El títol d'aquesta entrada no és original. L'hem manllevat del llibre 'Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia' que va escriure na Montserrat Tresserras Dou l'any 2007. Amb aquest llibre l'autora accedeix a les recomanacions rebudes per tal de que transcrigui tots els seus coneixements relacionats amb la travessia de l'estret de Gibraltar
Anem a pams...
Respondrem a la pregunta del títol més endavant. De moment ens hem d'acontentar amb situar alguns dels antecedents que tenen lloc abans del divendres 11 d'octubre de 1957, quan fins a nou waterpolistes i nedadors del Club Natació Barcelona es disposen a creuar en grup l'estret de Gibraltar.
Pinzellades dels inicis...
Des de la nit dels temps les dones i els homes han sentit la crida per enfrontar-se al repte provinent de les aigües de tot tipus d'accidents geogràfics: rius, llacs, estuaris, platges o mar obert...
En aquest mateix bloc podeu trobar - entre d'altres entrades dedicades a diferents travessies - 'La suite aquàtica de Lord Byron', on ens fem ressò d'una llegenda-història relacionada amb la travessia que el poeta britànic va fer l'any 1810 del mític estret del Helespont - actualment conegut amb el nom de Dardanelos - (1), quina travessia és considera com el primer antecedent de les que s'aniran estenent per tot el món a partir del segle XIX..
Més avançats els temps, es van impulsant algunes travessies que han de convertir-se en autèntics estàndards internacionals i que encara són vigents en el moment actual:
- El Canal de la Mànega - 'English Channel' -: amb 42 km de recorregut. Va ser travessat per primera vegada per Matthew Webb el 24 d'agost de l'any 1875, quan es va llançar a l'aigua a Dover per arribar a la ciutat francesa de Calais.
- L'estuari del 'Rio de la Plata': amb 48 km d'amplada. Creuat per primer cop per la nedadora argentina Llilian Gemma Harrison el dia 22 de desembre de 1923.
- La Capri-Nàpols: amb 36 Km de distància. Les primeres persones a creuar-la nedant van ser els italians Aldo Fioravanti i Cesare Alfieri, el 30 de setembre de 1949
- L'estret de Gibraltar: amb 16 km de recorregut. El va travessar per primera vegada l'anglesa Mercedes Gleitze el dia 5 d'abril de 1928, desprès de cinc intents no reeixits.
En aquesta entrada ens hem de centrar en la darrera travessia de les ressenyades. El 21 de setembre de 1948, més de vint anys més tard que la la gesta de la pionera, va aconseguir travessar l'estret el primer nedador català i espanyol, en Eduardo Villanueva Mauricio; nascut l'any 1912 a Pontevedra per bé que resident des de molt jove a Barcelona, i que en aquell moment nedava per el Club Natació Atlètic.
Si seguim endavant, ens trobem amb la primera nedadora catalana, l'olotina Montserrat Tresserras Dou, que va travessar l'estret de Gibraltar el dia 12 de setembre de 1957 (2). Ho va fer amb un temps de 5 hores 19 minuts i 2 segons, desprès de patir un lleuger desviament cap al final de la prova que li va impedir aconseguir millorar la millor marca femenina, en poder de la nord-americana Florence M. Chadwick, que quatre anys abans va travessar l'estret invertint tretze minuts menys.
Portada del setmanari 'El Español' del 22-28 de setembre de 1957,
amb la noticia de l'èxit assolit per la Montserrat Tresserras.
Font: Hemeroteca digital BNE. Ft. SI
El terme amb què es coneix als practicants d'aquestes proves ha sofert diverses variacions en el temps. El pioner Eduard Villanueva és definia con a 'nadamillas', amb un traducció aproximada de termes en llengua anglesa. Ben aviat, però, la premsa especialitzada va preferir d'utilitzar el terme 'tragamillas'.
A aquest respecte, Montserrat Tresserras ens fa saber la seva opinió en el llibre ja esmentat, amb les següents paraules:
"... nunca utilizo el vocablo 'tragamillas'. Muy pocos de mis lectores conocen el origen de dicha palabra. Eduardo Villanueva, al que bien se puede considerar como el pionero en España de esta modalidad natatoria, al no saber cómo nombrar al practicante de dicha especialidad, 'inventó' la palabra 'nadamillas', que los medios de información de aquellos días la transformaron en 'tragamillas'. Sobre este particular nunca me puse de acuerdo con Eduardo. Yo le razonaba (que) nuestro fin es nadar distancias, nunca millas - y menos tragarlas -, por lo tanto lo correcto es nadador de larga distancia, como se menciona dicha especialidad en el resto del mundo." (2)
Secundaris imprescindibles...
Al llarg del segle XX, s'han produït cinquanta-vuit travessies de l'estret de Gibraltar, de les quals una quarta part han estat protagonitzades per dones.
Però la nedadora o el nedador no poden fer la travessia de manera solitària. Necessiten de força elements de suport. Des dels cronometradors, que oficialitzen el temps real de la prova, fins als meteoròlegs, que faciliten les previsions del temps. A la vegada, un cop llençats a la travessia els nedadors han d'anar acompanyats per embarcacions de suport: normalment dues o més barques de rems, on van els pràctics que guien l'esforç dels esportistes, elements de la premsa, acompanyants dels nedadors, i les persones de suport per a l'alimentació o altres necessitats dels protagonistes. Generalment les autoritats marítimes de Tarifa donen suport amb una embarcació de la marina o facilitant qualsevol altre vaixell similar.
En qualsevol cas, els imprescindibles són els pràctics de navegació, normalment antics pescadors que coneixen l'estret onada a onada i guien als esportistes per les marees, mirant de sortejar-aprofitar les corrents i evitant els temuts hileros. (3)
Des del primer intent reeixit de l'anglesa Mercedes Gletze els pràctics més reconeguts i quasi bé exclusius per a la travessia de l'estret són els germans Gurrea Castro. Formats en la seva joventut com a pescadors, de feia uns anys exercien com a pràctics al port de Ceuta. Quan la Gletze, cansada d'intents fracassats sortint de les costes d'Africa, va demanar ajuda per a poder travessar l'estret li van recomanar que ho intentés des de la península i que és posés en mans del germans Gurrea. Dit i fet, el 5 d'abril de 1928 va assolir finalment la travessia, gravant amb lletres d'or el seu nom com a pionera de la travessia de l'estret de Gibraltar...
Fernando i Antonio Gurrea Castro en una imatge dels anys cinquanta.
Fernando, a l'esquerra, era qui portava la veu cantant entre ells.
Font: 'Nadando el Estrecho...' (2). Ft. SI
En paraules de Montserrat Tresserras:
"Todas las pruebas que se realizaron desde entonces (1928) fueron dirigidas por ellos hasta el fin de sus dias. Aprendieron el reglamento por el que se rige la natación de larga distancia... Sobre lo que más hacían hincapié es que el nadador no podía tener contacto físico ni apoyarse en el bote en el momento del avituallamiento ni durante todo el trayecto... una no puede dejar de admirar a los Gurrea. Eran gente sencilla, no sabían ni leer ni escribir, pero sabían firmar y conocian el estrecho como la palma de sus manos..." (2)
Des de la barca, Fernando Gurrea guia la travessia de l'estret de
na Montserrat Tresserras del 12 de setembre de 1957.
Font: 'Nadando el Estrecho...' (2). Ft. SI
La travessia de l'estret de Gibraltar del Club Natació Barcelona
L'any 1957 el Club Natació Barcelona celebra el 50è aniversari de la seva fundació. Amb aquest motiu la junta directiva, encapçalada per el president Lluís Sentis Anfruns (4), s'ha proposat de celebrar un seguit d'esdeveniments esportius i socials, entre els quals:
- Competicions internacionals dels diferents esports practicats a l'entitat, durant tot l'any 1957
- Trofeu Internacional Bernat Picornell de Waterpolo, celebrat del 6 al 14 de juliol
- Sopar de gala commemoratiu del 50è aniversari, diumenge 10 de novembre de 1957
- Edició de material commemoratiu: cartell, insígnies, diplomes, medalles i vinyetes filatèliques
Cartell commemoratiu del 50è aniversari del Club Natació
Barcelona, obra del pintor Enric Moneny Noguera (5).
Font: Arxiu JCE
De les nombroses celebracions del cinquantenari podem destacar com a molt significativa la disputa del Trofeu Internacional Bernat Picornell de Waterpolo, que alguns mitjans informatius van qualificar de pequeño europeo, en aplegar algunes de les millors seleccions nacionals del continent. Per a l'ocasió l'equip del Barcelona actua com a selecció espanyola i s'enfronta als equips de Hongria, Alemanya Federal, Suècia, França i Austria
Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 10 de juliol de 1957, amb
la publicitat del Trofeu Internacional Bernat Picornell.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
L'equip cenebista, format per Abellán, Mestres, Queralt, Munté, Bazán, Ribera i Altafajava, assoleix unes excel·lents victòries sobre França, Suècia i Àustria; mentre que perd contra Alemanya per un ajustat 4 a 2 i pateix un notable correctiu front a la intractable Hongria, rebent onze gols sense marcar-ne cap.
Equip del C.N. Barcelona, actuant com a selecció espanyola al Trofeu
Internacional Bernat Picornell de 1957. Abellán, Mestres,
Queralt, Munté. Ajupits Bazán, Ribera i Altafaja.
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Ft. SI
Per a completar la composició de l'equip de waterpolo del C.N. Barcelona als primers anys cinquantes, ens cal afegir a d'altres jugadors com ara els joves Conde, Subirana, Alberti o Jordana; tots ells comandats per el capità Francesc Castillo.
L'equip de waterpolo del Barcelona vol fer la travessia de l'estret de Gibraltar !!
Precisament és en Francesc Castillo Caupena (1921-1997) qui proposa al president Lluís Sentís la possibilitat de que l'equip de waterpolo del club pugui afrontar, col·lectivament, la travessia de l'estret dins del conjunt d'actes commemoratius de les noces d'or de l'entitat.
En Sentis recull encantat la iniciativa i en prepara la organització. Escull com a data indicada la del 12 d'octubre de 1957, diada que en el marc del franquisme és instituïda com a Dia de la Raza. Així, el vespertí El Noticiero Universal del dia 19 de setembre publica un breu anònim amb el text següent:
"El próximo dia 12 de octubre, festividad de la Raza, y en honor de las bodas de oro de su club - que al mismo tiempo son las de toda la natación española -, el primer equipo de water-polo del C.N. Barcelona intentará la travesia en bloque del Estrecho de Gibraltar.
Los waterpolistas que hasta el momento han dado su conformidad a este intento son Castillo, Bazán, Altafaja, Queralt, Munté, Mestres, Abellán y Jordana..." (ENU 19/9/1957)
A l'hora de la veritat, no tots els que han anunciat la seva presència a l'intent hi seran presents, però això ho veurem més endavant...
Perquè qualla ara aquesta proposta ?. Hi creiem veure dues raons fonamentals:
- La travessia de l'estret és de una vigència creixent en els darrers anys. Els vint-i-dos anys primers, entre 1928 i 1949, només l'han fet quatre persones; mentre que en els set anys d'entre 1950 i 1956 han completat la travessia fins a onze esportistes
- En el món de la natació 'oficial' - la de curses - és traspua una evident indiferència cap als nedadors de llargues distàncies, quan no un descarat menysteniment...
En relació a aquest darrer punt, eren freqüents els comentaris desdenyosos a la premsa especialitzada sobre les 'proeses' dels 'tragamillas'. Com a mostra serveixen aquestes paraules d'en Vicenç Esquiroz:
"Hay que diferenciar entre el deporte y el sensacionalismo... porque el deporte auténtico ha de tener como finalidad la superación física del individuo, nunca el acometer proezas de cara a la galeria, que dan al traste con la salud del individuo... no pueden llevarse a cabo intentos como algunos de los que ha efectuado (Eduardo) Villanueva, buscando como objetivo un sensacionalismo reñido por completo con el deporte de la natación, no en España, sino internacionalmente..." (EMD 12/08/1949)
En aquest context, alguns comentaris de premsa sostenen que l'equip de waterpolo del Barcelona és disposa a batre tots els rècords de la travessia i que, a més a més, ho han de fer tot passant-se la pilota, com si d'un partit és tractés.
L'expedició cenebista a l'estret...
A l'hora de la veritat és produeixen modificacions en la llista dels desplaçats a Tarifa per a la travessia de l'estret. S'hi troben a faltar els jugadors del primer equip Josep Bazán, Robert Queralt i Jordi Jordana, que s'havien prèviament compromès, així com altres jugadors del primer equip d'aquells anys, com ara els Llordachs, Subirana o Conde.
Josep Bazán, en una imatge de l'any 1953. És un dels que,
tot i haver-s'hi compromès, no es pot desplaçar a l'estret.
Font: Web olimpedia.org. Ft. SI
Finalment són fins a nou esportistes disposats per a fer la travessia: els waterpolistes del primer equip Francesc Castillo, Joan Lluís Abellán, Agustí Mestres, Armand Munté i Joaquim Altafaja; els nedadors Javier Alberti i Juli Satorre; als que cal afegir Manel Ros i Pere Mata, també waterpolistes del club però amb poca significació esportiva.
