Identitats. Zólyomi András (iII). La persona... "nella vita nulla è importante"

 "Alla base della mia filosofia c'è la considerazione che 'nella vita nulla è importante'. Con questa mia dichiarazione si aprivano sempre i verbali di interrogatorio che mi fachevano quando era in carcere alla fine della guerra, ma la stesa frase la potrete leggere negli articoli che i miei benevoli biografi mi hanno dedicato quando era piú importante di quanto non lo sia ora, e conducevo la mia vita nelle piscine avanzando a zig-zag tra osanna e licenziamenti" (1)

Andrea 'Bandy' Zolyomy, 1986

Hongria, el Regne sense rei (1920-1944)...

En la primera part d'aquest 'Identitats' hem vist com en Zólyomi András neix l'any 1913 a Budapest. La seva infantesa i adolescència a Hongria és correspon, per tant, amb un període crític de la Europa central, fortament marcat per la desfeta del imperi austrohongarès, derrotat a la Primera Guerra Mundial.

A causa dels tractats de pau de la postguerra, i mitjançant el 'Tractat de Trianon', Hongria perd el 71% del territori que controlava des de 1867. El terreny perdut es reparteix entre Romania - que s'annexa Transsilvània -, Txecoslovàquia, el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens - la futura Iugoslàvia -, Ucraïna i la nova República d'Àustria. 

La seva superfície original de 325.000 km2, es veu reduïda a menys de 100.000; de manera paral·lela a la disminució del territori, més del 60% dels habitants originaris de l'antic regne d'Hongria han quedat incorporats als nous països.

Representació gràfica del desmembrament de l'antic 
Regne d'Hongria per el 'Tractat de Trianon' de 1920.
Font: Web nationalia.info

Desprès de l'intent de crear una República d'Hongria, seguit de la breu implantació d'un règim comunista pro-soviètic (1918-1920), el país retorna al sistema monàrquic tot i que sense rei, el qual és substituït per un regent en la figura d'en Miklós Horthy, militar i aristòcrata, que ostenta la regència entre 1920 i la fi de la Segona Guerra Mundial.

Aquest règim, marcadament conservador i autoritari, recupera fórmules del vot censatari, assegurant amb aquesta democràcia 'vigilada' còmodes majories als governants designats per Horthy. Com a conseqüència de la 'Gran Depressió' de 1929 el regent designa com a president del govern Gyula Gömbös, de la dreta més radical propera al feixisme italià. Amb el nou president les tendències autoritàries i antisemites s'accentuen a Hongria, quina evolució acaba afavorint aliances estratègiques amb els règims d'Itàlia i d'Alemanya.

A la vegada, el waterpolo hongarès posterior al 1918 continua la seva progressió i comença a despuntar en la seva participació als JJ.OO de Paris 1924 - on assoleix la cinquena posició -, per a passar als llocs capdavanters als següents jocs d'Amsterdam 1928 - subcampiona - i de Los Àngeles 1932 i Berlín 1936, en els quals Hongria s'estrena com a campiona olímpica.

És en aquest context econòmic, social i esportiu que en Zolyomy creix. Ho fa en el sí d'una família de classe mitjana del barri històric de Buda; fill d'un pare que és un periodista reconegut i d'una mare que, com és habitual aquells anys, és dedica a les tasques de la llar. 

Al marge d'aquests condicionants, en 'Bandy' és un adolescent i un jove prometedor, interessat a començar els seus estudis universitaris i molt centrat en la seva passió com a jugador de waterpolo, en la qual arriba a despuntar fins a esser convocat per a la selecció juvenil hongaresa. 

La seva vida, però, és a punt de fer un gir que ha d'esdevenir determinant per al seu futur...

Nàpols, el seu lloc al món...

Com ja hem vist en aquest bloc, el 'Bandy' arriba l'any 1934 a la ciutat de Nàpols, camí de Casablanca, "...on entra en contacte amb en Lello Niola, director del 'Rari Nantes', amb qui parlen sobre la possibilitat de que en Zolyomy s'integri, en un futur proper, en l'equip napolità en condició de jugador-entrenador" (2).

Dit i fet, el 1935 retorna a Nàpols per a complir l'acord a que ha arribat, sempre pensant que és tracta d'una curta estada, una experiència més en la seva carrera com a waterpolista...

"Hablamos, llegamos a un acuerdo general y, unos meses después, llegó a mi casa en Budapest una carta de Rari (Nantes) ofreciéndome el puesto de jugador-entrenador.

Se suponia que sería cosa de una temporada, y en cambio abandoné Budapest de manera definitiva, así como a mi familia, mis estudios de Derecho, el Danubio y la Isla Margarita..." (3)

I la 'curta estada', pensada per a poc més  d'una temporada, s'allarga fins arribar als tretze anys de residència a Itàlia - en la primera etapa -, gran part d'aquests a la capital de la Campania, on és molt ben rebut, se sent estimat i on, en qualsevol cas, s'arrela amb una força que sorprèn al mateix Zolyomy:

"Llegué a Nápoles sin saber ni una palabra de italiano y me recibieron como a un hermano. Comprendí que Santa Lucia era mi hogar, que podía vivir en ese entorno para siempre perfectamente a gusto. Me convertí en napolitano creando ese idioma propio que aún hablo hoy, hecho de palabras esenciales; sin artículos, seco y fulminante, tan apropiado para los chistes que me hicieron famoso. Y junto con el idioma también creé 'la pallanuoto' italiana moderna." (3) 

Dues diferents perspectives del barri de Santa Lucia a Nàpols.
Font: Web Gambero Rosso. Ft. SI

En les imatges del 'borgo' de Santa Lucia napolità que reproduïm s'observen dues diferents perspectives. A la primera és veu l'inici de la principal artèria del barri, la via de Santa Lucia, amb el seu port originàriament de pescadors i els restaurants vinculats a la cuina del mar, de llarga tradició popular a la ciutat. La segona correspon al passeig del 'Lungomare di Napoli', l'icònic passeig marítim que perllonga la via Santa Lucía amb vistes sobre la part costanera de la ciutat i el 'Castell dell'Ovo', a la vegada que a la llunyania l'horitzó ens permet albirar Capri i el Vesubi.

És en aquest indret, tant característicament napolità, on el que ja és ara el Andrea Zolyomy troba el seu lloc al món, on anirà tornant de manera recurrent sempre que pot viatjar al país transalpí, bé sia per raons professionals o en viatge privat. 

La seva tasca de jugador-entrenador del 'Rari Nantes' comença a donar els seus fruits, com hem comprovat a la primera entrega d'aquest article. L'Andrea Zolyomy mostra una de les característiques de la seva faceta humana: la seva adaptabilitat. De seguida sent Santa Lucia com a casa seva, amb les noves amistats i lliurat a la tasca que l'ha portat a Nàpols; no sembla estranyar-se del seu país ni dels lligams afectius que hi ha deixat. Ell mateix explica com al cap d'un temps de ser a Nàpols, rep a Capri on llavors residia, una visita provinent de Budapest:

"Mientras tanto, sin embargo, mi padre y mi madre habían llegado a Nápoles, o mejor dicho a Capri donde me encontraba por unos dias, para llevarme de vuelta a Budapest. No lo lograron. Mi padre, que era periodista y habia dirigido durante muchos años un periódico húngaro en Praga, tuvo que rendirse. Ni sus razones ni el amor de mi madre lograron apartarme de la patria que habia elegido para mí: napolitano con todas sus consecuencias, rodeado de amigos como Mimi Grimaldi, Gegè De Luca, Donato Martucci y tantos otros." (3)

L'enquadrament amb el règim de Mussolini té conseqüències...

Influït sens dubte per el context hongarès de la seva adolescència i joventut, el 'Bandy' adult ha aterrat a la nova pàtria en un període d'exaltació i consolidació del règim feixista de Benito Mussolini. Des de l'octubre de 1935 fins al maig de 1936 Itàlia és immersa en la Segona Guerra Italoabissinia per el control colonial d'Abissinia - l'actual Etiòpia - que finalitza amb l'annexió del país africà. Quasi bé de manera immediata l'esforç bèl·lic italià s'incorpora a la Guerra Civil espanyola en suport dels revoltats, on hi desplaça el 'Corpo di Truppe Volontarie' que arriba a comptar més de 75.000 'voluntaris', a més del reforç de la marina i l'aviació italiana.

