La natació al Futbol Club Barcelona: de les promeses a les realitats... (iII)

La difícil represa

En el context de la natació catalana

Finalitzada la contesa civil el nou règim es disposa a reorganitzar de cap a peus tota l'estructura social per adequar-la a la seva concepció totalitaria. Ja l'any 1937 el Comité Olímpic Internacional (CIO) reconeix el Comité Olímpico Español (COE) constituït a la zona anomenada 'nacional', contravenint la Carta Olímpica vigent del 1933, que en l'apartat de l'organització dels Comitès Olímpics Nacionals estableix que: "Els Comités Olímpics Nacionals per a complir amb la seva funció de manera útil han d’evitar qualsevol influència política o confessional i no s'han d’inspirar en les decisions que son cridats a prendre per res mes que l'interés general, sense deixar-se guiar per els assumptes locals o per el desig d'afavorir els competidors del seu país". El que encara era un govern provisional dels revoltats crea el 27 d'agost de 1938 el Consejo Nacional de Deportes (CND) que junta tot seguit amb el COE, creant el CND-COE presidit per el general José Moscardó Ituarte (1878-1956) i unificant tota la organització esportiva del nou estat en aquest organisme. 

Les primeres disposicions del CND-COE a partir de 1939 són les de suspendre tots els organismes, els dirigents i les activitats de caire esportiu - clubs, federacions, directius, estatuts - pendents dels procesos de 'depuración', necessaris per a destriar els 'adictos' dels 'desafectos', i del nomenaments dels Delegados que han de venir de les directrius del CND-COE. Pel que fa a la natació a Catalunya, el 3 d'abril de 1939 es nomena Delegado provisional para natación y waterpolo a en Antonio Vila Mayans. Passat el període d'interinitat i un cop designat Bernat Picornell com a Delegado nacional de natación - equivalent a president de la Federación Española de Natación (FEN) - aquest nomena el 18 de novembre de 1940 la primera junta 'normal' de la Federació Catalana de Natació (FCN) amb en Marià Trigo com a president; Walter Marx, tresorer i Joaquim Morera, secretari. 

Encara que el 1939 s'han pogut celebrar els Campionats Generals de Catalunya, la represa no comença realment fins a l'any següent. Dels cinquanta-dos clubs federats de 1936 n'han desaparegut tretze em acabada la guerra. Entre aquests n'hi trobem alguns de prou significatius, com el C.N. Mare Nostrum (1931-1939) - un dels antecedents del Montjuïc -, el primer Reus Deportiu (1932-1939) o el mai recuperat Club Femení i d'Esports (1928-1939).

Altrament, molts dels que segueixen ho fan nominalment, però les seves activitats queden reduïdes, com a molt, a les proves socials. En aquest context l'històric Club Natació Catalunya (1931) encara pot participar en algunes competicions interclubs, però el moment és molt delicat, com es constata en el llibre '90 Anys del Club Natació Catalunya':

"El 1939 la situació del Club Natació Catalunya... era d'extrema fragilitat. El futur penjava d'un fil i la desaparició era una de les possibilitats que hi havia sobre la taula. A mes de les morts i les persones exiliades, la majoria d'associats s'havia donat de baixa i molts havien deixat de practicar esport..." (*)

En són presidents, en aquests anys difícils, en Francesc Jorba Molins (1939-1940) i en Josep Forch Camps (1941-1943). Com veurem mes endavant, la solució presa per evitar-ne la desaparició passarà per una decisió imaginativa...

Al sí del Futbol Club Barcelona

El mateix 26 de gener de 1939 un escamot de soldats que entrava per la Diagonal de Barcelona es va desviar per anar a parar al Camp Nou. Allí els va rebre en Rossend Calvet Mata (1896-1986), en funcions de secretari del club. En Calvet es va temer que,  confirmant els rumors que li havien  arribat, els militars volguessin utilitzar l'equipament per a fer-hi algun tipus d'aquarterament del seu parc mòbil. L'oficial que comanda el grup es fa acompanyar per en Calvet per a que aquest li mostri les instal·lacions. Dirigint-se a l'oficial en Calvet li diu: "Señor, ahí tiene usted el templo destinado al culto del deporte y la cultura física. Lo ha sido y lo hemos respetado durante la guerra. Ahora, usted decidirá". El militar, amb to relaxat, li va respondre: "Esté usted tranquilo, joven; no seremos nosotros quienes perjudiquemos lo que vosotros habéis conservado" (**). Finalment els equipaments motoritzats militars van anar a parar a alguns dels palaus de l'exposició de Barcelona - buits en aquell moment - i a la Foixarda; el Camp Nou es va salvar d'aquest possible destí.

El club, però, va seguir el camí marcat per el CND-COE, de manera que es va nomenar una comissió gestora presidida per el doctor Joan Soler Julià, quina primera reunió va tenir lloc el dissabte 6 de maig.

Acta n. 1 de la comissió gestora del F.C. Barcelona del 6 de maig de 1939, 
amb la distribució de càrrecs i altres tràmits protocolaris.
Font: Centre de Documentació i Estudis del FCB

Deu mesos mes tard el CND-COE nomena la primera junta 'normal' de la nova situació, que pren possessió el 13 de març de 1940 amb en Enrique Piñeyro Queralt, marqués  de la Mesa de Asta, com a president; Josep Vidal-Ribas Güell, vicepresident; Amadeu Maristany Vidal-Ribas, tresorer i Joan Agustí Peypoch, secretari; amb l'afegitó de fins a nou persones mes com a vocals i altres càrrecs.

El nou president s'adreça als seus companys amb aquestes paraules, recollides a l'acta n. 1 de la nova junta directiva:

"Las circunstancias me han llevado a la Presidencia de esta veterana entidad y ustedes han tenido el suficientes espíritu de sacrificio y la necesaria comprensión de lo que el momento exige...

... hemos de considerar nuestro mandato como un servicio a la causa del engrandecimiento de España. En el ánimo de todos están hechos pasados que no deben repetirse...

Hay cosas, acerca de las cuáles no quiero insistir, que se fueron para no volver, en España, y algunas de estas cosas se fueron también de este club, que no necesitará de acicates bastardos para trabajar honda y sinceramente para la mayor gloria de unos colores, tantas veces victoriosos en los campos del deporte..."

El Futbol Club Barcelona vol fer natació...

Finalment la complexa situació del Club Natació Catalunya troba el seu desllorigador en servir de pont per a la creació d'una nova secció amateur del Futbol Club Barcelona: la de natació. Aquesta es crea per acord de la junta directiva en la seva reunió del 28 de maig de 1941, encarregant-ne la seva direcció a en Ramón Bulbena, amb l'ajut d'en Ramón Julián i en Fermín Garcia.

Acta n. 58 de la junta directiva del F.C. Barcelona del 28 de maig de 1941, amb la 
creació de la secció de natació. A sota l'ampliació de l'apartat corresponent.
Font: Centre de Documentació i Estudis del FCB.

En Ramón Bulbena Ribalta, a qui s'encomana la direcció de la secció, és fill d'en Ramón Bulbena Soler (1865-1938) antic directiu del F.C. Barcelona dels anys deu. El mateix Bulbena Ribalta, que en aquest moment ja deu depassar els quaranta anys, ha estat en la seva joventut nedador del Club Natació Athlètic, representant al qual es proclama com a primer campió absolut de Catalunya dels 60 m. lliures l'any 1918, amb un temps de 43" (***).

La nova secció està conformada, en la seva major part, per els nedadors provinents del Catalunya que d'aquesta manera troba un suport per a que els seus esportistes puguin seguir competint amb unes bones condicions. Inicialment s'entrenen a la piscina de Baños Populares de Barcelona (BPB) de la Ronda de Sant Pau, inaugurada el novembre de 1940. Així ho informa a la junta d'aquesta entitat el seu gerent, en Joan Marcé Bernet, tal com queda recollit a l'acta del dia 4 de desembre de 1941:

"Da cuenta de haber dirigido carta-circular a diversas instituciones y entidades deportivas ofreciendo los servicios de la sociedad para sus socios... habiendo aceptado hasta ahora el ofrecimiento el Sindicato Español Universitario, Frente de Juventudes, Educación y Descanso y Club de Futbol Barcelona."

Tot i que ja disposa de instal·lació on poder entrenar a l'hivern, una de les primeres preocupacions de la nova secció es la de bastir una piscina pròpia que els hi doni mes facilitats per al seu desenvolupament. Com havien vist en la primera part d'aquesta entrada, aquest desig porta al tercer intent del F.C. Barcelona de construir una piscina en terrenys propis, en aquest cas en els anomenats Camps d'Esports del carrer Sardenya, a Gracia. En el projecte s'hi preveu una piscina de 33 x 12 m, però el cert és que no és va arribar a fer mai i aquesta manca d'equipament i d'inversió per part del club serà un dels arguments que entorpiran l'arrelament de la secció.

Per a fer-nos una idea de l'abast de la secció de natació del F.C. Barcelona ens hem centrat en algunes dades rellevants:

Font: Elaboració pròpia, a partir de dades de 'El Mundo Deportivo', 
Aquàtics (FCN), Juan Antonio Sierra i Joaquim Morera.

Retall de la 'Hoja del Lunes' del 27 de juliol de 1942 informant dels Cts. de 
Catalunya d'infantils, cadets i veterans organitzats per el F.C. Barcelona.
Font: Hemeroteca ARCA

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 22 de juliol de 1943 informant dels resultats 
de les diferents divisions del Campionat de Catalunya de Waterpolo.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Retall de 'El Mundo Deportivo del 23 de juliol de 1943 amb la foto de tres de 
les figures dels campionats. Fontanals i Esteller neden per el F.C. Barcelona.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En els equips de waterpolo que competien a la 2ª categoria A del campionat de Catalunya hi van participar - en un o altre moment de 1942 i 1943 - els jugadors: Soler, Carmona, Fina, Pros, Fontanals, Crispí, Bernal, Casòliva, Navarro, Chavala, Ramis, Marqueño, González, Esteller, Ferrús i Clapés. 

Imatge de 1942 amb alguns integrants de la secció de natació del FCB. Entre d'altres: 
Fontanals, Miquel, R. Casòliva, P. Casòliva, Soler, Clapés, Carmona i González.
Font: Llibre '90 Anys del Club Natació Catalunya'. 

Un altre indicador de les activitats de la secció de natació del F.C. Barcelona es el de la participació a la tradicional Travessia del Port de Barcelona, que reflectim en el quadre que segueix per al període comprès entre 1939 i 1944:

Participacions de nedadors dels Club Natació Catalunya i Futbol
Club Barcelona en els anys compresos entre 1939 i 1944.
Font: Elaboració pròpia a partir del 'Llibre d'Or de la Travessia 
del Port de Barcelona'. Sierra i Domenech. CNAB, 2007

Podem constatar, en primer lloc, la dificultat de la represa, partint dels 128 participants totals de 1935. La presència de les dues entitats és sempre força reduïda, des de la inexistent del 1939 fins a l'únic participants del Catalunya en la de 1943, quan la secció de natació del F.C. Barcelona ja ha desaparegut. Contrasta amb la participació de l'any 1944, quan ja fa quasi un any que el club disposa de les noves instal·lacions de BPB a la Travessera de Gràcia, que és una mostra fefaent de la nova i definitiva empenta que ha rebut el Catalunya.

En qualsevol cas la secció de natació del F.C. Barcelona camina cap a la seva dissolució. Perdudes les esperances de la construcció d'una piscina pròpia, el club en la sessió de la junta directiva del 24 de març de 1943 rebutja l'oferiment que ha rebut de Baños Populares de Barcelona per a la utilització de la piscina que aquesta empresa està construint a la Travessera. Un nou senyal que la vida de la secció és propera al seu final.

Retall de l'acta n. 115 del 23 de març del F.C. Barcelona, rebutjant 
l'oferiment de la piscina de la Travessera de Gracia de BPB.

Aquesta fi ja anunciada arriba de manera formal el 19 de maig de 1943, quan un acord de la junta directiva del club dona per finalitzada la breu etapa de la secció de natació del Futbol Club Barcelona. Aquest final oficial no es correspon amb la realitat, de manera que els nedadors seguiran competint amb el nom del club de futbol fins a l'acabament de la temporada, participant als campionats de Catalunya de waterpolo i de natació fins a finals del mes d'agost. Ja a la travessia del Port de Barcelona, que es fa el mes de setembre no hi participa cap nedador amb l'escut del F.C. Barcelona i sí, com hem vist, ho fa un amb el del renovat Club Natació Catalunya.

Acta n. 119 de 19 de maig de 1943 de la junta directiva del F.C. Barcelona.
A sota l'ampliació del punt de la dissolució de la secció de natació.
Font: Centre de Documentació i Estudis del FCB

D'entre les vuit seccions que en la darrera temporada 1942-1943 ha mantingut el club, la de natació ha estat la segona de menys cost, amb una despesa de 10.294,15 pessetes. Per contra no ha pogut aportar cap ingrés. Contrasta amb el cost de les seccions de ciclisme - 176.305 ptes -, basquet - 57.329 pts - i atletisme - 45.480 ptes -, si bé és cert que aquestes aporten també una part dels ingressos de l'entitat que arriben a cobrir el 56, 50 i 10 % del seu cost, respectivament.

La secció de natació del FCB ha mort, visca el Club Natació Catalunya !

Formalment la secció de natació del F.C. Barcelona ha tingut una vida de poc menys de dos anys. En realitat ha estat de quasi dos anys i mig, atenent a la 'prorroga' rebuda fins a finalitzar la temporada d'estiu de 1943. 

Tal com va passar en la seva arrencada, ara el pont s'estableix en sentit contrari i els nedadors que així ho volen es reincorporen al Club Natació Catalunya, que ha entrat en contacte amb BPB per optar a la concessió de la piscina que aquesta societat està construint a Gracia. Les gestions les porta el president del club, en Josep Forch Camps, que parla amb en Joan Mercè Bernet, gerent de l'empresa propietària. 

Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 1 d'agost de 1943, on 
s'informa del retorn a l'activitat del Club Natació Catalunya.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Es dona la circumstància de que l'empresa BPB té la seva seu social al mateix edifici de Travessera de Gracia 218, on als baixos s'està acabant de construir la nova instal·lació esportiva de la societat. De resultes de l'acord a que s'arriba amb la negociació iniciada entre el Catalunya i BPB se'n desprenen tres fets molt importants per a la històrica entitat esportiva:

• El club en serà concessionari per a l'ús esportiu de la piscina, que haurà de fer compatible amb els altres usos utilitaris de l'equipament, com ara banys, dutxes i altres serveis per el públic en general.

• El gerent de BPB, Joan Mercè Bernet, compatibilitza aquest càrrec amb el de ser el nou president del Club Natació Catalunya, al llarg del període 1943-1946, tant determinant per a la represa d'activitats del club.

• La situació de la nova piscina, al cor de Gracia, permetrà el definitiu arrelament del Catalunya en aquesta barri-poble de Barcelona que tant determinant ha de ser per a l'esdevenidor del club.

La nova instal·lació serà la tercera i darrera que inaugura BPB, desprès de les de la Ronda de Sant Pau (1940) i de la Sèquia Comtal (primers de 1943). La de Travessera compta amb una piscina de 25 x 12 metres, amb fondàries que van des del 1,5 als 3 metres de la part on hi ha instal·lat un trampolí de salts; disposa també de serveis complementaris com són dutxes individuals i banyeres; barberia i perruqueria, per a homes i dones, respectivament; servei de 'limpiabotas' i bar; a mes compta amb un local per a la secretaria del club.

La inauguració oficial va tenir lloc el 20 d'octubre, mentre que l'esportiva i popular es va produir al dia 30, amb el primer festival de natació organitzat per el Club Natació Catalunya.

1. Imatge de la piscina de BPB de Travessera de Gracia
2. Retall de 'La Prensa' del dia 15 d'octubre de 1943 anunciant el primer
festival esportiu de la piscina, amb entrevista al president Joan Mercè.
Font: Arxiu històric AGBAR

A l'entrevista el president Mercè informa del ressò que està obtenint l'anunci del nou equipament a Gracia:

" A partir del próximo mes, los nadadores podrán efectuar sus entrenamientos en agua temperada, lo que facilitará enormemente el desarrollo de las sesiones de mañana, tarde y noche...

...son muchísimas las personas que se interesan para poder ingresar en el Club, ya que como se puede comprobar, las condiciones que reúne el local permite un amplio e independiente departamento para señoras y señoritas que ingresen a la sección reservada a nadadoras"

El senyor Mercè dona compte, també, del fitxatge de na Mary Bernet, campiona i plus-marquista d'Espanya en les proves d'esquena, que provinent del Club Natació Barcelona s'incorpora al renovat Catalunya.

Del futur esplendorós en nombre d'associats i en resultats esportius que esperen al Club Natació Catalunya en el futur quasi immediat en dona una mostra la participació que hem vist del club a la Travessia del Port de Barcelona de 1944, amb fins a 11 nedadors que arriben a completar-la, essent un dels primers clubs en nombre de participants. Però això ja serà una altra història...

Josep Castellví

(*) Fragment extret del llibre '90 Anys del Club Natació Catalunya', igual com la foto publicada mes avall de l'entrada amb algun dels components de la secció de natació del F.C. Barcelona. El llibre s'ha realitzat sota la direcció d'en Ramón Geli - president del CNC 1977-2000, 2009-2012 i 2021 en endavant - i amb la redacció d'en Dani Pajuelo i ha estat editat per el CNC, l'abril de 2023. És tracta d'un text imprescindible per els interessats en la història del Catalunya i de la natació catalana en general.

(**) El diàleg és extret del llibre 'El Barça Segrestat. Set anys intervingut pel franquisme, 1939-1946' d'en Xavier G. Luque i en Jordi Finestres. Editat per Ara Llibres l'any 2014.

(***) És tracta del primer Campionat de Catalunya, impulsat per el mateix Club Natació Athlètic aquest 1918, tres anys abans de la constitució de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA). En alguns documents s'identifica al responsable de la secció de natació del F.C. Barcelona com a Ramon Balbuena. Som en condicions d'assegurar amb certesa que en realitat es tracta d'en Ramón Bulbena Ribalta, no només per la reiteració d'aquest cognom clarament escrit en els documents oficials del Barcelona, sinó que també per la connexió estreta de la familia Bulbena amb el món de la natació a través de la vinculació per matrimoni d'en Ramón Bulbena Soler - pare d'en Bulbena Ribalta - amb la familia Ribalta, propietària i fundadora de bon nombre dels primers establiments de banys de la Barceloneta i, en especial, dels Banys de Sant Sebastià. La història dona per un desenvolupament mes ampli que esperem de poder fer en una propera entrada.

La natació al Futbol Club Barcelona: de les promeses a les realitats... (I)

Alguns antecedents

Es prou coneguda la data del dimecres 29 de novembre de 1899 com a la de la fundació del Futbol Club Barcelona, en el tombant del segle XIX. Un cop superats els primers anys de consolidació de l'equip de futbol, amb continuats canvis dels terrenys que han de llogar per a jugar els seus partits, comencen a surgir les inquietuds per ampliar les activitats socials cap a altres esports. 

Així ja al 1915 es funda una primera secció, la d'atletisme; a la qual segueixen les de l'hoquei herba (1923), rugbi (1924), basquet (1926), totes elles encara vigents actualment. En aquells primers anys també es funden les de greco-romana (1924-1928), ciclisme (1925-1945) i tennis (1926-1936).

En tots els casos ens referim a les sorgides en el primer terç del segle XX, especialment en el context dels anys vint del segle passat, una de les dècades daurades del club. És quan s'inaugura el camp de Les Corts (1922), que ve a substituir el primer camp propi - el mític del carrer de la Industria, actual carrer Paris -; és també l'època d'en Zamora, en Platko o en Samitier en que s'aconsegueixen diferents Campionats de Catalunya, a mes de les Copes d'Espanya de 1926 i 1928, així com la primera 'Liga' espanyola disputada el 1929, el mateix any en que es celebra el XXX aniversari de l'entitat.

Entre les preocupacions dels directius d'aquells anys una de les principals es la de trobar espais i camps esportius on encabir-hi les activitats de cadascuna de les noves seccions. Així al voltant del mateix camp de Les Corts i en altres indrets s'esdevenen les iniciatives per a completar l'oferta d'aquests equipaments. 

La mes ambiciosa de l'època es la desenvolupada sota la presidència d'en Arcadi Balaguer Costa (1925-1929) que va arribar a la presidència arran dels fets succeïts en el partit d'homenatge al Orfeó Català del 14 de juny de 1925. Els xiulets que es van sentir durant la interpretació del himne espanyol van motivar l'obertura d'un expedient sancionador per les autoritats de la dictadura d'en Primo de Rivera, quin resultat va ser el cessament d'en Joan Gamper - llavors en el seu quart torn presidencial - i el nomenament d'en Balaguer com a nou president (*).

Titulars de 'La Publicitat' del 16 de juny de 1925 amb la noticia de les 
resolucions preses sobre el Orfeó Català i el F.C. Barcelona.
Font: Hemeroteca ARCA

Malgrat els motius que van concórrer en la seva arribada, el nou dirigent del club va presidir uns bons anys de l'entitat i en el cas dels equipaments esportius per a les seccions va impulsar  un important projecte a la finca coneguda com de la Torre del Sol, a Les Corts. Aquesta ocupava mes de dotze hectàrees i preveia incloure-hi

• 3 camps de futbol

• Pista per a carreres d'atletisme

• Camp d'hoquei herba

• Camp de basquet

• Camp de rugbi

• Pistes de tennis

Revista 'Grafic-Sport' del 1 de febrer de 1927 amb l'entrevista al president 
Balaguer anunciant els nous camps d'esports de la Torre del Sol.
Font: Hemeroteca ARCA

Les 'piscines' del Futbol Club Barcelona...

A favor de fomentar la pràctica de la natació per part del Barcelona s'hi poden comptar diferents factors:

• Tant el F.C. Barcelona com el Club Natació Barcelona son dues entitats pioneres de l'esport català, ambdues fundades amb pocs anys diferència en el Gimnàs Soler, on conviuen i intercanvien experiències.

• En l'any 1907, el de la fundació del club de natació, les dues entitats comparteixen al menys dos directius: Miquel Useros i Julio Marial. És fàcil de pensar que, a mes dels directius, molts dels usuaris del gimnàs Soler s'afilien a les dues entitats, com a pioneres que són de l'esport català.

• En l'ambient dels primers 'sportmens' era molt poc habitual la especialització en un únic esport, de manera que la pràctica habitual era la de la realització de diferents esports; i atesa la manca d'instal·lacions adients els mes practicats eren els que es podien fer a l'aire lliure: ciclisme, atletisme, natació, futbol, boxa i tants d'altres... 

Així trobem casos com, entre d'altres, els d'en Joan Ricard Gamper - fill del fundador del club - que és internacional en waterpolo com a jugador del C.N. Barcelona, a mes de practicar l'hoquei herba en el F.C. Barcelona; o el d'en Joan Barba, jugador del F.C. Barcelona, que a la vegada es internacional en natació i waterpolo per el 'Natació' (**).

No és d'estranyar, per tant, que les diferents juntes del Barcelona de futbol estiguin interessades en disposar d'instal·lacions adequades per a la pràctica dels esports aquàtics.

En aquest primer gran projecte de Camps d'Esports situat a la finca de la Torre del Sol també s'hi preveu la construcció d'un velòdrom i una piscina. Aquesta es faria remodelant una bassa ja existent com a espai esportiu, amb unes mides de 25 x 15 m; per bé que aquest intent no va quallar, atès que la Torre del Sol mai va arribar a completar el programa que s'hi havia previst. 

Pocs anys desprès hi haurà un segon intent durant la presidència d'en Josep Sunyol Garriga (1935-1936), amb un projecte per a fer una piscina descoberta reglamentària darrera del conegut com a Gol de Baix del camp de Les Corts; la intenció era de fer-la alçada uns metres del nivell del camp, de manera que també serviria com a dipòsit d'aigua per al seu rec. La data en que es publica la noticia ja ens dona una pista sobre el resultat d'aquesta proposta, en tractar-se del 18 de juliol de 1936... com deia aquell "no hase falta desir nada más...". Nou intent fallit...

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 18 de juliol de 1936, amb la informació sobre 
la possible construcció d'una piscina descoberta al camp de Les Corts.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Passada la guerra incivil encara veurem dos intents mes de construir una piscina per part del F.C. Barcelona. El primer va tenir lloc l'any 1942, en inaugurar-se els Camps d'Esports del carrer Sardenya, a Gracia, on es volien encabir els espais per a les seccions actuals i futures del club. El projecte, ja realitzat en algunes parts, inclou una piscina de 33 x 12 m que, segons la informació de 'La Hoja del Lunes' que reproduïm, ja es troba en construcció; la realitat és que no és va arribar a fer mai, de ben segur per les dificultats econòmiques que representava tant la seva construcció com el posterior manteniment. O sigui que tercer intent fallit...

Retall de 'La Hoja del Lunes' del 27 de juliol de 1942, informant de la inauguració 
del nou Camp d'Esports, amb la previsió d'una futura piscina descoberta.
Font: Hemeroteca ARCA

El quart intent s'esdevé amb ocasió de redactar-se l'avantprojecte del Camp Nou, sota la presidència d'en Francesc Miró-Sans (1953-1961). Les Corts s'havia quedat petit, malgrat algunes ampliacions efectuades, per l'increment exponencial que ha anat experimentant l'interès per l'espectacle del futbol, especialment des de l'arribada d'en Ladislao Kubala - que va jugar al Barcelona entre 1950 i 1962 - i l'equip del club conegut com el 'Barça de les Cinc Copes', cosa que va obligar a preveure un nou camp de futbol amb molta mes capacitat d'espectadors. 

L'avantprojecte, encarregat als arquitectes Francesc Mitjans i Josep Soteras, va preveure tot un seguit d'instal·lacions esportives per a poder allotjar a diferents seccions del club. Es preveia de fer una pista d'atletisme, diferents pistes de tennis, diversos camps de joc auxiliars per al futbol, així com un dedicat a l'hoquei herba, a mes d'un gimnàs. Entre aquestes previsions s'havia programat de fer dues piscines: una coberta de 33 x 14 m i l'altre descoberta de 50 x 20 m.

1954. Plànol de la secció transversal G (lateral) de l'avantprojecte de construcció 
del Camp Nou del F.C. Barcelona, amb la ubicació de la piscina coberta.
Font: Centre de Documentació i Estudis F.C.B.

Amb les obres ja en marxa, faltant una mica mes d'un any per a la seva finalització, el president Miró-Sans es entrevistat per en Vicenç Esquiroz a 'El Mundo Deportivo' del 13 de juliol de 1956, afirmant sobre les noves instal·lacions:

"En estas instalaciones deseo que tengan cabida todos los deportes para la práctica activa de la juventud barcelonista... Y esas instalaciones servirán para acoger las aficiones a los deportes formativos como gimnasia, atletismo y natación, además de baloncesto, tenis, rugby, balonmano y hokey (sic) en las dos modalidades. En fin, en el Barcelona deben practicarse todos los deportes."

Assabentat el periodista per en Miró-Sans de la imminent creació d'una secció de natació al F.C. Barcelona, l'Esquiroz s'interessa per saber la seva opinió en relació a la possibilitat que es trobin amb manca de practicants:

"En absoluto. Barcelona tiene una capacidad deportiva extraordinaria. Faltan clubs, faltan instalaciones deportivas... los practicantes a medida que se construyan piscinas deportivas, y otras instalaciones para los demás deportes, irán en aumento. Nuestra ciudad puede ser, indiscutiblemente, una de las ciudades deportivas más importantes de Europa y mi deseo, como presidente del C. de F. Barcelona, es que nuestro club con su dilatada historia contribuya a ese esplendor internacional."

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 13 de juliol de 1956 amb l'anunci de
les dues piscines en el projecte del nou camp del F.C. Barcelona.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Les vicissituds que confluïren en la construcció del camp van fer que molts dels projectes inicials haguessin de ser abandonats. D'una inversió inicialment prevista inferior als 70 milions de ptes. es va passar a una despesa real que va superar els 280 milions, la qual cosa va generar un dèficit que es va arrossegar per mes d'una dècada, fins a que es va aconseguir la requalificació del solar de l'antic camp de Les Corts l'any 1965. Tot i aquest sobrecost tant espectacular es van quedar sense realitzar la major part dels equipaments complementaris previstos. Una vegada mes les piscines foren descartades.

D'aquests quatre projectes de construcció de piscines al sí del Futbol Club Barcelona només un dels casos va coincidir amb la real existència d'una secció de natació a l'entitat. És el cas del projecte de 1942, que veu la llum l'estiu d'aquell any quan ja fa mes d'un any que la natació i el waterpolo s'han fet un lloc entre les moltes disciplines esportives recolzades per el club. En la segona entrega d'aquesta entrada en veurem els detalls...

Josep Castellví

(*)  Arcadi de Balaguer Costa (1886-1973) va néixer a Barcelona, encara que part de la seva vida va transcorre a Castelldefels. Era un industrial, aristòcrata i amic personal d'Alfons XIII qui l'any 1930 el va nomenar baró d'Olvivar. Va ocupar la presidència del Futbol Club Barcelona des del 17 de desembre de 1925 fins al 23 de març de 1929; hi va accedir per la seva amistat personal amb el dictador Miguel Primo de Rivera i amb el rei. Durant el seu mandat, el club va superar una greu crisi interna, després del cessament governatiu d'en Joan Gamper. Protagonitzà bona part de la denominada 'Edat d'Or' del club; durant el seu mandat el Barça guanyà tres Campionats de Catalunya (1926, 1927, 1928), dos Copes d'Espanya (1926 i 1928) i la primera edició de la 'Liga' espanyola (1929). Posteriorment fou el primer president de la Tercera Federació Regional de Caça, antecedent de la Federació Catalana de Caça.

(**) En Joan Barba i Viladés fou un autèntic 'sportman' de començament de segle XX. Com a futbolista va jugar de defensa al F.C. Barcelona entre 1911 i 1917, de quin club en va ser directiu entre 1913 i 1918. El 1912 va ser un dels fundadors del club Sport Atlètic Barcelonés especialitzat en l'atletisme, esport que també va practicar. Soci del Club Natació Barcelona va ser un dels millors esportistes de l'entitat, destacant com a nedador i, especialment, com a waterpolista, esport en el que va ser internacional amb la selecció espanyola. En el C.N. Barcelona també exercí càrrecs directius. En els darrers anys de la seva vida començà a practicar el motociclisme. El 16 de maig de 1920 en una competició organitzada per la Penya Rhin a Cardedeu pilotava una moto de la categoria 775 i + quan patí un greu accident que li costà la vida. En memòria seva el Club Natació Barcelona organitzà durant anys la 'Copa Barba' de natació sobre una distància de 200 m, quina primera edició es va celebrar a finals del mes de juny de 1920.

Carnet de Soci. Gabriel Navarro Martorell. L'emprenedor resilient...

Com passa de fet en moltes de les entrevistes d'aquest 'Carnet de Soci', la d'en Gabriel Navarro es va realitzar fa força temps. En aquest cas va ser a primers d'agost de l'any 2019, molt abans de la pandèmia que ens va paralitzar a tots per un llarg període. Va tenir lloc en el seu domicili particular, en un cèntric carrer de Barcelona. Un cop establerts els protocols inicials, en Gabriel ens comença a explicar els seus primers passos en el món de la natació de competició.

Curiosament jo no vaig sortir dels cursets, vaig aprendre a nedar perquè me'n va ensenyar el meu pare... als estius anàvem  a una piscina pública de La Floresta. Vaig començar amb uns manguitos i al final me'ls vaig treure i feia exactament el mateix amb ells que sense. També em va ensenyar a tirar-me de cap, que per ensenyar-me'n s'hi va llençar ell i es va fer un 'nyanyo' al cap en topar amb el fons de la piscina,  i és que es va tirar sense les mans davant i allà no hi havia gaire profunditat. 

Mes endavant vaig pujar a Montjuïc amb els del meu barri, anava a dir la colla... però la realitat es que llavors tenia onze anys i sempre hi pujàvem acompanyats amb alguna mare. Com fos vam anar a parar a la piscina municipal, la 'vella', i vaig veure els cursets que feia el Boronat. Feien molt de goig amb aquelles criatures i tal fent gimnàs per a després anarse'n de cap a l'aigua, i em va cridar molt l'atenció... em va agradar i vaig baixar per dir-li que m'agradaria entrenar. Evidentment nedava com un 'pato', però em van fer anar a que parlés amb el Fernández, que portava als avançats del curset...

Després ja vaig entrenar un temps amb el Martinez Carrión el 1962, que per a mi va ser qui tècnicament em va donar les bases dels estils... i potser passat l'estiu vaig començar a anar a la piscina de la Ronda i llavors ja em vaig fer soci tenint 12 anys. La veritat és que no sé el que em van veure perquè jo no he tingut mai gaire 'classe', em refereixo a la flotabilitat i aquestes coses... Vaig tenir un punt d'inflexió l'any 63 perquè llavors ja vaig fer-me amic del grup de la gent que vaig conèixer entrenant, que eren l'Eduard Costa, el Jordi Murio, el Carles Sánchez i altres mes d'aquella colla... tots aquests que vam començar a sortir en grup, encara que jo no hi sortia gaire sovint amb ells, perquè jo sempre he estat 'un verso suelto' en aquest aspecte. 

Un altre moment important d'aquell 1963 va ser el de l'entrega de premis del club. Era pel Nadal, que ho feien al 'Chipirón', i em vaig donar compte de que donaven premis per qualsevol cosa i a tothom... menys a mi, segurament perquè a mi no em tocava i a partir d'aquí..., clar, jo sóc molt de reptes, ho he sigut tota la vida amb tots els aspectes, i em vaig proposar que seria l'última vegada que jo em trobaria d'aquesta manera. Llavors ja entrenava amb l'Alberto (Medina) i vam fer un plan amb ell que va ser el d'entrenar tres cops al dia: pel matí, que era molt d'horeta, o bé al Barcelona o al Poblenou; al migdia, a la piscina de la Ronda; i a la tarda, a l'hivern que continuàvem a la piscina de la Ronda, aquest és el plantejament que vam fer. Crec que el que va veure l'Alberto en mi va ser el compromís d'agafar-m'ho molt en serio. No li vaig explicar el que m'havia passat, però li vaig dir que jo volia estar entre els millors o amb el grup dels millors, i que estava decidit a dedicar-me a fer el que fos necessari, així que com et dic al matí anàvem al Barcelona o al Poblenou i allí la cosa anava normal, amb força gent, però al migdia entrenàvem molt pocs, eh...

El plan que havia muntat l'Alberto, amb el qual jo no estava massa d'acord però l'hi vaig dir que sí, era que volia que la meva primera competició 'oficial' fos una sorpresa, de manera que no em posava mai a les competicions !... aquells primers mesos només entrenava. I la primera vegada que em va deixar anar va ser en uns Campionats Provincials a la piscina-bassa que tenia el Mediterrani al carrer Galileu. Llavors els que despuntaven en els 400 metres lliures eren el Corell i el Mauri. Em va deixar anar allí per primera vegada i vaig ser la sorpresa perquè vaig guanyar els 400 lliures a tots aquests que eren considerats la 'élite', l'elit de la meva edat diguéssim i a mes vaig baixar del cinc minuts... vaig fer 4'58", que l'Esquiroz va posar (al diari) que havia nascut una figura que podria ser el successor del Miquel Torres !.

Total, que em vaig trobar amb això i a partir d'aquí vaig continuar molt motivat i va arribar el Campionat de Catalunya (infantil) que era a Sabadell i també vaig guanyar amb 4'52", però clar jo era un burro d'entrenament o sigui no feia les coses per flotabilitat ni per classe, sinó que les feia perquè m'entrenava com una bèstia... per això si deixava d'entrenar quatre dies, pel que fora, quan tornava m'arrossegava per la piscina. En aquell campionat el segon va quedar em sembla que el Corell i el tercer el Mauri. Allà se'n va dubtar de mi perquè en aquella època i amb 14 anys jo ja media 1.80 m. i era el mes alt de tots i discutien que sí jo tenia l'edat o no la tenia. I sí, sí... en aquest aspecte jo no podia fer-ne, però el club tampoc en va fer de trampes. T'haig de dir una cosa, que la gent no baixava de 5 minuts llavors i l'Alberto em va fer unes sèries abans de nedar, i de tres series en dues ja vaig baixar del cinc minuts només en entrenament. A més l'equip en conjunt va acabar com a campions de Catalunya infantils, perquè com sempre passava en aquests casos tots nedàvem moltes proves i vam agafar molts punts.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 31 d'agost de 1964 amb la victòria 
dels infantils del C.N. Montjuïc en els Campionat de Catalunya.
A sota, Gabriel Navarro, Eduard Costa i Jordi Murio, 
puntals de l'equip campió infantil de Catalunya.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo i Arxiu JCE. Ft. Montejano.

Aquell estiu del 1964 vam anar als Campionats d'Espanya, els infantils i juvenils del Frente de Juventudes, que competíem per províncies. Recordo que vaig guanyar el 400 lliures nedant amb el cap a dalt perquè l'aigua estava a set graus... a la piscina de La Solana. Com anècdota et diré que ens vam tirar la primera vegada a la piscina i vam sortir congelats i jo vaig parlar amb el Carlitos Bremón que em diu: "hoy el agua està un poco mas fria" i, collons !... estava a set graus !... el temps just de tirar-te i sortir tots disparats cap a les dutxes... a partir d’aquí el que va fer l'Adern (l'entrenador) va ser dir que no entrenaríem mes a la piscina... la majoria no volíem nedar allí amb aquesta aigua perquè se't quedava el coco gelat. Ens portava a una ria i en aquesta ria: "vinga, cap aquí...." i "vinga, tornem-m'hi..." i ens portava amunt i avall, nedant fins el dia de la prova... jo vaig guanyar amb el cap fora de l'aigua, i tot i així vaig fer 4'54" que crec que vaig córrer molt mes per el fred que fotia...

El 1964 va ser un any molt bo per a la natació del Club Natació Montjuïc. En Jaume Monzó s'havia confirmat com l'esquenista emergent en l'elit de la natació espanyola, en dura lluita amb els germans Cabrera, de Canàries; a mes els nois infantils, com ha dit en Gabriel, van quedar campions de Catalunya a Sabadell; mentre que l'equip masculí absolut repetia el triomf de l'any 1962 en els Campionats Generals de Catalunya. Era una proesa important, atès que ja des de l'arribada al C.N. Sabadell d'en Kees Oudigest i la posada en marxa de la piscina coberta a la seva ciutat, aquest club s'havia convertit en poc menys que intractable en la natació catalana d'aquells anys. En Gabriel Navarro va estar seleccionat en diferents ocasions en equips nacionals de natació, unes vegades en la selecció B i d'altres en els equips que competien en els jocs de la FISEC. Una altre de les grans motivacions la va trobar en la disputa de quasi totes les travessies que es celebraven a Catalunya...

L'any següent no va ser bo per mi, la cosa no va anar gaire be, vaig tindre un any de baixada, no se perquè, i l'any 65 no vaig fer gaire res. Després el 66 ja vaig tornar a despuntar... vaig començar a nedar papallona. Jo a la papallona, als 200 papallona, feia (la meva tàctica): saltava i anava a ritme, a un bon ritme les dues primeres piscines, a la tercera afluixava una mica i a la última tornava a anar a molt bon ritme i recordo també com a anècdota com l'Alberto Medina em fotia unes bones bronques: "no aflojes, que tu puedes aguantar...". També vam fer campions d'Espanya absoluts i un rècord d'Espanya de 4 x 200, que ens va durar ben poc, en uns Campionats d'Espanya (d'hivern) d'aquell any a la piscina del CNB, a l'Escollera.

I a partir d’aquí para de comptar, llavors ja vam començar cadascun amb les seves novietes i anàvem d'aquí cap allà amb el tema de les travessies... que a mi com estava fort i me'n hi sentía, em va donar per fer travessies. La primera va ser la Tossols-Basil a Olot, que encara era quan llençaven els ànecs al riu perquè els 'cacessin' els nedadors. Bueno, amb el tema de les travessies jo vaig estar fent-ne des del 65 fins a el 68 pràcticament. Llavors em considerava bastant especialista, si no guanyava quedava dels primers, encara que recordo que la millor classificació que vaig tindre no vaig quedar primer, va ser en una travessia al llac de Banyoles, en que va quedar primer el Miquel Torres, segon el Monzó i tercer jo... però es que aquell any hi nedava tot deu, eh !... allí hi havia anat tot-hom. 

De Banyoles recordo una altre classificació bona, que vaig guanyar  al Massagué, lluitant també tota la travessia; vaig haver de fer una tàctica especial perquè ell era mes ràpid que jo i em guanyava sempre en l'esprint final i a mes a mes també era de llarga distància. De manera que em vaig dir: "si arribem junts aquest em fotrà..." i tal com ens vam tirar a l'aigua ja ens vam jun UVtar ràpidament els dos: pum, pum, pum... i em vaig dir: "si seguim així quan siguem a prop del final me la fotrà..." i el que vaig fer va ser anar girant una mica i el vaig anar apartant de la línia recta a poc a poc i vam anar tota la travessia així, que jo anava per aquesta banda i ell per l'altre (ho senyala sobre la taula) i quan va arribar el moment... faig així (ara fa el gest de separar-se) i jo vaig saltar de cop i ja no em va poder pescar... Era un any en que no hi eren els mes forts i en que vaig fer primer... aquella la vaig guanyar jo, però per temps van dir que li donaven el primer lloc al Josep Pujol, que va nedar amb una altre categoria i li van donar menys temps que a mi. El (president) Devesa no hi estava d'acord, junt amb molta gent mes, però així es com va anar...

Una altre travessia de la que tinc bon record va ser la de la copa d'or, no daurada, eh !... d'or de veritat. Era el premi que donaven a Tossa de Mar l'any 1966 i aquesta me la vaig trobar, que no hi contava. Anem a veure, vam anar amb altres de la colla un dia abans per anar de 'parranda' per allí, que vam anar de discoteca i de juerga la nit abans. Total, que aquesta copa el que la tenia que guanyar era el Jordi (Murio) però el Jordi es va despistar i va entrar mes del que calia cap a dins (del mar) i va haver de rectificar per a tornar i llavors va ser que em vaig colar jo. Jo allí comptava quedar segon i em vaig trobar guanyador. Una altre que vaig guanyar va ser la de Tarragona... aquella també la vaig guanyar molt be, que també devia ser cap el 65 o 66 que va ser quan vaig començar les travessies. 

També vaig guanyar la de la Barceloneta al passeig marítim... que hi feia molta mala mar; hi havia una surera (al llarg de la platja) i anaves per una banda i tornaves per l'altre... a les travessies anàvem amb l'equip, l'equip vol dir gent del club - que entre ells hi havia el Carles, el Murio, el Mas i tal - gent que m'envoltaven perquè no em bloquegessin per tal que quan donaven la sortida pogués 'guillar' ràpid mentre els companys em protegien. Així ho vam fer i anava davant tota la travessia; primer vaig lluitar amb el Monso (Vicenç Monsonis) i no se qui mes, però a la tornada hi havia companys del Monso des de l'altre cantó enganxant-me pel peu... crec que eren el Cillero i un altre, perquè el Monso em pogués passar, i jo mirant de desenganxar-me... perquè no em deixaven anar. Però al final tot va acabar bé i vaig poder guanyar... 

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 18 de setembre de 1967 amb la informació 
de la 'IX Travessia del Passeig Marítim', organitzada per el C.N. Barceloneta.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Com a anècdota de les travessies, home !... no ho sé, potser serà que crec que les he fet quasi totes, inclús en vaig fer una quan ja estava retirat i tenia els fills, que va ser la de Calella on també vaig guanyar en la categoria de la meva edat... i, com t'ho diria jo ?... que la del club ha sigut l'època mes feliç de la meva vida, m'ho vaig passar molt bé i hi vaig trobar allí la meva parella, la Pili (Arquero), i n'estic molt satisfet del que vaig fer, dins de les possibilitats de les condicions físiques que jo tenia...

Un cop feta aquesta darrera afirmació, en Gabriel matisa que es refereix als seus anys de joventut, atès que al llarg de la vida n'ha conegut molts altres de moments extraordinaris, quasi sempre viscuts amb la seva companya, na Pilar Arquero, i els derivats del naixement i la creixença dels seus fills, Gabriel i Albert. Entre la natació, les travessies i una curta estada en els equips de waterpolo del club, la vida esportiva d'en Gabriel era tocant a la seva fi, desprès d'un període de poc mes de vuit anys d'activitat competitiva. Calia, doncs, enfocar també la seva vida personal i professional. En certa crònica d'en Vicenç Esquiroz aquest informava que en Gabriel estava formant-se per a ser metge...

A mi lo de metge mai se'm ha passat pel cap, mai havia dit d'estudiar per metge... mes aviat seria una de les vegades que l'Esquiroz s'inventava una part de la crònica. Bueno, anem a veure, als setze anys vaig aprovar sisè i revàlida i als disset vaig fer el PREU i desprès em van fer un psicotècnic per veure en lo que podia servir i no se què... i em van dir que estudiés o econòmiques o administració i direcció d'empreses. Però llavors era una època en que jo estava molt enganxat amb el Sànchez, molt amic i tal, i ell havia entrat a l'Escola d'Enginyers i em va donar per anar a fer enginyeria... que despès no la vaig acabar, perquè tampoc en tenia la vocació. Per cert que a enginyers hi havia un equip de rugbi al que en Sànchez i jo hi vam jugar..., bé que hi vam jugar és un dir..., ens hi vam apuntar els dos i al primer entrenament ens va anar mes o menys be, però ja a la segona sessió hi va haver una jugada d'un tío que va sortir disparat contra les grades... que l'havien empentat en una melé o no se qué i com estava a prop de les grades hi va topar i va acabar amb una sagnada tremenda... i el Carles i jo ens vam mirar i ja en vam tenir prou, se'ns va acabar el rugbi !.

Ben aviat el que vaig fer va ser establir-me per el meu compte en la part professional que jo estava portant lo del taller del meu pare, que feia llums i altres feines, a mes de portar la representació d'altres empreses a la vegada que continuava estudiant. Llavors el (Paco) Bonet em va oferir d'anar-me'n amb ell a 'Telesincro', vaig passar el procés de selecció i em van fitxar. Total que em va anar molt be i em vaig trobar el primer o el segon mes que vaig guanyar dues-centes-cinquanta mil 'peles' de comissions, que abans no les veia ni en un any quasi, el primer o el segon mes vaig firmar tres màquines i em vaig trobar amb les dues-centes-cinquanta mil... i quan vaig cobrar aquestes primeres comissions amb la Pili ens en vem anar cap a Mallorca, que encara érem solters i vam anar-hi amb uns cosins i uns amics que teniem i jo em sentía que era el rei del mambo.

Mes endavant vaig entrar a 'ICL', una multinacional del sector informàtic, que em van dir per ser coordinador de venedors i tal i jo vaig dir que no... que volia ser venedor que era on es guanyaven calés, i amb sis mesos vaig fer la quota de tot un any; allí ja cobràvem trenta o trenta-cinc mil de salari mes unes comissions molt bones i amb poc temps em vaig fer amb l'empresa en el sentit que era el millor venedor que hi havia a tota Espanya i inclusiu de fora, perquè estava a noranta països aquesta empresa. Mes endavant en 'ICL' em van pujar a Cap de Vendes, Director Comercial i desprès Director de Delegació i Director Comercial de tota Espanya. M'hi vaig estar deu anys i desprès ja em vaig muntar per la meva banda i sempre mes he pogut treballar en les meves pròpies empreses...

En les diferents etapes de la seva vida en Navarro ha fet valer sempre la seva ànima d'emprenedor que, com diu ell mateix, funciona per reptes que l'impulsen a la superació d'aquests i, quan és necessari, a la resiliència en el moment en que sorgeix una o altre dificultat. Aquesta filosofia l'ha aplicada a les seves diferents facetes: l'esportiva, la personal i la professional amb resultats majoritàriament positius. I si en alguna ocasió el resultat no ha estat tant satisfactori en Gabriel sosté, amb orgull, que mai ha estat per mancança del seu esforç o de la seva dedicació. En el cas de la seva actuació en el sí del Montjuïc ens queda per parlar d'una altre dels vessants, com és el de directiu de l'entitat.

Vaig acabar de nedar i clar, vulguis o no, encara anava per la piscina i tal i en (Manel) Alberich, que estava a la junta aquella que s'havia fet de consens de l'any 1972 (*), amb l'Alberich i el Vicenç de vice-presidents i el Ballart presidint-la; doncs deia que l'Alberich em va dir que perquè no aprofitava si volia col·laborar amb el Montjuïc i em van fer directiu per treballar en la part de natació i waterpolo. Aquesta col·laboració es va acabar aviat per la història que ja us havia explicat de quan ens vam quedar sense entrenador i el Ballart em va dir: "Gabi, tindries que moure't entre els entrenadors a veure si en trobes un pel club..." i m'ho encarrega i com que jo treballava per el meu compte i estava estudiant, de seguida vaig desaparèixer quasi deu dies de la feina, buscant i parlant amb diferents entrenadors... vaig anar a Olot i a d'altres llocs de Catalunya i de fora; en fi que buscant vaig parlar amb molts entrenadors per a poder fer-li un informe al president amb totes les dades recollides. Quan ja ho tinc me'n vaig a reunir-me amb el Ballart i em diu: "gràcies, però ja no cal: ja hem fitxat a l'entrenador..." i és que ja tenía fitxat a en (Agustí) Mestres. Jo em vaig quedar !..., i sortint d’aquella reunió, al dia següent vaig presentar la meva dimissió. Total, que vaig durar uns pocs mesos... perquè vaig sortir molt cabrejat que a mes llavors la meva feina no era com les que he tingut desprès en la meva vida; era una feina que si deixava de treballar no cobrava... que encara estava per lliure amb el meu pare i d'altres empreses. 

Mes tard, quan en Ballart se'n va a presidir la catalana (FCN) l'any 81 o 82, al club es queda en Robert Carmany de president. Aquells temps al club el segueixo molt poc, que ja es l'època en que he muntat les primeres empreses pròpies... llavors un bon dia em truquen gent de l'entorn del club que volen parlar amb mi i em diuen que hi ha problemes, de calés i d'altres tipus. Total, que em convoquen a un dinar amb alguns dels 'històrics' del Montjuïc on també hi ha el Ruiz, en José Ruiz que no ha sigut mai de junta, però feia d'una mena de secretari general de l'entitat i també ve. De fet en Ruiz en una pel·licula dirien que és un secundari, mai en primera fila... sempre al costat o darrera dels protagonistes, però això sí, eh !... al club en José Ruiz era un secundari de luxe...

Així que hi vaig anar i em van proposar que si hi havia eleccions de president del club que m'hi presentés, que ells em recolzarien. En un primer moment intento evitar-ho amb l'argument que tinc molta feina i estic muntant una cosa gran... ja teníem quaranta i pico d'empleats i tot just érem al començament, i que no podia, que no...; però em van seguir insistint: "home, que el club t'ha ajudat molt, t'ha pagat els estudis i no se què, que tal i qual... i ha fet molt per tu i per la teva família,  que amb la Pili us heu conegut aquí...". Total  que al final vaig demanar que em donessin les dades de comptabilitat i de la situació econòmica per a estudiar-la i vaig analitzar-ho i vaig arribar a la conclusió que jo amb quatre anys em carregava tot el deute que em deien que hi havia i podia deixar el club sanejat, vaig demanar alguns aclariments que me'ls van donar i que jo me les vaig creure. I finalment vaig acceptar de presentar-me a la presidència, si es convocaven eleccions.

Vaig guanyar-les el 22 de gener del 1987, un dia que hi havia waterpolo de veterans i sortint de l'elecció em vaig tirar l'aigua per a jugar amb l'equip del club i desprès vam anar a sopar. És va apuntar tot deu al sopar i el primer cop d'efecte va ser quan vam acabar, que vaig demanar el compte i vaig comptar els que hi érem per pagar-ho a 'escote', i els hi vaig dir: "senyors devem cadascú tants calés... el club no te diners per pagar sopars". La qüestió era que el que volia era marcar territori, perquè el club estava malament, amb dèficit i deute... i al sopar hi van venir moltes dones i companyes dels jugadors, entre d'elles també la Pili, i clar vaig pensar "ara es el moment... hi ha que marcar la línia". La gent es va sorprendre i tal però no va passar res. 

Editorial del n. 356 del butlletí social de gener-març del 1987, amb la salutació del 
president i la composició de la nova junta directiva escollida el 22 de gener.
Font: Arxiu JCE 

El que si va passar es el que ja es conegut, que vam revisar la comptabilitat i van començar a sortir factures no compatibilitzades: primer em van començar a arribar de la Residencia Blume, de dos o tres anys que no es pagava el que era una part de l'estada dels nedadors, que no era molt però al cap de dos o tres anys pujava una bona quantitat. Total que les factures estaven en un calaix o destruïdes i t'arriben les còpies i els truques i preguntes el què hi ha, i llavors tens una reunió i et surt tot... però no va ser aquest l'únic cas, van anar sortir moltes coses mes i el deute teòric que m'havien dit inicialment no era el real. 

Al poc temps d'arribar reuneixo al personal i els hi dic que hem de tirar endavant per 'nasos', que si fa falta durant un període mes o menys llarg de quinze dies o un mes jo no treballaré, que delegaré les meves funcions a l'empresa, que era fotut perquè era l'època de l'expansió, i em dedicaré al club... aleshores des de les vuit o les nou del matí fins a les deu o les onze al club, fent de gerent i fent de tot i intentant averiguar la situació d'on érem realment. En una reunió amb els treballadors del club els vaig dir que no volia discussions, que sabia que els sous del conveni eren molt precaris però que el club no podia pagar mes en aquell moment, i els vaig dir "jo vull fer un pacte amb vosaltres: no vull ni problemes sindicals, ni vull problemes de res, ni tampoc vull problemes amb els socis, res d'això... el que vull és que arribem a un pacte: vosaltres treballeu tot el que heu de treballar i el club cada any us augmentarà el salari, perquè ara no ens és possible, el que dictamini el conveni mes tres punts...", em sembla que vaig dir tres punts o una cosa semblant, "...que es el que jo calculo perquè arribeu als quatre anys a un bon nivell... si hi esteu d'acord en tinc prou amb la vostre paraula". També es van revisar algunes condicions laborals, com els horaris, que aquesta es una feina que la va fer molt bé l’Eduard (Costa), per a poder fer horaris continuats, a l'objecte de poder fer alguna altre cosa en el temps lliure. Hi van ser d'acord i la veritat es que va anar tot molt be, bueno, encara ara ens aprecien els empleats, que molts pensen que aquella va ser per a ells una de les millors juntes...

Homenatge fet a en Josep Ramos Àlvarez el dia 26 de novembr del 1989. En Teo Poch 
li lliura el trofeu amb 'La canya d'en Ramos', en presència del President Navarro (**)
Font: Arxiu JCE

En el tema esportiu, quan era president, ja ho saps perquè vaig veure tant d'embolic que hi havia que em vaig dir que calia separar problemes perquè tots no els podia afrontar directament i va vindre la necessitat de la contractació d'un gerent, que amb vaig recolzar amb el Paco Segura perquè em presentés gent i tal; perquè jo demanava varies coses en el procés de selecció: una persona que sabés comptabilitat, que estigués introduïda dins de la administració i experta en temes de protocol i de tot això i al final en va quedar el Xavier Vendrell, que penso que va anar molt bé... a part d’alguna sortida de to que va tenir en algun moment, però en general va fer una bona tasca.

En el context d'una situació econòmica complexa, la nova junta va emprendre una renovació en la seva política esportiva amb la incorporació d'en Jordi Murio i en Dragan Matutinovic, en natació i waterpolo respectivament. Tant l'un com l'altre van mirar d'acomplir les polítiques de sentar novament una base esportiva sorgida de les categories inferiors del club. Va ser especialment aconseguit en natació, en l'etapa Murio que va allargar-se fins a finals de la centuria, mentre que per el que respecta a en Dragan aquest aviat va ser cridat per la Federació Espanyola de Natació per a fer-se càrrec de la selecció espanyola de waterpolo.

Un dia en el pont aeri em vaig trobar al (Josep Lluís) Vilaseca (***) i em vaig seure al seu costat i li vaig dir: "escolta, t'ha dit algo a tu el David (Moner) d'una subvenció i tal ?" i em diu: "mira, la primera noticia que en tinc..." i jo "es que a mi m'ha dit que ja s'estava tramitant..." i em diu: "collons !, encara no coneixes al David tu ?... no te'n refiïs, no te'n refiïs ni un pel...". A partir d'aquell moment jo trucava al Vilaseca i em donava ràpidament hora de visita. D'aquest incident venia una enemistat continuada (amb en Moner) que la notava. Aquesta enemistat va anar a mes perquè hi va haver eleccions a l'espanyola a la qual es presentava el Flores, l'Alfredo Flores - que finalment va guanyar - que era un bon tío també i que estava recolzat per el Moner i l'alternativa era el Blanco, el de Sevilla,... bueno, total que el Moner m'anava molt al darrera llavors perquè no canviés la votació per el Flores i jo li deia que si perquè portava els dos vots preparats, un a cada butxaca - com m'havia ensenyat el Ruiz, del Montjuïc, anys abans - i havia parlat amb el Blanco també... i el Moner em deia: "que, ja saps a qui votaràs..." i jo: "si !, mira aquí el tinc preparat..." i li ensenyava la papereta del Flores i a l'altre butxaca portava la del Blanco, que es a qui vaig votar. Al final d’una manera o altre se sabia, encara que el vot fos secret, es sumen els vots i al final se sap, però aquesta situació va augmentar la malentesa amb en Moner. I a partir d’aquí es quan ve el pollastre... Amb una excusa reglamentària la catalana ens obre expedient per a baixar de categoria en el waterpolo de Catalunya. Amb el Ponç estàvem totalment d'acord al llarg de tot aquest procés. Aquell any no vam poder jugar la lliga catalana, evidentment no la vam jugar, però en canvi vam jugar a l'espanyola i vam donar molta guerra... no vam guanyar però vam donar molta batalla.

El president Navarro lliurant els premis en una competició d'atletisme
a la Zona Esportiva del C.N. Montjuïc. Darrera seu en Joan 
Daranas, el president de la secció d'atletisme del club.
Font: Arxiu C.N. Montjuïc

Els darrers temps de la junta directiva d'en Gabriel Navarro no van ser especialment satisfactoris per els seus integrants. A banda del conflicte amb la FCN, especialment, amb el seu president Moner, la situació econòmica no s'acabava de redreçar i la junta va plantejar com a solució una derrama que necessitava de l'aprovació de l'Assemblea General per a poder ser implementada. Aquesta solució va ser majoritàriament rebutjada en el seu moment, de resultes de quina situació se'n derivà un retorn d'en Joan Ballart Serra a la presidència del club en una seva segona etapa.

Vaig quedar decebut però no de la part esportiva que crec que vaig fer el que tenia que fer, que era baixar una mica el nivell però tampoc a un punt de desastre, sinó per tal que poguéssim lluitar... en natació no ens va baixar perquè vam seguir quedant campions d'Espanya o lluitant per a ser-ho, d'aquest tema jo me'n sento satisfet, inclusiu del waterpolo.

Pel que fa a la part econòmica no n'estic satisfet, clar, perquè no vaig poder fer el que jo pensava donat que lo que m'havien parlat prèviament no era el que realment hi havia. Però crec que possiblement era una època necessària que s'havia de passar al club i en la qual vam posar molt d'ordre en tota la disbauxa que hi havia en la gestió dels empleats, jo penso que allí hi vam posar una bona gestió i hi vam implementar un control de la despesa coherent i raonable.

Abans et parlava d'en Ruiz, en José Ruiz, del qual jo en vaig aprendre molt... a mi m'havia anat molt bé abans, en la meva primera etapa a la junta del 1972, que havia anat amb ell a les reunions per discutir el conveni de piscines, que es feien a la Via Layetana perquè m'interessava, el Ruiz era un dels representants dels clubs i jo no coneixia aquesta faceta i li vaig dir que hi volia anar a totes les reunions, que em va anar molt be perquè vaig aprendre moltíssim de les estratègies que es munten i de tots aquests 'tinglados'. Clar, ell anava de part de la patronal i jo feia com de la seva ombra, que a les reunions no deia res: només escoltava i captava. En Ruiz era un tio que ja sabem d'on venia i la seva forma de fer era d'acord amb aquesta posició, propera al règim i mig funcionarial, però en el club va ser una persona d'una gran eficiència i va aportar sempre una gran col·laboració a les diferents juntes. Quan jo entro encara hi és, per bé que acaba desapareixent al cap de poc perquè diu que ja n'està cansat. El dia de les votacions que duraven tota la jornada, em crida i em diu que entri en un quartet, es posa les mans a les butxaques i de cadascuna en treu una papereta: la del Roselló i la meva i em pregunta: "elige tu la que quieras..." i li dic: "ostia !... no me 'baciles'..." i clar, ell ja sabia el que jo volia, però ho va fer per donar-me una lliçó de política esportiva 'florentina'...

En José Ruiz a la foto felicitant a en Salvador Franch després de la primera victòria del Montjuïc 
front del Barcelona en la II Copa Catalana el juny de 1972. En Joan Ballart, tot just 
escollit president del club en la seva primera etapa (1972-1981) n'és testimoni.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

Hi ha un altre tema important per mi, o que jo al menys li dono importància, que es que al cap d'un any o una mica mes de passades les eleccions, fem la incorporació del (José Maria) Roselló a la junta... crec que es una fita important amb la intenció d'unificar el club, cosa que a mi em perjudica sobretot de cara a una part de la gent de sempre del club, perquè eren íntims enemics. Clar, el Roselló tenia una història al club i tot-hom la coneixia, i això de que s'unís a nosaltres... però, bueno va ser molt natural eh !. Vinc a dir-te que el Roselló em va felicitar quan les eleccions, que ell les va perdre, i jo li vaig dir: "hemos de hablar..." que va anar passant el temps, però quan vaig poder el vaig agafar i li vaig dir: "oye, vamos a ver... tu quieres trabajar para el club, no ?... porqué lo has demostrado personalmente y yo también quiero que te incorpores... ha habido unas elecciones claras: yo he ganado y tu has perdido; però creo que este club lo que necessita es el esfuerzo de todos y te agradecería y estaria muy contento de que te incorporaras a la junta como vicepresidente y que trabajáramos codo con codo, que es lo que le hace falta al club..." i em va dir que sí, donant-me una de les satisfaccions del meu mandat. 

Carles Sánchez i Josep Castellví

(*) L'any de 1972 s'acabava el mandat d'en Diego Devesa (1968-1972) que va renunciar a seguir com a president. Des de la seva fundació la presidència del club havia estat designada per un sistema de 'cooptació' entre els històrics de l'entitat, de manera que no hi havia hagut mai eleccions lliures entre dos o mes candidats. L'any 1972 haurien estat les primeres eleccions representatives, en haver-hi dues candidatures: la primera en presentar-se, d'en Manel Alberich, seguida de la d'en Vicenç Esquiroz. Una denuncia presentada davant del governador civil de Barcelona, en Tomás Pelayo Ros (1969-1974), per un associat del club va motivar una ordre gubernativa que anul·lava la candidatura d'en Manel Alberich per el seu passat polític, poc concordant amb el règim franquista. En retirar-se, també, la candidatura d'en Esquiroz es va haver de trobar una solució de consens que, una vegada mes, va derivar en una candidatura única presidida per en Joan Ballart Serra que incorporava als dos candidat frustrats com a vice-presidents.

(**) Aquesta és una imatge plena de simbolisme, en reunir en aquesta foto tres representants de generacions històriques del Club Natació Montjuïc. La primera la dels fundadors i primers socis, representats per en Josep Ramos, que va ser molt mes que l'encarregat de la piscina 'Vella' de Montjuïc - coneguda també, com 'la del Ramos', necessita d'una entrada en el seu honor que farem properament -; la segona que compta amb la presència d'en Teodoro 'Teo' Poch, nedador, waterpolista i campió del club dels anys cinquanta; i la tercera significada per la figura del llavors president, en Gabriel Navarro, un altre campió històric dels anys seixanta-setanta.

(***) En Josep Lluís Vilaseca Guasch (1930-2020) ha estat un home de l'esport, abans que un polític. Tots aquells que l'hem pogut conèixer i tractar sabem de la seva bonhomia i de la seva dedicació a la tasca que li va ser encomanada al llarg de mes de quinze anys com a Secretari General de l'Esport de la Generalitat de Catalunya. Essent un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) la seva actuació es trobava sempre 'au dessus de la meleé', per emprar un terme esportiu. La conversa reproduïda amb el llavors president del Montjuïc n'és un clar exemple d'un home honrat i pulcre en la seva actuació, dins i fora de la política.