(C. de S.). Presidents. Vicenç Esquiroz Soliva, el número 1...

El primer Esquiroz...

En Vicenç Esquiroz Soliva (1914-1987) ha estat, sense discussió possible, el soci n.1 més durador dels quasi vuitanta-dos anys de vida del Club Natació Montjuïc, doncs l'ha retingut al llarg de quasi bé trenta-cinc anys. El recull de mans d'en Martí Planas Ferrer - el seu mentor des dels anys del C.E.Mediterrani - cap al 1952, quan aquest decideix deixar les seves activitats al club per a dedicar-se plenament a la seva feina com a periodista, i el reté fins a la seva mort a l'any de 1987. 

Abans, però, d'aquesta posició preeminent en el recentment fundat Club Natación Montjuich de Educación y Descanso (1944) ens trobem amb un infant que amb poc més de nou anys descobreix el món de la natació i en queda enamorat per a tota la vida. El fet succeeix amb ocasió de veure com es desenvolupa a l'aigua el campió suec i recordman mundial Arne Borg, qui a principis de 1923 realitza unes demostracions del seu estil a la piscina del C.N. Barcelona...

Retall de l'article publicat per en Vicenç Esquiroz al butlleti del CNM, 
n. 13, de gener-març de 1949, on explica les seves motivacions 
cap a l'esport al que ha de dedicar tota una vida.
Font: Arxiu JCE

En l'escrit que reproduïm, un madur Esquiroz de trenta-cinc anys descriu el naixement de la seva afecció per l'esport aquàtic i alguns dels seus primers passos en el mateix:

El primer hecho que influyó en mi afición por la natación fué el ver nadar en la piscina del C.N. Barcelona al gran campeón sueco, Arne Borg. Su estilo maravilloso, demostrativo de una clase poco común, hizo nacer en mi la afición por el deporte de la natación...

Hasta pasados unos años no me inicié en el deporte activo y aun después de ver actuar a los maestros húngaros del waterpolo... en la piscina de Montjuich, a poco de su inauguración (1929)... Recuerdo que era todavía un niño y que, con otros compañeros de colegio, logramos 'colarnos' en la piscina...

En el año 1931 (amb disset anys) con un grupo de amigos fundamos el C.E. Mediterrani, cuya continuidad, bajo mi punto de vista, sigue en nuestro querido Club Natación Montjuich. Nadé por propia iniciativa, sin entrenador, pero con una afición enorme... quizá esto no es cierto del todo, porque en muchas ocasiones me corrigió defectos don Tomás Palmada, entonces presidente del C.N. Athlétic que por los años 1929 hasta el de su muerte, en 1933, fué el único hombre que estimuló la actuación de los nadadores y los clubs modestos (1)...

Els primers anys trenta veuen l'eclosió de l'Esquiroz en les seves múltiples facetes al sí de la natació on, a més de ser vocal de la primera junta directiva del Mediterrani - presidida per en Martí Planas -, treu el cap en d'altres aspectes que seran determinants en el seu futur:

• Els anys 1931 i 1932 és publiquen un seguit de cartes seves a la secció Que quiere Ud. decir de El Mundo Deportivo; una mena de cartes al director, on és fa ressò d'alguns dels problemes de la natació catalana, com ara la situació deficient de la Piscina Municipal de Montjuïc. A rel d'aquestes comunicacions és requerit per en Jaume Cruells, responsable de la secció de natació al periòdic, per incorporar-se al diari esportiu com a col·laborador

Retall d'una de les cartes al 'El Mundo Deportivo' d'en Vicenç 
Esquiroz, corresponent al 16 de juliol de 1932, que li 
van obrir les portes del periodisme esportiu.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

• Al 1935 s'incorpora a la secretaria tècnica del Club Natació Barcelona, amb una tasca semi-professional, per a la qual cosa rep el permís del Mediterrani que l'autoritza, a més, a treure's llicència com a nedador del club degà (2)

Així, al voltant dels seus vint anys ja s'ha anat dibuixant el perfil que l'ha d'acompanyar tota la seva vida com a esportista i afeccionat als esports aquàtics. Cal sumar-hi, també, el fet que inicia les seves primeres tasques com a ensenyant de natació i entrenador. Ho fa quan és requerit, de manera puntual, per a tals funcions tant en el Barcelona com en el Mediterrani.

L'Esquiroz president...

La tasca presidencial d'en Vicenç Esquiroz Soliva al sí del Club Natació Montjuïc queda dividida en dos períodes diferents, el primer és el que va des del 1944 fins al 1946, mentre que el segon abasta des del 1956 fins al 1964.

Primera etapa 1944-1946, els anys heroics...

Coincideix aquesta breu etapa amb els dos primers anys de vida del Montjuïc, quan encara es troba vinculat a la Organización Sindical de Educación y Descanso (EyD) amb la promesa que aquesta promourà l'obtenció d'un local social adient i el finançament necessari per a les activitats esportives i socials. 

En contrapartida, el primer president oficial, com hem vist en d'altres entrades del nostre bloc, va ser en José Muñoz, qui era Jefe de Deportes de EyD.

Aquesta suposada presidència, però, no va ser mai efectiva, atès que Muñoz tenia moltes altres preocupacions pròpies del seu càrrec com per a estar pendent del C.N. Montjuïc. Així és que poc temps desprès de la constitució del club - el març de 1944 -, és en Vicenç Esquiroz qui exerceix realment la presidència. Ell mateix ho explica, uns anys més tard, com segueix:

El Club pasó en sus inicios por momentos difíciles, pero se superaron con el entusiasmo común. Después de la intervención de 'Educación y Descanso' fui designado presidente del C.N. Montjuich, este club al que di nombre y al que, con Enrique Ruiz, confeccionamos el actual escudo. Fui  entrenador. Pero consideré que todos esos cargos no podían resumirse en una misma persona y fui yo quién solicité del buen amigo Juan Boronat que se hiciese cargo de la presidencia. (3)

Per reblar el clau, al febrer de 1954, amb motiu del desè aniversari de l'entitat, l'Esquiroz publica un article en el butlletí social on rememora aquesta circumstància: 

Las primeras preocupaciones de los que fundamos el C.N. Montjuich, fué el lograr un equipo de nadadores con el que nuestro Club pudiera dar sensación de vida. Yo fui el primer entrenador y fui también, de hecho, el primer Presidente...

Article d'en Vicenç Esquiroz publicat al butlletí n. 54 del CNM, on 
rememora els inicis del club amb motiu del seu desè aniversari.
Font: Arxiu JCE

És una etapa de tantes il·lusions com dificultats. Pel cantó de les alegries, es van succeint les primeres competicions de natació i waterpolo amb la incorporació d'un bon nombre de nedadors infantils que han estat ensenyats per el mateix Esquiroz; ho ha de fer en les hores lliures de la tarda que li permet la seva tasca 'de guanyar-se el pa', que l'ocupa pels matins a les dependències de l'empresa de Riegos y Fuerzas del Ebro - la mítica Canadenca -.

Quant a les decepcions, la més important és la poca o nul·la assistència 'real' rebuda de Educación y Descanso, quan les promeses de trobar local social i finançament per les activitats de l'entitat queden incompletes. 

En relació als locals socials s'inicia una peregrinació per bars i dependències diverses, que van des de l'inicial i fundacional Bar Feliu - del carrer nou, 141 - fins al local conegut com L'Asiàtico - al mateix carrer Nou 145 -; passant per bars com El Buen Humor - conegut com a Cal Empentes, Salvat 18 - o el de Cal Estevet - Marqués del Duero, cantonada Aldana -.

En paraules del mateix president de l'entitat, parlant de la recerca d'un estatge apropiat per el club:

Recorrimos, en los primeros años de vida de nuestra entidad, una serie de bares de la barriada, (tantos) que alguien con certero sentido del humor calificó al C.N. Montjuich como 'el Club que va de mostrador en mostrador'... Nuestros socios, muchachos jóvenes la mayoria, no estaban acostumbrados al 'copeo' ni a ese ambiente enrarecido de las tabernas... era muy difícil hablar de deporte, de cultuta física, en un ambiente viciado por el humo del tabaco y por una concurrencia tan opuesta a la psicologia del deporte, de nuestro deporte. (3)

Com és prou conegut, aquesta peregrinació finalitza en radicar-se en un espai del carrer de la Exposició, on el club s'hi pot estar una bona temporada. La solució definitiva arriba amb el local conegut com al Chipirón - Paral·lel 88 -, que és converteix en l'autèntic local social del club per mes trenta-sis anys.

Segona etapa 1956-1964. Cap a la piscina coberta de la Reina Amalia...

Si bé en un primer moment, sota la presidència d'en Joan Boronat, encara manté la seva vinculació a la junta directiva amb diferents funcions, l'any 1950 esdevé un moment de crisi al sí de l'entitat que contribueix a que en Vicenç Esquiroz consideri arribat el moment de prendre distància d'aquestes tasques.

Li ha de durar uns pocs mesos aquest distanciament, doncs a l'any 1952 ja és torna a incorporar a una comissió creada per a la consecució de l'anhelada piscina coberta, que ja des de l'any 1948 s'ha començat a plantejar a les diferents autoritats involucrades. L'Esquiroz, des de la seva tribuna a la premsa, ha estat un autèntic propagandista de la necessitat de les piscines cobertes per a la ciutat de Barcelona i, per extensió, per a tota Catalunya. I tractant-se de la demanada pel Montjuïc és converteix en una autèntica obsessió en el nostre protagonista.    

Joan 'Janot' Boronat abandona definitivament la presidència del club l'any 1956, i la resolució de la seva substitució s'acorda, com sempre en aquells anys al CNM, per un sistema de cooptació consensuada entre el cercle dels fundadors de l'entitat, ampliat amb alguns dels socis més antics. 

De resultes d'aquest sistema torna a ser designat com a president en Vicenç Esquiroz Soliva, el qual és planteja per a la nova etapa tres objectius ben diferenciats:

• El primer no pot ser un altre que l'assoliment de la tantes vegades reclamada piscina coberta, quin emplaçament ara se situa en una part del solar resultant de l'anorreament de l'antiga presó, entre la Ronda de Sant Pau i el carrer de la Reina Amàlia

• Una segona preocupació fonamental és la de professionalitzar l'apartat tècnic del club, fins ara netament amateur, amb l'objectiu d'acostar-se al sempre intractable C.N. Barcelona i, si és possible, superar-lo

• Finalment, el nou president fa temps que és preocupa pel que creu que és una minva de l'entusiasme i l'idealisme que ha caracteritzat als associats del C.N. Montjuïc en els primers anys, de manera que arriba a pensar que els nous incorporats ja no senten els colors com els fundadors, i cerquen només allò que el club els hi pot aportar des de un punt de vista material

En relació al primer dels objectius, la consecució de la desitjada instal·lació coberta pren forma al gener de 1961, quan desprès d'algunes decepcions s'arriba a l'expropiació del solar corresponent a Maderas Salazar i té lloc, el dissabte 28 de gener, l'acte oficial de col·locació de la primera pedra de la futura piscina coberta municipal que ha de ser gestionada per el Montjuïc. (4)

Imatges de l'acte oficial de col·locació de la primera pedra per a la construcció de 
la piscina municipal de la plaça de la Reina Amàlia, el dia 28 de gener de 1961.
Font: Arxiu JCE, Fts: Font-Gasol (esquerra) i Suárez (dreta)

A la imatge de l'esquerra el portador de la bandera del C.N. Montjuïc és en Carles Medina, mentre que l'acompanyen nois i noies de les promocions infantils del club. A la dreta, en Vicenç Esquiroz diposita la seva ració de ciment per a la primera pedra, auxiliat per el senyor Madrid, empleat de la secretaria del club. L'acte va comptar amb la participació de les primeres autoritats locals, encapçalades per l'alcalde Josep M. Porcioles i acompanyat per en Joan Antoni Samaranch, llavors regidor d'esports.

Malgrat aquests bons auguris i millors desitjos, la inauguració de la piscina de la que s'ha d'acabar dient plaça de Foch i Torres no és produeix fins a l'estiu de 1966, mes de cinc anys desprès d'aquesta primera pedra.

Pel que fa a la professionalització de l'estructura tècnica del club, cal dir que en aquest aspecte tenen lloc grans avenços, especialment a partir de gener del 1958 quan s'assoleix la contractació d'un tècnic d'origen hongarès; el qual desprès dels JJ.OO. de Melbourne 1956, on hi ha estat com a entrenador nacional d'Hongria, no ha tornat al seu país, auto-exiliant-se. 

Per mitjà dels seus contactes com a periodista, l'Esquiroz coneix aquesta situació i pot entrar en contacte amb el tècnic en qüestió, que no és altre que en János Gergely (1925-2010), que arriba per entrenar als equips del Montjuïc el gener de 1958 i s'hi està fins a desembre de 1959, quan marxa cap a Austràlia on desenvolupa la resta de la seva reeixida carrera esportiva sota el nom de John Gregory.

Dos moment de l'estada d'en János Gergely al C.N. Montjuïc. A la dreta poc 
desprès de la seva arribada entrenant a la piscina de La Ronda. 
A l'esquerra en el sopar de campions de l'any 1959, 
que a la vegada és el del seu comiat.
Font esquerra: Arxiu JCE. Ft. SI
Font dreta: Arxiu JCE, fons família Escolies. Ft. SI

L'arribada d'en Gergely coincideix amb una altre aposta del club i de la seva junta directiva, com és la de remodelar el local social del Chipirón tot dotant-lo de material adient per a que la seva sala pugui actuar com un espai de gimnàs, amb els materials necessaris per a poder fer classes d'educació física i entrenaments, si és necessari. Així és com el 26 de gener s'inaugura aquesta remodelació comptant amb la presència dels gimnastes entrenats per en Armando Blume Schmadecki, pare del llegendari gimnasta Joaquim Blume Carreras (1933-1959). (5)

Pàgina del butlletí del CNM n. 101, de febrer de 1958, amb la noticia de 
la inauguració del gimnàs instal·lat en el local social del 'Chipirón'.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Els resultats esportius per els equips de natació del club són extraordinaris. En pocs mesos de la tasca del nou entrenador els infantil i juvenils del club lluiten amb el sempitern campió, el C.N. Barcelona als Campionats de Catalunya infantils i juvenils, que tenen lloc a Tàrrega els dies 2 i 3 d'agost de 1958. Els juvenils, comandats per en Josep A. Abadias i en Paco Bonet, queden classificats en segona posició darrera del club degà. La proesa, però, salta a la categoria infantil, on els Juan A. Molinero, Carles Medina, Jordi Pàez, Jordi Carabí i Arranz s'imposen a l'equip del C.N. Barcelona, proclamant al C.N. Montjuïc com a Campió de Catalunya infantil per l'ampli marge de 121,5 punts a 104.

Equip Campió de Catalunya infantil de l'any 1958, a Tàrrega. 
Pàez, Molinero, Gergely (E), C. Medina, Arranz i Carabí.
Font: Arxiu JCE, fons J. A. Molinero. Ft. SI

Com a mostra de la progressió general experimentada pels nedadors del János Gergely en aquells anys, recollim el testimoni d'en Josep Cercós Moya (1932-2023), significatiu perquè és tracta d'un dels infantils que van anar a la primera competició del club a Reus, l'any 1944, i la vinguda de l'entrenador hongarès encara el troba en actiu:

"El János ve cap a finals dels cinquanta, i a mi m'estimava molt, em defensava amb tot si es posaven amb mi i els hi deia: "hey !, al 'Pepito' ni me lo toques"... i jo me'n recordo d'aquesta frase: "al 'Pepito' ni me lo toques", així mateix els hi deia...  Amb el János sí que ja fèiem sèries de 100 o sèries de 50; o per sota l'aigua, a veure si arribaves al 50 metres fent apnea. Devien ser els meus dos últims anys o així, que em va fer baixar molt la marca. Era quan amb el Casadó del Mediterrani anàvem picats i el vaig arribar a guanyar, que jo vaig fer 2’59” en 200 m. braça i ell va fer una mica més. Això va ser a la piscina del Mediterrani, a la vella del carrer Galileo. Allà jo vaig baixar dels tres minuts i estava fent 3’12” o 3’14, eh !... i es que era molt bo el János... era molt bo i a mes amb un caràcter !... molt de caràcter..."

L'excel·lent tasca iniciada per en Gergely va tenir continuïtat amb un dels seus deixebles, l'Albert Medina Abarca, que el va substituir continuant i millorant la feina feta, fins arribar a assolir la fita de ser el C.N. Montjuïc el primer club que va guanyar al Barcelona en uns Campionats Generals de Catalunya. Primer ho feren les noies, el 1961, i l'any següent els nois. (6)

Malgrat els èxits, a l'Esquiroz li queda sempre pendent aconseguir que els socis, els nous i molts del més veterans, responguin a les expectatives que ells els hi té dipositades. El motiu, sens dubte, és que el seu patró de mesura és ell mateix; és a dir, la seva total i absoluta capacitat de lliurar-se en cos i ànima a la tasca de fer gran el Club Natació Montjuïc... i, és clar, ningú pot estar a la seva altura en aquest aspecte...

Ja a l'any 1951, quan està apartat de les tasques directives, és lamenta amargament d'aquesta manca d'implicació de gran part dels associats de l'entitat:

En muchas ocasiones he comprobado que el C.N. Montjuich no es querido en la forma que se merece, por parte de sus propios afiliados. Han fallado éstos - me refiero a la masa de afiliados - en muchísimas ocasiones, y la aportación del socio, de ese medio millar de socios, ha estado ausente precisamente cuando más se había de demostrar la potencialidad de nuestra entidad...

El Club es de todos, no siendo de nadie... en realidad son muchos los que condideran al Club como un negocio particular o de sociedad anónima. Éstos han venido al Club por su actual local social (el 'Chipirón'), porque se les ofrece unas comodidades, sin tener en cuenta los desvelos y preocupaciones que ello nos ha costado a todos. (3)

Finalment, a principis de l'any 1964 en Vicenç Esquiroz considera que la seva tasca principal, la d'aconseguir la gestió de la piscina municipal de la Reina Amàlia, ja és a tocar i decideix plegar. Designa, amb la resta dels fundadors i els socis més antics, a en Esteve Limiñana Roselló com a successor a títol de president. 

També és cert que, com ell mateix diu en l'entrevista que dona al butlletí social, no deixarà de seguir la vida esportiva i col·lectiva de l'entitat que tant esforços li ha costat i que ha estat un pilar fonamental de la seva actuació vital.

Entrevista d'en Vicenç Esquiroz al butlletí n. 172 de gener de 1964, on 
anuncia la seva renuncia al càrrec de president del C.N. Montjuïc.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Memòries del Montjuïc

(1) En Tomás Palmada Arumí (1897-1933) va ser un destacat propagandista de la natació infantil, encara poc desenvolupada als anys vint del segle passat. Ell mateix va ser l'impulsor, a la piscina de Montjuïc, de l'anomenat 'I Festival Interclubs Infantil' el 26 de juliol de 1930, que va tenir una rèplica en la segona edició de l'any 1931.  Un cop recollida la iniciativa per la FCNA aquest festival es va convertir a partir de 1932 en el Campionat Infantil de Catalunya. Mor al gener de l'any 1933 de manera sobtada, quan tot just deixava la presidència de l'Atlètic per assumir la de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA), per a la qual havia estat escollit; encara que no la va arribar a exercir, atesa la seva mort fulminant, essent reemplaçat en el càrrec per en Joaquim Rosich, del C.N. Barcelona.

(2) Malgrat haver-se incorporat a la secretaria tècnica del C.N. Barcelona tant poc temps abans, l'Esquiroz va ser determinant en la col·lectivització de l'entitat tot just iniciada la guerra incivil. Tant determinant que és l'únic membre de la U.G.T que està en cadascun dels cinc diferents comitès que es formen per a la gestió de l'entitat.

(3) Una part important de les paraules atribuïdes al nostre protagonista han estat extretes d'un seguit de vint-i-cinc articles que va publicar al butlletí social amb el títol genèric de 'El C.N. Montjuich a través de mi diario'. El primer surt al n. 14, de desembre de 1949; mentre que el darrer correspon al n. 43, de març de 1952. No es tracta de cap diari 'real'; l'Esquiroz tracta de fixar quina ha estat la història de l'entitat, com diu en el primer article: "Se hace necesario establecer el historial del club, para su propia historia...". Com no és un diari, tampoc és la història del club, encara massa jove per a que en tingui una. El suposat diari consta d'un seguit de reflexions on és barregen tot tipus de idees d'en Vicenç Esquiroz, que sovint és fia més de la seva memòria - generalment prodigiosa - que de papers o documents.

(4) Referent a les vicissituds que van confluir en el dilatat procés per a la consecució de la piscina coberta de Reina Amalia - ara plaça Folch i Torres - en vam deixar constància en l'article publicat en aquest bloc amb el títol de 'De la piscina Folch i Torres, 1966 - 2002... la 'casa gran' del Montjuïc', de quin article us en deixem l'enllaç:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/03/de-la-piscina-folch-i-torres-1966-2002.html

(5) La relació amb el gimnàs de l'Armando Blume Schmadecki va venir mitjançant el President d'Honor del Montjuïc, en Epifani de Fortuny i Salazar, que va establir una estreta relació d'amistat amb en Joaquim Blume Carreras, el prometedor gimnasta fill de l'Armando, que va tenir tant tràgic final amb un accident aeri, just abans de poder anar als JJ.OO. de Roma 1960.

(6) Una descripció dels èxits de l'etapa d'en János Gergely i del seu substitut, en Albert Medina, com a entrenadors dels equips de natació del C.N. Montjuïc és troba reflectida en l'article d'aquest bloc intitulat 'Natació. De l'estancament a la represa, 1958 - 1966', del qual us en deixem l'enllaç:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/06/natacio-de-lestancament-la-represa-1958.html

Carnet de Soci. Presidents del Montjuïc, una explicació...

Una sèrie molt especial...

Encetem avui un seguit d'articles de la secció de 'Carnet de Soci' d'una especial significació, raó per la qual creiem que requereixen aquesta introducció per ajudar a situar-nos.

Són els dedicats als president del Club Natació Montjuïc (CNM) compresos en el període cronològic que abasta el  nostre bloc, que és tant com dir entre el 1944 i l'any 2000. En total, seguint les versions més oficials de la història de la nostre entitat, ens hauriem de cenyir a set montjuiquencs de pro que han estat els presidents que en podem dir 'canònics'.

Per facilitar-ne la identificació, en el quadre que segueix us en deixem les referències, que inclouen el nom complert i les dates en que cadascú va exercir la presidència del club verd-i-blanc:

(*) En Joan Ballart va tornar un altre cop a la presidència de l'entitat l'any 2011, fora de l'abast temporal del                        nostre bloc. Malauradament no va poder acabar el mandat, doncs a finals de 2012 és produí el seu traspàs.    

Font: Elaboració pròpia, amb fons de l'arxiu JCE. Fts. SI (1)

Per a poder fer els diferents capítols de la sèrie, un per a cada president, ens hem de valdre de les fonts de que disposem:

• Per raons obvies no ha estat possible de recorre al mètode habitual de l'entrevista personal en la major part dels casos, de manera que el respectiu 'Carnet de Soci' l'hem hagut de confegir en base a:

• Entrevistes i altres publicacions en premsa, o en d'altres mitjans de comunicació del moment en que van exercir la presidència

• Informació interna del CNM, com ara el butlletí i altres fonts diverses de l'entitat

• Tant sols en el cas d'en Gabriel Navarro ha estat possible la realització d'una entrevista personal, que va ser publicada en aquest bloc, de la qual us en deixem l'enllaç: https://www.memoriesdelmontjuic.org/2023/07/carnet-de-soci-gabriel-navarro.html?m=1

D'aquest fet en resulta que les dades que podem aportar de cadascun dels successius màxims dirigents del CNM és clarament irregular. En alguns casos d'aquests antics presidents és difícil de poder rastrejar les seves opinions o idees mitjançant les fonts consultades. No tots s'han explicat en mitjans de comunicació, o en el butlletí i d'altres fonts, amb la mateixa prodigalitat.  

En altres, com el cas d'en Vicenç Esquiroz, la informació de que disposem és més àmplia. A més de la seva faceta de periodista, l'Esquiroz era un polígraf impenitent, de manera que bé sigui amb publicacions de premsa, articles al butlletí, o amb la correspondència privada que coneixem, la seva documentació és vastíssima, de manera que la dificultat en aquest cas es troba més aviat en saber que cal destacar. 

En tots els casos, no obstant, hem mirat de ressenyar els aspectes més destacats de la seva intervenció en la vida esportiva i social del Club Natació Montjuïc.  

L'aparició dels diferents 'Carnet de Soci' ha de seguir l'ordre temporal de les presidències respectives.

Els 'altres' presidents... 

Podem afirmar amb plena certesa que, prèviament als presidents que hem definit de 'canònics', el CNM en va tenir un - o tal vegada dos - que podem considerar 'accidentals' i de molt poc recorregut. Ens referim als que provenen de la Obra Sindical de Educación y Descanso (EyD), on la nostra entitat és va enquadrar inicialment per un breu període de poc més de dos anys (1944-1946).

Retall de la noticia de El Mundo Deportivo del 23 de novembre de 1943,
 informant de l'inici d'activitats del 'Grupo de Natación Montjuich'.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La veracitat de la informació que reproduïm en aquest article és total, més tenint en compte que qui la signa és el mateix Vicenç Esquiroz. L'activitat esportiva responsabilitat de la Obra Sindical EyD era la que es realitzava a les empreses, raó per la qual generalment  és parla de 'grupo', més que de club. 

En l'ambient de la natació, però, EyD va procurar d'assolir els primers anys de la dictadura una forta implantació; tant en entitats existents abans de la lluita fratricida com en algunes de les de nova creació.

Aquest darrer va ser el cas del Club Natació Montjuïc, quin naixement va ser fruit de la simbiosi produïda entre un conjunt d'esportistes del món de la natació, veritables fundadors de l'entitat, i els directius funcionaris de EyD, motivats per l'intent de control de les activitats esportives. (2)

Els fundadors 'reals' del CNM és van veure abocats a acceptar aquesta simbiosi per l'interès de trobar més facilitats, en aquells anys de gran escassetat, en dos aspectes fonamental:

• Disposar d'un local social, on instal·lar una secretaría i poder realitzar les seves activitats de caire social, a més de disposar d'un gimnàs on fer preparació en sec

• Gaudir del suport econòmic d'un ens estatal del nou règim per tal de sufragar, al menys en part, les despeses de l'entitat

En el curt període de temps en que aquesta dependència va ser efectiva cap dels dos objectis desitjats es van fer realitat. Però en aquest lapsus breu de dependència orgànica del club de Educación y Descanso hi va haver al menys un president que provenia de la organització sindical del règim. 

Tal com consta en la única font fiable que hem pogut localitzar del procés de constitució del club, com és l'acta de la Federació Catalana de Natació, en el mateix moment que la federació considera inscrita a l'entitat, el 22 de març de 1944, aprova "... la propuesta de Delegado a favor de Dn. José Muñoz, Jefe de Deportes de dicha Obra Sindical." (3)

Retall de l'original de l'acta del Comité Executiu de la FCN del 22 de març 
de 1944, amb l'acceptació del 'recién constituido C.N. Montjuich'.
Font: Arxiu FCN

En el llenguatge dels primers anys del règim franquista el càrrec de Delegado era equiparable a la designació de president. La Falange (FET) empra aquest terme quan és refereixen al màxim responsable d'una àrea de poder o una entitat. En qualsevol cas, no donarem més relleu a aquest primer president accidental, atès que el mateix Esquiroz ha relatat com de seguida va ser ell qui va haver de fer-se càrrec de la presidència del nou club, essent així que a tots els efectes cal considerar en Vicenç Esquiroz Soliva com el primer president 'executiu' del CNM.

El president que no va ser... Martí Planas Ferrer

Sí que dedicarem un d'aquests retrats de president a en Martí Planas Ferrer (1900-1967), fundador i número 1 del Club Natació Montjuïc fins a la seva baixa voluntària a primers de la dècada dels cinquanta, quan decideix no continuar amb aquesta condició per considerar la seva dedicació al club incompatible amb la seva dedicació professional com a periodista de La Vanguardia Española i altres mitjans. 

De la importància que va tenir en el procés de constitució del club, i en les seves primeres passes esportives i socials, en dona fe el fet que tant bon punt com va voler ser donat de baixa d'aquest n.1 simbòlic del CNM, per acord dels socis fundadors se'l nomena com a primer Soci d'Honor de l'entitat.

Caricatura d'en Martí Planas feta per en Luis Sanz Lafita, 
publicada al diari La Vanguardia del 17 d'agost de 1967.
Font: Hemeroteca La Vanguardia

Altrament, som convençuts que mereix aquesta consideració de 'quasi' president pel fet d'haver estat el mentor, impulsor i mestre d'un jove Vicenç Esquiroz de 17 anys, quan el 1931 en el moment de la fundació del Club Esportiu Mediterrani - del qual en Planas fou el primer president - l'escull com a membre de la junta directiva. Ja es coneixen amb anterioritat des dels començaments de la penya de nedadors que va ser la gènesi del Mediterrani, i sempre més van compartir il·lusions i decepcions el mestre i el deixeble. 

També en el moment de l'escissió que dona lloc a la creació del Club Natació Montjuïc en Martí Planas és al costat d'en Vicenç Esquiroz, impulsant-lo i recolzant-lo, junt amb el conjunt dels catorze fundadors de la nova entitat.

El que en va ser com a únic President d'Honor... Epifani de Fortuny i Salazar, baró d'Esponellà

L'altre excepció que creiem hem de fer en incloure'l com a un més dels presidents 'efectius' del CNM és la d'en Epifani de Fortuny i Salazar (1898-1989), el baró d'Esponellà. Nomenat President d'Honor del CNM l'any 1948, poc temps desprès de la fundació, la seva continuada actuació de suport a l'entitat i als seus objectius ha estat sostinguda al llarg de la seva trajectòria, políticament i personal.

Cal recordar que va ser el primer Regidor d'Esports nomenat a Catalunya i a Espanya l'any 1948. El mateix any, des d'aquesta responsabilitat impulsa amb els directius del Montjuïc la posada en marxa del primer Cursillo Municipal de Natación que va tenir lloc a la piscina 'vella' de Montjuïc, sota l'organització del club, quina organització passaria a ser emblemàtica de la tasca de l'entitat blanc-i-verda.

El seu recolzament també va ser determinant en el dilatat procés seguit per a la consecució d'una piscina coberta pròpia del CNM, que finalment va cristal·litzar en la Piscina Municipal de la placa de la Reina Amàlia - desprès Folch i Torres -. El seu suport s'inicia en el període en que és regidor de l'ajuntament de Barcelona, però segueix en deixar de ser-ho, atès que el baró d'Esponellà va mantenir sempre una posició molt rellevant a la societat barcelonina de l'època

Una de les empreses més destacades com a regidor d'Esports de l'ajuntament de Barcelona d'en Epifani de Fortuny va ser la promoure i impulsar la candidatura de Barcelona com a seu organitzadora del II Jocs Mediterranis, que es van acabar celebrant l'any 1955, quan ell ja no tenia càrrecs institucionals en haver estat 'depurat' l'any 1951, a rel de la primera vaga de tramvies de Barcelona, per el nou governador civil el general Felipe Acedo Colunga. 

Pàgina del diari 'Pueblo' de Madrid del mes de gener de 1951, amb la noticia 
de la proposta de Barcelona com a seu dels II Jocs Mediterranis.
Font: ANC, fons família Fortuny

Malgrat aquest paper determinant per a la consecució de la fita esportiva més important assolida per la ciutat de Barcelona fins aquell moment, la seva contribució va ser 'olímpicament' ignorada, de manera que se'l va deixar al marge de la comissió organitzadora dels jocs en el moment de la seva celebració.

En aquest bloc ja ens referim en d'altres ocasions a alguns dels fets protagonitzats per el baró d'Esponellà qui, independentment del rang de noblesa de tradició familiar, va estar molt vinculat al 'Institut Agrícola Català de Sant Isidre'. 

A més de les seves activitats professionals com a empresari i enginyer agrícola, sempre va romandre molt vinculat a la seva casa pairal de can Sent-romà a Tiana, on el mateix Epifani de Fortuny,  juntament amb l'arqueòleg Josep de C. Serra Ràfols, va localitzar, excavar i documentar una vila romana pertanyent al segle I aC.

A mode de corol·lari

Així, docs, la sèrie dedicada als presidents del Club Natació Montjuïc ha de constar de nou articles: set per als presidents executius de l'entitat entre 1944 i 2000 i dos més per als que hem considerats com a assimilats a aquesta funció presidencial.

Com sol passar en totes les activitats humanes, no sempre les relacions entre tots ells han estat d'extrema cordialitat. Hi ha hagut desacords, malentesos i, en algun cas, fortes discrepàncies en relació als afers de la societat que en un o altre moment han presidit. 

Volem creure, però, que tots han actuat sempre pensant en fer el que els ha semblat més adient per al  creixement i millora de l'entitat social que ocasionalment han dirigit...

Memòries del Montjuïc...

(1) En les imatges d'aquest quadre, així com en d'altres articles del nostre bloc, venim utilitzant quan ho creiem adient, algun tipus de IA, per tal de poder millorar algunes fotografies que el pas del temps ha deteriorat de manera notable
 
(2) El cas de la 'Organización Sindical de Educación y Descanso' és molt característic dels primers anys de funcionament de la dictadura franquista, quan el poder del partit únic era omnipresent. En realitat la 'Falange Española' ha de ser qui s'encarrega de l'esport organitzat, dins de la 'Secretaria General del Movimiento', des d'on es dirigeix la totalitat de les activitats del partit únic de FET i de les JONS. Per el decret de 22 de febrer de 1941 es crea la 'Delegación Nacional de Deportes' que s'encarrega de l'enquadrament de qualsevol tipus de pràctica esportiva i d'educació física que s'ha de fer a la 'Nueva España'. Amb les estructures del nou règim, la pràctica esportiva de clubs i federacions ha d'estar sota el control del propi partit de 'Falange Española', mentre que correspon a la 'Organización Sindical' només l'esport que es fa en el sí dels llocs de treball, fàbriques, empreses o serveis, mitjançant els 'grupos' de treballadors.

(3) Tot i la meticulositat que sempre ha caracteritzat la tasca d'en Joaquim Morera, qui era el secretari de la FCN l'any 1944, a l'acta que reproduïm hi manca la data de celebració. Del context, però, és pot deduir amb total seguretat que la reunió on s'accepta com a nou club al Montjuïc té lloc el dimecres 22 de març de 1944, atès que el dimecres era el dia habitual de la reunió setmanal i les actes anterior i posterior porten data del 15 i 29 de març, respectivament.

Carnet de Sòcia. Carme Medina Abarca, la continuïtat...

Carme Medina Abarca a la piscina 'vella' de Montjuïc l'any 1959, quan 
feia poc més d'un any dels seus inicis al món de la natació esportiva.
Font: Arxiu JCE, fons família Medina. Ft. SI

És un plaer poder passejar per els carrers de la Vila de Gràcia, sempre tan concorreguts. Però aquesta tarda de finals del 2021, ja en vies de superació de les malvestats de la pandèmia, ens encaminem cap a la cita establerta amb na Carme Medina Abarca, qui fou nedadora internacional del Club Natació Montjuïc i integrant de l'equip que el 1961 va desbancar al C.N. Barcelona del seu títol de sempitern campió de Catalunya de natació. La Carme ens atén al seu domicili gracienc, una casa unifamiliar entre mitgeres, en un dels carrers més plàcids de la vila.

El meu nom és Carme Medina Abarca, i vaig néixer a Barcelona el 10 de novembre de 1946. 

Jo no vaig aprendre a nedar en els cursets del club, a la piscina de Montjuïc, com solia ser habitual en aquells anys en les nadadores de l'entitat. El cas va ser que amb els meus pares anàvem cada estiu a una caseta que es van fer a Mirasol, darrera del Tibidabo, i allí hi havia uns amics que tenien una piscina petiteta, de poc més de sis metres. Amb els meus germans més grans hi anàvem molt sovint a banyar-nos, i és així com l'Albert (el germà gran) em va anar ensenyant a nedar; i és que tant ell com el Carles, el meu altre germà, ja nedaven molt bé.

El Rafael, el meu pare, era un gran afeccionat als esports, i especialment a la natació... li agradava molt nedar; ens explicava que com que no hi havia piscines anaven a nedar a la platja de la Barceloneta, em sembla que als Orientals. No sé fins a quin punt va arribar a fer competicions, si és que en feia, però recordo bé que li agradava molt la natura i totes les activitats que s'hi relacionaven, era el que deien un naturista que fins i tot es va afiliar a l'associació de 'Els Amics del Sol' (1).

D'alguna manera, amb aquests antecedents, jo estava una mica obligada a seguir el camí de la natació, encara que quan vaig començar l'any 1958 era una mica grandeta, que tenia onze anys... no recordo ben bé si primer vaig anar a la piscina de Montjuïc o directament a la Ronda; crec que vaig començar directament amb en Janos (Gergely)... i potser sí que va ser a la piscina de la Ronda de Sant Pau, no sé si vaig estar un temps amb el senyor Carmona, però de seguida vaig entrenar amb el Janos, que és de qui tinc un record més precís d'aquells inicis...

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 13 d'agost de 1959, amb la 
imatge d'en Janos Gergely amb la Carme Medina.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. Bert

La Carme, efectivament, ens mostra el primer carnet de sòcia del club, que porta data del 8 de gener de 1958, de manera que els seus inicis a l'entitat coincideixen plenament amb els d'en Janos Gergely, l'hongarès entrenador de l'equip del seu país als JJ.OO. de Melbourne 1956. Després dels jocs en Janos no va tornar a Hongria i a començaments del 1958 és contractat per el Montjuïc com a primer entrenador plenament professional dels equips de natació del club, on s'hi estarà fins a finals de 1959... 

Una de les coses que em va impressionar més al començament era lo dels vestidors comuns, que jo no hi estava acostumada... al principi em donava una mica de vergonya; a més, clar, ets una nena i t'has de despullar davant d'altres noies, sovint més grans. Però ben aviat m'hi vaig anar adaptant, encara que sempre he conservat un punt pudorós. 

Els entrenaments eren prou forts, eh !... a l'hivern anàvem a la piscina del C. N. Barcelona, a primera hora. Ens aixecàvem a les 6 del matí, agafàvem el tramvia, que arribava a una plaça al final de la Barceloneta, que era on girava... i llavors encara havies de caminar una estona fins arribar a l'Escullera, que era una piscina de veritat, de 33 metres; però nosaltres entrenàvem amb 25 metres, gràcies a una tanca que hi havia. En acabar cap a col·legi i a la tarda tornàvem a entrenar, aquest cop a la Ronda, una piscina petita que feia menys de vint metres... 

Això passava a l'hivern, perquè de seguida que podíem pujàvem a la piscina de Montjuïc, a l'aire lliure, que venia a ser com estar a casa nostra... i ens hi passàvem la vida, no ?. Me'n recordo que desprès d'entrenar al matí baixàvem amb l'Albert per dinar a casa, que hi anàvem amb la seva moto; i en acabat de dinar torna cap a la piscina, fins a desprès de l'entrenament de la tarda... tot el dia en remull i prenent el sol...

En total feia cinc mil i pico metres, que comparats amb els que fan ara suposo que no deuen ser res, oi ?. Crec recordar que ho apuntàvem, ens ho feien apuntar el Janos i desprès l'Albert (quan va ser l'entrenador).  Teníem una llibreta on anàvem apuntant els entrenaments que fèiem, i també les marques quan ens prenien els temps. Era com que portàvem una història del que fèiem: els metres, les sèries, les marques... 

La Carme de seguida va donar mostres de les seves possibilitats. Després de debutar en proves socials a la mateixa piscina de la Ronda, el 1958 va nedar el Premi de Pasqua del club degà a la piscina de l'Escullera. Als Campionats de Catalunya infantils amb l'equip del 4x100 lliures del Montjuïc van quedar segones, darrera del Barcelona. L'any 1959 estableix el seu primer rècord de Catalunya infantil, als 100 m. lliures, amb un tremps de 1.14.1; i queda campiona de Catalunya dels 100 m. lliures als absoluts d'estiu, amb un temps de 1.14.7 a la piscina 'vella' de Montjuïc, establint un nou rècord dels campionats; al mateix campionat queda subcampiona dels 100 m. esquena.

Retall de 'El Noticiero Universal' del 8 d'agost de 1959, amb l'article d'en Jaume Cruells 
on es remarca l'actuació de la Carme Medina als Campionats Generals de Catalunya.
Font: Hemeroteca ARCA

La veritable eclosió seva, però, va ser l'any 1960. Amb l'equip del Montjuïc és classifiquen en segon lloc als Campionats de Catalunya absoluts, a poca distància de les noies del C.N. Barcelona. A més d'això, la Carme ja estableix diferents rècords de Catalunya infantils i absoluts, com el dels 100 m. lliures absolut, que deixa en 1.11.2 en piscina de 50 m. 

En d'altres competicions estableix fins a tres diferents rècords d'Espanya:

• L'absolut dels 400 m. estils individual, amb un temps de 6.24.6, superant l'anterior marca de la canària Ana Maria Peñate

• L'absolut dels 4x100 m. lliures, amb l'equip de la selecció espanyola, amb un temps de 4.53.7

• L'infantil dels 4x100 m. lliures, amb l'equip de la selecció catalana, amb un temps de 4.55.6, amb les cenebistes Ana M. Garcia, Ana M. Santamaria i la manresana Lidia Camprubí

Tota aquesta progressió la porta a la seva primera internacionalitat amb l'equip femení d'Espanya. Debuta a la ciutat francesa de Toulouse el 12 de juliol contra una selecció de França Sud - limitada a la zona meridional del país -, mentre que a l'endemà, 13 de juliol, es desplacen a la ciutat suïssa de Berna per enfrontar-se a la selecció dels país helvètic. En ambdós casos la Carme forma part de l'equip dels 4x100 m. lliures, on té com a companyes a les Iturrino, Tomás, i Camprubí o Pulido - a França i Suïssa, respectivament -.

Portada del butlletí del club n. 134, del mes de novembre de 1960, amb la foto de la Carme 
Medina, recordant els seus rècords de Catalunya dels 100 m. lliures en piscina de 50 m.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Sé que vaig batre alguns rècords, primer de Catalunya i més endavant alguns dels d'Espanya, em sembla... però no sé si va ser l'absolut. Me'n recordo que algun d'ells va ser a la piscina 'vella' de Montjuïc. De fet no conservo gaires records de les marques o les competicions... la veritat és que no li vaig donar mai massa importància, no sé com dir-te... (el seu marit, Jaume Guell, present a l'entrevista, incideix en senyalar que des de que la coneix la Carme mai ha volgut presumir de les fites assolides en la seva carrera esportiva)

Si que em ve a la memòria un rècord d'Espanya que vaig fer en els 400 m. estils individuals, que li vaig prendre a la Ana Maria Peñate, de Canàries, que es veu que feia força temps que el tenia, però que em sembla que devia ser una prova que no la feia normalment. I me'n recordo que em va felicitar, ella era una figura de la natació canària i jo tot just començava, però encara vam nedar juntes, tot i que era més gran que jo.

La primera sortida com a internacional crec que va ser als 12 o 13 anys... em sembla que vaig anar a Suïssa la primera vegada. No estava segura que els meus pares m'hi deixessin anar; crec que m'ho van permetre perquè anàvem amb la (Carme) Ponsati, que era la delegada de la Federació. No sé si va ser aquesta vegada que quasi em vaig haver de quedar a la frontera perquè no tenia passaport... vaig anar sense passaport i em van enganxar i llavors, per passar, vaig haver de prometre que quan arribés de l'estranger faria el servei d'allò que ens obligaven a fer a les noies... el 'servicio social' de la secció femenina de Falange i vaig haver de fer aquest servei. De fet jo anava confiada perquè deien que anant en grup a la frontera tampoc et miren tant, però aquesta vegada va anar així...

Retall de 'El Noticiero Universal' del 11 de juliol de 1960, amb una imatge de 
l'encontre Canarias-Península, habituals d'aquells anys. 
Veiem a C. Medina, R. Pulido i L. Camprubí.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. Morales

L'any 1961 és un any cabdal per a la Carme, i en general per la natació femenina del Montjuïc. En el pla individual, als Campionats d'Espanya d'hivern ganya els 100 m. lliures amb un temps de 1.11.8. Com a equip surten campiones de Catalunya en els campionats absoluts d'estiu, essent la primera vegada que un equip del C. N. Barcelona perd un Campionat de Catalunya. En aquesta competició, desenvolupada a la piscina de Montjuïc, la Carme neda els 100 m. lliures, on es proclama subcampiona, i els 400 lliures i 100 esquena, proves en les que queda tercera; també participa en els relleus de 4x100 m. lliures i estils, en els quals les noies del Montjuïc es coronen com a dobles campiones de Catalunya.

Equip femení del C.N. Montjuïc que assoleix la fita de guanyar, per primer cop 
a la història de la natació catalana, a un equip del degà C.N. Barcelona (2). 
A. Medina (E) i J. Ballart (D). A. M. Pedrisa (S), E. Mallofré, C. Ramos 
i J. Cuesta. M.A. Camps, C. Llorca, C. Medina, N. Llonc i T. Boira.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

És veritat que l'any 1961 va ser un any rodó. A més del campionat d'Espanya de Sabadell i de la fita de guanyar al Barcelona per primera vegada, també tinc un bon record dels Campionats d'Espanya d'estiu, que van ser a Sevilla; es participava per seleccions, i a la catalana del club hi vam anar la Carme Ramos, la Nuri Lloc i jo mateixa. A més, a la selecció catalana hi havia d'altres noies que eren molt amigues meves, com ara la Paquita Esteban (del Barcelona) o la Lidia Camprubí (del Manresa); amb la Camprubí competíem molt sovint, i un dia guanyava una i l'endemà l'altre. Del Manresa també nedaven la (Rufina) Servalls, que feia braça, i la Marta Camprubí, bessona de la Lidia...

Als Campionats d'Espanya d'estiu del 1961, a Sevilla. C. Ramos, P. Esteban, 
C. Medina, L. Camprubí, J. Solé (E) i N. Llonc. Darrera C. Ponsati (D).
Font: Arxiu JCE, fons família Medina. Ft. SI

Quan ens desplaçàvem amb la selecció catalana, hi venien els delegats i entrenadors que nomenava la federació... en el cas de les noies la Carme Ponsati era una delegada molt habitual, i pel que fa als entrenadors solien posar cada vegada un o més, que anaven variant segons les competicions. Recordo competicions, generalment als Campionats d'Espanya d'estiu, amb el Jan Freese, el del Sabadell (Kees Oudigest)... i també sovint hi anava el meu germà Albert. A Sevilla, concretament, recordo que va venir com a entrenador en Jaume Solé, que feia de segon entrenador del Barcelona, però que era molt estimat per les nedadores del club a les que entrenava molt sovint...

Un altre dia anàvem a Mataró, on també em sembla que vaig fer un rècord. Me'n recordo d'aquell dia que per mi era tan normal com que al dematí vaig estar a casa netejant, per ajudar a la meva mare, t'ho imagines ?. I recordaré sempre que a la tarda anàvem a una competició important i en canvi fèiem les coses normals, sense cap preocupació ni 'cuidado' especial... perquè veieu el diferent que era com ens agafàvem les coses aquells anys; ara segur que el dia abans les nedadors ja estarien superconcentrades. 

És cert que no recordo massa bé tot el d'aquells anys, però això de Sabadell sí que ho tinc més present, perquè clar era un Campionat d'Espanya i va ser una fita molt important per a mi... sí, era el març del 61 i me'n recordo bé de guanyar i pujar a l'esglaó més alt del podi.

Imatges de l'anvers i el revers del triomf de la Carme com a Campiona 
d'Espanya del 100 m. lliures als Campionats d'Espanya d'hivern de 
Sabadell l'any 1961. L'acompanyen C. Soto i A. Torres.
Font: Arxiu JCE, fons família Medina. Ft. SI

El 1962 és un any menys favorable per a la nostre entrevistada, mentre que el 1963 recupera posicions en l'escena nacional i internacional. Al Campionat d'Espanya d'hivern, fet a Terrassa, assoleix el subcampionat dels 100 m. esquena, amb un temps de 1.22.0. També en els 100 m. lliures recupera les seves millors marques, aconseguint un temps de 1.10.5 en piscina de 50 metres a la 'vella' de Montjuïc. En l'esfera internacional participa en el primer França - Espanya de natació femenina, disputat a Sabadell el 6 d'abril, on participa amb l'equip dels 4x100 m. estils que estableix un nou rècord d'Espanya juvenil amb un temps de 5.21.0, compartint equip amb les Villar, Castañé i Anduiza. 

Amb aquesta internacionalitat quasi bé tanca el cercle, des d'una de les primeres vegades que fou seleccionada, l'any 1960, per un encontre també disputat contra França - encara que només del Sud - fins arribar tres anys més tard a aquest debut de l'equip espanyol contra la selecció absoluta de tota França, aquest 1963.

1. Dalt: Vitoria, 16 de juliol de 1961, Espanya - França Sud femení i Espanya B - França 
Sud masculí. Ponsati (D), Muñoz (E), Santamaria, Armengou, Carme Medina, 
Pulido, Jesús Cabrera, Claret, ___, Castiñeira. Sota: Martín, Camprubí, 
Pujol, Paquito Martínez, Molinero, Carlos Medina, Espinosa, 
Fermín Martínez, Esteban, Castañé i Hernàndez. 
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Molinero. Ft. SI
2. Sota: Sabadell, 6 d'abril de 1963. I Espanya - França femení. Medina, Ballesté, 
Villar, Anduiza, Pulido. Sota: Castañé, Servalls, Carsten i Camprubí.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI

Les vegades que em van fer internacional el seleccionador sempre va ser l'Ugarte, de Madrid; mentre que, com en el cas de la catalana, la federació espanyola nomenava cada vegada l'entrenador que acompanyava la selecció. A més dels que entrenaven a Catalunya, com l'Adern o l'Albert, era molt habitual que vingués el del Metropole, el Quique (Martínez)...

D'una de les primeres vegades que vam sortir a l'estranger recordo una anècdota que va passar a una recepció de l'ajuntament de la ciutat on competíem; no recordo bé quina ciutat era, però sé que venien els nedadors canaris i l'alcalde de la ciutat ens va voler fer un acte oficial d'acollida, i alguns dels nedadors portaven pistoles de broma, d'aquestes d'aigua, i mentre es feia l'acte oficial ells anaven mullant amb les 'pistoletes', amb totes les autoritats allà presents... 

En tot cas el que vull dir és que per a mi va ser una època fantàstica, com suposo que a tots ens va passar. Les noies teníem una colla fantàstica, amb la Nuria Llonc, la Marta Escolies, la Laura Palau, les germanes Ramos, la Carme Llorca, la Tina Boira, o la Teresa Pelegrí... i entre els nois hi havia els Molinero, Abadias, Alonso, Bonet, Monzó, els germans Pitart i tota una altre gent. I, com he comentat abans, la 'vella' de Montjuïc era com el nostre campament base, on hi passàvem moltes hores a l'estiu... i amb el senyor Ramos... que ens infonia respecte, eh !.

El senyo Ramos, a més de ser l'encarregat de la piscina, era com si en fos quasi bé l'amo i anàvem al so del 'pito' que tocava... ara, a les noies ens tractava sempre amb molt de 'carinyo'; jo segurament hi estava una mica 'enxufada' per la relació que tenia amb les filles, clar... però una mostra de com ens cuidava era que sempre que una noia volia baixar per la porta de darrera de la piscina, que donava a un caminet per arribar al carrer Nou, ens feia esperar a que hi hagués un grupet per a baixar plegats. I si no et podies esperar, t'obria però es quedava esperant a la porta fins a veure que baixaves sense problemes fins arribar al barri...

Imatge feta a la piscina 'vella' de Montjuïc l'any 1960. Carme 
Medina, Teresa Pelegrín, Nuria Llonc i Marta Escolies.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Un altre dels records que conservo són les travessies que fèiem amb tot l'equip, que sempre era en un ambient més relaxat que el de la competició de curses. Especialment les anades a Banyoles, cap el mes de setembre, que al club eren tot un esdeveniment; fèiem una sortida de dos dies, tots junts, nedadors i pares i primer passàvem per Girona, on paràvem i passàvem la tarda a la Devesa i desprès cap a Banyoles on ens allotjàvem a el 'Rancho Grande', on hi havia restaurant i habitacions... era una mena d'hostal. Al final la travessia era una excusa per a fer l'excursió, que en aquells anys ens semblava que era tota una aventura.

En els darrers temps d'estar en actiu com a nedadora del Montjuïc, a la Carme Medina li arriben diferents reconeixements a la seva curta però intensa carrera esportiva. D'una banda el C.N. Montjuïc acorda l'any 1962 la concessió d'un Premi Extraordinari al Mèrit Esportiu i que li és lliurada el dia de Sant Esteve d'aquell any al 'Chipirón', el local social del club, enmig de la nevada més important que ha patit Barcelona en els darrers setanta anys. Per la seva part, l'ajuntament de Barcelona mitjançant la seva ponència d'Esports, li concedeix l'any 1963 la Medalla de la Ciutat al Mèrit Esportiu, en la categoria de bronze, com testimonia la lletra que li lliura el regidor d'Esports del moment, en Albert Assalit Camps.

Collage muntat amb les distincions honorífiques lliurades a na Carme Medina Abarca: la placa 
del C.N. Montjuïc i la comunicació autògrafa de la concedida per l'Ajuntament de Barcelona.
Font: Elaboració pròpia a partir del fons família Medina de l'arxiu JCE (3)

La veritat és que la meva carrera esportiva va ser realment breu, entre 1958 i 1963, però en aquella època això era molt habitual. De ben jove ja em vaig posar a treballar, primer en alguna tasca més ocasional i més tard a la immobiliària 'La Llave de Oro'. Un dia determinat el meu cap a la feina m'explica que ell és integrant i director de la Coral Cantiga, del barri de Gràcia. I parlant, parlant un dia em diu "i perquè no vens un dia i ho proves"... i així va ser com ho vaig fer...

Fins aquell moment jo no coneixia Gràcia, m'hi perdia, perquè tot són carrers que canvien de nom i no sé què fan...  vaig pensar "quin embolic, noia", ara aquest carrer un tros és cap aquí, l'altre tros és cap allà, aquí puja, més enllà surt una plaça... 

I ja tenim a la Carme en procés de canviar de rutines i de vida. La incorporació a la coral la porta a conèixer un barri de Barcelona que conserva encara l'esperit de la vila independent que va ser en el seu moment. Però és que a més a la Coral Cantiga hi ha de consolidar el seu nou projecte de vida. Entre assajos i concerts coneix a un cantaire - més veterà a la coral que ella - en Jaume Güell Mont, i amb el temps s'hi estableix una íntima relació que encara és manté a dia d'avui. De la seva unió han de néixer en Marc i la Maira Güell Medina, que al seu torn aportaran al nucli familiar els sis nets de la Carme i en Jaume que actualment la integren.

La tarda se'ns ha escolat sense adonar-nos, i és l'hora d'acomiadar-nos de la Carme i el Jaume, en companyia dels quals hem passat aquesta agradable vetllada de la tardor gracienca...

Carles Sánchez i Josep Castellví

Els tres germans Medina Abarca, a la piscina 'vella' de Montjuïc un dia de l'any 1960. 
Albert (1937), Carme (1946) i Carles (1943). Tots ells van deixar 
petjada en l'engrandiment del Club Natació Montjuïc.

(1) En Rafael Medina i na Maria Abarca són els pares dels germans Medina. En Rafael, com explica la seva filla, va ser un entusiasta de l'esport que va transmetre aquesta passió als seus fills. Molt vinculat als grups iniciadors de la natació catalana al barri-ciutat de la Barceloneta, el quilòmetre zero és trobava en l'establiment conegut com a 'Baños Orientales'. Allí hi van néixer els primers clubs de natació barcelonins i, sense distincions de colors esportius, compartien la seva estima per la natació. En Rafael podria haver esta vinculat al vessant esportiu del 'Ateneu Enciclòpedic Popular', quina secció de natació va ser una de les entitats fundadores de a 'Federació Catalana de Natació Amateur' l'any 1921. Ens ho fa pensar la seva pertinença a l'associació dels 'Amics del Sol', entitat naturista que va néixer el 1915 precisament en el sí de l'esmentat ateneu.

(2) El Club Natació Montjuïc, fundat l'any 1944, va tenir l'honor de ser el primer club de natació que va superar al sempitern campió dels Campionats de Catalunya, el degà C.N. Barcelona. Les primeres van ser les nois l'any 1961, en la XXXIV edició dels campionats, en vèncer a les cenebistes per un ajustat 147 a 146 en la puntuació final per equips. L'any següent de 1962 van ser els nois els que van aconseguir la proesa. Aquells anys era freqüent de veure a l'Albert Medina, entrenador, i al Joan Ballart, delegat, fent autèntics 'sudokus' simulant puntuacions per tal de confegir els equips que podien donar les millors puntuacions possibles.

(3) Malgrat que la placa que va rebre del C.N. Montjuïc ha patit un notable deteriorament per el pas del temps, hem optat per la seva reproducció, atenent al fet que ens semblava determinant per a fer-ho la seva importància documental.

Carnet de Sòcia. Lidia Flaqué Centellas. La rebel perseverança...

La Lidia Flaqué mostra la copa guanyada al Torneig Maragall, organitzat 
per 'Diario de Barcelona' a la piscina Sant Jordi l'any 1974.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Montejano

Ens adrecem cap aquell espai indecís, entre la Barceloneta i el Poblenou, on va néixer la Vila Olímpica.  Aquest matí de primavera del 2021 volem parlar, llargament i distesa, amb una de les millors nedadores del Club Natació Montjuïc, que a més ha sabut mantenir-se sempre propera als seus esports de referència, com són la natació i el waterpolo; amb la mateixa intensitat en la seva etapa d'esportista d'alt rendiment, com en la represa vital en funcions de directiva i d'esportista màster. Ens referim, és clar, a na Lidia Flaqué Centelles, que ens atén a la seva casa familiar... 

Vaig néixer el 26 de maig del 1956. Vaig iniciar-me en la natació amb aquells cursets del club que es feien a la piscina 'vella' de Montjuïc... on per cert també s'hi feia gimnàstica sueca, sovint es veien aquelles fotos amb les grades plenes de noies i nois fent-la, abans d'entrar a l'aigua. M'hi portaven cada estiu els meus pares, Josep Flaqué i Teresa Centellas. 

Va arribar un d'aquells estius, quan jo tenia deu anys, que la Carmen Ramos, una de les principals monitores, em va oferir d'anar a l'escola de natació. I així va ser com em vaig incorporar al club, a través de l'escola de natació, amb la Carmen Ramos, que era qui entrenava als petits. 

No vaig arribar a conèixer la piscina de la Ronda, perquè ja vaig començar directament a la de Folch i Torres. De fet recordo que ens van fer anar a una mena d'inauguració, on vam haver de fer 33 metres de peus, mirant d'anar totes a la mateixa alçada, o alguna cosa semblant (1). Després ja vam començar a entrenar normal; hi anàvem quasi cada dia... més ben dit, que jo recordi, hi havíem d'anar tots els dies.

El primer entrenador dels grans que vaig tenir va ser el (Alberto) Medina... perquè als 12 anys ja em vaig classificar pel Campionat d'Espanya absolut, que es va fer a Folch i Torres... devia ser el 69, no ?, quan els d'Espanya d’hivern es van fer a la nostra piscina per el 25è aniversari de la fundació del club. Jo tenia 12 anys i em van fer nedar els 200 braça... i és que al principi nedava braça, eh !

Imatge del canvi generacional al club de finals dels anys seixanta. En Jaume Monzó 
fa companyia al seu relleu: Antoni Nogueroles, Lidia Flaqué i Elisabeth Castillo.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Montejano

De seguida em van passar a nedar crol i en distàncies de mig fondo i fondo. L'any 1971 quedo campiona d'Espanya dels 800 m a Picornell i faig el rècord d'Espanya infantil. Més tard també vaig batre el rècord infantil dels 1.500. Aquest el vaig haver d'intentar dues vegades, perquè el primer cop, que anava molt bé, em va caure el 'gorro' i vaig haver de parar, perquè amb la melena a la cara no podia nedar... total, que ho vaig provar una segona vegada i llavors sí que va ser el rècord d'Espanya, que el tenia una nedadora del Poblenou, la Manolita Gutiérrez. 

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 12 de setembre de 1971, on és destacada
com a 'figura femenina' a la Lidia, amb errada en l'edat i tot, el dia en 
que ha estat campiona d'Espanya dels 800 m lliures per primer cop.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 19 de setembre de 1971, amb la noticia 
del rècord d'Espanya dels 1.500 m fet per la Lidia, amb l'edat correcte.
Font d'ambdós imatges: Hemeroteca Mundo Deportivo

Aquest mateix 1971 vaig anar als Jocs del Mediterrani d'Esmirna, a Turquia. Allà les nedadores italianes s'ho menjaven tot... però clar, no vaig poder nedar els 800 perquè no eren al programa i em vaig haver de conformar nedant els 400 metres, en els quals havia estat subcampiona d'Espanya. Vaig quedar quarta, a un pas del podi...

Imatge de l'equip femení espanyol que va participar als 'VI Jocs Mediterranis' a 
Esmirna: Jaqueti, Panadell, Mallafré, Del Olmo, Saavedra, Campos 
i Flaqué. Sota: Artigas, Permanyer, Carbó i Chamorro.
Font: CROL n. 81, de la FEN. Ft. Alguersuari

Amb aquests antecedents, ja estrenada la internacionalitat, la Lidia comença a pensar en l'any olímpic de 1972, animada també per alguna de les informacions de la premsa del moment. L'any anterior als dels jocs de Munich s'ha produït un canvi d'entrenador al club. L'Albert Medina ha donat per finalitzada una etapa d'onze anys i en Guillem Alsina n'ha pres el relleu. Les perspectives són esperançadores, de manera que en els festivals preolímpics la Lidia Flaqué aconsegueix 10.07.9 en els 800, assolint una marca inferior al topall fixat per la FINA per participar als jocs, que és de 10.12.0 (2). La fita es centra en l'objectiu de baixar dels 10 minuts per arribar a les mínimes exigides per la federació espanyola per a ser seleccionable per a Munich. 

L'etapa amb l'Alberto va ser curta, perquè crec que cap al 70 o 71 va venir el Guillem Alsina, i també m'agafa una mica més gran i potser és per això que començo a entrenar més en serio. Amb l’Alsina, que no s'hi va estar gaire temps, em va anar molt bé... vaig trobar que era un entrenador molt bo; vull dir que era un entrenador molt competent, que en sabia molt, no ?... suposo que també és perquè ja m'esforçava més; no ho sé, però a mi em va donar molta confiança.

I a més, jo era de les que 'disfrutava' entrenant; de vegades em deien que jo gaudia patint, però res d'això. Jo no patia gens, el que passava és que a mi m'agradava entrenar; home, és que si no m'hagués agradat entrenar no ho faria quatre hores diàries, m'enteneu ?. A tot això tornem a canviar d'entrenador, que l'Alsina se'n va al Sabadell i en el seu lloc s'hi posa el Miquel Escolies, però els entrenaments van seguir de manera molt semblant. 

Total, que als Campionats de Catalunya a la Picornell si que guanyo en els 800, amb una bona marca, però en els d'Espanya, que van ser a les Canàries, no se ben bé com va anar que no em va sortir res bé. Me'n vaig anar per sobre dels 10.30.

