Barcelona 1970. Sant Jordi i Bernat Picornell, les 'eines'...

Un curiós antecedent...

A les alçades de la segona meitat dels anys seixanta del segle XX Barcelona ja ha acollit algunes importants manifestacions esportives. 

Des dels Campionats del Món d'hoquei sobre patins dels anys 1951, 1954 i 1964, fins als II Jocs Mediterranis del 1955 o a les nombroses proves internacionals dels esports de motor; incloent la malaurada Olimpíada Popular de 1936, interrompuda el mateix dia de la seva inauguració per la sublevació militar del 19 de juliol a Barcelona.

Referent als Campionats d'Europa de natació, iniciats a la ciutat hongaresa de Budapest l'any 1926,  - un any abans de ser constituïda la Ligue Européenne de Natation (LEN)  (1) - Barcelona ostenta un poc conegut precedent dels celebrats l'any 1970, quan és va postular per a la seva celebració vint anys abans, al 1950.

El fet és que en el Ple Municipal del 18 de juny de 1948 s'aprova la creació de la Ponencia de Deportes de la qual se'n fa càrrec el tinent d'alcalde Epifani de Fortuny i Salazar, baró d'Esponellà. La nounada ponència d'esports és la primera creada en qualsevol municipi del país i en Epifani de Fortuny ho remarca en el seu dietari personal amb aquestes paraules:

"No quiero hoy consignar mas nota que el triunfo completo de mi proposición a la Permanente (muniicipal) creando la nueva Ponencia de Beneficencia y Deporte... Me cabe el orgullo de haber sido el primero en España en implantar una modalidad que desde luego será imitada  y que creo que en su dia podrá contribuir a la creación del Ministerio de Deportes, como existe en otras grandes naciones. Estoy satisfecho de haber prestado a Barcelona un buen servicio, venciendo las dificultades y sobretodo los reparos internos que a todo esto se oponían."

Per a consolidar aquest nou departament, el setembre de 1949 és constitueix la Comissió Municipal d'Esports, essent les comissions l'instrument en que s'organitzen els diferents departaments de l'ajuntament per al desenvolupament de les seves competències. En una de les seves primeres reunions, d'octubre de 1949, el regidor i president de la comissió - el mateix Epifani de Fortuny - informa de la sol·licitud feta a la LEN per a poder organitzar a Barcelona el proper Campionat d'Europa de Natació de l'any 1950, remarcant que les possibles ciutats competidores semblen haver estat descartades per l'organisme europeu per motius diferents; proposant a la vegada les accions que creu necessàries per a l'assoliment de l'èxit de la futura organització. L'acta de la reunió recull aquesta intervenció:

Acta de la reunió ordinària d'octubre de 1949 de la Comissió 
Municipal d'Esports de l'ajuntament de Barcelona.
Font: ANC, fons 1-1243. Arxiu de la família Fortuny

Malgrat aquest optimisme, en posterior reunió de la comissió del mes de novembre ja s'informa de la possible pèrdua de la candidatura, a causa de la presentació d'una nova ciutat aspirant que millora amb escreix l'oferta feta per Barcelona:

"... se informa sobre los campeonatos de natación de Europa, esperando confirmación oficial de la nación y ciudad elegida (por la LEN) después de presentada la candidatura de Viena - Austria - que ofrece la manutención de 170 nadadores durante 15 dias, contra la oferta de Barcelona de (la manutención de) 120 nadadores durante 8 dias." (2)

En realitat així va ser, la ciutat escollida per la LEN és la ciutat austríaca, on van tenir lloc els 'VII Campionats Europeus de Natació'. Barcelona ha d'esperar una altra oportunitat.

La Piscina Sant Jordi...

En els terrenys de l'antiga fàbrica tèxtil de Can Batlló, ubicada al carrer Urgell, l'any 1914 s'inaugura la Escola del Treball, obra de la recentment creada Mancomunitat de Catalunya. En el seu recinte, al llindar del carrer París, s'hi construeix l'any 1929 una piscina descoberta de 50 metres, obra de l'arquitecte Joan Rubio Bellver, aprofitant un antic dipòsit d'aigua de la fàbrica preexistent.

Imatge de l'any 1931 de la piscina de l'Escola del Treball, 
amb un grup de curset rebent instrucció gimnàstica.
Font: ANC 1-585. Ft. Josep M. Sagarra

Anys a venir, ja durant la dictadura franquista, en el mateix espai s'hi ha de construir una nova instal·lació esportiva, que n'ha de ser la seva successora...

En Joan Antoni Samaranch Torelló (3) neix en el sí d'una família benestant, propietària de la industria tèxtil Can Samaranch de Molins de Rei. Gran afeccionat a l'esport, és jugador de la secció d'hoquei patins del Real Club Deportivo Español;  la seva trajectòria esportiva continua com a entrenador i seleccionador nacional d'hoquei patins i primer president de la Federación Española de Patinaje del 1954 al 1956. Una primera mostra del seu lideratge en el món de l'esport és dona en participar molt activament en l'organització dels dos primers Campionats del Món d'Hoquei Patins celebrats a Barcelona, els anys 1951 i 1954.

Vinculat mitjançant l'esport als organismes del règim franquista, Samaranch s'incorpora com a regidor a l'ajuntament de Barcelona al novembre de 1954 per el que és conegut com a tercio corporativo. A l'abril de 1955 també s'incorpora a la Diputació de Barcelona, com a Diputat d'Esports i Turisme, mentre que al juny del mateix any substitueix al fins llavors regidor d'esports de l'ajuntament de Barcelona, en Carlos Pena. Amb aquesta doble responsabilitat a la plaça de Sant Jaume en Joan Antoni Samaranch inicia el seu particular ascens al cim de la carrera esportiva, que ha de culminar al 1980 amb la seva elecció com a president del Comitè Olímpic Internacional (CIO).

Abans, però, des de començament dels anys seixanta a la Diputació de Barcelona s'està desenvolupant un projecte que ha de portar a la consecució de la primera piscina coberta catalana i espanyola de dimensions olímpiques. Els primers plànols són datats a l'any de 1961, mentre que l'estimació dels costos de la nova instal·lació esportiva que s'utilitza per a procedir a la seva licitació pública són de l'any 1963.

Plànols inicials del 'Estadio de Natación San Jorge' de la Diputació de 
Barcelona, corresponents al 1961, obra de l'arquitecte provincial.
Font: Arxiu AGDB

Si l'impulsor polític és en Samaranch - amb el suport del president de la diputació Joaquín Buxó-Dulce de Abaigar - qui n'assumeix la part tècnica i professional és l'arquitecte provincial Manel Baldrich Tibau (4); el qual ingressa a la Diputació de Barcelona l'any 1944, amb trenta-tres anys, i s'hi ha d'estar fins a la seva mort l'any 1966, que li sobrevé sense que pugui arribar a veure inaugurada la Piscina Sant Jordi, el seu gran projecte esportiu.

Manel Baldrich Tibau en una imatge de mitjans anys cinquanta.
Font: Arxiu AGDB. Ft. SI

El pressupost per a la construcció de la Sant Jordi escala des dels poc més de 18.000.000 de ptes. inicials de l'any 1962, fins als més de 56.000.000 reals que són necessaris per a finalitzar el conjunt d'obres estimades. 

A la primera licitació, feta l'any 1963 sobre un pressupost que ja s'ha augmentat fins als 25.275.437,75 ptes., no s'hi presenta cap empresa. Davant aquesta situació, i per no endarrerir l'execució de l'obra, els serveis tècnics i jurídics de la Diputació opten per proposar als seus caps polítics de fer una adjudicació directa per l'import total pressupostat a l'empresa 'Piera S.A.', que és considera l'adient per a la tasca a desenvolupar, la qual accepta l'encàrrec que hem d'entendre prèviament acordat.

Caràtula de l'expedient revisat l'any 1963 del projecte de construcció del 'Estadio 
de Natación San Jorge', com es coneixia oficialment la Piscina Sant Jordi.
Font: Arxiu AGDB

L'edicte amb l'acord de la diputació porta data del 28 de novembre de 1963, però com sol passar en aquest tipus d'adjudicacions, els costos estimats són insuficients i és requereixen successives ampliacions del pressupostat per tal de poder finalitzar els treballs amb èxit.

A l'esquerra els costos estimats i reformats amb data del 18 d'octubre de 1965, 
mentre que a la imatge de la dreta es detallen la totalitat dels costos 
aprovats en les successives ampliacions efectuades.
Font: Arxiu AGDB

Al cost final estimat encara cal suma-hi més de 300.000 ptes., emprades en alguns retocs necessaris per a la inauguració de la instal·lació, a la qual és va comptar amb la presència del general Francisco Franco.

L'arquitecte provincial, en Manel Baldrich, sempre te molt present en la seva línia d'actuació l'esforç per harmonitzar la funcionalitat de les obres amb el seu vessant artístic i monumental. De manera que a la piscina Sant Jordi cerca la col·laboració de dos artistes de renom, com és el cas de l'escultor Josep Maria Subirachs i del pintor Albert Ràfols-Casamada. Al fullet que és distribueix a la inauguració del nou equipament s'expliquen així aquestes intervencions:

"Esta instalación deportiva... es la primera que ha construido la Diputación Provincial de Barcelona, en la ciudad. El autor de la obra, don Manuel Baldrich Tibau, falleció recientemente. No ha podido ver acabado aquello que creó con tanto  amor y conocimiento. Como anteriormente habia hecho en los 'Hogares Ana G. de Mundet', pidió la colaboración de los artistas para embellecer la construcción deportiva y aproximarla a la sensibilidad de nuestros dias..."

De l'escultor Subirachs en demana una actuació que consisteix en la realització d'un escut amb les quatre barres catalanes i la creu de Sant Jordi, que és col·loca a la porta d'entrada de la instal·lació. 

La tasca d'en Ràfols-Casamada és més intensiva, decorant les tres parets lliures de l'interior de la instal·lació. La paret lateral - oposada a la graderia - és parcialment foradada per encabir-hi vitralls de diferents colors que filtren la llum exterior i la reflecteixen en les aigües de la piscina. Per a la realització dels vitralls Ràfols-Casamada ha comptat amb la col·laboració del expert vitraller Jeroni Granell i Bartomeu, de llarga tradició familiar en aquest ofici. Les altres parets són decorades pel mateix pintor amb esgrafiats de tècnica catalana on es fan constar les diferents ciutats que han acollit Jocs Olímpics, Jocs Mediterranis i Campionats d'Europa.

Pàgines del fullet de la inauguració de la Piscina Sant Jordi, amb 
les imatges de les obres de Subirachs i de Ràfols-Casamada. (5)
Font: Arxiu JCE. Fts. SI

Finalment la piscina Sant Jordi ja és a punt per a la seva inauguració, quina cerimònia oficial te lloc el dissabte 25 de juny de 1966 amb un festival de natació que compta amb la participació dels nedadors de la residència Blume de Barcelona i d'altres campiones i campions de la natació catalana. Per a aquest acte s'aprofita l'estada a Barcelona del general Francisco Franco, que presideix l'espectacle.

Retall de 'El Mundo Deportivo del diumenge 26 de juny de 1966 
on s'informa de la inauguració de la Piscina Sant Jordi.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La Piscina Sant Jordi s'orienta, des del primer moment, cap a un model de gestió amb la decisiva participació de la Federació Catalana de Natació (FCN), assumint la Diputació la dificultat de portar a bon terme una gestió tècnica adequada a la magnitud del repte.

La instal·lació ha de jugar un paper cabdal a l'hora de sol·licitar de la LEN la nominació de Barcelona com a seu dels XII Campionats d'Europa de Natació, cosa que s'esdevé quasi bé per aclamació en el curs de la onzena edició dels campionats, a la ciutat holandesa d'Utrecht el setembre de 1966.

Una instal·lació per un fantàstic Campionat d'Europa... les Piscines Bernat Picornell.

Tot i que l'existència a la ciutat d'una piscina coberta de dimensions olímpiques contribueix a la credibilitat de la candidatura de Barcelona, els sol·licitants liderats per en Joan Antoni Samaranch i la Federación Española de Natación (FEN) - amb Luis Benitez de Lugo i Joaquim Morera al capdavant - són conscients que per exigències del 'bureau' de la LEN els campionats d'Europa s'han de disputar en piscina descoberta i amb unes demandes d'aforament que sobrepassen amplament les possibilitats de la Sant Jordi.

Cal, per tant, enfocar-se cap a la construcció a la ciutat d'un nou equipament amb les piscines adients per a la competició esportiva amb major repercussió internacional, des dels II Jocs Mediterranis de 1955. Un cop creades les corresponents comissions i comitès que la burocràcia del règim prescriu, el Comitè Executiu dels campionats, presidit per el regidor d'esports de l'ajuntament de Barcelona, en Pau Negre Villavecchia, pren la decisió de proposar com a ubicació ideal uns terrenys de propietat municipal propers a l'estadi de la muntanya de Montjuïc - avui de Lluís Companys -.

El projecte s'encarrega a l'arquitecte municipal Antoni Lozoya Augé, recolzat per el també arquitecte Joan Ricart i l'arquitecte tècnic Aleix Aguyé. Sobre una superfície de 19.000 m2 preveu els següents equipaments:

• Piscina de competició, de 50 x 22 m

• Piscina de salts, de 25 x 20 m

• Piscina d'escalfament, de 25 x 20 m

• Edificis de vestidors, en planta baixa i planta primera

• Sales per la maquinària

• Sales complementàries per premsa, bar restaurant, oficines de l'organització i altres

• Graderies, nord i sud amb capacitat fixa de fins a 2.400 espectadors asseguts, més l'espai per a la premsa i les autoritats

• Altres serveis complementaris

Diferents perspectives dels plànols de les Piscines Bernat Picornell, en aquest cas 
sobre la reforma de 1990 dels arquitectes Franc Fernández i Moisés Gallego. (6)
Font: Web arquitecturacatalana.cat

El projecte original de Lozoya i Ricart preveu un cost inicial de 75.000.000 de ptes. Aprovat per els organismes implicats, el mes de gener de 1968 és publiquen les bases del concurs per a l'adjudicació de l'obra, que recau en l'empresa 'Construcciones Colomina G. Serrano, S.A.', amb una proposta que millora en un 8% a la baixa el preu de licitació.

El temps apresa, atès que les obres s'inicien el mes d'octubre de 1968 i han d'estar enllestides per el mes d'agost de 1969, amb vistes a celebrar.hi els LIX Campeonatos de España de Natación que han de servir com una 'prova test' de cara a l'organització dels europeus de 1970.

Imatges de l'estat de les obres de les Piscines Bernat 
Picornell. Dalt, març de 1969. Sota juny de 1969.
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Ft. SI

Finalment l'empresa constructora compleix els terminis que s'han previst i els campionats d'Espanya d'estiu de 1969 és poden celebrar com una inauguració 'oficiosa' de les noves instal·lacions. Un dels responsables de l'èxit, a més de la persona encarregada de la supervisió de les obres que és en Antoni Monés Giner - a la vegada President de la FCN -, és en Juan Antonio Sierra Puerto, que dins del Comitè Executiu ha rebut l'encàrrec d'ocupar-se dels serveis generals (7).

En entrevista signada per el periodista Josep M. Miedes, i publicada per el diari esportiu 'El Mundo Deportivo' el dia 11 de setembre de 1969, el mateix Sierra parla sobre els campionats i les característiques de les Piscines Bernat Picornell:

"Estas instalaciones fueron concebidas con vistas a los campeonatos de Europa del próximo año, y es natural que hoy por hoy se presente algún obstáculo imprevisto. Tenga en cuenta también que faltan todavia detalles importantes que se llevarán a cabo... una vez terminen estos Campeonatos de España... Las modernísimas técnicas de que se ha dotado a estas piscinas permiten avizorar un magnífico resultado que debe traducirse en los mejores 'cronos'...

