Vista general de la Muralla de Mar cap a l'any 1875,
pocs abans abans de ser enderrocada.
Font: Arxiu MNAC. Ft. SI
Per a molts dels associats del Club Natació Montjuïc el títol de l'article d'avui pot tenir una significació especial. Una entitat nascuda al sí del Poble-sec, que ha crescut amb l'esforç del les seves nedadores i els seus nedadors, així com dels directius i d'altres esportistes, que ha trobat a la piscina municipal de Montjuïc el seu primer espai esportiu estable, aconsegueix al 1959 disposar d'un espai al litoral barceloní.
No es tracta d'una piscina més, ni d'una instal·lació destinada exclusivament a la competició. És una porta oberta al Mediterrani, un espai per al bany, el lleure, la convivència i la vida familiar dels associats.
La història d'aquesta conquesta, però, no comença aquell any. Cal retrocedir moltes dècades per entendre com Barcelona va anar configurant una nova relació amb la mar, com es va projectar el seu Passeig Marítim i com és que el Montjuïc aconsegueix de fer-se un lloc en aquest nou escenari.
Barcelona i la mar: una relació complexa...
Durant segles, Barcelona ha mantingut una relació ambivalent amb la seva mar. La façana marítima ha estat, principalment, un espai de treball, de comerç i de defensa. El port, les instal·lacions industrials, les vies ferroviàries i les activitats vinculades a la navegació han vingut ocupant una gran part del litoral barceloní.
El contacte ciutadà amb la mar Mediterrània es produïa a la Muralla de Mar, el tram de fortificació que tancava Barcelona pel costat del litoral, des de les Drassanes fins al baluard de Sant Ramon. A diferència de la resta de muralles, que es van començar a enderrocar el 1854, aquesta es va conservar durant uns quants anys més, convertida en un popular passeig i mirador sobre el mar.
De fet, quan és enderrocada entre 1879 i 1881, els veïns de Barcelona se'n acomiaden amb una gran tristor. Ha estat el seu passeig marítim durant anys i panys, el lloc que els hi ha permès deixar enrere els carrerons foscos, humits i densificats de la ciutat antiga, per ampliar el seu horitzó, gaudir del sol i poder respirar una mica millor.
En aquest espai és on neix, anys més tard, el Passeig de Colom coincidint la seva inauguració amb l'Exposició Universal de 1888.
La desaparició de l'antiga Muralla de Mar deixa la ciutat sense aquest passeig elevat que durant segles ha constituït la seva principal finestra al Mediterrani.
A partir de les darreres dècades del segle XIX, però, comença a desenvolupar-se una nova cultura del mar. Els beneficis terapèutics atribuïts a l'aigua marina, l'inici de la pràctica dels banys - d'aigua i de sol -, la importància de l'exercici físic i l'aparició de noves formes d'oci van transformant la percepció de les platges que tenen els barcelonins.
'La Maquinista Terrestre y Marítima' l'any 1865. En aquesta emblemàtica
industria té el seu origen el 'Barceloneta Amateur Club' de l'any 1929
Font: Arxiu AMCB
La Barceloneta es converteix en un dels principals escenaris d'aquesta transformació. Els establiments de banys, les terrasses, els restaurants i les instal·lacions recreatives comencen a donar a aquest front marítim una nova dimensió social, compartint l'espai amb grans establiments industrials com La Maquinista Terrestre y Marítima. Però la ciutat encara no disposa d'un passeig marítim que faciliti recuperar, de manera ordenada i continuada, el contacte amb el litoral.
La idea de construir-lo apareix repetidament en els projectes urbanístics de Barcelona, encara que durant molts anys es queden en el terreny de les propostes.
Els primers projectes de passeig marítim
La documentació urbanística, estudiada per la Dra. Nadia Fava (1), ens ajuda a reconstruir aquesta successió d'iniciatives.
- 1889-1900. Ricardo Alsina Amils
Una primera proposta de passeig marítim apareix ja en els treballs de l'arquitecte Ricardo Alsina Amils, que imagina una gran via de circumval·lació al llarg de la costa barcelonina.
Alsina elabora per a l'ajuntament de Barcelona el Proyecto de unificación de Barcelona con las poblaciones de su llano y reforma general del plano de la ciudad, que estudia les reformes necessàries per una correcta operativitat de la nova metròpoli.
Un dels principals objectius del projecte és el d'elaborar una carretera de ronda per unir i connectar tots els municipis que l'any 1897 s'annexen a Barcelona. D'acord amb la memòria presentada, el Passeig Marítim es concebut com "un paseo en el litoral marítimo que nada tendría que envidiar a los más celebrados que embellecen muchas otras ciudades europeas"
- 1904-1907. Léon Jaussely. Pla de Connexions de Barcelona, 1904-1907
L'arquitecte francès Léon Jaussely, guanyador d'un concurs internacional per a l'ordenació de Barcelona, incorpora el passeig marítim al seu projecte general de ciutat. La seva proposta té una dimensió especialment ambiciosa: vol establir una continuïtat litoral des del Besòs fins al Llobregat - amb excepció de la zona portuària -.
