Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CAT. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CAT. Mostrar tots els missatges

Del vas a la sorra. El Club Natació Montjuïc se'n va a la platja...

17 de nov. 2026

Vista general de la Muralla de Mar cap a l'any 1875, 
pocs abans abans de ser enderrocada.
Font: Arxiu MNAC. Ft. SI

Per a molts dels associats del Club Natació Montjuïc el títol de l'article d'avui pot tenir una significació especial. Una entitat nascuda al sí del Poble-sec, que ha crescut amb l'esforç del les seves nedadores i els seus nedadors, així com dels directius i d'altres esportistes, que ha trobat a la piscina municipal de Montjuïc el seu primer espai esportiu estable, aconsegueix al 1959 disposar d'un espai al litoral barceloní. 

No es tracta d'una piscina més, ni d'una instal·lació destinada exclusivament a la competició. És una porta oberta al Mediterrani, un espai per al bany, el lleure, la convivència i la vida familiar dels associats.

La història d'aquesta conquesta, però, no comença aquell any. Cal retrocedir moltes dècades per entendre com Barcelona va anar configurant una nova relació amb la mar, com es va projectar el seu Passeig Marítim i com és que el Montjuïc aconsegueix de fer-se un lloc en aquest nou escenari.

Barcelona i la mar: una relació complexa...

Durant segles, Barcelona ha mantingut una relació ambivalent amb la seva mar. La façana marítima ha estat, principalment, un espai de treball, de comerç i de defensa. El port, les instal·lacions industrials, les vies ferroviàries i les activitats vinculades a la navegació han vingut ocupant una gran part del litoral  barceloní.

El contacte ciutadà amb la mar Mediterrània es produïa a la Muralla de Mar, el tram de fortificació que tancava Barcelona pel costat del litoral, des de les Drassanes fins al baluard de Sant Ramon. A diferència de la resta de muralles, que es van començar a enderrocar el 1854, aquesta es va conservar durant uns quants anys més, convertida en un popular passeig i mirador sobre el mar. 

De fet, quan és enderrocada entre 1879 i 1881, els veïns de Barcelona se'n acomiaden amb una gran tristor. Ha estat el seu passeig marítim durant anys i panys, el lloc que els hi ha permès deixar enrere els carrerons foscos, humits i densificats de la ciutat antiga, per ampliar el seu horitzó, gaudir del sol i poder respirar una mica millor.

En aquest espai és on neix, anys més tard, el Passeig de Colom coincidint la seva inauguració amb l'Exposició Universal de 1888. 

La desaparició de l'antiga Muralla de Mar deixa la ciutat sense aquest passeig elevat que durant segles ha constituït la seva principal finestra al Mediterrani. 

A partir de les darreres dècades del segle XIX, però, comença a desenvolupar-se una nova cultura del mar. Els beneficis terapèutics atribuïts a l'aigua marina, l'inici de la pràctica dels banys - d'aigua i de sol -, la importància de l'exercici físic i l'aparició de noves formes d'oci van transformant la percepció de les platges que tenen els barcelonins.

'La Maquinista Terrestre y Marítima' l'any 1865. En aquesta emblemàtica 
industria té el seu origen el 'Barceloneta Amateur Club' de l'any 1929
Font: Arxiu AMCB

La Barceloneta es converteix en un dels principals escenaris d'aquesta transformació. Els establiments de banys, les terrasses, els restaurants i les instal·lacions recreatives comencen a donar a aquest front marítim una nova dimensió social, compartint l'espai amb grans establiments industrials com La Maquinista Terrestre y Marítima. Però la ciutat encara no disposa d'un passeig marítim que faciliti recuperar, de manera ordenada i continuada, el contacte amb el litoral. 

La idea de construir-lo apareix repetidament en els projectes urbanístics de Barcelona, encara que durant molts anys es queden en el terreny de les propostes.

Els primers projectes de passeig marítim

La documentació urbanística, estudiada per la Dra. Nadia Fava (1), ens ajuda a reconstruir aquesta successió d'iniciatives.

  • 1889-1900. Ricardo Alsina Amils

Una primera proposta de passeig marítim apareix ja en els treballs de l'arquitecte Ricardo Alsina Amils, que imagina una gran via de circumval·lació al llarg de la costa barcelonina. 

Alsina elabora per a l'ajuntament de Barcelona el Proyecto de unificación de Barcelona con las poblaciones de su llano y reforma general del plano de la ciudad, que estudia les reformes necessàries per una correcta operativitat de la nova metròpoli. 

Un dels principals objectius del projecte és el d'elaborar una carretera de ronda per unir i connectar tots els municipis que l'any 1897 s'annexen a Barcelona. D'acord amb la memòria presentada, el Passeig Marítim es concebut com "un paseo en el litoral marítimo que nada tendría que envidiar a los más celebrados que embellecen muchas otras ciudades europeas"

  • 1904-1907. Léon Jaussely. Pla de Connexions de Barcelona, 1904-1907

L'arquitecte francès Léon Jaussely, guanyador d'un concurs internacional per a l'ordenació de Barcelona, incorpora el passeig marítim al seu projecte general de ciutat. La seva proposta té una dimensió especialment ambiciosa: vol establir una continuïtat litoral des del Besòs fins al Llobregat - amb excepció de la zona portuària -. 

Jaussely no imagina únicament una carretera arran de mar. El seu projecte incorpora una visió monumental i turística de la costa, amb zones de bany, restaurants, gimnasos, espais recreatius i equipaments vinculats a l'activitat marítima. En la seva memòria senyala que:

 "dada la temperatura invernal de que goza Barcelona, y llevando a la práctica el Paseo Marítimo con cierto lujo, al menos en las partes próximas al centro, algunas transformaciones en los barrios de las playas, con colonias o parques de chalets y ciertas reformas típicas de embellecimiento, con jardines y casinos municipales, Barcelona podría fácilmente llegar a ser una ciudad de invierno, quizás la más notable y concurrida de Europa"

  • 1918-1920. José María Ortega

El municipi encarrega a l'enginyer José María Ortega un nou projecte de passeig marítim, que ha de donar lloc a la llei del Ministerio de Fomento espanyol del 24 de juliol de 1918 relativa al Paseo Marítimo de Barcelona - l'anomenada 'Llei Cambó' (2) -. 

La proposta d'Ortega és d'aproximadament uns 10 km, des del riu Llobregat al riu Besòs; i consta de dos trams: el primer, a orient, des del Besòs fins al port, de 6,358 km; i el segon, a occident, des de Can Tunis fins el Llobregat, de 3,599 km. La secció occidental s'integra en el projecte de Port Franc.

Plànol del porxo-galeria del projecte de Passeig Marítim d'en José Ortega.
Font: AMCB

La seva proposta també inclou una dimensió esportiva i social. Considera que el passeig ha de contribuir a la salut dels barcelonins, a la promoció de la natació i de la nàutica, i a l'atracció de visitants. Tanmateix, les dificultats tècniques, les activitats portuàries, les instal·lacions industrials i la presència de barraques a les platges del Somorrostro, Camp de la Bota i Pequín, en dificulten greument la seva realització i queda pendent. 

De fet és un clar antecedent del projecte que finalment veu la llum a la segona meitat dels anys cinquanta...

  • 1927. Josep María Poblá i Josep Rexach

Aquesta proposta es presenta a la Junta de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, amb la voluntat de prolongar el passeig central dels jardins de Miramar de Montjuïc per a connectar-los amb el sector marítim de la ciutat.

Retall de la 'Hoja Oficial de la Provincia de Barcelona', del 25 d'abril de 1927, 
amb la proposta dels enginyers Poblá i Rexach per a la construcció 
d'un passeig elevat sobre el port de Barcelona.
Font: Hemeroteca BVPH

La solució proposada per ambdós enginyers és espectacular per a l'època: un viaducte elevat sobre el port, d'aproximadament 1.800 metres de longitud, amb una alçada d'uns cinquanta metres sobre el nivell del mar. Preveu passeres per als vianants, espais d'observació, ascensors i zones destinades a restaurants i clubs marítims. 

La idea vol resoldre d'una manera monumental el problema de la separació entre la ciutat i el mar, imposada per les instal·lacions portuàries. Es tracta d'una solució alternativa, vinculant la relació entre Montjuïc, el port i la ciutat. Mai es va arribar a executar. 

Tanmateix, el document és molt revelador: vint-i-dos anys abans de la inauguració del Paseo Marítimo del General Acedo, Barcelona ja ha estudiat solucions arquitectòniques extraordinàries per a recuperar el contacte amb la mar Mediterrània.

  • 1940. Una proposta hereva dels estudis anteriors

Per bé que no podem assenyalar-ne un autor específic, a les acaballes de la baralla fratricida apareixen uns plànols que semblen recollir una gran part de les aportacions anteriors, incloent-hi els treballs del Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània (GATCPAC) amb els seus estudis dels anys trenta sobre el Pla Macià i la Ciutat Obrera de Repòs i Vacances. En aquesta proposta ja es dibuixa una solució molt semblant a la que finalment s'ha d'acabar realitzant. 

A la imatge que reproduïm podem veure un plànol derivat d'aquesta proposta:

Projecte de passeig marítim per Barcelona, exposat a la conferència del regidor Manuel 
Aixelà sobre aquest tema de l'any 1953, editada per la Diputació de Barcelona.
Font: ANC1-5-N. Ft. G. Casas

El Passeig Marítim del General Acedo, finalment una realitat...

Després de la Guerra Civil, la situació del litoral barceloní és especialment complexa. La Barceloneta i els sectors situats cap al Poblenou han patit una ocupació progressiva de la primera línia de mar per instal·lacions industrials, ferrocarrils, barris de barraques i abocadors incontrolats. En aquest context, la recuperació del projecte de passeig marítim adquireix una nova dimensió urbanística i política. Com escriu en l'article citat la Dra. Fava:

"El renovat interès per l'obra no només està relacionat amb la reactivació del port i la possibilitat d'executar la llei de 1918, sinó que es veia com una oportunitat d'arranjar parts de la ciutat que encara mostraven els efectes de la Guerra Civil - el port, com a objectiu estratègic primordial, havia patit fortíssims bombardejos - i com una manera de resoldre el problema del barraquisme a la platja, especialment agreujat després de la Guerra." 

El Somorrostro i Carmen Amaya: la memòria del litoral desaparegut

Per aprofundir en la història del Passeig Marítim ens cal parlar abans del Somorrostro. Aquest barri de barraques s'estenia al llarg de gran part del litoral de la Barceloneta, i havia anat creixent des de les darreres dècades del segle XIX. 

Inicialment es tracta d'un assentament de pescadors i famílies treballadores que, amb el pas dels anys, ha anat incorporant població arribada a Barcelona en cerca de feina i d'unes millors condicions de vida. Ja en ple segle XX s'ha caracteritzat per acollir a gran nombre de famílies d'ètnia gitana, que hi han trobat un lloc on establir-se.

Una mica més enllà del Somorrostro s'ha anat confegint un altra nucli de barraques, a la zona propera als banys privats dels Orientals i de Sant Sebastià, coneguda amb el nom de 'La Muntanyeta', ocupant un promontori on en el seu moment s'hi trobava situada una bateria militar que vigilava el port i la ciutat de Barcelona. Aquest nucli de barraques ha de ser un dels primers en derruir-se quan comencen els treball preparatius del passeig marítim.

Anvers i revers de la fotografia de l'enderrocament de les 
barraques de 'La Muntanyeta', a principis de l'any 1957.
Font: Arxiu família Cànovas. Ft. Alfons Cànovas

En ambdós casos les condicions d'habitabilitat eren molt precàries: manca d'aigua corrent, d'electricitat i de clavegueram, habitatges exposats als temporals i una situació de marginalitat que es perllongava durant generacions. 

El Somorrostro arriba a tenir, a mitjans anys cinquanta, més de 2.500 barraques amb una població estimada d'entre 12.000 i 15.000 habitants. Les xifres varien segons les dates i les fonts, però en qualsevol cas la seva dimensió era considerable.

Una de les figures més universals que ha donat aquest barri és la Carmen Amaya Amaya (1918-1963). La ballarina, nascuda al Somorrostro, va aconseguir un reconeixement internacional extraordinari, malgrat quina cosa mai no va oblidar els seus orígens. Filla d'un guitarrista de flamenc, José Amaya 'el Chino', comença a ballar quasi bé al mateix temps que a caminar. Sent una nena, crida fortament l'atenció en actuar en un quadre flamenc a l'Exposició Internacional de Barcelona de l'any 1929, al que també hi actua un altre nen prodigi, el ballarí de fama mundial, Antonio.

El crític Sebastià Gasch descobreix el seu talent i contribueix a fer-la famosa, primer a Barcelona i posteriorment arreu del món. Raquel Meller la incorpora a la seva companyia per actuar a París, on també assoleix un gran èxit. Amb posterioritat a aquesta primera gran sortida internacional, la Carmen Amaya ja inicia la seva carrera en solitari, arribant a actuar al llarg de molts anys en territoris del continent americà, del nord d'Africa i d'Europa. Especialment la seva fama als Estats Units li facilita dilatades gires per tots els racons del país, arribant a actuar a la Casa Blanca per el president Franklin Delano Roosevelt.

Dalt: la primitiva font del Somorrostro promoguda pels seus veïns 
amb el nom de Carmen Amaya, al votant dels anys cinquanta.
Sota: Carmen Amaya passeja orgullosa pel  barri amb la 
seva gent, en una de les seves breus estades al país
Font: Imatges del curt 'Somos Rostro y voz'. autor
Jacques Léonard, 2024. casadelabarceloneta1761

El 1959 torna a Barcelona per participar en la inauguració de la nova font que porta el seu nom, situada a la plaça Brugada, al final del carrer Sant Carles, a tocar del nou passeig marítim. La iniciativa va ser impulsada pel periodista Josep Maria Massip, i l'obra escultòrica és d'en Rafael Solanic. 

La font representa cinc infants, dos amb guitarra i tres ballant. És una composició que vol evocar el món flamenc i popular on va créixer la ballarina.

Carmen Amaya beu de la font que li és dedicada, el dia 
de la inauguració del Passeig Marítim General Acedo.
Font: Arxiu Diari de Barcelona. Ft. Pérez de Rozas

La gestació del projecte. Manuel Aixelá Tarrats, un dels primers impulsors...

El regidor i tinent d'alcalde de l'ajuntament de Barcelona, Manuel Aixelá Tarrats, és sens dubte un dels principals impulsors de la realització final del tant desitjat passeig marítim de Barcelona. Així, en el marc del bicentenari de la fundació de la Barceloneta per el Marqués de Mina l'any 1753, el regidor Aixelá - delegat del Distrito I, actual Ciutat Vella i Barceloneta - pronuncia una conferència commemorativa als locals de la Asociación de la Prensa de Barcelona, amb el títol de El Paseo Marítimo de Barcelona, on exposa detalladament el conjunt d'actuacions prèvies i aposta per una ràpida solució als entrebancs que han anat sortint per a la realització del projecte.

Caràtula i pàgina 9 del fulletó que recull la conferència d'en Manuel Aixelá, 
publicat per la Diputació de Barcelona l'any 1953.
Font: Arxiu DIBA

Entre d'altres qüestions, el conferenciant s'estén sobre alguns aspectes de la populosa barriada:

"Celebramos el II Centenario de la Barceloneta. Ella, humilde, proclama su antigüedad y ofrece su litoral para realizar en el esta hermosa obra que ha de ser el Paseo Marítimo, con todas sus maravillosas consecuencias...

El proyecto es conveniente por razones urbanísticas concretas, ya que ha de embellecer notablemente nuestra ciudad desde el mar y le ha de procurar un paseo de alta categoria... entrando en la Barceloneta por el Paseo Nacional, aparte de otras posibilidades de enlace con Montjuich y la otra salida de la ciudad hacia el Prat e incluido el otro Paseo Marítimo sobre el litoral barcelonés, en las playas de Gavá y Castelldefels... 

Pensemos por un momento en un posible puente colgante que vaya... desde la actual torre del transbordador aéreo del puerto y por el otro extremo descanse en Miramar... constituiria una prolongación del Paseo Marítimo, para enlazar con la montaña de Montjuich, descender por las amplias avenidas de nuestra Exposición... y seguir hacia el Prat y Castelldefels... habríamos cerrado entonces un circuito magnífico que pocas ciudades del mundo podrían exhibir."

L'any 1958 en Manuel Aixelá dona una nova conferència sobre el passeig 
marítim, en aquesta ocasió als locals de la Associació Cultural de 
Industrials i Comerciants de la Barceloneta (ACIC), 
presidida per en Alfons Cànovas Lapuente.
Font: Arxiu AMDCV. Ft. SI

Inici de les obres i inauguració

El 23 de maig de 1956, la Comissió d'Urbanisme, presidida pel governador civil de Barcelona general Felipe Acedo Colunga, acorda l'execució de les obres; i el 23 de juny d'aquell mateix any ja se'n aprova el primer tram, d'uns 540 metres, entre el carrer de l'Almirall Cervera i l'Hospital d'Infecciosos - actual Hospital del Mar -.

Una acurada explicació del procés seguit per a la efectiva realització del Passeig Marítim la trobem en la Revista de Obras Públicas del mes de novembre de 1959. L'article, redactat per un dels autors del projecte, l'enginyer de camins Aurelio González Isla, informa amplament dels pasos seguits:

"En 1918, don José Ortega... redactó un proyecto definido de la sección oriental (del paseo marítimo). Este proyecto fué tramitado y sirvió de base a una concesión ministerial al Ayuntaminento de Barcelona, aprobado por una ley de 24 de julio de 1918.

La campaña contra el chabolismo dió lugar a que desapareciesen las barracas del trozo comprendido entre las calles de Amirante Cervera (actual Pepe Rubianes) y Gas, que fueron demolidas y sus habitantes trasladados a unas edificaciones en otras barriadas de la ciudad...

(He sido) Honrado con el cargo de desarrollar, en unión del Arquitecto don Enrique Giralt Ortet, el proyecto actualizado del paseo, acoplando la idea de Ortega a las necesidades actuales..."

A l'article veiem definit l'equip redactor del projecte: l'enginyer Aurelio González Isla - en aquell moment director del Port - i l'arquitecte Enric Giralt Ortet. 

Les obres comencen el 14 de març de 1957. La solució adoptada consisteix a construir una gran estructura de formigó elevada respecte de la platja, amb un nivell superior destinat al trànsit i al passeig i uns espais inferiors que permeten donar continuïtat a les activitats recreatives i d'esbarjo. Aquesta disposició dels baixos ha de ser especialment important per al futur ús de les platges resultants del nou passeig.

Un dels plànols del projecte definitiu per a la realització del Passeig Marítim 
de Barcelona, publicat a la 'Revista de Obras Públicas' de novembre de 1959.
Font: Arxiu AMCB

Curiosament aquest inici de les obres es realitza sobre el considerat com a segon tram del projecte, atès que el definit com a primer tram és el que ha d'anar des del final del Paseo Nacional - actual Joan  de Borbó - fins al carrer de l'Almirall Cervera. Aquest espai, lliure del barraquisme, és ocupat totalment per els coneguts 'chiringuitos' de la Barceloneta, així com per els estatges del clubs de natació Atlètic i Barceloneta, i per altres establiments de banys privats, per quina raó és desestima la seva realització fins a trobar un espai alternatiu per els seus ocupants.

Dalt: titular de 'El Noticiero Universal', del 28 de gener de 1957, amb la noticia 
de l'aprovació per ordre ministerial del segon tram del Passeig Marítim.
Sota: retall del mateix diari, del 14 de març de 1957, amb la imatge del 
governador civil, Acedo Colunga, fent la paletada inicial de l'obra.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. Brangulí

Algunes de les dades principals del projecte són les que segueixen:

  • 51.000 metres cúbics d'excavacions
  • 38.700 metres cúbics de terraplè
  • 18.100 metres cúbics de formigó
  • 254.000 quilograms de ferro en forjats
  • 6.500 metres lineals de perforació per a pilotatges
  • 16.000 metres quadrats de paviment per a voreres
  • Pressupost global de 37.660.000 pessetes

Amb poc menys de dos anys la totalitat de les obres del segon tram del passeig marítim de Barcelona es donen per acabades. El 15 de febrer de 1959, l'obra es lliurada oficialment a la ciutat. La premsa del dia següent presenta l'acte com una de les realitzacions urbanístiques més desitjades per Barcelona. 

El governador civil, Felipe Acedo Colunga, presideix la cerimònia inaugural, i el passeig adopta el nom de General Acedo. Les fotografies de l'època mostren una multitud de barcelonins que s'hi acosten per gaudir del nou balcó que la ciutat de Barcelona ha obert sobre la Mediterrània.

Dalt: titulars de la 'Hoja del Lunes', del dia 16 de febrer de 1959, 
donant compte de la inauguració del passeig marítim.
Sota: Imatge publicada a 'El Noticiero Universal' del mateix dia, amb 
l'alcalde accidental de Barcelona, Marcelino Coll, descobrint 
la placa amb el nom de 'Paseo Marítimo General Acedo'.
Font: Hemeroteques BVPH i ARCA, respectivament. Ft. Brangulí

La inauguració del passeig no significa la desaparició de la totalitat del barri de barraques. El que resta del Somorrostro continua existint fins al juny de 1966, quan se'n ordena el seu definitiu desallotjament i enderrocament amb motiu de la celebració de la Primera Semana Naval, que preveu una operació de desembarcament de la marina espanyola al lloc ocupat per les darreres barraques del barri.

Aquestes maniobres militars han de ser presidides per el general Francisco Franco Bahamonde (1892-1975). 

El 25 de juny de 1966 comencen els darrers enderrocs. Prop de tres mil persones són desplaçades, moltes de les quals cap al polígon de Sant Roc, a Badalona, encara en construcció. En qualsevol cas, la desaparició del barri ha de suposar una operació traumàtica per als seus habitants i no simplement una conseqüència natural de la urbanització del litoral. 

La font de Carmen Amaya ha quedat com un dels pocs testimonis materials que permeten recordar aquell món desaparegut.

Les fotos, datades l'any 1964, mostren el punt on la finalització de la primera fase 
construïda del Passeig Marítim es troba amb el que resta del Somorrostro.
Font: ANC, fons 1-995N. Ft. Joan Colom

Retall de la informació gràfica de 'El Noticiero Universa', del 4 de juliol de 1966, amb
fotos del desembarcament de la marina a la platja abans ocupada pel Somorrostro.
(3)
Font. Hemeroteca ARCA. Fts. Brangulí i Morales

La gestió dels nous espais de platja...

La història de la natació esportiva catalana i espanyola té a la Barceloneta un dels seus principals bressols. Els banys de mar han anat adquirit una gran popularitat durant el segle XIX. Entre els establiments més coneguts hi trobem els Banys Orientals, oberts l'estiu de 1872, amb una arquitectura d'inspiració neo-aràbiga i unes instal·lacions de dimensions considerables.

És precisament en els espais de platja dels Orientals on a primeries del segle XX hi concorren els esforçats sportmen que han de donar impuls als primers clubs de natació del país: el Barcelona (1907) i l'Athlètic (1913). Més endavant, el 1929, un grup de treballadors de la Maquinista Terrestre y Marítima funda el Barceloneta Amateur Club, precedent del Club Natació Barceloneta.

D'altre banda, el barri mariner acull, a partir del 1921, una experiència pedagògica amb l'establiment a les seves platges de la 'Escola del Mar' - liderada pel pedagog Pere Vergés -, on partint dels resultats positius obtinguts amb la 'Escola del Bosc' de Montjuïc, s'ofereix als infants la possibilitat de compaginar l'aprenentatge formal amb la vida a l'aire lliure, amb l'afegitó de la pràctica esportiva.

Dalt: imatge d'una campanya escolar de l'any 1919 per a 
rebre educació física a la platja de la Barceloneta.
Sota: vista de la Escola del Mar, poc temps desprès 
de la seva inauguració, l'estiu de 1921.
(4)
Font: ANC, fons 1-42. Ft. Brangulí

Tots aquests antecedents són importants per entendre el context en que són rebudes les noves instal·lacions de platja del Paseo Marítimo General Acedo. 

Després dels primers mesos de provar amb un accés lliure als nous equipaments, les autoritats implicades en la seva gestió se'n adonen que cal optar per un altre model; troben la solució en recórrer a una certa privatització, tot establint concessions de diferents parts dels baixos del nou passeig a les entitats esportives del barri i a d'altres col·lectius de Barcelona.

Així és com l'ajuntament de Barcelona, per procediment d'urgència, demana a alguns clubs i entitats de la ciutat que es facin càrrec d'ocupar els baixos del Passeig Marítim, entomant la responsabilitat de fer les obres d'acabament d'aquests espais, per a poder-les oferir als seus associats, amb autorització expressa per a limitar amb tanques les zones de platja assignades.

Una resolució de l'ajuntament, publicada en la Gaceta Municpal del 6 de juliol de 1959 documenta aquesta primera concessió a les següents entitats:

  • Club Natació Atlètic
  • Club Natació Barceloneta
  • Club Natació Montjuïc
  • Federació Catalana de Rem
  • Delegació Provincial de Joventuts

Aquesta resolució urgent es veu confirmada per un acord de la Comisión Municipal Permanente, publicada a la Gaceta Municpal del 20 de març de 1961, que modifica lleugerament les associacions afavorides amb la concessió, segons el text literal següent:

"Autorizar a Club Natación Atlètico, Club Natación Barceloneta, Club Natación Montjuich, Delegación Provincial de Juventudes, Centro de Deportes Barceloneta y Obra Sindical de Educación y Descanso, para ocupar el porticado sito bajo el balcón del Paseo Marítimo General Acedo."

Alguns anys desprès s'ha d'incorporar al cens de clubs i entitats gestores dels baixos del passeig marítim el Club Natació Catalunya, el qual en trobar-se sense piscina coberta l'any 1969 demana a l'ajuntament de Barcelona el poder tenir la concessió d'un dels nous espais de platja resultants de l'ampliació del passeig de l'any 1966. Així, l'estiu de 1970 el club gracienc pot inaugurar els nous locals del passeig situats a l'alçada de l'Hospital del Mar. 

Tal com consta en el llibre que el C.N. Catalunya ha publicat amb motiu del seu norantè aniversari - '90 Anys del Club Natació Catalunya, 1931-2021' -, les obres d'acabament i adequació dels espais cedits van anar a càrrec dels mateixos associats del club, mitjançant la subscripció d'uns bons, que a la vegada acrediten a qui els subscriu com a usuari del nou equipament.

Imatge del nou equipament i bons de soci col·laborador abonat als serveis de la nova instal·lació.
Font: Llibre '90 anys del CNC, 1931-2021'. CNC, 2022

Quan el Montjuïc aconsegueix disposar d'un espai de platja, no inaugura una nova tradició esportiva, sinó que s'incorpora a una cultura de natació i marítima que a la Barceloneta ja acompleix més de mig segle d'història. 

El Club Natació Montjuïc: una entitat que vol arribar al mar...

El Club Natació Montjuïc neix el març de 1944 amb una finalitat molt concreta: ensenyar a nedar, formar nedadores i nedadors, i contribuir a revitalitzar la natació catalana.

La seva implantació al Poble-sec i al Raval respon a una necessitat social molt clara. Són barris populars que no disposen d'una instal·lació pròpia on els infants i els adults puguin aprendre a nedar i practicar aquest esport. 

Fins a l'any 1966, el Club no disposa de piscina pròpia. Els entrenaments es fan a la Piscina Municipal de Montjuïc, mentre que durant els mesos d'hivern els esportistes complementen la preparació amb gimnàstica i practiquen la natació a la reduïda piscina dels Baños Populares de la Ronda.. Els cursets infantils de natació -  recolzats per l'ajuntament de Barcelona - iniciats el 1948 i ampliats el 1951 als tots els escolars dels districtes II i V, esdevenen una de les grans aportacions socials de l'entitat.

El Montjuïc va creixent esportivament, però continua tenint una limitació important: no disposa d'un espai propi per a la pràctica del bany recreatiu per al conjunt d'associats i familiars no esportistes. La platja és, per tant, una aspiració perfectament coherent amb la filosofia de l'entitat.

En el marc que hem vist anteriorment, el Montjuïc rep l'estiu de 1959 l'encàrrec de responsabilitzar-se d'una part dels baixos del nou passeig marítim.

Portada del butlletí social del Montjuïc n. 119, d'agost de 1959, 
amb la imatge dels baixos cedits per a la gestió del club.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

No deixa de ser una mena de 'signe dels temps' que a la portada que reproduïm s'afirmi, amb total contundència, "he aquí las instalaciones, propiedad del Club, que se han construido en el Paseo Marítimo...", quan en realitat es tracta tant sols d'una apressada concessió administrativa.

Editorial del mateix butlletí n. 119, explicant la bona nova 
d'aquest equipament de platja aconseguit per l'entitat.
Font: Arxiu JCE

L'editorial aportada ens permet identificar alguns dels protagonistes de les gestions que han estat necessàries per a l'assoliment del nou equipament de platja. Hi trobem tres noms especialment significatius:

  • Epifanio de Fortuny i Salazar, baró d'Esponellà i President d'Honor del club.
  • Juan Antonio Samaranch, representant a Catalunya de la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes.
  • Manuel Ayxelà Tarrats, tinent d'alcalde de Barcelona, delegat del Distrito I i responsable de l'àrea del patrimoni municipal.

L'editorial reconeix molt expressament la col·laboració de Manuel Ayxelá, destacant la seva disposició a resoldre les dificultats que va comportar l'operació. Aquesta vinculació no és casual. El mateix Ayxelá intervé, com a delegat del patrimoni municipal, d'una manera decisiva en l'impuls per a la posterior realització de les obres de la piscina municipal de la Reina Amalia.

Uns pocs mesos més endavant, amb data del 8 de juliol de 1961, en Manuel Ayxelá és objecte d'un acte d'homenatge per part del Club Natació Montjuïc. En el marc d'uns Campionats de Catalunya celebrats a la piscina municipal de Montjuïc, plena de gom a gom d'afeccionats del club, el ja ex-regidor Aixelá rep la insígnia d'or del club com a reconeixement a la col·laboració prestada a l'entitat en tot moment.

Retall del butlletí n. 143, d'agost de 1961, amb la imatge d'en Vicenç 
Esquiroz lliurant la insígnia d'or del club a en Manuel Aixelá.
Font: Arxiu JCE. FT. SI

A la crònica de l'acte d'homenatge, es ressalta la participació de l'ex-regidor en la concessió dels porxos del Passeig Marítim amb les següents paraules:

"Fue en 1959, cuando deseando el Ayuntamiento dignificar los bajos del Paseo Marítimo General Acedo, solicitó la colaboración de las empresas de baños, y al no conseguirlo fue cuando el  Iltre. señor Manuel Ayxelá Tarrats pidió a los clubs de natación, y entre ellos el Natación Montjuich, que ocupasen aquellos bajos, lo que realizaron en una labor que no ha sido precisamente fácil y que además ha costado mucho dinero a nuestro club."

L'editorial del butlletí Nuestro Club ya tiene playa explica que la consecució de l'espai ha d'anar seguida d'una important inversió econòmica. La junta directiva reconeix que l'adequació de les dependències ha representat una despesa considerable. Una part dels diners necessaris ha estat avançada pels mateixos socis, mitjançant préstecs que el Club confia de poder retornar en un termini relativament breu.

D'altra banda, una de les aportacions personals més rellevants en les inversions necessàries per adequar el nou equipament la protagonitza el President de Mèrit del club, en Enric Llaudet Ponsa, que va assumir els costos d'unes millores indispensables per a l'adequació de les instal·lacions. L'aportació de l'Enric Llaudet consisteix en la construcció d'una zona infantil amb una petita piscina i diversos jocs de platja, entre els quals s'esmenten un petit tobogan i altres elements com una pista de patinatge sobre rodes. La finalitat era facilitar el bany i l'esbarjo dels fills dels associats, convertint la platja en un espai amable per acollir a tota la família.

Retall de la 'Hoja del Lunes' del 5 de juny de 1961, informant de les 
millores realitzades a l'equipament de la platja del C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca BVPH

La platja del Montjuïc vol ser alguna cosa més que un equipament esportiu. La seva funció és la d'oferir un lloc de bany i de descans als associats, però també crear un espai on els infants puguin jugar i les famílies compartir les hores de lleure. En aquest sentit, la petita piscina infantil, els jocs i les instal·lacions recreatives adjuntes, com ara un petit frontó i la zona de patinatge sobre rodes, tenen una importància especial. 

El club s'esforça en desenvolupar una concepció social de l'esport, que ha d'anar més enllà de la competició i de la formació dels esportistes. La platja ha de ser una prolongació natural d'aquesta filosofia.

Retall del butlletí social n. 120, del mes de setembre de 1959, amb les 
primeres noves de la estrenada platja del Club Natació Montjuïc.
Font: Arxiu JCE

Un esdeveniment significatiu de la tot just estrenada platja del Montjuïc succeeix el dilluns 24 d'agost, quan un jove de vint anys, Antonio Pedret Fillol, és a punt de morir ofegat, essent rescatat per alguns dels associats que es troben gaudint de la jornada de sol i mar. Un cop fora de l'aigua, l'Antonio és traslladat fins a la zona de serveis, on Rafael Artigas, antic entrenador-jugador de rugbi i responsable provisional de les instal·lacions, li practica els necessaris auxilis de respiració artificial, amb quina ràpida actuació en Antonio Pedrol salva la vida.

Un altre personatge a recordar d'aquells anys de platja és el d'en Manuel Ojeda - per als usuaris de la platja el 'señor Manuel' - qui va ser el primer encarregat definitiu de l'equipament. Les seves funcions són les de tenir cura de les dependències, controlar-ne l'accés i l'ús, vendre - si és el cas - les entrades a la platja als usuaris no socis, mantenir les instal·lacions en condicions i atendre les necessitats dels associats i de la resta d'usuaris. 

La seva figura representa una part menys coneguda de la història del club: la dels treballadors que, sense protagonisme esportiu, fan possible el funcionament quotidià de les instal·lacions.

El 'señor Manuel', en una imatge a les instal·lacions del passeig marítim.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI

El senyor Manuel reunia les aptituds d'amabilitat i bon tracte necessàries per aquesta funció, a més de reunir la condició d'antic empleat en les obres de construcció del propi passeig, de manera que coneixia exhaustivament tots i cadascun dels racons de la instal·lació, el que facilitava la seva tasca.

Arribada l'hora del relleu, desprès de més d'una dècada de servei, el substitueix en José Bernard que va seguir al peu del canó també per una altra dècada, el que li va valer el reconeixement dels socis de l'entitat, que li agraeixen la seva aportació al club en el moment de la seva jubilació l'any 1984, tot fent-li un senzill homenatge amb un àpat compartit i lliurant-li un rellotge amb la inscripció "José, Amigos Playa C.N.M. Enero 1984", a més d'una placa amb una dedicatòria similar.

Retall del butlletí n. 343, de gener-febrer de 1984, amb la nota 
explicativa de l'homenatge retut a en José Bernard Nerín.
Font: Arxiu JCE

Aixó no és ni la Costa Azul ni Malibú...

Malgrat totes les hipèrboles que al llarg dels anys de gestació del projecte del Paseo Marítimo General Acedo hi va dedicar gran part de la premsa, la realitat de la seva posada en marxa desmenteix de manera fulminant qualsevol comparativa amb tal o qual de les millors i més reconegudes platges d'Europa i del món.

Sí, Barcelona ha estat capaç de tirar endavant - al menys en part - aquest ambiciós projecte i potser es pot dir que s'ha acostat una mica més a la mar Mediterrània, però el dia a dia de la vida a les noves platges de la Barceloneta malauradament confirma el molt precari estat i la insalubritat de l'equipament. 

La manca d'emissaris, que allunyin els desguassos de les cloaques de la ciutat, converteixen la platja en un veritable femer on van a parar tot tipus de materials i de porqueries. Aquesta confluència de deixalles i abocador s'intensifica de manera exponencial en el moment de rebre un dels habituals temporals de llevant, que ultra accentuar aquesta arribada de materials i immundícies a la platja, s'emporta a canvi una bona picossada de la sorra, fins arribar a moments en que el temporal quasi la fa desaparèixer, penetrant les onades fins al mateix interior dels baixos del passeig.

Ben d'hora es fan sentir les queixes dels mateixos que fa un moment cantaven les excel·lències del passeig. Al capdavant de tots ells, els mateixos clubs i entitats gestores del passeig per concessió de l'ajuntament.

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 11 de juny de 1960, 
amb les primeres queixes per la manca d'actuació 
municipal en resoldre problemes de les platges.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Titulars i imatge de 'El Mundo Deportivo' del 4 de juliol de 1961, 
amb una nova queixa dels clubs gestors de les platges.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. A. Cànovas

Mes contundent encara ha de ser, anys a venir, el periodista Josep M. Huertas Claveria, qui en un seu reportatge publicat a la revista Destino, el 2 de setembre de 1967, passa a titular la crònica amb un signiificatiu Las "Playas del Alquitrán".

Titulars i imatge del reportatge de 'Destino' del periodista Huertas Claveria
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. E. Vilà

Entre d'altres referències a la insalubritat de les platges de la Barceloneta, en Huertas Claveria afirma:

"Recuerdo haber oido de pequeño como alguien se refería a las playas barcelonesas bautizándolas como 'las playas del alquitrán'. Y con ello no quería decir simplemente que era frecuente salir del agua con una mancha de grasa negruzca en alguna parte del cuerpo, sino que 'alquitrán', por extensión, correspondia a las mil y una sustancias residuales que flotaban en el agua de las playas ciudadanas, desde corterzas de sandia a excrementos, pasando por trozos de madera, de plástico y ratas de todos los tamaños...

De todas las playas que se extienden a lo largo de Barcelona... las mejor cuidadas son sin duda las que están bajo explotación comercial, aunque la diferencia con las otras no es demasiado notable, excepción hecha de la limpieza de la arena... dado que el mal que padecen es común: las cloacas urbanas que siguen vertiendo sus aguas residuales al borde muismo del mar, sin que se lleve adelante la idea de un colector de un kilómetro mar adentro, que significaria un importante saneamiento..."

A mode de conclusió...

Cal esperar encara la 'bona nova' de la nominació de la ciutat de Barcelona, com a seu dels Jocs de la XXV Olimpíada de 1992 - el 17 d'octubre de 1986 -, per aconseguir que les rebutjades platges de la Barceloneta vegin realitzats els somnis de tants barcelonins de recuperar la netedat i la higiene dels seus sorrals i de l'aigua del mar.

Ultra això, la ciutat s'ha d'embellir amb la realització quasi completa de l'anhelat passeig marítim de tantes generacions, atès que la cita olímpica inclou en les reformes de la ciutat esborrar les barreres físiques que separen Barcelona de la Mar Mediterrània, aconseguint, ara sí, un dels litorals marítims ciutadans més bells d'Europa.

L'ampliació del renovat Passeig Marítim - que ja s'ha desprès del nom del General Acedo -, compta també amb la realització del que hauria d'haver estat el seu primer tram, de manera que finalment tots els 'xiringuitos', establiments de banys privats, i estatges històrics dels clubs de natació Atlètic i Barceloneta cauen sota l'envestida de les excavadores de demolició.

Dalt: imatge de les obres de remodelació de l'antic passeig marítim, 
empreses l'any 1989, dins del pla de reforma i ampliació del mateix.
Sota: Vista de l'anorreament dels equipaments del primer tram del passeig 
marítim, amb la imatge de l'encara dempeus local del C,N, Atlètic.
Font: Arxiu AMDCV. Fts. SI

L'arribada l'any 1979 dels ajuntaments democràtics van motivar que les concessions dels porxos del passeig marítim es fessin  amb unes condicions més detallades i estrictes. En aquest context, la zona de platja gestionada pel Club Natació Montjuïc va ser renovada en la seva concessió per l'ajuntament de Barcelona l'any 1986, segons acord publicat a la Gaseta Municipal de la ciutat amb data del 10 de setembre.

Acord publicat a la Gaseta Municipal de Barcelona, amb l'adjudicació 
de l'ús dels baixos del Passeig Marítim a favor del C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca ARCA

Com es fa evident en l'enunciat de l'acord municipal, la precisió de l'espai adjudicat, entre les columnes 35 a 54, així com les condicions econòmiques demanades parlen d'una explotació mes formalitzada i regulada que les dels anys inicials del passeig.

De tota manera, la família verd-i-blanca pot seguir gaudint del seu espai de platja i de les seves instal·lacions annexes, encara que l'accés al sorral ja fa molts anys que és plenament lliure i no pot estar restringit per cap tipus de tanques, ni de sol·licituds de carnet, com era norma als anys seixanta i primers setanta.

En qualsevol cas, ens plau acomiadar-nos recordant aquella frase del butlletí de setembre de 1959 que expressava tan bé el sentiment d'aquells primers temps de retrobament amb la platja:

"El Club de Natació Montjuïc ha obert, físicament, una porta al mar"

Memòries del Montjuïc

(1) Nadia Fava és professora agregada del Departament d'Arquitectura i Enginyeria de la Construcció de la Universitat de Girona, i co-responsable d'Arquitectura i Territori (AiT). És doctora en Arquitectura per la Universitat Politècnica de Catalunya (2004), guardonada amb el Premi Extraordinari de Doctorat de la UPC. La informació que recollim en aquest text es estreta de l'article 'La façana marítima de Barcelona: ambivalència dels projectes de Passeig Marítim, 1899-1965', publicat a la revista 'Barcelona Quaderns d’Història', n. 22 de 2015, pàgs. 301-314.

(2) La Llei de 24 de juliol de 1918 sobre el Projecte de Passeig Marítim de Barcelona, coneguda popularment com la 'Llei Cambó', va ser una norma impulsada pel polític català Francesc Cambó Batlle (1876-1947) durant la seva etapa com a ministre de Foment - març de 1918 a novembre de 1919 -. L'objectiu principal era permetre que l'ajuntament de Barcelona urbanitzés el seu front litoral i financés l'obra mitjançant l'aprofitament dels terrenys guanyats al mar. Per fer més 'entradora' la norma, en el seu articulat s'especifica que les facilitats atorgades a la ciutat de Barcelona són equiparables a les que pot sol·licitar qualsevol població espanyola amb circumstàncies similars.

(3) La visita del dictador Francisco Franco a Barcelona de l'any 1966 té lloc entre el 22 de juny i el 8 de juliol, dins d'una llarga estada a Catalunya que inclou desplaçaments per diferents localitats. Durant aquesta perllongada visita a la ciutat i a Catalunya inaugura dues piscines cobertes: la Sant Jordi, de la Diputació de Barcelona, el dissabte 26 de juny; i la Folch i Torres, de l'Ajuntament de Barcelona, el 4 de juliol. Per una curiosa coincidència és el mateix dia que les imatges de la 'Semana Naval' surten publicades a 'El Noticiero Universal'. En aquest bloc podeu trobar amplia informació dels dos equipaments esportius i de les seves inauguracions.

(4) L'Escola del Mar va ser inaugurada oficialment el 3 d'agost del 1921, tot i que les tasques escolars no començaren del tot fins al dia 26 de gener del 1922. A l'acte d'inauguració hi estigueren presents, a més de l'alcalde de la ciutat, Antoni Martínez i Domingo i el tinent d'Alcalde Lluís Nicolau d'Olwer, responsable de cultura. El seu primer director va ser en Pere Vergés, que hi adaptà les normes de l'escola nova amb participació dels nens en les activitats, com la biblioteca, el teatre de titelles i el servei meteorològic. Ubicada a la platja de la Barceloneta, al costat dels Banys Orientals i mirant al mar. Projectada per l'arquitecte de la Comissió de Cultura, Josep Goday i Casals, era tota de fusta i desmuntable i constava de planta i primer pis, de tres cossos en forma d' U oberta, que descansaven sobre unes columnes de pedra, i un basament de ciment armat, cobert per la sorra de la platja. La major part de les activitats es feien a l'aire lliure. Es comptava també amb l'assistència d'una embarcació de l'escola, la Nausica, i un vigilant. L'aviació italiana, amb base a Mallorca durant la guerra incivil, la va derruir durant un bombardeig el 7 de gener de 1938...

Jaume Monzó Cots (1946-2020), en recordança...

31 d’oct. 2026

 


L'estiu de l'any 1954, un nen de vuit anys i mig es presenta davant d'en 'Janot' Boronat amb la intenció de participar en el VII Curset Municipal de Natació Escolar i Utilitària, que organitza el Club Natació Montjuïc a la Piscina Municipal de Montjuïc, la del Ramos. (1). El seu nom és el de Jaume Monzó Cots...

Vaig néixer el 31 d'octubre de 1946 i als primers anys cinquanta els meus pares em van apuntar per a fer el curset del Montjuïc a la piscina del Ramos. M'hi van portar perquè de petit jo era gras !... era grassonet i un bon dia van decidir que a més d'anar a classe, que anava a les monges de la plaça del sortidor, doncs que havia de fer esport perquè si no hi anava no em deixaven berenar... i a mi m'encantava berenar !

Malgrat la seva aparença física poc esportiva i la seva estima per els entrepans, tot seguit els tècnics amateurs del Montjuïc - els Vendrell, R. Carmany o Carmona - se'n adonen de que aquell infant menut i arrodonit estableix una relació molt especial amb l'aigua...

De la primera competició així oficial que me'n recordo que vaig anar va ser a uns Campionat de Catalunya que es van fer a Tàrrega, de menors de dotze anys, això era l'any 1958 i en aquella prova que vaig nedar va quedar primer el Joan Fortuny i jo vaig fer segon... son coses que et queden en el record perquè va ser la primera vegada que sortia de Barcelona i a més ens quedàvem a dormir !... que va ser el primer cop que em passava

A la dreta de la imatge en Jaume, acompanyat 
d'un altre nedador del club no identificat.
Font: Arxiu JCE, fons J. Monzó. Ft. SI

L'any 1961, en inaugurar-se la Residencia Blume de Barcelona, en Jaume és convidat a formar part de l'equip de natació del centre, cosa que accepta. Així pot continuar amb la seva progressió esportiva, començada amb els primers entrenadors professionals del Montjuïc, en Janos Gergely i en Albert Medina.

Sota les ordres d'en Jan Freese, i tot seguint uns estricta regulació alimentària, en Jaume creix i s'estilitza, lluint la figura que ha de conservar al llarg de tota la seva vida. És a partir d'aquest nou règim d'entrenaments i del canvi físic experimentat que explota el campió i futur olímpic Jaume Monzó Cots.

Un dels primers triomfs d'en Jaume. Campió de Catalunya dels 200 m. esquena 
als Campionats de Catalunya d'hivern fets a Sabadell, l'any 1963.
Font: Arxiu JCE, fons J. Monzó. Ft. A. Casas

La seva carrera esportiva és desenvolupa de manera molt intensa, entre els anys 1963 i 1968. En aquest període aconsegueix el seu màxim rendiment com a nedador, especialitzat en els 100 i 200 m. esquena, però amb capacitat per a nedar altres proves, especialment de crol.

En aquest període es proclama campió d'Espanya a Granada - l'any 1963 -, arrabassant la supremacia d'aquest estil als canaris germans Cabrera. 

El palmarès nacional espanyol del Jaume és el següent:

  • Vuit títols de campió d'Espanya en proves individuals.
  • Onze títols de campió d'Espanya en proves de relleus.
  • Una dotzena de rècords espanyols

A aquest conjunt de fites cal sumar-hi igual o superior collita a nivell de les competicions pròpies de Catalunya.

Equip del Montjuïc, campìó d'Espanya de 4 x 200 lliures 
a la piscina de l'Escullera de Barcelona l'any 1966. Jordi 
Murio, Jaume Monzó, Gabriel Navarro i Eduard Costa.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. Montejano

Aquests èxits locals el porten a ser seleccionat per a l'equip d'Espanya de natació, essent fins a 34 vegades internacional i arribant a participar en campionats tant importants com el  Trofeo Settecolli romà en nombroses ocasions, així com en nombrosos tornejos amb d'altres nacions.

En l'aspecte internacional la seva fita més sonada ha estat la de ser subcampió d'Europa dels 200 m. esquena en la XI edició dels campionats a Utrecht 1966. Per a ell, a més del subcampionat europeu, tenen especial rellevància els dos quarts llocs aconseguits a les Universiades de Budapest i Tòquio, els anys 1965 i 1967, respectivament.

Competicions internacional més rellevants d'en Jaume Monzó
Font: Elaboració Pròpia

En qualsevol cas, des del punt de vista de la representació blanc-i-verda a la història de la natació catalana i espanyola, el nom d'en Jaume Monzó Cots ha de quedar sempre associat al fet de ser el primer esportista olímpic del Club Natació Montjuïc, gràcies a la seva participació als Jocs de la XIX Olimpíada de Mèxic 1968. 

Entrevista a 'El Mundo Deportivo' del 19 d'octubre de 1967 parlant 
de la seva estada als U.S.A per preparar els Jocs de Mèxic 1968.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI

Ha de ser, precisament, aquest màxim esclat de la seva dedicació esportiva la que ha de marcar un abans i un desprès en la mateixa. En part per els resultats obtinguts a Mèxic - per sota del desitjat - i en part per altres aspectes de la seva vida personal - estudis i servei militar -, a partir de 1969 en Monzó reorienta la seva pràctica esportiva abandonant la Residencia Blume per a tornar a entrenar amb el club de la seva vida, el Natació Montjuïc, a les ordres del seu entrenador Albert Medina. 

Entrevista, amb dedicatòria personal, publicada a la Revista Barcelonista 
del desembre de 1967, recollint les novetats produïdes en la vida 
esportiva d'en Jaume Monzó desprès de Mèxic 1968
Font: Arxiu JCE. Fts: dalt J.A. Sierra, sota SI

És una nova etapa marcada per altres circumstàncies; com ara la pràctica del waterpolo, esport fins ara quasi bé prohibit, i un ritme d'entrenaments menys rigorós. Altrament, la seva presència més sovintejada en l'entorn del club el reafirma com a líder indiscutible i avalador de les noves generacions de nedadores i nedadors del Montjuïc que s'emmirallen en ell.

A la piscina Folch i Torres, amb Lidia Flaqué, Elisabeth Castillo i Antoni 
Nogueroles en una imatge pensada per al butlletí social del club.
Font: Artxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. Montejano

La posterior retirada de la competició, amb la seva dedicació a la vida familiar i professional, no va significar la seva desvinculació de l'esport. Va continuar nedant, participant en travessies i competicions de veterans. També va practicar waterpolo amb l'equip de veterans del Montjuïc.

Professionalment es va dedicar a l'arquitectura tècnica. Va mantenir la seva vinculació amb les instal·lacions esportives i va participar en la remodelació de la piscina Sant Jordi de Barcelona de l'any 1990, prèvia als Jocs de Barcelona 1992.

Com a directiu es va vincular des del primer moment als equips dirigents del Montjuïc, entrant a formar part de la primera junta directiva del president Joan Ballart Serra (1972-1981). Ha col·laborat des d'aquesta responsabilitat en el desenvolupament de la Ciutat Esportiva de l'entitat, a la vegada que ha estat mantenint i cultivant el seu cercle d'amistats del club.

Trobada amb en Josep Brascó Catà celebrant el seu norantè aniversari
de quasi tot el grup de suport del 'Memòries del Montjuïc'.
(2)
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

També ha col·laborat amb la Federació Catalana de Natació:

  • Membre de la junta directiva entre 2008 i 2018.
  • Secretari de la Comissió de Rècords i Estadístiques.
  • Vocal de la Comissió de Guardons.
  • Vocal de la Comissió del Centenari de la Federació.

Com a mostra de la seva inseparable vinculació a la pràctica de la natació, un detall que considero especialment significatiu: el 25 de desembre de 2019, menys de quinze dies abans del seu traspàs, participa en la tradicional Copa Nadal del Club Natació Barcelona, acabant segon de la seva categoria.

Finalment, el dia 7 de gener de 2020 en Jaume ens va deixar en aquest món físic, encara que sempre l'hem de tenir present en la memòria personal i especialment en aquest bloc, que li és dedicat com a memorial.

Avui, 31 d'octubre de 2026, en Jaume Monzó Cots hauria celebrat el seu vuitantè aniversari...

Grup d'antigues nedadores i nedadors del C.N. Montjuïc davant de la 
Piscina de La Ronda, poc abans que aquesta va ser enderrocada.

Memòries del Montjuïc

(1) La Piscina Municipal de Montjuïc va ser, per tants de nosaltres, la piscina d'en Ramos. Va passar a denominar-se com la 'vella' només a partir de l'existència de les noves Piscines Bernat Picornell de la muntanya de Montjuïc, però això ja era al 1969.

(2) A la foto, a més d'el nonagenari Josep Brascó, hi ha els Paco Segura, Vicenç Siré, Joan Sans, Ponç Puigdevall, Jaume Monzó, Gabriel Navarro, Jordi Murio, Josep Castellví i Carles Sánchez

© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic
✍