(C. de S.). Presidents (II). Joan Boronat Carner, 'Janot'... pilot d'hores difícils

El context...

Tot i que el primer president del Club Natació Montjuïc - llavors de Educación y Descanso - és en José Muñoz, Jefe de Deportes de dita organització, sabem que 'de facto' qui en va exercir el càrrec fou en Vicenç Esquiroz Soliva, de qui ja hem vist la seva semblança com a primer president de l'entitat.

El cas és que l'Esquiroz assumia també les funcions d'entrenador i ensenyant de natació dels primers cursets de l'entitat, càrrecs que havia de fer compatible amb la seva tasca professional com a empleat de l'empresa Riegos y Fuerza del Ebro - la mítica Canadenca - i la dedicació periodística a 'El Mundo Deportivo', 'El Correo Catalán', 'La Hora XXV' i altres mitjans de comunicació.

Es fa evident que en Vicenç necessita d'un relleu en alguna de les seves funcions al sí del Montjuïc. La solució escollida és la de traspassar la presidència del club a en Joan Boronat Carner 'Janot' (1919-1993), el qual se'n fa càrrec primer de manera accidental, fins a ser confirmat en el seu nomenament per la Federació Catalana de Natació (FCN).

El club transitava el que s'ha descrit com 'els anys heroics', quan el 1946 just dos anys desprès de la seva fundació, veient que l'adscripció política a la Obra Síndical de Educación y Descanso (EyD) no aporta cap de les millores logístiques i materials promeses cal trobar la manera de refundar l'entitat sobre noves bases, encara que això representi sortir de sota del paraigües de l'organització franquista.

A aquesta tasca és a la que és va encomanar en 'Janot' Boronat, soci fundador i un dels més entusiastes col·laboradors del club. Esportista en actiu en natació i waterpolo, però especialment en el rugbi que és el seu esport de referència. Com que fins a l'any 1947 el Montjuïc no disposa de secció de la pilota oval, els seus devots - que n'hi ha un grapat - és refugien en l'equip de rugbi del Real Club Deportivo Español; i allà és on trobem jugant a en Boronat, junt amb els Puigdevall, Tauler i algun altre més dels fundadors i primers socis del club... 

Equip del 'C.N. Montjuich de Educación y Descanso' que a l'octubre de 
1944 participa a Madrid en un campionats de l'organització síndical. 
Nederman, Domenech, Ruiz, Boronat, Guacsh, Florensa, Moreno i 
Puigdevall; mig ajupit, A. Devesa; asseguts Moreso, 
Murgadas, Bru, G. Carmany i Piqueras.
Font: Arxiu JCE, fons família Puigdevall. Ft. E. Alvaro

De les hores difícils a una certa normalitat...

La segona presidència del Club Natació Montjuïc abasta un  període de poc més de deu anys, entre 1946 i 1956. 

El vessant social i logístic

A l'arribada del nou president la jove entitat és en veritable perill d'afrontar la seva desaparició, a causa dels incompliments dels ajuts materials i estructurals que s'havia compromès d'afrontar EyD; de manera que a l'estiu de 1946 es planteja una separació definitiva de l'esmentada obra sindical, que finalment s'assoleix en termes amistosos.

Retall de la informació publicada a 'El Mundo Deportivo' del 11 d'agost de 1946,
 amb la noticia de la separació definitiva entre el C.N. Montjuïc i 'EyD'.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A la noticia que reproduïm el president accidental, 'Janot' Boronat, afirma que:

"Ha terminado pues el pleito planteado con respecto a la actuación futura de nuestra entidad. La labor no es ciertamente fácil, aunque son mayoria los socios que están junto a la entidad en estos momentos difíciles..."

La nova junta treballa per refer l'ambient i la cohesió social i un dels elements emprats és la publicació del butlletí del club, quin primer número veu la llum el mes de novembre de 1946, amb el titular a la seva portada de "Adelante con el C. N. Montjuich !".

Al mateix temps, s'intensifica la recerca de local social i d'una piscina coberta per a poder seguir la preparació a l'hivern. De manera provisional, fins a poder tenir la pròpia instal·lació, la necessitat de piscina coberta queda resolta llogant per uns horaris determinats la de Baños Populares de Barcelona, ubicada a la Ronda de Sant Pau n. 40. Malgrat les seves reduïdes dimensions presta un servei inestimable en la millora esportiva del club... però la provisionalitat de la mesura s'ha d'allargar per quasi vint anys.

En entrevista publicada a El Mundo Deportivo del 23 de novembre de 1946 el president del club ho explica així:

"... 'Baños Populares de Barcelona S.A.', con su altruismo deportivo suficientemente probado, ha concedido para nuestro club unos espacios en la piscina establecida en la Ronda de San Pablo... que el C.N. Montjuich usufructuará deportivamente... en condiciones parecidas a las que posee el C.N. Cataluña en el establecimiento de la citada razón comercial en la Travesera."

Altrament ja a l'any 1948 s'inicien les gestions prop de l'ajuntament de Barcelona per tal d'aconseguir la cessió d'un espai on encabir-hi la piscina coberta del Club Natació Montjuïc. En aquestes gestions es compta amb la col·laboració activa del que va ser el primer regidor d'esports de tota Espanya i President d'Honor del club, en Epifani de Fortuny i Salazar. Les gestions s'orienten cap a un model similar al seguit per el Barcelona en la construcció de la seva piscina de l'Escollera, consistent en l'obtenció d'una cessió a llarg termini de sol públic on construir amb finançament propi l'anhelada instal·lació.

En relació a l'assoliment del local social, primer assistim a una constant successió de bars i altres espais on no s'arrela l'entitat, fins arribar a les acaballes de l'any 1949, quan finalment es troba una sala adient  on el C.N. Montjuïc s'hi ha d'estar per més de trenta-sis anys; és tracta del local conegut com a Chipiron, ubicat al n. 88 del carrer Paral·lel.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 20 de gener de 1950 amb la noticia del nou 
estatge inaugurat per el Club Natació Montjuïc al carrer de Paral·lel.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Per tal d'aconseguir llogar el Chipiron i obtenir els permisos necessaris per a celebrar-hi activitats culturals i recreatives - teatre, festivals, ball, gimnàs - el club va haver de passar un procés de normalització davant del Cobierno Civil de Barcelona que va suposar la definitiva legalització de l'entitat en els termes exigits per la Ley de Asociaciones del 30 de juny de 1887 - vigent aquells anys -, que en el moment de la seva inscripció davant de la FCN el 1944 no s'havia fet.

Així, amb data d'entrada del govern civil del 24 de desembre de 1949 trobem els primers estatuts del club que van ser redactats i aprovats per la FCN, suposadament amb data del dia 1 de desembre de 1946, com és pot comprovar amb la imatge de la darrera pàgina que mostrem:

Darrera pàgina dels primers estatuts del C.N. Montjuïc, entrats al 
govern civil de Barcelona amb data de 24 de desembre de 1949.
Font: Arxiu PME del GCBCN

El cas és, no obstant, que tant els estatuts com l'acta de constitució que els acompanya van ser redactats a correcuita el mateix desembre de 1949, per tal de complir les condicions imposades per la llei d'associacions, i que havia de permetre al govern civil  de ser inscrits en el registre corresponent, amb la consegüent obtenció dels permisos necessaris per la obertura del nou local social.

Ho podem afirmar rotundament basant-nos en dues realitats complementàries:

• En primer lloc, la aparença de legalitat de la signatura que se suposa feta a l'any 1946 per el president de la FCN decau en comprovar que la rúbrica hauria de ser la del senyor Lluís Santacana i Faralt, qui en va ser president entre el període 1943-1948. Mentre que qui firma - amb data falsa - és en Manuel Basté i Duran, president de la federació de 1948 a 1950. De manera que en fer-se el document realment el desembre de 1949 s'acudeix a recollir la signatura de qui ostenta el càrrec de president en aquella data, el senyor Basté

• El segon argument incontestable és el testimoni de qui va tenir l'encàrrec de formalitzar l'arrendament del Chipirón, que no és altre que en Diego Devesa Palomera - soci fundador i president del club entre 1968 i 1972 -. En l'entrada d'aquest bloc titulada 'Butlletí. Tardor de 1986, alegries i tristors...' reproduïm un article del mateix Devesa publicat a la revista social sota el títol de 'Requiem por una ilusión' on, entre d'altres coses, explica la visita al cap de negociat del govern civil a qui va correspondre de fer els tràmits per el lloguer del local:

"El Jefe de Negociado soltó un buen rollo y nos recomendó un libro suyo, que naturalmente compamos. Pidió el acta fundacional y los Estatutos para inscribir al club en el registro (de asociaciones), lo que constituia el primer trámite. No teníamos nada. Aprisa y corriendo, redacté el Acta Fundacional para que luego lo fueran firmando los socios fundadores, y luego los Estatutos, para lo cual me ayudé de los del R.C. de Polo y los del C.N. Barcelona, que tenia a mano. Luego todo fueron instancias y pólizas, hasta que conseguimos el permiso de apertura..." (1)

Seguint amb la idea de construir la seva pròpia piscina coberta, la junta presidida per en 'Janot' Boronat, un cop descartada una primera opció al Paral·lel, és decideix per impulsar la ubicació al solar de la Ronda de Sant Pau resultant de l'anorreament l'any 1936 de la presó de dones de la Reina Amàlia. El projecte, definit l'any 1951, demana la cessió del solar annex a la Ronda de Sant Pau i al carrer de Les Flors, ocupat ara per l'Institut Milà i Fontanals. 

