Carnet de Soci. Jordi Murio Fisa, la fidelitat perseverant...

A mitjan novembre de 2019 ens adrecem cap al Poble-sec, a tocar del Paral·lel de Barcelona, per anar a la que ha estat la llar de la família Murio-Escriche des de que fa més de cinquanta anys en Jordi i la Mapi és van comprometre donant-se el sí ritual corresponent...

No ens mou altre idea que la d'aprofitar l'ocasió per a  poder xerrar de manera distesa amb en Jordi sobre la seva tant dilatada com reeixida carrera en el món de les activitats aquàtiques, centrada específicament en la natació i el waterpolo, a quins esports ha dedicat tota una vida, primer com a esportista i més tard com a entrenador...

L'esportista...

Sóc en Jordi Murio, vaig néixer al 7 de gener de 1949, i el que em va fer arribar a la natació va una prescripció mèdica. Als 7 anys vaig tindre una malaltia, que d'una afecció clínica va derivar - al cap d'un temps - cap a una afectació psíquica. Llavors em van recomanar primer que fes futbol, i al 8 o 9 anys anava al camp del Poble-sec per entrenar. Més endavant, quan els temes psicològics ja estaven solucionats, em van dir que anés a un lloc on pogués compartir temps amb altres nens i nenes i que no fos només d'un dia a la setmana, com passava amb el futbol.

I així va ser que per mediació d'un veí meu del barri, en Ramonet, em va dir que a la piscina de Montjuïc feien uns cursets i tal... que n'aprendràs molt de nedar, i a més hi trobaràs molts amics; que això és el que a la meva mare li interessava, que em relacionés amb gent. I d'aquesta manera va ser que vaig anar al curset i vaig aprendre a nedar l'any 59. 

Reproducció del primer carnet de soci del Club Natació Montjuïc 
d'en Jordi Murio Fisa, corresponent a l'octubre de 1959.
Font: Arxiu JCE, fons J. Murio. Ft. SI

Total, que jo el primer dia em vaig mig ofegar i em van haver de treure. El segon dia, com que plovia, la meva mare no volia que anés a la piscina, però el meu amic Ramonet em deia que hi teníem d'anar, perquè si plou ens deixaran jugar. Llavors, efectivament, vaig anar a la part plana de la piscina tot sol, i mig jugant vaig veure que sabia nedar una mica; al dia següent ja vaig anar amb el Ramonet a la part dels que feien els cinquanta metres. A l'acabament del mes vam fer la final del curset, i ens van dir que els vuit millors anirien a nedar un dia a la nit, quan és feia el Dia del Club. Llavors d'aquells vuit vaig quedar tercer, però al mes següent, a l'agost, una altra vegada vam tornar a repetir l'operació, i dels vuit de l'agost ja vaig quedar primer; llavors va ser quan em van dir que podia anar a entrenar en un club que hi havia de natació, i que era el Club Natació Montjuïc.

Vaig començar amb un senyor que es deia Carmona. Llavors la primera setmana de setembre hi havia els Campionats de Catalunya, on hi vam anar tres d'aquests petits: un que ja feia un any o dos que hi era, el Paulino Andreu, i un altre que procedia dels cursets de l'any anterior, que es deia José Antonio Gelabert, i jo que era el nedador més 'novato' del grup. Vam anar a Banyoles als superinfantils que en deien - menors de dotze anys - i allà nedàvem cinquanta metres, que els vam fer al llac en una zona delimitada per unes plataformes, amb surades. Com que jo no estava acreditat encara amb cap temps vaig anar a una de les primeres sèries i vaig fer 35.5. El cas és que anaven passant les sèries i al final va venir un senyor del club, que no me'n recordo del nom però era el delegat, que em va dir "noi ! has quedat campió de Catalunya, perquè has guanyat tots els que anaven nedant a les altres sèries..."

Al cap de dos mesos que estava a la piscina de la Ronda, amb el senyor Carmona, amb aquests tres nens mateixos vam anar a Manresa, a una competició que en deien del nedador complet, on havíem de fer cinquanta metres de cada estil... i allà també vaig guanyar amb els quatre estils. A partir d'aquí ja va ser que la meva mare em va deixar anar a la Ronda més tranquil·la... 

´Superinfantils' del C. N. Montjuïc que van correr la 'Jean Bouin' de 
l'any 1960. Paulino, Gelabert, Murio. Ajupits Valdés i Costa.
Font: Arxiu JCE, fons J. Murio. Ft. SI

Amb 13 o 14 anys, tot i anar amb els de 15, ja hi havia uns quants de nosaltres, que comptaven una mica. Em sembla que va ser l'any 1964 als meus 15 anys, que ja entrenàvem amb l'Alberto Medina, que aquest va tenir un interès especial en que, poguéssim guanyar el Campionat de Catalunya infantil; hi va posar molt d'interès oer veure si podíem quedar primers de Catalunya. Potser va ser la primera vegada que jo recordo que vam fer un treball d'equip - em ve al cap perquè m'hi he dedicat desprès - on ens va motivar molt pels relleus... no era només anar a un campionat per anar-hi; hi vam anar una mica planificats, mirant quin equip té el Sabadell, quin equip té el Barcelona... la competició és va fer a Sabadell. 

Era a l'estiu, una única vegada a l'any perquè no hi havia campionats d'hivern... només els de l'estiu. Recordo bé que l'Alberto i el Ballart, que era el delegat, es 'matxacaven' a fer totes les combinacions possibles, fent simulacions de puntuacions.

Titulars i entrades de 'El Mundo Deportivo' del 31 d'agost de 1964, amb 
informació del Campionat de Catalunya infantil guanyat a Sabadell. 
L'equip del Montjuïc el formaven Costa, Navarro, 
Murio, Sánchez, Oller, Segura, Mas i Yáñez.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

D'aquesta colla n'érem uns quants que vam destacar força a nivell nacional, que surten fotos meves amb el Navarro i el Costa (al butlletí). En el campionat de Sabadell, a nivell de club, hi havien altres nedadors més, com el Sánchez o el Cisco (Mas). En aquell equip erem molt polivalents, amb molt bons resultats de cadascun en els diferents estils, podíem intercanviar-nos nedant el relleu de crol, de papallona o d'esquena, i això ens donava avantatge amb els altres clubs... és de les coses que més recordo, perquè realment aquell campionat el vam preparar  a consciència.

Em deixava de dir que l'any anterior, el 1963, el club va anar a fer una gira bastant llarga per l'estranger on ens vam enganxar alguns dels joves amb la colla dels grans. Vam estar a algunes ciutats de França, com ara Toulouse o Lyon; i desprès vam anar a Alemanya, a Heilbronn, Frankfurt i algunes altres ciutats més. Erem una barreja dels grans amb alguns dels nous incorporats a partir del 1960; del club venien l'entrenador Alberto Medina i el Joan Ballart com a delegat... en total la gira va ser de molts dies, potser dotze o tretze del mes d'octubre, crec recordar...

Foto de grup de la gira. De dalt a baix: Ballart, Santamarta, Brascó, 
Romero, Pitart, Segarra; Garcia, Alonso, Costa; Molinero, 
Puig, Bonet, Alberto; C. Medina, Pelegrí, Cruz, Escolies, 
J. Carabí, R. Carabí, Palau; Alberich, Nacher i Murio.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

A tot això, s'havia inaugurat la residència Blume de Barcelona i el Jordi, que ja despuntava en natació, s'hi va incorporar cap a l'any 1964. Del club ja hi havia en Jaume Monzó i poc temps desprès del Jordi s'hi incorpora l'Eduard Costa. Ara entrena a les ordres d'en Jan Freese, en el marc d'unes facilitats que ajuden a compatibilitzar l'estudi amb els entrenaments, i amb una alimentació més o menys controlades...

Arribo a la Blume i un any més tard també hi entra l'Eduard (Costa) del club. Jo m'hi vaig estar fins al 1968, aproximadament; l'Eduard va marxar abans perquè va tenir un problema de salut que el va fer estar una bona temporada sense entrenar... a mi m'hi va fer entrar aquell senyor que portava els d'Espanya infantils i juvenils, el Moragues, que ajudava al director de la residència, Ricardo Sánchez, i sempre era per allà. 

És en aquella època que ja començo a ser seleccionat per a l'equip B d'Espanya (de natació), que llavors no hi havia selecció junior, vaig ser unes quantes vegades internacional B i en una ocasió vaig anar també a la selecció A per un torneig amistós amb Itàlia que és va fer a Las Palmas; vam estar entrenant els sis o set que erem de la Blume a la piscina del Metropole, on també entrenaven els italians. Allà vaig nedar els 800, que a mi no m'agradava gens... més de 400 metres no m'agradava, total que vaig fer els 800 i encara vaig tenir la sort de quedar primer.

Al cap de molt poc temps d'això el Jan em va fer provar un intent de rècord d'Espanya dels 1.500, que el vam fer a la Blume de Barcelona. Jo no era fondista, però com vaig fer aquells 800 amb una bona marca, va voler que ho provés. Recordo que va venir el Brascó de jutge àrbitre, però passats els 1.100 em vaig parar... em vaig parar perquè anava sol en aquella piscina de la Blume, de tres carrers; encara me'n recordo que em donava voltes tot. No sé, tenia ganes d'acabar, perquè el rècord d'Espanya era 17'33 del (Miquel) Torres, però el Jan em va dir que jo podia fer el rècord d'Espanya dels 1.500, encara que la meva marca era força lluny... però com que el Jan amb el Kees (del Sabadell) anaven sempre picats va voler que ho provés... anava a 1.7 i escaig cada 100, però als 1.100 o 1.150 em vaig parar.

Jo no volia tornar a nedar més els 1.500, ja en tenia prou !... només un altre cop els vaig nedar al Campionat de Catalunya juvenil a Tarragona de l'any 1967, que vam quedar campions quasi amb el mateix equip del 1964 a Sabadell. I allà vaig quedar tercer en els 1.500, però fent una de les meves 'locures'... com que no em venia de gust nedar la prova i estava cansat perquè veníem de Tiana (de fer cursets), el Corell em va doblar i quan em doblava, als 900 o 1.000 metres, m'hi vaig enganxar i als últims 25 metres (d'ell) vaig esprintar i tot !... i crec que la gent és va pensar que acabava amb ell, perquè em van aplaudir quan acabava el Corell... però llavors vaig haver de fer 50 metres més, i encara vaig quedar tercer !. 

Equip Campió de Catalunya juvenil de 1967 al C.N. Tarraco. Giménez, 
Sánchez, Costa, Medina (E), Joares (D); Murio, Navarro, Segura i Castellví.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Això dels juvenils devia ser al setembre. Abans jo anava escapant-me als vespres de la Blume per anar a entrenar a waterpolo amb el 'Bandy' (Zolyomy), que m'havien preseleccionat. Llavors el 'Bandy' un dia va i em diu de marcar al Sabater, que llavors era un dels millors juvenils... i em diu "es muy bueno, pero no llevo nunca con absoluto porque es un poco gandul..." i a continuació segueix "tu marcas bien Sabater, y llevo a Italia...", que volia dir anar a un 'Seis Naciones' que és feia juvenil o junior... i efectivament, una setmana abans del torneig m'avisa que sóc a l'equip que ha d'anar a Nàpols. Total, que al mateix temps que em diu això el Bandy, al cap d'uns dies el Jan em diu que haig d'anar a València que inauguren una altra piscina que no era la municipal amb un España-Inglaterra on haig de nedar els 1.500... els mateixos dies que hi ha previst el waterpolo a Itàlia.

Llavors jo em vaig decidir per anar al waterpolo. Quan vaig tornar el Jan em va dir que per a l'any següent m'anés 'despedint' de la beca de la Blume. I a partir d'aquí la meva natació va començar a baixar, perquè en deixar la Blume passo a entrenar al club amb l'Alberto Medina... la baixada no era culpa del canvi d'entrenador, era culpa meva, perquè amb l'Alberto la meva disposició era la d'anar trampejant... avui hi vaig, demà no hi vaig i el meu rendiment va començar a baixar...

Titular de la crònica publicada per el seleccionador espanyol, 
Joan Lluís Abellán, al n. 26 de la revista CROL.
Font: CROL n. 26. FEN.

Amb aquesta facilitat per l'esport que caracteritza a en Jordi Murio en el moment de la seva màxima expressió esportiva, li succeeix aquest fet de ser demandat per els seus dos esports estimats. En prendre la decisió de ser seleccionat com a internacional juvenil de waterpolo és converteix en el primer jugador del C.N. Montjuïc en ser internacional en l'esport de la pilota 'aquàtica' (1). 

En el torneig de Nàpols, que s'acaba convertint en un cinc nacions per l'absència de Iugoslàvia, el montjuiquenc és titular en tots els partits, marcant dos gols; un en la única derrota contra l'amfitriona Itàlia - 7a 3 -, i l'altre en la victòria contra l'Alemanya Federal - 1a 2 - Els altres dos partits finalitzen amb la victòria davant d'Holanda - 2 a 4 - i l'empat contra el combinat nacional de França - 3 a 3 -

Equip juvenil d'Espanya en el 'Torneo Seis Naciones' de Nàpols, del 25 al 27 
de març de 1967. Escartín, Bayarri (Arb), Humet, Abellán (S), Codera, 
Zolyomy (E), Meya I, Julià, Rubio; Meya II, Murio, Corell, Solanas i Costa.
Font: CROL n. 26. FEN. Ft. SI

De fet en tornar de Nàpols el 'Bandy' mateix em va venir a dir que tenia molts números per anar amb el primer equip al proper torneig important que hi havia, que devia ser l'europeu del 1970... o potser eren els Jocs de Mèxic del 1968. Possiblement em va enganyar com a un xino, però no me'n penedeixo. Perquè jo també penso en l'estratègia d'aquest home, que ho va fer molt bé pel waterpolo; jo vaig fer-li cas i potser la vaig cagar. Va voler ampliar la base d'aquest esport incorporant nedadors d'alt nivell, i va aconseguir el canvi del waterpolo del país... així que ni que fos indirectament, que no ho sap ningú, vaig ser un dels damnificats... però a gust, sense rancor.

El professional. Un camí cap a l'excel·lència...

Amb les diferents peripècies que hem anat coneixent de la trajectòria esportiva d'en Jordi Murio despuntava també l'incipient observador i aprenent de l'entrenador en que s'havia de convertir en un  futur proper. Ja en la seva adolescència dels setze o disset anys comença a interessar-se per les activitats de l'ensenyament de la natació, sempre amb la vista posada en la natació de competició i, més endavant, en l'alt rendiment... 

Tota la seva experiència vital i el seu entorn el porten a preparar-se progressivament per a poder fer un salt qualitatiu, determinant en la seva evolució professional futura...

L'any 68 o 69 vaig fer aquí una cosa amb el Montjuïc, que és la primera inspiració meva per dedicar-me a ser entrenador. I ho tinc escrit (2), l'Alberto Medina per donar més recursos de tècnica dels quatre estils a alguns nens i nenes dels grups d'alevins que entrenaven per les tardes a Folch i Torres, em demanar que els entrenes per perfeccionar els estils als qui voluntàriament volguessin venir alguns migdies i dissabtes al matí.

 

Amb els nedadors i nedadores de la proposta vaig voler extrapolar una metodologia educativa d'aprenentatge similar al grup que jo tenia setmanalment, que feia de monitor amb l'escola Decroly on treballava la cosina de la 'Mapi', Margarida Muset, pedagoga i llicenciada en filologia i filosofia i lletres (3). Aquesta escola va venir a Folch i Torres perquè jo li vaig dir al Grande - que s'encarregava dels cursets - que era interessant que vinguessin; venien des de la Bonanova fins a Folch i Torres i són d'aquests que anaven amb el 'gorret' blanc i groc, groc i blau, i tal. Li vaig dir al Grande que estaria bé que els hi fes jo el curset, perquè potser vindrien nens que podien ser nedadors. 

Total, que llavors el Medina em va buscar l'espai i l'horari necessari i jo vaig començar amb el col·legi, i per això llavors el Medina em va dir: "oye, ¿ por qué no me coges a estos niños de la Carmen Ramos y de los colegios ?, que por las tardes hacen muchos metros, pero son demasiados en cada calle y cada día nadan peor" i jo que ho vaig acceptar. 

Entre ells n'hi va haver uns quants que desprès van fer una bona carrera de competició: en Rafael Cornudella, els germans Villarrubia, els germans Nogueroles, el Dani Cama - que nomès venia els dissabtes com la Cristina Iranzo -, les germanes Pallarès, l'Humberto Manzanares i les Esther Cama, Cristina Vallès o Pilar López.

Alguns dels integrants del grup per a la millora de la tècnica d'estils que va portar 
en Jordi Murio al Montjuïc a finals dels seixanta, en una imatge de 1969.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. Montejano

Aquest grup bàsicament era dels que van competir per primera vegada al 'Trofeu Martí Planes'. A partir d'això junt amb el resultat d'altres cursets que feia vaig comprovar que els podia fer aprendre tots els estils. Això em va servir d'inspiració i ajut en la presa de decisió pel meu futur, per aquesta raó és que recordo amb agraïment el Grup de Perfeccionament del Club Natació Montjuïc. Va ser com un repte inicial, una oportunitat que em va donar el club per a que pogués pensar: "hòstia, estic fent coses diferents amb aquests nedadors...".

Al poc temps em surt la oportunitat d'anar d'entrenador a Reus, amb el Ploms, i m'hi estic des del 1970 fins al 1976. Són uns anys fonamentals en l'aprenentatge com a tècnic esportiu, i aconseguim uns molt bon resultats amb l'esforç i el suport de la gent de la ciutat i del club. 

D'altre banda és en aquesta època quan tinc un altra gran èxit que és el de casar-me amb la que ha estat la meva companya de viatge... la 'Mapi', com sempre hem conegut al club a la Maria Pilar Escriche. Em caso el 1974 i al mateix any, quasi que com a regal per la boda, al Ploms s'hi construeix la piscina descoberta de mides olímpiques. 

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 6 de desembre de 1973, 
amb l'anunci del casament de la 'Mapi' i el Jordi.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Desprès de Reus me'n vaig al Sant Andreu on m'hi estic també 12 anys, des del octubre del 76 fins al 87. Allà vaig poder fer una feina molt ben feta, juntament amb la Mapi, de fer créixer un club de barri totalment des de la base. Com a mostra no és casualitat que el primer campionat d'Espanya femení que va guanyar el Sant Andreu l'any 1984 ho va fer sense que cap de les nedadores pugés al pòdium. El vam guanyar perquè totes eren polivalents i quedaven en llocs capdavanters.

A finals de la meva estada al Sant Andreu, l'any 1986 a Canàries, vam guanyar la puntuació conjunta per equip del campionat d'Espanya. Tot és decidia en l'última prova que sempre era el relleu dels 4x100 estils femenins i jo a les quatre nenes que van nedar el relleu aquella tarda no les vaig posar en cap més prova, i potser no eren les millors pel relleu... Durant la prova va passar una altra cosa molt emotiva per a mi, perquè els contrincants eren el Sabadell, que no el podia veure ningú perquè totes eren de fora (de Catalunya), el Canoe i l'altre el Santa Olaya que havia fitxat gent molt bona de Galícia i havia fet un centre d'entrenament. En començar la prova tots els equips catalans, menys la gent del Sabadell, és van posar a animar el Sant Andreu, que era el club de barri, i vam guanyar finalment la prova i el campionat.

Alguns dels campionats que vam guanyar va ser, com he dit, sense tenir quasi bé cap pòdium, però tenint en compte que la classificació a les finals era per marques... nosaltres per exemple teniem quatre noies a la final dels 400 estils; a la final dels 200 braça cinc noies; a la dels 200 braça de nois tres... i així amb les altres proves, teníem un gran equip. 

Al Sant Andreu amb les nenes soles vam guanyar el campionat d'Espanya 5 o 6 anys seguits, i a la classificació conjunta en vam guanyar 2 o 3 més. Per cert, que un dels primers cops que vam guanyar la puntuació conjunta a la piscina del Metropole em va venir a felicitar en Carmany, el president del Montjuïc, acompanyat pel Ballart que llavors era a la catalana; el cas és que em deixen anar: "et felicitem 'nano', perquè en un club de barri mai més pots tornar a guanyar el campionat, i menys encara amb tu com a entrenador..." em vaig sentir menyspreat per aquestes paraules de gent del Montjuïc que em van trencar l'alegria de la jornada.

