Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.

De la piscina Folch i Torres, 1966 - 2002... la 'casa gran' del Montjuïc

23 de març 2022

18/36...

No, no !... no són mides de sastre, ni anatòmiques, ni de fuster; ni tant sols els números d'un sudoku. Són els anys que marquen la gestació i el naixement de la piscina municipal de la Reina Amàlia, els divuit que van del 1948 fins al 1966; i el seu usdefruit per el Club Natació Montjuïc, trenta-sis anys des del 1966 fins al 2002. De manera que, per aquelles casualitats, els anys de gaudi de la piscina van durar el doble de temps del que va costar la lluita per aconseguir-la.

1948, quan tot comença

El 1946 en Joan Boronat Carner ha substituït a en Vicenç Esquiroz Soliva en el càrrec de president, on aquest darrer ha cobert els primers dos anys de vida del club. En aquest 1948 succeeixen dos fets que impulsen la primerenca voluntat del Club Natació Montjuïc per a llançar-se a la consecució de la seva pròpia piscina coberta. D'una banda a l'ajuntament de Barcelona s'estableix la primera 'Ponència d'Esports' de tota Espanya, deguda a l'impuls d'en Epifani de Fortuny Salazar - baró d'Esponellà -, que en el seu dietari personal del 20 d'abril de 1948 ho descriu d'aquesta manera:

" No quiero consignar hoy mas nota que el triunfo completo de mi proposición a la Permanente (del Ayuntamiento) creando la nueva Ponencia de Beneficiencia y Deportes... Me cabe el orgullo de haber sido el primero en España en implantar una modalidad que será imitada desde luego y que creo que en su dia podrá contribuir a la creación del Ministerio de Deportes, como existe en otras grandes naciones." (*)

D'altre banda, la nounada ponència d'Esports de l'ajuntament de Barcelona faculta al club blanc-i-verd per a la celebració a la piscina de Montjuïc dels cursets infantils amb caire de municipals. Són els que a partir de l'any 1951 prendran el nom mes formal de 'Cursets Municipals de Natació Escolar'. El dia 12 d'octubre, en el marc del Trofeu Barcelona que organitza l'entitat, es lliura a en Epifani de Fortuny el títol de President d'Honor del Club Natació Montjuïc. Tot i que el títol es merament representatiu i honorífic, l'acció del baró d'Esponellà serà molt important en el desenvolupament de la tasca del club per assolir la seva piscina coberta.

Primers anys de lluita per la piscina pròpia

Si bé inicialment s'ha pensat en fer les gestions necessàries per a aconseguir de l'ajuntament la cessió del solar del Paral·lel n. 50, on anys mes tard s'edificarà el cinema 'Regio Palace', aquesta primera opció queda de seguida descartada. Poc temps desprès de creada la ponència d'Esports té lloc una reunió amb l'alcalde de Barcelona en Josep Maria Albert Despujol, baró de Terrades, promoguda per el mateix Epifani de Fortuny i amb l'assistència dels directius del club Joan Boronat, Enric Gomis i Joan Aymamí. En aquesta reunió es va obtenir la promesa del baró de Terrades de recolzar les demandes que presentava el Club Natació Montjuïc en ordre a la cessió per l'ajuntament d'una part del solar on havia estat l'antiga presó de Barcelona, a la plaça de la Reina Amàlia. 

La presó de dones de la Reina Amàlia a l'any 1930. 
Font: Arxiu Nacional de Catalunya. Ft. Brangulí

Després d'aquestes primeres gestions l'any 1949 s'endega la Comissió Pro Piscina, que inicialment quedarà formada per:

  • Enric Gomis Tizón, metge i col·laborador del club. S'encarregà des de 1951 de protocol·litzar i efectuar les revisions mèdiques dels cursets de natació escolar
  • Joan Boronat Carner, fundador i president (1946-1956)
  • Joan Aymamí Serra, soci i representant dels comerciants del Poble Sec
  • Vicenç Esquiroz Soliva, soci n. 1, fundador i president (1944-1946 i 1956-1964)

Aquesta comissió és planteja dos objectius principals:

  • La cessió per l'Ajuntament de Barcelona i per un període perllongat de temps d'una part del solar resultant de l'enderroc l'any 1936 de l'antiga presó de Barcelona, situada al carrer de la Reina Amàlia, que des de 1904 era únicament presó de dones
  • L'aconsseguiment dels mitjans propis necessaris per al finançament de la construcció de l'equipament esportiu que es considera necessari, dotat de piscina i gimnàs coberts

Cal tenir en compte que les primeres intencions del C.N. Montjuïc no són les de tenir la gestió d'una piscina de propietat municipal, sinó obtenir la cessió d'un terreny municipal on construir per els propis mitjans la seva instal·lació esportiva, seguint el model emprat l'any 1921 per el C.N. Barcelona que amb els seus mitjans va construir la piscina de l'Escullera, comptant amb la cessió dels espais que va obtenir de la 'Junta de Obras del Puerto' de la ciutat.

La maquinària municipal ja s'ha posat en marxa i amb data del 16 de gener de 1951 la ponència d'Esports aprova un primer avantprojecte, d'acord amb els serveis tècnics de la corporació, per a una possible piscina coberta a la plaça de la Reina Amàlia. Els directius del club sol·liciten la cessió d'una part del solar esmentat a l'ajuntament de Barcelona, a través de la seva secció d'Urbanisme i Obres Públiques, amb una instància datada a primers d'agost de 1951.

El conjunt de processos administratius que segueixen es recullen en l'expedient 6.659 de l'ajuntament, del qual n'extractem dos fulls:

Expedient n. 6.659 de l'Aj. de Barcelona, secció d'Urbanisme i Obres Públiques.
Primer full: Instància d'en Joan Boronat, president del C.N. Montjuïc
Segon full: Plànol d'emplaçament de la projectada piscina 
que acompanya a la instància.
Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona

Aquest expedient, però, s'encalla en la burocràcia municipal i no es fins al 7 de febrer de 1958 que es tanca amb un darrer informe poc encoratjador dels serveis tècnics d'urbanisme que conclou que:

"... la finca de referencia queda englobada en el 'Plan parcial de Ordenación del Casco antiguo de Barcelona rectificado'... según el citado Plan parcial, se crea una zona de Parque entre la Ronda de San Pablo, calles Lealtad y de Amalia, modificando la alineación de la zona edificable que quede en la manzana de referencia."...

... de manera que no es fa cap esment a la demanda de la piscina coberta. Hi ha hagut dues raons que si no justifiquen al menys expliquen aquest retard i la manca de concreció de l'informe, una per part de la corporació municipal i l'altre per raons internes del C.N. Montjuïc:

  • Sobre el solar en qüestió hi pesa un indivís entre la Diputació de Barcelona i el mateix ajuntament; com a resultant d'aquesta situació els tràmits per a que passi a ser de plena propietat d'aquest darrer s'allarguen 
  • Pel que fa al Montjuïc desprès dels primers anys de la presidència d'en Joan Boronat Carner plens de bons resultat esportius i d'iniciatives socials encertades, a partir de finals del 1952 el club pateix un seguit d'incidències, amb moció de censura contra el president Boronat inclosa,  que el fan entrar en uns temps d'estancament esportiu - especialment en natació - i d'una certa desinflada dels seus associats

Imatge externa i interna de l'avantprojecte de piscina  fet 
el gener de l'any 1951 per l'arquitecte Joan Pujadas.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Casas

En relació a la necessitat de piscines municipals l'ambient general de la natació catalana tampoc es unànime ni engrescador. Hi concorren dues posicions diferenciades entre aquells que defensen la necessitat de fer piscines municipals a cadascun dels barris de la ciutat, començant per els que disposen d'un club de natació prou arrelat; o els que consideren que cal fer una única piscina coberta pública, gestionada per la Federació Catalana de Natació (FCN), que doni resposta a les necessitats dels clubs 'modestos' que no disposen d'instal·lacions pròpies; val a dir, de tots menys el 'Natació' Barcelona

En la primera posició s'hi troben quasi tots els clubs modestos rellevants de la ciutat de Barcelona, amb els corresponents portantveus mediàtics entre els que sobresurt en Vicenç Esquiroz en el seu vessant de periodista de 'El Mundo Deportivo', el 'Correo Catalán'  (on escriu amb el pseudònim de Clarín), la 'Hoja del Lunes' i altres periòdics.  En la segona s'apleguen algunes individualitats amb càrrec federatiu o en algun club de la ciutat que consideren inviable la construcció general de piscines i defensen, honestament, que cal concentrar-se en fer quelcom semblant al que ha estat la piscina de Montjuïc en els períodes d'estiu. També gaudiran d'altaveus en els mitjans de comunicació, alguns de molt significats.

En aquest debat es especialment il·lustrativa la participació del setmanari 'Destino', que mostra en repetides ocasions la seva reticència a la idea de piscines municipals per als clubs de natació de cada barriada barcelonina. Així en article d'en Carlos Pardo Gil publicat al n. 392 de la revista, desprès de fer una introducció lloant les piscines privades de 'Baños Populares de Barcelona' (BPB) de la travessera de Gràcia i de la Ronda de Sant Pau, es manifesta contrari a la piscina sol·licitada per el C.N. Montjuïc:

"Precisamente estos dias se habla, como más arriba indicamos, del proyecto de una nueva piscina en el antiguo solar de la Cárcel de Mujeres a pocos metros de la ya existente piscina de propiedad particular a la cual mas arriba nos referimos..., salta a la vista que una lógica distribución de piscinas en la ciudad deberia impelirnos a construir la nueva instalación en otras demarcaciones urbanas."

Mes endavant el periodista defensa com a solució desitjable que les dues piscines de BPB esmentades constitueixin una primera baula de 'una extensa cadena de piscinas barcelonesas', per acabar rematant:

"Construyamos piscinas. De acuerdo. Pero sin menospreciar ni olvidar las piscinas que... unos caballeros se anticiparon en construir mientras otros se limitaban a proclamas verbales... Sería un contrasentido que la primera piscina deportiva que ahora se proyecta con la colaboración del municipio surgiera con aires de concurrencia a la ya antigua y popular piscina de la Ronda de San Pablo"...

... referint-se, es clar, a la de BPB. Quasi dos anys mes tard el mateix Carlos Pardo insisteix en aquest tema, si bé ho fa amb un caire mes genèric: 

Retall d'un nou escrit d'en Carlos Pardo a 'Destino' del dia 23 de febrer de 1957 
manifestant la seva disconformitat amb que l'ajuntament de 
Barcelona cedeixi piscines als clubs de natació (**)
Font: Hemeroteca ARCA

A resultes de la polèmica generada per el primer dels articles la Junta Directiva i la Comissió Pro Piscina del C.N. Montjuïc presenten la seva dimissió. Encara que de seguida es va poder normalitzar la situació institucional del club comptant amb el suport del president de la FCN, en Francesc Draper, aquest incident va ser un mes dels que es van produir en aquests primers anys 50's  i que van provocar una certa desmobilització dels associats i dirigents de l'entitat.

La resolució definitiva de l'estancament de les gestions pren cos amb un canvi de Junta Directiva del club, desprès que en Joan Boronat renuncia a la presidència. En la Assemblea General Extraordinària del dia 14 de gener de 1956 es escollida per aclamació la única candidatura presentada, que amb el guiatge del retorn com a  president d'en Vicenç Esquiroz, compta amb socis com ara els Florensa, Tauler (Sr.), Orero, Contreras o Gracia. L'Esquiroz, capdavanter i ànima efectiva i afectiva de l'entitat, s'havia pres un respir d'una mica mes de dos anys de la gestió del club i retornava ara amb forces renovades. Coincideix amb el 'fitxatge' com a President de Mèrit d'en Enric Llaudet, empresari tèxtil i membre de la junta del F.C. Barcelona, que pot aportar al Montjuïc la seva experiència professionals i la seva agenda de contactes amb les 'altes esferes' del país.

Copia de la carta autografiada d'en José Antonio Elola Olaso, amb data del 10 de juliol 
de 1957, confirmant el recolzament de la 'Delegación Nacional de Educación Física
 y Deportes' a la demanda del C.N. Montjuïc de la piscina de la Reina Amalia
Font: Arxiu JCE, butlletí del CNM

1959, el desllorigador

Poc abans de l'arribada d'en Vicenç Esquiroz a la seva segona etapa presidencial s'ha produït a l'ajuntament de Barcelona un altre relleu en la regidoria d'Esports, on l'any 1955 s'incorpora en Joan Antoni Samaranch Torelló; un prometedor gestor esportiu de trenta-cinc anys que s'ha destacat en l'hoquei patins, quan tot just ha deixat de ser-ne jugador, i on havia estat l'impulsor dels campionats del món de la especialitat disputats a Barcelona els anys 1951 i 1954. L'any 1957 el relleu a l'ajuntament es produeix també en la figura de l'alcalde, quan en Josep Maria Porcioles Colomer substitueix a l'Antoni Maria Simarro. L'entesa entre Samaranch i els nous dirigents del Montjuïc fou immediata i les tasques per a la consecució de la piscina de la Reina Amàlia prenen una notable embranzida, comptant amb el suport, aquesta vegada efectiu, del nou alcalde. 

Això es concreta quan l'any 1959 es produeixen dos fets aparentment contradictoris però que junts conformen el desllorigador que el club esperava des de feia mes d'onze anys:

  • Per acord del Ple Municipal de l'Ajuntament de Barcelona del 29 d'abril s'aprova el 'Pla d'Urbanització del Casc Antic' en el que, ara sí, s'inclou la construcció de la piscina de la Reina Amàlia
  • Per acord del Ple de la Diputació de Barcelona del 27 d'octubre s'aprova la cessió de l'espai que hauría d'ocupar la piscina al 'Ministerio de Educación Nacional' per a que construeixi el nou institut de segon ensenyament Milà i Fontanals

El Montjuïc es queda sense l'espai previst per a la seva piscina municipal i veu com tots els impediment de l'indivís del terreny, que han estat l'excusa dels molts anys de retard, s'han esvaït en un moment per l'acord entre l'ajuntament, la diputació i el govern central. En un primer moment s'instaura el pessimisme i en la reunió on es comunica la novetat per part del regidor d'Esports al president del club cadascun d'ells proposa un nou emplaçament diferent per a la piscina. En Samaranch vol que la instal·lació esportiva se situï darrera de l'església romànica de Sant Pau, en uns terrenys balders; l'Esquiroz, en canvi, proposa que l'equipament esportiu s'inclogui dins de les obres del nou institut, pensant segurament que aquesta ubicació en pot facilitar una ràpida realització. 

Aquesta vegada, però, l'enrenou té una solució fulminant: l'endemà mateix de fer-se públic l'acord de la diputació els directius del club són citats a la plaça de la Reina Amàlia per l'alcalde Porcioles i el regidor Samaranch que els porten a visitar el magatzem de 'Maderas Salazar', ubicat al fons de la plaça, perpendicular al solar inicialment previst. En el curs de la visita l'alcalde Porcioles promet "... no se'n parli mes, aquí hi farem la piscina". I s'inicien de manera immediata els tràmits per a la expropiació dels terrenys que haurà d'ocupar el nou espai esportiu mitjançant l'expedient del Negociat d'Urbanisme municipal n. 12.158 que serà proposat i signat per en Santiago Udina Martorell, Tinent d'Alcalde encarregat d'Obres i Instal·lacions Municipals, el qual serà també un ferm defensor de l'equipament demandat per els del Poble Sec. L'optimisme es desborda i es parla de la col·locació de la primera pedra en un acte oficial a celebrar a les primeries de l'any 1960, i de la molt ràpida finalització de l'obra.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 30 d'octubre de 1959
amb l'anunci de l'acord d'expropiació dels terrenys per 
a la futura piscina de la Reina Amàlia.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Els anys decisius, darrers obstacles...

Encarem els anys que marquen la fase final de la construcció de la que serà la segona piscina municipal coberta de Barcelona que ha de ser usufructuada per el el C.N. Montjuïc. És un bon moment per a fer un repàs del càrrecs institucionals de l'Ajuntament de Barcelona i del Club Natació Montjuïc que han hagut de passar per a acabar fent realitat aquesta instal·lació

RELACIÓ D'ALCALDES, REGIDORS D'ESPORTS I PRESIDENTS 
DEL CNM, AMB ELS SEUS ANYS DE MANDAT

(*) L'alcalde Josep M. Albert i el regidor Epifani de Fortuny foren destituïts arrel de la vaga de tramvies de 
1951, mentre que l'alcalde Simarro ho fou arran de la vaga de tramvies de 1957.
(**) Joan Antoni Samaranch compagina la tasca de l'ajuntament amb la de delegat a Catalunya 
de la 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes' (DNEFyD), nomenat per en José Antionio Elola Olaso

Font: Elaboració pròpia

És a dir, que la tardança en la construcció va 'consumir' fins a cinc regidors o ponents d'Esports i fins a tres alcaldes de la ciutat, el mateix nombre que el de presidents del C.N. Montjuïc. Això s'explica per la durada difícilment repetida entre la promesa inicial i la inauguració real d'aquesta instal·lació esportiva (***).

La col·locació de la primera pedra es va anar retardant. Finalment, el dissabte 28 de gener de 1961 es va poder realitzar l'acte protocol·lari amb l'habitual presència de les primeres autoritats del país i altres convidats. Com a anècdota un dels assistents mes celebrats va ser el futbolista del F.C. Barcelona Ladislao Kubala que com tots els hongaresos esportistes i/o artistes que aterraven a Barcelona mantenia una molt cordial relació amb el Montjuïc, especialment a través del seu president Vicenç Esquiroz.

Dues imatges de l'acte de col·locació de la primera pedra de la piscina de la Reina Amàlia.
La primera es de la capçalera de l'acte i la segona del moment en que l'Alcalde Porcioles es 
disposa a col·locar dins de la primera pedra el cilindre metàl·lic contenint els diaris del dia. 
Font: Arxiu del CNM. Fts. primera foto Suàrez, segona Font Gasol

En la primera fotografia distingim, entre d'altres, al Tinent d'Alcalde en Santiago Udina; just darrera seu els presidents executiu i d'Honor del Montjuïc, Esquiroz i Epifani de Fortuny en una distesa conversa; en Mateu Molleví, president de la FCN; Sebastià Roca en segona fila, fundador del club; Joan Antoni Samaranch, Regidor d'Esports i delegat a Catalunya de la DNEFyD; la representació militar corresponent molt interessada en la conversa amb l'ídol blaugrana del moment, en Ladislao Kubala; una mica mes retirat i en segon pla veiem l'àrbitre internacional de waterpolo Mateu Manguillot. D'aquest acte la premsa en destaca el parlament de l'alcalde subratllant que:

"Puedo aseguraros que el acto de hoy no es algo meramente simbólico, sino que las obras de esta piscina empezarán en un plazo inmediato, para que lo más rápidamente posible se pueda iniciar, con la intensidad necesaria, la magnífica labor llevada a cabo hasta ahora..."

Fins a la 'segona pedra' i les successives van transcorre encara mes de dos anys. El projecte executiu va ser encarregat a l'arquitecte municipal Antoni Lozoya Augé, auxiliat per en Alejo Aguyé Mas, arquitecte tècnic.