A aquest efecte s'incoa davant del servei d'urbanisme i obres públiques de l'ajuntament de Barcelona l'expedient n. 672, on s'inclouen plànols de l'avantprojecte de piscina, així com l'alineació de carrers on es vol encabir, a tocar de la Ronda de Sant Pau.

 

Portada de l'expedient 672 iniciat per el C.N. Montjuïc davant de l'ajuntament 
de Barcelona per aconseguir la  cessió de part del solar de l'antiga presó 
de la Reina Amàlia. Instància del president Joan Boronat 
sol·licitant l'adjudicació dels esmentats terrenys.
Font: Arxiu Històric de Barcelona. AHCB

L'avantprojecte a que és refereix la instància inclosa en l'expedient analitzat és el que va ser redactat, el gener de 1951, per l'arquitecte Joan Pujadas i aprovat per la regidoria d'esports en el seu moment. Com manifesta Joan Boronat en l'exposició de motius del document que reproduïm:

"... con fecha 16 de enero del año en curso la Iltre. Comisión de Deportes de ese Excmo. Ayuntamiento aprobó el anteproyecto de construcción de una piscina para el Club (Natación Montjuich) mencionado, cuyo emplazamiento se fijaba en el solar, propiedad del A yuntamiento, de la antigua Carcel de Mujeres en su lado derecho entrando."

mentre que en la part del suplicatori de la instància sol·licita:

"Que previos los trámites reglamentarios esa Corporación, que V.E. tan dignamente preside, apruebe los lindes del solar donde deberá construirse la piscina de acuerdo con el anteproyecto aprobado y la iniciación del expediente de cesión, en la forma legal pertinente, de este solar al Club Natación Montjuich, en la forma que estime oportuna esa Corporación,"

Vista exterior, tocant a la Ronda de Sant Pau, de l'avantprojecte de piscina coberta del 
C.N. Montjuïc aprovat per la Comissió d'Esports municipal del 16 de gener de 1951.
Font: Arxiu JCE

S'enceta així un camí que, malgrat semblar planer, ha de durar encara quinze anys més fins a veure la inauguració efectiva de la piscina de la Reina Amàlia, tot i que no pas emplaçada al solar previst, ni construïda per el mateix Montjuïc, sinó en un espai proper de la mateixa plaça i construïda directament per l'ajuntament de Barcelona... paciència...

En l'aspecte social, la junta presidida per en Joan Boronat pateix un vot de censura en la que va ser la segona Assemblea General de l'entitat, celebrada al Chipirón el 29 de novembre de 1952. Al sí del club hi ha mala maror provocada per dos fets esportius significatius:

• D'una banda l'acceptació per la junta de la dimissió presentada per en Josep Clemente com a entrenador del primer equip de natació i waterpolo, sobre el qual recauen algunes queixes d'esportistes de l'entitat

• El segon i més determinant és la decissió de la junta directiva d'incloure al nedador i waterpolista Ricard Llordachs - exsoci del Montjuïc - a l'equip que s'ha desplaçat al sud de França en la primera sortida internacional del club, essent així que en Llordachs des de finals de la temporada anterior ha fitxat i juga per el C.N. Barcelona

El vot de censura és votat favorablement per 28 vots, amb 24 de contraris i 18 abstencions, provocant la dimissió del president i de tota la resta de la junta directiva. La crisi es resol amb la convocatòria de nova elecció de president, a la qual l'única candidatura presentada és la del mateix Boronat, que resulta confirmat en el càrrec per la FCN amb data del 12 de desembre de 1952. Sobre aquest incident el mateix 'Janot' publica al butlletí del club un article intitulat "Mi actitud", on afirma:

"He pedido orientaciones con miras al porvenir del Club, he procurado, olvidando cosas personales, anular discrepancias y unir voluntades, pero las dificultades subsisten y es por ello que, antes de desistir de mi intento y propósito, prefiero 'jugar la última carta'... en beneficio de nuestro Club....

Me consta, no obstante y por anticipado, que se ha comentado ya con acritud mi actitud y que alguien o algunos esperan el fallo de mis gestiones para poder adoptar la posición tan cómoda de 'ya  os lo decía yo' pero, con todo, tengo el firme propósito de hacer lo que humanamente esté a mi alcance para lograr la cristalización de los deseos de la mayoria, y siempre... en beneficio de nuestro Club..."

Article publicat al butlletí social en el n. 42, de febrer de 1953.
Font: Arxiu JCE

Superat l'entrebanc, la nova junta ha de prosseguir les gestions de tot tipus, accentuant la insistència davant l'administració local de Barcelona per a l'aconseguiment de la necessària piscina coberta.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 14 de novembre de 1954, 
amb declaracions d'en 'Janot' Boronat donant noves sobre 
la construcció de l'anhelada piscina coberta.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A l'entrevista recollida per el diari esportiu, el president Boronat mostra la seva malfiança davant algunes actuacions de l'ajuntament de Barcelona que entorpeixen la sol·licitada solució per a la construcció de la piscina coberta del Montjuïc:

"... pese a la buena voluntad de los Tenientes de Alcalde, en los departamentos municipales se nos creó una obstrucción... poniendo trabas a nuestros proyectos, dando largas al asunto, quizá convencidos que el tiempo era nuestro peor enemigo...
Cuando se solicitaron los terrenos de la Ronda de San Pablo, en el propio Ayuntamiento surgió la oposición declarando que la zona en que queríamos construir la piscina estaba reservada para jardines."

preguntat per el periodista de 'El Mundo Deportivo' perquè no volen construir la piscina en un altre indret, Boronat afirma:

"Porque se nos había prometido aquellos terrenos. Y porque en una labor sobrehumana logramos el dinero suficiente para iniciar las obras. Pero todos estos esfuerzos se estrellaron ante la resistencia burocrática de determinadas oficinas municipales... Nuestra confianza (ahora) está puesta en el ilustre don Carlos Pena Cardenal, deportista que conoce los problemas del deporte 'amateur' y concretamente de la natación..." 

Sense fer cap judici de valor sobre l'impacte d'aquestes declaracions, si que podem constatar que ja han passat sis anys des de l'arrencada de la lluita per a la piscina coberta del Montjuïc, i que encara n'han de passar dotze més fins a la inauguració de la mateixa, el 4 de juny de 1966. (2)

Del vessant esportiu...

Els dirigents del novell club tenen clar que per subsistir en l'ambient de la natació d'aquells anys no n'hi ha prou amb ser una entitat més. Aspiren a sobresortir dins del conjunt de la natació catalana i espanyola.

I com aconseguir-ho quan encara no es disposa de figures esportives amb resultats rellevants ?. L'Esquiroz i el Boronat tenen les seves idees sobre el particular. El primer promociona - i quasi s'inventa - una prova de natació que serveix per a evidenciar el potencial d'una societat de natació: el relleu dels 100 x 100 metres lliures. Calen cent nedadors per a nedar cadascun cent metres. La marca final pot donar lloc a 'records' català, espanyol, ibèric i d'altres àmbits més extensos; però aquesta prova mai ha tingut reconeixement oficial de les respectives federacions. 

Dit i fet, l'estiu de 1949 el Club Natació Montjuïc fa el primer intent coronat per l'èxit, tot establint un 'rècord' català i espanyol, amb un temps de 2 h. 54 m. i 44 s.. El club interessa de la FCN la homologació corresponent, però aquesta no arriba mai.

Titular de 'La Hoja del Lunes' de Barcelona del 3 d'octubre de 
1949, amb l'anunci del primer 'rècord' de la distància 
aconseguit per el C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca ARCA

Foto de grup dels participants en el primer 'record' del club dels 100 x 100 
lliures el diumenge 2 d'octubre de 1949, a la piscina de Montjuïc.
Font: Arxiu CNM. Ft. SI

Imatge de la mateixa prova, però en l'edició de l'any 1961, quan és recupera 
el 'rècord' espanyol i ibèric de la distància. A la foto en Joan Boronat 
controlant la sortida del relleu del veterà Teo Poch. 
Font: Arxiu JCE. Ft. Font Gasol

L'altre mostra de força esportiva la proposa i organitza en Joan Boronat, i consisteix en aprofitar que a la tradicional 'Travessia del Port de Barcelona' hi ha establert un trofeu anomenat Gil i Arnau (3) que se'l adjudica en cada edició l'entitat que arriba a classificar més nedadors en la travessia gran masculina, que és sempre la més concorreguda. 

