Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.

Butlletí. Del primers Estatuts del club i del seu Reglament...

30 d’abr. 2026

Algunes dades prèvies...

En altres entrades d'aquest bloc hem pogut comprovar el procediment gens comú seguit en el moment de la inscripció del Club Natación Montjuich de Educación y Descanso a la Federació Catalana de Natació (FCN), l'any 1944.

Resumint la situació creada en el moment de la constitució del club, podem senyalar que:

  • L'única dada establerta com a real és la inscripció del Club Natació Montjuïc a la FCN, amb data del 22 de març de 1944
  • La FCN accepta aquesta inscripció sense tenir coneixement ni reclamar cap acta de constitució de la societat ni els estatuts reglamentaris de la mateixa, incomplint les pròpies normes federatives
  • Tampoc és compleix el tràmit de la inscripció al Registre d'associacions del Gobierno Civil de Barcelona, com obliga la vigent Ley de asociaciones del 30 de juny de 1887
  • Aquesta irregularitat deriva del fet que el procés constituent de la nova entitat és fa sota el 'paraigües' de la Organización Sindical de Educación y Descanso (EyD) del règim franquista, quin delegat d'esports és l'encarregat de fer la inscripció del nou club a la FCN (1)

No és fins al mes de desembre de 1949 que la Junta Directiva del C.N. Montjuïc - desvinculat des de 1946 de  EyD - és troba en l'obligació de resoldre aquesta situació anòmala per tal de poder inscriure l'entitat al Registre d'associacions del Gobierno Civil, en el marc del procés que se segueix per al lloguer i la posada en marxa del nou local social del club, l'històric Chipirón del carrer Paral·lel n.88. 

Primers Estatuts i Reglament intern

En aquest 'Butlletí' recollim la primera vegada que a l'òrgan oficial de l'entitat apareixen uns estatuts i el seu reglament, cosa que succeeix en el número 39 del novembre de 1952.

Portada del butlletí social n. 39 de novembre 1952.
Font: Arxiu JCE
(2)

Hem de suposar que la voluntat de reproduir per primera vegada els Estatuts de l'entitat i el seu Reglament és motivada, en gran mesura, per la convocatòria de la que és la segona Assemblea General Ordinària del Montjuïc. La primera ha esta el 1951, és a dir que entre 1944 i 1950 les decisions operatives més importants de l'entitat s'han anat prenent per la Junta Directiva, recolzada per uns mena de 'senat' format per els socis fundadors i d'altres associats primerencs.

Primers Estatuts del C.N. Montjuïc (3)

D'aquests Estatuts se'n pot remarcar la seva extraordinària brevetat, despatxant amb només dotze articles totes les seves disposicions. Com a òrgan de govern tant sols enumera una Junta Directiva, de la qual n'esmenta la composició i les funcions, però en canvi no esmenta per res cap altra òrgan col·lectiu superior a qui rendir comptes, com és el cas de les Assemblees generals. Sens dubte les presses en la seva elaboració el desembre de 1949 han estat determinants en la seva escassetat de detalls.

Primer Reglament intern del C.N. Montjuïc

Contrasta la extensió del Reglament amb la brevetat dels Estatuts. En posteriors reformes els propis Estatuts aniran incorporant la pràctica totalitat del Reglament, fent innecessària la existència d'aquest.

En relació al seu contingut, podem destacar els punts següents:

  • A més dels socis numeraris, protectors i d'honor previstos a l'estatut, el reglament incorpora noves formes d'associar-se: el Socio Deportivo i la Sección Femenina
  • En relació a aquesta darrera figura, per contraposició al l'estatut, cal entendre que dels socis inicials només se'n considerava la possibilitat que tots els admesos fossin homes. (4)
  • Tant el soci esportiu con les noies integrades a la secció femenina han de comptar amb l'autorització del seu entrenador i complir amb un mínim d'entrenaments setmanals. A la vegada, per a les dones que ultrapassen una determinada edat se'ls hi demana acreditar unes marques mínimes per a poder ser inscrites
  • Gran part del reglament és dedica a la organització interna de l'entitat, regulant les Assemblees generals, així com especificant les funcions que corresponen als diferents càrrecs de la Junta Directiva de l'entitat
  • S'estableix, també, una Junta Consultiva formada per els primers vint-i-cinc socis del club amb amplis drets que inclouen la lliure assistència - si ho volen - a les reunions de la directiva, així com drets executius per a determinades decisions socials

La vigència d'aquest estatut i reglament s'extén fins a l'any 1956, en que són redactats els nous estatuts que estaran vigents fins a ben entrada la dècada dels anys setanta del segle XX.

Memòries del Montjuïc

(1) A la fundació del C.N. Montjuïc hi conflueixen dos diferents grups i interessos: la dels fundadors reals de l'entitat pròpiament dits i la de l'entitat del règim 'Educación y Descanso', desitjosa d'anar ocupant espais esportius de la societat.

(2) La totalitat de les reproduccions d'aquest article corresponen al butlletí social n. 39, de novembre de 1952. La font és sempre la mateixa, l'Arxiu JCE, de manera que no ho anem repetint a cadascuna de les pàgines reproduïdes

(3) La datació del primer estatut del club a l'any 1946 és manifestament falsa, en base a tres detalls determinants: la signatura del president de la FCN hauria de ser d'en Lluís Santacana, en el càrrec entre 1943 i 1948; el local social no pot ser el del Passeig de l'Exposició, on s'hi arriba l'any 1948. El segell d'aprovació del 'Gobierno Civil' de Barcelona correspon a la data del 24 de desembre de 1949, moment en que REALMENT s'ha confegit aquest estatut.

(4) L'evident discriminació per sexe de la creació d'una 'Sección Femenina', pressuposant que els usuaris habituals han de ser els homes, no és un cas privatiu del C.N. Montjuïc. La major part de les entitats esportives - i socials - seguien aquest model. Algun club molt representatiu de la natació catalana no va derogar aquesta evident discriminació fins a ben entrada la dècada dels anys vuitanta del segle XX.

(C. de S.). Presidents (II). Joan Boronat Carner, 'Janot'... pilot d'hores difícils

13 d’abr. 2026

El context...

Tot i que el primer president del Club Natació Montjuïc - llavors de Educación y Descanso - és en José Muñoz, Jefe de Deportes de dita organització, sabem que 'de facto' qui en va exercir el càrrec fou en Vicenç Esquiroz Soliva, de qui ja hem vist la seva semblança com a primer president de l'entitat.

El cas és que l'Esquiroz assumia també les funcions d'entrenador i ensenyant de natació dels primers cursets de l'entitat, càrrecs que havia de fer compatible amb la seva tasca professional com a empleat de l'empresa Riegos y Fuerza del Ebro - la mítica Canadenca - i la dedicació periodística a 'El Mundo Deportivo', 'El Correo Catalán', 'La Hora XXV' i altres mitjans de comunicació.

Es fa evident que en Vicenç necessita d'un relleu en alguna de les seves funcions al sí del Montjuïc. La solució escollida és la de traspassar la presidència del club a en Joan Boronat Carner 'Janot' (1919-1993), el qual se'n fa càrrec primer de manera accidental, fins a ser confirmat en el seu nomenament per la Federació Catalana de Natació (FCN).

El club transitava el que s'ha descrit com 'els anys heroics', quan el 1946 just dos anys desprès de la seva fundació, veient que l'adscripció política a la Obra Síndical de Educación y Descanso (EyD) no aporta cap de les millores logístiques i materials promeses cal trobar la manera de refundar l'entitat sobre noves bases, encara que això representi sortir de sota del paraigües de l'organització franquista.

A aquesta tasca és a la que és va encomanar en 'Janot' Boronat, soci fundador i un dels més entusiastes col·laboradors del club. Esportista en actiu en natació i waterpolo, però especialment en el rugbi que és el seu esport de referència. Com que fins a l'any 1947 el Montjuïc no disposa de secció de la pilota oval, els seus devots - que n'hi ha un grapat - és refugien en l'equip de rugbi del Real Club Deportivo Español; i allà és on trobem jugant a en Boronat, junt amb els Puigdevall, Tauler i algun altre més dels fundadors i primers socis del club... 

Equip del 'C.N. Montjuich de Educación y Descanso' que a l'octubre de 
1944 participa a Madrid en un campionats de l'organització síndical. 
Nederman, Domenech, Ruiz, Boronat, Guacsh, Florensa, Moreno i 
Puigdevall; mig ajupit, A. Devesa; asseguts Moreso, 
Murgadas, Bru, G. Carmany i Piqueras.
Font: Arxiu JCE, fons família Puigdevall. Ft. E. Alvaro

De les hores difícils a una certa normalitat...

La segona presidència del Club Natació Montjuïc abasta un  període de poc més de deu anys, entre 1946 i 1956. 

El vessant social i logístic

A l'arribada del nou president la jove entitat és en veritable perill d'afrontar la seva desaparició, a causa dels incompliments dels ajuts materials i estructurals que s'havia compromès d'afrontar EyD; de manera que a l'estiu de 1946 es planteja una separació definitiva de l'esmentada obra sindical, que finalment s'assoleix en termes amistosos.

Retall de la informació publicada a 'El Mundo Deportivo' del 11 d'agost de 1946,
 amb la noticia de la separació definitiva entre el C.N. Montjuïc i 'EyD'.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A la noticia que reproduïm el president accidental, 'Janot' Boronat, afirma que:

"Ha terminado pues el pleito planteado con respecto a la actuación futura de nuestra entidad. La labor no es ciertamente fácil, aunque son mayoria los socios que están junto a la entidad en estos momentos difíciles..."

La nova junta treballa per refer l'ambient i la cohesió social i un dels elements emprats és la publicació del butlletí del club, quin primer número veu la llum el mes de novembre de 1946, amb el titular a la seva portada de "Adelante con el C. N. Montjuich !".

Al mateix temps, s'intensifica la recerca de local social i d'una piscina coberta per a poder seguir la preparació a l'hivern. De manera provisional, fins a poder tenir la pròpia instal·lació, la necessitat de piscina coberta queda resolta llogant per uns horaris determinats la de Baños Populares de Barcelona, ubicada a la Ronda de Sant Pau n. 40. Malgrat les seves reduïdes dimensions presta un servei inestimable en la millora esportiva del club... però la provisionalitat de la mesura s'ha d'allargar per quasi vint anys.

En entrevista publicada a El Mundo Deportivo del 23 de novembre de 1946 el president del club ho explica així:

"... 'Baños Populares de Barcelona S.A.', con su altruismo deportivo suficientemente probado, ha concedido para nuestro club unos espacios en la piscina establecida en la Ronda de San Pablo... que el C.N. Montjuich usufructuará deportivamente... en condiciones parecidas a las que posee el C.N. Cataluña en el establecimiento de la citada razón comercial en la Travesera."

