El 'Chipirón' i la tercera fundació...

Els primers anys, de bar en bar...

Del bar de Can Feliu del carrer Nou, al de l'Estevet de la cantonada de Paral·lel amb Aldana, passant per el Bar del 'Buen Humor' al carrer Salvà - conegut com a Cal Empentes -; tot i tornant quan era necessari a Can Feliu. Aquest era el recorregut fet per els socis del Club Natació Montjuïc els primers anys de l'entitat, sense poder tenir un estatge fix. 

Per els bars que acollien a aquella colla de joves entusiastes de la natació i el rugbi, la seva migrada butxaca sumada a la voluntat de fer una vida tot l'esportiva que fos possible esdevenien un negoci ruïnós; de manera que el temps de suport dels propietaris dels diferents negocis era limitat. Finalment, a primers de l'any 1948 el club estrena un primer local social no vinculat a bars o sales de ball. Es troba situat al Passeig de l'Exposició n. 25 i permet gaudir d'un espai independent, encara que de reduïdes dimensions.

Avis del nou local social publicat al butlletí n. 9
de gener-febrer de l'any 1948.
Font: Arxiu JCE

Atès que el nou local no acompleix tots els requisits desitjats, els socis segueixen mirant de trobar una solució que els permeti instal·lar, a mes de la secretaria i alguna taula de ping-pong, un gimnàs i altres dependències socials que consideren necessàries. La solució arriba a finals de l'any 1949 quan mitjançant algunes gestions, fetes inicialment per en Sebastià Roca, es presenta l'oportunitat de llogar el local situat damunt del bar 'Chipirón' - nom que també rep el local en qüestió - al llavors anomenat carrer del Marqués del Duero n. 88, l'actual Paral·lel. 

Aquesta possible seu es caracteritza per haver estat originalment una sala de teatre feta servir des de fa anys per diverses organitzacions, on es pot gaudir d'una planta espaiosa dotada d'escenari amb un espai d'amfiteatre polivalent i un petit altell, que ha estat utilitzat tant per a muntar espectacles i obres de teatre com per a fer-hi balls i altres activitats. Un  dels seus darrers ocupants en va ser el Club Esportiu Mediterrani, que fins als inicis de l'any 1944 va llogar l'espai els caps de setmana i festius per a organitzar els seus balls socials.

Portada del butlletí n. 356, de gener-març del 1987, 
amb un collage fotogràfic del local del 'Chipirón'
Font: Arxiu JCE

De governadors i burocràcies: l'expedient 18311...

L'esmentat local havia estat clausurat per el nou governador  Eduardo Baeza Alegria (1947-1951) l'any 1947, com a conseqüència que en el mateix hi tenien lloc festes que podríem dir-ne 'descontrolades' encapçalades per el fill de l'anterior governador civil, el militar Bartolomé Fernández Barba (1945-1947); malgrat que la policia havia hagut d'intervenir en alguna ocasió, no es va poder actuar per a posar-hi fi fins al canvi de la màxima autoritat provincial. 

El governador Baeza, metge de professió i més partidari de la vida distesa que del partit únic del règim, era per raó del seu càrrec l'autoritat política màxima de la província, a la vegada que 'Jefe provincial de Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S.' i com a tal responsable polític de les activitats que es realitzen a la seva jurisdicció; també de les esportives, evidentment, i per tant es qui tindrà a les seves mans el donar o negar satisfacció a les aspiracions del Montjuïc (*).

Eduardo Baeza Alegria es dirigiex als reunits a la sala oval del Palau 
Nacional de Montjuïc en presència del general Franco l'any 1947.
Font: Agència EFE. Ft. Pérez de Rozas

I aquí es on sorgeixen les dificultats, centrades en dos aspectes fonamentals:

• Cal aconseguir el permís governatiu per a poder celebrar en el futur local tot tipus d'espectacles, balls, activitats esportives - s'hi vol instal·lar un gimnàs - i recreatives que es vulguin implementar en el seu moment. 

• El lloguer ha de passar de les 400 ptes. mensuals que paga l'entitat per el local dels Passeig de l'Exposició a les 2.000 del nou local, a més de satisfer la demanda de l'arrendador de fer una fiança en efectiu per l'import d'un any de lloguer, és a dir 24.000 ptes.

Per a resoldre la primera es comptava amb la tasca d'en Vicenç Esquiroz, en la seva faceta de periodista esportiu. Entre d'altres distraccions, en Baeza Alegria era un gran afeccionat al futbol i l'Esquiroz feia quasi cada cap de setmana entrevistes als assistents als partits del Barcelona o de l'Espanyol, segons el cas. El governador va passar a ser objecte preferent de l'acció periodística, de manera que al cap d'un temps de relació en Vicenç va passar a exposar-li la demanda de l'entitat blanc-i-verda. El camí es va aplanar perquè al governador li va semblar molt adient de convertir el que havia estat un lloc de vici, contrari a la moral, en un gimnàs per els esportistes; de manera que els directius del club van ser adreçats al 'Jefe de Negociado' corresponent. En Diego Devesa - que en aquell moment era el tresorer - al seu article 'Requiem por una ilusión', publicat al butlletí n. 355 de novembre-desembre de 1986, ho explica així  :

"El Jefe de Negociado nos soltó un buen rollo y nos recomendó un libro suyo que, naturalmente, compramos. Pidió el Acta Fundacional y los Estatutos para inscribir al club en el registro. No teníamos nada..."

I vet aquí la clau: el Club Natació Montjuïc passats mes de cinc anys de la seva fundació no disposa ni d'Acta de Constitució ni d'Estatuts com a tals; i en qualsevol cas no ha estat inscrit en cap moment al registre d'associacions del govern civil, com era preceptiu.

Els estatuts es van redactar a partir de la demanda del negociat d'associacions del govern civil en una expressió mínima, limitada a dotze articles. Un cop presentats, és amb data del 24 de desembre del 1949 que foren registrats i signats per el mateix governador Baeza, passant a constituir l'expedient n. 18311 de l'esmentat departament de l'antic Govern Civil de Barcelona (**).

Primers estatuts del Club Natació Montjuïc, datats el dia 1 de desembre del 1946.
1. A l'esquerra la reproducció que en fa el butlletí n. 39 de novembre del 1952.
2. A la dreta el darrer full autenticat per el Govern Civil el 24 de desembre del 1949.
Font 1: Arxiu JCE
Font 2: Arxiu de l'antic Govern Civil de Barcelona

Encara hi ha un fet notable a senyalar. Si fos certa la data del dia 1 de desembre del 1946 com a la de la confecció dels estatuts i la seva presentació a la Federació Catalana de Natació, el president signant hauria d'haver estat en Lluís Santacana Faralt, que es qui n'ostenta el càrrec entre 1943 i 1948. El fet que la signatura correspongui a en Manuel Basté Duran confirma que la data real en que s'han redactat aquests primers estatuts es la del mes de desembre de 1949, que coincideix amb el segon mandat com a president de la FCN d'en Basté, entre 1948 i 1950.

Ens inclinem, doncs, a fer cas d'en Diego Devesa que es confessa, en el mateix article abans esmentat, com a autor a correcuita d'aquests primers estatuts del Montjuïc, formulats a l'igual que l'Acta de Constitució amb la presa que demanava el fet que la junta directiva volia obrir el nou local amb motiu del proper cap d'any del 1950. El mateix Devesa ens ho explica així:

"Luego todo fueron instancias y pólizas, hasta que conseguimos el permiso de apertura, allá por Navidad. Nos proponíamos inaugurarlo con la fiesta de Fin de Año, pero cuando abrimos el local se nos cayó el alma a los pies: aquello estaba tal como habia quedado después de la última orgia..." 

De manera que la inauguració del local encara es retardaria uns dies, produint-se finalment a primers del mes de gener de 1950 

Per les mateixes dates del mes de desembre es presenten també al registre d'associacions, entre altres documents, una Acta de Constitució del Club Natació Montjuïc a la vegada que la 'Jefatura Superior de Policia' de Barcelona emet un informe preceptiu adreçat al governador civil, informant de la seva conformitat al nou ús del local en qüestió:

A la dreta, 'Acta de Constitución' del C.N. Montjuïc, amb data 24 de desembre del 1949.
A l'esquerra, informe de la 'J.S. de Policia' de Barcelona adreçat al govern civil.
Font: Arxiu de l'antic Govern Civil de Barcelona

De la lectura d'aquests dos documents se'n poden treure algunes consideracions. És evident que l'Acta de Constitució ha estat confegida com a complement necessari per a la inscripció del club al negociat d'associacions del govern civil, pas previ a l'obtenció del permís governatiu per al trasllat i ús del nou local social. 

L'informe policial té com a data d'entrada la del 19 de gener del 1950, quan ja el govern civil ha resolt positivament la sol·licitud del Montjuïc, fet que confirma que es tractava d'un simple tràmit mes. A l'informe policial, però, no se'n poden estar de fer saber algun antecedent 'perillós' d'en Joan Boronat, que com a president del club es qui ha signat la petició. L'informe senyala que:

"... el peticionario es persona que observa buena conducta..., no obstante tener en los archivos de esta Jefatura Supeior antecedentes de haber sufrido en el año 1941 una Causa Militar por Auxilio a la Rebelión por gritos subsersivos contra el Régimen.-"

Malgrat la fraseologia del règim, tant altisonant, la falta hauria estat considerada per l'instructor de la causa poc menys que anecdòtica, una mena de 'pecat de joventut', atenent al fet que no sembla haver tingut mes afectació per al posterior recorregut de la vida d'en 'Janot' Boronat. Aquesta impressió es veu confirmada per el també preceptiu dictamen del servei d'informació de la 'Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S.', on no consta cap tipus d'ombra relativa al comportament del president blanc-i-verd, a qui se'l considera "... persona de buena conducta moral, pública y privada." (***).