Jaussely no imagina únicament una carretera arran de mar. El seu projecte incorpora una visió monumental i turística de la costa, amb zones de bany, restaurants, gimnasos, espais recreatius i equipaments vinculats a l'activitat marítima. En la seva memòria senyala que:
"dada la temperatura invernal de que goza Barcelona, y llevando a la práctica el Paseo Marítimo con cierto lujo, al menos en las partes próximas al centro, algunas transformaciones en los barrios de las playas, con colonias o parques de chalets y ciertas reformas típicas de embellecimiento, con jardines y casinos municipales, Barcelona podría fácilmente llegar a ser una ciudad de invierno, quizás la más notable y concurrida de Europa"
- 1918-1920. José María Ortega
El municipi encarrega a l'enginyer José María Ortega un nou projecte de passeig marítim, que ha de donar lloc a la llei del Ministerio de Fomento espanyol del 24 de juliol de 1918 relativa al Paseo Marítimo de Barcelona - l'anomenada 'Llei Cambó' (2) -.
La proposta d'Ortega és d'aproximadament uns 10 km, des del riu Llobregat al riu Besòs; i consta de dos trams: el primer, a orient, des del Besòs fins al port, de 6,358 km; i el segon, a occident, des de Can Tunis fins el Llobregat, de 3,599 km. La secció occidental s'integra en el projecte de Port Franc.
Plànol del porxo-galeria del projecte de Passeig Marítim d'en José Ortega.
Font: AMCB
La seva proposta també inclou una dimensió esportiva i social. Considera que el passeig ha de contribuir a la salut dels barcelonins, a la promoció de la natació i de la nàutica, i a l'atracció de visitants. Tanmateix, les dificultats tècniques, les activitats portuàries, les instal·lacions industrials i la presència de barraques a les platges del Somorrostro, Camp de la Bota i Pequín, en dificulten greument la seva realització i queda pendent.
De fet és un clar antecedent del projecte que finalment veu la llum a la segona meitat dels anys cinquanta...
- 1927. Josep María Poblá i Josep Rexach
Retall de la 'Hoja Oficial de la Provincia de Barcelona', del 25 d'abril de 1927,
amb la proposta dels enginyers Poblá i Rexach per a la construcció
d'un passeig elevat sobre el port de Barcelona.
Font: Hemeroteca BVPH
La solució proposada per ambdós enginyers és espectacular per a l'època: un viaducte elevat sobre el port, d'aproximadament 1.800 metres de longitud, amb una alçada d'uns cinquanta metres sobre el nivell del mar. Preveu passeres per als vianants, espais d'observació, ascensors i zones destinades a restaurants i clubs marítims.
La idea vol resoldre d'una manera monumental el problema de la separació entre la ciutat i el mar, imposada per les instal·lacions portuàries. Es tracta d'una solució alternativa, vinculant la relació entre Montjuïc, el port i la ciutat. Mai es va arribar a executar.
Tanmateix, el document és molt revelador: vint-i-dos anys abans de la inauguració del Paseo Marítimo del General Acedo, Barcelona ja ha estudiat solucions arquitectòniques extraordinàries per a recuperar el contacte amb la mar Mediterrània.
- 1940. Una proposta hereva dels estudis anteriors
Per bé que no podem assenyalar-ne un autor específic, a les acaballes de la baralla fratricida apareixen uns plànols que semblen recollir una gran part de les aportacions anteriors, incloent-hi els treballs del Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània (GATCPAC) amb els seus estudis dels anys trenta sobre el Pla Macià i la Ciutat Obrera de Repòs i Vacances. En aquesta proposta ja es dibuixa una solució molt semblant a la que finalment s'ha d'acabar realitzant.
A la imatge que reproduïm podem veure un plànol derivat d'aquesta proposta:
Projecte de passeig marítim per Barcelona, exposat a la conferència del regidor Manuel
Aixelà sobre aquest tema de l'any 1953, editada per la Diputació de Barcelona.
Font: ANC1-5-N. Ft. G. Casas
El Passeig Marítim del General Acedo, finalment una realitat...
Després de la Guerra Civil, la situació del litoral barceloní és especialment complexa. La Barceloneta i els sectors situats cap al Poblenou han patit una ocupació progressiva de la primera línia de mar per instal·lacions industrials, ferrocarrils, barris de barraques i abocadors incontrolats. En aquest context, la recuperació del projecte de passeig marítim adquireix una nova dimensió urbanística i política. Com escriu en l'article citat la Dra. Fava:
"El renovat interès per l'obra no només està relacionat amb la reactivació del port i la possibilitat d'executar la llei de 1918, sinó que es veia com una oportunitat d'arranjar parts de la ciutat que encara mostraven els efectes de la Guerra Civil - el port, com a objectiu estratègic primordial, havia patit fortíssims bombardejos - i com una manera de resoldre el problema del barraquisme a la platja, especialment agreujat després de la Guerra."
El Somorrostro i Carmen Amaya: la memòria del litoral desaparegut
Per aprofundir en la història del Passeig Marítim ens cal parlar abans del Somorrostro. Aquest barri de barraques s'estenia al llarg de gran part del litoral de la Barceloneta, i havia anat creixent des de les darreres dècades del segle XIX.
