A manera d'introducció
Enfrontar aquest 'Carnet de Soci', de la sèrie presidents, amb el cinquè màxim mandatari del Club Natació Montjuïc no és un repta senzill. I és que amb el Joan Ballart Serra (1935-2012) es pot aplicar la dita de que ha estat més que un president.
Distribuïda la seva presidència en dues diferents etapes, incloses en l'àmbit temporal d'aquest bloc - que finalitza amb el segle XX -, en Ballart va portar les regnes de l'entitat per quasi bé vint anys dels cinquanta-sis que transcorren entre el 1944 - fundació - i l'any 2000. (1)
Com tota obra humana el seu segell va quedar marcat amb llums i ombres; la seva tasca al front del club assoleix els moments més àlgids, esportivament i social, de l'entitat; a la vegada que no pot deslliurar-se d'alguns instants de defalliment i incertesa social, que van fer trontollar la continuïtat del Montjuïc.
Mirarem de fer-ne un compendi en les pàgines següents...
Del jove nedador al delegat esportiu...
No ens queden registres dels seus inicis al Club Natació Montjuïc com a nedador, allà per els anys cinquanta. Sí que sabem que el seu període en actiu va incloure una breu incursió en la secció atlètica del club, de quines activitats es va retirar condicionat per raons de caire privat.
Aproximadament al 1960 comença la seva vinculació als estaments directius de l'entitat. Inicialment ho fa com a ajudant d'en Joan Boronat Carner, qui exerceix de delegat esportiu. Desbordat per les seves múltiples ocupacions professionals i socials, en 'Janot' cerca alguna persona del club que l'ajudi en les funcions de delegat de natació i waterpolo, i aquest no és altre que en Joan Ballart.
L'any 1961 ja el trobem incorporat a un Consejo Directivo del Club Natació Montjuïc, presidit per en Vicenç Esquiroz Soliva.
Retall del butlletí social n. 140, del mes de maig de 1961, amb
la part funcional del nou 'Consejo Directivo' de l'entitat.
Font: Arxiu JCE
Com és habitual aquells anys, aquesta mena de gran 'sanedrín' del club és format per fins a 22 integrants, quina part executiva la integren la comissió permanent i dotze delegacions o comissions encarregades de tot tipus de tasques hagudes i per haver...
El que compta és que en Joan Ballart Serra ja s'integra com a vocal, al qual li encarreguen tasques en tres comissions: Gimnàstica; Estadística i arxiu; i Cultural. Mentre segueix fent funcions d'adjunt a la delegació esportiva encapçalada per en 'Janot' Boronat.
És en aquesta darrera funció en la que sobresurt i marca empremta en fer equip amb el nou entrenador professional del club, l'Albert Medina Abarca (1937), que al mateix 1960 substitueix a en Janos Gergely. L'entrenador Medina i el delegat Ballart conformen un tàndem que ha de presidir els primers grans èxits esportius del Montjuïc com a conjunt, en guanyar per primera vegada a la història la classificació per equips al degà C.N. Barcelona en els Campionats Generals de Catalunya. (2)
Retall de 'El Mundo Deportivo', del dia 18 d'abril de 1963, on és recullen
declaracions d'en Ballart com a delegat esportiu del Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
Com tot el Montjuïc ve fent des de l'any 1948, en Ballart treballa per a l'aconseguiment d'una piscina coberta per el club, que ara centra la seva construcció a la plaça de la Reina Amàlia. En l'article de El Mundo Deportivo, del qual reproduïm l'encapçalament, és preguntat per en J.M. Miedes sobre la tasca del Montjuïc:Hemos mantenido un esfuerzo tenaz para demostrar que éramos merecedores de las instalaciones deportivas en la plaza de la Reina Amalia, una piscina y gimnasio... nuestro club desde el año 1948 viene llevando a cabo, todos los años, y sin haber todavía siendo superado, la mejor organización nacional de natación escolar y utilitaria. Por desgracia, mucha de la labor que realizamos durante el verano se malogra en el invierno, por la falta de instalaciones... estamos convencidos de que la construcción de la piscina de la plaza de la Reina Amalia será un hecho...
En Joan Ballart en funcions de delegat esportiu a
la travessia de Banyoles l'any de 1963.
Font: Arxiu JCE, fons família Medina. Ft. SI
Primera presidència, 1972-1981...
Desprès de l'arrancada de la piscina de Folch i Torres, en Esteve Limiñana Roselló ha estat substituït en la presidència del club per en Diego Devesa Palomera. Tot i l'èxit assolit en els quatre anys del seu mandat, estabilitzant i millorant la situació social i econòmica de l'entitat, en Devesa desisteix de presentar-se a la reelecció.
Així, a l'Assemblea General Ordinària del 19 de febrer de 1972 s'ha fixat, com a punt setè de l'ordre del dia, l'elecció del president que l'ha de substituir. Inicialment s'han presentat dues candidatures, l'una encapçalada per en Manuel Alberich Olivé i l'altra per en Vicenç Esquiroz Soliva. Es tracta de la primera elecció democràtica que es fa per escollir el president del club, desprès que tots els anteriors han estat cooptats pel 'pinyol' dels fundadors i altres socis de la primera volada. Com veurem en un altra entrada del bloc, aquesta primera elecció democràtica es frustra per causes ben poc 'democràtiques'. El règim, tot i ser proper a la darrera paraula, segueix imposant criteris repressius.
Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 19 de febrer de
1972 amb l'anunci de la NO elecció de president.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
El periodista - de ben segur l'Andrés Astruells - sap d'avançada que els dos candidats han retirat les candidatures, l'un perquè ha estat vetat per el govern civil de Barcelona i l'altre com a solidaritat amb el represaliat. (3)
L'Andrés Astruells finalitza el seu article amb les següents paraules:
"Sólo nos resta esperar que en ese próximo plazo de 40 días, que con casi absoluta seguridad se abrirá esta noche, el C.N. Montjuich encuentre al hombre adecuado y el apoyo suficiente para salvar lo que hoy se presume como una lamentable crisis presidencial en uno de los clubs barceloneses con mayor auge en los últimos años, como bien reflejan sus actuales seis mil socios."
El periodista, que en aquest cas val més pel que calla que pel que diu, ens assabenta de que el Montjuïc es troba en una crisi institucional. I com resoldre-ho ?... amb una nova primera elecció democràtica ?... no és el cas. Una vegada més es posa en marxa el 'pinyol' cooptador de 'fer' presidents que ve funcionant de manera habitual.
La presidència se li ofereix, en primera instància, a en Joaquim Tauler Gou (1925-1974), un dels fundadors de l'entitat i persona sempre amatent a prestar els seus serveis per a l'engrandiment del club; en aquest cas, però, rebutja l'oferiment; home de tasca constant però callada, defuig els grans càrrecs.
És llavors que tots els ulls es giren cap en Joan Ballart Serra. Aquest, ple de vitalitat, energia i ambició, accepta amb una única condició: que l'acompanyin tres vicepresidents: els dos candidats de la frustrada elecció democràtica, Alberich i Esquiroz, junt amb en Quim Tauler...
Així és com en l'Assemblea General Extraordinària del dissabte 14 d'abril de 1972 és escollida per aclamació la nova junta directiva presidida per en Joan Ballart Serra:
Dalt. Retall del butlletí social n. 272, del maig de 1972, amb la
composició de la primera junta presidida per en Joan Ballart.
Sota. Presa de possessió com a president d'en Joan Ballart
Font: Dalt. Arxiu JCE. Sota. Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI
La foto que reproduïm de l'acte oficial de presa de possessió del nou president del club és força interessant per les persones que acompanyen a en Ballart: Albert López, president de la Federació Catalana d'activitats Subaquàtiques; Antoni Monés, president de la Federació Catalana de Natació; Vicenç Esquiroz, soci n.1 i vicepresident del C.N. Montjuïc; Joaquim Morera, secretari de la Federación Española de Natación i membre del bureau de la FINA; i Joaquim Tauler i Manel Alberich, vicepresidents del C.N. Montjuïc.
En el seu primer contacte amb els associats, a través del butlletí, en Joan Ballart els hi explicita alguna de les seves primeres intencions:
Al dirigirme a vosotros desde esta tribuna, no ignoro la responsabilidad que ello entraña, pero podeis tener la seguridad de que tanto mis compañeros de Junta como quién esto suscribe, estamos dispuestos a intentar llevar una etapa en el Club que continue las anteriores, impulsándolas, si cabe, a recoger unos frutos que lleven a nuestro Club al más alto nivel del deporte español.
En el ámbito social... (queremos) ampliar las instalaciones a fin de proporcionaros a todos vosotros las instalaciones adecuadas para la práctica de un deporte que os satisfaga y que os integre a la vida activa y social del Club. En este capítulo se incluyen las previsiones de adecuación y mejora de la Piscina Municipal de Montjuïc, en vias de usufructo, la de la Plaza Folch y Torres... y las instalaciones del Paseo Marítimo.
Portada del butlletí n. 281, del febrer de 1973, amb un avantprojecte
de nova piscina a incloure a les instal·lacions de Folch i Torres.
Font: Arxiu JCE
Una de les millores a introduir és la reflectida en aquesta portada del butlletí social, o sigui una nova piscina que ampliï la làmina d'aigua disponible a Folch i Torres. Aquest projecte s'ha de realitzar, però en un altre emplaçament de la mateixa instal·lació, i encara ha d'esperar uns anys més a fer-se realitat
No obstant, l'objectiu més ambiciós de seguida passa a ser el d'aconseguir un patrimoni propi, en forma del que encara és una idea incipient: fer realitat unes instal·lacions esportives i socials pròpies del Club Natació Montjuïc; el que temps a venir s'ha de fer realitat amb el nom de Ciutat Esportiva.
Èxits esportius...
Pel que fa als èxits esportius, només encetar la seva presidència l'equip de waterpolo del club assoleix la primera victòria sobre el C.N. Barcelona en una competició oficial, quan el venç a la Piscina Sant Jordi per 4 a 3 proclamant-se campió de la II Copa Catalana de Waterpolo. Aquest primer triomf sobre el club degà es veu ratificat al XLI Campionat d'Espanya de waterpolo celebrat a la piscina de Folch i Torres entre el 15 i el 17 de setembre del mateix 1972, on novament l'equip blanc-i-verd supera al Barcelona, conquerint per primera vegada el títol de campió d'Espanya.
Desprès d'aquest triomf, que va culminar un llarg camí de més de sis anys, el waterpolo del club veu una renovació parcial a les ordres del nou entrenador, l'Agustí Mestres Ribas (1923-1999). La seva etapa suposa un breu parèntesi, fins a l'arribada a finals de 1974 de l'Imre Szikora (1937-2022), qui retorna el waterpolo del C.N. Montjuïc al camí dels èxits nacionals i internacionals.
Equip de waterpolo del C.N. Montjuïc de l'any 1973. Dominguez, Solanas, J.Nogueroles,
Franch, Sánchez i Sans. Ajupits: Vendrell, Villà, Puigdevall, Comas i Puig.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano
Com a resum d'aquesta primera etapa de la presidència d'en Joan Ballart pel que fa als resultats esportius, cal destacar, entre d'altres, els següents:
- Cinc Campionats d'Espanya de waterpolo: 1972, 1976, 1977, 1978 i 1979
- Un Subcanpionat d'Europa de waterpolo: 1978
- Campionat d'Espanya de salts 1973
- Campionat d'Espanya de natació femenina 1974
- Gran nombre de títols i rècords individuals masculins i femenins en Campionats d'Espanya de natació
- Ascens a Primera Nacional de l'equip de la secció de Rugbi
- Ascens a Primera Catalana de l'equip de la secció d'Atletisme
- Assoliment del màxim guardó per a una societat esportiva, amb la Challenge Samaranch de 1978
La Ciutat Esportiva del Club Natació Montjuïc
Al llarg d'aquest bloc ja ens hem referit algunes vegades a la Ciutat Esportiva del club, també anomenada de vegades com a Zona Esportiva.
Encara que durant mols anys va compartir protagonismes amb altres instal·lacions del club, cedides o llogades, la Ciutat Esportiva és la única que constitueix un patrimoni propi, i a hores d'ara reuneix totes les activitats socials i esportives de l'entitat. (4)
La idea del patrimoni social propi preexisteix molt abans de la seva realització durant la presidència Ballart. Des de la creació del club, sota els auspicis de Educación y Descanso del règim franquista, la lluita dels fundadors i dels primers socis sempre ha estat concentrada en la necessitat de disposar d'unes instal·lacions de propietat. Encapçalant aquesta demanda sempre ha estat en Vicenç Esquiroz, recolzat per el nucli més compromès dels pioners.
Però és amb l'empenta i l'energia desplegada per en Joan Ballart Serra que aquest somni és comença a fer realitat. Així, en l'Assemblea General Extraordinària del 11 de juliol de 1974 la immensa majoria dels associats presents van donar el seu SÍ als treballs inicials per a la realització del que es va anomenar Zona Polideportiva.
Títols i subtítols de la noticia sobre la 'Zona Polideportiva' publicada
a 'El Mundo Deportivo' del dia 26 de juliol de 1974.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI
En la proposta aprovada pels socis és parla d'encabir el nou equipament esportiu "en un radio no superior a los 25 kms. de nuestra capital, contando con unas buenas comunicaciones viarias para su acceso... ". A la mateixa assemblea s'informa de les gestions realitzades per a trobar aquest emplaçament dins de les zones del Pla Comarcal de Barcelona qualificades com d'equipament esportiu. S'han estudiat terrenys propers a Barcelona, especialment a zones com Gavà o Castelldefels.La incògnita de l'emplaçament queda resolta ben aviat, en tenir la possibilitat de comprar uns terrenys de quasi set hectàrees dins del terme municipal de Barcelona, a la muntanya de Montjuïc. Es tracta d'una antiga pedrera ubicada al vessant sud de la muntanya, quin propietari és en Julià Castellà - antic esportista i soci del C.N. Barcelona - amb el qual s'acorden unes favorables condicions per a la compra dels terrenys.
Les accions per a l'aconseguiment del que ja s'anomena Ciutat Esportiva s'acceleren. El 32 de novembre de 1974 es celebra una nova Assemblea General Extraordinària on la junta directiva del club ja informa de l'acord a que s'ha arribar per a la compra dels terrenys de la pedrera de Can Borinot, i de les circumstàncies que han de concórrer per a l'execució i el finançament de les obres. Amb posterioritat a aquesta assemblea, el mateix president Ballart adreça una comunicació a cadascun dels associats detallant les propostes acordades que, resumides, són aquestes:
- Es ratifica el compromís de compra sobre la pedrera de Can Borinot, d'aproximadament set hectàrees
- S'acorda emetre fins a 9.000 títols o bons per a poder gaudir de les noves instal·lacions:
- 6.000 títols de valor nominal de 5.000 pessetes, reservats per els socis vigents
- 1.000 títols de valor nominal de 10.000 pessetes
- 1.000 títols de valor nominal de 20.000 pessetes
- 1.000 títols de valor nominal de 25.000 pessetes
- El màxim de títols emesos ha de ser de 10.000, capacitat d'ús estimada per a la nova Ciutat Esportiva
- S'acorda amb la Caja Ibérica de Crédito el finançament a terminis dels títols per a tots els socis inscrits abans del 31 de desembre de 1974
Portada del dossier elaborat per a la presentació del projecte de la
Ciutat Esportiva del C.N. Montjuïc, datat a finals del 1974.
Font: ANC 1-1243, fons família Fortuny
Es fa la presentació del projecte a les diferents administracions i autoritats, de les quals se'n interessa la seva col·laboració pel fiançament del conjunt d'instal·lacions esportives que han d'integrar el nou equipament.
Prop de l'ajuntament s'intensifiquen les gestions per tal d'aclarir definitivament la idoneïtat dels terrenys per a construir-hi equipaments esportius, a la vegada que es treballa per accelerar la concessió dels permisos d'obres pertinents.
A final de juliol de 1974 l'alcalde Enric Masó lliura al president del Montjuïc, Joan
Ballart, la llicència d'obres per a iniciar la construcció de la Ciutat
Esportiva del Montjuïc. Hi són presents Boronat, Llorens,
Limiñana, Vallés, Esquiroz, Ruiz i Miró.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI
El 15 d'abril de 1976 comencen les obres amb els treballs d'aplanament i compactació dels terrenys, en els quals s'ha d'encabir les instal·lacions de la primera fase, que es vol inaugurar pocs mesos desprès. Inicialment es compta fer vuit pistes de tennis i deixar preparats els terrenys on ha d'anar instal·lat el camp de rugbi, vorejat de la pista d'atletisme.
Collage amb diferents capçaleres de diaris de Barcelona. De dalt a
baix: 'El Noticiero Universal del 23 de maig de 1975; i 'La
Hoja del Lunes' dels dies 9 i 16 d'agost de 1976.
Font: Hemeroteca ARCA
Aquesta primera fase s'inaugura el 3 d'octubre de 1976, amb un acte oficial presidit per el Soci d'Honor del club i president de la Diputació de Barcelona Joan Antoni Samaranch (5). Desprès de la inauguració s'han d'acabar les obres del camp de rugbi i pista d'atletisme, als quals s'afegeixen uns vestidors provisionals, mentre que el 1978 s'inicia la construcció de la piscina descoberta de mides olímpiques, que s'inaugura el 1979.
Progressivament la Ciutat Esportiva del Montjuïc va agafant volada, no sense dificultats en el finançament. Els títols no es venen en la quantitat prevista, i en comptes de quedar-se en l'emissió darrera de 25.000 pessetes se'n arriben a editar de 40.000 i 60.000, sense que es cobreixin els ingressos previstos.
Igualment, el nombre de 10.000 socis que s'han considerat com a límit per a poder gaudir del nou equipament i per el seu finançament, no arriben mai a ser aconseguits, de manera que la quantitat màxima d'associats de l'entitat no arriba als 9.000, sumant els de la Ciutat Esportiva i els que no han adquirit el títol d'aquesta i resten com a socis només de Folch i Torres i de la platja.
L'esforç i la dedicació dels equips directius d'en Joan Ballart ha estat, sens dubte, colossal tot i no arribar a la totalitat dels objectius proposats. Com a reconeixement, a la premsa especialitzada és comença a parlar del club dels 10.000 socis, encara que la xifra mai s'assoleix.
.jpeg)
Article del diari esportiu 'Dicen' reproduït al butlletí n. 332, de març-setembre
de 1981, amb la signatura del seu periodista Antonio Villar.
Font: Arxiu JCE
A l'interior de l'article en Villar ja escriu que:
"...los del Poble Sec cuentan con secciones de atletismo, rugby, vela, tenis... lo que da una cifra de practicantes realmente asombrosa, amén de muchos miles de socios. Tantos que según se dice están a punto de rebasar los diez millares..."
confirmant que el titular encara no es correspon amb la situació real de l'entitat. El periodista ressalta la figura del president montjuiquenc, tot afirmant que:
"Hay quien compara a Joan Ballart con Miró Sans y no andan equivocados. Cada cual a su aire, levantó algo grande, contra viento y marea, para satisfacción de sus respectivos consocios..." (6)
Tot i aquesta anècdota del nombre d'associats, la grandesa de l'esforç emprès per el Club Natació Montjuïc i els seus dirigents s'ha d'emmarcar en el context de la crisi econòmica global del país en el període 1973-1985, de dimensions catastròfiques en molts sectors industrials i productius, amb taxes d'inflació que sovint són de dos dígits. Pel cas de l'esport la repercussió més important ha de venir pels costos energètics i, en menor mesura, per els augments de les depeses salarials.
L'assalt a les institucions, 1981-1985...
Al setembre de 1981 en Joan Ballart es troba a prop d'acomplir els nou anys i escaig com a president de l'entitat, desprès de les renovacions de 1976 i 1980, aconseguides en ser l'única candidatura presentada.
Tot i tenir per endavant quasi tres anys d'aquesta darrera legislatura, decideix donar per acabada la seva trajectòria al Montjuïc, en considerar que els objectius que s'ha proposat s'han complert o són a punt d'acomplir-se, com en el cas de la Ciutat Esportiva.
Així el mes de setembre de 1981 en Joan Ballart Serra presenta la seva dimissió com a president del club, càrrec en el qual, segons les previsions estatutàries, es substituït per el vicepresident Robert Carmany Carner, que serà ratificat en el càrrec a l'Assemblea General Ordinària del 14 de maig de 1982.
Carta oberta d'en Joan Ballart publicada al butlletí n. 333, d'octubre-desembre
de 1981, explicant als socis del club els motius de la seva dimissió.
Font: Arxiu JCE
A la carta que reproduïm, el president dimitit explica les raons que l'han portat a prendre aquesta decisió:
... tal com us deia a la meva carta tant sols em lamentava el haver cesat quan aquesta llarga etapa estava a punt de cloures; ara bé, penso que encara que no hem acabat, si que estem a la darrera fase i que el club te homes per portar endavant els objectius previstos amb resultats iguals o millors que si fos portada per mi...
El resum de tots els meus anys de presidencia espero poder-vos oferirvos-lo en el proper butlletí una vegada tancat l'exercici... com a testimoni d'uns anys de treball i esforços coronats a vegades per èxits i per fracasos, però crec que amb una dedicació plena personal de la que tots vosaltres teniu constancia...
Tant sols em resta dir-vos no adeu, sino fins a sempre, doncs el Club em tindrà a la seva disposició en tot moment. (sic)
També informa que el principal motiu de la seva dimissió no és altra que el de presentar-se per a presidir la Federació Catalana de Natació (FCN), travessada per una crisi crisi derivada de l'enfrontament entre l'actual president, David Moner, i el president de l'espanyola, Enrique Landa. Amb aquest pas obre una etapa a la seva vida esportiva que hem caracteritzat com la del assalt a les institucions.
Aquest s'inicia amb la presidència de la FCN, a la que hi arriba sense oposició i des de la qual, més endavant, ha d'optar a presidir la Federación Española de Natación (FEN).
Titulars de 'El Mundo Deportivo', del 21 d'octubre de 1981,amb la noticia
de la presa de possessió d'en Ballart com a president de la FCN.
Font: Hemeroteca ARCA
Fidel al seu caràcter pactista, Ballart s'esforça en recompondre les relacions institucionals amb la FEN, cosa que aconsegueix abastament. Allunyat dels anys del Montjuïc, que han estat d'una dedicació frenètica i absorbent, la tasca de la FCN se li apareix com a més assossegada i li permet dedicar més atenció als assumptes professionals i familiars.
La seva esposa i companya de vida, na Consuelo Torres Lladó (1947), parla amb els termes següents d'aquesta nova etapa:
"En Joan no portava la mateixa marxa que en el club... és trobava molt més tranquil (a la federació). Al Montjuïc estava molt més absorbit per el dia a dia... d'altra banda va poder establir una relació personal positiva amb en Landa, quan altres dirigents catalans hi mantenien moltes diferencies. En Joan em deia que en Landa sempre ens va ajudar..." (7)
A la FCN el nou president treballa per a l'assoliment de diferents objectius, entre els quals:
- Impulsar la creació d'un Centre de Tecnificació, radicat a l'Escola Llor de Sant Boi de Llobregat
- Creació d'un Centre d'entrenament de Salts, a la piscina de Folch i Torres
- Potenciar la figura de Barcelona com a seu de competicions internacionals de natació i waterpolo
- Impulsar la Natació Escolar
El divendres 1 d'octubre de 1982 s'inaugura el centre de tecnificació amb el nom de 'Centre de Natació Joaquim Morera', pel qual la FCN ha comptat amb el recolzament de la Direcció d'Esports de la Generalitat de Catalunya. L'entrenador és l'exnedador i olímpic Miquel Torres, qui en aquest primer curs és fa càrrec de fins a 35 nedadores i nedadors.
.jpg)
Retall de 'El Mundo Deportivo', del dia 3 d'octubre de 1982, amb la
nova de la inauguració del centre d'entrenament de la FCN.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
Pel que fa al waterpolo, l'any 1982 Barcelona acull un seguit d'actes de nivell europeu que la converteixen en una mena de capital continental del waterpolo. El C.N. Barcelona s'ha proclamat campió de la Copa d'Europa de clubs, mentre que el C.N. Montjuïc ha assolit el subcampionat de la Recopa.En entrevista a El Mundo Deportivo el president de la catalana manifesta el següent:
Este año el waterpolo ha tenido en nuestra ciudad a su auténtica anfitriona. En Barcelona residen dos equipos,(C.N. Barcelona y C.N. Montjuïc) que en los últimos años han estado siempre en las finales continentales. Además con la celebración de la 'Supercopa' en sus dos próximas ediciones y la preparación de ese 'Mundial junior-83'... considero que nos hemos ganado a pulso esta distinción (de capital europea del waterpolo)...
Por otra parte, la presencia aquí de la plana mayor de la FINA y de la LEN, con el presidente Ante Lambasa a la cabeza, ha constatado aún más esta apreciación... Yo dije en una de las reuniones que todo esto suponia un grano de arena para que Barcelona se gane la nominación como sede olímpica en 1992, pero alguien añadió que más que un grano de arena se trataba de un auténtico pedrusco...
Titulars de 'El Mundo Deportivo', del 17 de desembre de 1982,
amb les declaracions del president de la FCN, Joan Ballart.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
L'any 1984 en Ballart, satisfet de la tasca ja consolidada a la FCN i empès per un recolzament notable dels clubs i la natació catalana, emprèn un repte encara més difícil: vol optar a la presidència de la FEN.
Tot i la importància cabdal de la natació catalana en la creació i el desenvolupament de la natació a Espanya, la presència de presidents catalans a la federació ha sigut inexistent des de la dimissió forçada per la salut del pioner Bernat Picornell. Des de 1968 cap dels presidents de l'espanyola ha estat un català. A l'elecció es presenten tres candidats: Alfredo Flórez, de Madrid; Antonio Ferrer, de València; i el mateix Joan Ballart.
En Joan no es desanima davant d'aquests antecedents, més aviat els rep com un nou desafiament i treballa a la manera 'ballartiana' per tal d'assegurar-se el nombre de vots necessari per a ser escollit. Ho fa de manera tal que, als pocs dies de la votació ja és plenament convençut de tenir la victòria a la ma.
Titular de 'El Mundo Deportivo', del 28 de novembre de 1984.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
A l'interior de la noticia en Ballart conversa amb el periodista, en Miquel Àngel Santos, a qui l'informa dels darrers esdeveniments succeïts en la campanya electoral:En el colegio me enseñaron a contar de pequeñito y haciendo la suma de votos sé que tendré la mayoría. Si la gente que me ha dado su palabra para votarme la cumple, seré el nuevo presidente... Cuando Flórez se negó a discutir los puntos de mi programa, me ofreció una vicepresidencia o un posible cargo en la FINA. Por eso sus palabras del otro día me parecen una burla, porque no soy tonto y ya sé que el presidente de la FEN no puede nombrar miembro de la FINA a nadie, sino sólo recomendarlo
Malgrat l'optimisme - no exempt d'un cert toc 'naif' -, el fet és que en la votació del dissabte 1 de desembre del col·legi electoral de 259 vots possibles en Alfredo Florez va aconseguir-ne 155; mentre que en Joan Ballart en va sumar 84, El que realment va passar ho explica molt bé l'anècdota que en ocasió d'unes altres eleccions li va explicar a en Gabriel Navarro el responsable de les relacions institucionals del C.N. Montjuïc, en José Ruiz (8).
Noticia de 'El Mundo Deportivo', del 1 de desembre de 1984,
amb el resultat de les eleccions a president de la FEN.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
Retorn a la presidència del Montjuïc, 1990-2002...
Decebut per l'experiència o potser molest per una certa campanya en contra que troba en el sí de la FCN, dimiteix a principis de 1985 de la catalana sense esgotar el termini del seu mandat. A més descarta plenament la possibilitat de presentar-se a la reelecció, més en saber que en David Moner es vol presentar com a candidat. Entre 1985 i 1990 es manté relativament al marge de qualsevol activitat directiva relacionada amb les federacions o amb el C.N. Montjuïc.
En aquest període s'ha produït la dimissió forçada del president del C.N. Montjuïc, Robert Carmany, que ha estat substituït per en Gabriel Navarro Martorell (1950) a començament de 1987. En Navarro i la seva junta hereten una situació complexa derivada de la gestió anterior i prenen decisions arriscades que desemboquen en unes propostes de reajustament social i econòmic - entre les quals una proposta de derrama - presentades a la Assemblea General Extraordinària del dia 28 de febrer de 1990. El cas és que la proposta de la junta surt revocada per 161 vots contraris contra 45 vots afirmatius, amb cinc abstencions.
La situació creada deriva en la dimissió de la junta directiva encapçalada per en Navarro, originant-se un interregne amb diferents situacions que acaben en el retorn a la presidència d'en Joan Ballart Serra a final del 1990, per iniciar així el segon mandat presidencial... (9)
Titulars de 'El Mundo Deportivo', del 12 d'octubre de 1990, amb
l'anunci de la tornada a la presidència d'en Joan Ballart Serra.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
El programa proposat als socis de l'entitat per la nova junta directiva en vistes a la 'salvació' del club es centra en aquests punts:- Integració i unificació dels socis, encara separats en dues categories entre els de la Ciutat Esportiva i els de Folch i Torres i la platja
- Igualar i reduir les quotes d'associat, deixant-les en 4 o 5 tipus
- Reducció de la despesa esportiva a un 15 % del pressupost total de 200 M de pessetes estimat per a l'exercici de 1991
- Amortització del deute global a raó de 35 M de pessetes per any de mandat
Però ja res no és el que era... encara que la situació esportiva pot tenir una important millora en aquest període, especialment amb la recuperació de l'equip que formen en Jordi Murio i la seva companya 'Mapi' Escriche com a entrenadors de natació.
La complexa situació econòmica que arrela profundament en les necessitats derivades de la construcció, consolidació i manteniment adequat de la Ciutat Esportiva, condiciona estretament tot el periple d'aquesta segon mandat d'en Joan Ballart. La situació econòmica, junt amb la progressiva minva del nombre d'associats a causa de la cada cop més intensa competència establerta en el sector dels serveis esportius, perllonguen una certa angoixa econòmica en la gestió de l'entitat.
Dos factors faciliten en certa manera un respir momentani aquests primers anys del segon mandat del Ballart:
- D'una banda la proximitat dels Jocs Olímpics de la XXV Olimpíada, que s'han de celebrar a Barcelona al 1992
- De l'altra, la fita de l'any 1994 en que es celebra el cinquantenari de la fundació del C.N. Montjuïc
En relació als Jocs de Barcelona 92, les instal·lacions de la Ciutat Esportiva són considerades Centre d'Entrenament Olímpic, el que va possibilitar de rebre un seguit de subvencions des del COOB per millorar alguns aspectes dels equipaments, com ara l'accés des de carrer Segura i els vestidors dels diferents esports, així com millores en els equips tècnics de climatització i d'aigua calenta sanitària.
En l'aspecte esportiu, especialment en natació, es produeixen importants resultats en grups d'edats i també a nivell absolut; com per exemple el tercer lloc d'en Sergi López als Campionats d'Europa de 1991 a Atenes. Al 1993 s'aconsegueix el Campionat d'Espanya Junior en la classificació conjunta; i en els anys successius les nedadores i els nedadors del Montjuïc segueixen assolint llocs preferents en les competicions nacionals i internacionals, culminant l'any 2000 amb la participació dels darrers olímpics de natació del club: en Jordi Carrasco i na Natàlia Cabrerizo als Jocs de Sidney 2000.
Article de 'El Mundo Deportivo' del 15 d'abril de 1994,
amb motiu del cinquantenari del C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
La combinació d'aquests dues celebracions s'alien per tal de facilitar per uns anys una certa aparença de normalitat en l'esdevenir del club, encara que la dificultat en la gestió econòmica de l'entitat persisteix com una corrent de fons. El mateix Ballart, en l'article que reproduïm ho manifesta així:
A la hora de hacer un balance de estos cincuenta años se pueden encontrar momentos mejores y perores, pero yo resaltaría los éxitos deportivos de nuestros equipos y también la creación y consolidación de un gran patrimonio...
El hecho de que los clubs sin ánimo de lucro y con patrimonio propio deban pagar IVA, IAE y otros impuestos como los clubs con ánimo de lucro, hace imposible seguir sustentando la alta competición. Nosotros dedicamos todo el dinero a los socios y que la alta competición la haga quien corresponda. Si esto no cambia será imposible.
A aquest respecte, una de les múltiples batalles guanyades per en Joan Ballart en la seva gestió al front del Montjuïc la va assolir quan a finals d'abril de 1996, en els darrers moment de vida del govern socialista, el club rep la comunicació de que li ha estat concedida pel consell de ministres la declaració de entitat de Utilidad Pública, que des de llavors ve gaudint el club i els seus associats.
.jpg)
Còpia de la carta adreçada al president del Montjuïc amb
el nomenament de l'entitat com a de 'Utilidad Pública'.
Font: Arxiu JCE
Una nova mostra de la capacitat d'iniciativa del president Ballart la dona el fet que encara a l'any 2001, sense haver pogut fer net de la situació econòmica que es perllonga en el temps, llança la proposta, - contemplada en el disseny original de la Ciutat Esportiva - de la construcció d'una nova piscina coberta de 33 x 14 m., amb un cost estimat de 490 M de pessetes. No cal dir que malgrat les bones intencions aquest projecte no s'arriba a tirar endavant.
Al contrari, el Montjuïc entra en una fase en que ha de subarrendar el camp de rugbi a una empresa especialitzada en golf per tal de que, a costa d'unes determinades condicions de lloguer, hi faci un seu camp de 'Pitch and Pat'
Collage amb la noticia de 'El Mundo Deportivo' sobre la piscina
coberta i la zona de 'Pitch and Pat' de golf al camp de rugbi.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo i web golfpass.com
Epíleg
Hem procurat de dibuixar el més nítidament possible les condicions i circumstàncies que han concorregut en el periple com a directiu d'en Joan Ballart Serra, amb el convenciment de la dificultat de l'empresa.
En qualsevol cas, esperem que s'hagi pogut copsar el mes aproximadament possible les característiques principals de la tasca desenvolupada per el president més longeu del Club Natació Montjuïc del segle XX. Com diuen moltes de les persones més properes a ell, en Ballart no ha estat un home fàcil per a portar-li la contrària. Ha estat un dirigent de caràcter extremadament executiu, que sovint tira pel dret; personalista i a la vegada capaç de generar una xarxa extensa i eficient de relacions personals dins i fora del club.
El que és del tot innegable és la gran estimació que ha sentit per el club, en el que la seva tasca ha estat determinant per a conduir l'entitat a l'assoliment d'una bona part dels èxits - i d'algunes decepcions - de la història del Montjuïc al llarg del segle XX.
Traspassat en l'exercici del càrrec que tant estimava, el 28 de novembre de 2012, en el seu recordatori ens ha deixat un apunt d'allò que l'ha inspirat en la seva vida...
Memòries del Montjuïc