Plànols de la piscina municipal coberta de la Reina Amàlia.
El primer correspon a la secció transversal, vista des de la piscina petita
El segon correspon a la planta superior de la sala de piscines i serveis.
Arquitecte: Antoni Lozoya Augé
Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona

Retall de la 'Hoja del Lunes' de Barcelona 
del dia 11 de novembre de 1963.
Font: Hemeroteca ARCA

Les obres reals, per tant, no varen començar fins a finals de l'any 1963. El pressupost inicial era de 22.536.031,88 ptes, de les qual l'Ajuntament de Barcelona en va pressupostar 14.995.346,95 per els exercicis de 1963 i 1964, mentre que la DNEFyD n'ha aportat 6.300.000,00 de pessetes. Tot i els retards inicials l'obra continua a bon ritme fins que a la primera meitat de l'any 1965 pateix una nova aturada que n'impedirà la obertura prevista per el segon semestre de l'any. A tot això l'any 1964 s'ha batejat la plaça, que fins al moment es coneixia com a de la Reina Amàlia, amb el nom que ostentarà a partir d'aquest moment com a homenatge a l'escriptor barceloní Josep Maria Folch i Torres.

En un informe intern dels serveis tècnics del departament de l' 'Agrupació d'Edificis Municipals' el cap del servei informa de les desviacions a que han estat sotmeses les previsions inicials que porten el cost final estimat, a data del mes de juliol de 1965, fins als 29.916.748,90 ptes., calculant que per acabar totalment les obres manca una aportació de 8.621.401, 95 pessetes.

Retall de l'informe de la 'Agrupació d'Edificis Municipals de  
l'Ajuntament de Barcelona datat el mes de juliol de 1965
Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.

Aquest darrer contratemps impedeix que es pugui complir l'acord pres per la 'Federación Española de Natación' que en la seva assemblea del desembre de 1965 va designar la piscina de Folch i Torres com a seu dels Campionats d'Espanya d'Hivern de 1966, que s'han de celebrar els dies 1 al 3 d'abril. De fet caldrà esperar a l'any 1969, amb motiu del XXV Aniversari del Club Natació Montjuïc, per a que els Campionats d'Espanya d'Hivern es puguin celebrar a la piscina Folch i Torres.

Però el nou entrebanc també es pot superar i finalment el dia 4 de juliol de 1966 es produeix el festival inaugural de la 'Piscina Municipal Folch i Torres'. L'acte serà presidit per el vigent cap de l'estat, el general Francisco Franco Bahamonde, que dies abans, aprofitant una estada a la ciutat de Barcelona, també ha inaugurat la piscina coberta de Sant Jordi, construïda per la Diputació de Barcelona.

Imatges de l'acte inaugural de la Piscina Municipal de la plaça Folch i Torres.
A la primera Franco saluda a les nedadores participants a l'exhibició aquàtica.
En la segona Francesc Platón, delegat a Catalunya de la DNEFyD, imposa a 
Francisco Franco Martínez-Bordiu, net del dictador, la medalla d'or 
del club i el títol de 1er Soci d'Honor infantil del C.N. Montjuïc
Font: Arxiu del CNM. Fts. primera Campañà i segona Pérez de Rozas

Encara quedaven per finalitzar alguns detalls de la instal·lació que motivaren que, tot i disposar d'un permís provisional per a que els nedadors i waterpolistes la pugessin utilitzar, Folch i Torres no va passar a plena disposició del Club Natació Montjuïc fins a l'acte de lliurament de les claus de la piscina, que va tenir lloc el dia 8 d'octubre. El butlletí del club en la editorial del seu n. 206 del mes de novembre de 1966 ho va celebrar així:

"¡ Por fin tenemos piscina propia !... 

