Sprints. Els olímpics de 1924 (I). José Manuel Pinillo Antolín

Finalitzats els Jocs de la XXXIII Olimpíada, Paris 2024, iniciem un recordatori dels celebrats a la mateixa ciutat ara fa tot just cent anys. Ho fem valent-nos de la publicació, per l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), d'un seguit de píndoles de vídeo sota el títol de 'Els olímpics de 1924', dins de la seva secció 'Espurnes d'Arxiu'. Aprofitem aquesta introducció per agrair l'autorització rebuda de part del ANC per a poder incloure aquests vídeos en el nostre bloc.

Van ser uns jocs molt significatius per diferents raons:

• Els esportistes representants del 'Comité Olímpico Español' (COE) hi acudien per segona vegada enquadrats de manera organitzada i amb una representació amplia, desprès d'haver debutat amb similars característiques als Jocs de la VII Olimpíada d'Anvers 1920

• Barcelona havia presentat a Anvers la seva candidatura per els jocs de 1924 - mitjançant el Comitè Olímpic Català, i amb l'aval de la Mancomunitat de Catalunya - al llavors president del CIO, Pierre de Coubertin, que va ser finalment desestimada en favor de la capital francesa (*)

• Les disciplines de la 'Fédération Internationale de Natation Amateur' (FINA) es van disputar per primera cop en una piscina de 50 m, envoltada per tots els cantons de grades per a espectadors, amb una capacitat superior a les 6.000 persones. Els 50 m de llargada va passar a ser el cànon de les dimensions per a les piscines olímpiques

Espurnes d'arxiu...

L'Arxiu Nacional de Catalunya, dins de la seva tasca "... d’aplegar, conservar i difondre el patrimoni documental de Catalunya", en relació als diferents tipus de fons que li han estat encomanats, va encetar a finals del mes de setembre de 2023 la publicació d'uns vídeos curts - de poc mes d'un minut, fins als tres i escaig - que ha intitulat 'Espurnes d'arxiu', per als quals n'ha donat la següent justificació:

"Els fons i documents conservats a l'Arxiu Nacional de Catalunya són plens de petites històries que formen el teixit de la memòria col·lectiva del nostre país: en aquest espai n'expliquem algunes."

El passat 2 de juliol el ANC encetava, dins d'aquesta llista de reproducció, un seguit de vídeos dedicats a commemorar la participació dels representants del 'Comité Olímpico Español' (COE) als Jocs de la VIII Olimpíada, que van tenir lloc a Paris l'any 1924; amb especial dedicació als esportistes catalans.

Amb l'autorització pertinent, anirem reproduint algunes de les píndoles en format vídeo que han estat publicades en la seva pàgina oficial de YouTube. Per a ajudar, en allò que ens sigui possible, a la difusió dels jocs de 1924, hi afegirem algunes informacions complementàries.

Els olímpics de 1924: José Pinillo | Espurnes d'arxiu
Font: Canal de YouTube de l'ANC

José Pinillo Antonlín, un català... del carrer Sierpes

En José Pinillo neix al cor de Sevilla, a l'emblemàtic carrer Sierpes, l'any 1902. Al cap de poc temps la família es trasllada a Cadis, on s'hi estan fins a la pre-adolescència d'en Josep, quan s'instal·len de manera definitiva a Barcelona.

És en aquesta ciutat on descobreix la pràctica esportiva de la natació, afiliant-se al Club Natació Barcelona, on a partir de 1918 comença a competir en proves socials i interclubs, especialitzant-se en proves curtes d'estil lliure. Debuta als Campionats d'Espanya en els celebrats a Alacant el 1922, a l'edat de 20 anys, on es proclama campió dels 100 m lliures amb un temps de 1.16.6. Als campionats de l'any següent, a la ciutat de Gijón, continua amb la seva progressió, el que li permet entrar en les llistes de possibles seleccionats per als Jocs de la VIII Olimpíada de Paris 1924.

El mateix 1923 la 'Federación Española de Natación Amateur' (FENA) dissenya un pla de preparació específica per als jocs que inclou la contractació del belga Felicien Coubert, ex-plusmarquista mundial de braça, que programa un pla d'entrenament que es desenvolupa a la piscina de l'Escullera. L'equip olímpic de natació i waterpolo es veu obligat a entrenar en piscina de 33 m. i d'aigua salada, mentre que els jocs han de tenir lloc a la recentment inaugurada piscina de Tourelles, de 50 m. i d'aigua dolça. En el curs d'aquests entrenaments en José Pinillo registra les seves millors marques, establint nous rècords d'Espanya en 100 i 200 m lliures, amb 1.10.2 i 2.47.8, respectivament.

El marc: 'Stade Nautique des Tourelles'

Les disciplines aquàtiques dels Jocs Olímpics de Paris 1924 - natació, waterpolo i salts - es desenvolupen a la primera piscina construïda de manera específica per a l'esdeveniment, fora de l'aprofitament de determinats espais naturals o preexistents, i que marcarà les que han de ser conegudes com a mides olímpiques per aquest tipus d'equipaments. Es tracta de l'anomenat 'Stade Nautique des Tourelles'. situat al número 148 de l'avinguda Gambetta, prop de la 'Porte des Lilas', al 20è districte de París (**). L'encàrrec del seu disseny va recaure en l'arquitecte francès Léopold Louis Bévière.

Fins a poc més d'un any abans de fer-se els jocs encara es discutia on i com fer la piscina per als mateixos. Com s'explica en l'article que reproduïm, signat per el responsable dels esports aquàtics dels jocs, en Émile-George Drigny (***):

Pàgina del periòdic 'Le miroir des Sports' del 24 de maig de 1923, amb l'article poc 
menys que comminatori de'monsieur' Drigny, apressant a l'ajuntament 
de la ciutat per a la construcció de la piscina per als jocs.
Font: Hemeroteca Gallica (BNF)

En l'extens i detallat article s'exposa l'acord assolit per el comitè organitzador dels jocs d'utilitzar com a seu dels esports aquàtics una piscina provisional, quina construcció s'ha acordat amb el 'Racing Club de France', en zona molt propera a l'estadi principal, per a l'atletisme i altres proves, de Colombes. El senyor Drigny, però, es lamenta del destí final d'aquesta piscina:

" L' Estadi Nàutic de Colombes no serà més que una construcció precària, construïda per a les necessitats de l'activitat i que ha de desaparèixer de manera immediata desprès dels Jocs Olímpics"

Front a aquesta previsió inicial, en l'article defensa les qualitats del projecte endegat i pressupostat per l'ajuntament de Paris per tal de construir el 'Stade Nautique des Tourelles', entre quines qualitats senyala:

"El seu vas tindria unes mides de 50 metres de llarg i 18 d'amplada. Podria encabir fins a 6.000 espectadors i inclouria les instal·lacions més modernes; piscina de ceràmica, aigua filtrada, línies d'aigua (surades), trampolins reglamentaris de 1 i 3 metres i plataformes de 5 i 10 metres. La profunditat de l'aigua variaria entre els 0,70 m. a poca profunditat i 5 metres sota dels trampolins".

La llargada prevista de 50 metres va ser aprovada en la sessió de la 'Federation Interntionale de Natation Amateur' (FINA) celebrada a Lausana pocs mesos abans. Fins aquell moment la mida de les piscines dels jocs era de 100 metres. D'aquesta manera, amb la piscina dels jocs de París es va establir el cànon que regiria les dimensions clàssiques per a les futures edicions dels Jocs Olímpics. Una altre innovació en la piscina dels  jocs va ser la delimitació dels carrers de nado - sis en aquest cas - per 'línies d'aigua', és a dir, per surades.

Un cop superades totes les dificultats, finalment va ser possible la construcció de la piscina de Tourelles, que es va acabar faltant poc més de 30 dies per a l'inici de les competicions.

Vista interior de la piscina de Tourelles, pocs dies abans de començar a omplir-la.
Font: Revista 'L’Architecte', n° 12, 1924.

La participació dels seleccionats per la FENA

Com ja havia passat en la primera participació als anteriors Jocs Olímpics d'Anvers, els nedadors espanyols - només homes, encara - s'enfronten al la falta d'hàbit de nedar en una piscina d'aigua dolça i de les mides de la parisenca, i els resultats se'n ressenten. 

La natació als jocs de Paris es disputa entre els diumenges 13 i 20 de juliol. En Pinillo participa en els 100 m lliures, el dissabte 19 de juliol. Neda en la cinquena sèrie - de les sis que es fan - marcant el darrer temps amb 1.14.2, i queda eliminat del passi a semifinals. Es classifica en el lloc 29è dels 30 participants. Com a anècdota, la seva sèrie la guanya el que serà el futur campió olímpic, Johnny Weissmuller (****). El dia abans, divendres 18, Pinillo ha participat en el relleu de 4x200 m lliures, fent equip amb els seus companys del C.N. Barcelona Ramón Berdemás i Juli Peredajordi; el quart integrant és el donostiarra Pedro Méndez, del C.D. Fortuna. Neden a la primera sèrie fent el darrer temps dels tretze equips participants, amb 12.21.2. 

Aquest darrer és l'únic nedador que, a més d'en Pinillo, participa també en proves individuals. Ho fa en els 400 m lliures, en els quals es classifica en el darrer lloc de la cinquena sèrie, amb un temps de 6.26.6; i també en els 1.500 m lliures, on repeteix a la sèrie cinquena i arriba en el quart lloc, amb el darrer temps de 26.23.5.

Participen també a Paris els saltadors Jaume Ulió i Antoni Tort, del C.N. Barcelona, junt amb en Francisco Ortiz, del C. N. Alicante. Tots ells es classifiquen en les diferents proves de salts en els llocs que van des del 35è al 45è.

La representació del waterpolo espanyol, formada íntegrament per jugadors del Barcelona, la composen: Jaume Cruells (GK), Manuel Basté, Enrique Granados, Josep Fontanet, Lluís Gibert, Francesc de S. Gibert i Josep M. Puig. Juguen un únic partit, en quarts de final, contra l'equip de Suècia que goleja al d'Espanya per 9 gols a 0. Per el sistema de classificació establert en el torneig, sense disputar cap més partit l'equip espanyol es classifica en el vuitè lloc, dels deu equips participants.

En José Pinillo, entrenador...

En Pinillo segueix competint a primer nivell català i espanyol fins als primers anys trenta, amb nombrosos primers llocs en campionats de Catalunya i d'Espanya, arribant a conquerir vint-i-cinc rècords d'Espanya. Es retira de la natació activa l'any 1932, quan ja l'està simultaniejant amb la tasca d'entrenador auxiliar del titular del C.N. Barcelona, Enrique Granados. En marxar aquest cap a Madrid ha de fer les funcions de primer entrenador del club, fins a l'arribada el març de 1933 d'en Ernest Speissegger, l'hongarès-suís, amb qui seguirà fent tasques de segon entrenador. A principis de 1935 és cridat per la Federació Valenciana de Natació per a entrenar la seva selecció que ha de participar als campionats d'Espanya que s'han de celebrar a la tardor en la nova piscina de 'Las Arenas' de la ciutat de València, on s'hi estarà fins a l'inici de la contesa fratricida..

La guerra incivil estableix un període d'inactivitat en aquesta tasca, que en José Pinillo reprèn a l'any 1943, quan fitxa per el Club Natació Catalunya com a entrenador dels seus equips, que tot just inauguren la piscina coberta de la Travessera de Gràcia, llogada a 'Baños Populares de Barcelona'. A finals de 1945 el substitueix en el Catalunya el seu antic company de club, Joan Trigo, mentre que en Pinillo enceta una nova etapa d'entrenador de natació al Reus 'Deportiu'. Una darrera incursió en l'entrenament de natació la veiem l'any 1960, quan fitxa per el Club Natació Poble Nou, coincidint també amb que aquest estrena piscina coberta, en aquest cas municipal. S'hi està fins a finals de 1963, quan un jove Carles Adern en pren el relleu.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 16 de desembre de 1960, recollint la tasca
d'en José Pinillo com a entrenador de natació del C.N. Poble Nou.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Com era habitual en aquells anys, el càrrec d'entrenador s'exercia més com amateur que de manera professional, de manera que calia compatibilitzar aquesta tasca amb l'activitat laboral de cadascú, En el cas d'en Pinillo, de qui sempre es va destacar el seu posat elegant i el seu gust per el ben vestir, sabem que  va iniciar carrera d'agent comercial de ben jove a la casa Chrevrolet de Barcelona. 

Pocs anys més tard d'haver estat l'entrenador del Poble Nou, el 8 de setembre de 1968 en José Pinillo Antolín, aquest català del carrer Sierpes, mor a l'edat de seixanta-sis anys.

Memòries del Montjuïc

(*) Les vicissituds que van concórrer per a la presentació d'aquesta primera candidatura de la ciutat de Barcelona a l'organització d'uns Jocs Olímpics han de merèixer una propera entrada del nostre bloc. Serveixi, de moment, la precisió del fet que malgrat les moltes ciutats que es van postular per a la dita organització, la decisió final del CIO es va trobar molt mediatitzada per el fet que Coubertin ja havia decidit el seu relleu de la presidència del CIO - on va ser substituït per en Henri de Baillet-Latour - i volia tancar-la al front dels jocs de Paris 1924. Especialment per el fet que la primera vegada que els Jocs Olímpics es van celebrar a la capital francesa, l'any 1900, el desori organitzatiu va ser monumental i el mateix Coubertin va ser clarament postergat i menystingut per el comitè de la 'Exposition Universelle de 1900', en qui el CIO n' havia delegat l'organització.

(**) El 'Stade Nautique des Tourelles', veí de la caserna militar del mateix nom, va ser construït per acollir les proves de natació dels Jocs Olímpics de 1924. Ha estat molts anys seu de la Federació Francesa de Natació, acollint al llarg dels anys nombroses edicions dels Campionats de Natació Nacionals de França, a més de múltiples organitzacions relacionades amb la resta de disciplines aquàtiques. Arran de la mort del nedador Georges Vallerey l'any 1954, l'ajuntament de París va aprovar al 1959 donar el seu nom a l'antiga piscina. Ampliada i renovada com a complex aquàtic entre 1986 i 1989 - amb un projecte de l'arquitecte Roger Taillibert -; en el Jocs de la XXXIII Olimpíada ha estat utilitzada com a instal·lació d'entrenament per als equips participants

(***) Émile-Georges Drigny (1883-1957), l'autor de l'article reproduït, és un personatge cabdal en el desenvolupament de la natació francesa i europea. Respon al perfil del 'sportman' de principis del segle XX, havent practicat atletisme, ciclisme. futbol i rugbi al sí del 'Sporting Club Universitaire de France (SCUF), on l'any 1901 va crear la secció de natació. Participà en els Jocs Olímpics d'Anvers 1920 com a membre de l'equip francès de waterpolo. Vinculat com a secretari general de la federació francesa de natació (FFNS) des de la seva creació l'any 1921, va ser nomenat director de les proves de natació als jocs de Paris 1924. Entre 1942 i 1949 presidí la FFNS. Va arribar a presidir la FINA - actual World Aquatics - del 1928 al 1932. L'any 1926 va ser un dels membres fundadors de la Lliga Europea de Natació (LEN), de la qual en va ser president entre 1938 i 1948. Finalment, també va ser escollit membre del Comitè Olímpic Internacional.

(****) La final dels 100 m lliures dels jocs de Paris va ser històrica. S'enfrontaven la jove promesa Johnny Weissmuller, de tot just 20 anys, i el també estatunidenc de 34 anys Duke Kahanamoku, bicampió olímpic de la distància a Estocolm 1912 i Anvers 1920. Dos anys abans, al 1922, Weissmuller havia arravatat al hawaià el rècord mundial, baixant per primera vegada del minut, amb un temps de 58.6. La final dels 100 m. lliures de Paris es disputa el darrer dia de a natació, diumenge 20 de juliol. Competeixen a la final els estatunidencs Weissmuller, Duke Kahanamoku i Sam Kahanamoku, el suec Arne Borg i el japonès Katsuo Takaishi. La lluita s'estableix entre els tres primers, coronant-se com a campió i recordman olímpic en Johnny Weissmuler, amb un temps de 59.0. A la foto veiem en Johnny Weissmuller, esquerra, amb en Duke Kahanamoku als jocs de Paris. Font: Agència CreditApsipa.