Tríptic de la Piscina de Montjuïc... 'la vella' (I). Les campanyes pro-piscines

En parlar de 'la vella' fem referència a la Piscina Municipal de Montjuïc o, com se la va anomenar en un principi, el 'Estadio Náutico de Montjuïc'. En realitat l'apel·latiu de 'la vella' apareix quan s'inaugura el complex de piscines Bernat Picornell per als Campionats d'Europa de Barcelona 1970. 'La vella' també ha estat coneguda sempre com 'la del Ramos', en referència a en Josep Ramos Álvarez, que ens va ser l'encarregat i cuidador al llarg de tants anys.

Situem-nos...

La natació, com d'altres activitats físiques, es ve practicant des de temps immemorials.  El seu vessant esportiu, però, s'accentua i es normativitza des de la segona meitat del segle XIX. Inicialment els seus llocs de pràctica són els espais naturals: gorgs i bassas dels rius, llacs, platges, ports i qualsevol altre indret que permeti una certa acumulació d'aigua. A la Anglaterra del primer terç del dinou ja es comencen a construir piscines pròpiament dites, encara que sovint són destinades a una barreja de finalitats higièniques i de salut, mes que a les estrictament esportives.

L'any 1895 un comissió de l'ajuntament de Paris, encapçalada per en Alfred Moreau redacta un informe complet sobre la necessitat de piscines a la capital francesa. En el seu redactat es destaca el retard que porta la construcció d'aquestes instal·lacions a la ciutat, en relació a d'altres grans urbs europees:

"... a Londres, sota el nom de 'Swimming Baths', hi ha grans piscines per a nedar, on l'aigua es manté a la temperatura adequada i on és practica la natació durant tot l'any... El 1890, el 'London Schools Board' es va fer càrrec de l'estudi iniciat per higienistes alemanys, i partint d'un doble punt de vista: del bany i de les classes de natació, va investigar els resultats obtinguts per els 60 establiments públics o privats de Londres amb piscines que reben escolars, generalment acompanyats d'un professor. El preu de l'entrada oscil·la entre els 10 i els 30 cèntims i generalment es proporciona una tovallola..."

Segueix senyalant el fet que a Bèlgica, Austria o Alemanya disposen també de nombrosos piscines dedicades a la higiene i els banys, així com també a l'ensenyament de la natació. Cita com a ciutat europea amb mes nombre d'aquestes instal·lacions a la hongaresa Budapest:

"No hi ha cap ciutat a Europa que pugui oferir als seus habitants tants establiments de bany públics amb piscines com la ciutat de Budapest. La seva importància és considerable, cobreixen una àrea de terreny de més de 14 hectàrees i cada any despatxen una mitjana de prop de tres milions d'entrades (7.000 diaris a l'hivern i 9.000 a l'estiu)... Els banys populars tenen un preu únic de 10 cèntims..."

Tot i queixar-se de l'escàs nombre de piscines existents a Paris n'identifica tres de privades i una de pública, a la vegada que en les conclusions de l'informe proposa a la municipalitat que se'n construeixin quatre mes de públiques per abastir la major part dels alumnes de les escoles de Paris. L'informe conclou que:

"En resum podem estimar que, a través de la creació d'aquests establiments, serà possible atendre temporalment les necessitats de la població escolar. No sembla precipitat afirmar que la majoria dels nens que surtin de les nostres escoles sabrà nedar. Per estar convençuts d'això n'hi ha prou amb fer referència als resultats obtinguts per l'actual organització del servei de natació... que es registren a continuació: d'un total d'assistents als cursos de 1.408 alumnes, dels quals 1.279 no tenen coneixements de natació, i quina primera lliçó es va donar l'octubre de 1894 després de 16 lliçons 1.234 estudiants estan nedant i poden creuar la piscina en totes les direccions (és a dir, un percentatge del 87.60); 670 fan immersió o poden llençar-se de cap a l'extrem més profund, a 3 metres de profunditat (53,80%); fins a 432 participen en exercicis de rescat per a treure del fons, a tres metres de profunditat, un plat o un pes de 5 quilos (30,10%)..."