Inicialment es tracta d'un assentament de pescadors i famílies treballadores que, amb el pas dels anys, ha anat incorporant població arribada a Barcelona en cerca de feina i d'unes millors condicions de vida. Ja en ple segle XX s'ha caracteritzat per acollir a gran nombre de famílies d'ètnia gitana, que hi han trobat un lloc on establir-se.
Una mica més enllà del Somorrostro s'ha anat confegint un altra nucli de barraques, a la zona propera als banys privats dels Orientals i de Sant Sebastià, coneguda amb el nom de 'La Muntanyeta', ocupant un promontori on en el seu moment s'hi trobava situada una bateria militar que vigilava el port i la ciutat de Barcelona. Aquest nucli de barraques ha de ser un dels primers en derruir-se quan comencen els treball preparatius del passeig marítim.
Anvers i revers de la fotografia de l'enderrocament de les
barraques de 'La Muntanyeta', a principis de l'any 1957.
Font: Arxiu família Cànovas. Ft. Alfons Cànovas
En ambdós casos les condicions d'habitabilitat eren molt precàries: manca d'aigua corrent, d'electricitat i de clavegueram, habitatges exposats als temporals i una situació de marginalitat que es perllongava durant generacions.
El Somorrostro arriba a tenir, a mitjans anys cinquanta, més de 2.500 barraques amb una població estimada d'entre 12.000 i 15.000 habitants. Les xifres varien segons les dates i les fonts, però en qualsevol cas la seva dimensió era considerable.
Una de les figures més universals que ha donat aquest barri és la Carmen Amaya Amaya (1918-1963). La ballarina, nascuda al Somorrostro, va aconseguir un reconeixement internacional extraordinari, malgrat quina cosa mai no va oblidar els seus orígens. Filla d'un guitarrista de flamenc, José Amaya 'el Chino', comença a ballar quasi bé al mateix temps que a caminar. Sent una nena, crida fortament l'atenció en actuar en un quadre flamenc a l'Exposició Internacional de Barcelona de l'any 1929, al que també hi actua un altre nen prodigi, el ballarí de fama mundial, Antonio.
El crític Sebastià Gasch descobreix el seu talent i contribueix a fer-la famosa, primer a Barcelona i posteriorment arreu del món. Raquel Meller la incorpora a la seva companyia per actuar a París, on també assoleix un gran èxit. Amb posterioritat a aquesta primera gran sortida internacional, la Carmen Amaya ja inicia la seva carrera en solitari, arribant a actuar al llarg de molts anys en territoris del continent americà, del nord d'Africa i d'Europa. Especialment la seva fama als Estats Units li facilita dilatades gires per tots els racons del país, arribant a actuar a la Casa Blanca per el president Franklin Delano Roosevelt.
Dalt: la primitiva font del Somorrostro promoguda pels seus veïns
amb el nom de Carmen Amaya, al votant dels anys cinquanta.
Sota: Carmen Amaya passeja orgullosa pel barri amb la
seva gent, en una de les seves breus estades al país
Font: Imatges del curt 'Somos Rostro y voz'. autor
Jacques Léonard, 2024. casadelabarceloneta1761
El 1959 torna a Barcelona per participar en la inauguració de la nova font que porta el seu nom, situada a la plaça Brugada, al final del carrer Sant Carles, a tocar del nou passeig marítim. La iniciativa va ser impulsada pel periodista Josep Maria Massip, i l'obra escultòrica és d'en Rafael Solanic.
La font representa cinc infants, dos amb guitarra i tres ballant. És una composició que vol evocar el món flamenc i popular on va créixer la ballarina.
Carmen Amaya beu de la font que li és dedicada, el dia
de la inauguració del Passeig Marítim General Acedo.
Font: Arxiu Diari de Barcelona. Ft. Pérez de Rozas
La gestació del projecte. Manuel Aixelá Tarrats, un dels primers impulsors...
El regidor i tinent d'alcalde de l'ajuntament de Barcelona, Manuel Aixelá Tarrats, és sens dubte un dels principals impulsors de la realització final del tant desitjat passeig marítim de Barcelona. Així, en el marc del bicentenari de la fundació de la Barceloneta per el Marqués de Mina l'any 1753, el regidor Aixelá - delegat del Distrito I, actual Ciutat Vella i Barceloneta - pronuncia una conferència commemorativa als locals de la Asociación de la Prensa de Barcelona, amb el títol de El Paseo Marítimo de Barcelona, on exposa detalladament el conjunt d'actuacions prèvies i aposta per una ràpida solució als entrebancs que han anat sortint per a la realització del projecte.
Caràtula i pàgina 9 del fulletó que recull la conferència d'en Manuel Aixelá,
publicat per la Diputació de Barcelona l'any 1953.
Font: Arxiu DIBA
Entre d'altres qüestions, el conferenciant s'estén sobre alguns aspectes de la populosa barriada:
"Celebramos el II Centenario de la Barceloneta. Ella, humilde, proclama su antigüedad y ofrece su litoral para realizar en el esta hermosa obra que ha de ser el Paseo Marítimo, con todas sus maravillosas consecuencias...
El proyecto es conveniente por razones urbanísticas concretas, ya que ha de embellecer notablemente nuestra ciudad desde el mar y le ha de procurar un paseo de alta categoria... entrando en la Barceloneta por el Paseo Nacional, aparte de otras posibilidades de enlace con Montjuich y la otra salida de la ciudad hacia el Prat e incluido el otro Paseo Marítimo sobre el litoral barcelonés, en las playas de Gavá y Castelldefels...
Pensemos por un momento en un posible puente colgante que vaya... desde la actual torre del transbordador aéreo del puerto y por el otro extremo descanse en Miramar... constituiria una prolongación del Paseo Marítimo, para enlazar con la montaña de Montjuich, descender por las amplias avenidas de nuestra Exposición... y seguir hacia el Prat y Castelldefels... habríamos cerrado entonces un circuito magnífico que pocas ciudades del mundo podrían exhibir."
L'any 1958 en Manuel Aixelá dona una nova conferència sobre el passeig
marítim, en aquesta ocasió als locals de la Associació Cultural de
Industrials i Comerciants de la Barceloneta (ACIC),
presidida per en Alfons Cànovas Lapuente.
Font: Arxiu AMDCV. Ft. SI
Inici de les obres i inauguració
El 23 de maig de 1956, la Comissió d'Urbanisme, presidida pel governador civil de Barcelona general Felipe Acedo Colunga, acorda l'execució de les obres; i el 23 de juny d'aquell mateix any ja se'n aprova el primer tram, d'uns 540 metres, entre el carrer de l'Almirall Cervera i l'Hospital d'Infecciosos - actual Hospital del Mar -.
Una acurada explicació del procés seguit per a la efectiva realització del Passeig Marítim la trobem en la Revista de Obras Públicas del mes de novembre de 1959. L'article, redactat per un dels autors del projecte, l'enginyer de camins Aurelio González Isla, informa amplament dels pasos seguits:
"En 1918, don José Ortega... redactó un proyecto definido de la sección oriental (del paseo marítimo). Este proyecto fué tramitado y sirvió de base a una concesión ministerial al Ayuntaminento de Barcelona, aprobado por una ley de 24 de julio de 1918.
La campaña contra el chabolismo dió lugar a que desapareciesen las barracas del trozo comprendido entre las calles de Amirante Cervera (actual Pepe Rubianes) y Gas, que fueron demolidas y sus habitantes trasladados a unas edificaciones en otras barriadas de la ciudad...
(He sido) Honrado con el cargo de desarrollar, en unión del Arquitecto don Enrique Giralt Ortet, el proyecto actualizado del paseo, acoplando la idea de Ortega a las necesidades actuales..."
A l'article veiem definit l'equip redactor del projecte: l'enginyer Aurelio González Isla - en aquell moment director del Port - i l'arquitecte Enric Giralt Ortet.
Les obres comencen el 14 de març de 1957. La solució adoptada consisteix a construir una gran estructura de formigó elevada respecte de la platja, amb un nivell superior destinat al trànsit i al passeig i uns espais inferiors que permeten donar continuïtat a les activitats recreatives i d'esbarjo. Aquesta disposició dels baixos ha de ser especialment important per al futur ús de les platges resultants del nou passeig.
Un dels plànols del projecte definitiu per a la realització del Passeig Marítim
de Barcelona, publicat a la 'Revista de Obras Públicas' de novembre de 1959.
Font: Arxiu AMCB
Curiosament aquest inici de les obres es realitza sobre el considerat com a segon tram del projecte, atès que el definit com a primer tram és el que ha d'anar des del final del Paseo Nacional - actual Joan de Borbó - fins al carrer de l'Almirall Cervera. Aquest espai, lliure del barraquisme, és ocupat totalment per els coneguts 'chiringuitos' de la Barceloneta, així com per els estatges del clubs de natació Atlètic i Barceloneta, i per altres establiments de banys privats, per quina raó és desestima la seva realització fins a trobar un espai alternatiu per els seus ocupants.
Dalt: titular de 'El Noticiero Universal', del 28 de gener de 1957, amb la noticia
de l'aprovació per ordre ministerial del segon tram del Passeig Marítim.
Sota: retall del mateix diari, del 14 de març de 1957, amb la imatge del
governador civil, Acedo Colunga, fent la paletada inicial de l'obra.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. Brangulí
Algunes de les dades principals del projecte són les que segueixen:
- 51.000 metres cúbics d'excavacions
- 38.700 metres cúbics de terraplè
- 18.100 metres cúbics de formigó
- 254.000 quilograms de ferro en forjats
- 6.500 metres lineals de perforació per a pilotatges
- 16.000 metres quadrats de paviment per a voreres
- Pressupost global de 37.660.000 pessetes
Amb poc menys de dos anys la totalitat de les obres del segon tram del passeig marítim de Barcelona es donen per acabades. El 15 de febrer de 1959, l'obra es lliurada oficialment a la ciutat. La premsa del dia següent presenta l'acte com una de les realitzacions urbanístiques més desitjades per Barcelona.
El governador civil, Felipe Acedo Colunga, presideix la cerimònia inaugural, i el passeig adopta el nom de General Acedo. Les fotografies de l'època mostren una multitud de barcelonins que s'hi acosten per gaudir del nou balcó que la ciutat de Barcelona ha obert sobre la Mediterrània.
Dalt: titulars de la 'Hoja del Lunes', del dia 16 de febrer de 1959,
donant compte de la inauguració del passeig marítim.