1. La fugida

En una Europa en plena ebullició, als pocs mesos d'acabada la guerra incivil espanyola comença la Segona Guerra Mundial. És en aquesta nova situació que Zolyomy, sense deixar les seves tasques professionals, s'enrola en el 'Servizio Informazioni Militare' (SIM), el principal servei d'intel·ligència militar italià (4). 

Parlant de les vicissituds sofertes a la Segona Guerra Mundial el mateix 'Bandy' ho explica com segueix:

"Siendo húngaro me las arreglé bastante bien en la Italia de la guerra. Formé parte del SIM..., y evité ser enviado al frente ruso, pero se me complicó la situación después del armisticio del 8 de setiembre de 1943. Con un auto que llevaba la bandera húngara, me dirigí hacia el norte, pero no pude pasar de Formia, donde mi coche estalló incendiándose." (3)

Formia és una vila marinera a menys de 100 Km de Nàpols. Aquesta ciutat havia quedat en la frontera entre els aliats i l'exèrcit alemany i en Zolyomy fugia cap al nord d'Itàlia, on el 23 de setembre de 1943 un Mussolini alliberat per els alemanys havia fundat la 'Repubblica Sociale Italiana' (RSI), també coneguda com a República de Saló. Malgrat l'accident del cotxe en que fuig, pot arribar a territori de la RSI a la ciutat de Venècia, on exerceix com a secretari d'en Fabio Milone, president del 'Automobile Club d'Italia':

"... luego me trasladé a Milán, enrolado en las filas de la contrainteligencia (del SIM). Fuí tan habilidoso que pude hacerme con buenos amigos. Entre otros salvé al esgrimista Martini y al abogado Lerner, judio, que más tarde se convertiria en en el principe de la abogacia milanesa y que me devolvió el favor cuando me tocó verme envuelto en problemas. En cambio resulta que arresté a Ferruccio Parri, lider de la resistencia con el nombre de Maurizio,... pero solo porque estaba en un lugar en el que no debía estar. Nos topamos con él sin querer." (3)

El dimecres 25 d'abril de 1945 és produeix la 'Festa della Liberazione', que celebra el dia en que la resistència partisana i les tropes aliades alliberen Milà, Torí i Gènova, fet que suposa la victòria sobre el nazifeixisme italo-alemany.

2. 'Le Murate', a Florència

En Zolyomy, segon recorda ell mateix, s'esmuny per les afores de Milà, mirant d'esquivar als aliats fins a que cau en mans de les forces angleses comandades per el major Smith; aquest mira de tenir-lo controlat però el manté en llibertat tot el temps que li és possible. Finalment aquesta provisionalitat s'acaba:

"No duró mucho. Mi siguiente alojamiento fue en la carcel de 'Le Murate' de Florencia, donde pasé felizmente casi un año, procurando mantener alta la moral de mis compañeros de comunidad, sin tener el placer de haber sido interrogado ni una sola vez. (3)

Vista general d'una galeria de la presó de 'Le Murate' a Florencia.
Font: Hemeroteca La Nazione, Ft. SI

Aquesta nova situació, tant extrema, ens assenyala un altre tret que serà persistent en la seva trajectòria personal. Junt amb l'adaptabilitat, desplega amplament la seva facilitat per l'empatia i les seves capacitats de lideratge.

La presó de 'Le Murate', originàriament un convent per a dones florentines del segle XV, és reconvertit en la nova presó de la ciutat a mitjans del XIX. Les condicions d'habitabilitat en els finals de la guerra mundial distaven molt de ser dignes. L'advocat Ugo Castelnuovo hi va entrar com a presoner del règim feixista al juliol de 1943, i en descriu així la situació:

"Heu de veure amb els vostres propis ulls aquelles cel·les miserables on és impossible respirar, aquells llits de palla, negra de brutícia,... aquelles portes plenes de plagues, aquell bol que s'ha de fer servir tant per menjar com per a rentar-se;... has de veure amb els teus propis ulls aquella olla pudenta que roman a la cel·la fins i tot quan és plena..." (5)

3. 'Forte Boccea', a Roma

L'estada a 'Le Murate', en males condicions però tanqui-la i sense interrogatoris, s'acaba i el presoner Zolyomy és traslladat a Roma, a la sinistra presó de 'Forte Boccea', situada dins d'un conjunt fortificat ubicat al sector oest de la capital, allunyat del centre històric.

Després de l'entrada de les tropes aliades a Roma, el control de les infraestructures clau va passar a les mans del Govern Militar Aliat (AMGOT). 'Forte Boccea', que havia estat utilitzat pel règim feixista i pels nazis quan van ocupar Roma - de setembre de 1943 a juny de 1944 -, va mantenir la seva funció com a presó, però va canviar de 'llogaters'. Durant aquest període com a presó militar dels aliats va acollir a:

• Col·laboracionistes i feixistes: membres de la RSI i persones acusades de col·laborar amb el règim feixista o amb els alemanys, durant la seva ocupació d'algunes parts d'Itàlia.

• Malfactors o desertors: soldats de les noves forces armades italianes o de les tropes aliades que cometien delictes en sòl italià.

• Criminals de guerra: A les seves cel·les van esperar judici diversos oficials feixistes que havien participat en la repressió interna durant el règim de Mussolini.

A 'Forte Boccea' li arriba a en Zolyomy la possibilitat d'explicar-se sobre els càrrecs que les autoritats militars aliades li volen adjudicar. Per això el trencament del impàs que ha representat 'Le Murate' suposa per a ell un motiu d'alleujament en la seva situació:

"Luego fuí a 'Forte Boccea' en Roma y allí, por fin, alguien me escuchó (declarar) verbalizando por primera vez mi afirmación: 'nella vita nulla è importante'. Lograron establecer que en mi pasado no había rastro de (actos de) lucro ni de sangre, y me enviaron a Milán para ser juzgado." (3)

Imatge exterior de l'àrea de 'Forte Boccea' on hi havia la presó 
militar. Sota,  un dels passadissos amb les cel·les de la presó .
Font: Web progettoforti.wixsite. Ft. SI

La resolució d'aquest episodi crític a la vida de 'Bandy' Zolyomy li és netament favorable. El judici a que és sotmès, amb condemnes que poden arribar fins a la pena de mort, el salva gràcies a l'allau de testimonis favorables de la legió d'amics aconseguits en el seu periple italià. En les seves pròpies paraules:

"Solo tenia amigos y únicamente recibí testimonios favorables, entre los cuáles fue determinante el del abogado Lerner, quien encargó a uno de sus socios que me defendiera para así poder comparecer él personalmente (como testigo) para declarar y exculparme. Y así fue como sucedió, de hecho: fui absuelto por completo y pude volver al waterpolo." (3)

Hi torna com a jugador del 'Canottieri Olona', a la mateixa ciutat de Milà. És un equip fet de 'retalls' de grans figures de la natació i el waterpolo italians, molts dels quals s'han significat per la seva vinculació al règim feixista i es troben, com el 'Bandy', en situació de reconduir la seva vida. 

Seu del 'Canottieri Olona' a Milà, ubicat a la 'Darsena di 
Porta Ticinese', en una imatge de l'any 2015. 
Font: Web naviglireloading.eu. Ft. SI

En el llibre 'Milano nello sport' publicat per Gino Cervi i Sergio Giuntini al 2014, els seus autors informen d'aquest episodi amb una versió lleugerament diferent de la descrita per en 'Bandy':

"Los años inmediatamente posteriores a la conclusión del conflicto vieron a la Olona en el centro de diversas polémicas de naturaleza política. En Milán, de hecho, se ganó la fama de ser una sociedad en la que los atletas seriamente comprometidos con el régimen pasado podían encontrar un 'puerto seguro'... Aldo Parodi, entonces vicepresidente de la Olona... admitió abiertamente esta opción: 'En aquel verano de 1945, había muchos atletas de gran valor que habían sido salvados de la guerra, buscando un rumbo en la vida, y la Olona tendió una mano a varios (de ellos)'.

Entre ellos, el nadador Giacomo Signori... que en 1945 había sido depurado por las autoridades deportivas debido a sus antecedentes fascistas; Mario Majoni, nadador y jugador de waterpolo... que había combatido como voluntario para la República Social Italiana; y Bandy Zolyomy, de quien se recoge un recuerdo de Cesare Rubini, su compañero en el equipo de waterpolo de la Olona: 'Zolyomy... se había quitado recientemente un gran peso de encima, cuando lo absolvieron. Era de las SS y los partisanos lo habían condenado a muerte, pero encontró un amigo providencial que testificó a su favor, afirmando que fue él quien salvó la vida de Ferruccio Parri en los últimos meses de la guerra'. Tras cumplir una breve detención en la cárcel de Forte Boccea, en Roma, Zolyomy fue rápidamente legitimado nuevamente y, con los colores de la Olona, ganó como jugador el campeonato de waterpolo en 1947. Como entrenador, guió al "Settebello azzurro" a la medalla de oro en los Juegos Olímpicos de 1960." (6)

Més endavant encara ha de tenir una segona etapa italiana, entre 1953 i 1965, la qual cosa representa que en la seva dilatada carrera esportiva més de vint-i-cinc anys transcorren a Itàlia, on a més assoleix el seu premi esportiu més preuat amb la medalla d'or als Jocs Olímpics de Roma 1960.

Però, de moment, al 1948 en 'Bandy' Zolyomy és trasllada a Barcelona per a iniciar la seva primera etapa com a entrenador del Club Natació Barcelona.

Barcelona i Espanya, un nou lloc per a viure...

Falten pocs mesos per els JJ.OO. de Londres 1948 quan arriba a Barcelona el qui passa a ser conegut com a Andrés Zolyomy Biczo.

Arriba just a temps per al seu primer debut olímpic com a entrenador de la selecció espanyola de waterpolo. En 'Bandy' viu la paradoxa d'estrenar-se com a entrenador olímpic amb una selecció que tot just acaba de conèixer, mentre que ha estat exclòs del 'setebello' italià, que havia entrenat des de 1939, depurat per haver estat del cantó equivocat a la guerra. Tot això succeeix just quan Itàlia es disposa a assolir el seu primer or olímpics als jocs de Londres 1948, entrenada per en Pino Valle.

Al marge dels aspectes esportius, el nou canvi de país confirma una de les grans virtuts de Zolyomy, que com ja hem dit és tracta de la seva adaptabilitat. Amb poc temps d'estar a Barcelona ja xampurreja el castellà empeltat d'italianismes, i amb la mateixa manca d'articles i de conjugacions verbals que havia descobert a Itàlia per a confegir l'idioma 'bandià'.

Primera estació. Una companya per a tota la vida...

Al Club Natació Barcelona, que l'ha portat al nou país, li encarreguen a més del waterpolo l'entrenament de la natació. Això el porta a relacionar-se amb l'equip femení del club degà, on ha de trobar la que ha de ser la seva companya per a tota una vida, na Carmen Segura, amb qui és casa l'any 1949.

Imatge publicada al NATACIÓN n. 268 del C.N. Barcelona amb 'Bandy' 
Zolyomy exercint d'entrenador de natació del club als Campionats 
de Catalunya de 1949, a la piscina de Montjuïc. Amb 
els nedadors Queralt, Castillo i Boronat.
Font: Arxiu de la FCN. Ft. SI

El Zolyomy ja comença a ser tota una institució en el waterpolo europeu. A la vegada cultiva el seu personatge de individu carismàtic, encantador i empàtic. Vesteix amb elegància i pulcritud més italiana que hongaresa. No és d'estranyar que les nedadores del C.N. Barcelona se sentin atretes per la seva persona. En paraules d'en Josep Brascó, que el va conèixer com pocs ho han pogut fer, va anar així:

"... És evident que era un home que la seva vestimenta personal era molt cuidada i això el portava a estar molt al corrent de tota aquesta moguda (de la moda)... a Barcelona la seva zona de compres era la Rambla de Catalunya, on hi havia... les millors tendes per a la roba masculina... quan va arribar aquí en la primera etapa el 'Bandy' tenia 35 anys, i totes les dones del C.N. Barcelona n'estaven enamorades, però ell no els hi feia ni cas, eh !... perquè si alguna cosa tenia en aquest aspecte és que ell era home d'una sola dona i l'havia trobat en la Carmen...

 L'afició per l'elegància en el vestir li venia d'Itàlia, clar... sempre deia que l'èxit de la seva dona en el món dels negocis de la moda femenina era un fet al qual ell hi havia contribuït, perquè va ser qui la va introduir en els circuits de la moda a Itàlia..." (7)

En una celebració del club: Carmen Segura, Ricard 
Conde, Pilar Miralles i 'Bandy' Zolyomy.
Font: Arxiu JCE, fons J. Ll. Abellán. Ft. SI

De la relació amb la que ha estat la seva companya de tota una vida, en 'Bandy' en dona alguns detalls que mereixen de ser coneguts:

"Tras cinco años (en Barcelona), durante los cuales también me casé con Carmen Segura, exnadadora del C.N. Barcelona a quién conocí en las gradas de la piscina de Montjuïc y a quien alejé de su entonces prometido, me llamaron de vuelta a Nápoles... Carmen venia conmigo, fascinada por el ambiente napolitano. Hay episodios que aún recuerda, como el de una música que salía de un local nocturno en Via Caracciolo, y como al comentarlo en nuestro entorno de Santa Lucia, un dirigente del club se tomó la molestia de fichar inmediatamente a aquel músico y traerlo en plena noche para que pudiera cantarle todo su repertorio a Carmencita..." (3)

La relació de parella, no obstant, no es troba mai lliure de patir entrebancs, en el cas de la Carmen i en 'Bandy' també n'hi devien haver, però entre ells es va establir una relació no sempre simètrica que va contribuir a la llarga vida comuna:

"Resumiendo, en Nàpoles Carmen y yo mismo habíamos encontrado nuestra patria, pero no siempre la poesia y la practica pueden convivir. Carmen era - y aún hoy lo sigue siendo - una mujer incapaz de estarse allí de pie, mano sobre mano; incapacitada para una vida tranquila y retirada, como yo me convenzo de ser, e incapaz de seguir a un marido entregado al waterpolo, mientras ella no hace nada.

Así fue como montó un negocio de moda en Barcelona, ​​moviéndose como un torbellino por un entorno que demandaba ser revitalizado, viajando frecuentemente entre Italia y España, comprando en una parte y vendiendo en la otra. Fue beneficioso para ella y, en cierto sentido, también para mí porque con todo este asunto de las 'camas separadas'... nuestro matrimonio no se desgastó y aún perdura hoy (en 1986). A menudo bromeo, como es mi costumbre, diciendo que Carmen y yo nos llevábamos bien en parte porque con mis dificultades con el idioma, no siempre era fácil entendernos, y esto contribuía enormemente a nuestra convivencia. En realidad somos completamente diferentes: yo soy un saltamontes y ella es una hormiga; yo me entretengo en cosas inútiles y ella solo ve cosas prácticas; yo reposo y duermo y ella se mantiene alerta y despierta..." (3)

Segona estació. Amistats per sempre...

Derivada de les seves capacitats i de la seva dimensió humana, en Zolyomy va cultivar sempre les relacions d'amistat, en el món del waterpolo i al marge d'ell. Un d'aquests focus d'amistats el va trobar a Barcelona, com primer a 'Santa Lucia', en voltar-se d'homes i dones que l'estimaven i el respectaven.

Home de gran cultura, la seva conversa podia embrancar-se cap a qualsevol rumb. Sovint les seves xerrades anaven més enllà del món de l'esport, per a endinsar-se en la història, les relacions polítiques o les seves afeccions; com ara l'interès per les antiguitats que li interessaven fins arribar a obrir-ne una botiga a Roma, o la seva especial devoció per els bastons, dels quals en va arribar a tenir una considerable col·lecció.

'Bandy' Zolyomy amb Josep Ramos Alvárez, el senyor Ramos 
per a tantes generacions de nedadores i nedadors, 
a la piscina 'vella' de Montjuïc als anys seixanta.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

En relació als afers de les amistats, amb el pare Ibern - l'inoblidable 'Polichón' - i el Josep Brascó van conformar una triada històrica, que algun deixeble enginyós va batejar per sempre més com  el grup dels 'Bandy, Barandi i Barandilla...'. La seva presència conjunta era inseparable a gran nombre dels entrenaments de la Sant Jordi, així com inseparables eren en molts dels desplaçaments de la selecció.

Segons recorda en Josep Brascó, les xerrades amb en Bandy és podien allargar hores i hores. Sovint tenien lloc a les nits dels desplaçaments compartits, i no sempre el waterpolo hi era present:

"... amb el 'Bandy' les converses que hi tenia eren quan ell volia parlar, i et fotia unes pallisses on et parlava de tot menys de waterpolo (riu)... jo m'havia passat nits senceres a l'habitació de l'hotel, o passejants pels carrers de Paris, Londres - o qualsevol lloc al que anéssim -, que em parlava de tot... em parlava d'assumptes d'actualitat, de la política, de la seva filosofia vital, em parlava d'allò i de lo altre... del que vulguis, menys de waterpolo.

En 'Bandy',... era un conservador, no irracional però sí total, vull dir de dretes, dretes però a totes; no podia veure ni el socialisme, ni per descomptat el comunisme, i menys encara podría veure tota la moguda que hi ha actualment. Per tant la major part de converses en aquest sentit eren com de debat, perquè ell buscava la manera d'intentar-me convèncer de que tenia raó; una frase que utilitzava era - sempre m'ho repetia - aquella de que 'no existeixen els drets humans, no existeixen, tot això de l'autogestió no existeix, tot això son fal·làcies'. D'altre banda, ell era un home molt llegit, molt ben documentat, eh !... es coneixia la història d'Espanya de pé a pá, més bé que qualsevol de nosaltres, i cada esdeveniment amb dades i dates exactes i clar, aquesta documentació tant exhaustiva que tenia et deixava tallat a l'hora de plantejar discussions d'aquestes. Aleshores la posició mes raonable era la d'escoltar-lo, per a desprès treure'n les conclusions que podien ser més productives per als teus criteris... i pensant-ho una 'miqueta' sovint et deies: 'dintre de tot, amb això te raó'. (7)

A 'Cal Pinxo' de la Barceloneta la tardor de 1981. Comiat d'en 
Josep Brascó abans de la seva primera estada a Saudi Arabia.
Font: Arxiu JCE, fons J. Brascó. Ft. Cannetti

La foto que incloem és representativa del culte a l'amistat desenvolupat per en 'Bandy' i la 'tribu' del waterpolo d'aquells anys. S'identifiquen clarament als Devesa, Zolyomy, 'Polichón', Brascó - abillat per a l'ocasió -, Domenech, Sierra, Lolo, Valenzuela, Asensio i Flaqué, amb la presència d'algunes seves companyes, com la d'en Sierra i la d'en Brascó...

Una amistat 'especial' d'en 'Bandy' és la que va mantenir amb en Mario Majoni, en aquest cas caracteritzada per una successió de moments d'enteniment i de confrontació, especialment a compte del càrrec d'entrenador de la selecció nacional italiana. La seva relació s'inicia essent Zolyomy l'entrenador del 'setebello' italià, quan incorpora en Majoni a l'equip que, ja sense ell, serà campió olímpic a Londres 1948. El deteriorament és produeix quan anys a venir en Majoni és en el carrec d'entrenador de la nacional italiana i, per canvis haguts a la FIN, és substituit per en Bandy abans dels Jocs de Melbourne 1956. Al seu torn, Zolyomy torna a ser reemplaçat per en Majoni al front de la esquadra 'azzurra' l'any 1965, desprès dels Jocs de Toquio 1964.

Mario Majoni als seus anys de joventut.
Font: ISHOF. Ft. F. Peire

La paradoxa, desprès d'aquest seguit de relacions complexes, succeeix quan en Bandy li proposa a en Majoni el càrrec d'entrenador de la nacional espanyola, l'any 1972, per quan ell ho deixi desprès dels Jocs de Munich. D'aquesta relació especial se'n fa càrrec l'especialista italià en waterpolo Sandro Castellano, en un  article del 'Corriera dello Sport' intitulat 'Zolyomy "assume" Majoni':

"Mario Majoni ha recibido una oferta inesperada, interesante y en cierto sentido sensacional: la de pasar a depender de la Federación española después de los Juegos de Munich... El hecho curioso és el siguiente: la propuesta ha partido de 'Bandy' Zolyomy, responsable único del waterpolo español, y viejo amigo-enemigo de Majoni. Los dos tècnicos han caracterizado un larguísimo periodo - iniciado antes de la guerra y aún no finalizado - del waterpolo 'azurro'."  

Publicada la noticia a Itàlia a finals del mes de març de 1972, immediatament Zolyomy la rectifica mitjançant en Vicenç Esquiroz, un seu periodista de capçalera, al diari 'El Mundo Deportivo':

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 2 d'abril de 1972, 
desmentint la noticia del 'Corriere dello Sport'. (8)
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Tercera estació. Alumnes i deixebles...

La exuberant personalitat d'en Andres Zolyomy Biczo no podia per menys que deixar petjada entre els seus 'alumnes' i els seus 'deixebles'. Parlem, es clar, dels jugadors que han estat a les seves ordres i seguint els seus ensenyaments han trobat la millor versió de sí mateixos - els alumnes -; i d'altra banda, dels continuadors de la seva tasca, que l'han tingut com a mestre en l'aprenentatge de l'ofici d'entrenador de waterpolo - els deixebles -. Molts dels que han estat a la primera categoria, han acabant, amb el pas dels anys, formant part de la segona.

Els jugadors dels equips liderats per en 'Bandy' no s'han estat de destacar-ne les seves virtuts. Posseïdor ell mateix  - com a jugador - d'una tècnica individual extraordinària, n'era un perfecte transmissor a les legions de jugadors que ha arribat a entrenar. A aquest respecte ens serveix una anècdota d'en Josep Brascó:

"En la seva primera etapa (a Espanya, als primers anys 50), quan va arribar amb 35 anys, ell és posava molt sovint a l'aigua per ensenyar de manera pràctica als jugadors... i feia el que volia, vull dir que feia malabarismes eh !, i passades de tot tipus, que si tu vols no serveixen per gaire res per jugar a waterpolo... però tenia una tècnica individual fora de sèrie... jo només he vist a una persona que feia coses semblants dins de l'aigua... em refereixo al Szikora que també feia coses similars, però el 'Bandy' el superava." (7)

Empàtic i proper als seus jugadors, sentia predilecció per la incorporació de la gent jove. Un integrant de l'equip cenebista i de la selecció dels anys cinquanta senyala com per a ell en 'Bandy' ha estat com un segon pare, fins al punt d'ensenyar-li la manera correcte d'afaitar-se sent tot just un adolescent, o avenir-se a anar a parlar amb la família amb motiu d'algun desplaçament no ben vist pels seus progenitors, que consideraven al seu fill massa jove per a fer-lo... 

Molts anys més tard, en Gaspar Ventura explica el nivell de proximitat que en Zolyomy mira d'establir amb els jugadors:

"En aquella època se hacían las concentraciones en la Residència Joaquín Blume de Esplugues de Llobregat y él miraba de relacionarse con nosotros de manera afable. Nos contaba chistes, o por ejemplo nos decía: 'voy a hacer la selección haciendo preguntas'. Así, por ejemplo, al que quería que estuviera 'de que color es tu jersey ?'... alentó la opción de entrenador-jugador, que potenció a clubs y sirvió para expandir su filosofia del juego y del trabajo en todo el territorio." (9)

D'aquesta proximitat se'n deriven algunes facècies que feia, mirant de promoure el bon ambient dins de l'equip. Sempre amb aquella barreja que practicava a mig camí d'un 'gentleman' britànic i del seductor i 'charmant' italo-hongarès que era, alliçona als seus jugadors sobre el fet que les formes i l'aparença física ho són tot en les relacions socials. Així, en alguna recepció oficial oferta per l'ambaixador espanyol de torn, avisa als membres de l'equip "si estás educado y amable, puedes decir todo..."; i efectivament, s'adreça a la senyora ambaixadora amb total correcció, elegància i amb el gest inacabat de besar la mà li deixa anar "encantado y a sus pies señora 'tal...' ", acabant amb un qualificatiu poc adequat i quasi bé insultant, que la senyora ambaixadora encaixa amb el somriure més excels.

En més d'una ocasió, quan en Manel Ibern 'Lolo' era un destacat jugador de l'equip, el solia presentar en aquests actes oficials "aquí presento nuestro comunista... chico extraordinario..." sorprenent i impactant l'interlocutor de torn, amb especial incidència en les visites als paisos de l'orbita soviètica, abundosos aquells anys...

A un molt jove Ponç Puigdevall, que lluita per obrir-se camí a la selecció nacional de waterpolo, primer junior i més endavant l'absoluta, en 'Bandy' el va cuidant animant-lo i ensenyant-li alló que espera rebre d'ell; fins arribar un dia, ja més assentat el Ponç a la selecció, que li etziba "tu eres esclavo... entras àrea, haces jugada... si tienes falta, buscas Joan y das pelota ràpido...", senyalant, amb aquest to mig en broma, una funció fonamental com a distribuïdor que tant bé va acomplir en Ponç, a la selecció i al seu Montjuïc.

Carnet a favor de Andrés Zolyomy emès per la F.C.N. com a passi 
per accedir a la Piscina Sant Jordi, gestionada per la federació.
Font: Arxiu FCN

També tenia els seus punts més obscurs, és clar. Més d'una vegada es va donar la circumstància que en quedar per una sortida a l'estranger - o a un altre punt del país - la convocatòria feta excedia del nombre de jugadors necessaris, amb el resultat que un o altre jugador rebia al mateix aeroport, amb la maleta i la il·lusió a punt, la noticia no esperada "mi dispiace... tu no viajas, próxima salida seguro toca...". Com que havia succeït en diverses ocasions, en Gaspar Ventura un dels cops que va ser seleccionat va rebre un consell del seu entrenador:

"Mi entrenador, Agustín Mestres, discípulo de 'Bandy', siempre me decia que Zolyomy era el mejor, el más listo. A la vez que cercanos los JJ.OO. de Munich, una vez me habian comunicado mi selección, Mestres me dijo 'hasta que estés en el  avión, y aún así no te fies, no lo des por hecho. Con 'Bandy' nunca puedes estar seguro'. En este aspecto, recuerdo que en el Torneo Preolímpico, en el mismo Munich, con un jugador de más a los que se podian inscribir, nos dijo 'el que quede fuera ahora estará seguro en los JJ.OO.'. Cumplió." (9)

Pel que fa als deixebles, Zolyomy ha estat l'autèntic precursor de tota una generació d'entrenadors de waterpolo, gràcies als quals aquest esport s'ha divulgat per el país, i la tasca d'entrenador s'ha professionalitzat, sortint del atzucac del voluntarisme amateur. 

Des dels inicials companys de 'triada', Manel Ibern Lérida 'Polichón' i Josep Brascó Catà, passant per en Manel Ibern Alcalde 'Lolo,' seguint per en Antoni Esteller Serrahima  i fins arribar a en Joan Jané Giral, un seu 'alumne' estimat i preferit, el qual assoleix el cim de l'or olímpic als Jocs d'Atlanta 1996.

Ja a Itàlia havia succeït que diversos ex-jugadors seus es van dedicar a la tasca d'entrenadors un cop finalitzada la seva etapa d'esportista actiu, entre d'ells en Gianni Lonzi, l'Eraldo Pizzo o el mateix Emilio Bulgarelli, a qui el propi 'Bandy' el va convidar a fer funcions d'entrenador 'volant' per tota Espanya durant la seva primera estada al país.

Emilio Bulgarelli amb en 'Bandy' a la piscina del C.N. Barcelona als anys 
cinquanta, en una curta estada com a entrenador auxiliar de la FEN.
Font: Hemeroteca MARCA. Ft. SI

Estació final. El viatge s'acaba...

Andrés Zolyomy Biczo ha organitzat la seva retirada com a entrenador en actiu per a desprès dels JJ.OO. de Munich 1972. Efectivament, ho compleix deixant en el seu lloc a la nacional a en Josep Brascó Catà. Per a ell es reserva el càrrec de Comisari Tècnic del waterpolo a la federació espanyola.

No obstant, als pocs mesos hi ha un imprevist que motiva la dimissió del 'Bandy'. Ell mateix ho explica com un acte de coherència personal en entrevista publicada a 'El Mundo Deportivo' del 23 de febrer de 1973:

"(Dimito) por ètica, porque el ex presidente, señor Marqués de la Florida era lo único que me ligaba con la Federación... yo ya presenté mi dimisión en ocasión del cese de Juan Antonio Samaranch como Delegado Nacional de Educación Física y Deportes (en 1970)... mi dimisión no prosperó entonces porque fueron los propios señores Samaranch y Marqués de la Florida quienes me rogaron que continuase..."

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 27 de febrer de 1973 amb la noticia 
de la dimissió d'en Zolyomy com a Comissari Tècnic de la FEN.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Abans i desprès d'aquest darrer acte 'oficial' que finalitza la seva etapa com a personatge cabdal en el món del waterpolo espanyol i internacional, l'Andrés Zolyomy ha rebut un nombre indeterminat de reconeixements per part de clubs, fedeacions i altres estaments esportius d'Espanya i d'Itàlia. Un dels que més l'han emocionat ha estat la placa que va rebre, commemorant la seva segona etapa d'entrenador del 'setebello' italià, durant la qual va aconseguir la medalla d'or olímpica als Jocs de Roma 1960.

Placa de la FIN per a Andrea Zolyomy com a homenatge de la seva 
segona etapa d'entrenador italià de waterpolo, 1956-1964.
Font: Arxiu JCE, fons J. Brascó

Retirat de l'activitat diària del waterpolo, porta una vida plàcida i tranquil·la al seu "petit palau", com ell l'anomena, a Santa Maria de Llorell, prop de Tossa de Mar en plena Costa Brava:

"En mi pequeño palacio de la Costa Brava, cerca de Tossa de Mar, viejos amigos vienen de visita de vez en cuando... ahora que estoy jubilado junto con Carmen y mis dos perros Igor y Kira en este rincón que me da paz y la posibilidad de pensar... en mi vida también está el orgullo de haber creado algo. Amor, amistades, éxitos deportivos... no me cabe duda de ello, incluso con mi actual imagen de caballero rural, que sostengo con mucha humildad" (3)

A les amistats només els hi demana una cosa: que si han de trencar la seva rutina de 'cavaller rural', al menys tinguin la amabilitat d'anunciar-li prèviament la seva visita. Hi van haver alguns casos d'amics que es van presentar sense aquest avís i se'n van haver de tornar amb certa precipitació i ben poques paraules del 'Bandy'.

El dilluns 3 de març de 1986 en Zolyomy va ser objecte d'un acte d'homenatge, en el marc d'una estada de la selecció italiana per a entrenar conjuntament amb l'equip espanyol a la piscina Sant Jordi de Barcelona. En acabar el primer partit amistós, es va celebrar un sopar a l'hotel Majestic per a l'Andrés Zolyomy i la seva esposa, Carmen Segura, amb l'assistència de jugadors i personalitats esportives espanyoles i italianes, en el curs del qual 'Bandy' és va mostra altament commogut per l'assistència i els parlaments que s'hi van'produir.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 5 de març de 1986, recollint 
l'homenatge tributat a l'Andres Zolyomy i a la Carmen Segura.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A les envistes dels Jocs de la XXV Olímpiada de Barcelona 1992, el divendres 5 de juny, en Andrés Zolyomy Biczo exhala el seu darrer suspir en el seu retir estimat de la Costa Brava, en un atac coronari quan la seva 'Carmencita' el cridava a taula pel dinar...

L'historiador per antonomàsia del waterpolo català i espanyol, en Juan Antonio Sierra Puerto, el recordava així:

"Italia, su tercera patria si consideramos que había nacido en Hungria y se había nacionalizado español, fue la que vivió sus éxitos más espectaculares. Primero colaboró en la victoria del equipo nacional transalpino en los Campeonatos de Europa de 1947 y después lo llevó al oro olímpico en los Juegos de Roma de 1960. Y allí era donde más se le consideraba y admiraba como gran 'condottiero' del waterpolo italiano. Aunque lo cierto es que su popularidad en el mundillo de este deporte sobrepasaba todas las fronteras. Y para todos: europeos del Este y del Oeste, americanos o australianos era simplemente 'el maestro'.

Zolyomy, que había nacido en Budapest un 14 de junio de 1913, falleció en su retiro de Santa Maria de Llorell... el pasado 5 de junio. Descanse en paz el insustituible y entrañable amigo, al que el waterpolo español estará permanentemente en deuda. Y nuestro más sincero pésame a Carmen Segura, gran compañera y mejor esposa, que alentó en todo momento la vida deportiva de su marido". (10)

Composició amb la imatge de la tomba d'en 'Bandy' Zolyomy al cementiri 
de Tossa de Mar i text del recordatori de la seva cerimònia funeral.
Font: Elaboració pròpia

Josep Castellví

(1) Cita extreta de l'entrevista del 'Corriere dello Sport' referenciada en un altre punt d'aquestes notes: "Al cor de la meva filosofia hi ha la creença de que 'res a la vida és important'. Aquesta afirmació sempre obria les tandes d'interrogatori que em feien quan era a la presó al final de la guerra, però podeu llegir la mateixa frase als articles que els meus benèvols biògrafs em van dedicar quan era més important que ara, i anava conduint la meva vida a les piscines, movent-me en ziga-zaga entre les lloances i els acomiadaments". A la mateixa entrevista, però, aprofundeix la jugada: "Res a la vida és important, ni tant sols el waterpolo. Això és cert, però també m'heu de concedir un certa dosi d'orgull, ja que he acumulat varies dotzenes de reconeixements d'alt nivell en la meva vida errant com a 'zingaro' de les piscines".

(2) La cita correspon a la primera part d'aquest 'Identitats' dedicat a l'Andrés Zolyomy Biczo, que podeu recuperar a l'enllaç: https://www.memoriesdelmontjuic.org/2026/01/identitats-zolyomi-andras-i-el.html

(3) Tant l'entradeta com la resta de paraules destacades d'en Zolyomy pertanyen a la entrevista feta per el periodista especialitzat en natació i waterpolo del 'Corriera dello Sport', Aronne Anghileri (1927-2015), publicada l'any 1986

(4) El 'Servizio Informazioni Militari' (SIM) va ser un òrgan creat per el feixisme mussolinià per a tasques d'espionatge i contraespionatge militar. Tot i fer algunes tasques de caire operatiu, en cap cas va formar part de l'aparell repressiu del feixisme contra l'oposició interior del règim, feina que es va encarregar a la nefasta 'Opera Volontaria di Repressione Antifascista' (OVRA), que va ser la responsable de la delació i la persecució implacable dels contraris al règim de Mussolini.

(5) Ugo Castelnuovo-Tedesco (nascut el 1890) va ser un advocat italià, germà gran del conegut compositor Mario Castelnuovo-Tedesco. Tots dos provenien d'una destacada família de banquers jueus originària de Siena i establerta a Florència, i tots dos van viure el context de l'expulsió de jueus i les persecucions de l'època. L'Ugo va estar a la presó de Murate l'any 1943, en el curs de les operacions anti-jueves del règim feixista

(6) La referència és extreta del llibre 'Milano nello sport', de Gino Cervi i Sergio Giuntini, publicat per l'editorial Hoepli al 2014. L'episodi amb en Ferruccio Parri ve a tomb de la detenció d'aquest polític italià antifeixista, conegut a la 'resistenza' com a Maurizio, pèr part de Zolyomu i el SIM. En Zolyomy va fer tot el possible per a salvar la vida del polític, cosa que va aconseguir. Més tard en Perrucci va ser primer ministre italià, un cop vençuda la guerra pels aliats, uns mesos de l'any 1945.

(7) La entrevista amb en Josep Brascó Catà, de la qual s'han extret alguns fragments, va tenir lloc el desembre de 2017 com a material per a confegir un seu 'Carnet de Soci' publicat en aquest mateix bloc.

(8) Com l'Aronne Anghileri, en Sandro Castellano (1925-2012) pertany a l'estirp de grans periodistes italians especialitzats en natació i waterpolo. El text que hem reproduït correspon a un article publicat al 'Corriere dello Spòrt' el març de 1972.

(9) Les frases recollides d'en Gaspar Ventura son extretes d'un article signat per ell a la web waterpolista.com, sota el títol de 'Bandy Zolyomy: el brujo del wwaterpolo español', publicat creiem que a l'any 2019.

(10) A aquestes alçades no sembla necessari remarcar la extraordinària aportació feta per en Juan Antonio Sierra Puerto en ordre a difondre i contextualitzar la història de la natació i el waterpolo català i espanyol. Nascut l'any 1925 al barri de la Barceloneta, encara avui tenim la satisfacció que ens acompanyi. L'article referenciat correspon al recordatori dedicat a la mort d'en 'Bandy' a la revista CROL de la RFEN.

(C. de S.). Presidents (I). Vicenç Esquiroz Soliva, el número 1...

El primer Esquiroz...

En Vicenç Esquiroz Soliva (1914-1987) ha estat, sense discussió possible, el soci n.1 més durador dels quasi vuitanta-dos anys de vida del Club Natació Montjuïc, doncs l'ha retingut al llarg de quasi bé trenta-cinc anys. El recull de mans d'en Martí Planas Ferrer - el seu mentor des dels anys del C.E.Mediterrani - cap al 1952, quan aquest decideix deixar les seves activitats al club per a dedicar-se plenament a la seva feina com a periodista, i el reté fins a la seva mort a l'any de 1987. 

Abans, però, d'aquesta posició preeminent en el recentment fundat Club Natación Montjuich de Educación y Descanso (1944) ens trobem amb un infant que amb poc més de nou anys descobreix el món de la natació i en queda enamorat per a tota la vida. El fet succeeix amb ocasió de veure com es desenvolupa a l'aigua el campió suec i recordman mundial Arne Borg, qui a principis de 1923 realitza unes demostracions del seu estil a la piscina del C.N. Barcelona...

Retall de l'article publicat per en Vicenç Esquiroz al butlleti del CNM, 
n. 13, de gener-març de 1949, on explica les seves motivacions 
cap a l'esport al que ha de dedicar tota una vida.
Font: Arxiu JCE

En l'escrit que reproduïm, un madur Esquiroz de trenta-cinc anys descriu el naixement de la seva afecció per l'esport aquàtic i alguns dels seus primers passos en el mateix:

El primer hecho que influyó en mi afición por la natación fué el ver nadar en la piscina del C.N. Barcelona al gran campeón sueco, Arne Borg. Su estilo maravilloso, demostrativo de una clase poco común, hizo nacer en mi la afición por el deporte de la natación...

Hasta pasados unos años no me inicié en el deporte activo y aun después de ver actuar a los maestros húngaros del waterpolo... en la piscina de Montjuich, a poco de su inauguración (1929)... Recuerdo que era todavía un niño y que, con otros compañeros de colegio, logramos 'colarnos' en la piscina...

En el año 1931 (amb disset anys) con un grupo de amigos fundamos el C.E. Mediterrani, cuya continuidad, bajo mi punto de vista, sigue en nuestro querido Club Natación Montjuich. Nadé por propia iniciativa, sin entrenador, pero con una afición enorme... quizá esto no es cierto del todo, porque en muchas ocasiones me corrigió defectos don Tomás Palmada, entonces presidente del C.N. Athlétic que por los años 1929 hasta el de su muerte, en 1933, fué el único hombre que estimuló la actuación de los nadadores y los clubs modestos (1)...

Els primers anys trenta veuen l'eclosió de l'Esquiroz en les seves múltiples facetes al sí de la natació on, a més de ser vocal de la primera junta directiva del Mediterrani - presidida per en Martí Planas -, treu el cap en d'altres aspectes que seran determinants en el seu futur:

• Els anys 1931 i 1932 és publiquen un seguit de cartes seves a la secció Que quiere Ud. decir de El Mundo Deportivo; una mena de cartes al director, on és fa ressò d'alguns dels problemes de la natació catalana, com ara la situació deficient de la Piscina Municipal de Montjuïc. A rel d'aquestes comunicacions és requerit per en Jaume Cruells, responsable de la secció de natació al periòdic, per incorporar-se al diari esportiu com a col·laborador

Retall d'una de les cartes al 'El Mundo Deportivo' d'en Vicenç 
Esquiroz, corresponent al 16 de juliol de 1932, que li 
van obrir les portes del periodisme esportiu.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

• Al 1935 s'incorpora a la secretaria tècnica del Club Natació Barcelona, amb una tasca semi-professional, per a la qual cosa rep el permís del Mediterrani que l'autoritza, a més, a treure's llicència com a nedador del club degà (2)

Així, al voltant dels seus vint anys ja s'ha anat dibuixant el perfil que l'ha d'acompanyar tota la seva vida com a esportista i afeccionat als esports aquàtics. Cal sumar-hi, també, el fet que inicia les seves primeres tasques com a ensenyant de natació i entrenador. Ho fa quan és requerit, de manera puntual, per a tals funcions tant en el Barcelona com en el Mediterrani.

L'Esquiroz president...

La tasca presidencial d'en Vicenç Esquiroz Soliva al sí del Club Natació Montjuïc queda dividida en dos períodes diferents, el primer és el que va des del 1944 fins al 1946, mentre que el segon abasta des del 1956 fins al 1964.

Primera etapa 1944-1946, els anys heroics...

Coincideix aquesta breu etapa amb els dos primers anys de vida del Montjuïc, quan encara es troba vinculat a la Organización Sindical de Educación y Descanso (EyD) amb la promesa que aquesta promourà l'obtenció d'un local social adient i el finançament necessari per a les activitats esportives i socials. 

En contrapartida, el primer president oficial, com hem vist en d'altres entrades del nostre bloc, va ser en José Muñoz, qui era Jefe de Deportes de EyD.

Aquesta suposada presidència, però, no va ser mai efectiva, atès que Muñoz tenia moltes altres preocupacions pròpies del seu càrrec com per a estar pendent del C.N. Montjuïc. Així és que poc temps desprès de la constitució del club - el març de 1944 -, és en Vicenç Esquiroz qui exerceix realment la presidència. Ell mateix ho explica, uns anys més tard, com segueix:

El Club pasó en sus inicios por momentos difíciles, pero se superaron con el entusiasmo común. Después de la intervención de 'Educación y Descanso' fui designado presidente del C.N. Montjuich, este club al que di nombre y al que, con Enrique Ruiz, confeccionamos el actual escudo. Fui  entrenador. Pero consideré que todos esos cargos no podían resumirse en una misma persona y fui yo quién solicité del buen amigo Juan Boronat que se hiciese cargo de la presidencia. (3)

Per reblar el clau, al febrer de 1954, amb motiu del desè aniversari de l'entitat, l'Esquiroz publica un article en el butlletí social on rememora aquesta circumstància: 

Las primeras preocupaciones de los que fundamos el C.N. Montjuich, fué el lograr un equipo de nadadores con el que nuestro Club pudiera dar sensación de vida. Yo fui el primer entrenador y fui también, de hecho, el primer Presidente...

Article d'en Vicenç Esquiroz publicat al butlletí n. 54 del CNM, on 
rememora els inicis del club amb motiu del seu desè aniversari.
Font: Arxiu JCE

És una etapa de tantes il·lusions com dificultats. Pel cantó de les alegries, es van succeint les primeres competicions de natació i waterpolo amb la incorporació d'un bon nombre de nedadors infantils que han estat ensenyats per el mateix Esquiroz; ho ha de fer en les hores lliures de la tarda que li permet la seva tasca 'de guanyar-se el pa', que l'ocupa pels matins a les dependències de l'empresa de Riegos y Fuerzas del Ebro - la mítica Canadenca -.

Quant a les decepcions, la més important és la poca o nul·la assistència 'real' rebuda de Educación y Descanso, quan les promeses de trobar local social i finançament per les activitats de l'entitat queden incompletes. 

En relació als locals socials s'inicia una peregrinació per bars i dependències diverses, que van des de l'inicial i fundacional Bar Feliu - del carrer nou, 141 - fins al local conegut com L'Asiàtico - al mateix carrer Nou 145 -; passant per bars com El Buen Humor - conegut com a Cal Empentes, Salvat 18 - o el de Cal Estevet - Marqués del Duero, cantonada Aldana -.

En paraules del mateix president de l'entitat, parlant de la recerca d'un estatge apropiat per el club:

Recorrimos, en los primeros años de vida de nuestra entidad, una serie de bares de la barriada, (tantos) que alguien con certero sentido del humor calificó al C.N. Montjuich como 'el Club que va de mostrador en mostrador'... Nuestros socios, muchachos jóvenes la mayoria, no estaban acostumbrados al 'copeo' ni a ese ambiente enrarecido de las tabernas... era muy difícil hablar de deporte, de cultuta física, en un ambiente viciado por el humo del tabaco y por una concurrencia tan opuesta a la psicologia del deporte, de nuestro deporte. (3)

Com és prou conegut, aquesta peregrinació finalitza en radicar-se en un espai del carrer de la Exposició, on el club s'hi pot estar una bona temporada. La solució definitiva arriba amb el local conegut com al Chipirón - Paral·lel 88 -, que és converteix en l'autèntic local social del club per mes trenta-sis anys.

Segona etapa 1956-1964. Cap a la piscina coberta de la Reina Amalia...

Si bé en un primer moment, sota la presidència d'en Joan Boronat, encara manté la seva vinculació a la junta directiva amb diferents funcions, l'any 1950 esdevé un moment de crisi al sí de l'entitat que contribueix a que en Vicenç Esquiroz consideri arribat el moment de prendre distància d'aquestes tasques.

Li ha de durar uns pocs mesos aquest distanciament, doncs a l'any 1952 ja és torna a incorporar a una comissió creada per a la consecució de l'anhelada piscina coberta, que ja des de l'any 1948 s'ha començat a plantejar a les diferents autoritats involucrades. L'Esquiroz, des de la seva tribuna a la premsa, ha estat un autèntic propagandista de la necessitat de les piscines cobertes per a la ciutat de Barcelona i, per extensió, per a tota Catalunya. I tractant-se de la demanada pel Montjuïc és converteix en una autèntica obsessió en el nostre protagonista.    

Joan 'Janot' Boronat abandona definitivament la presidència del club l'any 1956, i la resolució de la seva substitució s'acorda, com sempre en aquells anys al CNM, per un sistema de cooptació consensuada entre el cercle dels fundadors de l'entitat, ampliat amb alguns dels socis més antics. 

De resultes d'aquest sistema torna a ser designat com a president en Vicenç Esquiroz Soliva, el qual és planteja per a la nova etapa tres objectius ben diferenciats:

• El primer no pot ser un altre que l'assoliment de la tantes vegades reclamada piscina coberta, quin emplaçament ara se situa en una part del solar resultant de l'anorreament de l'antiga presó, entre la Ronda de Sant Pau i el carrer de la Reina Amàlia

• Una segona preocupació fonamental és la de professionalitzar l'apartat tècnic del club, fins ara netament amateur, amb l'objectiu d'acostar-se al sempre intractable C.N. Barcelona i, si és possible, superar-lo

• Finalment, el nou president fa temps que és preocupa pel que creu que és una minva de l'entusiasme i l'idealisme que ha caracteritzat als associats del C.N. Montjuïc en els primers anys, de manera que arriba a pensar que els nous incorporats ja no senten els colors com els fundadors, i cerquen només allò que el club els hi pot aportar des de un punt de vista material

En relació al primer dels objectius, la consecució de la desitjada instal·lació coberta pren forma al gener de 1961, quan desprès d'algunes decepcions s'arriba a l'expropiació del solar corresponent a Maderas Salazar i té lloc, el dissabte 28 de gener, l'acte oficial de col·locació de la primera pedra de la futura piscina coberta municipal que ha de ser gestionada per el Montjuïc. (4)

Imatges de l'acte oficial de col·locació de la primera pedra per a la construcció de 
la piscina municipal de la plaça de la Reina Amàlia, el dia 28 de gener de 1961.
Font: Arxiu JCE, Fts: Font-Gasol (esquerra) i Suárez (dreta)

A la imatge de l'esquerra el portador de la bandera del C.N. Montjuïc és en Carles Medina, mentre que l'acompanyen nois i noies de les promocions infantils del club. A la dreta, en Vicenç Esquiroz diposita la seva ració de ciment per a la primera pedra, auxiliat per el senyor Madrid, empleat de la secretaria del club. L'acte va comptar amb la participació de les primeres autoritats locals, encapçalades per l'alcalde Josep M. Porcioles i acompanyat per en Joan Antoni Samaranch, llavors regidor d'esports.

Malgrat aquests bons auguris i millors desitjos, la inauguració de la piscina de la que s'ha d'acabar dient plaça de Foch i Torres no és produeix fins a l'estiu de 1966, mes de cinc anys desprès d'aquesta primera pedra.

Pel que fa a la professionalització de l'estructura tècnica del club, cal dir que en aquest aspecte tenen lloc grans avenços, especialment a partir de gener del 1958 quan s'assoleix la contractació d'un tècnic d'origen hongarès; el qual desprès dels JJ.OO. de Melbourne 1956, on hi ha estat com a entrenador nacional d'Hongria, no ha tornat al seu país, auto-exiliant-se. 

Per mitjà dels seus contactes com a periodista, l'Esquiroz coneix aquesta situació i pot entrar en contacte amb el tècnic en qüestió, que no és altre que en János Gergely (1925-2010), que arriba per entrenar als equips del Montjuïc el gener de 1958 i s'hi està fins a desembre de 1959, quan marxa cap a Austràlia on desenvolupa la resta de la seva reeixida carrera esportiva sota el nom de John Gregory.

Dos moment de l'estada d'en János Gergely al C.N. Montjuïc. A la dreta poc 
desprès de la seva arribada entrenant a la piscina de La Ronda. 
A l'esquerra en el sopar de campions de l'any 1959, 
que a la vegada és el del seu comiat.
Font esquerra: Arxiu JCE. Ft. SI
Font dreta: Arxiu JCE, fons família Escolies. Ft. SI

L'arribada d'en Gergely coincideix amb una altre aposta del club i de la seva junta directiva, com és la de remodelar el local social del Chipirón tot dotant-lo de material adient per a que la seva sala pugui actuar com un espai de gimnàs, amb els materials necessaris per a poder fer classes d'educació física i entrenaments, si és necessari. Així és com el 26 de gener s'inaugura aquesta remodelació comptant amb la presència dels gimnastes entrenats per en Armando Blume Schmadecki, pare del llegendari gimnasta Joaquim Blume Carreras (1933-1959). (5)

Pàgina del butlletí del CNM n. 101, de febrer de 1958, amb la noticia de 
la inauguració del gimnàs instal·lat en el local social del 'Chipirón'.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Els resultats esportius per els equips de natació del club són extraordinaris. En pocs mesos de la tasca del nou entrenador els infantil i juvenils del club lluiten amb el sempitern campió, el C.N. Barcelona als Campionats de Catalunya infantils i juvenils, que tenen lloc a Tàrrega els dies 2 i 3 d'agost de 1958. Els juvenils, comandats per en Josep A. Abadias i en Paco Bonet, queden classificats en segona posició darrera del club degà. La proesa, però, salta a la categoria infantil, on els Juan A. Molinero, Carles Medina, Jordi Pàez, Jordi Carabí i Arranz s'imposen a l'equip del C.N. Barcelona, proclamant al C.N. Montjuïc com a Campió de Catalunya infantil per l'ampli marge de 121,5 punts a 104.

Equip Campió de Catalunya infantil de l'any 1958, a Tàrrega. 
Pàez, Molinero, Gergely (E), C. Medina, Arranz i Carabí.
Font: Arxiu JCE, fons J. A. Molinero. Ft. SI

Com a mostra de la progressió general experimentada pels nedadors del János Gergely en aquells anys, recollim el testimoni d'en Josep Cercós Moya (1932-2023), significatiu perquè és tracta d'un dels infantils que van anar a la primera competició del club a Reus, l'any 1944, i la vinguda de l'entrenador hongarès encara el troba en actiu:

"El János ve cap a finals dels cinquanta, i a mi m'estimava molt, em defensava amb tot si es posaven amb mi i els hi deia: "hey !, al 'Pepito' ni me lo toques"... i jo me'n recordo d'aquesta frase: "al 'Pepito' ni me lo toques", així mateix els hi deia...  Amb el János sí que ja fèiem sèries de 100 o sèries de 50; o per sota l'aigua, a veure si arribaves al 50 metres fent apnea. Devien ser els meus dos últims anys o així, que em va fer baixar molt la marca. Era quan amb el Casadó del Mediterrani anàvem picats i el vaig arribar a guanyar, que jo vaig fer 2’59” en 200 m. braça i ell va fer una mica més. Això va ser a la piscina del Mediterrani, a la vella del carrer Galileo. Allà jo vaig baixar dels tres minuts i estava fent 3’12” o 3’14, eh !... i es que era molt bo el János... era molt bo i a mes amb un caràcter !... molt de caràcter..."

L'excel·lent tasca iniciada per en Gergely va tenir continuïtat amb un dels seus deixebles, l'Albert Medina Abarca, que el va substituir continuant i millorant la feina feta, fins arribar a assolir la fita de ser el C.N. Montjuïc el primer club que va guanyar al Barcelona en uns Campionats Generals de Catalunya. Primer ho feren les noies, el 1961, i l'any següent els nois. (6)

Malgrat els èxits, a l'Esquiroz li queda sempre pendent aconseguir que els socis, els nous i molts del més veterans, responguin a les expectatives que ells els hi té dipositades. El motiu, sens dubte, és que el seu patró de mesura és ell mateix; és a dir, la seva total i absoluta capacitat de lliurar-se en cos i ànima a la tasca de fer gran el Club Natació Montjuïc... i, és clar, ningú pot estar a la seva altura en aquest aspecte...

Ja a l'any 1951, quan està apartat de les tasques directives, és lamenta amargament d'aquesta manca d'implicació de gran part dels associats de l'entitat:

En muchas ocasiones he comprobado que el C.N. Montjuich no es querido en la forma que se merece, por parte de sus propios afiliados. Han fallado éstos - me refiero a la masa de afiliados - en muchísimas ocasiones, y la aportación del socio, de ese medio millar de socios, ha estado ausente precisamente cuando más se había de demostrar la potencialidad de nuestra entidad...

El Club es de todos, no siendo de nadie... en realidad son muchos los que condideran al Club como un negocio particular o de sociedad anónima. Éstos han venido al Club por su actual local social (el 'Chipirón'), porque se les ofrece unas comodidades, sin tener en cuenta los desvelos y preocupaciones que ello nos ha costado a todos. (3)

Finalment, a principis de l'any 1964 en Vicenç Esquiroz considera que la seva tasca principal, la d'aconseguir la gestió de la piscina municipal de la Reina Amàlia, ja és a tocar i decideix plegar. Designa, amb la resta dels fundadors i els socis més antics, a en Esteve Limiñana Roselló com a successor a títol de president. 

També és cert que, com ell mateix diu en l'entrevista que dona al butlletí social, no deixarà de seguir la vida esportiva i col·lectiva de l'entitat que tant esforços li ha costat i que ha estat un pilar fonamental de la seva actuació vital.

Entrevista d'en Vicenç Esquiroz al butlletí n. 172 de gener de 1964, on 
anuncia la seva renuncia al càrrec de president del C.N. Montjuïc.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Memòries del Montjuïc

(1) En Tomás Palmada Arumí (1897-1933) va ser un destacat propagandista de la natació infantil, encara poc desenvolupada als anys vint del segle passat. Ell mateix va ser l'impulsor, a la piscina de Montjuïc, de l'anomenat 'I Festival Interclubs Infantil' el 26 de juliol de 1930, que va tenir una rèplica en la segona edició de l'any 1931.  Un cop recollida la iniciativa per la FCNA aquest festival es va convertir a partir de 1932 en el Campionat Infantil de Catalunya. Mor al gener de l'any 1933 de manera sobtada, quan tot just deixava la presidència de l'Atlètic per assumir la de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA), per a la qual havia estat escollit; encara que no la va arribar a exercir, atesa la seva mort fulminant, essent reemplaçat en el càrrec per en Joaquim Rosich, del C.N. Barcelona.

(2) Malgrat haver-se incorporat a la secretaria tècnica del C.N. Barcelona tant poc temps abans, l'Esquiroz va ser determinant en la col·lectivització de l'entitat tot just iniciada la guerra incivil. Tant determinant que és l'únic membre de la U.G.T que està en cadascun dels cinc diferents comitès que es formen per a la gestió de l'entitat.

(3) Una part important de les paraules atribuïdes al nostre protagonista han estat extretes d'un seguit de vint-i-cinc articles que va publicar al butlletí social amb el títol genèric de 'El C.N. Montjuich a través de mi diario'. El primer surt al n. 14, de desembre de 1949; mentre que el darrer correspon al n. 43, de març de 1952. No es tracta de cap diari 'real'; l'Esquiroz tracta de fixar quina ha estat la història de l'entitat, com diu en el primer article: "Se hace necesario establecer el historial del club, para su propia historia...". Com no és un diari, tampoc és la història del club, encara massa jove per a que en tingui una. El suposat diari consta d'un seguit de reflexions on és barregen tot tipus de idees d'en Vicenç Esquiroz, que sovint és fia més de la seva memòria - generalment prodigiosa - que de papers o documents.

(4) Referent a les vicissituds que van confluir en el dilatat procés per a la consecució de la piscina coberta de Reina Amalia - ara plaça Folch i Torres - en vam deixar constància en l'article publicat en aquest bloc amb el títol de 'De la piscina Folch i Torres, 1966 - 2002... la 'casa gran' del Montjuïc', de quin article us en deixem l'enllaç:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/03/de-la-piscina-folch-i-torres-1966-2002.html

(5) La relació amb el gimnàs de l'Armando Blume Schmadecki va venir mitjançant el President d'Honor del Montjuïc, en Epifani de Fortuny i Salazar, que va establir una estreta relació d'amistat amb en Joaquim Blume Carreras, el prometedor gimnasta fill de l'Armando, que va tenir tant tràgic final amb un accident aeri, just abans de poder anar als JJ.OO. de Roma 1960.

(6) Una descripció dels èxits de l'etapa d'en János Gergely i del seu substitut, en Albert Medina, com a entrenadors dels equips de natació del C.N. Montjuïc és troba reflectida en l'article d'aquest bloc intitulat 'Natació. De l'estancament a la represa, 1958 - 1966', del qual us en deixem l'enllaç:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/06/natacio-de-lestancament-la-represa-1958.html