Sprints. Una junta directiva sota investigació ?...

A rel del procés que hem vist en l'entrada dedicada a 'El 'Chipirón' i la tercera fundació...' tota la junta directiva del Club Natació Montjuïc del moment - a finals de l'any de 1949 - va passar per un procés d'investigació a càrrec del 'Servicio Provincial de Información e Investigación', organisme pertanyent al partit únic de la FET i de las JONS. En aquest 'Sprints' hi farem una ullada més detinguda.

L'esport sota control polític

Com hem vist en altres parts d'aquest bloc, la victòria dels alçats contra la II República Espanyola va donar pas a l'estructura de la 'Nueva España' que posava el conjunt de la societat espanyola sota el control del nou estat totalitari. L'esport, es clar, no se'n va escapar pas. Ans al contrari, va ser un dels aspectes en que els nous dirigents van voler mostrar la solidesa del nou règim. Cal recordar que el COE havia estat integrat a la 'Delegación Nacional de Deportes', depenent de la 'Secretaria General del Movimiento', quin màxim responsable era un component més del consell de ministres. Va ser així encara que aquest estricte control polític anés en contra del mateix COI, tal com senyala l'historiador Carles Santacana Torres quan escriu que:

"No es necesario señalar que esta composición contravenia toda la reglamentación propia del COI, que recogia que ni sus representantes ni los comités olímpicos nacionales no podian integrarse en ninguna estructura estatal, sino que debian mantener, al menos de manera formal, su independencia." (*)

No va ser fins a l'arribada al càrrec de delegat nacional d'esports d'en José Antonio Elola-Olaso, l'any 1956, que aquesta estructuració va iniciar un lent procés de relaxació.

En aquest context es en el que el Montjuïc, per tal de poder fer el trasllat del local del carrer de l'Exposició al nou estatge social del 'Chipirón', es veu obligat a realitzar un seguit de tràmits que no s'havien acomplert en els anys inicials de l'entitat; i més específicament el de la seva inscripció al registre d'associacions del govern civil de Barcelona.

Els detalls de la investigació

D'entre aquestes diligències que cal fer el govern civil encarrega una investigació 'política' dels components de la junta directiva del Montjuïc. El cap del servei encarregat de la comesa es en José Muñoz que, per aquelles coincidències que es donen, es el mateix militant de la falange que ja vam trobar inscrivint el Club Natació Montjuïc a la FCN, actuant com a 'Jefe de Deportes de Educación y Descanso', la seva destinació anterior. 

La llista dels investigats es correspon amb la junta que el mateix club ha declarat com a vigent el mes de desembre de 1949, quan es fan aquests tràmits:

A l'esquerra, ofici d'en José Muñoz acompanyant la remesa dels informes al governador civil.
A la dreta, composició de la junta directiva del Montjuïc lliurada per el club al govern civil.
Font: Arxiu de l'antic Govern Civil de Barcelona

Al quadre que segueix podem veure extractades les dades mes significatives dels informes individuals confegits per en José Muñoz:

Font: Elaboració pròpia

Per raons de l'espai disponible hem emprat l'abreviatura GC per referir-nos a la guerra civil espanyola  dels anys 1936-1939.

Per tal de fer-nos una idea més exacte de la forma i el contingut d'aquests informes en reproduïm tot seguit alguns dels mes significatius:

Informes sobre Epifani de Fortuny, Joan Boronat, 
Martí Planas i Vicenç Esquiroz, respectivament.
Font: Arxiu de l'antic Govern Civil de Barcelona

Observacions addicionals

La primera apreciació es la del fet que a l'any de 1949 aquests tipus d'informe ja s'havíen convertit en pura rutina burocràtica. Ho confirma que si bé van ser sol·licitats el mes desembre de 1949, la resposta del servei de la FET no va ser cursada fins al febrer de l'any 1951, quan ja feia catorze mesos que el governador civil, Eduardo Baeza Alegria, havia signat i autoritzat la inscripció del Montjuïc al registre d'associacions; i una mica mes d'un any que el club ja operava amb total normalitat al nou local del 'Chipirón'.

En relació a les observacions de caire qualitatiu, es evident que es posa de relleu el caràcter popular i treballador dels fundadors i directius de l'entitat, la posició econòmica dels quals es considerada sempre com a modesta. La única excepció correspon al President d'Honor, en Epifani de Fortuny Salazar, quina situació es considerada com a bona per raons obvies, tractant-se d'un home provinent de la burgesia catalana i de l'aristocràcia del país - cal remarcar que precisament en aquell mes de desembre havia estat confirmat per el general Franco com a legítim successor de la baronia d'Esponellà - (**). 

Són dignes de ser destacades les situacions respecte del passat conflicte de dos dels membres de la junta, atenent al contingut dels informes:

• D'una banda se'ns assabenta del cas d'en Martí Planas, el de més edat de tots els fundadors, que tot i ser mobilitzat s'afirma que va romandre amagat a casa seva fins al final de la lluita. 

• De l'altre ens trobem amb la situació d'en Sebastià Roca, que per tal de no ser mobilitzat es nacionalitza uruguaià, aprofitant que havia nascut en aquella nació, de manera que es passa la contesa treballant al consolat d'aquest país a Barcelona

Finalment, sembla que la relació del cap del servei informant, José Muñoz,  amb en Vicenç Esquiroz, com a antics companys del Club Esportiu Mediterrani, pot tenir alguna cosa a veure en el fet que no es faci esment de la posició d'aquest darrer que a l'inici del conflicte forma part dels comitès de la UGT que prenen possessió del Club Natació Barcelona i en mantenen la gestió i el control, com a mínim fins a finals de l'any 1937 (***).

En definitiva, s'acompleix el tràmit sense més complicacions. El Club Natació Montjuïc tindrà encara alguna altra interacció amb el govern civil de Barcelona, però això succeirà uns anys més endavant i tindrem l'ocasió per a parlar-ne en el seu moment.

Memòries del Montjuïc

(*) Publicat a la pàgina 207 en el capítol cinquè del llibre 'Atletas y Ciudadanos', coordinat per en Xavier Pujadas Martí. Alianza Editorial, Madrid 2011

(**)  Decret del 9 de desembre de 1949 convalidant la successió en el títol de Baró d'Esponellà a favor d'en Epìfani de Fortuny i Salazar. B.O.E n. 353 del dia 21 de desembre de 1949.