I l'any 1987 ve quan fitxo pel Club Natació Montjuïc, aquell mes de setembre 'torno a casa', el que em serveix per reconduir aquell mal record que guardava del club i que em va perdurar fins que l'amic Gabriel Navarro se'm va dirigir, d'una manera molt correcta i honesta, per portar-me al Montjuïc. Vaig considerar que la meva etapa al Sant Andreu és podia finalitzar, i  en part també per motius sentimentals faig aquesta tornada al meu club; amb la idea d'emprendre novament el treball de base i de construcció de la pedrera, que havia estat abandonat.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 24 de juny de 1987 amb la 
noticia del fitxatge d'en Jordi Murio per el C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Portada del butlleti del C.N. Montjuïc n. 357, corresponent a abril-desembre 
de 1987 amb la imatge de Jordi Murio i de Drazen Matutinovic, els 
nous entrenadors de natació i waterpolo, respectivament. 
Font: Arxiu JCE, Fts. SI

I és que el 'Gabi' (Navarro) quan arriba es va trobar amb que l'equip del club era quasi bé tot l'equip nacional, fitxat a l'època d'en Joan Fortuny com a entrenador. Com a conseqüència d'aquesta política s'havia deixat de banda el treball de base del club, que vam haver de reconstruir la 'Mapi' i jo, comptant amb l'ajuda de la resta de tècnics de l'entitat. 

La cosa va anar així com volíem, però també ens va ser de molt ajut comptar amb en Sergi López - que venia amb nosaltres des del Sant Andreu - que als Jocs de Seul 1988 va ser olímpic junt amb un altre montjuiquenc, en Daniel Serra, de manera que vam poder aprofitar una conjuntura especial per les circumstàncies derivades de l'èxit d'en Sergi amb la medalla olímpica de bronze als 200 braça.

Recull de diferents diaris de l'època celebrant l'èxit del 
bronze olímpic d'en Sergi López a Seul 1988.
Font: Elaboració pròpia a partir de hemeroteques diverses. Ft. SI

Vam anar aconseguint bons resultats a nivells absoluts, de manera que vam quedar campions d'Espanya als d'hiven de Madrid 1988, com també als d'estiu de Benidorm 1989. Aprofitant la conjuntura i amb la feina que fèiem amb tot el quadre tècnic, van començar a despuntar gent de la base del club; com ara l'Anna Rodriguez - filla de la Mercè Pallarès -, una altra que es deia Marta Plasencia... per exemple vam arribar a fer un rècord d'Espanya femení dels 4x100 lliures, que van ser les primeres nedadores que vam baixar dels quatre minuts. A més del de clubs millorava també el rècord de seleccions, amb un temps de 3.54 i ho vam fer amb quatre noies de la base del Montjuïc: la Tatiana Rouba, l'Anna Rodriguez, l'Anna Morgades i la Marta Plasencia.

Equip Campió d'Espanya de natació als campionats d'hivern 
de 1988 al Centre del Mundial 86 a Madrid.
Font: Arxiu JCE, fons J. Murio. Ft. SI

Equip Campió d'Espanya de natació als campionats 
d'estiu de 1999 a'Les Foietes' de Benidorm.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI

La millora en la natació del Montjuïc va ser força notable, especialment per la recuperació i intensificació del treball de base, que va tenir com a resultat que es van aconseguir destacades classificacions en els grups d'edats, amb diferents medallistes en els Campionats d'Espanya de 1990 així com el primer lloc del Campionat de Catalunya de grups d'edat del mateix any. 

El President Pujol rep al Palau de la Generalitat una delegació del C.N. Montjuïc amb les medallistes del Campionat d'Espanya d'edats de 1970: Sonia Jordana, Cristina 
Hernández i Beatriz Mouriño, acompanyades per la 'Mapi' Escriche 
com a entrenadora i per en Joan Jordana com a delegat.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI

Fins aquest moment en la carrera com a tècnic del Jordi han sovintejat les vegades que la federació espanyola l'ha nomenat per a ser l'entrenador de l'equip nacional en una o altre competició internacional. L'any 1989 és produeixen uns canvis importants a la Federación Espanyola de Natación amb l'arribada d'en Rafael Blanco, que provoquen que qui era l'entrenador de la residència Blume de Madrid, en Fernando Navarro, passi a ser el nou Director Técnico de la FEN, de manera que queda vacant el càrrec d'entrenador de la Blume. La necessitat de cobrir aquest buit facilita la incorporació d'en Jordi Murio a les estructures federatives com a entrenador estable, on hi serà des de l'octubre de 1989 fins al mes de desembre de 1990, en aquesta primera etapa.

Llavors és va donar un canvi de president a la federació, quan va arribar el (Rafael) Blanco i vol nomenar com a Director Tècnic al Fernando Navarro. El que passa és que aquest estava entrenant a la Blume (de Madrid) i va veure que no eren compatibles les dues funcions. Total que em truca per dir-me "Jordi, yo solo puedo coger el cargo de la federación si tu te vienes a Madrid para entrenar a los de la Blume, porque yo no puedo hacer las dos cosas...". Com que em semblava que la situació del Montjuïc era prou ben encaminada, li contesto dient que en Blanco parli amb el 'Gabi' per aclarir el tema. El cas és que en 'Gabi' em va facilitar molt les coses per que anés a Madrid, i a mi en feia il·lusió d'agafar el càrrec perquè anàvem de cara als Jocs de Barcelona; mentre que jo vaig a Madrid, al Montjuïc segueix la 'Mapi' amb la seva feina i el Andreu Jonama és fa càrrec d'entrenar a la gent del primer equip.

En principi marxo fins als Jocs de Barcelona. Un dels motius de la federació per potenciar la Blume de Madrid era pensar que l'equip dels jocs haurà de ser molt ampli i només faltaria que el noranta per cent fossin catalans. A la Blume de Madrid ja hi havia força gent bona, i a més sortien bons nedadors a molts llocs d'Espanya i la federació volia mirar de potenciar-ho més per tal de tenir el màxim de gent de fora de Catalunya perquè l'equip dels jocs sigui realment de tot arreu d'Espanya. Però quan faltava menys d'un any pels jocs me'n vaig anar de Madrid, no per culpa d'en Fernando Navarro ni molt menys... però és que moltes de les coses que m'havien promès van fallar. No tenia piscina de 50 m. per entrenar que havíem d'anar a entrenar a la piscina del 'Mundial 86' a l'altre punta de la ciutat, amb no sé quant rato per anar i no sé quant rato per tornar; a  més molts dies la piscina estava amb els carrers a lo ampla per donar preferència a cursets i a quatre banyistes nedant... i jo al final em dic: "Ostres, la responsabilitat que m'han donat no és corresponen amb les facilitats que tinc...".  Total, que llavors un dia em truca el José Maria Garcia per preguntar-me que hi havia rumors de que jo me n'anava i que volia saber el perquè i jo que li dic: "mira, José Maria, la Blume es como un Mercedes, pero sin ruedas... no tengo ni piscina para entrenar !".

Tot això va coincidir amb el temps quan al Ballart se li va morir la filla, i llavors jo me'n recordo que em va trucar el Ballart a Madrid i m'ho diu: "Jordi, em trobo amb que molta gent, la primera la meva dona, m'estan burxant perquè torni a agafar la presidència del Montjuïc; però jo tinc dues o tres coses molt al cap per la manera com està ara el club, desprès de passar aquesta gent jove que no hi ha hagut moviments... que no saben massa on van...", total que em diu que vol que torni, però no com a entrenador sinó com a director tècnic, mantenint als qui feien la tasca d'entrenadors des de que vaig marxar.

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del dia 8 de novembre de 1990 
amb la noticia de la tornada del Jordi Murio al C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

I així va ser que en Jordi Murio retorna a la seva 'casa' una vegada més, on tot va començar. Però el Jordi que retorna al Montjuïc a començaments de 1991 ja no és el mateix que va marxar al 1989. En ell s'han produït canvis que han de ser determinants en la seva trajectòria professional. Sens dubte ha crescut en la consciència de les seves possibilitats com a entrenador dels esportistes d'alt rendiment, a la vegada que ha pogut aprofundir en la seva preparació, a la que va dotant cada cop més d'un necessari acostament als fonaments científics de l'entrenament. Des de sempre, però especialment en aquests darrers temps, en Jordi és una autèntica esponja, preparat per absorbir cada coneixement que troba en el seu entorn...

El que passa quan arribo al club és que començo a fer la tasca de director general de la natació i el waterpolo, que me'n encarrego també de les tasques d'arribada d'alguns jugadors i de les necessitats del polo, però a la vegada veig que alguns dels nedadors grans van plegant i com hi ha clubs que comencen a rapinyar nedadors dels que ja havíem fet nosaltres; tot plegat que això començava a desmembrar-se i semblava que a l'Andreu Jonama, que era molt jove, se li escapava una mica de les mans el tema. En mig de tot això el Ballart em proposa que torni el doctor (Josep) Casajús, que ja havia estat a la junta del Montjuïc en una altre etapa, com a president de la comissió esportiva, i en Casajús li exigeix que jo em torni a posar d'entrenador...

Noticia del 'Diario de Burgos' del 16 de febrer de 1991, on és senyala la tasca 
d'en Jordi Murio com a 'gerente de planificación' del C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca digital PM

En aquesta darrera etapa com a entrenador del Montjuïc el club aconsegueix noves fites importants, especialment pel que fa a les nedadores i nedadors formats a la pedrera de l'entitat. Als europeus d'Atenes 1991 en Sergi López fa medalla de bronze en els 200 m braça, que ratifica als Jocs de Barcelona 92 amb un diploma olímpic en obtenir la quarta posició en la mateixa prova. L'any abans ha estat al mundial de Perth on ha participat en els 200 estils.

El mateix 1992 l'equip del club assoleix el primer lloc en un encontre internacional a Itàlia. L'any següent l'equip júnior del club assoleix el Campionat d'Espanya de la seva categoria. A tot això, les instal·lacions esportives del club han estat nomenades com a 'Sub-centre de Tecnificació' per la Secretaria General de l'Esport de la Generalitat.

