El Montjuïc a la piscina de la Ronda...

Antecedents

Uns mesos després d'acabada la guerra civil, el novembre de 1939 es constitueix a Barcelona la societat "Baños Populares de Barcelona", BPB, com a filial de la "Sociedad General de Aguas de Barcelona", SGAB (*). La seva finalitat social recollida als estatuts es la de: 

"... la fundación y explotación de establecimientos industriales destinados a baños, piscinas, duchas, gimnasia y deportes relacionados con estos medios higiénicos y de cultura física y a prestar los referidos servicios en las mejores condiciones conocidas de perfeccionamiento en beneficio de la salud pública."

Constitució davant notari de la societat "Baños Populares de Barcelona".
Font: Arxiu AGBAR

Amb la finalitat d'acomplir els seus objectius fundacionals BPB construirà entre els anys 1939 i 1943 tres instal·lacions esportives, la primera de les quals es la ubicada a la Ronda de Sant Pau n. 46. El programa per a la seva execució es centra tres aspectes fonamentals:

• La dotació de serveis d'higiene personal

• La utilització esportiva de la piscina

• La dotació de serveis complementaris

D'aquests criteris programàtics en neix el projecte definitiu, encarregat a l'arquitecte Lluis Bonet Garí (1893-1993), que permetrà l'inici de la seva construcció, l'onze de desembre de 1939. La inauguració de la instal·lació tindrà lloc el dia 21 de novembre de 1940, menys d'un any desprès d'iniciar-se'n les obres.

Plànol de plantes i seccions de la piscina de la Ronda.
Font: Arxiu AMCB

Es construïren cinc banys particulars; 31 i 15 dutxes; 34 i 21 cabines individuals de vestidors i 62 i 44 armaris de guarda-roba, tot això per a homes i dones respectivament.

La piscina era de 18 x 7 metres, amb una fondària que anava des del metro fins als dos metres a la part fonda. En el plànol s'observa un trampolí, que creiem que mai va ser instal·lat. En qualsevol cas hagués estat un perill donada la poca profunditat. Els més veterans encara vius no en recorden pas cap element de salts i, contràriament, recorden que gairebé es tocava de peus a la part fonda. La instal·lació per la calefacció de l'aigua es feia amb una caldera que funcionava amb carbó els primers anys, per bé que mitjans els anys 40's ja es va canviar el tipus de combustible per el fuel-oil.

En relació al cost previst de la construcció el director de BPB, Juan Mercé, s'adreça per carta al de la SGAB, José Maria de Soler Nolla, exposant-li el pressupost previst i la desviació que en podríem dir raonable, en aquest termes:

Còpia de la carta adreçada per Juan Mercé al director de la SGAB
Font: Arxiu AGBAR

Fet i fet el cost estimat voltava el mig milió de pessetes, que per a l'any 1939 no eren poca cosa... A més l'explotació d'aquesta instal·lació, fou sempre deficitària i encara mes en afegir-se les altres dues que construí BPB, de manera que amb data de 14 de febrer de 1947 la SGAB s'adreça a l'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, en Josep M. Albert Despujol, per negociar la possible municipalització del servei, tot comprometent-se a construir encara dues instal·lacions similars més a Sants i a Sant Martí de Provençals. Les repetides gestions, que s'allargaren un bon seguit d'anys, no tingueren mai èxit i BPB mantingué la titularitat del 'negoci' fins a principis dels anys setanta sense que les dues noves instal·lacions s'arribessin a construir.

Retall de 'La Vanguardia Española' del 22 de novembre de 1940,
amb la noticia de la inauguració de la piscina de la Ronda.
Font: Hemeroteca La Vanguardia.

Ja tenim piscina !

El butlletí n. 2 del club informava el desembre de 1946 de la bona nova de l'aconseguiment d'una piscina llogada per als entrenaments del període hivernal, amb la foto de la piscina de la Ronda a la portada, com hem vist en una entrada anterior. El cas es que entre els anys 1946 i 1966 aquesta va ser la piscina coberta de referència per a les nedadores i els nedadors del Montjuïc.