Els perfils més significatius són:
- Francesc Castillo Caupena (1921-1997). Iniciat en natació a principis dels anys quaranta, ja al 1943 s'integra al primer equip de waterpolo del club. Els darrers anys seus en actiu exerceix de capità. Guanya fins a 14 Campionats d'Espanya, essent fins a 37 vegades internacional amb la selecció espanyola.
- Agustí Mestres Ribas (1923-1999). Comença les seves activitats esportives al Club Natació Atlètic. L'any 1944 s'incorpora al Barcelona. Assoleix fins a 11 Campionats d'Espanya, a la vegada que és fins a 41 vegades internacional amb la selecció espanyola. Es dues vegades olímpic, a Londres 1948 i a Helsinki 1952; participa en els I i II Jocs Mediterranis, resultant medalla d'or a la primera edició d'Alexandria.
- Joan Lluís Abellán Palahi (1933). Amb només setze anys s'inicia al waterpolo a les ordres d'en 'Bandy' Zolyomy l'any 19949, com un dels nous valors que l'hongarès promociona en arribar a Espanya. Fins a onze vegades Campió d'Espanya i cinquanta-nou internacionalitats amb l'equip espanyol, és Olímpic a Helsinki 1952; participa en els I i II Jocs Mediterranis, assolint la medalla d'or a Alexandria. En retirar-se com a jugador accedeix al càrrec de seleccionador espanyol de waterpolo, on s'hi ha d'estar fins a passats els JJ.OO. de Mèxic 1968. (6)
Joan Lluís Abellán Palahi, en una imatge
dels anys cinquanta del segle XX.
Font: Web olimpedia.org. Ft. SI
- Armand Munté Avilés (1937-1990). Debuta amb només quinze anys en l'equip de waterpolo del C.N. Barcelona, amb el qual va ser fins a onze vegades Campió d'Espanya. Intervé en la primera Copa d'Europa que disputa el Barcelona l'any 1964. Fins a 64 vegades internacional amb la selecció espanyola, també forma part de l'equip espanyol que conquereix la medalla de bronze als II Jocs Mediterranis de Barcelona 1955
- Joaquim Altafaja Badia. Waterpolista del primer equip del Barcelona entre 1955 i 1961, assolint aquests set anys el Campionat d'Espanya. Vint-i-dos vegades internacional amb l'equip espanyol; va desaprofitar l'oportunitat de ser olímpic, a Roma 1960, en perdre amb l'equip espanyol el preolímpic disputat a Camogli (Itàlia).
- Javier Alberti Cimiano. Especialista en nedar papallona, quan aquest estil era en els seus inicis. Va ser repetides vegades campió de Catalunya i d'Espanya d'aquest estil. El 1954 és campió i rècord d'Espanya en els 200 m papallona, mentre que assoleix fins a dotze rècords de Catalunya en la mateixa distància. Tot i ser més especialista en la natació de curses que en cap altre disciplina, participa de manera sovintejada en els equips de waterpolo del club en aquells anys cinquanta, arribant a ser fins a 7 vegades internacional. En natació arriba a les 16 internacionalitats. També excel·leix en el Salvament i Socorrisme, on és proclama campió d'Espanya en diferents ocasions, arribant a tres internacionalitats d'aquesta modalitat esportiva
- Juli Satorre (1934- ). Tot i conèixer que ja és mort, no podem precisar la data del seu decés. Sense relació important amb el waterpolo de primer nivell, en canvi és un notable fondista del Barcelona que assoleix dues vegades la tercera posició a la Travessia del Port de Barcelona - 1954 i 1955 -, de la qual arriba a ser-ne el guanyador els anys 1956 i 1957.
Completen l'expedició a la travessia de l'estret els nedadors i waterpolistes Manuel Ros i Pere Mata, ambdós del Club Natació Barcelona, per bé que amb un recorregut competitiu molt poc destacat.
S'inicia la travessia... assaig o temptativa frustrada ?
Titulars de 'El Mundo Deportivo' del dia 10 d'octubre de 1957,
anunciant la travessia de l'estret per al 'Dia de la Raza'.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
El dimarts 8 d'octubre de 1957 és desplacen a la ciutat de Tarifa l'entrenador hongarès del C.N. Barcelona, Lajos Rajki, en companyia del waterpolista del club Armand Munté. S'han avançat a l'expedició per tal de comprovar sobre el territori la possibilitat de fer la proesa senyalada per el dissabte 12 d'octubre. Entren en contacte amb les autoritats del territori, de les quals reben la confirmació de que la 'finestra' de marees i de meteorologia favorable sembla que és a punt de caducar en els propers dies.
S'afanyen a comunicar-ho a l'entitat, per tal d'urgir a la resta de l'expedició que emprenguin l'anada al punt de sortida de la travessia. Dit i fet... el dijous 10 d'octubre arriba a Tarifa la resta de l'expedició, formada per els vuit nedadors restants, amb el president Lluís Sentís i el directiu Agustí Gras. En Jaume Cruells Folguera acompanya l'expedició en una doble condició: d'una banda ha de ser el cronometrador oficial de la prova; de l'altre, en la seva funció de periodista, s'encarrega de fer la crònica de l'expedició.
El dia anterior al de l'arribada del gruix de l'equip del Barcelona, el dimecres 9, s'ha llençat a fer la travessia de l'estret el miner de Mieres José Vitos Natal, aprofitant que els pràctics - els germans Gurrea - asseguren unes condicions prou bones. En crònica de El Mundo Deportivo del dia 10 d'octubre, en Vicenç Esquiroz dona fe de la fita assolida pel productor asturià:
"Después de varios dias de espera, esta mañana, a las ocho, aprovechando las buenas condiciones metereológicas, se ha lanzado al agua en el Estrecho de Gibraltar el productor minero José Vitos para intentar cruzarlo a nado. Mientras los prácticos hermanos Gurrea, en un bote a remos, observaban el mar, Vitos se frotaba el cuerpo con grasa para aliviar los efectos de la frialdad del agua..." (EMD, 10/10/1957)
La imatge dona fe de l'arribada de José Vitos al cantó marroquí de l'estret.
A la foto es troba flanquejat pels germans Gurrea, amb Oscar Diaz,
amic d'en Vitos, i un natural del país.
Font: 'Nadando el Estrecho...' (2). Ft. SI
Tot i que algunes cròniques periodístiques afirmen que la travessia del miner asturià s'ha produït amb una mar plenament calmat, el cert és que sobre l'estret comença a influir una situació de llevant que en algun moment ha dificultat la ruta del nedador asturià. Així, el diari ABC de Sevilla publica, en la seva edició del 10 d'octubre, aquesta informació sobre la travessia d'en Vitos:
"El lugar donde llegó a tierra fue la ensenada de Punta Galera, a las 13 horas 28 minutos y 5 segundos. Algunos moros salieron a su encuentro, y uno que posó ante el fotógrafo dijo que aquel sitio se llamaba Guadermel. La travesia la realizó con algunas dificultades, desviado por las corrientes al extremo de que para contrarrestarlas sufrió calambres en el brazo izquierdo y se vio obligado a recorrer, por las desviaciones de las corrientes, unos 23 kilómetros." (ABC, 10/10/1957)
Totes les previsions que reben aquest dia 10 d'octubre els membres de l'expedició del C.N. Barcelona informen d'un agreujament de les condicions atmosfèriques i de l'estat de la mar per els propers dies. Davant d'aquesta perspectiva, els directius del C.N. Barcelona - de manera consensuada amb els esportistes - decideixen avançar l'intent de travessar l'estret al divendres 11. A posteriori, aquest intent consta 'oficialment' com un entrenament per a familiaritzar-se amb la prova...
En Jaume Cruells, amb gabardina blanca, a l'embarcació
'Lucia' retornant de l'intent de travessia de l'estret.
Font: Arxiu JCE, fons J.Ll. Abellán. Ft. SI
En Jaume Cruells és qui fa un relat més detallat de la travessia en el vespertí El Noticiero Universal de l'endemà:
"A las 9'37 horas de la mañana, desde la punta marroquí (?) de la Isla de las Palomas, se lanzaron al agua los nadadores... A la hora de la salida soplaba viento de levante con marejadilla por lo que el práctico, en un principio, intentó disuadir a los nadadores de que se lanzaran al agua por el mal estado del mar..." (ENU. 12/10/1957)
La foto correspon al bot dels pràctics i d'algun dels acompanyants, una vegada
ja iniciada la travessia, on és pot comprovar l'alterat estat de la mar.
Font: Arxiu JCE, fons J.Ll. Abellán. Ft. SI
El cronista és confon en catalogar la Isla de las Palomas com a territori marroquí, essent com és part del municipi de Tarifa i un dels llocs emprat habitualment per a prendre la sortida de la travessia. Als bots que els acompanyen, els nedadors disposen d'uns termos que van plens d'una barreja de cafè amb llet i conyac, com a tot avituallament per a la prova. La crònica segueix descrivint la operació:
"Con ellos salieron la embarcación Lucia y tres botes a remo, en los que iban servicios del NO&DO, directivos del club barcelonista, el práctico y el entrenador (Rajki), así como algunos aficionados. Pese a soplar fuerte levante, los nadadores, después de cubrir los primeros mil metros, encontraron mareas favorables, por lo que decidieron continuar hacia las costas de Africa.
Los muchachos barceloneses nadaban muy animados y cruzándose entre ellos el balón de waterpolo. Conforme transcurria el entrenamiento, especialmente a partir de la mitad del Estrecho, el levante sopló con mayor fuerza pese a las mareas favorables del Atlántico...". (ENU. 12/10/1957)
Un dels bots, amb el pràctic, guia a en Joan Lluís Abellán durant la prova.
Un dels acompanyants porta a les mans una pilota de waterpolo.
Font: Arxiu JCE, fons J.Ll. Abellán. Ft. SI
El 'Zamora del waterpolo' és permet alguna floritura en l'exposició que fa. Portat per un eufòric excés d'identificació amb els esportistes del Barcelona, afirma que els nedadors-waterpolistes fan la travessia cruzándose entre ellos el balón de waterpolo. Contrastada la informació amb qui és - molt probablement - l'únic supervivent de l'experiència, en Joan Lluís Abellán, matisa l'afirmació:
"No és així exactament... el mateix estat de la mar no ens manté sempre junts, sinó en una lleugera dispersió... el cert és que, més o menys a la meitat de la travessia o una mica abans, ens ajuntem per tal de fer un rondo passant-nos la pilota... però no anem tota l'estona jugant a waterpolo, aquesta és la realitat..." (6)
Encara amb aquesta relativització del fet d'anar 'jugant' a waterpolo, el que sembla segur és que el temps invertit en ajuntar-se per a fer el rondo, i passar-se la pilota durant una estona, va poder influir en que les condicions de l'estat de la mar anessin empitjorant, fins a fer quasi impossible de concloure amb èxit l'arribada a les costes marroquines... com ho confirma en Cruells:
"El viento tuvo mayor fuerza que éstas (mareas favorables) y los integrantes del C.N. Barcelona fueron empujados hacia las Azores. Como el mar se ponía peor e incluso llegó a encresparse, el páctico volvió a recomendar a los nadadores la suspensión... después de tres horas y cuarenta minutos el equipo de waterpolo subió a las barcas, quedando en el mar únicamente los nadadores Satorre y Alberti, que continuaron luchando con la fuerte marea.
Ya a la vista de la costa africana, y cuando llevaban en el agua 4 horas y 40 minutos, después de nadar una hora sin adelantar siquiera cinco metros, Alberti y Satorre decidieron poner fín a su preparación." (ENU. 12/10/1957)
%20i%20J.%20Altafaja.jpg)
Dalt, Agustí Mestres i Joaquim Altafaja acaben de pujar a un
dels bots, desprès de desistir de l'intent de travessia.
Sota, Francesc Castillo en l'embarcació 'Lucia' mirant de mantenir
l'equilibri, ja vestit desprès de donar per finalitzat l'intent.
Font: Arxiu JCE, fons J.Ll. Abellán. Ft. SI
Els expedicionaris retornen a Tarifa amb l'embarcació 'Lucia' en funcions de nau escorta, una barcassa de pesca de més de 12 metres d'eslora, que degut a l'increment del temporal de llevant i de l'agitació de la mar triga el doble del temps previst en arribar a port. Passat l'intent, en Cruells s'entrevista amb el directiu Agustí Gras, qui l'informa de que: en ningún momento se intentó la travesia, puesto que cuando sopla viento levante... todo empeño resulta baldio. L'esmentat directiu segueix afirmant que miraran de fer la travessia, ara sí, l'endemà dia 12, tal com era previst inicialment, per tal d'homenatjar el Dia de la Raza.
Oficialment queda confirmat que no hi va haver intent de travessia, sinó més aviat un assaig, una mena de prova per a que els waterpolistes i nedadors del C.N. Barcelona tinguessin un primer contacte amb les aigües de l'estret. La veritat, però, és delata amb el mateix relat que en fa el periodista del suposat 'entrenament'. La persistència dels nedadors-waterpolistes en continuar la travessia, malgrat les condicions adverses de la mar i, especialment, la continuïtat fins a la extenuació dels dos millors fondistes, Alberti i Satorre, no és fa en un entrenament. Els esportistes eren conscients que el dia 11 era la primera i única oportunitat per a intentar finalitzar amb èxit la prova.
El president Lluís Sentis i el directiu Agustí Grau, del Club Natació
Barcelona, en una de les embarcacions de suport de la travessia.
Font: Arxiu JCE, fons J.Ll. Abellán. Ft. SI
El periòdic barceloní, Diario de Barcelona, ens reafirma en aquesta conclusió. Gens partidari de la teoria de l'assaig, informa amplament de la travessia del dia 11 d'octubre, de la que en dona tota mena de detalls. El Diario de Barcelona recull la noticia de l'agència Alfil, la qual no dubta en cap moment de que és tracta d'un veritable intent de travessia que s'ha avançat un dia sobre la previsió inicial, segurament a causa de la climatologia adversa prevista per els propers dies. En aquesta informació s'afirma que:
"El equipo waterpolista del C.N. Barcelona que esta mañana se lanzó al mar para intentar cruzar a nado el estrecho de Gibraltar, no pudo llegar a la costa de Marruecos, el dia no era propicio para la tentativa. No obstante la marejadilla existente, antes de llegar al centro del estrecho se pusieron a jugar al waterpolo, perdiendo con esto algún tiempo... cuando se encontraban a dos millas de distancia de la costa africana tuvieron que desistir, ya que el oleaje y la marea no les dejaba avanzar."
_cleanup.jpg)
Retall del 'Diario de Barcelona' del 12 d'octubre de 1957, amb la
noticia de l'intent fallit dels waterpolistes del C.N. Barcelona.
Font: Hemeroteca Diario de Barcelona.
L'anunciat increment del mal temps a l'estret és confirma plenament. El 12 d'octubre s'intensifica el vent de llevant, augmentant les corrents marines i les marees. Tal com recorda perfectament l'Abellán, l'endemà mateix de l'intent del dia 11 el conjunt dels desplaçats emprenen el retorn a Barcelona. Com que per les condicions atmosfèriques no ho poden fer per avió, han d'utilitzar el tren.
Un cop retornats a la ciutat comtal els directius del club comproven que s'ha creat una certa controvèrsia sobre l'intent de travessia de l'estret, i decideixen intervenir-hi mitjançant l'emissió d'un comunicat oficial del Club Natació Barcelona, per tal de deixar aclarida la situació. Els punts claus d'aquest comunicat són:
- Descarrega el pes de la iniciativa en els jugadors de l'equip de waterpolo, senyalant que la junta directiva els ha autoritzat a fer la travessia el dia 12 d'octubre con motivo de la Fiesta de la Raza
- Constata que ja el divendres 11 els pràctics els desaconsellen de fer la prova, sobretot per el vent de llevant que s'ha anat incrementant
- Decideixen de llançar-se a l'estret para no abandonar Tarifa sin ni tan sólo haberse echado al mar, se decidió salir en plan de entreno...
- Amb només dues hores van fer la meitat de la travessia, decidiéndose, en vista de ello, continuar, a pesar de que iba en aumento el viento de Levante
- La directiva agraeix el grau de sacrifici i l'esperit esportiu dels seus afiliats que si no pudieron realizar su plausible intento fué, sencillamente, porque contra los elementos no se puede luchar...
- Finalitza afirmant que tornaran a intentar-ho un altre any, perquè les sobran condiciones y facultades...
Algunes consideracions que cal aportar, a mode de complement, a aquest tant original com atrevit intent de travessia de l'estret:
- La preparació de la travessia, per les seves mateixes servituds de la climatologia i de les corrents marines, requeria d'una estada llarga al punt de sortida, tot esperant la finestra d'oportunitat adequada. En algun cas la durada de l'espera s'allargava per més de trenta dies. Era molt difícil que en un marge de dos o tres dies és pogués trobar el moment oportú...
- La pràctica totalitat de les travessies fetes fins aquell 1957 eren guiades i organitzades per els germans Gurrea, com a pràctics de navegació i assessors dels esportistes. Exigents en el preu, cobraven a raó de 3.000 ptes per travessia. Contactats per els directius del Barcelona van voler cobrar nou vegades - o quasi - aquest preu, adduint que havien de multiplicar el guiatge i l'ajut per a nou persones que l'estat de la mar acabaria dispersant, al menys relativament. El club va optar per altres pràctics de Tarifa, Miguel Blanco i Manuel Álvarez, sens dubte menys experimentats...
- Altrament, la auto-imposada voluntat de 'demostrar' que tot allò era tant senzill com per poder-ho fer 'jugant' a waterpolo va suposar una dificultat afegida; tal vegada sense el temps i l'esforç invertit en aquesta ostentació s'hauria pogut completar la travessia...
Hauria estat pràcticament impossible, no obstant, perquè el quadre de la situació meteorològica general del sud-est d'Espanya era aquells dies el que llavors en dèiem una situació de 'gota freda' - que ara coneixem com a DANA -, que a més de les dificultats de l'estret va acabar provocant un autèntica catàstrofe a la ciutat de València.
En el quadre sinòptic que mostrem resumim la situació creada entre els dies que van del 9 al 15 d'octubre de 1957, tant a l'estret de Gibraltar com a la zona del llevant de la península, el que ara és la Comunidad Valenciana:
Font: Elaboració pròpia
És fàcilment constatable com tot el llevant peninsular i part del sud, incloent-hi l'estret, eren sotmesos a una situació extrema d'inestabilitat atmosfèrica, fruit de les molt elevades temperatures del Mediterrani combinades amb les baixes pressions de l'Atlàntic i les corrents d'aire fred que en derivaven.La nit del 13 al 14 d'octubre la ciutat de València va haver de veure com el riu Turia se sortia de la seva llera, causant la inundació de gran part de la ciutat, amb una xifra oficial de morts propera al centenar - tot i que les xifres extraoficials doblen o tripliquen aquest número -. La riuada va ser tant excepcional i catastròfica que va obligar al govern del general Franco a actuar d'una manera radical, amb el que es va conèixer com a Plan Sur, amb l'objectiu que mai més és repetís aquell desastre. Va suposar el desviament del riu Turia cap al sud de la ciutat i l'alliberament de la llera antiga del riu, de la qual en va sorgir un molt extens espai verd per a la ciutat de València...
Imatge dels dies posteriors a la catàstrofe del dia
14 d'octubre de 1957 a la ciutat de València.
Font: Hemeroteca Las Provincias. Ft. SI
Consideracions finals...
No ens volem referir exclusivament, amb el que ara direm, a la proesa intentada per els waterpolistes i nedadors del Club Natació Barcelona. Estem segurs que ells van fer el seu intent amb la millor de les intencions i amb l'afany de contribuir a la grandesa del cinquantenari de l'entitat...
Però no és menys cert que fins a molt entrat el segle XX les nedadores i els nedadors de llargues distàncies van tenir molt mala imatge en el món de la natació que en diríem 'oficial' i, en general, eren tractats amb un cert menysteniment. Sovint a la premsa especialitzada se'ls tractava com a una mena d'esportistes fracassats en la natació de curses, incapaços de sotmetre's al dictamen del cronòmetre...
Serveix com a exemple les paraules que hem reproduït més amunt, referides a l'intent de travessia Denia-Eivissa que va provar de fer l'any 1949 l'Eduardo Villanueva. Les sornegueries i 'brometes' van acompanyar molts anys a aquest tipus d'esportistes.
Finalment és va anar obrint pas l'evidència que les travessies de llargues distàncies eren una altra especialitat, que no tenia res a veure amb la natació de curses; ni, molt sovint, amb el cronòmetre. Així, ja a l'any 1988 es celebra un primer Campionat d'Europa d'Aigües Obertes, independent dels europeus de natació, sobre distàncies de 5 i 21 quilòmetres. Al XXII Campionat d'Europa de natació, de Viena 1995, les proves d'aigües obertes s'incorporen definitivament al calendari de la LEN.
Abans, a Perth el 1991, la FINA ha incorporat aquesta modalitat als Campionats del Món amb la prova dels 25 km, que en posteriors edicions aniran incorporant els 5 i els 10 km.
L'any 2008 els JJ.OO. de Pequín incorporen les aigües obertes al seu programa, amb la prova dels 10 km masculins i femenins, completant d'aquesta manera la normalització d'aquesta disciplina.
Com no pot ser d'altre manera, la incorporació al món de la competició no menysté la possibilitat de seguir afrontant, per part dels esportistes de llargues distàncies, els desafiaments personals o col·lectius en la forma de les travessies establertes amb anterioritat o de nova creació.
Serveixi aquest recordatori com a homenatge a les dones i els homes que es llançaren a la conquesta aquàtica d'aquests espais naturals, desafiant sovint la indiferència de la societat que els envoltava.
Josep Castellví
-artguru-artguru.jpeg)
.jpg)