Altrament ja a l'any 1948 s'inicien les gestions prop de l'ajuntament de Barcelona per tal d'aconseguir la cessió d'un espai on encabir-hi la piscina coberta del Club Natació Montjuïc. En aquestes gestions es compta amb la col·laboració activa del que va ser el primer regidor d'esports de tota Espanya i President d'Honor del club, en Epifani de Fortuny i Salazar. Les gestions s'orienten cap a un model similar al seguit per el Barcelona en la construcció de la seva piscina de l'Escollera, consistent en l'obtenció d'una cessió a llarg termini de sol públic on construir amb finançament propi l'anhelada instal·lació.

En relació a l'assoliment del local social, primer assistim a una constant successió de bars i altres espais on no s'arrela l'entitat, fins arribar a les acaballes de l'any 1949, quan finalment es troba una sala adient  on el C.N. Montjuïc s'hi ha d'estar per més de trenta-sis anys; és tracta del local conegut com a Chipiron, ubicat al n. 88 del carrer Paral·lel.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 20 de gener de 1950 amb la noticia del nou 
estatge inaugurat per el Club Natació Montjuïc al carrer de Paral·lel.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Per tal d'aconseguir llogar el Chipiron i obtenir els permisos necessaris per a celebrar-hi activitats culturals i recreatives - teatre, festivals, ball, gimnàs - el club va haver de passar un procés de normalització davant del Cobierno Civil de Barcelona que va suposar la definitiva legalització de l'entitat en els termes exigits per la Ley de Asociaciones del 30 de juny de 1887 - vigent aquells anys -, que en el moment de la seva inscripció davant de la FCN el 1944 no s'havia fet.

Així, amb data d'entrada del govern civil del 24 de desembre de 1949 trobem els primers estatuts del club que van ser redactats i aprovats per la FCN, suposadament amb data del dia 1 de desembre de 1946, com és pot comprovar amb la imatge de la darrera pàgina que mostrem:

Darrera pàgina dels primers estatuts del C.N. Montjuïc, entrats al 
govern civil de Barcelona amb data de 24 de desembre de 1949.
Font: Arxiu PME del GCBCN

El cas és, no obstant, que tant els estatuts com l'acta de constitució que els acompanya van ser redactats a correcuita el mateix desembre de 1949, per tal de complir les condicions imposades per la llei d'associacions, i que havia de permetre al govern civil  de ser inscrits en el registre corresponent, amb la consegüent obtenció dels permisos necessaris per la obertura del nou local social.

Ho podem afirmar rotundament basant-nos en dues realitats complementàries:

  • En primer lloc, la aparença de legalitat de la signatura que se suposa feta a l'any 1946 per el president de la FCN decau en comprovar que la rúbrica hauria de ser la del senyor Lluís Santacana i Faralt, qui en va ser president entre el període 1943-1948. Mentre que qui firma - amb data falsa - és en Manuel Basté i Duran, president de la federació de 1948 a 1950. De manera que en fer-se el document realment el desembre de 1949 s'acudeix a recollir la signatura de qui ostenta el càrrec de president en aquella data, el senyor Basté
  • El segon argument incontestable és el testimoni de qui va tenir l'encàrrec de formalitzar l'arrendament del Chipirón, que no és altre que en Diego Devesa Palomera - soci fundador i president del club entre 1968 i 1972 -. En l'entrada d'aquest bloc titulada 'Butlletí. Tardor de 1986, alegries i tristors...' reproduïm un article del mateix Devesa publicat a la revista social sota el títol de 'Requiem por una ilusión' on, entre d'altres coses, explica la visita al cap de negociat del govern civil a qui va correspondre de fer els tràmits per el lloguer del local:

"El Jefe de Negociado soltó un buen rollo y nos recomendó un libro suyo, que naturalmente compamos. Pidió el acta fundacional y los Estatutos para inscribir al club en el registro (de asociaciones), lo que constituia el primer trámite. No teníamos nada. Aprisa y corriendo, redacté el Acta Fundacional para que luego lo fueran firmando los socios fundadores, y luego los Estatutos, para lo cual me ayudé de los del R.C. de Polo y los del C.N. Barcelona, que tenia a mano. Luego todo fueron instancias y pólizas, hasta que conseguimos el permiso de apertura..." (1)

Seguint amb la idea de construir la seva pròpia piscina coberta, la junta presidida per en 'Janot' Boronat, un cop descartada una primera opció al Paral·lel, és decideix per impulsar la ubicació al solar de la Ronda de Sant Pau resultant de l'anorreament l'any 1936 de la presó de dones de la Reina Amàlia. El projecte, definit l'any 1951, demana la cessió del solar annex a la Ronda de Sant Pau i al carrer de Les Flors, ocupat ara per l'Institut Milà i Fontanals. 

A aquest efecte s'incoa davant del servei d'urbanisme i obres públiques de l'ajuntament de Barcelona l'expedient n. 672, on s'inclouen plànols de l'avantprojecte de piscina, així com l'alineació de carrers on es vol encabir, a tocar de la Ronda de Sant Pau.


 

Portada de l'expedient 672 iniciat per el C.N. Montjuïc davant de l'ajuntament 
de Barcelona per aconseguir la  cessió de part del solar de l'antiga presó 
de la Reina Amàlia. Instància del president Joan Boronat 
sol·licitant l'adjudicació dels esmentats terrenys.
Font: Arxiu Històric de Barcelona. AHCB

L'avantprojecte a que és refereix la instància inclosa en l'expedient analitzat és el que va ser redactat, el gener de 1951, per l'arquitecte Joan Pujadas i aprovat per la regidoria d'esports en el seu moment. Com manifesta Joan Boronat en l'exposició de motius del document que reproduïm:

"... con fecha 16 de enero del año en curso la Iltre. Comisión de Deportes de ese Excmo. Ayuntamiento aprobó el anteproyecto de construcción de una piscina para el Club (Natación Montjuich) mencionado, cuyo emplazamiento se fijaba en el solar, propiedad del A yuntamiento, de la antigua Carcel de Mujeres en su lado derecho entrando."

mentre que en la part del suplicatori de la instància sol·licita:

"Que previos los trámites reglamentarios esa Corporación, que V.E. tan dignamente preside, apruebe los lindes del solar donde deberá construirse la piscina de acuerdo con el anteproyecto aprobado y la iniciación del expediente de cesión, en la forma legal pertinente, de este solar al Club Natación Montjuich, en la forma que estime oportuna esa Corporación,"

Vista exterior, tocant a la Ronda de Sant Pau, de l'avantprojecte de piscina coberta del 
C.N. Montjuïc aprovat per la Comissió d'Esports municipal del 16 de gener de 1951.
Font: Arxiu JCE

S'enceta així un camí que, malgrat semblar planer, ha de durar encara quinze anys més fins a veure la inauguració efectiva de la piscina de la Reina Amàlia, tot i que no pas emplaçada al solar previst, ni construïda per el mateix Montjuïc, sinó en un espai proper de la mateixa plaça i construïda directament per l'ajuntament de Barcelona... paciència...

En l'aspecte social, la junta presidida per en Joan Boronat pateix un vot de censura en la que va ser la segona Assemblea General de l'entitat, celebrada al Chipirón el 29 de novembre de 1952. Al sí del club hi ha mala maror provocada per dos fets esportius significatius:

  • D'una banda l'acceptació per la junta de la dimissió presentada per en Josep Clemente com a entrenador del primer equip de natació i waterpolo, sobre el qual recauen algunes queixes d'esportistes de l'entitat
  • El segon i més determinant és la decissió de la junta directiva d'incloure al nedador i waterpolista Ricard Llordachs - exsoci del Montjuïc - a l'equip que s'ha desplaçat al sud de França en la primera sortida internacional del club, essent així que en Llordachs des de finals de la temporada anterior ha fitxat i juga per el C.N. Barcelona

El vot de censura és votat favorablement per 28 vots, amb 24 de contraris i 18 abstencions, provocant la dimissió del president i de tota la resta de la junta directiva. La crisi es resol amb la convocatòria de nova elecció de president, a la qual l'única candidatura presentada és la del mateix Boronat, que resulta confirmat en el càrrec per la FCN amb data del 12 de desembre de 1952. Sobre aquest incident el mateix 'Janot' publica al butlletí del club un article intitulat "Mi actitud", on afirma:

"He pedido orientaciones con miras al porvenir del Club, he procurado, olvidando cosas personales, anular discrepancias y unir voluntades, pero las dificultades subsisten y es por ello que, antes de desistir de mi intento y propósito, prefiero 'jugar la última carta'... en beneficio de nuestro Club....

Me consta, no obstante y por anticipado, que se ha comentado ya con acritud mi actitud y que alguien o algunos esperan el fallo de mis gestiones para poder adoptar la posición tan cómoda de 'ya  os lo decía yo' pero, con todo, tengo el firme propósito de hacer lo que humanamente esté a mi alcance para lograr la cristalización de los deseos de la mayoria, y siempre... en beneficio de nuestro Club..."

Article publicat al butlletí social en el n. 42, de febrer de 1953.
Font: Arxiu JCE

Superat l'entrebanc, la nova junta ha de prosseguir les gestions de tot tipus, accentuant la insistència davant l'administració local de Barcelona per a l'aconseguiment de la necessària piscina coberta.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 14 de novembre de 1954, 
amb declaracions d'en 'Janot' Boronat donant noves sobre 
la construcció de l'anhelada piscina coberta.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A l'entrevista recollida per el diari esportiu, el president Boronat mostra la seva malfiança davant algunes actuacions de l'ajuntament de Barcelona que entorpeixen la sol·licitada solució per a la construcció de la piscina coberta del Montjuïc:

"... pese a la buena voluntad de los Tenientes de Alcalde, en los departamentos municipales se nos creó una obstrucción... poniendo trabas a nuestros proyectos, dando largas al asunto, quizá convencidos que el tiempo era nuestro peor enemigo...
Cuando se solicitaron los terrenos de la Ronda de San Pablo, en el propio Ayuntamiento surgió la oposición declarando que la zona en que queríamos construir la piscina estaba reservada para jardines."

preguntat per el periodista de 'El Mundo Deportivo' perquè no volen construir la piscina en un altre indret, Boronat afirma:

"Porque se nos había prometido aquellos terrenos. Y porque en una labor sobrehumana logramos el dinero suficiente para iniciar las obras. Pero todos estos esfuerzos se estrellaron ante la resistencia burocrática de determinadas oficinas municipales... Nuestra confianza (ahora) está puesta en el ilustre don Carlos Pena Cardenal, deportista que conoce los problemas del deporte 'amateur' y concretamente de la natación..." 

Sense fer cap judici de valor sobre l'impacte d'aquestes declaracions, si que podem constatar que ja han passat sis anys des de l'arrencada de la lluita per a la piscina coberta del Montjuïc, i que encara n'han de passar dotze més fins a la inauguració de la mateixa, el 4 de juny de 1966. (2)

Del vessant esportiu...

Els dirigents del novell club tenen clar que per subsistir en l'ambient de la natació d'aquells anys no n'hi ha prou amb ser una entitat més. Aspiren a sobresortir dins del conjunt de la natació catalana i espanyola.

I com aconseguir-ho quan encara no es disposa de figures esportives amb resultats rellevants ?. L'Esquiroz i el Boronat tenen les seves idees sobre el particular. El primer promociona - i quasi s'inventa - una prova de natació que serveix per a evidenciar el potencial d'una societat de natació: el relleu dels 100 x 100 metres lliures. Calen cent nedadors per a nedar cadascun cent metres. La marca final pot donar lloc a 'records' català, espanyol, ibèric i d'altres àmbits més extensos; però aquesta prova mai ha tingut reconeixement oficial de les respectives federacions. 

Dit i fet, l'estiu de 1949 el Club Natació Montjuïc fa el primer intent coronat per l'èxit, tot establint un 'rècord' català i espanyol, amb un temps de 2 h. 54 m. i 44 s.. El club interessa de la FCN la homologació corresponent, però aquesta no arriba mai.

Titular de 'La Hoja del Lunes' de Barcelona del 3 d'octubre de 
1949, amb l'anunci del primer 'rècord' de la distància 
aconseguit per el C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca ARCA

Foto de grup dels participants en el primer 'record' del club dels 100 x 100 
lliures el diumenge 2 d'octubre de 1949, a la piscina de Montjuïc.
Font: Arxiu CNM. Ft. SI

Imatge de la mateixa prova, però en l'edició de l'any 1961, quan és recupera 
el 'rècord' espanyol i ibèric de la distància. A la foto en Joan Boronat 
controlant la sortida del relleu del veterà Teo Poch. 
Font: Arxiu JCE. Ft. Font Gasol

L'altre mostra de força esportiva la proposa i organitza en Joan Boronat, i consisteix en aprofitar que a la tradicional 'Travessia del Port de Barcelona' hi ha establert un trofeu anomenat Gil i Arnau (3) que se'l adjudica en cada edició l'entitat que arriba a classificar més nedadors en la travessia gran masculina, que és sempre la més concorreguda. 

Des de l'any següent al de la seva constitució el Montjuïc s'ha conjurat per a ser el club que aporta més nedadors a la prova dels 3.800 m. del port de Barcelona, aconseguint-ho sense interrupció entre 1945 i 1962, és a dir al llarg de divuit anys consecutius.

Imatge dels membres del Montjuïc participants a la dinovena edició de la Travessia 
del Port de Barcelona de l'any 1946. Al quadrant esquerra, dempeus, 
s'identifica als Roca, Boronat, Puigdevall (S) i Tauler.
Font: Arxiu JCE, fons família Tauler. Ft. SI

Trofeu Gil i Arnau de la Travessia del Port de Barcelona 1944-1963 (*)

(*) Any, nombre de classificats i club guanyador

Font: Elaboració pròpia a partir del 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona' (4)

Del quadre resum del Trofeu Gil i Arnau exposat se'n desprenen algunes consideracions:

  • Els anys amb més participació de nedadors del Montjuïc - en vermell - superen els setanta nedadors classificats
  • Els d'una participació menor, al marge de l'arrencada dels anys 1945 i 1946, són els darrers - en blau - i especialment els dos últims de 1961 i 1962
  • En general la participació de nedadors del C.N. Montjuïc ha estat quasi sempre per sobre dels cinquanta inscrits 

Tant el descens de participació dels darrers anys, com el fet de que a partir de 1963 aquest trofeu deixi de tenir especial significació per al Montjuïc, es deu al fet que al 1961 l'equip femení i al 1962 el masculí del club aconsegueixen desbancar, per primer cop a la història de la competició, al degà Club Natació Barcelona del títol de campió del Campionat General de Catalunya de natació, de manera que s'assoleix plenament la notorietat desitjada per la via dels resultats esportius.

En la presidència d'en Joan Boronat  l'activitat esportiva de la natació i el waterpolo del club va guanyant protagonisme. Així, per exemple, el Montjuïc, amb organització conjunta amb el C.N. Catalunya, és la primera entitat a presentar a Barcelona el que llavors és coneix com a 'ballet aquàtic' i la premsa bateja amb el nom de Escuela de Sirenas, aprofitant l'estrena a Catalunya i Espanya de la pel·lícula homònima. 

El primer ballet a fer les seves exhibicions al país és el de l'equip del Stade de Reims, l'any 1949, amb un èxit de públic que omple la piscina de Montjuïc en les diferents demostracions que és fan. Els anys següents desfilen altres equips, com ara el de Les Mouettes de Paris al 1951.

El president Joan Boronat acull el ballet aquàtic de 'Les Mouettes' de Paris a la piscina 
de Montjuïc, sota l'atenta vigilància d'en Josep Ramos, darrera i al fons de la foto.
Font: Arxiu CNM. Ft. SI

En altres entrades del bloc que són a la vostra disposició hem remarcat les actuacions esportives del club en les seves diferents facetes de natació, waterpolo, rugbi i atletisme. Aquí volem destacar, no obstant, de manera especial l'organització anual del Trofeu Barcelona, que organitza a la piscina de Montjuïc el Club Natació homònim, coincidint amb la festivitat del Pilar del 12 d'octubre i que serveix per tancar oficialment la temporada de la natació catalana.

El president Boronat fa lliurament d'una copa del Trofeu Barcelona 
al nedador Albert Medina l'any 1953, a la piscina de Montjuïc.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

També durant la presidència d'en 'Janot' Boronat té lloc la primera sortida internacional del Club Natació Montjuïc, que és produeix l'estiu de 1952. És una gira més o menys accidentada per el sud de França, on l'equip masculí del club s'enfronta en natació i waterpolo a diferents conjunts de la regió, entre els quals hi ha el del Girondins de Bordeaux - en aquella època filial del club de futbol local - amb els quals és va establir una relació estreta, amb freqüents anades i vingudes entre Barcelona i Bordeus.

L'equip del Montjuïc l'estiu de 1952 en la seva primera sortida a l'estranger. 
La foto és a Bordeus, i a la gatzoneta trobem al president Boronat.
Font: Arxiu JCE, fons Josep Brascó. Ft. SI

La foto reproduïda correspon a la visita a la ciutat de Bordeus per a competir amb l'equip dels Girondins, i és presa a les afores del antic estadi de futbol Des Chartrons, al barri del mateix nom de la ciutat. El conjunt blanc-i-verd el formen A. Llordachs, Culla, E. Ruiz, A. Medina, Font-Prats, R. Llordachs, Orero, Roselló, Cercós i Brascó. Precisament la inclusió d'en Ricard Llordachs a l'expedició del Montjuïc, quan ja havia fitxat i jugat pel C.N. Barcelona, va motivar la moció de censura que va rebre en Joan Boronat el novembre de 1952.

La faceta que és més recordada d'en Joan Boronat Carner en el seu pas pel C.N. Montjuïc és, sense cap dubte, la de director i ensenyant dels cursets de natació que es feien a la piscina 'vella' de Montjuïc. Iniciats des del mateix moment de la seva fundació el 1944 per l'Esquiroz, a partir de 1948 van adquirir rang oficial, amb el suport de l'ajuntament de Barcelona.

La feina professional d'en 'Boro' com a responsable d'una secció del Banco Central li permetia disposar de les tardes lliures, a més de facilitar-li que arribés a la piscina a l'hora dels cursets, a les quatre de la tarda. Arribava apressat, amb el dinar encara al pap, i sempre més proveït del seu llegendari cigar 'puro' penjat a la boca.

Els 'amos' dels cursets i de la piscina, respectivament. 'Janot' Boronat, director 
dels cursets, i Josep Ramos, encarregat de la piscina 'vella' de Montjuïc.
Font: Arxiu JCE. Ft. Font Prats

Els anomenats Cursillo Municipal de Natación Escolar y Utilitaria van ser al llarg de quasi trenta anys la pedrera del Club Natació Montjuïc, ultra representar una tasca de prestigi ciutadà i social de la màxima importància. En Boronat prengué el relleu de l'Esquiroz com a director dels cursets des de la IV edició de l'any 1951 i s'hi mantingué  incansable fins que des de l'any 1968, en la XXVII edició el substituí en Francesc Morón.

De la repercussió ciutadana dels cursets de natació d'estiu del C.N. Montjuïc, més enllà dels propis barris d'influència de l'entitat, en són mostra la nombrosa quantitat de reportatges i articles que els hi han estat dedicats en els diferents mitjans de comunicació de l'època. 

Com a mostra d'aquests escrits reproduïm l'article que el reconegut periodista Avel·lí Artís Tomàs, 'Sempronio', va publicar al setmanari 'Destino' amb data del 9 de setembre de 1962:

Article del n. 1302 del setmanari 'Destino', on 'Sempronio' dona compte de la 
transformació de la piscina de Montjuïc en la Costa Brava barcelonina.
Font: Hemeroteca ARCA

A la seva secció de 'La semana en libertad' el periodista fa un símil entre les grades de la piscina de Montjuïc d'un dia de curset i la Costa Brava gironina:

"Así, el verano de la Piscina Municipal presenta un par de vertientes distintas y definidas: una la inferior, se desarrolla en la piscina propiamente dicha, bulliciosa, chapotante, cruzada por las órdenes de los monitores y por el silbato de los profesores. El otro cuadro se desarrola gradas arriba, especialmente en la parte donde da la sombra. Centenares de mujeres, con las agujas en la mano o leyendo o charlando, matan la tarde...

Tres meses dura el curso. El funicular de Montjuich, por la tarde, va lleno de futuros campeones con la bolsa de baño en la mano, acompañados de las autoras de sus días con la bolsa de labores."