Retall del setmanari 'Destino' del 25 de gener de 1941 donant
compta de la iniciativa de 'Baños Populares de Barcelona', 
amb la imatge de la piscina de la Ronda.
Font: Hemeroteca ARCA

El camí del contracte amb BPB no va ser mai fàcil. La societat matriu d'aquesta, la SGAB, ja tenia coll avall que la gestió de la Ronda seria deficitària, per el tipus de proposta que es feia i per els preus a que es van posar els serveis, però la realitat va superar les previsions que  se'n havien fet. Això va portar a un seguit d'estires i arronses, que afectaven al Montjuïc i al Catalunya - usufructuari de la piscina de Travessera de Gràcia - , per la pretensió raonable de BPB d'ajustar els preus de lloguer als costos reals de les instal·lacions. Sovint aquests problemes es resolien amb la intervenció personal d'en Joan Antoni Samaranch, que des de les diferents posicions polítiques que va anar ocupant dins del règim va tenir cura que aquests clubs poguessin seguir amb la seva tasca esportiva. Així, per exemple, el president Boronat va signar l'any 1956 un nou contracte de lloguer amb l'empresa propietària per un import de 4.500 pessetes mensuals que poc temps després de prendre possessió l'Esquiroz com a nou president, a finals del mateix any, es va haver de tornar a negociar. Encara l'any 1965 ambdós clubs van rebre de BPB una carta anunciant la suspensió del servei tot i que un cop més la mediació dels organismes esportius oficials resolgueren la situació.

Hi han passat tot un conjunt d'entrenadors, des dels amateurs dels començaments fins a la professionalització que s'estrena amb en Janos Gergely el gener de 1958 per a continuar, en marxar aquest a finals de 1959, amb el debut de l'Albert Medina que serà l'encarregat de fer la continuïtat entre la Ronda i la nova piscina de Folch i Torres, aquesta sí municipal i cedida en usdefruit al C.N. Montjuïc a finals de 1966.

El camí habitual d'accés a la piscina de la Ronda era el del cursetista que, un cop que finalitzava el curset arribant al grup dels que nedaven amb suficiència els 50 m., rebia una beca per a poder seguir els seus entrenaments a la mateixa piscina de Montjuïc primer i de cara a la tardor-hivern per a continuar-los a la piscina de la Ronda. A partir d'aquí es començava a entrenar normalment amb un segon entrenador o ajudant del primer entrenador, com ara han estat els Vidal, Vendrell, Carmona, Martinez Carrión o Fernández, fins al moment en que els seus progressos en els entrenaments el feien passar a dependre del primer entrenador del moment. Cal fer notar que algun d'aquests segons entrenadors també assoliren la posició de primer, com fou el cas d'en Josep Vendrell i més endavant d'en Vicenç Carmona. La 'producció' de nedadores i nedadors a la Ronda arribà a tres generacions d'esportistes del club i quasi a una quarta que ja es va formar més a Folch i Torres. 

En la primera generació ens trobem, per exemple, amb les nedadores Montse Ramos, Nuria Carmany o Mary Bernet, aquesta darrera es un cas excepcional en ser la primera nedadora del club el mateix any 1944 provinent del C.N. Catalunya i tenint en compte que els que es coneixia llavors com a 'secció femenina' no es posà en marxa fins al'any 1947, quan la Bernet ja està retirada. D'entre els nois podem recordar a en Font-Prats, Francesc Andreu, Teo Poch o Josep Cercós entre aquests pioners de la Ronda.

A la segona generació, ja més vinculada a l'època d'en Janos Gergely i de l'Albert Medina, hi trobem, entre d'altres, a noies com les Carme Ramos, M. Carme Medina, Maria Pantinat, Tina Boira o Nuria Llonch i a nois com els germans Medina, en Carles i l'Albert, Juan Antonio Molinero, Josep A. Abadias, Paco Bonet o Jaume Monzó. 