El cronometraje de 'Omega' es idéntico al de los Juegos Olímpicos de Méjico... Como sea que los servicios de transporte están asegurados, considero que todos los aficionados podrán ver estos campeonatos que ceo que serán históricos."

Titular i entradeta de les declaracions de J. A. Sierra publicades 
a 'El Mundo Deportivo' del dia 11 de setembre de 1969.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI

La 'prova test' dels campionats d'Espanya de natació d'estiu és desenvolupa amb plena normalitat entre els dies 11 i 14 de setembre de 1969, assolint-se unes marques notables, amb força rècords dels d'Espanya i dels campionats.

Encara que no s'ha instal·lat el marcador que s'ha de fer servir per els europeus, el que si que és posa a prova és el cronometratge electrònic, encarregat a la empresa suïssa 'Omega', com remarca en Sierra en la seva entrevista. En aquest aspecte el campionat funciona de manera adient i serveix per a que els jutges i els cronometradors s'entrenin amb els nous sistemes de cronometratge, emprats per primera vegada en els Jocs Olímpics de Mèxic 1968.

Vista general de les Piscines Bernat Picornell en una de les 
jornades dels Campionats d'Espanya de natació de 1969.
Font: CROL n. 56, de la FEN. Ft. Montejano

Un dels rècords d'Espanya dels campionats és el de la sabadellenca 
Maria Pau Coromines en els 800 m lliures, amb un temps de 
10.21.0. A la foto és felicitada per la canària Maite Bringas.
Font: CROL n. 56, de la FEN. Ft. Montejano

Superada aquesta prova amb èxit, l'ocupació dels propers mesos s'enfoca cap a l'enllestiment de les tasques i els detalls necessaris, en infraestructures i en l'organització dels campionats, per tal que els europeus de 1970 a Barcelona siguin tot un èxit. 

Manquen encara alguns acabats de les instal·lacions, que s'han de completar en el període que encara resta fins a la inauguració del XII Campionats d'Europa de l'any següent, però els organitzadors poden treballar ara amb la tranquil·litat de tenir pràcticament tot un any fins a la data d'inauguració dels europeus, al setembre de 1970.

En aquest context, els dies 30 de setembre i 1 d'octubre de 1969 és reuneix a Barcelona el 'bureau' de la LEN, amb l'assistència de la pràctica totalitat dels seus components. A més de prendre les decisions finals relatives a les seus i subseus de la competició, els seus membres aprofiten per a girar visita a la Piscina Sant Jordi i a les Piscines Bernat Picornell.

1. Dalt, imatge amb diferents presidents de la LEN d'entre 1950 i 1984. (8)

2. A la foto de sota, el 'bureau' de la LEN visitant les Piscines Bernat Picornell, 
acompanyats per en Juan A. Sierra i en Antoni Monés. Veiem 
a en Jan de Vries, president, i a en Ante Lambasa.

Font: 1. Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. (Llibre inèdit sobre els 'Campeonatos 
de Europa de Waterpolo' de Juan Antonio Sierra Puerto). Ft. SI
Font: 2. Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Ft. SI

Conforme s'acosta la data d'inici de la competició es resolen alguns dels problemes e inconvenients que van sorgint. Donada la naturalesa del règim instal·lat a Espanya al 1970, no és menor la dificultat d'obtenir els visats necessaris per l'entrada al país de tots els participants, especialment dels provinents dels països de l'òrbita de la Unió Soviètica. Per els mateixos motius, les cerimònies protocol·làries, amb hissada de les banderes corresponents - i l'himne del país guanyador de la prova - també requereixen d'atencions i solucions específiques, que finalment és poden resoldre fent possible que l'assistència al XII Campionats d'Europa de Natació sigui totalment completa, sense que cap equip quedi exclòs per motivacions alienes a les raons esportives.

Una de les decisions importants preses en aquest període previ als campionats és el de la instal·lació del marcador electrònic, com el que ja es fa servir als Jocs Olímpics. Les opcions que és tenen sobre la taula porten a la necessitat d'optar entre dues ofertes: d'una banda la d'una empresa espanyola, i de l'altra la de la marca hongaresa 'Electroimpex'. Constatant els organitzadors que l'empresa del país afronta per primera vegada un desafiament d'aquestes calibre, el Comitè Organitzador opta pel marcador de 'Electroimpex', que ja disposa d'una acreditada experiència. El marcador electrònic s'instal·la amb la suficient antelació per facilitar-ne l'aprenentatge per part dels qui han de ser responsables del seu bon funcionament.

Imatge de les Piscines Bernat Picornell algunes setmanes abans 
de la inauguració dels campionats d'Europa de 1970.
Font: Fundació Barcelona Olímpica. Ft. SI

Vista de la cerimònia de lliurament de medalles dels 400 m lliures homes. 
Sota del marcador electrònic, en Santiago Esteva, bronze, 
felicita al guanyador, el suec Gunnar Larsson.
Font: CROL n. 78, de la FEN. Ft. Montejano

Els organitzadors també han escollit la imatge que ha de representar el campionat d'Europa, seleccionant el disseny elaborat per l'artista Josep Navarro Vives (1931-2023). Format a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, a Barcelona, amplia els seus estudis a la École des Beaux Arts de Paris, així com a la Saint Martin School of Art de Londres. La seva tasca ha merescut l'ésser guardonat amb la Clau de Barcelona (1997) i la Creu de Sant Jordi (2016). 

La seva proposta d'imatge dels XII Campionat d'Europa de Natació de Barcelona 1970 trenca amb l'estil figuratiu habitual d'aquest tipus de símbols, optant per una representació imaginativa i quasi abstracta de l'activitat aquàtica, combinada amb una síntesi de l'escut de la ciutat comtal.

Eborrany i cartell amb la imatge dels campionats 
dissenyada per en Josep Navarro.
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Sierra

La imatge escollida s'aplica a tot tipus de materials i recompenses utilitzats en el campionat, des de les medalles dels esportistes, fins als elements de propaganda i difusió de la competició o els diplomes i passis d'accés a les instal·lacions. No cal dir que Barcelona respon, una vegada més, a la seva merescuda fama pel que fa a l'activitat artística i de disseny.

Per a facilitar l'ampliació de l'aforament d'espectadors del campionat, els organitzadors instal·len dues grades complementàries i provisionals, a banda i banda de la piscina principal, amb una capacitat total de 2.400 places.

Els diferents organismes implicats en l'organització ja han acomplert les seves tasques. Tot és a punt per a la inauguració de l'esdeveniment, que s'esdevé el dissabte 5 de setembre amb les primeres proves esportives i amb l'acte de la inauguració oficial que té lloc a les Piscines Bernat Picornell a les 17:15 hores de la tarda.

Muntatge amb retalls de 'El Mundo Deportivo' del 5 de setembre 
de 1970, on s'informa de diferents aspectes de la competició.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

No és aquest l'espai adient per ocupar-nos dels resultats esportius del campionat. N'hi ha prou amb senyalar que la pràctica totalitat dels esportistes participants van lloar les virtuts per a la pràctica dels diferents esports aquàtics de les instal·lacions posades a la seva disposició, i molt especialment de les Piscines Bernat Picornell. Com a exemple, senyalar que és van millorar en natació un gran nombre de registres:

• 6 rècords del Món

• 28 rècords d'Europa

• 24 rècords d'Espanya

Com a data curiosa, senyalar que en Joan Antoni Samaranch va pronunciar unes paraules en l'acte de la inauguració del campionat essent encara Delegado Nacional de Educación Física y Deportes, mentre que a l'acte de cloenda dels campionats ja havia 'dimitit' del càrrec. 

La seva 'dimissió' va ser un cessament encobert, provocat sens dubte per el canvi produït en el ministeri del qual penjava el seu càrrec, la Secretaria General del Movimiento, on és va produir a finals de 1966 el relleu d'en José Solís Ruiz per en Torcuato Fernández-Miranda, qui va impulsar una profunda renovació en les estructures del Movimiento Nacional. 

En una maniobra igualment política, el nou Delegado Nacional escollit va ser un altre català, en Joan Gich Bech de Careda, per bé que amb unes característiques totalment diferenciades de les d'en Samaranch. El seu nomenament és produeix el dia 11 de setembre de 1970, la vigília de la cloenda dels campionats d'Europa de Barcelona.

Imatge del lliurament de la medalla d'or de la ciutat de Barcelona 
a en Joan A. Samaranch, qui la rep de mans d'en Pau Negre. 
Sota la noticia del possible relleu d'en Samaranch.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI

Un altre fet a senyalar és el de que en Bernat Picornell Richier, el 'homenot' que va ser l'ànima i l'impulsor de la natació catalana i espanyola per més de seixanta anys, a més de president de la FEN des de 1932 fins al 1968 i President d'Honor des d'aquell any, no va poder gaudir presencialment de la competició a les piscines batejades amb el seu nom, en trobar-se reclòs al seu domicili greument malat. La seva mort és va produir el 27 de setembre de 1970, dues setmanes més tard de la finalització de la fita tant esperada i senyalada per la natació del país.

Josep Castellví

(1) La 'Ligue européenne de natation' (LEN) - des de 2023 EUROPEAN AQUATICS - es va crear desprès del que hauríem de considerar com el seu congrés fundacional, que va tenir lloc a Bolonya el 30 d'agost de 1927. El Congrés es va dur a terme sota la supervisió i el control de la Federació Internacional de Natació Amateur (FINA) amb l'assistència de representants de quinze països. El principal punt de l'ordre del dia va ser la proposta de constitució del nou organisme europeu, que alguns països i la mateixa FINA no creien necessari. Davant aquesta manca d'acord, la proposta es va posar a votació, amb el resultat que deu països van votar SI, quatre van votar NO, i un es va abstenir. Van votar afirmativament Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, França, Grècia, Holanda, Hongria, Itàlia i Suïssa. I ho van fer negativament Txecoslovàquia, Finlàndia, Suècia i Iugoslàvia. Un cop acordada la constitució de la LEN es va procedir al nomenament del seu 'bureau' directiu, designant-se al suec Erik Bergvall com a president; i a F. Van der Heyden  i Walter Binner - belga i alemany respectivament - com a vicepresidents.  (Informació extreta del llibre inèdit sobre els 'Campeonatos de Europa de Waterpolo' elaborat per en Juan Antonio Sierra Puerto, que tot i estar quasi totalment acabat no ha trobat l'editor adient per a la seva publicació)

(2) Efectivament, els VII Campionats Europeus de Natació de 1950 van tenir lloc a Viena entre els dies 20 i 27 d'agost. En l'acta de la reunió de la Comissió d'Esports de l'ajuntament de Barcelona del novembre de 1949, on s'informa de la dificultat de ser escollida com a seu del campionat europeu de 1950, en Epifani de Fortuny proposa promoure altres competicions internacionals, com ara "celebrar unos Juegos Latinos, o mejor aún Mediterráneos, ya que estos permitirían la participación de naciones que, como Egipto, Turquía... y otras, se verían forzosamente excluidas en otro caso".

(3) Joan Antoni Samaranch i Torelló (1920-2010) va ser un dirigent esportiu, polític franquista i empresari català. Inicià la seva carrera política el 1954 i va ocupar diferents càrrecs en l'administració de la dictadura fins al 1977. Va ser president del Comitè Olímpic Internacional entre 1980 i 2001 i a partir d'aquesta data es va convertir de forma vitalícia President Honorari de l'organisme. Fou el segon president del COI que més temps ocupà el càrrec, durant 21 anys, nomès superat pel baró Pierre de Coubertin que ho va ser entre 1896 i 1925. La influència de Samaranch va ser clau perquè Barcelona celebrés els Jocs Olímpics de 1992. Va presidir la Caixa de Pensions entre 1987 i 1999.

(4) Manel Baldrich i Tibau (1911-1966) va ser un reconegut arquitecte i urbanista. Es va titular el 1935. El 1944 va ser nomenat arquitecte de la Diputació de Barcelona, i el 1948 director de l'Oficina d'Urbanisme provincial. El 1959 va redactar un pla d'ordenació de la província de Barcelona. Des de l'any 1948 va dirirgir la 'Comisión Superior de Ordenación Provincial'. La seva tasca fou excel·lent, ja que va modernitzar els criteris de les noves ordenacions urbanístiques amb la preocupació per unificar els plans municipals. Un dels seus majors projectes va ser el complex de les Llars Mundet (1954-1957), un conjunt de 3000 habitatges, església i equipaments socials situat al barri de La Vall d'Hebron. D'aquest recinte destaca especialment l'església, que denota la influència d'Alvar Aalto, amb decoració dels escultors Josep Maria Subirachs i Eudald Serra i el pintor Joan Josep Tharrats. Entre 1961 i 1966 va construir la Piscina Sant Jordi i el pavelló de l'Escola de Treballadors en el recinte de l'antiga Fàbrica Batlló - posterior Escola Industrial de Barcelona -. Va ser autor també de diversos plans urbanístics per a Martorell, Vilanova i la Geltrú, Malgrat de Mar, Taradell, Terrassa, Mataró, Sabadell, Igualada, Sitges, Vic, Berga i Manresa.

(5) La intervenció artística d'en Ràfols-Casamada i del vitraller Jeroni Granell,, sobre la paret contrària a les grades, desapareix amb les obres de reforma de la instal·lació fetes l'any 1990, sense que és conegui el destí dels vitralls que van quedar custodiats per la Diputació de Barcelona. També van  desaparèixer els esgrafiats de la resta de parets, obra directa d'en Ràfols-Casamada. En aquest cas, no obstant, hem sabut per fonts fidedignes de la FCN que sembla que no s'han extraviat, sinó que es troben sota d'una capa del nou arrebossat que és va col·locar en la reforma ja esmentada.

(6) Els plànols que reproduïm corresponen a la reforma de 1990 de cara als Jocs de Barcelona 1992, en no disposar de material prou adient per a la seva reproducció dels plànols originals. En qualsevol cas, la morfologia de la instal·lació és molt similar, amb la diferència que a la reforma de 1990 desapareix la torre de salts, en centrar-se aquesta especialitat en la nova piscina ubicada en l'emplaçament de 'la vella' de Montjuïc de l'any 1929. L'altre gran canvi és el de la piscina d'escalfament, que passa dels 25 als 50 m, i a més és coberta.

(7) En Juan Antonio Sierra Puerto, a punt del seu cent-i-unè aniversari, ha dedicat gran part de la seva vida no professional a la natació i el waterpolo del país. En els Campionats d'Europa de Barcelona 1970 va complir un paper similar al del home-orquestra, atenent al fet que com a encarregat de serveis generals del Comitè Executiu, a més de membre del Comitè Tècnic, va ser dels més esforçats i eficients col·laboradors dels impulsors polítics de l'esdeveniment; cosa que li va ser reconeguda de manera personal per en Joan Antoni Samaranch, amb el qual venia d'haver tingut un incident poc afortunat als Jocs Olímpics de Mèxic 1968.

(8) A la foto de personalitats destacades de la LEN i de la FINA hi trobem representada la història de la LEN entre 1950 i 1984. D'esquerra a dreta hi trobem: al iugoslau Ante Lambasa, president de la LEN 1982-1984 i de la FINA, 1980-1984; al hongarès Béla Rajki, president de la LEN 1958-1962; al holandès Jan de Vries, president de la LEN 1954-1958 i 1962-1970 així com de la FINA 1956-1960; i al belga René de Raeve, President de la LEN 1950-1954 i de la Fina 1948-1952. Tant l'Ante Lambasa com en Jan de Vries eren en actiu com a membres del 'bureau' de la LEN als europeus de Barcelona 1970; el primer com responsable del waterpolo i el segon com a president de l'organisme.