Mancava encara resoldre la segona dificultat, la qüestió econòmica i en aquest ordre els socis del club fan l'esforç possible i l'impossible per a reunir les 24.000 ptes. de la fiança demanada, tot un capital en aquells anys. No se'n acaben de sortir, però opten per tirar pel dret i s'adrecen a l'oficina de l'administrador disposats a resoldre el problema. La cosa va anar així, en l'explicació del tresorer, en Diego Devesa, en l'esmentat article del butlletí:

"... yo empecé a sacar fajos de gastados billetes de 1, 2 y 5 pts., colocándolos encima de la mesa, y cuando hube vaciado todos mis bolsillos, logrando hacer un buen montón, dije con calma: 'hay 12.000', mientras Boro y Sebas miraban al techo. Entre los tres aguantamos el chaparrón esperado, pero al final se aceptó la fianza de doce mil..."

Boro i Sebas son el president Joan Boronat i el vicepresident Sebastià Roca, que completaven la comissió encarregada d'aquesta gestió. L'escena, que cal imaginar-se-la amb la cara de pòquer habitual d'en Devesa, es presta a ser inscrita en el registre de moments memorables de la història del club. 

El conjunt d'aquests diferents tràmits i incidències son el que hem convingut a anomenar com a 'tercera fundació' del club, desprès de les dues primeres ja reflectides en sengles entrades d'aquest bloc:

• La primera, del mes d'abril de l'any 1944, en acceptar la FCN la constitució del nou club sota el paraigües de la 'Organización Síndical de Educación y Descanso', sol·licitada per el cap d'esports d'aquesta organització, en José Muñoz, malgrat que no constar que presentés ni acta de constitució ni estatuts: recollida a 'El naixament d'un club'

• La segona, del mes de juliol de l'any 1946, en produir-se la separació de l'esmentada estructura del règim, passant el club a dependre únicament dels propis mitjans: recollida a ¡Adelante con el C.N. Montjuich!

Del 'Chipirón', el lloguer del qual ha estat el desencadenant de totes aquestes peripècies, tindrem temps per a parlar-ne en d'altres ocasions; per ara ens conformem en remarcar que al llarg de quasi trenta-set anys serà el local social propi per excel·lència del club, junt amb el de la piscina de Folch i Torres, assistint les seves pedres a infinitat de moments significants en la història del Montjuïc.

Josep Castellví

(*) Cap dels dos governadors civils va durar massa temps en el càrrec. El coronel Batolomé Fernández Barba fou fulminat després d'autoritzar la cerimònia de l' Entronització de la Mare de Deu de Montserrat, el mes d'abril del 1947, que es convertí en una de les primeres afirmacions del catalanisme polític sota la dictadura franquista. Per la seva banda, Eduardo Baeza Alegria va ser 'atropellat' per la vaga de tramvies dels mesos de febrer-març del 1951, quan es va produir un seguit d'accions populars contra l'alça del preu d'aquest mitjà de transport, fets que van motivar la seva destitució.

(**) En aquesta expressió minimalista dels estatuts no es concretaven aspectes tan fonamentals com el d'incloure l'Assemblea General com a òrgan de govern de la societat o el de concretar l'accés de les noies al club, que generalment en aquells anys es contemplava amb la creació d'una secció femenina. Aquestes i altres mancances foren esmenades mitjançant el 'Reglament del Club Natació Montjuïc' datat en el mes de maig del 1952. La seva publicació en el butlletí del club n. 30, del mes de novembre del 1952, va necessitar de fins a cinc pàgines de la revista, mentre que els estatuts n'ocupaven només una. Finalment, en els nous estatuts de l'any 1956 el reglament fou incorporat a aquests, formant un únic cos normatiu 

(***) La 'Delegación de Información de la Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S.' va emetre, a requeriment del govern civil, informes preceptius sobre la conducta social i en relació al règim de tots els membres de la junta directiva d'aquell moment, que tindrem ocasió de conèixer en una propera entrada.

De la Navidad y otras fiestas...

 Epifani de Fortuny y Salazar felicita las fiestas

Foto carné de Epifani de Fortuny, Presidente de Honor del Club Natació Montjuïc.
Fuente: Arxiu Nacional de Catalunya. Fondo Epifani de Fortuny y Salazar. Ft. SI

Epifani de Fortuny y Salazar (1898-1989), Baró de Esponellà, se relacionó ya en primera hora con el recién nacido Club de Natación Montjuïc, del que fue nombrado Presidente de Honor. Esta relación, tejida especialmente a través de la amistad personal con Vicenç Esquiroz Soliva, le llevará a ser parte fundamental en los primeros treinta años de vida del club. En su momento nos extenderemos mas en su identidad.

Hoy nos interpela con una de sus vertientes: como miembro señalado de la 'Asociació de Bibliófils de Barcelona' mantiene la tradición anual de intercambiarse entre los propios asociados cuidadosas felicitaciones, con motivo de las fiestas de Navidad y de Año  Nuevo. Aquí os traemos la que el Baró de Esponellà confeccionó para sus amigos y consocios en las fiestas de 1946-1947:

Reproducción de la felicitación enviada por el Baró de Esponellà
a sus consocios con la firma autógrafa del propio barón (*).
Fuente: Arxiu Nacional de Catalunya. Fondo Epifani de Fortuny y Salazar

Joan Salvat Papasseit, glosador de la divina acracia

Retrato de Joan Salvat Papasseit hecho por su
amigo Jaume Guàrdia en el año de 1923.
Fuente: Archivo Fototeca Cat

Joan Salvat Papasseit (1894-1924), el joven poeta vanguardista de extracción humilde, murió poco después de cumplir los treinta años a causa de la tuberculosis. Vinculado al movimiento obrero y  a las luchas socialesde su tiempo, pese a su muerte prematura dejó una buena cosecha de poemas que, si bien pasó algo desapercibida durante unos años, fue redescubierta y ensalzada a partir de los años 60 del siglo XX; en buena parte gracias a la atención que despertó entre los cantantes de lo que entonces se conocía como 'Nova Cançó'. Sus poemas fueron musicados, entre otros, por Martí Llauradó, Ovidi Montllor o Joan Manuel Serrat. Como celebración de las fiestas de navidad dedicó a su amigo y protector, Emili Badiella (**), este poema:

Fuente: Elaboración propia sobre la versión recogida 
en el blog 'La Vedella Colorà' de Carlos Becerra

Sirvan ambas expresiones como muestra de nuestros buenos deseos para todas y todos los que nos estais acompañando en este viaje del blog de 'Memòries del Montjuïc i d'altres fets esportius'.

M. del M.

(*) La 'Asociación de Bibliófilos de Barcelona' se fundó en junio de 1944, pocos meses después de que lo hiciera el C.N. Montjuïc. Ramon Amadeu i Grau es el escultor de figuras de pesebre con más renombre en Cataluña. En su tiempo fue el mejor y el más solicitado por los pesebristas. Sus figuras, con fisonomías de gran realismo, tienen una catalanidad y respiran un agrio de la tierra que les da una relevante personalidad y un sello muy propio y especial (extraído de la web del Grupo Belenista de Sitges)

(**) 'De la divina acracia seré ahora el glosador...' es un verso de la canción de Joan Manuel Serrat 'Canción para Joan Salvat Papasseit'. Para conocer más de la relación de Salvat con el empresario egarense Emili Badiella Ribes podeis consultar el artículo de Jordi Amat en 'La Vanguardia':

https://www.lavanguardia.com/encatala/20200905/483281858379/emili-badiella-salvat-papasseit-torres-garcia.html

Del Nadal i altres festes...

Epifani de Fortuny i Salazar felicita les festes

Foto carnet d'en Epifani de Fortuny, President d'Honor del Club Natació Montjuïc.
Font: Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Epifani de Fortuny i Salazar. Ft. SI

Epifani de Fortuny i Salazar (1898-1989), Baró d'Esponellà, es va relacionar molt aviat amb el nounat Club de Natació Montjuïc, del qual fou nomenat President d'Honor. Aquesta relació, teixida especialment per l'amistat personal amb en Vicenç Esquiroz Soliva, el portarà a ser part fonamental en els primers trenta anys de vida del club. En el seu moment en parlarem de manera mes extensa.

Avui ens interpel·la amb un dels seus vessants: com a membre senyalat de la 'Associació de Bibliòfils de Barcelona'  manté la tradició anual de intercanviar-se entre els propis associats acurades felicitacions, amb motiu de les festes de Nadal i de Cap d'Any. Aquí hi portem la que el Baró d'Esponellà va confegir per els seus amics i consocis a les festes de 1946-1947:

Reproducció de la felicitació enviada per el Baró d'Esponellà als 
seus consocis amb la signatura autògrafa del Baró (*).
Font: Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Epifani de Fortuny i Salazar

Joan Salvat Papasseit, glossador de la divina acràcia

Retrat d'en Joan Salvat Papasseit fet per el seu
amic Jaume Guàrdia l'any de 1923.
Font: Arxiu Fototeca Cat

Joan Salvat Papasseit (1894-1924), el jove poeta avantguardista d'extracció humil, va morir poc desprès de complir els trenta anys a causa de la tuberculosi. Vinculat als moviments obrers i a les lluites socials, tot i la seva mort prematura va deixar una bona collita de poemes que, malgrat passar una mica desapercebuda durant uns anys, va ser redescoberta i enaltida a partir dels anys 60 del segle XX; en bona part gràcies a l'atenció que va despertar entre els cantants del que llavors es coneixia com a 'Nova Cançó'. Els seus poemes van ser musicats, entre d'altres, per en Martí Llauradó, l'Ovidi Montllor o en Joan Manuel Serrat. Com a celebració de les festes de nadal dedicà al seu amic i protector, Emili Badiella (**), aquest poema:

Recollit del bloc de Josep Bargalló
Font: Bloc de 'Josep Bargalló, Torredembarra sur mer'

Serveixin ambdues expressions com a mostra dels nostres bons desitjos per a totes i tots els que ens esteu acompanyant en aquest viatge del bloc de 'Memòries del Montjuïc i d'altres fets esportius'.

M. del M.

(*) La 'Associació de Bibliòfils de Barcelona' es va fundar el mes de juny de 1944, pocs mesos desprès que ho fes el C.N. Montjuïc. Ramon Amadeu i Grau és l'escultor de figures de pessebre amb més renom a Catalunya. En el seu temps fou el millor i el més sol·licitat pels pessebristes. Les seves figures, amb fesomies de gran realisme, tenen una catalanitat i respiren un agre de la terra que els dóna una rellevant personalitat i un segell ben propi i especial (extret del web del Grup Pessebrista de Sitges)

(**) 'De la divina acràcia seré ara el glossador...' es un vers de la cançó d'en Joan Manuel Serrat 'Cançó per a en Joan Salvat Papasseit'. Per conèixer més de la relació d'en Salvat amb  l'empresari terrassenc Emili Badiella Ribes podeu consultar l'article d'en Jordi Amat a 'La Vanguardia':

https://www.lavanguardia.com/encatala/20200905/483281858379/emili-badiella-salvat-papasseit-torres-garcia.html

Boletín. Un pionero del Tiro con Arco catalán en el Club Natació Montjuïc...

Eugenio-Santos Chavala Ibort, 'Forjador de la Història Esportiva de Catalunya'

El boletín nº 383, del mes de octubre de 1996, dedica una de sus páginas a la memoria de Eugenio-Santos Chavala Ibort uno de los socios más antiguos del C.N. Montjuïc, a la vez que seguramente también uno de los más desconocidos por sus consocios. Y se da el caso de que Eugenio-Santos es toda una figura destacada del deporte catalán del siglo XX con características de lo que se conocía como 'sportman', es decir una persona que no se podía circunscribir a una o dos prácticas deportivas solamente, sino que su interés le llevaba a practicar un gran número de ellos, como: la aeronáutica con el vuelo sin motor; la natación y el waterpolo en las filas del C.N. Cataluña, el F.C. Barcelona y el Montjuïc; la náutica, como practicante de la vela y el motor; el voleibol; además de otra serie de actividades deportivas que incluyen el atletismo, la equitación o el rugby.

Página 16 del boletín n. 386 del C.N. Montjuïc,
correspondiente al mes de octubre de 1996.
Fuente: Archivo JCE

Pero en lo que realmente sobresalió fue en el tiro con arco, deporte del que fue el impulsor en Cataluña y en España. Fundó en 1949 el Club de Arqueros de Cataluña (CAC) que junto con la pionera Asociación Excursionista de Etnografía y Folclore (AEEF) constituyeron, bajo el impulso de Santos Chavala, la 'Federació Catalana de Tir amb Arc' el mismo año de 1949, en una reunión celebrada en los despachos de 'El Mundo Deportivo'. El acta de constitución deja constancia de este hecho:

Reproducción del acta de fundación de la 'Federació Catalana de Tir
amb Arc', donde destaca la intervención de Eugenio-Santos
Chavala Ibort, nombrado como primer presidente.
Fuente: Archivo de la F. C. de Tiro con Arco

Además de ser su primer presidente (1949-1952) fue también el primer campeón de Cataluña en 1950, a la vez que quedaba como tercer clasificado en el Campeonato de España del mismo año. Más adelante fue entrenador y seleccionador de la federación catalana. Entre sus actuaciones importantes en este deporte impulsó la consecución de un campo de prácticas fijo que se situó en un foso del entorno del castillo de Montjuïc de Barcelona. Más adelante fue uno de los promotores de la primera galería cubierta de tiro con arco de Cataluña, en 1959. Difundió diversas publicaciones divulgativas de este deporte en los primeros años 50's, como el manual 'Compendio de Arqueria', redactado de forma conjunta con otro pionero del tiro con arco catalán, Miquel Blanch Cubiña.

Enric Tarragó, R. Martí, Modesta Artigas, Eugenio-Santos Chavala, J. Soler
y M. Cuixart durante un campeonato de tiro con arco en el año de 1950.
Fuente: Archivo Vicenç Monguillot. Ft. SI

Del contenido del artículo de prensa reproducido en el boletín del club (*) deberíamos matizar, a la luz de los datos ahora disponibles, alguna de las afirmaciones hechas. Entre ellas cabe señalar que Eugenio-Santos Chavala no puede ser considerado uno de los fundadores del Montjuïc, dado que en el listado de socios más antiguo de los conservados aparece su alta como con fecha del 30 de diciembre de 1946 y con el número 48 de socio (**), mientras que de manera comunmente aceptada se ha venido en convenir que los socios fundadores fueron catorce.

Recorte de la página 3 del Libro de Socios del
Club Natación Montjuïc del año 1957.
Fuente: Archivo del CNM

Teniendo en cuenta que en algunos momentos de la vida del club el concepto de fundador se ha hecho extensivo a otros de los socios iniciales y, más específicamente, a los integrantes de la Junta Consultiva formada por los primeros 25, si que podría quedar justificado que en algún momento le fuera aplicado este concepto. No nos consta tampoco que llegara a formar parte de la Junta Directiva del club; al menos no a la del año de 1968, cuándo entra de presidente Diego Devesa Palomera que toma la decisión de reducir de forma drástica el número de integrantes de ésta, que queda formada por sólo siete directivos.

Estos matices no desmerecen en nada la figura del socio Eugenio-Santos Cahavala Ibort, que en consideración de sus méritos acumulados a lo largo de una dilatada carrera deportiva mereció recibir en el año 1993 la medalla con que la Generalitat de Cataluña distinguía a los 'Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya'

Memòries del Montjuïc

(*) Por las fechas y el contexto, el diario donde se publicó el original reproducido en el boletín del club podría ser el Avui (1976-2011).

(**) Por aquellas cosas de los archivos de las entidades deportivas, generalmente no muy bien conservados, el primer Libro de Socios con carácter oficial conservado en el C.N. Montjuïc es del año 1957. No obstante si se puede afirmar que el número de socios fundadores es de 14 personas, encabezadas por Martí Planas y Vicenç Esquiroz, socios 1 y 2 respectivamente en el momento de la fundación del club.

Butlletí. Un pioner del Tir amb Arc català al Club Natació Montjuïc...

Eugenio-Santos Chavala Ibort, 'Forjador de la Història Esportiva de Catalunya'

El butlletí n. 383, d'octubre de 1996, dedica un record per en Eugenio-Santos Chavala Ibort un dels socis més antics del C.N. Montjuïc, a la vegada que segurament també un dels mes desconeguts per els seus consocis. I es el cas que l'Eugenio-Santos es tota una figura destacada de l'esport català del segle XX amb característiques del que es coneixia com a 'sportman', és a dir una persona que no es podia encabir en una o dues pràctiques esportives només, sinó que el seu interés el portava a practicar-ne un gran nombre com: l'aeronàutica amb el vol sense motor; la natació i el waterpolo a les files del C.N. Catalunya, el F.C. Barcelona i el Montjuïc; la nàutica, com a practicant de la vela i el motor; el voleibol; i un bon altre seguit d'activitats esportives que inclouen l'atletisme, l'equitació o el rugbi.

Pàgina 16 del butlletí n. 386 del C.N. Montjuïc, 
corresponent al mes d'octubre de 1996.
Font: Arxiu JCE

Però en el que realment excel·lí va ser en el tir amb arc, esport del qual fou l'impulsor a Catalunya i a Espanya. Fundà l'any 1949 el Club d'Arquers de Catalunya (CAC) que juntament amb la pionera Associació Excursionista d'Etnografia i Folklore (AEEF) van constituir, sota l'impuls d'en Santos Chavala, la Federació Catalana de Tir amb Arc el mateix any de 1949, en una reunió celebrada als despatxos de 'El Mundo Deportivo'. L'acta de constitució en dona fe:

Reproducció de l'acta de fundació de la Federacio Catalana de Tir 
amb Arc, on destaca la intervenció d'en Eugenio-Santos 
Chavala Ibort, nomenat com a primer president.
Font: Arxiu de la F. C. de Tir amb Arc 

A més de ser-ne el primer president (1949-1952) en va ser també el primer campió de Catalunya l'any 1950, a la vegada que quedava com a tercer classificat en el Campionat d'Espanya del mateix any. Mes endavant fou entrenador i seleccionador de la federació catalana. Entre les seves actuacions important en aquest esport va impulsar la consecució d'un camp de pràctiques fix que es va situar en un fossar de l'entorn del castell de Montjuïc de Barcelona. Encara més endavant va ser un dels promotors de la primera galeria coberta de tir amb arc de Catalunya, l'any 1959. Va difondre diverses publicacions divulgatives d'aquest esport en els primers anys 50's, com ara el manual 'Compendio de Arqueria', redactat de manera conjunta amb un altre pioner del tir amb arc català, en Miquel Blanch Cubiña.

Enric Tarragó, R. Martí, Modesta Artigas, Eugenio-Santos Chavala, J. Soler 
i M. Cuixart durant un campionat de tir amb arc l'any de 1950. 
Font: Arxiu Vicenç Monguillot. Ft. SI

Del contingut de l'article de premsa reproduït al butlletí del club (*) hauríem de matisar, a la llum de les dades ara disponibles, alguna de les afirmacions fetes. Entre elles cal senyalar que l'Eugenio-Santos Chavala no pot ser considerat un dels fundadors del Montjuïc, atès que en llistat de socis mes antic dels conservats apareix la seva alta com amb data del 30 de desembre de 1946 i amb el número 48 de soci (**), mentre que de manera comunament acceptada s'ha convingut que el nombre dels socis fundadors fou el de catorze.

Retall de la pàgina 3 del Llibre de Socis del 
Club Natació Montjuïc de l'any 1957.
Font: Arxiu del CNM

Tenint en compte que en alguns moments de las vida del club el concepte de fundador s'ha fet extensiu a un nombre més ampli dels socis inicials i, més específicament, als integrants de la Junta Consultiva formada per els primers 25, si que podria quedar justificat que en algun moment li fos aplicat aquest concepte. No ens consta tampoc que arribés a formar part de la Junta Directiva del club, al menys no a la de l'any de 1968 en que entra de president en Diego Devesa Palomera que pren la decisió de reduir de manera dràstica el nombre d'integrants d'aquesta, que queda formada per només set directius.

Aquests matisos no desmereixen en res la figura del soci Eugenio-Santos Cahavala Ibort, que en consideració dels seus mèrits acumulats al llarg d'una dilatada carrera esportiva va merèixer rebre a l'any 1993 la medalla amb que la Generalitat de Catalunya distingia als 'Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya'

Memòries del Montjuïc

(*) Per les dates i el context, el diari on es va publicar l'original reproduït al butlletí del club podria ser l'Avui (1976-2011).

(**) Per aquelles coses dels arxius de les entitats esportives, generalment no gaire ben mantinguts, el primer Llibre de Socis amb caràcter oficial conservat al C.N. Montjuïc es de l'any 1957. No obstant si que es pot afirmar que el nombre de socis fundadors es de 14 persones, encapçalades per en Martí Planas i en Vicenç Esquiroz, socis 1 i 2 respectivament en el moment de la fundació del club.

Sprints. Octubre del 1962... el 'Torneo de los 1000 metros' de Amberes

Corría el año de 1962 cuando el 'Zwemklub Scaldis' de Amberes invita al Club Natació Montjuïc a participar en un festival por ellos organizado llamado el 'Torneo de los 1000 metros'. Con este motivo el club catalán organiza una gira que les llevará a realizar una serie de festivales internacionales entre los días 25 y 31 de octubre.

El desarrollo de la gira incluye cinco encuentros:

• Día 25 en Tourcoing con el equipo de los 'Enfants de Neptune'

• Día 28 en Amberes en el 'Torneo de los 1000 metros' representando a España en la competición en que participan hasta veintidós clubes de nueve países diferentes

• Día 29 en Bruselas con el equipo de 'La Nage Forestoise'

• Día 30 en Brujas con el equipo del 'Brujas Zwemklub'

• Día 31 en La Louvière con el equipo de 'Union des nageurs de La Louvriere'

La expedición partió el día 23 de octubre de Barcelona en tren hasta París, para después enlazar con otro ferrocarril con destino a Tourcoing, tocando a la frontera belga, a donde llegaron el día 24. Era formada por los siguientes miembros:

Fuente: Elaboración propia

El grupo está comandado por el entrenador Albert Medina y por el delegado deportivo Joan Ballart. El jueves 25 de octubre se enfrentan con el equipo de la ciudad, los 'Enfant de Neptune', en la piscina municipal cubierta de 50 m., con el mismo programa que motiva la invitación del club de Amberes, dado que también el club de Tourcoing ha sido invitado al 'Trofeo de los 1000 metros':

Fuente: Elaboración propia

En este encuentro preliminar sucede la anécdota de que el nadador del Montjuïc Juan A. Molinero bate el récord de la piscina de los 100 m. libres, con un tiempo de 60"4, rebajando en dos décimas la marca que poseía desde hacía años Henry Padou (Jr.) que, junto a su padre del mismo nombre, eran las leyendas vivas de este histórico club francés. Ambos fueron olímpicos, el padre en París 1924, Ámsterdam 1928 y Berlín 1936, y el hijo en Londres 1948.

Los dos Henry Padou, padre e hijo, leyendas de los
'Enfants de Neptune' de Tourcoing (*)
Fuente: Diario 'La Voix du Nord'

Al día siguiente, viernes 26, el equipo catalán se desplaza a Amberes, siendo recibido por uno de los entrenadores del 'Scaldis', Emile Bob de Paeppe, que había sido jugador de waterpolo del Montjuïc con motivo de una estancia suya de dos años en la ciudad de Barcelona por motivos profesionales.

En esta ciudad de Amberes tiene lugar el 28 de octubre el auténtico motivo del viaje: el 'Trofeo de los 1000 metros', en el que el Club Natació Montjuïc defiende la natación española frente a la de países como Bélgica, Alemania, Holanda, Francia, Austria, Gran Bretaña, Luxemburgo y Suiza; la mayoría de ellos con un nivel general de natación mayor que la de nuestro país. Sin embargo los deportistas catalanes se clasificaron como tercer club del total de los veintidós que participaban, sólo superado por el 'Zwemklub Scaldis' - el organizador belga - y el 'Leenwarden' Holandés.

Recorte de la portada de 'El Mundo Deportivo del 31 de octubre de 1962
destacando la clasificación del Montjuïc en el torneo de Amberes.
Fuente: Hemeroteca Mundo Deportivo

De los contactos realizados en este torneo sobresale el efectuado con los dirigentes del 'Racing Club' parisino, que en ese momento era el poseedor de la mejor marca mundial en los 100x100 m. en cualquier tipo de piscina, mientras que el Montjuïc había batido el año anterior la mejor marca de esta 'prueba' en piscina de 50 metros. De este contacto nace la propuesta de mejorar en competición entre los dos clubs esta última marca de piscina de 50 metros en el mítico 'Stade Nautique des Tourelles', sede de las pruebas de natación en los juegos olímpicos de París 1924. Finalmente esta propuesta no va pasar de ser una idea, difícilmente realizable por su misma complejidad.

El resto de la gira se desarrolló por tierras belgas. El día 29 el equipo del Montjuïc se encontraba en la capital, Bruselas, para participar sus nadadoras en un festival contra las del equipo de 'La Nage Forestoise', mientras que los chicos servían de espárring a un entrenamiento de la selección belga de waterpolo, con la particularidad de que el portero de los locales, Bruno de Hessele, defendía la portería blanquiazul.

Foto de los equipos del Montjuïc y de la 'Nage Forestoise' en deportiva
compañerismo después de la competición en la piscina de este club.
Se identifica a las nadadoras Lorca, Llonch y Medina de pie, mientras
que sentadas en el trampolín tenemos a las Cuesta, Palau, Boira 
y Arqué, todas ellas con albornoz o traje de baño claro, menos Tina 
Boira, tercera por la derecha del trampolín, con traje de baño oscuro.
El resto de chicas de la foto pertenecían al equipo anfitrión.
Fuente: Archivo JCE. Fondo Albert y Carme Medina. Ft. SI

En la noche de ese mismo día se ofreció a la expedición del club una cena con la asistencia del presidente de la Federación Belga de Natación, el señor Jean Leeuw, que se deshizo en elogios al segundo club de la natación española que los visitaba, después de más de cincuenta años de relación con el decano Club Natació Barcelona; también se refirió a su amistad con algunos dirigentes como Bernardo Picornell, Joaquim Morera y Tomás Batallé, los más internacionalmente conocidos por la natación europea en aquellos años.

Aún tendrían lugar dos festivales más los días 30 y 31 de octubre en Brujas y en La Louvière, regresando después el Club Natació Montjuïc a Barcelona, nuevamente por tren.

La valoración realizada por sus dirigente de esta primera salida internacional relevante del club fue muy positiva. En la mayoría de las ciudades visitadas fueron recibidos como el segundo club de la natación española con el que competían, después de haber tenido contacto antes con el Club Natació Barcelona que de siempre se había caracterizado por sus casi anuales giras por Europa, especialmente en waterpolo. En algún caso se dio el hecho de que en los carteles donde anunciaban el festival de ese día el tipo de letra del club aparecía en un formato pequeño por contraste con la palabra 'Barcelona' destacada con tipografía mucho mayor. Pura anécdota de un viaje casi 'inaugural' para la natación del Club Natació Montjuïc.

Memories del Montjuïc

(*) El club de los 'Enfants de Neptune' de Tourcoing (ENT) es un histórico de la natación francesa y europea. Fundado en 1904, ha sido campeón de la liga francesa de waterpolo en más de cuarenta ocasiones entre 1909 y 1964. Destacaban en  sus años primeros los nombres de Paul Beulque, uno de los pioneros de los ENT, y los de los dos Henry Pado, padre e hijo. El padre fue medalla de oro de waterpolo en los juegos olímpicos de París 1924 y medalla de bronce del mismo deporte en Ámsterdam, mientras que en Berlín 1936 obtuvo la cuarta posición. Su hijo ganó la medalla de bronce en los juegos olímpicos de Londres 1948 en la prueba de los 4x100 m. libres.