Primera pàgina de l'informe adreçat al 'Conseil Municipal 
de Paris' per en Alfred Moreau l'any 1895.
Font: Gallica.bnf.fr. Bibliothèque de l'Hôtel de Ville. Paris (BHdV)

No cal dir que per el cas de Catalunya i de la resta d'Espanya el retard és encara mes gran. No obstant des de primers del segle dinou han anat apareixent a Barcelona establiments dedicats als banys públics en forma de balnearis, que ofereixen els serveis de dutxa i/o bany que a gran part de les llars d'aquells anys eren inexistents. Generalment eren deguts a la iniciativa privada; un dels mes famosos va ser l'inaugurat l'any de 1870, el 'Establecimiento Balneario Recreativo', ubicat a la cantonada dels carrers Bailén i Casp. També va tenir gran significació el mític 'Gimnasio Solé' (*), situat al carrer de Montjuïc del Carme n. 5, del qual n'heu vist a l'encapçalament un dels anuncis apareguts en la premsa esportiva l'any 1900. El gimnàs Solé portava els banys a domicili per aquelles persones que o bé s'ho podien pagar o es trobaven incapacitades per desplaçar-se al centre esportiu.

Fullet de propaganda del 'Establecimiento Balnerio Recrativo'.
Font: enarchenhologos.blogspot. com (**)

Un dels primers serveis d'aquestes característiques de titularitat municipal eren els situats a la plaça Urquinaona, inaugurats el 1912 i que van estar en servei fins al 1999. Uns anys mes tard l'ajuntament va inaugurar un establiment mes complex i dotat de dues piscines, de mides irregulars, anomenat 'Termas Municipales' situat als baixos d'un dels hotels de la Plaça Espanya construïts amb motiu de l'Exposició Internacional del 1929, els quals també van estar actius fins a ben entrada la segona meitat del segle XX.

Imatge d'una de les piscines de les 'Termas Municipales' 
de la plaça d'Espanya de Barcelona.
Font: ANC. Ft. Gabriel Casas

Les piscines pensades per a la pràctica esportiva, cobertes o a l'aire lliure, brillaven per la seva absència fins a ben entrada la segona dècada del segle passat, encara que ben abans ja se'n sentien les demandes de les seves necessitats fetes per els amants de la natació o per a persones interessades en la millora de la condició física de la població.

Les primeres campanyes pro-piscines. Ens calen piscines municipals !...

Abans inclús de constituir-se el primer club de natació a Catalunya i a Espanya - el Club Natació Barcelona (1907) - ja s'havien fet notar les primeres veus que demanaven als mitjans de comunicació de l'època la necessitats de comptar amb piscines públiques.

Serveix d'exemple la publicació l'any 1904 al 'Diario de Tortosa' d'un article signat per el Dr. Joaquín Decret amb el títol de 'Baños públicos':

Retall del 'Diario de Tortosa' del dia 28 de maig de 1904
recollint l'article del Dr. Joaquín Decret.
Font: Hemeroteca ARCA

L'esmentat doctor en el seu escrit fa servir com a referència de la bondat dels establiments de banys públics l'exemple de París, per a finalitzar l'article dient que:

"... la afición (a la natación) se desarrolla cada día más; pues lo demuestra que de un año a otro es mucho mayor la cifra de los servicios que se dan en las piscinas (municipales). La limpieza y comodidad, no tienen nada que envidiar al más atildado establecimiento particular. Si quisieran imitarlos los municipios de España !..."

El 1919 el mensual 'D'ací i D'allà' en el seu número de febrer publica un interessant article d'en Josep Elias i Juncosa (1880-1944) - Corredisses' - titulat 'Natació', on desprès de parlar de la situació en aquell moment de la natació al país, es refereix a la necessitat de comptar amb les piscines com a element de difusió i engrandiment de l'esport aquàtic, tal com s'ha fet en els paisos del nostre entorn, finalitzant l'article tot dient que:

"Els elements directors del nostre moviment natatori es preocupen seriosament d'aquest assumpte; i gràcies potser a una mena de competència establerta entre els dos clubs citats (Barcelona i Athlètic), podría ésser que l'any present marqués la fita de l'obertura de la primera piscina barcelonesa, car ens consta que a aquestes hores se n'estan ja traçant els plans."

Primera i darrera planes de l'article d'en Josep Elias i Juncosa 
al magazín 'Daci i D'allà' del febrer de 1919.
Font: Hemeroteca ARCA. Article complet (***)

Malauradament la primera piscina barcelonesa va trigar encara uns anys en arribar. És en tornar dels Jocs Olímpics d'Anvers 1920, on es produeix la primera participació espanyola en natació i waterpolo,  que la demanda de piscines municipals creix i es forma una verdadera campanya de premsa sol·licitant del municipi de Barcelona aquest tipus d'equipaments. Són moltes les persones que hi participen, però en volem destacar especialment a dues: en Jaume Mestres i Fossas (1892-1991) i en Emili Soler i Brufau (1859-1930). Ambdós pertanyen al C.N. Barcelona i són de les veus mes autoritzades que s'alcen reclamant de l'ajuntament de Barcelona la construcció de piscines municipals. 

El primer acaba d'arribar, tornant d'Anvers,  d'una gira per Bèlgica i algun altre país europeu on s'ha documentat dels mes moderns equipaments per a la natació; i encara impactat per les piscines que ha pogut conèixer s'adreça al seu amic Nicolau d'Olwer, president de la Comissió de Cultura de l'ajuntament de Barcelona, en una carta oberta publicada en 'La Publicidad' del dia 16 de setembre de 1920 en la qual li ofereix la realització del que hagués estat una mena de 'Pla de Piscines' per a la ciutat on, desprès d'explicar la seva experiència de les piscines europees, li diu:

"Jo em deia que a Barcelona... hi feien falta les piscines... I jo em figurava que el nostre ajuntament podria establir-ne alguna, ja que l'aspecte econòmic de tals institucions està assegurat, tal com vaig comprobar en les converses tingudes amb els diversos directors...

... El nostre club de natació Barcelona, així com va ésser el primer en introduir la natació a casa nostra, serà el primer també en construir una piscina, ja que així ho té acordat el seu miler de socis... Penso, doncs, que fora fàcil construir tot seguit una piscina (municipal) en un lloc cèntric de totes les barriades... Per a mes tard podria estudiar-se el pla d'arribar a establir quatre piscines, per satisfer així tots els indrets de la ciutat. Una en la mateixa via de la reforma (Via Laietana), una a Sants-Hostafrancs, altra a Sant  Andreu-Sant Martí i una a Sant Gervasi-Gràcia."

Pel que fa a en Emili Solé i Brufau, un dels fundadors del 'Natació' Barcelona, es requerit per la revista 'Stadium' per a pronunciar-se sobre la necessitat de piscines a la ciutat. El mateix Solé, que mai ha estat un home de competicions, explica sovint que es va salvar d'una mort prematura gràcies al fet que des de l'any 1905 practica diàriament la natació al mar de la Barceloneta, tant a l'estiu com a l'hivern, davant l'admiració o la befa - segons el cas - dels passejants de la platja.

Pàgina de la revista 'Stadium' del dia 13 de novembre 
de 1920 amb l'article d'en Emili Solé Brufau.
Font: Hemeroteca ARCA

En l'article es lamenta, amb un oxímoron quasi poètic, del fet que "ciudades rurales como Sabadell y Lérida" comptin amb piscines, mentre que a Barcelona encara no se'n disposa de cap. I segueix:

"Debiera atenderse especialísimamente a facilitar que la infancia de ambos sexos hiciera a diario prácticas de natación... como si se tratara de una asignatura a estudiar. Porque la natación, no sólo es una necesidad dentro de la higiene, sino que es un factor imprescindible para el género humano, si se quiere conservar sano, fuerte y vigoroso...

... Para todo ello deberían ponerse de acuerdo nuestras autoridades y corporaciones oficiales al objeto de construir una (piscina) en cada distrito de la ciudad, y así se obtendrían más facilidades para ir al baño."

L'únic fruit d'aquestes primeres campanyes serà la pròpia piscina del Club Natació Barcelona, ubicada a l'Escollera de Llevant del Port de Barcelona, que de fet ja era prevista des de feia uns anys, construïda per la iniciativa i el finançament privat dels seus socis; mentre que les piscines municipals reclamades hauran d'esperar encara uns anys a venir.

La piscina de l'Exposició Internacional de Barcelona 1929. Ara si... ara no !

El que inicialment havia de ser la 'Exposición Internacional de Industrias Eléctricas y Exposición general de España' es va posar en marxa l'any de 1914, per Real Decret del rei Alfons XIII, amb la previsió que la mostra tingués lloc l'any 1917. Diferents circumstàncies, entre elles la primera Guerra Mundial, portaren a l'ajornament que derivà en un llarga espera fins a que es va poder inaugurar l'any 1929 amb el nom de 'Exposición Internacional de Barcelona', a les acaballes de la dictadura d'en Primo de Rivera.

Còpia del decret original d'Alfons XIII regulant la participació 
de la monarquia a l'exposició de Barcelona del 1917.
Font: Elaboració pròpia a partir de fons del AMCB

Dins del programa esportiu hi ha la previsió de fer una piscina per espectacles aquàtics de mes de 100 m. de llargada, ubicada a l'espai on s'hi havia encabit el primitiu Estadi Català (1921), a la pedrera de La Foixarda.

Plànol dels equipaments esportiu previstos a la Exposició Internacional 
del 1929, publicat al setmanari 'Ibérica' del 9 de juliol de 1927
situant la futura piscina de Montjuïc a a Foixarda.
Font: Biblioteca Virtual de Prensa Històrica

En Francesc de Sales Gibert i Riera. La nova campanya...

L'any 1927 en Francesc S. Gibert i Riera (1900-1979) va ser nomenat president de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA). Des del seu nou càrrec en Gibert, que exercia a la vegada com a periodista en nombroses publicacions barcelonines, endega una nova campanya centrada en l'assoliment de la construcció de piscines municipals que complementin el gran estadi nàutic previst a la muntanya de Montjuïc (****). 

Així, per exemple, a primers de febrer de 1928 aprofita les pàgines de 'El Mundo Deportivo' per a, en la seva edició del 12 de febrer, deixar clar que calen piscines cobertes de dimensions mes reduïdes que la prevista per a l'exposició, atès que:

"La piscina del C.N. Barcelona dotada de agua salada es insuficiente. La que se construirá en Montjuich será (para el espectáculo) exclusivamente. Falta el tipo de piscina más corriente, el de la piscina pequeña, cerrada, con calefacción, dentro de la ciudad, cobijo de clubs i semilla de campeones..."

Retall de l'encapçalament de l'article d'en Francesc S. Gibert 
publicat a 'El Mundo Deportivo' del dia 12 de febrer de 1928.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En el seu escrit, que podem considerar l'inaugural d'aquesta nova campanya, en Gibert s'exclama per el fet de que:

"...no hay masa de practicantes y la natación....  que casi se sale de los lindes del deporte para entrar en el de una necesidad urbana ineludible, no ha llegado a entrar por completo en nuestras costumbres y lleva una vida precaria, asfixiada y raquítica, que sólo los 'tous de force' de unos cuantos abnegados que forman los clubs cuidan de alentar... Esta campaña que proseguiremos en próximos números la podremos considerar coronada por el éxito cuando Barcelona, que fue la primera ciudad en sentirse preocupada por las cuestiones de la natación, sea también la primera de España en resolver el problema de las piscinas municipales, construyendo la primera de ellas."

La iniciativa d'en Gibert i de la FCNA va ser secundada de manera entusiasta per gran part de la premsa barcelonesa del moment; revistes esportives, com ara 'Stadium' o 'Gaceta Deportiva', fins a diaris com 'El Diluvio', La Rambla, 'La Vanguardia', La Veu de Catalunya i tants d'altres se'n van fer ressò. 

Especial significació té la intervenció del periodista David Marco Corzán, que en el diari progresista i republicà 'El Diluvio' dedica amplis espais a la campanya per les piscines municipals. Entre el 12 de febrer i el dia 1 de maig de 1928 en Marco publica un seguit de deu articles que conformen un corpus doctrinal sobre aquest assumpte, tot reflectint els punt de vista de la FCNA i d'en Francesc de S. Gibert, de qui ell mateix en diu que és "un dilecto amigo" i que de ben segur li facilita les dades que necessita. En l'entrega n. VII, del 1 d'abril, deixa ben clara la diferencia entre les piscines municipals que es reclamen i la projectada per a l'Exposició Internacional de 1929:

"... las piscinas requieren globalmente las condiciones que siguen: medidas de 25 a 33,33 m. como máximo, en su mayor longitud; cubiertas, con calefacción, luminosas, higiénicas y con filtrado de agua caliente. Ninguna de estas condiciones... tendrá la piscina que se planea para la próxima Exposición de Barcelona en Montjuich. Será, a juzgar por los planos, de una dimensiones enormes, 110 metros de largo, con un contorno irregular..."

D'igual manera en el darrer dels articles, el número X publicat el dia 1 de maig, inserta el dibuix d'un circuit continu per a la recirculació, l'escalfament i la desinfecció de l'aigua que caldria aplicar als futurs equipaments aquàtics municipals i que li és facilitat per en Josep Serra, l'enginyer responsable d'aquest apartat en la piscina de l'Escollera i col·laborador de la federació catalana.

Retall del diari 'El Diluvio' del dia 1 de maig de 1928 amb l'esquema de recirculació 
de l'aigua de les piscines elaborat per en Josep Serra de la FCNA.
Font: Hemeroteca ARCA

Per a qui vulgui aprofundir mes en aquesta sèrie d'articles quasi programàtics per les piscines municipals us deixem el vídeo que segueix, on els teniu recollits en el seu conjunt:

Vídeo amb la presentació de la sèrie d'articles publicats a 'El Diluvio' entre 
el 12 de febrer i el 1 de maig de 1928 per en David Marco Corzán.
Font: Elaboració pròpia a partir de la hemeroteca ARCA.

En mig d'aquesta forta pressió mediàtica per a la construcció de piscines municipals, cap a finals de 1928 es dona a conèixer la noticia de que el Comité d'Esports de l'exposició ha desestimat la construcció de la piscina prevista en l'antiga pedrera de La Foixarda. La reacció del món natatori es produeix de manera immediata, amb el lideratge d'en Gibert eficaçment secundat per la Confederació Esportiva de Catalunya i per la major part dels mitjans informatius del moment.

Retall del butlletí 'Natació' del C.N. Barcelona del mes d'octubre de 1928
comentant la decisió de no construir la piscina de l'exposició.
Font: Arxiu FCN

Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 28 d'octubre de 1928 recollint
la noticia de la no construcció de la piscina de l'exposició.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La direcció de l'exposició, que per ordre del dictador Miguel Primo de Rivera ha estat encomanada a en Mariano Foronda y González-Bravo, Marqués de Foronda (1873-1961), ha decidit que a La Foixarda en comptes de la piscina prevista s'hi instal·lin una mena de parc d'atraccions i altres espais d'oci per els assistents al certamen internacional. 

Dibuix de la zona d'oci i parc d'atraccions que ocupen La Foixarda 
durant l'Exposició Internacional de Barcelona 1929.
Font: Arxiu General de Fira de Barcelona

El lloc, per tant, queda descartat. La reacció que hem qualificat d'immediata és també fulminant; tant la FCNA com la Confederació Esportiva de Catalunya (CEC) - antecedent de l'actual UFEC - es mobilitzen per evitar la vergonya de que els espectacles de natació i waterpolo previstos dins del programa esportiu de l'exposició s'hagin de celebrar a la piscina de l'Escollera, de reduïdes dimensions i amb poca capacitat d'espectadors, o bé al mar. De les reunions tingudes amb els integrants del Comité d'Esports del certamen, molts dels quals també formen part de la CEC, en surt la voluntat d'acord per tal de trobar un nou espai on encabir-hi la piscina promesa.

El temps apressa, atès que la inauguració de la mostra és prevista per el mes de maig de 1929, a poc mes sis mesos de les converses per a reconduir la situació. A les presses s'hi afegeix el fet que a aquestes alçades tots els espais del recinte disponibles es troben ja ocupats o reservats per els paisos i les entitats assistents a l'esdeveniment. 

Amb aquestes urgències el desllorigador sorgeix gràcies a l'empresa 'Funicular de Montjuich S.A.' propietària del tot just estrenat funicular de Montjuïc, així com dels terrenys per on passava aquest a la vegada que també eren poseidors dels terrenys adjacents a l'estació de l'avinguda de Miramar, on a l'altre banda hi tenien un restaurant que s'inaugurava als pocs dies d'aquests fets - l'actual restaurant 'El Xalet', antiga vivenda de la familia Ramos Lombardero -. Les negociacions amb la familia Rogent, principals accionistes de l'empresa, les portà el mateix Gibert amb el president de l'entitat, en Josep Rogent i Pedrosa. El cas es que els Rogent s'avingueren a fer donació a l'ajuntament dels terrenys adjunts a l'esmentat restaurant, a la falda de Montjuïc, on finalment es podria construir la desitjada piscina.

Article publicat al butlletí Natació del C.N. Barcelona del mes 
de novembre de 1928, donant compte de la solució trobada.
Font: Arxiu FCN

Assumpte resolt. en poc mes de trenta dies s'havia passat del desengany i la frustració a la il·lusió esperançada. La primera piscina municipal de Catalunya ja era en vies de ser una realitat. En la segona entrega d'aquesta entrada en coneixerem mes circumstàncies...

Josep Castellví

(*) El 'Gimnasio Solé', quins precedents daten de l'any 1878, fou inaugurat en el seu emplaçament del carrer del Monjuïc del Carme n. 5 l'any 1894. Dedicat als esports habituals d'aquells anys: esgrima, boxa, gimnàstica; incloïa banys i massatges, dedicant molta atenció a les activitats físiques terapèutiques i de rehabilitació. Com fos que en Narcís Masferrer i Sala - principal impulsor de les iniciatives esportives del país al primer terç del segle XX - tenia el seu despatx ben a prop n'era un habitual usuari i aquest fet afegit a la concurrència de molts altres 'sportsman' de l'època donà com a resultat que moltes de les iniciatives i clubs d'aquells anys fossin fundats en el sí d'aquesta institució. Alguns de tant destacats com el Futbol Club Barcelona (1899) i el Club Natació Barcelona (1907).

(**) Per una detallada informació sobre els urinaris i banys públics des de meitat del segle XIX fins a ben entrat el XX  podeu consultar l'excel·lent article sobre aquest tema de l'historiador Enrich H. Marc publicat al seu bloc: 'Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons'

(***)  L'article complet ocupa les pàgines que van de la 166 a la 171 de la revista esmentada i el podeu consultar a l'enllaç: https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1001595

(****) En Francesc de Sales Gibert i Riera es un personatge clau del orígens de la natació catalana i espanyola per diferents raons i en el seu moment li dedicarem un 'Identitats'. A mes d'haver estat l'impulsor determinant per a la construcció de la Piscina Municipal de Montjuïc, va ser waterpolista olímpic a Anvers 1920 i París 1924, junt amb el seu germà Lluís. En tornar de París es preocupà de crear la primera secció infantil d'un club de natació al sí del C.N. Barcelona, amb la col·laboració d'en Joan Trigo. La seva faceta de propagandista i periodista la desenvolupà des de ben jove en una munió de mitjans de comunicació, principalment escrits; primer com a cronista de natació per a mes endavant dedicar-se als mons del motor - automobilisme, motociclisme i l'aviació- que el mantingueren actiu i apassionat molt anys de la seva vida.