Sprints. D'aigües tèrboles i de barques de xoc...

De les aigües tèrboles...

Pàgina del setmanari 'Destino' del 13 de desembre de 1947, on s'ajunten
la denuncia de les aigües poc clares de la piscina de Montjuïc 
amb les 'canoas eléctricas' de les atraccions Caspolino.
Font: Hemeroteca ARCA

Tot cercant informació referida a la Piscina Municipal de Montjuïc (1929-1990) ens hem topat amb aquesta pàgina de 'Destino' de l'any 1947, on junt amb la denuncia de la manca de depuració a la instal·lació - que tractarem en parlar d'aquest equipament en una propera entrada - apareix la noticia dels 'Navegantes en tierra', referida a una curiosa oferta amb que contaven les atraccions 'CASPOLINO' (1942-1973) situades al carrer Abat Safont, entre els teatres Espanyol i Arnau i lindan amb l'escola Collaso i Gil, per un cantó, i amb el Paral·lel, per l'altra. Aquestes eren les germanes petites de les existents amb el mateix nom a la plaça de Gal·la Placidia de Gràcia, que nascudes l'any 1941 van conseguir sobreviure fins al 2005, en que van desaparèixer per a donar pas a l'actual edifici seu del 'Col·legi d'Economistes de Catalunya'; signes dels temps...

El local del carrer Safont, havia estat ocupat fins a la guerra per un café-cabaret anomenat 'El Tropezón', on els clients podien ballar amb les 'taxi-girls' del local, com era molt habitual en aquells anys (*).

Imatge de la revetlla de Sant Joan l'any 1930 davant del ball 'El Tropezón'
Font: Blog de José March. Ft. Branguli

I de les 'canoas eléctricas' o barques de xoc...

Les atraccions Caspolino del Paral·lel es trobaven situades quasi bé davant de les del Apolo (1935-1990), molt mes grans i conegudes per els barcelonins en general. Les millors atraccions d'aquest darrer eren Les Coves del Drac i la 'Autogruta', uns cotxes amb què es recorrien una mena de coves amb representacions de diverses ciutats del món.  Algunes generacions de nedadores i nedadors del Club Natació Montjuïc s'hi havien entretingut - i alguna cosa mes - tot baixant de nedar a la piscina de Montjuïc.

Imatge de la 'Autogruta', ja en estat d'abandonament, poc 
abansde la demolició de les instal·lacions.
Font: Web barcelonasecreta.com. Ft. SI

De la pàgina de 'Destino' ens interessa mes la part on ens informa de l'existència de les 'Canoas eléctricas' a les atraccions Caspolino.

Retall del setmanari 'Destino' del 13 de desembre de 1947, on s'informa
 de les 'canoas eléctricas' de les atraccions Caspolino del Paral·lel.
Font: Hemeroteca ARCA

Que en tinguem coneixement la imatge que reprodueix el setmanari és una de les poques mostres gràfiques d'aquesta tan peculiar i, tal vegada, única atracció. No ens consta que hagués estat imitada per cap altre parc, fira o establiment similar d'aquells anys. Inaugurada com la resta de l'oferta l'any 1942, cadascuna de les canoas o barques és movien gràcies a la seva connexió mitjançant un trole a la corrent eléctrica que recorria el filat que servia de sostre a l'atracció. Era, ni mes ni menys, que el mateix sistema que seguien els mes habituals autos de xoc. Com aquests les barquetes anaven proveïdes d'un volant per a poder dirigir l'embarcació, a la vegada que un pneumàtic protegia el seu perímetre per a evitar els risc de topades violentes amb les altres canoes.

Curiosament sembla que la prevenció dels potencials usuaris a fer-les servir no venia tant de la molt perillosa combinació d'un sostre electrificat amb una piscina plena d'aigua, sinó del fet que consideraven poc estable l'embarcació i tenien por de caure a l'aigua, amb el galdós resultat que es podría esperar.

Al bloc 'Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons' (**) una de les persones que havien conegut l'atracció, en Toni Clapès, la descriu així:

"Aquesta pista no havia estat d'autos de xoc, com algú es pensa, sinó de barques de xoc... Era una piscina. Les barques de dos passatgers, amb el seu trole al darrere igual que un auto de xoc, prenien el corrent del sostre. La proa era com si fos un canot antic que es guiava amb un volant. Tot al voltant de la barca era un neumàtic i els cops no eren mai tant violents. No podies baixar al mig de la pista (era d'aigua !); sempre havies d'arrambar-te a una banda i un empleat agafava una corda de la barqueta mentre baixaves"

Fos per alguna recomanació dels organismes supervisors d'aquest tipus d'equipaments o per consciència pròpia de la perillositat inherent al 'artefacte', aquestes barques de xoc desaparegueren del Caspolino de Paral·lel a finals dels anys cinquantes o a primers dels seixantes. L'espai, però, va ser aprofitat per a encabir-hi diferents futbolins i algun altre joc. 

Un altre aprofitament que va durar fins a la desaparició de les atraccions l'any 1973, fou el d'un tipus de barques diferents, que en podríem dir 'de secà'. Venien de les Caspolino de Gal·la Placidia i constava d'embarcacions de dos tipus:

• Les petites, vàlides per a una o dues persones

• La gran, una de sola, on s'hi podien encabir un gran nombre d'usuaris

En ambdós casos la gràcia consistia en que servien com a gronxadors, provocant els corresponent esglais quan l'alçada sobrepassava determinades cotes. Les individuals funcionaven amb l'impuls dels clients, previ l'impuls inicial d'algun empleat. La gran funcionava mecànicament, de manera que no demanava cap intervenció del públic assistent per a fer-la funcionar.

Atraccions itinerants emplaçades el 1935 a la Barceloneta. A la dreta de la imatge
es poden observar unes barques individuals similars a les del Paral·lel.
Font: Arxiu Municipal del districte de Ciutat Vella (AMDCV). Ft. SI

Referent a les situades al Caspolino del Paral·lel, na Mercè Leontopodio, una usuària habitual, rememorava al bloc de 'Bereshit...' el seu funcionament:

"L'encarregat primer donava una empenta a la barca i es tractava d'anar dempeus agafat a les barres laterals i fer impuls fins arribar a una lona que hi havia al sostre... Hi havia un temps limitat per gaudir-ne, fins que l'encarregat et deia que havies de parar... sempre em renyava perquè jo, com cria que era, volia seguir gronxant-me.

Al costat hi havia una altre barca, però aquesta era mes gran i tenia capacitat per a mes persones i no calia fer cap esforç físic perquè pugés; el mecanisme el gestionava l'encarregat... Jo també hi havia pujat, però era avorrit..."

De ben segur que els adolescents o nens que erem els anys seixanta recordem amb mes precisió les barques 'de secà' o els futbolins que les barques de xoc; en qualsevol cas també hi havíem passat unes bones estones...

Imatge de les atraccions Caspolino presa des del Paral·lel, amb 
els teatres Espanyol i Arnau i l'escola Collaso i Gil al fons
Font: Web barcelofilia.blogspot.com. Ft. F. Català-Roca

Memòries del Montjuïc

(*) Les taxi-girls varen ser un fenomen habitual a la Barcelona 'canalla' dels anys 30's. Es tracta de dones que llogaven els seus balls a aquelles persones que, prèviament, havien adquirit els tiquets corresponents. L'orquestra tocava una cançó que durava de dos a tres minuts i els posseïdors del tiquet s'acostaven a les noies per a treure a ballar a la que creien mes convenient. Li lliuraven un tiquet i podien ballar amb ella la propera cançó. En acabar les noies lliuraven els tiquets a l'amo del negoci i rebien una part de l'ingressat per els clients, sovint el 50% de cada taló. L'esclat de la guerra i la caiguda de la República suposen la fi d'aquest tipus de negocis. 'El Tropezon' era un dels mes populars d'aquests locals, a mes de ser un dels mes econòmics: un ball valia 20 cèntims. Us deixem una pàgina de la revista 'Papitu' de l'any 1933, on podeu veure l'anunci de 'El Tropezón', entre d'altres ofertes similars.

(**) 'Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons' és un dels blocs que gestiona Enric H. March (Barcelona, 1959). L'Enrich és un historiador i blocaire català amplament reconegut per la seva dedicació a la memòria dels llocs, els fets i les persones de la ciutat de Barcelona. Us deixem un enllaç a la pàgina que us adreçarà als seus diferents blocs: https://enarchenhologos.blogspot.com/