïna plaça Folch i Torres el mes d'octubre de 1966. A finals dels anys seixanta BPB deixa d'operar a les instal·lacions de la Ronda, que farà servir en part com a magatzem de l'entitat mentre l'equipament es va deteriorant. 

L'any 1974, un cop BPB ja ha abandonat el lloguer d'aquest estatge, els propietaris el lloguen a l'Escola Pia de Sant Anton. L'objectiu dels escolapis és doble:

• Fer servir la piscina com a aula de natació per els alumnes de la seva escola

• Crear el club esportiu de l'Escola Pia, quins potencials usuaris de la renovada instal·lació poden ser el gruix de familiars dels actuals alumnes, sumats als ex-alumnes de la institució i les seves famílies

A dalt. Imatge de l'estat quasi ruïnós en que es troba l'equipament 
en fer-se'n càrrec l'Escola Pia l'any 1974.
Sota. Perspectiva similar un cop fets els treballs de reforma el mateix any.
Font: Arxiu Provincial de la Escola Pia de Catalunya. Fts. SI

El contracte s'estableix entre l'escola, representada per el seu rector Ramón Tarros Esplugas, i l'empresa CAFUR, administradora de l'espai, representada per Ròmul Corominola Lloveras. El lloguer s'estableix en 25.000 ptes. mensuals.

Encara que no sigui a nivell institucional, se segueix mantenint un vincle entre els nous gestors i el Montjuïc, atès que el responsable tècnic de la piscina, com a ensenyant de natació, és en Enric Canela, un dels socis primerencs del club que ha estat nedador i directiu de l'entitat. Mes endavant serà ajudat per en Dani Cama, també antic nedador i soci del Club Natació Montjuïc.

La Piscina de la Ronda ja renovada sota la gestió de la Escola Pia de 
Sant Antoni, durant una classe escolar a finals dels anys setanta.
Font: Arxiu Provincial de la Escola Pia de Catalunya. Ft. SI

Per mes de dotze anys els escolapis gestionen aquest equipament, que finalment lliuren als seus administradors '... a su disposición, libre y vacuo...' ,com exigien els cànons legals del moment,  el mes de juliol de 1987. Són les acaballes del curs escolar i la lletra de desistiment del lloguer la signa el nou Rector de l'Escola Pia, en Jaume Romans Roset.

Lletra de desistiment del lloguer de les instal·lacions de la Ronda 
de l'Escola Pia de Sant Antoni, el mes de juliol de 1987.
Font: Arxiu Provincial de la Escola Pia de Catalunya.

Amb diferents vicissituds la Piscina de la Ronda seguirà en actiu fins a mitjans d'aquest passat any de 2023, en que va ser enderrocada per a poder-hi fer els nous habitatges de lloguer social previstos, en quins baixos i soterrani s'hi ha d'encabir el nou 'Gimnàs Social Sant Pau'.

Aquesta entitat, com a societat cooperativa, és qui n'ha estat el darrer gestor tot i que ara de manera provisional s'ha hagut de traslladar a Ciutat Vella, al  carrer de les Floristes de la Rambla n. 10, a tocar del mercat de La Boqueria, on els socis cooperatius segueixen oferint els seus serveis, mancats de l'espai de piscina, amb el mateix esperit social que els ha guiat des de que a principis dels anys deu d'aquest segle se'n van fer càrrec.

Local 2. Sèquia Comtal 4 i 6

La SGAB era propietària d'uns terrenys ubicats al Clot, entre els carrers de la Sèquia Comtal i d'Aragó. El solar, de format irregular, va ser escollit per situar-hi el segon local de la filial BPB. 

El Clot és un barri poblat des d'abans de l'edat mitjana, quan era conegut com a Clot de la Mel. Situat al voltant del Rec Comtal va veure com creixien al seu entorn tot un seguit de molins fariners en la seva majoria, encara que alguns també donaven servei a d'altres tipus d'indústries, fonamentalment de teixits. A la vegada era habitual trobar-hi la presència de les hortes, que aprofitaven les facilitats per a l'obtenció de l'aigua derivada del veïnatge al Rec Comtal.

Els plànols van ser encarregats novament a en Lluís Bonet Garí, amb la particularitat que en aquest cas a mes dels locals de banys públics localitzats als baixos, la societat d'Aigües de Barcelona aprofita el solar per a la construcció de 36 habitatges en un edifici de sis pisos, lleugerament retirat del frontal de la planta del carrer.

Plànol del frontal i seccions de la terrassa generada en l'edifici del Clot 
on s'ubica el segon local de BPB, al carrer de la Sèquia Comtal n. 4 i 6.
Font: Arxiu AGBAR

Encara que inicialment es preveia la construcció d'una piscina, en el projecte definitiu del mes de juliol de 1942 aquesta queda descartada, essent substituïda per el projecte d'un cinema que tindria la seva entrada independent pel carrer d'Aragó. 

Com informa el professor Enric H. Marc  - en el seu bloc Bereshit - en l'emplaçament del solar on s'ha de construir el nou equipament de la SGAB i de BPB hi havia hagut un dels molins fariners del barri, el qual havia estat substituït, curiosament, per un dels primers cinemes del Clot, amb el nom de 'Cinematógrafo Recreo Martinense'.

Imatge d'un dels primers cinemes del Clot, ubicat al mateix solar 
del carrer de la Sèquia Comtal on han d'anar els banys de BPB.
Font: Bloc Bereshit. enarchenhologos.blogspot.com. Ft. SI

En qualsevol cas, finalment el cinema previst com a substitut de la piscina també va ser desestimat i en el seu lloc la SGAB va habilitar l'espai com a magatzem.

La inauguració d'aquest segon local va tenir lloc el 3 de febrer de 1943, amb l'habitual presència d'autoritats municipals i d'altres estaments barcelonins que foren ateses pels primers representants de BPB i de la SGAB, encapçalats per en Josep Garí Gimeno, conseller delegat d'ambdues empreses, i en Josep M. Soler Nolla, director de la societat matriu, acompanyat d'en Joan Mercè Bernet, director de BPB.

Retall del diari La Prensa del 3 de febrer de 1943, amb l'anunci de la 
inauguració dels banys del carrer de la Sèquia Comtal, al Clot.
Font: Hemeroteca ARCA

Imatge dels nous equipaments on s'observa clarament l'entrada als banys 
pel carrer de la Sèquia Comtal i el perfil retirar de l'edifici d'habitatges.
Font: Arxiu AGBAR. Ft. SI

L'oferta d'aquest nou establiment inclou els serveis d'higiene personal, a mes de barberia i perruqueria. En concret disposa de 18 dutxes i 12 banys per a dones i 31 dutxes i 13 banys per a homes. Els preus de les dutxes es de 1'50 ptes per servei i el dels banys de 2'50. L'empresa ofereix abonaments a uns preus mes ajustats i en tots els casos inclou en el preu tovallola - 'sábana' -, sabó i en el cas dels establiments amb piscina trajo de bany. Com informa en els cartells inicials, en cas que els usuaris es porti algun d'aquests element des de la seva casa el preu no els pot ser rebaixat.

Aquests preus són vigents per els dos primers equipaments de l'empresa i van anar variant amb els anys, naturalment a l'alça, per bé que sempre es van mantenir dins d'uns marges d'oferta popular, orientada a la màxima captació de la població dels barris on s'insereixen els serveis.

Cartell amb els anuncis dels serveis i els preus a les 
instal·lacions de BPB als primers any quaranta.
Font Arxiu AGBAR

Un servei que era present en tots els estatges de l'empresa és el de barberia per a homes i perruqueria per a senyores - el servei unisex no havia arribat encara -. No cal dir que totes les instal·lacions de BPB disposaven de les darreres novetats en ordre a l'escalfament i la depuració de les aigües utilitzades en els seus serveis. Inicialment les seves calderes funcionaven amb carbó, fins que al cap de poc temps aquesta font d'energia va ser reemplaçada per el fueloil, en ordre a mirar d'abaratir costos i de fer mes eficient el servei.

Imatge de la barberia ubicada al segon local de BPB, a la Sèquia Comtal.
Font: Arxiu Agbar. FT. SI

Els banys de la Sèquia Comtal, com els altres establiments similars de BPB, van deixar de prestar serveis a finals de la dècada dels anys seixanta. En el cas del Clot els locals que acollien els banys segueixen existint, essent destinats a acollir comerços de diversa índole.

Local 3. Travessera de Gràcia 218

La SGAB disposa d'un altre solar a la Travessera de Gracia on, de manera quasi simultània a l'operació de la Sèquia Comtal, construeix un edifici d'habitatges amb sis plantes i àtic, amb un total de 26 pisos. En la planta baixa i el soterrani es preveu la creació del tercer local de BPB.

Vista exterior de l'edifici de Travessera 218 
que inclou el tercer local de BPB.
Font: ANC. Ft. G. Casas

El projecte s'encarrega, novament, a en Lluís Bonet Garí que preveu la construcció d'una piscina de mides reglamentàries de 25 x 12 m, encara que les fondàries no ho són, doncs a la part poc profunda sols hi ha 80 cm, cosa que obligarà a que en els partits de waterpolo fets a Travessera la porteria d'aquell costat hagi de tenir unes mides molt superiors a les habituals, per tal de compensar l'avantatge que el porter es pot impulsar en el fons de la piscina.

Pel que fa als serveis el nou estatge disposa de 20 dutxes i 12 banys a la zona de dones i de 35 dutxes i 17 banys a la d'homes. Compta també amb els complements de neteja de sabates, barberia i perruqueria i zona de bar. Es tracta, sens dubte, de la instal·lació mes completa de les tres que disposarà BPB. L'oferta d'aquest tercer establiment s'orienta als barris de Gràcia, Eixample Dret i Guinardó.

Plànol de secció transversal de la sala de piscina segons el projecte de Lluís Bonet.
Font: Arxiu AGBAR

Imatge de la sala de piscina des de darrera del trampolí de salts.
Font: Arxiu AGBAR. Ft. SI

Una característica específica d'aquest nou local la trobem en la figura d'en Joan Mercè Bernet, en qui concorren dues responsabilitats diferenciades que s'enllacen en aquesta instal·lació. D'una banda és el director de l'empresa BPB - i ho serà fins a la seva jubilació - i de l'altre és soci del Club Natació Catalunya i accedeix a la presidència d'aquest precisament en el període 1943 - 1946. A mes d'aquesta feliç coincidència, en el primer pis del nou edifici s'hi radiquen les oficines de BPB.

A diferència de la Ronda Sant Pau, en aquesta ocasió abans d'inaugurar-se la piscina ja compta amb un usuari preferent en la figura del Club Natació Catalunya.  Aquesta gran oportunitat per a l'entitat la vincula de manera històrica al barri de Gràcia per mes de vint anys i permet que superi un període de greus dificultats passat els anys anteriors. L'usdefruit de la nova instal·lació li permet anar desenvolupant el seu futur esportiu amb renovat optimisme, essent a mes una de les poques piscines cobertes de Barcelona que compta amb possibilitats d'entrenar els salts.

La premsa local es fa ressò d'aquesta oportunitat per el C.N. Catalunya:

Retall de 'La Hoja del Lunes' del 30 d'agost de 1943. A la noticia apareix el doble 
vessant de Joan Mercè, com a director de BPB i com a president del Catalunya.
Font: Hemeroteca BVPH

La inauguració oficial succeeix el dimarts 26 d'octubre de 1943, amb un cert retard en les previsions fetes a l'agost. Assisteixen les autoritats civils i militars locals, incloent el president de la FCN Lluís Santacana Faralt. Reben les atencions d'en Josep Garí Gimeno i Josep M. Soler Nolla, conseller delegat de la SGAB i de BPB i director de la SGAB respectivament, a qui els acompanya en Joan Mercè Bernet, com a director de BPB.

El president de la FCN, Lluis Santacana, s'adreça al director de la SGAB felicitant-lo 
per la tasca feta, amb motiu de l'obertura de la nova piscina de la Travessera.
Font: Arxiu AGBAR.

En aquesta data oficial es disputen unes proves socials de natació que guanyen Clapès, González, Esteller i Mary Bernet en les proves individuals. La inauguració esportiva té lloc el dissabte 30 d'octubre amb un festival de natació, waterpolo i salts que compta amb la participació d'altres clubs convidats.