... Produce una gran satisfacción ver a nuestros nadadores y nadadoras entrenando, como lo pueden hacer los mejores nadadores del mundo, en unas instalaciones propias, que darán además oportunidad para que nuestro entrenador, don  Alberto Medina, pueda demostrar toda su capacidad de trabajo, al disponer de unos medios que hasta ahora no han estado a su alcance."

La 'casa gran' del Montjuïc té per endavant, des de l'octubre del 1966, els propers trenta-sis anys per encabir-hi il·lusions i desenganys d'unes quantes generacions d'esportistes i associats del Club Natació Montjuïc i per a poder fer el servei social del que tan merescudament havien presumit els pioners del club per a demanar insistentment la construcció d'aquesta piscina en un dels barris mes humils de la ciutat. Tot se'n anirà en orris quan a mitjans del mes de maig de 2002 serà derruïda per la maquinària municipal. Però d'això ja en parlarem en un altre moment

Portada, contraportada i pàgines centrals del fulletó editat per l'Ajuntament de Barcelona
amb motiu de la inauguració de la Piscina Municipal de Folch i Torres.
Font: Arxiu JCE

Josep Castellví

(*) Extret del Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), on resta dipositat el Fons Epifani de Fortuny Salazar. Els dietaris del baró d'Esponellà són una font inesgotable d'un grafòman empedreït que il·lustren 66 anys de vida personal reflectint, a la vegada, els esdeveniments socials, polítics i culturals del seu temps i del seu país. Nosaltres n'hem espigolat una ínfima part cercant especialment de trobar les seves activitats relacionades amb el Club de Natació Montjuïc, al que sempre es sentí tant lligat; d'igual manera que amb les altres dues entitats esportives històriques del Poble Sec que també el nomenaren, en un o altre moment, President d'Honor: la Agrupació Ciclista Montjuïc i la Unió Esportiva Poble Sec.

(**) Andrés Mercè Varela, company d'en Carles Pardo al setmanari Destino i periodista 'àulic' d'en Joan Antoni Samaranch, també va donar mostres d'animositat i d'oblit selectiu. Com a exemple reproduïm un extracte d'un article seu publicat al 'Destino' del 3 de setembre de 1966: "El Club de Natación Barcelona, con un sentido que llamaríamos 'casolà', pero no exento de grandeza, siguió creciendo con la seriedad catalana, con 'seny'. Y así pudo edificar, sin ayudas de ninguna clase, sin apoyo municipal, ni del Estado ni de ningún organismo, con el esfuerzo de sus socios, la primera piscina del país...". En aquest bloc hem dedicat una entrada lloant la grandesa del 'Natació' en construir la primera piscina esportiva del país, però amagar que aquesta es basà en la concessió 'gratia et amore' feta per l'organisme públic de l'estat 'Junta de Obras del Puerto' de Barcelona, amb el recolzament d'en Bosch Alsina i del seu fill Bosch Catarineu es molt oblidar. (https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/07/la-piscina-de-lescullera-el-gran-somni.html)

(***) L'Ajuntament de Barcelona només havia construït una instal·lació que s'aproximava a una piscina esportiva en el que es va conèixer com a Termes Municipals, en el marc d'un dels hotels de la Plaça d'Espanya edificats amb motiu de la Exposició Universal de 1929. Quan finalment l'any 1936 el Ple Municipal havia aprovat invertir 1.000.000 de pessetes per a fer la seva primera piscina coberta municipal, l'esclat de la guerra s'ho emportà per endavant.  No serà fins a l'any 1960 que s'inaugurarà la primera piscina municipal coberta de Barcelona, situada al Poble Nou en terrenys de l'antic camp de futbol del Júpiter, a la cantonada de Llull i Espronceda. Altres clubs com el Mediterrani no aconseguiren mai disposar d'una piscina municipal per a les seves activitats tot i intentar-ho en diferents ocasions; quan finalment assolí una instal·lació pròpia fou gràcies a una meritòria gestió dels seus dirigents i dels seus associats.

Cap comentari

Publica un comentari a l'entrada

© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic