Identitats. Zólyomi András (iII). La persona... "nella vita nulla è importante"

 "Alla base della mia filosofia c'è la considerazione che 'nella vita nulla è importante'. Con questa mia dichiarazione si aprivano sempre i verbali di interrogatorio che mi fachevano quando era in carcere alla fine della guerra, ma la stesa frase la potrete leggere negli articoli che i miei benevoli biografi mi hanno dedicato quando era piú importante di quanto non lo sia ora, e conducevo la mia vita nelle piscine avanzando a zig-zag tra osanna e licenziamenti" (1)

Andrea 'Bandy' Zolyomy, 1986

Hongria, el Regne sense rei (1920-1944)...

En la primera part d'aquest 'Identitats' hem vist com en Zólyomi András neix l'any 1913 a Budapest. La seva infantesa i adolescència a Hongria és correspon, per tant, amb un període crític de la Europa central, fortament marcat per la desfeta del imperi austrohongarès, derrotat a la Primera Guerra Mundial.

A causa dels tractats de pau de la postguerra, i mitjançant el 'Tractat de Trianon', Hongria perd el 71% del territori que controlava des de 1867. El terreny perdut es reparteix entre Romania - que s'annexa Transsilvània -, Txecoslovàquia, el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens - la futura Iugoslàvia -, Ucraïna i la nova República d'Àustria. 

La seva superfície original de 325.000 km2, es veu reduïda a menys de 100.000; de manera paral·lela a la disminució del territori, més del 60% dels habitants originaris de l'antic regne d'Hongria han quedat incorporats als nous països.

Representació gràfica del desmembrament de l'antic 
Regne d'Hongria per el 'Tractat de Trianon' de 1920.
Font: Web nationalia.info

Desprès de l'intent de crear una República d'Hongria, seguit de la breu implantació d'un règim comunista pro-soviètic (1918-1920), el país retorna al sistema monàrquic tot i que sense rei, el qual és substituït per un regent en la figura d'en Miklós Horthy, militar i aristòcrata, que ostenta la regència entre 1920 i la fi de la Segona Guerra Mundial.

Aquest règim, marcadament conservador i autoritari, recupera fórmules del vot censatari, assegurant amb aquesta democràcia 'vigilada' còmodes majories als governants designats per Horthy. Com a conseqüència de la 'Gran Depressió' de 1929 el regent designa com a president del govern Gyula Gömbös, de la dreta més radical propera al feixisme italià. Amb el nou president les tendències autoritàries i antisemites s'accentuen a Hongria, quina evolució acaba afavorint aliances estratègiques amb els règims d'Itàlia i d'Alemanya.

A la vegada, el waterpolo hongarès posterior al 1918 continua la seva progressió i comença a despuntar en la seva participació als JJ.OO de Paris 1924 - on assoleix la cinquena posició -, per a passar als llocs capdavanters als següents jocs d'Amsterdam 1928 - subcampiona - i de Los Àngeles 1932 i Berlín 1936, en els quals Hongria s'estrena com a campiona olímpica.

És en aquest context econòmic, social i esportiu que en Zolyomy creix. Ho fa en el sí d'una família de classe mitjana del barri històric de Buda; fill d'un pare que és un periodista reconegut i d'una mare que, com és habitual aquells anys, és dedica a les tasques de la llar. 

Al marge d'aquests condicionants, en 'Bandy' és un adolescent i un jove prometedor, interessat a començar els seus estudis universitaris i molt centrat en la seva passió com a jugador de waterpolo, en la qual arriba a despuntar fins a esser convocat per a la selecció juvenil hongaresa. 

La seva vida, però, és a punt de fer un gir que ha d'esdevenir determinant per al seu futur...

Nàpols, el seu lloc al món...

Com ja hem vist en aquest bloc, el 'Bandy' arriba l'any 1934 a la ciutat de Nàpols, camí de Casablanca, "...on entra en contacte amb en Lello Niola, director del 'Rari Nantes', amb qui parlen sobre la possibilitat de que en Zolyomy s'integri, en un futur proper, en l'equip napolità en condició de jugador-entrenador" (2).

Dit i fet, el 1935 retorna a Nàpols per a complir l'acord a que ha arribat, sempre pensant que és tracta d'una curta estada, una experiència més en la seva carrera com a waterpolista...

"Hablamos, llegamos a un acuerdo general y, unos meses después, llegó a mi casa en Budapest una carta de Rari (Nantes) ofreciéndome el puesto de jugador-entrenador.

Se suponia que sería cosa de una temporada, y en cambio abandoné Budapest de manera definitiva, así como a mi familia, mis estudios de Derecho, el Danubio y la Isla Margarita..." (3)

I la 'curta estada', pensada per a poc més  d'una temporada, s'allarga fins arribar als tretze anys de residència a Itàlia - en la primera etapa -, gran part d'aquests a la capital de la Campania, on és molt ben rebut, se sent estimat i on, en qualsevol cas, s'arrela amb una força que sorprèn al mateix Zolyomy:

"Llegué a Nápoles sin saber ni una palabra de italiano y me recibieron como a un hermano. Comprendí que Santa Lucia era mi hogar, que podía vivir en ese entorno para siempre perfectamente a gusto. Me convertí en napolitano creando ese idioma propio que aún hablo hoy, hecho de palabras esenciales; sin artículos, seco y fulminante, tan apropiado para los chistes que me hicieron famoso. Y junto con el idioma también creé 'la pallanuoto' italiana moderna." (3) 

Dues diferents perspectives del barri de Santa Lucia a Nàpols.
Font: Web Gambero Rosso. Ft. SI

En les imatges del 'borgo' de Santa Lucia napolità que reproduïm s'observen dues diferents perspectives. A la primera és veu l'inici de la principal artèria del barri, la via de Santa Lucia, amb el seu port originàriament de pescadors i els restaurants vinculats a la cuina del mar, de llarga tradició popular a la ciutat. La segona correspon al passeig del 'Lungomare di Napoli', l'icònic passeig marítim que perllonga la via Santa Lucía amb vistes sobre la part costanera de la ciutat i el 'Castell dell'Ovo', a la vegada que a la llunyania l'horitzó ens permet albirar Capri i el Vesubi.

És en aquest indret, tant característicament napolità, on el que ja és ara el Andrea Zolyomy troba el seu lloc al món, on anirà tornant de manera recurrent sempre que pot viatjar al país transalpí, bé sia per raons professionals o en viatge privat. 

La seva tasca de jugador-entrenador del 'Rari Nantes' comença a donar els seus fruits, com hem comprovat a la primera entrega d'aquest article. L'Andrea Zolyomy mostra una de les característiques de la seva faceta humana: la seva adaptabilitat. De seguida sent Santa Lucia com a casa seva, amb les noves amistats i lliurat a la tasca que l'ha portat a Nàpols; no sembla estranyar-se del seu país ni dels lligams afectius que hi ha deixat. Ell mateix explica com al cap d'un temps de ser a Nàpols, rep a Capri on llavors residia, una visita provinent de Budapest:

"Mientras tanto, sin embargo, mi padre y mi madre habían llegado a Nápoles, o mejor dicho a Capri donde me encontraba por unos dias, para llevarme de vuelta a Budapest. No lo lograron. Mi padre, que era periodista y habia dirigido durante muchos años un periódico húngaro en Praga, tuvo que rendirse. Ni sus razones ni el amor de mi madre lograron apartarme de la patria que habia elegido para mí: napolitano con todas sus consecuencias, rodeado de amigos como Mimi Grimaldi, Gegè De Luca, Donato Martucci y tantos otros." (3)

L'enquadrament amb el règim de Mussolini té conseqüències...

Influït sens dubte per el context hongarès de la seva adolescència i joventut, el 'Bandy' adult ha aterrat a la nova pàtria en un període d'exaltació i consolidació del règim feixista de Benito Mussolini. Des de l'octubre de 1935 fins al maig de 1936 Itàlia és immersa en la Segona Guerra Italoabissinia per el control colonial d'Abissinia - l'actual Etiòpia - que finalitza amb l'annexió del país africà. Quasi bé de manera immediata l'esforç bèl·lic italià s'incorpora a la Guerra Civil espanyola en suport dels revoltats, on hi desplaça el 'Corpo di Truppe Volontarie' que arriba a comptar més de 75.000 'voluntaris', a més del reforç de la marina i l'aviació italiana.

1. La fugida

En una Europa en plena ebullició, als pocs mesos d'acabada la guerra incivil espanyola comença la Segona Guerra Mundial. És en aquesta nova situació que Zolyomy, sense deixar les seves tasques professionals, s'enrola en el 'Servizio Informazioni Militare' (SIM), el principal servei d'intel·ligència militar italià (4). 

Parlant de les vicissituds sofertes a la Segona Guerra Mundial el mateix 'Bandy' ho explica com segueix:

"Siendo húngaro me las arreglé bastante bien en la Italia de la guerra. Formé parte del SIM..., y evité ser enviado al frente ruso, pero se me complicó la situación después del armisticio del 8 de setiembre de 1943. Con un auto que llevaba la bandera húngara, me dirigí hacia el norte, pero no pude pasar de Formia, donde mi coche estalló incendiándose." (3)

Formia és una vila marinera a menys de 100 Km de Nàpols. Aquesta ciutat havia quedat en la frontera entre els aliats i l'exèrcit alemany i en Zolyomy fugia cap al nord d'Itàlia, on el 23 de setembre de 1943 un Mussolini alliberat per els alemanys havia fundat la 'Repubblica Sociale Italiana' (RSI), també coneguda com a República de Saló. Malgrat l'accident del cotxe en que fuig, pot arribar a territori de la RSI a la ciutat de Venècia, on exerceix com a secretari d'en Fabio Milone, president del 'Automobile Club d'Italia':

"... luego me trasladé a Milán, enrolado en las filas de la contrainteligencia (del SIM). Fuí tan habilidoso que pude hacerme con buenos amigos. Entre otros salvé al esgrimista Martini y al abogado Lerner, judio, que más tarde se convertiria en en el principe de la abogacia milanesa y que me devolvió el favor cuando me tocó verme envuelto en problemas. En cambio resulta que arresté a Ferruccio Parri, lider de la resistencia con el nombre de Maurizio,... pero solo porque estaba en un lugar en el que no debía estar. Nos topamos con él sin querer." (3)

El dimecres 25 d'abril de 1945 és produeix la 'Festa della Liberazione', que celebra el dia en que la resistència partisana i les tropes aliades alliberen Milà, Torí i Gènova, fet que suposa la victòria sobre el nazifeixisme italo-alemany.

2. 'Le Murate', a Florència

En Zolyomy, segon recorda ell mateix, s'esmuny per les afores de Milà, mirant d'esquivar als aliats fins a que cau en mans de les forces angleses comandades per el major Smith; aquest mira de tenir-lo controlat però el manté en llibertat tot el temps que li és possible. Finalment aquesta provisionalitat s'acaba:

"No duró mucho. Mi siguiente alojamiento fue en la carcel de 'Le Murate' de Florencia, donde pasé felizmente casi un año, procurando mantener alta la moral de mis compañeros de comunidad, sin tener el placer de haber sido interrogado ni una sola vez. (3)

Vista general d'una galeria de la presó de 'Le Murate' a Florencia.
Font: Hemeroteca La Nazione, Ft. SI

Aquesta nova situació, tant extrema, ens assenyala un altre tret que serà persistent en la seva trajectòria personal. Junt amb l'adaptabilitat, desplega amplament la seva facilitat per l'empatia i les seves capacitats de lideratge.

La presó de 'Le Murate', originàriament un convent per a dones florentines del segle XV, és reconvertit en la nova presó de la ciutat a mitjans del XIX. Les condicions d'habitabilitat en els finals de la guerra mundial distaven molt de ser dignes. L'advocat Ugo Castelnuovo hi va entrar com a presoner del règim feixista al juliol de 1943, i en descriu així la situació:

"Heu de veure amb els vostres propis ulls aquelles cel·les miserables on és impossible respirar, aquells llits de palla, negra de brutícia,... aquelles portes plenes de plagues, aquell bol que s'ha de fer servir tant per menjar com per a rentar-se;... has de veure amb els teus propis ulls aquella olla pudenta que roman a la cel·la fins i tot quan és plena..." (5)

3. 'Forte Boccea', a Roma

L'estada a 'Le Murate', en males condicions però tanqui-la i sense interrogatoris, s'acaba i el presoner Zolyomy és traslladat a Roma, a la sinistra presó de 'Forte Boccea', situada dins d'un conjunt fortificat ubicat al sector oest de la capital, allunyat del centre històric.

Després de l'entrada de les tropes aliades a Roma, el control de les infraestructures clau va passar a les mans del Govern Militar Aliat (AMGOT). 'Forte Boccea', que havia estat utilitzat pel règim feixista i pels nazis quan van ocupar Roma - de setembre de 1943 a juny de 1944 -, va mantenir la seva funció com a presó, però va canviar de 'llogaters'. Durant aquest període com a presó militar dels aliats va acollir a:

• Col·laboracionistes i feixistes: membres de la RSI i persones acusades de col·laborar amb el règim feixista o amb els alemanys, durant la seva ocupació d'algunes parts d'Itàlia.

• Malfactors o desertors: soldats de les noves forces armades italianes o de les tropes aliades que cometien delictes en sòl italià.

• Criminals de guerra: A les seves cel·les van esperar judici diversos oficials feixistes que havien participat en la repressió interna durant el règim de Mussolini.

A 'Forte Boccea' li arriba a en Zolyomy la possibilitat d'explicar-se sobre els càrrecs que les autoritats militars aliades li volen adjudicar. Per això el trencament del impàs que ha representat 'Le Murate' suposa per a ell un motiu d'alleujament en la seva situació:

"Luego fuí a 'Forte Boccea' en Roma y allí, por fin, alguien me escuchó (declarar) verbalizando por primera vez mi afirmación: 'nella vita nulla è importante'. Lograron establecer que en mi pasado no había rastro de (actos de) lucro ni de sangre, y me enviaron a Milán para ser juzgado." (3)

Imatge exterior de l'àrea de 'Forte Boccea' on hi havia la presó 
militar. Sota,  un dels passadissos amb les cel·les de la presó .
Font: Web progettoforti.wixsite. Ft. SI

La resolució d'aquest episodi crític a la vida de 'Bandy' Zolyomy li és netament favorable. El judici a que és sotmès, amb condemnes que poden arribar fins a la pena de mort, el salva gràcies a l'allau de testimonis favorables de la legió d'amics aconseguits en el seu periple italià. En les seves pròpies paraules:

"Solo tenia amigos y únicamente recibí testimonios favorables, entre los cuáles fue determinante el del abogado Lerner, quien encargó a uno de sus socios que me defendiera para así poder comparecer él personalmente (como testigo) para declarar y exculparme. Y así fue como sucedió, de hecho: fui absuelto por completo y pude volver al waterpolo." (3)

Hi torna com a jugador del 'Canottieri Olona', a la mateixa ciutat de Milà. És un equip fet de 'retalls' de grans figures de la natació i el waterpolo italians, molts dels quals s'han significat per la seva vinculació al règim feixista i es troben, com el 'Bandy', en situació de reconduir la seva vida. 

Seu del 'Canottieri Olona' a Milà, ubicat a la 'Darsena di 
Porta Ticinese', en una imatge de l'any 2015. 
Font: Web naviglireloading.eu. Ft. SI

En el llibre 'Milano nello sport' publicat per Gino Cervi i Sergio Giuntini al 2014, els seus autors informen d'aquest episodi amb una versió lleugerament diferent de la descrita per en 'Bandy':

"Los años inmediatamente posteriores a la conclusión del conflicto vieron a la Olona en el centro de diversas polémicas de naturaleza política. En Milán, de hecho, se ganó la fama de ser una sociedad en la que los atletas seriamente comprometidos con el régimen pasado podían encontrar un 'puerto seguro'... Aldo Parodi, entonces vicepresidente de la Olona... admitió abiertamente esta opción: 'En aquel verano de 1945, había muchos atletas de gran valor que habían sido salvados de la guerra, buscando un rumbo en la vida, y la Olona tendió una mano a varios (de ellos)'.

Entre ellos, el nadador Giacomo Signori... que en 1945 había sido depurado por las autoridades deportivas debido a sus antecedentes fascistas; Mario Majoni, nadador y jugador de waterpolo... que había combatido como voluntario para la República Social Italiana; y Bandy Zolyomy, de quien se recoge un recuerdo de Cesare Rubini, su compañero en el equipo de waterpolo de la Olona: 'Zolyomy... se había quitado recientemente un gran peso de encima, cuando lo absolvieron. Era de las SS y los partisanos lo habían condenado a muerte, pero encontró un amigo providencial que testificó a su favor, afirmando que fue él quien salvó la vida de Ferruccio Parri en los últimos meses de la guerra'. Tras cumplir una breve detención en la cárcel de Forte Boccea, en Roma, Zolyomy fue rápidamente legitimado nuevamente y, con los colores de la Olona, ganó como jugador el campeonato de waterpolo en 1947. Como entrenador, guió al "Settebello azzurro" a la medalla de oro en los Juegos Olímpicos de 1960." (6)

Més endavant encara ha de tenir una segona etapa italiana, entre 1953 i 1965, la qual cosa representa que en la seva dilatada carrera esportiva més de vint-i-cinc anys transcorren a Itàlia, on a més assoleix el seu premi esportiu més preuat amb la medalla d'or als Jocs Olímpics de Roma 1960.

Però, de moment, al 1948 en 'Bandy' Zolyomy és trasllada a Barcelona per a iniciar la seva primera etapa com a entrenador del Club Natació Barcelona.

Barcelona i Espanya, un nou lloc per a viure...

Falten pocs mesos per els JJ.OO. de Londres 1948 quan arriba a Barcelona el qui passa a ser conegut com a Andrés Zolyomy Biczo.

Arriba just a temps per al seu primer debut olímpic com a entrenador de la selecció espanyola de waterpolo. En 'Bandy' viu la paradoxa d'estrenar-se com a entrenador olímpic amb una selecció que tot just acaba de conèixer, mentre que ha estat exclòs del 'setebello' italià, que havia entrenat des de 1939, depurat per haver estat del cantó equivocat a la guerra. Tot això succeeix just quan Itàlia es disposa a assolir el seu primer or olímpics als jocs de Londres 1948, entrenada per en Pino Valle.

Al marge dels aspectes esportius, el nou canvi de país confirma una de les grans virtuts de Zolyomy, que com ja hem dit és tracta de la seva adaptabilitat. Amb poc temps d'estar a Barcelona ja xampurreja el castellà empeltat d'italianismes, i amb la mateixa manca d'articles i de conjugacions verbals que havia descobert a Itàlia per a confegir l'idioma 'bandià'.

Primera estació. Una companya per a tota la vida...

Al Club Natació Barcelona, que l'ha portat al nou país, li encarreguen a més del waterpolo l'entrenament de la natació. Això el porta a relacionar-se amb l'equip femení del club degà, on ha de trobar la que ha de ser la seva companya per a tota una vida, na Carmen Segura, amb qui és casa l'any 1949.

Imatge publicada al NATACIÓN n. 268 del C.N. Barcelona amb 'Bandy' 
Zolyomy exercint d'entrenador de natació del club als Campionats 
de Catalunya de 1949, a la piscina de Montjuïc. Amb 
els nedadors Queralt, Castillo i Boronat.
Font: Arxiu de la FCN. Ft. SI

El Zolyomy ja comença a ser tota una institució en el waterpolo europeu. A la vegada cultiva el seu personatge de individu carismàtic, encantador i empàtic. Vesteix amb elegància i pulcritud més italiana que hongaresa. No és d'estranyar que les nedadores del C.N. Barcelona se sentin atretes per la seva persona. En paraules d'en Josep Brascó, que el va conèixer com pocs ho han pogut fer, va anar així:

"... És evident que era un home que la seva vestimenta personal era molt cuidada i això el portava a estar molt al corrent de tota aquesta moguda (de la moda)... a Barcelona la seva zona de compres era la Rambla de Catalunya, on hi havia... les millors tendes per a la roba masculina... quan va arribar aquí en la primera etapa el 'Bandy' tenia 35 anys, i totes les dones del C.N. Barcelona n'estaven enamorades, però ell no els hi feia ni cas, eh !... perquè si alguna cosa tenia en aquest aspecte és que ell era home d'una sola dona i l'havia trobat en la Carmen...

 L'afició per l'elegància en el vestir li venia d'Itàlia, clar... sempre deia que l'èxit de la seva dona en el món dels negocis de la moda femenina era un fet al qual ell hi havia contribuït, perquè va ser qui la va introduir en els circuits de la moda a Itàlia..." (7)

En una celebració del club: Carmen Segura, Ricard 
Conde, Pilar Miralles i 'Bandy' Zolyomy.
Font: Arxiu JCE, fons J. Ll. Abellán. Ft. SI

De la relació amb la que ha estat la seva companya de tota una vida, en 'Bandy' en dona alguns detalls que mereixen de ser coneguts:

"Tras cinco años (en Barcelona), durante los cuales también me casé con Carmen Segura, exnadadora del C.N. Barcelona a quién conocí en las gradas de la piscina de Montjuïc y a quien alejé de su entonces prometido, me llamaron de vuelta a Nápoles... Carmen venia conmigo, fascinada por el ambiente napolitano. Hay episodios que aún recuerda, como el de una música que salía de un local nocturno en Via Caracciolo, y como al comentarlo en nuestro entorno de Santa Lucia, un dirigente del club se tomó la molestia de fichar inmediatamente a aquel músico y traerlo en plena noche para que pudiera cantarle todo su repertorio a Carmencita..." (3)

La relació de parella, no obstant, no es troba mai lliure de patir entrebancs, en el cas de la Carmen i en 'Bandy' també n'hi devien haver, però entre ells es va establir una relació no sempre simètrica que va contribuir a la llarga vida comuna:

"Resumiendo, en Nàpoles Carmen y yo mismo habíamos encontrado nuestra patria, pero no siempre la poesia y la practica pueden convivir. Carmen era - y aún hoy lo sigue siendo - una mujer incapaz de estarse allí de pie, mano sobre mano; incapacitada para una vida tranquila y retirada, como yo me convenzo de ser, e incapaz de seguir a un marido entregado al waterpolo, mientras ella no hace nada.

Así fue como montó un negocio de moda en Barcelona, ​​moviéndose como un torbellino por un entorno que demandaba ser revitalizado, viajando frecuentemente entre Italia y España, comprando en una parte y vendiendo en la otra. Fue beneficioso para ella y, en cierto sentido, también para mí porque con todo este asunto de las 'camas separadas'... nuestro matrimonio no se desgastó y aún perdura hoy (en 1986). A menudo bromeo, como es mi costumbre, diciendo que Carmen y yo nos llevábamos bien en parte porque con mis dificultades con el idioma, no siempre era fácil entendernos, y esto contribuía enormemente a nuestra convivencia. En realidad somos completamente diferentes: yo soy un saltamontes y ella es una hormiga; yo me entretengo en cosas inútiles y ella solo ve cosas prácticas; yo reposo y duermo y ella se mantiene alerta y despierta..." (3)

Segona estació. Amistats per sempre...

Derivada de les seves capacitats i de la seva dimensió humana, en Zolyomy va cultivar sempre les relacions d'amistat, en el món del waterpolo i al marge d'ell. Un d'aquests focus d'amistats el va trobar a Barcelona, com primer a 'Santa Lucia', en voltar-se d'homes i dones que l'estimaven i el respectaven.

Home de gran cultura, la seva conversa podia embrancar-se cap a qualsevol rumb. Sovint les seves xerrades anaven més enllà del món de l'esport, per a endinsar-se en la història, les relacions polítiques o les seves afeccions; com ara l'interès per les antiguitats que li interessaven fins arribar a obrir-ne una botiga a Roma, o la seva especial devoció per els bastons, dels quals en va arribar a tenir una considerable col·lecció.

'Bandy' Zolyomy amb Josep Ramos Alvárez, el senyor Ramos 
per a tantes generacions de nedadores i nedadors, 
a la piscina 'vella' de Montjuïc als anys seixanta.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

En relació als afers de les amistats, amb el pare Ibern - l'inoblidable 'Polichón' - i el Josep Brascó van conformar una triada històrica, que algun deixeble enginyós va batejar per sempre més com  el grup dels 'Bandy, Barandi i Barandilla...'. La seva presència conjunta era inseparable a gran nombre dels entrenaments de la Sant Jordi, així com inseparables eren en molts dels desplaçaments de la selecció.

Segons recorda en Josep Brascó, les xerrades amb en Bandy és podien allargar hores i hores. Sovint tenien lloc a les nits dels desplaçaments compartits, i no sempre el waterpolo hi era present:

"... amb el 'Bandy' les converses que hi tenia eren quan ell volia parlar, i et fotia unes pallisses on et parlava de tot menys de waterpolo (riu)... jo m'havia passat nits senceres a l'habitació de l'hotel, o passejants pels carrers de Paris, Londres - o qualsevol lloc al que anéssim -, que em parlava de tot... em parlava d'assumptes d'actualitat, de la política, de la seva filosofia vital, em parlava d'allò i de lo altre... del que vulguis, menys de waterpolo.