(***) En els primers moments de la guerra incivil l'Esquiroz i en Martí Planas varen ajudar a amagar-se al local social del C.E. Mediterrani a un jove falangista de 18 anys, recentment associat, anomenat Ismael Garcia Romeu. Passats uns dies aquest fugí i tornà al club un cop acabada la lluita. El mateix Vicenç Esquiroz, en el recull commemoratiu de les noces d'or del club, ho explica així:

"... un dia va venir al club un capità de l'exercit guanyador de la guerra. Era l'Ismael Garcia Romeu. La guerra l'havia canviat. Era un home de 22 anys. Va parlar-nos a (en) Planas i a mí, que si algun company tenia algun problema d'aval polític o d'empresonament, ell es comprometia a declarar el que havíem fet per ell anys enrere. I va complir la paraula..."

El Chipiron y la tercera fundación...

Los primeros años, de bar en bar...

Del bar de Can Feliu de la calle Nou de la Rambla, al Estevet de la esquina de Paral·lel con Aldana, pasando por el Bar del Buen Humor en la calle Salvà - conocido como 'Cal Empentes' -, volviendo cuando era necesario al de Can Feliu. Éste era el recorrido hecho por los socios del Club Natació Montjuïc en los primeros años de la entidad, sin acabar de tener una morada fija.

Para los bares que acogían a aquel grupo de jóvenes entusiastas de la natación y el rugby, su migrado bolsillo sumado a la voluntad de hacer una vida todo lo deportivo que fuera posible se convertían en un negocio ruinoso; por lo que el tiempo de apoyo de los propietarios de los diferentes negocios era limitado. Finalmente, a principios de 1948 el club estrena un primer local social no vinculado a bares o salas de baile. Se halla situado en el Paseo de la Exposición nº 25 y permite disfrutar de un espacio independiente, aunque de reducidas dimensiones.

Aviso del nuevo local social publicado en el boletín n. 9
de enero-febrero del año 1948.
Fuente: Archivo JCE

Dado que el nuevo local no cumple con todos los requisitos deseados, los socios siguen tratando de encontrar una solución que les permita instalar, además de la secretaría y alguna mesa de ping-pong, un gimnasio y otras dependencias sociales que consideren necesarias. La solución llega a finales del año 1949 cuando mediante algunas gestiones, realizadas inicialmente por Sebastià Roca, se presenta la oportunidad de alquilar el local situado encima del bar Chipirón - nombre que también recibe el local en cuestión - en la entonces llamada calle del Marqués del Duero n. 88, el actual Paral·lel.

Esta posible sede se caracteriza por haber sido originalmente una sala de teatro utilizada desde hace años por diversas organizaciones, en la cual se puede disfrutar de una planta espaciosa dotada de escenario con un patio de butacas polivalente y un pequeño altillo, sido utilizado tanto para montar espectáculos y obras de teatro como para realizar bailes y otras actividades. Uno de sus últimos ocupantes fue el Club Esportiu Mediterrani, que hasta los inicios del año 1944 alquiló el espacio los fines de semana y festivos para organizar sus bailes sociales.

Portada del boletín nº 356 de enero-marzo del 1987,
con un collage fotogràfico del local del Chipirón.
Fuente: Archivo JCE

De gobernadores y burocracias: el expediente 18311...

Dicho local había sido clausurado por el nuevo gobernador Eduardo Baeza Alegria (1947-1951) en 1947, como consecuencia de que en el mismo tenían lugar fiestas que podríamos llamar 'descontroladas' encabezadas por el hijo del anterior gobernador civil, el militar Bartolomé Fernández Barba (1945-1947); a pesar de que la policía había tenido que intervenir en alguna ocasión, no pudo actuar para poner fin a esta situación hasta el cambio de la máxima autoridad provincial.

El gobernador Baeza, médico de profesión y más partidario de la vida distendida que del partido único del régimen, era en razón de su cargo la autoridad política máxima de la provincia, a la vez que 'Jefe provincial de 'Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S.' y como tal responsable político de las actividades que se realizan en su jurisdicción; también de las deportivas, evidentemente, y por tanto es él quien tendrá en sus manos el dar o negar satisfacción a las aspiraciones del Montjuïc

Eduardo Baeza Alegria se dirige a los reunidos en la sala oval del 'Palau
Nacional' de Montjuïc en presencia del general Franco en 1947.
Fuente: Agencia EFE. Ft. Pérez de Rozas

Y aquí es donde surgen las dificultades, centradas en dos aspectos fundamentales:

• Es necesario conseguir el permiso gubernativo para poder celebrar en el futuro local todo tipo de espectáculos, bailes, actividades deportivas - se quiere instalar un gimnasio - y recreativas que se quieran implementar en su momento.

• El alquiler debe pasar de las 400 ptas. mensuales que paga la entidad por el local de los Paseo de la Exposición a las 2.000 del nuevo local, además de satisfacer la demanda del arrendador de hacer una fianza en efectivo por el importe de un año de alquiler, es a decir 24.000 ptas.

Para resolver la primera se contaba con la labor de Vicenç Esquiroz, en su faceta de periodista deportivo. Entre otras distracciones, Baeza Alegria era un gran aficionado al fútbol y Esquiroz hacía casi cada fin de semana entrevistas a los personajes asistentes a los partidos del Barcelona o del Espanyol, según el caso. El gobernador pasó a ser objeto preferentes de la acción periodística, por lo que al cabo de un tiempo de relación Esquiroz pasó a exponerle la demanda de la entidad blanquiverde. El camino se allanó porque al gobernador le pareció muy adecuado convertir el que había sido un lugar de vicio, contrario a la moral, en un gimnasio para los deportistas; por lo que los directivos del club fueron dirigidos al 'Jefe de Negociado' correspondiente. Diego Devesa, que en ese momento era el tesorero, en su artículo 'Requiem por una ilusión' - publicado en el boletín n. 355 de noviembre-diciembre de 1986 - lo explica así :

"El Jefe de Negociado nos soltó un buen rollo y nos recomendó un libro suyo que, naturalmente, compramos. Pidió el Acta Fundacional y los Estatutos para inscribir al club en el registro. No teníamos nada..."

Y he aquí la clave: el Club Natació Montjuïc pasados ​​más de cinco años de su fundación no dispone ni de Acta de Constitución ni de Estatutos como tales; y en cualquier caso no ha sido inscrito en ningún momento en el registro de asociaciones del gobierno civil, como era preceptivo.

Los estatutos se redactaron a partir de la demanda del negociado de asociaciones del gobierno civil en una expresión mínima, limitada a doce artículos. Una vez presentados, es con fecha de 24 de diciembre de 1949 que fueron registrados y firmados por el propio gobernador Baeza, pasando a constituir el expediente n. 18311 del citado departamento del antiguo Gobierno Civil de Barcelona (**).

Primeros estatutos del Club Natació Montjuïc, con fecha del día 1 de diciembre de 1946.
1. A la izquierda la reproducción que hace de ellos el boletín n. 39 de noviembre de 1952.
2. A la derecha la última hoja autenticada por el Gobierno Civil el 24 de diciembre de 1949.
Fuente 1: Archivo JCE
Fuente 2: Archivo del antiguo Gobierno Civil de Barcelona

Todavía existe un hecho notable que señalar. Si fuera cierta la fecha del día 1 de diciembre de 1946 como la de la confección de los estatutos y su presentación a la Federación Catalana de Natación, el presidente firmante debería haber sido Lluís Santacana Faralt, que es quien ostenta. el cargo entre 1943 y 1948. El hecho de que la firma corresponda a Manuel Basté Duran confirma que la fecha real en que se han redactado estos primeros estatutos es la del mes de diciembre de 1949, que coincide con el segundo mandato como presidente de la FCN de Basté, entre 1948 y 1950.

Nos inclinamos, pues, a hacer caso de Diego Devesa que se confiesa, en el mismo artículo antes mencionado, como autor a toda prisa de estos primeros estatutos del Montjuïc, formulados al igual que el Acta de Constitución con la urgencia que pedía el hecho de que la junta directiva quería abrir el nuevo local con motivo del próximo fin de año de 1949. El mismo Devesa nos lo explica así:

"Luego todo fueron instancias y pólizas, hasta que conseguimos el permiso de apertura, allá por Navidad. Nos proponíamos inaugurarlo con la fiesta de Fin de Año, pero cuando abrimos el local se nos cayó el alma a los pies: aquello estaba tal como habia quedado después de la última orgia..." 

De modo que la inauguración del local todavía se retrasaría unos días, produciéndose finalmente a primeros del mes de enero de 1950

Por las mismas fechas del mes de diciembre se presentan también en el registro de asociaciones, entre otros documentos, una Acta de Constitución del Club Natació Montjuïc a la vez que la 'Jefatura Superior de Policía' de Barcelona emite un informe preceptivo dirigido al gobernador civil , informando de su conformidad al nuevo uso del local en cuestión:

A la derecha, 'Acta de Constitución' del C.N. Montjuïc, con fecha 24 de diciembre de 1949.
A la izquierda, informe de la 'J.S. de Policía' de Barcelona dirigido al gobierno civil.
Fuente: Archivo del antiguo Gobierno Civil de Barcelona

De la lectura de estos dos documentos se pueden sacar algunas consideraciones. Es evidente que el Acta de Constitución ha sido confeccionada como complemento necesario para la inscripción del club al negociado de asociaciones del gobierno civil, paso previo a la obtención del permiso gubernativo para el traslado y uso del nuevo local social.

El informe policial tiene como fecha de entrada la del 19 de enero de 1950, cuando ya el gobierno civil ha resuelto positivamente la solicitud del Montjuïc, lo que confirma que se trataba de un simple trámite más. En el informe policial, sin embargo, no pueden evitar hacer saber algún antecedente 'peligroso' de Joan Boronat, que como presidente del club es quien ha firmado la petición. El informe señala que:

"... el peticionario es persona que observa buena conducta..., no obstante tener en los archivos de esta Jefatura Supeior antecedentes de haber sufrido en el año 1941 una Causa Militar por Auxilio a la Rebelión por gritos subsersivos contra el Régimen.- "

A pesar de la fraseología del régimen, tan rimbombante, la falta habría sido considerada por el instructor de la causa poco menos que anecdótica, una especie de 'pecado de juventud', atendiendo a que no parece haber tenido más afectación para el posterior recorrido de la vida de 'Janot' Boronat. Esta impresión se ve confirmada por el también preceptivo dictamen del servicio de información de la 'Falange Española Tradicionalista y de las JONS', donde no consta ningún tipo de sombra relativa al comportamiento del presidente blanquiverde, a quien se' le considera "... persona de buena conducta moral, pública y privada." (***).

Faltaba todavía resolver la segunda dificultad, la cuestión económica y en ese orden los socios del club hacen el esfuerzo posible y también el imposible por reunir las 24.000 ptas. de la fianza pedida, todo un capital en aquellos años. No consiguen alcanzar este objetivo, pero optan por resolverlo por la via directa y se dirigen a la oficina del administrador dispuestos a resolver el problema. La cosa fue así, en la explicación del tesorero de la época, Diego Devesa en el citado artículo del boletín:

"... yo empecé a sacar fajos de gastados billetes de 1, 2 y 5 pts., colocándolos encima de la mesa, y cuando hube vaciado todos mis bolsillos, logrando hacer un buen montón, dije con calma: 'hay 12.000', mientras Boro y Sebas miraban al techo. Entre los tres aguantamos el chaparrón esperado, pero al final se aceptó la fianza de doce mil..."

Boro y Sebas son el presidente Joan Boronat y el vicepresidente Sebastià Roca, que completaban la comisión encargada de esta gestión. La escena, que debemnos imaginarla con la cara de póquer habitual de Devesa, se presta a ser inscrita en el registro de momentos memorables de la historia del club.

El conjunto de estos diferentes trámites e incidencias son lo que hemos convenido en llamar como 'tercera fundación' del club, después de las dos primeras ya reflejadas en sendas entradas de este blog:

• La primera, del mes de abril de 1944, al aceptar la FCN la constitución del nuevo club bajo el paraguas de la 'Organización Síndical de Educación y Descanso', solicitada por el jefe de deportes de esta organización , José Muñoz, aunque no constara que presentara ni acta de constitución ni estatutos: recogida en 'El nacimiento de un club'

• La segunda, del mes de julio de 1946, al producirse la separación de la mencionada estructura del régimen, pasando el club a depender únicamente de los propios medios: recogida en ¡Adelante con el C.N. ¡Montjuich!

Por lo que se refiere al 'Chipirón', cuyo alquiler ha sido el desencadenante de todas estas peripecias, tendremos tiempo para hablar del miosmo en otras ocasiones; por ahora nos conformamos con remarcar que a lo largo de casi treinta y siete años será el local social propio por excelencia del club, junto al de la piscina de Folch y Torres, asistiendo sus piedras a infinidad de momentos significativos de la historia del Montjuïc.

