Butlletí. 50 anys del Club Natació Montjuïc, 1944 - 1994. Un aniversari daurat...

Portada del llibre del cinquantenari del Club Natació Montjuïc.
Font: Arxiu JCE (1)

La celebració del 50è Aniversari del Club Natació Montjuïc és la darrera d'aquest tipus de commemoracions que podem incloure en aquest bloc, atès que - com vàrem dir en el seu moment - el seu recorregut cronològic finalitza amb l'any 2000 (2).

Una tant especial remembrança demanava una molt cuidada efemèride, i la junta directiva presidida per en Joan Ballart Serra s'hi va llançar de cap, amb un ampli programa d'esdeveniments. 

En aquest 'Butlletí' ens servirem de dues font principals:

• El propi butlletí social del C.N. Montjuïc

• El llibre del cinquantenari, editat per el club amb el suport de la Diputació de Barcelona

Reproducció de les pàgines 2 i 3 del llibre del cinquantenari, 
amb els crèdits corresponents a la seva edició.

Un primer pas queda reflectit en el n. 376 del butlletí social, corresponent al mes de desembre de 1993, on s'informa dels actes que s'han programat per aquest aniversari daurat.

Programa d'actes previst, amb la seva datació cronològica,
publicada en el butlletí n. 376 de desembre de 1993.

El calendari d'actes abasta des de mitjans del mes de març fins a finals de novembre de 1994, és a dir nou mesos i mig. Recollint les activitats proposades, aquestes són:

• Natació: 

• dos actes, un d'internacional i un de social

• Waterpolo: 

• dos actes, una diada social i un torneig internacional

• Atletisme: 

• dos actes: un de social i un triangular interclubs

• Rugbi:

• dos actes: una diada social i un torneig interclubs

• Tennis:

• dos actes: un torneig OPEN i un torneig social

• Altres esports:

• Un acte cadascun de: Subaquàtiques, Triatló, Petanca, Esquaix, Frontó, Tennis taula, Futbol sala i Gimcana de cotxes

• Sopars:

• Tres àpats: un d'autoritats, un de social, i un d'homenatge als fundadors i als olímpics del club

• Altres actes diversos:

• Exposició fotogràfica; Nit de rock i pa amb tomàquet; Conferència sobre la història del club; Festa infantil; Lliurament d'insígnies i plaques al Mèrit Esportiu i als olímpics del club; Missa recordatori de tots els associats difunts

Per a desenvolupar aquesta programació s'organitzen dos ens diferents: el Comitè d'Honor i la Comissió del 50 Aniversari. Els integrants d'aquesta darrera, actuant de manera coordinada amb la Junta Directiva, són els encarregats de l'execució de les activitats previstes. S'organitza també un grup de voluntaris, format per els associats de l'entitat que s'ofereixen per a col·laborar en l'organització. 

Una curiosa anècdota fa referència al cost del tiquet del sopar social, que s'ha establert en 3.000 ptes., és a dir 18,03 euros per al públic en general; els socis del club gaudeixen d'un descompte del 80 % sobre aquest preu, de manera que el dinar els hi surt per 3,61 euros... 'tempus fugit' !. 

Composició del Comitè d'Honor, la Junta Directiva i la Comissió del 
50 Aniversari del C. N.Montjuïc. En aquesta comissió s'hi troben
representades les diferents seccions esportives de l'entitat.

El sopar de les autoritats, celebrat el divendres 15 d'abril, va comptar amb la participació d'una nodrida representació d'aquestes, encapçalades per el Molt Honorable President de la Generalitat, en Jordi Pujol Soley. El butlletí n. 377, del mes de juny de 1994, se'n fa ressò.

Portada i planes interiors del n. 377 del butlletí social.

L'acte s'aprofita per a fer una primera distribució del llibre del cinquantenari, quins exemplars van ser signats, a petició dels assistents, per els presidents Pujol i Ballart - de la Generalitat i del Montjuïc, respectivament - com acrediten les fotos que segueixen:

Imatges de la signatura dels presidents. A la primera veiem a l'ex-president del 
club Esteve Limiñana i a la nedadora M. del Vinyet Lluis demanant una 
dedicatòria, amb l'atent esguard d'en Josep Lluís Vilaseca, Secretari 
General de l'esport. El president Ballart signa un llibre en 
presència, entre d'altres d'en Olivares, professor 
de gimnàstica als cursets del club.
Font: Arxiu del club. Fts. SI

El darrer dels sopars previstos va ser el de cloenda dels actes del cinquantenari. Realitzat el divendres 25 de novembre, que a la vegada serveix per a fer diferents reconeixements i homenatges. 

Molt especials van ser els dedicats als socis fundadors, i també els dirigits als esportistes del Montjuïc que van representar, en una o altre ocasió, l'esport del país en un Jocs Olímpics (3).

Portada i pàgines interiors del n. 378 del butlletí social, amb la imatge dels fundadors 
que van recollir la placa commemorativa, la informació del sopar de cloenda, 
així com la noticia de la concessió de la Medalla d'Or de la 'Federación 
Española de Natación' a en Joan Ballart, president del Montjuïc.

En relació als socis fundadors que reben la distinció en recordança de la seva fita de l'any 1944, en el butlletí que reproduïm s'observa una curiosa discordança amb similar informació publicada en el llibre del cinquantenari. En aquest darrer, a la plana 20, s'esmenten fins a 14 membres fundadors que són els considerats 'canònics' de manera habitual. Textualment és diu:

"En són socis fundadors, a més a més de Vicenç Esquiroz i Martí Planas, Sebastià Roca, Joaquim Tauler, Joan Boronat, els germans Diego i Arturo Devesa, els germans Rafael, Enric i Eduard Ruiz, Martí Parellada, Agustí Julián, Antoni Contreras i Ponç Puigdevall."

En canvi, en el butlletí social aquests catorze fundadors han estat reconduïts a només deu. Els 'desapareguts' són en Sebastià Roca, els germans Diego i Artur Devesa i en Martí Planas.

Tots els fundadors son homes, com era habitual en els 'cercles' de natació d'aquells anys. L'excepció que apareix a la foto del butlletí, on hi trobem a na Eulàlia Toro, obeeix al fet que recull la distinció en nom del seu marit, el molt estimat Joaquim Tauler, prematurament traspassat l'any de 1974.

El cas de Martí Planas, Soci d'Honor i número 1 del club fins a que se'n dona de baixa a mitjans dels anys cinquanta, és especialment significatiu en ésser d'alguna manera el mestre i mentor de Vicenç Esquiroz, el qual en va ser l'hereu del número 1 social a la marxa del primer. 

Sebastià Roca havia mort l'any 1974 sent el número 2 de l'entitat. Pel que fa als germans Devesa la seva supressió dels socis fundadors es presta a interpretacions properes a la manca de generositat per part de l'autor d'aquest oblit (4).

Dalt, pàgina del llibre del cinquantenari on es detallen els 
olímpics del club homenatjats en el sopar de cloenda.
Sota, imatge extreta del butlletí n. 378, de desembre 1994: Gómez, 
Flaqué, Robert, Signes, Puigdevall, Joan Sans, Alonso, López, 
Miralpeix, Serra, Silvestre,Canals, Jordi Sans, 
Monzó, Bas, Escalas i Alcázar. Ft. SI

D'altre banda, en el llibre del cinquantenari es fa un repàs als diferents presidents que el Club Natació Montjuïc ha tingut en aquest primer mig segle de vida. 

En realitat, al llarg del segle XX aquests són els únics presidents del Montjuïc, atès el cas que en Joan Ballart allargarà el seu mandat de la segona etapa fins a l'entrada de la nova centúria.

Reproducció de les planes que van de la 214 a la 217 del llibre del cinquantenari, amb 
apunts biogràfics dels presidents de l'entitat des de la seva fundació fins al 1994.

Finalment, no volem acabar aquest recordatori dels actes dels 50 anys del Club Natació Montjuïc sense reproduir algunes planes més del llibre editat amb aquest motiu, en les quals es recullen dades de les seccions de rugbi i d'atletisme; les dues primeres en sorgir - anys 1947 i 1950, respectivament - al marge de les especialitats aquàtiques originàries de la fundació de la societat (5). 

Planes de la 140 a la 143 dedicades a la secció d'atletisme del club, recollint 
els anys vuitanta i primers noranta de les seves activitats. Destaca la foto d'en 
Xavier Garcia Chico, saltador de perxa que als Jocs de Barcelona 1992 va 
obtenir el bronze de la seva especialitat, com a atleta d'una altre entitat.

Planes de la 194 a la 197 dedicades a la secció de rugbi del club, recollint 
els anys vuitanta i primers noranta de les seves activitats.

Memòries del Montjuïc

(1) Totes les reproduccions del butlletí social i del llibre del cinquantenari pertanyen a l'arxiu JCE, de manera que ens estalviem de reproduir-ne la font en cadascuna de les imatges incorporades a l'entrada

(2) En diferents entrades del nostre bloc hem dedicat articles a les commemoracions dels aniversaris corresponents als anys 5, 10 i 25 del Club Natació Montjuïc, quins enllaços us deixem aquí referenciats per si és del vostre interès:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/06/butlleti-escpecial-v-aniversari.html
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/01/butlleti-deu-anys-un-aniversari-rodo.html
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2024/05/butlleti-un-numero-especial-per-al-xxv.html

(3) A més dels esportistes del club que han estat olímpics, tots ells pertanyents a la natació i el waterpolo del club, les seccions de rugbi i atletisme han aportat també esportistes a les seleccions espanyoles de les seves especialitats.

(4) Aprofitem per a fer un recordatori de l'autora material del llibre del cinquantenari, na Marina Bayó Gesa, llicenciada en ciències de la informació per la UAB i professionalitzada en activitats de 'community manager' de de fa més de trenta anys. En Martí Planas (1890-1967) va ser mentor i protector d'en Vicenç Esquiroz en nombrosos aspectes, des de la comuna tasca de periodistes fins a la passió per les activitats aquàtiques. Fundador del Club Esportiu Mediterrani l'any 1931 quan en Marti Planas tenia 40 anys, ja l'acompanyava l'Esquiroz als seus disset anys. Injustament oblidat en la memòria del Montjuïc, aquest oblit no és pot carregar en el dèficit d'en Vicenç Esquiroz, que sempre li va guardar un respectuós record fins al moment mateix de la mort d'en Planas el 1967.

(5) Aquest recordatori final de les seccions esportives més antigues del C.N. Montjuïc volem que serveixi com un desgreuge de la seva obligada desaparició als inicis del segle XXI, quan per raons de diferent índole van haver de donar per acabades les seves activitats al club. 

Butlletí. El Club Natació Atlètic estrena revista...

L'any 1913 és el de la fundació del segon club de natació català, el Club Natació Athlètic. Ser el vicedegà de la natació catalana ho ha sigut fàcil. El Natació Barcelona ha estat el primer en ser fundat, l'any 1907, i a més s'ha convertit en la referència esportiva per a nombroses capes de la societat barcelonina. 

En aquest context el 'cercle' natatori de l'Athlètic ha hagut de maldar per a trobar el seu propi espai en el món de la natació catalana i espanyola. Ho aconsegueix, en gran mesura, gràcies a dos fets diferencials:

• La celebració l'any 1918 del primer 'Campionat de Catalunya' de natació, tres anys abans de la fundació de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA) 

• L'entronització de la que ha de ser la primera gran prova en llargues distàncies del calendari català: la Travessia del Port de Barcelona, quina primera edició es celebra el 24 de setembre de 1926 (1)

A l'any de 1933 tenim un Atlètic - ja sense la h anglosaxona - que es troba en el marc de la que és coneguda com a la seva 'Dècada prodigiosa, 1924-1935', i que acompleix el seu vintè aniversari.

L'agost d'aquest any l'equip directiu, presidit per en Joan Torres Picart, ha decidit iniciar la publicació d'un butlletí social. Com a homenatge i recordatori d'aquesta fita, publiquem aquest article rememorant els primers tretze números de la publicació, que abasten des de l'agost de 1933 fins al setembre de 1934, amb periodicitat mensual.

Els primers butlletins...

Recollim de manera individual alguna de les portades i de les pàgines interiors d'aquests primers números, mentre que al final d'aquest apartat inserim un vídeo on s'inclouen la totalitat de les portades, a més d'algunes altres de les pàgines interiors que ens han semblant interessants de conèixer.

Primera plana dels números 1 i 5, del butlletí del C.N. Atlètic, d'agost i desembre 
de 1933, respectivament, que en aquests dos única casos serveix com a portada. 
Font: Arxiu FCN, fons Joaquim Morera (2)

En el cas del butlletí n. 1, la junta directiva justifica així el naixement d'aquesta revista

"L'actual Consell Directiu del Club de Natació Atlètic, ha cregut que tenia el deure d'oferir als seus consocis totes aquelles reformes que per el millorament moral i material de l'entitat fossin necessàries.

Es per això que avui posem a les vostres mans aquest modest butlletí,... el que ha prevalgut en la nostra decisió... ha estat el de que el nostre Atlètic, que és encara ben poca cosa dintre de la natació,... és dels primers, per no dir el primer, en el que fa referència a la companyonia i amistat germanívola de socis i directius."

Pel que fa al n. 5, del mes de desembre de 1933, la primera plana és dedicada al comiat de l'esport en actiu d'en Ramón Artigas Rigual, que al llarg de quasi una dècada ha estat la figura capdavantera en l'entitat del cavallet de mar. Olímpic a Amsterdam 1928, va ser sis vegades guanyador de la Travessia del Port de Barcelona, a més de comptar en el seu haver amb haver batut fins a 18 vegades diferents rècords d'Espanya.

Portada del n. 2 del butlletí, de setembre de 1933, amb 
la imatge d'un molt jove Asensi Bernal Fatjó.

En Asensi Bernal, que en la imatge deu tenir al voltant dels tretze anys, forma part amb els seus germans Francesc i Josep, d'una nissaga de nedadors de l'Atlètic. Per una o altre raó els tres acabaran marxant a d'altres entitats; en concret el Josep i l'Asensi aniran a nedar al Club Natació Barcelona. Aquest darrer, un cop retirat de la natació activa, s'inicia com a entrenador tot simultaniejant aquesta tasca amb la d'àrbitre de natació i waterpolo. Entre 1952 i 1954 va ser primer entrenador de natació del Club Natació Montjuïc. Poc temps més tard un accident de cotxe li va costar la vida.

Portada i pàgina 1 del n. 3 del butlletí, d'octubre de 1933, amb l'agraïment 
als associats per la seva col·laboració a l'èxit de la vuitena Travessia 
del Port de Barcelona. A les pàgines 8 i 9 trobem una breu 
història de les edicions anteriors de la prova.

A la portada hi veiem una històrica foto, amb l'abraçada del President Francesc Macià Llussà al nedador Vicenç Olmos Ayza, del Barceloneta Amateur Club (BAC), guanyador per primera vegada aquell 1933 de la Travessia del Port, superant al llegendari Ramón Artigas de l'Atlètic en l'any de la seva retirada. El Molt Honorable President Macià assisteix a un dels seus darrers actes oficials, doncs va morir el dia de Nadal d'aquell mateix any.

Les pàgines 8 i 9 mostren algunes de les dades més rellevants de les set primeres ocasions en que la travessia s'ha celebrat; des de l'any 1926 fins a la de 1932.

Portada del n. 6 del butlletí, de gener-febrer de 1934, amb la imatge d'en 
Tomás Palmada Arumí i la llegenda: 'Ex-president del Club 
Natació Atlètic, en l'aniversari de la seva mort'.

Efectivament, en Tomás Palmada havia traspassat de manera sobtada el gener de 1933, quan tot just deixava la presidència de l'Atlètic per assumir la de la FCNA, per a la qual havia estat escollit; encara que no la va arribar a exercir, atesa la seva mort fulminant, essent reemplaçat en el càrrec per en Joaquim Rosich, del C.N. Barcelona.

Palmada va ser un destacat propagandista de la natació infantil, encara poc desenvolupada als anys vint del segle passat. Ell mateix va ser l'impulsor, a la piscina de Montjuïc, de l'anomenat 'I Festival Interclubs Infantil' el 26 de juliol de 1930, que va tenir una rèplica en la segona edició de l'any 1931.  Un cop recollida la iniciativa per la FCNA aquest festival es va convertir a partir de 1932 en el Campionat Infantil de Catalunya. 

La seva defunció va causar un fort impacte en la natació del país, com ho demostra l'ample ressò que va tenir en la premsa esportiva i general del moment, que aquest número del butlletí recull parcialment en les seves pàgines interiors.

Portada del n. 8 del butlletí, d'abril de 1934, amb la imatge d'una jove 
Mary Bernet, qui al final de la seva carrera esportiva va ser 
la primera nedadora del Club Natació Montjuïc.

Mary Bernet va debutar amb l'Atlètic a l'edat de 10 anys, en el curs del 'II Festival Interclubs Infantil' de l'any 1931. Figura precoç de la natació catalana, va ser entrenada principalment per la seva mare, que a la vegada exercia com una mena d'agent i representant de l'esportista. A finals de 1935 la seva mare se l'emporta al BAC - que desprès serà el C.N. Barceloneta -. A les acaballes de 1938 s'incorpora al C.N. Barcelona, on s'hi està fins el 1943, quan passa al C.N. Catalunya. Desavinences amb l'entrenador d'aquest darrer club, la porten a un nou destí, que aquesta vegada és el tot just fundat Club Natació Montjuïc, on ha de nedar els seus dos últims anys d'esportista en actiu, fins a les acaballes de 1945 quan guanya la seva darrera Copa Nadal.

Va ser nombroses vegades campiona de Catalunya i d'Espanya en proves de crol i, especialment, d'esquena que era la seva modalitat preferida, assolint alguns dels rècords d'Espanya dels primers anys quaranta en aquesta especialitat.

Portada del n. 12, d'agost de 1934, amb la imatge d'en Antonio Sierra Fernández; pare d'en 
Juan Antonio Sierra Puerto, degà dels directius i cronistes del món de la natació.

Antonio Sierra Fernández va ser nedador i waterpolista del Club Natació Atlètic, amb el qual fou campió de Catalunya de waterpolo de tercera categoria l'any 1924 i subcampió el 1926; a més de campió de Catalunya en les proves de 200 i 400 m braça i subcampió d’Espanya de 200 m braça el 1930. Va participar en les funcions directives del seu club, a la vegada que es va dedicar a les activitats d'àrbitre, essent un dels fundadors del Col·legi Català d'Àrbitres de la FCN, on hi participa en les especialitat de natació, waterpolo i salts. La seva dedicació al món de les activitats aquàtiques li va valer diverses distincions honorífiques de la FCN i de la 'Federación Española de Natación' (RFEN). 

Vídeo amb el recull de les portades i d'altres continguts dels tretze 
butlletins del Club Natació Atlètic, objecte d'aquesta entrada.
Font: Arxiu MdM, elaboració pròpia

La publicitat també ajuda...

Des del segon número de la revista, quan s'incorporen portada i contraportada a dues tintes, fa acte de presència la publicitat, que de ben segur va ajudar al finançament d'aquest portaveu.

En general s'inclouen en cada número de sis a vuit anuncis, de mides diferents. L'únic que va a tota plana és el dels 'trajos' de bany de la marca 'Mare Nostrum', que són anunciats com una venda exclusiva dels magatzems 'Busutil', que es promociona com a "la primera casa en la península d'articles de Natació Bany i Platja".

Publicitat genèrica dels magatzems 'Busutil', en la premsa de l'època.
Font: Hemeroteca ARCA

El número 27 de la Via Laietana és a la cantonada de la plaça de Ramón Berenguer, on de fa molt anys hi ha un bar-restaurant. A finals de l'any 1923, però, s'hi va instal·lar la primera gran botiga a Barcelona d'aquests magatzems, pertanyents a en Juan Martín Busutil, que va acabar obrint fins a quatre sucursals més a Barcelona: a Sants, l'Eixample, Gràcia i Sant Antoni. Com és evident, encara que venia tot tipus de productes tèxtils i de gènere de punt, una especialitat de la casa eren els article de platja i bany. 

Diferents anuncis dels apareguts en les pàgines del butlletí 
del Club Natació Atlètic en el números analitzats.

En concret els vestits de bany 'Mare Nostrum' van ser un dels seus producte punters, arribant a editar amb aquest nom alguns llibres relacionats amb les activitats aquàtiques, com el publicat per Enric Granados Gal als anys trenta, amb el nom de 'Com es fa un nedador'.

Portada i planes interiors del llibre d'Enric Granados. A les planes interiors hi consta 
la informació de 'Publicat per MARE NOSTRUM, el vestit de bany perfecte', així 
com la llegenda de 'El vestit de bany nacional que supera a tots els estrangers'.
Font: Arxiu JCE

Un altre dels anuncis habituals és el de 'Aigua Oxigenada Foret', que correspon a una empresa familiar d'en Bernat Picornell Richier, fruit del primer matrimoni del fundador del C.N. Barcelona amb la ciutadana francesa Marie Stephanie Foret, que havia mort l'any 1931. La factoria de l'empresa Foret, productora d'aquest tipus d'aigua, es trobava al barri del Poble Nou de Barcelona. 

L'anunci, amb el reclam de 'CULTURA FÍSICA I ESPORT', ens assabenta de les virtuts que proporciona el producte, referents a la higiene, l'antisèpsia i la desinfecció. Des de mitjans dels anys seixanta la empresa va ser absorbida per la multinacional nord-americana 'FMC corporation'.

De la popularitat i difusió del 'Aigua Oxigenada Foret' en dona fe el lluminós que durant molts anys va ser present a la terrassa d'una casa del carrer Pelai, prop de la cantonada amb la Rambla, com podem observar en la imatge que segueix:

A la dreta de la imatge, el lluminós de propaganda del 'Aigua Oxigenada 
Foret', a mitjans anys quaranta, al carrer Pelai de Barcelona.
Font: ANC. Cantonada Pelai-Rambles. Ft. Ferran

Un altre dels reclams que ens mostra la publicitat del butlletí és el de les 'Boles NOHISENT', que afirmen ser útils per els nedadors per tal de combatre les afeccions de les orelles. Tot i que l'anunci ens informa que són 'de venda en totes les farmàcies drogueries...', veiem que la finalitat és la d'enfocar-nos a la 'Farmàcia N. Ponsati', ubicada a la Plaça Nova n. 3 de Barcelona.

Es tracta de l'establiment d'en Nemesi Ponsati Solà, un dels principals promotors de l'esport barceloní de primeries del segle XX. Nascut l'any 1887, va estudiar farmàcia a la universitat de Barcelona i va regentar l'establiment anunciat en la revista del C.N. Atlètic.

Vista de la farmàcia Ponsati, a la Plaça Nova n. 3, al costat de 
la Catedral de Barcelona, en una imatge dels anys trenta.
Font: Bloc BARCELOFÍLIA

La importància d'en Nemesi Ponsati, però, no ve de la seva activitat farmacèutica, sinó de la seva vocació com a pedagog esportiu i formador d'atletes, per a la qual cosa va fer estudis de mestre a l'escola Joan Bardina. Soci del C.N. Barcelona quasi des de les primeres hores, va ser practicant de la gimnàstica sueca, la natació, el waterpolo i l'atletisme. Acordat amb els posicionaments higienistes de l'època, la seva prioritat va ser la de difondre l'esport i l'educació física entre la joventut, donant sempre preferència als valors humans d'aquestes pràctiques. 