En 'Bandy',... era un conservador, no irracional però sí total, vull dir de dretes, dretes però a totes; no podia veure ni el socialisme, ni per descomptat el comunisme, i menys encara podría veure tota la moguda que hi ha actualment. Per tant la major part de converses en aquest sentit eren com de debat, perquè ell buscava la manera d'intentar-me convèncer de que tenia raó; una frase que utilitzava era - sempre m'ho repetia - aquella de que 'no existeixen els drets humans, no existeixen, tot això de l'autogestió no existeix, tot això son fal·làcies'. D'altre banda, ell era un home molt llegit, molt ben documentat, eh !... es coneixia la història d'Espanya de pé a pá, més bé que qualsevol de nosaltres, i cada esdeveniment amb dades i dates exactes i clar, aquesta documentació tant exhaustiva que tenia et deixava tallat a l'hora de plantejar discussions d'aquestes. Aleshores la posició mes raonable era la d'escoltar-lo, per a desprès treure'n les conclusions que podien ser més productives per als teus criteris... i pensant-ho una 'miqueta' sovint et deies: 'dintre de tot, amb això te raó'. (7)

A 'Cal Pinxo' de la Barceloneta la tardor de 1981. Comiat d'en 
Josep Brascó abans de la seva primera estada a Saudi Arabia.
Font: Arxiu JCE, fons J. Brascó. Ft. Cannetti

La foto que incloem és representativa del culte a l'amistat desenvolupat per en 'Bandy' i la 'tribu' del waterpolo d'aquells anys. S'identifiquen clarament als Devesa, Zolyomy, 'Polichón', Brascó - abillat per a l'ocasió -, Domenech, Sierra, Lolo, Valenzuela, Asensio i Flaqué, amb la presència d'algunes seves companyes, com la d'en Sierra i la d'en Brascó...

Una amistat 'especial' d'en 'Bandy' és la que va mantenir amb en Mario Majoni, en aquest cas caracteritzada per una successió de moments d'enteniment i de confrontació, especialment a compte del càrrec d'entrenador de la selecció nacional italiana. La seva relació s'inicia essent Zolyomy l'entrenador del 'setebello' italià, quan incorpora en Majoni a l'equip que, ja sense ell, serà campió olímpic a Londres 1948. El deteriorament és produeix quan anys a venir en Majoni és en el carrec d'entrenador de la nacional italiana i, per canvis haguts a la FIN, és substituit per en Bandy abans dels Jocs de Melbourne 1956. Al seu torn, Zolyomy torna a ser reemplaçat per en Majoni al front de la esquadra 'azzurra' l'any 1965, desprès dels Jocs de Toquio 1964.

Mario Majoni als seus anys de joventut.
Font: ISHOF. Ft. F. Peire

La paradoxa, desprès d'aquest seguit de relacions complexes, succeeix quan en Bandy li proposa a en Majoni el càrrec d'entrenador de la nacional espanyola, l'any 1972, per quan ell ho deixi desprès dels Jocs de Munich. D'aquesta relació especial se'n fa càrrec l'especialista italià en waterpolo Sandro Castellano, en un  article del 'Corriera dello Sport' intitulat 'Zolyomy "assume" Majoni':

"Mario Majoni ha recibido una oferta inesperada, interesante y en cierto sentido sensacional: la de pasar a depender de la Federación española después de los Juegos de Munich... El hecho curioso és el siguiente: la propuesta ha partido de 'Bandy' Zolyomy, responsable único del waterpolo español, y viejo amigo-enemigo de Majoni. Los dos tècnicos han caracterizado un larguísimo periodo - iniciado antes de la guerra y aún no finalizado - del waterpolo 'azurro'."  

Publicada la noticia a Itàlia a finals del mes de març de 1972, immediatament Zolyomy la rectifica mitjançant en Vicenç Esquiroz, un seu periodista de capçalera, al diari 'El Mundo Deportivo':

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 2 d'abril de 1972, 
desmentint la noticia del 'Corriere dello Sport'. (8)
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Tercera estació. Alumnes i deixebles...

La exuberant personalitat d'en Andres Zolyomy Biczo no podia per menys que deixar petjada entre els seus 'alumnes' i els seus 'deixebles'. Parlem, es clar, dels jugadors que han estat a les seves ordres i seguint els seus ensenyaments han trobat la millor versió de sí mateixos - els alumnes -; i d'altra banda, dels continuadors de la seva tasca, que l'han tingut com a mestre en l'aprenentatge de l'ofici d'entrenador de waterpolo - els deixebles -. Molts dels que han estat a la primera categoria, han acabant, amb el pas dels anys, formant part de la segona.

Els jugadors dels equips liderats per en 'Bandy' no s'han estat de destacar-ne les seves virtuts. Posseïdor ell mateix  - com a jugador - d'una tècnica individual extraordinària, n'era un perfecte transmissor a les legions de jugadors que ha arribat a entrenar. A aquest respecte ens serveix una anècdota d'en Josep Brascó:

"En la seva primera etapa (a Espanya, als primers anys 50), quan va arribar amb 35 anys, ell és posava molt sovint a l'aigua per ensenyar de manera pràctica als jugadors... i feia el que volia, vull dir que feia malabarismes eh !, i passades de tot tipus, que si tu vols no serveixen per gaire res per jugar a waterpolo... però tenia una tècnica individual fora de sèrie... jo només he vist a una persona que feia coses semblants dins de l'aigua... em refereixo al Szikora que també feia coses similars, però el 'Bandy' el superava." (7)

Empàtic i proper als seus jugadors, sentia predilecció per la incorporació de la gent jove. Un integrant de l'equip cenebista i de la selecció dels anys cinquanta senyala com per a ell en 'Bandy' ha estat com un segon pare, fins al punt d'ensenyar-li la manera correcte d'afaitar-se sent tot just un adolescent, o avenir-se a anar a parlar amb la família amb motiu d'algun desplaçament no ben vist pels seus progenitors, que consideraven al seu fill massa jove per a fer-lo... 

Molts anys més tard, en Gaspar Ventura explica el nivell de proximitat que en Zolyomy mira d'establir amb els jugadors:

"En aquella època se hacían las concentraciones en la Residència Joaquín Blume de Esplugues de Llobregat y él miraba de relacionarse con nosotros de manera afable. Nos contaba chistes, o por ejemplo nos decía: 'voy a hacer la selección haciendo preguntas'. Así, por ejemplo, al que quería que estuviera 'de que color es tu jersey ?'... alentó la opción de entrenador-jugador, que potenció a clubs y sirvió para expandir su filosofia del juego y del trabajo en todo el territorio." (9)

D'aquesta proximitat se'n deriven algunes facècies que feia, mirant de promoure el bon ambient dins de l'equip. Sempre amb aquella barreja que practicava a mig camí d'un 'gentleman' britànic i del seductor i 'charmant' italo-hongarès que era, alliçona als seus jugadors sobre el fet que les formes i l'aparença física ho són tot en les relacions socials. Així, en alguna recepció oficial oferta per l'ambaixador espanyol de torn, avisa als membres de l'equip "si estás educado y amable, puedes decir todo..."; i efectivament, s'adreça a la senyora ambaixadora amb total correcció, elegància i amb el gest inacabat de besar la mà li deixa anar "encantado y a sus pies señora 'tal...' ", acabant amb un qualificatiu poc adequat i quasi bé insultant, que la senyora ambaixadora encaixa amb el somriure més excels.

En més d'una ocasió, quan en Manel Ibern 'Lolo' era un destacat jugador de l'equip, el solia presentar en aquests actes oficials "aquí presento nuestro comunista... chico extraordinario..." sorprenent i impactant l'interlocutor de torn, amb especial incidència en les visites als paisos de l'orbita soviètica, abundosos aquells anys...

A un molt jove Ponç Puigdevall, que lluita per obrir-se camí a la selecció nacional de waterpolo, primer junior i més endavant l'absoluta, en 'Bandy' el va cuidant animant-lo i ensenyant-li alló que espera rebre d'ell; fins arribar un dia, ja més assentat el Ponç a la selecció, que li etziba "tu eres esclavo... entras àrea, haces jugada... si tienes falta, buscas Joan y das pelota ràpido...", senyalant, amb aquest to mig en broma, una funció fonamental com a distribuïdor que tant bé va acomplir en Ponç, a la selecció i al seu Montjuïc.

Carnet a favor de Andrés Zolyomy emès per la F.C.N. com a passi 
per accedir a la Piscina Sant Jordi, gestionada per la federació.
Font: Arxiu FCN

També tenia els seus punts més obscurs, és clar. Més d'una vegada es va donar la circumstància que en quedar per una sortida a l'estranger - o a un altre punt del país - la convocatòria feta excedia del nombre de jugadors necessaris, amb el resultat que un o altre jugador rebia al mateix aeroport, amb la maleta i la il·lusió a punt, la noticia no esperada "mi dispiace... tu no viajas, próxima salida seguro toca...". Com que havia succeït en diverses ocasions, en Gaspar Ventura un dels cops que va ser seleccionat va rebre un consell del seu entrenador:

"Mi entrenador, Agustín Mestres, discípulo de 'Bandy', siempre me decia que Zolyomy era el mejor, el más listo. A la vez que cercanos los JJ.OO. de Munich, una vez me habian comunicado mi selección, Mestres me dijo 'hasta que estés en el  avión, y aún así no te fies, no lo des por hecho. Con 'Bandy' nunca puedes estar seguro'. En este aspecto, recuerdo que en el Torneo Preolímpico, en el mismo Munich, con un jugador de más a los que se podian inscribir, nos dijo 'el que quede fuera ahora estará seguro en los JJ.OO.'. Cumplió." (9)

Pel que fa als deixebles, Zolyomy ha estat l'autèntic precursor de tota una generació d'entrenadors de waterpolo, gràcies als quals aquest esport s'ha divulgat per el país, i la tasca d'entrenador s'ha professionalitzat, sortint del atzucac del voluntarisme amateur. 

Des dels inicials companys de 'triada', Manel Ibern Lérida 'Polichón' i Josep Brascó Catà, passant per en Manel Ibern Alcalde 'Lolo,' seguint per en Antoni Esteller Serrahima  i fins arribar a en Joan Jané Giral, un seu 'alumne' estimat i preferit, el qual assoleix el cim de l'or olímpic als Jocs d'Atlanta 1996.

Ja a Itàlia havia succeït que diversos ex-jugadors seus es van dedicar a la tasca d'entrenadors un cop finalitzada la seva etapa d'esportista actiu, entre d'ells en Gianni Lonzi, l'Eraldo Pizzo o el mateix Emilio Bulgarelli, a qui el propi 'Bandy' el va convidar a fer funcions d'entrenador 'volant' per tota Espanya durant la seva primera estada al país.

Emilio Bulgarelli amb en 'Bandy' a la piscina del C.N. Barcelona als anys 
cinquanta, en una curta estada com a entrenador auxiliar de la FEN.
Font: Hemeroteca MARCA. Ft. SI

Estació final. El viatge s'acaba...

Andrés Zolyomy Biczo ha organitzat la seva retirada com a entrenador en actiu per a desprès dels JJ.OO. de Munich 1972. Efectivament, ho compleix deixant en el seu lloc a la nacional a en Josep Brascó Catà. Per a ell es reserva el càrrec de Comisari Tècnic del waterpolo a la federació espanyola.

No obstant, als pocs mesos hi ha un imprevist que motiva la dimissió del 'Bandy'. Ell mateix ho explica com un acte de coherència personal en entrevista publicada a 'El Mundo Deportivo' del 23 de febrer de 1973:

"(Dimito) por ètica, porque el ex presidente, señor Marqués de la Florida era lo único que me ligaba con la Federación... yo ya presenté mi dimisión en ocasión del cese de Juan Antonio Samaranch como Delegado Nacional de Educación Física y Deportes (en 1970)... mi dimisión no prosperó entonces porque fueron los propios señores Samaranch y Marqués de la Florida quienes me rogaron que continuase..."

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 27 de febrer de 1973 amb la noticia 
de la dimissió d'en Zolyomy com a Comissari Tècnic de la FEN.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Abans i desprès d'aquest darrer acte 'oficial' que finalitza la seva etapa com a personatge cabdal en el món del waterpolo espanyol i internacional, l'Andrés Zolyomy ha rebut un nombre indeterminat de reconeixements per part de clubs, fedeacions i altres estaments esportius d'Espanya i d'Itàlia. Un dels que més l'han emocionat ha estat la placa que va rebre, commemorant la seva segona etapa d'entrenador del 'setebello' italià, durant la qual va aconseguir la medalla d'or olímpica als Jocs de Roma 1960.

Placa de la FIN per a Andrea Zolyomy com a homenatge de la seva 
segona etapa d'entrenador italià de waterpolo, 1956-1964.
Font: Arxiu JCE, fons J. Brascó

Retirat de l'activitat diària del waterpolo, porta una vida plàcida i tranquil·la al seu "petit palau", com ell l'anomena, a Santa Maria de Llorell, prop de Tossa de Mar en plena Costa Brava:

"En mi pequeño palacio de la Costa Brava, cerca de Tossa de Mar, viejos amigos vienen de visita de vez en cuando... ahora que estoy jubilado junto con Carmen y mis dos perros Igor y Kira en este rincón que me da paz y la posibilidad de pensar... en mi vida también está el orgullo de haber creado algo. Amor, amistades, éxitos deportivos... no me cabe duda de ello, incluso con mi actual imagen de caballero rural, que sostengo con mucha humildad" (3)

A les amistats només els hi demana una cosa: que si han de trencar la seva rutina de 'cavaller rural', al menys tinguin la amabilitat d'anunciar-li prèviament la seva visita. Hi van haver alguns casos d'amics que es van presentar sense aquest avís i se'n van haver de tornar amb certa precipitació i ben poques paraules del 'Bandy'.

El dilluns 3 de març de 1986 en Zolyomy va ser objecte d'un acte d'homenatge, en el marc d'una estada de la selecció italiana per a entrenar conjuntament amb l'equip espanyol a la piscina Sant Jordi de Barcelona. En acabar el primer partit amistós, es va celebrar un sopar a l'hotel Majestic per a l'Andrés Zolyomy i la seva esposa, Carmen Segura, amb l'assistència de jugadors i personalitats esportives espanyoles i italianes, en el curs del qual 'Bandy' és va mostra altament commogut per l'assistència i els parlaments que s'hi van'produir.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 5 de març de 1986, recollint 
l'homenatge tributat a l'Andres Zolyomy i a la Carmen Segura.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A les envistes dels Jocs de la XXV Olímpiada de Barcelona 1992, el divendres 5 de juny, en Andrés Zolyomy Biczo exhala el seu darrer suspir en el seu retir estimat de la Costa Brava, en un atac coronari quan la seva 'Carmencita' el cridava a taula pel dinar...

L'historiador per antonomàsia del waterpolo català i espanyol, en Juan Antonio Sierra Puerto, el recordava així:

"Italia, su tercera patria si consideramos que había nacido en Hungria y se había nacionalizado español, fue la que vivió sus éxitos más espectaculares. Primero colaboró en la victoria del equipo nacional transalpino en los Campeonatos de Europa de 1947 y después lo llevó al oro olímpico en los Juegos de Roma de 1960. Y allí era donde más se le consideraba y admiraba como gran 'condottiero' del waterpolo italiano. Aunque lo cierto es que su popularidad en el mundillo de este deporte sobrepasaba todas las fronteras. Y para todos: europeos del Este y del Oeste, americanos o australianos era simplemente 'el maestro'.

Zolyomy, que había nacido en Budapest un 14 de junio de 1913, falleció en su retiro de Santa Maria de Llorell... el pasado 5 de junio. Descanse en paz el insustituible y entrañable amigo, al que el waterpolo español estará permanentemente en deuda. Y nuestro más sincero pésame a Carmen Segura, gran compañera y mejor esposa, que alentó en todo momento la vida deportiva de su marido". (10)

Composició amb la imatge de la tomba d'en 'Bandy' Zolyomy al cementiri 
de Tossa de Mar i text del recordatori de la seva cerimònia funeral.
Font: Elaboració pròpia

Josep Castellví

(1) Cita extreta de l'entrevista del 'Corriere dello Sport' referenciada en un altre punt d'aquestes notes: "Al cor de la meva filosofia hi ha la creença de que 'res a la vida és important'. Aquesta afirmació sempre obria les tandes d'interrogatori que em feien quan era a la presó al final de la guerra, però podeu llegir la mateixa frase als articles que els meus benèvols biògrafs em van dedicar quan era més important que ara, i anava conduint la meva vida a les piscines, movent-me en ziga-zaga entre les lloances i els acomiadaments". A la mateixa entrevista, però, aprofundeix la jugada: "Res a la vida és important, ni tant sols el waterpolo. Això és cert, però també m'heu de concedir un certa dosi d'orgull, ja que he acumulat varies dotzenes de reconeixements d'alt nivell en la meva vida errant com a 'zingaro' de les piscines".

(2) La cita correspon a la primera part d'aquest 'Identitats' dedicat a l'Andrés Zolyomy Biczo, que podeu recuperar a l'enllaç: https://www.memoriesdelmontjuic.org/2026/01/identitats-zolyomi-andras-i-el.html

(3) Tant l'entradeta com la resta de paraules destacades d'en Zolyomy pertanyen a la entrevista feta per el periodista especialitzat en natació i waterpolo del 'Corriera dello Sport', Aronne Anghileri (1927-2015), publicada l'any 1986

(4) El 'Servizio Informazioni Militari' (SIM) va ser un òrgan creat per el feixisme mussolinià per a tasques d'espionatge i contraespionatge militar. Tot i fer algunes tasques de caire operatiu, en cap cas va formar part de l'aparell repressiu del feixisme contra l'oposició interior del règim, feina que es va encarregar a la nefasta 'Opera Volontaria di Repressione Antifascista' (OVRA), que va ser la responsable de la delació i la persecució implacable dels contraris al règim de Mussolini.

(5) Ugo Castelnuovo-Tedesco (nascut el 1890) va ser un advocat italià, germà gran del conegut compositor Mario Castelnuovo-Tedesco. Tots dos provenien d'una destacada família de banquers jueus originària de Siena i establerta a Florència, i tots dos van viure el context de l'expulsió de jueus i les persecucions de l'època. L'Ugo va estar a la presó de Murate l'any 1943, en el curs de les operacions anti-jueves del règim feixista

(6) La referència és extreta del llibre 'Milano nello sport', de Gino Cervi i Sergio Giuntini, publicat per l'editorial Hoepli al 2014. L'episodi amb en Ferruccio Parri ve a tomb de la detenció d'aquest polític italià antifeixista, conegut a la 'resistenza' com a Maurizio, pèr part de Zolyomu i el SIM. En Zolyomy va fer tot el possible per a salvar la vida del polític, cosa que va aconseguir. Més tard en Perrucci va ser primer ministre italià, un cop vençuda la guerra pels aliats, uns mesos de l'any 1945.

(7) La entrevista amb en Josep Brascó Catà, de la qual s'han extret alguns fragments, va tenir lloc el desembre de 2017 com a material per a confegir un seu 'Carnet de Soci' publicat en aquest mateix bloc.

(8) Com l'Aronne Anghileri, en Sandro Castellano (1925-2012) pertany a l'estirp de grans periodistes italians especialitzats en natació i waterpolo. El text que hem reproduït correspon a un article publicat al 'Corriere dello Spòrt' el març de 1972.

(9) Les frases recollides d'en Gaspar Ventura son extretes d'un article signat per ell a la web waterpolista.com, sota el títol de 'Bandy Zolyomy: el brujo del wwaterpolo español', publicat creiem que a l'any 2019.

(10) A aquestes alçades no sembla necessari remarcar la extraordinària aportació feta per en Juan Antonio Sierra Puerto en ordre a difondre i contextualitzar la història de la natació i el waterpolo català i espanyol. Nascut l'any 1925 al barri de la Barceloneta, encara avui tenim la satisfacció que ens acompanyi. L'article referenciat correspon al recordatori dedicat a la mort d'en 'Bandy' a la revista CROL de la RFEN.

Identitats. Zólyomi András (I). El personatge: 'zingaro' a Itàlia, 'mag' a Espanya...

Despès d'un parèntesi en la redacció d'aquest bloc, reprenem avui l'activitat amb la primera entrega dels dos articles de la secció Identitats que volem dedicar a aquest home extraordinari que va ser en Andrés Zolyomy Biczo (Budapest 1913- Tossa de Mar 1992). En aquesta primera entrega ens centrem en el personatge: el no gaire reeixit jugador i l'extraordinari entrenador del waterpolo hongarès, italià, espanyol i mundial, que per quasi cinquanta anys és va dedicar amb cos i ànima al seu esport estimat. La segona part s'ha de centrar en la persona, quins valors i contradiccions humanes, de les que no n'era exempt, mirarem d'escatir. 

En aquest primera part hem utilitzat múltiples fonts, d'entre les quals ha estat indispensable la extensa biografia que el jugador, entrenador i divulgador del waterpolo grec i mundial, Yiannis Giannouris, va confegir per adreçar-la a la ISHOF per tal que el propi Zolyomy fos admès en el Saló de la Fama Internacional de la Natació i el Waterpolo, com realment va succeir. És per aquest motiu que aquesta primera part del Identitats la signem de manera conjunta.

Els inicis hongaresos

Qui per a nosaltres és conegut com a Andrés Zolyomy Biczo, 'Bandy', neix un 14 de juny de 1913 com a Zólyomi András, a la ciutat hongaresa de Budapest. Ho fa en el sí d'una família de classe mitjana, on el seu pare exerceix com a periodista, mentre que la mare, com era habitual aquells anys, es centra en les tasques domèstiques i familiars. 

En aquest entorn l'adolescent Zolyomy s'incorpora a l'equip de la 'Magyar Uszó Egylethez' (MUE), per passar ben aviat a la esquadra del 'Magyar Testgyakorkók Köre' (MTK), on pot entrenar sota el mestratge d'en Béla Komjádi (1892-1933), el  fantàstic entrenador considerat el pare del waterpolo hongarès. (1).

Imatge del llegendari Béla Komjadi en la seva plenitud.
Font: Web de la ISHOF. Ft. SI

El mateix 'Bandy' ens explica aquests primers temps a Hongria com a jugador de waterpolo:

"En Budapest había sido nadador, no excepcional, pero aun así llegué a ganar un segundo puesto en una travesia de la ciudad. En secundaria jugué a waterpolo, primero con el (equipo) del MUE y luego con el MTK, y llegué a la selección nacional juvenil..." (2)

L'any 1934 complerts els 21 anys, de camí cap a Casablanca, decideix de fer una parada a la ciutat italiana de Nàpols on entra en contacte amb en Lello Niola, director del 'Rari Nantes', amb qui parlen sobre la possibilitat de que en Zolyomy s'integri, en un futur proper, en l'equip napolità en condició de jugador-entrenador

Primera estada a Italia, 1935-1948...

I és així que, pocs mesos desprès d'aquest primera entrevista, en 'Bandy' Zolyomy abandona la seva ciutat i la seva família a Hongria i es trasllada a Nàpols, per encetar el que - en pròpies paraules - creu que serà una curta estada al waterpolo italià.

Però la 'curta estada' es va allargar fins a més de tretze anys, del 1935 al 1948, quan empren un nou canvi de país. Al 'Rari Nantes' en 'Bandy' confecciona un equip que assoleix sota la seva direcció un dels punts més àlgids del seu historial esportiu: subcampió italià el 1937, guanyen el campionat l'any de 1939, amb l'equip format per De Silva, Grimaldi, Zolyomy (E-J), Arena, Bulgarelli, Buonocore i De Filippis.

1937. Conjunt de waterpolistes del Rari Nantes de Nàpols, amb  'Bandy' 
Zolyomy de jugador entrenador, tercer assegut a la dreta, amb barnús.
Font: Archivio Luce.com. Ft. SI

En relació a aquesta primera sortida del 'zingar hongarés', en l'entrevista ja ressenyada el mateix Bandy ens explica que:

"En Rari también entrené natación, así que tuve la oportunidad de combinar especialistas de ambas disciplinas. Por ejemplo, estaba Bulgarelli, un velocista puro considerado un 'mano de palo', es decir: rígido y duro, inadecuado para el waterpolo... (pero) yo vi en él un futuro gran defensor, lo puse de zaguero y le allané el camino para ganar una medalla de oro olímpica. En mi segundo año en Napoles incorporé a Gildo Arena, el waterpolista más talentoso que he visto, al primer equipo... El ingeniero Percuoco, que luego sería presidente de la 'Federazione Italiana Nuoto' (FIN), estaba a cargo del waterpolo y simplemente me preguntó: 'Bandy, de verdad estás convencido ?'. Cuando le respondí que sí no puso objeciones, y Gildo Arena comenzó su excepcional carrera." (2)

L'equip del Nantes napolità va repetir títol els anys 1941 i 1942, en el marc d'una dècada dominada per el 'Rari Nantes Florentia'. No és estrany que fos el començament de la llegenda del Andrés 'Bandy' Zolyomy en l'ambient del waterpolo italià i internacional. La revista mensual 'L'isola', de Capri i Anacapri, en el seu format digital publica un article de Roberto Bianco sobre aquesta època:

"L'equip de Rari, adoptant els colors blanc i blau, es va tornar imbatible gràcies a l'arribada d'un llegendari jugador de waterpolo hongarès, Bandy Zolyomy, que va ser el seu líder i força motriu. Val a dir: el waterpolo napolità va néixer a Rari.

De seguida va ser un equip d'asos que va guanyar cinc campionats: 1939, 1941, 1942, 1949, 1950. Una hegemonia. Un equip de bojos i virtuosos de l'aigua que va donar a la selecció nacional tres campions sense parangó: Pasquale Buonocore, porter i home de món; Emilio Bulgarelli, un defensa insuperable; Gildo Arena, el Luciano que va inventar la 'beduina', el moviment atlètic equivalent a una puntada de peu en el futbol, ​​i que es va convertir en el millor jugador de waterpolo del món... Els tres Raranantini van tenir un paper clau en la victòria de la selecció italiana als Jocs Olímpics de Londres de 1948. El primer 'setebello' de la història (del Rari) el van completar Giovanni de Silva, davanter a l'aigua i perfecte a la terra batuda; Enrico Fortunati, Mimì Grimaldi i el mateix Zolyomy, jugador i entrenador." 

L'equip del Rari Nantes, campió d'Italia de waterpolo de l'any 1941.
 Fortunati, De Silva, Donadio, Zolyomy (E-J), Arena i Buonocore. 
Font: Arxiu Gino Chiosi. Cortesia de Mario Corcione. Ft. SI

Com a conseqüència de l'èxit assolit per en 'Bandy' amb l'equip napolità, la FIN li encomana la direcció de la selecció italiana de waterpolo en aquesta primera etapa, que ha de cobrir des del 1939 fins al 1943. Als seus 26 anys entoma la responsabilitat de dirigir un equip nacional en vies de lluitar pels llocs capdavanters del waterpolo continental. Malgrat tractar-se d'un període complicat, amb l'entrada del país a la Segona Guerra Mundial l'any 1940, l'equip del 'setebello' transalpí aconsegueix amb Zolyomy com a entrenador un nivell que ha de culminar amb els resultats dels anys 1947 i 1948, com a campions d'Europa i dels JJ.OO. de Londres; encara que Zolyomy hagi estat depurat per raons polítiques i l'equip d'aquells moment sigui entrenat per en Pino Viale.

D'aquesta primera etapa com a seleccionador, el mateix 'Bandy' explica una anècdota viscuda amb els jugadors del 'Rari Nantes' napolità, que ens serveix per il·lustrar el tarannà que ja desplegava el jove Zolyomy:

"Fueron estos resultados los que llevaron a Armando Mascoli... a proponerme como entrenador de la selección nacional. 'Que maravilla'... dijo Mimi Grimaldi con una visión demasiado doméstica del asunto, 'ahora iremos todos a la selección'. No había entendido nada... les expliqué que para ellos sería más difícil entrar en el equipo. Precisamente por ser napolitanos: tendrían que ganárselo dos veces." (2)

Aquesta primera etapa com a seleccionador-entrenador de l'equip nacional italià coincideix amb la seva implicació durant la guerra en l'estructura del règim feixista de Mussolini, raó que el porta a patir les complicacions derivades de l'entrada de les forces aliades l'any 1943. (3) 

Un cop superades aquests entrebancs i represa la lliga italiana de waterpolo al 1946, rep la invitació d'en Aldo Parodi - futur president de la FIN - per a entrenar al 'Canottieri Olona' de Milà. És un equip format com una mena de selecció de jugadors que en acabar la guerra s'havien quedat sense destí, i que van ser reclutats a força de talonari, tal com descriu el mateix Zolyomy:

"En el 'Canottieri Olona'... habian formado un equipo con métodos similares al fútbol, es decir, 'comprando' jugadores. Era especialmente fácil en aquellos tiempos, cuando circulaban muchas 'reliquias de guerra'. Algunos habían salido de la cárcel, como yo mismo o Majoni; otros del campo de concentración, como Brunelleschi; otros simplemente habían sido purgados como Signori... todos buscábamos algo que hacer, intentábamos llegar a fín de mes mientras esperábamos la normalidad." (2)

L'equip del 'Cannottieri Olona', campió d'Itàlia del 1947. Majoni, 
Brunelleschi, Signori, Cappellini, Bulgarelli, Sosti i Rubini.
Font. 'NATACIÓN' n. 242, desembre de 1947. Ft. SI

Malgrat l'èxit assolit, Zolyomy deixa Milà per anar a Roma com a jugador-entrenador de la 'Lazio', on s'hi està un curt període, perquè a primers de 1948 li arriba una oferta des de Catalunya de part del Club Natació Barcelona (CNB).

Tot i ser considerat ja com una figura de primer nivell a Itàlia, el cert és que en 'Bandy' no va ser el 'primer plat' de la proposta cenebista; segons com ell ho explica:

"Con todos estos jugadores en el equipo (del 'Canottieri') teníamos que ganar el campeonato, pero eso no me convenció para quedarme un año más. Me fuí al sur, jugué en la 'Lazio' con Ghira Ognio y Catalani, y luego inmeditamente me fuí a España, con un salario asegurado por Giacomo Signori, a quien el Barcelona contactó pero al que no le interesó (la oferta), y me ofreció la oportunidad..." (2)

Primera estada a Espanya, 1948-1953...

D'aquesta manera, el dilluns 5 d'abril de 1948 en Andrés Zolyomy Biczo arriba a la ciutat de Barcelona procedent de Roma per a convertir-se en entrenador del Club Natació Barcelona, el degà de la natació i el waterpolo català i espanyol.

En aquells anys el càrrec d'entrenador del Barcelona comportava, quasi bé automàticament, ser l'entrenador de l'equip nacional espanyol, atès que pràcticament tots els membres de l'equip pertanyien al club. Arribat a pocs mesos de la cita olímpica de Londres 1948, comença a implementar de manera decidida els seus plans de futur per el waterpolo del país.

Aquest projecte del 'Bandy' es basa en la formació de jugadors joves, promocionats com a waterpolistes des de la base, evitant que els jugadors s'iniciïn en edats posteriors, quan ja quasi han abandonat la natació de curses. 

L'aterratge a la selecció del Zolyomy no va estar exempt de polèmica. Convençut de la necessitat d'actuar per a donar pas als joves amb més futur per endavant, va prescindir d'alguns històrics com ara els Cruells, Gamper o Borrás, a la vegada que va tenir l'atreviment de facilitar la inclusió de jugadors d'altres clubs no habituals a la selecció.

Així arriben els primers Jocs Olímpics per en 'Bandy', els de Londres 1948, on s'emporta un equip format per sis jugadors del CNB: Àngel Sabata, Francesc Castillo, Carles Martí, Josep Oriol Pujol, Carles Falp i Agustí Mestres, que completa amb tres jugadors d'altres clubs: els porters Joan Serra, del Sabadell, i Federico Salvadores, del Canoe, junt amb en Valentí Sabaté del Martorell. L'equip espanyol es classifica el vuitè d'entre els 18 equips participants.

Es dona la paradoxa que a Itàlia li han negat el ser entrenador olímpic a Londres 1948, mentre que a Espanya ho assoleix de manera immediata, encara no ben aterrat, comandant la selecció espanyola que hi ha d'anar. En Zolyomy ho veu així:

"En aquel entonces la FIN no podía o no quería contratar a alguien que durante la guerra había estado en el bando equivocado, y le confiaron la selección nacional a Pino Valle. Así fue como me encontré en los Juegos Olímpicos de Londres al frente de la selección española que inmediatamente la habían puesto en mi mano, pero que en aquel tiempo aún estaba en sus inicios" (2)

Equip espanyol de waterpolo als JJ.OO. de Londres 1948. Serra, 
Sabaté, Sabata, Salvadores, Martí, Pujol, Falp i Mestres.
Font: Arxiu JCE, fons Juan A. Sierra

Seguint la renovació que s'ha imposat, nous jugadors van incorporant-se a les files del waterpolo cenebista i de la selecció espanyola, com els Abellán, Subirana, Conde i el porter Ribera. Un bon suport el va trobar en la figura d'en Àngel Sabata, un dels veterans de Londres 48 - més de vint anys al primer equip del CNB -, que a l'any següent és nomenat seleccionador nacional de waterpolo, atenent a una costum arrelada a la 'Federación Española de Natación' (FEN) de separar els càrrecs de seleccionador i entrenador. 

Retall del butlletí 'NATACIÓN' del CNB n. 263, del març de 1949, 
amb la noticia del nomenament per la FEN de l'Àngel Sabata, 
pocs mesos desprès dels JJ.OO. de Londres 1948.
Font: Arxiu de la FCN. Ft. SI

Un altre reforç que la FEN va incorporar al waterpolo espanyol, per suggeriment de Zolyomy, va ser el de l'italià Emilio Bulgarelli, l'ex-nedador del 'Rari Nates Napoli' que ell mateix va qualificar d'un 'mano de palo', però a qui va reconvertir en un waterpolista excepcional, fins arribar a formar part de l'equip transalpí que a Londres assoleix l'or olímpic. 

Retall del butlletí 'NATACIÓN' del CNB n. 278, de juny de 1950, on en Sabata explica 
les tasques que li han estat encomanades a l'Emilio Bulgarelli, com a 
dinamitzador del waterpolo per diferents regions espanyoles.
Font: Arxiu de la FCN. Ft. SI

Les funcions de Bulgarelli consisteixen en actuar com a entrenador volant per les diferents àrees d'Espanya, on hi ha de residir un temps determinat per tal de promocionar el joc i formar als entrenadors i als possibles waterpolistes. En aquest sentit, en l'article del seleccionador espanyol Àngel Sabata, que reproduïm, s'afirma que:

"Este campeón Olímpico lleva ya unos dias en Sevilla preparando los excelentes jugadores de aquella ciudad... Después, durante los meses de agosto, setiembre, octubre y noviembre, Bulgarelli residirá seguramente en Madrid, para ver de reanimar este deporte en la capital, donde tan buenos jugadores habia, y finalmente marchará a Canarias para formar allá un ambiente water-polístico (sic).

A todo esto hay que añadir lo más importante y es que Bulgarelli es un waterpolista formado por Zolyomy desde sus primeras brazadas, con lo que se logrará una unidad técnica en toda España, aún tratándose de jugadores de distintas regiones."

Malgrat que segurament no es van acomplir tots els objectius que Zolyomy s'havia proposat, és pot ben assegurar que en aquesta etapa s'assenten les bases del waterpolo català i espanyol modern, mitjançant la confiança en els joves jugadors i en el convenciment que calia promocionar el major nombre de clubs i territoris possibles per tal de treure el waterpolo del cultiu monopolistic que tenia en aquells anys. En l'entrevista, ja ressenyada, que anem reproduint ho explica en els termes següents:

"Me quedé en Barcelona cinco años. Senté las bases del waterpolo español moderno, luchando para que la gente entendiera que se debía empezar con los jóvenes y no sólo aprovenchando a los de 20 años descartados de la natación. Tuve obstáculos incluso dentro de mi propio club, porque creían que mediante mis teorias cualquiera podía entrar en la selección nacional... mientras que yo, al contrario, quería ampliar la base para fortalecer incluso a los demás equipos, para que tengan recursos de los que sacar partido". (2)

En aquesta primera estada a Barcelona, en Zolyomy guanya els títol de campió d'Espanya de waterpolo del 1948, 1949, 1950, 1951 i 1952, en uns anys en que el CNB no tenia rival d'entitat a nivell nacional.

Una imatge autografiada de l'equip del CNB de l'any 1949, quan ja s'han introduït 
un quants joves a l'equip, com els casos d'en J. Ll. Abellán (segon al costat 
del 'Bandy') i A. Subirana i R. Conde, (davant d'aquests). Significativa,
 també la presència d'en Jaume Solé, tant determinant per 
més de cinquanta anys en la història del club.
Font: Arxiu Club Natació Barcelona. Ft. SI

En el pla internacional l'equip espanyol guanya per primer cop a la selecció francesa en partit celebrat a Madrid el mes de juny de 1951, amb el resultat de sis gols a dos. El mateix any, en partit disputat a la Piscina Municipal de Montjuïc, els jugadors espanyols s'imposen a la selecció alemanya, també per primera vegada, amb un resultat contundent de 10-6.

En el context de les millores aconseguides per la tasca d'en 'Bandy', aquest 1951 la selecció espanyola obté un dels seus primers èxits internacionals, en guanyar la medalla d'or en els I Jocs Mediterranis disputats a Alexandria. L'equip és el format per Leandro Ribera (P), Francesc Castillo, Joan Lluís Abellán, Agustí Mestres, Ricard Conte, Carles Martí i Antoni Subirana.