Josep Castellví

(*) Ninguno de los dos gobernadores civiles duró demasiado tiempo en el cargo. El coronel Batolomé Fernández Barba fue fulminado después de autorizar la ceremonia de la 'Entronizació de la Mare de Deu de Montserrat', en abril de 1947, que se convirtió en una de las primeras afirmaciones del catalanismo político bajo la dictadura franquista. Por su parte, Eduardo Baeza Alegria fue 'atropellado' por la huelga de tranvías de los meses de febrero-marzo de 1951, cuando se produjo una serie de acciones populares contra el alza del precio de este medio de transporte, hechos que motivaron su destitución.

(**) En esta expresión minimalista de los estatutos no se concretaban aspectos tan fundamentales como el de incluir la Asamblea General como órgano de gobierno de la sociedad o el de concretar el acceso de las chicas al club, que generalmente en aquellos años se contemplaba con la creación de una sección femenina. Estas y otras carencias fueron subsanadas mediante el 'Reglamento del Club Natació Montjuïc' fechado en el mes de mayo de 1952. Su publicación en el boletín del club nº 30, de noviembre de 1952, necesitó de hasta cinco páginas de la revista, mientras que los estatutos ocupaban sólo una. Finalmente, en los nuevos estatutos del año 1956 el reglamento fue incorporado a éstos, formando un único cuerpo normativo

(***) La 'Delegación de Información de la 'Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S.' emitió, a requerimiento del gobierno civil, informes preceptivos sobre la conducta social y en relación al régimen de todos los miembros de la junta directiva de ese momento, que tendremos ocasión de conocer en una próxima entrada.

El 'Chipirón' i la tercera fundació...

Els primers anys, de bar en bar...

Del bar de Can Feliu del carrer Nou, al de l'Estevet de la cantonada de Paral·lel amb Aldana, passant per el Bar del 'Buen Humor' al carrer Salvà - conegut com a Cal Empentes -; tot i tornant quan era necessari a Can Feliu. Aquest era el recorregut fet per els socis del Club Natació Montjuïc els primers anys de l'entitat, sense poder tenir un estatge fix. 

Per els bars que acollien a aquella colla de joves entusiastes de la natació i el rugbi, la seva migrada butxaca sumada a la voluntat de fer una vida tot l'esportiva que fos possible esdevenien un negoci ruïnós; de manera que el temps de suport dels propietaris dels diferents negocis era limitat. Finalment, a primers de l'any 1948 el club estrena un primer local social no vinculat a bars o sales de ball. Es troba situat al Passeig de l'Exposició n. 25 i permet gaudir d'un espai independent, encara que de reduïdes dimensions.

Avis del nou local social publicat al butlletí n. 9
de gener-febrer de l'any 1948.
Font: Arxiu JCE

Atès que el nou local no acompleix tots els requisits desitjats, els socis segueixen mirant de trobar una solució que els permeti instal·lar, a mes de la secretaria i alguna taula de ping-pong, un gimnàs i altres dependències socials que consideren necessàries. La solució arriba a finals de l'any 1949 quan mitjançant algunes gestions, fetes inicialment per en Sebastià Roca, es presenta l'oportunitat de llogar el local situat damunt del bar 'Chipirón' - nom que també rep el local en qüestió - al llavors anomenat carrer del Marqués del Duero n. 88, l'actual Paral·lel. 

Aquesta possible seu es caracteritza per haver estat originalment una sala de teatre feta servir des de fa anys per diverses organitzacions, on es pot gaudir d'una planta espaiosa dotada d'escenari amb un espai d'amfiteatre polivalent i un petit altell, que ha estat utilitzat tant per a muntar espectacles i obres de teatre com per a fer-hi balls i altres activitats. Un  dels seus darrers ocupants en va ser el Club Esportiu Mediterrani, que fins als inicis de l'any 1944 va llogar l'espai els caps de setmana i festius per a organitzar els seus balls socials.

Portada del butlletí n. 356, de gener-març del 1987, 
amb un collage fotogràfic del local del 'Chipirón'
Font: Arxiu JCE

De governadors i burocràcies: l'expedient 18311...

L'esmentat local havia estat clausurat per el nou governador  Eduardo Baeza Alegria (1947-1951) l'any 1947, com a conseqüència que en el mateix hi tenien lloc festes que podríem dir-ne 'descontrolades' encapçalades per el fill de l'anterior governador civil, el militar Bartolomé Fernández Barba (1945-1947); malgrat que la policia havia hagut d'intervenir en alguna ocasió, no es va poder actuar per a posar-hi fi fins al canvi de la màxima autoritat provincial. 

El governador Baeza, metge de professió i més partidari de la vida distesa que del partit únic del règim, era per raó del seu càrrec l'autoritat política màxima de la província, a la vegada que 'Jefe provincial de Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S.' i com a tal responsable polític de les activitats que es realitzen a la seva jurisdicció; també de les esportives, evidentment, i per tant es qui tindrà a les seves mans el donar o negar satisfacció a les aspiracions del Montjuïc (*).

Eduardo Baeza Alegria es dirigiex als reunits a la sala oval del Palau 
Nacional de Montjuïc en presència del general Franco l'any 1947.
Font: Agència EFE. Ft. Pérez de Rozas

I aquí es on sorgeixen les dificultats, centrades en dos aspectes fonamentals:

• Cal aconseguir el permís governatiu per a poder celebrar en el futur local tot tipus d'espectacles, balls, activitats esportives - s'hi vol instal·lar un gimnàs - i recreatives que es vulguin implementar en el seu moment. 

• El lloguer ha de passar de les 400 ptes. mensuals que paga l'entitat per el local dels Passeig de l'Exposició a les 2.000 del nou local, a més de satisfer la demanda de l'arrendador de fer una fiança en efectiu per l'import d'un any de lloguer, és a dir 24.000 ptes.

Per a resoldre la primera es comptava amb la tasca d'en Vicenç Esquiroz, en la seva faceta de periodista esportiu. Entre d'altres distraccions, en Baeza Alegria era un gran afeccionat al futbol i l'Esquiroz feia quasi cada cap de setmana entrevistes als assistents als partits del Barcelona o de l'Espanyol, segons el cas. El governador va passar a ser objecte preferent de l'acció periodística, de manera que al cap d'un temps de relació en Vicenç va passar a exposar-li la demanda de l'entitat blanc-i-verda. El camí es va aplanar perquè al governador li va semblar molt adient de convertir el que havia estat un lloc de vici, contrari a la moral, en un gimnàs per els esportistes; de manera que els directius del club van ser adreçats al 'Jefe de Negociado' corresponent. En Diego Devesa - que en aquell moment era el tresorer - al seu article 'Requiem por una ilusión', publicat al butlletí n. 355 de novembre-desembre de 1986, ho explica així  :

"El Jefe de Negociado nos soltó un buen rollo y nos recomendó un libro suyo que, naturalmente, compramos. Pidió el Acta Fundacional y los Estatutos para inscribir al club en el registro. No teníamos nada..."

I vet aquí la clau: el Club Natació Montjuïc passats mes de cinc anys de la seva fundació no disposa ni d'Acta de Constitució ni d'Estatuts com a tals; i en qualsevol cas no ha estat inscrit en cap moment al registre d'associacions del govern civil, com era preceptiu.

Els estatuts es van redactar a partir de la demanda del negociat d'associacions del govern civil en una expressió mínima, limitada a dotze articles. Un cop presentats, és amb data del 24 de desembre del 1949 que foren registrats i signats per el mateix governador Baeza, passant a constituir l'expedient n. 18311 de l'esmentat departament de l'antic Govern Civil de Barcelona (**).

Primers estatuts del Club Natació Montjuïc, datats el dia 1 de desembre del 1946.
1. A l'esquerra la reproducció que en fa el butlletí n. 39 de novembre del 1952.
2. A la dreta el darrer full autenticat per el Govern Civil el 24 de desembre del 1949.
Font 1: Arxiu JCE
Font 2: Arxiu de l'antic Govern Civil de Barcelona

Encara hi ha un fet notable a senyalar. Si fos certa la data del dia 1 de desembre del 1946 com a la de la confecció dels estatuts i la seva presentació a la Federació Catalana de Natació, el president signant hauria d'haver estat en Lluís Santacana Faralt, que es qui n'ostenta el càrrec entre 1943 i 1948. El fet que la signatura correspongui a en Manuel Basté Duran confirma que la data real en que s'han redactat aquests primers estatuts es la del mes de desembre de 1949, que coincideix amb el segon mandat com a president de la FCN d'en Basté, entre 1948 i 1950.

Ens inclinem, doncs, a fer cas d'en Diego Devesa que es confessa, en el mateix article abans esmentat, com a autor a correcuita d'aquests primers estatuts del Montjuïc, formulats a l'igual que l'Acta de Constitució amb la presa que demanava el fet que la junta directiva volia obrir el nou local amb motiu del proper cap d'any del 1950. El mateix Devesa ens ho explica així:

"Luego todo fueron instancias y pólizas, hasta que conseguimos el permiso de apertura, allá por Navidad. Nos proponíamos inaugurarlo con la fiesta de Fin de Año, pero cuando abrimos el local se nos cayó el alma a los pies: aquello estaba tal como habia quedado después de la última orgia..." 

De manera que la inauguració del local encara es retardaria uns dies, produint-se finalment a primers del mes de gener de 1950 

Per les mateixes dates del mes de desembre es presenten també al registre d'associacions, entre altres documents, una Acta de Constitució del Club Natació Montjuïc a la vegada que la 'Jefatura Superior de Policia' de Barcelona emet un informe preceptiu adreçat al governador civil, informant de la seva conformitat al nou ús del local en qüestió:

A la dreta, 'Acta de Constitución' del C.N. Montjuïc, amb data 24 de desembre del 1949.
A l'esquerra, informe de la 'J.S. de Policia' de Barcelona adreçat al govern civil.
Font: Arxiu de l'antic Govern Civil de Barcelona

De la lectura d'aquests dos documents se'n poden treure algunes consideracions. És evident que l'Acta de Constitució ha estat confegida com a complement necessari per a la inscripció del club al negociat d'associacions del govern civil, pas previ a l'obtenció del permís governatiu per al trasllat i ús del nou local social. 

L'informe policial té com a data d'entrada la del 19 de gener del 1950, quan ja el govern civil ha resolt positivament la sol·licitud del Montjuïc, fet que confirma que es tractava d'un simple tràmit mes. A l'informe policial, però, no se'n poden estar de fer saber algun antecedent 'perillós' d'en Joan Boronat, que com a president del club es qui ha signat la petició. L'informe senyala que:

"... el peticionario es persona que observa buena conducta..., no obstante tener en los archivos de esta Jefatura Supeior antecedentes de haber sufrido en el año 1941 una Causa Militar por Auxilio a la Rebelión por gritos subsersivos contra el Régimen.-"

Malgrat la fraseologia del règim, tant altisonant, la falta hauria estat considerada per l'instructor de la causa poc menys que anecdòtica, una mena de 'pecat de joventut', atenent al fet que no sembla haver tingut mes afectació per al posterior recorregut de la vida d'en 'Janot' Boronat. Aquesta impressió es veu confirmada per el també preceptiu dictamen del servei d'informació de la 'Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S.', on no consta cap tipus d'ombra relativa al comportament del president blanc-i-verd, a qui se'l considera "... persona de buena conducta moral, pública y privada." (***).

Mancava encara resoldre la segona dificultat, la qüestió econòmica i en aquest ordre els socis del club fan l'esforç possible i l'impossible per a reunir les 24.000 ptes. de la fiança demanada, tot un capital en aquells anys. No se'n acaben de sortir, però opten per tirar pel dret i s'adrecen a l'oficina de l'administrador disposats a resoldre el problema. La cosa va anar així, en l'explicació del tresorer, en Diego Devesa, en l'esmentat article del butlletí:

"... yo empecé a sacar fajos de gastados billetes de 1, 2 y 5 pts., colocándolos encima de la mesa, y cuando hube vaciado todos mis bolsillos, logrando hacer un buen montón, dije con calma: 'hay 12.000', mientras Boro y Sebas miraban al techo. Entre los tres aguantamos el chaparrón esperado, pero al final se aceptó la fianza de doce mil..."

Boro i Sebas son el president Joan Boronat i el vicepresident Sebastià Roca, que completaven la comissió encarregada d'aquesta gestió. L'escena, que cal imaginar-se-la amb la cara de pòquer habitual d'en Devesa, es presta a ser inscrita en el registre de moments memorables de la història del club. 

El conjunt d'aquests diferents tràmits i incidències son el que hem convingut a anomenar com a 'tercera fundació' del club, desprès de les dues primeres ja reflectides en sengles entrades d'aquest bloc:

• La primera, del mes d'abril de l'any 1944, en acceptar la FCN la constitució del nou club sota el paraigües de la 'Organización Síndical de Educación y Descanso', sol·licitada per el cap d'esports d'aquesta organització, en José Muñoz, malgrat que no constar que presentés ni acta de constitució ni estatuts: recollida a 'El naixament d'un club'

• La segona, del mes de juliol de l'any 1946, en produir-se la separació de l'esmentada estructura del règim, passant el club a dependre únicament dels propis mitjans: recollida a ¡Adelante con el C.N. Montjuich!

Del 'Chipirón', el lloguer del qual ha estat el desencadenant de totes aquestes peripècies, tindrem temps per a parlar-ne en d'altres ocasions; per ara ens conformem en remarcar que al llarg de quasi trenta-set anys serà el local social propi per excel·lència del club, junt amb el de la piscina de Folch i Torres, assistint les seves pedres a infinitat de moments significants en la història del Montjuïc.

Josep Castellví

(*) Cap dels dos governadors civils va durar massa temps en el càrrec. El coronel Batolomé Fernández Barba fou fulminat després d'autoritzar la cerimònia de l' Entronització de la Mare de Deu de Montserrat, el mes d'abril del 1947, que es convertí en una de les primeres afirmacions del catalanisme polític sota la dictadura franquista. Per la seva banda, Eduardo Baeza Alegria va ser 'atropellat' per la vaga de tramvies dels mesos de febrer-març del 1951, quan es va produir un seguit d'accions populars contra l'alça del preu d'aquest mitjà de transport, fets que van motivar la seva destitució.

(**) En aquesta expressió minimalista dels estatuts no es concretaven aspectes tan fonamentals com el d'incloure l'Assemblea General com a òrgan de govern de la societat o el de concretar l'accés de les noies al club, que generalment en aquells anys es contemplava amb la creació d'una secció femenina. Aquestes i altres mancances foren esmenades mitjançant el 'Reglament del Club Natació Montjuïc' datat en el mes de maig del 1952. La seva publicació en el butlletí del club n. 30, del mes de novembre del 1952, va necessitar de fins a cinc pàgines de la revista, mentre que els estatuts n'ocupaven només una. Finalment, en els nous estatuts de l'any 1956 el reglament fou incorporat a aquests, formant un únic cos normatiu 

(***) La 'Delegación de Información de la Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S.' va emetre, a requeriment del govern civil, informes preceptius sobre la conducta social i en relació al règim de tots els membres de la junta directiva d'aquell moment, que tindrem ocasió de conèixer en una propera entrada.

De la Navidad y otras fiestas...

 Epifani de Fortuny y Salazar felicita las fiestas

Foto carné de Epifani de Fortuny, Presidente de Honor del Club Natació Montjuïc.
Fuente: Arxiu Nacional de Catalunya. Fondo Epifani de Fortuny y Salazar. Ft. SI

Epifani de Fortuny y Salazar (1898-1989), Baró de Esponellà, se relacionó ya en primera hora con el recién nacido Club de Natación Montjuïc, del que fue nombrado Presidente de Honor. Esta relación, tejida especialmente a través de la amistad personal con Vicenç Esquiroz Soliva, le llevará a ser parte fundamental en los primeros treinta años de vida del club. En su momento nos extenderemos mas en su identidad.

Hoy nos interpela con una de sus vertientes: como miembro señalado de la 'Asociació de Bibliófils de Barcelona' mantiene la tradición anual de intercambiarse entre los propios asociados cuidadosas felicitaciones, con motivo de las fiestas de Navidad y de Año  Nuevo. Aquí os traemos la que el Baró de Esponellà confeccionó para sus amigos y consocios en las fiestas de 1946-1947:

Reproducción de la felicitación enviada por el Baró de Esponellà
a sus consocios con la firma autógrafa del propio barón (*).
Fuente: Arxiu Nacional de Catalunya. Fondo Epifani de Fortuny y Salazar

Joan Salvat Papasseit, glosador de la divina acracia

Retrato de Joan Salvat Papasseit hecho por su
amigo Jaume Guàrdia en el año de 1923.
Fuente: Archivo Fototeca Cat

Joan Salvat Papasseit (1894-1924), el joven poeta vanguardista de extracción humilde, murió poco después de cumplir los treinta años a causa de la tuberculosis. Vinculado al movimiento obrero y  a las luchas socialesde su tiempo, pese a su muerte prematura dejó una buena cosecha de poemas que, si bien pasó algo desapercibida durante unos años, fue redescubierta y ensalzada a partir de los años 60 del siglo XX; en buena parte gracias a la atención que despertó entre los cantantes de lo que entonces se conocía como 'Nova Cançó'. Sus poemas fueron musicados, entre otros, por Martí Llauradó, Ovidi Montllor o Joan Manuel Serrat. Como celebración de las fiestas de navidad dedicó a su amigo y protector, Emili Badiella (**), este poema:

Fuente: Elaboración propia sobre la versión recogida 
en el blog 'La Vedella Colorà' de Carlos Becerra

Sirvan ambas expresiones como muestra de nuestros buenos deseos para todas y todos los que nos estais acompañando en este viaje del blog de 'Memòries del Montjuïc i d'altres fets esportius'.

M. del M.

(*) La 'Asociación de Bibliófilos de Barcelona' se fundó en junio de 1944, pocos meses después de que lo hiciera el C.N. Montjuïc. Ramon Amadeu i Grau es el escultor de figuras de pesebre con más renombre en Cataluña. En su tiempo fue el mejor y el más solicitado por los pesebristas. Sus figuras, con fisonomías de gran realismo, tienen una catalanidad y respiran un agrio de la tierra que les da una relevante personalidad y un sello muy propio y especial (extraído de la web del Grupo Belenista de Sitges)

(**) 'De la divina acracia seré ahora el glosador...' es un verso de la canción de Joan Manuel Serrat 'Canción para Joan Salvat Papasseit'. Para conocer más de la relación de Salvat con el empresario egarense Emili Badiella Ribes podeis consultar el artículo de Jordi Amat en 'La Vanguardia':

https://www.lavanguardia.com/encatala/20200905/483281858379/emili-badiella-salvat-papasseit-torres-garcia.html

Del Nadal i altres festes...

Epifani de Fortuny i Salazar felicita les festes

Foto carnet d'en Epifani de Fortuny, President d'Honor del Club Natació Montjuïc.
Font: Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Epifani de Fortuny i Salazar. Ft. SI

Epifani de Fortuny i Salazar (1898-1989), Baró d'Esponellà, es va relacionar molt aviat amb el nounat Club de Natació Montjuïc, del qual fou nomenat President d'Honor. Aquesta relació, teixida especialment per l'amistat personal amb en Vicenç Esquiroz Soliva, el portarà a ser part fonamental en els primers trenta anys de vida del club. En el seu moment en parlarem de manera mes extensa.

Avui ens interpel·la amb un dels seus vessants: com a membre senyalat de la 'Associació de Bibliòfils de Barcelona'  manté la tradició anual de intercanviar-se entre els propis associats acurades felicitacions, amb motiu de les festes de Nadal i de Cap d'Any. Aquí hi portem la que el Baró d'Esponellà va confegir per els seus amics i consocis a les festes de 1946-1947:

Reproducció de la felicitació enviada per el Baró d'Esponellà als 
seus consocis amb la signatura autògrafa del Baró (*).
Font: Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Epifani de Fortuny i Salazar

Joan Salvat Papasseit, glossador de la divina acràcia

Retrat d'en Joan Salvat Papasseit fet per el seu
amic Jaume Guàrdia l'any de 1923.
Font: Arxiu Fototeca Cat

Joan Salvat Papasseit (1894-1924), el jove poeta avantguardista d'extracció humil, va morir poc desprès de complir els trenta anys a causa de la tuberculosi. Vinculat als moviments obrers i a les lluites socials, tot i la seva mort prematura va deixar una bona collita de poemes que, malgrat passar una mica desapercebuda durant uns anys, va ser redescoberta i enaltida a partir dels anys 60 del segle XX; en bona part gràcies a l'atenció que va despertar entre els cantants del que llavors es coneixia com a 'Nova Cançó'. Els seus poemes van ser musicats, entre d'altres, per en Martí Llauradó, l'Ovidi Montllor o en Joan Manuel Serrat. Com a celebració de les festes de nadal dedicà al seu amic i protector, Emili Badiella (**), aquest poema:

Recollit del bloc de Josep Bargalló
Font: Bloc de 'Josep Bargalló, Torredembarra sur mer'

Serveixin ambdues expressions com a mostra dels nostres bons desitjos per a totes i tots els que ens esteu acompanyant en aquest viatge del bloc de 'Memòries del Montjuïc i d'altres fets esportius'.

M. del M.

(*) La 'Associació de Bibliòfils de Barcelona' es va fundar el mes de juny de 1944, pocs mesos desprès que ho fes el C.N. Montjuïc. Ramon Amadeu i Grau és l'escultor de figures de pessebre amb més renom a Catalunya. En el seu temps fou el millor i el més sol·licitat pels pessebristes. Les seves figures, amb fesomies de gran realisme, tenen una catalanitat i respiren un agre de la terra que els dóna una rellevant personalitat i un segell ben propi i especial (extret del web del Grup Pessebrista de Sitges)

(**) 'De la divina acràcia seré ara el glossador...' es un vers de la cançó d'en Joan Manuel Serrat 'Cançó per a en Joan Salvat Papasseit'. Per conèixer més de la relació d'en Salvat amb  l'empresari terrassenc Emili Badiella Ribes podeu consultar l'article d'en Jordi Amat a 'La Vanguardia':

https://www.lavanguardia.com/encatala/20200905/483281858379/emili-badiella-salvat-papasseit-torres-garcia.html

Boletín. Un pionero del Tiro con Arco catalán en el Club Natació Montjuïc...

Eugenio-Santos Chavala Ibort, 'Forjador de la Història Esportiva de Catalunya'

El boletín nº 383, del mes de octubre de 1996, dedica una de sus páginas a la memoria de Eugenio-Santos Chavala Ibort uno de los socios más antiguos del C.N. Montjuïc, a la vez que seguramente también uno de los más desconocidos por sus consocios. Y se da el caso de que Eugenio-Santos es toda una figura destacada del deporte catalán del siglo XX con características de lo que se conocía como 'sportman', es decir una persona que no se podía circunscribir a una o dos prácticas deportivas solamente, sino que su interés le llevaba a practicar un gran número de ellos, como: la aeronáutica con el vuelo sin motor; la natación y el waterpolo en las filas del C.N. Cataluña, el F.C. Barcelona y el Montjuïc; la náutica, como practicante de la vela y el motor; el voleibol; además de otra serie de actividades deportivas que incluyen el atletismo, la equitación o el rugby.

Página 16 del boletín n. 386 del C.N. Montjuïc,
correspondiente al mes de octubre de 1996.
Fuente: Archivo JCE

Pero en lo que realmente sobresalió fue en el tiro con arco, deporte del que fue el impulsor en Cataluña y en España. Fundó en 1949 el Club de Arqueros de Cataluña (CAC) que junto con la pionera Asociación Excursionista de Etnografía y Folclore (AEEF) constituyeron, bajo el impulso de Santos Chavala, la 'Federació Catalana de Tir amb Arc' el mismo año de 1949, en una reunión celebrada en los despachos de 'El Mundo Deportivo'. El acta de constitución deja constancia de este hecho:

Reproducción del acta de fundación de la 'Federació Catalana de Tir
amb Arc', donde destaca la intervención de Eugenio-Santos
Chavala Ibort, nombrado como primer presidente.
Fuente: Archivo de la F. C. de Tiro con Arco

Además de ser su primer presidente (1949-1952) fue también el primer campeón de Cataluña en 1950, a la vez que quedaba como tercer clasificado en el Campeonato de España del mismo año. Más adelante fue entrenador y seleccionador de la federación catalana. Entre sus actuaciones importantes en este deporte impulsó la consecución de un campo de prácticas fijo que se situó en un foso del entorno del castillo de Montjuïc de Barcelona. Más adelante fue uno de los promotores de la primera galería cubierta de tiro con arco de Cataluña, en 1959. Difundió diversas publicaciones divulgativas de este deporte en los primeros años 50's, como el manual 'Compendio de Arqueria', redactado de forma conjunta con otro pionero del tiro con arco catalán, Miquel Blanch Cubiña.

Enric Tarragó, R. Martí, Modesta Artigas, Eugenio-Santos Chavala, J. Soler
y M. Cuixart durante un campeonato de tiro con arco en el año de 1950.
Fuente: Archivo Vicenç Monguillot. Ft. SI

Del contenido del artículo de prensa reproducido en el boletín del club (*) deberíamos matizar, a la luz de los datos ahora disponibles, alguna de las afirmaciones hechas. Entre ellas cabe señalar que Eugenio-Santos Chavala no puede ser considerado uno de los fundadores del Montjuïc, dado que en el listado de socios más antiguo de los conservados aparece su alta como con fecha del 30 de diciembre de 1946 y con el número 48 de socio (**), mientras que de manera comunmente aceptada se ha venido en convenir que los socios fundadores fueron catorce.

Recorte de la página 3 del Libro de Socios del
Club Natación Montjuïc del año 1957.
Fuente: Archivo del CNM

Teniendo en cuenta que en algunos momentos de la vida del club el concepto de fundador se ha hecho extensivo a otros de los socios iniciales y, más específicamente, a los integrantes de la Junta Consultiva formada por los primeros 25, si que podría quedar justificado que en algún momento le fuera aplicado este concepto. No nos consta tampoco que llegara a formar parte de la Junta Directiva del club; al menos no a la del año de 1968, cuándo entra de presidente Diego Devesa Palomera que toma la decisión de reducir de forma drástica el número de integrantes de ésta, que queda formada por sólo siete directivos.

Estos matices no desmerecen en nada la figura del socio Eugenio-Santos Cahavala Ibort, que en consideración de sus méritos acumulados a lo largo de una dilatada carrera deportiva mereció recibir en el año 1993 la medalla con que la Generalitat de Cataluña distinguía a los 'Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya'

Memòries del Montjuïc

(*) Por las fechas y el contexto, el diario donde se publicó el original reproducido en el boletín del club podría ser el Avui (1976-2011).

(**) Por aquellas cosas de los archivos de las entidades deportivas, generalmente no muy bien conservados, el primer Libro de Socios con carácter oficial conservado en el C.N. Montjuïc es del año 1957. No obstante si se puede afirmar que el número de socios fundadores es de 14 personas, encabezadas por Martí Planas y Vicenç Esquiroz, socios 1 y 2 respectivamente en el momento de la fundación del club.

Butlletí. Un pioner del Tir amb Arc català al Club Natació Montjuïc...

Eugenio-Santos Chavala Ibort, 'Forjador de la Història Esportiva de Catalunya'

El butlletí n. 383, d'octubre de 1996, dedica un record per en Eugenio-Santos Chavala Ibort un dels socis més antics del C.N. Montjuïc, a la vegada que segurament també un dels mes desconeguts per els seus consocis. I es el cas que l'Eugenio-Santos es tota una figura destacada de l'esport català del segle XX amb característiques del que es coneixia com a 'sportman', és a dir una persona que no es podia encabir en una o dues pràctiques esportives només, sinó que el seu interés el portava a practicar-ne un gran nombre com: l'aeronàutica amb el vol sense motor; la natació i el waterpolo a les files del C.N. Catalunya, el F.C. Barcelona i el Montjuïc; la nàutica, com a practicant de la vela i el motor; el voleibol; i un bon altre seguit d'activitats esportives que inclouen l'atletisme, l'equitació o el rugbi.

Pàgina 16 del butlletí n. 386 del C.N. Montjuïc, 
corresponent al mes d'octubre de 1996.
Font: Arxiu JCE

Però en el que realment excel·lí va ser en el tir amb arc, esport del qual fou l'impulsor a Catalunya i a Espanya. Fundà l'any 1949 el Club d'Arquers de Catalunya (CAC) que juntament amb la pionera Associació Excursionista d'Etnografia i Folklore (AEEF) van constituir, sota l'impuls d'en Santos Chavala, la Federació Catalana de Tir amb Arc el mateix any de 1949, en una reunió celebrada als despatxos de 'El Mundo Deportivo'. L'acta de constitució en dona fe:

Reproducció de l'acta de fundació de la Federacio Catalana de Tir 
amb Arc, on destaca la intervenció d'en Eugenio-Santos 
Chavala Ibort, nomenat com a primer president.
Font: Arxiu de la F. C. de Tir amb Arc 

A més de ser-ne el primer president (1949-1952) en va ser també el primer campió de Catalunya l'any 1950, a la vegada que quedava com a tercer classificat en el Campionat d'Espanya del mateix any. Mes endavant fou entrenador i seleccionador de la federació catalana. Entre les seves actuacions important en aquest esport va impulsar la consecució d'un camp de pràctiques fix que es va situar en un fossar de l'entorn del castell de Montjuïc de Barcelona. Encara més endavant va ser un dels promotors de la primera galeria coberta de tir amb arc de Catalunya, l'any 1959. Va difondre diverses publicacions divulgatives d'aquest esport en els primers anys 50's, com ara el manual 'Compendio de Arqueria', redactat de manera conjunta amb un altre pioner del tir amb arc català, en Miquel Blanch Cubiña.

Enric Tarragó, R. Martí, Modesta Artigas, Eugenio-Santos Chavala, J. Soler 
i M. Cuixart durant un campionat de tir amb arc l'any de 1950. 
Font: Arxiu Vicenç Monguillot. Ft. SI

Del contingut de l'article de premsa reproduït al butlletí del club (*) hauríem de matisar, a la llum de les dades ara disponibles, alguna de les afirmacions fetes. Entre elles cal senyalar que l'Eugenio-Santos Chavala no pot ser considerat un dels fundadors del Montjuïc, atès que en llistat de socis mes antic dels conservats apareix la seva alta com amb data del 30 de desembre de 1946 i amb el número 48 de soci (**), mentre que de manera comunament acceptada s'ha convingut que el nombre dels socis fundadors fou el de catorze.

Retall de la pàgina 3 del Llibre de Socis del 
Club Natació Montjuïc de l'any 1957.
Font: Arxiu del CNM

Tenint en compte que en alguns moments de las vida del club el concepte de fundador s'ha fet extensiu a un nombre més ampli dels socis inicials i, més específicament, als integrants de la Junta Consultiva formada per els primers 25, si que podria quedar justificat que en algun moment li fos aplicat aquest concepte. No ens consta tampoc que arribés a formar part de la Junta Directiva del club, al menys no a la de l'any de 1968 en que entra de president en Diego Devesa Palomera que pren la decisió de reduir de manera dràstica el nombre d'integrants d'aquesta, que queda formada per només set directius.

Aquests matisos no desmereixen en res la figura del soci Eugenio-Santos Cahavala Ibort, que en consideració dels seus mèrits acumulats al llarg d'una dilatada carrera esportiva va merèixer rebre a l'any 1993 la medalla amb que la Generalitat de Catalunya distingia als 'Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya'

Memòries del Montjuïc

(*) Per les dates i el context, el diari on es va publicar l'original reproduït al butlletí del club podria ser l'Avui (1976-2011).

(**) Per aquelles coses dels arxius de les entitats esportives, generalment no gaire ben mantinguts, el primer Llibre de Socis amb caràcter oficial conservat al C.N. Montjuïc es de l'any 1957. No obstant si que es pot afirmar que el nombre de socis fundadors es de 14 persones, encapçalades per en Martí Planas i en Vicenç Esquiroz, socis 1 i 2 respectivament en el moment de la fundació del club.