Des de l'any següent al de la seva constitució el Montjuïc s'ha conjurat per a ser el club que aporta més nedadors a la prova dels 3.800 m. del port de Barcelona, aconseguint-ho sense interrupció entre 1945 i 1962, és a dir al llarg de divuit anys consecutius.

Imatge dels membres del Montjuïc participants a la dinovena edició de la Travessia 
del Port de Barcelona de l'any 1946. Al quadrant esquerra, dempeus, 
s'identifica als Roca, Boronat, Puigdevall (S) i Tauler.
Font: Arxiu JCE, fons família Tauler. Ft. SI

Trofeu Gil i Arnau de la Travessia del Port de Barcelona 1944-1963 (*)

(*) Any, nombre de classificats i club guanyador

Font: Elaboració pròpia a partir del 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona' (4)

Del quadre resum del Trofeu Gil i Arnau exposat se'n desprenen algunes consideracions:

• Els anys amb més participació de nedadors del Montjuïc - en vermell - superen els setanta nedadors classificats

• Els d'una participació menor, al marge de l'arrencada dels anys 1945 i 1946, són els darrers - en blau - i especialment els dos últims de 1961 i 1962

• En general la participació de nedadors del C.N. Montjuïc ha estat quasi sempre per sobre dels cinquanta inscrits 

Tant el descens de participació dels darrers anys, com el fet de que a partir de 1963 aquest trofeu deixi de tenir especial significació per al Montjuïc, es deu al fet que al 1961 l'equip femení i al 1962 el masculí del club aconsegueixen desbancar, per primer cop a la història de la competició, al degà Club Natació Barcelona del títol de campió del Campionat General de Catalunya de natació, de manera que s'assoleix plenament la notorietat desitjada per la via dels resultats esportius.

En la presidència d'en Joan Boronat  l'activitat esportiva de la natació i el waterpolo del club va guanyant protagonisme. Així, per exemple, el Montjuïc, amb organització conjunta amb el C.N. Catalunya, és la primera entitat a presentar a Barcelona el que llavors és coneix com a 'ballet aquàtic' i la premsa bateja amb el nom de Escuela de Sirenas, aprofitant l'estrena a Catalunya i Espanya de la pel·lícula homònima. 

El primer ballet a fer les seves exhibicions al país és el de l'equip del Stade de Reims, l'any 1949, amb un èxit de públic que omple la piscina de Montjuïc en les diferents demostracions que és fan. Els anys següents desfilen altres equips, com ara el de Les Mouettes de Paris al 1951.

El president Joan Boronat acull el ballet aquàtic de 'Les Mouettes' de Paris a la piscina 
de Montjuïc, sota l'atenta vigilància d'en Josep Ramos, darrera i al fons de la foto.
Font: Arxiu CNM. Ft. SI

En altres entrades del bloc que són a la vostra disposició hem remarcat les actuacions esportives del club en les seves diferents facetes de natació, waterpolo, rugbi i atletisme. Aquí volem destacar, no obstant, de manera especial l'organització anual del Trofeu Barcelona, que organitza a la piscina de Montjuïc el Club Natació homònim, coincidint amb la festivitat del Pilar del 12 d'octubre i que serveix per tancar oficialment la temporada de la natació catalana.

El president Boronat fa lliurament d'una copa del Trofeu Barcelona 
al nedador Albert Medina l'any 1953, a la piscina de Montjuïc.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

També durant la presidència d'en 'Janot' Boronat té lloc la primera sortida internacional del Club Natació Montjuïc, que és produeix l'estiu de 1952. És una gira més o menys accidentada per el sud de França, on l'equip masculí del club s'enfronta en natació i waterpolo a diferents conjunts de la regió, entre els quals hi ha el del Girondins de Bordeaux - en aquella època filial del club de futbol local - amb els quals és va establir una relació estreta, amb freqüents anades i vingudes entre Barcelona i Bordeus.

L'equip del Montjuïc l'estiu de 1952 en la seva primera sortida a l'estranger. 
La foto és a Bordeus, i a la gatzoneta trobem al president Boronat.
Font: Arxiu JCE, fons Josep Brascó. Ft. SI

La foto reproduïda correspon a la visita a la ciutat de Bordeus per a competir amb l'equip dels Girondins, i és presa a les afores del antic estadi de futbol Des Chartrons, al barri del mateix nom de la ciutat. El conjunt blanc-i-verd el formen A. Llordachs, Culla, E. Ruiz, A. Medina, Font-Prats, R. Llordachs, Orero, Roselló, Cercós i Brascó. Precisament la inclusió d'en Ricard Llordachs a l'expedició del Montjuïc, quan ja havia fitxat i jugat pel C.N. Barcelona, va motivar la moció de censura que va rebre en Joan Boronat el novembre de 1952.

La faceta que és més recordada d'en Joan Boronat Carner en el seu pas pel C.N. Montjuïc és, sense cap dubte, la de director i ensenyant dels cursets de natació que es feien a la piscina 'vella' de Montjuïc. Iniciats des del mateix moment de la seva fundació el 1944 per l'Esquiroz, a partir de 1948 van adquirir rang oficial, amb el suport de l'ajuntament de Barcelona.

La feina professional d'en 'Boro' com a responsable d'una secció del Banco Central li permetia disposar de les tardes lliures, a més de facilitar-li que arribés a la piscina a l'hora dels cursets, a les quatre de la tarda. Arribava apressat, amb el dinar encara al pap, i sempre més proveït del seu llegendari cigar 'puro' penjat a la boca.

Els 'amos' dels cursets i de la piscina, respectivament. 'Janot' Boronat, director 
dels cursets, i Josep Ramos, encarregat de la piscina 'vella' de Montjuïc.
Font: Arxiu JCE. Ft. Font Prats

Els anomenats Cursillo Municipal de Natación Escolar y Utilitaria van ser al llarg de quasi trenta anys la pedrera del Club Natació Montjuïc, ultra representar una tasca de prestigi ciutadà i social de la màxima importància. En Boronat prengué el relleu de l'Esquiroz com a director dels cursets des de la IV edició de l'any 1951 i s'hi mantingué  incansable fins que des de l'any 1968, en la XXVII edició el substituí en Francesc Morón.

De la repercussió ciutadana dels cursets de natació d'estiu del C.N. Montjuïc, més enllà dels propis barris d'influència de l'entitat, en són mostra la nombrosa quantitat de reportatges i articles que els hi han estat dedicats en els diferents mitjans de comunicació de l'època. 

Com a mostra d'aquests escrits reproduïm l'article que el reconegut periodista Avel·lí Artís Tomàs, 'Sempronio', va publicar al setmanari 'Destino' amb data del 9 de setembre de 1962:

Article del n. 1302 del setmanari 'Destino', on 'Sempronio' dona compte de la 
transformació de la piscina de Montjuïc en la Costa Brava barcelonina.
Font: Hemeroteca ARCA

A la seva secció de 'La semana en libertad' el periodista fa un símil entre les grades de la piscina de Montjuïc d'un dia de curset i la Costa Brava gironina:

"Así, el verano de la Piscina Municipal presenta un par de vertientes distintas y definidas: una la inferior, se desarrolla en la piscina propiamente dicha, bulliciosa, chapotante, cruzada por las órdenes de los monitores y por el silbato de los profesores. El otro cuadro se desarrola gradas arriba, especialmente en la parte donde da la sombra. Centenares de mujeres, con las agujas en la mano o leyendo o charlando, matan la tarde...

Tres meses dura el curso. El funicular de Montjuich, por la tarde, va lleno de futuros campeones con la bolsa de baño en la mano, acompañados de las autoras de sus días con la bolsa de labores."

Sobre aquesta icònica activitat el propi Boronat en va fer diferents manifestacions durant els anys en que en va ser director:

"Nuestro club siempre ha contado con una masa de practicantes. De ahí que desde el primer momento se nos planteara el problema de crear una sección infantil. Lo solicitamos a la Federación Catalana de Natación y, aunque parezca incongruente, se negó siempre a que organizáramos cursillos en Montjuich... En 1948, casi al iniciar sus actividades la primera 'Comisión Municipal de Educación Física y Deportes' del Ayuntamiento de Barcelona, que presidia el señor don Efipanio de Fortuny y de Salazar,... ordenó que estos cusillos se llevaran a cabo bajo la organización conjunta del Ayuntamiento y nuestro club..." (Declaracions a 'El Mundo Deportivo' del dia 3 de juliol de 1961)

"(El actual cursillo es) Un éxito. Hemos superado la inscripción del pasado año... casi hemos alcanzado las 3.000 inscripciones... (estamos) satisfechos de que nuestra labor haya sido imitada. Y sobre todo de que como barceloneses, como simples ciudadanos, esa labor haya arraigado y se logre que en el futuro todos los niños de nuestra querida ciudad sepan nadar. Los hombres del Club Natación Montjuich no  hemos escrito un libro ni plantado un árbol, pero creemos que hemos hecho mucho más por la ciudad de Barcelona." (Declaracions a 'El Mundo Deportivo' del dia 9 de setembre de 1962)

En Boronat escriu sobre els cursets en el butlletí n. 182 del mes de novembre de 1964, 
número especial dedicat al XXè Aniversari de la fundació del C.N. Montjuïc. (5)
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

En aquest text del butlletí que reproduïm en Boronat afirma:

"L'ensenyament de la natació, dins la nostra Entitat, ha estat sempre una qüestió vital, puix que en tot moment els nostres directius han cregut que un Club de Natació tenia, com a principi, la missió de l'ensenyança i el millorament de la joventut... És molt d'agrair la col·laboració desinteressada de tots els nostres consocis que, en un aspecte completament 'amateur', han intervingut com a monitors... amb veritable vocació i dins de les seves possibilitats.

La nostra satisfacció és de que els 'Cursets' no han estat un mitjà per a fer campions, sinó la d'assolir un fi, un propòsit: o sia, ensenyar a nedar a la més gran quantitat possible d'infants. I mai s'han tancat les portes als qui precisaven de la natació per a un millorament físic o una recuperació corporal, pesi a tot el que això representava. Hi ha molta joventut agraïda al Club de Natació Montjuïc, i això ens anima a prosseguir la nostra lluita."

Corol·lari

Des de ben aviat en Joan Boronat Carner, 'Janot', va començar a ser objecte de diversos reconeixements i premis de les diferents federacions i entitats vinculades a la natació i al rugbi, que li agraïen la seva dedicació i entrega a ambdós esports.

Entre d'altres, l'any 1968 va rebre la Medalla al Mérito Deportivo de la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes. 

Titular de la noticia de 'El Noticiero Universal' del dia 16 de juliol 
de 1968 amb l'atorgament de la distinció de la DNEFyD.
Font: Hemeroteca ARCA

Possiblement el reconeixement que més el va emocionar va ser el de l'homenatge que el Club Natació Montjuïc, juntament amb les federacions catalanes de natació i rugbi, li van tributar els dies 17 i 19 de setembre de 1971. El divendres 17 l'acte es va desenvolupar a la piscina 'vella' de Montjuïc on va rebre el reconeixement del món de la natació, amb la participació a l'acte de Joan Manuel Serrat, alumne del Boronat en els cursets de l'estiu de 1955.

Joan Manuel Serrat, amb el xandall del Montjuïc, signant 
autògrafs en l'acte d'homenatge a en Joan Boronat Carner.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

El diumenge 19 de setembre l'homenatge es traslladà al camp de rugbi de La Foixarda, on van tenir lloc tres diferents partits de rugbi, entre els quals un de veterans del Montjuïc contra una selecció de veterans d'altres equips catalans. En aquest darrer acte en 'Janot' va rebre la Medalla del Mèrit Esportiu de la Federación Española de Rugby.

La seva dilatada aportació al món de l'esport i a la vida associativa de la ciutat de Barcelona li va reportar un grapat d'amistats sinceres, que reconeixien en el 'Boro' l'afabilitat en el tracte i el seu tarannà bonhomiós. Home d'una vitalitat contagiosa, a més de lliurar-se al compliment de les seves obligacions professionals i de les seves dedicacions voluntàries, ha estat dotat d'un sentit epicuri de la vida que l'ha menat a gaudir intensament de la seva trajectòria vital. 

Un dels fets que més van sorprendre als seus amics va ser el llarg nuviatge establert amb el seu amor de tota la vida, la Nativitat Vigorra, amb qui finalment va passar per la vicaría un dia de maig de l'any 1961 - a l'edat de quaranta-un anys -, posant punt i final a més de dinou anys de festeig. Un breu de 'El Noticiero Universal' del 24 de maig en dona fe, sense poder-se resistir al to festiu i faceciós del protagonista...

Retall de 'El Noticiero Universal' del 24 de maig de 1961 on 
és recull la noticia del casament del Joan i la Nativitat.
Font: Hemeroteca ARCA

Sempre estretament vinculat al club de la seva vida, va mantenir un permanent lligam amb les amistats de la primera hora del club i va ser tota hora disposat a col·laborar en allò que els diferents directius de l'entitat li van anar demanant en cada moment.  La seva entrega apassionada al Club Natació Montjuïc bé ha de merèixer aquesta semblança.

'Trofeu Barcelona' de 1955 amb quatre dels set presidents del Montjuïc d'entre els anys 
1944 i 2000. Boronat, Limiñana, Devesa i Esquiroz, amb el micròfon. 
En primer terme el president de la FCN, en Francesc Draper.
Font: Arxiui del CNM. Ft. SI

Memòries del Montjuïc

(1) Amb les darreres novetats conegudes en relació al procés de creació i legalització del C.N. Montjuïc cal actualitzar les dades aportades en el seu moment en aquest bloc, cosa que ens comprometem a fer en un futur proper.

(2) Malgrat l'afirmació feta de tenir assegurat el finançament per a la construcció de la piscina del club amb mitjans propis, la realitat era prou diferent. Si bé s'havien fet diferents col·lectes, incloses algunes ens els estadis de futbol del Barcelona i de l'Espanyol, el finançament penjava d'un fil. És tenia, però, un principi d'acord amb la Caixa de Pensions i d'Estalvi per tal d'obtenir un crèdit per una quantitat que rondava el milió de pessetes, a més de tenir el compromís d'empresaris i comerciants del Poble-sec de recolzar en el seu moment el finançament de la instal·lació en cas de ser necessari.

(3) L'Enric Gil i en Santiago M. Arnau són dos nedadors del Club Natació Athlètic que l'any 1915 volen comprovar si la travessia del port de Barcelona és factible. Dit i fet, el 25 de juliol es llancen a l'aigua des del dic de l'Est per a cobrir un total de 3.380 metres fins a la Dàrsena del Comerç. Tots dos nedadors cobreixen la distància satisfactòriament, emprant una mica més de 1 hora i 40 minuts. Han demostrat la viabilitat del que a partir de l'any 1926 serà la prova reina de les travessies a Catalunya: la 'Travessia del Port de Barcelona'. En commemoració d'aquesta fita pionera s'estableix el 'Trofeu Gil i Arnau', per al club que classifiqui més nedadors a la prova, independentment del lloc d'arribada.

(4) Per a qualsevol assumpte relacionat amb la Travessia del Port de Barcelona és d'obligada consulta el 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona' confegit per en Juan Antonio Sierra i en Manel Domenech. Va ser editat per el Club Natació Atlètic-Barceloneta l'any 2007.

(5) En Joan Boronat Carner és un català de soca-rel, amant de la llengua i de les tradicions del país. Aquest escrit seu, redactat i publicat en català, és el primer text que empra la llengua pròpia en un butlletí que neix en ple franquisme i que no és fins a les acaballes del règim dictatorial que comença a ser habitual la publicació en català del mateix. En 'Janot' s'avença uns quants anys en publicar al 1964 aquest primer text en la llengua catalana.

Carnet de Sòcia. Mercè Planas Olivella

A l'esquerra na Mercè Planas Olivella l'any 1951, als seus vint-i-dos anys,
acompanyada del la seva amiga i veïna, na Eulalia Toro Mayol.
Font: Arxiu JCE. Fons família Tauler. Ft. SI

En el marc de les entrevistes realitzades per a la secció 'Carnet de Soci' del nostre bloc, una bona tarda de la tardor del 2019 ens encaminem cap al que hem anomenat la 'zona cero' del Club Natació Montjuïc, és a dir cap al carrer Nou de la Rambla que considerem una mica l'epicentre dels anys inicials de l'entitat. Al número 139 trobem, en el seu pis de tota la vida, a na Mercè Planas Olivella, a punt de fer el seu noranta-unè aniversari. Ens hi introdueix a la seva presència en Ponç Puigdevall Planas, company nostre del Montjuïc desde les respectives i, ai !, llunyanes joventuts... 

La Mercè ens vol atendre inicialment seient a la taula amb nosaltres, però ben aviat es trasllada a la seva zona de confort, la plaça que té emmotllada en el seu sofà preferit... i és que tot i tenir el cap ben clar i actiu, el cos s'ha fet feixuc i la mobilitat s'ha anat fent difícil...

Vaig néixer, en aquest mateix pis en que estem, el 25 de novembre de l'any 1928. Tenia 15 anys encara quan es funda el Montjuïc en el bar que hi ha aquí sota, a Can Feliu. En aquest bar hi anava molta gent i una de les persones que hi anava era el pare del Ponç (fill) (*), el que ha sigut el meu marit. El Ponç era un noi al que li agradava molt el cine i quan en sortia venia a buscar el seu pare, en Josep Puigdevall,  al bar perquè el meu sogre jugava sovint a cartes a Can Feliu. Quan venia es trobava amb que al bar també és reunien altres nois del carrer - o del barri - com en Quim Tauler, en Julián, l'Esquiroz... i altres. Amb el Quim també m'hi havia criat de petita en aquesta mateixa escala; que el seu pare, en Pep Tauler, tenien el pis una mica mes amunt.

Així és que aquesta colla de nois quan sortien feien una rotllana davant del bar i s'hi estaven fent-la petar al carrer i jo, que m'estava al balcó, els veia... i de seguida va ser que el Pons em va conquistar i a partir de llavors vam començar a festejar. I clar, erem molt joves, jo tenia 17 anys i ell una mica més i amb tots els problemes familiars que teníem, però anavem fent. 

Llavors ell ja era del Montjuïc que en va ser un dels fundadors, i anaven a entrenar a la piscina de Montjuïc, de manera que jo al vespre sortia al balcó i veia que per aquí passaven els que venien de la piscina que baixaven a peu i tots els que venien, de molts clubs diferents, passaven sota el balcó i em saludaven. I de vegades el Polichón, del Barceloneta, em deia "avui no baixa, perquè li toca fregar la piscina..." i volia dir que venia més tard, i que ja sabien a qui volia jo veure, clar !...

En aquells primers anys del club la relació entre els pocs associats que hi havia era molt estreta. Al grup 'canònic' dels catorze fundadors, dels quals en Ponç n'era el mes jove juntament amb en Quim Tauler i en Quique Ruiz, de seguida s'hi incorporaren altres entusiastes de l'esport que conformaren una mena de societat d'assistència mutua, en la  qual tots i cadascun estaven pendents de la sort i la dissort de la resta de companys... això si, en aquests primers moments eren tots homes, de dones ja n'hi havien, però només com a companyes dels associats.

El Ponç jugava a rugbi, encara que també ho feia a waterpolo, que n'era el porter, i en l'equip de polo hi havia els germans Ruiz, el Quique el Rafel i l'Eduardo, que de segon cognom es deien Valero, com el Ponç encara que no eren pas familia. Com que també hi jugava el germà del Ponç, en Lluís. a vegades ens feien la broma "mira, hi ha cinc Valeros a l'aigua...". La familia del meu sogre, en Josep Puigdevall,  venia de Girona i la meva sogra, la Rosa Valero, de l'Aragó, encara que de molt petita va venir aquí i parlava al català millor que nosaltres. 

De com va començar això del rugbi jo no puc assegurar-ho, però dir-ho si que puc... un bon dia van anar a la platja, que deien que els que feien waterpolo no hi podien anar perquè els hi anava malament, i jugaven amb una pilota passant-la amb les mans i es placaven i es feien les mil i una... diu que allà hi havia un senyor mes gran, un home que se'ls mirava i que els hi pregunta "que juguen a rugbi vostès ?" i ells què li responen "no, no,... nosaltres només hem vingut a jugar" i l'home que els hi diu "però home, si us heu de matar d'aquesta manera, mes val que ho feu en un club jugant a rugbi, que jo us donaré una targeta per a que aneu a l'Espanyol…" i finalment sí que hi van anar a jugar, que els hi va anar molt bé perquè a l'Espanyol van fer bastant ambient maco, hi havia molt metges i d'altres professionals que hi jugaven a rugbi… que quan el Ponç va tenir l'accident hi van acudir tots. Ara, per jugar a rugbi no els hi donaven res, eh ! que fins i tot les botes s'havien de comprar.

I es que el Ponç en el rugbi va ser molt fort, eh ! que quan ell volia per on hi era no hi passava ningú… desprès quan va plegar de jugar també va ser bo en l'arbitratge, que va arribar a pitar partits internacional; de vegades jo l'acompanyava a França quan anava a arbitrar, i es que jo amb ell he fet de tot… i mentre érem allà passant-ho bé, jo que pensava "però, i demà que faré per dinar ?...", però sempre se'm acudia alguna cosa per a fer.

Sovint tota aquesta colla de rugbi i polo pujaven a la casa del Pep Tauler, el pare del Quim, perquè era una casa on tothom hi tenia entrada i celebraven, per exemple, Sant Josep fent un cremat i s'ho passaven la mar de bé, perquè la familia Tauler era de Verges, encara que ell es va estar mes a Palafrugell, i allí tenien tradició del cremat, el cantar de taverna o les havaneres i s'ho passaven dallò més bé. Jo per els d'aquella casa també era com una filla mes, perquè en aquesta escala no hi havia cap nena, era jo sola fins a que més endavant la única que va venir va ser la Julieta... la Julieta Serrano, que desprès ha sigut molt bona actriu. Ella vivia en el primer segona, que tenia 4 anys menys que jo i va venir amb un germà que aquell sí que era de la meva edat i tots dos germans anaven al Collaso i Gil, l'escola en el carrer de Sant Pau.

Una vegada al Montjuïc van fer loteria que deien que era per a recaptar diners per a poder construir la piscina de la Reina Amalia i van voler que les noies l'anéssim a vendre als camps de futbol del Barcelona i de l'Espanyol; a mi em van donar el meu talonari i perquè anés acompanyada i no tingués cap problema amb algun home m'acompanyava el Diego (Devesa) que em feia com de guardia civil i em deia "estamos aquí para vender, eh ! nada de criaturadas…" i si algú en comptes de comprar començava alguna conversa diferent o m'incomodava el Diego li deixava anar "oye, que estamos aquí para vender loteria, que si tu no quieres vamos a por otro…"

Retalls de 'El Mundo Deportivo' dels dies 26 de novembre i 3 de desembre
amb la noticia de la venda de loteria del C.N. Montjuïc als estadis
del 'R.C.D. Espanyol' i el 'C.F. Barcelona', respectivament.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

El butlletí n. 17 del club, del mes de gener del 1951, se'n fa ressò d'aquesta col·laboració de les noies nedadores o col·laboradores en un article amb el títol de 'El ejemplo de entusiasmo de nuestra Sección Femenina', signat per en Martínez Martí, tot senyalant:

"Y ha sido mucho el esfuerzo que se ha solicitado a estas muchachas por cuanto... han tenido que enfrentarse en los campos de futbol del Español y Barcelona con la indiferencia y hasta a veces con la desatención de quienes llamándose 'deportistas' son simplemente 'público' que van a presenciar un espectáculo."

al mateix article s'esmenta a alguna de les noies que hi han contribuït: les Eulalia (Toro), Mariona (Pantinat), Mercè (Planas), Rosita, Nuri (Carmany) i d'altres. Anècdota a part, la relació de la Mercè i el Ponç ja fa uns anys que dura i, malgrat haver de vencer alguna reticència familiar que la parella supera, ha arribar l'hora de fer el nou pas... 

Foto de 'família' de l'any 1951. Arturo Devesa, Ponç i Mercè, Quim i Eulàlia, 
una parella de cosins de la Mercè i el seu pare, l'avi Planas.
Font: Arxiu JCE. Fons família Tauler. Ft. SI

Així anaven passant els anys i ens vam casar quan jo tenia 24 anys... o 23 i ell 24 em sembla, bueno a aquesta edat. Llavors clar a mi m'hagués agradat ser del Montjuïc, com tots aquests nois amb els que compartíem vida i amistat, però la meva mare no volia. Però el que si fèiem era pujar sempre que podíem a la piscina de Montjuïc i veure el que es feia a les competicions que hi havia. El cas es que al meu pare tot allò li agradava molt i ell sí que es va fer del club i quan ja hi va haver el rugbi els hi va dir que s'encarregaria del botiquín, i se'n anava cada setmana a Can Sala, que era una farmàcia d'aquí a la Ronda, i els hi comprava el material que demanava, que li posaven l'àrnica, l'alcohol, les benes… tot el necessari; de manera que cada diumenge quan es jugava el partit allà el tenies amb el club, ell mateix es va fer una caixeta per a posar el material que se la va pintar de verd i blanc…

Un cop decidits a casar-nos el Ponç es va voler posar per el seu cantó, deixant el negoci de transport del seu pare, i va tenir la sort que l'ajudessin primer en Francesc Draper (president de la Federació Catalana de Natació), que tenia un negoci similar i mes endavant també en Diego Devesa que estava empleat en una casa que era el 'Mundus', de la que n'era el director general o alguna cosa semblant, i a l'empresa feien bastides i llavors li va dir que l'anés a veure i li va donar feina perquè li va dir, "yo sé que tu no me pondrás en ningún mal paso...". El Diego era una molt bona persona, que ningú te'n dirà res de dolent, però imposava, eh !... que quan ell entrava al despatx del 'Mundus' allà tothom es quadrava. Una vegada no recordo si el Diego o el seu germà van prendre mal i llavors tota la colla el vam anar a veure al seu pis, que s'estaven allà a la Barceloneta, i la seva mare era molt enraonadora, molt de xerrar, i li deia al Diego "bueno Diego, y tantos amigos tienes ?... y de que los conoces, si tu no hablas nunca con nadie !… y además tienen el valor de venirte a ver".