L'equip medalla d'or als I Jocs Mediterranis d'Alexandria. Ribera, Martí, 
Zolyomy (E), Castillo i Conte. Ajupits Abellán, Mestres i Subirana.
Font: Arxiu JCE, fons Juan A. Sierra. Ft. SI

I l'any 1952 arriben els Jocs Olímpics d'Helsinki, que se celebren entre els dies 19 de juliol i 3 d'agost. L'ambient els mesos anteriors és de que s'ha de veure una millora respecte a les actuacions prèvies del seleccionat del país, de manera que es genera una certa pressió sobre la selecció espanyola que es desplaça als jocs. En declaracions publicades en premsa, algun jugador destacat de l'equip nacional arriba a pronosticar l'assoliment de la tercera plaça. Finalment s'obté el mateix lloc que als Jocs de Londres, la vuitena posició, encara que el nombre d'equips participants ha augmentat fins a vint-i-un.

S'ha guanyat a Brasil - dues vegades - i a Sudàfrica, però es perd un partit decisiu d'encreuament contra la potent Bèlgica per un ajustat 5-4. Tant la premsa esportiva com els mitjan federatius espanyols carreguen contra l'àrbitre del partit, l'hongarès Rajki Béla - tota una institució del waterpolo hongarès i internacional -. L'any de 1952 s'emmarca en els primers moments de l'anomenada 'guerra freda' i en Zolyomy s'expressa sobre l'arbitratge del seu compatriota denunciant motivacions polítiques:

"... (Rajki) hace la política del telón de acero. Cualquiera que piense que las políticas no están siendo jugadas en los Juegos Olímpicos está loco. Rajki no podría regresar a  Budapest habiendo permitido ganar a los españoles... 

En waterpolo, un penalty (sic) significa casi un gol seguro. Si hubiéramos contado con un arbitro imparcial, estoy seguro que habríamos vencido a Bélgica" (4)

A la tornada a Barcelona 'Bandy' es troba amb un ambient que s'ha anat tornant desfavorable. En el mateix sí del CNB augmenten les resistències als canvis efectuats, a la vegada que entre els més veterans la insatisfacció és manifesta amb major cruesa, inclús amb actes de indisciplina. El resultat és que Andrés Zolyomy renuncia a una hipotètica ampliació del seu contracte i decideix emprendre el camí de retorn a Itàlia.

Retall de 'El Mundo Deportivo', del dia 4 de març de 1953, 
amb l'anunci de la marxa imminent d'en Andrés Zolyomy.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En l'article de 'El Mundo Deportivo', quin titular reproduïm, el periodista Vicenç Esquiroz es lamenta de la marxa de l'entrenador hongarès tot comentant:

"... hasta cierto punto, nos sorprende que Zolyomy haya durado cinco años, porque los mismos que le elogiaron y encumbraron en sus comienzos, al año ya despotricaban y le hallaron infinidad de defectos... Ya etonces, Zolyomy nos comentó que en nuestra natación y en (nuestro) waterpolo existia un 'ambiente enfermo, deportivamente hablando'. Transcurrió el tiempo, se formó indudablemente el mejor equipo de waterpolo que hemos conocido, pero que en la reciente Olimpíada no estuvo a la altura que todos deseábamos...

A fin de cuentas el mejor comentario que puede hacerse en estos momentos es que Zolyomy marcha a Italia con un ventajoso contrato... Lo que justifica que, hasta cierto punto, tenga que estar agadecido a quienes, en estos últimos tiempos, con una insistencia machacona han ido sembrando discrepancias e indisciplina entre los nadadores"

En qualsevol cas, en 'Bandy' Zolyomy no se'n va d'aquesta primera etapa espanyola amb les mans buides... en el camí, a més de la pròpia experiència waterpolística amb els seus dos primers Jocs Olímpics, s'emporta dues vivències a la vida privada que seran per a tota la vida:

• El maig de 1949, poc més d'un any desprès de la seva arribada, és casa amb la nedadora del CNB Carmen Segura, en un matrimoni feliç que és perllongarà fins al traspàs del 'Bandy' el 5 de juliol de 1992

• A l'abril de 1953, pocs dies abans de la tornada a Itàlia, adopta la nacionalitat espanyola, de manera que és complementa la seva personalitat hungaro-italiana amb el seu sentiment de pertinença a Catalunya i Espanya.

Sobre aquesta darrera circumstància, en declaracions a 'El Mundo Deportivo' del 24 d'abril de 1953 en fa saber els motius:

"Los motivos han sido puramente sentimentales. Desgraciadamente, los exilados húngaros estamos sin patria. Y yo, en España he hallado afecto y dejo a buenos amigos. Sin olvidar que mi esposa es española, y concretamente barcelonesa. Por lo que se refiere a volver a Barcelona, como entrenador no puedo saberlo, pero pienso venir con la frecuencia que mis ocupaciones me lo permitan. De momento me marcho con mi esposa, pero no abandonamos nuestro piso en Barcelona... Dejo con nostalgia el Club, Barcelona y España, y antes de partir pienso inscribirme como socio en el Club Natació Barcelona."

Pàgina del butlletí 'NATACIÓN' del CNB n. 307 del febrer de 1953, amb 
la noticia de la marxa de Zolyomy, on s'inclou una fotografia 
autògrafa d'ell mateix, dedicada a l'entitat.
Font: Arxiu de la FCN. Ft. SI

Segona estada a Italia, 1953-1964...

El retorn a terres italianes és produeix per la crida del 'Canottieri Napoli' de la seva estimada ciutat napolitana. Poc més d'un any desprès, aquest retorn el porta a l'enyorat 'Rari Nantes' de la capital de la Campània, on es retroba amb els seus antics amics i camarades esportius.

Retrobada amb els companys del 'Rari Nantes', campions d'Itàlia de 1939. 
'Bandy', primer ajupit a l'esquerra, és fotografia amb els De Filippis, 
Bulgarelli, Buonocore, De Silva, Arena i Grimaldi.
Font: Arxiu JCE, fons Yiannis Giannouris. Ft. SI

Cap a finals del 1956, a les envistes dels JJ.OO de Melbourne, es produeixen canvis a la FIN que desemboquen en el nomenament de 'Bandy' Zolyomy com a entrenador de la selecció nacional italiana. Substitueix a una altra llegenda del waterpolo 'azzurro', Mario Majoni, antic company de Zolyomy en el 'CanottieriOlona' del 1947. Majoni va ser or olímpic com a jugador a Londres 1948; mentre que com a entrenador assoleix el bronze als Jocs d'Helsinki 1952.

L'estranya i profunda crisi que és desencadena a la FIN i p`rovoca aquests canvis, és descrita seixanta anys més tard dels fets, per el periodista especialitzat Eduardo Osti de la següent manera:

"Com passa sovint, la derrota és òrfena. Pitjor encara, només té un pare: l'entrenador... Després d'un torneig preparatori per als Jocs Olímpics de Melbourne 1956, en que Majoni va denunciar les pèssimes condicions organitzatives en què es va veure obligat a treballar, els diaris van rebre una confusa nota de premsa de la FIN, que anunciava la decisió de substituir Majoni per 'Bandy' Zolyomy, un llegendari entrenador hongarès, ja protagonista a Itàlia a finals dels anys 40..." (4)

Aquest nomenament va suposar per el 'Bandy' l'entrada en un període culminant de la seva carrera waterpolística, que l'ha de portar a l'aconseguiment de l'or olímpic als Jocs de Roma 1960, dirigint el 'setebello' italià.

Davant la imminència de Melbourne 56, Zolyomy es proposa una renovació quasi completa de l'esquadra 'azzurra', tot pensant amb els Jocs de Roma 1960, que tant ell com la nova junta de la FIN s'han fixat com a objectiu prioritari. Ja a Melbourne desplaça un equip clarament rejovenit, prescindint de gran part dels jugadors que han guanyat el bronze als Jocs de Helsinki 1952.

Imatge de l'equip italià en fase de preparació per a Melbourne. Bardi, Manelli, 
Dennerlein, Zolyomy (E), D'Altrui, Cavazzoni, Buonocore, Marcotulli,
Antonelli i Kneeling. Ajupits: Parmeggiani, D'Achille, 
Pizzo, Marciani, P. Lonzi i G. Lonzi.
Font: Water Polo legends, de Yiannis Giannouris. Ft SI

Tot i la renovació, Itàlia s'acosta a les medalles a Melbourne, aconseguint la quarta posició. El mateix Zolyomy, vint anys més tard, recorda així la seva arribada  a la selecció italiana, just abans de Melbourne:

"Los Juegos Olímpicos de Melbourne estaban a pocas semanas de distancia, y la parte napolitana de la Federación Italiana de Natación se impuso. Destituyeron a Majoni y nombraron a Zolyomy (sic) en su lugar. Ya se habia hablado de mi unos años antes, pero el presidente era Antonio Greppi, exalcalde de Milán; un hombre de la Resistencia cuyo hijo Mario habia caído como partisano. (Yo) no podia ser aceptado con mi pasado, a pesar de que no estaba manchado, como insisto, ni por el dinero ni por la sangre...

Para Melbourne quería rejuvenecer el equipo rápidamente, incorporando jugadores menores de veinte años como Pizzo o Parmegiani... Fuimos a Melbourne para prepararnos para Roma 1960 y terminamos cuartos detràs de los tres habituales: Hungría, Yugoslavia y la URSS, pero perdimos con los dos últimos por un solo gol." (2)

L'any 1958, en la primera convocatòria oficial de Gianni Lonzi en la selecció absoluta, el 'setebello' empata amb Alemanya i Hongria, encara que perd amb Iugoslàvia. El mateix any, al Campionat d'Europa de Budapest repeteix la posició olímpica, assolint el quart lloc.

El 1959 és l'any de preparació per els anhelats Jocs Olímpics de Roma 1960. La activitat a la selecció 'azzurra' de waterpolo augmenta notablement. Amb l'increment de les competicions internacionals succeeix que els resultats són contradictoris. Algunes derrotes, com ara el 8-3 contra Hongria i les rebudes al Torneig de Moscou contra la URSS i Hongria, desencadenen una situació compromesa per la posició de l'entrenador nacional. Afortunadament, la figura del director de l'equip, Sergio Catalani, ha de ser determinant en fer costat a Zolyomy i als jugadors implicats, de manera que finalment és supera la crisi.

'Bandy' Zolyomy a la piscina on és fa la preparació olímpica del 'setebello' italià 
durant un entrenament del maig de 1960, llençant la pilota als jugadors.
Font: Centro di Documentazione Sportiva. Roma

En començar l'any 1960 la preparació arriba al seu moment àlgid. S'empata dues vegades contra Iugoslàvia, mentre que és guanya també dos cops contra Alemanya i una sola vegada contra Paisos Baixos, Gran Bretanya i Romania.

Com hem dit, tant en Bandy Zólyomi com la FIN tenien com a objectiu els Jocs de Roma. Durant aquest període de quatre anys l'entrenador va tenir l'oportunitat de posar a prova i identificar els jugadors que podrien portar Itàlia a l'or olímpic. 

De l'equip de Melbourne, Zólyomi només conserva tres jugadors: Rosario Parmegiani, Luigi Mannelli i Geppino D'Altrui, tots de Nàpols. Recupera a Salvatore Gionta del 'S.S. Lazio', l'únic present a Hèlsinki el 1952, que va perdre's Melbourne per implicacions laborals. En lloc dels dos porters del Melbourne, Enzo Cavazzoni i Cosimo Antoneli, confia en Dante Rossi de Nervi i Brunello Spinelli de Florència. Confia en els joves jugadors emergents del 'Pro Recco' Eraldo Pizzo i Franco Lavoratori; Giancarlo Guerini del 'SS Lazio' i Amedeo Ambron del 'Rari Nantes'. Compta també amb Gianni Lonzi i Danio Bardi de Florència.

A Roma, del 25 de juliol al 3 d'agost, l'equip italià guanya la medalla d'or derrotant als equips de Romania per 4-3, Japó per 8-1, Alemanya (F) per 3-0, la URSS per 2-0 i Iugoslàvia per 2-1; empata finalment amb Hongria per 3-3. L'objectiu ha estat assolit: la selecció italiana de waterpolo ja és campiona olímpica !.., i en Andrés Zolyomy Biczo hi té molt a veure... 

L'equip del 'setebello' italià campió olímpic a Roma 1960. Bardi, G. Lonzi, Spinelli, 
Catalani (DT), D'Altrui, Rossi, Zolyomy (E) i Guerrini. Ajupits: Ambron, 
Lavoratori, Gionta, Manelli, Parmeggiani i Pizzo.
Font: Water Polo legends, de Yiannis Giannouris. Ft SI

Com és d'esperar, la FIN renova la confiança en el 'Bandy', a qui la premsa especialitzada ja coneix com al 'zingaro del pallone'. Les expectatives de resultats per a Toquio 1964 han passat de ser altes a ser extremes... ja tant sols queda repetir final i, a poder ser, tornar de Japó amb l'or olímpic.