Butlletí. Del primers Estatuts del club i del seu Reglament...

Algunes dades prèvies...

En altres entrades d'aquest bloc hem pogut comprovar el procediment gens comú seguit en el moment de la inscripció del Club Natación Montjuich de Educación y Descanso a la Federació Catalana de Natació (FCN), l'any 1944.

Resumint la situació creada en el moment de la constitució del club, podem senyalar que:

• L'única dada establerta com a real és la inscripció del Club Natació Montjuïc a la FCN, amb data del 22 de març de 1944

• La FCN accepta aquesta inscripció sense tenir coneixement ni reclamar cap acta de constitució de la societat ni els estatuts reglamentaris de la mateixa, incomplint les pròpies normes federatives

• Tampoc és compleix el tràmit de la inscripció al Registre d'associacions del Gobierno Civil de Barcelona, com obliga la vigent Ley de asociaciones del 30 de juny de 1887

• Aquesta irregularitat deriva del fet que el procés constituent de la nova entitat és fa sota el 'paraigües' de la Organización Sindical de Educación y Descanso (EyD) del règim franquista, quin delegat d'esports és l'encarregat de fer la inscripció del nou club a la FCN (1)

No és fins al mes de desembre de 1949 que la Junta Directiva del C.N. Montjuïc - desvinculat des de 1946 de  EyD - és troba en l'obligació de resoldre aquesta situació anòmala per tal de poder inscriure l'entitat al Registre d'associacions del Gobierno Civil, en el marc del procés que se segueix per al lloguer i la posada en marxa del nou local social del club, l'històric Chipirón del carrer Paral·lel n. 88. 

Primers Estatuts i Reglament intern

En aquest 'Butlletí' recollim la primera vegada que a l'òrgan oficial de l'entitat apareixen uns estatuts i el seu reglament, cosa que succeeix en el número 39 del novembre de 1952.

Portada del butlletí social n. 39 de novembre 1952.
Font: Arxiu JCE (2)

Hem de suposar que la voluntat de reproduir per primera vegada els Estatuts de l'entitat i el seu Reglament és motivada, en gran mesura, per la convocatòria de la que és la segona Assemblea General Ordinària del Montjuïc. La primera ha esta el 1951, és a dir que entre 1944 i 1950 les decisions operatives més importants de l'entitat s'han anat prenent per la Junta Directiva, recolzada per uns mena de 'senat' format per els socis fundadors i d'altres associats primerencs.

Primers Estatuts del C.N. Montjuïc (3)

D'aquests Estatuts se'n pot remarcar la seva extraordinària brevetat, despatxant amb només dotze articles totes les seves disposicions. Com a òrgan de govern tant sols enumera una Junta Directiva, de la qual n'esmenta la composició i les funcions, però en canvi no esmenta per res cap altra òrgan col·lectiu superior a qui rendir comptes, com és el cas de les Assemblees generals. Sens dubte les presses en la seva elaboració el desembre de 1949 han estat determinants en la seva escassetat de detalls.

Primer Reglament intern del C.N. Montjuïc

Contrasta la extensió del Reglament amb la brevetat dels Estatuts. En posteriors reformes els propis Estatuts aniran incorporant la pràctica totalitat del Reglament, fent innecessària la existència d'aquest.

En relació al seu contingut, podem destacar els punts següents:

• A més dels socis numeraris, protectors i d'honor previstos a l'estatut, el reglament incorpora noves formes d'associar-se: el Socio Deportivo i la Sección Femenina

• En relació a aquesta darrera figura, per contraposició a l'estatut, cal entendre que dels socis inicials només se'n considerava la possibilitat que fossin homes. (4)

• Tant el soci esportiu con les noies integrades a la secció femenina han de comptar amb l'autorització del seu entrenador i complir amb un mínim d'entrenaments setmanals. A la vegada, per a les dones que ultrapassen una determinada edat se'ls hi demana acreditar unes marques mínimes per a poder ser inscrites

• Gran part del reglament és dedica a la organització interna de l'entitat, regulant les Assemblees generals, així com especificant les funcions que corresponen als diferents càrrecs de la Junta Directiva de l'entitat

• S'estableix, també, una Junta Consultiva formada per els primers vint-i-cinc socis del club amb amplis drets que inclouen la lliure assistència - si ho volen - a les reunions de la directiva, així com drets executius per a determinades decisions socials

La vigència d'aquest estatut i reglament s'extén fins a l'any 1956, en que són redactats els nous estatuts que estaran vigents fins a ben entrada la dècada dels anys setanta del segle XX.

Memòries del Montjuïc

(1) A la fundació del C.N. Montjuïc hi conflueixen dos diferents grups i interessos: la dels fundadors reals de l'entitat pròpiament dits i la de l'entitat del règim 'Educación y Descanso', desitjosa d'anar ocupant espais esportius de la societat.

(2) La totalitat de les reproduccions d'aquest article corresponen al butlletí social n. 39, de novembre de 1952. La font és sempre la mateixa, l'Arxiu JCE, de manera que no ho anem repetint a cadascuna de les pàgines reproduïdes

(3) La datació del primer estatut del club a l'any 1946 és manifestament falsa, en base a tres detalls determinants: la signatura del president de la FCN hauria de ser d'en Lluís Santacana, en el càrrec entre 1943 i 1948; el local social no pot ser el del Passeig de l'Exposició, on s'hi arriba l'any 1948. El segell d'aprovació del 'Gobierno Civil' de Barcelona correspon a la data del 24 de desembre de 1949, moment en que REALMENT s'ha confegit aquest estatut.

(4) L'evident discriminació per sexe de la creació d'una 'Sección Femenina', pressuposant que els usuaris habituals han de ser els homes, no és un cas privatiu del C.N. Montjuïc. La major part de les entitats esportives - i socials - seguien aquest model. Algun club molt representatiu de la natació catalana no va derogar aquesta evident discriminació fins a ben entrada la dècada dels anys vuitanta del segle XX.

Butlletí. 50 anys del Club Natació Montjuïc, 1944 - 1994. Un aniversari daurat...

Portada del llibre del cinquantenari del Club Natació Montjuïc.
Font: Arxiu JCE (1)

La celebració del 50è Aniversari del Club Natació Montjuïc és la darrera d'aquest tipus de commemoracions que podem incloure en aquest bloc, atès que - com vàrem dir en el seu moment - el seu recorregut cronològic finalitza amb l'any 2000 (2).

Una tant especial remembrança demanava una molt cuidada efemèride, i la junta directiva presidida per en Joan Ballart Serra s'hi va llançar de cap, amb un ampli programa d'esdeveniments. 

En aquest 'Butlletí' ens servirem de dues font principals:

• El propi butlletí social del C.N. Montjuïc

• El llibre del cinquantenari, editat per el club amb el suport de la Diputació de Barcelona

Reproducció de les pàgines 2 i 3 del llibre del cinquantenari, 
amb els crèdits corresponents a la seva edició.

Un primer pas queda reflectit en el n. 376 del butlletí social, corresponent al mes de desembre de 1993, on s'informa dels actes que s'han programat per aquest aniversari daurat.

Programa d'actes previst, amb la seva datació cronològica,
publicada en el butlletí n. 376 de desembre de 1993.

El calendari d'actes abasta des de mitjans del mes de març fins a finals de novembre de 1994, és a dir nou mesos i mig. Recollint les activitats proposades, aquestes són:

• Natació: 

• dos actes, un d'internacional i un de social

• Waterpolo: 

• dos actes, una diada social i un torneig internacional

• Atletisme: 

• dos actes: un de social i un triangular interclubs

• Rugbi:

• dos actes: una diada social i un torneig interclubs

• Tennis:

• dos actes: un torneig OPEN i un torneig social

• Altres esports:

• Un acte cadascun de: Subaquàtiques, Triatló, Petanca, Esquaix, Frontó, Tennis taula, Futbol sala i Gimcana de cotxes

• Sopars:

• Tres àpats: un d'autoritats, un de social, i un d'homenatge als fundadors i als olímpics del club

• Altres actes diversos:

• Exposició fotogràfica; Nit de rock i pa amb tomàquet; Conferència sobre la història del club; Festa infantil; Lliurament d'insígnies i plaques al Mèrit Esportiu i als olímpics del club; Missa recordatori de tots els associats difunts

Per a desenvolupar aquesta programació s'organitzen dos ens diferents: el Comitè d'Honor i la Comissió del 50 Aniversari. Els integrants d'aquesta darrera, actuant de manera coordinada amb la Junta Directiva, són els encarregats de l'execució de les activitats previstes. S'organitza també un grup de voluntaris, format per els associats de l'entitat que s'ofereixen per a col·laborar en l'organització. 

Una curiosa anècdota fa referència al cost del tiquet del sopar social, que s'ha establert en 3.000 ptes., és a dir 18,03 euros per al públic en general; els socis del club gaudeixen d'un descompte del 80 % sobre aquest preu, de manera que el dinar els hi surt per 3,61 euros... 'tempus fugit' !. 

Composició del Comitè d'Honor, la Junta Directiva i la Comissió del 
50 Aniversari del C. N.Montjuïc. En aquesta comissió s'hi troben
representades les diferents seccions esportives de l'entitat.

El sopar de les autoritats, celebrat el divendres 15 d'abril, va comptar amb la participació d'una nodrida representació d'aquestes, encapçalades per el Molt Honorable President de la Generalitat, en Jordi Pujol Soley. El butlletí n. 377, del mes de juny de 1994, se'n fa ressò.

Portada i planes interiors del n. 377 del butlletí social.

L'acte s'aprofita per a fer una primera distribució del llibre del cinquantenari, quins exemplars van ser signats, a petició dels assistents, per els presidents Pujol i Ballart - de la Generalitat i del Montjuïc, respectivament - com acrediten les fotos que segueixen:

Imatges de la signatura dels presidents. A la primera veiem a l'ex-president del 
club Esteve Limiñana i a la nedadora M. del Vinyet Lluis demanant una 
dedicatòria, amb l'atent esguard d'en Josep Lluís Vilaseca, Secretari 
General de l'esport. El president Ballart signa un llibre en 
presència, entre d'altres d'en Olivares, professor 
de gimnàstica als cursets del club.
Font: Arxiu del club. Fts. SI

El darrer dels sopars previstos va ser el de cloenda dels actes del cinquantenari. Realitzat el divendres 25 de novembre, que a la vegada serveix per a fer diferents reconeixements i homenatges. 

Molt especials van ser els dedicats als socis fundadors, i també els dirigits als esportistes del Montjuïc que van representar, en una o altre ocasió, l'esport del país en un Jocs Olímpics (3).

Portada i pàgines interiors del n. 378 del butlletí social, amb la imatge dels fundadors 
que van recollir la placa commemorativa, la informació del sopar de cloenda, 
així com la noticia de la concessió de la Medalla d'Or de la 'Federación 
Española de Natación' a en Joan Ballart, president del Montjuïc.

En relació als socis fundadors que reben la distinció en recordança de la seva fita de l'any 1944, en el butlletí que reproduïm s'observa una curiosa discordança amb similar informació publicada en el llibre del cinquantenari. En aquest darrer, a la plana 20, s'esmenten fins a 14 membres fundadors que són els considerats 'canònics' de manera habitual. Textualment és diu:

"En són socis fundadors, a més a més de Vicenç Esquiroz i Martí Planas, Sebastià Roca, Joaquim Tauler, Joan Boronat, els germans Diego i Arturo Devesa, els germans Rafael, Enric i Eduard Ruiz, Martí Parellada, Agustí Julián, Antoni Contreras i Ponç Puigdevall."

En canvi, en el butlletí social aquests catorze fundadors han estat reconduïts a només deu. Els 'desapareguts' són en Sebastià Roca, els germans Diego i Artur Devesa i en Martí Planas.

Tots els fundadors son homes, com era habitual en els 'cercles' de natació d'aquells anys. L'excepció que apareix a la foto del butlletí, on hi trobem a na Eulàlia Toro, obeeix al fet que recull la distinció en nom del seu marit, el molt estimat Joaquim Tauler, prematurament traspassat l'any de 1974.

El cas de Martí Planas, Soci d'Honor i número 1 del club fins a que se'n dona de baixa a mitjans dels anys cinquanta, és especialment significatiu en ésser d'alguna manera el mestre i mentor de Vicenç Esquiroz, el qual en va ser l'hereu del número 1 social a la marxa del primer. 

Sebastià Roca havia mort l'any 1974 sent el número 2 de l'entitat. Pel que fa als germans Devesa la seva supressió dels socis fundadors es presta a interpretacions properes a la manca de generositat per part de l'autor d'aquest oblit (4).

Dalt, pàgina del llibre del cinquantenari on es detallen els 
olímpics del club homenatjats en el sopar de cloenda.
Sota, imatge extreta del butlletí n. 378, de desembre 1994: Gómez, 
Flaqué, Robert, Signes, Puigdevall, Joan Sans, Alonso, López, 
Miralpeix, Serra, Silvestre,Canals, Jordi Sans, 
Monzó, Bas, Escalas i Alcázar. Ft. SI

D'altre banda, en el llibre del cinquantenari es fa un repàs als diferents presidents que el Club Natació Montjuïc ha tingut en aquest primer mig segle de vida. 

En realitat, al llarg del segle XX aquests són els únics presidents del Montjuïc, atès el cas que en Joan Ballart allargarà el seu mandat de la segona etapa fins a l'entrada de la nova centúria.

Reproducció de les planes que van de la 214 a la 217 del llibre del cinquantenari, amb 
apunts biogràfics dels presidents de l'entitat des de la seva fundació fins al 1994.

Finalment, no volem acabar aquest recordatori dels actes dels 50 anys del Club Natació Montjuïc sense reproduir algunes planes més del llibre editat amb aquest motiu, en les quals es recullen dades de les seccions de rugbi i d'atletisme; les dues primeres en sorgir - anys 1947 i 1950, respectivament - al marge de les especialitats aquàtiques originàries de la fundació de la societat (5). 

Planes de la 140 a la 143 dedicades a la secció d'atletisme del club, recollint 
els anys vuitanta i primers noranta de les seves activitats. Destaca la foto d'en 
Xavier Garcia Chico, saltador de perxa que als Jocs de Barcelona 1992 va 
obtenir el bronze de la seva especialitat, com a atleta d'una altre entitat.

Planes de la 194 a la 197 dedicades a la secció de rugbi del club, recollint 
els anys vuitanta i primers noranta de les seves activitats.

Memòries del Montjuïc

(1) Totes les reproduccions del butlletí social i del llibre del cinquantenari pertanyen a l'arxiu JCE, de manera que ens estalviem de reproduir-ne la font en cadascuna de les imatges incorporades a l'entrada

(2) En diferents entrades del nostre bloc hem dedicat articles a les commemoracions dels aniversaris corresponents als anys 5, 10 i 25 del Club Natació Montjuïc, quins enllaços us deixem aquí referenciats per si és del vostre interès:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/06/butlleti-escpecial-v-aniversari.html
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/01/butlleti-deu-anys-un-aniversari-rodo.html
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2024/05/butlleti-un-numero-especial-per-al-xxv.html

(3) A més dels esportistes del club que han estat olímpics, tots ells pertanyents a la natació i el waterpolo del club, les seccions de rugbi i atletisme han aportat també esportistes a les seleccions espanyoles de les seves especialitats.

(4) Aprofitem per a fer un recordatori de l'autora material del llibre del cinquantenari, na Marina Bayó Gesa, llicenciada en ciències de la informació per la UAB i professionalitzada en activitats de 'community manager' de de fa més de trenta anys. En Martí Planas (1890-1967) va ser mentor i protector d'en Vicenç Esquiroz en nombrosos aspectes, des de la comuna tasca de periodistes fins a la passió per les activitats aquàtiques. Fundador del Club Esportiu Mediterrani l'any 1931 quan en Marti Planas tenia 40 anys, ja l'acompanyava l'Esquiroz als seus disset anys. Injustament oblidat en la memòria del Montjuïc, aquest oblit no és pot carregar en el dèficit d'en Vicenç Esquiroz, que sempre li va guardar un respectuós record fins al moment mateix de la mort d'en Planas el 1967.

(5) Aquest recordatori final de les seccions esportives més antigues del C.N. Montjuïc volem que serveixi com un desgreuge de la seva obligada desaparició als inicis del segle XXI, quan per raons de diferent índole van haver de donar per acabades les seves activitats al club. 

Butlletí. El Club Natació Atlètic estrena revista...

L'any 1913 és el de la fundació del segon club de natació català, el Club Natació Athlètic. Ser el vicedegà de la natació catalana ho ha sigut fàcil. El Natació Barcelona ha estat el primer en ser fundat, l'any 1907, i a més s'ha convertit en la referència esportiva per a nombroses capes de la societat barcelonina. 

En aquest context el 'cercle' natatori de l'Athlètic ha hagut de maldar per a trobar el seu propi espai en el món de la natació catalana i espanyola. Ho aconsegueix, en gran mesura, gràcies a dos fets diferencials:

• La celebració l'any 1918 del primer 'Campionat de Catalunya' de natació, tres anys abans de la fundació de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA) 

• L'entronització de la que ha de ser la primera gran prova en llargues distàncies del calendari català: la Travessia del Port de Barcelona, quina primera edició es celebra el 24 de setembre de 1926 (1)

A l'any de 1933 tenim un Atlètic - ja sense la h anglosaxona - que es troba en el marc de la que és coneguda com a la seva 'Dècada prodigiosa, 1924-1935', i que acompleix el seu vintè aniversari.

L'agost d'aquest any l'equip directiu, presidit per en Joan Torres Picart, ha decidit iniciar la publicació d'un butlletí social. Com a homenatge i recordatori d'aquesta fita, publiquem aquest article rememorant els primers tretze números de la publicació, que abasten des de l'agost de 1933 fins al setembre de 1934, amb periodicitat mensual.

Els primers butlletins...

Recollim de manera individual alguna de les portades i de les pàgines interiors d'aquests primers números, mentre que al final d'aquest apartat inserim un vídeo on s'inclouen la totalitat de les portades, a més d'algunes altres de les pàgines interiors que ens han semblant interessants de conèixer.

Primera plana dels números 1 i 5, del butlletí del C.N. Atlètic, d'agost i desembre 
de 1933, respectivament, que en aquests dos única casos serveix com a portada. 
Font: Arxiu FCN, fons Joaquim Morera (2)

En el cas del butlletí n. 1, la junta directiva justifica així el naixement d'aquesta revista

"L'actual Consell Directiu del Club de Natació Atlètic, ha cregut que tenia el deure d'oferir als seus consocis totes aquelles reformes que per el millorament moral i material de l'entitat fossin necessàries.

Es per això que avui posem a les vostres mans aquest modest butlletí,... el que ha prevalgut en la nostra decisió... ha estat el de que el nostre Atlètic, que és encara ben poca cosa dintre de la natació,... és dels primers, per no dir el primer, en el que fa referència a la companyonia i amistat germanívola de socis i directius."

Pel que fa al n. 5, del mes de desembre de 1933, la primera plana és dedicada al comiat de l'esport en actiu d'en Ramón Artigas Rigual, que al llarg de quasi una dècada ha estat la figura capdavantera en l'entitat del cavallet de mar. Olímpic a Amsterdam 1928, va ser sis vegades guanyador de la Travessia del Port de Barcelona, a més de comptar en el seu haver amb haver batut fins a 18 vegades diferents rècords d'Espanya.

Portada del n. 2 del butlletí, de setembre de 1933, amb 
la imatge d'un molt jove Asensi Bernal Fatjó.

En Asensi Bernal, que en la imatge deu tenir al voltant dels tretze anys, forma part amb els seus germans Francesc i Josep, d'una nissaga de nedadors de l'Atlètic. Per una o altre raó els tres acabaran marxant a d'altres entitats; en concret el Josep i l'Asensi aniran a nedar al Club Natació Barcelona. Aquest darrer, un cop retirat de la natació activa, s'inicia com a entrenador tot simultaniejant aquesta tasca amb la d'àrbitre de natació i waterpolo. Entre 1952 i 1954 va ser primer entrenador de natació del Club Natació Montjuïc. Poc temps més tard un accident de cotxe li va costar la vida.

Portada i pàgina 1 del n. 3 del butlletí, d'octubre de 1933, amb l'agraïment 
als associats per la seva col·laboració a l'èxit de la vuitena Travessia 
del Port de Barcelona. A les pàgines 8 i 9 trobem una breu 
història de les edicions anteriors de la prova.

A la portada hi veiem una històrica foto, amb l'abraçada del President Francesc Macià Llussà al nedador Vicenç Olmos Ayza, del Barceloneta Amateur Club (BAC), guanyador per primera vegada aquell 1933 de la Travessia del Port, superant al llegendari Ramón Artigas de l'Atlètic en l'any de la seva retirada. El Molt Honorable President Macià assisteix a un dels seus darrers actes oficials, doncs va morir el dia de Nadal d'aquell mateix any.

Les pàgines 8 i 9 mostren algunes de les dades més rellevants de les set primeres ocasions en que la travessia s'ha celebrat; des de l'any 1926 fins a la de 1932.

Portada del n. 6 del butlletí, de gener-febrer de 1934, amb la imatge d'en 
Tomás Palmada Arumí i la llegenda: 'Ex-president del Club 
Natació Atlètic, en l'aniversari de la seva mort'.

Efectivament, en Tomás Palmada havia traspassat de manera sobtada el gener de 1933, quan tot just deixava la presidència de l'Atlètic per assumir la de la FCNA, per a la qual havia estat escollit; encara que no la va arribar a exercir, atesa la seva mort fulminant, essent reemplaçat en el càrrec per en Joaquim Rosich, del C.N. Barcelona.

Palmada va ser un destacat propagandista de la natació infantil, encara poc desenvolupada als anys vint del segle passat. Ell mateix va ser l'impulsor, a la piscina de Montjuïc, de l'anomenat 'I Festival Interclubs Infantil' el 26 de juliol de 1930, que va tenir una rèplica en la segona edició de l'any 1931.  Un cop recollida la iniciativa per la FCNA aquest festival es va convertir a partir de 1932 en el Campionat Infantil de Catalunya. 

La seva defunció va causar un fort impacte en la natació del país, com ho demostra l'ample ressò que va tenir en la premsa esportiva i general del moment, que aquest número del butlletí recull parcialment en les seves pàgines interiors.

Portada del n. 8 del butlletí, d'abril de 1934, amb la imatge d'una jove 
Mary Bernet, qui al final de la seva carrera esportiva va ser 
la primera nedadora del Club Natació Montjuïc.

Mary Bernet va debutar amb l'Atlètic a l'edat de 10 anys, en el curs del 'II Festival Interclubs Infantil' de l'any 1931. Figura precoç de la natació catalana, va ser entrenada principalment per la seva mare, que a la vegada exercia com una mena d'agent i representant de l'esportista. A finals de 1935 la seva mare se l'emporta al BAC - que desprès serà el C.N. Barceloneta -. A les acaballes de 1938 s'incorpora al C.N. Barcelona, on s'hi està fins el 1943, quan passa al C.N. Catalunya. Desavinences amb l'entrenador d'aquest darrer club, la porten a un nou destí, que aquesta vegada és el tot just fundat Club Natació Montjuïc, on ha de nedar els seus dos últims anys d'esportista en actiu, fins a les acaballes de 1945 quan guanya la seva darrera Copa Nadal.

Va ser nombroses vegades campiona de Catalunya i d'Espanya en proves de crol i, especialment, d'esquena que era la seva modalitat preferida, assolint alguns dels rècords d'Espanya dels primers anys quaranta en aquesta especialitat.

Portada del n. 12, d'agost de 1934, amb la imatge d'en Antonio Sierra Fernández; pare d'en 
Juan Antonio Sierra Puerto, degà dels directius i cronistes del món de la natació.

Antonio Sierra Fernández va ser nedador i waterpolista del Club Natació Atlètic, amb el qual fou campió de Catalunya de waterpolo de tercera categoria l'any 1924 i subcampió el 1926; a més de campió de Catalunya en les proves de 200 i 400 m braça i subcampió d’Espanya de 200 m braça el 1930. Va participar en les funcions directives del seu club, a la vegada que es va dedicar a les activitats d'àrbitre, essent un dels fundadors del Col·legi Català d'Àrbitres de la FCN, on hi participa en les especialitat de natació, waterpolo i salts. La seva dedicació al món de les activitats aquàtiques li va valer diverses distincions honorífiques de la FCN i de la 'Federación Española de Natación' (RFEN). 

Vídeo amb el recull de les portades i d'altres continguts dels tretze 
butlletins del Club Natació Atlètic, objecte d'aquesta entrada.
Font: Arxiu MdM, elaboració pròpia

La publicitat també ajuda...

Des del segon número de la revista, quan s'incorporen portada i contraportada a dues tintes, fa acte de presència la publicitat, que de ben segur va ajudar al finançament d'aquest portaveu.

En general s'inclouen en cada número de sis a vuit anuncis, de mides diferents. L'únic que va a tota plana és el dels 'trajos' de bany de la marca 'Mare Nostrum', que són anunciats com una venda exclusiva dels magatzems 'Busutil', que es promociona com a "la primera casa en la península d'articles de Natació Bany i Platja".

Publicitat genèrica dels magatzems 'Busutil', en la premsa de l'època.
Font: Hemeroteca ARCA

El número 27 de la Via Laietana és a la cantonada de la plaça de Ramón Berenguer, on de fa molt anys hi ha un bar-restaurant. A finals de l'any 1923, però, s'hi va instal·lar la primera gran botiga a Barcelona d'aquests magatzems, pertanyents a en Juan Martín Busutil, que va acabar obrint fins a quatre sucursals més a Barcelona: a Sants, l'Eixample, Gràcia i Sant Antoni. Com és evident, encara que venia tot tipus de productes tèxtils i de gènere de punt, una especialitat de la casa eren els article de platja i bany. 

Diferents anuncis dels apareguts en les pàgines del butlletí 
del Club Natació Atlètic en el números analitzats.

En concret els vestits de bany 'Mare Nostrum' van ser un dels seus producte punters, arribant a editar amb aquest nom alguns llibres relacionats amb les activitats aquàtiques, com el publicat per Enric Granados Gal als anys trenta, amb el nom de 'Com es fa un nedador'.

Portada i planes interiors del llibre d'Enric Granados. A les planes interiors hi consta 
la informació de 'Publicat per MARE NOSTRUM, el vestit de bany perfecte', així 
com la llegenda de 'El vestit de bany nacional que supera a tots els estrangers'.
Font: Arxiu JCE

Un altre dels anuncis habituals és el de 'Aigua Oxigenada Foret', que correspon a una empresa familiar d'en Bernat Picornell Richier, fruit del primer matrimoni del fundador del C.N. Barcelona amb la ciutadana francesa Marie Stephanie Foret, que havia mort l'any 1931. La factoria de l'empresa Foret, productora d'aquest tipus d'aigua, es trobava al barri del Poble Nou de Barcelona. 

L'anunci, amb el reclam de 'CULTURA FÍSICA I ESPORT', ens assabenta de les virtuts que proporciona el producte, referents a la higiene, l'antisèpsia i la desinfecció. Des de mitjans dels anys seixanta la empresa va ser absorbida per la multinacional nord-americana 'FMC corporation'.

De la popularitat i difusió del 'Aigua Oxigenada Foret' en dona fe el lluminós que durant molts anys va ser present a la terrassa d'una casa del carrer Pelai, prop de la cantonada amb la Rambla, com podem observar en la imatge que segueix:

A la dreta de la imatge, el lluminós de propaganda del 'Aigua Oxigenada 
Foret', a mitjans anys quaranta, al carrer Pelai de Barcelona.
Font: ANC. Cantonada Pelai-Rambles. Ft. Ferran

Un altre dels reclams que ens mostra la publicitat del butlletí és el de les 'Boles NOHISENT', que afirmen ser útils per els nedadors per tal de combatre les afeccions de les orelles. Tot i que l'anunci ens informa que són 'de venda en totes les farmàcies drogueries...', veiem que la finalitat és la d'enfocar-nos a la 'Farmàcia N. Ponsati', ubicada a la Plaça Nova n. 3 de Barcelona.

Es tracta de l'establiment d'en Nemesi Ponsati Solà, un dels principals promotors de l'esport barceloní de primeries del segle XX. Nascut l'any 1887, va estudiar farmàcia a la universitat de Barcelona i va regentar l'establiment anunciat en la revista del C.N. Atlètic.

Vista de la farmàcia Ponsati, a la Plaça Nova n. 3, al costat de 
la Catedral de Barcelona, en una imatge dels anys trenta.
Font: Bloc BARCELOFÍLIA

La importància d'en Nemesi Ponsati, però, no ve de la seva activitat farmacèutica, sinó de la seva vocació com a pedagog esportiu i formador d'atletes, per a la qual cosa va fer estudis de mestre a l'escola Joan Bardina. Soci del C.N. Barcelona quasi des de les primeres hores, va ser practicant de la gimnàstica sueca, la natació, el waterpolo i l'atletisme. Acordat amb els posicionaments higienistes de l'època, la seva prioritat va ser la de difondre l'esport i l'educació física entre la joventut, donant sempre preferència als valors humans d'aquestes pràctiques. 

Com a dirigent esportiu va presidir la FCNA entre 1922-1923 i el C.N. Barcelona entre 1940-1943. Enamorat de l'atletisme, al qual dedicà les seves millors hores de practicant i pedagog, va presidir la Federació Catalana d'aquest esport entre 1949 i 1953.

L'activitat de la revista social del Club Natació Atlètic va continuar, amb més o menys interrupcions i discontinuïtats, al llarg d'un bon seguit d'anys.

Memòries del Montjuïc

(1) El primer Campionat de Catalunya, del 1918, fou iniciativa del llavors president del club, Gerard Collardin Esser, que troba l'oportunitat de crear una competició original del Club Natació Athletic, a la que hi inclou la disputa d'una copa donada per ell mateix amb el nom de 'Challenge Setembre'. En Collardin va ser un dels principals impulsors en la creació de la 'Federacion Española de Natación Amateur' (FENA) l'any 1920. Pel que respecta a la Travessia del Port de Barcelona, aquesta va tenir un precedent el dia de Sant Jaume de l'any 1915; quan en Enric Gil i en Jaume Maria Arnau van acomplir el desafiament de travessar el port en un recorregut de més de 3.000 metres de distància que tots dos van assolir, prefigurant així un recorregut similar al que a partir de 1926 es fa cada any al voltant de la festivitat de la Mercè, el 24 de setembre.

(2) La font referida als diferents elements del butlletí del C.N. Atlètic que anem reproduint és sempre la mateixa, per això ens estalviem d'anar-la repetint cadascuna de les vegades. L'arxiu de la Federació Catalana de Natació fa referència al conjunt documental que es conserva a les seves dependències. Una part important d'aquest arxiu és el format per el fons Morera, llegat per en Joaquim Morera Pujals, qui va ser un destacat membre directiu de les federacions catalana i espanyola, a la vegada que també de la LEN i de la FINA. Al llarg de la seva vida va anar atresorant diferents col·leccions de revistes i llibres, a més d'altres documents, sempre relacionats amb el món de les activitats aquàtiques, de l'olimpisme i de l'esport en general.