Quan la Mercè relata algun dels fets viscuts amb en Ponç o per el seu compta, sovint esclata en una riallada pròpia d'una jove de vint anys... veient-la com s'explica i com gesticula de la seva trona estant des d'on controla el món que l'envolta, ens ve al cap la seva experiència teatral al costat de la insigne Julieta Serrano, que va començar en això de les funcions com la mateixa Mercè amb el grup de la coral 'Lo Desarrollo' (**), encara que la Mercè, sense la Julieta però amb la resta de la gent del Montjuïc, va continuar mes tard des de la secció cultural del Montjuïc i en l'escenari, principalment,  del 'Chipirón'.

És donava el cas de que del grup d'amics dels fundadors no tots es van fer socis del nou club. N'hi havia alguns, com ara el pare de la Lidia Flaqué, que sempre va estar amb el grup dels Boronat, Tauler i demés… però no es va fer soci fins a molt temps mes tard, o com ara el Fonseca, que feia teatre amb nosaltres i tampoc va ser soci del club, tot i que estava quasi sempre amb la colla dels que ho eren… hi va haver força casos així, de gent del barri que sense fer-se'n socis formaven part del cercle d'amistats dels fundadors, bé perquè  eren de la coral de 'Lo Desarrollo' o perquè freqüentaven el mateix bar de Can Feliu, on s'acollien tant la coral com el club... i és que en els primers temps eren una mica la mateixa cosa; fins i tot havien fet algunes vegades partits de futbol de costellada entre els uns i els altres…

Jo sempre que hi havia una funció de teatre aficionat de 'Lo Desarrollo' hi col·laborava fent d'actriu, que ho fèiem aquí mateix, no al 'Chipirón' encara... ho fèiem aquí a l'asiàtic d'una mica mes amunt del carrer Nou, que ara en diuen 'La Plataforma'. Els hi llogàvem la sala i hi fèiem la funció per a la gent que venia del barri, i també n'havíem fet de teatre allà al carrer Villarroel, on hi havia les cotxeres que allà vam fer el 'A Sant Boi hi falta gent', que en aquella funció en Ponç hi feia de torero i l’Andelet de general… així és com anava i el que ens dirigia moltes vegades era el pare de la Julieta Serrano, el senyor Julián… que no era pròpiament per el club eh!, que era per la coral, que tant en Boronat com l'Esquiroz cantaven en el coro de 'Lo Desarrollo' amb el seu estendard i tot, i no sabies ben bé si era el Montjuïc o era el cor. A tot això el que sempre feia d'apuntador a les obres de teatre era l'avi Tauler, el pare del Quim. L’Eulàlia Toro i el Teo Poch o en Sebastià Roca i d'altres mes del Montjuïc també en feien de teatre. 

Llavors al carrer de Sant Pau, allà al costat de la que havia estat la presó de les dones, hi havia una botiga on anaves a buscar qualsevol obra de teatre que la tenien, i en aquesta que el Ponç havia de fer de torero vam haver d'anar a llogar un trajo per ell en una casa on hi treballava el pare del Pepito Cercòs del club, que va i ens pregunta " y que quieren ustedes"... "mire, un traje de torero para mi", que li diu el Ponç, i com que ja pesava cent i pico de quilos i no li hagués entrat cap trajo de torero, el pare d'en Pepito que li diu "bueno, oiga... y que le parece un traje de picador ?" i així va quedar, va passar de ser torero a ser picador.

Part d'un fullet de difusió d'una de les obres de teatre representades l'any 1946 per el 'cuadro
escénico' de la coral 'Lo Desarrollo' al centre de la 'Sociedad Recreativa del Pueblo Seco' 
popularment coneguda com l'asiàtic, amb la Mercè Planas i la Julieta Serrano.
Font: Arxiu JCE. Fons família Tauler.

A la història de la saga dels Puigdevall-Planas, com en totes les famílies, els hi ha tocat de viure tot tipus de situacions, des de les mes lúdiques i felices fins a les mes desfavorables i complexes. La professió d'en Ponç l'obligava a estar moltes hores a la carretera i en una d'aquestes un malaurat esdeveniment va pertorbar la marxa armoniosa de la Mercè, en Ponç i el seu entorn...

Quan el meu marit va tenir l'accident greu teníem cinc camions... cinc camions amb els xofers corresponents i les despeses associades i em vaig trobar havent de fer mans i mànigues per pagar les nòmines i les altres despeses. Vaig haver de tancar la botiga i vam estar a punt de perdre-ho tot, però fent-nos costat ell i jo ens en vam sortir... però vam passar les de de Caín, eh !. 

De quan jugaven a rugbi a l’Espanyol coneixíem al senyor Vázquez, que feia com de delegat i que era un gran senyor… ell venia carbó, no com a carboner, no ! el venia a l'engròs; era un home agradable i molt bona persona que al meu marit el va ajudar molt. Quan el Ponç va tenir l'accident tan greu, a l'habitació eren cinc grans accidentats d'automòbil, i entra un metge que es deia Collado i pregunta "aquí hi ha algú que es digui Puigdevall ?" i jo que li dic "si, nosaltres..." i es mira al Ponç i li diu "no, no pots ser tu... és que jo vaig jugar a rugbi a Paris amb un Michelle Puigdevall… pero no ets tu, que tu amb mi no pots haver jugat" i va resultar que el Michelle era un cosí germà del meu sogre que no teníem present… pero el doctor va seguir "no pateixis que et tractarem igual de be, que m'ha trucat el Vàzquez per dir-me que hi havia el Puigdevall ingressat i que sobretot que me'n cuidés bé de tu’... 

Una vegada mes el senyor Vàzquez i els amics: els Devesa, Boronat, Andelet, en Quim i en Julián i tants d'altres, que ens van ajudar a tirar endavant… que el Pons (fill) li havia dit a son pare "això de la universitat ja s'ha acabat per a mi, i em poso a portar un camión i a tirar endavant..." i el pare que li diu "d'això res, tu has de seguir estudiant i a viure la teva vida, que d'això nostre ens n'encarreguem la teva mare i jo".

A mi no m'agradaria pas que per alguna cosa de les que jo dic hagués de perdre una amistat de tota la vida, perquè aquí ara estem parlant amb tota llibertat entre uns amics; però jo recordo una persona del barri que també tenia negoci de transport i que deia que era molt amic del meu marit… i quan va tenir la desgràcia anava venint cada dia a preguntar "com va el Ponç ?" i jo li explicava… fins que li vaig dir "home, no cal que vingui cada dia, perquè ell segueix mes o menys igual… la millora es lenta" i després em vaig enterar per el Diego (Devesa) que a l'endemà de l'accident se'n va anar a trobar-lo a 'Mundus' per oferir-se amb els seus camions per suplantar la feina que venia fent en Ponç. Pero el Devesa es va comportar, una vegada mes, com el molt bon home que era, que va aguantar la feina per el teu pare (dirigint-se al fill Ponç) tant de temps com va poder… es va portar com el gran amic que era…

El Ponç va estar molts mesos en recuperació i es va haver d'estar penjat un munt de temps per tal de poder enfortir els osos i les articulacions, que feia angoixa només de veure'l... i ell patint i maleint com una mala cosa. L'Andelet el venia a veure a la Vall d'Hebrón quasi cada dia quan estava així, però mai s'atrevia a entrar a l'habitació... es quedava a la porta i jo li donava 'el parte'. Cap al final de la recuperació un dia va entrar a l'habitació el doctor González Adrio, per parlar-li sense embuts. Li va dir que d'aquí a uns dies ja podria tornar a casa, que ja no podien fer mes per ell i que s'havia d'anar fent a la idea que ja mai mes tornaria a caminar... que amb la lesió del peu i la resta d'afectacions no seria possible recuperar la mobilitat. El Ponç, amb aquella serenitat que li venia en moments com aquest, que li diu "miri, doctor... avui som dia 9 de setembre, oi ?... doncs el 24 és el sant de la meva dona i em jugo amb vostè una ampolla de xampany que per aquella data ja caminaré..." i amb penes, treballs i ensopegades, però ho va complir... Passats uns anys es van retrobar amb el doctor a la pista de gel del Barcelona i en González Adrio el va reconèixer "no me lo creia, como puede ser !...", però es va comportar i va pagar el deute...

