(C. de S.). Presidents (II). Joan Boronat Carner, 'Janot'... pilot d'hores difícils

El context...

Tot i que el primer president del Club Natació Montjuïc - llavors de Educación y Descanso - és en José Muñoz, Jefe de Deportes de dita organització, sabem que 'de facto' qui en va exercir el càrrec fou en Vicenç Esquiroz Soliva, de qui ja hem vist la seva semblança com a primer president de l'entitat.

El cas és que l'Esquiroz assumia també les funcions d'entrenador i ensenyant de natació dels primers cursets de l'entitat, càrrecs que havia de fer compatible amb la seva tasca professional com a empleat de l'empresa Riegos y Fuerza del Ebro - la mítica Canadenca - i la dedicació periodística a 'El Mundo Deportivo', 'El Correo Catalán', 'La Hora XXV' i altres mitjans de comunicació.

Es fa evident que en Vicenç necessita d'un relleu en alguna de les seves funcions al sí del Montjuïc. La solució escollida és la de traspassar la presidència del club a en Joan Boronat Carner 'Janot' (1919-1993), el qual se'n fa càrrec primer de manera accidental, fins a ser confirmat en el seu nomenament per la Federació Catalana de Natació (FCN).

El club transitava el que s'ha descrit com 'els anys heroics', quan el 1946 just dos anys desprès de la seva fundació, veient que l'adscripció política a la Obra Síndical de Educación y Descanso (EyD) no aporta cap de les millores logístiques i materials promeses cal trobar la manera de refundar l'entitat sobre noves bases, encara que això representi sortir de sota del paraigües de l'organització franquista.

A aquesta tasca és a la que és va encomanar en 'Janot' Boronat, soci fundador i un dels més entusiastes col·laboradors del club. Esportista en actiu en natació i waterpolo, però especialment en el rugbi que és el seu esport de referència. Com que fins a l'any 1947 el Montjuïc no disposa de secció de la pilota oval, els seus devots - que n'hi ha un grapat - és refugien en l'equip de rugbi del Real Club Deportivo Español; i allà és on trobem jugant a en Boronat, junt amb els Puigdevall, Tauler i algun altre més dels fundadors i primers socis del club... 

Equip del 'C.N. Montjuich de Educación y Descanso' que a l'octubre de 
1944 participa a Madrid en un campionats de l'organització síndical. 
Nederman, Domenech, Ruiz, Boronat, Guacsh, Florensa, Moreno i 
Puigdevall; mig ajupit, A. Devesa; asseguts Moreso, 
Murgadas, Bru, G. Carmany i Piqueras.
Font: Arxiu JCE, fons família Puigdevall. Ft. E. Alvaro

De les hores difícils a una certa normalitat...

La segona presidència del Club Natació Montjuïc abasta un  període de poc més de deu anys, entre 1946 i 1956. 

El vessant social i logístic

A l'arribada del nou president la jove entitat és en veritable perill d'afrontar la seva desaparició, a causa dels incompliments dels ajuts materials i estructurals que s'havia compromès d'afrontar EyD; de manera que a l'estiu de 1946 es planteja una separació definitiva de l'esmentada obra sindical, que finalment s'assoleix en termes amistosos.

Retall de la informació publicada a 'El Mundo Deportivo' del 11 d'agost de 1946,
 amb la noticia de la separació definitiva entre el C.N. Montjuïc i 'EyD'.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A la noticia que reproduïm el president accidental, 'Janot' Boronat, afirma que:

"Ha terminado pues el pleito planteado con respecto a la actuación futura de nuestra entidad. La labor no es ciertamente fácil, aunque son mayoria los socios que están junto a la entidad en estos momentos difíciles..."

La nova junta treballa per refer l'ambient i la cohesió social i un dels elements emprats és la publicació del butlletí del club, quin primer número veu la llum el mes de novembre de 1946, amb el titular a la serva portada de "Adelante con el C. N. Montjuich !".

Al mateix temps, s'intensifica la recerca de local social i d'una piscina coberta per a poder seguir la preparació a l'hivern. De manera provisional, fins a poder tenir la pròpia instal·lació, la necessitat de piscina coberta queda resolta llogant uns horaris determinats la de Baños Populares de Barcelona, ubicada a la Ronda de Sant Pau n. 40. Malgrat les seves reduïdes dimensions presta un servei inestimable en la millora esportiva del club... però la provisionalitat de la mesura s'ha d'allargar per quasi vint anys.

En entrevista publicada a El Mundo Deportivo del 23 de novembre de 1946 el president del club ho explica així:

"... 'Baños Populares de Barcelona S.A.', con su altruismo deportivo suficientemente probado, ha concedido para nuestro club unos espacios en la piscina establecida en la Ronda de San Pablo... que el C.N. Montjuich usufructuará deportivamente... en condiciones parecidas a las que se posee el C.N. Cataluña en el establecimiento de la citada razón comercial en la Travesera."

Altrament ja a l'any 1948 s'inicien les gestions prop de l'ajuntament de Barcelona per tal d'aconseguir la cessió d'un espai on encabir-hi la piscina coberta del Club Natació Montjuïc. En aquestes gestions es compta amb la col·laboració activa del que va ser primer regidor d'esports de tota Espanya i President d'Honor del club, en Epifani de Fortuny i Salazar. Les gestions s'orienten cap a un model similar al seguit per el Barcelona en la construcció de la seva piscina de l'Escollera, consistent en l'obtenció d'una cessió a llarg termini de sol públic on construir amb finançament propi l'anhelada instal·lació.

En relació a l'assoliment del local social, primer assistim a una constant successió de bars i altres espais on no s'arrela l'entitat, fins arribar a les acaballes de l'any 1949, quan finalment es troba una sala adient  on el C.N. Montjuïc s'hi ha d'estar per més de trenta-sis anys; és tracta del local conegut com a Chipiron, ubicat al n. 88 del carrer Paral·lel.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 20 de gener de 1950 amb la noticia del nou 
estatge inaugurat per el Club Natació Montjuïc al carrer de Paral·lel.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Per tal d'aconseguir llogar el Chipiron i obtenir els permisos necessaris per a celebrar-hi activitats culturals i recreatives - teatre, festivals, ball, gimnàs - el club va haver de passar un procés de normalització davant del Cobierno Civil de Barcelona que va suposar la definitiva legalització de l'entitat en els termes exigits per la Ley de Asociaciones del 30 de juny de 1887 - vigent aquells anys -, cosa que en el moment de la seva inscripció davant de la FCN el 1944 no s'havia fet.

Així, amb data d'entrada del govern civil del 24 de desembre de 1949 trobem els primers estatuts del club que suposadament van ser redactats i aprovats per la FCN amb data del dia 1 de desembre de 1946, com és pot comprovar amb la imatge de la darrera pàgina que mostrem:

Darrera pàgina dels primers estatuts del C.N. Montjuïc, entrats al 
govern civil de Barcelona amb data de 24 de desembre de 1949.
Font: Arxiu PME del GCBCN

El cas és, no obstant, que tant els estatuts com l'acta de constitució que els acompanya van ser redactats a correcuita el mateix desembre de 1949, per tal de complir les condicions imposades per la llei d'associacions, i que havia de permetre al govern civil  de ser inscrits en el registre corresponent, amb la consegüent obtenció dels permisos necessaris per la obertura del nou local social.

Ho podem afirmar rotundament basant-nos en dues realitats complementàries:

• En primer lloc, la aparença de legalitat de la signatura l'any 1946 del president de la FCN decau si es comprova que la rúbrica hauria de ser del senyor Lluís Santacana i Faralt, qui en va ser el 9è president entre el període 1943-1948. Mentre que qui firma en el seu lloc, encara que amb data falsa, és en Manuel Basté i Duran, president de la federació de 1948 a 1950. De manera que en fer-se el document realment el desembre de 1949 s'acudeix a recollir la signatura de qui en el moment és el president de la FCN, el senyor Basté

• El segon argument incontestable és el testimoni de qui va tenir l'encàrrec de formalitzar l'arrendament del Chipirón, que no és altre que en Diego Devesa Palomera - soci fundador i president del club entre 1968 i 1972 -. En l'entrada d'aquest bloc titulada 'Butlletí. Tardor de 1986, alegries i tristors...' reproduïm un article del mateix Devesa publicat a la revista social sota el títol de 'Requiem por una ilusión' on, entre d'altres coses, explica la visita al cap de negociat del govern civil a qui va correspondre de fer els tràmits per el lloguer del local:

"El Jefe de Negociado soltó un buen rollo y nos recomendó un libro suyo, que naturalmente compamos. Pidió el acta fundacional y los Estatutos para inscribir al club en el registro (de asociaciones), lo que constituia el primer trámite. No teníamos nada. Aprisa y corriendo, redacté el Acta Fundacional para que luego lo fueran firmando los socios fundadores, y luego los Estatutos, para lo cual me ayudé de los del R.C. de Polo y los del C.N. Barcelona, que tenia a mano. Luego todo fueron instancias y pólizas, hasta que conseguimos el permiso de apertura..." (1)

Seguint amb la idea de construir la seva pròpia piscina coberta, la junta presidida per en 'Janot' Boronat, un cop descartada una primera opció al Paral·lel, és decideix per impulsar la ubicació al solar de la Ronda de Sant Pau resultant de l'anorreament l'any 1936 de la presó de dones de la Reina Amàlia. El projecte, definit l'any 1951, demana la cessió del solar annex a la Ronda de Sant Pau i al carrer de Les Flors, ocupat ara per l'Institut Milà i Fontanals. 

A aquest efecte s'incoa davant del servei d'urbanisme i obres públiques de l'ajuntament de Barcelona l'expedient n. 672, on s'inclouen plànols de l'avantprojecte de piscina, així com l'alineació de carrers on es vol encabir, a tocar de la Ronda de Sant Pau.

 

Portada de l'expedient 672 iniciat per el C.N. Montjuïc davant de l'ajuntament 
de Barcelona per aconseguir la  cessió de part del solar de l'antiga presó 
de la Reina Amàlia. Instància del president Joan Boronat 
sol·licitant l'adjudicació dels esmentats terrenys.
Font: Arxiu Històric de Barcelona. AHCB

L'avantprojecte a que és refereix la instància inclosa en l'expedient analitzat és el que va ser redactat, el gener de 1951, per l'arquitecte Joan Pujadas i aprovat per la regidoria d'esports en el seu moment. Com manifesta Joan Boronat en l'exposició de motius del document que reproduïm:

"... con fecha 16 de enero del año en curso la Iltre. Comisión de Deportes de ese Excmo. Ayuntamiento aprobó el anteproyecto de construcción de una piscina para el Club (Natación Montjuich) mencionado, cuyo emplazamiento se fijaba en el solar, propiedad del A yuntamiento, de la antigua Carcel de Mujeres en su lado derecho entrando."

mentre que en la part del suplicatori de la instància sol·licita:

"Que previos los trámites reglamentarios esa Corporación, que V.E. tan dignamente preside, apruebe los lindes del solar donde deberá construirse la piscina de acuerdo con el anteproyecto aprobado y la iniciación del expediente de cesión, en la forma legal pertinente, de este solar al Club Natación Montjuich, en la forma que estime oportuna esa Corporación,"

Vista exterior, tocant a la Ronda de Sant Pau, de l'avantprojecte de piscina coberta del 
C.N. Montjuïc aprovat per la Comissió d'Esports municipal del 16 de gener de 1951.
Font: Arxiu JCE

S'enceta així un camí que, malgrat semblar planer, ha de durar encara quinze anys més fins a veure la inauguració efectiva de la piscina de la Reina Amàlia, tot i que no pas emplaçada al solar previst, ni construïda per el mateix Montjuïc, sinó en un espai proper de la mateixa plaça i construïda directament per l'ajuntament de Barcelona... paciència...

En l'aspecte social, la junta presidida per en Joan Boronat pateix un vot de censura en la que va ser la segona Assemblea General de l'entitat, celebrada al Chipirón el 29 de novembre de 1952. Al sí del club hi ha mala maror provocada per dos fets esportius significatius:

• D'una banda l'acceptació per la junta de la dimissió presentada per en Josep Clemente com a entrenador del primer equip de natació i waterpolo, sobre el qual recauen algunes queixes d'esportistes de l'entitat

• El segon i més determinant és la decissió de la junta directiva d'incloure al nedador i waterpolista Ricard Llordachs - exsoci del Montjuïc - a l'equip s'ha desplaçat al sud de França en la primera sortida internacional del club, essent així que en Llordachs des de finals de la temporada anterior ha fitxat i juga per el C.N. Barcelona

El vot de censura és votat favorablement per 28 vots, amb 24 de contraris i 18 abstencions, provocant la dimissió del president i de tota la resta de la junta directiva. La crisi es resol amb la convocatòria de nova elecció de president, a la qual l'única candidatura presentada és la del mateix Boronat, que resulta confirmat en el càrrec per la FCN amb data del 12 de desembre de 1952. Sobre aquest incident el mateix 'Janot' publica al butlletí del club un article intitulat "Mi actitud", on afirma:

"He pedido orientaciones con miras al porvenir del Club, he procurado, olvidando cosas personales, anular discrepancias y unir voluntades, pero las dificultades subsisten y es por ello que, antes de desistir de mi intento y propósito, prefiero 'jugar la última carta'... en beneficio de nuestro Club....

Me consta, no obstante y por anticipado, que se ha comentado ya con acritud mi actitud y que alguien o algunos esperan el fallo de mis gestiones para poder adoptar la posición tan cómoda de 'ya  os lo decía yo' pero, con todo, tengo el firme propósito de hacer lo que humanamente esté a mi alcance para lograr la cristalización de los deseos de la mayoria, y siempre... en beneficio de nuestro Club..."

Article publicat al butlletí social en el n. 42, de febrer de 1953.
Font: Arxiu JCE

Superat l'entrebanc, la nova junta ha de prosseguir les gestions de tot tipus, accentuant la insistència davant l'administració local de Barcelona per a l'aconseguiment de la necessària piscina coberta.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 14 de novembre de 1954, 
amb declaracions d'en 'Janot' Boronat donant noves sobre 
la construcció de l'anhelada piscina coberta.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A l'entrevista recollida per el diari esportiu, el president Boronat mostra la seva malfiança davant algunes actuacions de l'ajuntament de Barcelona que entorpeixen la sol·licitada solució per a la construcció de la piscina coberta del Montjuïc:

"... pese a la buena voluntad de los Tenientes de Alcalde, en los departamentos municipales se nos creó una obstrucción... poniendo trabas a nuestros proyectos, dando largas al asunto, quizá convencidos que el tiempo era nuestro peor enemigo...
Cuando se solicitaron los terrenos de la Ronda de San Pablo, en el propio Ayuntamiento surgió la oposición declarando que la zona en que queríamos construir la piscina estaba reservada para jardines."

preguntat per el periodista de 'El Mundo Deportivo' perquè no volen construir la piscina en un altre indret, Boronat afirma:

"Porque se nos había prometido aquellos terrenos. Y porque en una labor sobrehumana logramos el dinero suficiente para iniciar las obras. Pero todos estos esfuerzos se estrellaron ante la resistencia burocrática de determinadas oficinas municipales... Nuestra confianza (ahora) está puesta en el ilustre don Carlos Pena Cardenal, deportista que conoce los problemas del deporte 'amateur' y concretamente de la natación..." 

Sense fer cap judici de valor sobre l'impacte d'aquestes declaracions, si que podem constatar que ja han passat sis anys des de l'arrencada de la lluita per a la piscina coberta del Montjuïc, i que encara n'han de passar dotze més fins a la inauguració de la mateixa, el 4 de juny de 1966. (2)

Del vessant esportiu...

Els dirigents del novell club tenen clar que per subsistir en l'ambient de la natació d'aquells anys no n'hi ha prou amb ser una entitat més. Aspiren a sobresortir dins del conjunt de la natació catalana i espanyola.

I com aconseguir-ho quan encara no es disposa de figures esportives amb resultats rellevants ?. L'Esquiroz i el Boronat tenen les seves idees sobre el particular. El primer promociona - i quasi s'inventa - una prova de natació que serveix per a evidenciar el potencial d'una societat de natació: el relleu dels 100 x 100 metres lliures. Calen cent nedadors per a nedar cadascun cent metres. La marca final pot donar lloc a 'records' català, espanyol, ibèric i d'altres àmbits més extensos; però aquesta prova mai ha tingut reconeixement oficial de les respectives federacions. 

Dit i fet, l'estiu de 1949 el Club Natació Montjuïc fa el primer intent coronat per l'èxit, tot establint un 'rècord' català i espanyol, amb un temps de 2 h. 54 m. i 44 s.. El club interessa de la FCN la homologació corresponent, però aquesta no arriba mai.

Titular de 'La Hoja del Lunes' de Barcelona del 3 d'octubre de 
1949, amb l'anunci del primer 'rècord' de la distància 
aconseguit per el C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca ARCA

Foto de grup dels participants en el primer 'record' del club dels 100 x 100 
lliures el diumenge 2 d'octubre de 1949, a la piscina de Montjuïc.
Font: Arxiu CNM. Ft. SI

Imatge de la mateixa prova, però en l'edició de l'any 1961, quan és recupera 
el 'rècord' espanyol i ibèric de la distància. A la foto en Joan Boronat 
controlant la sortida del relleu del veterà Teo Poch. 
Font: Arxiu JCE. Ft. Font Gasol

L'altre mostra de força esportiva la proposa i organitza en Joan Boronat, i consisteix en aprofitar que a la tradicional 'Travessia del Port de Barcelona' hi ha establert un trofeu anomenat Gil i Arnau (3) que se'l adjudica en cada edició l'entitat que arriba a classificar més nedadors en la travessia gran masculina, que és sempre la més concorreguda. 

Des de l'any següent al de la seva constitució el Montjuïc s'ha conjurat per a ser el club que aporta més nedadors a la prova dels 3.800 m. del port de Barcelona, aconseguint-ho sense interrupció entre 1945 i 1962, és a dir al llarg de divuit anys consecutius.

Imatge dels membres del Montjuïc participants a la dinovena edició de la Travessia 
del Port de Barcelona de l'any 1946. Al quadrant esquerra, dempeus, 
s'identifica als Roca, Boronat, Puigdevall (S) i Tauler.
Font: Arxiu JCE, fons família Tauler. Ft. SI

Trofeu Gil i Arnau de la Travessia del Port de Barcelona 1944-1963 (*)

(*) Any, nombre de classificats i club guanyador

Font: Elaboració pròpia a partir del 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona' (4)

Del quadre resum del Trofeu Gil i Arnau exposat se'n desprenen algunes consideracions:

• Els anys amb més participació de nedadors del Montjuïc - en vermell - superen els setanta nedadors classificats

• Els d'una participació menor, al marge de l'arrencada dels anys 1945 i 1946, són els darrers - en blau - i especialment els dos últims de 1961 i 1962

• En general la participació de nedadors del C.N. Montjuïc ha estat quasi sempre per sobre dels cinquanta inscrits 

Tant el descens de participació dels darrers anys, com el fet de que a partir de 1963 aquest trofeu deixi de tenir especial significació per al Montjuïc, es deu al fet que al 1961 l'equip femení i al 1962 el masculí del club aconsegueixen desbancar, per primer cop a la història de la competició, al degà Club Natació Barcelona del títol de campió del Campionat General de Catalunya de natació, de manera que s'assoleix plenament la notorietat desitjada per la via dels resultats esportius.

En la presidència d'en Joan Boronat  l'activitat esportiva de la natació i el waterpolo del club va guanyant protagonisme. Així, per exemple, el Montjuïc, amb organització conjunta amb el C.N. Catalunya, és la primera entitat a presentar a Barcelona el que llavors és coneix com a 'ballet aquàtic' i la premsa bateja amb el nom de Escuela de Sirenas, aprofitant l'estrena a Catalunya i Espanya de la pel·lícula homònima. 

El primer ballet a fer les seves exhibicions al país és el de l'equip del Stade de Reims, l'any 1949, amb un èxit de públic que omple la piscina de Montjuïc en les diferents demostracions que és fan. Els anys següents desfilen altres equips, com ara el de Les Mouettes de Paris al 1951.

El president Joan Boronat acull el ballet aquàtic de 'Les Mouettes' de Paris a la piscina 
de Montjuïc, sota l'atenta vigilància d'en Josep Ramos, darrera i al fons de la foto.
Font: Arxiu CNM. Ft. SI

En altres entrades del bloc que són a la vostra disposició hem remarcat les actuacions esportives del club en les seves diferents facetes de natació, waterpolo, rugbi i atletisme. Aquí volem destacar, no obstant, de manera especial l'organització anual del Trofeu Barcelona, que organitza a la piscina de Montjuïc el Club Natació homònim, coincidint amb la festivitat del Pilar del 12 d'octubre i que serveix per tancar oficialment la temporada de la natació catalana.

El president Boronat fa lliurament d'una copa del Trofeu Barcelona 
al nedador Albert Medina l'any 1953, a la piscina de Montjuïc.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

També durant la presidència d'en 'Janot' Boronat té lloc la primera sortida internacional del Club Natació Montjuïc, que és produeix l'estiu de 1952. És una gira més o menys accidentada per el sud de França, on l'equip masculí del club s'enfronta en natació i waterpolo a diferents conjunts de la regió, entre els quals hi ha el del Girondins de Bordeaux - en aquella època filial del club de futbol local - amb els quals és va establir una relació estreta, amb freqüents anades i vingudes entre Barcelona i Bordeus.

L'equip del Montjuïc l'estiu de 1952 en la seva primera sortida a l'estranger. 
La foto és a Bordeus, i a la gatzoneta trobem al president Boronat.
Font: Arxiu JCE, fons Josep Brascó. Ft. SI

La foto reproduïda correspon a la visita a la ciutat de Bordeus per a competir amb l'equip dels Girondins, i és presa a les afores del antic estadi de futbol Des Chartrons, al barri del mateix nom de la ciutat. El conjunt blanc-i-verd el formen A. Llordachs, Culla, E. Ruiz, A. Medina, Font-Prats, R. Llordachs, Orero, Roselló, Cercós i Brascó. Precisament la inclusió d'en Ricard Llordachs a l'expedició del Montjuïc, quan ja havia fitxat i jugat pel C.N. Barcelona, va motivar la moció de censura que va rebre en Joan Boronat el novembre de 1952.

La faceta que és més recordada d'en Joan Boronat Carner en el seu pas pel C.N. Montjuïc és, sense cap dubte, la de director i ensenyant dels cursets de natació que es feien a la piscina 'vella' de Montjuïc. Iniciats des del mateix moment de la seva fundació el 1944 per l'Esquiroz, a partir de 1948 van adquirir rang oficial, amb el suport de l'ajuntament de Barcelona.

La feina professional d'en 'Boro' com a responsable d'una secció del Banco Central li permetia disposar de les tardes lliures, a més de facilitar-li que arribés a la piscina a l'hora dels cursets, a les quatre de la tarda. Arribava apressat, amb el dinar encara al pap, i sempre més proveït del seu llegendari cigar 'puro' penjat a la boca.

Els 'amos' dels cursets i de la piscina, respectivament. 'Janot' Boronat, director 
dels cursets, i Josep Ramos, encarregat de la piscina 'vella' de Montjuïc.
Font: Arxiu JCE. Ft. Font Prats

Els anomenats Cursillo Municipal de Natación Escolar y Utilitaria van ser al llarg de quasi trenta anys la pedrera del Club Natació Montjuïc, ultra representar una tasca de prestigi ciutadà i social de la màxima importància. En Boronat prengué el relleu de l'Esquiroz com a director dels cursets des de la IV edició de l'any 1951 i s'hi mantingué  incansable fins que des de l'any 1968, en la XXVII edició el substituí en Francesc Morón.

De la repercussió ciutadana dels cursets de natació d'estiu del C.N. Montjuïc, més enllà dels propis barris d'influència de l'entitat, en són mostra la nombrosa quantitat de reportatges i articles que els hi han estat dedicats en els diferents mitjans de comunicació de l'època. 

Com a mostra d'aquests escrits reproduïm l'article que el reconegut periodista Avel·lí Artís Tomàs, 'Sempronio', va publicar al setmanari 'Destino' amb data del 9 de setembre de 1962:

Article del n. 1302 del setmanari 'Destino', on 'Sempronio' dona compte de la 
transformació de la piscina de Montjuïc en la Costa Brava barcelonina.
Font: Hemeroteca ARCA

A la seva secció de 'La semana en libertad' el periodista fa un símil entre les grades de la piscina de Montjuïc d'un dia de curset i la Costa Brava gironina:

"Así, el verano de la Piscina Municipal presenta un par de vertientes distintas y definidas: una la inferior, se desarrolla en la piscina propiamente dicha, bulliciosa, chapotante, cruzada por las órdenes de los monitores y por el silbato de los profesores. El otro cuadro se desarrola gradas arriba, especialmente en la parte donde da la sombra. Centenares de mujeres, con las agujas en la mano o leyendo o charlando, matan la tarde...

Tres meses dura el curso. El funicular de Montjuich, por la tarde, va lleno de futuros campeones con la bolsa de baño en la mano, acompañados de las autoras de sus días con la bolsa de labores."

Sobre aquesta icònica activitat el propi Boronat en va fer diferents manifestacions durant els anys en que en va ser director:

"Nuestro club siempre ha contado con una masa de practicantes. De ahí que desde el primer momento se nos planteara el problema de crear una sección infantil. Lo solicitamos a la Federación Catalana de Natación y, aunque parezca incongruente, se negó siempre a que organizáramos cursillos en Montjuich... En 1948, casi al iniciar sus actividades la primera 'Comisión Municipal de Educación Física y Deportes' del Ayuntamiento de Barcelona, que presidia el señor don Efipanio de Fortuny y de Salazar,... ordenó que estos cusillos se llevaran a cabo bajo la organización conjunta del Ayuntamiento y nuestro club..." (Declaracions a 'El Mundo Deportivo' del dia 3 de juliol de 1961)

"(El actual cursillo es) Un éxito. Hemos superado la inscripción del pasado año... casi hemos alcanzado las 3.000 inscripciones... (estamos) satisfechos de que nuestra labor haya sido imitada. Y sobre todo de que como barceloneses, como simples ciudadanos, esa labor haya arraigado y se logre que en el futuro todos los niños de nuestra querida ciudad sepan nadar. Los hombres del Club Natación Montjuich no  hemos escrito un libro ni plantado un árbol, pero creemos que hemos hecho mucho más por la ciudad de Barcelona." (Declaracions a 'El Mundo Deportivo' del dia 9 de setembre de 1962)

En Boronat escriu sobre els cursets en el butlletí n. 182 del mes de novembre de 1964, 
número especial dedicat al XXè Aniversari de la fundació del C.N. Montjuïc. (5)
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

En aquest text del butlletí que reproduïm en Boronat afirma:

"L'ensenyament de la natació, dins la nostra Entitat, ha estat sempre una qüestió vital, puix que en tot moment els nostres directius han cregut que un Club de Natació tenia, com a principi, la missió de l'ensenyança i el millorament de la joventut... És molt d'agrair la col·laboració desinteressada de tots els nostres consocis que, en un aspecte completament 'amateur', han intervingut com a monitors... amb veritable vocació i dins de les seves possibilitats.

La nostra satisfacció és de que els 'Cursets' no han estat un mitjà per a fer campions, sinó la d'assolir un fi, un propòsit: o sia, ensenyar a nedar a la més gran quantitat possible d'infants. I mai s'han tancat les portes als qui precisaven de la natació per a un millorament físic o una recuperació corporal, pesi a tot el que això representava. Hi ha molta joventut agraïda al Club de Natació Montjuïc, i això ens anima a prosseguir la nostra lluita."

Corol·lari

Des de ben aviat en Joan Boronat Carner, 'Janot', va començar a ser objecte de diversos reconeixements i premis de les diferents federacions i entitats vinculades a la natació i al rugbi, que li agraïen la seva dedicació i entrega a ambdós esports.

Entre d'altres, l'any 1968 va rebre la Medalla al Mérito Deportivo de la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes. 

Titular de la noticia de 'El Noticiero Universal' del dia 16 de juliol 
de 1968 amb l'atorgament de la distinció de la DNEFyD.
Font: Hemeroteca ARCA

Possiblement el reconeixement que més el va emocionar va ser el de l'homenatge que el Club Natació Montjuïc, juntament amb les federacions catalanes de natació i rugbi, li van tributar els dies 17 i 19 de setembre de 1971. El divendres 17 l'acte es va desenvolupar a la piscina 'vella' de Montjuïc on va rebre el reconeixement del món de la natació, amb la participació a l'acte de Joan Manuel Serrat, alumne del Boronat en els cursets de l'estiu de 1955.

Joan Manuel Serrat, amb el xandall del Montjuïc, signant 
autògrafs en l'acte d'homenatge a en Joan Boronat Carner.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

El diumenge 19 de setembre l'homenatge es traslladà al camp de rugbi de La Foixarda, on van tenir lloc tres diferents partits de rugbi, entre els quals un de veterans del Montjuïc contra una selecció de veterans d'altres equips catalans. En aquest darrer acte en 'Janot' va rebre la Medalla del Mèrit Esportiu de la Federación Española de Rugby.

La seva dilatada aportació al món de l'esport i a la vida associativa de la ciutat de Barcelona li va reportar un grapat d'amistats sinceres, que reconeixien en el 'Boro' l'afabilitat en el tracte i el seu tarannà bonhomiós. Home d'una vitalitat contagiosa, a més de lliurar-se al compliment de les seves obligacions professionals i de les seves dedicacions voluntàries, ha estat dotat d'un sentit epicuri de la vida que l'ha menat a gaudir intensament de la seva trajectòria vital. 

Un dels fets que més van sorprendre als seus amics va ser el llarg nuviatge establert amb el seu amor de tota la vida, la Nativitat Vigorra, amb qui finalment va passar per la vicaría un dia de maig de l'any 1961 - a l'edat de quaranta-un anys -, posant punt i final a més de dinou anys de festeig. Un breu de 'El Noticiero Universal' del 24 de maig en dona fe, sense poder-se resistir al to festiu i faceciós del protagonista...

Retall de 'El Noticiero Universal' del 24 de maig de 1961 on 
és recull la noticia del casament del Joan i la Nativitat.
Font: Hemeroteca ARCA

Sempre estretament vinculat al club de la seva vida, va mantenir un permanent lligam amb les amistats de la primera hora del club i va ser tota hora disposat a col·laborar en allò que els diferents directius de l'entitat li van anar demanant en cada moment.  La seva entrega apassionada al Club Natació Montjuïc bé ha de merèixer aquesta semblança.

'Trofeu Barcelona' de 1955 amb quatre dels set presidents del Montjuïc d'entre els anys 
1944 i 2000. Boronat, Limiñana, Devesa i Esquiroz, amb el micròfon. 
En primer terme el president de la FCN, en Francesc Draper.
Font: Arxiui del CNM. Ft. SI

Memòries del Montjuïc

(1) Amb les darreres novetats conegudes en relació al procés de creació i legalització del C.N. Montjuïc cal actualitzar les dades aportades en el seu moment en aquest bloc, cosa que ens comprometem a fer en un futur proper.

(2) Malgrat l'afirmació feta de tenir assegurat el finançament per a la construcció de la piscina del club amb mitjans propis, la realitat era prou diferent. Si bé s'havien fet diferents col·lectes, incloses algunes ens els estadis de futbol del Barcelona i de l'Espanyol, el finançament penjava d'un fil. És tenia, però, un principi d'acord amb la Caixa de Pensions i d'Estalvi per tal d'obtenir un crèdit per una quantitat que rondava el milió de pessetes, a més de tenir el compromís d'empresaris i comerciants del Poble-sec de recolzar en el seu moment el finançament de la instal·lació en cas de ser necessari.

(3) L'Enric Gil i en Santiago M. Arnau són dos nedadors del Club Natació Athlètic que l'any 1915 volen comprovar si la travessia del port de Barcelona és factible. Dit i fet, el 25 de juliol es llancen a l'aigua des del dic de l'Est per a cobrir un total de 3.380 metres fins a la Dàrsena del Comerç. Tots dos nedadors cobreixen la distància satisfactòriament, emprant una mica més de 1 hora i 40 minuts. Han demostrat la viabilitat del que a partir de l'any 1926 serà la prova reina de les travessies a Catalunya: la 'Travessia del Port de Barcelona'. En commemoració d'aquesta fita pionera s'estableix el 'Trofeu Gil i Arnau', per al club que classifiqui més nedadors a la prova, independentment del lloc d'arribada.

(4) Per a qualsevol assumpte relacionat amb la Travessia del Port de Barcelona és d'obligada consulta el 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona' confegit per en Juan Antonio Sierra i en Manel Domenech. Va ser editat per el Club Natació Atlètic-Barceloneta l'any 2007.

(5) En Joan Boronat Carner és un català de soca-rel, amant de la llengua i de les tradicions del país. Aquest escrit seu, redactat i publicat en català, és el primer text que empra la llengua pròpia en un butlletí que neix en ple franquisme i que no és fins a les acaballes del règim dictatorial que comença a ser habitual la publicació en català del mateix. En 'Janot' s'avença uns quants anys en publicar al 1964 aquest primer text en la llengua catalana.

(C. de S.). Presidents (I). Vicenç Esquiroz Soliva, el número 1...

El primer Esquiroz...

En Vicenç Esquiroz Soliva (1914-1987) ha estat, sense discussió possible, el soci n.1 més durador dels quasi vuitanta-dos anys de vida del Club Natació Montjuïc, doncs l'ha retingut al llarg de quasi bé trenta-cinc anys. El recull de mans d'en Martí Planas Ferrer - el seu mentor des dels anys del C.E.Mediterrani - cap al 1952, quan aquest decideix deixar les seves activitats al club per a dedicar-se plenament a la seva feina com a periodista, i el reté fins a la seva mort a l'any de 1987. 

Abans, però, d'aquesta posició preeminent en el recentment fundat Club Natación Montjuich de Educación y Descanso (1944) ens trobem amb un infant que amb poc més de nou anys descobreix el món de la natació i en queda enamorat per a tota la vida. El fet succeeix amb ocasió de veure com es desenvolupa a l'aigua el campió suec i recordman mundial Arne Borg, qui a principis de 1923 realitza unes demostracions del seu estil a la piscina del C.N. Barcelona...

Retall de l'article publicat per en Vicenç Esquiroz al butlleti del CNM, 
n. 13, de gener-març de 1949, on explica les seves motivacions 
cap a l'esport al que ha de dedicar tota una vida.
Font: Arxiu JCE

En l'escrit que reproduïm, un madur Esquiroz de trenta-cinc anys descriu el naixement de la seva afecció per l'esport aquàtic i alguns dels seus primers passos en el mateix:

El primer hecho que influyó en mi afición por la natación fué el ver nadar en la piscina del C.N. Barcelona al gran campeón sueco, Arne Borg. Su estilo maravilloso, demostrativo de una clase poco común, hizo nacer en mi la afición por el deporte de la natación...

Hasta pasados unos años no me inicié en el deporte activo y aun después de ver actuar a los maestros húngaros del waterpolo... en la piscina de Montjuich, a poco de su inauguración (1929)... Recuerdo que era todavía un niño y que, con otros compañeros de colegio, logramos 'colarnos' en la piscina...

En el año 1931 (amb disset anys) con un grupo de amigos fundamos el C.E. Mediterrani, cuya continuidad, bajo mi punto de vista, sigue en nuestro querido Club Natación Montjuich. Nadé por propia iniciativa, sin entrenador, pero con una afición enorme... quizá esto no es cierto del todo, porque en muchas ocasiones me corrigió defectos don Tomás Palmada, entonces presidente del C.N. Athlétic que por los años 1929 hasta el de su muerte, en 1933, fué el único hombre que estimuló la actuación de los nadadores y los clubs modestos (1)...

Els primers anys trenta veuen l'eclosió de l'Esquiroz en les seves múltiples facetes al sí de la natació on, a més de ser vocal de la primera junta directiva del Mediterrani - presidida per en Martí Planas -, treu el cap en d'altres aspectes que seran determinants en el seu futur:

• Els anys 1931 i 1932 és publiquen un seguit de cartes seves a la secció Que quiere Ud. decir de El Mundo Deportivo; una mena de cartes al director, on és fa ressò d'alguns dels problemes de la natació catalana, com ara la situació deficient de la Piscina Municipal de Montjuïc. A rel d'aquestes comunicacions és requerit per en Jaume Cruells, responsable de la secció de natació al periòdic, per incorporar-se al diari esportiu com a col·laborador

Retall d'una de les cartes al 'El Mundo Deportivo' d'en Vicenç 
Esquiroz, corresponent al 16 de juliol de 1932, que li 
van obrir les portes del periodisme esportiu.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

• Al 1935 s'incorpora a la secretaria tècnica del Club Natació Barcelona, amb una tasca semi-professional, per a la qual cosa rep el permís del Mediterrani que l'autoritza, a més, a treure's llicència com a nedador del club degà (2)

Així, al voltant dels seus vint anys ja s'ha anat dibuixant el perfil que l'ha d'acompanyar tota la seva vida com a esportista i afeccionat als esports aquàtics. Cal sumar-hi, també, el fet que inicia les seves primeres tasques com a ensenyant de natació i entrenador. Ho fa quan és requerit, de manera puntual, per a tals funcions tant en el Barcelona com en el Mediterrani.

L'Esquiroz president...

La tasca presidencial d'en Vicenç Esquiroz Soliva al sí del Club Natació Montjuïc queda dividida en dos períodes diferents, el primer és el que va des del 1944 fins al 1946, mentre que el segon abasta des del 1956 fins al 1964.

Primera etapa 1944-1946, els anys heroics...

Coincideix aquesta breu etapa amb els dos primers anys de vida del Montjuïc, quan encara es troba vinculat a la Organización Sindical de Educación y Descanso (EyD) amb la promesa que aquesta promourà l'obtenció d'un local social adient i el finançament necessari per a les activitats esportives i socials. 

En contrapartida, el primer president oficial, com hem vist en d'altres entrades del nostre bloc, va ser en José Muñoz, qui era Jefe de Deportes de EyD.

Aquesta suposada presidència, però, no va ser mai efectiva, atès que Muñoz tenia moltes altres preocupacions pròpies del seu càrrec com per a estar pendent del C.N. Montjuïc. Així és que poc temps desprès de la constitució del club - el març de 1944 -, és en Vicenç Esquiroz qui exerceix realment la presidència. Ell mateix ho explica, uns anys més tard, com segueix:

El Club pasó en sus inicios por momentos difíciles, pero se superaron con el entusiasmo común. Después de la intervención de 'Educación y Descanso' fui designado presidente del C.N. Montjuich, este club al que di nombre y al que, con Enrique Ruiz, confeccionamos el actual escudo. Fui  entrenador. Pero consideré que todos esos cargos no podían resumirse en una misma persona y fui yo quién solicité del buen amigo Juan Boronat que se hiciese cargo de la presidencia. (3)

Per reblar el clau, al febrer de 1954, amb motiu del desè aniversari de l'entitat, l'Esquiroz publica un article en el butlletí social on rememora aquesta circumstància: 

Las primeras preocupaciones de los que fundamos el C.N. Montjuich, fué el lograr un equipo de nadadores con el que nuestro Club pudiera dar sensación de vida. Yo fui el primer entrenador y fui también, de hecho, el primer Presidente...

Article d'en Vicenç Esquiroz publicat al butlletí n. 54 del CNM, on 
rememora els inicis del club amb motiu del seu desè aniversari.
Font: Arxiu JCE

És una etapa de tantes il·lusions com dificultats. Pel cantó de les alegries, es van succeint les primeres competicions de natació i waterpolo amb la incorporació d'un bon nombre de nedadors infantils que han estat ensenyats per el mateix Esquiroz; ho ha de fer en les hores lliures de la tarda que li permet la seva tasca 'de guanyar-se el pa', que l'ocupa pels matins a les dependències de l'empresa de Riegos y Fuerzas del Ebro - la mítica Canadenca -.

Quant a les decepcions, la més important és la poca o nul·la assistència 'real' rebuda de Educación y Descanso, quan les promeses de trobar local social i finançament per les activitats de l'entitat queden incompletes. 

En relació als locals socials s'inicia una peregrinació per bars i dependències diverses, que van des de l'inicial i fundacional Bar Feliu - del carrer nou, 141 - fins al local conegut com L'Asiàtico - al mateix carrer Nou 145 -; passant per bars com El Buen Humor - conegut com a Cal Empentes, Salvat 18 - o el de Cal Estevet - Marqués del Duero, cantonada Aldana -.

En paraules del mateix president de l'entitat, parlant de la recerca d'un estatge apropiat per el club:

Recorrimos, en los primeros años de vida de nuestra entidad, una serie de bares de la barriada, (tantos) que alguien con certero sentido del humor calificó al C.N. Montjuich como 'el Club que va de mostrador en mostrador'... Nuestros socios, muchachos jóvenes la mayoria, no estaban acostumbrados al 'copeo' ni a ese ambiente enrarecido de las tabernas... era muy difícil hablar de deporte, de cultuta física, en un ambiente viciado por el humo del tabaco y por una concurrencia tan opuesta a la psicologia del deporte, de nuestro deporte. (3)

Com és prou conegut, aquesta peregrinació finalitza en radicar-se en un espai del carrer de la Exposició, on el club s'hi pot estar una bona temporada. La solució definitiva arriba amb el local conegut com al Chipirón - Paral·lel 88 -, que és converteix en l'autèntic local social del club per mes trenta-sis anys.

Segona etapa 1956-1964. Cap a la piscina coberta de la Reina Amalia...

Si bé en un primer moment, sota la presidència d'en Joan Boronat, encara manté la seva vinculació a la junta directiva amb diferents funcions, l'any 1950 esdevé un moment de crisi al sí de l'entitat que contribueix a que en Vicenç Esquiroz consideri arribat el moment de prendre distància d'aquestes tasques.

Li ha de durar uns pocs mesos aquest distanciament, doncs a l'any 1952 ja és torna a incorporar a una comissió creada per a la consecució de l'anhelada piscina coberta, que ja des de l'any 1948 s'ha començat a plantejar a les diferents autoritats involucrades. L'Esquiroz, des de la seva tribuna a la premsa, ha estat un autèntic propagandista de la necessitat de les piscines cobertes per a la ciutat de Barcelona i, per extensió, per a tota Catalunya. I tractant-se de la demanada pel Montjuïc és converteix en una autèntica obsessió en el nostre protagonista.    

Joan 'Janot' Boronat abandona definitivament la presidència del club l'any 1956, i la resolució de la seva substitució s'acorda, com sempre en aquells anys al CNM, per un sistema de cooptació consensuada entre el cercle dels fundadors de l'entitat, ampliat amb alguns dels socis més antics. 

De resultes d'aquest sistema torna a ser designat com a president en Vicenç Esquiroz Soliva, el qual és planteja per a la nova etapa tres objectius ben diferenciats:

• El primer no pot ser un altre que l'assoliment de la tantes vegades reclamada piscina coberta, quin emplaçament ara se situa en una part del solar resultant de l'anorreament de l'antiga presó, entre la Ronda de Sant Pau i el carrer de la Reina Amàlia

• Una segona preocupació fonamental és la de professionalitzar l'apartat tècnic del club, fins ara netament amateur, amb l'objectiu d'acostar-se al sempre intractable C.N. Barcelona i, si és possible, superar-lo

• Finalment, el nou president fa temps que és preocupa pel que creu que és una minva de l'entusiasme i l'idealisme que ha caracteritzat als associats del C.N. Montjuïc en els primers anys, de manera que arriba a pensar que els nous incorporats ja no senten els colors com els fundadors, i cerquen només allò que el club els hi pot aportar des de un punt de vista material

En relació al primer dels objectius, la consecució de la desitjada instal·lació coberta pren forma al gener de 1961, quan desprès d'algunes decepcions s'arriba a l'expropiació del solar corresponent a Maderas Salazar i té lloc, el dissabte 28 de gener, l'acte oficial de col·locació de la primera pedra de la futura piscina coberta municipal que ha de ser gestionada per el Montjuïc. (4)

Imatges de l'acte oficial de col·locació de la primera pedra per a la construcció de 
la piscina municipal de la plaça de la Reina Amàlia, el dia 28 de gener de 1961.
Font: Arxiu JCE, Fts: Font-Gasol (esquerra) i Suárez (dreta)

A la imatge de l'esquerra el portador de la bandera del C.N. Montjuïc és en Carles Medina, mentre que l'acompanyen nois i noies de les promocions infantils del club. A la dreta, en Vicenç Esquiroz diposita la seva ració de ciment per a la primera pedra, auxiliat per el senyor Madrid, empleat de la secretaria del club. L'acte va comptar amb la participació de les primeres autoritats locals, encapçalades per l'alcalde Josep M. Porcioles i acompanyat per en Joan Antoni Samaranch, llavors regidor d'esports.

Malgrat aquests bons auguris i millors desitjos, la inauguració de la piscina de la que s'ha d'acabar dient plaça de Foch i Torres no és produeix fins a l'estiu de 1966, mes de cinc anys desprès d'aquesta primera pedra.

Pel que fa a la professionalització de l'estructura tècnica del club, cal dir que en aquest aspecte tenen lloc grans avenços, especialment a partir de gener del 1958 quan s'assoleix la contractació d'un tècnic d'origen hongarès; el qual desprès dels JJ.OO. de Melbourne 1956, on hi ha estat com a entrenador nacional d'Hongria, no ha tornat al seu país, auto-exiliant-se. 

Per mitjà dels seus contactes com a periodista, l'Esquiroz coneix aquesta situació i pot entrar en contacte amb el tècnic en qüestió, que no és altre que en János Gergely (1925-2010), que arriba per entrenar als equips del Montjuïc el gener de 1958 i s'hi està fins a desembre de 1959, quan marxa cap a Austràlia on desenvolupa la resta de la seva reeixida carrera esportiva sota el nom de John Gregory.

Dos moment de l'estada d'en János Gergely al C.N. Montjuïc. A la dreta poc 
desprès de la seva arribada entrenant a la piscina de La Ronda. 
A l'esquerra en el sopar de campions de l'any 1959, 
que a la vegada és el del seu comiat.
Font esquerra: Arxiu JCE. Ft. SI
Font dreta: Arxiu JCE, fons família Escolies. Ft. SI

L'arribada d'en Gergely coincideix amb una altre aposta del club i de la seva junta directiva, com és la de remodelar el local social del Chipirón tot dotant-lo de material adient per a que la seva sala pugui actuar com un espai de gimnàs, amb els materials necessaris per a poder fer classes d'educació física i entrenaments, si és necessari. Així és com el 26 de gener s'inaugura aquesta remodelació comptant amb la presència dels gimnastes entrenats per en Armando Blume Schmadecki, pare del llegendari gimnasta Joaquim Blume Carreras (1933-1959). (5)

Pàgina del butlletí del CNM n. 101, de febrer de 1958, amb la noticia de 
la inauguració del gimnàs instal·lat en el local social del 'Chipirón'.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Els resultats esportius per els equips de natació del club són extraordinaris. En pocs mesos de la tasca del nou entrenador els infantil i juvenils del club lluiten amb el sempitern campió, el C.N. Barcelona als Campionats de Catalunya infantils i juvenils, que tenen lloc a Tàrrega els dies 2 i 3 d'agost de 1958. Els juvenils, comandats per en Josep A. Abadias i en Paco Bonet, queden classificats en segona posició darrera del club degà. La proesa, però, salta a la categoria infantil, on els Juan A. Molinero, Carles Medina, Jordi Pàez, Jordi Carabí i Arranz s'imposen a l'equip del C.N. Barcelona, proclamant al C.N. Montjuïc com a Campió de Catalunya infantil per l'ampli marge de 121,5 punts a 104.

Equip Campió de Catalunya infantil de l'any 1958, a Tàrrega. 
Pàez, Molinero, Gergely (E), C. Medina, Arranz i Carabí.
Font: Arxiu JCE, fons J. A. Molinero. Ft. SI

Com a mostra de la progressió general experimentada pels nedadors del János Gergely en aquells anys, recollim el testimoni d'en Josep Cercós Moya (1932-2023), significatiu perquè és tracta d'un dels infantils que van anar a la primera competició del club a Reus, l'any 1944, i la vinguda de l'entrenador hongarès encara el troba en actiu:

"El János ve cap a finals dels cinquanta, i a mi m'estimava molt, em defensava amb tot si es posaven amb mi i els hi deia: "hey !, al 'Pepito' ni me lo toques"... i jo me'n recordo d'aquesta frase: "al 'Pepito' ni me lo toques", així mateix els hi deia...  Amb el János sí que ja fèiem sèries de 100 o sèries de 50; o per sota l'aigua, a veure si arribaves al 50 metres fent apnea. Devien ser els meus dos últims anys o així, que em va fer baixar molt la marca. Era quan amb el Casadó del Mediterrani anàvem picats i el vaig arribar a guanyar, que jo vaig fer 2’59” en 200 m. braça i ell va fer una mica més. Això va ser a la piscina del Mediterrani, a la vella del carrer Galileo. Allà jo vaig baixar dels tres minuts i estava fent 3’12” o 3’14, eh !... i es que era molt bo el János... era molt bo i a mes amb un caràcter !... molt de caràcter..."

L'excel·lent tasca iniciada per en Gergely va tenir continuïtat amb un dels seus deixebles, l'Albert Medina Abarca, que el va substituir continuant i millorant la feina feta, fins arribar a assolir la fita de ser el C.N. Montjuïc el primer club que va guanyar al Barcelona en uns Campionats Generals de Catalunya. Primer ho feren les noies, el 1961, i l'any següent els nois. (6)

Malgrat els èxits, a l'Esquiroz li queda sempre pendent aconseguir que els socis, els nous i molts del més veterans, responguin a les expectatives que ells els hi té dipositades. El motiu, sens dubte, és que el seu patró de mesura és ell mateix; és a dir, la seva total i absoluta capacitat de lliurar-se en cos i ànima a la tasca de fer gran el Club Natació Montjuïc... i, és clar, ningú pot estar a la seva altura en aquest aspecte...

Ja a l'any 1951, quan està apartat de les tasques directives, és lamenta amargament d'aquesta manca d'implicació de gran part dels associats de l'entitat:

En muchas ocasiones he comprobado que el C.N. Montjuich no es querido en la forma que se merece, por parte de sus propios afiliados. Han fallado éstos - me refiero a la masa de afiliados - en muchísimas ocasiones, y la aportación del socio, de ese medio millar de socios, ha estado ausente precisamente cuando más se había de demostrar la potencialidad de nuestra entidad...

El Club es de todos, no siendo de nadie... en realidad son muchos los que condideran al Club como un negocio particular o de sociedad anónima. Éstos han venido al Club por su actual local social (el 'Chipirón'), porque se les ofrece unas comodidades, sin tener en cuenta los desvelos y preocupaciones que ello nos ha costado a todos. (3)

Finalment, a principis de l'any 1964 en Vicenç Esquiroz considera que la seva tasca principal, la d'aconseguir la gestió de la piscina municipal de la Reina Amàlia, ja és a tocar i decideix plegar. Designa, amb la resta dels fundadors i els socis més antics, a en Esteve Limiñana Roselló com a successor a títol de president. 

També és cert que, com ell mateix diu en l'entrevista que dona al butlletí social, no deixarà de seguir la vida esportiva i col·lectiva de l'entitat que tant esforços li ha costat i que ha estat un pilar fonamental de la seva actuació vital.

Entrevista d'en Vicenç Esquiroz al butlletí n. 172 de gener de 1964, on 
anuncia la seva renuncia al càrrec de president del C.N. Montjuïc.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Memòries del Montjuïc

(1) En Tomás Palmada Arumí (1897-1933) va ser un destacat propagandista de la natació infantil, encara poc desenvolupada als anys vint del segle passat. Ell mateix va ser l'impulsor, a la piscina de Montjuïc, de l'anomenat 'I Festival Interclubs Infantil' el 26 de juliol de 1930, que va tenir una rèplica en la segona edició de l'any 1931.  Un cop recollida la iniciativa per la FCNA aquest festival es va convertir a partir de 1932 en el Campionat Infantil de Catalunya. Mor al gener de l'any 1933 de manera sobtada, quan tot just deixava la presidència de l'Atlètic per assumir la de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA), per a la qual havia estat escollit; encara que no la va arribar a exercir, atesa la seva mort fulminant, essent reemplaçat en el càrrec per en Joaquim Rosich, del C.N. Barcelona.

(2) Malgrat haver-se incorporat a la secretaria tècnica del C.N. Barcelona tant poc temps abans, l'Esquiroz va ser determinant en la col·lectivització de l'entitat tot just iniciada la guerra incivil. Tant determinant que és l'únic membre de la U.G.T que està en cadascun dels cinc diferents comitès que es formen per a la gestió de l'entitat.

(3) Una part important de les paraules atribuïdes al nostre protagonista han estat extretes d'un seguit de vint-i-cinc articles que va publicar al butlletí social amb el títol genèric de 'El C.N. Montjuich a través de mi diario'. El primer surt al n. 14, de desembre de 1949; mentre que el darrer correspon al n. 43, de març de 1952. No es tracta de cap diari 'real'; l'Esquiroz tracta de fixar quina ha estat la història de l'entitat, com diu en el primer article: "Se hace necesario establecer el historial del club, para su propia historia...". Com no és un diari, tampoc és la història del club, encara massa jove per a que en tingui una. El suposat diari consta d'un seguit de reflexions on és barregen tot tipus de idees d'en Vicenç Esquiroz, que sovint és fia més de la seva memòria - generalment prodigiosa - que de papers o documents.

(4) Referent a les vicissituds que van confluir en el dilatat procés per a la consecució de la piscina coberta de Reina Amalia - ara plaça Folch i Torres - en vam deixar constància en l'article publicat en aquest bloc amb el títol de 'De la piscina Folch i Torres, 1966 - 2002... la 'casa gran' del Montjuïc', de quin article us en deixem l'enllaç:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/03/de-la-piscina-folch-i-torres-1966-2002.html

(5) La relació amb el gimnàs de l'Armando Blume Schmadecki va venir mitjançant el President d'Honor del Montjuïc, en Epifani de Fortuny i Salazar, que va establir una estreta relació d'amistat amb en Joaquim Blume Carreras, el prometedor gimnasta fill de l'Armando, que va tenir tant tràgic final amb un accident aeri, just abans de poder anar als JJ.OO. de Roma 1960.

(6) Una descripció dels èxits de l'etapa d'en János Gergely i del seu substitut, en Albert Medina, com a entrenadors dels equips de natació del C.N. Montjuïc és troba reflectida en l'article d'aquest bloc intitulat 'Natació. De l'estancament a la represa, 1958 - 1966', del qual us en deixem l'enllaç:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/06/natacio-de-lestancament-la-represa-1958.html

Waterpolo. Una foto que ens interpel·la !... o de com abans que el waterpolo hi va haver el 'water-polo'. (iII)

Introducció

En aquesta segona i darrera part de l'article ens volem centrar en una anàlisi dels primers anys del waterpolo a Catalunya. Més específicament, intentem de fer una recerca dels primers Campionats d'Espanya de Waterpolo els anys anteriors a la creació dels organismes reguladors d'aquest esport: la 'Federación Española de Natación Amateur' (FENA-1920) i la 'Federació Catalana de Natació Amateur' (FCNA-1921). Ens hem centrat, per tant, en els anys que van de l'any 1912 al 1921.

Per tal d'assolir-ho hem utilitzat algunes de les fonts que són al nostre abast:

• D'una banda les fonts secundàries que informen i/o analitzen els fets a posteriori, com ara els llibres o articles d'en Joaquim Morera Pujals, els d'en Juan Antonio Sierra Puerto i d'altres que informen del waterpolo d'aquells anys, com són algunes informacions de les actuals RFEN  - FENA - i FCN - FCNA -.

• Per altre part, hem mirat d'aprofundir en les dades primàries elaborades en el moment que succeïen els fets, com ara les publicacions escrites de l'època: diaris, setmanaris i altres recursos contemporanis dels anys estudiats.

Durant aquests primers anys dels que també és deia, de vegades, 'futbol acuático' el que actualment coneixem com a waterpolo s'escrivia sempre 'water-polo'; amb el guionet separador o sense, però sempre amb dues paraules.

Alguns antecedents

És prou conegut que el primer partit considerat com a 'oficial' de waterpolo va tenir lloc a la platja de la Mar Vella de la Barceloneta, davant dels 'Banys Orientals', el diumenge 12 de juliol de 1908, pocs mesos desprès de crear-se el degà Club Natació Barcelona (CNB) . Va ser en Bernat Picornell l'encarregat d'organitzar els dos equips d'entre els socis del club, a la vegada que ell mateix en va ser l'àrbitre.

En Juan Antonio Sierra, en un dels seus llibres, descriu així aquest moment:

"¿ Que preparación tenian los dos equipos que disputaron el partido ? Ninguna o casi ninguna. Unas indicaciones de Bernat Picornell, que ya había jugado en su Marsella natal, y unos cuantos consejos de algunos socios extranjeros que lo habían practicado o presenciado en su país, especialmente un inglés llamado Edward Thorton.

Bernat Picornell fue el encargado de formar los equipos y de arbitrar el partido. En el 'Equipo Azul' puso a Charles Wallace, Enric Galofré, Pere Picornell (su hermano), Hugo Moller, Frederic Baertschi, Edwald Poeschke i Detlef Rabe; y en el 'Equipo Blanco' a A. von der Heyden, Carles Granicher, Manuel Fernández, Ricard Luján, Robert Millar, Frederic Rauret y Edwald Miles.

El juego agradó al público que presenciaba el espectáculo desde la orilla, pese a estar un tanto lejos, porque el campo de juego se colocó unos cien metros mar adentro..." (1)

Per allò de les coincidències, només una setmana més tard, el diumenge 19 de juliol de 1908, es va crear la 'Federation Internationale de Natation Amateur' (FINA), amb seu a Londres. El reglament del waterpolo emprat  en aquest primer partit, per tant, encara no provenia de cap entitat reguladora oficial.

La premsa del moment el va publicar uns dies després. Segurament es desprenia de les normes anglo-escoceses, les primeres a implantar-se de manera formal, que van ser força acceptades als països europeus que s'iniciaven en aquest esport.

Imatge i reglament del primer partit de 'water-polo', jugat a la platja de la 
Barceloneta, publicats a 'Los Deportes' el 15 de juliol de 1908.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

El C.N. Barcelona mostra ben d'hora les seves ànsies per a confrontar els seus equips de waterpolo amb contrincants internacionals. Els primers que li permeten aquest contacte són equips improvisats, formats per mariners dels bucs de l'armada britànica que sovint són ancorats al port de Barcelona. 

D'aquesta manera, el 13 d'agost de 1908 a la platja dels Orientals un equip del CNB s'enfronta en partit de waterpolo als mariners del creuer anglès 'Bacchante', perdent per 4 a 0. Dos anys més tard és repeteix l'experiència, però aquest cop el rival és l'equip format per mariners cel creuer 'Russell', que participa en una nova visita de l'armada del Regne Unit a Barcelona. El partit, disputat el 11 de setembre de 1910 a la platja dels banys de Sant Sebastià - nova seu del CNB -, acaba també amb resultat favorable a l'equip anglès, aquest cop per 6 a 0.

Retall del setmanari 'La Ilustració Catalana' del 18 de setembre de 1910, amb 
la imatge i els noms dels equips del CNB i dels mariners del creuer 'Russell'.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. Llorens

Aquests partits, però, no suposen un veritable debut internacional del CNB, atès que no s'enfrontava a cap club esportiu reconegut.

El primer partit internacional veritable és produeix el dia de la Mercè del mateix 1910, quan el degà del país s'enfronta a l'equip del 'Football Velo Club de Nice' (FVCN) en el curs d'un festival, quin programa es composa de proves de natació de curses, salts, tot finalitzant amb un partit de waterpolo. Com és d'esperar, s'imposa el quadre francès per 4 gols a 1.

Retall de 'La Ilustració Catalana' del 2 d'octubre de 1910, amb la informació del 
primer encontre internacional del CNB contra el 'Football Velo Club de Nice'.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

Les respectives formacions  són: 

• Per el CNB: Bernat Picornell, Marcel, Fernández; Granicher al mig; i Giraud, Lliboutry i Luján ajupits 

• Per l'equip del FVCN: Bodino, Olivier, Malaussena; Vasseur al mig; i Massiena, Gastaud i Boglio ajupits. Es troben acompanyats del que va ser l'àrbitre, el francès Fossat.

A més de les imatges, 'La Ilustració Catalana' publica una amplia crònica, no signada, sobre el festival d'aquest 24 de setembre. Escrita, segurament, per en Josep Elias Juncosa 'Corredisses', aquest afirma en relació al partit de waterpolo:

"Sigué jugat ab destresa y maestria, y tè de reconèxers que'ls nadadors se portaren admirablement, no obstant la mala mar que feya, que'ls privava d'obrar ab entera llibertat y tenien de prestar atenció al joch y a les imponents onades... Aquest equip nos demostrà qu'era molt justa la fama de que venia precedit; estigueren admirables y nadaren ab energia y correcció finíssima" (2)

L'estrella de l'equip 'niçoise' era l'internacional francès Paul Vasseur (1874-1971), olímpic a Paris 1900 - on va debutar amb només quinze anys -, Estocolm 1912 i  Anvers 1920 -. A més de realitzar diferents exhibicions de tècnica d'estils de natació, i de tècnica i tàctica individual del waterpolo els dies de l'estada del seu equip, en Vasseur va restar algunes setmanes més a Barcelona, on va estar transmetent els seus coneixements als encara inexperts jugadors del Barcelona.

Campionats d'Espanya de Water-polo, des de 1912 a 1916

A l'entorn de la Mar Vella de la Barceloneta se segueixen aplegant, ja des d'abans de la fundació del C.N. Barcelona, els 'sportmen' que practiquen la natació com un dels seus esports predilectes Un cop fundat el club degà, a la zona dels Orientals coincideixen els socis del nou club amb d'altres nedadors que encara no són afiliats a cap altre entitat esportiva. 

No serà fins al 1913 que sorgirà a Barcelona una segona associació o 'cercle' natatori: el Club Natació Athlètic, que recull molts d'aquests nedadors no afiliats.

Des d'aquell primer partit del 1908 d'aquest 'water-polo' primigeni, a la seu del CNB cada diumenge de la temporada es celebren partits del nou esport. Com que no tenen, els primers anys, altres clubs amb els quals competir, la lluita s'estableix formant equips d'entre els mateixos nedadors de l'entitat. Per tal de distingir-se s'identifiquen amb el color - o colors - que fan servir en el barret de bany 

A la pàgina 5 de la seva obra, ja referida (1), en J.A. Sierra ho descriu així:

"Siempre según Nestor Luján: 'A los casi siempre improvisados Blanco y Azul siguieron el Azul-amarillo, el Blanco-rojo y el Azul-blanco bastante más conjuntados, pero especialmente el Azul-amarillo, por el que pasaron muchos jugadores que después fueron figuras de la especialidad, como Enric Quintana, Joan Barba o Enric Granados' "

Imatge publicada a la revista mensual 'Barcelona Atracción' d'un partit de waterpolo 
a la platja de la Barceloneta als primers anys deu del segle XX. És pot 
distingir l'àrbitre dempeus en una de les barques.
Font: Heneroteca ARCA. Ft. SI

Com s'observa en la imatge, els primers partits tenien lloc a la platja, davant dels Orientals o de Sant Sebastià. En estar sempre exposats a les onades de la mar succeïa que quan l'esport és va anar fent més popular els espectadors, amb l'afany d'apropar-se al joc, acostaven massa les seves barques i reduïen l'espai acotat per el joc, arribant sovint a haver de suspendre algun dels partits.

Serveixen a aquest respecte dos diferents comentaris de premsa d'aquells anys inicials:

"Como final, el Club de Natación (Barcelona) presentó un partido de Water Polo, que resultaba altamanete interesante, pero que no pudo terminarse a causa de que las embarcaciones que presenciaban el espectáculo aconcharon los goals (sic) uno contra el otro hasta llegar a tocarse, con lo cual tuvo que suspenderse el partido" (1910. setmanari 'Los Deportes', crònica de Obenque)

"Desprès s'havia de fer el water-polo, però per falta de vigilància, se tiraren sobre els nedadors innombrables bots que havíen presenciat les regates (prèvies) que no'ls deixaren jugarlo" (1911. 'La Veu de Catalunya', crònica de Corredisses)

Degut a aquesta innegable popularitat que va anar adquirint el nou esport, ja a l'any 1912 es celebra el primer 'Concurso Español de Water-polo', organitzat per el C.N. Barcelona, que les estadístiques de la RFEN consideren com el primer 'Campeonato de España de Waterpolo'. El reglament el proposa el mateix organitzador. Les mides del camp segueixen les regles internacionals vigents aquells anys de 27 x 20 m.

Publicació al diari 'El Diluvio' del dia 15 de setembre de 1915 del reglament que 
regeix el 'II Campionat d'Espanya de Waterpolo' organitzat per el CNB (3).
Font: Hemeroteca ARCA

En el quadre que segueix podem veure un resum dels conjunts participants en cada edició, amb l'equip guanyador i els jugadors que l'integren.

Campionat d'Espanya de Waterpolo, 1912-1916

(*) Alguns equips apareixen de manera esporàdica, un o dos anys, sense més continuïtat

Font: Elaboració pròpia

La interpretació del quadre requereix d'algunes consideracions. Els dos primers anys només hi ha equips del Club Natació Barcelona, mentre que a partit de 1914 s'incorporen primer el C.N. Athlètic i desprès altres equips.

Pàgina del setmanari 'Stadium' del 15 d'agost de 1912, amb informació 
escrita i gràfica del primer campionat d'Espanya de waterpolo.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. Nat.

El 'Club Alemán' era la secció esportiva del 'Club Deutsche Germania', radicat al 'Café Restaurante Suizo' al n. 17 de la Plaça Reial de Barcelona. Comptava amb altres seccions esportives, com la de 'lawn tennis' i la d'atletisme, i en els anys que participa en el campionat de waterpolo - 1915 i 1916 - l'entitat acull gran nombre d'alemanys expatriats d'altres països a causa de la Gran Guerra Europea (4).

La seva participació és caracteritza per dos fets fonamentals; d'una banda sovintegen les ocasions en que l'equip s'acull a no presentar-se en dia del partit, cedint els punts al conjunt contrincant; per altre part no reben massa simpaties de la premsa, de la qual els hi arriben comentaris irònics o despectius, i que sovint els acusa de emprar un joc violent. 

Retall del diari 'l Diluvio' del 9 de setembre de 1915, amb un comentari del 
partit entre l'equip Negre-groc del C.N. Athlètic i el 'Club Alemán'.
Font: Hemeoteca ARCA

El setmanari de 'L'Esquella de la Torratxa' del dia 3 de setembre de 1915 es despatxa comentant sobre el 'C. Alemán', en to sarcàstic, dient que:

"Als Banys Orientals hi hagué també, diumenge al matí, curses i waterpolo. Guanyaren sempre uns alemanys que ara han fet un Club de Natació i és veu que volen acaparar premis com els seus parents d'allà dalt acaparen pobles."

Un nou participant és la secció de natació de la 'Unión Profesional de Dependientes y Empleados de Comercio' (UPDEC), que és un sindicat professional. Vinculat a l'església catòlica i creat l'any 1909 a Barcelona, participa al campionat de manera fugaç. Malgrat les notables diferències d'adscripció ideològica, les seves finalitats són similars a les del 'Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Industria' (CADCI), que mitjançant el seu 'Club de Mar' també tindrà seccions esportives anys a venir.

Veient que jugar els partits a les platges depèn massa de l'estat de la mar, no sempre practicable, cada vegada més l'organitzador - el CNB - decideix traslladar els partits dins del port, al lloc conegut com a 'Varadero', contradic de l'escullera de llevant. 

Això també facilita el seguiment del públic, que cada vegada és més nombrós i fidel seguidor del campionat, quines proves solen celebrar-se els diumenges al matí.

Imatge d'un partit de waterpolo del campionat d'Espanya al 'Varadero', 
publicada per la revista 'Barcelona Atracción' del setembre de 
1913. Destaca la imatge de l'àrbitre, a l'esquerra de la foto.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. Brangulí

El campió d'Espanya de waterpolo de la màxima divisió va ser sempre, al llarg de les quaranta primeres edicions, el Club Natació Barcelona, fins que va perdre aquesta imbatibilitat l'any 1972 contra el Club Natació Montjuïc en la quaranta-unena edició. Ultra  conquerir sempre el primer lloc sovint  copava les tres primeres posicions amb els seus respectius equips. Aquest primers anys destaca el conjunt Blau-groc que, amb una composició variable, ha de dominar la competició al llarg de gairebé una dècada. 

Campionats d'Espanya de Water-polo de segona categoria, des de 1917 a 1921

L'any 1917 l'organitzador del campionat, el C.N. Barcelona, planteja la necessitat de dividir-lo en dues categories: primera i segona. A manca dels criteris establerts per les encara inexistents FENA i FCNA, la separació s'estableix aplicant criteris similars als emprats en les curses de natació, en les quals els nedadors sèniors són classificats d'acord a les marques assolides.

Un dels motius d'aquesta nova estructura rau en l'augment progressiu dels equips participants - el 2016 han estat set -, agreujat amb la voluntat d'incorporació de nous clubs. El mateix 1916 neix el C.N. Sabadell, amb la intenció de practicar també el waterpolo. 

Es parla, a la vegada, d'admetre a equips d'altres zones d'Espanya; concretament és vol comptar amb un equip de waterpolo del 'Club Deportivo Fortuna' de Donostia. La premsa ho reflexa així:

"En aquest campionat hi lluyten equips dels Clubs 'Athlètic', 'Barcelona' y 'Alemany'. Problablement vindran a intervenirhi'ls equipiers (sic) del Club 'Fortuna' de San Sebastián, ab els quals s'estan fent gestions per poder portarho a felís terme." (6 d'agost de 1916. 'La Ilustració Catalana'. Crònica anònima)

Podem veure el desenvolupament d'aquesta competició en el quadre que segueix:

Campionat d'Espanya de Waterpolo, 1917-1921. Segona categoria

(*) Apareixen equips que només participen un o dos anys. Solen ser seccions d'entitats culturals o esportives amb altres interessos principals, com és el cas de la 'Agrupació Esportiva Catalunya' o el 'Centre Nostra Dona de Montserrat' de la Barceloneta. Altres dels nous, en canvi, han de ser fundadors de la FCNA i tindran una presència més perllongada en el món de la natació, com és el cas del 'Club de Mar' - del CADCI -, el 'Ateneu Enciclopèdic i Popular'. Un altre cas específic és el del 'Club Stadium Barceloneta', un dels diferents clubs fundat per en Francesc Pros, precursors del 'Barceloneta Amateur Club' (BAC) de 1929.

(**) El 25 de febrer de 1921, a les instal·lacions del CADCI de la Rambla de Santa Mònica, veu la llum la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA). Amb aquest motiu trobem una divergència en les fonts. Mentre que per a la RFEN la competició de 1921 és el desé Campionat d'Espanya, per a la FCN s'ha de considerar el primer Campionat de Catalunya, segon la informació facilitada per el recull d'en Joaquim Morera "Federación Catalana de Natación. Historial 1921-1940", exhaustiva memòria redactada quan és el nou secretari de la FCN.

Font: Elaboració pròpia

És de senyalar l'increment d'equips afavorit per la creació d'aquesta segona categoria, arribant al màxim d'onze equips de cinc entitats diferents l'any 1919. Aquest any és el de la primera participació del C.N. Sabadell, fundat el 1916, i de la més testimonial del C.N.D. de Montserrat; així com la del C.S. Barceloneta, que tindrà continuïtat el 1920.

El C.N. Sabadell, que ha d'esdevenir clau per a la natació i el waterpolo del país, s'incorpora oficialment al Campionat d'Espanya al 1919, en la segona categoria. Significativament és l'any sobre d'haver inaugurat la primera piscina esportiva d'Espanya, el maig de 1918 als terrenys de l'antic 'Vapor Codina'

Retall de la revista 'Stadium' del 29 de juny de 1918, on es recullen als actes 
oficials de la inauguració de la piscina del C.N. Sabadell amb la 
participació del C.N. Barcelona i el C.N. Athlètic.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

Tot i mantenir-se l'hegemonia dels equips del C.N. Barcelona, el seu domini ja no és tant aclaparador com a la primera categoria dels anys precedents. Sovintegen més partits igualats, fins al punt que per al menys tres vegades un equip del C.N. Athlètic els hi discuteix la primàcia. 

El primer cop és a l'any 1917, quan l'equip Blanc- negre de l'Athlètic arriba a la final amb el conjunt Groc del CNB. És un partit accidentat, atès que quan el Groc del Barcelona va guanyant per 4 a 0, l'àrbitre expulsa a un jugador de l'Athlètic, provocant que els seus companys abandonin l'aigua. El partit és dona per finalitzat amb el resultat ja comentat

Collage del setmanari 'Stadium' del dia 15 de setembre de 1917 
amb les imatges i la composició del equips que han disputat 
el partit final de Ct. d'Espanya de segona categoria. 
Font: Hemeroteca Arca. Ft. SI

L'edició del 1918 veu el debut de la 'Agrupació Sportiva Catalunya' (ASC), que tot i tenir una presència testimonial al campionat aquest únic any, és permet el luxe de guanyar algun partit; un d'ells a l'equip Negre del Barcelona. 

L'equip guanyador del Campionat d'Espanya de waterpolo del 1918 és el Blanc-grana del CNB, que veiem en la imatge que publiquem tot seguit:

Retall del setmanari 'Stadium' del 17 d'agost de 1918, amb resultats del Ct. d'Espanya 
de waterpolo de segona categoria, on és recull una victòria del conjunt ACS.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. Claret

És interessant notar que en la informació de 'Stadium' és dona credibilitat a la creació propera d'una 'Federación', quan s'afirma que:

"Poco falta ya para la terminación del Campeonato, que si este año ha sido organizado por el C.N.B., es de esperar que en el próximo lo sea oficialmente por la Federación."

El 1919 la competició arriba a un màxim de nou equips de cinc entitats diferents: C.N. Barcelona, C.N. Athlètic, C.N. Sabadell, Club Stadium Barceloneta i el Centre Nostra Dona de Montserrat de la Barceloneta.

El partit final veu el triomf de l'equip Blau-blanc del C.N. Barcelona, que s'ha imposat a l'equip Blanc-negre de l'Athlètic, que per segona vegada assoleix el subcampionat.

Retall del diari 'El Diluvio' del dia 8 de setembre de 1919, amb els resultats 
de la quarta jornada del Ct. d'Espanya de waterpolo de segona categoria.
Font: Hemeroteca ARCA

L'any 1920 és especial, en coincidir la primera participació del waterpolo espanyol als JJ.OO. d'Anvers, amb un equip format íntegrament per jugadors del C.N. Barcelona. Aquesta efemèride provoca que el centre d'interès estigui posat en els jocs i el campionat d'Espanya de primera categoria quedi un pel desdibuixat, com veurem més endavant. 

El de segona, no obstant, segueix amb nou equips de 5 societats diferents. El campionat és copat en els tres primers llocs per els conjunts presentats per el C.N. Barcelona, resultant-ne campió l'equip Vermell. Hem de lamentar, però, que no ens ha estat possible de trobar cap informació sobre la composició exacta dels seus jugadors

Imatge de l'equip Vermell del C.N. Barcelona, publicada al 
setmanari 'Stadium' del 11 de setembre de 1920.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

La curiositat de la imatge és troba en dos fets a senyalar:

• Primerament la confusió derivada del fet que en comptes del Campionat d'Espanya es parli del 'Campeonato catalán de waterpolo...' , a quasi mig any vista de la constitució de la FCNA !

• Per altre part, en cap lloc de la revista s'anomenen els integrants de l'equip Vermell. A aquesta dificultat cal sumar-hi el fet que tampoc en els altres mitjans de comunicació hem sabut trobar els noms dels jugadors de l'equip campió, de manera que no ens ha estat possible donar aquesta informació

La hegemonia dels diferents equips del CNB com a campió en aquesta divisió es trenca finalment el 1921, quan l'equip del C.N. Athlètic guanya tots els partits, proclamant-se campió  d'Espanya de Waterpolo de la segona categoria. L'equip el formen Urtasun, Espriu, Gil, Rodríguez, Pros, Fernández i Farell

Campionats d'Espanya de Water-polo de primera categoria, des de 1917 a 1921

Definitivament instal·lats al 'Varadero' del moll de Barcelona, aquest segon quinquenni del campionat estrena, com hem vist, una separació entre primera i segona categoria. Ens ocupem, en aquest apartat, del quinquenni 1917-1921 pel que fa al Campionat d'Espanya de Waterpolo de primera categoria.

És creixent la insistència amb que s'està parlant de la creació d'una federació de natació que, segons és parla, ha de ser l'espanyola. No és fins al 1918 quan ja els rumors prenen prou protagonisme per a ser recollits a la premsa, com hem vist en paràgrafs anteriors i refermem ara amb un nou exemple:

Retall del setmanari 'Stadium' del 17 d'agost de 1918 on s'afirma 
la imminent creació de la 'Federación Española de Natación'.
Font: Hemeroteca ARCA

En realitat encara resten dos anys i escaig per a que aquests bons desitjos es facin realitat. (7)

En el quadre que segueix veiem com s'ha desenvolupat el campionat d'Espanya de primera categoria en aquest segon i darrer període analitzat:

Campionat d'Espanya de Waterpolo, 1917-1921. Primera categoria

(**) El 25 de febrer de 1921, a les instal·lacions del CADCI de la Rambla de Santa Mònica, veu la llum la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA). Amb aquest motiu trobem una divergència en les fonts. Mentre que per a la RFEN la competició de 1921 és el desé Campionat d'Espanya, per a la FCN s'ha de considerar el primer Campionat de Catalunya, segon la informació facilitada per el recull d'en Joaquim Morera "Federación Catalana de Natación. Historial 1921-1940", exhaustiva memòria redactada quan és el nou secretari de la FCN.

(***) L'any 1920 s'escau la primera participació olímpica del waterpolo espanyol als JJ.OO. d'Anvers. Aquesta excepcionalitat pot ser el motiu de que no consti, a la informació publicada per els mitjans habituals, que el campionat d'Espanya s'hagi disputat aquest any. No obstant a les estadístiques de la RFEN consta com a campió el CNB, amb la composició que donem, que és idèntica a la del guanyador de l'any 1921, cosa realment molt poc habitual.

Font: Elaboració pròpia

En analitzar la informació d'aquest segon i darrer quinquenni, la primera constatació no pot ser una altra que la de comprovar com la diversitat dels equips catalans s'ha traslladat a la segona categoria.

Dels cinc anys analitzats ens trobem amb la següent realitat:

• El nombre dels equips participants no es correspon amb la varietat dels clubs. En tres dels anys analitzats sols concorren equips del C.N. Barcelona i del C.N. Athlètic

• L'any 1918, amb tota seguretat, i l'any 1920, amb molta probabilitat, només participen equips del Barcelona

L'absència d'equips del C.N. Athlètic de l'any 1918 - que també és absent a la segona categoria - pot estar motivada pel fet que és tracta d'un any d'especial significació per el Club, en iniciar-se l'organització del que ha de ser una prova identitària de l'entitat, com és el Campionat de Catalunya de Natació. 

Així com la organització del Campionat d'Espanya de Natació - i també de waterpolo - és des de la seva fundació un signe distintiu del Club Natació Barcelona, el nounat Campionat de Catalunya de Natació passa a ser una organització emblemàtica del Club Natació Athlètic.

Una altre possible explicació pot derivar-se del mal ambient generat en la final de l'any passat de la segona categoria, quan l'equip Blanc-negre del club és retira del partit final amb el conjunt Groc del CNB, per discrepàncies amb l'actuació arbitral.

Fos quina fos la raó, el cert és que l'any 1917 l'Athlètic ha disputat la final de la primera categoria contra el mític equip Blau-groc del C.N. Barcelona, que va vèncer la final per 8 gols a 0. La composició de l'equip del CNB ja és al quadre resum, però val la pena ressaltar els components del subcampió. L'equip Negre-groc de l'Athlètic va estar format per Mestres, Mateu, Gil, Quintana, Fernández, Rodríguez i Canals

Pàgina del setmanari 'Stadium' del 29 de setembre de 1917, amb imatges i crònica 
del partit final del Campionat d'Espanya de waterpolo de primera categoria.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

La crònica remarca l'actuació de l'equip Blau-groc, afirmant:

"El team (sic) del Barcelona se mostró superior al del Athlètic, tanto individualmente como en colectividad.

El portero completa el conjunto; los defensas, buenos y fuertes; el medio excelente, y de los delanteros, por encima de todos, Barba, muy bien secundado por Taxonera, Granados regular."

S'ha de senyalar aquesta presència d'en Enric Granados Gal, que s'ha de convertir en un dels davanters puntals del conjunt Blau-groc. Al marge d'aquest fet puntual, l'Enric Granados ha de tenir un paper determinant com a entrenador en el futur de la natació espanyola, i especialment de la catalana i la castellana.

Del conjunt de l'Athlètic la crònica de 'Stadium' en destaca al porter Mestres, així com als defenses Mateu i Gil. El partit ha estat arbitrat per en Bernat Picornell, el pioner que aquell any és en funcions de President del CNB.

A primers del maig de1918, el C.N. Barcelona fa la contractació d'un dels primers entrenadors estrangers que han de regir el waterpolo i la natació del club degà. És tracta del suec Albert Berglund, provinent del 'Simklubben Neptus', amb quin equip va guanyar els campionats suecs de waterpolo del 1908 i 1912. (8)

Retall del diari 'El Diluvio' del 3 de maig de 1918, on és dona la noticia 
de la contractació de Mr. Albert Berglund per el C.N. Barcelona.
Font: Hemeroteca ARCA

El Campionat d'Espanya de primera d'aquest 1918 és dirimeix entre tres equips del Club Natació Barcelona, sense cap altra 'cercle' o club participant, en no jugar el C.N. Athlètic, com hem senyalat anteriorment. Atès que entre els equips del CNB hi ha el conjunt Blau-groc, el campionat és poc menys que assegurat per aquesta formació. Com és de preveure, la premsa se'n fa ressò de la noticia:

Pàgina del setmanari 'Stadium' del 5 d'octubre de 1918, amb 
la imatge de l'equip campió d'Espanya de waterpolo.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

A la foto que acompanya el comentari, l'Enric Granados és el primer ajagut a la dreta; mentre que com de refiló no ens estranya de trobar un personatge tant entranyable com és l'Emili Solé Brufau, vestit de 'civil'. Tot i no constar entre els fundadors del C.N. Barcelona, manté una estreta relació amb Picornell, que és pot datar de molt abans de la fundació del club. Fins a la seva mort el 1930, en Solé és el sempitern jutge de sortides de quasi totes les competicions que organitza - o en les que participa - el Barcelona.

Al Campionat de l'any 1919 hi veiem un total de quatre equips. Els conjunts Blanc, Blanc-vermell i Blau-groc del C.N. Barcelona que s'enfronten a un únic representant del C.N. Athlètic, l'equip Negre-groc. Una vegada més, el guanyador és el conjunt Blau-groc del club cenebista, que en aquesta ocasió defensen els Cruells, Basté, Trigo, Vila, Granados, Barba i Robert

Collage fet amb la composició de l'equip Blau-groc 
campió d'Espanya de waterpolo de l'any 1919.
Font: ANC1-64 fons Bert i Claret. Ft. Claret

Si ens fixem en la composició del campió que hem incorporat al quadre resum, ens trobem amb la presència d'un Cruells, que en cas de ser en Jaume Cruells tindria 13 anys, el que sembla altament improbable. A la foto se l'identifica com a R. Cruells, de manera que es podria donar la circumstància de ser un germà més gran d'en Jaume que també jugués de porter. Cosa estranya, però no impossible. El cert és que en tot cas en R. Cruells no figura com a internacional de waterpolo amb l'equip d'Espanya, el que és altament improbable en un jugador del Barcelona, que és el mateix que dir - en aquells anys -de la selecció espanyola...

Retall del diari 'El Diluvio' del 16 d'octubre de 1919, amb la informació 
dels partits finals del Campionat d'Espanya de 1a i 2a categoria.
Font: Hemeroteca ARCA

L'any següent és el dels 'VII Jocs Olímpics d'Anvers 1920', la qual cosa implica que el campionat d'Espanya de primera categoria queda totalment condicionat.

La premsa del mes d'agost informa del campionat de segona categoria, a la vegada que publica un comunicat del C.N Barcelona, organitzador dels campionats, informant de l'ajornament fins a la tardor de la competició de primera categoria amb motiu de la preparació i desenvolupament dels jocs.

Retall de 'La Veu de Catalunya' del 7 d'agost de 1920, on el CNB 
informa de l'ajornament del Ct. d'Espanya de primera categoria.
Font: Hemeroteca ARCA

Mentre que la competició de segona es desenvolupa amb gran nombre d'equips, com hem vist abans, l'activitat del que podem dir primers equips es concentra en la preparació dels jugadors del CNB pre-seleccionats per Anvers 1920, que entrenen regularment amb altres conjunts del mateix club. 

En aquesta preparació s'inclouen entrenaments a la piscina del C.N. Sabadell, per tal de familiaritzar-se amb l'aigua dolça que han de trobar a la ciutat belga. Tota la preparació és dirigida per en Albert Berglund, que segueix al front de les activitats cenebistes.

Així, per exemple, el diari 'El Diluvio' del 3 d'agost informa d'un d'aquests partits de preparació olímpica amb aquestes termes:

"Terminados los partidos (del campionat de segona), jugaron de entrenamiento el equipo designado para la VII Olimpiada con otro muy fuerte y de selección, venciendo el olímpico por 3 a 1. El equipo vencedor lo componen Gibert (Ll), Armangué, Rosich, Vila, Fontanet, Gibert (F) i Granados. El equipo entrenador estaba formado por Cruells, Trigo (J), Basté, Tusell, Trigo (M), Girau i Berdemás".

L'expedició de nedadors i waterpolistes catalans a punt d'agafar el 
tren amb destinació a Anvers per a participar als JJ.OO.
Font: Tesi Doctoral de F. Arrechea (9). Ft. SI

A la imatge que reproduïm dels seleccionats per Anvers, en Berglund és el més alt al centre de la foto. La selecció final per a la natació i el waterpolo d'Anvers inclou els següents esportistes, tots ells del C.N. Barcelona, menys els que se'n menciona un altre club: 

• Natació i salts: Lluís Balcells, Joaquim Cuadrada, Isidre Fernández (C.N. Athlètic) i Abelardo López (Naval Club)

• Waterpolo: Lluís Gibert, Alfons Tusell, Manuel Armangué, Francesc Gibert, Antoni Vila, Enric Granados i Josep Fontanet. Com a possibles suplents es desplacen Manel Basté, Joaquim Rosich i Ramón Berdemás (10)

Al marge dels resultats olímpics, que no són del cas, a la tornada d'Anvers no ens consta que s'arribi a celebrar el Campionat d'Espanya de primera categoria. No obstant això a les estadístiques oficials és dona com a campió l'equip del CNB que hem fet constar en el quadre resum, que pràcticament és el mateix que ha disputat els JJ.OO.

Finalment, a l'any 1921 ja hem vist a l'entrada d'aquest apartat que algunes fonts discrepen sobre si és tracta del darrer Campionat d'Espanya - fins a reprendre's el 1942 - (RFEN) o del primer Campionat de Catalunya (Morera, 1942). Ens hem inclinat per considerar-lo, com ho fa l'historial de la RFEN, el desè Campionat d'Espanya de Waterpolo.

Hi participen només dos equips, el del C.N. Barcelona i el del C.N. Athlètic, quin equip és el que de manera excepcional ha estat campió de segona aquest 1921 i com a premi rep la possibilitat de jugar amb el club degà el campionat 'gran'. Com resulta lògic, en surt Campió l'equip del CNB, encara que en veure la composició de l'equip observem l'estranya plena coincidència de jugadors amb els campions del 1920, cosa gens habitual.

Corol·lari

Constituïda finalment la FCNA, els proper campionats de waterpolo deixen d'anomenar-se d'Espanya per a passar a ser els 'Campionats de Catalunya de Waterpolo'. El que no canviarà, en els propers anys, és que el campió del torneig ha de seguir sent el Club Natació Barcelona, amb la seva llarga tradició de prioritzar els equips de waterpolo, generalment amb l'ajut d'alguns dels millors entrenadors estrangers.

La simple observació d'aquella foto d'un equip de waterpolo indeterminat que analitzàvem en la primera part d'aquesta entrada, ens ha portat a aquesta visió més amplia de quan el waterpolo era encara el 'water-polo', en un època primigènia d'aquest esport que tantes satisfaccions haurà de proveir en el futur, quan ja sigui per sempre més el waterpolo.

Reproducció de la foto de l'equip 'independent' de waterpolo de 
l'any 1917 que va motivar l'elaboració d'aquest dos articles.
Font: Arxiu JCE, fons família Granada. Ft. SI

Josep Castellví

(1) El text correspon a la pàgina 3 del llibre "100 años de waterpolo.1908-2008" de Juan Antonio Sierra Puerto. Editat per la RFEN, el juliol de 2008. Més endavant reproduïm un text de la pàgina 5 del mateix llibre del mestre Sierra

(2) No és fins a l'any de 1918 que en Pompeu Fabra Poch (1868-1948) publica la seva 'Gramàtica Catalana' que, amb la aquiescència general, passa a ser normativa per el català actual. Una de les més enceses discussions va venir donada per a l'ús de la conjunció copulativa 'y', que freqüentment és venia usant en el català escrit, i que Fabra va substituir per la 'i' llatina que emprem avui.

(3) Respecte a la numeració dels campionats d'Espanya de waterpolo, cal tenir present que els primers no prenien aquest nom, a més de ser competicions internes del CNB, únic club actiu a Catalunya. En qualsevol cas la numeració del 'Campeonato de España de Waterpolo' és va normalitzar per la RFEN, prenen com a primer el concurs celebrat l'any 1912. 

(4) El 'Club Alemán',que coneixem a la natació i el waterpolo, era una secció del 'Club Deutsche Germania'. La tradició alemanya defensa que la nacionalitat no depèn del 'Ius Soli' - el lloc de naixement - sinó del 'Ius Sanguinis', és a dir el dret de sang transmesa pels avantpassats. D'aquesta tradició deriva una forta tendència a l'associacionisme, es trobin on és trobin. En el cas que ens ocupa, els anys de floriment de la secció de natació i waterpolo del 'Club Alemán' venen a coincidir amb els anys de la Gran Guerra Europea (1914-1918) - primera mundial -. Aquesta situació, sent Espanya oficialment neutral, motiva que generalment a Catalunya hi hagués una un més gran corrent de simpatia per les forces aliades, que s'oposaven a l'imperi germànic i d'aquí venen, segurament, les ironies i sarcasmes que sovint els hi dedicava la premsa

(5) El Campionat d'Espanya de Waterpolo de l'any 1972, en que el CNB perd la seva imbatibilitat a mans del C.N. Montjuïc, és la quaranta-unena edició malgrat haver passat més de seixanta anys des del 1912, atès al fet que la competició va ser substituïda l'any 1922 pel Campionat de Catalunya, i no és va reprendre el nom de Campionat d'Espanya fins a l'any 1942, desprès de la guerra incivil

(6) La sobtada mort en accident de moto d'aquest gran 'sportman' i directiu del CNB, va ser recollida en aquests termes per en Josep Elias 'Corredisses' a 'La Veu de Catalunya': "Les facilitats de part de les autoritats de tot el circuit ajudaren a l'èxit de la carrera, estant també molt ben muntat el servei de la Creu Roja,... havent desgraciadament que utilitzar-se per al corredor i notable nedador, l'ànima del C.de N. B., en Joan Barba, qui, a conseqüència d'una reventada (sic) de neumàtics, sofrí una caiguda a poc de la sortida, amb tant mala sort que quedà mort a l'acte"

(7) En Gerard Collardin Esser (1882- ?) es nascut a Alemanya. Quan arriba a Espanya ja es un home d'empresa que ha viatjat per nombrosos paisos d'Europa i d'Amèrica, especialment a l'Argentina on es casa amb na Eloisa M. Mihura a la ciutat de Buenos Aires. Gran afeccionat a tot tipus d'esports quan es fa càrrec del Club Natació Athletic ja es propietari de dues factories dedicades la 'Fabricación de Colores', radicades a Badalona i a San Martín, Argentina. En la faceta esportiva ha estat "Un formidable nadador, maestro en el salto de palanca, fortísimo remero, gran automovilista y entusiasta fomentador de la aviación española..." segons el descriu la revista 'Stadium' del 14 d'agost de 1920. Presideix el C.N. Athlètic en una etapa crucial per a la seva consolidació els anys 1917-1920. Impulsa el 'I Campionat de Catalunya de Natació' l'any 1918, que passa a ser una competició senyera de l'Athlètic. Amb excel·lents relacions amb els dirigents del Club Natació Barcelona, la seva visió empresarial aplicada al creixement de la natació catalana i espanyola porta a en Collardin a centrar-se en l'impuls obstinat per a la fundació de la 'Federación Española de Natación Amateur' (FENA), fita per a la qual treballa ja des del moment inicial de la seva presidència, assolint l'èxit l'any 1921.

(8) Albert Berglund és el primer, o un dels primers, grans entrenadors estrangers que han de recalar al Club Natació Barcelona. Arribat, com hem vist, a la primavera de 1918 s'ha integrat perfectament en el seu nou club, on a més d'encarregar-se de la natació i el waterpolo impulsa les activitats de preparació física i gimnàstica, a més de promocionar i entrenar l'atletisme. Algunes fonts consideren que en Berglund va ser fitxar expressament per entrenar el CNB pocs mesos abans del JJ.OO. d'Anvers 1920, però de les fonts consultades podem afirmar amb fonament que la seva presència com a entrenador del CNB precedeix en més de dos anys la gran cita olímpica.

(9) La foto que publiquem de la sortida e l'equip olímpic de natació i waterpolo cap a Anvers l'hem manllevada de la Tesi Doctoral "España y los Juegos Olímpicos. Anàlisis de participación de los deportistas españoles en los JJOO de la Era Moderna..." del Doctor en història Fernando Arrechea Rivas, publicada per la 'Universidad Católica de Murcia' el maig de 2017.

(10) Dels nedadors només van participar en  Joaquim Cuadrada i en Joan Balcells. L'Isidre Fernández no va poder concursar en la competició de salts perquè és va trobar amb unes alçades que no havia entrenat. Els cas del gallec Abelardo López, a qui l'organització va impedir de nedar en no posseïr, ni ell ni el seu club, llicència de la llavors FENA, ha estat tractat abastament en aquest bloc a l'entrada: 'Abelardo López Montovio, el mite del precursor solitari...', de la qual us en deixem l'enllaç:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/search?q=Abelardo+L%C3%B3pez