Sota: Imatge publicada a 'El Noticiero Universal' del mateix dia, amb
l'alcalde accidental de Barcelona, Marcelino Coll, descobrint
la placa amb el nom de 'Paseo Marítimo General Acedo'.
Font: Hemeroteques BVPH i ARCA, respectivament. Ft. Brangulí
La inauguració del passeig no significa la desaparició de la totalitat del barri de barraques. El que resta del Somorrostro continua existint fins al juny de 1966, quan se'n ordena el seu definitiu desallotjament i enderrocament amb motiu de la celebració de la Primera Semana Naval, que preveu una operació de desembarcament de la marina espanyola al lloc ocupat per les darreres barraques del barri.
Aquestes maniobres militars han de ser presidides per el general Francisco Franco Bahamonde (1892-1975).
El 25 de juny de 1966 comencen els darrers enderrocs. Prop de tres mil persones són desplaçades, moltes de les quals cap al polígon de Sant Roc, a Badalona, encara en construcció. En qualsevol cas, la desaparició del barri ha de suposar una operació traumàtica per als seus habitants i no simplement una conseqüència natural de la urbanització del litoral.
La font de Carmen Amaya ha quedat com un dels pocs testimonis materials que permeten recordar aquell món desaparegut.
Les fotos, datades l'any 1964, mostren el punt on la finalització de la primera fase
construïda del Passeig Marítim es troba amb el que resta del Somorrostro.
Font: ANC, fons 1-995N. Ft. Joan Colom
Retall de la informació gràfica de 'El Noticiero Universa', del 4 de juliol de 1966, amb
fotos del desembarcament de la marina a la platja abans ocupada pel Somorrostro. (3)
Font. Hemeroteca ARCA. Fts. Brangulí i Morales
La gestió dels nous espais de platja...
La història de la natació esportiva catalana i espanyola té a la Barceloneta un dels seus principals bressols. Els banys de mar han anat adquirit una gran popularitat durant el segle XIX. Entre els establiments més coneguts hi trobem els Banys Orientals, oberts l'estiu de 1872, amb una arquitectura d'inspiració neo-aràbiga i unes instal·lacions de dimensions considerables.
És precisament en els espais de platja dels Orientals on a primeries del segle XX hi concorren els esforçats sportmen que han de donar impuls als primers clubs de natació del país: el Barcelona (1907) i l'Athlètic (1913). Més endavant, el 1929, un grup de treballadors de la Maquinista Terrestre y Marítima funda el Barceloneta Amateur Club, precedent del Club Natació Barceloneta.
D'altre banda, el barri mariner acull, a partir del 1921, una experiència pedagògica amb l'establiment a les seves platges de la 'Escola del Mar' - liderada pel pedagog Pere Vergés -, on partint dels resultats positius obtinguts amb la 'Escola del Bosc' de Montjuïc, s'ofereix als infants la possibilitat de compaginar l'aprenentatge formal amb la vida a l'aire lliure, amb l'afegitó de la pràctica esportiva.
Dalt: imatge d'una campanya escolar de l'any 1919 per a
rebre educació física a la platja de la Barceloneta.
Sota: vista de la Escola del Mar, poc temps desprès
de la seva inauguració, l'estiu de 1921. (4)
Font: ANC, fons 1-42. Ft. Brangulí
Tots aquests antecedents són importants per entendre el context en que són rebudes les noves instal·lacions de platja del Paseo Marítimo General Acedo.
Després dels primers mesos de provar amb un accés lliure als nous equipaments, les autoritats implicades en la seva gestió se'n adonen que cal optar per un altre model; troben la solució en recórrer a una certa privatització, tot establint concessions de diferents parts dels baixos del nou passeig a les entitats esportives del barri i a d'altres col·lectius de Barcelona.
Així és com l'ajuntament de Barcelona, per procediment d'urgència, demana a alguns clubs i entitats de la ciutat que es facin càrrec d'ocupar els baixos del Passeig Marítim, entomant la responsabilitat de fer les obres d'acabament d'aquests espais, per a poder-les oferir als seus associats, amb autorització expressa per a limitar amb tanques les zones de platja assignades.
Una resolució de l'ajuntament, publicada en la Gaceta Municpal del 6 de juliol de 1959 documenta aquesta primera concessió a les següents entitats:
- Club Natació Atlètic
- Club Natació Barceloneta
- Club Natació Montjuïc
- Federació Catalana de Rem
- Delegació Provincial de Joventuts
"Autorizar a Club Natación Atlètico, Club Natación Barceloneta, Club Natación Montjuich, Delegación Provincial de Juventudes, Centro de Deportes Barceloneta y Obra Sindical de Educación y Descanso, para ocupar el porticado sito bajo el balcón del Paseo Marítimo General Acedo."
Alguns anys desprès s'ha d'incorporar al cens de clubs i entitats gestores dels baixos del passeig marítim el Club Natació Catalunya, el qual en trobar-se sense piscina coberta l'any 1969 demana a l'ajuntament de Barcelona el poder tenir la concessió d'un dels nous espais de platja resultants de l'ampliació del passeig de l'any 1966. Així, l'estiu de 1970 el club gracienc pot inaugurar els nous locals del passeig situats a l'alçada de l'Hospital del Mar.