Tot això passava l'any 1973. El Ponç fill ja feia vint anys que corria per aquest món i es trobava en fase d'acabar els seus estudis, com hem vist. La seva carrera de waterpolista havia superat totes les expectatives de la saga Puigdevall, les del pare Ponç i les del seu oncle Lluís. Internacional, campió d'Espanya l'any 1972 abans de complir els vint anys,... el seu pare, però s'ho va mirar sempre amb aquella barreja de tranquil·litat i suposada indiferència que solia emprar, sempre amb la recança que el fill no li havia sortit 'rugger'... però en el seu interior n'estava amplament orgullós del seu recorregut esportiu...

De l'abans d'ahir i de l'ahir...
A l'esquerra en Ponç i en Lluís Puigdevall l'any 1950, primer i tercer per l'esquerra dempeus.
A la dreta en Ponç (fill), quart per l'esquerra dempeus, amb l'equip del Montjuïc 
que va guanyar la Copa Catalana de 1972 al C.N. Barcelona a Sant Jordi.
Font: Arxiu JCE. Fts. 1950, SI; 1972, Montejano.

Però jo finalment vaig poder ser sòcia... que amb el Ponç, i malgrat tots els problemes que vam passar, vam estar pagant les quotes de socis d'en Lluís i del seu fill des de que a mitjans del anys cinquanta se'n van anar a França... i aquí anar pagant les quotes per si un dia es decidien a tornar.  Però al cap dels anys el Ponç li diu un dia "Lluís, ara ja em jubilen… i la vida ja em canviarà i jo encara segueixo pagant les teves quotes" i en Lluís li va dir que per ell ja el podíem donar de baixa. Coincideix que un dia fan una festa al club i al Ponç el president Ballart li diu que llavors ell ja no ha de pagar mes la quota del club i va pensar que al menys em faria sòcia a mí perquè així no tindria mala consciència de no contribuir al manteniment del club.

Així que la Mercè, finalment, va veure complert el seu desig de fer-se sòcia del club de la seva vida i de la vida dels seus éssers estimats... però en va ser molt mes que sòcia. La Mercè, com tantes altres dones d'aquells anys quaranta, en van ser 'fundadores' del club, al costat d'aquells nois esportistes que sempre van comptar amb el seu suport i la seva empenta per a tirar endavant les seves iniciatives.

Carles Sánchez i Josep Castellví

En recordança de na Mercè Planas Olivella, traspassada 

aquest darrer 19 de juny del 2023

(*) Al llarg d'aquesta entrada ens trobarem sovint parlant de dos Ponç diferents, el marit de la Mercè i el fill d'ambdós. Per tal de no confondre'ns, sempre que parlem del fill ho farem constar entre parèntesi.

(**) Al Poble-sec, com a tants barris populars de Barcelona, les corals proliferaven en gran nombre, de manera que no era estrany que en tal o qual bar en trobéssim una d'instal·lada. En el cas de Can Feliu la barreja entre 'Lo Desarrollo' i el nounat Club Natació Montjuïc va ser una constant dels primers anys de l'entitat blanc-i-verda.

Butlletí. El número 350, rodó i atapeït d'informacions...

Comencem per el principi

I tractant-se d'una revista o un butlletí, com és el cas, vol dir que comencem per la portada:

Portada del butlletí del Club Natació Montjuïc n. 350, 
corresponent als mesos de maig a octubre de 1985.
Font: Arxiu JCE (*)

Aquesta portada presenta diverses especificitats. Amb l'arribada del nou president, en Robert Carmany que substituïa a en Joan Ballart, es va modificar el format i l'estètica del butlletí. Se'n va reduir la mida i es va canviar el disseny, de manera que el resultat s'assemblava mes a la composició tradicional d'aquest òrgan informatiu. El director va passar a ser, per uns pocs números, en Domingo Masferrer, amb l'ajuda en la coordinació d'en Pere Robert, waterpolista en actiu.

Sorprèn, però, el nombre de trofeus i copes que ocupen aquesta portada substituint els mes habituals  esportistes, equips, directius o instal·lacions que en solien esser el seu objecte. Fins a setze copes o trofeus en són els protagonistes.

De la part esportiva...

Com és d'esperar, aquest desplegament de recompenses es deu als esportistes del club en algunes de les seves modalitats principals. També se'n justifica el nombre perquè aquest butlletí abasta una durada temporal desacostumada de fins a sis mesos, quan en aquell moment la periodicitat habitual era la trimestral.

Natació

Començant per la natació se'n destaca l'assoliment del primer lloc en els Campionats d'Espanya de l'estiu de 1985, celebrats a la ciutat gallega d'Ourense:

La victòria, en aquest cas, es fonamentava en l'actuació dels nois. L'entrenador era en Joan Fortuny i l'equip masculí era format per els R. Escalas, J.Ll. Escalas, Garmendia, Miralpeix, Serra o Rodriguez, entre d'altres. 

Les noies eren les Coten, A. Serra, Lorenzo, Sanz o Pagés. Malgrat el seu vuitè lloc, en la classificació conjunta el Montjuïc s'alçà amb la primera posició. Val a dir que a l'any següent l'equip femení es trauria l'espina d'aquesta vuitena posició conquerint-ne la primera.

Waterpolo

Pel que fa al waterpolo el club és trobava en plena 'Dècada Daurada, 1976-1986' quan dels onze títols del Campionat d'Espanya disputats al llarg del període se'n van guanyar set, a més d'assolir el primer subcampionat d'Europa del waterpolo català i espanyol. Aquest 1985 es va aconseguir el segon campionat de l'època d'en Pepe Alcázar com a entrenador; quan ja a l'any anterior l'equip havia reprès aquest camí del triomf desprès dels quatre campionats consecutius de l'època Szikora, 1976-1979 (**).

A la vegada els infantils de 15-16 anys reafirmaren el bon moment de la pedrera blanc-i-verda en proclamar-se, també, campions d'Espanya en la final disputada a la piscina de 'La Concepción' de Madrid els dies del 19 al 21 de juliol.

Al primer equip hi havia jugadors com els Silvestre, Traver, Bertrán, I. Lobera, Alonso, Canal, Robert, E. Panicello, Signes, J. Sans, E. Pujol, Roqueta, Arás, Herrero, o Vela. 

A l'equip de 15-16 anys hi jugaven els Ibor, Montolio, Font, S. Panicello, Real, Ortiz, A. Panicello, Pons, López, Sanchón o Solé.

Rugbi

Eren temps en que el primer equip passava per uns moments difícils i en general la secció s'estava reestructurant, de la mateixa manera que les competicions regionals i estatals. El butlletí recollia la foto corresponent als èxits dels equips cadets i juvenils de la temporada anterior, quan a primers del mateix any 1985, es proclamaren campions i subcampions, respectivament, d'Espanya en les seves categories. La base, per tant, s'estava portant de manera adequada, encara mes atenent al fet que l'Escola de Rugbi del club també funcionava amb la plena satisfacció dels directius d'aquesta històrica secció del club.

L'equip cadet el conformaven els Camps, González, Alfonso, Fígols, Villanueva, Treviño, Ferreira, Toneu, Sancha, Parés, Maestre, Coll, Oswaldo, Gratacós, Planas, Berenguer, Antón, Comabella i Serrano. 

Pel que fa als juvenils aquests eren els Fatjó, Martínez, Roca, Tobi, Sorribas, Llorens, Lluís, De Yebra, Vidrier, Onésimo, Marín, Aisa, Raimón, David, Abelló, Ruíz, Vila, Pomarol, Martín i Banzo. A la foto hi són quasi bé tots ells, acompanyats per els equips tècnics i els directius de la secció.

Subaquàtiques

Nascuda a finals dels anys cinquantes com a secció de Pesca Submarina, cap a l'any 1967 pren el nom de secció d'Activitats Subaquàtiques, sumant a la inicial activitat de la pesca i la pràctica del submarinisme la sobrevinguda de la natació amb aletes i altres disciplines similars.

En el número del butlletí que ens ocupa es dona compta del 'V Campionat d'Espanya de Natació amb aletes i velocitat amb escafandre'. L'equip del club aconsegueix el campionat en categoria masculina i el subcampionat en el cas de les noies. Molt sovint algunes i alguns dels esportistes d'aquesta secció provenen de la natació de curses, atesa la relativa similitud d'ambdues disciplines.

Així, en l'equip masculí és format, entre d'altres per els Guitart, Ibáñez, Cama, A. Hernández, Pinell, Corredor, J. Hernández o Miravitlles. 

Pel que fa a les noies, subcampiones d'Espanya, hi trobem a les E. Gilberte, Vidal, Casanova, C. Gilberte, Casanova, Mestres, Vidal o Vidal.

De la part directiva...

Pel que fa a la part directiva de l'entitat la primera noticia d'aquest atapeït butlletí ens la dona el mateix president del club, en Robert Carmany, que en l'editorial fa saber als socis que convoca eleccions en una Assemblea General Extraordinària a celebrar el proper mes de novembre. En Carmany hi sortirà guanyador sobre la candidatura alternativa d'en Josep M. Roselló, de manera que s'assegura quatre anys mes de permanència en el càrrec. La realitat farà que poc mes d'un any desprès hagi de presentar la seva dimissió, donant pas a una nova contesa electoral... però això és una altra història.

En Boronat escriu sobre en Vicenç Esquiroz Soliva (1914-1987)

Ens interessa mes ara la presencia en les darreres pàgines d'aquest butlletí d'una triada de presidents del club, que corresponen a la quasi totalitat dels presidents dels primers vint-i-vuit anys de vida del Montjuïc, entre 1944 i 1972: Vicenç Esquiroz, Joan Boronat i Diego Devesa. Tant sols hi mancaria en Esteve Limiñana per a completar els quatre presidents del període mencionat.

Coincidint amb la posada en marxa de la piscina de Folch i Torres, en Vicenç Esquiroz va patir una primera intervenció quirúrgica el mes de novembre de 1966 relacionada amb els seus problemes als malucs. Malauradament aquesta primera estada a la clínica de la Creu Roja no va resoldre de manera definitiva les seves dificultats físiques, essent així que encara va haver de patir un seguit de repetides operacions per el mateix motiu al llarg dels següents anys. Amb motiu de la darrera d'aquestes intervencions trobem un article d'en 'Janot' Boronat parlant de les diverses visites i distincions rebudes en aquesta nova estada hospitalària. Fa esment de les de l'associació dels 'Amics dels Esports'; de la del Club Natació Igualada, que l'anomena 'Soci d'Honor' del club de l'Anoia; de la visita d'en David Moner, tot just tornat a ser escollit president de la Federació Catalana de Natació, desprès del parèntesi de la presidència d'en Joan Ballart.

En Boronat recull una anècdota que el president dels 'Amics dels Esports', Joan Guiu Bernat, havia escoltat dels llavis d'en Joan Antoni Samaranch referida a les constants campanys de l'Esquiroz per a la construcció de piscines:

" Amb el paper que ha necessitat l'amic Esquiroz a les pàgines de 'El Mundo Deportivo' i 'El Correo Catalán', amb la seva campanya s'haguessin pogut construir moltes piscines omplint-les de la tinta gastada"

És fora de tot dubte que l'article d'en 'Boro' mira de contribuir a millorar la moral d'en Vicenç Esquiroz, segurament soscavada per un ingrés a la clínica de la Creu Roja que va superar els cinc mesos. De fet l'Esquiroz sobreviuria a aquesta darrera experiència hospitalària poc mes d'un any, atès que a primers de 1987 li va sobrevenir la mort pocs dies desprès d'haver complert els 73 anys.

Un perfil d'en Diego Devesa Palomera (1923-2006)

A la contraportada d'aquest número 350 del butlletí es dedicava un perfil a en Diego Devesa, soci fundador, nedador i jugador de rugbi del club dels primers temps, al que va arribar amb els seus joves vint anys, provinent com molts dels fundadors del Club Esportiu Mediterrani. El perfil forma part d'una sèrie dedicada als anteriors presidents del club.

Deixant a banda algunes imprecisions menors de la presentació, en la breu entrevista queda ben palesa que la concepció del club que defensava en Diego Devesa, junt amb d'altres socis i dirigents de la seva època, era divergent amb la que finalment va prevaldre que seguia la línia estratègica liderada per en Vicenç Esquiroz i centrada en la urgent posada em marxa del patrimoni propi, mitjançant la creació de la 'Ciutat Esportiva' del Club Natació Montjuïc. 

En aquells moments  de finals dels anys seixantes i primers setantes va quedar palesa l'existència de 'dues ànimes' en el sí de l'entitat, com ja havia succeït en el passat. Al marge de d'aquestes i altres discrepàncies, en Diego Devesa ha estat considerat com un molt bon president, tal com encara avui reconeixen sovint dirigents d'altres entitats d'aquells anys (***).

Tot i que la durada de la seva estada a la presidència fos només de quatre anys, va saber entomar la direcció del club als pocs mesos de la posada en marxa de Folch i Torres essent capaç, juntament amb un reduït equip de directius, de millorar i consolidar la necessària reorganització de l'entitat a nivell administratiu i esportiu, cosa que en va permetre un creixement ordenat i assumible. La seva experiència com a gestor d'una empresa multinacional el va ajudar, sens dubte, a assolir aquests objectius.

Breu semblança dels que se'n van

En un racó d'aquest número 350 del butlletí es comunica la pèrdua de '...varis dels nostres socis i amics mes entranyables...', citant-los per aquest ordre:

• Josep Antoni Abadias Finos

• Josep Abal Sáez

• Josep Puig Novellas

En Josep Antoni Abadias (1940-1985) va morir essent encara prou jove. Fou un molt destacat nedador del club dels anys finals dels 50's i primers 60's. Seleccionat per l'equip espanyol de natació, posseí diferents rècords catalans de l'estil lliure a mes d'algun mes de relleus. Va guanyar diferents travessies, com ara la del Port de Barcelona, la del Guadalquivir a Sevilla o la del Port de Tarragona. Va formar part de la generació dels Molinero, Carlos Medina, Carabí, Escolies o Alonso i altres que avançaren fins a l'aconseguiment del Campionat de Catalunya masculí absolut l'any 1962, guanyant per primera vegada en la història al degà Club Natació Barcelona. L'Abadias, però, ja havia abandonat aquella mateixa temporada el club, recalant en el també puixant C.N. Sabadell.

En Josep Abal (1941-1985) també es un cas de mort prematura. Era molt estimat en els ambients del club d'aquells anys. Jugador, entrenador i dirigent del rugbi - la seva gran passió - era un habitual seguidors dels afers del Montjuïc, assistint de manera usual a les assemblees i participant-hi activament, sempre amb el seu esperit constructiu i col·laborador. Els qui n'érem habituals el recordem a la platja del club, jugant al Ta-ka-tà o a aquell 'frontó' tant particular que gaudíem al Passeig Marítim. 

Pel que fa a en Josep Puig (1913-1985) formava part dels associats dels primers anys, provinent de l'antic Club Natació Mare Nostrum  (1931-1939), radicat també al Poble-sec. En fundar-se el Montjuïc s'hi integrà, com ho feren els germans Cruz o, mes tard, en Josep Clemente que va venir de l'exili francès posterior a la guerra. Participà activament amb els fundadors des de tasques dirigents en les primeres juntes del club, a mes d'ostentar la representació de l'entitat prop de la Federació Catalana de Natació en diferents ocasions. Col·laborador proper als Esquiroz, Boronat i altres fundadors, va ser molt actiu en la lluita per la consecució de la piscina coberta de la Reina Amalia, mes tard plaça de Folch i Torres.

Memòries del Montjuïc

(*) En la resta d'imatges d'aquesta entrada ens abstindrem de posar-hi títol i font, atès que sempre procedeixen de pàgines diferents del mateix n. 350 del butlletí del Club Natació Montjuïc.

(**) Els altres quatre campionats que s'engloben en aquesta 'Dècada Daurada...' foren assolits per el Club Natació Barcelona. El Campionat d'Espanya de 1984 va tenir com a entrenador ocasional en moltes de les seves jornades a en Jaume Fité, que actuava normalment com a entrenador de l'equip juvenil, en trobar-se en Pepe Alcázar fent la prestació del servei militar, obligat en aquells anys. 

(***) Les divergències en el sí de les entitats que conformen l'associacionisme, esportiu o d'altres tipus, són ben habituals. No obstant en el cas del Montjuïc al llarg dels anys s'anaren formant el que hem anomenat 'dues ànimes' que, tot i partint sempre de l'estima per a l'entitat, sovint es veien contraposades pel que fa a les estratègies o posicions a prendre en cada cas. En algun moment d'aquest bloc dedicarem a en Diego Devesa el 'Carnet de Soci' que sens dubte es mereix; a la vegada que intentarem de fer una mica de llum en aquesta dicotomia que es va anar obrint entre aquestes dues posicions del club.