Al final el que va passar en que el Jonama va passar a fer de 'coach' del Sergi López, que en tornar dels Estats Units es va posar a nedar pel Sabadell però estava una mica 'cascat'... ja quasi no podia nedar la braça i l'Andreu és va dedicar a ajudar-lo en els entrenaments i en el seu desenvolupament personal. Jo vaig tornar a fer d'entrenador, a la vegada que seguia fent de tot una mica, organitzant l'estructura de funcionament de manera especial pel que fa als equips de natació, encarregant-me de tenir un grup de suport que dinamitzava les sortides que fèiem cada any, tant per a la preparació com per a anar a algunes competicions internacionals. Tota aquesta segona etapa amb el Ballart dura fins a l'any 2000 o una mica més enllà... quan se m'encarrega de portar els entrenaments del 'Centre d'Alt Rendiment Català' (CARC) que la federació catalana instal·la al CAR de Sant Cugat.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 1 de març de 2022 amb la noticia 
de la creació del 'Centre d'Alt Rendiment Català' (CARC).
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Tot això del centre va vindre perquè a la zona del Montjuïc, cap a finals del del 98 o 99, van posar la primera pedra d'una piscina coberta de 25 per 33, que al final no és va construir. El cas és que aquell dia va venir el (Josep Lluís) Vilaseca i el Ballart va  aprofitar per a dir-li: "Escolta Josep Lluís, el Jordi és massa Jordi per estar en aquest club i al CAR hi ha un grup de 7 o 8 nedadors amb dos entrenadors que els paga l'espanyola... quan jo era president (de la Catalana) teníem la Blume i el Llor i ara no hi ha cap grup pel millors nedadors catalans, i el Jordi és el que hauria d'estar al CAR entrenant-los..."

El Centre català es va formar per un acord del Montjuïc amb la federació catalana que llavors presidia el (Lluís) Bestit, de manera que la FCN pagava les despeses d'entrenador al Club i aquest desprès em pagava a mi... va ser un sistema complicat perquè es van produir algunes anomalies que feien que jo algunes vegades no cobrés, però al final, comptant amb la col·laboració del Bestit, vaig poder cobrar quasi tot el que se'm devia. Van ser uns mesos difícils per a mi, especialment perquè van coincidir amb la malaltia de la 'Mapi', que ens va portar a viure una situació familiar molt complexa en la qual a la 'Mapi' li va tocar patir doblement, per la seva malaltia i per la situació en que jo em trobava...

A més, la 'Mapi' al club tampoc vivia un bona situació, no per culpa dels presidents sinó del gerent que hi havia i que la va maltractar molt, però tant maltractada que ara veureu una cosa que guardo i que és excepcional perquè poques vegades els entrenadors s'associen per fer alguna cosa conjunta, que és una professió molt individualista on no hi ha el sentiment de grup, i en aquest cas van adreçar una carta a la 'Mapi' que us la transcric:

"De la Federació Catalana a 'Mapi' Escriche. 

Els tècnics de natació i la Federació Catalana de Natació volem manifestar el nostre sincer reconeixement per la gran tasca que ha vingut desenvolupant envers la formació i entrenament dels joves nadadors en el transcurs de molts anys d'una dedicació i intuïció fora del comú. Sant Cugat a Vallès, el 19 de juny del 2004." 

Aquests anys darrers del XX i primers del XXI van marcar el final de l'etapa com a entrenador d'en Jordi Murio del C.N. Montjuïc, trot simultaniejant la tasca del club amb la del recentment creat CARC. 

Només parlant de les grans cites internacionals de la natació, les nedadores i nedadors del Montjuïc van ser presents - a més dels que hem vist dels anys 1991 i 1992 -, a les següents competicions:

• Campionats d'Europa de Sevilla 1997, Estambul 1999, Helsinki 2000 i Berlín 2002, amb participacions de Jordi Carrasco, Brenton Caballero i Natalia Cabrerizo

• Campionats del Món de Fukuoka 2001, amb la participació de Tatiana Rouba

• Jocs Olímpics de Sydney 2000, amb la participació de Jordi Carrasco i Natalia Cabrerizo

Aquesta etapa s'acaba el 2006, que és quan des de l'octubre d'aquell any i fins al 2012 torno a anar a Madrid com a entrenador una altra vegada de la Residencia Blume. Aquesta última part meva de Madrid no ha sigut la part que més he 'disfrutat', no m'ha omplert massa perquè no podia crear coses noves i tampoc no sempre hi havia bon 'feeling' amb l'espanyola. A Madrid em va passar alguna cosa semblant a l'última etapa del Montjuïc però amb menys tensió. Va ser quan (a l'espanyola) van fitxar com a Director Tècnic a un italià, en Maurizio Coconi, que  a mi em coneixia d'anar per les competicions. I el Coconi sembla que els hi va dir va dir que em volia a la Blume. 

'El Mundo Deportivo' del 31 d'agost de 2006 dona la noticia de l'arribada 
de Maurizio Coconi i de la seva col·laboració amb en Jordi Murio.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Total, que em truca el president (de l'espanyola) que hi haig d'anar, que ho ha demanat el Coconi... en principi no volia marxar, però el Bestit em va insistir que hi havia d'anar: "Jordi, tu aquí al CARC ho has fet molt bé, però jo ara t'ho demano i t'ho dic bé, però al final ja saps que jo sóc el president de la catalana però també sóc el vicepresident de l'espanyola, vols que t'ho digui per un costat o per l'altra; fes-me aquest favor...!". Vaig haver de cedir, però escarmentat de la primera estada a Madrid vaig demanar un seguit de condicions, que el Bestit les va arreglar molt bé. Vam acordar cada setmana bitllets d'AVE per anar a Barcelona i, entre altres coses, un apartament petitó per si alguna setmana em vull quedar a Madrid o per si vol venir la 'Mapi' a Madrid.

Dossier del INEFC per a l'obtenció del 'Premi a l'Excel·lència' atorgat 
a en Jordi Murio Fisa el 2018, amb alguns dels seus resultats esportius.
Font: Arxiu JCE. Fts. SI

El Coconi va estar com a Director Tècnic (de la FEN) uns dos anys i mig. Desprès el va succeir Lluís Villanueva, que era un alumne molt destacat d'en Fernando Navarro, amb un 'coco' privilegiat i matricules en tot, però molt difícil en el tracte com a persona. A mi em va aguantar perquè els resultats eren bons, per això em va aguantar però teníem una guerra que inclús en alguna selecció per dos centèsimes havia deixat fora algú (nedador) només per tocar els ous al Jordi... hi vaig tenir alguns casos més de maltracta a esportistes meus...

El cas és que desprès dels Jocs de Londres 2012 ja vaig decidir de plegar. Jo volia continuar fins als mundials de 2013 a Barcelona; però llavors el (Fernando) Carpena (5), per quedar bé amb mi perquè és molt polític, em va dir que a la federació anàven per períodes olímpics i hauria de seguir quatre anys més, si m'hi veia capaç, fins a Rio 2016. 

I davant d'això vaig optar per plegar...  després el Carpena és va portar molt bé; això va ser al setembre i em van pagar tot l'any fins al gener. A més havien rebaixat el sou a tot-hom amb les retallades, però a mi em va tornar tot el que m'havia rebaixat els últims anys, de manera que amb mi va és va portar força bé i li estic agraït, que per portar-se malament ja n'hi ha massa de gent.

Al llarg de la seva vida esportiva i professional en Jordi Murio Fisa ha estat objecte de nombrosos reconeixements als seus mèrits. Als darrers anys, però, en destaca un que li ha estat atorgat per la més alta institució científica en l'àmbit de les activitats físiques i esportives del país. Ens referim al 'I Premi INEFC a l'Excel·lència' que va rebre de mans del llavors Director de l'INEF de Catalunya, en Jordi Solà Grancha, en una cerimònia pública al auditori de la dita institució el dia 4 d'octubre de 2018.

'I Premi INEFC a l'Excel·lència' per a en Jordi Murio Fisa.
Dalt: Lliurament del premi per en JordiSolà, Director de l'INEFC.
Sota: En Jordi i la 'Mapi' amb el Dr. Ferran Rodriguez, qui 
va dissertar sobre els mèrits de l'aspirant al premi.
Font: Arxiu JCE. Fts. SI

La conversa amb en Jordi, en la que ocasionalment s'hi afegeix la seva inseparable 'Mapi', encara ha de continuar una bona estona tot recordant anècdotes i vicissituds compartides al llarg de tants anys d'amistat. L'activitat del Jordi en el món de la natació no va quedar truncada per la seva retirada professional. Els qui el coneixem suficientment sabem que sempre ha de mantenir un lligam amb aquest esport, al qual hi ha consagrat tota una vida de professionalitat i d'il·lusió...

Així els primers anys desprès de la seva retirada 'oficial', en Jordi va seguir dedicat a la tasca de 'formador de formadors', mitjançant els cursos de la RFEN, a la vegada que ha brindat el seu assessorament arreu on li ha estat sol·licitat, especialment en alguns paisos de sud-amèrica. El que més ha sovintejat, i en qual ha estat objecte de la més alta consideració, és Colòmbia, on s'hi ha anat desplaçant sovint a la segona dècada d'aquest nou segle per tal d'implementar programes de desenvolupament a la natació colombiana.

Retall del digital colombià 'Minuto30' del 7 de maig de 2014 amb la 
informació d'una de les estades d'en Jordi Murio a Medellín (Colòmbia).
Font: Web 'Minuto30'. Ft. SI

I encara que l'agradable conversa amb la 'Mapi' i el Jordi pot allargar-se tant com la pròpia resistència ens ho permeti, sempre hi ha un moment en que cal posar punt i final. Com ara mateix succeeix...

Carles Sánchez i Josep Castellví

(1) És indubtable que en Jordi ha estat el primer internacional de waterpolo del C.N. Montjuïc amb aquella participació al 'Seis Naciones' juvenil de Nàpols l'any 1967. No obstant si que ens volem referir a un precedent 'quasi' blanc-i-verd. Ens referim a en Ricard Llordachs Cucurull (1932-2020) que va fer els seus primers pasos com a jugador de waterpolo amb el Club Natació Montjuïc pels anys cinquanta del segle passat. Quan la seva qualitat waterpolística és va fer més evident, va ser requerit a fitxar per el C.N. Barcelona, com solia passar en aquells anys com a pas previ per arribar a la internacionalitat. En Ricard Llordachs va ser nombroses vegades internacional B i A en waterpolo, a més de en altres tantes ocasions Campió d'Espanya, però sempre defensant els colors cenebistes.

(2) Quan el visitem el Jordi és troba en fase de preparació del seu llibre 'NADAR ENTRE 2 AGUAS', publicat per l'editorial Transverso l'any 2022, en el qual ha volgut condensar tota l'experiència i els coneixements acumulats al llarg de la seva trajectòria esportiva i professional, sense eludir les confidències personals més íntimes relacionades amb el seu acostament a la natació.

(3) Margarida Muset i Adel (Barcelona, 1945) és una pedagoga i inspectora d'educació. Sòcia fundadora de la Societat Catalana de Pedagogia, va cofundar i va ser la segona directora del 'Servei d'Ensenyament del Català' (SEDEC). És coautora de 'El legado pedagógico del siglo XX para la escuela del siglo XXI' on va participar amb un article sobre el pedagog Ovide Decroly, i també de 'La immersió Lingüística' (2008), on exposa juntament amb Joaquim Arenas la història de la immersió lingüística a Catalunya des dels seus inicis. Va treballar molt temps a l'Escola Decroly, en col·laboració amb Mn. Josep Maria Bosch (1919-2002), el seu fundador. L’Escola Decroly de Barcelona és l'única a Catalunya que segueix el mètode educatiu creat pel Dr. Ovide Decroly el 1907. L'escola ha mantingut sempre l'esperit innovador que la va veure néixer, compromès amb una educació activa i participativa, cercant un model que respecti el ritme d'aprenentatge de cada alumne. 

(4) Malauradament el Dr. Ferran Rodríguez Guisado (1956-2021), metge, científic i professor catedràtic de l'INEFC, va traspassar el gener de 2021, després d'una llarga etapa com a professor i investigador de la institució entre 1988 i 2021. Llicenciat en CAFE i en Medicina, va poder desenvolupar una important tasca com a investigador, convertint-se en un referent internacional de la recerca en l'àmbit esportiu. En la cerimònia de lliurament a que al·ludim, el Dr. Rodriguez va voler fer la presentació del premi lliurat a en Jordi Murio, amb qui havia estat col·laborant en diferents recerques relacionades amb l'alt rendiment esportiu.

(5) Fernando Carpena Pérez (Ciutat de Palma, 1955) és el vuité president de la 'Real Federación Española de Natación', successor d'en Juan Gerardo Konickx, és en el càrrec des de l'any 2008. La seva dilatada tasca presidencial, no exempta de polèmiques, ha estat en general ben valorada per la seva facilitat d'arribar a compromisos amb els diferents estaments i sectors vinculats a les activitats aquàtiques esportives del país

Butlletí. Del primers Estatuts del club i del seu Reglament...

Algunes dades prèvies...

En altres entrades d'aquest bloc hem pogut comprovar el procediment gens comú seguit en el moment de la inscripció del Club Natación Montjuich de Educación y Descanso a la Federació Catalana de Natació (FCN), l'any 1944.

Resumint la situació creada en el moment de la constitució del club, podem senyalar que:

• L'única dada establerta com a real és la inscripció del Club Natació Montjuïc a la FCN, amb data del 22 de març de 1944

• La FCN accepta aquesta inscripció sense tenir coneixement ni reclamar cap acta de constitució de la societat ni els estatuts reglamentaris de la mateixa, incomplint les pròpies normes federatives

• Tampoc és compleix el tràmit de la inscripció al Registre d'associacions del Gobierno Civil de Barcelona, com obliga la vigent Ley de asociaciones del 30 de juny de 1887

• Aquesta irregularitat deriva del fet que el procés constituent de la nova entitat és fa sota el 'paraigües' de la Organización Sindical de Educación y Descanso (EyD) del règim franquista, quin delegat d'esports és l'encarregat de fer la inscripció del nou club a la FCN (1)

No és fins al mes de desembre de 1949 que la Junta Directiva del C.N. Montjuïc - desvinculat des de 1946 de  EyD - és troba en l'obligació de resoldre aquesta situació anòmala per tal de poder inscriure l'entitat al Registre d'associacions del Gobierno Civil, en el marc del procés que se segueix per al lloguer i la posada en marxa del nou local social del club, l'històric Chipirón del carrer Paral·lel n. 88. 

Primers Estatuts i Reglament intern

En aquest 'Butlletí' recollim la primera vegada que a l'òrgan oficial de l'entitat apareixen uns estatuts i el seu reglament, cosa que succeeix en el número 39 del novembre de 1952.

Portada del butlletí social n. 39 de novembre 1952.
Font: Arxiu JCE (2)

Hem de suposar que la voluntat de reproduir per primera vegada els Estatuts de l'entitat i el seu Reglament és motivada, en gran mesura, per la convocatòria de la que és la segona Assemblea General Ordinària del Montjuïc. La primera ha esta el 1951, és a dir que entre 1944 i 1950 les decisions operatives més importants de l'entitat s'han anat prenent per la Junta Directiva, recolzada per uns mena de 'senat' format per els socis fundadors i d'altres associats primerencs.

Primers Estatuts del C.N. Montjuïc (3)

D'aquests Estatuts se'n pot remarcar la seva extraordinària brevetat, despatxant amb només dotze articles totes les seves disposicions. Com a òrgan de govern tant sols enumera una Junta Directiva, de la qual n'esmenta la composició i les funcions, però en canvi no esmenta per res cap altra òrgan col·lectiu superior a qui rendir comptes, com és el cas de les Assemblees generals. Sens dubte les presses en la seva elaboració el desembre de 1949 han estat determinants en la seva escassetat de detalls.

Primer Reglament intern del C.N. Montjuïc

Contrasta la extensió del Reglament amb la brevetat dels Estatuts. En posteriors reformes els propis Estatuts aniran incorporant la pràctica totalitat del Reglament, fent innecessària la existència d'aquest.

En relació al seu contingut, podem destacar els punts següents:

• A més dels socis numeraris, protectors i d'honor previstos a l'estatut, el reglament incorpora noves formes d'associar-se: el Socio Deportivo i la Sección Femenina

• En relació a aquesta darrera figura, per contraposició a l'estatut, cal entendre que dels socis inicials només se'n considerava la possibilitat que fossin homes. (4)

• Tant el soci esportiu con les noies integrades a la secció femenina han de comptar amb l'autorització del seu entrenador i complir amb un mínim d'entrenaments setmanals. A la vegada, per a les dones que ultrapassen una determinada edat se'ls hi demana acreditar unes marques mínimes per a poder ser inscrites

• Gran part del reglament és dedica a la organització interna de l'entitat, regulant les Assemblees generals, així com especificant les funcions que corresponen als diferents càrrecs de la Junta Directiva de l'entitat

• S'estableix, també, una Junta Consultiva formada per els primers vint-i-cinc socis del club amb amplis drets que inclouen la lliure assistència - si ho volen - a les reunions de la directiva, així com drets executius per a determinades decisions socials

La vigència d'aquest estatut i reglament s'extén fins a l'any 1956, en que són redactats els nous estatuts que estaran vigents fins a ben entrada la dècada dels anys setanta del segle XX.

Memòries del Montjuïc

(1) A la fundació del C.N. Montjuïc hi conflueixen dos diferents grups i interessos: la dels fundadors reals de l'entitat pròpiament dits i la de l'entitat del règim 'Educación y Descanso', desitjosa d'anar ocupant espais esportius de la societat.

(2) La totalitat de les reproduccions d'aquest article corresponen al butlletí social n. 39, de novembre de 1952. La font és sempre la mateixa, l'Arxiu JCE, de manera que no ho anem repetint a cadascuna de les pàgines reproduïdes

(3) La datació del primer estatut del club a l'any 1946 és manifestament falsa, en base a tres detalls determinants: la signatura del president de la FCN hauria de ser d'en Lluís Santacana, en el càrrec entre 1943 i 1948; el local social no pot ser el del Passeig de l'Exposició, on s'hi arriba l'any 1948. El segell d'aprovació del 'Gobierno Civil' de Barcelona correspon a la data del 24 de desembre de 1949, moment en que REALMENT s'ha confegit aquest estatut.

(4) L'evident discriminació per sexe de la creació d'una 'Sección Femenina', pressuposant que els usuaris habituals han de ser els homes, no és un cas privatiu del C.N. Montjuïc. La major part de les entitats esportives - i socials - seguien aquest model. Algun club molt representatiu de la natació catalana no va derogar aquesta evident discriminació fins a ben entrada la dècada dels anys vuitanta del segle XX.

(C. de S.). Presidents (II). Joan Boronat Carner, 'Janot'... pilot d'hores difícils

El context...

Tot i que el primer president del Club Natació Montjuïc - llavors de Educación y Descanso - és en José Muñoz, Jefe de Deportes de dita organització, sabem que 'de facto' qui en va exercir el càrrec fou en Vicenç Esquiroz Soliva, de qui ja hem vist la seva semblança com a primer president de l'entitat.

El cas és que l'Esquiroz assumia també les funcions d'entrenador i ensenyant de natació dels primers cursets de l'entitat, càrrecs que havia de fer compatible amb la seva tasca professional com a empleat de l'empresa Riegos y Fuerza del Ebro - la mítica Canadenca - i la dedicació periodística a 'El Mundo Deportivo', 'El Correo Catalán', 'La Hora XXV' i altres mitjans de comunicació.

Es fa evident que en Vicenç necessita d'un relleu en alguna de les seves funcions al sí del Montjuïc. La solució escollida és la de traspassar la presidència del club a en Joan Boronat Carner 'Janot' (1919-1993), el qual se'n fa càrrec primer de manera accidental, fins a ser confirmat en el seu nomenament per la Federació Catalana de Natació (FCN).

El club transitava el que s'ha descrit com 'els anys heroics', quan el 1946 just dos anys desprès de la seva fundació, veient que l'adscripció política a la Obra Síndical de Educación y Descanso (EyD) no aporta cap de les millores logístiques i materials promeses cal trobar la manera de refundar l'entitat sobre noves bases, encara que això representi sortir de sota del paraigües de l'organització franquista.

A aquesta tasca és a la que és va encomanar en 'Janot' Boronat, soci fundador i un dels més entusiastes col·laboradors del club. Esportista en actiu en natació i waterpolo, però especialment en el rugbi que és el seu esport de referència. Com que fins a l'any 1947 el Montjuïc no disposa de secció de la pilota oval, els seus devots - que n'hi ha un grapat - és refugien en l'equip de rugbi del Real Club Deportivo Español; i allà és on trobem jugant a en Boronat, junt amb els Puigdevall, Tauler i algun altre més dels fundadors i primers socis del club... 

Equip del 'C.N. Montjuich de Educación y Descanso' que a l'octubre de 
1944 participa a Madrid en un campionats de l'organització síndical. 
Nederman, Domenech, Ruiz, Boronat, Guacsh, Florensa, Moreno i 
Puigdevall; mig ajupit, A. Devesa; asseguts Moreso, 
Murgadas, Bru, G. Carmany i Piqueras.
Font: Arxiu JCE, fons família Puigdevall. Ft. E. Alvaro

De les hores difícils a una certa normalitat...

