Butlletí. El darrer waterpolista olímpic del Montjuïc...

En una altre entrada d'aquest bloc hem pogut conèixer els darrers olímpics del Montjuïc, na Natalia cabrerizo i en Jordi Carrasco, que als Jocs de Sydney de l'any 2000 van formar part de l'equip de natació que va representar a Espanya en aquella data. (*)

Pocs anys abans vam tenir el cas del darrer waterpolista del Club Natació Montjuïc que va assolir la condició d'olímpic en els jocs disputats a la ciutat nord-americana d'Atlanta l'any de 1996. Ens el presenta el butlletí del club en el seu número 384, pertanyent al mes de gener de 1977 i es tracta d'en Ángel Luis Andreo Gabán, que participa en l'equip espanyol de waterpolo com a porter, compartint aquesta funció amb el malaguanyat Jesús M. Rollán Prada (1968-2006).

Portada del butlleti del CNM n. 384 del gener de 1997.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Ángel Luis Andreo neix a Madrid el dia 3 de desembre de 1972. Els seus inicis al waterpolo els desenvolupa en el Club Social las Encinas de Boadilla, encara que ben d'hora la seva activitat es centra en la Escuela de Waterpolo impulsada per la RFEN i dirigida per en Mariano García Barguilla (**). 

Des de finals dels anys vuitanta el waterpolo es troba en el camí d'una certa professionalització, de manera que els canvis de club són habituals. Així és que l'Andreo al llarg de la seva carrera esportiva ha conegut els següents clubs:

Historial d'entitats on ha militat en Ángel Luis Andreo, 
amb la menció d'alguns dels fets mes senyalats.
Font: Elaboració pròpia.

Pel que fa al Montjuïc les seves tres temporades coincideixen amb el retorn al club d'en Dragan Matutinovic, desprès de la seva primera etapa (1988-1990). Els resultats esportius ja s'han anat adequant al potencial econòmic del moment, que es troba mes centrat en la consolidació i el manteniment de les instal·lacions que en la inversió en els esports preferents de l'entitat. Conseqüentment l'equip de waterpolo queda lluny dels primers llocs de la classificació i es mou entre el cinquè i el setè lloc de la lliga, que en aquell temps s'anomena 'Primera Divisió Grup A-1'. Provinent del Real Canoe Natación Club  l'Ángel arriba com a porter titular per a ocupar el lloc de l'històric Manuel Silvestre, que s'ha retirat la temporada anterior.

Ángel Luis Andreo Galbán es internacional des de l'any 1991 fins al 2008. El primer d'aquest anys assoleix la medalla d'or al Campionat del Món Junior fet a Long Beach. Arriba a participar en quatre Jocs Olímpics: Atlanta 1996, Sydney 2000, Atenes 2004 i Pequín 2008; a la vegada també el trobem en quatre Campionats de Món, a mes d'un altre gran nombre d'actuacions internacionals en europeus, campionats d'edats i amistosos, fins a comptar 350 internacionalitats.

Ángel Luis Andreo en una imatge dels seus primer anys de waterpolista.
Font: Viquipèdia. Ft. SI

L'èxit mes ressonant del nostre darrer waterpolista olímpics és, sens dubte, l'aconseguiment de l'or olímpic en els Jocs d'Atlanta 1996, en que l'equip espanyol es pren la revenja del traumàtic segon lloc dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. El torneig, celebrat entre el 20 i el 28 de juliol, va ser disputat entre dotze seleccions, dividides per a la fase prèvia en dos grups de sis equips.

El conjunt espanyol, capitanejat per en Manuel Estiarte Duocastella - en els seu cinquè i penúltim Jocs Olímpics - es completa amb Josep Maria Abarca, Ángel Luis Andreo, Daniel Ballart, Pedro García, Salvador Gómez, Iván Moro, Miguel Angel Oca, Jordi Payá, Sergi Pedrerol, Jesús Rollán, Jordi Sans i Carles Sanz. El camí seguit desprès de la fase prèvia a va ser:

                      QUARTS DE FINAL                           SEMIFINALS                                    FINAL

Font: Viquipèdia

L'equip és dirigit per en Joan Jané Giralt, qui havia substituït a en Dragan Matutinovic l'any 1993. En els seus onze anys de seleccionador nacional, en Joan - amb 218 internacionalitats com a jugador - a mes de l'or olímpic d'Atlanta va conduir el combinat nacional a la medalla d'or als Campionats del Món de Perth 1998 i Fukuoka 2001. 

A mes del nostre protagonista, en l'equip campió d'Atlanta hi trobem fins a tres altres històrics blanc-i-verds: Pere Robert Font, Jordi Sans Joan i Daniel Ballart Sans; el primer  actuava com a delegat de l'equip, mentre que els dos darrers - que ja no pertanyien al Montjuïc - eren peces claus del 'tretze' guanyador.

1. L'equip italià - tercers classificats - felicita als jugador espanyols.
2. Un satisfet Samaranch acaba d'imposar la medalla d'or 
als campions olímpics de waterpolo d'Atlanta 1996.
Font 1: Official Report of the Centennial Olympic Games, Atlanta 1996.
Font 2: Web latribunamadridista.com.

Es dona el cas curiós que la final es disputa entre els equips classificats en tercer lloc en els seus grups respectius de la fase prèvia, és a dir: entre Espanya, tercera del Grup A i Croàcia, tercera del Grup B. Els quatre primers serien eliminats per els tercers: Estats Units i Hongria per els espanyols i Iugoslàvia i Italia per els croates. A la final del 28 de juliol el conjunt espanyol s'imposa al croat per set gols a cinc.

El diari El Mundo Deportivo demana a en Manel Estiarte que faci un escrit de com va viure la final i els moments posteriors. Ho publica com a 'exclusiva' en el diari del 30 de juliol amb el titular de 'Estiarte lo cuenta para El Mundo Deportivo', on entre d'altres coses, en Manel explica:

"Me viene a la memoria la gente que empezó en esto del waterpolo. Cómo olvidar ahora al padre de Lolo Ibern, Polichón, a Lolo, a Brascó, que me hizo internacional y a toda la afición... Algo indescriptible había en el ambiente, en los rostros de todos durante las horas previas a la final ante Croacia... Había, eso sí, una especie de consigna silenciosa: si hemos sido capaces de llegar hasta aquí, no nos va a suceder como en la final de Barcelona'92"

Segueix explicant el desenvolupament del partit, que no va començar gaire bé, per centrar-se en la remontada per un cop aconseguida aquesta i finalitzat el partit, en Manel descriu:

"Se desató la euforia y cuando pude corrí a abrazarme con Albert, mi hermano, que es médico de la selección. Fue un abrazo muy íntimo y emocionado porque allí, en aquel momento, los dos nos susurramos que la victoria la dedicábamos a nuestra hermana Rosa, que fue nadadora olímpica y desgraciadamente ya no está entre nosotros."

Per la seva part, el propi Ángel Luis Andreo, en una entrevista feta molts anys a venir (***), ens deixa - a petició de l'entrevistador - una curiosa descripció en una sola paraula de la resta de companys de l'equip campió olímpic:

Font: Elaboració pròpia a partir de l'entrevista esmentada

La carrera de l'Ángel va seguir encara amb mes guardons internacionals, fins a la seva retirada el 2013 o 2014. Mentre s'havia anat formant com a Llicenciat en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport a l'INEFC de Barcelona, a mes de fer un Màster en gestió d'instal·lacions esportives. Un cop produïda la inevitable reintegració a la vida laboral 'normal', ha seguit vinculat al món de l'esport - particularment del waterpolo - com a entrenador personal, asesor esportiu, i principalment formant part de l'equip tècnic que entrena a la selecció femenina de waterpolo, liderat per en Miguel Angel 'Miki' Oca, en el qual desenvolupa la funció d'entrenador de porteres i preparador físic general.

En l'entrevista abans esmentada reflexiona sobre com enfocar la retirada de l'esport en actiu:

"Soy consciente de que vivir eternamente del deporte en activo no es posible... Hacia tiempo que por mi cabeza rondaba que estaba llegando al final de mi carrera deportiva... no he trabajado en nada que no haya sido waterpolo, en mi 'curriculum vitae' en el apartado 'experiencia laboral' no tengo nada... He visto, he oído y he leído muchos casos de grandes deportistas, carismáticos y talentosos, que cuando se han retirado se han tenido que re-socializar y enfrentarse a un mundo totalmente distinto al que han estado acostumbrados... La verdad es que cuando te retiras hay muchas de las cosas que disfrutabas y podías tener a tu alcance que desaparecen de repente... (por mi parte) algo he hecho. Lo podré pasar mejor o peor, me costará más o menos re-socializarme, pero en mi cabeza... sé que he de seguir luchando y vivir dignamente junto a mi familia y amigos."

Ens consta que així ha estat i només ens resta desitjar-li al nostre darrer waterpolista olímpic que en el futur les circumstàncies d'aquesta altra 'carrera' li segueixin sent favorables.

En Angel Luís Andreo en acció amb l'equip nacional.
Font: Shutterstock. Ft. Alfredo Aldai/EPA

Memòries del Montjuïc

(*) L'entrada a la que ens referim la podeu trobar a: 

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/04/butlleti-els-ultims-olimpics-del.html

(**) Mariano Garcia Barguilla és un llicenciat de la segona promoció de l'INEF de Madrid que a l'any 1976 rep, per part de la 'Federación Madrileña de Natación', l'encàrrec de dirigir l'escola de waterpolo regional. Posteriorment aquesta va pasar a dependre de la RFEN, sempre sota la direcció d'en Mariano, que va saber transmetre a algunes generacions d'esportistes madrilenys la devoció i l'estima per el waterpolo. Sense el seu mestratge l'amalgama catalano-madrilneya que va donar els millors fruits del waterpolo espanyol no hagués estat possible.

(***) L'entrevista en qüestió, titulada 'Ángel Luis Andreo Gabán: el héroe discreto', és feta per el Dr. Francisco Argudo Iturriaga, de la Universitat Autònoma de Madrid, per a la revista digital, d'origen argentí, 'Lecturas: Educación Física y Deportes' que la publica en el seu n. 202 de març de 2015.

Amsterdam 1928. Preparació olímpica en altura ?...

Ens calen entrenaments en aigua dolça !...

Durant la celebració de les primeres edicions dels Jocs Olímpics de l'era moderna el Comité Olímpico Español (COE) no gaudia de massa estabilitat. Concretament per els jocs de IX Olimpíada, a celebrar a Amsterdam el 1928, es van viure moments d'incertesa sobre la participació dels representants espanyols fins a pocs dies abans de l'inici dels jocs. En aquest context la natació i el waterpolo masculí, fortament concentrat en el el Club Natació Barcelona, abrigava la il·lusió de portar a terme la que seria la tercera participació en uns jocs, desprès dels d'Anvers 1920 i París 1924.

Per tal de millorar els pobres resultats de les anteriors participacions en natació i waterpolo, entre els esportistes i els tècnics s'imposa la idea que el fet d'entrenar en aigua salada ha dificultat l'adaptació a les piscines que es troben en els esdeveniments internacionals. Cal recordar que des de Anvers 1920 els organitzadors dels jocs han disposat de piscines construïdes específicament per els esports aquàtics, amb mides que esdevenen estàndards des de Paris 1924 sobre la distància de 50 metres. Sempre, però, són espais que s'abasten d'aigua dolça, mentre que a Catalunya els millors nedadors i waterpolistes han de entrenar i competir amb l'aigua salada; primer la del mar de les platges i el port de la ciutat i a partir de 1922 la de la piscina de la Escollera, del Barcelona, que durant molts anys s'abasteix directament de l'aigua de mar

Els elements tècnics de la Federación Española de Natación Amateur (FENA), encapçalats per en Fransces Gibert (*) i en Casimir Baides, prenen la iniciativa de cercar un espai on poder fer la preparació olímpica en aigua dolça. Sembla que el mateix Baides sap de l'existència d'un espai que reuneix les condicions requerides. Es tracta d'una 'piscina' propietat de l'ajuntament de Barcelona, del qual cal obtenir-ne l'autorització. L'equipament compta amb la dificultat afegida que es troba a una altura superior als 20 metres !... equivalent a una casa de cinc pisos d'alçada. 

El Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella

Ben aviat la premsa i l'ambient de la natació i les disciplines associades començen a parlar de 'la piscina de l'Asil del Parc'.

En realitat es tracta del Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella. Construït entre 1874 i 1876 per el Mestre d'Obres Josep Fontserè i Mestre (1829-1897), gestor de gran part de la reforma de l'antiga Ciutadella militar. Un aleshores jove estudiant d'arquitectura col·laborador d'en Fontseré, Antoni Gaudi i Cornet, va ser l'encarregat de fer el càlcul estàtic del dipòsit situat a la coberta i dels seus elements de suport. 

En comptes d'utilitzar la tècnica constructiva mes moderna de l'època, amb pilars de fosa - que utilitzen el ferro -, Josep Fontserè va optar per la tècnica tradicional, degut a les grans càrregues que havia de suportar l'edifici i a l'altura que aquest havia de tenir. L'estructura segueix el model d'una construcció romana - la piscina Mirabilis de Nàpols -, formada per arcs paral·lels de mur de fàbrica de maó vist d’un metre de gruix, catorze metres d'alçada i seixanta-cinc metres de profunditat, que es creuen amb volta de canó formant una sala hipòstila, que confereixen a la nau l'aspecte d'una catedral laica. De la façana, en destaquen les quatre torres a les cantonades i, entre elles, les arcades i contraforts disposats al llarg de tot el perímetre, que es corresponen amb el ritme de l'estructura interior.

Per tal d'aconseguir la pressió necessària per a posar en funcionament la xarxa d'aigua de la cascada i de la resta del nou Parc, el gran dipòsit, de més de 15.000 metres cúbics de capacitat, es va situar a la coberta de l'edifici. L'únic objecte de les arcades que conformen la nau és el de sostenir el pes del dipòsit i no presentaven cap tipus d'organització interna. No obstant mes endavant l'ajuntament va dividir aquest tant ampli espai en planta baixa i primer pis, per tal del seu millor aprofitament. 

L'edifici va quedar emplaçat fora del recinte, de la Ciutadella just al seu costat, situat entre els carrers de Wellington, Llull, Sardenya i Ramón Turró.

Plànol d'emplaçament del Dipòsit de 
les Aigües del Parc de la Ciutadella.
Font: Viquipèdia

Plànols de secció i cenital del Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella.
Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, AMCB.

Durant molts anys aquest equipament ha tingut infinitat d'usos: hospici i asil municipal entre els anys 1896 i 1977, magatzem dels bombers, vestidor i parc mòbil de la Guàrdia Urbana, arxiu de justícia i altres. L'any 1992 la Universitat Pompeu Fabra l'adquireix, i el 1999 s'inaugura com biblioteca universitària, previa la reforma feta pels arquitectes Lluís Clotet i Ignacio Paricio. Des de l'any 2000 ha estat declarat 'Bé Cultural d'Interès Local' per l'ajuntament de Barcelona.

Imatge del dipòsit-piscina en data indeterminada de començaments del segle XX.
Font: ANC. Ft. Brangulí

La piscina per a la preparació olímpica

Un cop localitzada la possible ubicació de la 'piscina' es posen en marxa els tràmits per a rebre l'autorització municipal per al seu ús en la preparació olímpica dels nedadors i waterpolistes que poden anar als jocs d'Amsterdam 1928. La FENA i el COE són els encarregats de demanar aquesta autorització.

Retall del diari 'El Diluvio' del 18 d'abril de 1928 informant de la 
solicitud per a utilitzar l'espai del dipòsit d'aigües del Parc.
Font: Hemeroteca ARCA

A primers del mes de juny ja s'ha concedit el permís municipal i a mitjan del mateix mes s'inicien els entrenaments dels esportistes amb possibilitats d'anar als jocs. L'entrenador 'natural' hauria de ser en Richard Thompson, el del C.N. Barcelona, però es dona el cas que aquest es troba en vies de finalitzar el seu contracte que havia començat l'any 1925, desprès dels jocs de Paris. El cas és que la FENA decideix que la preparació olímpica anirà a càrrec d'en Francesc Gibert Riera; amb l'ajut d'en Casimir Baides, qui havia estat fundador i primer president del Col·legi Català d'Arbitres de la FCNA. Els començaments, però, no són tant senzills. En diferents mitjans de premsa es descriu el descontent d'alguns dels esportistes per el mal estat de les aigües del dipòsit, que algunes informacions asseguren que a mes de ser brutes contenen llot i herbes provinents de la manca de neteja, en considerar que aquesta no era necessària per a la seva funció. Al setmanari humorístic 'Xut!' hi suquen pa, especialment el seu comentarista habitual de natació, en 'Suc de Pop' que a l'edició del 26 de juny comenta que:

"La inauguració dels entrenaments d'aigua dolça va tenir un caire melodramàtic, que va fer enternir (sic) a tots els assistents. La piscina descoberta per en Baides, amb un parell de metres de llot, és el lloc ideal per a fer fàstics de la natació i el que amb ella tingui relació."

Altres mitjans ofereixen una versió mes continguda, com ara es el cas de 'El Mundo Deportivo', que reproduïm tot seguit, on s'afirma que:

"... la primera sesión en agua dulce, en el depósito situado en la azotea del Asilo del Parque, demostró de una manera completa que con unos cuantos detalles debidamente corregidos será apta para cobijar la última etapa de la preparación."

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 24 de juny de 1928 comentant
l'estrena del dipòsit-piscina del Parc de la Ciutadella.
Font: Hemeroteca Mundo deportivo

La nota sense signatura remarca també que:

"Naturalmente dejó notarse la extrañeza y la falta de adaptación natural que ha constituido tantas veces el handicap en tantos match (sic) internacionales. Los estilos deberán modificarse y deberán buscarse los recursos para aclimatar rápidamente y encontrar la flotabilidad y la velocidad que... en esta primera sesión no han podido sacarse a relucir."

En el seu llibre 'Historia de la Natación'  en Joaquim Morera Pujals (1914-1979) - que ho ha estat tot en la natació catalana, espanyola i mundial - escriu sobre aquest assumpte:

"Como que la piscina de la Escollera es de agua salada y este elemento representa un terrible handicap cada vez que se sale al extranjero, se decide organizar los entrenamientos en agua dulce, utilizando para ello un gran depósito de agua existente en la terraza del Asilo del Parque... donde se habilita un campo de carreras de 50 metros y otro de waterpolo.Con entusiasmo acuden los preseleccionados a dicho depósito, donde al nadar tienen que apartar las espesas hierbas que se forman." (**)

El cert es que alguns dels nedadors i waterpolistes mes veterans sembla que prefereixen seguir fent els entrenaments en l'aigua salada de la piscina de la Escollera, voltats de millors condicions de confort que a la recent descoberta piscina del Parc. Una vegada mes en 'Suc de Pop' es qui dedica mes atenció als entrenaments pre-olímpics i en una nova edició del 'Xut!' es publica un ampli reportatge per a descriure el seu parer, entre seriós i desenfadat.

La crònica d'en 'Suc de Pop' al Xut! del 3 de juliol de 1928 (***).
Font: Hemeroteca ARCA

A les incògnites de la preparació cal sumar-hi de seguida la incertesa per la participació en el jocs d'Amsterdam. El COE, mancat de diners i amb un ajut insuficient del govern del dictador Primo de Rivera, vacila sobre quins esports són els que poden anar  a competir al gran esdeveniment. En els cas de les disciplines aquàtiques es parla d'una molt reduïda representació de nedadors, mentre que el waterpolo és un seriós dubte. De les nedadores i dels salts ni se'n parla...

En Francesc Gibert que, entre d'altres activitats, exerceix també de periodista a 'El Mundo Deportivo' i altres mitjans, preocupat per l'amenaça de que el waterpolo quedi fora de la participació espanyola als jocs pressiona a través d'aquest diari:

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 16 de juliol de 1928, remarcant que,
segons un suposat informador, el waterpolo ha de ser als jocs.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Altres veus, també del món de la natació catalana, defensen la posició contrària i es manifesten en contra de qualsevol participació espanyola als jocs, desenganyats per la poc honorable participació haguda al segons campionats europeus de natació i waterpolo de l'any 1927 a Bolonya. És el cas, per exemple, d'en Antoni Palau Astor, secretari de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA), que escriu en aquest sentit un article al diari 'El Diluvio' del dia 1 d'agost de 1928:

"Podríamos hablar largamente de la más o menos acertada que resulta la participación de equipos de natación y waterpolo en los Juegos Olímpicos, pero lo creemos innecesario, ya que acerca del primero el cronómetro habla mucho más elocuentemente de lo que nosotros podríamos decir y de los segundos también nos hablan sus últimas actuaciones y el tiempo de preparación que han tenido, microscópico al lado del relieve e importancia que representa un certamen de la envergadura de una Olimpíada..."

Finalment el COE desestima la participació de l'equip espanyol de waterpolo Als Jocs Olímpics de 1928, de la qual cosa se'n fan ressò els mitjans de comunicació.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 18 de juliol de 1928.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Passats uns dies, amb motiu que una delegació del COE es trasllada a Barcelona per a una pressa de temps del relleu 4 x 200 m a la piscina del Parc, en Santiago Roura Mondet, comptador del COE i un dels encarregats dels 'números' respon a unes preguntes de la premsa de Barcelona per aclarir la no participació del waterpolo:

" P.- Y decididamente el waterpolo no va oficialmente a Amsterdam ?

SR.- No podemos mandarlo... el comité (COE) no autorizaba la participació del waterpolo con la idea deliberada de excluirlo, ni porqué su clase entre de lleno entre los 'no promete', sino que la escasez del presupuesto después de calcular para los sports (sic) imprescindibles no permite el gasto, que para diez hombres entre titulares y suplentes enseguida suman unos miles de pesetas.

P.- El veto, pues, no era más que económico ?

SR.- Terminantemente..."

A la mateixa entrevista el senyor Roura dona a conèixer el cas dels participants en hípica, que tampoc poden anar als jocs a costa del COE, de manera que han trobat una solució que no és altre que la de que el Ministerio de la Guerra sigui qui carregui amb les despeses. Com es obvi es tracta d'un esport molt vinculat, especialment en aquells anys, a l'estament militar... i un cop a Amsterdam l'equip d'hípica es qui aconsegueix la única medalla, essent campions olímpics i medalla d'or.

Retall de 'El Mundo Deportivo del 22 de juliol de 1928 amb la
informació de la presa de temps per el membres del COE. 
El senyor Roura és el segon per l'esquerra, sense capell.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En darrera instància el Club Natació Barcelona reafirma la seva voluntat d'enviar als jocs l'equip de waterpolo i per aconseguir-ho es fa càrrec de les despeses del viatge i l'estada dels jugadors. Finalment l'equip que es desplaça a Amsterdam 1928 és el format per:

Natació:

• Josep González, 100 m lliures

• Josep Francesch, 200 m braça

• Francesc Segalà, Estanislau Artal, Ramón Artigas i Josep González, 4x2oo m lliures

Waterpolo

• Gonçal Giménez (P), Àngel Sabata, Jaume Cruells, Josep M. Puig, Rafel Jiménez, Manel Majó i Marià Trigo.

Tots ells pertanyen al C.N. Barcelona, menys en Ramón Artigas del Club Natació Athlètic. Els aompanyen com a directius en Robert Serinyà i en Casimir Baides. Per el que fa a l'equip de waterpolo, en Marià Trigo asumeix les funcions de delegat i entrenador jugador, atès que han viatjat els set jugadors justos.

Els Jocs Olímpics de 1928 a Amsterdam

Aquelles primeres edicions dels jocs no disposaven d'un calendari homogeni en totes les seves seus. En el cas d'Amsterdam 1928 els jocs van perllongar-se entre el 17 de maig i el 12 d'agost, encara que la major part de les proves en van concentrar entre el 28 de juliol i el 12 d'agost. Només el hoquei herba i el futbol son els que havien anticipat les dades respecte als altres esports olímpics.

Programa de celebració dels diferents esports als Jocs 
Olímpics de la IX Olimpíada a Amsterdam 1928.
Font: Official Report of the 1928 Olympic Games

El gruix de les instal·lacions olímpiques es troba situat a l'anomenada Ciutat Olímpica, on a mes de l'Estadi Olímpic, amb una capacitat per a 34.000 espectadors, es construeix el Swimming Stadium, ambdós encarregats a l'arquitecte neerlandès Jan Wils.

L'Estadi Nàutic és pensat per la durada dels jocs, de manera que a principis de 1929 ja s'ha enderrocat. Això explica que fos realitzat pensant en els mínims costos possibles. El vas de la piscina era de formigó armat amb 50 metres de llarg per 18 metres d'amplada. A la part més profunda, prop de la torre de salts, feia 5 metres. Es van aixecar tribunes de fusta per acollir uns sis-mil espectadors. A l'altre extrem hi havia un edifici amb dues ales que contenen 20 vestidors per a homes i 16 per a dones, a mes d'altres dependències per els àrbitres i delegats. L'aigua provinent de la xarxa publica s'escalfava fins a 19º centígrads.

Imatge del 'Swimming Stadium' dels Jocs Olímpics d'Amsterdam.
Font: Colecció Spaarnestad. Ft. SI

Les onze proves de natació dels jocs consten de sis en categoria masculina i cinc en categoria femenina. Tenen lloc entre els dies 4 i 11 d'agost de 1928. El domini correspon a l'equip dels Estats Units, que acapara fins a onze medalles, sis de les quals d'or. Algunes de les estrelles de la natació dels jocs son el suec Arne Borg (1500) amb l'argentí Alberto Zorrilla (400) i els nord-americns George Kojac (100 esquena) i Johnny Weissmuller; aquest darrer aconsegueix encara dues medalles d'or (100 i 4x200) desprès del seu èxit a Paris 1924 i abans de dedicar-se per complert al cinema. Per les noies destaquen les nord-americanes Martha Norelius (400) i Albina Osipowich (100), amb la francesa Marie Johanna Braun (100 esquena).

Clarence Crabbe, George Kojac, Ray Ruddy i Johnny_Weissmuller
dels U.S.A, als Jocs Olímpics d'Amsterdam 1928.
Font: Viquipèdia. Ft. SI

La representació espanyola aconseguí els següents resultats:

• 100 m lliures. 10 d'agost. Josep Gonzàlez neda en la setena i darrera sèrie de la primera ronda amb un temps de 1'10"3, superior a la seva millor marca i queda eliminat.

• 200 m braça. 6 d'agost. Josep Francesch neda en la quarta i darrera sèrie de la ronda amb un temps de 3'25", també superior al de la seva millor marca i queda eliminat.

• 4x200 m lliures. 9 d'agost. Francesc Segalá, Estanislau Artal, Ramón Artigas i Josep González neden en la tercera i darrera sèrie, arribant segons amb un temps de 11'50". Es classifiquen per a la final en haver estat eliminats els altres dos participants.

• 4x200 m lliures. Final 11 d'agost. Assoleixen la setena i darrera posició amb un temps de 11'43", a molta distància dels altres sis participants.

Els integrants del 4x200 m lliures, tot i fer una marca poc remarcable, assoleixen en canvi la primera final olímpica de la natació espanyola. Caldrà esperar exactament quaranta anys per a veure repetida aquesta fita. Serà en els Jocs Olímpics de Mèxic 1968 i a mes per partida doble, quan en Santiago Esteva i na Maria Pau Coromines van quedar en cinquena i octava posició a les finals dels 200 i 100 esquena, respectivament.

Pel que fa al waterpolo, l'equip espanyol ha tingut mala sort en el sorteig i s'ha d'enfrontar a França, campiona olímpica de Paris 1924 i molt superior als espanyols en aquells anys. El partit es celebra en primera ronda, el 4 d'agost, i l'equip d'Espanya resta eliminat en perdre per 0 gols a 4. No obstant aquest és considerat un gran resultat, atenent al fet que en aquesta primera ronda s'han produït golejades d'escàndol, superiors als deu gols. Així que s'estima que haver contingut als francesos amb una derrota ajustada a quatre tantos es un excel·lent resultat.

L'equip, com ja hem vist abans, és el format per Gonçal Giménez (P), Àngel Sabata, Jaume Cruells, Josep M. Puig, Rafel Jiménez, Manel Majó i Marià Trigo. En l'Àngel Sabata recau l'anècdota del torneig de waterpolo, en haver estat nomenat com el jugador mes jove del mateix, atès que el passat mes de març ha complert els disset anys. En el seu debut olímpic no desentona amb la resta de l'equip i passats vint anys, a Londres 1948 amb trenta-set anys, encara reeditarà la seva condició d'olímpic.

Quadre classificatori del torneig olímpic de waterpolo a Amsterdam 1928.
Font: Viquipèdia

Amb una relativa sorpresa els alemanys s'imposen en la final als hongaresos per un clar 5 a 2, mentre que França, lluny de l'escalf del seu públic, encara pot reeditar medalla olímpica, de bronze en aquest cas.

Equip espanyol de waterpolo a Amsterdam 1928. De dalt a baix i d'esquerra 
a dreta: Àngel Sabata, Gonçal Jiménez, Josep Maria Puig, Rafael 
Jiménez, Jaume Cruells, Marià Trigo i Manuel Majó.
Font: Arxiu Juan Antonio Sierra Puerto., JASP. (****)

L'ex-entrenador del Club Natació Barcelona, en Richard Thompson abans esmentat, ha estat testimoni dels jocs i en tornar fa unes declaracions al diari 'Excelsior' de Bilbao del dia 25 d'agost de 1928. Preguntat per el periodista sobre el paper dels nedadors espanyols respon:

"No sé lo que les pasa... en cuanto traspasan la frontera. Mejor dicho, en cuanto se hunden en agua dulce. Es un fenómeno psicológico que no tiene explicación. Por ejemplo, Artigas que en Barcelona le he cronometrado 2'40" en los 200 metros en una prueba de relevos, en Amsterdam ha hecho 3'4". Faltaban allí en el equipo Brull y Valdés (del Club Arenas de Bilbao) y Francesch no pudo hacer nada en la braza porque se encontraba con un codo lesionado..."

Interpel·lat per el periodista sobre el waterpolo contesta que:

" Epaña hizo un brillante match (sic) contra los campeones olímpicos de 1924. Algunos entrenadores americanos me dijeron que Giménez era de los mejores guardametas que habían visto. También Puig y Cruells brillaron intensamente; y, que casualidad !, los 'polistas' eran los únicos nadadores que no subvencionó el Comité Olímpico (Español)...

... La natación española adolece de un pequeño defecto. Que no tiene nadadores. Mejor dicho, que no hay cantidad de nadadores... no hay rivalidad, no hay competiciones y sin el estímulo de la lucha el progreso es lento..."

Van haver de passar encara força anys per a que els nedadors i waterpolistes catalans i espanyols comencessin a poder competir amb igualtat de condicions amb els països del nostre entorn. Cal recordar que la segona piscina coberta de la ciutat de Barcelona - i la primera de caire municipal - no s'inaugura fins a l'any 1959, a la vegada que també es posa en marxa la històrica piscina coberta del Club Natació Sabadell, al carrer Montcada d'aquella ciutat...

Josep Castellví

(*) En Francesc Gibert Riera (1900-1979) ha estat un personatge clau en el devenir de la natació catalana i espanyola. Olímpic en waterpolo als jocs d'Anvers 1920 i Paris 1924, l'any 1925, junt amb el pedagog cenebista Joan Trigo, funden la primera secció i els primers cursos infantils de natació al sí del club degà. L'any 1927 es escollit president de la FCNA, on s'hi està fins a mitjans de 1929. Mestre de professió, en 'Paco' Gibert és a la vegada un propagandista de la natació i el waterpolo, multiplicant-se som a cronista a la premsa de l'època: 'Stadium', 'El Mundo Deportivo' i altres mitjans han conegut els seus escrits, especialment dedicats a la campanya per a la construcció de piscines municipals a Barcelona i a la resta de Catalunya. Quan succeeixen els fets objecte d'aquesta entrada s'ha desprogramat la construcció prevista de la primera piscina municipal de Barcelona que havia de formar part del programa esportiu de la Exposició Universal de Barcelona, l'any 1929. En Francesc Gibert batallarà, com a president de la FCNA, per  que aquesta oportunitat no es perdi i finalment l'any 1929 es construeix l'Estadi Nàutic de Montjuic, la mateixa piscina quina realització havia estat inicialment desestimada.

(**) Es tracta del llibre 'Historia de la Natación Española', que en la seva segona edició de l'any 1965, il·lustrat amb fotografies d'en Enrique Ugarte,  va ser editat per el COE. En aquest mateix bloc vàrem poder dedicar un 'Identitats' a fer una aproximació a la vida esportiva i social d'aquest gran 'homenot' de la natació i el waterpolo. Us en deixem l'enllaç per si pot ser del vostre interés:

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/02/identitats-joaquim-morera-pujals-el.html

(***) La identitat que s'amaga sota el pseudònim de en 'Suc de Pop' ens és, fins al moment, desconeguda. En podem fer, però, algunes hipòtesis plausibles. Ha de ser un membre actiu i, segurament, històric del Club Natació Barcelona, donat que en coneix els 'ets' i 'uts' de l'entitat i dels seus principals responsables. És, de ben segur, donat a la barrila i la xefla, encara que no deixa de donar sovint interpretacions mes serioses que les dels seus col·legues dels diaris 'respectables'. I poca cosa mes podem extreure dels seus articles al 'Xut!'. En el cas que ens ocupa aquest setmanari d'humor hi va dedicar mes espai que molts dels altres mitjans mes especialitzats. Una raó pot ser que en Francesc Gibert era sovint pressa de les seves bromes mes o menys afortunades...

(****) La foto ha estat extreta del llibre 'El Waterpolo Olímpic és Cosa dels Catalans', quin autor és en Juan Antonio Sierra Puerto i que va ser editat per el Club Natació Atlètic-Barceloneta l'any 2007. Poc mes cal  afegir al nom d'en Sierra. Només remarcar que als seus noranta-vuit anys segueix al peu del canó, disposat sempre a facilitar els seus coneixements i les seves estadístiques a tot aquell desnortat que, com aquest que escriu, s'atreveix a molestar-lo en la seva casa-refugi. Llarga vida al mestre !...

La natació al Futbol Club Barcelona: de les promeses a les realitats... (iII)

La difícil represa

En el context de la natació catalana

Finalitzada la contesa civil el nou règim es disposa a reorganitzar de cap a peus tota l'estructura social per adequar-la a la seva concepció totalitaria. Ja l'any 1937 el Comité Olímpic Internacional (CIO) reconeix el Comité Olímpico Español (COE) constituït a la zona anomenada 'nacional', contravenint la Carta Olímpica vigent del 1933, que en l'apartat de l'organització dels Comitès Olímpics Nacionals estableix que: "Els Comités Olímpics Nacionals per a complir amb la seva funció de manera útil han d’evitar qualsevol influència política o confessional i no s'han d’inspirar en les decisions que son cridats a prendre per res mes que l'interés general, sense deixar-se guiar per els assumptes locals o per el desig d'afavorir els competidors del seu país". El que encara era un govern provisional dels revoltats crea el 27 d'agost de 1938 el Consejo Nacional de Deportes (CND) que junta tot seguit amb el COE, creant el CND-COE presidit per el general José Moscardó Ituarte (1878-1956) i unificant tota la organització esportiva del nou estat en aquest organisme. 

Les primeres disposicions del CND-COE a partir de 1939 són les de suspendre tots els organismes, els dirigents i les activitats de caire esportiu - clubs, federacions, directius, estatuts - pendents dels procesos de 'depuración', necessaris per a destriar els 'adictos' dels 'desafectos', i del nomenaments dels Delegados que han de venir de les directrius del CND-COE. Pel que fa a la natació a Catalunya, el 3 d'abril de 1939 es nomena Delegado provisional para natación y waterpolo a en Antonio Vila Mayans. Passat el període d'interinitat i un cop designat Bernat Picornell com a Delegado nacional de natación - equivalent a president de la Federación Española de Natación (FEN) - aquest nomena el 18 de novembre de 1940 la primera junta 'normal' de la Federació Catalana de Natació (FCN) amb en Marià Trigo com a president; Walter Marx, tresorer i Joaquim Morera, secretari. 

Encara que el 1939 s'han pogut celebrar els Campionats Generals de Catalunya, la represa no comença realment fins a l'any següent. Dels cinquanta-dos clubs federats de 1936 n'han desaparegut tretze em acabada la guerra. Entre aquests n'hi trobem alguns de prou significatius, com el C.N. Mare Nostrum (1931-1939) - un dels antecedents del Montjuïc -, el primer Reus Deportiu (1932-1939) o el mai recuperat Club Femení i d'Esports (1928-1939).

Altrament, molts dels que segueixen ho fan nominalment, però les seves activitats queden reduïdes, com a molt, a les proves socials. En aquest context l'històric Club Natació Catalunya (1931) encara pot participar en algunes competicions interclubs, però el moment és molt delicat, com es constata en el llibre '90 Anys del Club Natació Catalunya':

"El 1939 la situació del Club Natació Catalunya... era d'extrema fragilitat. El futur penjava d'un fil i la desaparició era una de les possibilitats que hi havia sobre la taula. A mes de les morts i les persones exiliades, la majoria d'associats s'havia donat de baixa i molts havien deixat de practicar esport..." (*)

En són presidents, en aquests anys difícils, en Francesc Jorba Molins (1939-1940) i en Josep Forch Camps (1941-1943). Com veurem mes endavant, la solució presa per evitar-ne la desaparició passarà per una decisió imaginativa...

Al sí del Futbol Club Barcelona

El mateix 26 de gener de 1939 un escamot de soldats que entrava per la Diagonal de Barcelona es va desviar per anar a parar al Camp Nou. Allí els va rebre en Rossend Calvet Mata (1896-1986), en funcions de secretari del club. En Calvet es va temer que,  confirmant els rumors que li havien  arribat, els militars volguessin utilitzar l'equipament per a fer-hi algun tipus d'aquarterament del seu parc mòbil. L'oficial que comanda el grup es fa acompanyar per en Calvet per a que aquest li mostri les instal·lacions. Dirigint-se a l'oficial en Calvet li diu: "Señor, ahí tiene usted el templo destinado al culto del deporte y la cultura física. Lo ha sido y lo hemos respetado durante la guerra. Ahora, usted decidirá". El militar, amb to relaxat, li va respondre: "Esté usted tranquilo, joven; no seremos nosotros quienes perjudiquemos lo que vosotros habéis conservado" (**). Finalment els equipaments motoritzats militars van anar a parar a alguns dels palaus de l'exposició de Barcelona - buits en aquell moment - i a la Foixarda; el Camp Nou es va salvar d'aquest possible destí.

El club, però, va seguir el camí marcat per el CND-COE, de manera que es va nomenar una comissió gestora presidida per el doctor Joan Soler Julià, quina primera reunió va tenir lloc el dissabte 6 de maig.

Acta n. 1 de la comissió gestora del F.C. Barcelona del 6 de maig de 1939, 
amb la distribució de càrrecs i altres tràmits protocolaris.
Font: Centre de Documentació i Estudis del FCB

Deu mesos mes tard el CND-COE nomena la primera junta 'normal' de la nova situació, que pren possessió el 13 de març de 1940 amb en Enrique Piñeyro Queralt, marqués  de la Mesa de Asta, com a president; Josep Vidal-Ribas Güell, vicepresident; Amadeu Maristany Vidal-Ribas, tresorer i Joan Agustí Peypoch, secretari; amb l'afegitó de fins a nou persones mes com a vocals i altres càrrecs.

El nou president s'adreça als seus companys amb aquestes paraules, recollides a l'acta n. 1 de la nova junta directiva:

"Las circunstancias me han llevado a la Presidencia de esta veterana entidad y ustedes han tenido el suficientes espíritu de sacrificio y la necesaria comprensión de lo que el momento exige...

... hemos de considerar nuestro mandato como un servicio a la causa del engrandecimiento de España. En el ánimo de todos están hechos pasados que no deben repetirse...

Hay cosas, acerca de las cuáles no quiero insistir, que se fueron para no volver, en España, y algunas de estas cosas se fueron también de este club, que no necesitará de acicates bastardos para trabajar honda y sinceramente para la mayor gloria de unos colores, tantas veces victoriosos en los campos del deporte..."

El Futbol Club Barcelona vol fer natació...

Finalment la complexa situació del Club Natació Catalunya troba el seu desllorigador en servir de pont per a la creació d'una nova secció amateur del Futbol Club Barcelona: la de natació. Aquesta es crea per acord de la junta directiva en la seva reunió del 28 de maig de 1941, encarregant-ne la seva direcció a en Ramón Bulbena, amb l'ajut d'en Ramón Julián i en Fermín Garcia.

Acta n. 58 de la junta directiva del F.C. Barcelona del 28 de maig de 1941, amb la 
creació de la secció de natació. A sota l'ampliació de l'apartat corresponent.
Font: Centre de Documentació i Estudis del FCB.

En Ramón Bulbena Ribalta, a qui s'encomana la direcció de la secció, és fill d'en Ramón Bulbena Soler (1865-1938) antic directiu del F.C. Barcelona dels anys deu. El mateix Bulbena Ribalta, que en aquest moment ja deu depassar els quaranta anys, ha estat en la seva joventut nedador del Club Natació Athlètic, representant al qual es proclama com a primer campió absolut de Catalunya dels 60 m. lliures l'any 1918, amb un temps de 43" (***).

La nova secció està conformada, en la seva major part, per els nedadors provinents del Catalunya que d'aquesta manera troba un suport per a que els seus esportistes puguin seguir competint amb unes bones condicions. Inicialment s'entrenen a la piscina de Baños Populares de Barcelona (BPB) de la Ronda de Sant Pau, inaugurada el novembre de 1940. Així ho informa a la junta d'aquesta entitat el seu gerent, en Joan Marcé Bernet, tal com queda recollit a l'acta del dia 4 de desembre de 1941:

"Da cuenta de haber dirigido carta-circular a diversas instituciones y entidades deportivas ofreciendo los servicios de la sociedad para sus socios... habiendo aceptado hasta ahora el ofrecimiento el Sindicato Español Universitario, Frente de Juventudes, Educación y Descanso y Club de Futbol Barcelona."

Tot i que ja disposa de instal·lació on poder entrenar a l'hivern, una de les primeres preocupacions de la nova secció es la de bastir una piscina pròpia que els hi doni mes facilitats per al seu desenvolupament. Com havien vist en la primera part d'aquesta entrada, aquest desig porta al tercer intent del F.C. Barcelona de construir una piscina en terrenys propis, en aquest cas en els anomenats Camps d'Esports del carrer Sardenya, a Gracia. En el projecte s'hi preveu una piscina de 33 x 12 m, però el cert és que no és va arribar a fer mai i aquesta manca d'equipament i d'inversió per part del club serà un dels arguments que entorpiran l'arrelament de la secció.

Per a fer-nos una idea de l'abast de la secció de natació del F.C. Barcelona ens hem centrat en algunes dades rellevants:

Font: Elaboració pròpia, a partir de dades de 'El Mundo Deportivo', 
Aquàtics (FCN), Juan Antonio Sierra i Joaquim Morera.

Retall de la 'Hoja del Lunes' del 27 de juliol de 1942 informant dels Cts. de 
Catalunya d'infantils, cadets i veterans organitzats per el F.C. Barcelona.
Font: Hemeroteca ARCA

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 22 de juliol de 1943 informant dels resultats 
de les diferents divisions del Campionat de Catalunya de Waterpolo.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Retall de 'El Mundo Deportivo del 23 de juliol de 1943 amb la foto de tres de 
les figures dels campionats. Fontanals i Esteller neden per el F.C. Barcelona.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En els equips de waterpolo que competien a la 2ª categoria A del campionat de Catalunya hi van participar - en un o altre moment de 1942 i 1943 - els jugadors: Soler, Carmona, Fina, Pros, Fontanals, Crispí, Bernal, Casòliva, Navarro, Chavala, Ramis, Marqueño, González, Esteller, Ferrús i Clapés. 

Imatge de 1942 amb alguns integrants de la secció de natació del FCB. Entre d'altres: 
Fontanals, Miquel, R. Casòliva, P. Casòliva, Soler, Clapés, Carmona i González.
Font: Llibre '90 Anys del Club Natació Catalunya'. 

Un altre indicador de les activitats de la secció de natació del F.C. Barcelona es el de la participació a la tradicional Travessia del Port de Barcelona, que reflectim en el quadre que segueix per al període comprès entre 1939 i 1944:

Participacions de nedadors dels Club Natació Catalunya i Futbol
Club Barcelona en els anys compresos entre 1939 i 1944.
Font: Elaboració pròpia a partir del 'Llibre d'Or de la Travessia 
del Port de Barcelona'. Sierra i Domenech. CNAB, 2007

Podem constatar, en primer lloc, la dificultat de la represa, partint dels 128 participants totals de 1935. La presència de les dues entitats és sempre força reduïda, des de la inexistent del 1939 fins a l'únic participants del Catalunya en la de 1943, quan la secció de natació del F.C. Barcelona ja ha desaparegut. Contrasta amb la participació de l'any 1944, quan ja fa quasi un any que el club disposa de les noves instal·lacions de BPB a la Travessera de Gràcia, que és una mostra fefaent de la nova i definitiva empenta que ha rebut el Catalunya.

En qualsevol cas la secció de natació del F.C. Barcelona camina cap a la seva dissolució. Perdudes les esperances de la construcció d'una piscina pròpia, el club en la sessió de la junta directiva del 24 de març de 1943 rebutja l'oferiment que ha rebut de Baños Populares de Barcelona per a la utilització de la piscina que aquesta empresa està construint a la Travessera. Un nou senyal que la vida de la secció és propera al seu final.

Retall de l'acta n. 115 del 23 de març del F.C. Barcelona, rebutjant 
l'oferiment de la piscina de la Travessera de Gracia de BPB.

Aquesta fi ja anunciada arriba de manera formal el 19 de maig de 1943, quan un acord de la junta directiva del club dona per finalitzada la breu etapa de la secció de natació del Futbol Club Barcelona. Aquest final oficial no es correspon amb la realitat, de manera que els nedadors seguiran competint amb el nom del club de futbol fins a l'acabament de la temporada, participant als campionats de Catalunya de waterpolo i de natació fins a finals del mes d'agost. Ja a la travessia del Port de Barcelona, que es fa el mes de setembre no hi participa cap nedador amb l'escut del F.C. Barcelona i sí, com hem vist, ho fa un amb el del renovat Club Natació Catalunya.

Acta n. 119 de 19 de maig de 1943 de la junta directiva del F.C. Barcelona.
A sota l'ampliació del punt de la dissolució de la secció de natació.
Font: Centre de Documentació i Estudis del FCB

D'entre les vuit seccions que en la darrera temporada 1942-1943 ha mantingut el club, la de natació ha estat la segona de menys cost, amb una despesa de 10.294,15 pessetes. Per contra no ha pogut aportar cap ingrés. Contrasta amb el cost de les seccions de ciclisme - 176.305 ptes -, basquet - 57.329 pts - i atletisme - 45.480 ptes -, si bé és cert que aquestes aporten també una part dels ingressos de l'entitat que arriben a cobrir el 56, 50 i 10 % del seu cost, respectivament.

La secció de natació del FCB ha mort, visca el Club Natació Catalunya !

Formalment la secció de natació del F.C. Barcelona ha tingut una vida de poc menys de dos anys. En realitat ha estat de quasi dos anys i mig, atenent a la 'prorroga' rebuda fins a finalitzar la temporada d'estiu de 1943. 

Tal com va passar en la seva arrencada, ara el pont s'estableix en sentit contrari i els nedadors que així ho volen es reincorporen al Club Natació Catalunya, que ha entrat en contacte amb BPB per optar a la concessió de la piscina que aquesta societat està construint a Gracia. Les gestions les porta el president del club, en Josep Forch Camps, que parla amb en Joan Mercè Bernet, gerent de l'empresa propietària. 

Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 1 d'agost de 1943, on 
s'informa del retorn a l'activitat del Club Natació Catalunya.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Es dona la circumstància de que l'empresa BPB té la seva seu social al mateix edifici de Travessera de Gracia 218, on als baixos s'està acabant de construir la nova instal·lació esportiva de la societat. De resultes de l'acord a que s'arriba amb la negociació iniciada entre el Catalunya i BPB se'n desprenen tres fets molt importants per a la històrica entitat esportiva:

• El club en serà concessionari per a l'ús esportiu de la piscina, que haurà de fer compatible amb els altres usos utilitaris de l'equipament, com ara banys, dutxes i altres serveis per el públic en general.

• El gerent de BPB, Joan Mercè Bernet, compatibilitza aquest càrrec amb el de ser el nou president del Club Natació Catalunya, al llarg del període 1943-1946, tant determinant per a la represa d'activitats del club.

• La situació de la nova piscina, al cor de Gracia, permetrà el definitiu arrelament del Catalunya en aquesta barri-poble de Barcelona que tant determinant ha de ser per a l'esdevenidor del club.

La nova instal·lació serà la tercera i darrera que inaugura BPB, desprès de les de la Ronda de Sant Pau (1940) i de la Sèquia Comtal (primers de 1943). La de Travessera compta amb una piscina de 25 x 12 metres, amb fondàries que van des del 1,5 als 3 metres de la part on hi ha instal·lat un trampolí de salts; disposa també de serveis complementaris com són dutxes individuals i banyeres; barberia i perruqueria, per a homes i dones, respectivament; servei de 'limpiabotas' i bar; a mes compta amb un local per a la secretaria del club.

La inauguració oficial va tenir lloc el 20 d'octubre, mentre que l'esportiva i popular es va produir al dia 30, amb el primer festival de natació organitzat per el Club Natació Catalunya.

1. Imatge de la piscina de BPB de Travessera de Gracia
2. Retall de 'La Prensa' del dia 15 d'octubre de 1943 anunciant el primer
festival esportiu de la piscina, amb entrevista al president Joan Mercè.
Font: Arxiu històric AGBAR

A l'entrevista el president Mercè informa del ressò que està obtenint l'anunci del nou equipament a Gracia:

" A partir del próximo mes, los nadadores podrán efectuar sus entrenamientos en agua temperada, lo que facilitará enormemente el desarrollo de las sesiones de mañana, tarde y noche...

...son muchísimas las personas que se interesan para poder ingresar en el Club, ya que como se puede comprobar, las condiciones que reúne el local permite un amplio e independiente departamento para señoras y señoritas que ingresen a la sección reservada a nadadoras"

El senyor Mercè dona compte, també, del fitxatge de na Mary Bernet, campiona i plus-marquista d'Espanya en les proves d'esquena, que provinent del Club Natació Barcelona s'incorpora al renovat Catalunya.

Del futur esplendorós en nombre d'associats i en resultats esportius que esperen al Club Natació Catalunya en el futur quasi immediat en dona una mostra la participació que hem vist del club a la Travessia del Port de Barcelona de 1944, amb fins a 11 nedadors que arriben a completar-la, essent un dels primers clubs en nombre de participants. Però això ja serà una altra història...

Josep Castellví

(*) Fragment extret del llibre '90 Anys del Club Natació Catalunya', igual com la foto publicada mes avall de l'entrada amb algun dels components de la secció de natació del F.C. Barcelona. El llibre s'ha realitzat sota la direcció d'en Ramón Geli - president del CNC 1977-2000, 2009-2012 i 2021 en endavant - i amb la redacció d'en Dani Pajuelo i ha estat editat per el CNC, l'abril de 2023. És tracta d'un text imprescindible per els interessats en la història del Catalunya i de la natació catalana en general.

(**) El diàleg és extret del llibre 'El Barça Segrestat. Set anys intervingut pel franquisme, 1939-1946' d'en Xavier G. Luque i en Jordi Finestres. Editat per Ara Llibres l'any 2014.

(***) És tracta del primer Campionat de Catalunya, impulsat per el mateix Club Natació Athlètic aquest 1918, tres anys abans de la constitució de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA). En alguns documents s'identifica al responsable de la secció de natació del F.C. Barcelona com a Ramon Balbuena. Som en condicions d'assegurar amb certesa que en realitat es tracta d'en Ramón Bulbena Ribalta, no només per la reiteració d'aquest cognom clarament escrit en els documents oficials del Barcelona, sinó que també per la connexió estreta de la familia Bulbena amb el món de la natació a través de la vinculació per matrimoni d'en Ramón Bulbena Soler - pare d'en Bulbena Ribalta - amb la familia Ribalta, propietària i fundadora de bon nombre dels primers establiments de banys de la Barceloneta i, en especial, dels Banys de Sant Sebastià. La història dona per un desenvolupament mes ampli que esperem de poder fer en una propera entrada.

La natació al Futbol Club Barcelona: de les promeses a les realitats... (I)

Alguns antecedents

Es prou coneguda la data del dimecres 29 de novembre de 1899 com a la de la fundació del Futbol Club Barcelona, en el tombant del segle XIX. Un cop superats els primers anys de consolidació de l'equip de futbol, amb continuats canvis dels terrenys que han de llogar per a jugar els seus partits, comencen a surgir les inquietuds per ampliar les activitats socials cap a altres esports. 

Així ja al 1915 es funda una primera secció, la d'atletisme; a la qual segueixen les de l'hoquei herba (1923), rugbi (1924), basquet (1926), totes elles encara vigents actualment. En aquells primers anys també es funden les de greco-romana (1924-1928), ciclisme (1925-1945) i tennis (1926-1936).

En tots els casos ens referim a les sorgides en el primer terç del segle XX, especialment en el context dels anys vint del segle passat, una de les dècades daurades del club. És quan s'inaugura el camp de Les Corts (1922), que ve a substituir el primer camp propi - el mític del carrer de la Industria, actual carrer Paris -; és també l'època d'en Zamora, en Platko o en Samitier en que s'aconsegueixen diferents Campionats de Catalunya, a mes de les Copes d'Espanya de 1926 i 1928, així com la primera 'Liga' espanyola disputada el 1929, el mateix any en que es celebra el XXX aniversari de l'entitat.

Entre les preocupacions dels directius d'aquells anys una de les principals es la de trobar espais i camps esportius on encabir-hi les activitats de cadascuna de les noves seccions. Així al voltant del mateix camp de Les Corts i en altres indrets s'esdevenen les iniciatives per a completar l'oferta d'aquests equipaments. 

La mes ambiciosa de l'època es la desenvolupada sota la presidència d'en Arcadi Balaguer Costa (1925-1929) que va arribar a la presidència arran dels fets succeïts en el partit d'homenatge al Orfeó Català del 14 de juny de 1925. Els xiulets que es van sentir durant la interpretació del himne espanyol van motivar l'obertura d'un expedient sancionador per les autoritats de la dictadura d'en Primo de Rivera, quin resultat va ser el cessament d'en Joan Gamper - llavors en el seu quart torn presidencial - i el nomenament d'en Balaguer com a nou president (*).

Titulars de 'La Publicitat' del 16 de juny de 1925 amb la noticia de les 
resolucions preses sobre el Orfeó Català i el F.C. Barcelona.
Font: Hemeroteca ARCA

Malgrat els motius que van concórrer en la seva arribada, el nou dirigent del club va presidir uns bons anys de l'entitat i en el cas dels equipaments esportius per a les seccions va impulsar  un important projecte a la finca coneguda com de la Torre del Sol, a Les Corts. Aquesta ocupava mes de dotze hectàrees i preveia incloure-hi

• 3 camps de futbol

• Pista per a carreres d'atletisme

• Camp d'hoquei herba

• Camp de basquet

• Camp de rugbi

• Pistes de tennis

Revista 'Grafic-Sport' del 1 de febrer de 1927 amb l'entrevista al president 
Balaguer anunciant els nous camps d'esports de la Torre del Sol.
Font: Hemeroteca ARCA

Les 'piscines' del Futbol Club Barcelona...

A favor de fomentar la pràctica de la natació per part del Barcelona s'hi poden comptar diferents factors:

• Tant el F.C. Barcelona com el Club Natació Barcelona son dues entitats pioneres de l'esport català, ambdues fundades amb pocs anys diferència en el Gimnàs Soler, on conviuen i intercanvien experiències.

• En l'any 1907, el de la fundació del club de natació, les dues entitats comparteixen al menys dos directius: Miquel Useros i Julio Marial. És fàcil de pensar que, a mes dels directius, molts dels usuaris del gimnàs Soler s'afilien a les dues entitats, com a pioneres que són de l'esport català.

• En l'ambient dels primers 'sportmens' era molt poc habitual la especialització en un únic esport, de manera que la pràctica habitual era la de la realització de diferents esports; i atesa la manca d'instal·lacions adients els mes practicats eren els que es podien fer a l'aire lliure: ciclisme, atletisme, natació, futbol, boxa i tants d'altres... 

Així trobem casos com, entre d'altres, els d'en Joan Ricard Gamper - fill del fundador del club - que és internacional en waterpolo com a jugador del C.N. Barcelona, a mes de practicar l'hoquei herba en el F.C. Barcelona; o el d'en Joan Barba, jugador del F.C. Barcelona, que a la vegada es internacional en natació i waterpolo per el 'Natació' (**).

No és d'estranyar, per tant, que les diferents juntes del Barcelona de futbol estiguin interessades en disposar d'instal·lacions adequades per a la pràctica dels esports aquàtics.

En aquest primer gran projecte de Camps d'Esports situat a la finca de la Torre del Sol també s'hi preveu la construcció d'un velòdrom i una piscina. Aquesta es faria remodelant una bassa ja existent com a espai esportiu, amb unes mides de 25 x 15 m; per bé que aquest intent no va quallar, atès que la Torre del Sol mai va arribar a completar el programa que s'hi havia previst. 

Pocs anys desprès hi haurà un segon intent durant la presidència d'en Josep Sunyol Garriga (1935-1936), amb un projecte per a fer una piscina descoberta reglamentària darrera del conegut com a Gol de Baix del camp de Les Corts; la intenció era de fer-la alçada uns metres del nivell del camp, de manera que també serviria com a dipòsit d'aigua per al seu rec. La data en que es publica la noticia ja ens dona una pista sobre el resultat d'aquesta proposta, en tractar-se del 18 de juliol de 1936... com deia aquell "no hase falta desir nada más...". Nou intent fallit...

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 18 de juliol de 1936, amb la informació sobre 
la possible construcció d'una piscina descoberta al camp de Les Corts.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Passada la guerra incivil encara veurem dos intents mes de construir una piscina per part del F.C. Barcelona. El primer va tenir lloc l'any 1942, en inaugurar-se els Camps d'Esports del carrer Sardenya, a Gracia, on es volien encabir els espais per a les seccions actuals i futures del club. El projecte, ja realitzat en algunes parts, inclou una piscina de 33 x 12 m que, segons la informació de 'La Hoja del Lunes' que reproduïm, ja es troba en construcció; la realitat és que no és va arribar a fer mai, de ben segur per les dificultats econòmiques que representava tant la seva construcció com el posterior manteniment. O sigui que tercer intent fallit...

Retall de 'La Hoja del Lunes' del 27 de juliol de 1942, informant de la inauguració 
del nou Camp d'Esports, amb la previsió d'una futura piscina descoberta.
Font: Hemeroteca ARCA

El quart intent s'esdevé amb ocasió de redactar-se l'avantprojecte del Camp Nou, sota la presidència d'en Francesc Miró-Sans (1953-1961). Les Corts s'havia quedat petit, malgrat algunes ampliacions efectuades, per l'increment exponencial que ha anat experimentant l'interès per l'espectacle del futbol, especialment des de l'arribada d'en Ladislao Kubala - que va jugar al Barcelona entre 1950 i 1962 - i l'equip del club conegut com el 'Barça de les Cinc Copes', cosa que va obligar a preveure un nou camp de futbol amb molta mes capacitat d'espectadors. 

L'avantprojecte, encarregat als arquitectes Francesc Mitjans i Josep Soteras, va preveure tot un seguit d'instal·lacions esportives per a poder allotjar a diferents seccions del club. Es preveia de fer una pista d'atletisme, diferents pistes de tennis, diversos camps de joc auxiliars per al futbol, així com un dedicat a l'hoquei herba, a mes d'un gimnàs. Entre aquestes previsions s'havia programat de fer dues piscines: una coberta de 33 x 14 m i l'altre descoberta de 50 x 20 m.

1954. Plànol de la secció transversal G (lateral) de l'avantprojecte de construcció 
del Camp Nou del F.C. Barcelona, amb la ubicació de la piscina coberta.
Font: Centre de Documentació i Estudis F.C.B.

Amb les obres ja en marxa, faltant una mica mes d'un any per a la seva finalització, el president Miró-Sans es entrevistat per en Vicenç Esquiroz a 'El Mundo Deportivo' del 13 de juliol de 1956, afirmant sobre les noves instal·lacions:

"En estas instalaciones deseo que tengan cabida todos los deportes para la práctica activa de la juventud barcelonista... Y esas instalaciones servirán para acoger las aficiones a los deportes formativos como gimnasia, atletismo y natación, además de baloncesto, tenis, rugby, balonmano y hokey (sic) en las dos modalidades. En fin, en el Barcelona deben practicarse todos los deportes."

Assabentat el periodista per en Miró-Sans de la imminent creació d'una secció de natació al F.C. Barcelona, l'Esquiroz s'interessa per saber la seva opinió en relació a la possibilitat que es trobin amb manca de practicants:

"En absoluto. Barcelona tiene una capacidad deportiva extraordinaria. Faltan clubs, faltan instalaciones deportivas... los practicantes a medida que se construyan piscinas deportivas, y otras instalaciones para los demás deportes, irán en aumento. Nuestra ciudad puede ser, indiscutiblemente, una de las ciudades deportivas más importantes de Europa y mi deseo, como presidente del C. de F. Barcelona, es que nuestro club con su dilatada historia contribuya a ese esplendor internacional."

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 13 de juliol de 1956 amb l'anunci de
les dues piscines en el projecte del nou camp del F.C. Barcelona.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Les vicissituds que confluïren en la construcció del camp van fer que molts dels projectes inicials haguessin de ser abandonats. D'una inversió inicialment prevista inferior als 70 milions de ptes. es va passar a una despesa real que va superar els 280 milions, la qual cosa va generar un dèficit que es va arrossegar per mes d'una dècada, fins a que es va aconseguir la requalificació del solar de l'antic camp de Les Corts l'any 1965. Tot i aquest sobrecost tant espectacular es van quedar sense realitzar la major part dels equipaments complementaris previstos. Una vegada mes les piscines foren descartades.

D'aquests quatre projectes de construcció de piscines al sí del Futbol Club Barcelona només un dels casos va coincidir amb la real existència d'una secció de natació a l'entitat. És el cas del projecte de 1942, que veu la llum l'estiu d'aquell any quan ja fa mes d'un any que la natació i el waterpolo s'han fet un lloc entre les moltes disciplines esportives recolzades per el club. En la segona entrega d'aquesta entrada en veurem els detalls...

Josep Castellví

(*)  Arcadi de Balaguer Costa (1886-1973) va néixer a Barcelona, encara que part de la seva vida va transcorre a Castelldefels. Era un industrial, aristòcrata i amic personal d'Alfons XIII qui l'any 1930 el va nomenar baró d'Olvivar. Va ocupar la presidència del Futbol Club Barcelona des del 17 de desembre de 1925 fins al 23 de març de 1929; hi va accedir per la seva amistat personal amb el dictador Miguel Primo de Rivera i amb el rei. Durant el seu mandat, el club va superar una greu crisi interna, després del cessament governatiu d'en Joan Gamper. Protagonitzà bona part de la denominada 'Edat d'Or' del club; durant el seu mandat el Barça guanyà tres Campionats de Catalunya (1926, 1927, 1928), dos Copes d'Espanya (1926 i 1928) i la primera edició de la 'Liga' espanyola (1929). Posteriorment fou el primer president de la Tercera Federació Regional de Caça, antecedent de la Federació Catalana de Caça.

(**) En Joan Barba i Viladés fou un autèntic 'sportman' de començament de segle XX. Com a futbolista va jugar de defensa al F.C. Barcelona entre 1911 i 1917, de quin club en va ser directiu entre 1913 i 1918. El 1912 va ser un dels fundadors del club Sport Atlètic Barcelonés especialitzat en l'atletisme, esport que també va practicar. Soci del Club Natació Barcelona va ser un dels millors esportistes de l'entitat, destacant com a nedador i, especialment, com a waterpolista, esport en el que va ser internacional amb la selecció espanyola. En el C.N. Barcelona també exercí càrrecs directius. En els darrers anys de la seva vida començà a practicar el motociclisme. El 16 de maig de 1920 en una competició organitzada per la Penya Rhin a Cardedeu pilotava una moto de la categoria 775 i + quan patí un greu accident que li costà la vida. En memòria seva el Club Natació Barcelona organitzà durant anys la 'Copa Barba' de natació sobre una distància de 200 m, quina primera edició es va celebrar a finals del mes de juny de 1920.