En tractar-se de l'equipament mes complert dels tres que posseeix l'empresa, el local de Travessera es converteix en una mena d'emblema de BPB, que utilitza la seva imatge de manera habitual en les promocions. El relleu que es dona a aquest nou equipament arriba al punt d'instal·lar-hi l'any 1946 una gran novetat, com són els 'Baños de vapor corriente y revalorizado con aire caliente' que s'apliquen de manera individual en una mena de bany turc personalitzat.

Anunci a 'La Prensa' del 18 de novembre de 1943 de la nova instal·lació, amb 
inclusió de tots els industrials que han participat en la seva construcció.
Font: Hemeroteca ARCA

Anunci de BPB publicat al setmanari 'Destino' el 15 de febrer de 1947, amb 
l'exclusivitat dels banys de vapor per a l'equipament de Travessera.
Font: Hemeroteca ARCA

Corol·lari

En el curt període de menys de cinc anys BPB ha completat el seu cicle d'ofertes de banys públics en zones de la ciutat de Barcelona molt poblades i amb una renda disponible inferior a la mitjana. La tasca feta és en la línia que s'han proposat els seus impulsors, fonamentalment la SGAB.

En les comunicacions de l'empresa s'arriba a parlar de tres possibles equipaments mes a Sants, Poble Nou i Sant Andreu. La seva labor és clarament substitutòria de la que no està portant a terme l'ajuntament de Barcelona. Aquest manifesta repetidament la manca de possibilitats financeres per posar en marxa un pla similar al realitzat per BPB. 

Les úniques piscines cobertes municipals segueixen sent la de les 'Termas Municipales' construïdes el 1929, tot i les seves reduïdes dimensions que les incapaciten per a la pràctica esportiva. A mes es troben fora de servei i a partir de 1940 seran eliminades, utilitzant-se només les instal·lacions de dutxes i banys. 

No serà fins a l'any 1960 que s'inauguri la primera piscina municipal coberta a la ciutat - Poble Nou -, mentre que la segona trigarà encara sis anys mes, fins a 1966 - Plaça Folch i Torres -. 

Josep Castellví

(*) Josep Garí Gimeno (1886-1965) ha estat un dels financers catalans de mes relleu els dos primers terços del segle XX. Mitjançant la banca Arnús Garí va ser una presència constant en les operacions de renacionalització d'algunes de les grans empreses que operaven a la ciutat de Barcelona, com ara la 'Societé Générale des Eaux der Barcelone', o la 'Tramways de Barcelona'. Militant actiu en el catalanisme de dretes, va ser un estret col·laborador d'en Francesc Cambó a qui acompanyà en el consell d'administració de la CHADE. Desprès de la guerra es va centrar en l'expansió de la SGAB participant en els seus projectes de diversificació, com ara l'empresa BPB de la qual va ser fundador i conseller delegat.

(**) L'arquitecte Lluís Bonet Galí (1893-1993) es forma al costat d'en Josep Puig Cadafalch. L'amistat amb aquest el porta al coneixement de Antoni Gaudí, amb qui va establir una bona relació anant a visitar-lo sovint a les obres de la Sagrada Família. Amb d'altres arquitectes va continuar les obres del temple, de les quals en fou director entre 1971 i 1980. En l'obra civil, a mes de la col·laboració amb BPB, destaca l'edifici de l'Institut Nacional de Previsió i Banc Vitalici al Passeig de Gràcia de Barcelona.

(C. de S.). Presidents (II). Joan Boronat Carner, 'Janot'... pilot d'hores difícils

El context...

Tot i que el primer president del Club Natació Montjuïc - llavors de Educación y Descanso - és en José Muñoz, Jefe de Deportes de dita organització, sabem que 'de facto' qui en va exercir el càrrec fou en Vicenç Esquiroz Soliva, de qui ja hem vist la seva semblança com a primer president de l'entitat.

El cas és que l'Esquiroz assumia també les funcions d'entrenador i ensenyant de natació dels primers cursets de l'entitat, càrrecs que havia de fer compatible amb la seva tasca professional com a empleat de l'empresa Riegos y Fuerza del Ebro - la mítica Canadenca - i la dedicació periodística a 'El Mundo Deportivo', 'El Correo Catalán', 'La Hora XXV' i altres mitjans de comunicació.

Es fa evident que en Vicenç necessita d'un relleu en alguna de les seves funcions al sí del Montjuïc. La solució escollida és la de traspassar la presidència del club a en Joan Boronat Carner 'Janot' (1919-1993), el qual se'n fa càrrec primer de manera accidental, fins a ser confirmat en el seu nomenament per la Federació Catalana de Natació (FCN).

El club transitava el que s'ha descrit com 'els anys heroics', quan el 1946 just dos anys desprès de la seva fundació, veient que l'adscripció política a la Obra Síndical de Educación y Descanso (EyD) no aporta cap de les millores logístiques i materials promeses cal trobar la manera de refundar l'entitat sobre noves bases, encara que això representi sortir de sota del paraigües de l'organització franquista.

A aquesta tasca és a la que és va encomanar en 'Janot' Boronat, soci fundador i un dels més entusiastes col·laboradors del club. Esportista en actiu en natació i waterpolo, però especialment en el rugbi que és el seu esport de referència. Com que fins a l'any 1947 el Montjuïc no disposa de secció de la pilota oval, els seus devots - que n'hi ha un grapat - és refugien en l'equip de rugbi del Real Club Deportivo Español; i allà és on trobem jugant a en Boronat, junt amb els Puigdevall, Tauler i algun altre més dels fundadors i primers socis del club... 

Equip del 'C.N. Montjuich de Educación y Descanso' que a l'octubre de 
1944 participa a Madrid en un campionats de l'organització síndical. 
Nederman, Domenech, Ruiz, Boronat, Guacsh, Florensa, Moreno i 
Puigdevall; mig ajupit, A. Devesa; asseguts Moreso, 
Murgadas, Bru, G. Carmany i Piqueras.
Font: Arxiu JCE, fons família Puigdevall. Ft. E. Alvaro

De les hores difícils a una certa normalitat...

La segona presidència del Club Natació Montjuïc abasta un  període de poc més de deu anys, entre 1946 i 1956. 

El vessant social i logístic

A l'arribada del nou president la jove entitat és en veritable perill d'afrontar la seva desaparició, a causa dels incompliments dels ajuts materials i estructurals que s'havia compromès d'afrontar EyD; de manera que a l'estiu de 1946 es planteja una separació definitiva de l'esmentada obra sindical, que finalment s'assoleix en termes amistosos.

Retall de la informació publicada a 'El Mundo Deportivo' del 11 d'agost de 1946,
 amb la noticia de la separació definitiva entre el C.N. Montjuïc i 'EyD'.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A la noticia que reproduïm el president accidental, 'Janot' Boronat, afirma que:

"Ha terminado pues el pleito planteado con respecto a la actuación futura de nuestra entidad. La labor no es ciertamente fácil, aunque son mayoria los socios que están junto a la entidad en estos momentos difíciles..."

La nova junta treballa per refer l'ambient i la cohesió social i un dels elements emprats és la publicació del butlletí del club, quin primer número veu la llum el mes de novembre de 1946, amb el titular a la seva portada de "Adelante con el C. N. Montjuich !".

Al mateix temps, s'intensifica la recerca de local social i d'una piscina coberta per a poder seguir la preparació a l'hivern. De manera provisional, fins a poder tenir la pròpia instal·lació, la necessitat de piscina coberta queda resolta llogant per uns horaris determinats la de Baños Populares de Barcelona, ubicada a la Ronda de Sant Pau n. 40. Malgrat les seves reduïdes dimensions presta un servei inestimable en la millora esportiva del club... però la provisionalitat de la mesura s'ha d'allargar per quasi vint anys.

En entrevista publicada a El Mundo Deportivo del 23 de novembre de 1946 el president del club ho explica així:

"... 'Baños Populares de Barcelona S.A.', con su altruismo deportivo suficientemente probado, ha concedido para nuestro club unos espacios en la piscina establecida en la Ronda de San Pablo... que el C.N. Montjuich usufructuará deportivamente... en condiciones parecidas a las que posee el C.N. Cataluña en el establecimiento de la citada razón comercial en la Travesera."

Altrament ja a l'any 1948 s'inicien les gestions prop de l'ajuntament de Barcelona per tal d'aconseguir la cessió d'un espai on encabir-hi la piscina coberta del Club Natació Montjuïc. En aquestes gestions es compta amb la col·laboració activa del que va ser el primer regidor d'esports de tota Espanya i President d'Honor del club, en Epifani de Fortuny i Salazar. Les gestions s'orienten cap a un model similar al seguit per el Barcelona en la construcció de la seva piscina de l'Escollera, consistent en l'obtenció d'una cessió a llarg termini de sol públic on construir amb finançament propi l'anhelada instal·lació.

En relació a l'assoliment del local social, primer assistim a una constant successió de bars i altres espais on no s'arrela l'entitat, fins arribar a les acaballes de l'any 1949, quan finalment es troba una sala adient  on el C.N. Montjuïc s'hi ha d'estar per més de trenta-sis anys; és tracta del local conegut com a Chipiron, ubicat al n. 88 del carrer Paral·lel.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 20 de gener de 1950 amb la noticia del nou 
estatge inaugurat per el Club Natació Montjuïc al carrer de Paral·lel.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Per tal d'aconseguir llogar el Chipiron i obtenir els permisos necessaris per a celebrar-hi activitats culturals i recreatives - teatre, festivals, ball, gimnàs - el club va haver de passar un procés de normalització davant del Cobierno Civil de Barcelona que va suposar la definitiva legalització de l'entitat en els termes exigits per la Ley de Asociaciones del 30 de juny de 1887 - vigent aquells anys -, que en el moment de la seva inscripció davant de la FCN el 1944 no s'havia fet.

Així, amb data d'entrada del govern civil del 24 de desembre de 1949 trobem els primers estatuts del club que van ser redactats i aprovats per la FCN, suposadament amb data del dia 1 de desembre de 1946, com és pot comprovar amb la imatge de la darrera pàgina que mostrem:

Darrera pàgina dels primers estatuts del C.N. Montjuïc, entrats al 
govern civil de Barcelona amb data de 24 de desembre de 1949.
Font: Arxiu PME del GCBCN

El cas és, no obstant, que tant els estatuts com l'acta de constitució que els acompanya van ser redactats a correcuita el mateix desembre de 1949, per tal de complir les condicions imposades per la llei d'associacions, i que havia de permetre al govern civil  de ser inscrits en el registre corresponent, amb la consegüent obtenció dels permisos necessaris per la obertura del nou local social.

Ho podem afirmar rotundament basant-nos en dues realitats complementàries:

• En primer lloc, la aparença de legalitat de la signatura que se suposa feta a l'any 1946 per el president de la FCN decau en comprovar que la rúbrica hauria de ser la del senyor Lluís Santacana i Faralt, qui en va ser president entre el període 1943-1948. Mentre que qui firma - amb data falsa - és en Manuel Basté i Duran, president de la federació de 1948 a 1950. De manera que en fer-se el document realment el desembre de 1949 s'acudeix a recollir la signatura de qui ostenta el càrrec de president en aquella data, el senyor Basté

• El segon argument incontestable és el testimoni de qui va tenir l'encàrrec de formalitzar l'arrendament del Chipirón, que no és altre que en Diego Devesa Palomera - soci fundador i president del club entre 1968 i 1972 -. En l'entrada d'aquest bloc titulada 'Butlletí. Tardor de 1986, alegries i tristors...' reproduïm un article del mateix Devesa publicat a la revista social sota el títol de 'Requiem por una ilusión' on, entre d'altres coses, explica la visita al cap de negociat del govern civil a qui va correspondre de fer els tràmits per el lloguer del local:

"El Jefe de Negociado soltó un buen rollo y nos recomendó un libro suyo, que naturalmente compamos. Pidió el acta fundacional y los Estatutos para inscribir al club en el registro (de asociaciones), lo que constituia el primer trámite. No teníamos nada. Aprisa y corriendo, redacté el Acta Fundacional para que luego lo fueran firmando los socios fundadores, y luego los Estatutos, para lo cual me ayudé de los del R.C. de Polo y los del C.N. Barcelona, que tenia a mano. Luego todo fueron instancias y pólizas, hasta que conseguimos el permiso de apertura..." (1)

Seguint amb la idea de construir la seva pròpia piscina coberta, la junta presidida per en 'Janot' Boronat, un cop descartada una primera opció al Paral·lel, és decideix per impulsar la ubicació al solar de la Ronda de Sant Pau resultant de l'anorreament l'any 1936 de la presó de dones de la Reina Amàlia. El projecte, definit l'any 1951, demana la cessió del solar annex a la Ronda de Sant Pau i al carrer de Les Flors, ocupat ara per l'Institut Milà i Fontanals. 

A aquest efecte s'incoa davant del servei d'urbanisme i obres públiques de l'ajuntament de Barcelona l'expedient n. 672, on s'inclouen plànols de l'avantprojecte de piscina, així com l'alineació de carrers on es vol encabir, a tocar de la Ronda de Sant Pau.

 

Portada de l'expedient 672 iniciat per el C.N. Montjuïc davant de l'ajuntament 
de Barcelona per aconseguir la  cessió de part del solar de l'antiga presó 
de la Reina Amàlia. Instància del president Joan Boronat 
sol·licitant l'adjudicació dels esmentats terrenys.
Font: Arxiu Històric de Barcelona. AHCB

L'avantprojecte a que és refereix la instància inclosa en l'expedient analitzat és el que va ser redactat, el gener de 1951, per l'arquitecte Joan Pujadas i aprovat per la regidoria d'esports en el seu moment. Com manifesta Joan Boronat en l'exposició de motius del document que reproduïm:

"... con fecha 16 de enero del año en curso la Iltre. Comisión de Deportes de ese Excmo. Ayuntamiento aprobó el anteproyecto de construcción de una piscina para el Club (Natación Montjuich) mencionado, cuyo emplazamiento se fijaba en el solar, propiedad del A yuntamiento, de la antigua Carcel de Mujeres en su lado derecho entrando."

mentre que en la part del suplicatori de la instància sol·licita:

"Que previos los trámites reglamentarios esa Corporación, que V.E. tan dignamente preside, apruebe los lindes del solar donde deberá construirse la piscina de acuerdo con el anteproyecto aprobado y la iniciación del expediente de cesión, en la forma legal pertinente, de este solar al Club Natación Montjuich, en la forma que estime oportuna esa Corporación,"

Vista exterior, tocant a la Ronda de Sant Pau, de l'avantprojecte de piscina coberta del 
C.N. Montjuïc aprovat per la Comissió d'Esports municipal del 16 de gener de 1951.
Font: Arxiu JCE

S'enceta així un camí que, malgrat semblar planer, ha de durar encara quinze anys més fins a veure la inauguració efectiva de la piscina de la Reina Amàlia, tot i que no pas emplaçada al solar previst, ni construïda per el mateix Montjuïc, sinó en un espai proper de la mateixa plaça i construïda directament per l'ajuntament de Barcelona... paciència...

En l'aspecte social, la junta presidida per en Joan Boronat pateix un vot de censura en la que va ser la segona Assemblea General de l'entitat, celebrada al Chipirón el 29 de novembre de 1952. Al sí del club hi ha mala maror provocada per dos fets esportius significatius:

• D'una banda l'acceptació per la junta de la dimissió presentada per en Josep Clemente com a entrenador del primer equip de natació i waterpolo, sobre el qual recauen algunes queixes d'esportistes de l'entitat

• El segon i més determinant és la decissió de la junta directiva d'incloure al nedador i waterpolista Ricard Llordachs - exsoci del Montjuïc - a l'equip que s'ha desplaçat al sud de França en la primera sortida internacional del club, essent així que en Llordachs des de finals de la temporada anterior ha fitxat i juga per el C.N. Barcelona

El vot de censura és votat favorablement per 28 vots, amb 24 de contraris i 18 abstencions, provocant la dimissió del president i de tota la resta de la junta directiva. La crisi es resol amb la convocatòria de nova elecció de president, a la qual l'única candidatura presentada és la del mateix Boronat, que resulta confirmat en el càrrec per la FCN amb data del 12 de desembre de 1952. Sobre aquest incident el mateix 'Janot' publica al butlletí del club un article intitulat "Mi actitud", on afirma:

"He pedido orientaciones con miras al porvenir del Club, he procurado, olvidando cosas personales, anular discrepancias y unir voluntades, pero las dificultades subsisten y es por ello que, antes de desistir de mi intento y propósito, prefiero 'jugar la última carta'... en beneficio de nuestro Club....

Me consta, no obstante y por anticipado, que se ha comentado ya con acritud mi actitud y que alguien o algunos esperan el fallo de mis gestiones para poder adoptar la posición tan cómoda de 'ya  os lo decía yo' pero, con todo, tengo el firme propósito de hacer lo que humanamente esté a mi alcance para lograr la cristalización de los deseos de la mayoria, y siempre... en beneficio de nuestro Club..."

Article publicat al butlletí social en el n. 42, de febrer de 1953.
Font: Arxiu JCE

Superat l'entrebanc, la nova junta ha de prosseguir les gestions de tot tipus, accentuant la insistència davant l'administració local de Barcelona per a l'aconseguiment de la necessària piscina coberta.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 14 de novembre de 1954, 
amb declaracions d'en 'Janot' Boronat donant noves sobre 
la construcció de l'anhelada piscina coberta.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A l'entrevista recollida per el diari esportiu, el president Boronat mostra la seva malfiança davant algunes actuacions de l'ajuntament de Barcelona que entorpeixen la sol·licitada solució per a la construcció de la piscina coberta del Montjuïc:

"... pese a la buena voluntad de los Tenientes de Alcalde, en los departamentos municipales se nos creó una obstrucción... poniendo trabas a nuestros proyectos, dando largas al asunto, quizá convencidos que el tiempo era nuestro peor enemigo...
Cuando se solicitaron los terrenos de la Ronda de San Pablo, en el propio Ayuntamiento surgió la oposición declarando que la zona en que queríamos construir la piscina estaba reservada para jardines."

preguntat per el periodista de 'El Mundo Deportivo' perquè no volen construir la piscina en un altre indret, Boronat afirma:

"Porque se nos había prometido aquellos terrenos. Y porque en una labor sobrehumana logramos el dinero suficiente para iniciar las obras. Pero todos estos esfuerzos se estrellaron ante la resistencia burocrática de determinadas oficinas municipales... Nuestra confianza (ahora) está puesta en el ilustre don Carlos Pena Cardenal, deportista que conoce los problemas del deporte 'amateur' y concretamente de la natación..." 

Sense fer cap judici de valor sobre l'impacte d'aquestes declaracions, si que podem constatar que ja han passat sis anys des de l'arrencada de la lluita per a la piscina coberta del Montjuïc, i que encara n'han de passar dotze més fins a la inauguració de la mateixa, el 4 de juny de 1966. (2)

Del vessant esportiu...

Els dirigents del novell club tenen clar que per subsistir en l'ambient de la natació d'aquells anys no n'hi ha prou amb ser una entitat més. Aspiren a sobresortir dins del conjunt de la natació catalana i espanyola.

I com aconseguir-ho quan encara no es disposa de figures esportives amb resultats rellevants ?. L'Esquiroz i el Boronat tenen les seves idees sobre el particular. El primer promociona - i quasi s'inventa - una prova de natació que serveix per a evidenciar el potencial d'una societat de natació: el relleu dels 100 x 100 metres lliures. Calen cent nedadors per a nedar cadascun cent metres. La marca final pot donar lloc a 'records' català, espanyol, ibèric i d'altres àmbits més extensos; però aquesta prova mai ha tingut reconeixement oficial de les respectives federacions. 

Dit i fet, l'estiu de 1949 el Club Natació Montjuïc fa el primer intent coronat per l'èxit, tot establint un 'rècord' català i espanyol, amb un temps de 2 h. 54 m. i 44 s.. El club interessa de la FCN la homologació corresponent, però aquesta no arriba mai.

Titular de 'La Hoja del Lunes' de Barcelona del 3 d'octubre de 
1949, amb l'anunci del primer 'rècord' de la distància 
aconseguit per el C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca ARCA

Foto de grup dels participants en el primer 'record' del club dels 100 x 100 
lliures el diumenge 2 d'octubre de 1949, a la piscina de Montjuïc.
Font: Arxiu CNM. Ft. SI

Imatge de la mateixa prova, però en l'edició de l'any 1961, quan és recupera 
el 'rècord' espanyol i ibèric de la distància. A la foto en Joan Boronat 
controlant la sortida del relleu del veterà Teo Poch. 
Font: Arxiu JCE. Ft. Font Gasol

L'altre mostra de força esportiva la proposa i organitza en Joan Boronat, i consisteix en aprofitar que a la tradicional 'Travessia del Port de Barcelona' hi ha establert un trofeu anomenat Gil i Arnau (3) que se'l adjudica en cada edició l'entitat que arriba a classificar més nedadors en la travessia gran masculina, que és sempre la més concorreguda. 

Des de l'any següent al de la seva constitució el Montjuïc s'ha conjurat per a ser el club que aporta més nedadors a la prova dels 3.800 m. del port de Barcelona, aconseguint-ho sense interrupció entre 1945 i 1962, és a dir al llarg de divuit anys consecutius.

Imatge dels membres del Montjuïc participants a la dinovena edició de la Travessia 
del Port de Barcelona de l'any 1946. Al quadrant esquerra, dempeus, 
s'identifica als Roca, Boronat, Puigdevall (S) i Tauler.
Font: Arxiu JCE, fons família Tauler. Ft. SI

Trofeu Gil i Arnau de la Travessia del Port de Barcelona 1944-1963 (*)

(*) Any, nombre de classificats i club guanyador

Font: Elaboració pròpia a partir del 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona' (4)

Del quadre resum del Trofeu Gil i Arnau exposat se'n desprenen algunes consideracions:

• Els anys amb més participació de nedadors del Montjuïc - en vermell - superen els setanta nedadors classificats

• Els d'una participació menor, al marge de l'arrencada dels anys 1945 i 1946, són els darrers - en blau - i especialment els dos últims de 1961 i 1962

• En general la participació de nedadors del C.N. Montjuïc ha estat quasi sempre per sobre dels cinquanta inscrits 

Tant el descens de participació dels darrers anys, com el fet de que a partir de 1963 aquest trofeu deixi de tenir especial significació per al Montjuïc, es deu al fet que al 1961 l'equip femení i al 1962 el masculí del club aconsegueixen desbancar, per primer cop a la història de la competició, al degà Club Natació Barcelona del títol de campió del Campionat General de Catalunya de natació, de manera que s'assoleix plenament la notorietat desitjada per la via dels resultats esportius.

En la presidència d'en Joan Boronat  l'activitat esportiva de la natació i el waterpolo del club va guanyant protagonisme. Així, per exemple, el Montjuïc, amb organització conjunta amb el C.N. Catalunya, és la primera entitat a presentar a Barcelona el que llavors és coneix com a 'ballet aquàtic' i la premsa bateja amb el nom de Escuela de Sirenas, aprofitant l'estrena a Catalunya i Espanya de la pel·lícula homònima. 

El primer ballet a fer les seves exhibicions al país és el de l'equip del Stade de Reims, l'any 1949, amb un èxit de públic que omple la piscina de Montjuïc en les diferents demostracions que és fan. Els anys següents desfilen altres equips, com ara el de Les Mouettes de Paris al 1951.

El president Joan Boronat acull el ballet aquàtic de 'Les Mouettes' de Paris a la piscina 
de Montjuïc, sota l'atenta vigilància d'en Josep Ramos, darrera i al fons de la foto.
Font: Arxiu CNM. Ft. SI

En altres entrades del bloc que són a la vostra disposició hem remarcat les actuacions esportives del club en les seves diferents facetes de natació, waterpolo, rugbi i atletisme. Aquí volem destacar, no obstant, de manera especial l'organització anual del Trofeu Barcelona, que organitza a la piscina de Montjuïc el Club Natació homònim, coincidint amb la festivitat del Pilar del 12 d'octubre i que serveix per tancar oficialment la temporada de la natació catalana.

El president Boronat fa lliurament d'una copa del Trofeu Barcelona 
al nedador Albert Medina l'any 1953, a la piscina de Montjuïc.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

També durant la presidència d'en 'Janot' Boronat té lloc la primera sortida internacional del Club Natació Montjuïc, que és produeix l'estiu de 1952. És una gira més o menys accidentada per el sud de França, on l'equip masculí del club s'enfronta en natació i waterpolo a diferents conjunts de la regió, entre els quals hi ha el del Girondins de Bordeaux - en aquella època filial del club de futbol local - amb els quals és va establir una relació estreta, amb freqüents anades i vingudes entre Barcelona i Bordeus.

L'equip del Montjuïc l'estiu de 1952 en la seva primera sortida a l'estranger. 
La foto és a Bordeus, i a la gatzoneta trobem al president Boronat.
Font: Arxiu JCE, fons Josep Brascó. Ft. SI

La foto reproduïda correspon a la visita a la ciutat de Bordeus per a competir amb l'equip dels Girondins, i és presa a les afores del antic estadi de futbol Des Chartrons, al barri del mateix nom de la ciutat. El conjunt blanc-i-verd el formen A. Llordachs, Culla, E. Ruiz, A. Medina, Font-Prats, R. Llordachs, Orero, Roselló, Cercós i Brascó. Precisament la inclusió d'en Ricard Llordachs a l'expedició del Montjuïc, quan ja havia fitxat i jugat pel C.N. Barcelona, va motivar la moció de censura que va rebre en Joan Boronat el novembre de 1952.

La faceta que és més recordada d'en Joan Boronat Carner en el seu pas pel C.N. Montjuïc és, sense cap dubte, la de director i ensenyant dels cursets de natació que es feien a la piscina 'vella' de Montjuïc. Iniciats des del mateix moment de la seva fundació el 1944 per l'Esquiroz, a partir de 1948 van adquirir rang oficial, amb el suport de l'ajuntament de Barcelona.

La feina professional d'en 'Boro' com a responsable d'una secció del Banco Central li permetia disposar de les tardes lliures, a més de facilitar-li que arribés a la piscina a l'hora dels cursets, a les quatre de la tarda. Arribava apressat, amb el dinar encara al pap, i sempre més proveït del seu llegendari cigar 'puro' penjat a la boca.

Els 'amos' dels cursets i de la piscina, respectivament. 'Janot' Boronat, director 
dels cursets, i Josep Ramos, encarregat de la piscina 'vella' de Montjuïc.
Font: Arxiu JCE. Ft. Font Prats

Els anomenats Cursillo Municipal de Natación Escolar y Utilitaria van ser al llarg de quasi trenta anys la pedrera del Club Natació Montjuïc, ultra representar una tasca de prestigi ciutadà i social de la màxima importància. En Boronat prengué el relleu de l'Esquiroz com a director dels cursets des de la IV edició de l'any 1951 i s'hi mantingué  incansable fins que des de l'any 1968, en la XXVII edició el substituí en Francesc Morón.

De la repercussió ciutadana dels cursets de natació d'estiu del C.N. Montjuïc, més enllà dels propis barris d'influència de l'entitat, en són mostra la nombrosa quantitat de reportatges i articles que els hi han estat dedicats en els diferents mitjans de comunicació de l'època. 

Com a mostra d'aquests escrits reproduïm l'article que el reconegut periodista Avel·lí Artís Tomàs, 'Sempronio', va publicar al setmanari 'Destino' amb data del 9 de setembre de 1962:

Article del n. 1302 del setmanari 'Destino', on 'Sempronio' dona compte de la 
transformació de la piscina de Montjuïc en la Costa Brava barcelonina.
Font: Hemeroteca ARCA

A la seva secció de 'La semana en libertad' el periodista fa un símil entre les grades de la piscina de Montjuïc d'un dia de curset i la Costa Brava gironina:

"Así, el verano de la Piscina Municipal presenta un par de vertientes distintas y definidas: una la inferior, se desarrolla en la piscina propiamente dicha, bulliciosa, chapotante, cruzada por las órdenes de los monitores y por el silbato de los profesores. El otro cuadro se desarrola gradas arriba, especialmente en la parte donde da la sombra. Centenares de mujeres, con las agujas en la mano o leyendo o charlando, matan la tarde...

Tres meses dura el curso. El funicular de Montjuich, por la tarde, va lleno de futuros campeones con la bolsa de baño en la mano, acompañados de las autoras de sus días con la bolsa de labores."

Sobre aquesta icònica activitat el propi Boronat en va fer diferents manifestacions durant els anys en que en va ser director:

"Nuestro club siempre ha contado con una masa de practicantes. De ahí que desde el primer momento se nos planteara el problema de crear una sección infantil. Lo solicitamos a la Federación Catalana de Natación y, aunque parezca incongruente, se negó siempre a que organizáramos cursillos en Montjuich... En 1948, casi al iniciar sus actividades la primera 'Comisión Municipal de Educación Física y Deportes' del Ayuntamiento de Barcelona, que presidia el señor don Efipanio de Fortuny y de Salazar,... ordenó que estos cusillos se llevaran a cabo bajo la organización conjunta del Ayuntamiento y nuestro club..." (Declaracions a 'El Mundo Deportivo' del dia 3 de juliol de 1961)

"(El actual cursillo es) Un éxito. Hemos superado la inscripción del pasado año... casi hemos alcanzado las 3.000 inscripciones... (estamos) satisfechos de que nuestra labor haya sido imitada. Y sobre todo de que como barceloneses, como simples ciudadanos, esa labor haya arraigado y se logre que en el futuro todos los niños de nuestra querida ciudad sepan nadar. Los hombres del Club Natación Montjuich no  hemos escrito un libro ni plantado un árbol, pero creemos que hemos hecho mucho más por la ciudad de Barcelona." (Declaracions a 'El Mundo Deportivo' del dia 9 de setembre de 1962)

En Boronat escriu sobre els cursets en el butlletí n. 182 del mes de novembre de 1964, 
número especial dedicat al XXè Aniversari de la fundació del C.N. Montjuïc. (5)
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

En aquest text del butlletí que reproduïm en Boronat afirma:

"L'ensenyament de la natació, dins la nostra Entitat, ha estat sempre una qüestió vital, puix que en tot moment els nostres directius han cregut que un Club de Natació tenia, com a principi, la missió de l'ensenyança i el millorament de la joventut... És molt d'agrair la col·laboració desinteressada de tots els nostres consocis que, en un aspecte completament 'amateur', han intervingut com a monitors... amb veritable vocació i dins de les seves possibilitats.

La nostra satisfacció és de que els 'Cursets' no han estat un mitjà per a fer campions, sinó la d'assolir un fi, un propòsit: o sia, ensenyar a nedar a la més gran quantitat possible d'infants. I mai s'han tancat les portes als qui precisaven de la natació per a un millorament físic o una recuperació corporal, pesi a tot el que això representava. Hi ha molta joventut agraïda al Club de Natació Montjuïc, i això ens anima a prosseguir la nostra lluita."

Corol·lari

Des de ben aviat en Joan Boronat Carner, 'Janot', va començar a ser objecte de diversos reconeixements i premis de les diferents federacions i entitats vinculades a la natació i al rugbi, que li agraïen la seva dedicació i entrega a ambdós esports.

Entre d'altres, l'any 1968 va rebre la Medalla al Mérito Deportivo de la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes. 

Titular de la noticia de 'El Noticiero Universal' del dia 16 de juliol 
de 1968 amb l'atorgament de la distinció de la DNEFyD.
Font: Hemeroteca ARCA

Possiblement el reconeixement que més el va emocionar va ser el de l'homenatge que el Club Natació Montjuïc, juntament amb les federacions catalanes de natació i rugbi, li van tributar els dies 17 i 19 de setembre de 1971. El divendres 17 l'acte es va desenvolupar a la piscina 'vella' de Montjuïc on va rebre el reconeixement del món de la natació, amb la participació a l'acte de Joan Manuel Serrat, alumne del Boronat en els cursets de l'estiu de 1955.

Joan Manuel Serrat, amb el xandall del Montjuïc, signant 
autògrafs en l'acte d'homenatge a en Joan Boronat Carner.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

El diumenge 19 de setembre l'homenatge es traslladà al camp de rugbi de La Foixarda, on van tenir lloc tres diferents partits de rugbi, entre els quals un de veterans del Montjuïc contra una selecció de veterans d'altres equips catalans. En aquest darrer acte en 'Janot' va rebre la Medalla del Mèrit Esportiu de la Federación Española de Rugby.

La seva dilatada aportació al món de l'esport i a la vida associativa de la ciutat de Barcelona li va reportar un grapat d'amistats sinceres, que reconeixien en el 'Boro' l'afabilitat en el tracte i el seu tarannà bonhomiós. Home d'una vitalitat contagiosa, a més de lliurar-se al compliment de les seves obligacions professionals i de les seves dedicacions voluntàries, ha estat dotat d'un sentit epicuri de la vida que l'ha menat a gaudir intensament de la seva trajectòria vital. 

Un dels fets que més van sorprendre als seus amics va ser el llarg nuviatge establert amb el seu amor de tota la vida, la Nativitat Vigorra, amb qui finalment va passar per la vicaría un dia de maig de l'any 1961 - a l'edat de quaranta-un anys -, posant punt i final a més de dinou anys de festeig. Un breu de 'El Noticiero Universal' del 24 de maig en dona fe, sense poder-se resistir al to festiu i faceciós del protagonista...

Retall de 'El Noticiero Universal' del 24 de maig de 1961 on 
és recull la noticia del casament del Joan i la Nativitat.
Font: Hemeroteca ARCA

Sempre estretament vinculat al club de la seva vida, va mantenir un permanent lligam amb les amistats de la primera hora del club i va ser tota hora disposat a col·laborar en allò que els diferents directius de l'entitat li van anar demanant en cada moment.  La seva entrega apassionada al Club Natació Montjuïc bé ha de merèixer aquesta semblança.

'Trofeu Barcelona' de 1955 amb quatre dels set presidents del Montjuïc d'entre els anys 
1944 i 2000. Boronat, Limiñana, Devesa i Esquiroz, amb el micròfon. 
En primer terme el president de la FCN, en Francesc Draper.
Font: Arxiui del CNM. Ft. SI

Memòries del Montjuïc

(1) Amb les darreres novetats conegudes en relació al procés de creació i legalització del C.N. Montjuïc cal actualitzar les dades aportades en el seu moment en aquest bloc, cosa que ens comprometem a fer en un futur proper.

(2) Malgrat l'afirmació feta de tenir assegurat el finançament per a la construcció de la piscina del club amb mitjans propis, la realitat era prou diferent. Si bé s'havien fet diferents col·lectes, incloses algunes ens els estadis de futbol del Barcelona i de l'Espanyol, el finançament penjava d'un fil. És tenia, però, un principi d'acord amb la Caixa de Pensions i d'Estalvi per tal d'obtenir un crèdit per una quantitat que rondava el milió de pessetes, a més de tenir el compromís d'empresaris i comerciants del Poble-sec de recolzar en el seu moment el finançament de la instal·lació en cas de ser necessari.

(3) L'Enric Gil i en Santiago M. Arnau són dos nedadors del Club Natació Athlètic que l'any 1915 volen comprovar si la travessia del port de Barcelona és factible. Dit i fet, el 25 de juliol es llancen a l'aigua des del dic de l'Est per a cobrir un total de 3.380 metres fins a la Dàrsena del Comerç. Tots dos nedadors cobreixen la distància satisfactòriament, emprant una mica més de 1 hora i 40 minuts. Han demostrat la viabilitat del que a partir de l'any 1926 serà la prova reina de les travessies a Catalunya: la 'Travessia del Port de Barcelona'. En commemoració d'aquesta fita pionera s'estableix el 'Trofeu Gil i Arnau', per al club que classifiqui més nedadors a la prova, independentment del lloc d'arribada.

(4) Per a qualsevol assumpte relacionat amb la Travessia del Port de Barcelona és d'obligada consulta el 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona' confegit per en Juan Antonio Sierra i en Manel Domenech. Va ser editat per el Club Natació Atlètic-Barceloneta l'any 2007.

(5) En Joan Boronat Carner és un català de soca-rel, amant de la llengua i de les tradicions del país. Aquest escrit seu, redactat i publicat en català, és el primer text que empra la llengua pròpia en un butlletí que neix en ple franquisme i que no és fins a les acaballes del règim dictatorial que comença a ser habitual la publicació en català del mateix. En 'Janot' s'avença uns quants anys en publicar al 1964 aquest primer text en la llengua catalana.