La segona presidència del Club Natació Montjuïc abasta un  període de poc més de deu anys, entre 1946 i 1956. 

El vessant social i logístic

A l'arribada del nou president la jove entitat és en veritable perill d'afrontar la seva desaparició, a causa dels incompliments dels ajuts materials i estructurals que s'havia compromès d'afrontar EyD; de manera que a l'estiu de 1946 es planteja una separació definitiva de l'esmentada obra sindical, que finalment s'assoleix en termes amistosos.

Retall de la informació publicada a 'El Mundo Deportivo' del 11 d'agost de 1946,
 amb la noticia de la separació definitiva entre el C.N. Montjuïc i 'EyD'.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A la noticia que reproduïm el president accidental, 'Janot' Boronat, afirma que:

"Ha terminado pues el pleito planteado con respecto a la actuación futura de nuestra entidad. La labor no es ciertamente fácil, aunque son mayoria los socios que están junto a la entidad en estos momentos difíciles..."

La nova junta treballa per refer l'ambient i la cohesió social i un dels elements emprats és la publicació del butlletí del club, quin primer número veu la llum el mes de novembre de 1946, amb el titular a la seva portada de "Adelante con el C. N. Montjuich !".

Al mateix temps, s'intensifica la recerca de local social i d'una piscina coberta per a poder seguir la preparació a l'hivern. De manera provisional, fins a poder tenir la pròpia instal·lació, la necessitat de piscina coberta queda resolta llogant per uns horaris determinats la de Baños Populares de Barcelona, ubicada a la Ronda de Sant Pau n. 40. Malgrat les seves reduïdes dimensions presta un servei inestimable en la millora esportiva del club... però la provisionalitat de la mesura s'ha d'allargar per quasi vint anys.

En entrevista publicada a El Mundo Deportivo del 23 de novembre de 1946 el president del club ho explica així:

"... 'Baños Populares de Barcelona S.A.', con su altruismo deportivo suficientemente probado, ha concedido para nuestro club unos espacios en la piscina establecida en la Ronda de San Pablo... que el C.N. Montjuich usufructuará deportivamente... en condiciones parecidas a las que posee el C.N. Cataluña en el establecimiento de la citada razón comercial en la Travesera."

Altrament ja a l'any 1948 s'inicien les gestions prop de l'ajuntament de Barcelona per tal d'aconseguir la cessió d'un espai on encabir-hi la piscina coberta del Club Natació Montjuïc. En aquestes gestions es compta amb la col·laboració activa del que va ser el primer regidor d'esports de tota Espanya i President d'Honor del club, en Epifani de Fortuny i Salazar. Les gestions s'orienten cap a un model similar al seguit per el Barcelona en la construcció de la seva piscina de l'Escollera, consistent en l'obtenció d'una cessió a llarg termini de sol públic on construir amb finançament propi l'anhelada instal·lació.

En relació a l'assoliment del local social, primer assistim a una constant successió de bars i altres espais on no s'arrela l'entitat, fins arribar a les acaballes de l'any 1949, quan finalment es troba una sala adient  on el C.N. Montjuïc s'hi ha d'estar per més de trenta-sis anys; és tracta del local conegut com a Chipiron, ubicat al n. 88 del carrer Paral·lel.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 20 de gener de 1950 amb la noticia del nou 
estatge inaugurat per el Club Natació Montjuïc al carrer de Paral·lel.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Per tal d'aconseguir llogar el Chipiron i obtenir els permisos necessaris per a celebrar-hi activitats culturals i recreatives - teatre, festivals, ball, gimnàs - el club va haver de passar un procés de normalització davant del Cobierno Civil de Barcelona que va suposar la definitiva legalització de l'entitat en els termes exigits per la Ley de Asociaciones del 30 de juny de 1887 - vigent aquells anys -, que en el moment de la seva inscripció davant de la FCN el 1944 no s'havia fet.

Així, amb data d'entrada del govern civil del 24 de desembre de 1949 trobem els primers estatuts del club que van ser redactats i aprovats per la FCN, suposadament amb data del dia 1 de desembre de 1946, com és pot comprovar amb la imatge de la darrera pàgina que mostrem:

Darrera pàgina dels primers estatuts del C.N. Montjuïc, entrats al 
govern civil de Barcelona amb data de 24 de desembre de 1949.
Font: Arxiu PME del GCBCN

El cas és, no obstant, que tant els estatuts com l'acta de constitució que els acompanya van ser redactats a correcuita el mateix desembre de 1949, per tal de complir les condicions imposades per la llei d'associacions, i que havia de permetre al govern civil  de ser inscrits en el registre corresponent, amb la consegüent obtenció dels permisos necessaris per la obertura del nou local social.

Ho podem afirmar rotundament basant-nos en dues realitats complementàries:

• En primer lloc, la aparença de legalitat de la signatura que se suposa feta a l'any 1946 per el president de la FCN decau en comprovar que la rúbrica hauria de ser la del senyor Lluís Santacana i Faralt, qui en va ser president entre el període 1943-1948. Mentre que qui firma - amb data falsa - és en Manuel Basté i Duran, president de la federació de 1948 a 1950. De manera que en fer-se el document realment el desembre de 1949 s'acudeix a recollir la signatura de qui ostenta el càrrec de president en aquella data, el senyor Basté

• El segon argument incontestable és el testimoni de qui va tenir l'encàrrec de formalitzar l'arrendament del Chipirón, que no és altre que en Diego Devesa Palomera - soci fundador i president del club entre 1968 i 1972 -. En l'entrada d'aquest bloc titulada 'Butlletí. Tardor de 1986, alegries i tristors...' reproduïm un article del mateix Devesa publicat a la revista social sota el títol de 'Requiem por una ilusión' on, entre d'altres coses, explica la visita al cap de negociat del govern civil a qui va correspondre de fer els tràmits per el lloguer del local:

"El Jefe de Negociado soltó un buen rollo y nos recomendó un libro suyo, que naturalmente compamos. Pidió el acta fundacional y los Estatutos para inscribir al club en el registro (de asociaciones), lo que constituia el primer trámite. No teníamos nada. Aprisa y corriendo, redacté el Acta Fundacional para que luego lo fueran firmando los socios fundadores, y luego los Estatutos, para lo cual me ayudé de los del R.C. de Polo y los del C.N. Barcelona, que tenia a mano. Luego todo fueron instancias y pólizas, hasta que conseguimos el permiso de apertura..." (1)

Seguint amb la idea de construir la seva pròpia piscina coberta, la junta presidida per en 'Janot' Boronat, un cop descartada una primera opció al Paral·lel, és decideix per impulsar la ubicació al solar de la Ronda de Sant Pau resultant de l'anorreament l'any 1936 de la presó de dones de la Reina Amàlia. El projecte, definit l'any 1951, demana la cessió del solar annex a la Ronda de Sant Pau i al carrer de Les Flors, ocupat ara per l'Institut Milà i Fontanals. 

A aquest efecte s'incoa davant del servei d'urbanisme i obres públiques de l'ajuntament de Barcelona l'expedient n. 672, on s'inclouen plànols de l'avantprojecte de piscina, així com l'alineació de carrers on es vol encabir, a tocar de la Ronda de Sant Pau.

 

Portada de l'expedient 672 iniciat per el C.N. Montjuïc davant de l'ajuntament 
de Barcelona per aconseguir la  cessió de part del solar de l'antiga presó 
de la Reina Amàlia. Instància del president Joan Boronat 
sol·licitant l'adjudicació dels esmentats terrenys.
Font: Arxiu Històric de Barcelona. AHCB

L'avantprojecte a que és refereix la instància inclosa en l'expedient analitzat és el que va ser redactat, el gener de 1951, per l'arquitecte Joan Pujadas i aprovat per la regidoria d'esports en el seu moment. Com manifesta Joan Boronat en l'exposició de motius del document que reproduïm:

"... con fecha 16 de enero del año en curso la Iltre. Comisión de Deportes de ese Excmo. Ayuntamiento aprobó el anteproyecto de construcción de una piscina para el Club (Natación Montjuich) mencionado, cuyo emplazamiento se fijaba en el solar, propiedad del A yuntamiento, de la antigua Carcel de Mujeres en su lado derecho entrando."

mentre que en la part del suplicatori de la instància sol·licita:

"Que previos los trámites reglamentarios esa Corporación, que V.E. tan dignamente preside, apruebe los lindes del solar donde deberá construirse la piscina de acuerdo con el anteproyecto aprobado y la iniciación del expediente de cesión, en la forma legal pertinente, de este solar al Club Natación Montjuich, en la forma que estime oportuna esa Corporación,"

Vista exterior, tocant a la Ronda de Sant Pau, de l'avantprojecte de piscina coberta del 
C.N. Montjuïc aprovat per la Comissió d'Esports municipal del 16 de gener de 1951.
Font: Arxiu JCE

S'enceta així un camí que, malgrat semblar planer, ha de durar encara quinze anys més fins a veure la inauguració efectiva de la piscina de la Reina Amàlia, tot i que no pas emplaçada al solar previst, ni construïda per el mateix Montjuïc, sinó en un espai proper de la mateixa plaça i construïda directament per l'ajuntament de Barcelona... paciència...

En l'aspecte social, la junta presidida per en Joan Boronat pateix un vot de censura en la que va ser la segona Assemblea General de l'entitat, celebrada al Chipirón el 29 de novembre de 1952. Al sí del club hi ha mala maror provocada per dos fets esportius significatius:

• D'una banda l'acceptació per la junta de la dimissió presentada per en Josep Clemente com a entrenador del primer equip de natació i waterpolo, sobre el qual recauen algunes queixes d'esportistes de l'entitat

• El segon i més determinant és la decissió de la junta directiva d'incloure al nedador i waterpolista Ricard Llordachs - exsoci del Montjuïc - a l'equip que s'ha desplaçat al sud de França en la primera sortida internacional del club, essent així que en Llordachs des de finals de la temporada anterior ha fitxat i juga per el C.N. Barcelona

El vot de censura és votat favorablement per 28 vots, amb 24 de contraris i 18 abstencions, provocant la dimissió del president i de tota la resta de la junta directiva. La crisi es resol amb la convocatòria de nova elecció de president, a la qual l'única candidatura presentada és la del mateix Boronat, que resulta confirmat en el càrrec per la FCN amb data del 12 de desembre de 1952. Sobre aquest incident el mateix 'Janot' publica al butlletí del club un article intitulat "Mi actitud", on afirma:

"He pedido orientaciones con miras al porvenir del Club, he procurado, olvidando cosas personales, anular discrepancias y unir voluntades, pero las dificultades subsisten y es por ello que, antes de desistir de mi intento y propósito, prefiero 'jugar la última carta'... en beneficio de nuestro Club....

Me consta, no obstante y por anticipado, que se ha comentado ya con acritud mi actitud y que alguien o algunos esperan el fallo de mis gestiones para poder adoptar la posición tan cómoda de 'ya  os lo decía yo' pero, con todo, tengo el firme propósito de hacer lo que humanamente esté a mi alcance para lograr la cristalización de los deseos de la mayoria, y siempre... en beneficio de nuestro Club..."

Article publicat al butlletí social en el n. 42, de febrer de 1953.
Font: Arxiu JCE

Superat l'entrebanc, la nova junta ha de prosseguir les gestions de tot tipus, accentuant la insistència davant l'administració local de Barcelona per a l'aconseguiment de la necessària piscina coberta.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 14 de novembre de 1954, 
amb declaracions d'en 'Janot' Boronat donant noves sobre 
la construcció de l'anhelada piscina coberta.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A l'entrevista recollida per el diari esportiu, el president Boronat mostra la seva malfiança davant algunes actuacions de l'ajuntament de Barcelona que entorpeixen la sol·licitada solució per a la construcció de la piscina coberta del Montjuïc:

"... pese a la buena voluntad de los Tenientes de Alcalde, en los departamentos municipales se nos creó una obstrucción... poniendo trabas a nuestros proyectos, dando largas al asunto, quizá convencidos que el tiempo era nuestro peor enemigo...
Cuando se solicitaron los terrenos de la Ronda de San Pablo, en el propio Ayuntamiento surgió la oposición declarando que la zona en que queríamos construir la piscina estaba reservada para jardines."

preguntat per el periodista de 'El Mundo Deportivo' perquè no volen construir la piscina en un altre indret, Boronat afirma:

"Porque se nos había prometido aquellos terrenos. Y porque en una labor sobrehumana logramos el dinero suficiente para iniciar las obras. Pero todos estos esfuerzos se estrellaron ante la resistencia burocrática de determinadas oficinas municipales... Nuestra confianza (ahora) está puesta en el ilustre don Carlos Pena Cardenal, deportista que conoce los problemas del deporte 'amateur' y concretamente de la natación..." 

Sense fer cap judici de valor sobre l'impacte d'aquestes declaracions, si que podem constatar que ja han passat sis anys des de l'arrencada de la lluita per a la piscina coberta del Montjuïc, i que encara n'han de passar dotze més fins a la inauguració de la mateixa, el 4 de juny de 1966. (2)

Del vessant esportiu...

Els dirigents del novell club tenen clar que per subsistir en l'ambient de la natació d'aquells anys no n'hi ha prou amb ser una entitat més. Aspiren a sobresortir dins del conjunt de la natació catalana i espanyola.

I com aconseguir-ho quan encara no es disposa de figures esportives amb resultats rellevants ?. L'Esquiroz i el Boronat tenen les seves idees sobre el particular. El primer promociona - i quasi s'inventa - una prova de natació que serveix per a evidenciar el potencial d'una societat de natació: el relleu dels 100 x 100 metres lliures. Calen cent nedadors per a nedar cadascun cent metres. La marca final pot donar lloc a 'records' català, espanyol, ibèric i d'altres àmbits més extensos; però aquesta prova mai ha tingut reconeixement oficial de les respectives federacions. 

Dit i fet, l'estiu de 1949 el Club Natació Montjuïc fa el primer intent coronat per l'èxit, tot establint un 'rècord' català i espanyol, amb un temps de 2 h. 54 m. i 44 s.. El club interessa de la FCN la homologació corresponent, però aquesta no arriba mai.

Titular de 'La Hoja del Lunes' de Barcelona del 3 d'octubre de 
1949, amb l'anunci del primer 'rècord' de la distància 
aconseguit per el C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca ARCA

Foto de grup dels participants en el primer 'record' del club dels 100 x 100 
lliures el diumenge 2 d'octubre de 1949, a la piscina de Montjuïc.
Font: Arxiu CNM. Ft. SI

Imatge de la mateixa prova, però en l'edició de l'any 1961, quan és recupera 
el 'rècord' espanyol i ibèric de la distància. A la foto en Joan Boronat 
controlant la sortida del relleu del veterà Teo Poch. 
Font: Arxiu JCE. Ft. Font Gasol

L'altre mostra de força esportiva la proposa i organitza en Joan Boronat, i consisteix en aprofitar que a la tradicional 'Travessia del Port de Barcelona' hi ha establert un trofeu anomenat Gil i Arnau (3) que se'l adjudica en cada edició l'entitat que arriba a classificar més nedadors en la travessia gran masculina, que és sempre la més concorreguda. 

Des de l'any següent al de la seva constitució el Montjuïc s'ha conjurat per a ser el club que aporta més nedadors a la prova dels 3.800 m. del port de Barcelona, aconseguint-ho sense interrupció entre 1945 i 1962, és a dir al llarg de divuit anys consecutius.

Imatge dels membres del Montjuïc participants a la dinovena edició de la Travessia 
del Port de Barcelona de l'any 1946. Al quadrant esquerra, dempeus, 
s'identifica als Roca, Boronat, Puigdevall (S) i Tauler.
Font: Arxiu JCE, fons família Tauler. Ft. SI

Trofeu Gil i Arnau de la Travessia del Port de Barcelona 1944-1963 (*)

(*) Any, nombre de classificats i club guanyador

Font: Elaboració pròpia a partir del 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona' (4)

Del quadre resum del Trofeu Gil i Arnau exposat se'n desprenen algunes consideracions:

• Els anys amb més participació de nedadors del Montjuïc - en vermell - superen els setanta nedadors classificats

• Els d'una participació menor, al marge de l'arrencada dels anys 1945 i 1946, són els darrers - en blau - i especialment els dos últims de 1961 i 1962

• En general la participació de nedadors del C.N. Montjuïc ha estat quasi sempre per sobre dels cinquanta inscrits 

Tant el descens de participació dels darrers anys, com el fet de que a partir de 1963 aquest trofeu deixi de tenir especial significació per al Montjuïc, es deu al fet que al 1961 l'equip femení i al 1962 el masculí del club aconsegueixen desbancar, per primer cop a la història de la competició, al degà Club Natació Barcelona del títol de campió del Campionat General de Catalunya de natació, de manera que s'assoleix plenament la notorietat desitjada per la via dels resultats esportius.

En la presidència d'en Joan Boronat  l'activitat esportiva de la natació i el waterpolo del club va guanyant protagonisme. Així, per exemple, el Montjuïc, amb organització conjunta amb el C.N. Catalunya, és la primera entitat a presentar a Barcelona el que llavors és coneix com a 'ballet aquàtic' i la premsa bateja amb el nom de Escuela de Sirenas, aprofitant l'estrena a Catalunya i Espanya de la pel·lícula homònima. 

El primer ballet a fer les seves exhibicions al país és el de l'equip del Stade de Reims, l'any 1949, amb un èxit de públic que omple la piscina de Montjuïc en les diferents demostracions que és fan. Els anys següents desfilen altres equips, com ara el de Les Mouettes de Paris al 1951.

El president Joan Boronat acull el ballet aquàtic de 'Les Mouettes' de Paris a la piscina 
de Montjuïc, sota l'atenta vigilància d'en Josep Ramos, darrera i al fons de la foto.
Font: Arxiu CNM. Ft. SI

En altres entrades del bloc que són a la vostra disposició hem remarcat les actuacions esportives del club en les seves diferents facetes de natació, waterpolo, rugbi i atletisme. Aquí volem destacar, no obstant, de manera especial l'organització anual del Trofeu Barcelona, que organitza a la piscina de Montjuïc el Club Natació homònim, coincidint amb la festivitat del Pilar del 12 d'octubre i que serveix per tancar oficialment la temporada de la natació catalana.

El president Boronat fa lliurament d'una copa del Trofeu Barcelona 
al nedador Albert Medina l'any 1953, a la piscina de Montjuïc.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

També durant la presidència d'en 'Janot' Boronat té lloc la primera sortida internacional del Club Natació Montjuïc, que és produeix l'estiu de 1952. És una gira més o menys accidentada per el sud de França, on l'equip masculí del club s'enfronta en natació i waterpolo a diferents conjunts de la regió, entre els quals hi ha el del Girondins de Bordeaux - en aquella època filial del club de futbol local - amb els quals és va establir una relació estreta, amb freqüents anades i vingudes entre Barcelona i Bordeus.

L'equip del Montjuïc l'estiu de 1952 en la seva primera sortida a l'estranger. 
La foto és a Bordeus, i a la gatzoneta trobem al president Boronat.
Font: Arxiu JCE, fons Josep Brascó. Ft. SI

La foto reproduïda correspon a la visita a la ciutat de Bordeus per a competir amb l'equip dels Girondins, i és presa a les afores del antic estadi de futbol Des Chartrons, al barri del mateix nom de la ciutat. El conjunt blanc-i-verd el formen A. Llordachs, Culla, E. Ruiz, A. Medina, Font-Prats, R. Llordachs, Orero, Roselló, Cercós i Brascó. Precisament la inclusió d'en Ricard Llordachs a l'expedició del Montjuïc, quan ja havia fitxat i jugat pel C.N. Barcelona, va motivar la moció de censura que va rebre en Joan Boronat el novembre de 1952.

La faceta que és més recordada d'en Joan Boronat Carner en el seu pas pel C.N. Montjuïc és, sense cap dubte, la de director i ensenyant dels cursets de natació que es feien a la piscina 'vella' de Montjuïc. Iniciats des del mateix moment de la seva fundació el 1944 per l'Esquiroz, a partir de 1948 van adquirir rang oficial, amb el suport de l'ajuntament de Barcelona.

La feina professional d'en 'Boro' com a responsable d'una secció del Banco Central li permetia disposar de les tardes lliures, a més de facilitar-li que arribés a la piscina a l'hora dels cursets, a les quatre de la tarda. Arribava apressat, amb el dinar encara al pap, i sempre més proveït del seu llegendari cigar 'puro' penjat a la boca.

Els 'amos' dels cursets i de la piscina, respectivament. 'Janot' Boronat, director 
dels cursets, i Josep Ramos, encarregat de la piscina 'vella' de Montjuïc.
Font: Arxiu JCE. Ft. Font Prats

Els anomenats Cursillo Municipal de Natación Escolar y Utilitaria van ser al llarg de quasi trenta anys la pedrera del Club Natació Montjuïc, ultra representar una tasca de prestigi ciutadà i social de la màxima importància. En Boronat prengué el relleu de l'Esquiroz com a director dels cursets des de la IV edició de l'any 1951 i s'hi mantingué  incansable fins que des de l'any 1968, en la XXVII edició el substituí en Francesc Morón.

De la repercussió ciutadana dels cursets de natació d'estiu del C.N. Montjuïc, més enllà dels propis barris d'influència de l'entitat, en són mostra la nombrosa quantitat de reportatges i articles que els hi han estat dedicats en els diferents mitjans de comunicació de l'època. 

Com a mostra d'aquests escrits reproduïm l'article que el reconegut periodista Avel·lí Artís Tomàs, 'Sempronio', va publicar al setmanari 'Destino' amb data del 9 de setembre de 1962:

Article del n. 1302 del setmanari 'Destino', on 'Sempronio' dona compte de la 
transformació de la piscina de Montjuïc en la Costa Brava barcelonina.
Font: Hemeroteca ARCA

A la seva secció de 'La semana en libertad' el periodista fa un símil entre les grades de la piscina de Montjuïc d'un dia de curset i la Costa Brava gironina:

"Así, el verano de la Piscina Municipal presenta un par de vertientes distintas y definidas: una la inferior, se desarrolla en la piscina propiamente dicha, bulliciosa, chapotante, cruzada por las órdenes de los monitores y por el silbato de los profesores. El otro cuadro se desarrola gradas arriba, especialmente en la parte donde da la sombra. Centenares de mujeres, con las agujas en la mano o leyendo o charlando, matan la tarde...

Tres meses dura el curso. El funicular de Montjuich, por la tarde, va lleno de futuros campeones con la bolsa de baño en la mano, acompañados de las autoras de sus días con la bolsa de labores."

Sobre aquesta icònica activitat el propi Boronat en va fer diferents manifestacions durant els anys en que en va ser director:

"Nuestro club siempre ha contado con una masa de practicantes. De ahí que desde el primer momento se nos planteara el problema de crear una sección infantil. Lo solicitamos a la Federación Catalana de Natación y, aunque parezca incongruente, se negó siempre a que organizáramos cursillos en Montjuich... En 1948, casi al iniciar sus actividades la primera 'Comisión Municipal de Educación Física y Deportes' del Ayuntamiento de Barcelona, que presidia el señor don Efipanio de Fortuny y de Salazar,... ordenó que estos cusillos se llevaran a cabo bajo la organización conjunta del Ayuntamiento y nuestro club..." (Declaracions a 'El Mundo Deportivo' del dia 3 de juliol de 1961)

"(El actual cursillo es) Un éxito. Hemos superado la inscripción del pasado año... casi hemos alcanzado las 3.000 inscripciones... (estamos) satisfechos de que nuestra labor haya sido imitada. Y sobre todo de que como barceloneses, como simples ciudadanos, esa labor haya arraigado y se logre que en el futuro todos los niños de nuestra querida ciudad sepan nadar. Los hombres del Club Natación Montjuich no  hemos escrito un libro ni plantado un árbol, pero creemos que hemos hecho mucho más por la ciudad de Barcelona." (Declaracions a 'El Mundo Deportivo' del dia 9 de setembre de 1962)

En Boronat escriu sobre els cursets en el butlletí n. 182 del mes de novembre de 1964, 
número especial dedicat al XXè Aniversari de la fundació del C.N. Montjuïc. (5)
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

En aquest text del butlletí que reproduïm en Boronat afirma:

"L'ensenyament de la natació, dins la nostra Entitat, ha estat sempre una qüestió vital, puix que en tot moment els nostres directius han cregut que un Club de Natació tenia, com a principi, la missió de l'ensenyança i el millorament de la joventut... És molt d'agrair la col·laboració desinteressada de tots els nostres consocis que, en un aspecte completament 'amateur', han intervingut com a monitors... amb veritable vocació i dins de les seves possibilitats.

La nostra satisfacció és de que els 'Cursets' no han estat un mitjà per a fer campions, sinó la d'assolir un fi, un propòsit: o sia, ensenyar a nedar a la més gran quantitat possible d'infants. I mai s'han tancat les portes als qui precisaven de la natació per a un millorament físic o una recuperació corporal, pesi a tot el que això representava. Hi ha molta joventut agraïda al Club de Natació Montjuïc, i això ens anima a prosseguir la nostra lluita."

Corol·lari

Des de ben aviat en Joan Boronat Carner, 'Janot', va començar a ser objecte de diversos reconeixements i premis de les diferents federacions i entitats vinculades a la natació i al rugbi, que li agraïen la seva dedicació i entrega a ambdós esports.

Entre d'altres, l'any 1968 va rebre la Medalla al Mérito Deportivo de la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes. 

Titular de la noticia de 'El Noticiero Universal' del dia 16 de juliol 
de 1968 amb l'atorgament de la distinció de la DNEFyD.
Font: Hemeroteca ARCA

Possiblement el reconeixement que més el va emocionar va ser el de l'homenatge que el Club Natació Montjuïc, juntament amb les federacions catalanes de natació i rugbi, li van tributar els dies 17 i 19 de setembre de 1971. El divendres 17 l'acte es va desenvolupar a la piscina 'vella' de Montjuïc on va rebre el reconeixement del món de la natació, amb la participació a l'acte de Joan Manuel Serrat, alumne del Boronat en els cursets de l'estiu de 1955.

Joan Manuel Serrat, amb el xandall del Montjuïc, signant 
autògrafs en l'acte d'homenatge a en Joan Boronat Carner.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

El diumenge 19 de setembre l'homenatge es traslladà al camp de rugbi de La Foixarda, on van tenir lloc tres diferents partits de rugbi, entre els quals un de veterans del Montjuïc contra una selecció de veterans d'altres equips catalans. En aquest darrer acte en 'Janot' va rebre la Medalla del Mèrit Esportiu de la Federación Española de Rugby.

La seva dilatada aportació al món de l'esport i a la vida associativa de la ciutat de Barcelona li va reportar un grapat d'amistats sinceres, que reconeixien en el 'Boro' l'afabilitat en el tracte i el seu tarannà bonhomiós. Home d'una vitalitat contagiosa, a més de lliurar-se al compliment de les seves obligacions professionals i de les seves dedicacions voluntàries, ha estat dotat d'un sentit epicuri de la vida que l'ha menat a gaudir intensament de la seva trajectòria vital. 

Un dels fets que més van sorprendre als seus amics va ser el llarg nuviatge establert amb el seu amor de tota la vida, la Nativitat Vigorra, amb qui finalment va passar per la vicaría un dia de maig de l'any 1961 - a l'edat de quaranta-un anys -, posant punt i final a més de dinou anys de festeig. Un breu de 'El Noticiero Universal' del 24 de maig en dona fe, sense poder-se resistir al to festiu i faceciós del protagonista...

Retall de 'El Noticiero Universal' del 24 de maig de 1961 on 
és recull la noticia del casament del Joan i la Nativitat.
Font: Hemeroteca ARCA

Sempre estretament vinculat al club de la seva vida, va mantenir un permanent lligam amb les amistats de la primera hora del club i va ser tota hora disposat a col·laborar en allò que els diferents directius de l'entitat li van anar demanant en cada moment.  La seva entrega apassionada al Club Natació Montjuïc bé ha de merèixer aquesta semblança.

'Trofeu Barcelona' de 1955 amb quatre dels set presidents del Montjuïc d'entre els anys 
1944 i 2000. Boronat, Limiñana, Devesa i Esquiroz, amb el micròfon. 
En primer terme el president de la FCN, en Francesc Draper.
Font: Arxiui del CNM. Ft. SI

Memòries del Montjuïc

(1) Amb les darreres novetats conegudes en relació al procés de creació i legalització del C.N. Montjuïc cal actualitzar les dades aportades en el seu moment en aquest bloc, cosa que ens comprometem a fer en un futur proper.

(2) Malgrat l'afirmació feta de tenir assegurat el finançament per a la construcció de la piscina del club amb mitjans propis, la realitat era prou diferent. Si bé s'havien fet diferents col·lectes, incloses algunes ens els estadis de futbol del Barcelona i de l'Espanyol, el finançament penjava d'un fil. És tenia, però, un principi d'acord amb la Caixa de Pensions i d'Estalvi per tal d'obtenir un crèdit per una quantitat que rondava el milió de pessetes, a més de tenir el compromís d'empresaris i comerciants del Poble-sec de recolzar en el seu moment el finançament de la instal·lació en cas de ser necessari.

(3) L'Enric Gil i en Santiago M. Arnau són dos nedadors del Club Natació Athlètic que l'any 1915 volen comprovar si la travessia del port de Barcelona és factible. Dit i fet, el 25 de juliol es llancen a l'aigua des del dic de l'Est per a cobrir un total de 3.380 metres fins a la Dàrsena del Comerç. Tots dos nedadors cobreixen la distància satisfactòriament, emprant una mica més de 1 hora i 40 minuts. Han demostrat la viabilitat del que a partir de l'any 1926 serà la prova reina de les travessies a Catalunya: la 'Travessia del Port de Barcelona'. En commemoració d'aquesta fita pionera s'estableix el 'Trofeu Gil i Arnau', per al club que classifiqui més nedadors a la prova, independentment del lloc d'arribada.

(4) Per a qualsevol assumpte relacionat amb la Travessia del Port de Barcelona és d'obligada consulta el 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona' confegit per en Juan Antonio Sierra i en Manel Domenech. Va ser editat per el Club Natació Atlètic-Barceloneta l'any 2007.

(5) En Joan Boronat Carner és un català de soca-rel, amant de la llengua i de les tradicions del país. Aquest escrit seu, redactat i publicat en català, és el primer text que empra la llengua pròpia en un butlletí que neix en ple franquisme i que no és fins a les acaballes del règim dictatorial que comença a ser habitual la publicació en català del mateix. En 'Janot' s'avença uns quants anys en publicar al 1964 aquest primer text en la llengua catalana.