A Picornell la Lidia rep la copa de Campiona de Catalunya dels 800 m. 
lliures de mans de Francisco Platón, representant a Catalunya 
de la 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes'.
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI

Malgrat la relativa decepció de no acomplir el somni olímpic, la Lidia persevera en l'esforç i els anys a venir li han de deparar noves i continuades millores en les seves marques, de manera que l'objectiu de baixar del 10 minuts s'acabarà superant en repetides ocasions. D'altre banda, com que no li agrada estar-se quieta, s'interessa també per les llargues distàncies i comença a simultaniejar la natació de curses amb algunes de les travessies habituals del país. L'any 1973 guanya la del llac de Banyoles, en companyia del també montjuiquenc Florentí Villà...

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 17 de setembre de 1973, anunciant 
als guanyadors de la travessia del llac de Banyoles d'aquell any
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo.

Aquells anys, de companyes de la meva edat en tenia poques. Encara no havien arribat les noies més joves, que desprès amb elles sí que va ser un equip com més competent, però encara no havien arribat. Del començament recordo a la Marta Boix o l'Eulàlia Tauler i també a la Isabel Ortega... la 'Bel'. 

Poc temps més tard sí que ja venen la Cristina Iranzo, la Mercè Pallarès o l'Anna Moya, entre d'altres, tota aquesta colla que era el meu grupet de quan jo nedava. Sí, aquestes eren les de la meva època, diguéssim. Amb aquest equip quedem campiones d'Espanya a Sevilla l'any 1974, superant al Barcelona que va quedar segon. En els d'estiu d'aquell any torno a quedar campiona d'Espanya dels 800 - com el 71 i el 73 -, baixant dels deu minuts i establint un nou rècord dels campionats.

Equip campió d'Espanya a Sevilla 1974. Dalt: Pallarés, ___, 
Flaqué, Rodriguez. Sota: Artigas, Moya, Iranzo i Franco.
Font: Arxiu del CNM

Fèiem un bon equip i amb els nois també, que hi havia el Josep Ruiz, el 'Martinico', el malaguanyat Carrizo o el Xavi Vendrell... i també el Fité, que encara nedava... molts d'ells van passar a fer waterpolo amb l'Imre (Szikora).

I el que dèiem dels entrenadors, l’Alsina se'n va al cop de pocs mesos i llavors entra l'Escolies, com hem dit abans, que tampoc no s'hi està gaire temps i això que jo amb el Miquel també m'hi entenia molt bé. Ell era el segon (entrenador) en temps de l'Alberto, diríem; junt amb la Carmen Ramos portaven els grups d'edats. El que passa és que quan se'n va l'Alsina fan com una solució provisional i el posen a ell. 

Després entra el del Poblenou, l'Agustín Mestres. Sí... que aquest no em va anar tant bé. Per els de natació va ser com un 'rebote', que ell venia més aviat per els de waterpolo. Si que es veritat que al Poblenou havia sigut un bon entrenador, però jo comparava el que havia fet amb l'Alzina o amb l'Escolies i em deia "però aquest senyor !... no se'n ha 'enterat' que jo soc fondista ?".  Em feia fer un entrenament de velocista. 

No em vaig adaptar gens bé amb ell. Llavors, vaig començar a entrenar a l'estiu amb el Jan (Freese), no sé ben bé per què. El cas és que em va dir "mira, tu que ets fondista pots entrenar amb el Bas i  amb el Rigau petit", i amb el Jan i els de la Blume podia seguir uns entrenaments semblants als que feia al club abans del Mestres.

En definitiva, que aquests anys 75 o 76 ja vénen les petites, recordo que ja entra la meva germana a l'equip, que té set anys menys que jo, i em dic "no vull entrenar més, ja n'hi ha prou, no ?".  Sí, jo sé que em vaig jubilar als 20. És a dir, que vaig estar competint dels 66 fins al 76, i penso que amb deu anys ja n'hi ha prou. No sé, sense cap motiu especial. És a dir, també em dedico més a la carrera. Estic estudiant, i ho segueixo fent fins acabar la carrera, que crec que és al 79.

La trajectòria de la Lidia d'aquests deu anys coincideix amb un període en que l'equip femení del Montjuïc assoleix llocs capdavanters en les competicions absolutes, tant a Catalunya com a Espanya. El gràfic que segueix ho explicita, tot i una certa davallada dels dos anys finals als Campionats d'Espanya d'estiu:

Classificacions per equips del C.N. Montjuïc als campionats 
de Catalunya i d'Espanya absoluts, la dècada 1966 - 1976.
Font: Elaboració pròpia

En el moment de la seva retirada la Lidia Flaqué ha acumulat tres campionats d'Espanya en 800 m. lliures, a més d'altres primers llocs als absoluts de Catalunya; sense comptar els títols aconseguits en campionats per edats. Cal afegir-hi les diverses participacions internacionals amb l'equip d'Espanya, a més de la ja comentada dels Jocs Mediterranis de 1971. L'any 1974 la seva trajectòria a la natació catalana li és reconeguda per la Federació Catalana de Natació (FCN) amb la medalla al mèrit esportiu.

Però con sigui que la Lidia Flaqué porta el cuc 'aquàtic' a la sang, i ja ens ha dit que a ella això d'entrenar li encantava, encara li queden coses a dir pel que fa a la pràctica esportiva al sí del Club Natació Montjuïc. La continuïtat la troba en una altre de les disciplines del club: el waterpolo. Des dels seus inicis ha estat una fidel seguidora del waterpolo del club, masculí 'of course' - l'únic que hi havia -, i de la teòrica a la pràctica tant sols cal fer un pas...

El cas és que jo els anys que nedava sempre he anat a veure el waterpolo dels nois, amb altres companyes anàvem a veure a tots els partits. La piscina (Folch i Torres) es posava a rebentar de públic. A més d'assistir als partits, moltes vegades seguia alguns entrenaments també. Era una seguidora d'aquelles de les més fidels... m'agradava molt, no ?.

Un dels primers equips de waterpolo femení del C.N. Montjuïc. Joan Figueras (E), 
Nuria Sans, Silvia Silvestre, Laura Flaqué, Encarna Garcia; ajupides Pilar 
Silvestre, Lidia Flaqué, Yolanda Gelpi, Rosa Lorenzo i Lidia Silvestre
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI

Sí, és veritat, entre acabar de nedar i començar el waterpolo femení hi ha una parada...  una parada de 7 anys ben bé, eh !. Doncs devia ser als meus 27 (anys), o sigui el 1983, que entre les noies comencem a dir-nos "hauríem de muntar un equip, no ?". Ja n'hi havia d'equips femenins que estaven jugant, com ara el Molins (de Rei) i el Medi. I aquell 1983 ja es preparen per a fer equips el Poblenou i el Barceloneta, així que ens diem que al Montjuïc hem de fer el pas. Me'n recordo bastant bé de l'equip... era com un equip de germanes, no ?... hi havia les tres Silvestres i les dues Flaqué, que ja fèiem mig equip, i també la Núria Sans, la germana del Joan. 

El darrer any que vaig ser a l'equip vaig fer d'entrenadora. La meva darrera temporada... però la veritat és que no m'agradava. Jo no ho sé fer això d'entrenar... no se perquè, però no m'agrada. Així com entrenar-me sempre m'ha encantat, lo d'entrenar a les altres no em feia cap gràcia, jo el que volia era estar més dins de l'aigua que fora. 

Però també aquesta nova experiència s'acaba, s'enceten altres camins professionals i personals que l'han de guiar en el seu desenvolupament laboral i familiar. Però com que el que no se li acaba es la voluntat de la Lidia de mantenir-se vinculada als esports que l'han vist créixer, anirà explorant vies per a col·laborar, de manera diferent, a la seva pràctica i difusió.

Sí, jo començo els vuitanta a treballar... encara estava estudiant que ja treballava. Per tant és veritat que tinc una feina quan deixo de nedar. Treballo de monitora de natació en una escola on substitueixo de vegades al Manolo (Delgado), que donava classes de natació en aquella escola de monges... les de 'San José Obrero' de l'Hospitalet. 

Passa que ell ho deixa i han de buscar algú... i jo, que m'havia tret el títol de monitora de natació i el d'entrenadora auxiliar, ho puc agafar; i així que em poso de professora amb un horari de vuit a dues. I tinc a totes les nenes del 'cole', que eren com unes sis-centes. És a dir que quan anava per Hospitalet em saludava tothom... si em movia per Pubilla Cases era coneguda per tota la gent del barri. Va ser una bona feina d'aquells vuit anys.

A l'Ajuntament de BCN hi entro a finals del 80. A una escola que fan nova, la Pau Vila. Hi entro de professora d'Educació Física, que vaig haver de fer una mena d'examen. M'assabento que a la nova escola volen fer una espècie d'educació especial i em començo a espavilar. Bé, vull dir a estudiar respecte d'aquest tema, perquè sé que l'examen serà d'això, de Pedagogia Operatòria. Ho haig d'estudiar perquè a la facultat d'això no n'hi havia... no sabien ni què era !. Total, que faig l'examen i com que sóc la única que té algun currículum relacionat amb les activitats físiques i necessitaven una professora d'Educació Física per el centre, m'ofereixen la feina i entro amb aquest càrrec a l'escola Pau Vila de l'ajuntament de Barcelona. 

I fins al dia d'avui... o més ben dit, fins al dia que em vaig jubilar; que un cop ja entres a la mecànica de administració, després pots anar canviant de funcions, però sempre al mateix ajuntament.

Coberta la branca professional, la Lidia consolida també, en aquest anys vuitanta, el seu vessant més personal, tot formant amb la seva parella, en Conrad Meseguer - enginyer, esportista i muntanyenc -, la seva pròpia família, en el marc de la qual criaran dues filles: la Berta (1985) i l'Ona (1988). No cal dir que ambdues compartiran amb els seus pares la vocació esportiva, i alguna altre aspiració de caire professional.

A més de complir amb les seves responsabilitats laborals i personals, la Lidia no se'n pot estar de seguir vinculada al món de les activitats aquàtiques, raó per la qual inicia la seva faceta com a directiva...

Com a directiva primer entro a la junta del Montjuïc, presidida per en Gabriel Navarro, que representa tot un canvi generacional. Era l'any 1986, crec, i entrem tota una colla de gent jove, com ara el Ponç (Puigdevall), el (Eduard) Costa, l'Enric (Bertrán), el (Xavier) Vendrell i altres... jo hi sóc des del vuitanta-sis al vuitanta-nou. El meu càrrec era el de secretari general.

També és una època maca, que jo la gaudeixo al club, tot i les dificultats que hi havia de tipus econòmiques, veient la manera de com podíem sortir-ne. Al meu parer va ser una etapa positiva - entremig tinc la segona filla -. Vull dir que jo ho recordo com uns anys interessants, en els quals vaig aprendre moltes coses que desconeixia del club, del seu funcionament... va ser un bon aprenentatge; i a més teníem molt bona relació entre nosaltres en aquell moment. De fet jo era la única dona d'aquella Junta, crec recordar...

Composició de la Junta directiva del C.N. Montjuïc, publicada 
al butlletí del club n. 359, de data març-abril de 1989.
Font: Arxiu JCE

Al final hi la crisi amb el (Joan) Ballart i altres socis, que la vaig viure com que no deixaven pas als joves. Em va semblar com si creguessin que era necessari tornar a controlar el club. A mi em sembla que no vam fer cap pas en fals, tot al contrari, sinó que vam intentar anar regulant i millorant totes les coses de l'entitat... però el cas és que va anar així, i torna a entrar el Ballart en la seva segona etapa de president. Després d'això jo ja no torno a estar en cap junta del Montjuïc.

Tancada l'etapa inicial com a directiva de club, la Lidia s'enfoca en recolzar el desenvolupament del waterpolo femení a Espanya, i aquest objectiu la porta a acostar-se a la 'Federación Española de Natación' (FEN). Coneixedora del possible debut internacional de la selecció femenina de waterpolo, la Lidia pren la iniciativa de fer arribar a la FEN una carta, oferint-se per al que sigui necessari. La coincidència de l'oferiment de la Lidia amb el fet que la federació necessitava una persona per a la tasca de delegada de l'equip femení va afavorir que li encomanessin aquesta tasca (3)...

Crec que era cap a finals dels vuitanta i em posen de delegada de l'equip femení, com una mena de vocal de la federació. Jo crec que és cap a l'any dels Jocs (de Barcelona), o una mica abans, que és quan hi ha una nova junta a la FEN, no ?... i en la nova junta entra com a responsable de waterpolo en Pere Robert, que vol fer un equip a la seva mida i canvia molta de la gent que hi havia abans. El Pere vol que cadascun dels equips nacionals tingui un responsable. Això dura uns quants anys, fins a que entra com a responsable de waterpolo de la federació en Lluís Bestit que, com sol passar, també vol la seva gent per portar els diferents equips. El Pere sí que continua, però només com a delegat de l'equip masculí. 

Informació del primer torneig internacional on participa una selecció 
espanyola de waterpolo femení, amb la presència de la Laura 
Flaqué; germana de la Lidia, qui s'estrena com a delegada.
Font: CROL n.283, de la FEN

Més endavant em tornen a cridar de la FEN, no me'n recordo qui ho fa. Potser va ser el Pere o potser era un altre, perquè el Pere crec que ja estava de vicepresident o un càrrec semblant. El que sí es cert és que els anys que no sóc a la FEN jo segueixo anant, pel meu compte als campionats. Encara que no sigui la delegada, si hi ha un campionat d'Europa, o de qualsevol altre cosa, jo que me'n hi vaig de vacances sempre. Sí, sí... per exemple, l'any 1995 el campionat d'Europa és a Viena i cap allà que me'n vaig.

De fet l'etapa més llarga com a directiva ha estat la que he fet a la Federació Catalana de Natació (FCN), que hi entro quan l'Enric (Bertrán) arriba a la presidència, l'any 2008. L'Enric em proposa de ser la responsable del waterpolo de Catalunya i ho accepto. Portava el comitè de waterpolo com a presidenta i ens vam proposar de millorar algunes coses, tant del polo masculí com, sobretot, del femení que era el més desatès.

Un dels primers canvis va ser permetre equips mixtes en el waterpolo femení, però a la vegada poguessin ser formats amb jugadors-res de diferents clubs, sense que perdessin la condició de ser del seu club respectiu. Era una manera de facilitar la participació als clubs petits que es trobaven mancats d'esportistes...

La formació també va ser un dels temes que ens va preocupar molt, especialment la formació d'entrenadors i d'àrbitres. Amb aquest darrer tema vam aconseguir fer uns bons passos endavant, especialment col·laborant amb en Sergi Galindo, que era el president del col·legi català. Amb ell vam acordar una formació específica per els àrbitres, dirigida sobretot als que formaven les taules dels partits, que crec que se'n va poder millora molt el nivell. També vaig intentar resoldre el tema informàtic, per veure si podíem fer les actes informatitzades, però d'això encara no ens n'hem sortit del tot.

Lidia Flaqué en una imatge d'aquests darrers anys.
Font: Web waterpolista.com

Quan entrem a la catalana la residència del polo masculí encara era a la Blume, mentre que el femení ja estava instal·lat al CAR de Sant Cugat. Jo sabia que el CAR tenia molt més mitjans i millors instal·lacions i les noies ja hi van començar, però el polo masculí encara tenia la inèrcia de ser a la Blume, fins a que vam decidir que tot el waterpolo d'alt rendiment català passés al CAR, perquè així podíem aprofitar millor els mitjans i optimitzar els entrenadors.

El waterpolo femení en aquests anys ha tingut una evolució molt favorable, tant a Catalunya com a la resta d'Espanya. A la catalana, però, ens va semblar que un problema que teníem era la manca de dones entrenadores, i vam mirar de solucionar-ho, primer amb la Yurema Sabio, que s'hi va estar poc temps, i desprès vam localitzar a la Carla Fargas, que estava al Manresa, i que complia les condicions que buscàvem, amb un perfil de llicenciada en INEF i relacionada amb el waterpolo femení, de manera que la vam poder portar a la catalana com a integrant de l'equip tècnic de waterpolo.

Tant quant ha estat en funcions de directiva de les respectives federacions, com quan no hi era vinculada, la Lidia porta més de quaranta anys assistint a quantes grans competicions de waterpolo es fan arreu del món, tant absolutes com de grups d'edat. Sempre que pot la trobareu a la ciutat respectiva, bé en funció oficial o com a simple seguidora d'aquest esport. Aquesta passió podríem dir que comença quan en el Mundial de l'any 1986, a Madrid, ja es troba col·laborant com a voluntària en l'equip dirigit per en Tirso Gómez. Ha de tenir, encara, la satisfacció de ser al front de dos mundials més de waterpolo a Barcelona, els anys 2003 i 2013.

Clar, l'any 1986 me'n vaig a Madrid per a fer de voluntària i tinc la sort d'anar a l'equip d'en Tirso, el pare del 'Chava' Gómez, que era el director de la competició de waterpolo. En el Mundial de l'any 2003, a Barcelona, ja faig de directora del waterpolo femení, amb el Lolo (Ibern) que n'era el director general. 

L'anècdota és que a l'ajuntament de Barcelona em permeten de fer aquesta feina del mundial, posant una substitució al meu lloc de treball i pagant-me el sou habitual, de manera que per a l'organització del Mundial els hi estalvio un , diners... clar, com sempre, jo he escrit una carta als meus caps proposant-los aquest tracte i l'han acceptat. 

Al Mundial de Barcelona del 2013 llavors vaig dir que volia ser directora del waterpolo masculí, perquè del femení ja ho havia estat i m'ho accepten de manera que sumo una nova experiència.

La Lidia davant de la imatge del Campionat del Món Junior 
de l'any 2003, a la ciutat portuguesa de Coimbra.
Font: Pàgina X Lidia (@LidiaFlaque). Ft. SI

Aquests darrers anys segueixo a la FCN, on he estat fent de secretària (4). A la FEN els últims anys hi anava com a responsable del waterpolo de la FCN, quan ja deixo de ser la vocal de waterpolo de la catalana, perquè ho és un altre, deixo d'anar a les reunions de la federació espanyola. Poc més tard d'això, m'ofereixen de fer d'avaluadora d'àrbitres, que m'ho proposa l'Àngel Moliner deu fer com 8 anys o així, perquè volen una dona d'avaluadora d'àrbitres; que a mi al principi em va costar una mica perquè clar, jo no havia sigut àrbitre, però sí que havia vist molt waterpolo, més que la majoria dels àrbitres; i durant anys he sigut l'única dona que ha fet aquesta funció, fins que a l'any passat li van proposar a la meva filla i a una altre ex-jugadora i ja ho estan fent.

La Ona Meseguer Flaqué, a qui es refereix en el paràgraf anterior la seva mare, ha tingut una exitosa carrera esportiva com a waterpolista, aconseguint la primera medalla olímpica amb l'equip femení, la plata de l'any 2012 als Jocs de Londres; a la qual cal sumar els ors al Mundial de Barcelona 2013 i a l'Europeu de Budapest 2014, a més d'una colla de títols nacionals. Seguint l'escola familiar, un cop finalitzada l'etapa de l'alt rendiment també s'ha incorporat a tasques directives on, a més de com a avaluadora d'àrbitres, és aquests darrers anys la Presidenta del Comitè de Waterpolo de la FCN.

Les Flaqué, mare i filla, integrants de la actual Junta Directiva de la FCN, 
presidida per en Ramón Bosch Dalmau. La Lidia és la Delegada Territorial 
a Barcelona, mentre que la Ona és Presidenta del Comitè de Waterpolo.
Font: Web FCN. Fts. SI

El matí se'ns ha fet curt i ens hem d'acomiadar de la nostre amfitriona. Ens queda temps, però, per xerrar una estona de manera distesa sobre les proves màsters, a les que tant ella com el seu company Conrad miren de participar sempre que poden... lluny de l'exigència de l'alt rendiment, la Lidia manté encara aquella rebel perseverança que la va menar a gaudir abundosament en la tasca dels entrenaments quotidians... que sigui per molts anys més...

La Lidia i el Conrad, participants del 'European Aquatics Masters' 
de Belgrado de l'any 2024 en la prova d’aigües obertes dels 3 qm. 
Font: Web cnab.cat

Carles Sánchez i Josep Castellví

(1) El dilluns 4 de juliol de 1966 el general Francisco Franco inaugurava la piscina coberta de la plaça Folch i Torres. Una bona colla de nenes i nens van formar part de la cerimònia inaugural, amb diferents tipus d'exhibicions aquàtiques. En realitat els esportistes del club no van poder gaudir de la instal·lació fins al mes d'octubre, quan en un acte oficial el llavors president, Esteve Limiñana, va rebre les claus de l'equipament de mans de l'alcalde Josep Maria de Porcioles.

(2) En parlar del topall de la FINA i de la mínima de la FEN parlem de dues marques diferents, com és prou conegut. El topall s'imposa com una marca mínima que tots els inscrits a les proves de natació han de demostrar haver assolit. En canvi, les mínimes les posa la respectiva federació nacional, en aquest cas la FEN, com a marca a igualar o millorar per a poder ser seleccionable per a una competició.

(3) L'afecció que de sempre ha mostrat la Lidia per l'aprenentatge dels idiomes va influir, a ben segur, en que la FEN li mostrés l'assentiment per a ser delegada del waterpolo femení. Com ella mateixa explica: "A mi sempre m'han agradat els idiomes. L'anglès l'estudio sis anys, vaig cada dia al Britànic durant sis anys; vull dir que és clar que el domino, al menys el suficient per un nivell de conversa. I sí, en aquella època jo parlava esperanto !... També estudiava el francès i l' italià. Quan vaig deixar la natació, a més d'estudiar la carrera, em vaig dedicar als idiomes, que és el que més m'agradava a mi".