Jaume Monzó Cots (1946-2020), en recordança...

 

L'estiu de l'any 1954, un nen de vuit anys i mig es presenta davant d'en 'Janot' Boronat amb la intenció de participar en el VII Curset Municipal de Natació Escolar i Utilitària, que organitza el Club Natació Montjuïc a la Piscina Municipal de Montjuïc, la del Ramos. (1). El seu nom és el de Jaume Monzó Cots...

Vaig néixer el 31 d'octubre de 1946 i als primers anys cinquanta els meus pares em van apuntar per a fer el curset del Montjuïc a la piscina del Ramos. M'hi van portar perquè de petit jo era gras !... era grassonet i un bon dia van decidir que a més d'anar a classe, que anava a les monges de la plaça del sortidor, doncs que havia de fer esport perquè si no hi anava no em deixaven berenar... i a mi m'encantava berenar !

Malgrat la seva aparença física poc esportiva i la seva estima per els entrepans, tot seguit els tècnics amateurs del Montjuïc - els Vendrell, R. Carmany o Carmona - se'n adonen de que aquell infant menut i arrodonit estableix una relació molt especial amb l'aigua...

De la primera competició així oficial que me'n recordo que vaig anar va ser a uns Campionat de Catalunya que es van fer a Tàrrega, de menors de dotze anys, això era l'any 1958 i en aquella prova que vaig nedar va quedar primer el Joan Fortuny i jo vaig fer segon... son coses que et queden en el record perquè va ser la primera vegada que sortia de Barcelona i a més ens quedàvem a dormir !... que va ser el primer cop que em passava

A la dreta de la imatge en Jaume, acompanyat 
d'un altre nedador del club no identificat.
Font: Arxiu JCE, fons J. Monzó. Ft. SI

L'any 1961, en inaugurar-se la Residencia Blume de Barcelona, en Jaume és convidat a formar part de l'equip de natació del centre, cosa que accepta. Així pot continuar amb la seva progressió esportiva, començada amb els primers entrenadors professionals del Montjuïc, en Janos Gergely i en Albert Medina.

Sota les ordres d'en Jan Freese, i tot seguint uns estricta regulació alimentària, en Jaume creix i s'estilitza, lluint la figura que ha de conservar al llarg de tota la seva vida. És a partir d'aquest nou règim d'entrenaments i del canvi físic experimentat que explota el campió i futur olímpic Jaume Monzó Cots.

Un dels primers triomfs d'en Jaume. Campió de Catalunya dels 200 m. esquena 
als Campionats de Catalunya d'hivern fets a Sabadell, l'any 1963.
Font: Arxiu JCE, fons J. Monzó. Ft. A. Casas

La seva carrera esportiva és desenvolupa de manera molt intensa, entre els anys 1963 i 1968. En aquest període aconsegueix el seu màxim rendiment com a nedador, especialitzat en els 100 i 200 m. esquena, però amb capacitat per a nedar altres proves, especialment de crol.

En aquest període es proclama campió d'Espanya a Granada - l'any 1963 -, arrabassant la supremacia d'aquest estil als canaris germans Cabrera. 

El palmarès nacional espanyol del Jaume és el següent:

• Vuit títols de campió d'Espanya en proves individuals.

• Onze títols de campió d'Espanya en proves de relleus.

• Una dotzena de rècords espanyols

A aquest conjunt de fites cal sumar-hi igual o superior collita a nivell de les competicions pròpies de Catalunya.

Equip del Montjuïc, campìó d'Espanya de 4 x 200 lliures 
a la piscina de l'Escullera de Barcelona l'any 1966. Jordi 
Murio, Jaume Monzó, Gabriel Navarro i Eduard Costa.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. Montejano

Aquests èxits locals el porten a ser seleccionat per a l'equip d'Espanya de natació, essent fins a 34 vegades internacional i arribant a participar en campionats tant importants com el  Trofeo Settecolli romà en nombroses ocasions, així com en nombrosos tornejos amb d'altres nacions.

En l'aspecte internacional la seva fita més sonada ha estat la de ser subcampió d'Europa dels 200 m. esquena en la XI edició dels campionats a Utrecht 1966. Per a ell, a més del subcampionat europeu, tenen especial rellevància els dos quarts llocs aconseguits a les Universiades de Budapest i Tòquio, els anys 1965 i 1967, respectivament.

Competicions internacional més rellevants d'en Jaume Monzó
Font: Elaboració Pròpia

En qualsevol cas, des del punt de vista de la representació blanc-i-verda a la història de la natació catalana i espanyola, el nom d'en Jaume Monzó Cots ha de quedar sempre associat al fet de ser el primer esportista olímpic del Club Natació Montjuïc, gràcies a la seva participació als Jocs de la XIX Olimpíada de Mèxic 1968. 

Entrevista a 'El Mundo Deportivo' del 19 d'octubre de 1967 parlant 
de la seva estada als U.S.A per preparar els Jocs de Mèxic 1968.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI

Ha de ser, precisament, aquest màxim esclat de la seva dedicació esportiva la que ha de marcar un abans i un desprès en la mateixa. En part per els resultats obtinguts a Mèxic - per sota del desitjat - i en part per altres aspectes de la seva vida personal - estudis i servei militar -, a partir de 1969 en Monzó reorienta la seva pràctica esportiva abandonant la Residencia Blume per a tornar a entrenar amb el club de la seva vida, el Natació Montjuïc, a les ordres del seu entrenador Albert Medina. 

Entrevista, amb dedicatòria personal, publicada a la Revista Barcelonista 
del desembre de 1967, recollint les novetats produïdes en la vida 
esportiva d'en Jaume Monzó desprès de Mèxic 1968
Font: Arxiu JCE. Fts: dalt J.A. Sierra, sota SI

És una nova etapa marcada per altres circumstàncies; com ara la pràctica del waterpolo, esport fins ara quasi bé prohibit, i un ritme d'entrenaments menys rigorós. Altrament, la seva presència més sovintejada en l'entorn del club el reafirma com a líder indiscutible i avalador de les noves generacions de nedadores i nedadors del Montjuïc que s'emmirallen en ell.

A la piscina Folch i Torres, amb Lidia Flaqué, Elisabeth Castillo i Antoni 
Nogueroles en una imatge pensada per al butlletí social del club.
Font: Artxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. Montejano

La posterior retirada de la competició, amb la seva dedicació a la vida familiar i professional, no va significar la seva desvinculació de l'esport. Va continuar nedant, participant en travessies i competicions de veterans. També va practicar waterpolo amb l'equip de veterans del Montjuïc.

Professionalment es va dedicar a l'arquitectura tècnica. Va mantenir la seva vinculació amb les instal·lacions esportives i va participar en la remodelació de la piscina Sant Jordi de Barcelona de l'any 1990, prèvia als Jocs de Barcelona 1992.

Com a directiu es va vincular des del primer moment als equips dirigents del Montjuïc, entrant a formar part de la primera junta directiva del president Joan Ballart Serra (1972-1981). Ha col·laborat des d'aquesta responsabilitat en el desenvolupament de la Ciutat Esportiva de l'entitat, a la vegada que ha estat mantenint i cultivant el seu cercle d'amistats del club.

Trobada amb en Josep Brascó Catà celebrant el seu norantè aniversari
de quasi tot el grup de suport del 'Memòries del Montjuïc'. (2)
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

També ha col·laborat amb la Federació Catalana de Natació:

• Membre de la junta directiva entre 2008 i 2018.

• Secretari de la Comissió de Rècords i Estadístiques.

• Vocal de la Comissió de Guardons.

• Vocal de la Comissió del Centenari de la Federació.

Com a mostra de la seva inseparable vinculació a la pràctica de la natació, un detall que considero especialment significatiu: el 25 de desembre de 2019, menys de quinze dies abans del seu traspàs, va participar en la tradicional Copa Nadal del Club Natació Barcelona, acabant segon de la seva categoria.

Finalment, el dia 7 de gener de 2020 en Jaume ens va deixar en aquest món físic, encara que sempre l'hem de tenir present en la memòria personal i, a més, especialment en aquest bloc que li és dedicat com a memòrial.

Avui, 31 d'octubre de 2026, en Jaume Monzó Cots hauria celebrat el seu vuitantè aniversari...

Grup d'antigues nedadores i nedadors del C.N. Montjuïc davant de la 
Piscina de La Ronda, poc abans que aquesta va ser enderrocada.

Memòries del Montjuïc

(1) La Piscina Municipal de Montjuïc va ser, per tants de nosaltres, la piscina d'en Ramos. Va passar a denominar-se com la 'vella' només a partir de l'existència de les noves Piscines Bernat Picornell de la muntanya de Montjuïc, però això ja era al 1969.

(2) A la foto, a més d'el nonagenari Josep Brascó, hi ha els Paco Segura, Vicenç Siré, Joan Sans, Ponç Puigdevall, Jaume Monzó, Gabriel Navarro, Jordi Murio, Josep Castellví i Carles Sánchez

(C. de S.). Presidents (V). Joan Ballart Serra, el president sempitern...

A manera d'introducció

Enfrontar aquest 'Carnet de Soci', de la sèrie presidents, amb el cinquè màxim mandatari del Club Natació Montjuïc no és un repta senzill. I és que amb el Joan Ballart Serra (1935-2012) es pot aplicar la dita de que ha estat més que un president. 

Distribuïda la seva presidència en dues diferents etapes, incloses en l'àmbit temporal d'aquest bloc, en Ballart va portar les regnes de l'entitat per quasi bé vint anys dels cinquanta-sis que transcorren entre el 1944 - fundació - i l'any 2000. (1)

Com tota obra humana el seu segell va quedar marcat amb llums i ombres; la seva tasca al front del club assoleix els moments més àlgids, esportivament i social, de l'entitat; a la vegada que no pot deslliurar-se d'alguns instants de defalliment i incertesa social, que van fer trontollar la continuïtat del Montjuïc.

Mirarem de fer-ne un compendi en les pàgines següents...

Del jove nedador al delegat esportiu...

No ens queden registres dels seus inicis al Club Natació Montjuïc com a nedador, allà per els anys cinquanta. Sí que sabem que el seu període en actiu va incloure una breu incursió en la secció atlètica del club, de quines activitats es va retirar condicionat per raons de caire privat.

Aproximadament al 1960 comença la seva vinculació als estaments directius de l'entitat. Inicialment ho fa com a ajudant d'en Joan Boronat Carner, qui exerceix de delegat esportiu. Desbordat per les seves múltiples ocupacions professionals i socials, en 'Janot' cerca alguna persona del club que l'ajudi en les funcions de delegat de natació i waterpolo, i aquest no és altre que en Joan Ballart. 

L'any 1961 ja el trobem incorporat a un Consejo Directivo del Club Natació Montjuïc, presidit per en Vicenç Esquiroz Soliva.

Retall del butlletí social n. 140, del mes de maig de 1961, amb 
la part funcional del nou 'Consejo Directivo' de l'entitat.
Font: Arxiu JCE 

Com és habitual aquells anys, aquesta mena de gran 'sanedrín' del club és format per fins a 22 integrants, quina part executiva la integren la comissió permanent i dotze delegacions o comissions encarregades de tot tipus de tasques hagudes i per haver...

El que compta és que en Joan Ballart Serra ja s'integra com a vocal, al qual li encarreguen tasques en tres comissions: Gimnàstica; Estadística i arxiu; i Cultural. Mentre segueix fent funcions d'adjunt a la delegació esportiva encapçalada per en 'Janot' Boronat.

És en aquesta darrera funció en la que sobresurt i marca empremta en fer equip amb el nou entrenador professional del club, l'Albert Medina Abarca (1937), que al mateix 1960 substitueix a en Janos Gergely. L'entrenador Medina i el delegat Ballart conformen un tàndem que ha de presidir els primers grans èxits esportius del Montjuïc com a conjunt, en guanyar per primera vegada a la història la classificació per equips al degà C.N. Barcelona en els Campionats Generals de Catalunya. (2)

Retall de 'El Mundo Deportivo', del dia 18 d'abril de 1963, on és recullen 
declaracions d'en Ballart com a delegat esportiu del Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Com tot el Montjuïc ve fent des de l'any 1948, en Ballart treballa per a l'aconseguiment d'una piscina coberta per el club, que ara centra la seva construcció a la plaça de la Reina Amàlia. En l'article de El Mundo Deportivo, del qual reproduïm l'encapçalament, és preguntat per en J.M. Miedes sobre la tasca del Montjuïc:

Hemos mantenido un esfuerzo tenaz para demostrar que éramos merecedores de las instalaciones deportivas en la plaza de la Reina Amalia, una piscina y gimnasio... nuestro club desde el año 1948 viene llevando a cabo, todos los años, y sin haber todavía siendo superado, la mejor organización nacional de natación escolar y utilitaria. Por desgracia, mucha de la labor que realizamos durante el verano se malogra en el invierno, por la falta de instalaciones... estamos convencidos de que la construcción de la piscina de la plaza de la Reina Amalia será un hecho...

En Joan Ballart en funcions de delegat esportiu a 
la travessia de Banyoles l'any de 1963.
Font: Arxiu JCE, fons família Medina. Ft. SI

Primera presidència, 1972-1981...

Desprès de l'arrancada de la piscina de Folch i Torres, en Esteve Limiñana Roselló ha estat substituït en la presidència del club per en Diego Devesa Palomera. Tot i l'èxit assolit en els quatre anys del seu mandat, estabilitzant i millorant la situació social i econòmica de l'entitat, en Devesa desisteix de presentar-se a la reelecció.

Així, a l'Assemblea General Ordinària del 19 de febrer de 1972 s'ha fixat, com a punt setè de l'ordre del dia, l'elecció del president que l'ha de substituir. Inicialment s'han presentat dues candidatures, l'una encapçalada per en Manuel Alberich Olivé i l'altra per en Vicenç Esquiroz Soliva. Es tracta de la primera elecció democràtica que es fa per escollir el president del club, desprès que tots els anteriors han estat cooptats pel 'pinyol' dels fundadors i altres socis de la primera volada. Com veurem en un  altra entrada del bloc, aquesta primera elecció democràtica es frustra per causes ben poc 'democràtiques'. El règim, tot i ser proper a la darrera paraula, segueix imposant criteris repressius.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 19 de febrer de 
1972 amb l'anunci de la NO elecció de president.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

El periodista - de ben segur l'Andrés Astruells - sap d'avançada que els dos candidats han retirat les candidatures, l'un perquè ha estat vetat per el govern civil de Barcelona i l'altre com a solidaritat amb el represaliat. (3)

L'Andrés Astruells finalitza el seu article amb les següents paraules:

"Sólo nos resta esperar que en ese próximo plazo de 40 días, que con casi absoluta seguridad se abrirá esta noche, el C.N. Montjuich encuentre al hombre adecuado y el apoyo suficiente para salvar lo que hoy se presume como una lamentable crisis presidencial en uno de los clubs barceloneses con mayor auge en los últimos años, como bien reflejan sus actuales seis mil socios."

El periodista, que en aquest cas val més pel que calla que pel que diu, ens assabenta de que el Montjuïc es troba en una crisi institucional. I com resoldre-ho ?... amb una nova  primera elecció democràtica ?... no és el cas. Una vegada més es posa en marxa el 'pinyol' cooptador de 'fer' presidents que ve funcionant de manera habitual. 

La presidència se li ofereix, en primera instància, a en Joaquim Tauler Gou (1925-1974), un dels fundadors de l'entitat i persona sempre amatent a prestar els seus serveis per a l'engrandiment del club; en aquest cas, però, rebutja l'oferiment; home de tasca constant però callada, defuig els grans càrrecs.

És llavors que tots els ulls es giren cap en Joan Ballart Serra. Aquest, ple de vitalitat, energia i ambició, accepta amb una única condició: que l'acompanyin tres vicepresidents: els dos candidats de la frustrada elecció democràtica, Alberich i Esquiroz, junt amb en Quim Tauler...

Així és com en l'Assemblea General Extraordinària del dissabte 14 d'abril de 1972 és escollida per aclamació la nova junta directiva presidida per en Joan Ballart Serra:

Dalt. Retall del butlletí social n. 272, del maig de 1972, amb la 
composició de la primera junta presidida per en Joan Ballart.
Sota. Presa de possessió com a president d'en Joan Ballart
Font: Dalt. Arxiu JCE. Sota. Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI

La foto que reproduïm de l'acte oficial de presa de possessió del nou president del club és força interessant per les persones que acompanyen a en Ballart: Albert López, president de la Federació Catalana d'Activitats Subaquàtiques;  Antoni Monés, president de la Federació Catalana de Natació; Vicenç Esquiroz, soci n.1 i vicepresident del C.N. Montjuïc; Joaquim Morera, secretari de la Federación Española de Natación i membre del bureau de la FINA; i Joaquim Tauler i Manel Alberich, vicepresidents del C.N. Montjuïc.

En el seu primer contacte amb els associats, a través del butlletí, en Joan Ballart els hi explicita alguna de les seves primeres intencions:

Al dirigirme a vosotros desde esta tribuna, no ignoro la responsabilidad que ello entraña, pero podeis tener la seguridad de que tanto mis compañeros de Junta como quién esto suscribe, estamos dispuestos a intentar llevar una etapa en el Club que continue las anteriores, impulsándolas, si cabe, a recoger unos frutos que lleven a nuestro Club al más alto nivel del deporte español.

En el ámbito social... (queremos) ampliar las instalaciones a fin de proporcionaros a todos vosotros las instalaciones adecuadas para la práctica de un deporte que os satisfaga y que os integre a la vida activa y social del Club. En este capítulo se incluyen las previsiones de adecuación y mejora de la Piscina Municipal de Montjuïc, en vias de usufructo, la de la Plaza Folch y Torres... y las instalaciones del Paseo Marítimo.

Portada del butlletí n. 281, del febrer de 1973, amb un avantprojecte
de nova piscina a incloure a les instal·lacions de Folch i Torres.
Font: Arxiu JCE

Una de les millores a introduir és la reflectida en aquesta portada del butlletí social, o sigui una nova piscina que ampliï la làmina d'aigua disponible a Folch i Torres. Aquest projecte s'ha de realitzar, però en un altre emplaçament de la mateixa instal·lació, i encara ha d'esperar uns anys més a fer-se realitat

No obstant, l'objectiu més ambiciós de seguida passa a ser el d'aconseguir un patrimoni propi, en forma del que encara és una idea incipient: fer realitat unes instal·lacions esportives i socials pròpies del Club Natació Montjuïc; el que temps a venir s'ha de fer realitat amb el nom de Ciutat Esportiva.

Èxits esportius...

Pel que fa als èxits esportius, només encetar la seva presidència l'equip de waterpolo del club assoleix la primera victòria sobre el C.N. Barcelona en una competició oficial, quan el venç a la Piscina Sant Jordi per 4 a 3 proclamant-se campió de la II Copa Catalana de Waterpolo. Aquest primer triomf sobre el club degà es veu ratificat al XLI Campionat d'Espanya de waterpolo celebrat a la piscina de Folch i Torres entre el 15 i el 17 de setembre del mateix 1972, on novament l'equip blanc-i-verd supera al Barcelona, conquerint per primera vegada el títol de campió d'Espanya.

Desprès d'aquest triomf, que va culminar un llarg camí de més de sis anys, el waterpolo del club veu una renovació parcial a les ordres del nou entrenador, l'Agustí Mestres Ribas (1923-1999). La seva etapa suposa un breu parèntesi, fins a l'arribada a finals de 1974 de l'Imre Szikora (1937-2022), qui retorna el waterpolo del C.N. Montjuïc al camí dels èxits nacionals i internacionals.

Equip de waterpolo del C.N. Montjuïc de l'any 1973. Dominguez, Solanas, J.Nogueroles,
 Franch, Sánchez i Sans. Ajupits: Vendrell, Villà, Puigdevall, Comas i Puig.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

Com a resum d'aquesta primera etapa de la presidència d'en Joan Ballart pel que fa als resultats esportius, cal destacar, entre d'altres, els següents:

• Cinc Campionats d'Espanya de waterpolo: 1972, 1976, 1977, 1978 i 1979

• Un Subcanpionat d'Europa de waterpolo: 1978

• Campionat d'Espanya de salts 1973

• Campionat d'Espanya de natació femenina 1974

• Gran nombre de títols i rècords individuals masculins i femenins en Campionats d'Espanya de natació

• Ascens a Primera Nacional de l'equip de la secció de Rugbi

• Ascens a Primera Catalana de l'equip de la secció d'Atletisme

• Assoliment del màxim guardó per a una societat esportiva, amb la Challenge Samaranch de 1978

La Ciutat Esportiva del Club Natació Montjuïc

Al llarg d'aquest bloc ja ens hem referit algunes vegades a la Ciutat Esportiva del club, també anomenada de vegades com a Zona Esportiva. 

Encara que durant mols anys va compartir protagonismes amb altres instal·lacions del club, cedides o llogades, la Ciutat Esportiva és la única que constitueix un patrimoni propi, i a hores d'ara reuneix totes les activitats socials i esportives de l'entitat. (4)

La idea del patrimoni social propi preexisteix molt abans de la seva realització durant la presidència Ballart. Des de la creació del club, sota els auspicis de Educación y Descanso del règim franquista, la lluita dels fundadors i dels primers socis sempre ha estat concentrada en la necessitat de disposar d'unes instal·lacions de propietat. Encapçalant aquesta demanda sempre ha estat en Vicenç Esquiroz, recolzat per el nucli més compromès dels pioners.

Però és amb l'empenta i l'energia desplegada per en Joan Ballart Serra que aquest somni és comença a fer realitat. Així, en l'Assemblea General Extraordinària del 11 de juliol de 1974 la immensa majoria dels associats presents van donar el seu SÍ als treballs inicials per a la realització del que es va anomenar Zona Polideportiva.

Títols i subtítols de la noticia sobre la 'Zona Polideportiva' publicada 
a 'El Mundo Deportivo' del dia 26 de juliol de 1974.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI

En la proposta aprovada pels socis és parla d'encabir el nou equipament esportiu "en un radio no superior a los 25 kms. de nuestra capital, contando con unas buenas comunicaciones viarias para su acceso... ". A la mateixa assemblea s'informa de les gestions realitzades per a trobar aquest emplaçament dins de les zones del Pla Comarcal de Barcelona qualificades com d'equipament esportiu. S'han estudiat terrenys propers a Barcelona, especialment a zones com Gavà o Castelldefels.

La incògnita de l'emplaçament queda resolta ben aviat, en tenir la possibilitat de comprar uns terrenys de quasi set hectàrees dins del terme municipal de Barcelona, a la muntanya de Montjuïc. Es tracta d'una antiga pedrera ubicada al vessant sud de la muntanya, quin propietari és en Julià Castellà - antic esportista i soci del C.N. Barcelona - amb el qual s'acorden unes favorables condicions per a la compra dels terrenys.

Les accions per a l'aconseguiment del que ja s'anomena Ciutat Esportiva s'acceleren. El 32 de novembre de 1974 es celebra una nova Assemblea General Extraordinària on la junta directiva del club ja informa de l'acord a que s'ha arribar per a la compra dels terrenys de la pedrera de Can Borinot, i de les circumstàncies que han de concórrer per a l'execució i el finançament de les obres. Amb posterioritat a aquesta assemblea, el mateix president Ballart adreça una comunicació a cadascun dels associats detallant les propostes acordades que, resumides, són aquestes:

• Es ratifica el compromís de compra sobre la pedrera de Can Borinot, d'aproximadament set hectàrees

• S'acorda emetre fins a 9.000 títols o bons per a poder gaudir de les noves instal·lacions:

• 6.000 títols de valor nominal de  5.000 pessetes, reservats per els socis vigents 

• 1.000 títols de valor nominal de 10.000 pessetes

• 1.000 títols de valor nominal de 20.000 pessetes

• 1.000 títols de valor nominal de 25.000 pessetes

• El màxim de títols emesos ha de ser de 10.000, capacitat d'ús estimada per a la nova Ciutat Esportiva

• S'acorda amb la Caja Ibérica de Crédito el finançament a terminis dels títols per a tots els socis inscrits abans del 31 de desembre de 1974

Portada del dossier elaborat per a la presentació del projecte de la 
Ciutat Esportiva del C.N. Montjuïc, datat a finals del 1974.
Font: ANC 1-1243, fons família Fortuny 

Es fa la presentació del projecte a les diferents administracions i autoritats, de les quals se'n interessa la seva col·laboració pel fiançament del conjunt d'instal·lacions esportives que han d'integrar el nou equipament.

Prop de l'ajuntament s'intensifiquen les gestions per tal d'aclarir definitivament la idoneïtat dels terrenys per a construir-hi equipaments esportius, a la vegada que es treballa per accelerar la concessió dels permisos d'obres pertinents.

A final de juliol de 1974 l'alcalde Enric Masó lliura al president del Montjuïc, Joan 
Ballart, la llicència d'obres per a iniciar la construcció de la Ciutat 
Esportiva del Montjuïc. Hi són presents Boronat, Llorens, 
Limiñana, Vallés, Esquiroz, Ruiz i Miró.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI

El 15 d'abril de 1976 comencen les obres amb els treballs d'aplanament i compactació dels terrenys, en els quals s'ha d'encabir les instal·lacions de la primera fase, que es vol inaugurar pocs mesos desprès. Inicialment es compta fer vuit pistes de tennis i deixar preparats els terrenys on ha d'anar instal·lat el camp de rugbi, vorejat de la pista d'atletisme.

Collage amb diferents capçaleres de diaris de Barcelona. De dalt a 
baix: 'El Noticiero Universal del 23 de maig de 1975; i 'La 
Hoja del Lunes' dels dies 9 i 16 d'agost de 1976.
Font: Hemeroteca ARCA

Aquesta primera fase s'inaugura el 3 d'octubre de 1976, amb un acte oficial presidit per el Soci d'Honor del club i president de la Diputació de Barcelona Joan Antoni Samaranch (5). Desprès de la inauguració s'han d'acabar les obres del camp de rugbi i pista d'atletisme, als quals s'afegeixen uns vestidors provisionals, mentre que el 1978 s'inicia la construcció de la piscina descoberta de mides olímpiques, que s'inaugura el 1979.

Progressivament la Ciutat Esportiva del Montjuïc va agafant volada, no sense dificultats en el finançament. Els títols no es venen en la quantitat prevista, i en comptes de quedar-se en l'emissió darrera de 25.000 pessetes se'n arriben a editar de 40.000 i 60.000, sense que es cobreixin els ingressos previstos.

Igualment, el nombre de 10.000 socis que s'han considerat com a límit per a poder gaudir del nou equipament i per el seu finançament, no arriben mai a ser aconseguits, de manera que la quantitat màxima d'associats de l'entitat no arriba als 9.000, sumant els de la Ciutat Esportiva i els que no han adquirit el títol d'aquesta i resten com a socis només de Folch i Torres i de la platja.

L'esforç i la dedicació dels equips directius d'en Joan Ballart ha estat, sens dubte, colossal tot i no arribar a la totalitat dels objectius proposats. Com a reconeixement, a la premsa especialitzada és comença a parlar del club dels 10.000 socis, encara que la xifra mai s'assoleix.

Article del diari esportiu 'Dicen' reproduït al butlletí n. 332, de març-setembre 
de 1981, amb la signatura del seu periodista Antonio Villar.
Font: Arxiu JCE

A l'interior de l'article en Villar ja escriu que:

"...los del Poble Sec cuentan con secciones de atletismo, rugby, vela, tenis... lo que da una cifra de practicantes realmente asombrosa, amén de muchos miles de socios. Tantos que según se dice están a punto de rebasar los diez millares..."

confirmant que el titular encara no es correspon amb la situació real de l'entitat. El periodista ressalta la figura del president montjuiquenc, tot afirmant que:

"Hay quien compara a Joan Ballart con Miró Sans y no andan equivocados. Cada cual a su aire, levantó algo grande, contra viento y marea, para satisfacción de sus respectivos consocios..." (6)

Tot i aquesta anècdota del nombre d'associats, la grandesa de l'esforç emprès per el Club Natació Montjuïc i els seus dirigents s'ha d'emmarcar en el context de la crisi econòmica global del país en el període 1973-1985, de dimensions catastròfiques en molts sectors industrials i productius, amb taxes d'inflació que sovint són de dos dígits. Pel cas de l'esport la repercussió més important ha de venir pels costos energètics i, en menor mesura, per els augments de les depeses salarials.

L'assalt a les institucions, 1981-1985...

Al setembre de 1981 en Joan Ballart es troba a prop d'acomplir els nou anys i escaig com a president de l'entitat, desprès de les renovacions de 1976 i 1980, aconseguides en ser l'única candidatura presentada.

Tot i tenir per endavant quasi tres anys d'aquesta darrera legislatura, decideix  donar per acabada la seva trajectòria al Montjuïc, en considerar que els objectius que s'ha proposat s'han complert o són a punt d'acomplir-se, com en el cas de la Ciutat Esportiva.

Així el mes de setembre de 1981 en Joan Ballart Serra presenta la seva dimissió com a president del club, càrrec en el qual, segons les previsions estatutàries, es substituït per el vicepresident Robert Carmany Carner, que serà ratificat en el càrrec a l'Assemblea General Ordinària del 14 de maig de 1982.

Carta oberta d'en Joan Ballart publicada al butlletí n. 333, d'octubre-desembre 
de 1981, explicant als socis del club els motius de la seva dimissió.
Font: Arxiu JCE

A la carta que reproduïm, el president dimitit explica les raons que l'han portat a prendre aquesta decisió:

... tal com us deia a la meva carta tant sols em lamentava el haver cesat quan aquesta llarga etapa estava a punt de cloures; ara bé, penso que encara que no hem acabat, si que estem a la darrera fase i que el club te homes per portar endavant els objectius previstos amb resultats iguals o millors que si fos portada per mi...

El resum de tots els meus anys de presidencia espero poder-vos oferirvos-lo en el proper butlletí una vegada tancat l'exercici... com a testimoni d'uns anys de treball i esforços coronats a vegades per èxits i per fracasos, però crec que amb una dedicació plena personal de la que tots vosaltres teniu constancia...

Tant sols em resta dir-vos no adeu, sino fins a sempre, doncs el Club em tindrà a la seva disposició en tot moment. (sic)

També informa que el principal motiu de la seva dimissió no és altra que el de presentar-se per a presidir la Federació Catalana de Natació (FCN), travessada per una crisi crisi derivada de l'enfrontament entre l'actual president, David Moner, i el president de l'espanyola, Enrique Landa. Amb aquest pas obre una etapa a la seva vida esportiva que hem caracteritzat com la del assalt a les institucions.

Aquest s'inicia amb la presidència de la FCN, a la que hi arriba sense oposició i des de la qual, més endavant, ha d'optar a presidir la Federación Española de Natación (FEN).

Titulars de 'El Mundo Deportivo', del 21 d'octubre de 1981,amb la noticia 
de la presa de possessió d'en Ballart com a president de la FCN.
Font: Hemeroteca ARCA

Fidel al seu caràcter pactista, Ballart s'esforça en recompondre les relacions institucionals amb la FEN, cosa que aconsegueix abastament. Allunyat dels anys del Montjuïc, que han estat d'una dedicació frenètica i absorbent, la tasca de la FCN se li apareix com a més assossegada i li permet dedicar més atenció als assumptes professionals i familiars.

La seva esposa i companya de vida, na Consuelo Torres Lladó (1947), parla amb els termes següents d'aquesta nova etapa:

"En Joan no portava la mateixa marxa que en el club... és trobava molt més tranquil (a la federació). Al Montjuïc estava molt més absorbit per el dia a dia... d'altra banda va poder establir una relació personal positiva amb en Landa, quan altres dirigents catalans hi mantenien moltes diferencies. En Joan em deia que en Landa sempre ens va ajudar..." (7)

A la FCN el nou president treballa per a l'assoliment de diferents objectius, entre els quals:

• Impulsar la creació d'un Centre de Tecnificació, radicat a l'Escola Llor de Sant Boi de Llobregat

• Creació d'un Centre d'entrenament de Salts, a la piscina de Folch i Torres

• Potenciar la figura de Barcelona com a seu de competicions internacionals de natació i waterpolo

• Impulsar la Natació Escolar

El divendres 1 d'octubre de 1982 s'inaugura el centre de tecnificació amb el nom de 'Centre de Natació Joaquim Morera', pel qual la FCN ha comptat amb el recolzament de la Direcció d'Esports de la Generalitat de Catalunya. L'entrenador és l'exnedador i olímpic Miquel Torres, qui en aquest primer curs és fa càrrec de fins a 35 nedadores i nedadors.

Retall de 'El Mundo Deportivo', del dia 3 d'octubre de 1982, amb la 
nova de la inauguració del centre d'entrenament de la FCN.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Pel que fa al waterpolo, l'any 1982 Barcelona acull un seguit d'actes de nivell europeu que la converteixen en una mena de capital continental del waterpolo. El C.N. Barcelona s'ha proclamat campió de la Copa d'Europa de clubs, mentre que el C.N. Montjuïc ha assolit el subcampionat de la Recopa.

En entrevista a El Mundo Deportivo el president de la catalana manifesta el següent:

Este año el waterpolo ha tenido en nuestra ciudad a su auténtica anfitriona. En Barcelona residen dos equipos,(C.N. Barcelona y C.N. Montjuïc) que en los últimos años han estado siempre en las finales continentales. Además con la celebración de la 'Supercopa' en sus dos próximas ediciones y la preparación de ese 'Mundial junior-83'... considero que nos hemos ganado a pulso esta distinción (de capital europea del waterpolo)...

Por otra parte, la presencia aquí de la plana mayor de la FINA y de la LEN, con el presidente Ante Lambasa a la cabeza, ha constatado aún más esta apreciación... Yo dije en una de las reuniones que todo esto suponia un grano de arena para que Barcelona se gane la nominación como sede olímpica en 1992, pero alguien añadió que más que un grano de arena se trataba de un auténtico pedrusco...

Titulars de 'El Mundo Deportivo', del 17 de desembre de 1982, 
amb les declaracions del president de la FCN, Joan Ballart.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

L'any 1984 en Ballart, satisfet de la tasca ja consolidada a la FCN i empès per un recolzament notable dels clubs i la natació catalana, emprèn un repte encara més difícil: vol optar a la presidència de la FEN. 

Tot i la importància cabdal  de la natació catalana en la creació i el desenvolupament de la natació a Espanya, la presència de presidents catalans a la federació ha sigut inexistent des de la dimissió forçada per la salut del pioner Bernat Picornell. Des de 1968 cap dels presidents de l'espanyola ha estat un català. A l'elecció es presenten tres candidats: Alfredo Flórez, de Madrid; Antonio Ferrer, de València; i el mateix Joan Ballart.

En Joan no es desanima davant d'aquests antecedents, més aviat els rep com un nou desafiament i treballa a la manera 'ballartiana' per tal d'assegurar-se el nombre de vots necessari per a ser escollit. Ho fa de manera tal que, als pocs dies de la votació ja és plenament convençut de tenir la victòria a la ma.

Titular de 'El Mundo Deportivo', del 28 de novembre de 1984.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A l'interior de la noticia en Ballart conversa amb el periodista, en Miquel Àngel Santos, a qui l'informa dels darrers esdeveniments succeïts en la campanya electoral:

En el colegio me enseñaron a contar de pequeñito y haciendo la suma de votos sé que tendré la mayoría. Si la gente que me ha dado su palabra para votarme la cumple, seré el nuevo presidente... Cuando Flórez se negó a discutir los puntos de mi programa, me ofreció una vicepresidencia o un posible cargo en la FINA. Por eso sus palabras del otro día me parecen una burla, porque no soy tonto y ya sé que el presidente de la FEN no puede nombrar miembro de la FINA a nadie, sino sólo recomendarlo

Malgrat l'optimisme - no exempt d'un cert toc 'naif' -, el fet és que en la votació del dissabte 1 de desembre del col·legi electoral de 259 vots possibles en Alfredo Florez va aconseguir-ne 155; mentre que en Joan Ballart en va sumar 84, El que realment va passar ho explica molt bé l'anècdota que en ocasió d'unes altres eleccions li va explicar a en Gabriel Navarro el responsable de les relacions institucionals del C.N. Montjuïc, en José Ruiz (8).

Noticia de 'El Mundo Deportivo', del 1 de desembre de 1984, 
amb el resultat de les eleccions a president de la FEN.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Retorn a la presidència del Montjuïc, 1990-2002...

Decebut per l'experiència o potser molest per una certa campanya en contra que troba en el sí de la FCN, dimiteix a principis de 1985 de la catalana sense esgotar el termini del seu mandat. A més descarta plenament la possibilitat de presentar-se a la reelecció, més en saber que en David Moner es vol presentar com a candidat. Entre 1985 i 1990 es manté relativament al marge de qualsevol activitat directiva relacionada amb les federacions o amb el C.N. Montjuïc. 

En aquest període s'ha produït la dimissió forçada del president del C.N. Montjuïc, Robert Carmany, que ha estat substituït per en Gabriel Navarro Martorell (1950) a començament de 1987. En Navarro i la seva junta hereten una situació complexa derivada de la gestió anterior i prenen decisions arriscades que desemboquen en unes propostes de reajustament social i econòmic - entre les quals una proposta de derrama - presentades a la Assemblea General Extraordinària del dia 28 de febrer de 1990. El cas és que la proposta de la junta surt revocada per 161 vots contraris contra 45 vots afirmatius, amb cinc abstencions.

La situació creada deriva en la dimissió de la junta directiva encapçalada per en Navarro, originant-se un interregne amb diferents situacions que acaben en el retorn a la presidència d'en Joan Ballart Serra a final del 1990, per iniciar així el segon mandat presidencial... (9)

Titulars de 'El Mundo Deportivo', del 12 d'octubre de 1990, amb 
l'anunci de la tornada a la presidència d'en Joan Ballart Serra.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

El programa proposat als socis de l'entitat per la nova junta directiva en vistes a la 'salvació' del club es centra en aquests punts:

• Integració i unificació dels socis, encara separats en dues categories entre els de la Ciutat Esportiva i els de Folch i Torres i la platja

• Igualar i reduir les quotes d'associat, deixant-les en 4 o 5 tipus

• Reducció de la despesa esportiva a un 15 % del pressupost total de 200 M de pessetes estimat per a l'exercici de 1991

• Amortització del deute global a raó de 35 M de pessetes per any de mandat

Però ja res no és el que era... encara que la situació esportiva pot tenir una important millora en aquest període, especialment amb la recuperació de l'equip que formen en Jordi Murio i la seva companya 'Mapi' Escriche com a entrenadors de natació.

La complexa situació econòmica que arrela profundament en les necessitats derivades de la construcció, consolidació i manteniment adequat de la Ciutat Esportiva, condiciona estretament tot el periple d'aquesta segon mandat d'en Joan Ballart. La situació econòmica, junt amb la progressiva minva del nombre d'associats a causa de la cada cop més intensa competència establerta en el sector dels serveis esportius, perllonguen una certa angoixa econòmica en la gestió de l'entitat. 

Dos factors faciliten en certa manera un respir momentani aquests primers anys del segon mandat del Ballart:

• D'una banda la proximitat dels Jocs Olímpics de la XXV Olimpíada, que s'han de celebrar a Barcelona al 1992

• De l'altra, la fita de l'any 1994 en que es celebra el cinquantenari de la fundació del C.N. Montjuïc

En relació als Jocs de Barcelona 92, les instal·lacions de la Ciutat Esportiva són considerades Centre d'Entrenament Olímpic, el que va possibilitar de rebre un seguit de subvencions des del COOB per millorar alguns aspectes dels equipaments, com ara l'accés des de carrer Segura i els vestidors dels diferents esports, així com millores en els equips tècnics de climatització i d'aigua calenta sanitària.

En l'aspecte esportiu, especialment en natació, es produeixen importants resultats en grups d'edats i també a nivell absolut; com per exemple el tercer lloc d'en Sergi López als Campionats d'Europa de 1991 a Atenes. Al 1993 s'aconsegueix el Campionat d'Espanya Junior en la classificació conjunta; i en els anys successius les nedadores i els nedadors del Montjuïc segueixen assolint llocs preferents en les competicions nacionals i internacionals, culminant l'any 2000 amb la participació dels darrers olímpics de natació del club: en Jordi Carrasco i na Natàlia Cabrerizo  als Jocs de Sidney 2000.

Article de 'El Mundo Deportivo' del 15 d'abril de 1994, 
amb motiu del cinquantenari del C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La combinació d'aquests dues celebracions s'alien per tal de facilitar per uns anys una certa aparença de normalitat en l'esdevenir del club, encara que la dificultat en la gestió econòmica de l'entitat persisteix com una corrent de fons. El mateix Ballart, en l'article que reproduïm ho manifesta així:

A la hora de hacer un balance de estos cincuenta años se pueden encontrar momentos mejores y perores, pero yo resaltaría los éxitos deportivos de nuestros equipos y también la creación y consolidación de un gran patrimonio...

El hecho de que los clubs sin ánimo de lucro y con patrimonio propio deban pagar IVA, IAE y otros impuestos como los clubs con ánimo de lucro, hace imposible seguir sustentando la alta competición. Nosotros dedicamos todo el dinero a los socios y que la alta competición la haga quien corresponda. Si esto no cambia será imposible.

A aquest respecte, una de les múltiples batalles guanyades per en Joan Ballart en la seva gestió al front del Montjuïc la va assolir quan a finals d'abril de 1996, en els darrers moment de vida del govern socialista, el club rep la comunicació de que li ha estat concedida pel consell de ministres la declaració de entitat de Utilidad Pública, que des de llavors ve gaudint el club i els seus associats.

Còpia de la carta adreçada al president del Montjuïc amb 
el nomenament de l'entitat com a de 'Utilidad Pública'.
Font: Arxiu JCE

Una nova mostra de la capacitat d'iniciativa del president Ballart la dona el fet que encara a l'any 2001, sense haver pogut fer net de la situació econòmica que es perllonga en el temps, llança la proposta, - contemplada en el disseny original de la Ciutat Esportiva - de la construcció d'una nova piscina coberta de 33 x 14 m., amb un cost estimat de 490 M de pessetes. No cal dir que malgrat les bones intencions aquest projecte no s'arriba a tirar endavant. 

Al contrari, el Montjuïc entra en una fase en que ha de subarrendar el camp de rugbi a una empresa especialitzada en golf per tal de que, a costa d'unes determinades condicions de lloguer, hi faci un seu camp de 'Pitch and Pat'

Collage amb la noticia de 'El Mundo Deportivo' sobre la piscina 
coberta i la zona de 'Pitch and Pat' de golf al camp de rugbi.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo i web golfpass.com

Epíleg

Hem procurat de dibuixar el més nítidament possible les condicions i circumstàncies que han concorregut en el periple com a directiu d'en Joan Ballart Serra, amb el convenciment de la dificultat de l'empresa.

En qualsevol cas, esperem que s'hagi pogut copsar el mes aproximadament possible les característiques principals de la tasca desenvolupada per el president més longeu del Club Natació Montjuïc del segle XX. Com diuen moltes de les persones més properes a ell, en Ballart no ha estat un home fàcil per a portar-li la contrària. Ha estat un dirigent de caràcter extremadament executiu, que sovint tira pel dret; personalista i a la vegada capaç de generar una xarxa extensa i eficient de relacions personals dins i fora del club.

El que és del tot innegable és la gran estimació que ha sentit per el club, en el que la seva tasca ha estat determinant per a conduir l'entitat a l'assoliment d'una bona part dels èxits - i d'algunes decepcions - de la història del Montjuïc al llarg del segle XX.

Traspassat en l'exercici del càrrec que tant estimava, el 28 de novembre de 2012, en el seu recordatori ens ha deixat un apunt  d'allò que l'ha inspirat en la seva vida...

Memòries del Montjuïc

(1) En una tercera etapa com a president del C.N. Montjuïc (2011-2012) també es va sentir cridat a involucrar-se en un nou esforç de salvament de l'entitat, que al seu parer seguia en situació compromesa. En aquest darrer esforç es va produir el seu traspàs.

(2) El tàndem Medina-Ballart van conduir els equips femenins i masculins del Montjuïc a la fita històrica de ser el primer club que desbancava al sempitern campió, el C.N. Barcelona, del títol de Campions de Catalunya de natació, primer les nois i l'any següent els nois.

(3) Les que haurien estat les primeres eleccions democràtiques de la història del C.N. Montjuïc es van veure frustrades per una denúncia interposada davant el governador civil de Barcelona, en Tomas Pelayo Ros, per un soci de l'entitat. A resultes d'aquesta denúncia el governador civil va considerar inelegible al candidat Manel Alberich, desencadenant la renuncia de l'altra candidat, en Vicenç Esquiroz. Cal esperar encara deu anys més fins a que a l'any 1982 es produeixen realment aquestes primeres eleccions entre dos o més candidats, en enfrontar-se en Robert Carmany amb en José M. Rosello (Sr.)

(4) Sobre la inauguració de la Ciutat Esportiva del 3 d'octubre de 1976 podeu trobar una entrada del bloc que s'hi refereix: https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/07/atletisme-de-la-i-volta-pedestre-la.html

(5) Francesc Miró-Sans i Casacuberta (Barcelona, 2 d'abril de 1916 - Barcelona, 31 d'octubre de 1989) fou un empresari del sector tèxtil, directiu i posteriorment president del FC Barcelona, entre el 1953 i el 1961. Miró-Sans va accedir a la presidència del FC Barcelona gràcies a unes eleccions, celebrades el 15 de novembre de 1953, en les quals van poder votar tots els homes amb dos o més anys d'antiguitat com socis del club. Això el va fer passar a la història com el primer president del club triat pels socis. Miró-Sans va basar la seva campanya en la idea de la construcció d'un nou estadi, el futur Camp Nou, com a base per a construir un nou i pròsper Barça. El seu lema va ser "Pel millor camp del món". 

(6) Part de la informació recollida per a la confecció d'aquest 'Carnet de Soci' es desprèn de l'entrevista que ens va concedir la esposa i companya d'en Ballart, Consuelo Torres Lladó, que ens va atendre amablement en el seu domicili.

(7) En José Ruiz, home d'un polit entregent, va exercir diferents funcions no directives a l'entorn del C.N. Montjuïc. Treballador d'una empresa que noliejava vaixells, el seu horari laboral finalitzava al migdia. Dedicava les tardes a les tasques del Montjuïc. En ocasió de l'elecció en que va haver de participar en Gabriel Navarro quan era president del club, en José Ruiz li explicava el seu mètode infal·lible per a sortir-se'n quan el dia de l'elecció se li acostaven els candidats. A cadascuna de les butxaques portava una papereta electoral dels respectius candidats, de manera que cas de creuar-se amb un d'ells només calia encertar la butxaca adient "ves, fulano de tal, aquí llevo preparado mi voto..." i tan 'pantxo' seguia disposat a votar, tal vegada, pel candidat contrari...

(8) Em mig de tot aquest desafortunat procés intern del club, la família Ballart-Torres rep un d'aquells cops que la vida et depara a traicïó. El 16 de maig de 1990 mor la Emma Ballart Torres, una de les filles del matrimoni.

Les piscines del Club Natació Sabadell. Un impulsor i cent-deu anys d'història...

 

Joan Valls Vidal (1890-1974)

Parlem de piscines...

En aquesta entrada del 'Memòries...' ens enfrontem al repte de fer un recorregut per les nombroses piscines que han marcat l'esdevenir d'una entitat tant cabdal per l'esport català i espanyol com és el cas del Club Natació Sabadell (CNS), que a la vegada ha estat un element vertebrador de la societal sabadellenca.

La ciutat de Sabadell viu, als primers anys del segle vint, les conseqüències del seu desenvolupament industrial iniciat a mitjans del dinou. Especialment destaca pel seu sector textil llaner, raó per la qual és coneguda com la 'Manchester catalana'. Compta amb una població de poc més de 23.000 habitants i comença a rebre fortes onades migratòries, inicialment provinents d'altres racons de Catalunya.

Com passa en altres indrets del país, a Sabadell un reduït grup de 'pirats' es llença a la pràctica dels 'sports'. Entre aquests bojos n'hi ha un que sobresurt perquè manté una relació molt fluida amb la ciutat de Barcelona, de tal manera que fins i tot s'ha associat al segon 'cercle' de natació que s'hi ha creat, el Club Natació Athlètic. El seu nom és el de Joan Valls Vidal, i en aquest moment de descoberta de la natació i les altres disciplines aquàtiques ha entrat en la vintena. 

Nascut a Sabadell, el 20 d'abril de 1890, ha estudiat peritatge tèxtil a l'Escola Industrial de Terrassa. Valls s'introdueix en el món de l'esport a través de l'excursionisme - cosa força freqüent aquells anys -, és membre del Centre Excursionista del Vallès. La seva vinculació a la natació s'inicia quan als seus poc més de vint anys freqüenta els Banys Orientals de la capital catalana, en un entorn on també és troba amb alguns integrants dels primers 'cercles' o clubs de natació de la ciutat.

Fa amistat amb l'atlètic Emili Salas, amb el qual comparteix la iniciativa d'organitzar competicions de natació a Sabadell. A la vegada sembla que es relaciona amb l'Emili Solé Brufau, una de les ànimes del Barcelona, que s'apunta a la jugada. I, dit i fet, l'engranatge fundacional del Club Natació Sabadell ja és en marxa...

Entrevistat anys a venir, en Joan Valls és preguntat per les raons que el van menar a ser l'impulsor en la creació del C.N. Sabadell, a la qual cosa respon:

"Per sobre de tot, per la meva afició a la natació i per amistat amb els directius del Club Natació Athlètic - i del Barcelona -; perquè aleshores jo era soci d'aquella entitat barcelonina que, com sabeu, amb el Barcelona eren les dues úniques associacions legalitzades que existien dedicades a la natació. Als Banys Orientals i estimulat per l'Emili Salas, soci de l'Athlètic, amb el qual m'unia un gran amistat, vaig establir l'objectiu de fundar el Club Natació Sabadell. I que consti que va ser després de donar-hi un munt de voltes i voltes, entre 'pros i contras'. Però sobretot després de veure l'entusiasme dels sabadellencs en el festival del 1915, precisament amb la col·laboració inestimable de l'Athlètic i del Barcelona". (1)

De seguida ens centrem en les piscines del club, però abans hem de fer alguns aclariments:

• Els primers practicant de la natació no disposen de piscines. Si hi havia establiments que en tenien eren balnearis o centres de salut i higiene, amb mides i formes no aptes per a la pràctica esportiva

• Per tant utilitzen el que anomenem proto-piscines; delimitant espais en ports, platges, assuts, rius, basses, llacs i qualsevol altre accident natural o espai artificial apte per aquesta pràctica

• A partir de 1918, i precisament a Sabadell, ja trobem una primera piscina creada específicament per a la pràctica esportiva de les activitats aquàtiques

Primer, les proto-piscines...

A Sabadell, alguns dels companys d'en Joan Valls, generalment reunits al voltant del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Industria (CADCI), han començat les seves pràctiques de natació en alguna d'aquestes proto-piscines de la ciutat, bàsicament:

• La Bassa de Ca la Paula

• La Bassa del Vapor de Magí Borrell

• La 'piscina' dels banys de Cal Ral

La Bassa de Ca la Paula

Situada a la vora del riu Ripoll, la Bassa de Ca la Paula és de mides lleugerament irregulars de 36 x 27 metres. Vinculada al Molí de les Tres Creus és la 'piscina' que compta amb una millor capacitat per a poder organitzar un festival de natació amb cara i ulls.

Fitxa de la Bassa de Ca la Paula corresponent al Catàleg de 
béns arquitectònics, arqueològics i ambientals de Sabadell.
Font: Aj. de Sabadell, 2019

En Emili Solé Brufau dona fe a El Mundo Deportivo de la realització del primer festival de natació, fet a Sabadell, amb aquestes paraules publicades el dilluns 23 d'agost de 1915:

"... Solicitaron la opinión y colaboración de los clubs de Natación Barcelona y Athlètic, y sus juntas directivas dieron toda clase de facilidades para su mejor éxito, confiando el Athlètic a sus presidente y vicepresidente, don Esteban Candell y don Emilio Salas, y el Barcelona a su vicepresidente don José Masriera y a Emilio Solé, los trabajos de organización."

Retall de l'article de l'Emili Solé Brufau publicat a 'El Mundo Deportivo' 
del 23 d'agost de 1915, amb la crònica del Festival de 
Natació i Waterpolo a la Bassa de Ca la Paula.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Un cop aconseguida la participació dels clubs barcelonins, en Joan Valls entra en contacte amb el "acaudalado propietario de dicha localidad (Sabadell), don Joan B. Turull, quien acogió con gran entusiasmo la idea, poniendo a disposición de los organizadores su finca 'Molí de les Tres Creus' y ofreciendo al mismo tiempo una magnífica copa y medallas para los concursantes.", com es detalla a l'article ressenyat.

La crònica d'en Solé segueix:

"El 'Centre de Dependents del Comerç i la Industria' de Sabadell prestó su cooperación. Y con tan valiosos elementos se ha realizado con éxito lo que parecía un sueño... Sabadell presentaba el aspecto de un día de gran solemnidad. En la estación el gentío era inmenso. Al pararse el tren resonó un nutrido aplauso acompañado de un estentóreo viva a Sabadell y a los nadadores, que atronó el espacio"

I, sí, ja sé que sona una mica exagerat, oi ?... Però ens hem de situar al 1915, en una població que rep com a herois a aquells nois - les noies no hi són - que es desenvolupen com peixos en aquell medi 'hostil', i que es planten a Sabadell per a fer una exhibició que vol impulsar la creació d'un club de natació que ha d'esdevenir un dels més importants del país... L'ocasió bé que s'ho val !...

Dues imatges diferents donen testimoni del primer Festival de Natació i Waterpolo 
celebrat a la Bassa de Ca la Paula, a Sabadell, el 22 d'agost de 1915.
Font: Arxiu Fotogràfic de la UES. Ft. A. Izard

A la festa esportiva hi participen, com a poc, uns quants sabadellencs que es disputen una carrera només per a ells, sobre els 72 metros con un viraje. Són: Josep Mestres, guanyador amb el temps de 1.17; Josep Mir, amb 1.30; Esteve Fernández, 2.00; Antoni Pavia, 2.03; Francesc Aguado, 2.04 i Galo Martorell, 2.19.

Es fan exhibicions d'estils: braça, esquena, over de costat, trudjeon, doble over i crawl, totes elles aplaudides per un públic entusiasmat. Desprès de més carreres i d'alguns salts, s'acaba amb un partit de waterpolo. Competeixen l'equip Blau-groc del Barcelona: Canals, Domingo, Taxonera, Quintana, Robert, Barba i Llorens; contra l'Athlètic: E. Candell, Badrinas, Gil, Lix, Grañó, Mestres i R. Candell. Els de l'equip Blau-groc són els guanyadors amb un resultat de 4 gols a 0; i el seu capità, Quintana, rep la Copa Turull de mans de "la distinguida esposa del señor Turull".(2)

L'anècdota més curiosa d'aquesta primera festa de la natació vallesana la va protagonitzar el futur president de l'entitat, Pere Mestres, que és com segueix:

"El festival fou un gran èxit de públic i l'alcalde Feliu Griera felicità als organitzadors. Tanmateix, en aquest primer festival es va donar la circumstància que l'aigua no feia massa bon aspecte, ja que feia dos mesos que no s'havia renovat. Amb la grada plena d'espectadors, els nedadors barcelonins es negaven a tirar-se a l'aigua. Finalment, els va convèncer Pere Mestres, qui seria el primer president del CNS, després de veure's un got d'aigua de la bassa. 'No vaig agafar el tifus de miracle', evocava anys més tard." (1)

L'èxit d'aquest primer festival encoratja als joves afeccionats del CADCI, amb alguns d'altres entitats, a llançar.se a la creació del primer 'cercle' de natació de terra endins. Se succeeixen les reunions i els entrenaments. Els primers solen tenir com a seu el conegut Bar Imperial, situat al Passeig de la Rambla, mentre que els entrenaments tenen lloc indistintament als banys de Can Ral, i sovint també a la Bassa del Vapor de Magí Borrell.

El cert és que la constitució 'oficial' del Club Natació Sabadell és produeix el 25 de juny de 1916, novament al Bar Imperial, on segons la informació de la premsa de l'època es troben prop de quaranta associats reunits en una Junta General amb caràcter constituent, d'on surt nomenada la primera junta directiva del nounat club: Josep Mestres, president; Pere Mestres, vicepresident; Joan Baulenas, secretari amb en Joan Valls com a tresorer i fins a set càrrecs més. (3)

Plana del setmanari 'Sabadell Federal' amb la noticia de la Junta General 
del Club Natació Sabadell amb l'anunci de la primera junta directiva.
Font: Hemeroteca ARCA

La 'piscina' dels banys de Cal Ral

Per a situar-nos en la 'piscina' de Cal Ral fem servir les paraules d'en Jaume Barberà, sabadellenc de pro que, cent anys més tard que fos utilitzada pels joves nedadors del Sabadell, escriu les seves reflexions a la xarxa:

"La zona sud del barri de Gràcia, la de l’altra banda de la via del tren - actualment la Gran Via - era un bocí de ciutat que tenia vida pròpia. L'espai contingut entre la via del tren del Nord, la carretera de Barcelona i el carrer de Sant Sebastià, de forma més o menys triangular, era, però, una àrea ben desconeguda per la resta de Sabadell...

La casa més coneguda del barri, però, era Cal Ral, que encara existeix. Està situada a la cantonada entre els carrers Tetuán i Sant Ramón de Penyafort. La seva piscina, una de les primeres de Sabadell anterior inclús a la del Club de Natació, era molt popular. Realment era una bassa que no arribava a piscina, però que es podia practicar perfectament la natació, fins el punt que era utilitzada pels integrants del Club de Natació Sabadell abans de tenir la seva pròpia piscina. 

Piscina dels Banys Públics de Cal Ral de Sabadell, utilitzada pels primers 
nedadors del C.N. Sabadell, abans de tenir la seva primera piscina.
Font: Arxiu CNS. Ft. SI

El propietari de la bassa era el senyor Joan Ral Datzira, que també tenia dues banyeres i unes dutxes. Cal Ral va tenir gran anomenada els anys cinquanta i seixanta com la 'casa de les dutxes'. Els seus clients, la majoria treballadors de les empreses i fàbriques del voltant, tenien, per un preu mòdic, un quart d’hora d'aigua calenta i també sabó i tovalloles. Els dissabtes a la tarda i els diumenges al matí estava ple a vessar de clients que entraven amb brutícia a dojo i sortien lluents i nets com una patena. En una època en que no tots els habitatges disposaven de quarto de bany o dutxa amb aigua calenta i que el costum era rentar-se, a fons, un dia a la setmana, anar a Cal Ral era una bona idea." (4)

Nedadors del Club Natació Sabadell a Cal Ral, al voltant de l'any 1917.
Font: Bloc Sabadellejant. Ft. UES

La 'piscina' de Cal Ral va ser força utilitzada abans de 1918, encara que sembla que en determinats moments hi va haver dificultats amb el propietari dels banys per a la seva utilització. En qualsevol cas el mes de gener de 1916 s'hi va celebrar un Festival de natació de caire intern, que ha estat considerat com el moment fundacional del Club Natació Sabadell, a l'acabament del qual és va celebrar un dinar de germanor a la Fonda Catalunya.

La Bassa del Vapor de Magí Borrell

La tercera proto-piscina de que van fer ús els pioners del Sabadell és la bassa o dipòsit del Vapor de Magí Borell, tal vegada una de les menys utilitzades perquè les seves reduïdes dimensions, de 14 x 6 metres,  no la feien gaire atractiva. D'altre banda sembla que per omplir-la es triga al voltant de quinze dies. Inconvenient greu, atès que en aquells anys aquests tipus d'instal·lacions no disposen de filtres ni de tractaments específics per el manteniment de l'aigua, de manera que el sistema per assegurar-ne unes condicions higièniques 'suportables' no és pas cap altre que procedir a un  canvi de l'aigua de l'establiment en qüestió.

A l'arxiu del CNS hi consta una entranyable fotografia de l'esmentat equipament, amb en Joan Valls gaudint de la 'piscina' tot gronxant-se amb un trapezi.

La curiosa imatge d'en Joan Valls gronxant-se a la bassa o dipòsit 
del Vapor de Magi Borrell, en un dia indeterminat de 1916.
Font: Arxiu CNS. Ft. SI

Les successives dificultats trobades en la utilització d'aquestes diferents 'piscines' frustrades, lluny de desencoratjar als joves impulsors de la natació sabadellenca els va convèncer de la imperiosa necessitat de tenir una piscina esportiva de veritat... amb les mides reglamentàries, una bona torre de salts i propietat del mateix CNS, ni que hagi de ser en terreny llogat a tal o qual empresa o entitat.

I s'hi llancen amb tot el coratge i la capacitat d'iniciativa dels seus joves anys...

I, finalment, arriben les piscines...

Ens centrem en les piscines que disfruta el Club Natació Sabadell:

• La del Vapor Codina, al carree Lacy

• Les del carrer Montcada

• Les primeres piscines municipals de Sabadell al Complex Esportiu de Sant Oleguer 

I sí, és clar que el CNS gaudeix, des de l'any 2002, d'un esplèndid complex esportiu al que s'anomena Club de Can LLong, però aquest equipament ja no entra en els terminis temporals que abasta el nostre bloc

La primera piscina esportiva d'Espanya...

La piscina del Vapor Codina, al carrer Lacy, és la primera construïda arreu de Catalunya i d'Espanya com a piscina esportiva, al marge d'instal·lacions de caire similar projectades per altres tipus d'ús.

El text de referència, pel que fa a la història del CNS, '100 ANYS EN 100 IMATGES, 1916-2016' (5), descriu aquest punt d'inflexió del club amb aquestes paraules:

"Tots aquests espais (les proto-piscines) s'havien de llogar i es feia difícil compaginar la pràctica de la natació amb altres usos... van fer que el Club busqués un espai propi on poder desenvolupar còmodament les seves activitats. Així la Junta Directiva porta a l'Assemblea la possibilitat de llogar el pati del Vapor Codina per construir-hi una piscina. No cal dir que la proposta es va aprovar de manera entusiasta." (pag. 012)

Aquest entusiasme es va traduir en una aportació dels associats que va anar molt més enllà d'aplaudiments enfervorits. De fet és conjuren per a ser ells mateixos els qui se'n encarreguen de gran part dels treballs de construcció de la primera piscina esportiva del país.

El pintor Antoni Vila Arrufat, amic de Joan Valls i un dels primers socis del CNS, a més d'autor de l'escut del Club a l'any 1920 o 1921, ens ha deixat un vívid record d'aquell moment:

“En aquella piscina, abans d’ésser nedador, en vaig ser picador. Sí, sí, tal i com ho sent, i tal com ho dic. Amb alguns amics vam ajudar a treure terra per enfondir-la a base de pic i pala, i no pas només un dia. Quan teníem una estona lliure, a cavar s’ha dit !. Quan un és jove tot és possible. Ja li he dit que tenia amics a la colla que havia fundat el Club. Jo em considero un d’ells i allà al Vapor Codina tots hi vam treballar força. Més tard, quan ens banyàvem i s'ensopegava que passava el tren i ens veien amb vestit de bany, ens escridassaven. Però nosaltres els deixàvem dir. Era tan bonic l’ambient del Club i dels amics en aquells temps en què la joventut t'ho fa veure tot de color de rosa !”. (1)

Els plànols de les instal·lacions són confegits per l'arquitecte sabadellenc Josep Renom Costa (1880-1931) qui a més d'aquesta implicació amb el club exerceix el càrrec d'arquitecte municipal a Sabadell. Aquest tipus de col·laboració, que s'ha de repetir en la nova instal·lació del carrer Montcada, dona fe de l'estreta col·laboració del CNS amb la casa de la Vila, que s'ha mantingut persistent al llarg del temps.

En Josep Renom Costa, arquitecte municipal i col·laborador 
d'aquells primers anys amb el Club Natació Sabadell.
Font: Viquipèdia. Ft. SI

El nou equipament té unes dimensions de 25×12 metres, una profunditat de 1,20 metres a un costat, 2 metres al centre i 3 metres a la part mes fonda, amb una capacitat de 560 metres cúbics d'aigua. A la part del darrera s'hi troben tres palanques de diferents alçades per a poder fer els salts, un petit jardí, unes casetes per canviar-se i unes dutxes. A més, es subscriu amb l'administració un contracte per a renovar l'aigua del vas de la piscina un cop per setmana.

La nova instal·lació del club va prenent forma, de manera tal que el dia 15 de maig de 1918 la junta convoca als associats per informar de la propera obertura del nou equipament. I arriba el 23 de juny, quan es fa oficial la inauguració de la primera piscina esportiva de Catalunya i d'Espanya amb un Festival de Natació on novament són convidats els equips del C.N. Barcelona i del C.N. Athlètic. 

El festival comença amb una cursa de 50 metres amb nedadors sabadellencs, amb el següent resultat: Unción i Valls guanyen amb un temps de 57.0; mentre que la resta de nedadors, amb temps superiors, són els Solá, Ausió, Grifols, Alegre, Canals i Farreras.

Les altres proves van tenir com a protagonistes als nedadors dels clubs convidats, amb curses de 50 m. velocitat; 25 m. sota l'aigua; 200 m. resistència; una carrera a la americana, amb relleus cada 50 m.; i el concurs de salts, on sobresurten en Gerard Collardin, del CNA i el cenebistes Vila i Tusell.

Així mateix, es disputa un partit de waterpolo entre dos combinats d'ambdós clubs i es presenta un joc nou anomenat 'La Foca', introduït al país per l'Albert Berglund, l'entrenador suec del Barcelona.

El setmanari esportiu 'Stadium' hi dedica una plana sencera a la 
inauguració de la primera piscina construïda al país.
Font Hemeroteca ARCA. Ft. F. Casañas (6) 

En acabar el festival hi ha amb un ball amenitzat per la Banda Municipal. Amb motiu de la Festa Major de 1918, el 3 d'agost, s'organitzà una gran revetlla a la seu del CNS. A partir de llavors els festivals de natació i waterpolo esdevenen un clàssic de les festes majors de Sabadell.

En poder gaudir d'aquest nou equipament, el CNS experimenta un important increment de socis, de manera que es reforça el seu arrelament a la societat vallesana. D'altre banda, el 3 d'agost de 1919, també en el marc de la Festa Major, es disputa el primer Campionat de Sabadell de natació.

L'any 1920 un equip del CNS pren part oficialment en el Campionat d'Espanya de waterpolo, en la segona divisió.

Dues imatges de la piscina del carrer Lacy. Dalt el dia de la 
inauguració. Sota una jornada d'entrenaments de salts.
Font: Arxiu fotogràfic de la UES. Ft. F. Casañas

El contracte d'arrendament del local on s'ubica la nova piscina s'ha establert amb els propietaris del Vapor Codina per un període de cinc anys. La finalització d'aquest contracte el 1922 posa en dubte la continuïtat mateixa del club, de manera que és produeix un moment de crisi institucional que, finalment, es resol de forma favorable als interessos del Club Natació, amb una pròrroga per uns altres cinc anys del lloguer dels terrenys.

En qualsevol cas, la crisi encén les alarmes en el sí de la jove entitat, i des de ja cal començar a pensar en solucions més definitives que les de seguir com a rellogats en un terreny d'un altre...

Titular del 24 d'abril i article del 6 de juny, del setmanari 'La Jornada 
Deportiva', que es refereixen a la possible desaparició del 
CNS i a la segura continuïtat, respectivament.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. F. Casañas

El titular que reproduïm correspon a un article d'en Francesc Gibert - olímpic del Barcelona que ha de ser president de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA) anys a venir - on mostra la seva preocupació pel fet que la possible pèrdua de la piscina del carrer Lacy suposi la desaparició del mateix C.N. Sabadell.

A l'article d'en J. Bernaldo, publicat un mes i mig més tard, s'informa de la superació de la crisi i, per tant, de la continuïtat del CNS. En paraules del periodista de La Jornada Deportiva:

"Las entidades, al igual que los individuos, atraviesan por crisis que ponen en peligro su vida haciendo, en unos casos, imprescindible la intervención de personas peritas... y, en otros, hasta la natural reacción.

Tal puede decirse del 'Club Natació Sabadell'. A la pregunta que desde estas mismas columnas hizo nuestro buen amigo señor Gibert, '¿ Va a desaparecer el C.N.S. ?' podemos hoy contestar, con la más absoluta seguridad de que el tiempo ha de darnos la razón, NO... y además estamos convencidos de que le esperan días de gloria, contribuyendo al Sport de sus referencias... "

i després d'anunciar la propera celebració a Sabadell del Campionat de Catalunya de natació de 1922, culmina la seva esperançada reflexió tot dient:

"La creación de una piscina en la capital del Vallés fué producto de la Fe, de una fe que hace grandes a los pueblos y a los hombres que en ella comulgan y que difícilmente se destruye".

En el curt espai de temps entre la pregunta d'en Gibert i la resposta d'en Bernaldo el que passa és la natural reacció dels homes del Sabadell, encapçalats per la directiva presidida per en Jacint Martí, que han aconseguit de la propietat dels terrenys un nou contracte per un mínim de cinc anys. La piscina del Vapor Codina s'assegura la seva continuïtat i la del club en un horitzó de mig termini.

La nova piscina del carrer Montcada...

Aquest mig termini, no obstant, s'esgota mentre el CNS va consolidant el seu paper en el sí de la natació catalana. El 1923 el seu equip de waterpolo assoleix el Campionat d'Espanya de la segona divisió, mentre que en natació són els anys en que emergeix el primer gran campió sabadellenc, que no és altra que en Ramón Sapés Farré (1910-1939). Especialista en els 100, 200 i 400 m. braça, proves que guanya repetides vegades en campionats catalans i espanyols, establint també els rècords del país en aquestes distàncies.

Imatge d'en Ramón Sapés, presa a la piscina del carrer Montcada 
l'any 1931, amb ocasió del Campionat de Catalunya sènior.
Font: Arxiu CNS. Ft. SI

Així és que a l'any 1927 el Club Natació Sabadell és torna a trobar amb la finalització del contracte, que aquest cop no pot ser renovat atès que el seu propietari necessita el terreny per altres usos. 

La nova contrarietat coincideix amb la presidència de la FCNA d'en Francesc de Sales Gibert Riera (1900-1979), qui ha endegat una enèrgica campanya per a la construcció de piscines municipals arreu de Catalunya (7). En Gibert compta per a la campanya amb la col·laboració de l'enginyer Josep Serra, que ha col·laborat en la construcció de la Piscina de l'Escullera del Barcelona.

Es produeix una coincidència d'interessos entre la directiva del CNS, ara encapçalada per en Joan Cinca Sanmiguel, i la FCNA. Els primers han de solucionar, de manera urgent, la necessitat de disposar d'una nova piscina... i aquest cop tenen molt clar que ha de ser plenament propietat del club, els terrenys i l'equipament. Per la seva banda, la FCNA vol actuar com a recolzament de qualsevol iniciativa que meni a la construcció de noves piletes a Catalunya.

D'aquesta associació d'interessos neix un projecte de construcció a Sabadell d'una possible piscina coberta, quins plànols dissenya inicialment en Josep Serra.

Plànols per al projecte de piscina coberta del C.N. Sabadell al carrer 
Montcada, publicats a 'El Mundo Deportivo' el 9 de maig de 1928.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La nova piscina, que des de la FCNA es pensa com a municipal, des de Sabadell s'entén que ha de comptar amb la col·laboració de l'ajuntament - especialment per el subministre d'aigua - però no es renuncia a la plena titularitat de la instal·lació.

Un cop més en Joan Valls actua com a 'facilitador' de l'operació, en cedir a la directiva presidida per Joan Cinca uns terrenys de la seva propietat situats quasi bé davant per davant de la finiquitada piscina del carrer Lacy, just a l'altre costat de la línia del tren. L'oferta d'en Valls és fa amb unes condicions òptimes per a la precària economia de l'entitat: a llarg termini i amb còmodes quotes d'amortització.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 9 de maig de 1928, on s'informa 
de la decisió de tirar endavant la nova piscina del carrer Montcada.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

De la composició que hem confegit de El Mundo Deportivo del dia 9 de maig, cal senyalar una aparent contradicció: al subtítol correspon a l'entradeta aportada per la FCNA, plantejant una piscina municipal a Sabadell i, a més, coberta; mentre que l'article integralment reproduït, signat per Francis, s'ha escrit clarament des del mateix Sabadell, i amb la versió més directa del mateix club. Ja no es parla de piscina municipal ni de cobrir-la. L'esmentat periodista escriu:

"Hace aproximadamente medio año... insinuábamos la posibilidad de que el C.N. Sabadell, entidad deportiva tan escasa de asociados como opulenta de entusiasmo, corria el insinuante peligro de disolverse por falta de piscina donde practicar el bello y sano esport.

Pero alguien que conoce muy a fondo el temperamento tenaz y los entusiasmos ilimitados (de sus) dirigentes... nos aseguró recientemente que dichos señores... no hubieron cejado en su empresa de construir otra piscina... (que) estará emplazada entre las calles de Covadonga, Moncada y Balmes...

En el momento de aparecer esta información es casi seguro que tan magno proyecto haya sido aprobado por el Ayuntamiento y éste conceda el agua necesaria, pues la entidad constructora (CNS) se compromete a facilitar a los niños de las escuelas un par de baños semanales, rasgo plausible que no es necesario elogiar, pues el mismo pregona su alteza de miras"

En Joan Cinca Sanmiquel és el president del C.N. Sabadell que lidera la junta 
directiva de l'entitat entre els anys 1925-1930, període en el 
qual es construeix la piscina del carrer Montcada.
Font: Arxiu del CNS. Ft. SI

Com sol passar, la decisió de tirar endavant la nova piscina rep algun tipus de contestació interna des de la pròpia ciutat de Sabadell. Així, la revista esportiva i d'humor 'Xut!', en el seu número del 22 de maig de 1928, dona veu al que defineix com a 'un popular 'deportista' de la capital del Vallés', el qual els hi adreça una carta oberta en els termes següents:

"La comissió que cuida de la construcció de la piscina per al Club de Natació Sabadell, s'ha deixat aixecar la camisa pels de la Federació, o sigui pels del C.N. Barcelona. Avui és un fet la construcció de la nostra piscina, però els senyors Valls, Cinca i Renom - que formen la comissió - s'han fiat amb una ingenuïtat un xic massa infantil del que els ha dit l'enviat Serra (de la FCNA), i han decidit construir una piscina migrada, que en les seves dimensions de 25 per 15 metres no podran anar enlloc, car ni tan sols podran celebrar-s'hi els partits finals del campionat de waterpolo... Es que si la nostra piscina fos reglamentària, o sigui, de 33 metres, podria fer competència i ombra a la del trenca-ones, i això, en els temps que corren, és una desconsideració envers l'amo."

La consideració de 'reglamentària' adjudicada a les piscines de 33,33 m. de llargada només ve justificada pel fet que la primera i única piscina coberta, fins al moment d'aquests fets, és efectivament de la l'Escullera, construïda pel C.N. Barcelona. I d'aquí també el to, entre satíric i descortés, emprat en la carta oberta, quan es refereix al 'enviat Serra'; a la competència  'a la del trenca-ones'; i a la 'desconsideració envers l'amo', referències totes elles a persones o equipaments del club degà. (8)

En qualsevol cas, la piscina va poder tirar endavant, comptant amb la col·laboració altra cop de l'arquitecte municipal, Josep Renom. Dotada d'uns terrenys molt més amplis dels que es disposava al carrer Lacy, inicialment es construeix la piscina descoberta de 15 x 14 m., amb profunditats que van des del 1,50 fins al 3 metres en la zona de salts. S'hi preveuen els vestidors corresponents i un espai per a camp d'esports, que ha de permetre la celebració d'altres activitats que comencen a fer forat al club, com són el basquet, l'atletisme i el 'saco', és a dir la pilota a ma que posteriorment s'ha de conèixer com a frontó.

La nova piscina es 'bateja', inclús abans de finalitzar-ne les obres, amb l'obtenció del primer rècord d'Espanya del nou equipament. La fita l'assoleix en Ramón Sapés, en cobrir els 100 m. braça amb un temps de 1.25.0, rebaixant l'anterior marca del nedador del CNB Josep Francesch en poc menys de dos segons.

El diari 'La Nau,' del 1 de juliol de 1929, recull la noticia del primer 
rècord d'Espanya d'en Sapés en els 100 m. 'braçada de pit' 
a la nova piscina del CNS al carrer Montcada.
Font: Hemeroteca ARCA

Tot i que 'La Nau' no publica la noticia fins al dia 1 de juliol, l'establiment del rècord d'en Sapés s'ha produït el dilluns 29 de juny.

La inauguració oficial del nou equipament del Club Natació Sabadell es realitza el dia 31 de juliol de 1929, amb un festival en el que participen els esportistes locals junt amb els del C.N. Athlètic. La premsa de l'època informa d'un èxit abassegador de públic que presencia les diferents proves de natació, i assisteix a la victòria en waterpolo del'equip del C.N. Sabadell sobre els atlètics per 4 gols a 1.

Retall de 'El Mundo Deportivo', del 2 d'agost de 1929, amb la noticia del 
Festival de Natació inaugural de la nova piscina del C.N. Sabadell.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

L'equipament inicial ha d'anar rebent diferents millores i reformes. Pocs temps desprès d'inaugurada es construeixen els trampolins i palanques per els salts; l'any 1946 s'instal·len els equips de filtratge, quines obres provoquen desperfectes en el vas que han de ser reparades; l'any 1951 es construeixen les piscines infantils descobertes i encara al 1954 cal tornar a refer dues parets del vas de la piscina de 25 metres, davant del perill que col·lapsessin.

Cobriment de la piscina del carrer Montcada...

El creixement de Sabadell i el del seu club de natació van parells. Superada la lleugera parada en el creixement demogràfic de la Vila produïda per la guerra civil, l'increment de la població porta a superar els 100.000 habitants a finals de la dècada dels anys cinquanta:

Població de Sabadell entre 1900 i1960
Font: Elaboració pròpia amb dades del INDESCAT

L'any 1958 el C.N. Sabadell ha arribat a comptar amb més de 1.300 associats. El seu president actual, en Antoni Monés Giner, ja fa estona que ha endegat el projecte per a una completa reforma de les instal·lacions del club. El nou projecte es basa en el cobriment de la històrica piscina del carrer Montcada, a la vegada que es reforma completament l'espai i s'afegeixen nous espais esportius. 

L'encàrrec l'entoma un dels més prestigiosos arquitectes de Barcelona, en Josep Soteras Mauri (1908-1987) - vinculat com arquitecte i urbanista a l'ajuntament de Barcelona - que quan rep l'encàrrec del CNS ja ha col·laborat en equipaments esportius com el Palau d'Esports de Barcelona o el Camp Nou del F.C. Barcelona. (9)

El mateix Josep Soteras, en article publicat a la revista del CSIC Informes de la construccion, descriu així la comanda rebuda de la junta directiva del CNS:

"Una piscina cubierta, de 14 x 25 m., apta para entrenamientos de los nadadores y para la celebración de competiciones deportivas, con una capacidad para 1.000 espectadores. Vestuarios para hombres y para mujeres, de la mayor amplitud posible, con accesos diferentes y dotados de sus servicios sanitarios correspondientes. Piscina descubierta y solario. Gimnasio cubierto para preparación física de los nadadores. Servicios sociales, secretaría general, salas de reuniones y conferencias, servicios de bar y restaurante, enfermería, peluquería y almacén de material deportivo. Conservación, en todo lo posible, de las instalaciones actuales por razón de economia... Costo mínimo y posibilidad de desarrollo en etapas posteriores sin interrumpir el funcionamiento por un periodo excesivo de tiempo..." (10)

Vista de diferents plànols del projecte de cobertura i ampliació 
del complex esportiu del C.N. Sabadell al carrer Montcada.
Font: CSIC. Informes de la construcción

A començaments del mes de maig de 1959 es produeix un altre fet determinant en la història del club vallesà. Recomanat per l'entrenador holandès del C.N. Manresa, Cor Braasem, el Sabadell tanca la contractació d'un jove tècnic d'aquell país. Es tracta d'en Kees Oudegeest, de 23 anys, el qual s'ha format com a entrenador de natació sota el guiatge de Jan Stender (1906-1989), un dels més prestigiosos tècnics esportius europeus dels anys cinquanta.

Com que les coincidències solen ser fruit del treball i la planificació, més que de la sort, hem de concloure que l'aliança entre l'arribada del nou tècnic i la quasi immediata finalització de la nova instal·lació del C.N. Sabadell ha estat el resultat d'una encertada gestió dels directius de l'entitat.

Imatge d'en Kees Oudegeest, al Facebook 'oficial' del C.N. Sabadell
Font: Facebook Club Natació Sabadell. Ft. SI

No és objecte d'aquesta entrada del bloc fer cap tipus d'anàlisi esportiu de la trajectòria del Sabadell, però és innegable que l'any 1959 suposa el de l'enlairament de l'entitat als llocs més preeminents de la natació catalana i espanyola, i aquesta aliança entre entrenador + piscina coberta n'és, sens dubte, una de les seves explicacions

A tot això, la nova instal·lació del club ja s'ha finalitzat, i per a la inauguració de la mateixa la junta presidida per Antoni Monés, en col·laboració amb la Caixa d'Estalvis de Sabadell, preveu un seguit d'activitats que s'han de desenvolupat entre els diumenges del 27 de desembre de 1959 i el 3 de gener de 1960.

Dues imatges del cobriment de la piscina i altres 
espais del complex esportiu del carrer Montcada.
Font: CSIC. Informes de la construcción. Ft. SI

El programa inclou des de les activitats més oficials i protocol·làries, com la benedicció de les instal·lacions o el àpats per a les autoritats; fins a les més pensades per a l'esbargiment dels socis i altres ciutadans, com una ballada de sardanes. No poden faltar les activitats esportives, que inclouen des de dos partits internacionals de waterpolo, entre Espanya i Holanda; festivals de natació interclubs i un quadrangular de waterpolo, amb els equips de Terrassa, Manresa, Martorell i el club local; o les exhibicions de natació ornamental per la Sociedad Atlética Barcelona; així com demostracions d'altres entitats, com la Creu Roja o el CRIS locals, a més de partits de bàsquet, 'fulbito', pilota a ma o handbol.

Titulars de 'El Noticiero Universal' dels dies 29 de desembre de 1959 i 2 de gener 
de 1960 informant sobre els actes d'inauguració de la piscina coberta del CNS.
Font: Hemeroteca ARCA

Per tal de cobrir aquest desplegament tan exhaustiu d'activitats, el club edita un programa en forma de revista de 38 pàgines, suportat per la publicitat de gran nombre d'empreses i industries locals, on s'exposen amb tot detall els diferents esdeveniments que s'han preparat per a que els festivals de la inauguració abastin el major nombre possible de destinataris.

Portada del programa-revista que exposa el conjunt d'activitats i festivals 
organitzats per commemorar la inauguració de la nova piscina 
coberta i les altres instal·lacions de l'entitat.
Font: Arxiu Històric de Sabadell

En aquesta revista el president Antoni Monés dirigeix una salutació a tots els que la poden llegir, en la qual s'espresa amb les següents paraules:

"Excepcionalmente procuraremos dar el máximo de brillo y realce a estos actos, dada la trascendencia que los motiva. Aunque esto sea apartarnos una vez de lo que ha sido norma y proceder del Club en el transcurso de su dilatada vida, por su virtud o defecto de no querer exteriorizar sus victorias o sus derrotas...

Tenemos unas instalaciones formidables. Son el premio a una administración severísima, antipática de ejecutar porque nada resulta tan fácil y agradable como repartir o regalar, sobre todo si el dinero es de los demás, en este caso de los Sres. socios...

Hemos contraído deudas inmensas. Pero esto más que una carga es un honor recibido al que el Club corresponderá, porque es proverbial la responsabilidad de la entidad cumpliendo fielmente con sus obligaciones económicas."

I a continuació en Monés s'estén en els necessaris agraïments a les institucions i entitats que han ajudat, d'una o altra manera, a la consecució d'aquest pas tant determinant en la vida del C.N. Sabadell: Ajuntament de la ciutat; Diputació de Barcelona; i molt especialment, a la Caixa d'Estalvis de Sabadell, autèntic partner en l'empresa que s'inaugura.

De les moltes pàgines de la revista que comentem, volem destacar-ne una que s'aparta de la faramalla 'oficial' de camaradas, ilustrísimos i excelentísimos components dels molts comités que els temps exigien de nomenar; per representar, en certa manera, l'ànima més aprofundida de l'esperit que va endegar el 1916 aquest projecte de club, i que l'ha d'engrandir en aquest present de 1959 i en el seu futur esplendorós:

Imatge vintage d'un curset del C.N. Sabadell, 
símbol de passat, present i futur de l'entitat.
Font: Arxiu Històric de Sabadell

Complex esportiu municipal de Sant Oleguer

Com ja ha succeït en el passat, la nova instal·lació del carrer Montcada ha de requerir amb el pas del temps diferents actualitzacions i millores. Així, l'any 1967 s'executa una millora profonda de les instal·lacions. S’inaugura una piscina infantil coberta i es fa un pavelló amb pista de bàsquet, a la vegada que es reformen els vestidors. 

Encara al 1972 s'opta per cobrir amb un globus presostàtic la piscina exterior de 25 m., facilitant tant l'ús esportiu com el merament social de la làmina d'aigua. Però el que representa una nova piscina no és cap d'aquestes actuacions. 

Ens situem a l'any 1966 per tal de gaudir d'una nova i fantàstica piscina, encara que aquesta vegada el promotor passa a ser l'ajuntament de Sabadell.

El 2 de setembre del 1966 s'inaugura la primera piscina municipal al Complex Esportiu de Sant Oleguer, de mides olímpiques. Una piscina de 50 metres on entre el 3 i el 6 de setembre es celebra la XLI edició dels Campionats d'Espanya de Natació d'estiu. 

Dues perspectives de les piscines del Complex Esportiu de Sant Oleguer.
Font: Arxiu RTVE i Ed. ROFOTO. Fts. SI

Tot i no tractar-se d'unes piscines pròpiament del Club Natació Sabadell, les hem d'incloure en aquest article; atès el fet que, de manera quasi bé immediata, l'ajuntament en cedeix la seva gestió al club, en una mostra més de l'extraordinària complicitat entre les dues institucions.

No cal dir que el CNS en fa un ús modèlic de l'equipament públic, que a més de servir per a l'entrenament i millora dels seus esportistes, també se sap aprofitar per a l'extensió de la practica de la natació entre les escoles de la ciutat.

L'any 1978 el club col·labora en la millora de l'ús d'aquestes piscines tot col·locant un globus presostàtic, sens dubte un dels més grans del país, amb unes mides de 120 metres de llarg per 37 d'ample, i entre 8,5 i 14 metres d'alçada.

Dues perspectives de l'impressionant globus amb que el C.N. Sabadell 
va cobrir la piscina del Complex Esportiu de Sant Oleguer.
Font: Arxiu CNS. Ft. SI

A mode de cloenda...

A la dinàmica establerta entre les instal·lacions esportives del Sabadell i el tècnic Kees Oudegeest a partir de 1959, encara ens queda per aportar-hi una tercera 'pota' que aferma l'estabilitat del sistema.

Es tracta de la idea, portada a la pràctica, d'afavorir la conciliació dels entrenaments de natació amb els estudis de les nedadores i els nedadors, que en aquells anys del primers seixanta - i encara ara - és una empresa força delicada.

El Sabadell s'esforça en millorar aquesta conciliació amb l'obertura de l'Escola Santa Clara, de la qual ens en dona noticia el periodista i escriptor Josep Costajussà Oliver (1934-2013) en unes paraules seves reproduïdes al bloc Sabadellejant d'en Jaume Barberà:

"El curs 1962/63, es va crear, al Club Natació Sabadell, l'escola Santa Clara que, al llarg dels anys, ha tingut com a alumnes els nedadors i les nedadores més prometedores de la nostra història més moderna. En aquell moment, va significar una novetat que permetia alternar amb millor assiduïtat i profit l'esport i els estudis. El Club, amb el pensament posat en el futur i, esperant de la seva joventut, no solament victòries a l'aigua, sinó també a la vida professional i personal, va procurar no descuidar aquesta faceta tan important i que la majoria de països més avançats tenen molt en compte. El desenvolupament físic juntament amb el cultural és la clau per al futur i, en aquest aspecte, Sabadell fou el pioner d’una idea que, sortosament, encara continua".

I aquest curs 2026-2027 encara podem dir que aquesta idea formadora, de més de seixanta anys, segueix en peu... Llarga vida a l'Escola Santa Clara i al Club Natació Sabadell...

Josep Castellví

(1)  Converses i anècdota extreta d'un article de A. Santamaria, publicat al diari digital 'I-isabadell' el 16 de juny de 2019.

(2) Els estils que s'exhibeixen són els propis de l'època, però és significativa la inclusió del 'crawl' que ja al 1915 s'incorpora amb els altres estils. Segurament la dita que aquest estil l'introdueix a Catalunya i Espanya en Francesc Granados, en tornar d'Anvers 1920, és certa però només pel que fa al batiment dels peus, que Kitamura i altres nedadors ja el fan amb sis temps, imprimint una major velocitat.

(3) En la constitució de la primera junta directiva, al Café Iberia de l'any 1916, s'anomena com a primer president a en Josep Mestres, mentre que quan es fa la inscripció formal al Govern Civil qui hi consta és el seu germà Pere. Sembla que no s'ha aclarit que és el que ha succeït entre ambdós fets.

(4)  Aquesta cita correspon al periodista i historiador Jaume Barberà Canudas (1950) qui en el seu bloc 'Sabadellejant', repasa i rememora la història sabadellenca.

(5) El llibre '100 ANYS EN 100 IMATYGES, 1916-2016' és una bona mostra de llibre commemoratiu d'una efemèride tant notable com és la celebració del centenari d'una entitat esportiva. Escrit per en Francesc Fontdevila Chavarria, el llibre és una font inestimable per a fer una aproximació als aspectes més destacats de la vida del club vallesà. Edició: Club Natació Sabadell, 2018.

(6) En Francesc Casañas i Riera (1890–1969) va ser el primer fotoperiodista i reporter gràfic de Sabadell, a més d'industrial corder. Una gran part de les imatges esportives del primer terç del segle XX de Sabadell són de la seva autoria. Va col·laborar en gran nombre de mitjans de comunicació barcelonins de l'època, com ara 'La Vanguardia', 'El Matí' o el mitja especialitzat 'Stadium'. Es diu que molts diaris de Barcelona en aquells anys ja no enviaven reporters gràfics a Sabadell, es limitaven a demanar les imatges a en Casañas...

(7) En Francesc de Sales Gibert Riera (1900-1979) s'inicia a la natació i el waterpolo en el 'seu' Club Natació Barcelona. Olímpic a Anvers 1920, es preocupa per la natació infantil i arriba a fundar, amb en Joan  Trigo, la secció d'aquestes edats del seu club. Exerceix com a periodista en nombrosos mitjans de comunicació. És president de la FCNA del 1927 al 1929, període en el qual posa en marxa una insistent campanya per a la construcció de piscines municipals, marc en el que cal inscriure la seva relació - junt amb l'enginyer Josep Serra - amb la construcció de la piscina del CNS del carrer Montcada. Fruit de la seva campanya pro-piscines municipals es va construir la que va ser anomenada 'Estadio Nàutico de Montjuïc' l'any 1929.

(8) Per a reblar la sensació de la influència preponderant del Club Natació Barcelona en l'esdevenir de la natació catalana, és simptomàtic que els primers onze presidents de la FCNA - que després de 1939 perd la A d'amateur - són associats del club degà. Qui trenca aquesta hegemonia és precisament el sabadellenc i ex-president del CNS Antoni Monés Giner, que n'és el dotzè president entre 1967 i 1973.

(9) L'activitat professional de Josep Soteras Mauri la va realitzar tant en solitari com també col·laborant amb altres arquitectes, com Lorenzo García-Barbón, Fernández de Henestrosa o Francesc Mitjans Miró. De la seva producció professional es poden destacar els projectes el conjunt dels habitatges del Congrés Eucarístic, l'edifici Euro Gran Via S.A., o els tallers de la Hispano-Olivetti, entre d'altres. A més, va exercir d'arquitecte en cap de la Unitat Operativa de l'Ajuntament de Barcelona. Abans de fer-se càrrec del projecte del Club Natació Sabadell va desenvolupar important projectes esportius a la ciutat de Barcelona, com ara el Palau d'Esports dels carrer Lleida (1954); la reforma i millora del Camp de futbol del R.C.D. Espanyol (Sarrià, 1956) i el Nou Camp del F.C. Barcelona (1957)

(10) L'any 1963 en Josep Soteras va ser convidat a descriure amplament la seva experiència en el disseny i la construcció de la piscina coberta del C.N. Sabadell. El resultat n'és la publicació de l'article que reproduïm parcialment a la revista del 'Consejo Superior de Investigaciones Científicas', de nom 'Informes de la construcción'; en el volum 16, n. 164, d'octubre de 1963