Butlletí. Joaquim Morera Pujals, col·laborador del portaveu del Montjuïc...

Recollim en aquesta entrada alguna de les col·laboracions que en Joaquim Morera Pujals va realitzar en la publicació del Club Natació Montjuïc, sempre sent-ne requerit amb motiu d'algun tipus de commemoració. Aquest recull hauria d'haver format part del 'Identitats' que li vam dedicar fa uns dies, però vàrem haver de desistir-hi per tal de no allargar-nos massa en aquell moment. Ara recuperem aquests escrits.

Apassionat per les lectures, esportives o d'altres de caire mes general, en Morera ben d'hora va mostrar les seves capacitats per l'escriptura. En els diferents mitjans que acullen els seus escrits va cultivant un estil desproveït d'artefactes retòrics, netament informatiu i ajustat al missatge que vol transmetre. 

Encontre internacional País de Gal·les-Espanya, a  Cardiff els dies 28 i 29 de juliol de 1961. 
Fotografiats davant d'un cartell de l'esdeveniment hi trobem a en Joaquim Morera 
acompanyat d'en Vicenç Esquiroz i d'en Juan Antonio Sierra. (*)
Font: Arxiu JASP. Ft. SI

Tres col·laboracions al Butlletí...

Publicat al butlletí n.16 del mes de desembre de 1950
Font: Arxiu JCE

'El Montjuïc no es un bluff' és la contundent afirmació amb que es titula el primer d'aquests escrits d'en Morera al portaveu del C.N. Montjuïc. Situem-nos en el significat de bluf - que és el terme castellà per a la paraula anglesa 'bluff' - que ens dona el diccionari:

• "Montaje propagandístico destinado a crear un prestigio que posteriormente se revela falso"

• "Persona o cosa revestida de un prestigio falto de fundamento"

El desmentiment de que l'entitat blanc-i-verda fos una mena de frau ve a compte de la brama que corria en el món de la natació i el waterpolo català d'aquells anys, referida al recentment constituït club. En Morera ho explica així:

"... se ha venido diciendo que el C.N. Montjuïc era un bluff. Que ni su potencialidad, ni sus posibilidades merecian la intensa campaña de propaganda que desarrollaba la entidad...

... y un dia nos sorprendieron ganando el Trofeo (Gil i Arnau) de mayor número de participantes en la Travesia del Puerto... Y después estableciendo el récord de 100x100, inaugurando un local magnífico como pocos clubs, aun de mayores posibilidades poseen, obteniendo un contrato en la piscina de la Ronda y un recordmán de Catalunya - Poch - y más recientement proponiéndose traer a Granados como entrenador..."

Sense fer-ne un esment explícit l'escrit es referia a la 'bona premsa' de que disposava el Montjuïc, especialment per el fet que el seu primer president i ànima del club, en Vicenç Esquiroz, comptava amb els altaveus mediàtics de la seva feina a diferents mitjans informatius del moment, on no dubtava sempre que podia d'escombrar una mica 'cap a casa'. D'altre banda el mateix Vicenç, amb d'altres actius dirigents de l'entitat com en Janot Boronat o en Diego Devesa, se les enginyaven per estar sempre en una constant actitud d'impulsar noves iniciatives esportives i socials que poguessin atreure l'atenció del públic del Poble Sec, primer, i del conjunt de la ciutat mes endavant. És el que en una altra entrada d'aquest bloc nomenàvem com l'invent del màrqueting esportiu 'avant la lettre'  al nostre país (**).

Publicat al butlletí n. 100, del mes de gener de 1958
Font: Arxiu JCE

En aquesta nova ocasió es repeteix, en certa manera, la referència a la 'bona premsa', quan afirma que:

"El C.N. Montjuïc ha sido un Club que ha tenido siempre excelente prensa y por tanto sus actuaciones han sido muy divulgadas".

el que li serveix per a remarcar la importància que ha tingut el butlletí del club, que considera que ha estat de gran utilitat a "su causa" i especialment, escriu en Morera, a la seva 

"...campaña constante y bien orientada en pro de su piscina de invierno."

Però també té la perspicàcia d'un bon observador que es vol imparcial quan ressalta que en diferents festivals d'aquell estiu organitzats per el Montjuïc ha pogut comprovar que:

"En todos ellos la afluencia de público fué notable, llenando en el primero la piscina de Montjuïc. Un público que sentia al club y su barriada que no iba atraido precisamente por lo interesante del festival o el anuncio de determinados ases, que igual hubiera acudido,...; un público, en suma, totalmente distinto del que acostumbramos a ver en los festivales deportivos".

Publicat al butlletí n. 235 del mes d'abril de 1969, en un número 
especial commemoratiu del '25è Aniversari' del club.
Font: Arxiu JCE

En aquest tercer article, a mes de la quasi 'ritual' referència a en Vicenç Esquiroz en parlar de la piscina de la plaça Folch i Torres, "para mi todavía la piscina de la Reina Amalia de las luchas de Esquiroz", remarca la sens dubte extraordinària continuïtat que ha tingut la revista del club:

"El boletín del Club que ha pervivido muchos años y se ha constituido al lado del (Natació) del C.N.B., en un boletín tradicional, de una continuidad pasmosa para lo que acostumbran a ser estas cosas..."

No li faltava raó al Morera, si tenim en compte que l'òrgan portaveu del Montjuïc, desprès de passar un primer període d'inestabilitat en el moment de la seva sortida que va durar del 1946 fins a finals de 1950, va mantenir una rigorosa puntualitat mensual en la seva publicació des del n. 15 del mes de novembre de 1950 fins als números posteriors a mitjans de l'any 1973, superada ja la xifra dels 290. És a dir, més de dos-cents-setanta números i quasi vint-i-quatre anys d'arribada puntual a les cases de les sòcies i socis de l'entitat. A partir d'aquesta data seguirà la seva publicació amb algunes discontinuïtats fins a ben entrat el segle XXI.

Un altre cop ens recorda com va discrepar dels que anaven parlant del club com si fos un bluf, però ara avalat per els anys passats i els èxits aconseguits per l'entitat;  tot rememorant-ne alguns entre els que destacava el subcampionat europeu d'en Jaume Monzó, succeït pocs anys abans, i el molt destacat fet que el Montjuïc va ser el primer club que va desbancar al C.N. Barcelona del primer lloc en la classificació dels Campionats de Catalunya absoluts de natació, com hem vist en altres entrades del bloc. I finalitzava aquesta darrera col·laboració que revisem, amb el desig següent:

"Y que continúe aportando plusmarquistas y campeones nacionales y regionales, para así seguir colaborando de manera destacada en el progreso de la natación española, que si algo logra es precisamente gracias al esfuerzo de los Clubs que la constituyen."

Som plenament conscients de que al llarg de molts anys de la vida del Club Natació Montjuïc aquesta societat s'ha fet mereixedora de la confiança expressada en l'anhel d'en Morera.

i un comiat...

Per acabar aquest article i, en certa manera també, el record dedicat a la figura gegantina d'en Joaquim Morera Pujals ens atansem a una altre revista de la natació com és el 'CROL', en la vida de la qual hi va tenir el nostre personatge tan destacada participació, tant en el moment de la fundació com en el seu desenvolupament fins a poc temps abans de la seva mort. L'article del crol el signa en Juan Antonio Sierra  Puerto, que comença l'escrit reconeixent a en Morera com al seu "amigo y maestro". La calidesa emocionada i el to de la "Carta póstuma" que li adreça ens excusarà d'afegir o treure ni una coma del contingut de l'escrit d'en Sierra.

Publicat al 'CROL' n. 173, del mes de juliol de 1979
Font: Arxiu JCE

Memòries del Montjuïc

(*) Tres persones i tres personalitats tan diferents i no exemptes d'algunes discrepàncies en moments puntuals de les seves trajectòries. Els unia, però, una apassionada vivència del món de la natació i el waterpolo i una benigna hipergrafia que els va portar a tots ells a fer-se periodistes i/o cronistes de l'actualitat d'aquests esports. L'un de manera plenament professional, l'Esquiroz, i els altres dos amb un caire mes amateur i complementari de les seves respectives dedicacions professionals. Afortunadament encara podem gaudir del mestratge d'en Juan Antonio Sierra en aquest camp i ens queden els escrits d'en Joaquim Morera i d'en Vicenç Esquiroz per aquells que els vulguin recuperar.

(**) La victòria al Trofeu Gil i Arnau servirà per establir una tradició d’assoliment d’aquest guardó que es mantindrà de manera ininterrompuda divuit anys, des del 1945 fins al 1962. Aquest màrqueting esportiu primerenc servirà de crida per a la demanda de la necessitat de comptar amb una piscina coberta pròpia per a reafirmar-se en la voluntat de lideratge en la natació catalana. Altres mostres reeixides en aquesta línia d'actuació, com ara els 'rècords' de 100 x 100; els festivals internacionals tan sovintejats; els Dies del Club i el Trofeu Halassy de waterpolo sovint podien omplir les 9.000 places que oferia la piscina de Montjuïc. La possible arribada d'en Enric Granados per a entrenar al club depenia del seu retorn a la ciutat de Barcelona que finalment no es va produir, mantenint-se a Madrid on va ser considerat, junt amb la seva esposa na Maria Aumacellas, com els autèntics impulsors del progrés de la natació a Castella al segon terç del segle XX.