Tal com consta en el llibre que el C.N. Catalunya ha publicat amb motiu del seu norantè aniversari - '90 Anys del Club Natació Catalunya, 1931-2021' -, les obres d'acabament i adequació dels espais cedits van anar a càrrec dels mateixos associats del club, mitjançant la subscripció d'uns bons, que a la vegada acrediten a qui els subscriu com a usuari del nou equipament.
Imatge del nou equipament i bons de soci col·laborador abonat als serveis de la nova instal·lació.
Font: Llibre '90 anys del CNC, 1931-2021'. CNC, 2022
Quan el Montjuïc aconsegueix disposar d'un espai de platja, no inaugura una nova tradició esportiva, sinó que s'incorpora a una cultura de natació i marítima que a la Barceloneta ja acompleix més de mig segle d'història.
El Club Natació Montjuïc: una entitat que vol arribar al mar...
El Club Natació Montjuïc neix el març de 1944 amb una finalitat molt concreta: ensenyar a nedar, formar nedadores i nedadors, i contribuir a revitalitzar la natació catalana.
La seva implantació al Poble-sec i al Raval respon a una necessitat social molt clara. Són barris populars que no disposen d'una instal·lació pròpia on els infants i els adults puguin aprendre a nedar i practicar aquest esport.
Fins a l'any 1966, el Club no disposa de piscina pròpia. Els entrenaments es fan a la Piscina Municipal de Montjuïc, mentre que durant els mesos d'hivern els esportistes complementen la preparació amb gimnàstica i practiquen la natació a la reduïda piscina dels Baños Populares de la Ronda.. Els cursets infantils de natació - recolzats per l'ajuntament de Barcelona - iniciats el 1948 i ampliats el 1951 als tots els escolars dels districtes II i V, esdevenen una de les grans aportacions socials de l'entitat.
El Montjuïc va creixent esportivament, però continua tenint una limitació important: no disposa d'un espai propi per a la pràctica del bany recreatiu per al conjunt d'associats i familiars no esportistes. La platja és, per tant, una aspiració perfectament coherent amb la filosofia de l'entitat.
En el marc que hem vist anteriorment, el Montjuïc rep l'estiu de 1959 l'encàrrec de responsabilitzar-se d'una part dels baixos del nou passeig marítim.
Portada del butlletí social del Montjuïc n. 119, d'agost de 1959,
amb la imatge dels baixos cedits per a la gestió del club.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI
No deixa de ser una mena de 'signe dels temps' que a la portada que reproduïm s'afirmi, amb total contundència, "he aquí las instalaciones, propiedad del Club, que se han construido en el Paseo Marítimo...", quan en realitat es tracta tant sols d'una apressada concessió administrativa.
Editorial del mateix butlletí n. 119, explicant la bona nova
d'aquest equipament de platja aconseguit per l'entitat.
Font: Arxiu JCE
L'editorial aportada ens permet identificar alguns dels protagonistes de les gestions que han estat necessàries per a l'assoliment del nou equipament de platja. Hi trobem tres noms especialment significatius:
- Epifanio de Fortuny i Salazar, baró d'Esponellà i President d'Honor del club.
- Juan Antonio Samaranch, representant a Catalunya de la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes.
- Manuel Ayxelà Tarrats, tinent d'alcalde de Barcelona, delegat del Distrito I i responsable de l'àrea del patrimoni municipal.
L'editorial reconeix molt expressament la col·laboració de Manuel Ayxelá, destacant la seva disposició a resoldre les dificultats que va comportar l'operació. Aquesta vinculació no és casual. El mateix Ayxelá intervé, com a delegat del patrimoni municipal, d'una manera decisiva en l'impuls per a la posterior realització de les obres de la piscina municipal de la Reina Amalia.
Uns pocs mesos més endavant, amb data del 8 de juliol de 1961, en Manuel Ayxelá és objecte d'un acte d'homenatge per part del Club Natació Montjuïc. En el marc d'uns Campionats de Catalunya celebrats a la piscina municipal de Montjuïc, plena de gom a gom d'afeccionats del club, el ja ex-regidor Aixelá rep la insígnia d'or del club com a reconeixement a la col·laboració prestada a l'entitat en tot moment.
Retall del butlletí n. 143, d'agost de 1961, amb la imatge d'en Vicenç
Esquiroz lliurant la insígnia d'or del club a en Manuel Aixelá.
Font: Arxiu JCE. FT. SI
A la crònica de l'acte d'homenatge, es ressalta la participació de l'ex-regidor en la concessió dels porxos del Passeig Marítim amb les següents paraules:
"Fue en 1959, cuando deseando el Ayuntamiento dignificar los bajos del Paseo Marítimo General Acedo, solicitó la colaboración de las empresas de baños, y al no conseguirlo fue cuando el Iltre. señor Manuel Ayxelá Tarrats pidió a los clubs de natación, y entre ellos el Natación Montjuich, que ocupasen aquellos bajos, lo que realizaron en una labor que no ha sido precisamente fácil y que además ha costado mucho dinero a nuestro club."
L'editorial del butlletí Nuestro Club ya tiene playa explica que la consecució de l'espai ha d'anar seguida d'una important inversió econòmica. La junta directiva reconeix que l'adequació de les dependències ha representat una despesa considerable. Una part dels diners necessaris ha estat avançada pels mateixos socis, mitjançant préstecs que el Club confia de poder retornar en un termini relativament breu.
D'altra banda, una de les aportacions personals més rellevants en les inversions necessàries per adequar el nou equipament la protagonitza el President de Mèrit del club, en Enric Llaudet Ponsa, que va assumir els costos d'unes millores indispensables per a l'adequació de les instal·lacions. L'aportació de l'Enric Llaudet consisteix en la construcció d'una zona infantil amb una petita piscina i diversos jocs de platja, entre els quals s'esmenten un petit tobogan i altres elements com una pista de patinatge sobre rodes. La finalitat era facilitar el bany i l'esbarjo dels fills dels associats, convertint la platja en un espai amable per acollir a tota la família.
Retall de la 'Hoja del Lunes' del 5 de juny de 1961, informant de les
millores realitzades a l'equipament de la platja del C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca BVPH
La platja del Montjuïc vol ser alguna cosa més que un equipament esportiu. La seva funció és la d'oferir un lloc de bany i de descans als associats, però també crear un espai on els infants puguin jugar i les famílies compartir les hores de lleure. En aquest sentit, la petita piscina infantil, els jocs i les instal·lacions recreatives adjuntes, com ara un petit frontó i la zona de patinatge sobre rodes, tenen una importància especial.
El club s'esforça en desenvolupar una concepció social de l'esport, que ha d'anar més enllà de la competició i de la formació dels esportistes. La platja ha de ser una prolongació natural d'aquesta filosofia.
Retall del butlletí social n. 120, del mes de setembre de 1959, amb les
primeres noves de la estrenada platja del Club Natació Montjuïc.
Font: Arxiu JCE
Un esdeveniment significatiu de la tot just estrenada platja del Montjuïc succeeix el dilluns 24 d'agost, quan un jove de vint anys, Antonio Pedret Fillol, és a punt de morir ofegat, essent rescatat per alguns dels associats que es troben gaudint de la jornada de sol i mar. Un cop fora de l'aigua, l'Antonio és traslladat fins a la zona de serveis, on Rafael Artigas, antic entrenador-jugador de rugbi i responsable provisional de les instal·lacions, li practica els necessaris auxilis de respiració artificial, amb quina ràpida actuació en Antonio Pedrol salva la vida.
Un altre personatge a recordar d'aquells anys de platja és el d'en Manuel Ojeda - per als usuaris de la platja el 'señor Manuel' - qui va ser el primer encarregat definitiu de l'equipament. Les seves funcions són les de tenir cura de les dependències, controlar-ne l'accés i l'ús, vendre - si és el cas - les entrades a la platja als usuaris no socis, mantenir les instal·lacions en condicions i atendre les necessitats dels associats i de la resta d'usuaris.
La seva figura representa una part menys coneguda de la història del club: la dels treballadors que, sense protagonisme esportiu, fan possible el funcionament quotidià de les instal·lacions.
El 'señor Manuel', en una imatge a les instal·lacions del passeig marítim.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI
El senyor Manuel reunia les aptituds d'amabilitat i bon tracte necessàries per aquesta funció, a més de reunir la condició d'antic empleat en les obres de construcció del propi passeig, de manera que coneixia exhaustivament tots i cadascun dels racons de la instal·lació, el que facilitava la seva tasca.
Arribada l'hora del relleu, desprès de més d'una dècada de servei, el substitueix en José Bernard que va seguir al peu del canó també per una altra dècada, el que li va valer el reconeixement dels socis de l'entitat, que li agraeixen la seva aportació al club en el moment de la seva jubilació l'any 1984, tot fent-li un senzill homenatge amb un àpat compartit i lliurant-li un rellotge amb la inscripció "José, Amigos Playa C.N.M. Enero 1984", a més d'una placa amb una dedicatòria similar.
Retall del butlletí n. 343, de gener-febrer de 1984, amb la nota
explicativa de l'homenatge retut a en José Bernard Nerín.
Font: Arxiu JCE
Aixó no és ni la Costa Azul ni Malibú...
Malgrat totes les hipèrboles que al llarg dels anys de gestació del projecte del Paseo Marítimo General Acedo hi va dedicar gran part de la premsa, la realitat de la seva posada en marxa desmenteix de manera fulminant qualsevol comparativa amb tal o qual de les millors i més reconegudes platges d'Europa i del món.
Sí, Barcelona ha estat capaç de tirar endavant - al menys en part - aquest ambiciós projecte i potser es pot dir que s'ha acostat una mica més a la mar Mediterrània, però el dia a dia de la vida a les noves platges de la Barceloneta malauradament confirma el molt precari estat i la insalubritat de l'equipament.
La manca d'emissaris, que allunyin els desguassos de les cloaques de la ciutat, converteixen la platja en un veritable femer on van a parar tot tipus de materials i de porqueries. Aquesta confluència de deixalles i abocador s'intensifica de manera exponencial en el moment de rebre un dels habituals temporals de llevant, que ultra accentuar aquesta arribada de materials i immundícies a la platja, s'emporta a canvi una bona picossada de la sorra, fins arribar a moments en que el temporal quasi la fa desaparèixer, penetrant les onades fins al mateix interior dels baixos del passeig.
Ben d'hora es fan sentir les queixes dels mateixos que fa un moment cantaven les excel·lències del passeig. Al capdavant de tots ells, els mateixos clubs i entitats gestores del passeig per concessió de l'ajuntament.
Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 11 de juny de 1960,
amb les primeres queixes per la manca d'actuació
municipal en resoldre problemes de les platges.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
Titulars i imatge de 'El Mundo Deportivo' del 4 de juliol de 1961,
amb una nova queixa dels clubs gestors de les platges.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. A. Cànovas
Mes contundent encara ha de ser, anys a venir, el periodista Josep M. Huertas Claveria, qui en un seu reportatge publicat a la revista Destino, el 2 de setembre de 1967, passa a titular la crònica amb un signiificatiu Las "Playas del Alquitrán".
Titulars i imatge del reportatge de 'Destino' del periodista Huertas Claveria
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. E. Vilà
Entre d'altres referències a la insalubritat de les platges de la Barceloneta, en Huertas Claveria afirma:
"Recuerdo haber oido de pequeño como alguien se refería a las playas barcelonesas bautizándolas como 'las playas del alquitrán'. Y con ello no quería decir simplemente que era frecuente salir del agua con una mancha de grasa negruzca en alguna parte del cuerpo, sino que 'alquitrán', por extensión, correspondia a las mil y una sustancias residuales que flotaban en el agua de las playas ciudadanas, desde corterzas de sandia a excrementos, pasando por trozos de madera, de plástico y ratas de todos los tamaños...
De todas las playas que se extienden a lo largo de Barcelona... las mejor cuidadas son sin duda las que están bajo explotación comercial, aunque la diferencia con las otras no es demasiado notable, excepción hecha de la limpieza de la arena... dado que el mal que padecen es común: las cloacas urbanas que siguen vertiendo sus aguas residuales al borde muismo del mar, sin que se lleve adelante la idea de un colector de un kilómetro mar adentro, que significaria un importante saneamiento..."
A mode de conclusió...
Cal esperar encara la 'bona nova' de la nominació de la ciutat de Barcelona, com a seu dels Jocs de la XXV Olimpíada de 1992 - el 17 d'octubre de 1986 -, per aconseguir que les rebutjades platges de la Barceloneta vegin realitzats els somnis de tants barcelonins de recuperar la netedat i la higiene dels seus sorrals i de l'aigua del mar.
Ultra això, la ciutat s'ha d'embellir amb la realització quasi completa de l'anhelat passeig marítim de tantes generacions, atès que la cita olímpica inclou en les reformes de la ciutat esborrar les barreres físiques que separen Barcelona de la Mar Mediterrània, aconseguint, ara sí, un dels litorals marítims ciutadans més bells d'Europa.
L'ampliació del renovat Passeig Marítim - que ja s'ha desprès del nom del General Acedo -, compta també amb la realització del que hauria d'haver estat el seu primer tram, de manera que finalment tots els 'xiringuitos', establiments de banys privats, i estatges històrics dels clubs de natació Atlètic i Barceloneta cauen sota l'envestida de les excavadores de demolició.
Dalt: imatge de les obres de remodelació de l'antic passeig marítim,
empreses l'any 1989, dins del pla de reforma i ampliació del mateix.
Sota: Vista de l'anorreament dels equipaments del primer tram del passeig
marítim, amb la imatge de l'encara dempeus local del C,N, Atlètic.
Font: Arxiu AMDCV. Fts. SI
L'arribada l'any 1979 dels ajuntaments democràtics van motivar que les concessions dels porxos del passeig marítim es fessin amb unes condicions més detallades i estrictes. En aquest context, la zona de platja gestionada pel Club Natació Montjuïc va ser renovada en la seva concessió per l'ajuntament de Barcelona l'any 1986, segons acord publicat a la Gaseta Municipal de la ciutat amb data del 10 de setembre.
Acord publicat a la Gaseta Municipal de Barcelona, amb l'adjudicació
de l'ús dels baixos del Passeig Marítim a favor del C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca ARCA
Com es fa evident en l'enunciat de l'acord municipal, la precisió de l'espai adjudicat, entre les columnes 35 a 54, així com les condicions econòmiques demanades parlen d'una explotació mes formalitzada i regulada que les dels anys inicials del passeig.
De tota manera, la família verd-i-blanca pot seguir gaudint del seu espai de platja i de les seves instal·lacions annexes, encara que l'accés al sorral ja fa molts anys que és plenament lliure i no pot estar restringit per cap tipus de tanques, ni de sol·licituds de carnet, com era norma als anys seixanta i primers setanta.
En qualsevol cas, ens plau acomiadar-nos recordant aquella frase del butlletí de setembre de 1959 que expressava tan bé el sentiment d'aquells primers temps de retrobament amb la platja:
"El Club de Natació Montjuïc ha obert, físicament, una porta al mar"
Memòries del Montjuïc



_page-0001.jpg)





.jpg)


_cleanup_cleanup.jpg)
.jpg)



.jpg)




.jpg)



.jpg)

.jpg)


.jpg)

%20i%20Monz%C3%B3%20i%20Escolies%20(CNM).%20Ft.%20A.%20Casas.jpg)
.jpg)








