(C. de S.). Presidents. Vicenç Esquiroz Soliva, el número 1...

El primer Esquiroz...

En Vicenç Esquiroz Soliva (1914-1987) ha estat, sense discussió possible, el soci n.1 més durador dels quasi vuitanta-dos anys de vida del Club Natació Montjuïc, doncs l'ha retingut al llarg de quasi bé trenta-cinc anys. El recull de mans d'en Martí Planas Ferrer - el seu mentor des dels anys del C.E.Mediterrani - cap al 1952, quan aquest decideix deixar les seves activitats al club per a dedicar-se plenament a la seva feina com a periodista, i el reté fins a la seva mort a l'any de 1987. 

Abans, però, d'aquesta posició preeminent en el recentment fundat Club Natación Montjuich de Educación y Descanso (1944) ens trobem amb un infant que amb poc més de nou anys descobreix el món de la natació i en queda enamorat per a tota la vida. El fet succeeix amb ocasió de veure com es desenvolupa a l'aigua el campió suec i recordman mundial Arne Borg, qui a principis de 1923 realitza unes demostracions del seu estil a la piscina del C.N. Barcelona...

Retall de l'article publicat per en Vicenç Esquiroz al butlleti del CNM, 
n. 13, de gener-març de 1949, on explica les seves motivacions 
cap a l'esport al que ha de dedicar tota una vida.
Font: Arxiu JCE

En l'escrit que reproduïm, un madur Esquiroz de trenta-cinc anys descriu el naixement de la seva afecció per l'esport aquàtic i alguns dels seus primers passos en el mateix:

El primer hecho que influyó en mi afición por la natación fué el ver nadar en la piscina del C.N. Barcelona al gran campeón sueco, Arne Borg. Su estilo maravilloso, demostrativo de una clase poco común, hizo nacer en mi la afición por el deporte de la natación...

Hasta pasados unos años no me inicié en el deporte activo y aun después de ver actuar a los maestros húngaros del waterpolo... en la piscina de Montjuich, a poco de su inauguración (1929)... Recuerdo que era todavía un niño y que, con otros compañeros de colegio, logramos 'colarnos' en la piscina...

En el año 1931 (amb disset anys) con un grupo de amigos fundamos el C.E. Mediterrani, cuya continuidad, bajo mi punto de vista, sigue en nuestro querido Club Natación Montjuich. Nadé por propia iniciativa, sin entrenador, pero con una afición enorme... quizá esto no es cierto del todo, porque en muchas ocasiones me corrigió defectos don Tomás Palmada, entonces presidente del C.N. Athlétic que por los años 1929 hasta el de su muerte, en 1933, fué el único hombre que estimuló la actuación de los nadadores y los clubs modestos (1)...

Els primers anys trenta veuen l'eclosió de l'Esquiroz en les seves múltiples facetes al sí de la natació on, a més de ser vocal de la primera junta directiva del Mediterrani - presidida per en Martí Planas -, treu el cap en d'altres aspectes que seran determinants en el seu futur:

• Els anys 1931 i 1932 és publiquen un seguit de cartes seves a la secció Que quiere Ud. decir de El Mundo Deportivo; una mena de cartes al director, on és fa ressò d'alguns dels problemes de la natació catalana, com ara la situació deficient de la Piscina Municipal de Montjuïc. A rel d'aquestes comunicacions és requerit per en Jaume Cruells, responsable de la secció de natació al periòdic, per incorporar-se al diari esportiu com a col·laborador

Retall d'una de les cartes al 'El Mundo Deportivo' d'en Vicenç 
Esquiroz, corresponent al 16 de juliol de 1932, que li 
van obrir les portes del periodisme esportiu.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

• Al 1935 s'incorpora a la secretaria tècnica del Club Natació Barcelona, amb una tasca semi-professional, per a la qual cosa rep el permís del Mediterrani que l'autoritza, a més, a treure's llicència com a nedador del club degà (2)

Així, al voltant dels seus vint anys ja s'ha anat dibuixant el perfil que l'ha d'acompanyar tota la seva vida com a esportista i afeccionat als esports aquàtics. Cal sumar-hi, també, el fet que inicia les seves primeres tasques com a ensenyant de natació i entrenador. Ho fa quan és requerit, de manera puntual, per a tals funcions tant en el Barcelona com en el Mediterrani.

L'Esquiroz president...

La tasca presidencial d'en Vicenç Esquiroz Soliva al sí del Club Natació Montjuïc queda dividida en dos períodes diferents, el primer és el que va des del 1944 fins al 1946, mentre que el segon abasta des del 1956 fins al 1964.

Primera etapa 1944-1946, els anys heroics...

Coincideix aquesta breu etapa amb els dos primers anys de vida del Montjuïc, quan encara es troba vinculat a la Organización Sindical de Educación y Descanso (EyD) amb la promesa que aquesta promourà l'obtenció d'un local social adient i el finançament necessari per a les activitats esportives i socials. 

En contrapartida, el primer president oficial, com hem vist en d'altres entrades del nostre bloc, va ser en José Muñoz, qui era Jefe de Deportes de EyD.

Aquesta suposada presidència, però, no va ser mai efectiva, atès que Muñoz tenia moltes altres preocupacions pròpies del seu càrrec com per a estar pendent del C.N. Montjuïc. Així és que poc temps desprès de la constitució del club - el març de 1944 -, és en Vicenç Esquiroz qui exerceix realment la presidència. Ell mateix ho explica, uns anys més tard, com segueix:

El Club pasó en sus inicios por momentos difíciles, pero se superaron con el entusiasmo común. Después de la intervención de 'Educación y Descanso' fui designado presidente del C.N. Montjuich, este club al que di nombre y al que, con Enrique Ruiz, confeccionamos el actual escudo. Fui  entrenador. Pero consideré que todos esos cargos no podían resumirse en una misma persona y fui yo quién solicité del buen amigo Juan Boronat que se hiciese cargo de la presidencia. (3)

Per reblar el clau, al febrer de 1954, amb motiu del desè aniversari de l'entitat, l'Esquiroz publica un article en el butlletí social on rememora aquesta circumstància: 

Las primeras preocupaciones de los que fundamos el C.N. Montjuich, fué el lograr un equipo de nadadores con el que nuestro Club pudiera dar sensación de vida. Yo fui el primer entrenador y fui también, de hecho, el primer Presidente...

Article d'en Vicenç Esquiroz publicat al butlletí n. 54 del CNM, on 
rememora els inicis del club amb motiu del seu desè aniversari.
Font: Arxiu JCE

És una etapa de tantes il·lusions com dificultats. Pel cantó de les alegries, es van succeint les primeres competicions de natació i waterpolo amb la incorporació d'un bon nombre de nedadors infantils que han estat ensenyats per el mateix Esquiroz; ho ha de fer en les hores lliures de la tarda que li permet la seva tasca 'de guanyar-se el pa', que l'ocupa pels matins a les dependències de l'empresa de Riegos y Fuerzas del Ebro - la mítica Canadenca -.

Quant a les decepcions, la més important és la poca o nul·la assistència 'real' rebuda de Educación y Descanso, quan les promeses de trobar local social i finançament per les activitats de l'entitat queden incompletes. 

En relació als locals socials s'inicia una peregrinació per bars i dependències diverses, que van des de l'inicial i fundacional Bar Feliu - del carrer nou, 141 - fins al local conegut com L'Asiàtico - al mateix carrer Nou 145 -; passant per bars com El Buen Humor - conegut com a Cal Empentes, Salvat 18 - o el de Cal Estevet - Marqués del Duero, cantonada Aldana -.

En paraules del mateix president de l'entitat, parlant de la recerca d'un estatge apropiat per el club:

Recorrimos, en los primeros años de vida de nuestra entidad, una serie de bares de la barriada, (tantos) que alguien con certero sentido del humor calificó al C.N. Montjuich como 'el Club que va de mostrador en mostrador'... Nuestros socios, muchachos jóvenes la mayoria, no estaban acostumbrados al 'copeo' ni a ese ambiente enrarecido de las tabernas... era muy difícil hablar de deporte, de cultuta física, en un ambiente viciado por el humo del tabaco y por una concurrencia tan opuesta a la psicologia del deporte, de nuestro deporte. (3)

Com és prou conegut, aquesta peregrinació finalitza en radicar-se en un espai del carrer de la Exposició, on el club s'hi pot estar una bona temporada. La solució definitiva arriba amb el local conegut com al Chipirón - Paral·lel 88 -, que és converteix en l'autèntic local social del club per mes trenta-sis anys.

Segona etapa 1956-1964. Cap a la piscina coberta de la Reina Amalia...

Si bé en un primer moment, sota la presidència d'en Joan Boronat, encara manté la seva vinculació a la junta directiva amb diferents funcions, l'any 1950 esdevé un moment de crisi al sí de l'entitat que contribueix a que en Vicenç Esquiroz consideri arribat el moment de prendre distància d'aquestes tasques.

Li ha de durar uns pocs mesos aquest distanciament, doncs a l'any 1952 ja és torna a incorporar a una comissió creada per a la consecució de l'anhelada piscina coberta, que ja des de l'any 1948 s'ha començat a plantejar a les diferents autoritats involucrades. L'Esquiroz, des de la seva tribuna a la premsa, ha estat un autèntic propagandista de la necessitat de les piscines cobertes per a la ciutat de Barcelona i, per extensió, per a tota Catalunya. I tractant-se de la demanada pel Montjuïc és converteix en una autèntica obsessió en el nostre protagonista.    

Joan 'Janot' Boronat abandona definitivament la presidència del club l'any 1956, i la resolució de la seva substitució s'acorda, com sempre en aquells anys al CNM, per un sistema de cooptació consensuada entre el cercle dels fundadors de l'entitat, ampliat amb alguns dels socis més antics. 

De resultes d'aquest sistema torna a ser designat com a president en Vicenç Esquiroz Soliva, el qual és planteja per a la nova etapa tres objectius ben diferenciats:

• El primer no pot ser un altre que l'assoliment de la tantes vegades reclamada piscina coberta, quin emplaçament ara se situa en una part del solar resultant de l'anorreament de l'antiga presó, entre la Ronda de Sant Pau i el carrer de la Reina Amàlia

• Una segona preocupació fonamental és la de professionalitzar l'apartat tècnic del club, fins ara netament amateur, amb l'objectiu d'acostar-se al sempre intractable C.N. Barcelona i, si és possible, superar-lo

• Finalment, el nou president fa temps que és preocupa pel que creu que és una minva de l'entusiasme i l'idealisme que ha caracteritzat als associats del C.N. Montjuïc en els primers anys, de manera que arriba a pensar que els nous incorporats ja no senten els colors com els fundadors, i cerquen només allò que el club els hi pot aportar des de un punt de vista material

En relació al primer dels objectius, la consecució de la desitjada instal·lació coberta pren forma al gener de 1961, quan desprès d'algunes decepcions s'arriba a l'expropiació del solar corresponent a Maderas Salazar i té lloc, el dissabte 28 de gener, l'acte oficial de col·locació de la primera pedra de la futura piscina coberta municipal que ha de ser gestionada per el Montjuïc. (4)

Imatges de l'acte oficial de col·locació de la primera pedra per a la construcció de 
la piscina municipal de la plaça de la Reina Amàlia el dia 28 de gener de 1961.
Font: Arxiu JCE, Fts: Font-Gasol (esquerra) i Suárez (dreta)

A la imatge de l'esquerra el portador de la bandera del C.N. Montjuïc és en Carles Medina, mentre que l'acompanyen nois i noies de les promocions infantils del club. A la dreta, en Vicenç Esquiroz diposita la seva ració de ciment per a la primera pedra, auxiliat per el senyor Madrid, empleat de la secretaria del club. L'acte va comptar amb la participació de les primeres autoritats locals, encapçalades per l'alcalde Josep M. Porcioles i acompanyat per en Joan Antoni Samaranch, llavors regidor d'esports.

Malgrat aquests bons auguris i millors desitjos, la inauguració de la piscina de la que s'ha d'acabar dient plaça de Foch i Torres no és produeix fins a l'estiu de 1966, mes de cinc anys desprès d'aquesta primera pedra.

Pel que fa a la professionalització de l'estructura tècnica del club, també cal dir que en aquest aspecte tenen lloc grans avenços, especialment a partir de gener del 1958 quan s'assoleix la contractació d'un tècnic d'origen hongarès; el qual desprès dels JJ.OO. de Melbourne 1956, on hi ha estat com a entrenador nacional d'Hongria, no ha tornat al seu país, auto-exiliant-se. 

Per mitjà dels seus contactes com a periodista, l'Esquiroz coneix aquesta situació i pot entrar en contacte amb el tècnic en qüestió, que no és altre que en János Gergely (1925-2010), que arriba per entrenar als equips del Montjuïc el gener de 1958 i s'hi està fins a desembre de 1959, quan marxa cap a Austràlia on desenvolupa la resta de la seva reeixida carrera esportiva sota el nom de John Gregory.

Dos moment de l'estada d'en János Gergely al C.N. Montjuïc. A la dreta poc 
desprès de la seva arribada entrenant a la piscina de La Ronda. 
A l'esquerra en el sopar de campions de l'any 1959, 
que a la vegada és el del seu comiat.
Font esquerra: Arxiu JCE. Ft. SI
Font dreta: Arxiu JCE, fons família Escolies. Ft. SI

L'arribada d'en Gergely coincideix amb una altre aposta del club i de la seva junta directiva, com és la de remodelar el local social del Chipirón tot dotant-lo de material adient per a que la seva sala pugui actuar com un espai de gimnàs, amb els materials necessaris per a poder fer classes d'educació física i entrenaments, si és necessari. Així és com el 26 de gener s'inaugura aquesta remodelació comptant amb la presència dels gimnastes entrenats per en Armando Blume Schmadecki, pare del llegendari gimnasta Joaquim Blume Carreras (1933-1959). (5)

Pàgina del butlletí del CNM n. 101, de febrer de 1958, amb la noticia de 
la inauguració del gimnàs instal·lat en el local social del 'Chipirón'.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Els resultats esportius per els equips de natació del club són extraordinaris. En pocs mesos de la tasca del nou entrenador els infantil i juvenils del club lluiten amb el sempitern campió, el C.N. Barcelona als Campionats de Catalunya infantils i juvenils, que tenen lloc a Tàrrega els dies 2 i 3 d'agost de 1958. Els juvenils, comandats per en Josep A. Abadias i en Paco Bonet, queden classificats en segona posició darrera del club degà. La proesa, però, salta a la categoria infantil, on els Juan A. Molinero, Carles Medina, Jordi Pàez, Jordi Carabí i Arranz s'imposen a l'equip del C.N. Barcelona, proclamant al C.N. Montjuïc com a Campió de Catalunya infantil per l'ampli marge de 121,5 punts a 104.

Equip Campió de Catalunya infantil de l'any 1958, a Tàrrega. 
Pàez, Molinero, Gergely (E), C. Medina, Arranz i Carabí.
Font: Arxiu JCE, fons J. A. Molinero. Ft. SI

Com a mostra de la progressió general experimentada pels nedadors del János Gergely en aquells anys, recollim el testimoni d'en Josep Cercós Moya (1932-2023), significatiu perquè és tracta d'un dels infantils que van anar a la primera competició del club a Reus, l'any 1944, i la vinguda de l'entrenador hongarès encara el troba en actiu:

"El János ve cap a finals dels cinquanta, i a mi m'estimava molt, em defensava amb tot si es posaven amb mi i els hi deia: "hey !, al 'Pepito' ni me lo toques"... i jo me'n recordo d'aquesta frase: "al 'Pepito' ni me lo toques", així mateix els hi deia...  Amb el János sí que ja fèiem sèries de 100 o sèries de 50; o per sota l'aigua, a veure si arribaves al 50 metres fent apnea. Devien ser els meus dos últims anys o així, que em va fer baixar molt la marca. Era quan amb el Casadó del Mediterrani anàvem picats i el vaig arribar a guanyar, que jo vaig fer 2’59” en 200 m. braça i ell va fer una mica més. Això va ser a la piscina del Mediterrani, a la vella del carrer Galileo. Allà jo vaig baixar dels tres minuts i estava fent 3’12” o 3’14, eh !... i es que era molt bo el János... era molt bo i a mes amb un caràcter !... molt de caràcter..."

L'excel·lent tasca iniciada per en Gergely va tenir continuïtat amb un dels seus deixebles, l'Albert Medina Abarca, que el va substituir continuant i millorant la feina feta, fins arribar a assolir la fita de ser el C.N. Montjuïc el primer club que va guanyar al Barcelona en uns Campionats Generals de Catalunya, primerament les noies el 1961, i l'any següent els nois. (6)

Malgrat els èxits, a l'Esquiroz li queda sempre pendent aconseguir que els socis, els nous i molts del més veterans, responguin a les expectatives que ells els hi té dipositades. El motiu, sens dubte, és que el seu patró de mesura és ell mateix; és a dir, la seva total i absoluta capacitat de lliurar-se en cos i ànima a la tasca de fer gran el Club Natació Montjuïc... i, és clar, ningú pot estar a la seva altura en aquest aspecte...

Ja a l'any 1951, quan està apartat de les tasques directives, és lamenta amargament d'aquesta manca d'implicació de gran part dels associats de l'entitat:

En muchas ocasiones he comprobado que el C.N. Montjuich no es querido en la forma que se merece, por parte de sus propios afiliados. Han fallado éstos - me refiero a la masa de afiliados - en muchísimas ocasiones, y la aportación del socio, de ese medio millar de socios, ha estado ausente precisamente cuando más se había de demostrar la potencialidad de nuestra entidad...

El Club es de todos, no siendo de nadie... en realidad son muchos los que condideran al Club como un negocio particular o de sociedad anónima. Éstos han venido al Club por su actual local social (el 'Chipirón'), porque se les ofrece unas comodidades, sin tener en cuenta los desvelos y preocupaciones que ello nos ha costado a todos. (3)

Finalment, a principis de l'any 1964 en Vicenç Esquiroz considera que la seva tasca principal d'aconseguir la gestió de la piscina municipal de la Reina Amàlia, ja és a tocar i decideix plegar. Designa, amb la resta dels fundadors i els socis més antics, a en Esteve Limiñana Roselló com a successor a títol de president. 

També és cert que, com ell mateix diu en l'entrevista que dona al butlletí social, no deixarà de seguir la vida esportiva i col·lectiva de l'entitat que tant esforços li ha costat i que ha estat un pilar fonamental de la seva actuació vital.

Entrevista d'en Vicenç Esquiroz al butlletí n. 172 de gener de 1964, on 
anuncia la seva renuncia al càrrec de president del C.N. Montjuïc.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Memòries del Montjuïc

(1) En Tomás Palmada Arumí (1897-1933) va ser un destacat propagandista de la natació infantil, encara poc desenvolupada als anys vint del segle passat. Ell mateix va ser l'impulsor, a la piscina de Montjuïc, de l'anomenat 'I Festival Interclubs Infantil' el 26 de juliol de 1930, que va tenir una rèplica en la segona edició de l'any 1931.  Un cop recollida la iniciativa per la FCNA aquest festival es va convertir a partir de 1932 en el Campionat Infantil de Catalunya. Mor al gener de l'any 1933 de manera sobtada, quan tot just deixava la presidència de l'Atlètic per assumir la de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA), per a la qual havia estat escollit; encara que no la va arribar a exercir, atesa la seva mort fulminant, essent reemplaçat en el càrrec per en Joaquim Rosich, del C.N. Barcelona.

(2) Malgrat haver-se incorporat a la secretaria tècnica del C.N. Barcelona tant poc temps abans, l'Esquiroz va ser determinant en la col·lectivització de l'entitat tot just iniciada la guerra incivil. Tant determinant que és l'únic membre de la U.G.T que està en cadascun dels cinc diferents comitès que es formen per a la gestió de l'entitat.

(3) Una part important de les paraules atribuïdes al nostre protagonista han estat extretes d'un seguit de vint-i-cinc articles que va publicar al butlletí social amb el títol genèric de 'El C.N. Montjuich a través de mi diario'. El primer surt al n. 14, de desembre de 1949; mentre que el darrer correspon al n. 43, de març de 1952. No es tracta de cap diari 'real'; l'Esquiroz tracta de fixar quina ha estat la història de l'entitat, com diu en el primer article: "Se hace necesario establecer el historial del club, para su propia historia...". Com no és un diari, tampoc és la història del club, encara massa jove per a que en tingui una. El suposat diari consta d'un seguit de reflexions on és barregen tot tipus de idees d'en Vicenç Esquiroz, que sovint és fia més de la seva memòria - generalment prodigiosa - que de papers o documents.

(4) Referent a les vicissituds que van confluir en el dilatat procés per a la consecució de la piscina coberta de Reina Amalia - ara plaça Folch i Torres - en vam deixar constància en l'article publicat en aquest bloc amb el títol de 'De la piscina Folch i Torres, 1966 - 2002... la 'casa gran' del Montjuïc', de quin article us en deixem l'enllaç:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/03/de-la-piscina-folch-i-torres-1966-2002.html

(5) La relació amb el gimnàs de l'Armando Blume Schmadecki va venir mitjançant el President d'Honor del Montjuïc, en Epifani de Fortuny i Salazar, que va establir una estreta relació d'amistat amb en Joaquim Blume Carreras, el prometedor gimnasta fill de l'Armando, que va tenir tant tràgic final amb un accident aeri, just abans de poder anar als JJ.OO. de Roma 1960.

(6) Una descripció dels èxits de l'etapa d'en János Gergely i del seu substitut, en Albert Medina, com a entrenadors dels equips de natació del C.N. Montjuïc és troba reflectida en l'article d'aquest bloc intitulat 'Natació. De l'estancament a la represa, 1958 - 1966', del qual us en deixem l'enllaç:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/06/natacio-de-lestancament-la-represa-1958.html