Com a dirigent esportiu va presidir la FCNA entre 1922-1923 i el C.N. Barcelona entre 1940-1943. Enamorat de l'atletisme, al qual dedicà les seves millors hores de practicant i pedagog, va presidir la Federació Catalana d'aquest esport entre 1949 i 1953.

L'activitat de la revista social del Club Natació Atlètic va continuar, amb més o menys interrupcions i discontinuïtats, al llarg d'un bon seguit d'anys.

Memòries del Montjuïc

(1) El primer Campionat de Catalunya, del 1918, fou iniciativa del llavors president del club, Gerard Collardin Esser, que troba l'oportunitat de crear una competició original del Club Natació Athletic, a la que hi inclou la disputa d'una copa donada per ell mateix amb el nom de 'Challenge Setembre'. En Collardin va ser un dels principals impulsors en la creació de la 'Federacion Española de Natación Amateur' (FENA) l'any 1920. Pel que respecta a la Travessia del Port de Barcelona, aquesta va tenir un precedent el dia de Sant Jaume de l'any 1915; quan en Enric Gil i en Jaume Maria Arnau van acomplir el desafiament de travessar el port en un recorregut de més de 3.000 metres de distància que tots dos van assolir, prefigurant així un recorregut similar al que a partir de 1926 es fa cada any al voltant de la festivitat de la Mercè, el 24 de setembre.

(2) La font referida als diferents elements del butlletí del C.N. Atlètic que anem reproduint és sempre la mateixa, per això ens estalviem d'anar-la repetint cadascuna de les vegades. L'arxiu de la Federació Catalana de Natació fa referència al conjunt documental que es conserva a les seves dependències. Una part important d'aquest arxiu és el format per el fons Morera, llegat per en Joaquim Morera Pujals, qui va ser un destacat membre directiu de les federacions catalana i espanyola, a la vegada que també de la LEN i de la FINA. Al llarg de la seva vida va anar atresorant diferents col·leccions de revistes i llibres, a més d'altres documents, sempre relacionats amb el món de les activitats aquàtiques, de l'olimpisme i de l'esport en general. 

Jaume Monzó Cots (1946-2020). Un aniversari en la memòria...

Avui, 31 d'octubre, en Jaume Monzó hauria celebrat el seu setanta-vuitè aniversari. Per aquelles circumstàncies que ens presenta la vida, la data coincideix amb una trobada de les habitualment programades pel col·lectiu d'antics nedadors i waterpolistes, responsables del nostre bloc, a la qual sens dubte s'hi hauria sumat en Jaume. Malgrat la seva forçosa absència física, celebrarem aquest aniversari amb ell en el record com si encara fos amb nosaltres. 

Per tal de contribuir al que desitgem que sigui una celebració fem aquesta entrada del 'Memòries...', on aprofitem per a fer un recull dels diferents articles que li han estat dedicats al llarg dels quatre anys de publicació d'aquesta pàgina, a l'objecte que aquells que ens seguiu pugueu, si us plau, sumar-vos al nostre recordatori, tot llegint algun d'aquests títols que li han estat dedicats.

• Carnet de Soci. Jaume Monzó Cots (I) i (iII)

Dividida en dos capítols, corresponen a l'entrevista que vam poder realitzar amb en Jaume a mitjans de l'any 2019, en el seu mateix domicili, on amb la seva senzillesa i empatia habituals ens va estar relatant, al llarg d'unes quantes hores, diferents situacions i detalls de la seva trajectòria vital i esportiva.

Van ser publicades el mes de gener de 2021. Els enllaços que us hi porten són:

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/01/carnet-de-soci-jaume-monzo-cots-i.html

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/01/carnet-de-soci-jaume-monzo-cots-iii.html

A l'esquerra, en Jaume amb Miquel Escolies, a la 'vella' de Montjuïc, a finals anys 50
A la dreta, tres generacions d'esquenistes en unes proves màster dels 
anys 90 a les illes Canàries: J. Monzó, J. Cabrera i S. Esteva.
Font 1: Arxiu JCE. Ft. SI
Font 2: Facebook de Saro Lang-Lenton. Ft. SI

• Del triomf al desencant. El cas d'en Jaume Monzó (I)... 1963 - 1966, el triomf; 
• Del triomf al desencant. El cas d'en Jaume Monzó (iII)... 1966 - 1968, el desencant

En la vida de tot esportista - com en qualsevol altre aspecte de la vida - hi ha moments que són exponents de l'èxit assolit amb el propi esforç; mentre que en d'altres ocasions les coses no surten tal com hauríem desitjat. En aquestes entrades es presenta el cas d'en Jaume, qui al costat de molt moments d'èxits i punts àlgids de la seva carrera, també en va tenir algun de poc afortunat en relació als resultats obtinguts.

Van ser publicats el juny de 2022. Us deixem els enllaços:

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/06/del-triomf-al-desencant-o-la-gestio-de.html

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/06/del-triomf-al-desencant-el-cas-den.html

Cerimònia de lliurament de medalles als Campionats d'Europa d'Utrecht l'any 
1966, amb en Jaume assolint el subcampionat dels 200 m esquena.
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Ft. JASP

A l'esquerra, estada als USA a principis de 1969, acompanyat d'en J. Fortuny i 
del J.A. Chicoy, per entrenar a Indiana preparant els Jocs de Mèxic 1968.
A la dreta, en Jaume Monzó als Jocs de la XIX Olimpíada de Mèxic 1968.
Font 1: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. Cànovas
Font 2: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

• Lletres creuades. Jaume Monzó, Vicenç Esquiroz i Epifani de Fortuny... (I) i (iII)

També dividida en dues parts, en aquesta entrada ens fem ressò de la correspondència establerta els anys que van de 1966 i 1969 per aquestes tres personalitats determinants de l'entorn blanc-i-verd. La documentació emprada procedeix de l'Arxiu Nacional de Catalunya, específicament del fons ANC1-1256-T, que correspon a la donació feta per els successors d'en Epifani de Fortuny i Salazar, IV baró d'Esponellà i President d'Honor del Club Natació Montjuïc.

Van ser publicades els mesos d'octubre i novembre de 2023. Aquests són els enllaços directes:

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2023/10/lletres-creuades-jaume-monzo-vicenc.html

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2023/11/lletres-creaudes-jaume-monzo-vicenc.html

 A l'esquerra, postal autògrafa d'en Jaume remesa al Baró d'Esponellà 
des de Tòquio, on participava a la Universiada de l'any 1967.
A la dreta, primera plana de la lletra remesa al Baró d'Esponellà des de Bloomington, 
als USA, on es trobava entrenant per a preparar els Jocs de Mèxic 1968 (1).
Font: Arxiu Nacional de Catalunya, fons ANC1-1256-

• Corol·lari

Ens sembla adient concloure aquesta remembrança vital del nostre estimat Jaume tot reproduint el vídeo que la Federació Catalana de Natació (FCN) li va dedicar l'any 2021, en el marc de la celebració del centenari de la institució, que us adjuntem tot seguit:

Font: Centenari de la FCN. MOMENT #100FCN

Memòries del Montjuïc

(1) En aquell moment en Jaume Monzó emprava el castellà en la seva expressió escrita, malgrat la seva provada catalanitat, perquè tal com ell mateix li diu a en Epifani de Fortuny en la seva primera lletra: "Seria mi intención poder responder a sus amables cartas en nuestro rico idioma, pero en honor a la verdad no lograria expresarme en la forma que deseo y en caso de duda: abstenerse. Por lo tanto excúseme por ello, intentaré mejorar para una próxima ocasión".

Sprints. Els olímpics de 1924 (II). Josep Samitier Vilalta

Finalitzats els Jocs de la XXXIII Olimpíada, Paris 2024, hem iniciat un recordatori dels celebrats a la mateixa ciutat ara fa tot just cent anys. Ho fem valent-nos de la publicació per l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) d'un seguit de píndoles de vídeo sota el títol de 'Els olímpics de 1924', dins de la seva secció 'Espurnes d'Arxiu'. 

Fotografia d'estudi d'en Josep Samitier Vilalta, als primers anys vint
Font: Centre de Documentació del FCB, fons Samitier. Ft. Merino

Josep Samitier Vilalta, "L'home llagosta"...

Els olímpics de 1924: Josep Samitier | Espurnes d'arxiu
Font: Canal de YouTube de l'ANC

El jugador

Josep Samitier Vilalta neix el 2 de febrer de 1902 al domicili familiar, al número 194 del carrer Urgell de Barcelona. Fill d'en Josep Samitier Terán i de na Carolina Vilalta Cubí, a l'edat de cinc anys perd al seu pare. En Josep és un nen malaltís i la seva mare no veu amb bons ulls que vulgui practicar l'esport. 

L'habitatge dels Samitier-Vilalta, no obstant, es troba envoltat de diferents camps de futbol d'aquells primers anys del segle XX. Davant mateix del domicili hi ha l'anomenat 'Camp Fondo', poc més que un descampat delimitat per els carrers Urgell, Rosselló, Provença i Villarroel. L'infant Samitier presència sovint els entrenaments i partits que hi tenen lloc; bé en sortir de la seva escola, del carrer Rosselló, o des del seu mateix balcó, que li serveix de llotja privilegiada.

En aquest mateix camp s'inicia en la pràctica del futbol, a esquenes de la mare, sovint jugant contra adolescents més grans i més forts que ell, la qual cosa lluny d'acovardir-lo el condicionen a la pràctica d'un estil de futbol on potencia les seves virtuts. De manera oficial debuta la temporada 1915-1916 amb el Futbol Club Internacional (1), que juga com a local en el 'Camp Fondo' del carrer Urgell.

El 1919 fitxa per el Futbol Club Barcelona, on s'incorpora al primer equip per a debutar en partit oficial el 31 de maig. S'hi està fins a la temporada 1931-1932. Considerat el primer jugador mediàtic del encara poc desenvolupat esport, les seves actuacions en el 'camp vell' del carrer de la Industria - actual carrer París - provoquen que el club es decideixi a la construcció del nou camp de Les Corts, inaugurat el mes de maig de 1922. En Samitier - junt amb els Alcántara, Zamora, Sancho, Piera i altres - conformen la primera gran època del club, que va ser coneguda com 'El Barça de l'Edat d'Or' al llarg dels anys vint, quan guanyen gran nombre de títols a nivell català i espanyol.

Pàgina de la revista 'La Jornada Deportiva' del 13 de maig de 1922,
amb l'anunci del torneig inaugural del 'Camp Nou' de Les Corts.
Font: Hemeroteca ARCA

L'historial d'en Samitier com a jugador del F.C. Barcelona inclou la disputa de fins a 504 partits, en els quals ha marcat 364 gols; aconseguint els títols següents:

• 12 Campionats de Catalunya, entre 1919 i 1932

• 3 Copes Princep d'Astúries, entre 1922 i 1926

• 5 Campionats d'Espanya, entre 1919 i 1928

• 1 Lliga Espanyola, en la seva primera edició de la temporada 1928-1929

La final del Campionat d'Espanya 1927-1928 va ser una de les més recordades d'aquests anys daurats del Barcelona. L'encontre final es va disputar a Santander, enfrontant als equips de la Real Sociedad i del Futbol Club Barcelona. Van ser necessaris fins a tres partits, atès que els dos primers, disputats els dies 20 i 22 de maig de 1928 acaben amb sengles empats a un gol. En el primer partit del 20 de maig ens trobem amb la presència, com a espectadors i animadors del Barça, d'en Rafael Alberti i en Carlos Gardel, de quina relació amb l'equip català en parlem més endavant.

Cal un tercer i definitiu partit que es celebra en el mateix escenari dels camps d'esports del 'Sardinero' el divendres 29 de juny, amb la victòria del Barcelona per 3 a 1. 

Retall de la primera plana de 'El Mundo Deportivo' del 30 de juny de 1928, 

amb la noticia de la victòria i un collage amb l'equip del F.C. Barcelona. 

Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Vint-i-una vegades internacional amb la selecció espanyola, en Josep Samitier és dues vegades olímpic, en participar en els Jocs de la VII i de la VIII Olimpíada, a Anvers i París respectivament. Assolida la Medalla de Plata en els jocs d'Anvers, en guanyar per 2 gols a 0 a Itàlia, en els de Paris de l'any 1924 els transalpins es vengen eliminant a Espanya per 1 gol a 0 en la fase prèvia d'accés als vuitens de final de la competició. 

Les cròniques parlen de mala sort, atès que el gol és marcat en porta pròpia per el defensa basc Pedro Vallana Jeanguenat, que d'altre banda sembla que va fer un molt bon partit, segon la crònica que consta a l'arxiu del CIO en el 'Rapport Officiel de Les Jeux de la VIII Olympiade, Paris 1924':

"ITALIA BAT A ESPANYA, 1 gol a 0

Jugat davant de 20.000 persones, aquest partit és va celebrar amb els espectadors en suspens d'un extrem a l'altre de la seva durada, perquè val a dir que fins al xiulet final el resultat va ser incert. El resultat de 1 gol a 0 a favor d'Itàlia va ser assolit a la segona part per un lamentable xut del lateral espanyol Vallana, que va enviar la pilota a la seva xarxa. I, tot i això, va ser un dels millors jugadors presents al camp..."

Retall del 'Rapport Officiel de Les Jeux de la VIII Olympiade, Paris 1924', 
amb l'equip espanyol i la reacció d'en Vallana en marcar el gol d'Itàlia.
Font: Biblioteca del CIO. Ft. SI

A l'acabament de la temporada 1931-1932 l'ambient al vestidor dels blaugranes s'ha enrarit amb diferents faccions entre els jugadors, i és d'una difícil convivència; a la vegada que la relació d'alguns jugadors amb la junta directiva no és gens adient i aquesta opta per un tractament radical i dona la baixa a deu jugadors, entre els quals s'hi troba en Samitier.  Aquest, però, resol ràpidament la seva situació en fitxar per el Real Madrid - de la mà del llavors jove directiu Santiago Bernabeu -, on s'hi està dues temporades, guanyant la Lliga 1932-1933 i la Copa 1933-1934.

En 'Sami' va jugar encara, temps a venir, dues temporades amb el club francès del 'Olimpique Gimnaste Club de Nice', en quina ciutat s'havia auto-exiliat en sentir-se amenaçat per la situació de revolta generada a Barcelona els primers mesos després d'haver estat controlat l'alçament de part de l'exèrcit contra la república, al juliol de 1936.

La particular forma de jugar i les habilitats demostrades una i altra vegada en els camps de futbol li van valer a Samitier diferents apel·latius amb els quals se li retia homenatge. Els principals són els de 'L'home llagosta' i 'El mago del balón'. El primer, en relació a la seva capacitat de fer els salts i les giragonses més espectaculars, li va ser aplicat per en Valentí Castanys (2), mentre que el segon, que algunes fonts atribueixen a en Carlos Gardel, apareix a la premsa especialitzada i generalista de Catalunya molt abans de la coneixença entre ambdós.

Caricatura d'en Josep Samitier, del dibuixant Opisso, publicada al 'Xut !' del dia 9 
de gener de 1933, quan l'ídol blaugrana ja havia fitxat per el 'Real Madrid'.
Font: Hemeroteca  ARCA

Entrenador i secretari tècnic

Acabada la lluita fratricida a Espanya, en Samitier encara dubte en retornar del seu auto-exili francès. Finalment ho fa, gràcies als serveis d'en Esteve Sala Soler - fill del seu protector, l'industrial Esteve Sala Canyadell - que realitza les gestions adients amb les autoritats del nou règim per a garantir-li que no ha de patir represàlies per el seu passat catalanista i tan proper als artistes i intel·lectuals dels anys vint i trenta (3).

Arribat a Barcelona es fa càrrec com a entrenador del primer equip del Futbol Club Barcelona - llavors 'Club de Fútbol Barcelona' - on s'hi està tres temporades, des de 1944 fins a 1947. La metodologia que aplica al nou càrrec rep, a criteri de molts experts i historiadors del futbol, la consideració de ser el primer entrenador modern del Barça. Així Fernando Cuesta Fernández, historiador de cultura popular, el descriu en un seu article publicat a la revista 'Cuadernos de Fútbol':

"Josep Samitier... va a ser el primer entrenador en plantearse su trabajo según unos postulados que luego serian moneda común en el cargo... 

Samitier va a introducir una serie de novedades en la preparación del equipo... por ejemplo controlar lo que comían y bebían sus pupilos, limitando el consumo de alcohol,... mejorar, por supuesto, la preparación física, a la sazón muy deficiente, pero su auténtico punto fuerte será el trabajo psicológico. Ayudado por su enorme carisma ante los futbolistas, se convertirá en un estupendo motivador..." (4)

Els periodistes Garcia Luque i Jordi Finestres, en el seu llibre 'El Barça segrestat, 1939-1946', atribueixen a en Samitier la següents reacció al seu nou càrrec:

"M'havia promès no ficar-me més en el futbol, no em cal. Però no puc oblidar que vaig pertànyer al Barcelona i que si em venien a buscar no podia fer un 'dribling'."

... per a tot seguit posar en els llavis del nou entrenador una mena de 'llibre d'estil':

"Cal una compenetració perfecta i un bloc sòlid que rarament es modifiqui. És cert que ara hi ha moltes lesions, però també n'he vist uns quants que, més que lesions, el que tenien era l'ànim decaigut. Crec que tenim uns jugadors magnífics, només cal que hi hagi unitat i que tots juguin per el bé de tots. Per la meva banda, fora del camp vull ser un company més, vull que tots siguin bons amics meus. Però dins del camp no conec ningú, tots seran iguals per a mi." (5)

El resultat assolit és espectacular. Amb un equip format en la darrera jornada del 21 de maig de 1945 per Velasco (GK), Elias, Curta, Raich, Sans, Gonzalvo II, Rueda, Escolà, Cèsar, Seguer i Bravo  el Barcelona queda campió de la lliga espanyola, fita que no havia aconseguit des de la primera edició de la temporada 1928-1929, setze anys abans; precisament quan en Samitier n'era el jugador estrella. La plantilla campiona la completen, entre d'altres, els Quique, Calvet, Sierra, Valle, Martín, Gonzalvo III, Basilio i Riba.

Imatge amb retalls de 'La Vanguardia Española' dels dies 15 i 22 de maig de 1945, 
amb la informació del Barça, guanyador del 'Campeonato Nacional de Liga'.
Font: Hemeroteca La Vanguardia. Ft. Pérez de Rozas

A la següent temporada l'equip blaugrana s'abona al subcampionat, tant en la lliga com en la copa espanyola. És vençut en les dues competicions per l'equip del C.F. Sevilla, essent especialment dolorosa la pèrdua del títol de Lliga, que s'esdevé en el darrer partit jugat al terreny de joc de 'Les Corts'. El Barça ha de guanyar per sortir-ne campió, mentre que al Sevilla li val l'empat o la victòria. Finament el títol se'n va cap a la ciutat andalusa en aconseguir l'equip de 'El Nervión' un empat. La única satisfacció de la temporada 1945-1946 l'obtenen els blaugranes en proclamar-se, el 23 de desembre de 1945, campions de la 'Copa d'Or Argentina' - precedent de la supercopa d'Espanya - en guanyar al club 'Atlético de Bilbao'  per cinc gols a quatre, en un gran partit celebrat a 'Les Corts'.

Retall de 'El Noticiero Universal' del dia 24 de desembre de 1945 amb l'anunci de la 
victòria del Barcelona sobre el Bilbao en l'edició de la 'I Copa de Oro Argentina'.
Font: Hemeroteca ARCA

La temporada 1946-1947 ha de ser la darrera de Samitier com a entrenador de futbol, atès que els resultats aconseguits no són bons i, a més, hi ha una nova junta presidida per en Agustí Montal Galobart que creu que és necessari un canvi d'entrenador. Malgrat aquesta decisió, la junta nomena a en 'Sami' com a secretari tècnic de l'entitat. Aquesta nova etapa dura poc més de deu anys, fins a que amb l'arribada d'en Helenio Herrera per a dirigir l'equip, en Samitier opta per finalitzar la seva estada al club blaugrana.

En aquest anys del nou càrrec en 'Sami' és el responsable de la contractació d'algunes de les que han de ser les grans figures del 'Barça de les Cinc Copes', als primers anys cinquanta. Entre d'altres incorpora, al llarg del seu període de secretaria tècnica, a jugadors com ara els Ramallets, Biosca, Olivella, Segarra, Basora, Villaverde, Evaristo, o Manchon.

El gran fitxatge, però, és el d'un hongarès expatriat que es troba de gira per Europa amb l'equip 'Hungaria', format per altres exiliats del mateix país i entrenat per el seu compatriota Ferdinand Daucik. Es tracta d'en László Kubala Stecz, que coneixem com a Ladislao Kubala. Quan ja és a punt de fitxar per el 'Real Madrid', el nou secretari tècnic blaugrana el convenç de fer-ho per el Barcelona el juny de 1950, fent servir com a argument fonamental el fet que també incorpora a en Daucik - cunyat del jugador - com a entrenador del club per els propers quatre anys. El que ha de ser el nou ídol blaugrana debuta al camp de 'Les Corts', en partit oficial, el mes d'abril de 1951 (6).

Imatge de l'any 1952, on trobem Kubala i 'Sami' al camp de 'Les Corts'. 
Font. Revista 'Cuadernosdefutbol', de CIHEFE. Ft. SI

En els annals d'història del Futbol Club Barcelona ha quedat gravat amb lletres d'or el paral·lelisme que s'estableix entre aquestes dues grans figures de club: amb Samitier es fa petit el 'camp vell' del 'Carrer de La Industria' i cal fer el primer camp nou, el de 'Les Corts'. Al seu torn aquest es queda petit per encabir la creixent demanda de localitats provocada per el fenomen Kubala i el 'Barça de les Cinc Copes', obligant als directius a la construcció d'un nou camp, el segon 'Camp Nou' del barri de la Maternitat i Sant Ramon.

Samitier, l'home...

Del 'mag del baló'... al 'gegant de l'amistat'

Connectat amb els corrents predominants en el país a les dècades glorioses dels anys vint i trenta, en 'Sami' era un veritable encantador de serps. Empàtic i extravertit, feia gala de la seva catalanitat mitjançant el futbol, sense un compromís polític explícit; per bé que s'identificava amb el seu entorn social relacionant-s'hi amb els seus diferents vessants. Els esportius, sens dubte, però també molt interessat en els àmbits culturals i cívics. Amb motiu del seu decés, l'any 1972, en Nicolau Casaus enceta per a ell un nou apel·latiu, en definir-lo com a el 'gegant de l'amistat'.

Procedent d'una família modesta, quan s'incorpora al Barcelona ho fa deixant mostra del seu dandisme, en demanar com a prima de fitxatge un vestit amb armilla i un rellotge de polsera amb esfera lluminosa. Sempre més s'ha de caracteritzar per la seva cura i elegància en el vestir. A l'època d'entrenador i secretari tècnic és conegut per el seu etern abric, amb bufanda blanca, acompanyat del barret i un gran havà als llavis.

El Dr. Ramón Balius Juli, en el seu vessant de divulgador, a la revista 'Apunts d'Educació Física i Esports' descriu el caràcter sociable d'en Sami amb els termes següents:

"... era un home d'abassegadora humanitat, extravertit, alegre i simpàtic que tenia i feia amics amb facilitat. Es relacionava amb artistes... i intel·lectuals. Durant la seva estada a Madrid, acudia a una tertúlia del cafè 'Baviera' que freqüentaven el Dr. Gregorio Marañon, l'escriptor José Maria de Cossio i el torero Juan Belmonte..." (7)

D'entre les seves amistats catalanes se'l veu sovint amb esportistes del Club Natació Barcelona, on ha conegut al malaguanyat Joan Barba, qui a més de ser un jugador de waterpolo extraordinari, va ser jugador i directiu del Barça de futbol; o a d'altres nedadors com en Ricard Brull Nàter, amb qui ha compartit alguns estius a la seva casa de Lloret o les germanes Soriano, especialment amb la Carme, que serà convidada a fer el servei d'honor en el seu partit d'homenatge, el gener de 1936.

Al 'Xiringuito Alimany', de la platja de Lloret de Mar, a l'hora del café, l'estiu de 1930. 
Asseguts: segon i tercer per l'esquerra són en Ricard Brull i en Josep Samitier.
Font: Centre de Documentació del FCB, fons Samitier. Ft. Gaspar-Sagarra

Retall de 'La Vanguardia' del 21 de gener de 1936, amb la imatge de Carme Soriano 
fent el servei d'honor en l'homenatge a Josep Samitier celebrat a 'Les Corts'.
Font: Hemeroteca La Vanguardia. Ft. SI

Entre l'anècdota i la categoria cal situar la relació quasi paternofilial establerta entre en Samitier i l'industrial de la restauració i la hostaleria Esteve Sala Canyadell, introduït des de ben jove en aquestes industries per raons familiars. A mig camí de la història i la llegenda, el periodista Joaquim Monclús explica aquesta relació en un seu article, publicat a 'La Vanguardia' el 16 d'agost de 2020:

"Quan ja començava a despuntar com a gran jugador, un dia de partit, el senyor Esteva Sala li diu: 'Mira, noi, si marques un gol tindràs la vida solucionada'. El jove jugador va marcar i el senyor Esteve Sala va continuar dient-li: 'A partir d'aquest moment sempre que vulguis pots anar a menjar i a dormir als meus restaurants i hotels'. Això seria una anècdota més, si no fora perquè ho va deixar (escrit) en el testament." (8)

Dit i fet, entre en Sala i en Samitier s'estableix una relació del que ara es sol anomenar com a 'win to win', on tots dos en surten guanyant. L'esportista ja no ha de saber el que es pagar en els establiments d'en Sala; mentre que aquest aprofita la habitual presència d'en Sami - amb la corrua de gent que l'envolta - en els seus locals com a una eina de promoció, atesa la enorme popularitat assolida per el personatge.

La relació amb el món de la cultura és també amplia. A Barcelona se'l veu sovint en les llavors habituals penyes. És soci del 'Reial Cercle Artístic', a la vegada que freqüenta l'Ateneu de Barcelona i protagonitza l'anomenada 'Penya de l'esquerra de l'eixample'. Manté relació amb la vida teatral de la ciutat. Afeccionat a la 'chanson' del país veí, en un moment determinat s'adreça al seu amic, el poeta i escriptor Josep Mª de Segarra, per tal que aquest el presenti al seu molt admirat Maurice Chevalier, de gira a Barcelona. L'amistat establerta des d'aquest moment entre el cantant i el futbolista es reforça amb l'estada a l'auto-exili d'en Samitier a Nice, on es veu sovint amb el seu amic Chevalier, amb residència a Cannes.

A Madrid el seu mentor Esteve Sala ha obert, pocs mesos abans de l'arribada d'en Samitier, la 'Cafeteria Baviera', on a més de ser partícip de la tertúlia - com hem vist - hi exerceix funcions d'una mena de relacions públiques. A la capital s'esforça també per a relacionar-se amb els ambients culturals i cívics de la capital. És fa soci de l'Ateneu, que aquells primers anys de la República es un bullidor d'intel·lectuals i polítics, on es relaciona amb personalitats de l'alçada d'en Eugeni D'Ors o d'en José Ortega y Gasset.

Samitier i Gardel, més que amics...

Una jornada clau en la vida futbolística i en la vida social d'en Josep Samitier és la del dia 20 de maig de 1928. Es disputa a Santander la final del Campionat d'Espanya, entre els equips de la Real Sociedad de San Sebastian i del Futbol Club Barcelona. A les grades hi ha com a espectadors en José Maria de Cossio, que s'ha fet acompanyar per un Rafael Alberti gens afeccionat al futbol. 

D'altre banda, en Carlos Gardel, que és de gira per Espanya, ha aprofitat per anar seguint al Barcelona, com un afeccionat més, en alguns dels partits d'aquest campionat. Com relata ell mateix a 'Gaceta Deportiva' del 29 de setembre de 1928:

"Yo he sido toda mi vida carrerista (de curses de cavalls). Y lo continuo siendo y mi dinero me cuesta. El futbol no me interesaba. No comenzó a gustame hasta que vi jugar al Barcelona en esta ciudad... Por la sincera y leal amistad que me une a Samitier, seguí al Barcelona en su correria por varias ciudades españolas durante el Campeonato de España que para mi fué un verdadera Viacrucis... me he aficionado al futbol y entre ustedes me siento un barcelonista más..."

Retall del setmanari 'Gaceta Deportiva' del 29 de setembre de 1928, amb 
els titulars de les declaracions d'en Gardel i amb fotografia dedicada.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

L'encontre, amb aquests espectadors de luxe, resulta molt competit i d'una duresa superior a la que ja sol ser habitual en aquells anys. En l'article publicat a 'Apunts...' per el Dr. Balius, anteriorment citat, ho explica així:

"El partit, que va finalitzar amb empat a un gol, va ser violentíssim amb nombroses jugades antiesportives... resultant lesionats els blaugranes Platko, Castillo, Perera i Samitier. Desprès del partit, Gardel va animar la vetllada i va projectar una gira del Barça per Argentina i Uruguai..."

De les cròniques del dia se'n desprès una altra participació d'en Gardel. La lesió més greu va ser la rebuda per el porter Platko, que es va llençar als peus d'un davanter de la Real just en el moment en que aquest impactava la pilota, amb la mala fortuna que el que realment va rematar va ser el cap del porter, que va ser retirat del camp deixant el seu equip amb deu jugadors (9). Es dona el cas que, un cop al vestidor, qui se'n encarrega d'atendre la  ferida oberta, que necessita set punts, i embenar-li el cap és el mateix Gardel, que es mou entre els jugadors del club com un company més de l'equip. De resultes de l'atenció rebuda, en Platko pot tornar a sortir en començar la segona part. 

Carlos Gardel visita al porter Platko, enllitat, l'endemà del 
partit, en presència del també lesionat Josep Samitier.
Font: Arxiu de 'La Vanguardia'. Ft. SI

El poeta Alberti, que sense ser-ne afeccionat havia pres partit per el club culer, queda tan impressionat per la gesta del porter hongarès del Barcelona que composa la seva coneguda 'Oda a Platko', que es publica el 28 d'agost al periòdic de 'La Voz de Cantabria'.

Muntatge amb la 'Oda a Platko' de Rafael Alberti, extreta de la seva
publicació a 'La Voz de Cantabria' del dia 28 de maig de 1928.
Font: Biblioteca virtual PH.

Tornant a en Gardel, aquest havia cantat l'any 1927 un tango amb clau d'humor sobre un futbolista 'anònim' a qui s'anomena 'Patadura', que és a la vegada el nom de la cançó. Per demostrar la incapacitat del Patadura el tango el compara amb diferents jugadors argentins d'aquells anys. En Carlos Gardel, que no s'amaga de la seva predilecció a Europa per Espanya - i, més en concret, per la ciutat de Barcelona -, en fa una nova versió, en la qual adapta la lletra de la cançó tot substituint els jugadors argentins per els seus amics del Futbol Club Barcelona. Aquesta nova versió es grava en els estudis Odeon de Paris, cap a finals d'any de l'any 1928. (10)

Versió del tango 'Patadura' cantat per Carlos Gardel, amb la lletra 
adaptada per ell mateix als jugadors del F.C. Barcelona.
Font: Bloc GARDEL.ES, d'en Marcelo O. Martínez.

En acabar la temporada 1927-1928, el Barcelona realitza la gira per Argentina i l'Uruguai concertada amb l'ajut d'en Carlos Gardel. Des del punt de vista esportiu el resultat es poc menys que catastròfic. La plantilla culer es troba desfeta desprès del viatge per mar i d'una temporada molt intensiva. En canvi des del punt de vista personal la gira serveix per estrènyer encara més la relació d'alguns jugadors barcelonistes amb l'ídol argenti del tango. Fins a tal punt que en Gardel dedica una segona cançó a en Samitier, amb música d'en Nicolás Verona, titulada ' ¡Sami! ', on queda recollida l'admiració de l'afició argentina per el jugador del Barça:

Lletra del tango ' ¡ SAMI ! ', de Lito Mas, amb música 
de Nicolás Verona, composat a sol·licitud de Gardel.
Font: Article de Ramón Balius a 'Apunts...'

En Josep Samitier Vilalta, separat de la seva primera esposa, es torna a casar amb Valentina Soler amb la que va compartir els darrers anys de la seva vida. El 4 de maig de 1972 mor a la ciutat de Barcelona. Tot i fer cinquanta anys de la seva època de jugador del Barça, l'impacte del seu traspàs es extraordinari. La premsa especialitzada i la generalista li dediquen pàgines i més pàgines, a més dels espais ocupats en els altres mitjans de comunicació.

Del conjunt de recordatoris publicats amb aquest motiu, rescatem l'emocionat article que li dedica en Ladislao Kubala al 'Mundo Deportivo' de l'endemà del seu comiat, el 5 de maig de 1972, titulat com a 'Un Segundo Padre'. Entre d'altres coses, en 'Lazsli' afirma:

"... Todo lo que soy en el fútbol y, consecuentemente, en la vida se lo debo a Samitier. Era una persona formidable, un deportista admirable y un amigo entrañable. Habia perdido yo a mi padre cuando sólo contaba quince años, y en Samitier encontré el afecto que en este sentido me faltaba... Nunca le he podido agradecer bastante el cariño que me cogió... siempre siguió mis pasos como sólo los puede seguir un padre a su hijo...

Le vi por última vez el sábado pasado... Me gastó la broma, ya habitual, de decirme que (a ver) cuando lo seleccionaba. 'Estoy en condiciones - me dijo con la serenidad con que camuflaba su ironia -; quiero, puedo y sé'...

Sobre su tumba bien podria colocarse este epitafio: 'Dio su vida por la amistad' ".

L'any 2022, amb motiu del cinquantenari de la seva mort, els recordatoris elogiosos i exultants han estat novament nombrosos i  generalitzats, prova de l'impacte que va deixar en la massa barcelonista - i en el públic, en general - el seu primer gran jugador i líder mediàtic de la història.

Josep Castellví

(1) Fundat l’any 1900 com a Club Internacional de Football, fou un dels pioners del futbol català i un dels que crearen la Federació Catalana de Futbol, aleshores anomenada Associació Catalana de Clubs de Football. L’any 1903 passà a dir-se Football Club Internacional. El seu primer terreny de joc es el 'Camp Fondo' davant de la casa dels Samitier. Després es traslladà al barri de Sants, al carrer de Galileu. L'any 1922, es fusionà amb el Centre d’Esports Sants, el Club Ciclista de Sants i el Velo Motor per constituir la Unió Esportiva de Sants. En el seu palmarès, hi figuren tres subcampionats de Catalunya de primera categoria i dos títols de segona.

(2) Valentí Castanys Borràs (1898-1965) va ser la principal figura, impulsor i director de la revista d'humor esportiu 'Xut !', nascuda el 1922. Fou col·laborador d'un gran nombre de publicacions d'humor gràfic i informació general. Després de la guerra col·laborà a la revista Destino i al diari esportiu 'El Mundo Deportivo', que deixà el 1946 per a crear 'El Once', amb el que pretengué emular l'èxit del Xut!. Amb el seu humor blanc i costumista, i un grafisme net i sense complicacions, fou un dels principals humoristes catalans de la primera meitat del segle XX.

(3) Esteve Sala Canyadell neix l’any 1881 a Castellbisbal i mor el 1939 a Barcelona. La seva família va decidit que marxes a Barcelona per treballar amb el seu tiet Josep Sala, propietari del 'Café Restaurant Petit Pelayo' a la Rambla de Canaletes. Amb l'ajut del seu tiet l'Esteve va adquirir la llicència per gestionar el quiosc de begudes davant de la font de Canaletes, que va ser tot un èxit; amb els diners aconseguits va començar la seva expansió com a industrial de l'hostaleria, amb el  'American Soda', al carrer Sant Pau, famós per les patates xips que en Sala va introduir a Barcelona. Van seguir el 'Restaurant Confiteria Royal, el 'Café Moka', el restaurant del casino dels banys de Sant Sebastià, la 'Cerveseria Baviera', el restaurant del 'Hotel Oriente', el també resturant del 'Oro del Rhin', el 'Restaurant Cerveceseria Euskadi' i d'altres. A Madrid va impulsar una rèplica de la 'Restaurante Cerveceria Baviera', que tingué un èxit absolut. El seu fill, en Esteve Sala Soler, falangista i amb fortes connexions amb les autoritats franquistes, serà qui tramitarà el retorn a Barcelona d'en Josep Samitier, garantint-ne la seva seguretat.

(4) L'article 'Josep Samitier, el primer entrenador "moderno" del Barça (1944-1947)' de Fernando Cuesta Fernández va ser publicat al número 62 dels 'Cuadernos de futbol' del Centro de Investigaciones de Historia y Estadística del Fútbol Español' (CIHEFE), al febrer de 2015

(5) Ens referim a el llibre 'EL BARÇA SEGRESTAT, (1939-1946)', de Xavier G. Luque i Jordi Finestres. Editorial ARA Llibres, Barcelona 2014.

(6) Desprès del fitxatge de Kubala, l'any 1953 en 'Sami' ha aparaulat la contractació d'un nou talent argentí, en Alfredo Di Stefano Lahulé. Arribat a Barcelona per incorporar-se al club, s'esdevenen un seguit de fets prou coneguts. El conflicte sorgeix perquè el 'Real Madrid' també hi té un contracte amb el club d'origen del jugador, mentre que el Barça ha establert el seu amb el club on era cedit. Desprès de diferents vicissituds, Di Stefano passarà a ser de ple dret jugador madridista, inaugurant una etapa llegendària, per a ell i per al seu nou club.

(7) En Ramón Balius Juli (1928-2016) és una personalitat amb múltiples facetes, però dedicat plenament a les seves  grans passions: la medicina, l’esport, l’art i la família. Integrant del 'pool' de metges que estrenaran la 'Residència Joaquim Blume' de Barcelona, la seva tasca en el coneixement i desenvolupament de la medicina esportiva al país és fonamental. Com a divulgador i home de cultura, les seves aportacions a diferents mitjans de comunicació són prou conegudes. En aquest cas ens referim  un article seu 'Un Cal·ligrama i un tango per a "l'home llagosta" ', publicat a la revista 'Apunts d'Educació Física i Esports' de l'INEFC, en el seu número 69 de l'any 2002.

(8) L'article de l'historiador Joaquim Montclús Esteban titulat ' ¿ Josep Samitier Vilalta, fill d'en Esteva Sala ? ' va ser publicat a 'La Vanguardia' del diumenge 16 d'agost de 2020.

(9) Els partits d'aquells temps encara es jugaven amb uns únics onze jugadors. No eren possibles els canvis, ni en cas de lesió, i els partits no admetien prorrogues ni penals, de manera que davant d'un empat no es podia fer res més que repetir un altre dia el partit.

(10) Per qui n'estigui interessant, pot trobar una acurada informació en el bloc d'en Marcelo O. Martínez 'GARDEL.ES'. No obstant, us deixem la versió original de la lletra, amb les modificacions fetes per en Carlos Gardel: