Waterpolo. Una foto que ens interpel·la !... o de com abans que el waterpolo hi va haver el 'water-polo'. (iII)

Introducció

En aquesta segona i darrera part de l'article ens volem centrar en una anàlisi dels primers anys del waterpolo a Catalunya. Més específicament, intentem de fer una recerca dels primers Campionats d'Espanya de Waterpolo els anys anteriors a la creació dels organismes reguladors d'aquest esport: la 'Federación Española de Natación Amateur' (FENA-1920) i la 'Federació Catalana de Natació Amateur' (FCNA-1921). Ens hem centrat, per tant, en els anys que van de l'any 1912 al 1921.

Per tal d'assolir-ho hem utilitzat algunes de les fonts que són al nostre abast:

• D'una banda les fonts secundàries que informen i/o analitzen els fets a posteriori, com ara els llibres o articles d'en Joaquim Morera Pujals, els d'en Juan Antonio Sierra Puerto i d'altres que informen del waterpolo d'aquells anys, com són algunes informacions de les actuals RFEN  - FENA - i FCN - FCNA -.

• Per altre part, hem mirat d'aprofundir en les dades primàries elaborades en el moment que succeïen els fets, com ara les publicacions escrites de l'època: diaris, setmanaris i altres recursos contemporanis dels anys estudiats.

Durant aquests primers anys dels que també és deia, de vegades, 'futbol acuático' el que actualment coneixem com a waterpolo s'escrivia sempre 'water-polo'; amb el guionet separador o sense, però sempre amb dues paraules.

Alguns antecedents

És prou conegut que el primer partit considerat com a 'oficial' de waterpolo va tenir lloc a la platja de la Mar Vella de la Barceloneta, davant dels 'Banys Orientals', el diumenge 12 de juliol de 1908, pocs mesos desprès de crear-se el degà Club Natació Barcelona (CNB) . Va ser en Bernat Picornell l'encarregat d'organitzar els dos equips d'entre els socis del club, a la vegada que ell mateix en va ser l'àrbitre.

En Juan Antonio Sierra, en un dels seus llibres, descriu així aquest moment:

"¿ Que preparación tenian los dos equipos que disputaron el partido ? Ninguna o casi ninguna. Unas indicaciones de Bernat Picornell, que ya había jugado en su Marsella natal, y unos cuantos consejos de algunos socios extranjeros que lo habían practicado o presenciado en su país, especialmente un inglés llamado Edward Thorton.

Bernat Picornell fue el encargado de formar los equipos y de arbitrar el partido. En el 'Equipo Azul' puso a Charles Wallace, Enric Galofré, Pere Picornell (su hermano), Hugo Moller, Frederic Baertschi, Edwald Poeschke i Detlef Rabe; y en el 'Equipo Blanco' a A. von der Heyden, Carles Granicher, Manuel Fernández, Ricard Luján, Robert Millar, Frederic Rauret y Edwald Miles.

El juego agradó al público que presenciaba el espectáculo desde la orilla, pese a estar un tanto lejos, porque el campo de juego se colocó unos cien metros mar adentro..." (1)

Per allò de les coincidències, només una setmana més tard, el diumenge 19 de juliol de 1908, es va crear la 'Federation Internationale de Natation Amateur' (FINA), amb seu a Londres. El reglament del waterpolo emprat  en aquest primer partit, per tant, encara no provenia de cap entitat reguladora oficial.

La premsa del moment el va publicar uns dies després. Segurament es desprenia de les normes anglo-escoceses, les primeres a implantar-se de manera formal, que van ser força acceptades als països europeus que s'iniciaven en aquest esport.

Imatge i reglament del primer partit de 'water-polo', jugat a la platja de la 
Barceloneta, publicats a 'Los Deportes' el 15 de juliol de 1908.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

El C.N. Barcelona mostra ben d'hora les seves ànsies per a confrontar els seus equips de waterpolo amb contrincants internacionals. Els primers que li permeten aquest contacte són equips improvisats, formats per mariners dels bucs de l'armada britànica que sovint són ancorats al port de Barcelona. 

D'aquesta manera, el 13 d'agost de 1908 a la platja dels Orientals un equip del CNB s'enfronta en partit de waterpolo als mariners del creuer anglès 'Bacchante', perdent per 4 a 0. Dos anys més tard és repeteix l'experiència, però aquest cop el rival és l'equip format per mariners cel creuer 'Russell', que participa en una nova visita de l'armada del Regne Unit a Barcelona. El partit, disputat el 11 de setembre de 1910 a la platja dels banys de Sant Sebastià - nova seu del CNB -, acaba també amb resultat favorable a l'equip anglès, aquest cop per 6 a 0.

Retall del setmanari 'La Ilustració Catalana' del 18 de setembre de 1910, amb 
la imatge i els noms dels equips del CNB i dels mariners del creuer 'Russell'.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. Llorens

Aquests partits, però, no suposen un veritable debut internacional del CNB, atès que no s'enfrontava a cap club esportiu reconegut.

El primer partit internacional veritable és produeix el dia de la Mercè del mateix 1910, quan el degà del país s'enfronta a l'equip del 'Football Velo Club de Nice' (FVCN) en el curs d'un festival, quin programa es composa de proves de natació de curses, salts, tot finalitzant amb un partit de waterpolo. Com és d'esperar, s'imposa el quadre francès per 4 gols a 1.

Retall de 'La Ilustració Catalana' del 2 d'octubre de 1910, amb la informació del 
primer encontre internacional del CNB contra el 'Football Velo Club de Nice'.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

Les respectives formacions  són: 

• Per el CNB: Bernat Picornell, Marcel, Fernández; Granicher al mig; i Giraud, Lliboutry i Luján ajupits 

• Per l'equip del FVCN: Bodino, Olivier, Malaussena; Vasseur al mig; i Massiena, Gastaud i Boglio ajupits. Es troben acompanyats del que va ser l'àrbitre, el francès Fossat.

A més de les imatges, 'La Ilustració Catalana' publica una amplia crònica, no signada, sobre el festival d'aquest 24 de setembre. Escrita, segurament, per en Josep Elias Juncosa 'Corredisses', aquest afirma en relació al partit de waterpolo:

"Sigué jugat ab destresa y maestria, y tè de reconèxers que'ls nadadors se portaren admirablement, no obstant la mala mar que feya, que'ls privava d'obrar ab entera llibertat y tenien de prestar atenció al joch y a les imponents onades... Aquest equip nos demostrà qu'era molt justa la fama de que venia precedit; estigueren admirables y nadaren ab energia y correcció finíssima" (2)

L'estrella de l'equip 'niçoise' era l'internacional francès Paul Vasseur (1874-1971), olímpic a Paris 1900 - on va debutar amb només quinze anys -, Estocolm 1912 i  Anvers 1920 -. A més de realitzar diferents exhibicions de tècnica d'estils de natació, i de tècnica i tàctica individual del waterpolo els dies de l'estada del seu equip, en Vasseur va restar algunes setmanes més a Barcelona, on va estar transmetent els seus coneixements als encara inexperts jugadors del Barcelona.

Campionats d'Espanya de Water-polo, des de 1912 a 1916

A l'entorn de la Mar Vella de la Barceloneta se segueixen aplegant, ja des d'abans de la fundació del C.N. Barcelona, els 'sportmen' que practiquen la natació com un dels seus esports predilectes Un cop fundat el club degà, a la zona dels Orientals coincideixen els socis del nou club amb d'altres nedadors que encara no són afiliats a cap altre entitat esportiva. 

No serà fins al 1913 que sorgirà a Barcelona una segona associació o 'cercle' natatori: el Club Natació Athlètic, que recull molts d'aquests nedadors no afiliats.

Des d'aquell primer partit del 1908 d'aquest 'water-polo' primigeni, a la seu del CNB cada diumenge de la temporada es celebren partits del nou esport. Com que no tenen, els primers anys, altres clubs amb els quals competir, la lluita s'estableix formant equips d'entre els mateixos nedadors de l'entitat. Per tal de distingir-se s'identifiquen amb el color - o colors - que fan servir en el barret de bany 

A la pàgina 5 de la seva obra, ja referida (1), en J.A. Sierra ho descriu així:

"Siempre según Nestor Luján: 'A los casi siempre improvisados Blanco y Azul siguieron el Azul-amarillo, el Blanco-rojo y el Azul-blanco bastante más conjuntados, pero especialmente el Azul-amarillo, por el que pasaron muchos jugadores que después fueron figuras de la especialidad, como Enric Quintana, Joan Barba o Enric Granados' "

Imatge publicada a la revista mensual 'Barcelona Atracción' d'un partit de waterpolo 
a la platja de la Barceloneta als primers anys deu del segle XX. És pot 
distingir l'àrbitre dempeus en una de les barques.
Font: Heneroteca ARCA. Ft. SI

Com s'observa en la imatge, els primers partits tenien lloc a la platja, davant dels Orientals o de Sant Sebastià. En estar sempre exposats a les onades de la mar succeïa que quan l'esport és va anar fent més popular els espectadors, amb l'afany d'apropar-se al joc, acostaven massa les seves barques i reduïen l'espai acotat per el joc, arribant sovint a haver de suspendre algun dels partits.

Serveixen a aquest respecte dos diferents comentaris de premsa d'aquells anys inicials:

"Como final, el Club de Natación (Barcelona) presentó un partido de Water Polo, que resultaba altamanete interesante, pero que no pudo terminarse a causa de que las embarcaciones que presenciaban el espectáculo aconcharon los goals (sic) uno contra el otro hasta llegar a tocarse, con lo cual tuvo que suspenderse el partido" (1910. setmanari 'Los Deportes', crònica de Obenque)

"Desprès s'havia de fer el water-polo, però per falta de vigilància, se tiraren sobre els nedadors innombrables bots que havíen presenciat les regates (prèvies) que no'ls deixaren jugarlo" (1911. 'La Veu de Catalunya', crònica de Corredisses)

Degut a aquesta innegable popularitat que va anar adquirint el nou esport, ja a l'any 1912 es celebra el primer 'Concurso Español de Water-polo', organitzat per el C.N. Barcelona, que les estadístiques de la RFEN consideren com el primer 'Campeonato de España de Waterpolo'. El reglament el proposa el mateix organitzador. Les mides del camp segueixen les regles internacionals vigents aquells anys de 27 x 20 m.

Publicació al diari 'El Diluvio' del dia 15 de setembre de 1915 del reglament que 
regeix el 'II Campionat d'Espanya de Waterpolo' organitzat per el CNB (3).
Font: Hemeroteca ARCA

En el quadre que segueix podem veure un resum dels conjunts participants en cada edició, amb l'equip guanyador i els jugadors que l'integren.

Campionat d'Espanya de Waterpolo, 1912-1916

(*) Alguns equips apareixen de manera esporàdica, un o dos anys, sense més continuïtat

Font: Elaboració pròpia

La interpretació del quadre requereix d'algunes consideracions. Els dos primers anys només hi ha equips del Club Natació Barcelona, mentre que a partit de 1914 s'incorporen primer el C.N. Athlètic i desprès altres equips.

Pàgina del setmanari 'Stadium' del 15 d'agost de 1912, amb informació 
escrita i gràfica del primer campionat d'Espanya de waterpolo.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. Nat.

El 'Club Alemán' era la secció esportiva del 'Club Deutsche Germania', radicat al 'Café Restaurante Suizo' al n. 17 de la Plaça Reial de Barcelona. Comptava amb altres seccions esportives, com la de 'lawn tennis' i la d'atletisme, i en els anys que participa en el campionat de waterpolo - 1915 i 1916 - l'entitat acull gran nombre d'alemanys expatriats d'altres països a causa de la Gran Guerra Europea (4).

La seva participació és caracteritza per dos fets fonamentals; d'una banda sovintegen les ocasions en que l'equip s'acull a no presentar-se en dia del partit, cedint els punts al conjunt contrincant; per altre part no reben massa simpaties de la premsa, de la qual els hi arriben comentaris irònics o despectius, i que sovint els acusa de emprar un joc violent. 

Retall del diari 'l Diluvio' del 9 de setembre de 1915, amb un comentari del 
partit entre l'equip Negre-groc del C.N. Athlètic i el 'Club Alemán'.
Font: Hemeoteca ARCA

El setmanari de 'L'Esquella de la Torratxa' del dia 3 de setembre de 1915 es despatxa comentant sobre el 'C. Alemán', en to sarcàstic, dient que:

"Als Banys Orientals hi hagué també, diumenge al matí, curses i waterpolo. Guanyaren sempre uns alemanys que ara han fet un Club de Natació i és veu que volen acaparar premis com els seus parents d'allà dalt acaparen pobles."

Un nou participant és la secció de natació de la 'Unión Profesional de Dependientes y Empleados de Comercio' (UPDEC), que és un sindicat professional. Vinculat a l'església catòlica i creat l'any 1909 a Barcelona, participa al campionat de manera fugaç. Malgrat les notables diferències d'adscripció ideològica, les seves finalitats són similars a les del 'Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Industria' (CADCI), que mitjançant el seu 'Club de Mar' també tindrà seccions esportives anys a venir.

Veient que jugar els partits a les platges depèn massa de l'estat de la mar, no sempre practicable, cada vegada més l'organitzador - el CNB - decideix traslladar els partits dins del port, al lloc conegut com a 'Varadero', contradic de l'escullera de llevant. 

Això també facilita el seguiment del públic, que cada vegada és més nombrós i fidel seguidor del campionat, quines proves solen celebrar-se els diumenges al matí.

Imatge d'un partit de waterpolo del campionat d'Espanya al 'Varadero', 
publicada per la revista 'Barcelona Atracción' del setembre de 
1913. Destaca la imatge de l'àrbitre, a l'esquerra de la foto.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. Brangulí

El campió d'Espanya de waterpolo de la màxima divisió va ser sempre, al llarg de les quaranta primeres edicions, el Club Natació Barcelona, fins que va perdre aquesta imbatibilitat l'any 1972 contra el Club Natació Montjuïc en la quaranta-unena edició. Ultra  conquerir sempre el primer lloc sovint  copava les tres primeres posicions amb els seus respectius equips. Aquest primers anys destaca el conjunt Blau-groc que, amb una composició variable, ha de dominar la competició al llarg de gairebé una dècada. 

Campionats d'Espanya de Water-polo de segona categoria, des de 1917 a 1921

L'any 1917 l'organitzador del campionat, el C.N. Barcelona, planteja la necessitat de dividir-lo en dues categories: primera i segona. A manca dels criteris establerts per les encara inexistents FENA i FCNA, la separació s'estableix aplicant criteris similars als emprats en les curses de natació, en les quals els nedadors sèniors són classificats d'acord a les marques assolides.

Un dels motius d'aquesta nova estructura rau en l'augment progressiu dels equips participants - el 2016 han estat set -, agreujat amb la voluntat d'incorporació de nous clubs. El mateix 1916 neix el C.N. Sabadell, amb la intenció de practicar també el waterpolo. 

Es parla, a la vegada, d'admetre a equips d'altres zones d'Espanya; concretament és vol comptar amb un equip de waterpolo del 'Club Deportivo Fortuna' de Donostia. La premsa ho reflexa així:

"En aquest campionat hi lluyten equips dels Clubs 'Athlètic', 'Barcelona' y 'Alemany'. Problablement vindran a intervenirhi'ls equipiers (sic) del Club 'Fortuna' de San Sebastián, ab els quals s'estan fent gestions per poder portarho a felís terme." (6 d'agost de 1916. 'La Ilustració Catalana'. Crònica anònima)

Podem veure el desenvolupament d'aquesta competició en el quadre que segueix:

Campionat d'Espanya de Waterpolo, 1917-1921. Segona categoria

(*) Apareixen equips que només participen un o dos anys. Solen ser seccions d'entitats culturals o esportives amb altres interessos principals, com és el cas de la 'Agrupació Esportiva Catalunya' o el 'Centre Nostra Dona de Montserrat' de la Barceloneta. Altres dels nous, en canvi, han de ser fundadors de la FCNA i tindran una presència més perllongada en el món de la natació, com és el cas del 'Club de Mar' - del CADCI -, el 'Ateneu Enciclopèdic i Popular'. Un altre cas específic és el del 'Club Stadium Barceloneta', un dels diferents clubs fundat per en Francesc Pros, precursors del 'Barceloneta Amateur Club' (BAC) de 1929.

(**) El 25 de febrer de 1921, a les instal·lacions del CADCI de la Rambla de Santa Mònica, veu la llum la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA). Amb aquest motiu trobem una divergència en les fonts. Mentre que per a la RFEN la competició de 1921 és el desé Campionat d'Espanya, per a la FCN s'ha de considerar el primer Campionat de Catalunya, segon la informació facilitada per el recull d'en Joaquim Morera "Federación Catalana de Natación. Historial 1921-1940", exhaustiva memòria redactada quan és el nou secretari de la FCN.

Font: Elaboració pròpia

És de senyalar l'increment d'equips afavorit per la creació d'aquesta segona categoria, arribant al màxim d'onze equips de cinc entitats diferents l'any 1919. Aquest any és el de la primera participació del C.N. Sabadell, fundat el 1916, i de la més testimonial del C.N.D. de Montserrat; així com la del C.S. Barceloneta, que tindrà continuïtat el 1920.

El C.N. Sabadell, que ha d'esdevenir clau per a la natació i el waterpolo del país, s'incorpora oficialment al Campionat d'Espanya al 1919, en la segona categoria. Significativament és l'any sobre d'haver inaugurat la primera piscina esportiva d'Espanya, el maig de 1918 als terrenys de l'antic 'Vapor Codina'

Retall de la revista 'Stadium' del 29 de juny de 1918, on es recullen als actes 
oficials de la inauguració de la piscina del C.N. Sabadell amb la 
participació del C.N. Barcelona i el C.N. Athlètic.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

Tot i mantenir-se l'hegemonia dels equips del C.N. Barcelona, el seu domini ja no és tant aclaparador com a la primera categoria dels anys precedents. Sovintegen més partits igualats, fins al punt que per al menys tres vegades un equip del C.N. Athlètic els hi discuteix la primàcia. 

El primer cop és a l'any 1917, quan l'equip Blanc- negre de l'Athlètic arriba a la final amb el conjunt Groc del CNB. És un partit accidentat, atès que quan el Groc del Barcelona va guanyant per 4 a 0, l'àrbitre expulsa a un jugador de l'Athlètic, provocant que els seus companys abandonin l'aigua. El partit és dona per finalitzat amb el resultat ja comentat

Collage del setmanari 'Stadium' del dia 15 de setembre de 1917 
amb les imatges i la composició del equips que han disputat 
el partit final de Ct. d'Espanya de segona categoria. 
Font: Hemeroteca Arca. Ft. SI

L'edició del 1918 veu el debut de la 'Agrupació Sportiva Catalunya' (ASC), que tot i tenir una presència testimonial al campionat aquest únic any, és permet el luxe de guanyar algun partit; un d'ells a l'equip Negre del Barcelona. 

L'equip guanyador del Campionat d'Espanya de waterpolo del 1918 és el Blanc-grana del CNB, que veiem en la imatge que publiquem tot seguit:

Retall del setmanari 'Stadium' del 17 d'agost de 1918, amb resultats del Ct. d'Espanya 
de waterpolo de segona categoria, on és recull una victòria del conjunt ACS.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. Claret

És interessant notar que en la informació de 'Stadium' és dona credibilitat a la creació propera d'una 'Federación', quan s'afirma que:

"Poco falta ya para la terminación del Campeonato, que si este año ha sido organizado por el C.N.B., es de esperar que en el próximo lo sea oficialmente por la Federación."

El 1919 la competició arriba a un màxim de nou equips de cinc entitats diferents: C.N. Barcelona, C.N. Athlètic, C.N. Sabadell, Club Stadium Barceloneta i el Centre Nostra Dona de Montserrat de la Barceloneta.

El partit final veu el triomf de l'equip Blau-blanc del C.N. Barcelona, que s'ha imposat a l'equip Blanc-negre de l'Athlètic, que per segona vegada assoleix el subcampionat.

Retall del diari 'El Diluvio' del dia 8 de setembre de 1919, amb els resultats 
de la quarta jornada del Ct. d'Espanya de waterpolo de segona categoria.
Font: Hemeroteca ARCA

L'any 1920 és especial, en coincidir la primera participació del waterpolo espanyol als JJ.OO. d'Anvers, amb un equip format íntegrament per jugadors del C.N. Barcelona. Aquesta efemèride provoca que el centre d'interès estigui posat en els jocs i el campionat d'Espanya de primera categoria quedi un pel desdibuixat, com veurem més endavant. 

El de segona, no obstant, segueix amb nou equips de 5 societats diferents. El campionat és copat en els tres primers llocs per els conjunts presentats per el C.N. Barcelona, resultant-ne campió l'equip Vermell. Hem de lamentar, però, que no ens ha estat possible de trobar cap informació sobre la composició exacta dels seus jugadors

Imatge de l'equip Vermell del C.N. Barcelona, publicada al 
setmanari 'Stadium' del 11 de setembre de 1920.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

La curiositat de la imatge és troba en dos fets a senyalar:

• Primerament la confusió derivada del fet que en comptes del Campionat d'Espanya es parli del 'Campeonato catalán de waterpolo...' , a quasi mig any vista de la constitució de la FCNA !

• Per altre part, en cap lloc de la revista s'anomenen els integrants de l'equip Vermell. A aquesta dificultat cal sumar-hi el fet que tampoc en els altres mitjans de comunicació hem sabut trobar els noms dels jugadors de l'equip campió, de manera que no ens ha estat possible donar aquesta informació

La hegemonia dels diferents equips del CNB com a campió en aquesta divisió es trenca finalment el 1921, quan l'equip del C.N. Athlètic guanya tots els partits, proclamant-se campió  d'Espanya de Waterpolo de la segona categoria. L'equip el formen Urtasun, Espriu, Gil, Rodríguez, Pros, Fernández i Farell

Campionats d'Espanya de Water-polo de primera categoria, des de 1917 a 1921

Definitivament instal·lats al 'Varadero' del moll de Barcelona, aquest segon quinquenni del campionat estrena, com hem vist, una separació entre primera i segona categoria. Ens ocupem, en aquest apartat, del quinquenni 1917-1921 pel que fa al Campionat d'Espanya de Waterpolo de primera categoria.

És creixent la insistència amb que s'està parlant de la creació d'una federació de natació que, segons és parla, ha de ser l'espanyola. No és fins al 1918 quan ja els rumors prenen prou protagonisme per a ser recollits a la premsa, com hem vist en paràgrafs anteriors i refermem ara amb un nou exemple:

Retall del setmanari 'Stadium' del 17 d'agost de 1918 on s'afirma 
la imminent creació de la 'Federación Española de Natación'.
Font: Hemeroteca ARCA

En realitat encara resten dos anys i escaig per a que aquests bons desitjos es facin realitat. (7)

En el quadre que segueix veiem com s'ha desenvolupat el campionat d'Espanya de primera categoria en aquest segon i darrer període analitzat:

Campionat d'Espanya de Waterpolo, 1917-1921. Primera categoria

(**) El 25 de febrer de 1921, a les instal·lacions del CADCI de la Rambla de Santa Mònica, veu la llum la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA). Amb aquest motiu trobem una divergència en les fonts. Mentre que per a la RFEN la competició de 1921 és el desé Campionat d'Espanya, per a la FCN s'ha de considerar el primer Campionat de Catalunya, segon la informació facilitada per el recull d'en Joaquim Morera "Federación Catalana de Natación. Historial 1921-1940", exhaustiva memòria redactada quan és el nou secretari de la FCN.

(***) L'any 1920 s'escau la primera participació olímpica del waterpolo espanyol als JJ.OO. d'Anvers. Aquesta excepcionalitat pot ser el motiu de que no consti, a la informació publicada per els mitjans habituals, que el campionat d'Espanya s'hagi disputat aquest any. No obstant a les estadístiques de la RFEN consta com a campió el CNB, amb la composició que donem, que és idèntica a la del guanyador de l'any 1921, cosa realment molt poc habitual.

Font: Elaboració pròpia

En analitzar la informació d'aquest segon i darrer quinquenni, la primera constatació no pot ser una altra que la de comprovar com la diversitat dels equips catalans s'ha traslladat a la segona categoria.

Dels cinc anys analitzats ens trobem amb la següent realitat:

• El nombre dels equips participants no es correspon amb la varietat dels clubs. En tres dels anys analitzats sols concorren equips del C.N. Barcelona i del C.N. Athlètic

• L'any 1918, amb tota seguretat, i l'any 1920, amb molta probabilitat, només participen equips del Barcelona

L'absència d'equips del C.N. Athlètic de l'any 1918 - que també és absent a la segona categoria - pot estar motivada pel fet que és tracta d'un any d'especial significació per el Club, en iniciar-se l'organització del que ha de ser una prova identitària de l'entitat, com és el Campionat de Catalunya de Natació. 

Així com la organització del Campionat d'Espanya de Natació - i també de waterpolo - és des de la seva fundació un signe distintiu del Club Natació Barcelona, el nounat Campionat de Catalunya de Natació passa a ser una organització emblemàtica del Club Natació Athlètic.

Una altre possible explicació pot derivar-se del mal ambient generat en la final de l'any passat de la segona categoria, quan l'equip Blanc-negre del club és retira del partit final amb el conjunt Groc del CNB, per discrepàncies amb l'actuació arbitral.

Fos quina fos la raó, el cert és que l'any 1917 l'Athlètic ha disputat la final de la primera categoria contra el mític equip Blau-groc del C.N. Barcelona, que va vèncer la final per 8 gols a 0. La composició de l'equip del CNB ja és al quadre resum, però val la pena ressaltar els components del subcampió. L'equip Negre-groc de l'Athlètic va estar format per Mestres, Mateu, Gil, Quintana, Fernández, Rodríguez i Canals

Pàgina del setmanari 'Stadium' del 29 de setembre de 1917, amb imatges i crònica 
del partit final del Campionat d'Espanya de waterpolo de primera categoria.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

La crònica remarca l'actuació de l'equip Blau-groc, afirmant:

"El team (sic) del Barcelona se mostró superior al del Athlètic, tanto individualmente como en colectividad.

El portero completa el conjunto; los defensas, buenos y fuertes; el medio excelente, y de los delanteros, por encima de todos, Barba, muy bien secundado por Taxonera, Granados regular."

S'ha de senyalar aquesta presència d'en Enric Granados Gal, que s'ha de convertir en un dels davanters puntals del conjunt Blau-groc. Al marge d'aquest fet puntual, l'Enric Granados ha de tenir un paper determinant com a entrenador en el futur de la natació espanyola, i especialment de la catalana i la castellana.

Del conjunt de l'Athlètic la crònica de 'Stadium' en destaca al porter Mestres, així com als defenses Mateu i Gil. El partit ha estat arbitrat per en Bernat Picornell, el pioner que aquell any és en funcions de President del CNB.

A primers del maig de1918, el C.N. Barcelona fa la contractació d'un dels primers entrenadors estrangers que han de regir el waterpolo i la natació del club degà. És tracta del suec Albert Berglund, provinent del 'Simklubben Neptus', amb quin equip va guanyar els campionats suecs de waterpolo del 1908 i 1912. (8)

Retall del diari 'El Diluvio' del 3 de maig de 1918, on és dona la noticia 
de la contractació de Mr. Albert Berglund per el C.N. Barcelona.
Font: Hemeroteca ARCA

El Campionat d'Espanya de primera d'aquest 1918 és dirimeix entre tres equips del Club Natació Barcelona, sense cap altra 'cercle' o club participant, en no jugar el C.N. Athlètic, com hem senyalat anteriorment. Atès que entre els equips del CNB hi ha el conjunt Blau-groc, el campionat és poc menys que assegurat per aquesta formació. Com és de preveure, la premsa se'n fa ressò de la noticia:

Pàgina del setmanari 'Stadium' del 5 d'octubre de 1918, amb 
la imatge de l'equip campió d'Espanya de waterpolo.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

A la foto que acompanya el comentari, l'Enric Granados és el primer ajagut a la dreta; mentre que com de refiló no ens estranya de trobar un personatge tant entranyable com és l'Emili Solé Brufau, vestit de 'civil'. Tot i no constar entre els fundadors del C.N. Barcelona, manté una estreta relació amb Picornell, que és pot datar de molt abans de la fundació del club. Fins a la seva mort el 1930, en Solé és el sempitern jutge de sortides de quasi totes les competicions que organitza - o en les que participa - el Barcelona.

Al Campionat de l'any 1919 hi veiem un total de quatre equips. Els conjunts Blanc, Blanc-vermell i Blau-groc del C.N. Barcelona que s'enfronten a un únic representant del C.N. Athlètic, l'equip Negre-groc. Una vegada més, el guanyador és el conjunt Blau-groc del club cenebista, que en aquesta ocasió defensen els Cruells, Basté, Trigo, Vila, Granados, Barba i Robert

Collage fet amb la composició de l'equip Blau-groc 
campió d'Espanya de waterpolo de l'any 1919.
Font: ANC1-64 fons Bert i Claret. Ft. Claret

Si ens fixem en la composició del campió que hem incorporat al quadre resum, ens trobem amb la presència d'un Cruells, que en cas de ser en Jaume Cruells tindria 13 anys, el que sembla altament improbable. A la foto se l'identifica com a R. Cruells, de manera que es podria donar la circumstància de ser un germà més gran d'en Jaume que també jugués de porter. Cosa estranya, però no impossible. El cert és que en tot cas en R. Cruells no figura com a internacional de waterpolo amb l'equip d'Espanya, el que és altament improbable en un jugador del Barcelona, que és el mateix que dir - en aquells anys -de la selecció espanyola...

Retall del diari 'El Diluvio' del 16 d'octubre de 1919, amb la informació 
dels partits finals del Campionat d'Espanya de 1a i 2a categoria.
Font: Hemeroteca ARCA

L'any següent és el dels 'VII Jocs Olímpics d'Anvers 1920', la qual cosa implica que el campionat d'Espanya de primera categoria queda totalment condicionat.

La premsa del mes d'agost informa del campionat de segona categoria, a la vegada que publica un comunicat del C.N Barcelona, organitzador dels campionats, informant de l'ajornament fins a la tardor de la competició de primera categoria amb motiu de la preparació i desenvolupament dels jocs.

Retall de 'La Veu de Catalunya' del 7 d'agost de 1920, on el CNB 
informa de l'ajornament del Ct. d'Espanya de primera categoria.
Font: Hemeroteca ARCA

Mentre que la competició de segona es desenvolupa amb gran nombre d'equips, com hem vist abans, l'activitat del que podem dir primers equips es concentra en la preparació dels jugadors del CNB pre-seleccionats per Anvers 1920, que entrenen regularment amb altres conjunts del mateix club. 

En aquesta preparació s'inclouen entrenaments a la piscina del C.N. Sabadell, per tal de familiaritzar-se amb l'aigua dolça que han de trobar a la ciutat belga. Tota la preparació és dirigida per en Albert Berglund, que segueix al front de les activitats cenebistes.

Així, per exemple, el diari 'El Diluvio' del 3 d'agost informa d'un d'aquests partits de preparació olímpica amb aquestes termes:

"Terminados los partidos (del campionat de segona), jugaron de entrenamiento el equipo designado para la VII Olimpiada con otro muy fuerte y de selección, venciendo el olímpico por 3 a 1. El equipo vencedor lo componen Gibert (Ll), Armangué, Rosich, Vila, Fontanet, Gibert (F) i Granados. El equipo entrenador estaba formado por Cruells, Trigo (J), Basté, Tusell, Trigo (M), Girau i Berdemás".

L'expedició de nedadors i waterpolistes catalans a punt d'agafar el 
tren amb destinació a Anvers per a participar als JJ.OO.
Font: Tesi Doctoral de F. Arrechea (9). Ft. SI

A la imatge que reproduïm dels seleccionats per Anvers, en Berglund és el més alt al centre de la foto. La selecció final per a la natació i el waterpolo d'Anvers inclou els següents esportistes, tots ells del C.N. Barcelona, menys els que se'n menciona un altre club: 

• Natació i salts: Lluís Balcells, Joaquim Cuadrada, Isidre Fernández (C.N. Athlètic) i Abelardo López (Naval Club)

• Waterpolo: Lluís Gibert, Alfons Tusell, Manuel Armangué, Francesc Gibert, Antoni Vila, Enric Granados i Josep Fontanet. Com a possibles suplents es desplacen Manel Basté, Joaquim Rosich i Ramón Berdemás (10)

Al marge dels resultats olímpics, que no són del cas, a la tornada d'Anvers no ens consta que s'arribi a celebrar el Campionat d'Espanya de primera categoria. No obstant això a les estadístiques oficials és dona com a campió l'equip del CNB que hem fet constar en el quadre resum, que pràcticament és el mateix que ha disputat els JJ.OO.

Finalment, a l'any 1921 ja hem vist a l'entrada d'aquest apartat que algunes fonts discrepen sobre si és tracta del darrer Campionat d'Espanya - fins a reprendre's el 1942 - (RFEN) o del primer Campionat de Catalunya (Morera, 1942). Ens hem inclinat per considerar-lo, com ho fa l'historial de la RFEN, el desè Campionat d'Espanya de Waterpolo.

Hi participen només dos equips, el del C.N. Barcelona i el del C.N. Athlètic, quin equip és el que de manera excepcional ha estat campió de segona aquest 1921 i com a premi rep la possibilitat de jugar amb el club degà el campionat 'gran'. Com resulta lògic, en surt Campió l'equip del CNB, encara que en veure la composició de l'equip observem l'estranya plena coincidència de jugadors amb els campions del 1920, cosa gens habitual.

Corol·lari

Constituïda finalment la FCNA, els proper campionats de waterpolo deixen d'anomenar-se d'Espanya per a passar a ser els 'Campionats de Catalunya de Waterpolo'. El que no canviarà, en els propers anys, és que el campió del torneig ha de seguir sent el Club Natació Barcelona, amb la seva llarga tradició de prioritzar els equips de waterpolo, generalment amb l'ajut d'alguns dels millors entrenadors estrangers.

La simple observació d'aquella foto d'un equip de waterpolo indeterminat que analitzàvem en la primera part d'aquesta entrada, ens ha portat a aquesta visió més amplia de quan el waterpolo era encara el 'water-polo', en un època primigènia d'aquest esport que tantes satisfaccions haurà de proveir en el futur, quan ja sigui per sempre més el waterpolo.

Reproducció de la foto de l'equip 'independent' de waterpolo de 
l'any 1917 que va motivar l'elaboració d'aquest dos articles.
Font: Arxiu JCE, fons família Granada. Ft. SI

Josep Castellví

(1) El text correspon a la pàgina 3 del llibre "100 años de waterpolo.1908-2008" de Juan Antonio Sierra Puerto. Editat per la RFEN, el juliol de 2008. Més endavant reproduïm un text de la pàgina 5 del mateix llibre del mestre Sierra

(2) No és fins a l'any de 1918 que en Pompeu Fabra Poch (1868-1948) publica la seva 'Gramàtica Catalana' que, amb la aquiescència general, passa a ser normativa per el català actual. Una de les més enceses discussions va venir donada per a l'ús de la conjunció copulativa 'y', que freqüentment és venia usant en el català escrit, i que Fabra va substituir per la 'i' llatina que emprem avui.

(3) Respecte a la numeració dels campionats d'Espanya de waterpolo, cal tenir present que els primers no prenien aquest nom, a més de ser competicions internes del CNB, únic club actiu a Catalunya. En qualsevol cas la numeració del 'Campeonato de España de Waterpolo' és va normalitzar per la RFEN, prenen com a primer el concurs celebrat l'any 1912. 

(4) El 'Club Alemán',que coneixem a la natació i el waterpolo, era una secció del 'Club Deutsche Germania'. La tradició alemanya defensa que la nacionalitat no depèn del 'Ius Soli' - el lloc de naixement - sinó del 'Ius Sanguinis', és a dir el dret de sang transmesa pels avantpassats. D'aquesta tradició deriva una forta tendència a l'associacionisme, es trobin on és trobin. En el cas que ens ocupa, els anys de floriment de la secció de natació i waterpolo del 'Club Alemán' venen a coincidir amb els anys de la Gran Guerra Europea (1914-1918) - primera mundial -. Aquesta situació, sent Espanya oficialment neutral, motiva que generalment a Catalunya hi hagués una un més gran corrent de simpatia per les forces aliades, que s'oposaven a l'imperi germànic i d'aquí venen, segurament, les ironies i sarcasmes que sovint els hi dedicava la premsa

(5) El Campionat d'Espanya de Waterpolo de l'any 1972, en que el CNB perd la seva imbatibilitat a mans del C.N. Montjuïc, és la quaranta-unena edició malgrat haver passat més de seixanta anys des del 1912, atès al fet que la competició va ser substituïda l'any 1922 pel Campionat de Catalunya, i no és va reprendre el nom de Campionat d'Espanya fins a l'any 1942, desprès de la guerra incivil

(6) La sobtada mort en accident de moto d'aquest gran 'sportman' i directiu del CNB, va ser recollida en aquests termes per en Josep Elias 'Corredisses' a 'La Veu de Catalunya': "Les facilitats de part de les autoritats de tot el circuit ajudaren a l'èxit de la carrera, estant també molt ben muntat el servei de la Creu Roja,... havent desgraciadament que utilitzar-se per al corredor i notable nedador, l'ànima del C.de N. B., en Joan Barba, qui, a conseqüència d'una reventada (sic) de neumàtics, sofrí una caiguda a poc de la sortida, amb tant mala sort que quedà mort a l'acte"

(7) En Gerard Collardin Esser (1882- ?) es nascut a Alemanya. Quan arriba a Espanya ja es un home d'empresa que ha viatjat per nombrosos paisos d'Europa i d'Amèrica, especialment a l'Argentina on es casa amb na Eloisa M. Mihura a la ciutat de Buenos Aires. Gran afeccionat a tot tipus d'esports quan es fa càrrec del Club Natació Athletic ja es propietari de dues factories dedicades la 'Fabricación de Colores', radicades a Badalona i a San Martín, Argentina. En la faceta esportiva ha estat "Un formidable nadador, maestro en el salto de palanca, fortísimo remero, gran automovilista y entusiasta fomentador de la aviación española..." segons el descriu la revista 'Stadium' del 14 d'agost de 1920. Presideix el C.N. Athlètic en una etapa crucial per a la seva consolidació els anys 1917-1920. Impulsa el 'I Campionat de Catalunya de Natació' l'any 1918, que passa a ser una competició senyera de l'Athlètic. Amb excel·lents relacions amb els dirigents del Club Natació Barcelona, la seva visió empresarial aplicada al creixement de la natació catalana i espanyola porta a en Collardin a centrar-se en l'impuls obstinat per a la fundació de la 'Federación Española de Natación Amateur' (FENA), fita per a la qual treballa ja des del moment inicial de la seva presidència, assolint l'èxit l'any 1921.

(8) Albert Berglund és el primer, o un dels primers, grans entrenadors estrangers que han de recalar al Club Natació Barcelona. Arribat, com hem vist, a la primavera de 1918 s'ha integrat perfectament en el seu nou club, on a més d'encarregar-se de la natació i el waterpolo impulsa les activitats de preparació física i gimnàstica, a més de promocionar i entrenar l'atletisme. Algunes fonts consideren que en Berglund va ser fitxar expressament per entrenar el CNB pocs mesos abans del JJ.OO. d'Anvers 1920, però de les fonts consultades podem afirmar amb fonament que la seva presència com a entrenador del CNB precedeix en més de dos anys la gran cita olímpica.

(9) La foto que publiquem de la sortida e l'equip olímpic de natació i waterpolo cap a Anvers l'hem manllevada de la Tesi Doctoral "España y los Juegos Olímpicos. Anàlisis de participación de los deportistas españoles en los JJOO de la Era Moderna..." del Doctor en història Fernando Arrechea Rivas, publicada per la 'Universidad Católica de Murcia' el maig de 2017.

(10) Dels nedadors només van participar en  Joaquim Cuadrada i en Joan Balcells. L'Isidre Fernández no va poder concursar en la competició de salts perquè és va trobar amb unes alçades que no havia entrenat. Els cas del gallec Abelardo López, a qui l'organització va impedir de nedar en no posseïr, ni ell ni el seu club, llicència de la llavors FENA, ha estat tractat abastament en aquest bloc a l'entrada: 'Abelardo López Montovio, el mite del precursor solitari...', de la qual us en deixem l'enllaç:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/search?q=Abelardo+L%C3%B3pez

Waterpolo. Una foto que ens interpel·la !... o de com abans que el waterpolo hi va haver el 'water-polo'. (I)

Quan tot comença...

És prou conegut que el primer partit més o menys reglat de waterpolo es produeix a la platja de la Barceloneta, als 'Baños Orientales' el 12 de juliol de 1908. Fa poc més de mig any que ha estat fundada l'entitat pionera de la natació catalana i espanyola, el Club Natació Barcelona, i els seus associats són els que formen ambdós equips que juguen aquest partit inaugural. L'àrbitre és el mateix Bernat Picornell, fundador i ànima viva del club degà.

No és aquesta, però, la primera ocasió en que aquest 'futbol aquàtic' arriba a les aigües catalanes. Així, per exemple, l'any 1902 el Reial Club Marítim organitza un partit de waterpolo com a diversió dels seus associats, mes especialitzats en el món de les regates, a vela o amb rems.

Retall de 'La Veu de Catalunya' del dia 18 d'agost de 1902, donant noticia 
del partit de water-polo celebrat al Real Club Marítim de Barcelona.
Font: Hemeroteca ARCA

Una foto que ens interpel·la...

No creiem ara necessari d'insistir en la capdavantera i fonamental tasca del C.N. Barcelona pel que fa a la introducció de la natació, el waterpolo i altres disciplines associades a Catalunya i a Espanya. 

En aquest punt ens volem centrar en la interpretació d'una foto que, un cop coneguda, ens ha cridat força l'atenció. És tracta, sens dubte, d'uns altres pioners menys coneguts, com són els que ara presentem:

 Anvers i revers de la foto en qüestió. Correspon a un partit amistós 
de waterpolo jugat un dia de setembre de 1917, 'al moll del carbó'.
Font: Arxiu JCE, fons família Granada. Ft. SI

Un cop vista la foto, és ella la que ens interroga:

• Quins són els seus protagonistes ?

• És significativa la seva posició en la foto ?

• Per què és declaren un equip independent ?

• Quin equip és el de la 'Casa de Família' ?

• On para el moll del carbó ?

Quins són els seus protagonistes ?

Pel que fa als protagonistes, trobem els seus cognoms en el revers. Segurament escrits per en Esteve Granada, qui és troba al mig de la filera dempeus.

La pràctica totalitat d'ells ha de ser, en un o altre moment, soci del ja existent C.N. Athlètic, fundat el mes de maig del 1913, per bé que en aquest setembre de 1917 formen un equip que ells mateixos anomenen 'independent'. En realitat, aquells anys primers del segle XX l'activitat esportiva de la natació es concentrava a la platja de la Barceloneta, en un segment conegut com a la Mar Vella - no confondre amb la Mar Bella, a l'alçada del Poblenou -. Allà van sorgir, a final del segle anterior, els primers establiment de banys. Entre els quals els 'Baños Orientales' són els que van concentrar els primers 'sportman' que volien practicar la natació.

Com a conseqüència, és als Orientals que van néixer els primers clubs de natació de Barcelona i en les seves dependències coincidien tots els futurs nedadors, en una barreja que donava lloc a diferents tipus d'interconnexions. Serveixen com a exemple les paraules d'un dels fundadors de l'Athlètic, en Emili Salas, quan recordava a 'El Mundo Deportivo', en entrevista feta amb motiu del cinquantenari de l'entitat l'any 1963, que:

" El Atlético pese a que oficialmemnte se fundó en 1913, estaba formado desde varios años antes. Un grupo de amigos nos reuniamos en la playa de la Barceloneta, en donde efectuábamos nuestras prácticas deportivas y éramos unos entusiastas seguidores de las competiciones que celebraba el Club de Natación Barcelona, e incluso algunas veces participábamos en ellas..."

La foto comença, sempre d'esquerra a dreta i de dalt a baix, per en Francesc Pros Panés. Tot un personatge de la natació catalana que va ser darrera de l'impuls d'aquest esport a la Barceloneta des dels seus inicis, fundant 'cercles' de natació com el 'Llops de Mar', el 'Club Stadium Barceloneta' o el 'Olímpic Amateur Club', entre d'altres.

Tots ells són antecedents del 'Barceloneta Amateur Club' (BAC) fundat el 1929. Treballador de 'La Maquinista Terrestre y Marítima', com tanta gent del barri mariner, completava el seu salari amb la 'caça' dels musclos que es feien en el litoral barceloní, raó que li va valer per a ser conegut sovint com 'el musclaire'. Abans d'això s'associa al C.N. Athlètic, participant com a tal en la primera Travessia del Port de Barcelona de l'any 1926, en la qual és classifica en dotzena posició dels vuitanta-dos participants. Va perllongar la seva carrera de nedador i waterpolista seguint vinculat a la natació com a entrenador, primer dels clubs que fundava i molt especialment del BAC, entitat que després de la lluita fratricida pren el nom de Club Natació Barceloneta.

Segueix en Esteve Granada Bell, que com tots els integrants de la foto es troba en plena joventut. Si encara no ho era al 1917, serà membre del Club Natació Athlètic en un futur immediat. Com en Pros, va ser participant en la primera Travessia del Port de Barcelona, acabant en la sisena posició. Després de la contesa civil  reprèn la militància en el seu club de tota la vida, del qual n'acaba sent president el període 1948-1957. En Esteve fou membre de la Federació Catalana de Natació (FCN) i al 1966 rebé la Medalla d'Or dels serveis distingits de la federació espanyola de natació (FEN). Pare dels nedadors i jugadors de waterpolo Jaume i Jordi Granada - internacionals amb l'equip espanyol, sobretot en Jordi - aquests van continuar la vinculació del pare al món aquàtic, com a entrenadors de waterpolo de diferents entitats catalanes.

El darrer de la fila de dalt és en Farell, que sabem positivament que ja és, o serà en un futur proper a la data de la foto, nedador i waterpolista del C.N. Athlètic, però malauradament no hem pogut conèixer gaire informació més, tal com ens passa amb els casos dels Sanfelix i Ayats de la darrera fila. 

Situat al mig de la foto hi trobem a en Manuel Cutié. Ell ens serveix per aclarir dades de la seva persona, a més d'ajudar-nos a aclarir també l'origen de la entitat a la qual pertany en aquell moment, la 'Casa de Familia'. 

Manuel Cutié, com un bon 'sportman' d'aquells anys, no és home d'un sol esport. Encara que aquí el trobem vinculat a la natació i al waterpolo, ell practica també el futbol i l'atletisme. En realitat el seu futur l'ha de tenir com a atleta, especialment en les modalitats de cros. Però a mitjans anys deu del segle XX també practica la natació i el waterpolo als Orientals de la Barceloneta.

Retall de 'El Diluvio' del 17 de maig de 1916 on s'informa de la primera 
cursa del 'Atletic Sporting Club', amb la participació d'en Manuel Cutié.
Font: Hemeroteca ARCA

Poc més tard d'aquesta incursió en la natació i el waterpolo, en Cutié es decanta per l'atletisme, en la modalitat de cros, militant en diferents entitats esportives de l'època, encara que finalment recala en el 'Reial Club Deportiu Espanyol' de Barcelona, on desenvolupa el seu període més llarg com a atleta. Entre moltes classificacions destacades, queda subcampió de Catalunya de camp a través el 22 d'abril del 1922 a Masnou. L'any següent guanya un cros organitzat per el setmanari 'La Jornada Deportiva' a Barcelona. Un cop retirat de l'atletisme com a atleta segueix vinculat a aquest esport com a entrenador.

El darrer jugador de la fila de baix és, molt possiblement, en Tomás Batallé Fresno, que al 1917 havia fet els 14 o 15 anys. Com és prou conegut, la seva carrera esportiva és desenvolupa al sí del degà Club Natació Barcelona, primer com a nedador i jugador de waterpolo; no obstant com ha estat més conegut és en la seva faceta d'àrbitre del mateix esport, en quina tasca arribà a ser internacional entre 1948 i 1964, inaugurant la llista dels àrbitres internacionals de waterpolo del país. El 1960 la FINA el nomena membre del seu comitè de waterpolo, on s'està fins al 1972 (1).

Es significativa la seva posició en la foto ?

Doncs sí... la disposició de 3 dempeus, 1 al mig semi incorporat i 3 més ajaguts a terra, respon a diverses raons:

• Els equips eren habitualment de set jugadors. En competicions més formals i rigoroses es permetien fins a tres possibles suplents, assolint la xifra de deu jugadors. Cal tenir present que només hi havien dues parts, que en el cas de les competicions que es feien a Catalunya solien tenir un màxim de entre 7 i 10 minuts minuts, amb un descans a la mitja part de 3 minuts.

• Els rols dels set jugadors es distribuïen així:

• Un porter

• Dos defenses

• Un mig centre (distribuïdor)

• Tres davanters

D'aquesta disposició en resultava l'estructura de la foto, amb el porter i els dos defenses dempeus, el mig centre semi incorporat i els davanters ajaguts a terra.

Per a reafirmar com n'era d'habitual aquest tipus de disposició dels equips, ens serveix reproduir una altra imatge d'aquells anys:

Equip del 'Club Stadium Barceloneta' l'any 1918, fundat per en Francesc 
Pros. Antecedent del 'Barceloneta Amateur Club' del 1929. 
Font: Arxiu Juan Antonio Sierra. Ft. SI

L'equip del C.S. Barceloneta, que com a mínim va arribar a participar en el Campionat d'Espanya de waterpolo els anys 1919 i 1920, en aquesta foto és format per Sierra, Pros, Miquel; Botella al mig;  i Carreras, Félix - amb la pilota - i Espriu.

Un altre exemple d'aquest tipus de formació el tenim en el reportatge gràfic del primer partit internacional de waterpolo jugat per un equip català i espanyol, el C.N. Barcelona, contra un equip francès de la ciutat de Niça el dia 24 de setembre de 1910, festivitat de la Mercè patrona de Barcelona.

Pàgina de la revista 'La Ilustració Catalana' del 2 d'octubre del 1910, amb la 
imatge dels equips del C.N. Barcelona i del  'Football Velo Club de Nice'.
Font: Hemeroteca ARCA

Les respectives formacions són: Picornell, Marcel, Fernández; Granicher al mig; i Giraud, Lliboutry i Luján ajupits per el CNB. Per l'equip del 'FVCN' trobem a Bodino, Olivier, Malaussena; Vasseur al mig; i Massiena, Gastaud i Boglio ajupits; acompanyats del que va ser l'àrbitre, el francès Fossat. 

Per cert que l'estrella de l'equip 'niçoise' era l'internacional francès Paul Vasseur - olímpic a Estocolm 1912 i a Anvers 1920 - que aprofitant l'estada a Barcelona va realitzar un seguit d'exhibicions sobre la tècnica d'estils de natació i aspectes tècnics i tàctics del joc del waterpolo.

Per què es declaren un equip independent ?

En aquells inicis de la natació catalana a la platja i les piscines dels banys orientals es barregen persones que van ajuntant-se en les noves entitats o 'cercles' - com és deia per imitació de la natació francesa -.

Era força habitual celebrar curses de natació o partits de waterpolo que sovint s'organitzaven de manera informal i amistosa. És en aquest context que cal entendre la definició puntual d'equip 'independent dels Banys Orientals', que es forma per una jornada concreta.

Quin equip és el de la 'Casa de Familia' ?

La 'Casa de Familia' és una institució benèfica i social creada l'any 1905 per el sacerdot i educador Josep Pedragosa Monclús - Mossén Pedragosa -. Considerat un avançat en l'acolliment i l'educació dels joves desvalguts, de la seva col·laboració amb Josep Elias Juncosa (Corredisses) neix la creació del 'Atlètic Sporting Club' com a entitat poliesportiva orientada a la socialització i l'enfortiment de la joventut vinculada a la 'Casa de Família' (2). 

El club, creat a principis dels anys deu del segle passat, va tenir activitats especialment en futbol, ciclisme i atletisme, esport en el qual va organitzar uns anys una volta pedestre a Barcelona. 

Imatge d'una cursa pedestre organitzada per el 'Atletic 
Sporting Club' als anys deu del segle XX a Barcelona.
Font: Web Todocoleccion. Ft. SI

La seva presència en natació és quasi bé anecdòtica, encara que és un vincle d'unió amb en Manuel Cutié que n'era un dels seus esportistes. En el cas que estem comentant van formar un equip de waterpolo per a disputar algun partit puntual, sense presència als campionats reglats que es feien aquells anys, fonamentalment el Campionat d'Espanya.

On para el Moll del carbó ?

Encara que és difícil de precisar la seva ubicació, tot sembla indicar que en aquesta data de 1917 el Moll del carbó és ubicat al Moll de Sant Bertran, prop de les hortes del mateix nom on avui hi ha el final del carrer del Paral·lel. Cal recordar que a la rotonda que avui presideix la connexió d'aquest carrer amb el Moll de Barcelona se la coneix popularment com a la Plaça del carbó.

Plànol de situació de la zona de platges i port de Barcelona al llarg 
dels anys, amb senyalització de la progressiva línia de costa.
Font: Elaboració pròpia, sobre plànol de 'El port de Barcelona 
i l'economia catalana (1859-1991)', de Joan Alemany Llovera.

En el plànol elaborat el Moll del carbó és el situat a l'angle superior esquerra del port de Barcelona, on ara paren diferents terminals de Balearia i altres línies de passatgers. També ens serveix per situar la Mar Vella de la Barceloneta, on ara s'identifiquen les platges de la Barceloneta i de Sant Sebastià.

Per concloure aquesta primera part...

Hem mirat de transcriure com una foto recuperada de més de cent anys ens pot interrogar sobre persones i fets que, generalment, no entren en els annals de la història. Ens ha ajudat en gran manera el fet que la foto en qüestio hagi estat suficientment documentada, cosa que és troba a faltar en gran part de la documentació gràfica a la que podem accedir de fets de dècades passades. 

En cap cas tenim la voluntat de menystenir el mèrit de la posada en marxa de la natació, el waterpolo i la resta d'esports aquàtics a Catalunya i a Espanya, mèrit  que no se li pot treure - ni ho pretenem - al pioner Club Natació Barcelona. Però mancaríem a la veritat si no paréssim atenció a la resta d'actors i entitats que van eclosionar aquells anys, seguint l'estela dels club degà, i que feren possible l'arrelament d'aquest nous esports a la ciutat de Barcelona.

En una segona i darrera entrada mirarem de fer una ullada a les primeres competicions reglades del que llavors encara no era el waterpolo, sinó el 'water-polo' - amb paraules separades, amb o sense guionet - o el 'polo acuático', com també se li va voler dir sense cap èxit aparent...

Josep Castellví

(1) El fet de atribuir al jugador de la foto identificat com a Batallé la personalitat d'en Tomás Batallé  Fresno (1903-1980) ve motivada per dues raons fonamentals. D'una banda la seva data de naixement, l'any 1903, el que situaria el Batallé del 1917 al voltant dels 14 o 15 anys, que pot correspondre's amb la fotografia. Altrament el cognom Batallé atribuït a un nedador o jugador de waterpolo d'aquells anys és poc freqüent, de manera que les possibilitats que es tracti d'en Tomás Batallé són altes. Cal reconèixer, però, que és tracta més aviat d'una hipòtesi de treball que pot ser corregida en qualsevol moment que se'n demostri que el personatge de la foto correspon a una altre persona.

(2) En Josep Elias Juncosa (1880-1944) és un autèntic exemple de 'sportman' dels inicis de la penetració d'aquest tipus d'activitats físiques a casa nostre. De molt jove practicà esports com la gimnàstica, el ciclisme, el futbols i les activitats aquàtiques com la vela o la natació. Fou membre o directiu de diversos organismes com la 'Velocipèdica Espanyola', la 'Federació Gimnàstica Espanyola' o la 'Confederació Esportiva de Catalunya'; i de clubs com el 'Reial Yacht Club', el 'FC Barcelona', 'Sportmen's Club', 'Catalunya Lawn Tennis Club', 'Reial Club Marítim' de Barcelona i 'Centre Excursionista de Catalunya'.  La seva gran transcendència, no obstant, no ve tant del seu vessant d'esportista sino de la seva tasca com a divulgador i propagandista del moviment esportiu català. Dirigí la revista 'Los Deportes' el 1903 i  col·laborà en nombroses altres revistes com 'La Ilustració Catalana'. Va ser, també, el redactor d'esports habitual del diari vinculat a la la Lliga Regionalista 'La Veu de Catalunya'. En els mitjans signava, habitualment, les seves cròniques amb el pseudònim de 'Corredisses'. El 1914 va promoure la col·lecció de divulgació esportiva 'Biblioteca Los Sports' en la qual va publicar els volums sobre 'Foot-ball Asociación' i el llibret 'Exercicis de mar', el primer llibre esportiu d'aquestes característiques en llengua catalana. Políticament s'afilià a la Lliga Regionalista, des de la qual va promoure des del 'Comité Olímpic Català' la candidatura olímpica de Barcelona per als Jocs Olímpics de 1924, recolzant-se en la seva profunda coneixença del moviment olímpic i en la seva relació personal amb el francès Charles Pierre Frédy de Coubertin (1863-1937) - el baró de Coubertin -, l'impulsor i primer president del 'Comité Olímpic Internacional' (CIO).

El Sierra fa cent anys...

Comencem pel final...

Avui, 22 de juliol de 2025, en Juan Antonio Sierra Puerto celebra el seu centè aniversari. Ho farà envoltat de la seva família, reunits al voltant d'una taula per dinar, que és com li agrada fer-ho a en Sierra - com ha estat conegut sempre en el món de la natació -; de manera que nosaltres, des del 'Memòries...', no poden menys que afegir-nos als nombrosos testimonis de reconeixement i afecte que ha de rebre al llarg del dia d'avui.

La trajectòria vital d'aquest 'homenot' - en termes planians - és realment insòlita. És correspon al que els anglosaxons coneixen com un 'self made man', amb una personalitat abassegadora construïda a pols, pas a pas, per aquest home dotat d'un tarannà empàtic i d'una vitalitat física i intel·lectual inesgotable que encara conserva, tot i les xacres físiques pròpies de l'edat.

Com impulsat per 'la força del destí', dos regals ben diferents el van ajudar en la constant conformació de la seva personalitat. 

El primer el va rebre de la seva mare, na Concepció Puerto Panadés, que en la seva primera infància li va regalar un aniversari un voluminós diccionari de la llengua catalana, que el jove Sierra va anar devorant amb l'avidesa assedegada del seu esperit; i que encara avui conserva com un tresor, ja desfet per la seva constant consulta...

L'altre és va fer esperar uns anys, fins a que a primeria dels cinquanta l'Esteve Granada - president de l'Atlètic - el va fer entrar a la Federació Catalana de Natació (FCN), llavors regida per en Francesc Draper Molins. Com li passava habitualment en el seu tracte amb les noves coneixences, en Juan Antonio de seguida és va fer estimar per en Draper, amb el resultat que aquest li va regalar una càmera fotogràfica i, a més, el va recomanar al seu amic Josep Vergés - editor de 'Vida Deportiva' - aconseguint que comencés la seva ruta de cronista-historiador de la natació i el waterpolo del país.

Reunió del jurat del 'Premio Vida Deportiva' de l'any 1963. Al centre de la foto, 
dempeus Josep Vergés i Juan Antonio Sierra; assegut Joan Antoni Samaranch.
Font: Arxiu JCE, fons Juan Antonio Sierra. Ft. Bert

En aquesta faceta de l'escriure ja havia debutat en el sí del seu club, l'Athlètic, col·laborant en la revista social el anys quaranta, on va poder aprendre d'un dels seus primers 'mestres' en la gestió i administració d'una entitat associativa. Ens referim a en Agustí Zaragoza, que va ser una llarga temporada secretari de la junta directiva del club, a més de directiu de la FCN.

Comissió gestora del C.N. Atlètic desprès de la guerra incivil: Francesc Ribera, 
Joaquim Poch, Antoni Vila, Agustí Zaragoza i Joan Baptista Portabella.
Font: Llibre '90 anys d'història del Club Natació Atlètic-Barceloneta 
(1913-2003)', d'en Juan Antonio Sierra Puerto. Ft. SI

Amb motiu del seu centenari, i a mode d'homenatge, hem cregut oportú de reproduir el 'Identitats' que vam dedicar al Sierra en el seu moment. L'entrevista va tenir lloc en el seu domicili particular el dia 8 de maig de 2019, mentre que la publicació al nostre bloc es va esdevenir el dia 11 d'abril de 2021.

Memòries del Montjuïc

Identitats. Juan Antonio Sierra Puerto

Ens encaminem cap a Esplugues per entrevistar-nos amb en Juan Antonio Sierra Puerto, el 'Sierra' com és més conegut en el mon de la natació i el waterpolo. En el moment de l'entrevista era camí dels noranta-quatre anys que portava amb una certa barreja de sentiments entra la lamentació per un declivi físic del tot inevitable i la fortalesa d'un esperit i un cervell pràcticament intacte i amb plena vitalitat. Prova d'aquesta vitalitat es que la conversa es va allargar per espai de mes de dues hores i mitja i quan la vam donar per acabada ens quedarem amb la sensació que hi hauria d'haver properes trobades per a seguir gaudint de la seva memòria i els seus coneixements

Vaig néixer el 22 de juliol de 1925 a la Barceloneta, al carrer Alcanar a on els meus avis hi tenien un forn… mes ben dit una expenedora de pa, que ells no el feien. El pare treballava a 'La Maquinista Terrestre y Marítima' i era soci del Club Natació Athlètic, amb la th anglesa com llavors s'escrivia, i quan vaig néixer de seguida em va portar al club. Quan vaig complir els sis anys me'n va fer formalment soci... per la qual cosa avui sóc el soci número u del que ara és el Club Natació Atlètic-Barceloneta.

Quan la guerra vam anar a viure al Verdum, fugint de les bombes que queien a la Barceloneta, però en acabada aquesta vam torna-hi i el pare seguia treballant a la Maquinista; mentre que ma mare era, com sempre, carnissera de la Boqueria... 

Des de petit jo era un noiet que jugava i es rebolcava per la sorra de la platja com una sargantana... vaig aprendre a nedar perquè alguns amics que eren mes grans un dia em van llençar a l'aigua, i au, espavila't !... que has de nedar o t'ofegaràs: i vaig sortir nedant, clar. Quan vaig fer catorze anys estàvem parlant a la platja del club amb gent de l'època que em van dir: "escolta, noi... hem de fer la travessia del port"... jo nedava braça perquè el meu pare era bracista - havia estat subcampió d'Espanya i campió de Catalunya l'any trenta – i com que hi havia una certa eufòria vaig acceptar de fer la travessia, però dient: "bé, provem-ho... però jo nedant braça, eh !"... "és igual, com vulguis, però apunta't, home". De manera que aquella va ser la meva primera activitat com a nedador, vaig completar la cursa i em van donar un premi per ser el més jove de la travessia. Va resultar, però, que l'any 2007 fent el 'Llibre d'Or de la Travessia', doncs resulta que jo no surto a la classificació... hòstia, amb un disgust !... i menys mal que hi ha una foto amb tots els que vam guanyar algun premi i jo hi sóc,... en un racó però hi sóc.

Imatge dels premiats a la 'XII Travessia del Port de Barcelona' de l'any 1939. En Juan 
Antonio Sierra és el nen que surt dalt de tot de la foto, amb una corbata clara.
Font: Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona. Sierra i Domenech. Ft. SI

 L'any següent la vaig tornar a repetir i encara vaig ser oficialment el mes jove de la travessia, i aquesta es tota la meva curta història com a campió d'alguna cosa perquè a part d'aquestes anècdotes el cert es que jo era molt dolent nedant, de manera que quan tenia setze anys em van dir de jugar a waterpolo, doncs anem a jugar a waterpolo !... amb aquelles pilotes de cuiro que pesaven un ou i que no podies ni aixecar-les

Però com diuen que 'quan es tanca una porta s'obre una finestra' potser que hagin estat les seves escasses aptituds esportives les que van proporcionar a la natació i el waterpolo català i espanyol un excel·lent dirigent i un magnífic cronista i historiador de l'esport, amb algun ajut afegit com el regal que en el seu moment li va fer un president de la Federació Catalana de Natació...

I que passa ?, doncs que quan me'n adono que no serveixo per a la pràctica competitiva de l'esport i, en canvi, tinc una certa tendència i aptitud per escriure vaig pensar que hi faria alguna cosa. Aleshores el "Club Natación Atlético" - que s'havia de dir en castellà -  publicava un butlletí promogut per el seu president, el Granada pare, i m'hi vaig afegir com a redactor. Un dia el Bayarri i el Borrego, que anaven junts a tot arreu, van fer un arbitratge que a mi no em va agradar i vaig escriure un article al butlletí titulant-lo 'Àrbitros y arbitrariedades' i el Batallé - internacional, olímpic i una eminència en el món de l’arbitratge - em va dir: "escolta tu, Sierra,... si vols criticar als altres àrbitres fes-te'n tu d'àrbitre !" i jo que li dic: "doncs d'acord, em faig àrbitre", i des d'aquell moment en vaig començar a ser.

Per aquells temps també vaig anar a parar a la catalana, que m'hi va posar el Granada en representació de l'Atlètic i on vaig fer el que vaig poder també en el tema literari. El president de la FCN era el Draper, en Francesc Draper, que tenia molta amistat amb el Josep Vergés, l'editor de la revista "Destino" i del setmanari 'Vida Deportiva'; i com que de seguida em va estimar molt, perquè jo em sabia fer estimar, em va regalar una màquina fotogràfica i em va recomanar al Vergés, dient-me: "ara ja t'has d’espavilar tu...". I ja em tens camí dels Campionats d'Europa de l'any 54, a Torí, en el cotxe del Draper junt amb el seu xofer, el Manguillot i el Batallé. Aquesta va ser la meva primera feina seriosa de cronista, no ?... i allà (a 'Vida Deportiva') hi vaig escriure uns anys amb el Vergés, fins a que vaig plegar en acabar-se la revista.

Passi del VIII Campionat d'Europa a Torí (Italia) de l'any 1954, on es va produir 
l'estrena d'en Sierra com a cronista esportiu en mitjans de comunicació locals.
Font: Arxiu JCE, fons Juan Antonio Sierra

A 'Vida Deportiva' abans meu hi havia escrit una mica en Mestres i bastant més el Morera, que aquest sí que en sabia força d'escriure... i també escrivia a 'La Vanguardia'; sense mena de dubte en Joaquim Morera ha estat el meu mestre...

Un cop s'acaba 'Vida Deportiva' l’any 1965 en Juan José Castillo - el del "entró, entró !..." del tennis - que era el director del "Tele-Expres" em va dir si hi volia col·laborar, i m'hi vaig estar tres anys escrivint-hi, encara que amb menys intensitat. Aquell mateix any, junt amb el Morera, l’Ugarte i el Piernavieja, vam fundar la revista 'CROL' de la federació espanyola... es a dir que un cop acabada la feina a 'Vida Deportiva' i alguna altre col·laboració em vaig dedicar a la revista de la federació que em donava molta feina en ser mensual. 

Vaig acceptar de fer de secretari de redacció de la revista... em cuidava de posar en net i de corregir el que m'arribava dels altres, passava a màquina els escrits, els maquetava i els passava a l'impremta que ho posaven en 'paginades', que en deien,  i jo les retallava i les encaixava compaginant la revista... i així hi vaig estar mes de vint-i-dos anys, des del 1965 fins al 1986.

Com ha vingut fent des de fa molts anys en Juan Antonio Sierra no necessita de masses ajuts per a maquetar i compaginar les seves creacions, primer de les seves cròniques i més endavant de llibres de història de la natació i el waterpolo que ha anat publicant. Per alguna mena de conjunció astral o de simple casualitat, a més de la seva vocació de cronista i escriptor, tota la seva vida professional ha girat al voltant del mon de l'edició de llibres i revistes, tret d'un parèntesi inicial abans d'anar a la 'mili' que va  aprofitar per a treballar en una entitat bancària ja desapareguda i fer els estudis de comptable amb l'ajut d'aquesta mateixa entitat, el 'Banco Hispano Americano'.

Desprès de fer la 'mili' a marina, l'any 1947 entro a treballar de comptable a l'editorial 'Ariel', que m'hi vaig estar trenta-un anys, fins al 1978 i on vaig arribar a fer d'apoderat de l'empresa; mes tard vaig viure el moment en que Ariel es va fusionar amb 'Seix i Barral; i més tard encara, al 1982, aquestes dues es van fusionar amb 'Editorial Planeta' i a tot això jo vaig anar tenint una trajectòria ascendent. De començar de comptable a Ariel fins a arribar a director financer i cap de personal a les acaballes de la meva carrera professional, vaig anar pujant de manera normal i comptant amb el suport de dues persones que també m'han estimat molt... perquè he tingut la sort de conèixer gent que m'ha tractat molt bé, que això a la vida es molt important, eh !; un d'ells era l'Alexandre Argullós i l'altre en Josep Maria Casalmiglia.

Com a directiu l'any 1948 vaig començar al club amb en Granada pare de president, com que els hi faltava un secretari em van escollir... i clar, perquè m'escullen ?, sempre amb relació amb l'escriptura: "home, en Sierra es un noi que promet i tal..." i a mi que m'agradava i a la vegada em servia de distracció, no ?. Mes tard es quan el Granada em proposa per entrar a la catalana l'any 1954 i el que n'era secretari, en Josep Trillas, diu que plega i llavors miren qui ho pot fer i en Batallé em proposa a mi i m'escullen secretari de la federació on m'hi estic molts anys, fins a que arriba de president l'any 1967 l'Antoni Monés, del Sabadell, i com que no em coneixia massa quan arriba em diu: "home, vull canviar de secretari però a tu no vull perdre't" i nomena per substituir-me a en Manel Domènech  i a mi em passa al càrrec de secretari tècnic. 

Això em va permetre de deslliurar-me de la feina més mecànica del dia a dia i amb el Manel, que ens coneixem des d'infants i que sempre hem estat grans, grans amics, poder treballar un temps colze a colze. Com a exemple d'aquest treball conjunt amb en Manel, l'any del setanta-cinquè aniversari de la FCN li vaig suggerir al Bestit, aleshores president, que fer un llibre de la història de la federació seria mes aviat una pallissa, no ?... i en canvi li proposo de recollir els moments estel·lars de la federació en aquests 75 anys, posant-hi una foto i amb un text llarguet explicant-ho. I així ho vam fer, jo vaig preparar l'estructura i l'índex dels fets, clubs o persones a tenir en compte; i en Manel és va encarregar de trobar tota la documentació que feia falta, per desprès poder fer jo mateix el muntatge, es a dir la paginació... que es la meva feina de tota la vida i la que a mi m'agrada.

Portada del llibre 'Fites en la Història de la Natació Catalana', editat per la FCN 
amb motiu del setanta-cinquè aniversari de la seva fundació, l'any 1996.
Font: Arxiu JCE

En Sierra repeteix sovint que tal o qual persona amb que s'ha creuat a la vida l'ha estimat molt... i tenim per a nosaltres que el que passa es que ell es d'aquestes persones que es fan estimar... que fugen dels mal rotllos i dels debats - no sempre útils - per a centrar-se en coses concretes, tangibles i pragmàtiques. Tal vegada la seva formació de comptable l'ha ajudat a no refiar-se'n dels que venen duros a quatre pessetes - que vell que sona això ara, no ? - o dels que prometen però no donen... d'aquests n'hi ha hagut uns quants en aquest món de les activitats aquàtiques...

Tornant una mica enrere, quan s'havien d'organitzar els 'Jocs del Mediterrani' del 1955 a Barcelona em nomenen membre del 'Comité Organizador'. A rel d'això entro en contacte amb en Platón i en Samaranch i d'aquesta manera ja estic una mica 'en el ajo' i començo a tenir molta relació amb l'espanyola i amb en Morera especialment, que amb mi es va portar molt bé. Ja els anys seixanta em presento a les eleccions per a vocal de la FEN i en surto elegit, amb d'altre gent, i hi seguiré sent reelegit unes quantes vegades mes.

L'any 1962, amb el cotxe del Picornell, vam anar als campionats d'Europa de Leipzig, on en Miquel Torres va fer subcampió d'Europa del 1.500 (1). Als següents d'Utrecht de l'any 1966 ja hi vaig anar com a cap d'equip, i es on en Jaume Monzó queda subcampió en els 200 esquena. En aquesta estrena com a cap d'equip de la selecció absoluta d'Espanya vaig tenir un incident força desagradable: ja érem de tornada, ens acompanyava en Joan Antoni Samaranch que venia de recollir la bandera de la LEN que havia de lluir als europeus concedits a Barcelona per a l'any 1970, i a l'aeroport em crida a part un policia que em diu: "miri, alguna persona de l'equip ha robat coses en aquelles tendes..." i a mi que em surten uns quants renecs i li dic: "home, ja ho pago jo, però deixem-ho córrer, no ?... es que, escolti, l'avió ja es a punt de sortir !"... "i es que a més vostè em posa en un compromís..."; que el cas es que en Samaranch no en sabia res i no crec que ho hagi sabut mai perquè el fet no va transcendir... total, que al final es van compadir de mi i de l'equip i ens van deixar anar. Per sort vaig poder resoldre un paper compromès en el debut com a delegat d'una representació esportiva de la FEN.

L'any 1968 vaig als Jocs Olímpics de Mèxic com a cap de l'equip de waterpolo, i em foten fora !. El dia que començaven els Jocs i havíem d'anar a la desfilada ens criden a tres o quatre, entre ells a mi i a l'Abellán, que era el seleccionador de waterpolo, i ens diuen que com que no som massa alts i se'ns veien una mica les entrades no podíem desfilar, perquè no quedaríem be estèticament. I jo que em dic: "bé, però jo vull veure la inauguració, jo vull entrar aquí, no se com, però vull entrar..." i amb l'Abellán, tots dos d'uniforme, ens vam dir: "saps que, entrem a dins amb l'equip i desprès escampem la boira pels laterals". I així ho vam fer... sense trobar l'ocasió de poder-nos separar del grup. No vam tenir nassos, perquè es veia massa i "encara ho espatllarem més". Total que ens vam dir: "bé, doncs desfilem..." traiem el mocador i desfilem, i quin paperot desprès allà dins l'herba alternant amb la resta de companys com si no hagués passat res, no ?. En acabar tornem a la vila olímpica i l'Anselmo López, el cap de l'equip olímpic, em crida i em diu: "mira, sabes que?... Samaranch ha decidido que te vayas para casa"... però només jo ?... que havia passat ?. 

Desprès vaig saber que al Samaranch, que era el 'Delegado Nacional de Educación Física y Deportes', a Madrid el volien fotre fora. Entre els seus 'enemics' presents a Mèxic hi havia un tal José Antonio Pascual López Quesada... amb un càrrec a la DNEFD, que era a l'estadi pendent de l'acte amb uns bons binocles; i li diu al Samaranch "coño... aquel es el Sierra, tu... nuestro amigo !" i aquest que pensa: "caram ! no pot ser... un amic meu ?..." i pren la decisió d'enviar-me cap a casa. 

Els membres de la federació espanyola de natació presents a Mèxic em van dir: "no, que coi !... tu no te'n vas, tu et quedes aquí i nosaltres et paguem l'hotel"... però jo, després de madurar la resposta, els hi vaig dir: "no, no, jo he desobeït una ordre i no vull incórrer en una altra desobediència... no, de cap manera, jo me'n vaig a casa perquè és la meva obligació i és el que m'estan manant..." i me'n vaig anar cap a casa. Jo solet, i amb llàgrimes als ulls, vaig agafar l'avió de tornada...

En arribar a Barcelona vaig presentar la dimissió de tots els meus càrrecs i el Samaranch em va contestar molt afectuosament que quedava perdonat i oblidat l'incident, si prometia "lealtad, trabajo y espíritu de compañerismo en el futuro".

Reproducció de la resposta d'en Joan Antoni Samaranch a la dimissió
presentada per en Sierra desprès de l'incident de Mèxic.
Font: Arxiu JCE, fons Juan Antonio Sierra

L'any 70, pocs dies abans de començar els campionats d'Europa, una nit se'm presenta en Samaranch a la Picornell i em diu: "Sierra, vinc a veure com ho tens muntat, tot això..." perquè m'havien anomenat Cap de Serveis i era responsable de què tot sortís bé en la part logística... li vaig ensenyar i explicar al Samaranch com estava tot, a la qual cosa em va respondre: "molt be, fantàstic, escolta'm et felicito...". I en ple campionat d'Europa va tenir que dimitir: va fer el discurs de la inauguració, però el de la cloenda ja el va fer un polític dels de llavors que no recordo el seu nom. Abans de dimitir ens va lliurar la medalla al mèrit esportiu de la DNEFD. I en tinc la foto quan em diu: "noi, que això serveixi una mica de recompensa de lo malament que t'ho vaig fer passar a Mèxic...". Bé... ja ha passat !.

En Samaranch penja la medalla de la DNEFD a en J.A. Sierra als
Campionat d'Europa de 1970. Segueixen la jugada atentament
en Manel Domènech, en Andreu Mercè Varela i en Antoni Monès
Font: Arxiu JCE, fons Juan Antonio Sierra. Ft. Campaña

El perquè van cessar al Samaranch no ho sé, suposo que per incompatibilitat,... però el perquè real no el sé. Però, és que el tio no es va adormir: va ser diputat, president de la diputació de Barcelona, desprès ambaixador a Moscou abans dels jocs del 80, des d'on va fer el salt a president del COI, poca broma, no ?... 

A més en Samaranch sabia rodejar-se de gent valuosa i fidel, sobretot de periodistes que escrivien les seves històries, oi ?. Però el perquè el van fer plegar no el sé... La veritat és que jo tampoc no em ficava massa en les politiqueries de si Catalunya o Espanya... Per a mi eren les persones: si les persones son tractables anem a on sigui... (2)

En Juan Antonio Sierra l'any 1969, fent la presentació a la premsa del complex 
de 'Piscines Bernat Picornell', escenari dels europeus del 1970, a Barcelona.
Font: Arxiu JCE, fons Juan Antonio Sierra. Ft. SI

La tasca de dirigent esportiu d'en Sierra no estava encara finalitzada, més aviat a partir dels Campionats d'Europa de 1970 a Barcelona la seva carrera adquireix un caire internacional perquè els campionats van ser un èxit esclatant, amb una piscina fantàstica i 'ràpida', on van caure fins a sis records del món i vint-i-vuit europeus. En Sierra explica que des de llavors va començar a rebre invitacions per a les activitats més insospitades, provinents també de federacions que no tenien res a veure amb la natació i el waterpolo

Passats els d'Europa del 70 en Joaquim Morera va començar a treballar. Ho suposo, perquè jo no en vaig saber res fins a l'any 74 en que els campionats eren a Viena i jo encara hi anava de delegat amb l'equip... Però abans, el 72 ja havia anat a Munic essent 'Delegado Nacional de Educación Física y Deportes' en Joan Gich Bech de Careda. Llavors el 72 en Joaquim Morera em va tornar a nomenar delegat de l'equip olímpic de waterpolo a Munic, però ja em van dir: "no et deixis veure massa, per favor..." (riure general) i jo vaig respondre: "bé, però fa quatre anys no em veu deixar desfilar ni tampoc em veu donar una entrada per anar a la inauguració...". I no, aquest cop no ens vam haver de 'colar' !... a Munic ens van donar les entrades de tribuna, a mi i a algun altre més.

Retorno sobre el tema dels campionats d'Europa de 1974, que son a Viena i torno a ser delegat de l'equip de waterpolo. Allà, el primer dia es fa l'assemblea anual i en Morera em crida i em diu: "escolta, ahir vam celebrar l'assembla de les federacions i t'hem nomenat vocal del comitè tècnic de waterpolo de la LEN..." i a mi només em surt dir: "hòstia...". Així doncs vaig ser quatre anys vocal del Comitè de Waterpolo de la LEN i, com a tal, vaig anar de delegat federatiu a diversos campionats i competicions, fins que l'any 77 va entrar Enrique Landa a la presidència de la federació espanyola i s'ho va carregar tot. 

A l'hora de preparar el viatge a Jonkoping, per als campionats d'Europa del 77, va dir: "aquí no va nadie... no tenemos dinero, no va nadie !..." i jo li dic: "oye, mira a mi el billete i la estancia me los paga la federación europea, yo voy a ir..." tot pensant "aquest se'm carregarà..." perquè jo ja hi havia tingut les meves palestres i me la vaig jugar. Vaig anar-hi pel meu compte, per fer una feina de la LEN.

Algunes de les distincions i premis que han reconegut la tasca d'en 
Juan Antonio Sierra Puerto en la seva dilatada trajectòria.
Font: Elaboració pròpia MdM

Uns mesos abans a l'abril jo havia presentat la dimissió a l'espanyola, quan el Landa va guanyar les eleccions i em va dir que no l'acceptava: "tu seguiràs aquí, cuídate del Crol..." i llavors fins i tot vaig cobrar per fer aquesta revista. Es quan entra el Quim Pujol, a qui tot-hom tenia per l'home del Landa a Catalunya, que es mou molt be i convenç Marculescu que vingui a Espanya i faci d'assessor tècnic del watepolo. 

Ara que parlem d'això, deixa'm llegir-te el que vaig escriure en el meu llibre 'Historia del waterpolo Español 1908-1994' sobre això: "... La confrontación de estos hombres (del Landa, FEN, i el Monés, FCN – cordial y sin malos modos, era en realidad una confrontación catalana frente a España que Enrique Landa supo capitalitzar eficazmente y ganarla con bastante claridad. Entre bastidores y fuera de ellos Enrique Landa buscó el apoyo catalán a través del joven Pujol, el ex-nadador del Bañolas, y Antonio Monés buscó el apoyo del resto de España por medio de Juan Antonio Sierra... la derrota de Antonio Monés suposo para mi la necesidad moral de renunciar a todos los cargos... cosa que hize y que soprendentemente el nuevo presidente democrático no la aceptó...". Llavors es va proposar una ampliació de les zones de waterpolo - d'Espanya - i es va crear la 'zona norte' i d'altres... i mes tard amb el Lolo Ibern com a entrenador i seleccionador estatal arriben els primer éxits del waterpolo masculí espanyol, que assoleix la quarta plaça al Jocs Olimpics de Moscú de 1980 tot adquirint un alt prestigi internacional.

Cal tenir present que el Marculescu quan el fitxa en Pujol no era el president del comitè d'àrbitres de la FINA però n'era el 'mandamás'. Era un xicot molt espavilat. Jo el vaig tractar el 77 quan vam coincidir a Malta, ell com a àrbitre i jo com a delegat de la LEN. Era un noi bastant senzill però amb ambicions que en veure que al seu país no tenia res a fer, que era un temps perdut, va acceptar la proposta del Pujol de venir a Espanya. Li va dir que aquí tindria feina i prosperaria. I, efectivament, aquí va fer carrera, aquí es va formar i d'aquí va passar a gerent de la FINA. I desprès, instal·lat a la FINA, va ajudar al Quim Pujol i també al Lolo i al waterpolo espanyol.

A més de les seves experiències com a dirigint nacional i internacional en Juan Antonio ha estat sempre un home de club, del seu Club Natació Atlètic amb el nom que ell el va conèixer. A la Barceloneta la convivència de l'Atlètic i el Barceloneta no sempre ha estat fàcil ni exempta de malfiances i desavinences. Ha calgut un llarg procés de vida separada per acabar construint el club mes important del waterpolo català i espanyol d'aquests segle XXI.

El Club Natació Barceloneta, fundat el 1929, s'anomenava Barceloneta Amateur Club, BAC, i tots el seus socis eren nascuts o vivien al barri i en canvi molts dels socis de l'Atlètic venien de fora: l'un era metge... no un, uns quants eren metges, uns altres eren, doncs... un professor de gimnàstica... vull dir que venien de professions liberals, que els hi agradava la natació com a cultura física amb ideals mes elitistes... sabeu que vull dir...?

Els del Barceloneta eren majorment obrers que treballaven a 'La Maquinista Terrestre y Marítima', com el meu pare. El meu pare va ser del primer equip que hi va haver al barri, que es deia Club Natació Barceloneta, fundat cap el 1918... molt abans que el BAC i format per jugadors procedents de la Maquinista. Entre ells el Pros, l'Espriu... i tants d'altres. 

I amb aquests i alguns més, el 1929 es va constituir l'altre club, el BAC. Aleshores inevitablement s'establí una diferencia diguem-ne 'social'... A mi no m'agrada parlar de categories socials, però existien... i això va marcar una diferència durant el temps que l'Atlètic va dominar-los amb èxits com la organització de la Travessia del Port, però va arribar un moment en que els del Barceloneta van ser més importants, esportivament parlant, i van dir: "ep !... que nosaltres aquí som els de la Barceloneta, eh !".

La confrontació més punyent es va produir quan es va construir la primera piscina, la del Passeig Marítim, i l'Ajuntament va exigir la fusió dels dos clubs com a condició. Aleshores calgué que cada club fes un referèndum social per acceptar-la. I mentre que els socis de l'Atlètic van dir: "no !, nosaltres no volem saber res, de cap manera...", els del Barceloneta van dir: "nosaltres sí !"... i en canvi alguns de l'Atlètic deien: "però és que haurem de renunciar a tenir piscina !"... "doncs hi renunciem !" responien els més... imagina't com estava l'ambient.

Sempre hi va haver un antagonisme innat, oi ?... però quan es va imposar el criteri de certes persones influents, com el Domenech i jo mateix a l'Atlètic, o el Polichón el Julián o el Cànovas al Barceloneta, es van llimar les diferències. En la segona ocasió, amb la nova piscina de Sant Sebastià, ja hi van intervenir el Julián i el Lolo que van dir: "escolteu... a veure: això s'ha d'arreglar" i van convèncer als de l'Atlètic. També va influir una important conseqüència dels Jocs Olímpics: l'obligat enderroc dels respectius locals socials que els dos clubs tenien a la platja. Sens dubte, aquest va ser un argument definitiu perquè ambdós es van preguntar: "i ara a on anem, si no tenim ja ni local social ?..."

La conversa, ja de manera més informal, s'allarga encara una estona parlant d'aquella o l'altre persona i de fets diferents del món de la natació catalana i espanyola; des dels pioners com en Francesc de S. Gibert, promotor de la piscina de Montjuïc, fins a en Bernat Picornell i tants altres personatges i esdeveniments més actuals, com ara els centenaris que llavors s'acostaven: el de la FEN primer l'any 2020 i el 2021 el de la FCN. Per a ambdós esdeveniments ha estat requerida la col·laboració d'en Juan Antonio Sierra Puerto, en la seva condició d'expert en la història de la natació i el waterpolo. Cal recordar que en la seva funció d'historiador porta publicats més d'una dotzena de llibres d'aquest tema...

Carles Sánchez i Josep Castellví

(1) El subcampionat d'Europa d'en Miquel Torres va ser el primer gran èxit internacional de la natació catalana i espanyola, amb la generació de nedadores i nedadors dels anys 60's, que van donar impuls a un esport que fins al moment s'havia d'acontentar amb els èxits locals. És menys recordat que el primer nedador espanyol en arribar a una final d'un campionat europeu no va ser en Miquel sinó en Josep Claret, que va assolir aquesta fita en els 100 m. papallona, dies abans de la proesa d'en Torres.

(2) Sembla clar que els motius del cessament eren de caire polític. El règim acabava de passar l'any 1969 una greu crisi amb l'escàndol Matesa, en un intent dels 'azules' de desfer-se dels 'tecnócratas' propers a l'Opus Dei. La solució 'a la gallega' va produir l'efecte contrari, i l'octubre de 1969 Franco va nomenar el govern mes 'mono-color' del seu mandat, fent fora alguns dels 'azules' més històrics, com em Fraga Iribarne i en José Solís Ruiz. Aquest darrer era el cap del Samaranch, de manera que la seva substitució era més que cantada. El nou ministre, Tomás Fernández Miranda, va esperar a la inauguració de l'Europeu de Natació per a que es produís el que llavors es coneixia com 'el relevo' en la figura d'en Joan Gich Bech de Careda.