Les piscines del Club Natació Sabadell. Un impulsor i cent-deu anys d'història...

 

Joan Valls Vidal (1890-1974)

Parlem de piscines...

En aquesta entrada del 'Memòries...' ens enfrontem al repte de fer un recorregut per les nombroses piscines que han marcat l'esdevenir d'una entitat tant cabdal per l'esport català i espanyol com és el cas del Club Natació Sabadell (CNS), que a la vegada ha estat un element vertebrador de la societal sabadellenca.

La ciutat de Sabadell viu, als primers anys del segle vint, les conseqüències del seu desenvolupament industrial iniciat a mitjans del dinou. Especialment destaca pel seu sector textil llaner, raó per la qual és coneguda com la 'Manchester catalana'. Compta amb una població de poc més de 23.000 habitants i comença a rebre fortes onades migratòries, inicialment provinents d'altres racons de Catalunya.

Com passa en altres indrets del país, a Sabadell un reduït grup de 'pirats' es llença a la pràctica dels 'sports'. Entre aquests bojos n'hi ha un que sobresurt perquè manté una relació molt fluida amb la ciutat de Barcelona, de tal manera que fins i tot s'ha associat al segon 'cercle' de natació que s'hi ha creat, el Club Natació Athlètic. El seu nom és el de Joan Valls Vidal, i en aquest moment de descoberta de la natació i les altres disciplines aquàtiques ha entrat en la vintena. 

Nascut a Sabadell, el 20 d'abril de 1890, ha estudiat peritatge tèxtil a l'Escola Industrial de Terrassa. Valls s'introdueix en el món de l'esport a través de l'excursionisme - cosa força freqüent aquells anys -, és membre del Centre Excursionista del Vallès. La seva vinculació a la natació s'inicia quan als seus poc més de vint anys freqüenta els Banys Orientals de la capital catalana, en un entorn on també és troba amb alguns integrants dels primers 'cercles' o clubs de natació de la ciutat.

Fa amistat amb l'atlètic Emili Salas, amb el qual comparteix la iniciativa d'organitzar competicions de natació a Sabadell. A la vegada sembla que es relaciona amb l'Emili Solé Brufau, una de les ànimes del Barcelona, que s'apunta a la jugada. I, dit i fet, l'engranatge fundacional del Club Natació Sabadell ja és en marxa...

Entrevistat anys a venir, en Joan Valls és preguntat per les raons que el van menar a ser l'impulsor en la creació del C.N. Sabadell, a la qual cosa respon:

"Per sobre de tot, per la meva afició a la natació i per amistat amb els directius del Club Natació Athlètic - i del Barcelona -; perquè aleshores jo era soci d'aquella entitat barcelonina que, com sabeu, amb el Barcelona eren les dues úniques associacions legalitzades que existien dedicades a la natació. Als Banys Orientals i estimulat per l'Emili Salas, soci de l'Athlètic, amb el qual m'unia un gran amistat, vaig establir l'objectiu de fundar el Club Natació Sabadell. I que consti que va ser després de donar-hi un munt de voltes i voltes, entre 'pros i contras'. Però sobretot després de veure l'entusiasme dels sabadellencs en el festival del 1915, precisament amb la col·laboració inestimable de l'Athlètic i del Barcelona". (1)

De seguida ens centrem en les piscines del club, però abans hem de fer alguns aclariments:

• Els primers practicant de la natació no disposen de piscines. Si hi havia establiments que en tenien eren balnearis o centres de salut i higiene, amb mides i formes no aptes per a la pràctica esportiva

• Per tant utilitzen el que anomenem proto-piscines; delimitant espais en ports, platges, assuts, rius, basses, llacs i qualsevol altre accident natural o espai artificial apte per aquesta pràctica

• A partir de 1918, i precisament a Sabadell, ja trobem una primera piscina creada específicament per a la pràctica esportiva de les activitats aquàtiques

Primer, les proto-piscines...

A Sabadell, alguns dels companys d'en Joan Valls, generalment reunits al voltant del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Industria (CADCI), han començat les seves pràctiques de natació en alguna d'aquestes proto-piscines de la ciutat, bàsicament:

• La Bassa de Ca la Paula

• La Bassa del Vapor de Magí Borrell

• La 'piscina' dels banys de Cal Ral

La Bassa de Ca la Paula

Situada a la vora del riu Ripoll, la Bassa de Ca la Paula és de mides lleugerament irregulars de 36 x 27 metres. Vinculada al Molí de les Tres Creus és la 'piscina' que compta amb una millor capacitat per a poder organitzar un festival de natació amb cara i ulls.

Fitxa de la Bassa de Ca la Paula corresponent al Catàleg de 
béns arquitectònics, arqueològics i ambientals de Sabadell.
Font: Aj. de Sabadell, 2019

En Emili Solé Brufau dona fe a El Mundo Deportivo de la realització del primer festival de natació, fet a Sabadell, amb aquestes paraules publicades el dilluns 23 d'agost de 1915:

"... Solicitaron la opinión y colaboración de los clubs de Natación Barcelona y Athlètic, y sus juntas directivas dieron toda clase de facilidades para su mejor éxito, confiando el Athlètic a sus presidente y vicepresidente, don Esteban Candell y don Emilio Salas, y el Barcelona a su vicepresidente don José Masriera y a Emilio Solé, los trabajos de organización."

Retall de l'article de l'Emili Solé Brufau publicat a 'El Mundo Deportivo' 
del 23 d'agost de 1915, amb la crònica del Festival de 
Natació i Waterpolo a la Bassa de Ca la Paula.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Un cop aconseguida la participació dels clubs barcelonins, en Joan Valls entra en contacte amb el "acaudalado propietario de dicha localidad (Sabadell), don Joan B. Turull, quien acogió con gran entusiasmo la idea, poniendo a disposición de los organizadores su finca 'Molí de les Tres Creus' y ofreciendo al mismo tiempo una magnífica copa y medallas para los concursantes.", com es detalla a l'article ressenyat.

La crònica d'en Solé segueix:

"El 'Centre de Dependents del Comerç i la Industria' de Sabadell prestó su cooperación. Y con tan valiosos elementos se ha realizado con éxito lo que parecía un sueño... Sabadell presentaba el aspecto de un día de gran solemnidad. En la estación el gentío era inmenso. Al pararse el tren resonó un nutrido aplauso acompañado de un estentóreo viva a Sabadell y a los nadadores, que atronó el espacio"

I, sí, ja sé que sona una mica exagerat, oi ?... Però ens hem de situar al 1915, en una població que rep com a herois a aquells nois - les noies no hi són - que es desenvolupen com peixos en aquell medi 'hostil', i que es planten a Sabadell per a fer una exhibició que vol impulsar la creació d'un club de natació que ha d'esdevenir un dels més importants del país... L'ocasió bé que s'ho val !...

Dues imatges diferents donen testimoni del primer Festival de Natació i Waterpolo 
celebrat a la Bassa de Ca la Paula, a Sabadell, el 22 d'agost de 1915.
Font: Arxiu Fotogràfic de la UES. Ft. A. Izard

A la festa esportiva hi participen, com a poc, uns quants sabadellencs que es disputen una carrera només per a ells, sobre els 72 metros con un viraje. Són: Josep Mestres, guanyador amb el temps de 1.17; Josep Mir, amb 1.30; Esteve Fernández, 2.00; Antoni Pavia, 2.03; Francesc Aguado, 2.04 i Galo Martorell, 2.19.

Es fan exhibicions d'estils: braça, esquena, over de costat, trudjeon, doble over i crawl, totes elles aplaudides per un públic entusiasmat. Desprès de més carreres i d'alguns salts, s'acaba amb un partit de waterpolo. Competeixen l'equip Blau-groc del Barcelona: Canals, Domingo, Taxonera, Quintana, Robert, Barba i Llorens; contra l'Athlètic: E. Candell, Badrinas, Gil, Lix, Grañó, Mestres i R. Candell. Els de l'equip Blau-groc són els guanyadors amb un resultat de 4 gols a 0; i el seu capità, Quintana, rep la Copa Turull de mans de "la distinguida esposa del señor Turull".(2)

L'anècdota més curiosa d'aquesta primera festa de la natació vallesana la va protagonitzar el futur president de l'entitat, Pere Mestres, que és com segueix:

"El festival fou un gran èxit de públic i l'alcalde Feliu Griera felicità als organitzadors. Tanmateix, en aquest primer festival es va donar la circumstància que l'aigua no feia massa bon aspecte, ja que feia dos mesos que no s'havia renovat. Amb la grada plena d'espectadors, els nedadors barcelonins es negaven a tirar-se a l'aigua. Finalment, els va convèncer Pere Mestres, qui seria el primer president del CNS, després de veure's un got d'aigua de la bassa. 'No vaig agafar el tifus de miracle', evocava anys més tard." (1)

L'èxit d'aquest primer festival encoratja als joves afeccionats del CADCI, amb alguns d'altres entitats, a llançar.se a la creació del primer 'cercle' de natació de terra endins. Se succeeixen les reunions i els entrenaments. Els primers solen tenir com a seu el conegut Bar Imperial, situat al Passeig de la Rambla, mentre que els entrenaments tenen lloc indistintament als banys de Can Ral, i sovint també a la Bassa del Vapor de Magí Borrell.

El cert és que la constitució 'oficial' del Club Natació Sabadell és produeix el 25 de juny de 1916, novament al Bar Imperial, on segons la informació de la premsa de l'època es troben prop de quaranta associats reunits en una Junta General amb caràcter constituent, d'on surt nomenada la primera junta directiva del nounat club: Josep Mestres, president; Pere Mestres, vicepresident; Joan Baulenas, secretari amb en Joan Valls com a tresorer i fins a set càrrecs més. (3)

Plana del setmanari 'Sabadell Federal' amb la noticia de la Junta General 
del Club Natació Sabadell amb l'anunci de la primera junta directiva.
Font: Hemeroteca ARCA

La 'piscina' dels banys de Cal Ral

Per a situar-nos en la 'piscina' de Cal Ral fem servir les paraules d'en Jaume Barberà, sabadellenc de pro que, cent anys més tard que fos utilitzada pels joves nedadors del Sabadell, escriu les seves reflexions a la xarxa:

"La zona sud del barri de Gràcia, la de l’altra banda de la via del tren - actualment la Gran Via - era un bocí de ciutat que tenia vida pròpia. L'espai contingut entre la via del tren del Nord, la carretera de Barcelona i el carrer de Sant Sebastià, de forma més o menys triangular, era, però, una àrea ben desconeguda per la resta de Sabadell...

La casa més coneguda del barri, però, era Cal Ral, que encara existeix. Està situada a la cantonada entre els carrers Tetuán i Sant Ramón de Penyafort. La seva piscina, una de les primeres de Sabadell anterior inclús a la del Club de Natació, era molt popular. Realment era una bassa que no arribava a piscina, però que es podia practicar perfectament la natació, fins el punt que era utilitzada pels integrants del Club de Natació Sabadell abans de tenir la seva pròpia piscina. 

Piscina dels Banys Públics de Cal Ral de Sabadell, utilitzada pels primers 
nedadors del C.N. Sabadell, abans de tenir la seva primera piscina.
Font: Arxiu CNS. Ft. SI

El propietari de la bassa era el senyor Joan Ral Datzira, que també tenia dues banyeres i unes dutxes. Cal Ral va tenir gran anomenada els anys cinquanta i seixanta com la 'casa de les dutxes'. Els seus clients, la majoria treballadors de les empreses i fàbriques del voltant, tenien, per un preu mòdic, un quart d’hora d'aigua calenta i també sabó i tovalloles. Els dissabtes a la tarda i els diumenges al matí estava ple a vessar de clients que entraven amb brutícia a dojo i sortien lluents i nets com una patena. En una època en que no tots els habitatges disposaven de quarto de bany o dutxa amb aigua calenta i que el costum era rentar-se, a fons, un dia a la setmana, anar a Cal Ral era una bona idea." (4)

Nedadors del Club Natació Sabadell a Cal Ral, al voltant de l'any 1917.
Font: Bloc Sabadellejant. Ft. UES

La 'piscina' de Cal Ral va ser força utilitzada abans de 1918, encara que sembla que en determinats moments hi va haver dificultats amb el propietari dels banys per a la seva utilització. En qualsevol cas el mes de gener de 1916 s'hi va celebrar un Festival de natació de caire intern, que ha estat considerat com el moment fundacional del Club Natació Sabadell, a l'acabament del qual és va celebrar un dinar de germanor a la Fonda Catalunya.

La Bassa del Vapor de Magí Borrell

La tercera proto-piscina de que van fer ús els pioners del Sabadell és la bassa o dipòsit del Vapor de Magí Borell, tal vegada una de les menys utilitzades perquè les seves reduïdes dimensions, de 14 x 6 metres,  no la feien gaire atractiva. D'altre banda sembla que per omplir-la es triga al voltant de quinze dies. Inconvenient greu, atès que en aquells anys aquests tipus d'instal·lacions no disposen de filtres ni de tractaments específics per el manteniment de l'aigua, de manera que el sistema per assegurar-ne unes condicions higièniques 'suportables' no és pas cap altre que procedir a un  canvi de l'aigua de l'establiment en qüestió.

A l'arxiu del CNS hi consta una entranyable fotografia de l'esmentat equipament, amb en Joan Valls gaudint de la 'piscina' tot gronxant-se amb un trapezi.

La curiosa imatge d'en Joan Valls gronxant-se a la bassa o dipòsit 
del Vapor de Magi Borrell, en un dia indeterminat de 1916.
Font: Arxiu CNS. Ft. SI

Les successives dificultats trobades en la utilització d'aquestes diferents 'piscines' frustrades, lluny de desencoratjar als joves impulsors de la natació sabadellenca els va convèncer de la imperiosa necessitat de tenir una piscina esportiva de veritat... amb les mides reglamentàries, una bona torre de salts i propietat del mateix CNS, ni que hagi de ser en terreny llogat a tal o qual empresa o entitat.

I s'hi llancen amb tot el coratge i la capacitat d'iniciativa dels seus joves anys...

I, finalment, arriben les piscines...

Ens centrem en les piscines que disfruta el Club Natació Sabadell:

• La del Vapor Codina, al carree Lacy

• Les del carrer Montcada

• Les primeres piscines municipals de Sabadell al Complex Esportiu de Sant Oleguer 

I sí, és clar que el CNS gaudeix, des de l'any 2002, d'un esplèndid complex esportiu al que s'anomena Club de Can LLong, però aquest equipament ja no entra en els terminis temporals que abasta el nostre bloc

La primera piscina esportiva d'Espanya...

La piscina del Vapor Codina, al carrer Lacy, és la primera construïda arreu de Catalunya i d'Espanya com a piscina esportiva, al marge d'instal·lacions de caire similar projectades per altres tipus d'ús.

El text de referència, pel que fa a la història del CNS, '100 ANYS EN 100 IMATGES, 1916-2016' (5), descriu aquest punt d'inflexió del club amb aquestes paraules:

"Tots aquests espais (les proto-piscines) s'havien de llogar i es feia difícil compaginar la pràctica de la natació amb altres usos... van fer que el Club busqués un espai propi on poder desenvolupar còmodament les seves activitats. Així la Junta Directiva porta a l'Assemblea la possibilitat de llogar el pati del Vapor Codina per construir-hi una piscina. No cal dir que la proposta es va aprovar de manera entusiasta." (pag. 012)

Aquest entusiasme es va traduir en una aportació dels associats que va anar molt més enllà d'aplaudiments enfervorits. De fet és conjuren per a ser ells mateixos els qui se'n encarreguen de gran part dels treballs de construcció de la primera piscina esportiva del país.

El pintor Antoni Vila Arrufat, amic de Joan Valls i un dels primers socis del CNS, a més d'autor de l'escut del Club a l'any 1920 o 1921, ens ha deixat un vívid record d'aquell moment:

“En aquella piscina, abans d’ésser nedador, en vaig ser picador. Sí, sí, tal i com ho sent, i tal com ho dic. Amb alguns amics vam ajudar a treure terra per enfondir-la a base de pic i pala, i no pas només un dia. Quan teníem una estona lliure, a cavar s’ha dit !. Quan un és jove tot és possible. Ja li he dit que tenia amics a la colla que havia fundat el Club. Jo em considero un d’ells i allà al Vapor Codina tots hi vam treballar força. Més tard, quan ens banyàvem i s'ensopegava que passava el tren i ens veien amb vestit de bany, ens escridassaven. Però nosaltres els deixàvem dir. Era tan bonic l’ambient del Club i dels amics en aquells temps en què la joventut t'ho fa veure tot de color de rosa !”. (1)

Els plànols de les instal·lacions són confegits per l'arquitecte sabadellenc Josep Renom Costa (1880-1931) qui a més d'aquesta implicació amb el club exerceix el càrrec d'arquitecte municipal a Sabadell. Aquest tipus de col·laboració, que s'ha de repetir en la nova instal·lació del carrer Montcada, dona fe de l'estreta col·laboració del CNS amb la casa de la Vila, que s'ha mantingut persistent al llarg del temps.

En Josep Renom Costa, arquitecte municipal i col·laborador 
d'aquells primers anys amb el Club Natació Sabadell.
Font: Viquipèdia. Ft. SI

El nou equipament té unes dimensions de 25×12 metres, una profunditat de 1,20 metres a un costat, 2 metres al centre i 3 metres a la part mes fonda, amb una capacitat de 560 metres cúbics d'aigua. A la part del darrera s'hi troben tres palanques de diferents alçades per a poder fer els salts, un petit jardí, unes casetes per canviar-se i unes dutxes. A més, es subscriu amb l'administració un contracte per a renovar l'aigua del vas de la piscina un cop per setmana.

La nova instal·lació del club va prenent forma, de manera tal que el dia 15 de maig de 1918 la junta convoca als associats per informar de la propera obertura del nou equipament. I arriba el 23 de juny, quan es fa oficial la inauguració de la primera piscina esportiva de Catalunya i d'Espanya amb un Festival de Natació on novament són convidats els equips del C.N. Barcelona i del C.N. Athlètic. 

El festival comença amb una cursa de 50 metres amb nedadors sabadellencs, amb el següent resultat: Unción i Valls guanyen amb un temps de 57.0; mentre que la resta de nedadors, amb temps superiors, són els Solá, Ausió, Grifols, Alegre, Canals i Farreras.

Les altres proves van tenir com a protagonistes als nedadors dels clubs convidats, amb curses de 50 m. velocitat; 25 m. sota l'aigua; 200 m. resistència; una carrera a la americana, amb relleus cada 50 m.; i el concurs de salts, on sobresurten en Gerard Collardin, del CNA i el cenebistes Vila i Tusell.

Així mateix, es disputa un partit de waterpolo entre dos combinats d'ambdós clubs i es presenta un joc nou anomenat 'La Foca', introduït al país per l'Albert Berglund, l'entrenador suec del Barcelona.

El setmanari esportiu 'Stadium' hi dedica una plana sencera a la 
inauguració de la primera piscina construïda al país.
Font Hemeroteca ARCA. Ft. F. Casañas (6) 

En acabar el festival hi ha amb un ball amenitzat per la Banda Municipal. Amb motiu de la Festa Major de 1918, el 3 d'agost, s'organitzà una gran revetlla a la seu del CNS. A partir de llavors els festivals de natació i waterpolo esdevenen un clàssic de les festes majors de Sabadell.

En poder gaudir d'aquest nou equipament, el CNS experimenta un important increment de socis, de manera que es reforça el seu arrelament a la societat vallesana. D'altre banda, el 3 d'agost de 1919, també en el marc de la Festa Major, es disputa el primer Campionat de Sabadell de natació.

L'any 1920 un equip del CNS pren part oficialment en el Campionat d'Espanya de waterpolo, en la segona divisió.

Dues imatges de la piscina del carrer Lacy. Dalt el dia de la 
inauguració. Sota una jornada d'entrenaments de salts.
Font: Arxiu fotogràfic de la UES. Ft. F. Casañas

El contracte d'arrendament del local on s'ubica la nova piscina s'ha establert amb els propietaris del Vapor Codina per un període de cinc anys. La finalització d'aquest contracte el 1922 posa en dubte la continuïtat mateixa del club, de manera que és produeix un moment de crisi institucional que, finalment, es resol de forma favorable als interessos del Club Natació, amb una pròrroga per uns altres cinc anys del lloguer dels terrenys.

En qualsevol cas, la crisi encén les alarmes en el sí de la jove entitat, i des de ja cal començar a pensar en solucions més definitives que les de seguir com a rellogats en un terreny d'un altre...

Titular del 24 d'abril i article del 6 de juny, del setmanari 'La Jornada 
Deportiva', que es refereixen a la possible desaparició del 
CNS i a la segura continuïtat, respectivament.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. F. Casañas

El titular que reproduïm correspon a un article d'en Francesc Gibert - olímpic del Barcelona que ha de ser president de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA) anys a venir - on mostra la seva preocupació pel fet que la possible pèrdua de la piscina del carrer Lacy suposi la desaparició del mateix C.N. Sabadell.

A l'article d'en J. Bernaldo, publicat un mes i mig més tard, s'informa de la superació de la crisi i, per tant, de la continuïtat del CNS. En paraules del periodista de La Jornada Deportiva:

"Las entidades, al igual que los individuos, atraviesan por crisis que ponen en peligro su vida haciendo, en unos casos, imprescindible la intervención de personas peritas... y, en otros, hasta la natural reacción.

Tal puede decirse del 'Club Natació Sabadell'. A la pregunta que desde estas mismas columnas hizo nuestro buen amigo señor Gibert, '¿ Va a desaparecer el C.N.S. ?' podemos hoy contestar, con la más absoluta seguridad de que el tiempo ha de darnos la razón, NO... y además estamos convencidos de que le esperan días de gloria, contribuyendo al Sport de sus referencias... "

i després d'anunciar la propera celebració a Sabadell del Campionat de Catalunya de natació de 1922, culmina la seva esperançada reflexió tot dient:

"La creación de una piscina en la capital del Vallés fué producto de la Fe, de una fe que hace grandes a los pueblos y a los hombres que en ella comulgan y que difícilmente se destruye".

En el curt espai de temps entre la pregunta d'en Gibert i la resposta d'en Bernaldo el que passa és la natural reacció dels homes del Sabadell, encapçalats per la directiva presidida per en Jacint Martí, que han aconseguit de la propietat dels terrenys un nou contracte per un mínim de cinc anys. La piscina del Vapor Codina s'assegura la seva continuïtat i la del club en un horitzó de mig termini.

La nova piscina del carrer Montcada...

Aquest mig termini, no obstant, s'esgota mentre el CNS va consolidant el seu paper en el sí de la natació catalana. El 1923 el seu equip de waterpolo assoleix el Campionat d'Espanya de la segona divisió, mentre que en natació són els anys en que emergeix el primer gran campió sabadellenc, que no és altra que en Ramón Sapés Farré (1910-1939). Especialista en els 100, 200 i 400 m. braça, proves que guanya repetides vegades en campionats catalans i espanyols, establint també els rècords del país en aquestes distàncies.

Imatge d'en Ramón Sapés, presa a la piscina del carrer Montcada 
l'any 1931, amb ocasió del Campionat de Catalunya sènior.
Font: Arxiu CNS. Ft. SI

Així és que a l'any 1927 el Club Natació Sabadell és torna a trobar amb la finalització del contracte, que aquest cop no pot ser renovat atès que el seu propietari necessita el terreny per altres usos. 

La nova contrarietat coincideix amb la presidència de la FCNA d'en Francesc de Sales Gibert Riera (1900-1979), qui ha endegat una enèrgica campanya per a la construcció de piscines municipals arreu de Catalunya (7). En Gibert compta per a la campanya amb la col·laboració de l'enginyer Josep Serra, que ha col·laborat en la construcció de la Piscina de l'Escullera del Barcelona.

Es produeix una coincidència d'interessos entre la directiva del CNS, ara encapçalada per en Joan Cinca Sanmiguel, i la FCNA. Els primers han de solucionar, de manera urgent, la necessitat de disposar d'una nova piscina... i aquest cop tenen molt clar que ha de ser plenament propietat del club, els terrenys i l'equipament. Per la seva banda, la FCNA vol actuar com a recolzament de qualsevol iniciativa que meni a la construcció de noves piletes a Catalunya.

D'aquesta associació d'interessos neix un projecte de construcció a Sabadell d'una possible piscina coberta, quins plànols dissenya inicialment en Josep Serra.

Plànols per al projecte de piscina coberta del C.N. Sabadell al carrer 
Montcada, publicats a 'El Mundo Deportivo' el 9 de maig de 1928.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La nova piscina, que des de la FCNA es pensa com a municipal, des de Sabadell s'entén que ha de comptar amb la col·laboració de l'ajuntament - especialment per el subministre d'aigua - però no es renuncia a la plena titularitat de la instal·lació.

Un cop més en Joan Valls actua com a 'facilitador' de l'operació, en cedir a la directiva presidida per Joan Cinca uns terrenys de la seva propietat situats quasi bé davant per davant de la finiquitada piscina del carrer Lacy, just a l'altre costat de la línia del tren. L'oferta d'en Valls és fa amb unes condicions òptimes per a la precària economia de l'entitat: a llarg termini i amb còmodes quotes d'amortització.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 9 de maig de 1928, on s'informa 
de la decisió de tirar endavant la nova piscina del carrer Montcada.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

De la composició que hem confegit de El Mundo Deportivo del dia 9 de maig, cal senyalar una aparent contradicció: al subtítol correspon a l'entradeta aportada per la FCNA, plantejant una piscina municipal a Sabadell i, a més, coberta; mentre que l'article integralment reproduït, signat per Francis, s'ha escrit clarament des del mateix Sabadell, i amb la versió més directa del mateix club. Ja no es parla de piscina municipal ni de cobrir-la. L'esmentat periodista escriu:

"Hace aproximadamente medio año... insinuábamos la posibilidad de que el C.N. Sabadell, entidad deportiva tan escasa de asociados como opulenta de entusiasmo, corria el insinuante peligro de disolverse por falta de piscina donde practicar el bello y sano esport.

Pero alguien que conoce muy a fondo el temperamento tenaz y los entusiasmos ilimitados (de sus) dirigentes... nos aseguró recientemente que dichos señores... no hubieron cejado en su empresa de construir otra piscina... (que) estará emplazada entre las calles de Covadonga, Moncada y Balmes...

En el momento de aparecer esta información es casi seguro que tan magno proyecto haya sido aprobado por el Ayuntamiento y éste conceda el agua necesaria, pues la entidad constructora (CNS) se compromete a facilitar a los niños de las escuelas un par de baños semanales, rasgo plausible que no es necesario elogiar, pues el mismo pregona su alteza de miras"

En Joan Cinca Sanmiquel és el president del C.N. Sabadell que lidera la junta 
directiva de l'entitat entre els anys 1925-1930, període en el 
qual es construeix la piscina del carrer Montcada.
Font: Arxiu del CNS. Ft. SI

Com sol passar, la decisió de tirar endavant la nova piscina rep algun tipus de contestació interna des de la pròpia ciutat de Sabadell. Així, la revista esportiva i d'humor 'Xut!', en el seu número del 22 de maig de 1928, dona veu al que defineix com a 'un popular 'deportista' de la capital del Vallés', el qual els hi adreça una carta oberta en els termes següents:

"La comissió que cuida de la construcció de la piscina per al Club de Natació Sabadell, s'ha deixat aixecar la camisa pels de la Federació, o sigui pels del C.N. Barcelona. Avui és un fet la construcció de la nostra piscina, però els senyors Valls, Cinca i Renom - que formen la comissió - s'han fiat amb una ingenuïtat un xic massa infantil del que els ha dit l'enviat Serra (de la FCNA), i han decidit construir una piscina migrada, que en les seves dimensions de 25 per 15 metres no podran anar enlloc, car ni tan sols podran celebrar-s'hi els partits finals del campionat de waterpolo... Es que si la nostra piscina fos reglamentària, o sigui, de 33 metres, podria fer competència i ombra a la del trenca-ones, i això, en els temps que corren, és una desconsideració envers l'amo."

La consideració de 'reglamentària' adjudicada a les piscines de 33,33 m. de llargada només ve justificada pel fet que la primera i única piscina coberta, fins al moment d'aquests fets, és efectivament de la l'Escullera, construïda pel C.N. Barcelona. I d'aquí també el to, entre satíric i descortés, emprat en la carta oberta, quan es refereix al 'enviat Serra'; a la competència  'a la del trenca-ones'; i a la 'desconsideració envers l'amo', referències totes elles a persones o equipaments del club degà. (8)

En qualsevol cas, la piscina va poder tirar endavant, comptant amb la col·laboració altra cop de l'arquitecte municipal, Josep Renom. Dotada d'uns terrenys molt més amplis dels que es disposava al carrer Lacy, inicialment es construeix la piscina descoberta de 15 x 14 m., amb profunditats que van des del 1,50 fins al 3 metres en la zona de salts. S'hi preveuen els vestidors corresponents i un espai per a camp d'esports, que ha de permetre la celebració d'altres activitats que comencen a fer forat al club, com són el basquet, l'atletisme i el 'saco', és a dir la pilota a ma que posteriorment s'ha de conèixer com a frontó.

La nova piscina es 'bateja', inclús abans de finalitzar-ne les obres, amb l'obtenció del primer rècord d'Espanya del nou equipament. La fita l'assoleix en Ramón Sapés, en cobrir els 100 m. braça amb un temps de 1.25.0, rebaixant l'anterior marca del nedador del CNB Josep Francesch en poc menys de dos segons.

El diari 'La Nau,' del 1 de juliol de 1929, recull la noticia del primer 
rècord d'Espanya d'en Sapés en els 100 m. 'braçada de pit' 
a la nova piscina del CNS al carrer Montcada.
Font: Hemeroteca ARCA

Tot i que 'La Nau' no publica la noticia fins al dia 1 de juliol, l'establiment del rècord d'en Sapés s'ha produït el dilluns 29 de juny.

La inauguració oficial del nou equipament del Club Natació Sabadell es realitza el dia 31 de juliol de 1929, amb un festival en el que participen els esportistes locals junt amb els del C.N. Athlètic. La premsa de l'època informa d'un èxit abassegador de públic que presencia les diferents proves de natació, i assisteix a la victòria en waterpolo del'equip del C.N. Sabadell sobre els atlètics per 4 gols a 1.

Retall de 'El Mundo Deportivo', del 2 d'agost de 1929, amb la noticia del 
Festival de Natació inaugural de la nova piscina del C.N. Sabadell.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

L'equipament inicial ha d'anar rebent diferents millores i reformes. Pocs temps desprès d'inaugurada es construeixen els trampolins i palanques per els salts; l'any 1946 s'instal·len els equips de filtratge, quines obres provoquen desperfectes en el vas que han de ser reparades; l'any 1951 es construeixen les piscines infantils descobertes i encara al 1954 cal tornar a refer dues parets del vas de la piscina de 25 metres, davant del perill que col·lapsessin.

Cobriment de la piscina del carrer Montcada...

El creixement de Sabadell i el del seu club de natació van parells. Superada la lleugera parada en el creixement demogràfic de la Vila produïda per la guerra civil, l'increment de la població porta a superar els 100.000 habitants a finals de la dècada dels anys cinquanta:

Població de Sabadell entre 1900 i1960
Font: Elaboració pròpia amb dades del INDESCAT

L'any 1958 el C.N. Sabadell ha arribat a comptar amb més de 1.300 associats. El seu president actual, en Antoni Monés Giner, ja fa estona que ha endegat el projecte per a una completa reforma de les instal·lacions del club. El nou projecte es basa en el cobriment de la històrica piscina del carrer Montcada, a la vegada que es reforma completament l'espai i s'afegeixen nous espais esportius. 

L'encàrrec l'entoma un dels més prestigiosos arquitectes de Barcelona, en Josep Soteras Mauri (1908-1987) - vinculat com arquitecte i urbanista a l'ajuntament de Barcelona - que quan rep l'encàrrec del CNS ja ha col·laborat en equipaments esportius com el Palau d'Esports de Barcelona o el Camp Nou del F.C. Barcelona. (9)

El mateix Josep Soteras, en article publicat a la revista del CSIC Informes de la construccion, descriu així la comanda rebuda de la junta directiva del CNS:

"Una piscina cubierta, de 14 x 25 m., apta para entrenamientos de los nadadores y para la celebración de competiciones deportivas, con una capacidad para 1.000 espectadores. Vestuarios para hombres y para mujeres, de la mayor amplitud posible, con accesos diferentes y dotados de sus servicios sanitarios correspondientes. Piscina descubierta y solario. Gimnasio cubierto para preparación física de los nadadores. Servicios sociales, secretaría general, salas de reuniones y conferencias, servicios de bar y restaurante, enfermería, peluquería y almacén de material deportivo. Conservación, en todo lo posible, de las instalaciones actuales por razón de economia... Costo mínimo y posibilidad de desarrollo en etapas posteriores sin interrumpir el funcionamiento por un periodo excesivo de tiempo..." (10)

Vista de diferents plànols del projecte de cobertura i ampliació 
del complex esportiu del C.N. Sabadell al carrer Montcada.
Font: CSIC. Informes de la construcción

A començaments del mes de maig de 1959 es produeix un altre fet determinant en la història del club vallesà. Recomanat per l'entrenador holandès del C.N. Manresa, Cor Braasem, el Sabadell tanca la contractació d'un jove tècnic d'aquell país. Es tracta d'en Kees Oudegeest, de 23 anys, el qual s'ha format com a entrenador de natació sota el guiatge de Jan Stender (1906-1989), un dels més prestigiosos tècnics esportius europeus dels anys cinquanta.

Com que les coincidències solen ser fruit del treball i la planificació, més que de la sort, hem de concloure que l'aliança entre l'arribada del nou tècnic i la quasi immediata finalització de la nova instal·lació del C.N. Sabadell ha estat el resultat d'una encertada gestió dels directius de l'entitat.

Imatge d'en Kees Oudegeest, al Facebook 'oficial' del C.N. Sabadell
Font: Facebook Club Natació Sabadell. Ft. SI

No és objecte d'aquesta entrada del bloc fer cap tipus d'anàlisi esportiu de la trajectòria del Sabadell, però és innegable que l'any 1959 suposa el de l'enlairament de l'entitat als llocs més preeminents de la natació catalana i espanyola, i aquesta aliança entre entrenador + piscina coberta n'és, sens dubte, una de les seves explicacions

A tot això, la nova instal·lació del club ja s'ha finalitzat, i per a la inauguració de la mateixa la junta presidida per Antoni Monés, en col·laboració amb la Caixa d'Estalvis de Sabadell, preveu un seguit d'activitats que s'han de desenvolupat entre els diumenges del 27 de desembre de 1959 i el 3 de gener de 1960.

Dues imatges del cobriment de la piscina i altres 
espais del complex esportiu del carrer Montcada.
Font: CSIC. Informes de la construcción. Ft. SI

El programa inclou des de les activitats més oficials i protocol·làries, com la benedicció de les instal·lacions o el àpats per a les autoritats; fins a les més pensades per a l'esbargiment dels socis i altres ciutadans, com una ballada de sardanes. No poden faltar les activitats esportives, que inclouen des de dos partits internacionals de waterpolo, entre Espanya i Holanda; festivals de natació interclubs i un quadrangular de waterpolo, amb els equips de Terrassa, Manresa, Martorell i el club local; o les exhibicions de natació ornamental per la Sociedad Atlética Barcelona; així com demostracions d'altres entitats, com la Creu Roja o el CRIS locals, a més de partits de bàsquet, 'fulbito', pilota a ma o handbol.

Titulars de 'El Noticiero Universal' dels dies 29 de desembre de 1959 i 2 de gener 
de 1960 informant sobre els actes d'inauguració de la piscina coberta del CNS.
Font: Hemeroteca ARCA

Per tal de cobrir aquest desplegament tan exhaustiu d'activitats, el club edita un programa en forma de revista de 38 pàgines, suportat per la publicitat de gran nombre d'empreses i industries locals, on s'exposen amb tot detall els diferents esdeveniments que s'han preparat per a que els festivals de la inauguració abastin el major nombre possible de destinataris.

Portada del programa-revista que exposa el conjunt d'activitats i festivals 
organitzats per commemorar la inauguració de la nova piscina 
coberta i les altres instal·lacions de l'entitat.
Font: Arxiu Històric de Sabadell

En aquesta revista el president Antoni Monés dirigeix una salutació a tots els que la poden llegir, en la qual s'espresa amb les següents paraules:

"Excepcionalmente procuraremos dar el máximo de brillo y realce a estos actos, dada la trascendencia que los motiva. Aunque esto sea apartarnos una vez de lo que ha sido norma y proceder del Club en el transcurso de su dilatada vida, por su virtud o defecto de no querer exteriorizar sus victorias o sus derrotas...

Tenemos unas instalaciones formidables. Son el premio a una administración severísima, antipática de ejecutar porque nada resulta tan fácil y agradable como repartir o regalar, sobre todo si el dinero es de los demás, en este caso de los Sres. socios...

Hemos contraído deudas inmensas. Pero esto más que una carga es un honor recibido al que el Club corresponderá, porque es proverbial la responsabilidad de la entidad cumpliendo fielmente con sus obligaciones económicas."

I a continuació en Monés s'estén en els necessaris agraïments a les institucions i entitats que han ajudat, d'una o altra manera, a la consecució d'aquest pas tant determinant en la vida del C.N. Sabadell: Ajuntament de la ciutat; Diputació de Barcelona; i molt especialment, a la Caixa d'Estalvis de Sabadell, autèntic partner en l'empresa que s'inaugura.

De les moltes pàgines de la revista que comentem, volem destacar-ne una que s'aparta de la faramalla 'oficial' de camaradas, ilustrísimos i excelentísimos components dels molts comités que els temps exigien de nomenar; per representar, en certa manera, l'ànima més aprofundida de l'esperit que va endegar el 1916 aquest projecte de club, i que l'ha d'engrandir en aquest present de 1959 i en el seu futur esplendorós:

Imatge vintage d'un curset del C.N. Sabadell, 
símbol de passat, present i futur de l'entitat.
Font: Arxiu Històric de Sabadell

Complex esportiu municipal de Sant Oleguer

Com ja ha succeït en el passat, la nova instal·lació del carrer Montcada ha de requerir amb el pas del temps diferents actualitzacions i millores. Així, l'any 1967 s'executa una millora profonda de les instal·lacions. S’inaugura una piscina infantil coberta i es fa un pavelló amb pista de bàsquet, a la vegada que es reformen els vestidors. 

Encara al 1972 s'opta per cobrir amb un globus presostàtic la piscina exterior de 25 m., facilitant tant l'ús esportiu com el merament social de la làmina d'aigua. Però el que representa una nova piscina no és cap d'aquestes actuacions. 

Ens situem a l'any 1966 per tal de gaudir d'una nova i fantàstica piscina, encara que aquesta vegada el promotor passa a ser l'ajuntament de Sabadell.

El 2 de setembre del 1966 s'inaugura la primera piscina municipal al Complex Esportiu de Sant Oleguer, de mides olímpiques. Una piscina de 50 metres on entre el 3 i el 6 de setembre es celebra la XLI edició dels Campionats d'Espanya de Natació d'estiu. 

Dues perspectives de les piscines del Complex Esportiu de Sant Oleguer.
Font: Arxiu RTVE i Ed. ROFOTO. Fts. SI

Tot i no tractar-se d'unes piscines pròpiament del Club Natació Sabadell, les hem d'incloure en aquest article; atès el fet que, de manera quasi bé immediata, l'ajuntament en cedeix la seva gestió al club, en una mostra més de l'extraordinària complicitat entre les dues institucions.

No cal dir que el CNS en fa un ús modèlic de l'equipament públic, que a més de servir per a l'entrenament i millora dels seus esportistes, també se sap aprofitar per a l'extensió de la practica de la natació entre les escoles de la ciutat.

L'any 1978 el club col·labora en la millora de l'ús d'aquestes piscines tot col·locant un globus presostàtic, sens dubte un dels més grans del país, amb unes mides de 120 metres de llarg per 37 d'ample, i entre 8,5 i 14 metres d'alçada.

Dues perspectives de l'impressionant globus amb que el C.N. Sabadell 
va cobrir la piscina del Complex Esportiu de Sant Oleguer.
Font: Arxiu CNS. Ft. SI

A mode de cloenda...

A la dinàmica establerta entre les instal·lacions esportives del Sabadell i el tècnic Kees Oudegeest a partir de 1959, encara ens queda per aportar-hi una tercera 'pota' que aferma l'estabilitat del sistema.

Es tracta de la idea, portada a la pràctica, d'afavorir la conciliació dels entrenaments de natació amb els estudis de les nedadores i els nedadors, que en aquells anys del primers seixanta - i encara ara - és una empresa força delicada.

El Sabadell s'esforça en millorar aquesta conciliació amb l'obertura de l'Escola Santa Clara, de la qual ens en dona noticia el periodista i escriptor Josep Costajussà Oliver (1934-2013) en unes paraules seves reproduïdes al bloc Sabadellejant d'en Jaume Barberà:

"El curs 1962/63, es va crear, al Club Natació Sabadell, l'escola Santa Clara que, al llarg dels anys, ha tingut com a alumnes els nedadors i les nedadores més prometedores de la nostra història més moderna. En aquell moment, va significar una novetat que permetia alternar amb millor assiduïtat i profit l'esport i els estudis. El Club, amb el pensament posat en el futur i, esperant de la seva joventut, no solament victòries a l'aigua, sinó també a la vida professional i personal, va procurar no descuidar aquesta faceta tan important i que la majoria de països més avançats tenen molt en compte. El desenvolupament físic juntament amb el cultural és la clau per al futur i, en aquest aspecte, Sabadell fou el pioner d’una idea que, sortosament, encara continua".

I aquest curs 2026-2027 encara podem dir que aquesta idea formadora, de més de seixanta anys, segueix en peu... Llarga vida a l'Escola Santa Clara i al Club Natació Sabadell...

Josep Castellví

(1)  Converses i anècdota extreta d'un article de A. Santamaria, publicat al diari digital 'I-isabadell' el 16 de juny de 2019.

(2) Els estils que s'exhibeixen són els propis de l'època, però és significativa la inclusió del 'crawl' que ja al 1915 s'incorpora amb els altres estils. Segurament la dita que aquest estil l'introdueix a Catalunya i Espanya en Francesc Granados, en tornar d'Anvers 1920, és certa però només pel que fa al batiment dels peus, que Kitamura i altres nedadors ja el fan amb sis temps, imprimint una major velocitat.

(3) En la constitució de la primera junta directiva, al Café Iberia de l'any 1916, s'anomena com a primer president a en Josep Mestres, mentre que quan es fa la inscripció formal al Govern Civil qui hi consta és el seu germà Pere. Sembla que no s'ha aclarit que és el que ha succeït entre ambdós fets.

(4)  Aquesta cita correspon al periodista i historiador Jaume Barberà Canudas (1950) qui en el seu bloc 'Sabadellejant', repasa i rememora la història sabadellenca.

(5) El llibre '100 ANYS EN 100 IMATYGES, 1916-2016' és una bona mostra de llibre commemoratiu d'una efemèride tant notable com és la celebració del centenari d'una entitat esportiva. Escrit per en Francesc Fontdevila Chavarria, el llibre és una font inestimable per a fer una aproximació als aspectes més destacats de la vida del club vallesà. Edició: Club Natació Sabadell, 2018.

(6) En Francesc Casañas i Riera (1890–1969) va ser el primer fotoperiodista i reporter gràfic de Sabadell, a més d'industrial corder. Una gran part de les imatges esportives del primer terç del segle XX de Sabadell són de la seva autoria. Va col·laborar en gran nombre de mitjans de comunicació barcelonins de l'època, com ara 'La Vanguardia', 'El Matí' o el mitja especialitzat 'Stadium'. Es diu que molts diaris de Barcelona en aquells anys ja no enviaven reporters gràfics a Sabadell, es limitaven a demanar les imatges a en Casañas...

(7) En Francesc de Sales Gibert Riera (1900-1979) s'inicia a la natació i el waterpolo en el 'seu' Club Natació Barcelona. Olímpic a Anvers 1920, es preocupa per la natació infantil i arriba a fundar, amb en Joan  Trigo, la secció d'aquestes edats del seu club. Exerceix com a periodista en nombrosos mitjans de comunicació. És president de la FCNA del 1927 al 1929, període en el qual posa en marxa una insistent campanya per a la construcció de piscines municipals, marc en el que cal inscriure la seva relació - junt amb l'enginyer Josep Serra - amb la construcció de la piscina del CNS del carrer Montcada. Fruit de la seva campanya pro-piscines municipals es va construir la que va ser anomenada 'Estadio Nàutico de Montjuïc' l'any 1929.

(8) Per a reblar la sensació de la influència preponderant del Club Natació Barcelona en l'esdevenir de la natació catalana, és simptomàtic que els primers onze presidents de la FCNA - que després de 1939 perd la A d'amateur - són associats del club degà. Qui trenca aquesta hegemonia és precisament el sabadellenc i ex-president del CNS Antoni Monés Giner, que n'és el dotzè president entre 1967 i 1973.

(9) L'activitat professional de Josep Soteras Mauri la va realitzar tant en solitari com també col·laborant amb altres arquitectes, com Lorenzo García-Barbón, Fernández de Henestrosa o Francesc Mitjans Miró. De la seva producció professional es poden destacar els projectes el conjunt dels habitatges del Congrés Eucarístic, l'edifici Euro Gran Via S.A., o els tallers de la Hispano-Olivetti, entre d'altres. A més, va exercir d'arquitecte en cap de la Unitat Operativa de l'Ajuntament de Barcelona. Abans de fer-se càrrec del projecte del Club Natació Sabadell va desenvolupar important projectes esportius a la ciutat de Barcelona, com ara el Palau d'Esports dels carrer Lleida (1954); la reforma i millora del Camp de futbol del R.C.D. Espanyol (Sarrià, 1956) i el Nou Camp del F.C. Barcelona (1957)

(10) L'any 1963 en Josep Soteras va ser convidat a descriure amplament la seva experiència en el disseny i la construcció de la piscina coberta del C.N. Sabadell. El resultat n'és la publicació de l'article que reproduïm parcialment a la revista del 'Consejo Superior de Investigaciones Científicas', de nom 'Informes de la construcción'; en el volum 16, n. 164, d'octubre de 1963

Un partit de waterpolo a l'Estret ?...

El títol d'aquesta entrada no és original. L'hem manllevat del llibre 'Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia' que va escriure na Montserrat Tresserras Dou l'any 2007. Amb aquest llibre l'autora accedeix a les recomanacions rebudes per tal de que transcrigui tots els seus coneixements relacionats amb la travessia de l'estret de Gibraltar

Anem a pams...

Respondrem a la pregunta del títol més endavant. De moment ens hem d'acontentar amb situar alguns dels antecedents que tenen lloc abans del divendres 11 d'octubre de 1957, quan fins a nou waterpolistes i nedadors del Club Natació Barcelona es disposen a creuar en grup l'estret de Gibraltar.

Pinzellades dels inicis...

Des de la nit dels temps les dones i els homes han sentit la crida per enfrontar-se al repte provinent de les aigües de tot tipus d'accidents geogràfics: rius, llacs, estuaris, platges o mar obert...

En aquest mateix bloc podeu trobar - entre d'altres entrades dedicades a diferents travessies - 'La suite aquàtica de Lord Byron', on ens fem ressò d'una llegenda-història relacionada amb la travessia que el poeta britànic va fer l'any 1810 del mític estret del Helespont - actualment conegut amb el nom de Dardanelos - (1), quina travessia és considera com el primer antecedent de les que s'aniran estenent per tot el món a partir del segle XIX.. 

Més avançats els temps, es van impulsant algunes travessies que han de convertir-se en autèntics estàndards internacionals i que encara són vigents en el moment actual:

• El Canal de la Mànega - 'English Channel' -: amb 42 km de recorregut. Va ser travessat per primera vegada per Matthew Webb el 24 d'agost de l'any 1875, quan es va llançar a l'aigua a Dover per arribar a la ciutat francesa de Calais.

• L'estuari del 'Rio de la Plata': amb 48 km d'amplada. Creuat per primer cop per la nedadora argentina Llilian Gemma Harrison el dia 22 de desembre de 1923.

• La Capri-Nàpols: amb 36 Km de distància. Les primeres persones a creuar-la nedant van ser els italians Aldo Fioravanti i Cesare Alfieri, el 30 de setembre de 1949

• L'estret de Gibraltar: amb 16 km de recorregut. El va travessar per primera vegada l'anglesa Mercedes Gleitze el dia 5 d'abril de 1928, desprès de cinc intents no reeixits.

En aquesta entrada ens hem de centrar en la darrera travessia de les ressenyades. El 21 de setembre de 1948, més de vint anys més tard que la la gesta de la pionera, va aconseguir travessar l'estret el primer nedador català i espanyol, en Eduardo Villanueva Mauricio; nascut l'any 1912 a Pontevedra per bé que resident des de molt jove a Barcelona, i que en aquell moment nedava per el Club Natació Atlètic.

Si seguim endavant, ens trobem amb la primera nedadora catalana, l'olotina Montserrat Tresserras Dou, que va travessar l'estret de Gibraltar el dia 12 de setembre de 1957 (2). Ho va fer amb un temps de 5 hores 19 minuts i 2 segons, desprès de patir un lleuger desviament cap al final de la prova que li va impedir aconseguir millorar la millor marca femenina, en poder de la nord-americana Florence M. Chadwick, que quatre anys abans va travessar l'estret invertint tretze minuts menys.

Portada del setmanari 'El Español' del 22-28 de setembre de 1957, 
amb la noticia de l'èxit assolit per la Montserrat Tresserras.
Font: Hemeroteca digital BNE. Ft. SI

El terme amb què es coneix als practicants d'aquestes proves ha sofert diverses variacions en el temps. El pioner Eduard Villanueva és definia con a 'nadamillas', amb un traducció aproximada de termes en llengua anglesa. Ben aviat, però, la premsa especialitzada va preferir d'utilitzar el terme 'tragamillas'.

A aquest respecte, Montserrat Tresserras ens fa saber la seva opinió en el llibre ja esmentat, amb les següents paraules:

"... nunca utilizo el vocablo 'tragamillas'. Muy pocos de mis lectores conocen el origen de dicha palabra. Eduardo Villanueva, al que bien se puede considerar como el pionero en España de esta modalidad natatoria, al no saber cómo nombrar al practicante de dicha especialidad, 'inventó' la palabra 'nadamillas', que los medios de información de aquellos días la transformaron en 'tragamillas'. Sobre este particular nunca me puse de acuerdo con Eduardo. Yo le razonaba (que) nuestro fin es nadar distancias, nunca millas - y menos tragarlas -, por lo tanto lo correcto es nadador de larga distancia, como se menciona dicha especialidad en el resto del mundo." (2)

Secundaris imprescindibles...

Al llarg del segle XX, s'han produït cinquanta-vuit travessies de l'estret de Gibraltar, de les quals una quarta part han estat protagonitzades per dones.

Però la nedadora o el nedador no poden fer la travessia de manera solitària. Necessiten de força elements de suport. Des dels cronometradors, que oficialitzen el temps real de la prova, fins als meteoròlegs, que faciliten les previsions del temps. A la vegada, un cop llençats a la travessia els nedadors han d'anar acompanyats per embarcacions de suport: normalment dues o més barques de rems, on van els pràctics que guien l'esforç dels esportistes, elements de la premsa, acompanyants dels nedadors, i les persones de suport per a l'alimentació o altres necessitats dels protagonistes. Generalment les autoritats marítimes de Tarifa donen suport amb una embarcació de la marina o facilitant qualsevol altre vaixell similar.

En qualsevol cas, els imprescindibles són els pràctics de navegació, normalment antics pescadors que coneixen l'estret onada a onada i guien als esportistes per les marees, mirant de sortejar-aprofitar les corrents i evitant els temuts hileros. (3)

Des del primer intent reeixit de l'anglesa Mercedes Gletze els pràctics més reconeguts i quasi bé exclusius per a la travessia de l'estret són els germans Gurrea Castro. Formats en la seva joventut com a pescadors, de feia uns anys exercien com a pràctics al port de Ceuta. Quan la Gletze, cansada d'intents fracassats sortint de les costes d'Africa, va demanar ajuda per a poder travessar l'estret li van recomanar que ho intentés des de la península i que és posés en mans del germans Gurrea. Dit i fet, el 5 d'abril de 1928 va assolir finalment la travessia, gravant amb lletres d'or el seu nom com a pionera de la travessia de l'estret de Gibraltar...

Fernando i Antonio Gurrea Castro en una imatge dels anys cinquanta. 
Fernando, a l'esquerra, era qui portava la veu cantant entre ells.
Font: 'Nadando el Estrecho...' (2). Ft. SI

En paraules de Montserrat Tresserras:

"Todas las pruebas que se realizaron desde entonces (1928) fueron dirigidas por ellos hasta el fin de sus dias. Aprendieron el reglamento por el que se rige la natación de larga distancia... Sobre lo que más hacían hincapié es que el nadador no podía tener contacto físico ni apoyarse en el bote en el momento del avituallamiento ni durante todo el trayecto... una no puede dejar de admirar a los Gurrea. Eran gente sencilla, no sabían ni leer  ni escribir, pero sabían firmar y conocian el estrecho como la palma de sus manos..." (2)

Des de la barca, Fernando Gurrea guia la travessia de l'estret de 
na Montserrat Tresserras del 12 de setembre de 1957.
Font: 'Nadando el Estrecho...' (2). Ft. SI

La travessia de l'estret de Gibraltar del Club Natació Barcelona

L'any 1957 el Club Natació Barcelona celebra el 50è aniversari de la seva fundació. Amb aquest motiu la junta directiva, encapçalada per el president Lluís Sentis Anfruns (4), s'ha proposat de celebrar un seguit d'esdeveniments esportius i socials, entre els quals:

• Competicions internacionals dels diferents esports practicats a l'entitat, durant tot l'any 1957

• Trofeu Internacional Bernat Picornell de Waterpolo, celebrat del 6 al 14 de juliol

• Sopar de gala commemoratiu del 50è aniversari, diumenge 10 de novembre de 1957

• Edició de material commemoratiu: cartell, insígnies, diplomes, medalles i vinyetes filatèliques 

Cartell commemoratiu del 50è aniversari del Club Natació 
Barcelona, obra del pintor Enric Moneny Noguera (5).
Font: Arxiu JCE

De les nombroses celebracions del cinquantenari podem destacar com a molt significativa la disputa del Trofeu Internacional Bernat Picornell de Waterpolo, que alguns mitjans informatius van qualificar de pequeño europeo, en aplegar algunes de les millors seleccions nacionals del continent. Per a l'ocasió l'equip del Barcelona actua com a selecció espanyola i s'enfronta als equips de Hongria, Alemanya Federal, Suècia, França i Austria

Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 10 de juliol de 1957, amb 
la publicitat del Trofeu Internacional Bernat Picornell.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

L'equip cenebista, format per Abellán, Mestres, Queralt, Munté, Bazán, Ribera i Altafajava, assoleix unes excel·lents victòries sobre França, Suècia i Àustria; mentre que perd contra Alemanya per un ajustat 4 a 2 i pateix un notable correctiu front a la intractable Hongria, rebent onze gols sense marcar-ne cap.

Equip del C.N. Barcelona, actuant com a selecció espanyola al Trofeu 
Internacional Bernat Picornell de 1957. Abellán, Mestres, 
Queralt, Munté. Ajupits Bazán, Ribera i Altafaja.
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Ft. SI

Per a completar la composició de l'equip de waterpolo del C.N. Barcelona als primers anys cinquantes, ens cal afegir a d'altres jugadors com ara els joves Conde, Subirana, Alberti o Jordana; tots ells comandats per el capità Francesc Castillo.

L'equip de waterpolo del Barcelona vol fer la travessia de l'estret de Gibraltar !!

Precisament és en Francesc Castillo Caupena (1921-1997) qui proposa al president Lluís Sentís la possibilitat de que l'equip de waterpolo del club pugui afrontar, col·lectivament, la travessia de l'estret dins del conjunt d'actes commemoratius de les noces d'or de l'entitat.

En Sentis recull encantat la iniciativa i en prepara la organització. Escull com a data indicada la del 12 d'octubre de 1957, diada que en el marc del franquisme és instituïda com a Dia de la Raza. Així, el vespertí El Noticiero Universal del dia 19 de setembre publica un breu anònim amb el text següent:

"El próximo dia 12 de octubre, festividad de la Raza, y en honor de las bodas de oro de su club - que al mismo tiempo son las de toda la natación española -, el primer equipo de water-polo del C.N. Barcelona intentará la travesia en bloque del Estrecho de Gibraltar.

Los waterpolistas que hasta el momento han dado su conformidad a este intento son Castillo, Bazán, Altafaja, Queralt, Munté, Mestres, Abellán y Jordana..." (ENU 19/9/1957)

A l'hora de la veritat, no tots els que han anunciat la seva presència a l'intent hi seran presents, però això ho veurem més endavant...

Perquè qualla ara aquesta proposta ?. Hi creiem veure dues raons fonamentals:

• La travessia de l'estret és de una vigència creixent en els darrers anys. Els vint-i-dos anys primers, entre 1928 i 1949, només l'han fet quatre persones; mentre que en els set anys d'entre 1950 i 1956 han completat la travessia fins a onze esportistes

• En el món de la natació 'oficial' - la de curses - és traspua una evident indiferència cap als nedadors de llargues distàncies, quan no un descarat menysteniment...

En relació a aquest darrer punt, eren freqüents els comentaris desdenyosos a la premsa especialitzada sobre les 'proeses' dels 'tragamillas'. Com a mostra serveixen aquestes paraules d'en Vicenç Esquiroz:

"Hay que diferenciar entre el deporte y el sensacionalismo... porque el deporte auténtico ha de tener como finalidad la superación física del individuo, nunca el acometer proezas de cara a la galeria, que dan al traste con la salud del individuo... no pueden llevarse a cabo intentos como algunos de los que ha efectuado (Eduardo) Villanueva, buscando como objetivo un sensacionalismo reñido por completo con el deporte de la natación, no en España, sino internacionalmente..." (EMD 12/08/1949)

En aquest context, alguns comentaris de premsa sostenen que l'equip de waterpolo del Barcelona és disposa a batre tots els rècords de la travessia i que, a més a més, ho han de fer tot passant-se la pilota, com si d'un partit és tractés.

L'expedició cenebista a l'estret...

A l'hora de la veritat és produeixen modificacions en la llista dels desplaçats a Tarifa per a la travessia de l'estret. S'hi troben a faltar els jugadors del primer equip Josep Bazán, Robert Queralt i Jordi Jordana, que s'havien prèviament compromès, així com altres jugadors del primer equip d'aquells anys, com ara els Ribera, Llordachs, Subirana o Conde. 

Josep Bazán, en una imatge de l'any 1953. És un dels que, 
tot i haver-s'hi compromès, no es pot desplaçar a l'estret.
Font: Web olimpedia.org. Ft. SI

Finalment són fins a nou esportistes disposats per a fer la travessia: els waterpolistes del primer equip Francesc Castillo, Joan Lluís Abellán, Agustí Mestres, Armand Munté i Joaquim Altafaja; els nedadors Javier Alberti i Juli Satorre; als que cal afegir Manel Ros i Pere Mata, també waterpolistes del club però amb poca significació esportiva. 

Els perfils més significatius són:

• Francesc Castillo Caupena (1921-1997). Iniciat en natació a principis dels anys quaranta, ja al 1943 s'integra al primer equip de waterpolo del club. Els darrers anys seus en actiu exerceix de capità. Guanya fins a 14 Campionats d'Espanya, essent fins a 37 vegades internacional amb la selecció espanyola.

• Agustí Mestres Ribas (1923-1999). Comença les seves activitats esportives al Club Natació Atlètic. L'any 1944 s'incorpora al Barcelona. Assoleix fins a 11 Campionats d'Espanya, a la vegada que és fins a 41 vegades internacional amb la selecció espanyola. Es dues vegades olímpic, a Londres 1948 i a Helsinki 1952; participa en els I i II Jocs Mediterranis, resultant medalla d'or a la primera edició d'Alexandria.

• Joan Lluís Abellán Palahi (1933). Amb només setze anys s'inicia al waterpolo a les ordres d'en 'Bandy' Zolyomy l'any 1949, com un dels nous valors que l'hongarès promociona en arribar a Espanya. Fins a onze vegades Campió d'Espanya i cinquanta-nou internacionalitats amb l'equip espanyol, és Olímpic a Helsinki 1952; participa en els I i II Jocs Mediterranis, assolint la medalla d'or a Alexandria. En retirar-se com a jugador accedeix al càrrec de seleccionador espanyol de waterpolo, on s'hi ha d'estar fins a passats els JJ.OO. de Mèxic 1968. (6)

Joan Lluís Abellán Palahi, en una imatge 
dels anys cinquanta del segle XX.
Font: Web olimpedia.org. Ft. SI

• Armand Munté Avilés (1937-1990). Debuta amb només quinze anys en l'equip de waterpolo del C.N. Barcelona, amb el qual va ser fins a onze vegades Campió d'Espanya. Intervé en la primera Copa d'Europa que disputa el Barcelona l'any 1964. Fins a 64 vegades internacional amb la selecció espanyola, també forma part de l'equip espanyol que conquereix la medalla de bronze als II Jocs Mediterranis de Barcelona 1955

• Joaquim Altafaja Badia. Waterpolista del primer equip del Barcelona entre 1955 i 1961, assolint aquests set anys el Campionat d'Espanya. Vint-i-dos vegades internacional amb l'equip espanyol; va desaprofitar l'oportunitat de ser olímpic, a Roma 1960, en perdre amb l'equip espanyol el preolímpic disputat a Camogli (Itàlia).

• Javier Alberti Cimiano. Especialista en nedar papallona, quan aquest estil era en els seus inicis. Va ser repetides vegades campió de Catalunya i d'Espanya d'aquest estil. El 1954 és campió i rècord d'Espanya en els 200 m papallona, mentre que assoleix fins a dotze rècords de Catalunya en la mateixa distància. Tot i ser més especialista en la natació de curses que en cap altre disciplina, participa de manera sovintejada en els equips de waterpolo del club en aquells anys cinquanta, arribant a ser fins a 7 vegades internacional. En natació arriba a les 16 internacionalitats. També excel·leix en el Salvament i Socorrisme, on és proclama campió d'Espanya en diferents ocasions, arribant a tres internacionalitats d'aquesta modalitat esportiva

• Juli Satorre (1934-    ). Tot i conèixer que ja és mort, no podem precisar la data del seu decés. Sense relació important amb el waterpolo de primer nivell, en canvi és un notable fondista del Barcelona que assoleix dues vegades la tercera posició a la Travessia del Port de Barcelona - 1954 i 1955 -, de la qual arriba a ser-ne el guanyador els anys 1956 i 1957. 

Completen l'expedició a la travessia de l'estret els nedadors i waterpolistes Manuel Ros i  Pere Mata, ambdós del Club Natació Barcelona, per bé que amb un recorregut competitiu molt poc destacat.  

S'inicia la travessia... assaig o temptativa frustrada ?

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del dia 10 d'octubre de 1957, 
anunciant la travessia de l'estret per al 'Dia de la Raza'.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

El dimarts 8 d'octubre de 1957 és desplacen a la ciutat de Tarifa l'entrenador hongarès del C.N. Barcelona, Lajos Rajki, en companyia del waterpolista del club Armand Munté. S'han avançat a l'expedició per tal de comprovar sobre el territori la possibilitat de fer la proesa senyalada per el dissabte 12 d'octubre. Entren en contacte amb les autoritats del territori, de les quals reben la confirmació de que la 'finestra' de marees i de meteorologia favorable sembla que és a punt de caducar en els propers dies.

S'afanyen a comunicar-ho a l'entitat, per tal d'urgir a la resta de l'expedició que emprenguin l'anada al punt de sortida de la travessia. Dit i fet... el dijous 10 d'octubre arriba a Tarifa la resta de l'expedició, formada per els vuit nedadors restants, amb el president Lluís Sentís i el directiu Agustí Gras. En Jaume Cruells Folguera acompanya l'expedició en una doble condició: d'una banda ha de ser el cronometrador oficial de la prova; de l'altre, en la seva funció de periodista, s'encarrega de fer la crònica de l'expedició.

El dia anterior al de l'arribada del gruix de l'equip del Barcelona, el dimecres 9, s'ha llençat a fer la travessia de l'estret el miner de Mieres José Vitos Natal, aprofitant que els pràctics - els germans Gurrea - asseguren unes condicions prou bones. En crònica de El Mundo Deportivo del dia 10 d'octubre, en Vicenç Esquiroz dona fe de la fita assolida pel productor asturià:

"Después de varios dias de espera, esta mañana, a las ocho, aprovechando las buenas condiciones metereológicas, se ha lanzado al agua en el Estrecho de Gibraltar el productor minero José Vitos para intentar cruzarlo a nado. Mientras los prácticos hermanos Gurrea, en un bote a remos, observaban el mar, Vitos se frotaba el cuerpo con grasa para aliviar los efectos de la frialdad del agua..." (EMD, 10/10/1957)

La imatge dona fe de l'arribada de José Vitos al cantó marroquí de l'estret.
A la foto es troba flanquejat pels germans Gurrea, amb Oscar Diaz, 
amic d'en Vitos, i un natural del país.
Font: 'Nadando el Estrecho...' (2). Ft. SI

Tot i que algunes cròniques periodístiques afirmen que la travessia del miner asturià s'ha produït amb una mar plenament calmat, el cert és que sobre l'estret comença a influir una situació de llevant que en algun moment ha dificultat la ruta del nedador asturià. Així, el diari ABC de Sevilla publica, en la seva edició del 10 d'octubre, aquesta informació sobre la travessia d'en Vitos:

"El lugar donde llegó a tierra fue la ensenada de Punta Galera, a las 13 horas 28 minutos y 5 segundos. Algunos moros salieron a su encuentro, y uno que posó ante el fotógrafo dijo que aquel sitio se llamaba Guadermel. La travesia la realizó con algunas dificultades, desviado por las corrientes al extremo de que para contrarrestarlas sufrió calambres en el brazo izquierdo y se vio obligado a recorrer, por las desviaciones de las corrientes, unos 23 kilómetros." (ABC, 10/10/1957)

Totes les previsions que reben aquest dia 10 d'octubre els membres de l'expedició del C.N. Barcelona informen d'un agreujament de les condicions atmosfèriques i de l'estat de la mar per els propers dies. Davant d'aquesta perspectiva, els directius del C.N. Barcelona - de manera consensuada amb els esportistes - decideixen avançar l'intent de travessar l'estret al divendres 11. A posteriori, aquest intent consta 'oficialment' com un entrenament per a familiaritzar-se amb la prova...

En Jaume Cruells, amb gabardina blanca, a l'embarcació 
'Lucia' retornant de l'intent de travessia de l'estret.
Font: Arxiu JCE, fons J.Ll. Abellán. Ft. SI

En Jaume Cruells és qui fa un  relat més detallat de la travessia en el vespertí El Noticiero Universal de l'endemà:

"A las 9'37 horas de la mañana, desde la punta marroquí (?) de la Isla de las Palomas, se lanzaron al agua los nadadores... A la hora de la salida soplaba viento de levante con marejadilla por lo que el práctico, en un principio, intentó disuadir a los nadadores de que se lanzaran al agua por el mal estado del mar..." (ENU. 12/10/1957)

La foto correspon al bot dels pràctics i d'algun dels acompanyants, una vegada 
ja iniciada la travessia, on és pot comprovar l'alterat estat de la mar.
Font: Arxiu JCE, fons J.Ll. Abellán. Ft. SI

El cronista és confon en catalogar la Isla de las Palomas com a territori marroquí, essent com és part del municipi de Tarifa i un dels llocs emprat habitualment per a prendre la sortida de la travessia. Als bots que els acompanyen, els nedadors disposen d'uns termos que van plens d'una barreja de cafè amb llet i conyac, com a tot avituallament per a la prova. La crònica segueix descrivint la operació:

"Con ellos salieron la embarcación Lucia y tres botes a remo, en los que iban servicios del NO&DO, directivos del club barcelonista, el práctico y el entrenador (Rajki), así como algunos aficionados. Pese a soplar fuerte levante, los nadadores, después de cubrir los primeros mil metros, encontraron mareas favorables, por lo que decidieron continuar hacia las costas de Africa. 

Los muchachos barceloneses nadaban muy animados y cruzándose entre ellos el balón de waterpolo. Conforme transcurria el entrenamiento, especialmente a partir de la mitad del Estrecho, el levante sopló con mayor fuerza pese a las mareas favorables del Atlántico...". (ENU. 12/10/1957)

Un dels bots, amb el pràctic, guia a en Joan Lluís Abellán durant la prova. 
Un dels acompanyants porta a les mans una pilota de waterpolo.
Font: Arxiu JCE, fons J.Ll. Abellán. Ft. SI

El 'Zamora del waterpolo' és permet alguna floritura en l'exposició que fa. Portat per un eufòric excés d'identificació amb els esportistes del Barcelona, afirma que els nedadors-waterpolistes fan la travessia cruzándose entre ellos el balón de waterpolo. Contrastada la informació amb qui és - molt probablement - l'únic supervivent de l'experiència, en Joan Lluís Abellán, matisa l'afirmació:

"No és així exactament... el mateix estat de la mar no ens manté sempre junts, sinó en una lleugera dispersió... el cert és que, més o menys a la meitat de la travessia o una mica abans, ens ajuntem per tal de fer un rondo passant-nos la pilota... però no anem tota l'estona jugant a waterpolo, aquesta és la realitat..." (6)

Encara amb aquesta relativització del fet d'anar 'jugant' a waterpolo, el que sembla segur és que el temps invertit en ajuntar-se per a fer el rondo, i passar-se la pilota durant una estona, va poder influir en que les condicions de l'estat de la mar anessin empitjorant, fins a fer quasi impossible de concloure amb èxit l'arribada a les costes marroquines... com ho confirma en Cruells:

"El  viento tuvo mayor fuerza que éstas (mareas favorables) y los integrantes del C.N. Barcelona fueron empujados hacia las Azores. Como el mar se ponía peor e incluso llegó a encresparse, el páctico volvió a recomendar a los nadadores la suspensión... después de tres horas y cuarenta minutos el equipo de waterpolo subió a las barcas, quedando en el mar únicamente los nadadores Satorre y Alberti, que continuaron luchando con la fuerte marea.

Ya a la vista de la costa africana, y cuando llevaban en el agua 4 horas y 40 minutos, después de nadar una hora sin adelantar siquiera cinco metros, Alberti y Satorre decidieron poner fín a su preparación." (ENU. 12/10/1957)

Dalt, Agustí Mestres i Joaquim Altafaja acaben de pujar a un 
dels bots, desprès de desistir de l'intent de travessia.
Sota, Francesc Castillo en l'embarcació 'Lucia' mirant de mantenir 
l'equilibri, ja vestit desprès de donar per finalitzat l'intent.
Font: Arxiu JCE, fons J.Ll. Abellán. Ft. SI

Els expedicionaris retornen a Tarifa amb l'embarcació 'Lucia' en funcions de nau escorta, una barcassa de pesca de més de 12 metres d'eslora, que degut a l'increment del temporal de llevant i de l'agitació de la mar triga el doble del temps previst en arribar a port. Passat l'intent, en Cruells s'entrevista amb el directiu Agustí Gras, qui l'informa de que: en ningún momento se intentó la travesia, puesto que cuando sopla viento levante... todo empeño resulta baldio. L'esmentat directiu segueix afirmant que miraran de fer la travessia, ara sí, l'endemà dia 12, tal com era previst inicialment, per tal d'homenatjar el Dia de la Raza.

Oficialment queda confirmat que no hi va haver intent de travessia, sinó més aviat un assaig, una mena de prova per a que els waterpolistes i nedadors del C.N. Barcelona tinguessin un primer contacte amb les aigües de l'estret. La veritat, però, és delata amb el mateix relat que en fa el periodista del suposat 'entrenament'. La persistència dels nedadors-waterpolistes en continuar la travessia, malgrat les condicions adverses de la mar i, especialment, la continuïtat fins a la extenuació dels dos millors fondistes, Alberti i Satorre, no és fa en un entrenament. Els esportistes eren conscients que el dia 11 era la primera i única oportunitat per a intentar finalitzar amb èxit la prova. 

El president Lluís Sentis i el directiu Agustí Grau, del Club Natació 
Barcelona, en una de les embarcacions de suport de la travessia.
Font: Arxiu JCE, fons J.Ll. Abellán. Ft. SI

El periòdic barceloní, Diario de Barcelona, ens reafirma en aquesta conclusió. Gens partidari de la teoria de l'assaig, informa amplament de la travessia del dia 11 d'octubre, de la que en dona tota mena de detalls. El Diario de Barcelona recull la noticia de l'agència Alfil, la qual no dubta en cap moment de que és tracta d'un veritable intent de travessia que s'ha avançat un dia sobre la previsió inicial, segurament a causa de la climatologia adversa prevista per els propers dies. En aquesta informació s'afirma que:

"El equipo waterpolista del C.N. Barcelona que esta mañana se lanzó al mar para intentar cruzar a nado el estrecho de Gibraltar, no pudo llegar a la costa de Marruecos, el dia no era propicio para la tentativa. No obstante la marejadilla existente, antes de llegar al centro del estrecho se pusieron a jugar al waterpolo, perdiendo con esto algún tiempo... cuando se encontraban a dos millas de distancia de la costa africana tuvieron que desistir, ya que el oleaje y la marea no les dejaba avanzar."

Retall del 'Diario de Barcelona' del 12 d'octubre de 1957, amb la 
noticia de l'intent fallit dels waterpolistes del C.N. Barcelona.
Font: Hemeroteca Diario de Barcelona.

L'anunciat increment del mal temps a l'estret és confirma plenament. El 12 d'octubre s'intensifica el vent de llevant, augmentant les corrents marines i les marees. Tal com recorda perfectament l'Abellán, l'endemà mateix de l'intent del dia 11 el conjunt dels desplaçats emprenen el retorn a Barcelona. Com que per les condicions atmosfèriques no ho poden fer per avió, han d'utilitzar el tren.

Un cop retornats a la ciutat comtal els directius del club comproven que s'ha creat una certa controvèrsia sobre l'intent de travessia de l'estret, i decideixen intervenir-hi mitjançant l'emissió d'un comunicat oficial del Club Natació Barcelona, per tal de deixar aclarida la situació. 

'El Mundo Deportivo' del 16 d'octubre és fa ressò del comunicat oficial emès per el 
C. N. Barcelona per a justificar l'entrenament/intent de travessia de l'estret.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Els punts claus d'aquest comunicat són:

• Descarrega el pes de la iniciativa en els jugadors de l'equip de waterpolo, senyalant que la junta directiva els ha autoritzat a fer la travessia el dia 12 d'octubre con motivo de la Fiesta de la Raza

• Constata que ja el divendres 11 els pràctics els desaconsellen de fer la prova, sobretot per el vent de llevant que s'ha anat incrementant

• Decideixen de llançar-se a l'estret para no abandonar Tarifa sin ni tan sólo haberse echado al mar, se decidió salir en plan de entreno...

• Amb només dues hores van fer la meitat de la travessia, decidiéndose, en vista de ello, continuar, a pesar de que iba en aumento el viento de Levante

• La directiva agraeix el grau de sacrifici i l'esperit esportiu dels seus afiliats que si no pudieron realizar su plausible intento fué, sencillamente, porque contra los elementos no se puede luchar...

• Finalitza afirmant que tornaran a intentar-ho un altre any, perquè les sobran condiciones y facultades...

L'entrevista feta a en Lajos Rajki al setmanari BARÇA - dedicat principalment a l'actualitat del futbol - deixa ben a les clares com, realment, la travessia de l'estret pels waterpolistes i nedadors del C,.N. Barcelona no va ser cap tipus d'entrenament, sinó un autèntic intent de completar l'arribada a les costes africanes.

Retall de la revista BARÇA del 18 d'octubre de 1957, amb 
l'entrevista feta a l'entrenador del C.N. Barcelona Lajos Rajki.
Font: Hemeroteca AHCB. Ft. SI

Algunes consideracions que cal aportar, a mode de complement, a aquest tant original com atrevit intent de travessia de l'estret:

• La preparació de la travessia, per les seves mateixes servituds de la climatologia i de les corrents marines, requeria d'una estada llarga al punt de sortida, tot esperant la finestra d'oportunitat adequada. En algun cas la durada de l'espera s'allargava per més de trenta dies. Era molt difícil que en un marge de dos o tres dies és pogués trobar el moment oportú...

• La pràctica totalitat de les travessies fetes fins aquell 1957 eren guiades i organitzades per els germans Gurrea, com a pràctics de navegació i assessors dels esportistes. Exigents en el preu, cobraven a raó de 3.000 ptes per travessia. Contactats per els directius del Barcelona van voler cobrar nou vegades - o quasi - aquest preu, adduint que havien de multiplicar el guiatge i l'ajut per a nou persones que l'estat de la mar acabaria dispersant, al menys relativament. El club va optar per altres pràctics de Tarifa, Miguel Blanco i Manuel Álvarez, sens dubte menys experimentats...

• Altrament, la auto-imposada voluntat de 'demostrar' que tot allò era tant senzill com per poder-ho fer 'jugant' a waterpolo va suposar una dificultat afegida; tal vegada sense el temps i l'esforç invertit en aquesta ostentació s'hauria pogut completar la travessia...

Hauria estat pràcticament impossible, no obstant, perquè el quadre de la situació meteorològica general del sud-est d'Espanya era aquells dies el que llavors en dèiem una situació de 'gota freda' - que ara coneixem com a DANA -, que a més de les dificultats de l'estret va acabar provocant un autèntica catàstrofe a la ciutat de València. 

En el quadre sinòptic que mostrem resumim la situació creada entre els dies que van del 9 al 15 d'octubre de 1957, tant a l'estret de Gibraltar com a la zona del llevant de la península, el que ara és la Comunidad Valenciana:

    Font: Elaboració pròpia

És fàcilment constatable com tot el llevant peninsular i part del sud, incloent-hi l'estret, eren sotmesos a una situació extrema d'inestabilitat atmosfèrica, fruit de les molt elevades temperatures del Mediterrani combinades amb les baixes pressions de l'Atlàntic i les corrents d'aire fred que en derivaven. 

La nit del 13 al 14 d'octubre la ciutat de València va haver de veure com el riu Turia se sortia de la seva llera, causant la inundació de gran part de la ciutat, amb una xifra oficial de morts propera al centenar - tot i que les xifres extraoficials doblen o tripliquen aquest número -. La riuada va ser tant excepcional i catastròfica que va obligar al govern del general Franco a actuar d'una manera radical, amb el que es va conèixer com a Plan Sur, amb l'objectiu que mai més és repetís aquell desastre. Va suposar el desviament del riu Turia cap al sud de la ciutat i l'alliberament de la llera antiga del riu, de la qual en va sorgir un molt extens espai verd per a la ciutat de València...

Imatge dels dies posteriors a la catàstrofe del dia 
14 d'octubre de 1957 a la ciutat de València.
Font: Hemeroteca Las Provincias. Ft. SI

Consideracions finals...

No ens volem referir exclusivament, amb el que ara direm, a la proesa intentada per els waterpolistes i nedadors del Club Natació Barcelona. Estem segurs que ells van fer el seu intent amb la millor de les intencions i amb l'afany de contribuir a la grandesa del cinquantenari de l'entitat...

Però no és menys cert que fins a molt entrat el segle XX les nedadores i els nedadors de llargues distàncies van tenir molt mala imatge en el món de la natació que en diríem 'oficial' i, en general, eren tractats amb un cert menysteniment. Sovint a la premsa especialitzada se'ls tractava com a una mena d'esportistes fracassats en la natació de curses, incapaços de sotmetre's al dictamen del cronòmetre...

En certa manera les reaccions posteriors d'alguns mitjans d'informació, especialment locals de la zona d'Olot d'on procedeix Montserrat Tresserras, s'aprofiten per treure punta a l'intent fet per els 'grans' esportistes del Barcelona, tot comparant-lo amb l'èxit assolit per la 'modesta' nedadora gironina.

També algun diari esportiu d'abast general, com ara el cas del Dicen, van tractar la situació creada amb una barreja d'ironia i 'moralina', tot enaltint la tasca de la Tresserras. Com a mostra reproduïm aquest breu signat per un hipotètic redactor, de nom A. Tila:

Retall del diari 'Dicen' del 19 d'octubre de 1957-
Font: Hemeroteca AHCB

Finalment és va anar obrint Cpas l'evidència que les travessies de llargues distàncies eren una altra especialitat, que no tenia res a veure amb la natació de curses; ni, molt sovint, amb el cronòmetre. Així, ja a l'any 1988 es celebra un primer Campionat d'Europa d'Aigües Obertes, independent dels europeus de natació, sobre distàncies de 5 i 21 quilòmetres. Al XXII Campionat d'Europa de natació, de Viena 1995, les proves d'aigües obertes s'incorporen definitivament al calendari de la LEN.

Abans, a Perth el 1991, la FINA ha incorporat aquesta modalitat als Campionats del Món amb la prova dels 25 km, que en posteriors edicions aniran incorporant els 5 i els 10 km. 

L'any 2008 els JJ.OO. de Pequín incorporen les aigües obertes al seu programa, amb la prova dels 10 km masculins i femenins, completant d'aquesta manera la normalització d'aquesta disciplina.

Com no pot ser d'altre manera, la incorporació al món de la competició no menysté la possibilitat de seguir afrontant, per part dels esportistes de llargues distàncies, els desafiaments personals o col·lectius en la forma de les travessies establertes amb anterioritat o de nova creació.

Serveixi aquest recordatori com a homenatge a les dones i els homes que es llançaren a la conquesta aquàtica d'aquests espais naturals, desafiant sovint la indiferència de la societat que els envoltava.

Josep Castellví

(1) Podeu recuperar l'entrada de 'La suite aquàtica de Lord Byron' a l'enllaç que segueix:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/03/la-suite-aquatica-de-lord-byron.html

(2) Montserrat Tresserras Dou  (1930-2024) fou una de les grans pioneres de la natació de llarga distància a Catalunya i a Espanya. Iniciada a la seva ciutat natal d'Olot, destacà especialment en les travessies en aigües obertes durant les dècades de 1950 i 1960. A més de ser la primera dona del país en travessar l'estret de Gibraltar el 1957, a l'any següent es convertí en la primera dona de l'Estat espanyol que aconseguí travessar nedant el canal de la Mànega, fita que la situà entre les millors especialistes internacionals de l'època. L'any 1970 fou la primera dona que va entrar en l'International Marathon Swimming Hall of Fame (IMSHOF). Formà part de The Channel Swimming Association, que atorga el premi 'Montserrat Tresserras Shield' als relleus masculins de sis nedadors que creuen el canal de la Mànega; així com també va ser membre de les federacions britànica i irlandesa de llarga distància. 
La seva trajectòria és considerada un referent en la història de l'esport català i espanyol per l'esperit de superació i la projecció internacional que va donar a la natació en aigües obertes. El llibre del que hem manllevat el títol d'aquest article és: 'Nadando el Estrecho, sus Orígenes y su historia', escrit per l'olotina i publicat per la ''Dirección General de Promoción Deportiva' de la Comunitat de Madrid al setembre de 2007.

(3) Els 'hileros' són bandes o onades superficials que es formen a l'aigua quan dos corrents marins xoquen o freguen entre si, produint onades que són transversals a la direcció del corrent. A l'estret es presenten sovint com a resultat de les marees que interaccionen entre el Mediterrani i l'Atlàntic, i poden arribar a fer sotsobrar embarcacions lleugeres..Amb més motiu són molt perillosos per els esportistes que volen fer la travessia de l'estret

(4) Lluís Sentís Anfruns (1910 - 1996). Jugador de rugbi i de pilota a mà durant la seva joventut amb el Club Natació Barcelona, va ser el president de la Federació Catalana de Rugby des del 1939 fins al 1974. Bona part de la seva presidència la va compaginar amb els seus càrrecs directius en el Club Natació Barcelona, del qual va ser vicepresident des del 1940 al 1943 i després president durant trenta-dos anys, des del 1943 fins al 1975. Entre el 1946 i el 1974 va ser vicepresident de la Federació Internacional de Rugby Amateur (FIRA). Des del 1950 al 1980 va ser secretari de la Diputació de Barcelona. Germà del periodista Carles Sentis Anfruns

(5) Enric Moneny i Noguera (1903-1973) fou un destacat pintor, dibuixant i cartellista barceloní, reconegut especialment per les seves aportacions al cartellisme turístic i esportiu de Catalunya entre les dècades de 1930 i 1950. El seu estil es caracteritza per un lirisme elegant que estilitza i suavitza les formes. Entre els seus cartells i treballs més cèlebres hi ha el de jaciment d'Empuries i la Costa Brava; el del Primer Saló del Turisme i els Esports, cartell dominat per una oreneta gegant que va acabar esdevenint l'emblema de l'Oficina de Turisme de Catalunya; una gran quantitat de cartells dedicats a la urbanització dels Ensesa a S'Agaró, que van ajudar a forjar l'imaginari idíl·lic i exclusiu de la zona.

(6). En Joan Lluís Abellán va continuar la seva carrera esportiva com a entrenador de natació i waterpolo a diferents entitats. També va ser molt rellevant en les tasques directives, tant al Club Natació Barcelona - del qual en va ser president entre 2011 i 2020 -, com a les federacions catalana i espanyola. De tots aquests grans esportistes, amb tota probabilitat l'únic que encara resta viu és en Joan Lluís Abellán, que als seus 93 anys manté una memòria prodigiosa sobre la seva vida activa al Barcelona.Ha estat ell mateix qui ens ha facilitat tota la informació que recordava d'aquesta afer, així com una part important de la documentació gràfica sobre la travessia mateixa.