Janos Gergely a la Ronda. Albert Medina a la 'vella'
Font: Arxiu CNM i Arxiu JCE, respectivament. Fts. SI

La tercera correspon plenament a la continuïtat de l'Albert com a primer entrenador i ens trobem amb noies com ara les Rosa Segarra, Carme Nacher, Pilar Arquero o l'Elisabeth Castillo, mentre que dels nois podem recordar a l'Eduard Costa, Jordi Murio, Gabriel Navarro, Carles Sànchez o Paco Segura, d'entre tants que contribuïren als èxits d'aquesta etapa.

Encara hi hauria una quarta generació, molt a les acaballes de l'ús per el Montjuïc de la  Ronda i més centrats en la piscina de Folch i Torres, com són les Isabel Ortega, Lidia Flaqué, Merçé Pallares o els germans Hernàndez, M. Carme i Antoni, acompanyats per l'Antoni Comas, Jorge Luciano, els germans Nogueroles, en Marc Carrizo i tantes i tants d'altres.

Els resultats ja els hem anat veient i els seguirem veient en properes entrades. Sigui en actuacions com a equip o de manera individual el club anà consolidant la seva progressiva importància en el món de la natació catalana i espanyola, amb fites tan rellevants com les d'aconseguir desbancar al 'Natació Barcelona' del lloc de privilegi que havia anat ostentant en els Campionats de Catalunya des dels inicis d'aquestes competicions; primer ho varen fer en infantils els nois a Tàrrega l'any 1958, mes endavant en els absoluts les noies l'any 1961 i els nois el 1962. A més a nivell individual i des de inicis dels anys cinquantes les marques dels esportistes del club s'anaren acostant i, finalment, superant alguns rècords tant de Catalunya com d'Espanya i tant de categories com absoluts. El punt culminant d'aquesta etapa serà la medalla de plata d'en Jaume Monzó en els Campionats d'Europa de 1966 a Utrecht.

Epíleg

L'octubre de 1966 el club pren possessió de la 'nova' piscina municipal de la plaça Folch i Torres i abandona la de la Ronda. L'empresa BPB en mantindrà la gestió fins que a primers dels anys setanta aquesta passarà a ser realitzada per l'Escola Pia de Sant Antón, que la va utilitzar per a les seves activitats escolars. L'any 1987 la FCN, que està fent reformes a la piscina Sant Jordi, en pren la gestió que mantindrà fins que a primers dels anys norantes la traspassarà a un equip format per experts en gestió esportiva, que prèvia una ampliació i actualització de la gestió convertiran la instal·lació en el Sant Pau Sport Club que va gaudir d'una renovada vida al llarg d'una bona colla d'anys.

Finalment aquests darrers gestors donen per finalitzada la seva etapa i en traspassen la gestió als seus treballadors que constituïts en cooperativa l'any 2012 i amb el nom de Gimnàs Social Sant Pau emprenen aquesta nova via de retornar la instal·lació als seus orígens fundacionals de servei als barris que l'envolten, tot posant l'èmfasi en la tasca de recolzament i suport a l'acció social de l'ajuntament en aquelles ofertes a les quals no li ha estat possible d'arribar. Les dificultats de l'actual gestió en l'ordre econòmic i els seus problemes per evitar el successius desnonaments proposats han estat motiu d'informacions públiques prou continuades com perquè sigui necessari que en tornem a fer esment.

Si que cal, però, expressar el nostre suport a la gestió i a les institucions i entitats que tenen a les seves mans facilitar el desllorigador de la situació actual. Caldrà trobar la formulació adient que permeti als cooperativistes i treballadors del Sant Pau de poder fer la seva feina d'una manera menys traumàtica i angoixant del que ha estat en aquests darrers anys.

Foto del vestíbul de Sant Pau.
Font: Arxiu AGBAR. Ft. SI

Josep Castellví

(*) La societat BPB mereixerà una entrada específica on poder aprofundir, a més de en la piscina i banys de la Ronda de Sant Pau, en les altres dues instal·lacions que va construir: la de Travessera de Gràcia, usufructuada per el C.N. Catalunya, i la de la Sèquia Comtal al Clot

De verdad que no podemos hacer nada más ?...

Portada del N. 2 del boletín del C.N. Montjuïc informando
del acuerdo para el usufructo de la piscina de la Ronda
Fuente: Archivo JCE

En realidad este espacio debería estar dedicado a recordar el paso del Montjuïc por la piscina de la Ronda de Sant Pau, que entre los años 1946 y 1966 fue la instalación que permitíó a los deportistas del club mantener un nivel suficiente de forma física gracias a su piscina de sólo 18 x 7 metros. Es lo que estábamos preparando...

La realidad, sin embargo, nos ha atropellado al conocer el anunciado desahucio para este próximo viernes día 30 de abril de los actuales gestores, la sociedad cooperativa que desde el año 2012 se ha hecho cargo de mantener las instalaciones y sus actividades, aunque acentuando en estos últimos años las características de tarea social y supletoria de funciones que corresponderían a la administración, que no siempre llega a todas las urgencias.

Así en estos tiempos de pandemia la población más desfavorecida de los alrededores de la piscina han podido encontrar en los gestores y animadores del 'Gimnàs Social Sant Pau' desde una ducha reconfortante hasta la práctica de alguna de las actividades físicas que en él se desarrollan. Además las extremas condiciones impuestas por la situación a las personas sin hogar o/y sin trabajo que acoge el centro les ha llevado a complementar sus prestaciones con la entrega de ropa limpia y comida. Siempre al margen de sus posibilidades económicas han sido acogidos por los cooperativistas y trabajadores de la entidad con el máximo de apoyo y afecto. Esta actitud de servicio social complementaria o sustitutoria ha comportado déficits económicos en la gestión, a los que hay que sumar el hecho de que la propiedad venga insistiendo desde hace varios años en la necesidad que los actuales inquilinos sean desalojados de este equipamiento.

Hasta ahora, mal que bien, se han podido ir parando todas las embestidas, pero parece que ésta del viernes próximo puede ser la definitiva si entre todos no hacemos algo más que entonar las consabidas lamentaciones. La actitud de 'quiero y no puedo' del ayuntamiento de Barcelona ha sido manifiestamente mejorable. Seguro que las necesidades a que deben hacer frente son muchas y todas con un alto grado de urgencia, pero hay que recordar que ya en el Pleno del 25 de mayo del año 2018, a propuesta de la CUP, se produjo un acuerdo para la compra del edificio a sus actuales propietarios a fin de mantener la piscina y el gimnasio y poder seguir desarrollando sus actividades y prestaciones. Este acuerdo quedaba condicionado a unas disponibilidades presupuestarias que nunca existieron en realidad. En la campaña de las elecciones municipales de 2019 prácticamente todos los grupos políticos se comprometieron, una vez más, con los actuales gestores a la compra o, en última instancia, a la expropiación del edificio que ocupa el 'Gimnàs Social Sant Pau'... pasados ​​casi dos años de las últimas promesas la realidad presenta la cara del desahucio anunciado, si no hay acciones que lo puedan paralizar.

Desde este nuestro pequeño rincón de las redes animamos a todas las personas que puedan colaborar en detener este injusto desahucio del día 30 de abril a sumarse a las iniciativas que los gestores del 'Gimnàs Social Sant Pau' están efectuando. Sería bueno conseguir que la piscina cubierta en funcionamiento más antigua de Cataluña no desaparezca para siempre, como hemos visto pasar en tantos y tantos otros casos con instalaciones similares...

Memòries del Montjuïc

De veritat que no hi podem fer res més ?...

Portada del N. 2 del butlletí del C.N. Montjuïc informant
de l'acord per l'usdefruït de la piscina de la Ronda
Font: Arxiu JCE

En realitat aquest espai hauria d'estar dedicat a recordar el pas del Montjuïc per la piscina de la Ronda de Sant Pau, que entre els anys 1946 i el 1966 va ser la instal·lació que permetia als esportistes del club de mantenir un nivell suficient de forma física gràcies a la seva piscina de només 18 x 7 metres. Es el que estàvem preparant...

La realitat, però, se'ns ha tirat al damunt amb l'anunciat desnonament per aquest proper divendres dia 30 d'abril dels actuals gestors, la societat cooperativa que des de l'any 2012 se'n ha fet càrrec de mantenir les seves activitats tot i accentuant en aquests darrers anys les característiques de tasca social i supletòria de funcions que correspondrien a l'administració, que no sempre arriba a totes les urgències.

Així en aquests temps de pandèmia la població més desfavorida dels encontorns de la piscina han pogut trobar en els gestors i animadors del Gimnàs Social Sant Pau des d'una dutxa reconfortant fins a la pràctica d'alguna de les activitats físiques que s'hi desenvolupen. A més les extremes condicions imposades per la situació a les persones sense llar o/i sense feina que acull el centre els ha portat a complementar les seves prestacions amb el lliurament de roba neta i menjar. Sempre, al marge de les seves  possibilitats econòmiques, han estat acollits per els cooperativistes i treballadors de l'entitat amb el màxim de recolzament i afecte. Aquesta actitud de servei social complementària o substitutòria ha portat a dèficits econòmics en la gestió, als quals cal sumar el fet que la propietat vingui insistint des de fa uns quants anys en la necessitat que els actual llogaters siguin desallotjats d'aquest equipament.

Fins ara, mal que bé, s'han pogut anar parant totes les embranzides, però sembla que aquesta del divendres vinent pot ser la definitiva si entre tots i tot-hom no hi fem alguna cosa més que lamentar-nos'en. L'actitud de 'vol i dol' de l'ajuntament de Barcelona ha estat manifestament millorable. Segur que les necessitats a que han de fer front són moltes i totes amb un elevat grau d'urgència, però cal recordar que ja en el Ple de 25 de maig de 2018, a proposta de la CUP, es va produir un acord per a la compra de l'edifici als seus actuals propietaris per tal de mantenir la piscina i el gimnàs i poder seguir desenvolupant les seves activitats i prestacions. Aquest acord quedava condicionat a unes disponibilitats pressupostàries que mai van existir en realitat. A la campanya de les eleccions municipals de 2019 pràcticament tots els grups polítics es van comprometre, una vegada més, amb els actuals gestors a la compra o, en última instància, a l'expropiació de l'edifici que ocupa el Gimnàs Social Sant Pau... passats quasi bé dos anys de les darreres promeses la realitat té la cara del desnonament anunciat, si no hi han accions que el puguin paralitzar.

Des de el nostra petit racó de les xarxes animem a totes les persones que puguin col·laborar en aturar aquest injust desnonament del dia 30 d'abril a sumar-se a les iniciatives que els gestors del Gimnàs Social Sant Pau estan tirant endavant. Seria bo aconseguir que la piscina coberta en funcionament més antiga de Catalunya no desaparegui per sempre, com hem vist passar en tants i tants d'altres casos amb instal·lacions similars...

Memòries del Montjuïc

Boletín. Los últimos olímpicos del Montjuïc

En la sección del 'Boletín' que hoy publicamos podemos ver la portada y dos páginas del nº 391 de enero de 2001, donde conoceremos la información relativa a los últimos olímpicos del club, que lo fueron en natación en los JJ.OO. de Sidney 2000. Se trata de Natalia Cabrerizo y de Jordi Carrasco. En Natalia se da la circunstancia de ser hija de Victor Cabrerizo, un histórico nadador y atleta de los años sesenta y setenta de la entidad. El caso de Jordi Carrasco es el de un nadador nacido en Manresa y crecido el el desaparecido C.N. Manresa que ingresó en Montjuïc unos años antes de los juegos para entrenar a las órdenes de Jordi Murio. El comentario que complementa la portada corre a cargo del mismo Murio. Desgraciadamente para el club, Jordi termina su acertado escrito con una especie de autoprofecía que se ha cumplido, pero al revés...

Boletín del CNM nº 391 de enero de 2001.
Fuente: Archivo JCE. Ft. SI

Memòries del Montjuïc

Traducción:

Articulo de opinión - El espíriu olímpico

Por Jordi Murio Fisa

Ya son veinticuatro los olímpicos de nuestro Club. Natalia Cabrerizo y Jordi Carrasco, con su presencia en Sidney, han redondeado la cifra de dos docenas de olímpicos forjados con los colores blanquiverdes del Club Natació Montjuïc. Tenemos entendido que el Olimpismo es el máximo exponente del deporte y uno de los más imnportantes ​​dentro de la sociedad actual. Las audiencias de televisiones y todo lo que mueve - socialmente y políticamente - el deporte y la competición, nos dice que no nos podemos sustraer de este movimiento y que todo lo que se hace en este entorno, entrenamientos, competiciones de todo tipo, planificaciones, etc, etc..., se puede considerar como elementos básicos para intentar llegar a participar en unos Juegos Olímpicos. Lo que suele ocurrir es que no todo el mundo puede llegar, por varias razones y por las propias leyes del mundo del deporte. Pero, insistir y no abandonar en el intento, pienso, que es la obligación moral de todas las personas que configuran una sociedad, tan sólo tenemos que repasar el libro del 50 aniversario (páginas 48, 69, 88, 115, 136, 169, 208, 214, 215, 216 y 217) para ver que lo que hicieron estos señores debería tener una continuidad en el talante de la vida social y deportiva del Club. Todos ellos, y alguno más, han hecho posible que tengamos una amplia lista de olímpicos, un excelente currículo de resultados a nivel regional, estatal y intemacional y que tengamos una instalación polideportiva propia que ha sido y debería continuar siendo la sana envidia de otros clubs.

En el transcurso de los 56 años de nuestro Club hemos pasado por diversas vicisitudes, pero se ha contribuido eficientemente a conformar la historia del CNM a través del mundo de la competición como, paralelamente, tampoco hemos estado exentos de la vertiente de formación y educación deportiva, en cualquier edad y sexo. Actualmente, nuestra sociedad, nos lleva hacia una filosofía del deporte recreativo y de salud y con la tendencia de competición menos reglada. Este tipo de deporte y lo que conlleva su filosofía no es malo, sin embargo, pienso que en un club como el nuestro pueden convivir las dos tendencias. Mejor dicho, un club como el nuestro tiene la obligación de intentar desarrollar correctamente las dos facetas del deporte, eso si, con la fuerte voluntad de entendernos y de buscar el equilibrio justo para hacer funcional la pirámide estructural y organizativa y con la ayuda necesaria para que el alto rendimiento sea, en parte contemplado por los estamentos oficiales. Nuestros socios, si repasan los objetivos de nuestra fundación (p.20, libro 50 aniversario), deben tener la sensibilidad especial para que la función social y deportiva no salga de nuestros orígenes iniciales.

Si somos lo que somos, es gracias a nuestra historia y no deberían perderse ni olvidar nuestros orígenes. Como dice la canción del cantautor valenciano Raimon, "quien pierde los orígenes pierde la identidad". Actualmente están abiertos unos periodos llenos de incertidumbre, pero sin embargo no estaría mal que lo tengamos lleno de esperanzas y confiando, sin vacilaciones, en lo que hemos hecho siempre y sin amputar parte de nuestros orígenes. Quien no piensa así, pienso que no sabe dónde está. Enhorabuena para los 24 olímpicos, para las personas han colaborado para que el Club Natació Montjuïc os pueda tener en su  historia y esperamos encontar a otras para que no seaís los últimos.

Butlletí. Els últims olímpics del Montjuïc...

A la secció del 'Butlletí' d'avui hi trobem la portada i dues pàgines del n. 391 de gener de 2001, on coneixerem la informació dels darrers olímpics del club, que ho foren en natació als JJ.OO. de Sidney 2000. Es tracta de la Natalia Cabrerizo i d'en Jordi Carrasco. En la Natalia es dona la circumstancia de ser filla d'en Victor Cabrerizo, un històric nedador i atleta dels anys seixantes i setantes de l'entitat. El cas d'en Jordi Carrasco es el de un nedador nascut a Manresa i crescut el el desaparegut C.N. Manresa que ingressà al Montjuïc uns anys abans dels jocs per entrenar a les ordres d'en Jordi Murio, l'entrenador en aquells anys. El comentari que complementa la portada corre a càrrec del mateix Murio. Malauradament per el club, en Jordi acaba el seu encertat escrit amb una mena d'auto-profecia que s'ha acomplert, però a l'inrevés... 

Butlleti del CNM n. 391 de gener de 2001.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Memòries del Montjuïc

Sprints. El 'Natació' y el Athlètic tiran de la cuerda...

Final olímpica de lucha a la cuerda en Amberes 1920, el ganador es el equipo
de la policía de Gran Bretaña, en el fondo con pantalón oscuro.
Fuente: Página web de la TWA de Gran Bretaña

La lucha a la cuerda puede ser un entretenimiento sin más ni más. Tradicionalmente ha sido una actividad deportiva de carácter popular habitual en fiestas y celebraciones. No es tan conocido, sin embargo, que en otro tiempo fue considerada una modalidad oficial del atletismo en los primeros años del siglo XX, a la vez que hasta en cinco ocasiones formó parte del programa olímpico, desde los JJ.OO de Paris del año 1900, hasta los de Amberes en 1920.

Hoy existe la "Tug of War International Federation", TWIF, como responsable mundial de la práctica competitiva de este deporte. La traducción mes literal sería la da 'Lucha de tira y afloja' (*).

Resultado de la lucha a la cuerda a los JJ.OO, de 1900 a 1920
Fuente: Elaboración propia a partir de la web de la TWIF

El caso es que en Cataluña en celebraciones como las de las Fiestas de la Merced ya en 1902 se anunciaba la competición de la lucha a la cuerda, dentro de las pruebas de atletismo organizadas por la 'Federación Gimnástica Española', con carácter internacional.

Unos años más tarde, en abril de 1908, el pionero y propagandista del deporte catalán, Josep Elias Juncosa, 'Corredisses', comentando un festival atlético en "La Veu de Catalunya" nos hace saber que:

"... Después se efectuó la lucha a la cuerda que veíamos por primera vez en un programa de atletismo, y que resultó bonita de verdad; 10 hombres por cada lado tirando con todas sus fuerzas, hacían un efecto verdaderamente hermoso..."

La playa del C.N. Barcelona, ​​en la escollera de levante, resultaba un escenario adecuado para el desarrollo de este tipo de pruebas, por lo que la prensa de la época, ya en el año 1918, deja constancia gráfica de su celebración dentro del conjunto de entrenamientos físicos programados por el entrenador del club, el señor Berglound.

En un momento determinado de marzo de 1920 la sección de deportes del "Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Industria", CADCI, tan activa en aquellos años, convoca a los clubes deportivos de la provincia de Barcelona para el primer Campeonato Provincial de lucha a la cuerda, que se celebrará a lo largo del mes de marzo con el reglamento que se les remite a las respectivas entidades.

Recorte de "La Veu de Catalunya" del 23 de febrero de 1920 
haciendo público el reglamento por el que se regirá el primer 
Campeonato Provincial de lucha a la cuerda.
Fuente: Hemeroteca ARCA

Estuvieron presentes sólo tres entidades: el mismo CADCI, el "Ateneu Enciclopèdic i Popular", AEP, y el C.N. Barcelona, ​​que resultó ganador con el equipo formado, entre otros, por: Lasplazas, Tusell, Casas, Noël, Ll. Gibert, Menéndez y Barba. En segundo lugar quedó el CADCI y la última posición fue para la AEP

El equipo de lucha a la cuerda del 'Natación' Barcelona en plena acción.
En primer término Lluis Gibert, olímpico en waterpolo en Amberes 1920 (**).
Fuente: Todocolección

En los años posteriores, desde el 1921 al 1923, el mismo CADCI se encarga de organizar el Campeonato de Cataluña de la especialidad contando con la aprobación de la Federación Catalana de Atletismo, que lo incluye en su calendario oficial. En el de 1921 el 'Natació' Barcelona es coorganizador. En su reglamento indica que los equipos serán considerados de peso ligero hasta los 500 kilos y de peso libre los que sobrepasen esta cantidad. Los equipos son formados por ocho personas y pueden tener dos suplentes cada uno. El campeonato se programa para el día 9 de abril en la playa del 'Natació'.

En 1922 se disputa la segunda edición del Campeonato de Cataluña con los equipos del CADCI, 'Natació', Europa, España y la AEP. En el peso fuerte o libre el Barcelona consigue la segunda posición, detrás del Europa que resultó ganador. Este año la competición dejó la playa y pasó a hacerse en el "Estadi Català", realización del arquitecto y deportista del C.N. Barcelona Jaume Mestres, inaugurado en 1921 en el lugar que ocupaba la cantera de "La Foixarda" en la montaña de Montjuïc.

En el III Campeonato de Cataluña de 1923 la participación es un poco más diversificada. La jornada final tiene lugar este año en el campo de fútbol de la calle Industria, perteneciente al F.C. Barcelona. A la no participación del C.N. Barcelona debemos contraponer que el C.N. Athlètic se estrena en este tipo de prueba, quedando en segundo lugar detrás del equipo del CADCI que, como hemos visto, disponía de mas experiencia. En tercer lugar se clasificó el Ateneo Badalonès.

Recorte de "El Mundo Deportivo" del 20 de abril de 1923
con los resultados del III Campeonato de Cataluña.
Fuente: Hemeroteca "Mundo Deportivo"

Es de suponer que, en un momento u otro, los equipos de lucha a la cuerda del Athlètic y del Barcelona habrían medido sus fuerzas respectivas y que este encuentro podría haber tenido lugar en la playa de la Barceloneta... pero en este momento no tenemos constancia de este hecho.

Las competiciones de "Tug of War" se siguen celebrando en todo el mundo, con especial incidencia en el continente asiático. La "Tug of War International Federation", TWIF, se hace cargo en su vertiente competitivo.

JCE

(*) La lucha a la cuerda recibe diversos nombres según las zonas del pais en que se disputa: juego de la cuerda, juego de la soga, tira y afloja, batalla de fuerza, sogatira o cinchada. 

(**) Lluis Gibert Riera será el portero del equipo de waterpolo del C.N. Barcelona que conformando la selección española inaugurará la participación olímpica de la FENA, ahora RFEN, en los JJ.OO de Amberes de 1920. Del equipo de la lucha a la cuerda le acompaña ademá Alfons Tusell y de no haber fallecido en accidente de moto el 16 de mayo de ese mismo 1920 habria estado en Amberes a su vez Joan Barba, el cenebista  'sportmen' estrella del F.C. Barcelona, waterpolista y gran aficionado a las carreras de motociclismo. En el debut del waterpolo español en los JJ.OO. acompañó también a Lluís su hermano Francesc de S. Gibert Riera, el promotor de la Piscina Municipal de Montjuïc.