Amb aquests nou objectiu en 'Bandy' segueix introduint joves jugadors a l'equip nacional, com ara els Cevasco i Merelo del 'Pro Reco'; Gualdi, Vassalo Moroli i Spinola del 'SS Lazio'; Alessandrini de 'Triestina' i Barlocco del 'Nervi'.

L'any 1962 la selecció 'azzurra' va tenir un greu incident en el Torneig Internacional de Belgrad. Desprès d'haver jugat els primers partits amb una aigua molt freda, però sense incidències, els jugadors italians es van negar a jugar cap partit més en aquelles condicions. El resultat va ser que la FIN va castigar als millors jugadors italians sense poder tornar a la selecció en tot aquell any, de manera que el 'setebello' italià va haver de participar en el Campionat d'Europa de Leipzig 1962 amb un equip fet amb jugadors del segon nivell nacional.

Als Jocs Mediterranis de l'any següent, a Beirut 1963, en 'Bandy' va poder comptar amb l'equip complet i es van proclamar campions desprès de guanyar tots els partits i empatar amb Iugoslàvia, que va ser segona per la diferencia de gols.

I novament arriba la cita olímpica, aquesta vegada a Tòquio 1964. Zolyomy repeteix amb vuit jugadors dels campions de 1960: Bardi, D'Altrui, Guerrini, Lavoratori, G. Lonzi, Parmegiani, Pizzo i el porter Rossi. L'equip el va completar amb Cevasco, Dennerlein i Merello. 

Per bé que en la ronda inicial Itàlia va quedar primera del seu grup, en rondes posteriors va perdre amb l'equip de la URSS 2-0; mentre que en la fase final va sumar les derrotes davant d'Hongria 3-1 i Iugoslàvia 2-1. Amb aquests resultats Itàlia va aconseguir una honorable quarta plaça, darrera del pòdium format en aquest ordre per Hongria, Iugoslàvia i URSS.

Imatge de grup de l'expedició d'Hongria, campiona olímpica a Tòquio 1964. 
L'equip campió va formar amb Ambrus, Bodnar, Boros, Domotor, Felkai, 
Gyarmati, Kanizsa, Karpati, Konrad, Mayer, Pocsik i Rusoran.
Font: Water Polo legends, de Yiannis Giannouris. Ft. SI  

Com que les expectatives prèvies eren tant altes i el resultat no va ser satisfactori a parer de la nova junta de la FIN, van canviar les tornes i en 'Bandy Zolyomy va ser substituït per en Mario Majoni, repetint en sentit contrari les decisions presses l'any 1956...

Per a Zolyomy va ser un dels cops durs que s'ha emportat en la seva vida professional, quedant-se sense equip a Itàlia i havent menystingut els anys anteriors importants ofertes d'Espanya i d'altres països interessats en els seus serveis. Va acudir en el seu socors un antic seu deixeble, en Gianni Lonzi, que llavors militava en el 'Rari Nantes Camogli' i va aconseguir que la junta directiva el reclamés com a entrenador, per bé que en unes condicions extremes. 

Segons va explicar el 'Bandy' al seu deixeble i amic, Josep Brascó Catà, l'experiència li va confirmar que ell podia sobreviure amb molts pocs diners, com ja havia fet en els temps de la postguerra. En Brascó, en entrevista de l'any 1918, ens ho explica així:

"Presumia, i amb raó, d'haver guanyat molts diners... Ell deia, però, que podria viure tranquil·lament sense diners, amb sis rals... i posa com a exemple que a la seva segona etapa a Itàlia, abans de tornar per segon cop aquí (a Barcelona), ell estava a la misèria... perquè havia sigut acomiadat com a entrenador de la nacional, després de Tòquio, on van quedar quarts mentre que les aspiracions de la federació italiana eren les de repetir la medalla d'or de Roma... Total que el van liquidar i aleshores el salva econòmicament el Lonzi, que era jugador de l'equip de Camogli, i aconsegueix que el contractin com a entrenador. Quan arriba a Camogli els directius li diuen: 'nano !... no tenim calés per pagar-te...', perquè ja tenia un 'caché' elevat aquella època, '... però mira, aquí menjaràs i dormiràs; tens casa, menjar i algun 'caleret' tocaràs'. 

Quines condicions de vida eren, no ?. Doncs el van col·locar en un garatge que hi havia a la ciutat, amb un llit en un 'raconet' (riu). Menjava a la pizzeria del costat i el club pagava el que pagava... quan podia. No, a veure... us explico això perquè ell sempre diu: 'sí,... jo tinc (ara) molts calés, i visc bé amb els calés que tinc, però també he provat que puc viure sense res...jo m'adapto a tot' ". (5) 

Segona i darrera etapa a Espanya, 1966-1972...

Passat l'èxit esclatant de l'or olímpic de Roma 1960 a Zolyomy li plouen ofertes de contractació de diferents paisos, incloent una del Estats Units. Recordant la seva primera estada a Barcelona, s'escolta amb un interès preferents les que li arriben de la seva nació d'adopció.

A la premsa especialitzada de Barcelona van anar sortint noticies sobre el possible retorn professional del 'Bandy' a la ciutat...

Dos titulars de 'El Mundo Deportivo' separats per poc més de dos mesos, 
el primer de novembre de 1963 i el segon de gener de 1964, 
insistint en el possible retorn de Zolyomy.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Sense gaire marge de dubte, la informació que recullen els titulars ha estat filtrada per el mateix 'Bandy' a en Vicenç Esquiroz - autor de les noticies - atesa l'amistat que mantenien. A senyalar que la voluntat de Zolyomy és la de tornar a Barcelona, però sempre que sigui com a entrenador de la selecció, i no d'un club determinat; és per això que les noticies insisteixen en aquest punt, tot passant la 'patata calenta' a la FEN.

La campanya pro-vinguda de l'entrenador hungar-italo-espanyol segueix. Però un cop passats els Jocs de Toquio 1964, quan s'esperava el seu retorn, salta una nova noticia que sembla allunyar definitivament la possibilitat. El 'Bandy' ha abandonat la tasca d'entrenador i s'estableix a Roma obrint una botiga dedicada a la venda d'antiguitats.

Pàgina del setmanari 'Vida Deportiva' del dia 6 de febrer de 1965 
on s'informa sobre la nova situació professional de Zolyomy.
Font: Centre de Documentació del F.C. Barcelona. Ft. SI

Finalment les coses van succeir de manera diferent a ambdues versions. Andrés Zolyomy va retornar com a entrenador a Espanya, prèvia liquidació dels seus assumptes a Roma, però no com a entrenador de l'equip nacional sinó novament contractat per el Club Natació Barcelona. A més aquesta segona etapa no s'inicia el 1965, com s'esperava, sinó que l'inici de la seva funció com a Director Tècnic del CNB és produeix a primers de març de 1966.

Retall de 'El Noticiero Universal' del 8 de març de 1966, on és dona compte 
de l'inici d'activitats d'en Zolyomy com a Director Tècnic del CNB.
Font: Hemeroteca ARCA

Encara que inicialment s'empra aquesta fórmula de Director Tècnic, per donar a entendre que l'entrenador de waterpolo del club seguirà sent en Agustí Mestres, la realitat és que ben aviat queda clar que el 'Bandy' és qui fa i desfà, incloent-hi la preparació diària dels jugadors. 

A més simultanieja aquesta càrrec amb el d'entrenador de la selecció espanyola, com ja va fer en la seva primera etapa. Per acompanyar-lo com a seleccionador, la FEN nomena a en Joan Lluís Abellán, ex-jugador promocionat per el 'Bandy' a la selecció espanyola l'any 1949, quan tenia setze anys.

En aquestes circumstàncies la selecció espanyola comença aquesta nova etapa amb un resultat mediocre als Campionats d'Europa de Utrecht, on queda en la dotzena posició, mentre que aquest any de 1966 el CNB segueix revalidant, de manera imparable, la seva posició com a campió d'Espanya de waterpolo.

Equip espanyol participant al Campionat d'Europa a Utrecht 1966. 
Zubicoa, Casas, Rodés, Bestit, G. Moner, Abellan (S) i Mas. 
Ajupits: Borell, Codera, Moliné, Ibern i Ll. Garcia.
Font: Història del Waterpolo Español. Juan A. Sierra. Ft. SI

Uns quants mesos desprès la política de renovació de l'equip nacional impulsada per el nou tècnic comença a fer-se palesa. El setembre de 1967, en el V Jocs Mediterranis celebrats a Tunis, un renovat equip assoleix la medalla de bronze, acompanyada en el pòdium per la campiona Itàlia i per Iugoslàvia.

Equip espanyol als V Jocs Mediterranis de Tunis 1967. Corell, Ibern, 
Torres, Borrell, Brugat, Casas, Bestit i Fortuny. Ajupits: 
Rubio, Padrós, Codera, Mas i Escartín.
Font: Arxiu JCE, fons Juan A. Sierra. Ft. SI

Malgrat una moderada satisfacció per els resultats obtinguts, Zolyomy no podia oblidar els criteris que el guiaven en tornar a Barcelona:

• Cal apostar, com sempre ha fet en la seva carrera esportiva, per una renovació de l'equip espanyol basada en la incorporació de joves talents, tot potenciant les categories inferiors, júniors i juvenils

• És del tot indispensable ampliar la base del waterpolo català i espanyol, la qual cosa vol dir potenciar a d'altres clubs catalans i de la resta d'Espanya

Aquests propòsits topen sovint amb la realitat de ser contractat per el CNB, de manera que l'any 1967 mira de superar aquesta contradicció passant a dependre únicament de la FEN, en el càrrec d'entrenador nacional amb dedicació exclusiva. La pretensió és entomada per la FEN al gener de 1968, no sense que és produeixi una intervenció en aquest sentit d'en Juan Antonio Samaranch, llavors 'Delegado Nacional de Educación Física y Deportes'.

Amb el nou càrrec el 'laboratori' i lloc de treball del Zolyomy passa a ser la Piscina Sant Jordi, on entrena als migdies i al vespre.Tot i el nou càrrec, el camí no es troba exempt de dificultats, algunes sorgides en el sí del CNB. En Joan Lluís Abellán, ex-jugador històric del Barcelona i de l'equip espanyol i seleccionador nacional, ho resumeix així:

"Llavors en Zolyomy és dedicava plenament a treballar a la Sant Jordi..., i va passar que d'acord amb les seves idees va començar a cridar per els entrenament a molta gent de clubs de fora del CNB, i en un moment determinat succeeix un fet del qual en sóc testimoni presencial: arriben (a la piscina) el senyor Manguillot i el senyor Batallé, i van veure que a l'entrenament hi havia uns quants jugadors del Barcelona que eren a la banqueta... van agafar tal emprenyada que els van donar l'ordre de no assistir més als entrenaments de la nacional !... Vaig haver d'anar a parlar amb el president del CNB, el senyor  Sentis, per veure que havia passat i finalment la 'cosa' és va poder arreglar."

El mes de març del mateix 1968 té lloc a la Piscina Sant Jordi de Barcelona una estada de la selecció hongaresa de waterpolo per a entrenar amb la espanyola. Desprès d'una setmana d'entrenaments diaris, el dissabte 16 de març es disputa un partit entre ambdues seleccions que culmina amb el resultat de 2-2, empat assolit amb un monumental xut d'en Jordi Borrell des de la meitat de l'espai de joc.

Samaranch i Zolyomy es saluden a la Piscina Sant Jordi el 16 de març 
de 1968, en acabar el partit on Espanya empata 2-2 amb Hongria.
Font: Fites en la Història de la Natació Catalana. Sierra i Domènech. Ft. Montejano

S'acostaven els Jocs Olímpics de Mèxic 1968, i l'esquadra espanyola de waterpolo culminava una renovació important de l'equip, que va resultar en la presentació de la selecció de menor edat de la competició; amb joves com ara Meya o Rubio i, especialment, Joan Jané que amb 15 anys era el benjamí de l'equip.

El torneig olímpic de waterpolo es celebra entre els dies 14 i 26 d'octubre. És la sisena cita olímpica de Andrés 'Bandy' Zolyomy; mentre que per a la totalitat dels jugadors és tracta del seu debut com a olímpics, atès que el waterpolo espanyol no ha participat en els Jocs des de Helsinki 1952.

Espanya s'integra en el grup A de la fase prèvia, amb Alemanya, Hongria, URSS, Cuba, USA i Brasil. Tot i desenvolupar un bon joc, és perd de manera ajustada amb Cuba 4-3 i més àmpliament amb Alemanya (F) 5-3 i USA 10-7; només és pot empatar 6-6 amb Brasil, mentre que Hongria i la URSS ens superem amb escreix, 7-1 i 5-0, respectivament. En les rondes finals per la classificació definitiva, s'aconsegueix vèncer a Alemanya (F) 7-5 i al Japó 5-0, assolint la novena plaça.

Equip espanyol als Jocs de Mèxic 1968. Sierra (D), Abellán (S), 
Zubicoa, Jané, Rubió, Brugat, Padrós i Zolyomy (E). Ajupits: 
Mas, Meya, Ibern, Codera, Bestit i Borrell.
Font: Historia del Waterpolo Español. Juan A. Sierra. Ft SI

Passat Mèxic, el proper objectiu plantejat a l'equip espanyol de waterpolo és el repte dels Campionats d'Europa que han de tenir lloc a Barcelona l'any 1970, de manera que Zolyomy enfoca la preparació cap a aquest esdeveniment. Això el porta a seguir incidint en la preparació de la categoria júnior, a més de la dels jugadors del primer equip.

El 1969 l'equip júnior d'Espanya queda en segona posició al Torneig de l'Est a Berlín, guanyant a Itàlia 9-6, a Iugoslàvia 5-0 i a Paisos Baixos 12-8. Només és derrotada per l'equip amfitrió per 4-2. A l'equip s'inclouen jugadors que han d'arribar a la selecció absoluta en un futur molt proper, com ara els Franch, Puigdevall, Guardia o Cardellach... També amb aquestes noves generacions és comença a aconseguir l'extensió del waterpolo català i espanyol a clubs diferents del degà CNB, com el Barceloneta, el Montjuïc, el Sabadell, el Terrassa i d'altres.

En aquest mateix Torneig de l'Est de l'any següent a Belgrad 1970, l'equip espanyol guanya una posició i és converteix en el campió, representant un dels primers grans èxits de les noves generacions de waterpolistes, en imposar-se a equips com els de Alemanya, Itàlia, Iugoslàvia o Paisos Baixos. Per a referendar aquest impuls de l'equip júnior, en el Campionat d'Europa de la categoria celebrat a Rotterdam s'assoleix el subcampionat, que repetirà el 1971 a les Piscines Picornell de Barcelona.

Equip júnior espanyol campió del Torneig de l'Est de 1970 a Belgrad. 
Sans, Jané, Soler, Guardia, Puigdevall, Comas i Tortajada. Sota: 
Grau, Cànovas, Zolyomy (E), Rosique i Sopesens.
Font: Arxiu JCE, fons Yiannis Giannouris. Ft. SI

Finalment, aquest mateix 1970 s'encara el Campionat d'Europa absolut que té lloc a les Piscines Bernat Picornell del 11 al 19 de setembre. Malgrat les expectatives de quedar entre els sis primers llocs, el cert és que la selecció absoluta acaba vuitena la competició, en perdre contra la URSS 8-3, Alemanya (F) 5-3 i Romania 4-3. Malgrat això, la FEN mostra el suport a la tasca d'en 'Bandy' prorrogant el seu contracte fins als Jocs Olímpics de Munich 1972, tot nomenant-lo Comissari Tècnic de la federació.

L'any 1970 és un any transcendental per el waterpolo català i espanyol per el fet que el Club Natació Barcelona, que havia guanyat des de 1912 els Campionats d'Espanya i/o les Lligues Nacionals que es venien celebrant, perd en la V Lliga Nacional de waterpolo la seva hegemonia  a mans de l'equip del Club Natació Barceloneta, entrenat per en Manuel Ibern Lérida 'Polichon', pare del jugador Manuel Ibern Alcalde.

Equip del C.N. Barceloneta que va ser el primer club espanyol en guanyar una 
competició nacional al degà CNB. 'Polichón' (E), Arruga, Fortuny, Méndez, 
Culebras i Monsonis. Ajupits: Espinosa, Cànovas, Bosque, Ruiz i Ibern.
Font: 100 Años Waterpolo. Juan A. Sierra. Ft. SI

La significació del fet va més enllà de l'anècdota: representava el triomf de l'estratègia seguida per en Andrés Zolyomy per tal de promocionar i diversificar el waterpolo del país, a la vegada que parla d'una certa herència seva en les persones d'en Manuel Ibern Lèrida 'Polichón' i d'en Josep Brascó Catà, que és van convertir junt amb el 'Bandy' en un trio inseparable, units a més de per l'amistat per un compromís conjunt de treballar per la consecució dels mateixos objectius. 

En 'Bandy' prepara la retirada...

Ja a finals de 1971 comencen a aparèixer a la premsa especialitzada els rumors d'un possible relleu en el càrrec d'entrenador de l'equip Nacional...

En declaracions al setmanari 'La Hoja del Lunes' del 1 de març de 1972 en mateix 'Bandy' és pronuncia sobre el fet de deixar de ser l'entrenador de l'equip espanyol:

"Por lo menos dejaré de ser el entrenador. Mis propósitos son el nombrar un sustituto para la preparación de los jugadores y yo quedar en la Federación Española, posiblimente como seleccionador... Mis propósitos son los de retirarme son muchos los años que llevo como entrenador..."

Retall de l'article publicat a 'El Mundo Deportivo, per José M. Miedes 
el 22 de març de 1972, confirmant la decisió ferma de Zolyomy.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Sembla que en Andrés Zolyomy Biczo creu que ha arribat l'hora de prendre's un descans de la presència constant a la vora de la piscina com a entrenador per més de quaranta anys... Amb més insistència aquests primers mesos de 1972, molt abans dels Jocs de Munich 1972, es van concretant possibles substituts. 

És parla de tres entrenadors hongaresos que, per circumstàncies diferents, parlen perfectament el castellà: Dezso Gyarmati, supervivent de la generació hongaresa del dramàtic partit del 'bany de sang' a la final olímpica de Melbourne 1956, que ha esta entrenador de la selecció de Colombia (6); Kálmán Markovits, or olímpic a Melbourne 1952 i Helsinki 1956 i entrenador de l'equip nacional mexicà i Károly Laky, or olímpic com a entrenador a Toquio 1964 i entrenador de la selecció cubana des de 1967.

En aquells anys era preceptiva l'autorització de la federació hongaresa per a que un entrenador del país pugui entrenar a una selecció estrangera, que sembla que no va ser possible en aquell moment. És va parlar llavors del gran amic-adversari d'en Zolyomy, l'italià Mario Majoni, però les converses tampoc van arribar a bon port.

El cas és que el 'Bandy arriba a Munich per a començar els seus setens i darrers Jocs Olímpics sense haver aclarit qui l'ha de substituir com a entrenador nacional. El torneig de waterpolo es celebra entre el 27 d'agost i el 4 de setembre. L'equip espanyol es troba en el grup C, junt amb la URSS, Itàlia, Bulgària i Japó. Es guanya al Japó i a Bulgària pel resultat de 6-4, mentre que és perd amb la URSS 8-5 i amb Itàlia 6-2. 

És passa a la classificació que va del setè al dotzè lloc, on juguem contra Paisos Baixos, Cuba, Romania i Austràlia, mentre que ens val el resultat contra Bulgària de la fase prèvia. És guanya a Austràlia per 8-4 i val la victòria contra Bulgària 6-4; mentre que perdem contra Paisos Baixos 7-5, Cuba 4-3 i Romania 7-3, resultant que l'equip espanyol és classifica en la desena posició.

A Munich l'estat anímic d'en Andrés Zolyomy Biczo ja està molt deteriorat, fet que porta com a conseqüència l'anècdota del 'debut' no previst com a entrenador de la selecció espanyola, en el partit contra Austràlia, d'una persona de la màxima confiança del 'Bandy', però que era a Munich com a simple espectador, sense cap tipus de vinculació amb la delegació oficial. Parlem, clar, d'en Josep Brascó Catà que es troba tranquil·lament en un càmping de Munich amb la seva companya Neus quan rep l'avis d'anar a veure a Zolyomy a la seva habitació de la Vila Olímpica per un assumpte urgent. (7)

L'equip espanyol de waterpolo a Muncih 1972. Zolyomy (E), 
Soler, Jané, Rubio, Guardia, Franch, Puigdevall, Sierra (D). 
Ajupits: Sans, Padrós, G. Ventura, Bestit i Cànovas.
Font: CROL n. 92, Octubre 1972. Ft. E. Ugarte

A Munich 1972, Andrés Zolyomy Biczo s'adreça, en una de les 
darreres ocasions, als seleccionats espanyols de waterpolo.
Font: Arxiu JCE, fons Juan A. Sierra. Ft. Sierra

Aquest darrer cicle olímpics posa punt i final a la carrera esportiva del 'zingaro de la pallanuoto' o del 'mag del waterpolo', com és conegut Zolyomy a Itàlia i Espanya respectivament.

Aquest hongarès, italià per vocació i espanyol per residència i nacionalitat, encara ha de perllongar per uns anys la seva vinculació al waterpolo espanyol com a directiu de la FEN, per a acabar finalment retirat a la seva casa de Tossa de Mar, on ha de veure la fi dels seus dies poc abans de començar els Jocs Olímpics de Barcelona 1992, sempre en companyia de la seva inseparable Carme Segura.

Resumir la llegendària trajectòria d'aquest 'homenot' - en termes planians - del waterpolo mundial és un repte difícilment assolible, però ho hem intentat amb tot el nostre cor i la nostra estima pel personatge...

Quadre resum de les set participacions olímpiques 
com a entrenador del 'Bandy' Zolyomy.
Font: Viquipèdia

Yiannis Giannouris i Josep Castellví

(1) Béla Komjádi (1892-1933), conegut com Béla Bácsi - oncle Béla - pels seus jugadors Ha estat un dels més grans jugadors i entrenadors del waterpolo hongarès, del qual se'l considera el seu pare i iniciador. Va ajudar Hongria a formar l'equip nacional masculí de waterpolo, incloent-hi els equips olímpics sense medalles de 1912 i 1924, i els equips dels Campionat d'Europa de 1926, 1927 i 1931, tots els quals van guanyar la medalla d'or. Va morir el 1933, mentre jugava a waterpolo, als 41 anys.

(2) Totes les declaracions de Zolyomy resaltades en aquest Identitats amb la referencia (2) han estat extretes de la traducció al català de l'entrevista publicada l'any 1987 a 'La Gazzetta dello Sport' per el seu prestigiós periodista especialitzat en natació i waterpolo Aronne Anghileri (1927-2014); amb el títol de: "Andrea 'Bandy' Zolyomy ovvero la pallanuoto como amore. Maestro e zingaro"

(3) En 'Bandy' Zolyomy es trobava políticament còmode en la situació italiana sota el règim de Benito Mussolini. El seu compromís amb les estructures del règim el va porta a conseqüències complexes desprès de l'ocupació d'Itàlia per els aliats el 1943, que va suposar per a Zolyomy un temps passat a diferents centres de reclusió. En parlarem més extensament en la segona part d'aquest Identitats.

(4) Eduardo Osti és un altre de la àmplia nòmina de periodistes italians especialitzats en la natació i el waterpolo. La cita que publiquem és extreta d'una sèrie d'articles sobre la fita de l'or olímpic de Roma titulada "Roma 1960, Setebello ancora d'oro", publicada a la web 'Waterpòlo Development World' el 8 d'abril de 2016

(5) El text de la narració per en Josep Brascó Catà de la capacitat del 'Bandy' per moure's per el món, sense dependre exclusivament de la seva capacitat monetària, és extret de la llarga entrevista que ens va facilitar l'any 1918 per a confegir el 'Carnet de Soci' que li és dedicat en aquest bloc, del qual us en deixem la referència:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/06/carnet-de-soci-josep-brasco-cata.html

(6) L'anomenat 'Bany de sang de Melbourne' fa referència al accidentat i violent partit de waterpolo, final dels Jocs Olímpics de Melbourne 1956, quin encontre va tenir lloc pocs dies desprès de la brutal agressió patida per el poble hongarès, quan l'exèrcit soviètic inicia la invasió d'Hongria amb 150.000 homes i 6.000 tancs, ordenada per Gueorgui Júkov ministre de defensa soviètic, per tal d'aplastar l'anomenada 'Revolució hongaresa' d'octubre de 1956; els militars soviètics es van enfrontar als manifestants produint 3.000 morts durant la revolució i 20.000 durant la repressió posterior. En aquest context és on es situa la final de Melbourne 1956, quan els hongaresos cerquen i aconsegueixen de guanyar als waterpolistes de la URSS per 4-0, no sense pagar un tribut amb alguns jugadors amb ferides obertes i sagnants.

(7) La situació produïda en la direcció de la selecció espanyola a Munich 1972, al partit que l'ha d'enfrontar a Austràlia en la classificació dels llocs del 7 al 12, ha estat amplament reflectida en aquest bloc en l'enllaç que aquí us deixem:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2025/08/sprints-josep-brasco-cata-un-debut.html