Sobre aquesta icònica activitat el propi Boronat en va fer diferents manifestacions durant els anys en que en va ser director:

"Nuestro club siempre ha contado con una masa de practicantes. De ahí que desde el primer momento se nos planteara el problema de crear una sección infantil. Lo solicitamos a la Federación Catalana de Natación y, aunque parezca incongruente, se negó siempre a que organizáramos cursillos en Montjuich... En 1948, casi al iniciar sus actividades la primera 'Comisión Municipal de Educación Física y Deportes' del Ayuntamiento de Barcelona, que presidia el señor don Efipanio de Fortuny y de Salazar,... ordenó que estos cusillos se llevaran a cabo bajo la organización conjunta del Ayuntamiento y nuestro club..." (Declaracions a 'El Mundo Deportivo' del dia 3 de juliol de 1961)

"(El actual cursillo es) Un éxito. Hemos superado la inscripción del pasado año... casi hemos alcanzado las 3.000 inscripciones... (estamos) satisfechos de que nuestra labor haya sido imitada. Y sobre todo de que como barceloneses, como simples ciudadanos, esa labor haya arraigado y se logre que en el futuro todos los niños de nuestra querida ciudad sepan nadar. Los hombres del Club Natación Montjuich no  hemos escrito un libro ni plantado un árbol, pero creemos que hemos hecho mucho más por la ciudad de Barcelona." (Declaracions a 'El Mundo Deportivo' del dia 9 de setembre de 1962)

En Boronat escriu sobre els cursets en el butlletí n. 182 del mes de novembre de 1964, 
número especial dedicat al XXè Aniversari de la fundació del C.N. Montjuïc.
(5)
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

En aquest text del butlletí que reproduïm en Boronat afirma:

"L'ensenyament de la natació, dins la nostra Entitat, ha estat sempre una qüestió vital, puix que en tot moment els nostres directius han cregut que un Club de Natació tenia, com a principi, la missió de l'ensenyança i el millorament de la joventut... És molt d'agrair la col·laboració desinteressada de tots els nostres consocis que, en un aspecte completament 'amateur', han intervingut com a monitors... amb veritable vocació i dins de les seves possibilitats.

La nostra satisfacció és de que els 'Cursets' no han estat un mitjà per a fer campions, sinó la d'assolir un fi, un propòsit: o sia, ensenyar a nedar a la més gran quantitat possible d'infants. I mai s'han tancat les portes als qui precisaven de la natació per a un millorament físic o una recuperació corporal, pesi a tot el que això representava. Hi ha molta joventut agraïda al Club de Natació Montjuïc, i això ens anima a prosseguir la nostra lluita."

Corol·lari

Des de ben aviat en Joan Boronat Carner, 'Janot', va començar a ser objecte de diversos reconeixements i premis de les diferents federacions i entitats vinculades a la natació i al rugbi, que li agraïen la seva dedicació i entrega a ambdós esports.

Entre d'altres, l'any 1968 va rebre la Medalla al Mérito Deportivo de la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes

Titular de la noticia de 'El Noticiero Universal' del dia 16 de juliol 
de 1968 amb l'atorgament de la distinció de la DNEFyD.
Font: Hemeroteca ARCA

Possiblement el reconeixement que més el va emocionar va ser el de l'homenatge que el Club Natació Montjuïc, juntament amb les federacions catalanes de natació i rugbi, li van tributar els dies 17 i 19 de setembre de 1971. El divendres 17 l'acte es va desenvolupar a la piscina 'vella' de Montjuïc on va rebre el reconeixement del món de la natació, amb la participació a l'acte de Joan Manuel Serrat, alumne del Boronat en els cursets de l'estiu de 1955.

Joan Manuel Serrat, amb el xandall del Montjuïc, signant 
autògrafs en l'acte d'homenatge a en Joan Boronat Carner.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

El diumenge 19 de setembre l'homenatge es traslladà al camp de rugbi de La Foixarda, on van tenir lloc tres diferents partits de rugbi, entre els quals un de veterans del Montjuïc contra una selecció de veterans d'altres equips catalans. En aquest darrer acte en 'Janot' va rebre la Medalla del Mèrit Esportiu de la Federación Española de Rugby.

La seva dilatada aportació al món de l'esport i a la vida associativa de la ciutat de Barcelona li va reportar un grapat d'amistats sinceres, que reconeixien en el 'Boro' l'afabilitat en el tracte i el seu tarannà bonhomiós. Home d'una vitalitat contagiosa, a més de lliurar-se al compliment de les seves obligacions professionals i de les seves dedicacions voluntàries, ha estat dotat d'un sentit epicuri de la vida que l'ha menat a gaudir intensament de la seva trajectòria vital. 

Un dels fets que més van sorprendre als seus amics va ser el llarg nuviatge establert amb el seu amor de tota la vida, la Nativitat Vigorra, amb qui finalment va passar per la vicaría un dia de maig de l'any 1961 - a l'edat de quaranta-un anys -, posant punt i final a més de dinou anys de festeig. Un breu de 'El Noticiero Universal' del 24 de maig en dona fe, sense poder-se resistir al to festiu i faceciós del protagonista...

Retall de 'El Noticiero Universal' del 24 de maig de 1961 on 
és recull la noticia del casament del Joan i la Nativitat.
Font: Hemeroteca ARCA

Sempre estretament vinculat al club de la seva vida, va mantenir un permanent lligam amb les amistats de la primera hora del club i va ser tota hora disposat a col·laborar en allò que els diferents directius de l'entitat li van anar demanant en cada moment.  La seva entrega apassionada al Club Natació Montjuïc bé ha de merèixer aquesta semblança.

'Trofeu Barcelona' de 1955 amb quatre dels set presidents del Montjuïc d'entre els anys 
1944 i 2000. Boronat, Limiñana, Devesa i Esquiroz, amb el micròfon. 
En primer terme el president de la FCN, en Francesc Draper.
Font: Arxiui del CNM. Ft. SI

Memòries del Montjuïc

(1) Amb les darreres novetats conegudes en relació al procés de creació i legalització del C.N. Montjuïc cal actualitzar les dades aportades en el seu moment en aquest bloc, cosa que ens comprometem a fer en un futur proper.

(2) Malgrat l'afirmació feta de tenir assegurat el finançament per a la construcció de la piscina del club amb mitjans propis, la realitat era prou diferent. Si bé s'havien fet diferents col·lectes, incloses algunes ens els estadis de futbol del Barcelona i de l'Espanyol, el finançament penjava d'un fil. És tenia, però, un principi d'acord amb la Caixa de Pensions i d'Estalvi per tal d'obtenir un crèdit per una quantitat que rondava el milió de pessetes, a més de tenir el compromís d'empresaris i comerciants del Poble-sec de recolzar en el seu moment el finançament de la instal·lació en cas de ser necessari.

(3) L'Enric Gil i en Santiago M. Arnau són dos nedadors del Club Natació Athlètic que l'any 1915 volen comprovar si la travessia del port de Barcelona és factible. Dit i fet, el 25 de juliol es llancen a l'aigua des del dic de l'Est per a cobrir un total de 3.380 metres fins a la Dàrsena del Comerç. Tots dos nedadors cobreixen la distància satisfactòriament, emprant una mica més de 1 hora i 40 minuts. Han demostrat la viabilitat del que a partir de l'any 1926 serà la prova reina de les travessies a Catalunya: la 'Travessia del Port de Barcelona'. En commemoració d'aquesta fita pionera s'estableix el 'Trofeu Gil i Arnau', per al club que classifiqui més nedadors a la prova, independentment del lloc d'arribada.

(4) Per a qualsevol assumpte relacionat amb la Travessia del Port de Barcelona és d'obligada consulta el 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona' confegit per en Juan Antonio Sierra i en Manel Domenech. Va ser editat per el Club Natació Atlètic-Barceloneta l'any 2007.

(5) En Joan Boronat Carner és un català de soca-rel, amant de la llengua i de les tradicions del país. Aquest escrit seu, redactat i publicat en català, és el primer text que empra la llengua pròpia en un butlletí que neix en ple franquisme i que no és fins a les acaballes del règim dictatorial que comença a ser habitual la publicació en català del mateix. En 'Janot' s'avença uns quants anys en publicar al 1964 aquest primer text en la llengua catalana.

Identitats. Zólyomi András (iII). La persona... "nella vita nulla è importante"

21 de març 2026

 "Alla base della mia filosofia c'è la considerazione che 'nella vita nulla è importante'. Con questa mia dichiarazione si aprivano sempre i verbali di interrogatorio che mi fachevano quando era in carcere alla fine della guerra, ma la stesa frase la potrete leggere negli articoli che i miei benevoli biografi mi hanno dedicato quando era piú importante di quanto non lo sia ora, e conducevo la mia vita nelle piscine avanzando a zig-zag tra osanna e licenziamenti" (1)

Andrea 'Bandy' Zolyomy, 1986



Hongria, el Regne sense rei (1920-1944)...

En la primera part d'aquest 'Identitats' hem vist com en Zólyomi András neix l'any 1913 a Budapest. La seva infantesa i adolescència a Hongria és correspon, per tant, amb un període crític de la Europa central, fortament marcat per la desfeta del imperi austrohongarès, derrotat a la Primera Guerra Mundial.

A causa dels tractats de pau de la postguerra, i mitjançant el 'Tractat de Trianon', Hongria perd el 71% del territori que controlava des de 1867. El terreny perdut es reparteix entre Romania - que s'annexa Transsilvània -, Txecoslovàquia, el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens - la futura Iugoslàvia -, Ucraïna i la nova República d'Àustria. 

La seva superfície original de 325.000 km2, es veu reduïda a menys de 100.000; de manera paral·lela a la disminució del territori, més del 60% dels habitants originaris de l'antic regne d'Hongria han quedat incorporats als nous països.

Representació gràfica del desmembrament de l'antic 
Regne d'Hongria per el 'Tractat de Trianon' de 1920.
Font: Web nationalia.info

Desprès de l'intent de crear una República d'Hongria, seguit de la breu implantació d'un règim comunista pro-soviètic (1918-1920), el país retorna al sistema monàrquic tot i que sense rei, el qual és substituït per un regent en la figura d'en Miklós Horthy, militar i aristòcrata, que ostenta la regència entre 1920 i la fi de la Segona Guerra Mundial.

Aquest règim, marcadament conservador i autoritari, recupera fórmules del vot censatari, assegurant amb aquesta democràcia 'vigilada' còmodes majories als governants designats per Horthy. Com a conseqüència de la 'Gran Depressió' de 1929 el regent designa com a president del govern Gyula Gömbös, de la dreta més radical propera al feixisme italià. Amb el nou president les tendències autoritàries i antisemites s'accentuen a Hongria, quina evolució acaba afavorint aliances estratègiques amb els règims d'Itàlia i d'Alemanya.

A la vegada, el waterpolo hongarès posterior al 1918 continua la seva progressió i comença a despuntar en la seva participació als JJ.OO de Paris 1924 - on assoleix la cinquena posició -, per a passar als llocs capdavanters als següents jocs d'Amsterdam 1928 - subcampiona - i de Los Àngeles 1932 i Berlín 1936, en els quals Hongria s'estrena com a campiona olímpica.

És en aquest context econòmic, social i esportiu que en Zolyomy creix. Ho fa en el sí d'una família de classe mitjana del barri històric de Buda; fill d'un pare que és un periodista reconegut i d'una mare que, com és habitual aquells anys, és dedica a les tasques de la llar. 

Al marge d'aquests condicionants, en 'Bandy' és un adolescent i un jove prometedor, interessat a començar els seus estudis universitaris i molt centrat en la seva passió com a jugador de waterpolo, en la qual arriba a despuntar fins a esser convocat per a la selecció juvenil hongaresa. 

La seva vida, però, és a punt de fer un gir que ha d'esdevenir determinant per al seu futur...

Nàpols, el seu lloc al món...

Com ja hem vist en aquest bloc, el 'Bandy' arriba l'any 1934 a la ciutat de Nàpols, camí de Casablanca, "...on entra en contacte amb en Lello Niola, director del 'Rari Nantes', amb qui parlen sobre la possibilitat de que en Zolyomy s'integri, en un futur proper, en l'equip napolità en condició de jugador-entrenador" (2).

Dit i fet, el 1935 retorna a Nàpols per a complir l'acord a que ha arribat, sempre pensant que és tracta d'una curta estada, una experiència més en la seva carrera com a waterpolista...

"Hablamos, llegamos a un acuerdo general y, unos meses después, llegó a mi casa en Budapest una carta de Rari (Nantes) ofreciéndome el puesto de jugador-entrenador.

Se suponia que sería cosa de una temporada, y en cambio abandoné Budapest de manera definitiva, así como a mi familia, mis estudios de Derecho, el Danubio y la Isla Margarita..." (3)

I la 'curta estada', pensada per a poc més  d'una temporada, s'allarga fins arribar als tretze anys de residència a Itàlia - en la primera etapa -, gran part d'aquests a la capital de la Campania, on és molt ben rebut, se sent estimat i on, en qualsevol cas, s'arrela amb una força que sorprèn al mateix Zolyomy:

"Llegué a Nápoles sin saber ni una palabra de italiano y me recibieron como a un hermano. Comprendí que Santa Lucia era mi hogar, que podía vivir en ese entorno para siempre perfectamente a gusto. Me convertí en napolitano creando ese idioma propio que aún hablo hoy, hecho de palabras esenciales; sin artículos, seco y fulminante, tan apropiado para los chistes que me hicieron famoso. Y junto con el idioma también creé 'la pallanuoto' italiana moderna." (3) 

Dues diferents perspectives del barri de Santa Lucia a Nàpols.
Font: Web Gambero Rosso. Ft. SI

En les imatges del 'borgo' de Santa Lucia napolità que reproduïm s'observen dues diferents perspectives. A la primera és veu l'inici de la principal artèria del barri, la via de Santa Lucia, amb el seu port originàriament de pescadors i els restaurants vinculats a la cuina del mar, de llarga tradició popular a la ciutat. La segona correspon al passeig del 'Lungomare di Napoli', l'icònic passeig marítim que perllonga la via Santa Lucía amb vistes sobre la part costanera de la ciutat i el 'Castell dell'Ovo', a la vegada que a la llunyania l'horitzó ens permet albirar Capri i el Vesubi.

És en aquest indret, tant característicament napolità, on el que ja és ara el Andrea Zolyomy troba el seu lloc al món, on anirà tornant de manera recurrent sempre que pot viatjar al país transalpí, bé sia per raons professionals o en viatge privat. 

La seva tasca de jugador-entrenador del 'Rari Nantes' comença a donar els seus fruits, com hem comprovat a la primera entrega d'aquest article. L'Andrea Zolyomy mostra una de les característiques de la seva faceta humana: la seva adaptabilitat. De seguida sent Santa Lucia com a casa seva, amb les noves amistats i lliurat a la tasca que l'ha portat a Nàpols; no sembla estranyar-se del seu país ni dels lligams afectius que hi ha deixat. Ell mateix explica com al cap d'un temps de ser a Nàpols, rep a Capri on llavors residia, una visita provinent de Budapest:

"Mientras tanto, sin embargo, mi padre y mi madre habían llegado a Nápoles, o mejor dicho a Capri donde me encontraba por unos dias, para llevarme de vuelta a Budapest. No lo lograron. Mi padre, que era periodista y habia dirigido durante muchos años un periódico húngaro en Praga, tuvo que rendirse. Ni sus razones ni el amor de mi madre lograron apartarme de la patria que habia elegido para mí: napolitano con todas sus consecuencias, rodeado de amigos como Mimi Grimaldi, Gegè De Luca, Donato Martucci y tantos otros." (3)

L'enquadrament amb el règim de Mussolini té conseqüències...

Influït sens dubte per el context hongarès de la seva adolescència i joventut, el 'Bandy' adult ha aterrat a la nova pàtria en un període d'exaltació i consolidació del règim feixista de Benito Mussolini. Des de l'octubre de 1935 fins al maig de 1936 Itàlia és immersa en la Segona Guerra Italoabissinia per el control colonial d'Abissinia - l'actual Etiòpia - que finalitza amb l'annexió del país africà. Quasi bé de manera immediata l'esforç bèl·lic italià s'incorpora a la Guerra Civil espanyola en suport dels revoltats, on hi desplaça el 'Corpo di Truppe Volontarie' que arriba a comptar més de 75.000 'voluntaris', a més del reforç de la marina i l'aviació italiana.

1. La fugida

En una Europa en plena ebullició, als pocs mesos d'acabada la guerra incivil espanyola comença la Segona Guerra Mundial. És en aquesta nova situació que Zolyomy, sense deixar les seves tasques professionals, s'enrola en el 'Servizio Informazioni Militare' (SIM), el principal servei d'intel·ligència militar italià (4)

Parlant de les vicissituds sofertes a la Segona Guerra Mundial el mateix 'Bandy' ho explica com segueix:

"Siendo húngaro me las arreglé bastante bien en la Italia de la guerra. Formé parte del SIM..., y evité ser enviado al frente ruso, pero se me complicó la situación después del armisticio del 8 de setiembre de 1943. Con un auto que llevaba la bandera húngara, me dirigí hacia el norte, pero no pude pasar de Formia, donde mi coche estalló incendiándose." (3)

Formia és una vila marinera a menys de 100 Km de Nàpols. Aquesta ciutat havia quedat en la frontera entre els aliats i l'exèrcit alemany i en Zolyomy fugia cap al nord d'Itàlia, on el 23 de setembre de 1943 un Mussolini alliberat per els alemanys havia fundat la 'Repubblica Sociale Italiana' (RSI), també coneguda com a República de Saló. Malgrat l'accident del cotxe en que fuig, pot arribar a territori de la RSI a la ciutat de Venècia, on exerceix com a secretari d'en Fabio Milone, president del 'Automobile Club d'Italia':

"... luego me trasladé a Milán, enrolado en las filas de la contrainteligencia (del SIM). Fuí tan habilidoso que pude hacerme con buenos amigos. Entre otros salvé al esgrimista Martini y al abogado Lerner, judio, que más tarde se convertiria en en el principe de la abogacia milanesa y que me devolvió el favor cuando me tocó verme envuelto en problemas. En cambio resulta que arresté a Ferruccio Parri, lider de la resistencia con el nombre de Maurizio,... pero solo porque estaba en un lugar en el que no debía estar. Nos topamos con él sin querer." (3)

El dimecres 25 d'abril de 1945 és produeix la 'Festa della Liberazione', que celebra el dia en que la resistència partisana i les tropes aliades alliberen Milà, Torí i Gènova, fet que suposa la victòria sobre el nazifeixisme italo-alemany.

2. 'Le Murate', a Florència

En Zolyomy, segon recorda ell mateix, s'esmuny per les afores de Milà, mirant d'esquivar als aliats fins a que cau en mans de les forces angleses comandades per el major Smith; aquest mira de tenir-lo controlat però el manté en llibertat tot el temps que li és possible. Finalment aquesta provisionalitat s'acaba:

"No duró mucho. Mi siguiente alojamiento fue en la carcel de 'Le Murate' de Florencia, donde pasé felizmente casi un año, procurando mantener alta la moral de mis compañeros de comunidad, sin tener el placer de haber sido interrogado ni una sola vez. (3)

Vista general d'una galeria de la presó de 'Le Murate' a Florencia.
Font: Hemeroteca La Nazione, Ft. SI

Aquesta nova situació, tant extrema, ens assenyala un altre tret que serà persistent en la seva trajectòria personal. Junt amb l'adaptabilitat, desplega amplament la seva facilitat per l'empatia i les seves capacitats de lideratge.

La presó de 'Le Murate', originàriament un convent per a dones florentines del segle XV, és reconvertit en la nova presó de la ciutat a mitjans del XIX. Les condicions d'habitabilitat en els finals de la guerra mundial distaven molt de ser dignes. L'advocat Ugo Castelnuovo hi va entrar com a presoner del règim feixista al juliol de 1943, i en descriu així la situació:

"Heu de veure amb els vostres propis ulls aquelles cel·les miserables on és impossible respirar, aquells llits de palla, negra de brutícia,... aquelles portes plenes de plagues, aquell bol que s'ha de fer servir tant per menjar com per a rentar-se;... has de veure amb els teus propis ulls aquella olla pudenta que roman a la cel·la fins i tot quan és plena..." (5)

3. 'Forte Boccea', a Roma

L'estada a 'Le Murate', en males condicions però tanqui-la i sense interrogatoris, s'acaba i el presoner Zolyomy és traslladat a Roma, a la sinistra presó de 'Forte Boccea', situada dins d'un conjunt fortificat ubicat al sector oest de la capital, allunyat del centre històric.

Després de l'entrada de les tropes aliades a Roma, el control de les infraestructures clau va passar a les mans del Govern Militar Aliat (AMGOT). 'Forte Boccea', que havia estat utilitzat pel règim feixista i pels nazis quan van ocupar Roma - de setembre de 1943 a juny de 1944 -, va mantenir la seva funció com a presó, però va canviar de 'llogaters'. Durant aquest període com a presó militar dels aliats va acollir a:

  • Col·laboracionistes i feixistes: membres de la RSI i persones acusades de col·laborar amb el règim feixista o amb els alemanys, durant la seva ocupació d'algunes parts d'Itàlia.
  • Malfactors o desertors: soldats de les noves forces armades italianes o de les tropes aliades que cometien delictes en sòl italià.
  • Criminals de guerra: A les seves cel·les van esperar judici diversos oficials feixistes que havien participat en la repressió interna durant el règim de Mussolini.

A 'Forte Boccea' li arriba a en Zolyomy la possibilitat d'explicar-se sobre els càrrecs que les autoritats militars aliades li volen adjudicar. Per això el trencament del impàs que ha representat 'Le Murate' suposa per a ell un motiu d'alleujament en la seva situació:

"Luego fuí a 'Forte Boccea' en Roma y allí, por fin, alguien me escuchó (declarar) verbalizando por primera vez mi afirmación: 'nella vita nulla è importante'. Lograron establecer que en mi pasado no había rastro de (actos de) lucro ni de sangre, y me enviaron a Milán para ser juzgado." (3)

Imatge exterior de l'àrea de 'Forte Boccea' on hi havia la presó 
militar. Sota,  un dels passadissos amb les cel·les de la presó .
Font: Web progettoforti.wixsite. Ft. SI

La resolució d'aquest episodi crític a la vida de 'Bandy' Zolyomy li és netament favorable. El judici a que és sotmès, amb condemnes que poden arribar fins a la pena de mort, el salva gràcies a l'allau de testimonis favorables de la legió d'amics aconseguits en el seu periple italià. En les seves pròpies paraules:

"Solo tenia amigos y únicamente recibí testimonios favorables, entre los cuáles fue determinante el del abogado Lerner, quien encargó a uno de sus socios que me defendiera para así poder comparecer él personalmente (como testigo) para declarar y exculparme. Y así fue como sucedió, de hecho: fui absuelto por completo y pude volver al waterpolo." (3)

Hi torna com a jugador del 'Canottieri Olona', a la mateixa ciutat de Milà. És un equip fet de 'retalls' de grans figures de la natació i el waterpolo italians, molts dels quals s'han significat per la seva vinculació al règim feixista i es troben, com el 'Bandy', en situació de reconduir la seva vida. 

Seu del 'Canottieri Olona' a Milà, ubicat a la 'Darsena di 
Porta Ticinese', en una imatge de l'any 2015. 
Font: Web naviglireloading.eu. Ft. SI

En el llibre 'Milano nello sport' publicat per Gino Cervi i Sergio Giuntini al 2014, els seus autors informen d'aquest episodi amb una versió lleugerament diferent de la descrita per en 'Bandy':

"Los años inmediatamente posteriores a la conclusión del conflicto vieron a la Olona en el centro de diversas polémicas de naturaleza política. En Milán, de hecho, se ganó la fama de ser una sociedad en la que los atletas seriamente comprometidos con el régimen pasado podían encontrar un 'puerto seguro'... Aldo Parodi, entonces vicepresidente de la Olona... admitió abiertamente esta opción: 'En aquel verano de 1945, había muchos atletas de gran valor que habían sido salvados de la guerra, buscando un rumbo en la vida, y la Olona tendió una mano a varios (de ellos)'.

Entre ellos, el nadador Giacomo Signori... que en 1945 había sido depurado por las autoridades deportivas debido a sus antecedentes fascistas; Mario Majoni, nadador y jugador de waterpolo... que había combatido como voluntario para la República Social Italiana; y Bandy Zolyomy, de quien se recoge un recuerdo de Cesare Rubini, su compañero en el equipo de waterpolo de la Olona: 'Zolyomy... se había quitado recientemente un gran peso de encima, cuando lo absolvieron. Era de las SS y los partisanos lo habían condenado a muerte, pero encontró un amigo providencial que testificó a su favor, afirmando que fue él quien salvó la vida de Ferruccio Parri en los últimos meses de la guerra'. Tras cumplir una breve detención en la cárcel de Forte Boccea, en Roma, Zolyomy fue rápidamente legitimado nuevamente y, con los colores de la Olona, ganó como jugador el campeonato de waterpolo en 1947. Como entrenador, guió al "Settebello azzurro" a la medalla de oro en los Juegos Olímpicos de 1960." (6)

Més endavant encara ha de tenir una segona etapa italiana, entre 1953 i 1965, la qual cosa representa que en la seva dilatada carrera esportiva més de vint-i-cinc anys transcorren a Itàlia, on a més assoleix el seu premi esportiu més preuat amb la medalla d'or als Jocs Olímpics de Roma 1960.

Però, de moment, al 1948 en 'Bandy' Zolyomy és trasllada a Barcelona per a iniciar la seva primera etapa com a entrenador del Club Natació Barcelona.

Barcelona i Espanya, un nou lloc per a viure...

Falten pocs mesos per els JJ.OO. de Londres 1948 quan arriba a Barcelona el qui passa a ser conegut com a Andrés Zolyomy Biczo.

Arriba just a temps per al seu primer debut olímpic com a entrenador de la selecció espanyola de waterpolo. En 'Bandy' viu la paradoxa d'estrenar-se com a entrenador olímpic amb una selecció que tot just acaba de conèixer, mentre que ha estat exclòs del 'setebello' italià, que havia entrenat des de 1939, depurat per haver estat del cantó equivocat a la guerra. Tot això succeeix just quan Itàlia es disposa a assolir el seu primer or olímpics als jocs de Londres 1948, entrenada per en Pino Valle.

Al marge dels aspectes esportius, el nou canvi de país confirma una de les grans virtuts de Zolyomy, que com ja hem dit és tracta de la seva adaptabilitat. Amb poc temps d'estar a Barcelona ja xampurreja el castellà empeltat d'italianismes, i amb la mateixa manca d'articles i de conjugacions verbals que havia descobert a Itàlia per a confegir l'idioma 'bandià'.

Primera estació. Una companya per a tota la vida...

Al Club Natació Barcelona, que l'ha portat al nou país, li encarreguen a més del waterpolo l'entrenament de la natació. Això el porta a relacionar-se amb l'equip femení del club degà, on ha de trobar la que ha de ser la seva companya per a tota una vida, na Carmen Segura, amb qui és casa l'any 1949.

Imatge publicada al NATACIÓN n. 268 del C.N. Barcelona amb 'Bandy' 
Zolyomy exercint d'entrenador de natació del club als Campionats 
de Catalunya de 1949, a la piscina de Montjuïc. Amb 
els nedadors Queralt, Castillo i Boronat.
Font: Arxiu de la FCN. Ft. SI

El Zolyomy ja comença a ser tota una institució en el waterpolo europeu. A la vegada cultiva el seu personatge de individu carismàtic, encantador i empàtic. Vesteix amb elegància i pulcritud més italiana que hongaresa. No és d'estranyar que les nedadores del C.N. Barcelona se sentin atretes per la seva persona. En paraules d'en Josep Brascó, que el va conèixer com pocs ho han pogut fer, va anar així:

"... És evident que era un home que la seva vestimenta personal era molt cuidada i això el portava a estar molt al corrent de tota aquesta moguda (de la moda)... a Barcelona la seva zona de compres era la Rambla de Catalunya, on hi havia... les millors tendes per a la roba masculina... quan va arribar aquí en la primera etapa el 'Bandy' tenia 35 anys, i totes les dones del C.N. Barcelona n'estaven enamorades, però ell no els hi feia ni cas, eh !... perquè si alguna cosa tenia en aquest aspecte és que ell era home d'una sola dona i l'havia trobat en la Carmen...

 L'afició per l'elegància en el vestir li venia d'Itàlia, clar... sempre deia que l'èxit de la seva dona en el món dels negocis de la moda femenina era un fet al qual ell hi havia contribuït, perquè va ser qui la va introduir en els circuits de la moda a Itàlia..." (7)

En una celebració del club: Carmen Segura, Ricard 
Conde, Pilar Miralles i 'Bandy' Zolyomy.
Font: Arxiu JCE, fons J. Ll. Abellán. Ft. SI

De la relació amb la que ha estat la seva companya de tota una vida, en 'Bandy' en dona alguns detalls que mereixen de ser coneguts:

"Tras cinco años (en Barcelona), durante los cuales también me casé con Carmen Segura, exnadadora del C.N. Barcelona a quién conocí en las gradas de la piscina de Montjuïc y a quien alejé de su entonces prometido, me llamaron de vuelta a Nápoles... Carmen venia conmigo, fascinada por el ambiente napolitano. Hay episodios que aún recuerda, como el de una música que salía de un local nocturno en Via Caracciolo, y como al comentarlo en nuestro entorno de Santa Lucia, un dirigente del club se tomó la molestia de fichar inmediatamente a aquel músico y traerlo en plena noche para que pudiera cantarle todo su repertorio a Carmencita..." (3)

La relació de parella, no obstant, no es troba mai lliure de patir entrebancs, en el cas de la Carmen i en 'Bandy' també n'hi devien haver, però entre ells es va establir una relació no sempre simètrica que va contribuir a la llarga vida comuna:

"Resumiendo, en Nàpoles Carmen y yo mismo habíamos encontrado nuestra patria, pero no siempre la poesia y la practica pueden convivir. Carmen era - y aún hoy lo sigue siendo - una mujer incapaz de estarse allí de pie, mano sobre mano; incapacitada para una vida tranquila y retirada, como yo me convenzo de ser, e incapaz de seguir a un marido entregado al waterpolo, mientras ella no hace nada.

Así fue como montó un negocio de moda en Barcelona, ​​moviéndose como un torbellino por un entorno que demandaba ser revitalizado, viajando frecuentemente entre Italia y España, comprando en una parte y vendiendo en la otra. Fue beneficioso para ella y, en cierto sentido, también para mí porque con todo este asunto de las 'camas separadas'... nuestro matrimonio no se desgastó y aún perdura hoy (en 1986). A menudo bromeo, como es mi costumbre, diciendo que Carmen y yo nos llevábamos bien en parte porque con mis dificultades con el idioma, no siempre era fácil entendernos, y esto contribuía enormemente a nuestra convivencia. En realidad somos completamente diferentes: yo soy un saltamontes y ella es una hormiga; yo me entretengo en cosas inútiles y ella solo ve cosas prácticas; yo reposo y duermo y ella se mantiene alerta y despierta..." (3)

Segona estació. Amistats per sempre...

Derivada de les seves capacitats i de la seva dimensió humana, en Zolyomy va cultivar sempre les relacions d'amistat, en el món del waterpolo i al marge d'ell. Un d'aquests focus d'amistats el va trobar a Barcelona, com primer a 'Santa Lucia', en voltar-se d'homes i dones que l'estimaven i el respectaven.

Home de gran cultura, la seva conversa podia embrancar-se cap a qualsevol rumb. Sovint les seves xerrades anaven més enllà del món de l'esport, per a endinsar-se en la història, les relacions polítiques o les seves afeccions; com ara l'interès per les antiguitats que li interessaven fins arribar a obrir-ne una botiga a Roma, o la seva especial devoció per els bastons, dels quals en va arribar a tenir una considerable col·lecció.

'Bandy' Zolyomy amb Josep Ramos Alvárez, el senyor Ramos 
per a tantes generacions de nedadores i nedadors, 
a la piscina 'vella' de Montjuïc als anys seixanta.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

En relació als afers de les amistats, amb el pare Ibern - l'inoblidable 'Polichón' - i el Josep Brascó van conformar una triada històrica, que algun deixeble enginyós va batejar per sempre més com  el grup dels 'Bandy, Barandi i Barandilla...'. La seva presència conjunta era inseparable a gran nombre dels entrenaments de la Sant Jordi, així com inseparables eren en molts dels desplaçaments de la selecció.

Segons recorda en Josep Brascó, les xerrades amb en Bandy és podien allargar hores i hores. Sovint tenien lloc a les nits dels desplaçaments compartits, i no sempre el waterpolo hi era present:

"... amb el 'Bandy' les converses que hi tenia eren quan ell volia parlar, i et fotia unes pallisses on et parlava de tot menys de waterpolo (riu)... jo m'havia passat nits senceres a l'habitació de l'hotel, o passejants pels carrers de Paris, Londres - o qualsevol lloc al que anéssim -, que em parlava de tot... em parlava d'assumptes d'actualitat, de la política, de la seva filosofia vital, em parlava d'allò i de lo altre... del que vulguis, menys de waterpolo.

En 'Bandy',... era un conservador, no irracional però sí total, vull dir de dretes, dretes però a totes; no podia veure ni el socialisme, ni per descomptat el comunisme, i menys encara podría veure tota la moguda que hi ha actualment. Per tant la major part de converses en aquest sentit eren com de debat, perquè ell buscava la manera d'intentar-me convèncer de que tenia raó; una frase que utilitzava era - sempre m'ho repetia - aquella de que 'no existeixen els drets humans, no existeixen, tot això de l'autogestió no existeix, tot això son fal·làcies'. D'altre banda, ell era un home molt llegit, molt ben documentat, eh !... es coneixia la història d'Espanya de pé a pá, més bé que qualsevol de nosaltres, i cada esdeveniment amb dades i dates exactes i clar, aquesta documentació tant exhaustiva que tenia et deixava tallat a l'hora de plantejar discussions d'aquestes. Aleshores la posició mes raonable era la d'escoltar-lo, per a desprès treure'n les conclusions que podien ser més productives per als teus criteris... i pensant-ho una 'miqueta' sovint et deies: 'dintre de tot, amb això te raó'. (7)

A 'Cal Pinxo' de la Barceloneta la tardor de 1981. Comiat d'en 
Josep Brascó abans de la seva primera estada a Saudi Arabia.
Font: Arxiu JCE, fons J. Brascó. Ft. Cannetti

La foto que incloem és representativa del culte a l'amistat desenvolupat per en 'Bandy' i la 'tribu' del waterpolo d'aquells anys. S'identifiquen clarament als Devesa, Zolyomy, 'Polichón', Brascó - abillat per a l'ocasió -, Domenech, Sierra, Lolo, Valenzuela, Asensio i Flaqué, amb la presència d'algunes seves companyes, com la d'en Sierra i la d'en Brascó...

Una amistat 'especial' d'en 'Bandy' és la que va mantenir amb en Mario Majoni, en aquest cas caracteritzada per una successió de moments d'enteniment i de confrontació, especialment a compte del càrrec d'entrenador de la selecció nacional italiana. La seva relació s'inicia essent Zolyomy l'entrenador del 'setebello' italià, quan incorpora en Majoni a l'equip que, ja sense ell, serà campió olímpic a Londres 1948. El deteriorament és produeix quan anys a venir en Majoni és en el carrec d'entrenador de la nacional italiana i, per canvis haguts a la FIN, és substituit per en Bandy abans dels Jocs de Melbourne 1956. Al seu torn, Zolyomy torna a ser reemplaçat per en Majoni al front de la esquadra 'azzurra' l'any 1965, desprès dels Jocs de Toquio 1964.

Mario Majoni als seus anys de joventut.
Font: ISHOF. Ft. F. Peire

La paradoxa, desprès d'aquest seguit de relacions complexes, succeeix quan en Bandy li proposa a en Majoni el càrrec d'entrenador de la nacional espanyola, l'any 1972, per quan ell ho deixi desprès dels Jocs de Munich. D'aquesta relació especial se'n fa càrrec l'especialista italià en waterpolo Sandro Castellano, en un  article del 'Corriera dello Sport' intitulat 'Zolyomy "assume" Majoni':

"Mario Majoni ha recibido una oferta inesperada, interesante y en cierto sentido sensacional: la de pasar a depender de la Federación española después de los Juegos de Munich... El hecho curioso és el siguiente: la propuesta ha partido de 'Bandy' Zolyomy, responsable único del waterpolo español, y viejo amigo-enemigo de Majoni. Los dos tècnicos han caracterizado un larguísimo periodo - iniciado antes de la guerra y aún no finalizado - del waterpolo 'azurro'."  

Publicada la noticia a Itàlia a finals del mes de març de 1972, immediatament Zolyomy la rectifica mitjançant en Vicenç Esquiroz, un seu periodista de capçalera, al diari 'El Mundo Deportivo':

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 2 d'abril de 1972, 
desmentint la noticia del 'Corriere dello Sport'.
(8)
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Tercera estació. Alumnes i deixebles...

La exuberant personalitat d'en Andres Zolyomy Biczo no podia per menys que deixar petjada entre els seus 'alumnes' i els seus 'deixebles'. Parlem, es clar, dels jugadors que han estat a les seves ordres i seguint els seus ensenyaments han trobat la millor versió de sí mateixos - els alumnes -; i d'altra banda, dels continuadors de la seva tasca, que l'han tingut com a mestre en l'aprenentatge de l'ofici d'entrenador de waterpolo - els deixebles -. Molts dels que han estat a la primera categoria, han acabant, amb el pas dels anys, formant part de la segona.

Els jugadors dels equips liderats per en 'Bandy' no s'han estat de destacar-ne les seves virtuts. Posseïdor ell mateix  - com a jugador - d'una tècnica individual extraordinària, n'era un perfecte transmissor a les legions de jugadors que ha arribat a entrenar. A aquest respecte ens serveix una anècdota d'en Josep Brascó:

"En la seva primera etapa (a Espanya, als primers anys 50), quan va arribar amb 35 anys, ell és posava molt sovint a l'aigua per ensenyar de manera pràctica als jugadors... i feia el que volia, vull dir que feia malabarismes eh !, i passades de tot tipus, que si tu vols no serveixen per gaire res per jugar a waterpolo... però tenia una tècnica individual fora de sèrie... jo només he vist a una persona que feia coses semblants dins de l'aigua... em refereixo al Szikora que també feia coses similars, però el 'Bandy' el superava." (7)

Empàtic i proper als seus jugadors, sentia predilecció per la incorporació de la gent jove. Un integrant de l'equip cenebista i de la selecció dels anys cinquanta senyala com per a ell en 'Bandy' ha estat com un segon pare, fins al punt d'ensenyar-li la manera correcte d'afaitar-se sent tot just un adolescent, o avenir-se a anar a parlar amb la família amb motiu d'algun desplaçament no ben vist pels seus progenitors, que consideraven al seu fill massa jove per a fer-lo... 

Molts anys més tard, en Gaspar Ventura explica el nivell de proximitat que en Zolyomy mira d'establir amb els jugadors:

"En aquella època se hacían las concentraciones en la Residència Joaquín Blume de Esplugues de Llobregat y él miraba de relacionarse con nosotros de manera afable. Nos contaba chistes, o por ejemplo nos decía: 'voy a hacer la selección haciendo preguntas'. Así, por ejemplo, al que quería que estuviera 'de que color es tu jersey ?'... alentó la opción de entrenador-jugador, que potenció a clubs y sirvió para expandir su filosofia del juego y del trabajo en todo el territorio." (9)

D'aquesta proximitat se'n deriven algunes facècies que feia, mirant de promoure el bon ambient dins de l'equip. Sempre amb aquella barreja que practicava a mig camí d'un 'gentleman' britànic i del seductor i 'charmant' italo-hongarès que era, alliçona als seus jugadors sobre el fet que les formes i l'aparença física ho són tot en les relacions socials. Així, en alguna recepció oficial oferta per l'ambaixador espanyol de torn, avisa als membres de l'equip "si estás educado y amable, puedes decir todo..."; i efectivament, s'adreça a la senyora ambaixadora amb total correcció, elegància i amb el gest inacabat de besar la mà li deixa anar "encantado y a sus pies señora 'tal...' ", acabant amb un qualificatiu poc adequat i quasi bé insultant, que la senyora ambaixadora encaixa amb el somriure més excels.

En més d'una ocasió, quan en Manel Ibern 'Lolo' era un destacat jugador de l'equip, el solia presentar en aquests actes oficials "aquí presento nuestro comunista... chico extraordinario..." sorprenent i impactant l'interlocutor de torn, amb especial incidència en les visites als paisos de l'orbita soviètica, abundosos aquells anys...

A un molt jove Ponç Puigdevall, que lluita per obrir-se camí a la selecció nacional de waterpolo, primer junior i més endavant l'absoluta, en 'Bandy' el va cuidant animant-lo i ensenyant-li alló que espera rebre d'ell; fins arribar un dia, ja més assentat el Ponç a la selecció, que li etziba "tu eres esclavo... entras àrea, haces jugada... si tienes falta, buscas Joan y das pelota ràpido...", senyalant, amb aquest to mig en broma, una funció fonamental com a distribuïdor que tant bé va acomplir en Ponç, a la selecció i al seu Montjuïc.

Carnet a favor de Andrés Zolyomy emès per la F.C.N. com a passi 
per accedir a la Piscina Sant Jordi, gestionada per la federació.
Font: Arxiu FCN

També tenia els seus punts més obscurs, és clar. Més d'una vegada es va donar la circumstància que en quedar per una sortida a l'estranger - o a un altre punt del país - la convocatòria feta excedia del nombre de jugadors necessaris, amb el resultat que un o altre jugador rebia al mateix aeroport, amb la maleta i la il·lusió a punt, la noticia no esperada "mi dispiace... tu no viajas, próxima salida seguro toca...". Com que havia succeït en diverses ocasions, en Gaspar Ventura un dels cops que va ser seleccionat va rebre un consell del seu entrenador:

"Mi entrenador, Agustín Mestres, discípulo de 'Bandy', siempre me decia que Zolyomy era el mejor, el más listo. A la vez que cercanos los JJ.OO. de Munich, una vez me habian comunicado mi selección, Mestres me dijo 'hasta que estés en el  avión, y aún así no te fies, no lo des por hecho. Con 'Bandy' nunca puedes estar seguro'. En este aspecto, recuerdo que en el Torneo Preolímpico, en el mismo Munich, con un jugador de más a los que se podian inscribir, nos dijo 'el que quede fuera ahora estará seguro en los JJ.OO.'. Cumplió." (9)

Pel que fa als deixebles, Zolyomy ha estat l'autèntic precursor de tota una generació d'entrenadors de waterpolo, gràcies als quals aquest esport s'ha divulgat per el país, i la tasca d'entrenador s'ha professionalitzat, sortint del atzucac del voluntarisme amateur. 

Des dels inicials companys de 'triada', Manel Ibern Lérida 'Polichón' i Josep Brascó Catà, passant per en Manel Ibern Alcalde 'Lolo,' seguint per en Antoni Esteller Serrahima  i fins arribar a en Joan Jané Giral, un seu 'alumne' estimat i preferit, el qual assoleix el cim de l'or olímpic als Jocs d'Atlanta 1996.

Ja a Itàlia havia succeït que diversos ex-jugadors seus es van dedicar a la tasca d'entrenadors un cop finalitzada la seva etapa d'esportista actiu, entre d'ells en Gianni Lonzi, l'Eraldo Pizzo o el mateix Emilio Bulgarelli, a qui el propi 'Bandy' el va convidar a fer funcions d'entrenador 'volant' per tota Espanya durant la seva primera estada al país.

Emilio Bulgarelli amb en 'Bandy' a la piscina del C.N. Barcelona als anys 
cinquanta, en una curta estada com a entrenador auxiliar de la FEN.
Font: Hemeroteca MARCA. Ft. SI

Estació final. El viatge s'acaba...

Andrés Zolyomy Biczo ha organitzat la seva retirada com a entrenador en actiu per a desprès dels JJ.OO. de Munich 1972. Efectivament, ho compleix deixant en el seu lloc a la nacional a en Josep Brascó Catà. Per a ell es reserva el càrrec de Comisari Tècnic del waterpolo a la federació espanyola.

No obstant, als pocs mesos hi ha un imprevist que motiva la dimissió del 'Bandy'. Ell mateix ho explica com un acte de coherència personal en entrevista publicada a 'El Mundo Deportivo' del 23 de febrer de 1973:

"(Dimito) por ètica, porque el ex presidente, señor Marqués de la Florida era lo único que me ligaba con la Federación... yo ya presenté mi dimisión en ocasión del cese de Juan Antonio Samaranch como Delegado Nacional de Educación Física y Deportes (en 1970)... mi dimisión no prosperó entonces porque fueron los propios señores Samaranch y Marqués de la Florida quienes me rogaron que continuase..."

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 27 de febrer de 1973 amb la noticia 
de la dimissió d'en Zolyomy com a Comissari Tècnic de la FEN.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Abans i desprès d'aquest darrer acte 'oficial' que finalitza la seva etapa com a personatge cabdal en el món del waterpolo espanyol i internacional, l'Andrés Zolyomy ha rebut un nombre indeterminat de reconeixements per part de clubs, fedeacions i altres estaments esportius d'Espanya i d'Itàlia. Un dels que més l'han emocionat ha estat la placa que va rebre, commemorant la seva segona etapa d'entrenador del 'setebello' italià, durant la qual va aconseguir la medalla d'or olímpica als Jocs de Roma 1960.

Placa de la FIN per a Andrea Zolyomy com a homenatge de la seva 
segona etapa d'entrenador italià de waterpolo, 1956-1964.
Font: Arxiu JCE, fons J. Brascó

Retirat de l'activitat diària del waterpolo, porta una vida plàcida i tranquil·la al seu "petit palau", com ell l'anomena, a Santa Maria de Llorell, prop de Tossa de Mar en plena Costa Brava:

"En mi pequeño palacio de la Costa Brava, cerca de Tossa de Mar, viejos amigos vienen de visita de vez en cuando... ahora que estoy jubilado junto con Carmen y mis dos perros Igor y Kira en este rincón que me da paz y la posibilidad de pensar... en mi vida también está el orgullo de haber creado algo. Amor, amistades, éxitos deportivos... no me cabe duda de ello, incluso con mi actual imagen de caballero rural, que sostengo con mucha humildad" (3)

A les amistats només els hi demana una cosa: que si han de trencar la seva rutina de 'cavaller rural', al menys tinguin la amabilitat d'anunciar-li prèviament la seva visita. Hi van haver alguns casos d'amics que es van presentar sense aquest avís i se'n van haver de tornar amb certa precipitació i ben poques paraules del 'Bandy'.

El dilluns 3 de març de 1986 en Zolyomy va ser objecte d'un acte d'homenatge, en el marc d'una estada de la selecció italiana per a entrenar conjuntament amb l'equip espanyol a la piscina Sant Jordi de Barcelona. En acabar el primer partit amistós, es va celebrar un sopar a l'hotel Majestic per a l'Andrés Zolyomy i la seva esposa, Carmen Segura, amb l'assistència de jugadors i personalitats esportives espanyoles i italianes, en el curs del qual 'Bandy' és va mostra altament commogut per l'assistència i els parlaments que s'hi van'produir.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 5 de març de 1986, recollint 
l'homenatge tributat a l'Andres Zolyomy i a la Carmen Segura.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A les envistes dels Jocs de la XXV Olímpiada de Barcelona 1992, el divendres 5 de juny, en Andrés Zolyomy Biczo exhala el seu darrer suspir en el seu retir estimat de la Costa Brava, en un atac coronari quan la seva 'Carmencita' el cridava a taula pel dinar...

L'historiador per antonomàsia del waterpolo català i espanyol, en Juan Antonio Sierra Puerto, el recordava així:

"Italia, su tercera patria si consideramos que había nacido en Hungria y se había nacionalizado español, fue la que vivió sus éxitos más espectaculares. Primero colaboró en la victoria del equipo nacional transalpino en los Campeonatos de Europa de 1947 y después lo llevó al oro olímpico en los Juegos de Roma de 1960. Y allí era donde más se le consideraba y admiraba como gran 'condottiero' del waterpolo italiano. Aunque lo cierto es que su popularidad en el mundillo de este deporte sobrepasaba todas las fronteras. Y para todos: europeos del Este y del Oeste, americanos o australianos era simplemente 'el maestro'.

Zolyomy, que había nacido en Budapest un 14 de junio de 1913, falleció en su retiro de Santa Maria de Llorell... el pasado 5 de junio. Descanse en paz el insustituible y entrañable amigo, al que el waterpolo español estará permanentemente en deuda. Y nuestro más sincero pésame a Carmen Segura, gran compañera y mejor esposa, que alentó en todo momento la vida deportiva de su marido". (10)

Composició amb la imatge de la tomba d'en 'Bandy' Zolyomy al cementiri 
de Tossa de Mar i text del recordatori de la seva cerimònia funeral.
Font: Elaboració pròpia

Josep Castellví

(1) Cita extreta de l'entrevista del 'Corriere dello Sport' referenciada en un altre punt d'aquestes notes: "Al cor de la meva filosofia hi ha la creença de que 'res a la vida és important'. Aquesta afirmació sempre obria les tandes d'interrogatori que em feien quan era a la presó al final de la guerra, però podeu llegir la mateixa frase als articles que els meus benèvols biògrafs em van dedicar quan era més important que ara, i anava conduint la meva vida a les piscines, movent-me en ziga-zaga entre les lloances i els acomiadaments". A la mateixa entrevista, però, aprofundeix la jugada: "Res a la vida és important, ni tant sols el waterpolo. Això és cert, però també m'heu de concedir un certa dosi d'orgull, ja que he acumulat varies dotzenes de reconeixements d'alt nivell en la meva vida errant com a 'zingaro' de les piscines".

(2) La cita correspon a la primera part d'aquest 'Identitats' dedicat a l'Andrés Zolyomy Biczo, que podeu recuperar a l'enllaç: https://www.memoriesdelmontjuic.org/2026/01/identitats-zolyomi-andras-i-el.html

(3) Tant l'entradeta com la resta de paraules destacades d'en Zolyomy pertanyen a la entrevista feta per el periodista especialitzat en natació i waterpolo del 'Corriera dello Sport', Aronne Anghileri (1927-2015), publicada l'any 1986

(4) El 'Servizio Informazioni Militari' (SIM) va ser un òrgan creat per el feixisme mussolinià per a tasques d'espionatge i contraespionatge militar. Tot i fer algunes tasques de caire operatiu, en cap cas va formar part de l'aparell repressiu del feixisme contra l'oposició interior del règim, feina que es va encarregar a la nefasta 'Opera Volontaria di Repressione Antifascista' (OVRA), que va ser la responsable de la delació i la persecució implacable dels contraris al règim de Mussolini.

(5) Ugo Castelnuovo-Tedesco (nascut el 1890) va ser un advocat italià, germà gran del conegut compositor Mario Castelnuovo-Tedesco. Tots dos provenien d'una destacada família de banquers jueus originària de Siena i establerta a Florència, i tots dos van viure el context de l'expulsió de jueus i les persecucions de l'època. L'Ugo va estar a la presó de Murate l'any 1943, en el curs de les operacions anti-jueves del règim feixista

(6) La referència és extreta del llibre 'Milano nello sport', de Gino Cervi i Sergio Giuntini, publicat per l'editorial Hoepli al 2014. L'episodi amb en Ferruccio Parri ve a tomb de la detenció d'aquest polític italià antifeixista, conegut a la 'resistenza' com a Maurizio, pèr part de Zolyomu i el SIM. En Zolyomy va fer tot el possible per a salvar la vida del polític, cosa que va aconseguir. Més tard en Perrucci va ser primer ministre italià, un cop vençuda la guerra pels aliats, uns mesos de l'any 1945.

(7) La entrevista amb en Josep Brascó Catà, de la qual s'han extret alguns fragments, va tenir lloc el desembre de 2017 com a material per a confegir un seu 'Carnet de Soci' publicat en aquest mateix bloc.

(8) Com l'Aronne Anghileri, en Sandro Castellano (1925-2012) pertany a l'estirp de grans periodistes italians especialitzats en natació i waterpolo. El text que hem reproduït correspon a un article publicat al 'Corriere dello Spòrt' el març de 1972.

(9) Les frases recollides d'en Gaspar Ventura son extretes d'un article signat per ell a la web waterpolista.com, sota el títol de 'Bandy Zolyomy: el brujo del wwaterpolo español', publicat creiem que a l'any 2019.

(10) A aquestes alçades no sembla necessari remarcar la extraordinària aportació feta per en Juan Antonio Sierra Puerto en ordre a difondre i contextualitzar la història de la natació i el waterpolo català i espanyol. Nascut l'any 1925 al barri de la Barceloneta, encara avui tenim la satisfacció que ens acompanyi. L'article referenciat correspon al recordatori dedicat a la mort d'en 'Bandy' a la revista CROL de la RFEN.

© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic