Tríptic de la Piscina de Montjuïc... 'la vella' (II). Construcció i primera reforma

Placa col·locada a la Piscina Municipal de Montjuïc amb motiu de l'homenatge 
rebut per en Francesc S. Gibert i Riera el dia 23 de setembre de 1969.
Font: Arxiu família Gibert 

Efectivament, ara sí !. El que serà anomenat com a 'Estadio Náutico de Montjuich' - coneguda popularment com a la Piscina de Montjuïc - pot fer-se gràcies al gest tingut per la família Rogent que fa donació d'una part de les terres de la seva propietat, adjacents al restaurant del funicular, per tal que sigui possible la seva construcció. En un article publicat per el que en aquell temps era president de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA), en Francesc S. Gibert i Riera, a 'El Mundo Deportivo' del 3 de juny de 1943 ho recorda així:

"UN RASGO POCO CONOCIDO DE ALTRUISMO

Como se ve la piscina se abría camino, hasta ahora en medio de excelentes disposiciones... Pero estos efectos fueron culminados por un rasgo que a la postre con su esplendidez hizo posible en definitiva la obra. Con Masferrer y Mesalles (del Comité Deportivo de la Exposición), en entrevistas que recordaremos siempre, rendimos (visita) al Presidente del Consejo de Administración de la empresa del funicular para gestionar la delicada misión. Toda la diplomacia exquisita de Mesalles y todo el peso de la amistad que unia a Masferrer con el señor Rogent fueron vertidas en bien de la obra. Desde luego no fue una gran resistencia lo que nos encontramos. El Sr. Rogent cedió los terrenos y quedaron convenidas una serie de facilidades que la Federación (Catalana de Natación) de aquel tiempo tomó como base de su proyecto y que representarian para la piscina... un porvenir brillante y magnífico" (*)

Acta del consell directiu de la FCNA del 30 de març de 1929 on es fa 
constar les característiques que ha de tenir la piscina de Montjuïc 
i s'esmenta l'encàrrec fet a en Josep Serra per el seu disseny.
Font: Arxiu de la FCN

Construcció i inauguració

Com dèiem a la primera entrega, el temps apressa. El projecte de la piscina de Montjuïc ha estat fet per en Josep Serra Robert, l'estret col·laborador d'en Gibert a la FCNA i co-responsable de les obres de la piscina del Club Natació Barcelona a l'Escullera. Els treballs, sota la direcció del mateix Serra, s'inicien a primers d'abril del 1929 i són encomanats a l'empresa 'Pujadas i Jorba' que també tenia l'experiència de construir la piscina del club degà. 

La inauguració oficial de la 'Exposición Internacional de Barcelona 1929' s'esdevé el 19 de maig, amb la presencia del rei Alfons XIII. Aquest fet condiciona que les obres de la piscina han d'evitar utilitzar la part ja finalitzada de l'actual Avinguda de Miramar. Aquesta necessitat  obligava a pujar tots els materials i els altres elements auxiliars de l'obra per el talús i el terraplè situats a la part contraria de l'avinguda, on a mes s'hi va instal·lar una gran plataforma per el treball de les formigoneres.

Plànol del projecte del 'Stadio Náutico de la Exposición de Barcelona',
publicat a 'El Mundo Deportivo' del 10 de març de 1929.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Imatge de la revista 'Stadium' del 1 de maig de 1929 amb la vista
del terraplè i el talús que prefigura la graderia de la piscina.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

Vista general de la piscina municipal de Montjuïc en plena construcció amb prop de 
quaranta operaris treballant-hi, poques setmanes abans d'inaugurar-se.
Font: ANC. Ft. Gabriel Casas

El pressupost inicial es va xifrar en 250.000 ptes, encara que el cost final estimat va ser de 400.000. Treballant a marxes forçades es vol inaugurar la piscina amb un encontre internacional de natació i waterpolo entre els equips d'Espanya i d'Holanda els dies 24 i 25 de juliol, a poc menys de quatre mesos d'haver iniciat l'obra. 

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 20 de juliol de 1929 amb l'anunci de la 
inauguració i la imatge dels primers dolls d'aigua que entraven al vas.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

El dijous 18 de juliol es programa una visita per a la premsa especialitzada, a la qual se la convida a una inauguració oficiosa per el dissabte dia 20, però quan ja s'estava procedint a emplenar el vas de la piscina va tenir lloc una avaria inesperada, amb el trencament de la canonada de desguàs, que va provocar la inundació del recinte amb la consegüent suspensió de la inauguració i el seu retard 'hasta nueva orden', tal com n'informaren els diaris.

El periodista Faustino Simó Patau publica en el periòdic de 'La Hoja Oficial del Lunes' del 5 d'agost la seva opinió al respecte d'aquest incident, tot elogiant la piscina:

"La piscina de Montjuich es... de una necesidad extrema. Su construcción ha sido un acierto, y su emplazamiento, si tenemos en cuenta que se ha aprovechado parte de la topografía de la montaña y los medios de comunicación rápidos con la ciudad y (que se encuentra) no muy lejana del Estadio, no lo es menos...

El error es este: el haber anunciado la celebración de un festival... sin tener todavia la certeza absoluta de que éste se llevaria a cabo. Se anuncia un match con Bélgica; luego se dice que no, que es contra Holanda y cuando casi se iba a llevar a cabo, la piscina no probada concienzudamente, sufre una averia, naufragando todos los planes..."

Per motius de calendari cal renunciar al previst encontre internacional amb l'equip holandès i s'han de fer servir per a la inauguració els 'XII Campionats de Catalunya de Natació', previstos per el dijous 8 d'agost. La malastrugança segueix i el dia en qüestió cau sobre Barcelona un fort temporal de pluja i calamarsa que impedeix tota activitats esportiva a l'aire lliure. Finalment el dissabte 10 d'agost la piscina pot tenir la seva estrena oficial amb la primera jornada dels Campionats de Catalunya, amb gran èxit de públic que omple la graderia. 

Mentre dura l'Exposicio Internacional, que es produeix en un recinte tancat on cal accedir-hi previ pagament de l'entrada corresponent, els esportistes convocats per els entrenaments i per els dies de competició necessiten disposar d'un passi especial, signat per el director general, en Mariano de Foronda y González-Bravo, Marqués de Foronda, com el que reproduïm tot seguit

Passi per entrenaments i competició expedit a nom d'en Antoni Sierra Fernández, 
nedador del Club Natació Athlètic i pare d'en Juan Antonio Sierra Puerto.
Font: Arxiu JCE, fons Juan Antonio Sierra Puerto

El primer guanyador d'una prova a l'estrenada piscina i campió de Catalunya, és en Sema Palatchi del Club Natació Barcelona (CNB), que s'imposa als 400 m lliures amb el temps de 5'49"9. En les proves femenines la primera guanyadora i campiona és na Mercè Bassols, igualment del CNB, que domina els 100 m lliures marcant 1'29". El domini cenebista en els campionats només es veu entorpit en els 200 m braça masculins, on s'imposa en Ramón Sapés del Sabadell.

Retall del 'Diario Oficial de la Exposición Internacional' del 
24 d'agost de 1929 amb una caricatura d'en Sema Palatchi.
Font: Arxiu General de Fira de Barcelona

La segona jornada va tenir lloc el dimecres 14 d'agost, tal com ho anuncia en el seu moment la revista 'Xut !', tot fent esment dels preus a que es despatxen les localitats:

1. Anunci de la segona jornada dels Campionats de 
Catalunya al 'Xut !' del 13 d'agost del 1929.
2. Versió humorística del dibuixant Opisso sobre la piscina de 
Montjuïc, publicada al 'Xut !' del 30 de juliol de 1929. 
Font: Hemeroteca ARCA

L'ajornada presencia internacional en els festivals inaugurals va ser coberta amb la participació del 'Sporting Club Universitaire de France' (SCUF) de París els dies 24 i 25 d'agost, capitanejats per la seva estrella Jean Taris, que va desenvolupar diferents exhibicions en ambdós festivals. La resta dels components de l'equip van oferir unes prestacions força mediocres, amb un conjunt de waterpolo que va perdre per 6 gols a 0 contra els jugadors del Club Natació Barcelona.

El nedador olímpic francès, en Jean Tarís, en una imatge presa 
el 1927 al 'Stade Nautique des Tourelles', a Paris.
Font: Agencia Rol. Ft. SI

La darrera participació internacional en els festivals d'inauguració del 'Estadio Náutico de Montjuich' va ser la de la selecció hongaresa, que va tenir lloc els dies 23 i 24 de setembre de 1929, en les festes de la Mercè. 

Com és de suposar la superioritat de l'equip magiar va ser rotunda en natació, però encara mes en waterpolo. L'equip format per Martfony, Homonnay, Haldy, els germans Keserü, Németh y Vertery va apallissar la selecció espanyola integrada per Giménez, Sabata, Cruells, Brull, Jiménez, Mora i Gamper per uns contundents 9 a 0 i 9 a 1, respectivament. Cal tenir en compte que Hongria ve de proclamar-se, per primera vegada, sots-campiona als jocs d'Àmsterdam 1928 i és en vies d'iniciar un regnat durador com a campiona olímpica a partir dels de Los Ángeles 1932, amb algunes intermitències on en qualsevol cas no s'allunya del podi.

Desenvolupament: incidències i reformes

Context i aspectes legals

La Exposició Internacional de Barcelona finalitza oficialment el 15 de gener de 1930, encara que a partir de la immediata primavera es reobre convertida en Exposició de Barcelona fins a finals del mateix any de 1930. 

El 14 d'abril de 1931 es proclama la segona República espanyola, els inicis d'aquest nou període coincideix per a la natació catalana amb un renovat impuls que es concreta en la creació de noves entitats i en possibles nous projectes d'equipaments. 

En aquest context les instal·lacions esportives heretades de l'exposició han de trobar la seva forma de gestió i explotació. En el cas del Estadi Nàutic o piscina de Montjuïc s'entén que l'entitat mes adequada per a la seva gestió ha de ser la pròpia Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA), per bé que durant els primers anys la cessió de l'ús de la instal·lació es realitza a precari, mentre s'acorda amb els organismes municipals les normes que n'han de regular la relació. L'interlocutor municipal, per delegació de l'alcaldia, es la creada 'Comissió Especial Municipal del Parc i Palaus de Montjuïc' (CMPPM).

Portada de l'expedient n. 20 del 'Negociat d'Urbanització i Reforma'
de l'Ajuntament de Barcelona, amb totes les dades relatives a la 
cessió d'ús de la piscina municipal de Montjuïc a la FCNA.
Font: AMCB

La FCNA vol superar la provisionalitat de l'ús que fa de la piscina de Montjuïc i amb aquesta finalitat a primers d'abril de 1932 inicia el contacte amb la CMPPM, mitjançant instància del president de la catalana, en Manuel Basté, adreçada al 'ciutadà alcalde' Jaume Ayguader, per aconseguir entre d'altres els següents objectius:

• La cessió d'ús de la piscina municipal de l'Exposició i dels seus annexes per a l'any 1932 de la manera que s'acordi legalment, amb la voluntat que sigui prorrogable anualment, sense necessitat de noves negociacions.

• La creació d'unes bases que regulin de manera clara els drets i deures del propietari - l'Ajuntament - i del  concessionari - la FCNA -.

• Establir una vigilància permanent de la instal·lació, dia i nit. En molts horaris d'obertura no hi ha personal municipal - ni federatiu - responsable de l'equipament i són els mateixos esportistes els qui s'han de responsabilitzar d'aquesta tasca. Com a resultat els robatoris de pertinences personals i els danys materials per l'equipament no són estranys; són temps en que cal 'nedar i guardar la roba'...

• Definir amb claredat a qui corresponen cadascuna de les despeses de manteniment i conservació, així com el dret a percebre els ingressos derivats dels espectacles que es facin a l'equipament

 

Reproducció de la instància remesa al 'ciutadà alcalde' de Barcelona per el president 
de la FCNA, sol·licitant la cessió de l'ús de la piscina municipal de Montjuïc.
Font: AMCB

La instància que adreça el president de la FCNA, Manuel Basté Durán, a l'alcalde de Barcelona, Jaume Ayguader Miró, va acompanyada per una proposta de reglament que pretén aclarir els dubtes que es generen per la manca de criteris definits en la cessió provisional d'ús existents fins al moment.

Especialment hi ha diferents criteris sobre qui ha de córrer amb les despeses del manteniment de la pileta i dels seus annexes. L'administració considera que se'n ha de fer càrrec la FCNA, com a usuària, però aquesta addueix la seva migrada posició econòmica que no li permet de fer front a gaires despeses. Els estires i arronses fan que fins a disset vegades quedi no resolta la qüestió en les reunions de la CMPPM, emprant la fórmula retòrica del "s'acorda quedi sobre la taula" o similar. Després de diferents vicissituds les parts arriben a l'acord que queda confirmat per resolució municipal de 14 de juliol del 1933, transmesa a la FCNA amb la signatura de l'alcalde amb aquest termes:

"Cedir en ús a la Federació Catalana de Natació Amateur, la piscina del Parc de Montjuïc i les instal·lacions annexes de conformitat amb les bases que s'adjunten"

Còpia de la comunicació oficial al president de la FCNA de l'acord municipal del 14 de juliol 
de 1933 per a la cessió de l'ús de la 'Piscina del Parc de Montjuïc' a la esmentada federació.
Font: AMCB

Les dites bases son la plasmació dels pactes en que han confluït els interessos de les dues institucions. Consten de set apartats, dels quals en són determinants:

• El primer on es referma la propietat exclusiva de l'Ajuntament dels equipaments, materials i instal·lacions de la piscina, a la vegada que se'n cedeix el dret d'ús a la FCNA d'acord amb els criteris que aquesta ha d'establir en un 'Reglament de Règim Intern' que un cop aprovat per l'Ajuntament serà de compliment preceptiu per els esportistes i directius.

• En el segon punt s'estableix que l'Ajuntament ha de percebre un 20 % dels ingressos bruts que generin qualsevol organització feta per la FCNA i en la qual hi hagi algun tipus de taquilla.

• El tercer apartat serveix per a deixar establert que l'Ajuntament es reserva el dret d'organitzar a les instal·lacions objecte de la cessió qualsevol activitat que cregui convenient, avisant a la FCNA amb quinze dies d'anticipació

• El cinquè punt deixa establertes les responsabilitats que corresponen a l'administració:
• El canvi periòdic de l'aigua de la piscina, a l'objecte que aquesta sempre reuneixi les degudes condicions higièniques
• El servei de vigilància, tant de dia com de nit, per tal de mantenir el bon funcionament de l'equipament i evitar-ne qualsevol pèrdua o sostracció de materials, mobles, maquinaria o d'altres elements
• Qualsevol altre despesa necessària per el manteniment de l'equipament en l'estat d'ús òptim per els seus usuaris 

Malgrat aquests acords, l'estat de l'aigua de la piscina esdevé un continuat cavall de batalla des del dia mateix de la seva inauguració, sense que les successives reformes que es fan en els elements de  renovació i filtratge acabin de resoldre el problema.

Represa i millores de l'any 1943

Un cop finalitzada la Exposició Internacional les activitats a la piscina es reprenen a primers de juliol de 1930, amb la preparació d'un nou festival internacional que ha d'enfrontar a l'equip del C.N. Barcelona amb una mena de selecció anglesa que es presenta amb el nom de 'H.E. Annisons'. 

Aquest festival de reobertura té lloc el dia 12 de juny, amb algunes curses masculines de caire internacional i altres proves femenines amb nedadores locals. En el partit de waterpolo s'imposa el Barcelona per un ajustat 3 a 2.

Retall del n. 67 de la revista 'Barcelona Gràfica' del 18 de juny de 1930, amb 
la informació de la reobertura de la piscina per encontres internacionals. 
Font: Hemeroteca ARCA

L'any 1931 el tot just fundat Club Esportiu Mediterrani decideix organitzar el 'I Torneig de Natació per a Clubs Modestos', conjuntament amb el C.N. Garraf, de la participació del qual en queden exclosos el C.N. Barcelona i el C.N. Athlètic, amb l'objectiu de permetre als clubs que s'han iniciat en els darrers temps competir en un nivell mes ajustat a les seves possibilitats reals. Aquesta organització es repetirà anys a venir, sempre sota l'organització del C.E. Mediterrani.

La piscina de Montjuïc és l'escenari el 1934 dels 'XXVIII Campeonatos de España de Natación' organitzats per la FCNA. El públic assistent va poder ser testimoni d'una fita històrica a la natació espanyola. 

Per primera vegada la classificació conjunta es realitza per federacions territorials, a mes de fer-la per clubs com fins al moment present. Històricament el campió d'Espanya en puntuació global ha estat el Club Natació Barcelona, però aquests campionats de Barcelona veuen com aquesta hegemonia catalana es trenca en favor de la 'Federación Castellana de Natación', quins nedadors són entrenats des de finals de 1932 per el català Enric Granados Gal. 

Imatge de la piscina de Montjuïc en una jornada dels 'XXVIII Campeonatos de 
España de Natación' de l'any 1934, celebrats els dies 28, 29 i 30 de juliol.
Font: ANC. Fts. Claret i Bert (**)

El títol de campions és va decidir en la darrera prova dels 2.000 metres mar, que va ser guanyada per el fondista madrileny Cuñat que ja havia guanyat els 1.500 m lliures disputats a la piscina. El resultat finals és de Castella 171 punts per els 165 de Catalunya.

Titular del periòdic 'La Libertad' de Madrid del dia 31 de juliol de 1934
amb l'anunci de la proesa assolida per la 'Federación Castellana'.
Font: Biblioteca Virtual de Prensa Histórica

El nedador d'aquells anys Juan Gil Sabio, 'Pape', que mes endavant va ser cronista esportiu i historiador de la natació castellana, va escriure sobre aquest triomf de la natació de Castella en el seu llibre titulat 'Una forma de vida':

"El 'maestro' (Granados) buscaba nuevas posibilidades de aumentar el equipo y estimular a los fijos. Aquellos entrenamientos a las 8 de la noche...fueron una dura prueba para todos, ya que en los 15 dias que faltaban D. Enrique les hizo sufrir hasta la extenuación.

En las pruebas de natación pura los catalanes aventajan a los castellanos, ya que éstos sólo se imponen en los 100 libres con Manolo Valdés y en los 1.500 con Cuñat. Donde se fraguó el triunfo castellano y canoista fue en los saltos de trampolín y palanca con los dos primeros puestos en ambas modalidades para Ponce de León y Pitarch."

Collage fotogràfic extret del llibre 'Una forma de vida' d'en Juan Gil Sabio, 
amb la imatge de l'equip de Castella, campió d'Espanya de 1934 (***)
Font: Arxiu JCE.

Un cop passada la contesa civil es produeix la represa de les activitats a la piscina de Montjuïc, encara que amb un perfil baix i amb escassa participació. La primera fita rellevant d'aquest període és la de l'estiu de 1943, quan el campionat espanyol de natació retorna a Barcelona, desprès d'un periple per Vigo (1940), Palma de Mallorca (1941) i Santa Cruz de Tenerife (1942).

La piscina de Montjuïc no es troba en el seu millor moment; segueix amb les seves perennes dificultats per el que fa a la conservació i l'estat higiènic de l'aigua de la piscina i ha patit el deteriorament propi del pas dels anys i del quasi abandonament derivat de la contesa fratricida. A demanda de la FCN - ja sense la A d'amateur - l'Ajuntament de Barcelona es disposa a fer-hi una important inversió que es considera indispensable per a que la ciutat pugui oferir uns campionats a l'alçada del seu prestigi esportiu.

'El Mundo Deportivo' del 22 de maig de 1943 anuncia la important inversió 
prevista a la Piscina Municipal de Montjuïc per a deixar-la en condicions.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Cal senyalar que la reforma supera amplament el cost de la inversió inicial de l'any 1929, encara que els 14 anys passats relativitzen aquesta contradicció. A l'entrevista feta per en Vicenç Esquiroz al cap dels equipaments esportius de Montjuïc a l'ajuntament, en Josep Picart (****), aquest es pren la revenja de les habituals crítiques que ha anat suportant els darrers temps, tot mostrant amb orgull les reformes acordades per a la millora de la instal·lació:

"(El plan de obras es) una graderia capaz para 2.000 personas frente a la actual, convirtiendo el aspecto de la piscina de Montjuïc en una de las mejores de Europa. El hueco (creado por) la nueva graderia será aprovechado para vestuarios, duchas, cuarto de curas, etcétera... se construirá un nuevo edificio al lado del existente para habituarlo (sic) para vestuario de las nadadoras, aparte de reparaciónes en el vaso de la piscina, etc. Vuelvo a repetirle las frases del (alcalde) señor Mateu: 'Barcelona superará la organización de los anteriores Campeonatos de España'."

Com que altra vegada el temps apressa, les obres es realitzen en un temps rècord i amb un resultat satisfactori. La nova graderia i la reforma del vas impliquen la desaparició dels passadissos mig soterrats situats a ambdós laterals de la piscina per l'actuació dels jutges i altra personal de suport, quedant tota la platja de la piscina al mateix nivell.

'El Mundo Deportivo' del 27 d'agost de 1943 informa de la quasi finalització 
de les obres de reforma de l'emblemàtica instal·lació esportiva.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La direcció de les tasques ha correspost als arquitectes municipals Ramón Raventós i Pere Ricart, que ostenten els càrrecs d'arquitecte en cap i arquitecte adjunt del servei d'edificis culturals municipals, respectivament.

El resultat del campionat confirma la superioritat castellana (88 punts) i apunta als que seran els seus successors - a partir de 1947 -, els nedadors canaris que assoleixen el subcampionat (46), mentre que Catalunya es conforma amb la tercera posició (37). Sempre en la categoria masculina, perquè en la classificació de les nedadores Catalunya segueix encara intractable.

Vista general de la reforma de 1943, amb el nou cos de l'edifici de serveis i la segona graderia 
que suprimeix el fossar del lateral on hi h la torre de salts, que es manté com al 1929.
Font: ANC. Ft. Gabriel Casas

Amb les millores es viuen uns pocs anys de relativa tranquil·litat sobre l'estat general de la piscina, encara que no desapareixen els problemes de qualitat higiènica de l'aigua, que cal renovar completament massa sovint. L'any 1946, en mig d'una llarga sequera, els problemes s'aguditzen i es diagnòstica que són derivats del desguàs de la piscina, que cal canviar o millorar.

Tornen a sorgir les veus públiques, a la premsa, o privades que presenten queixes sobre l'estat de l'aigua i altres inconvenients de la reformada instal·lació, el que anirà preparant el terreny per a una propera actuació de l'ajuntament que serà planejada l'any 1948 i implementada el 1949. Ho veurem en la tercera i darrera part d'aquesta entrada.

Josep Castellví

(*) L'empresa propietari del funicular de Montjuïc i dels terrenys adjacents, era la 'Sociedad Anónima Funicular de Montjuich' (SAFM). El promotor principal fou en Elías Rogent i Massó, però en morir prematurament el 1924 se'n feu càrrec de la presidència de la societat el seu pare Josep Rogent i Pedrosa, qui negocià amb en Francesc Gibert la cessió 'gratia et amore' de part dels terrenys de la companyia a l'ajuntament per a fer-hi la primera piscina municipal d'Espanya. En Josep Mesalles i Estivill a mes de membre del comitè esportiu de l'exposició era membre de la 'Confederació Esportiva de Catalunya' (CEC) i secretari del 'Comité Olímpico Español' (COE). En Narcís Masferrer i Sala era el prohom mes destacat de l'esport català i espanyol de les acaballes del segle XIX i del primer terç del XX, periodista, propagandista i incansable promotor d'entitats i esdeveniments esportius; com en Mesalles reunia en la seva persona la pertinença al comitè esportiu de l'exposició a la vegada que era membre del COE i de la CEC.

(**) En una de les millors fotos que s'han conservat dels primers temps de la piscina municipal de Montjuïc es pot observar el fet curiós que durant molts anys aquesta estava senyalitzada per a set carrers, fins que a mitjans dels anys cinquanta es normalitza la distribució amb vuit carrers. A la vegada són de senyalar els fossars laterals del vas, per on poden circular els jutges i la resta de personal adscrit a la instal·lació; aquests desapareixen amb la primera reforma de l'any 1943. Finalment cal destacar la minvada construcció inicial que havia d'acollir tots els servei: vestidors, dutxes, materials; a mes de servir part de la planta baixa com a habitatge de la família del vigilant de la piscina quan finalment s'hi estableix la seva presència continuada. El xalet situat a l'altre banda, en alçada, pertanyia als terrenys de l'empresa del funicular, on hi tenia el seu restaurant obert al públic.

(***) 'Una Forma de Vida. Real Canoe Natación Club'. Juan Gil Sabio, editat per RCNC a Madrid, 1990. La contractació d'en Enric Granados Gal marca un abans i un desprès en el desenvolupament de la natació a Madrid i, per extensió, a tota la regió centre. Desplaçat amb la seva esposa i companya, na Maria Aumacellas, entre tots dos impulsaren diferents generacions de nedadores i nedadors, alguns dels quals arribaren als màxims esglaons de la natació espanyola. En el llibre esmentat en Gil Sabio comenta sobre l'arribada d'en Granados a Madrid: "... la Junta Directiva del Canoe Natación Club habló a finales del año 1932 de contratar los servicios de Enrique Granados Gal, ofreciéndole por venir a Madrid la cantidad de 750 pesetas anuales. Aceptó la oferta y a los pocos dias el matrimonio Granados recalaba en Madrid para hacerse cargo de los nadadores del Canoe"

(****) En Josep Picart Codony s'incorpora a l'ajuntament poc abans de la construcció de l'Estadi Olímpic del qual en va seguir tot el procés de la seva creació, especialment del referit als espais esportius. Hi va restar`com a encarregat del conjunt d'instal·lacions esportives de la muntanya de Montjuïc. Per els treballs a fer a la piscina s'auxilià ben d'hora d'un altre jove funcionari de l'ajuntament, en Josep Ramos Álvarez, per a tantes generacions de nedadores i nedadors 'el senyor Ramos', a quina família Ramos-Lombardero dedicarem mes endavant una entrada. Referent a en Josep Picart en el seu moment vàrem publicar un article que qui vulgui pot revisitar: 

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/10/londres-1948-els-jocs-olimpics-den.html

Sprints. En l'aniversari de dues pèrdues irreparables...

Sempre en el record...

La tardor del 2022 ha quedat en el 'disc dur' personal de molts dels antics jugadors de waterpolo del Club Natació Montjuïc impresa amb la memòria perenne de dues pèrdues irreparables.

El 29 d'octubre ens vam haver d'acomiadar d'en Imre Szikora i abans de passat un mes, el 28 de novembre, ens trobarem amb una altra mancança definitiva, la d'en Josep Brascó Catà.

De totes dues figures del waterpolo blanc-i-verd hi podeu trobar diverses entrades en el nostre bloc que els homenatgen i recorden. Amb aquest apunt d'avui ens limitem a remarcar la seva importància cabdal en el desenvolupament del waterpolo a la sí del Club Natació Montjuïc.

En Josep Brascó debuta com a entrenador l'any 1966 - inicialment de manera amateur - quan el club passa a gestionar la piscina municipal de la plaça de Folch i Torres. Recull un equip que en el Campionat de Catalunya d'aquell estiu ha assolit el tercer lloc de la segona divisió. Al llarg de sis anys de tasca continuada i de progressió ininterrompuda és culmina aquesta etapa deixant a l'equip amb la seva primera victòria sobre el Club Natació Barcelona i amb la fita posterior de destronar al club degà per primera vegada, desprès de les quaranta primeres edicions, de l'entorxat del XLI Campionat d'Espanya de waterpolo, guanyat per el C.N. Montjuïc el setembre del 1972.

En Josep Brascó, un cop pasada l'experiència del Club Natació Montjuïc, va continuar una dilatada tasca com a entrenador de waterpolo en equips de club i seleccions nacionals de diferents països, arribant a ser olímpic amb la selecció grega de waterpolo a Los Angeles 1984. Al club de la illa grega de Chios, el NO Chios, el recordaran sempre com al 'Pepe' o 'Cata' que els porta a assolir el seu èxit mes gran en les competicions internes, amb la conquesta de la copa grega de waterpolo de l'any 1990.

1990. Josep Brascó, el directiu Lefteris i el jugador Christoforidis, tots ells del 
NO Chios de Grècia, desprès de proclamar-se per primera i única vegada 
en la seva història Campió de la Copa grega de waterpolo.
Font: Arxiu JCE, fons Josep Brascó. Ft. SI

Passat un cert estancament per diferents circumstàncies, en Imre Szikora es fa càrrec de l'equip a les acaballes del 1974 i el condueix a l'aconseguiment de quatre edicions consecutives de la Lliga Nacional-Campionat d'Espanya dels anys 1976, 1977, 1978 i 1979; a mes de conquerir el primer subcampionat europeu de qualsevol equip espanyol a la Copa d'Europa de waterpolo de l'any 1978. És l'inici del que coneixem com a 'La Dècada Daurada del Waterpolo, 1976-1986' a la sí del Montjuïc (*).

Des de principis de l'any 1980 es reintegra al seu país adoptiu d'Italia, on ha signat contracte amb l'històric equip genovès del Pro Recco, fundat el 1913. S'hi estarà entre 1980 i 1984, aconseguint tres 'scudettos', dues Copes d'Itàlia i la Lliga de Campions europea de l'any 1983, la segona que aconsegueix l'equip de la Liguria en la seva dilatada història. Passada aquesta etapa seguirà residint a Italia i ocupant-se en d'altres interessos, sempre al voltant del món del waterpolo.

2013. Imre Szikora i Rato Rudic, dues llegendes que es 
retroben al Mundial de Waterpolo de Barcelona.
Font: Arxiu JCE, fons família Szikora. Ft. SI

Tant l'un com l'altre han deixat en els seus deixebles-amics - 'mis chicos', com els hi deia sempre l'Imre - un inesborrable record que va mes enllà del èxits i de l'esforç de la pràctica esportiva per esdevenir una escola de vida i de culte de l'amistat, que per mes de quaranta anys es va anar manifestant en tantes ocasions de rencontre com varen ser possibles. En els vídeos que us adjuntem hi podeu trobar algunes mostres d'aquest mestratge:

En Josep Brascó coneix a en Bandy Zolyomi a la piscina 
Folch i Torres, amb narració de la seva pròpia veu.
Font: Arxiu JCE

L'Imre Szikora explica al seu EQUIP el perquè d'una 
de les seves darreres visites a Barcelona, l'any 2015.
Font: Arxiu JCE (**)

Tal com es va acordar al sopar commemoratiu del 50è aniversari del Campionat d'Espanya del 1972 , per una majoria dels assistents, els waterpolistes del període comprés entre els anys que van de 1966 a 1986 es proposen de celebrar una trobada anual a la que hem convingut en instituir-la com a 'Memorials Josep Brascó i Imre Szikora', en recordança permanent de tant estimats mestres i amics.

Memòries del Montjuïc

(*) Amb la 'preqüela' del campionat del 1972; als quatre títols de Lliga Nacional-Campionat d'Espanya de l'època Szikora cal afegir, per a completar la dècada en qüestió, els altres tres assolits en l'etapa d'en José 'Pepe' Alcàzar com a entrenador dels anys 1984, 1985 i 1986; a mes del subcampionat de la Recopa d'Europa del 1982. És a dir que en els onze anys de durada que van de 1976 a 1986 el Club Natació Montjuïc ha guanyat vuit vegades el Campionat d'Espanya, consolidant una clara hegemonia en el panorama del waterpolo a Espanya.

(**) El primer vídeo, corresponent al parlament d'en Josep Brascó, s'ha confegit amb una primera part extreta de l'entrevista gravada per 'Memòries del Montjuïc' a casa seva a finals del 2018, enganxada amb el retall d'un vídeo gravat el 2017, al sopar commemoratius del 45è aniversari del Campionat d'Espanya de l'any 1972. El segon vídeo, de l'explicació d'en Imre Szikora, ha estat recollit del Facebook d'en Jordi Alonso, publicat el 2015 que coincideix segurament amb la data del sopar amb el 'EQUIPO'  fet al restaurant del C.N. Montjuïc. Malgrat les evidents mancances tècniques d'ambdós documents els reproduïm aquí per el seu valor testimonial.

Lletres creaudes. Jaume Monzó, Vicenç Esquiroz i Epifani de Fortuny... (iII)

El passat dia 31 d'octubre, en Jaume Monzó Cots hauria complert el seu setanta-setè aniversari. Amb aquest motiu vam rescatat un seguit de cartes creuades entre els tres personatges que encapçalen aquesta entrada, de la qual ja n'hem publicat amb data del mateix dia 31 d'octubre una primera entrega . La documentació emprada procedeix de l'Arxiu Nacional de Catalunya, específicament del fons ANC1-1256-T, corresponent a la donació feta per els successors d'en Epifani de Fortuny i Salazar, IV baró d'Esponellà i President d'Honor del Club Natació Montjuïc.

Any 1969. En Jaume Monzó rep de mans del president Diego Devesa el 
diploma de Soci d'Honor del Club Natació Montjuïc. A la foto els 
acompanya na Camen Verneta, esposa d'en Devesa.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

VE a EFiS. 17 i 31 de juliol de 1968

Desprès de mes de deu mesos de no constar correspondència entre l'Esquiroz i el Baró d'Esponellà i un cop feta la segona intervenció quirúrgica del primer, trobem quatre cartes seguides d'aquest al baró, en les quals el posa al corrent de la seva situació, no gaire encoratjadora.

En la del dia 17 de juliol l'informa que:

"... el dilluns passat em varem treure l'aparell que portava a la cama operada i cada vegada que poso el peu a terra veig totes les estrelles del firmament. El metge em diu que això és normal i que tot anirà passant..."

la del dia 31 de juliol acaba de confirmar el mal pronòstic de la seva salut, encara que obre una escletxa a l'esperança:

"... he passat uns dies de forta depressió, doncs els mals pensaments de que no caminaré mes han vingut altre volta. En fi, he iniciat la recuperació fent cada dia... uns quilòmetres amb bicicleta (estàtica) i encara que noto els muscles molt cansats sembla que tinc una mica mes de força."

Carta d'en Esquiroz a en Epifani de Fortuny del 31 de juliol de 1968.

Com sol ser habitual, la persona d'en Jaume Monzó és una presència constant en les cartes que es creuen els dos personatges. Així, en Vicenç en la del 31 de juliol li comunica al baró que:

"En Jaume Monzó aquests dies ha anat de bòlit. Afortunadament s'està recuperant, doncs el problema que tenia era que els nervis per el servei militar i els estudis li feien males jugades als intestins. Ara li han donat dos mesos de permís (a la 'mili') i el noi s'entrena amb la il·lusió d'ésser seleccionat per la Olimpíada. Jo vareig escriure a l'entrenador norteamericà (sic) James Counsilman... on havia estat a principis d'any i em diu que en Monzó és un noi que té condicions per esser finalista a la propera Olimpíada."

Uns dies mes tard, el 3 d'agost, l'Esquiroz fa saber al baró d'Esponellà el darrer contratemps succeït a en Jaume:

"En Jaume Monzó és un noi amb molt poca sort. El dia abans de sortir cap a Pori (Finlàndia) un cotxe va xocar amb el seu i encara que no es va produir cap lesió (greu), afortunadament, tenia una ferida oberta a una mà. Malgrat això va anar-se'n cap a Finlàndia i no sé a aquestes hores res de la seva actuació."

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 8 d'agost de 1968
comentant les incidències hagudes a Pöri.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

EFiS a JM. 30 de juliol de 1968

La correspondència entre en Jaume i el baró d'Esponellà ha estat interrompuda des de finals del mes de març de 1968, en acabar-se el periple estatunidenc d'en Monzó. A finals de juliol en Epifani de Fortuny remet una carta a en Jaume des de el seu estatge estiuenc de 'Un Poquiu', on a mes de felicitar-lo per el seu sant l'anima a continuar perseguint el seu somni olímpic, a la vegada que li remarca que:

"Segueixo,en lo que puc i per els medis que tinc, les teves actuacions i puc constatar la teva constant millora que experimentes malgrat tots els elements en contra: estudis, milícia i molèsties gàstriques. No desmayis en les qüestions deportives, però no deixis els teus estudis, les primeres et proporcionaran satisfaccions i amics momentanis, els estudi en canvi fixaran el teu pervindre i el teu veritable valor a la vida."

Còpia de la Carta d'en EFiS a en JM del 30 de juliol de 1968

VE a EFiS. 30 d'agost de 1968

Desprès d'alguna altre carta creuada, el 30 d'agost l'Esquiroz escriu a en Epifani de Fortuny per a comunicar-li les darreres novetats d'en Jaume:

"Em plau saludar-lo i sense contestació a la meva darrera, que jo esperava per donar-li la bona noticia de que en Jaume Monzó en els darrers Campionats de Catalunya, va situar-se com a campió i ha millorat la seva marca d'aquest any. Va quedar campió dels 100 i 200 metres dors i això ha contribuït en gran manera a enfortir la seva moral. Crec sincerament que el noi anirà als Jocs Olímpics."

JM a EFiS. 30 d'agost de 1968

Amb la mateixa data el baró d'Esponellà rep una missiva d'en Jaume, que no li escrivia des de finals de març. Tal com sol ser habitual en les seves cartes en Jaume s'estén, sempre de manera autògrafa, tot explicant-li el succeït en els darrers temps. Comença dient-li que sap que segueix les seves actuacions mitjançant la correspondència de l'Esquiroz:

"Por el amigo Vicens se que le mantiene al corriente, continuamente me dice comentarios de sus cartas sobre mi. Gracias"

Carta d'en Monzó al baró d'Esponellà del 30 d'agost de 1968.

L'informa, com ha fet l'Esquiroz, dels bons resultats en els Campionats de Catalunya:

"... donde por quinta vez consecutiva he logrado vencer, y lo que es más importante con una buena marca, lo cual ha proporcionado ayuda a mi moral de cara a México...

Todavia estoy liado con los dichosos militares, es el último mes que me queda pero aun siguen causando molestias. Son los últimos cartuchos que les quedan."

Pendent dels resultats del campionat d'Espanya, a celebrar a València, es queixa de com es fa la selecció per els Jocs Olímpics, que es donarà a conèixer només quatre dies abans de marxar cap a la capital mexicana, de manera que li es molt difícil organitzar-se en els estudis dels quals encara li resta una assignatura per a presentar-se:

"Una de tantas cosa ilógicas que hacen (los de la federación). Juegan con nosotros como muñecos, la parte social e intelectual - estudios - del nadador les son indiferentes. A mi mismo me tienen pendiente de presentarme a una asignatura."

EFiS a JM. 4 de setembre de 1968

En la resposta d'en Epifani de Fortuny a en Jaume el baró reafirma la convicció que l'esportista ja es troba en el bon camí per anar a Mèxic:

" Sempre he tingut fe en els teus esforços i sobre tot en la teva força de voluntat lluitant amb una sèrie de situacions desfavorable... Em recordes moltes vegades al nostre inoblidable Blume, al que com saps m'hi unia una gran amistat. També ell va tenir que lluitar de vegades de forma heroica contra tot i contra tots per sortir endavant, tal i com va aconseguir-ho."

Còpia de la carta d'en EFiS a en JM de 4 de setembre de 2018.

Se'n acomiada fent-li saber que esperarà a la seva residència de Can Senromà, de Tiana: 

"... les teves noticies d'Amèrica estant...

... Res mes que moltes de gràcies pel teu bon record i amb aquestes ratlles rep una forta abraçada del teu vell amic que demà justament complirà les seves ....... setanta primaveres !!!" (*)

A 'El Mundo Deportivo' del dia 2 de setembre de 1968 es publica un extens article 
d'en Vicenç Esquiroz, senyalant la progressió tinguda per en Jaume Monzó 
i les seves expectatives de cara als Jocs Olímpics de Mèxic 1968.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

VE a EFiS. 25 de juliol de 1969

En la correspondència creuada entre els nostres protagonistes es produeix una nova parada de quasi un any de durada. La primera carta que reprèn els contactes és aquesta d'en VE a en EFiS.

Lletra enviada a en EFiS per en VE el 25 de juliol de 1969.

En ella l'Esquiroz es mostra queixós de les seves reiterades mancances físiques, vinculades als problemes de maluc que arrossega des de fa uns anys i que afecten al seu desenvolupament quotidià:

"Jo he passat una temporada de forta depressió. Porto 32 mesos recuperant-me molt lentament i pel que sembla encara en tinc per un any i mitg. Aquests són els càlculs deduïts, doncs fa unes setmanes degut al meu estat de depressió els metges de l'Hospital de la Creu Roja em varen presentar a una senyora intervinguda igual que jo, però a ella la varen operar per segona vegada pocs mesos desprès de la primera volta. Jo vareig trigar mes d'un any a fer-me la segona intervenció. Ella ha trigat tres anys. Per tant els meus càlculs es de que trigaré encara un any i mitg. 

La decisió d'anar a treballar als matins ha estat bona, doncs em distrec molt i no estic pendent de les meves cames."

Li comunica al baró d'Esponellà que en Jaume ja ha finalitzat els seus estudis, tot afirmant que "ara sols manca que tingui èxit amb la empresa que treballi. Jo crec que si, doncs és un noi que mereix triomfar a la vida."

EFiS a JM. 13 d'agost de 1969

En aquesta data en Epifani de Fortuny respon a una carta remesa per en Monzó, de data 8 d'agost, que no hem sabut localitzar a l'ANC. 

Còpia de la carta remesa per en EFiS a en JM el 13 d'agost de 1969.

Com es desprès del text, en Monzó ha fet saber al baró la finalització dels seus estudis i aquest aprofita per a felicitar-lo i alguna cosa mes:

"He rebut la teva del dia 8 del c.c. mes amb la gran trascendental i estupenda nova, del final de la teva carrera, nova que imposa agradablement una immediata resposta de felicitació sincera i entusiasta per aquest triomf que suposa un gran pas en la teva vida en la que ara se t'obre camí per començar a independitzar-te guanyant per tu i per la família que puguis fundar una situació sòlida... Aquests son els triomfs de veritat dels que sempre podràs enorgullir-te i no els efímers, espectaculars i falsos que fins ara te han proporcionat falsos amics i vividors poc escrupolosos. Vagi doncs amb una forta abraçada la meva felicitació i el sincer auguri perquè l'èxit en la teva vida t'acompanyi sempre com tu mereixes."

Li comunica també la intenció que té de construir una piscina a la finca familiar de 'Un Poquiu', a la Punta Galera, segurament pensant d'una banda en els nets i d'altre en la perillositat i la popularitat que va anar adquirint la platja natural del rocam on anaven a banyar-se, cada cop mes plena de visitants forans:

"Ara vui (sic) construir a dalt del bocs de casa una piscina amb aigua del mar. És clar que no tindrà mides olímpiques, però queda a la teva disposició per si alguna vegada et decideixes a fer-me una visita..."

Capvespre al rocam de la Punta Galera a Eivissa, originalment 
dins de la finca familiar de 'Un Poqiu' dels Fortuny.
Font: Arxiu família Fortuny. Ft. SI

JM a EFiS. 26 d'agost de 1969

En Jaume Monzó escriu a en Epifani de Fortuny amb un doble motiu: agrair-li al baró els consells i bons desitjos tramesos en la seva del 13 d'agost i a la vegada complir amb l'encàrrec que li ha fet, a través d'en Vicenç Esquiroz, d'ajudar-lo per  tal de concretar el projecte de l'anunciada piscina que vol a la seva residència estiuenca.

Una vegada mes el campió quan s'hi posa s'estén, a mes de complir amb el seu hàbit de confegir les lletres de manera autògrafa:

Carta d'en JM a en EFiS del 26 d'agost de 1969 (**).

En Jaume comença agraint l'anterior del baró, del 13 d'agost:

"Hace unos dias recibí su amable carta, la cual le agradezco de corazón. Estas frases en plan de amistad son los verdaderos trofeos, ya que si bien no pueden colgarse en la solapa de la americana o ponerse dentro de una vitrina, se llevan siempre en el recuerdo, ¿ no cree ?. También le doy muchos recuerdos y mil gracias en nombre de mis padres, ellos son los que verdaderamente se lo merecen."

Passa a la part en que assessora al baró sobre possibles característiques de la piscina que aquest vol construir:

"... Sobre este particular fué donde me pidió (Esquiroz) si podia orientarle, ya que sobre ello se encontraba algo despistado (yo también, pero con el titulo en el bolsillo no se puede decir !)... Aunque con algo de humor no deja de tener su fondo de verdad. ¡ Ahora es cuando empezamos de verdad !, con lo que su encargo me ha venido de maravilla !."

Després d'exposar amplament les seves recomanacions i facilitar-li l'adreça d'una casa comercial especialitzada en construcció de piscines - REINDESA, encara avui vigent - s'acomiada tot informant.li que pensa visitar-lo a Eivissa... sense arribar a concretar-ne cap data precisa. 

EFiS a JM. 31 d'agost de 1969

En Epifani de Fortuny dedica aquesta missiva a respondre l'anterior d'en Jaume del 26 d'agost. L'informa de les mides de la piscina, que serà de 12,50 x 8 metres:

"Crec que per una piscina particular estan bé. ¿ Que et sembla ?. Esperem que l'any vinent estigui acabada perquè com es tracta d'obtindre una concessió a perpetuïtat de captació d'aigua de la mar, el papeleix (sic) és impressionant i de vegades a Madrid triguen molt a resoldre.... per algo han de demostrar que son gent de secà."

Aquestes dues cartes són les darreres que hem localitzat creuades entre el baró i en Jaume, malgrat que ens consta que la relació d'ambdós va seguir al llarg dels anys.

EFiS a VE. 31 d'agost de 1969.

Arribem a les dues últimes missives creuades, en aquest cas, entre Epifani de Fortuny i Vicenç Esquiroz. La del baró d'Esponellà del 31 d'agost és una de les mes extenses que hem inclòs en aquest recull i a mes de seguir amb la qüestió de la piscina de 'Un Poquiu', tot seguit s'esplaia comentant les conseqüències de la 'invasió' que Eivissa - i també Formentera - estan rebent des de meitat dels anys seixanta dels 'hippies'.

Còpia integra de la carta d'en EFiS a en VE del 31 d'agost de 1969.

Feta la referència a la piscina, deixa caure els dubtes que li genera la promesa d'en Jaume Monzó de visitar-lo a la seva residència d'estiu:

"Jaumet diu que pensa venir a s'illa. No ho crec, però en la resposta que avui també envio li dic que lo que no li perdonaria es que l'any vinent no inaugurés la piscina si es que guanyem la batalla de papers. Vd. també hi serà present."

I en aquest punt comença la digresió sobre la presència dels 'hippies' a l'illa:

" Els Hippis estan ara sotmesos a unes persecucions, empresonaments i expulsions que constitueixen pels estrangers de aquesta secta una renovació de la Inquisició, la Llegenda Negra, la intolerància, ecta, ecta (sic). Segur que paguen justos per pecadors perquè molts 'peluts' (així els anomenen els 'indígenes') són uns pobres diables incapaços de fer res d'utilitat mes que 'trobar-se a sí mateixos' (aquest és el lema de l'ordre). Lo que si és cert i en Semprún... hi toca quant denúncia el tràfic de drogues però per expandir-les arreu d'Europa i aquests (responsables) no van vestits ridículament ni porten penjolls absurds al coll, ans van en yatchs i turismes llargs i vesteixen bé, valent-se de quatre desgraciats mal pagats que (que són els) que corren els riscos."

Com tanta gent del seu temps, en Epifani de Fortuny - aristòcrata i lliberal conservador - no se'n sap avenir del mode de vida d'aquests nouvinguts a "s'illa" que semblen deslliurats de qualsevol ofici ni benefici i entregats per complert a les satisfaccions vitals mes immediates.

Retalls de premsa dels anys seixanta referents a la 'invasió' dels 
'beatniks', primer, i dels 'hippies' mes endavant.
Font: Diario de Ibiza del 26 d'abril de 1966: La Vanguardia del 11 d'abril de 1968 
i del 12 de maig de 1966 i Los Sitios del 13 d'agost de 1968. (***)

VE a EFiS. 8 de setembre de 1969

A aquestes alçades de 1969 en Vicenç Esquiroz sembla haver abandonat el tombant pessimista que les successives intervencions quirúrgiques havien confegit al seu tarannà. En aquesta darrera i llarga carta no esmenta ni de passada les anteriors queixes per el seu estat de salut.

Desprès d'alguna introducció, es centra en aportar als comentaris sobre els 'hippies' del baró d'Esponellà la seva experiència personal:

"El drama dels 'Hippis' és realment un autèntic drama, però no inèdit. Jo recordo que era gairebé un crio que pèr les Rambles es passejava un personatge vestit com si fos del 'tercio' (de la 'legión'), guitarra en mà i que cantava unes cançons d'autèntica protesta, ficant-se des de el Rei fins als 'concejales' de l'Ajuntamnt. L'espectacle durava poc perquè els de la Guardia de Seguretat a ell i guitarra se l'emportaven a la comissaria mes propera i després indefectiblement anava a parar al carrer d'Entença... va venir la República i tothom creia que el 'Llaunes', que així s'anomenava el personatge..., ja no tenia perquè 'protestar'. Sí, sí !... va fer cançons per l'Alcalà Zamora, l'Azaña, el Lerroux i companyia, i el pobre 'Llaunes' precursor dels 'Hippis' tornava a parar al carrer d'Entença... No tenia temps per a portar 'melenes' per que, naturalment, molt sovint a l'entrar al 'Hotel' (d'Entença) el pelaven al zero..."

I finalitza la carta fent algunes referències a l'actualitat de Barcelona:

"L'altre dia, amb motiu de la visita de la premsa a les noves piscines municipals de Montjuïc, que entre vostè i jo, són un autèntic desastre davant de la projecció que se'ls hi ha donat pels propers Campionats d'Europa, però els tècnics, com sempre, han fet la seva sense escolat a ningú..."

 Corol·lari

Evidentment l'aportació feta és només una petita mostra epistolar de les relacions establertes entre aquests tres 'homenots' de la història del Club Natació Montjuïc, però ens pot ser d'utilitat per acostar-nos a un moment i uns vicissituds concretes de la vida de l'entitat blanc-i-verda a través de les anades i vingudes de cadascun dels intervinents, tant distants i tan propers entre ells a la vegada.

Josep Castellví 

(*) En EFiS és refereix a la seva amistat amb el gimnasta Joaquín Blume Carreras (1933-1959), amb qui va mantenir una estreta amistat fins a la seva prematura mort en accident d'avió. Nascut el dimarts 5 d'abril de 1898, efectivament el baró d'Esponellà feia l'endemà d'enviar la carta el seu setantè aniversari... Desprès de totes les atzaroses traves prèvies que va suportar en Jaume Monzó, els resultats obtinguts als Jocs Olímpics de Mèxic van estar per sota de les seves aspiracions. Al marge de la inesborrable satisfacció d'haver estat el primer olímpic del Club Natació Montjuïc, la decepció que en Jaume va tenir per els resultats esportius la vam mirar de reflectir en l'entrada d'aquest bloc:

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/06/del-triomf-al-desencant-el-cas-den.html

(**) Si prestem atenció a l'encapçalament de la carta veiem que és datada el dia 26 d'octubre de 1969, mentre que en realitat correspon al 26 d'agost del mateix any, que es correspon amb el conjunt de les cartes estudiades i el seu context.

(***) Des de començament dels anys seixanta les illes Pitiüses ha  estat destinació predilecte primer dels membres de la generació Beat i mes tard dels 'Hippies'. El contrast amb una societat illenca mes aviat conservadora fou molt fort i motivà intervencions mes o menys afortunades de les autoritats de l'època. En qualsevol cas aquest fenomen derivà en la popularització del destí eivissencs com a lloc d'evasió i de retrobament personal, amb l'afegitó de les drogues i el que per als temps eren altres transgressions socials.

Lletres creuades. Jaume Monzó, Vicenç Esquiroz i Epifani de Fortuny... (I)

Avui, 31 d'octubre, en Jaume Monzó Cots compliria el seu setanta-setè aniversari. Amb aquest motiu hem rescatat un seguit de cartes creuades entre els tres personatges que encapçalen aquesta entrada. La documentació emprada procedeix de l'Arxiu Nacional de Catalunya, específicament del fons ANC1-1256-T, corresponent a la donació feta per els successors d'en Epifani de Fortuny i Salazar, IV baró d'Esponellà i President d'Honor del Club Natació Montjuïc.

Introducció. Els protagonistes...

Epifani de Fortuny i Salazar (1898-1989) 

(EFiS). Esportista ell mateix en els seus anys de joventut, en Epifani és a l'any 1948 l'encarregat de tirar endavant a Barcelona la primera Ponència Municipal d'Esports de Catalunya i de la resta d'Espanya. De professió enginyer agrícola, sempre va manifestar la seva preocupació per els afers públics, ocupant al llarg de la seva vida diferents càrrecs en tot tipus d'institucions; com ara l'Institut Agricola Català de Sant Isidre (IACSI), la directiva del F.C. Barcelona o l'ajuntament de la ciutat comtal entre molts d'altres. Va ser també membre de l'Academia de Belles Arts de Sant Jordi i Delegat Provincial a Barcelona de la 'Comisaria General de Excavaciones Arqueológicas' (CGEA), portat a aquest darrer càrrec per la seva passió per les tasques de descoberta històrica i arqueològica. Per el cas que ens ocupa ens atenem principalment a la seva funció com a President d'Honor del Club Natació Montjuïc, al qual va dedicar sempre una atenció preferent.

Vicenç Esquiroz Soliva (1914-1987)

(VE). Enamorat de la natació des de la seva joventut, va ser un dels fundadors del C.E. Mediterrani (1931) i, posteriorment, del  C.N. Montjuïc (1944). Empleat de 'Riegos y Fuerza del Ebro', coneguda com La Canadenca - FECSA mes endavant - des de l'any 1931 inicia les seves col·laboracions periodístiques, primer a 'El Mundo Deportivo' que mes tard va simultaniejar amb d'altres mitjans informatius, com ara 'El Correo Catalán', 'El Fígaro' de Mèxic, 'Hoja del Lunes' de Barcelona i altres. Al sí del Montjuïc desenvolupa tot tipus de papers: des del d'ensenyant dels primers cursets fins al d'entrenador, fou directiu i president en dues etapes diferents, i propagandista de la natació i de la necessitats de piscines municipals. La seva lluita de mes de divuit anys per a la construcció de la piscina de la plaça de la Reina Amàlia - desprès Folch i Torres -  el converteix en l'element central en l'aconseguiment d'aquesta fita.

Jaume Monzó Cots (1946-2020)

(JM). Iniciat en el món de la natació en els cursets municipals organitzats per el C.N. Montjuïc a la piscina 'vella', de seguida destaca per les seves qualitats en el medi aquàtic. Comença els seus entrenaments a les ordres d'en Albert Medina, per passar des de l'any 1961 a la supervisió d'en Jan Freese en ingressar a la Residència Blume de Barcelona.  Primer esportista de categoria internacional del Montjuïc, seus són el subcampionat d'Europa en els 200 esquena a Utrecht 1966, a mes de sengles quarts llocs en la mateixa prova en dues Universiades - Budapest 1965 i Tòquio 1967 - i la primera participació olímpica d'un esportista del club a Mèxic 1968.

Professionalment finalitza l'any 1969 la carrera d'arquitecte tècnic, en la qual desenvolupa tota la seva vida laboral. Sempre vinculat al món aquàtic i al Club Natació Montjuïc, manté la pràctica de la natació participant en proves màsters, especialment en tot tipus de travessies, a la vegada que dedica moltes hores del seu lleure a participar en les tasques directives del club o de la FCN.

Les lletres creuades

Entre el 3 d'agost de 1966 i el 26 d'octubre de 1969 els nostres protagonistes es creuen fins a quaranta-dues comunicacions, principalment cartes, a les que cal afegir altres nou de dirigides a persones de fora d'aquesta tríada. 

I sí... la gent abans s'escrivien cartes !... fet que als lector mes joves els hi semblarà una pèrdua de temps inexplicable. La correspondència es majoritàriament escrita en català, amb dues excepcions: la de les cartes adreçades a autoritats del règim, que són en castellà, i les escrites per en JM, que s'excusa per no trobar-se prou segur en el català i prefereix emprar el castellà. En EFiS és el pal de paller d'aquesta tríada, de manera que en VE i en JM s'escriuen amb ell i en reben resposta, però no consta en la documentació analitzada cartes entre VE i JM. De ben segur que existeixen, però no són entre els documents del fons dipositat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Aquestes missives es distribueixen com segueix:

• De EFiS a VE: 10

• De VE a EFiS: 14

• De EFiS a JM: 10

• De JM a EFiS: 8 

La situació personal dels nostres protagonistes l'agost de 1966 és ben diversa. En EFiS fa una vida centrada en la família i les seves activitats particulars, apartat dels aspectes mes públics de la seva carrera institucional. Passa llargues temporades de l'estiu a 'Un Poquiu' - una miqueta, en el català  baleàric -, la residència familiar de Sant Antoni d'Eivissa. 

En VE mira de seguir amb les seves activitats professionals i directives de l'esport, però des del mes de novembre de 1966 veu la seva rutina diària compromesa per un seguit d'intervencions quirúrgiques destinades a resoldre els seus problemes ossis als malucs, que dificulten molt la seva mobilitat. 

En JM viu la ressaca del seu gran moment esportiu d'Utrecht 1966, a la vegada que l'any 1967 se li complica en haver d'atendre masses fronts a la vegada: servei militar, estudis de la carrera, entrenament a la Blume, competicions i preparació pre-olímpica.

EFiS a VE. 3 d'agost de 1966

És la primera carta de les recuperada. EFiS descriu a VE la seva vida a Eivissa:

"Aquí vivim en un veritable paradís. Sortim poquíssim de 'Un Poquiu' perquè en realitat és on millor s'està... Fins i tot ens coneixen els aucells per què els hem fet uns abeuradors en mig del bosc i aquí l'aigua és per a ells mes desitjada que res... Feliciti en nom meu a l'amic Monzó. M'ha donat veritable satisfacció les noticies que em comunica de la piscina..."

Es refereix a l'èxit d'en Jaume en guanyar la carrera dels 200 esquena als Sis Nacions celebrat a Oslo el 31 de juliol. 

En VE és intervingut per primer cop del maluc el dia 24 de novembre de 1966, i en EFiS ha fet gestions amb en Pau Negre, regidor de l'ajuntament de Barcelona i membre del patronat de l'Hospital de la Creu Roja on l'han operat, per tal que el seu amic Esquiroz rebi les atencions que es mereix. En Pau Negre dona comte de la seva actuació en carta del 26 de novembre de 1966:

Carta d'en Pau Negre a en EFiS donant compte del 
seguiment fet a en VE per la seva operació de maluc.

Ens trobem amb un parèntesi de mes de sis mesos fins a tenir noves en aquesta documentació. El que segueix, ja ben entrat el 1967, és la intervenció d'en EFiS prop del 'Capitán General' de Catalunya per tal de millorar la situació d'en Jaume en les condicions de la seva 'mili'. En carta adreçada a la primera autoritat militar de Catalunya en Epifani li demana una reducció d'horari del jove esportista:

"Puedo asegurarte que por su comportamiento deportivo y familiar el muchacho es merecedor de la mayor ayuda posible, que siempre repercutirá en el mejor nombre de España, que él ha defendido siempre com los mayores éxitos..."

L'apel·lació patriòtica fa el seu efecte i en José L. Montesino Espartero Averly, Duc de la Victòria,  respon el 16 de juny de 1967 amb la confirmació de les facilitats sol·licitades:

Carta del Capita General de Catalunya a en EFiS amb comunicació
de la reducció d'horaris al 'soldado' Jaime Monzó'.

Uns mesos a venir, el novembre del mateix 1967, en Epifani de Fortuny repetirà la gestió amb el mateix interlocutor per intercedir per el 'soldado' Joaquim Pujol Simón, que comparteix destí amb en Jaume a la 'Zona de Reclutamiento y Movilización nº 41' de Barcelona. Una vegada mes el baró d'Esponellà veu culminada amb èxit la seva gestió.

Dos grans amics, en Jaume Monzó i en Joaquim Pujol, aprofiten un respir del
seu servei militar per passar el dia a Banyoles. A la foto posen 
davant de l'església de Santa Maria de Porqueres.
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

VE a EFiS. 7 d'agost de 1967

La situació d'en Jaume ha estat difícil per l'acumulació de compromisos: servei militar, residència Blume i competicions, estudis; tot amanit amb una pèrdua de pes evident... sembla, però, que se'n va sortint. En VE ho explica així a en EFiS:

"En Monzó estava desmoralitzat a l'extrem que varem enviar-lo a un metge especialista amb qüestions esportives, (el) doctor Ventura que havia estat nedador. El va examinar i el resultat és que no tenia res patològic i si únicament una forta desmoralització. Resultat: que aquest noi amb el qual l'esport ha comtat amb ell, a l'hora de la veritat no ha contat només que amb vostè i el club...

... ara ja està molt recuperat i es disposa a anar al Japó, concretament a Tokio (sic) per la Universiada."

EFiS a JM. 11 d'agost de 1967

El baró d'Esponellà ha demanat a en Vicenç l'adreça postal d'en Jaume i de seguida li escriu una primera lletra:

"Seguia els teus darrers temps, si vols que et digui la veritat amb preocupació, veient que et passava quelcom anormal degut a alguna crisis, però afortunadament i amb joia també he seguit la teva recuperació... tens moltes responsabilitats, especialment amb tu mateix i desprès amb el club i els bons amics i directius que tant t'estimen i tant confien en tu. Pot ser diràs qui m'ha donat 'vela en este entierro', però puc assegurar-te (que) sento per tu molt d'afecte."

El coneixement i l'afecte mutu ja venia des del subcampionat europeu de 1966 d'en Jaume, a rel del qual va ser convidat a la casa pairal d'en Epifani, a la finca de Can Sentromà, a Tiana.

Retall del butlletí del club n. 214, de juliol de 1967
Font: Arxiu JCE

JM a EFiS. 26 d'agost de 1967

Des de la Universiada de Tòquio en Jaume li remet aquesta postal a en Epifani de Fortuny:

Postal d'en JM a en EFiS amb comentaris sobre la Universiada de Toquio 

VE a EFiS. 31 d'agost de 1967

L'Esquiroz refereix al Baró d'Esponellà, entre d'altres assumptes, la millora en les marques obtinguda per en Jaume a la Universiada de Tòquio:

"En Monzó resta a Tokio i per la marca que ha obtingut, 2'17" als 200 metres dors, està gairebé recuperat, doncs a Utrecht va obtenir 2'15"5, que és l'actual rècord d'Espanya. És una pena perquè aquest noi avui es trobaria totalment recuperat per 2'12", que és una marca important. Suposo que tornarà nou i si ha recuperat pes millor que millor..."

EFiS a JM. 14 de setembre de 1967

En Jaume, que en tornar de Tòquio ha participat en els  V Jocs Mediterranis a Tunis, rep la invitació del baró d'Esponellà per tal de visitar-lo a la seva residència estiuenca a la finca de 'Un Poquiu':

"He seguit amb interès les proves dels Jocs Mediterranis i em va fer molta il·lusió veure't en la Piscina i en el Pòdium (*)... Crec que desprès d'aquestes jornades de feina i tràngol potser et seria agradable passar un cap de setmana ací a Eivissa, i és per això que t'envio aquestes ratlles...

... Espero noticies teves i ja saps que et recorda amb el millor afecte i t'envia una forta abraçada el teu vell amic..."

JM a EFiS. 18 de setembre de 1967

És la primera carta que en Jaume adreça a en Epifani de Fortuny, i la comença excusant la seva dificultat per a fer-la en català:

"Seria mi intención poder responder a sus amables cartas en nuestro rico idioma, pero en honor a la verdad no lograria expresarme en la forma que deseo y en caso de duda: abstenerse. Por lo tanto excúseme por ello, intentaré mejorar para una próxima ocasión."

La resposta d'en Jaume a la invitació no pot ser positiva, enfeinat com està recuperant les seves múltiples ocupacions endarrerides per la llarga absència:

"Muchísimas gracias por su invitación a su casa en Ibiza, de verdad que me apena no poder aceptarla, unos dias de reposo por ahí me vendrian bien, pero estos viajes me dejan muchas cosas pendientes, además debo reincorporarme nuevamente al cuartel y después a la Residencia (Blume), así como arreglar los estudios para el próximo año...

Bueno no es que haya resultado una carta muy diplomática ni burocrática, pero sincera de verdad de verdad. Espero tener noticias suyas pronto y nuevamente excusas por mi extensión. Saludos..."

A la postdata de la carta li fa un breu comentari sobre la salut d'en Vicenç Esquiroz:

"Respecto a nuestro amigo Vicente le diré que estuve hablando por teléfono con él, está un poco 'fotut' (sic), creo que van a operarlo de la otra pierna. Vedaderamente una pena. Ahora que empieza a recuperarse." 

Primer full dels quatre de la carta d'en Jaume a en Epifani de Fortuny.

 VE a EFiS. 26 de setembre de 1967

Efectivament, la primera operació d'en Esquiroz no ha anat massa bé i la recuperació és llarga, dolorosa i limitadora de la seva mobilitat. Ultra això ara s'haurà d'operar de l'altre cama, com li confirma al baró d'Esponellà en aquesta lletra:

"Jo no tinc bones noticies que donar-li doncs tal com em temia m'haig d'operar de l'altre cama... Per altre part tindré que anar a treballar a la Companyia (FECSA) uns mesos, ja que de no ésser així passaria a ocupar l'escalafó de llarga enfermetat i cobraria quatre rals... 

... jo segueixo en el 'Baul' (sic). Per ara s'han portat molt bé amb mi i no volen que retorni a la redacció fins que em trobi millor. Que Dèu els hi pagui."

Com és desprèn del context, el 'Baul' és com anomenen a 'El Mundo Deportivo' entre ells en VE i en EFiS.

Carta d'en Vicenç Esquiroz al baró d'Esponellà, amb el curiós
encapçalament del diari de Mèxic amb el qual col·labora.

Una interrupció...

En la relació epistolar d'aquests tres amics blanc-i-verds es produeix una interrupció. Mes curta entre en EFiS i JM, d'uns quatre mesos i mes perllongada entre en VE i EFiS, de fins a deu mesos. En el darrer cas el motiu és, sens dubte, la segona operació òssia de l'Esquiroz, amb el seu molt llarg període de recuperació.

A tot això quan la relació es reprèn en Jaume es troba als Estats Units, on ha marxat amb en Xicoy i en Fortuny, becats per la 'Delegacion Nacional de Educación Física y Deportes' (DNEFyD) i la FEN per tal d'entrenar amb en Doc Counsilman a la Universitat d'Indiana, amb vistes a la preparació per als Jocs Olímpic de Mèxic 1968.

JM a EFiS. 18 de febrer de 1968

En aquest cas no ens podem resistir a reproduir les quatre planes de l'extensa carta enviada per en Jaume, atesa que la creiem de les mes importants de les trameses entre el 'jove' i el 'vell' amics:

Carta íntegre enviada per en Jaume al baró d'Esponellà des de Bloomington.

En Jaume reflexiona, entre d'altres coses, que:

"... le diré que estoy contentísimo de estos dias que estoy pasando, creo que es una experiencia muy importante y de la cual puedo aprender mucho. El tan sólo pensar que un muchacho a nuestra edad puede pasarla te forma una responsabilidad moral que obliga a la superación propia para aprender al máximo... 

He aprovechado cuantas ocasiones me han aparecido para entrar en las casas, ver un poco su ritmo de vida, y de lo poco que he logrado ver me ha resultado suficiente para decir que no puede compararse a la nuestra, siempre en una igualdad de condiciones y categoria. No crea que todo lo encuentro bien... estoy completamente de acuerdo en que todo está muy mecanizado, pero esta situación también tiene sus ventajas y creo que en el hogar son varias."

En relació a la part esportiva opina que:

"... el mister es un 'psicólogo' sensacional que sabe como debe actuar. Su gran personalidad le permite dominar la situación sin brusquedades ni broncas a los chicos, y esto que muy a menudo se forman situaciones que bien se las merecerian, pero sin necesidad de gritos, tan sólo con dos palabras vuelven todos a la normalidad..."

 EFiS a JM. 23 de febrer de 1968

Es tracta de la resposta a la lletra del Jaume rebuda des de Bloomingtom. El baró d'Esponellà ho celebra en gran manera, atès els mesos que feia que no es comunicaven per escrit:

"Quan ja creia que t'havies oblidat de mi, acabo de rebre la teva del dia 18 del c.c. mes de Febrer, que m'ha produit molta alegria al sapiguer que estàs content i a mes interesat per la teva estada a Nortamerica (sic)... M'agraden les teves observacions referents a la forma de viure d'aquesta gent. que segurament i per força dins poc temps hauran d'imitar ací a casa nostra..."

Còpia de la carta de resposta d'en EFiS a la rebuda des de Bloomington del JM.

Desprès d'algunes consideracions sobre l'estada als Estats Units d'Amèrica del Nord d'en Monzó, en els darrers paràgrafs de la carta el baró l'informa sobre el tràngol que està passant en Vicenç:

"Vicens està ja preparant-se per l'operació de l'altre cama, segons va dir-me per telèfon. Esperarà a que pasin els dies obligats perquè al despatx (de FECSA) no perdi els drets i la categoria que té conquistada a força d'anys i de molt treballar. Pobre noi, passa una mala temporada. Possiblement diumenge que ve aniré a fer-li una estona de companyia. L'únic que m'interesa es que no t'oblidis dels amics que saps que t'estimen i desitgen per tu lo millor.

Una forta abraçada del teu vell amic."

JM a EFiS. 13 de març de 1968

L'estada als Estats Units, negociada directament amb en Juan Antonio Samaranch pontejant a la FEN, ja és a prop d'acabar-se si no s'aconsegueix una prorroga, doncs els temps inicialment previst i pressupostat per la DNEFyD y la FEN és de tres mesos.

 

Segona carta d'en Jaume enviada des de Bloomington.

En aquesta missiva en Jaume Monzó li explica a l'Epifani de Fortuny la pressió que reben dels dirigents de la federació espanyola - i d'altres àmbits del país - per a l'aconseguiment de marques i rècords de manera immediata, sense atendre al que ha de ser una preparació quin objectiu, els Jocs Olímpics de Mèxic, és encara a set mesos de distància:

"Las marcas, por ahora, tampoco deben tener un gran valor, a pesar de las ansias que ya hay en España de 'rècords', no se debe olvidar que estamos formando una base de cara a la temporada, y no hacer grandes o pequeños tiempos que luego seran difíciles incluso repetir. Parece absurdo, pero a los primeros que hay de convencer de ello son a los mismos dirigentes, siempre quieren justificaciones rápidas, no quieren esperar."

Com que en Jaume segueix en contacte amb familiars i amics, a l'acomiadar-se del baró d'Esponellà s'interessa per saber com ha anat el 'Dinar de Campions' del club. La realitat és que en Epifani va ser una de les absències d'aquest dinar, que va tenir lloc al restaurant Fontpineda el dia 3 de març de 1968.

EFiS a JM. 21 de març de 1968

En aquesta data el President d'Honor del Montjuïc respon a l'anterior d'en Monzó. A remarcar, en primer lloc, les noticies que li dona de la segona operació d'en Vicenç Esquiroz, feta fa pocs dies:

"Justament fa pocs dies amb el meu net Guillermo... varem anar a fer una estona de companyia a l'Hospital (de la Creu Roja) al Vicens i ell va dir-me (que) havia estat el teu pare a visitar-lo dient-li que pensaves allargar la teva permanència a U.S.A. fins als Jocs o fins als Campionats Nacionals... Vaig brindar-me a escriure a Samaranch en aquest sentit, però amb caràcter particular perquè et donguès permís... ja et tindré al corrent de com respon la 'màxima autoritat'. Vicens està molt animat i aquesta vegada sembla ha resistit molt millor la intervenció i a mes està molt millor atès."

En segon terme, no se'n pot estar de donar-li uns quants consells de caire personal:

"Crec que la natació està bé i pots anar endavant, però no et deixis enlluernar. En canvi aprofita l'ocasió per atendre en tot allò que en la vida et serà de mes consistència i profit. Mentres siguis un número un, tindràs amics i admiradors però desprès quan el pas del temps fassi que tinguis que posar a prova lo que realment siguis, el millor admirador de tu seràs tu mateix, perquè els demès...

Una forta abraçada del teu vell amic i molta sort en tot lo que millor desitgis."

La carta a en Samaranch es va fer efectiva el 27 de març de 1968. Tal com suggeria la lletra d'en Epifani de Fortuny, li adreça de manera privada al seu domicili barceloní, fora dels canals oficials.

Copia de la carta enviada per en EFiS a en Juan Antonio Samaranch, demanant-li
la pròrroga de l'estada d'en Jaume Monzó als Estats Units.

Un cop exposats els motius de la demanda feta, sumant als aspectes esportius els de la formació en anglès i dels aprenentatges tècnics per a la seva carrera d'arquitecte tècnic, passa a reforçar la necessitat que en el subcampió d'Europa perllongui la seva estada a les ordres d'en Doc Counsilman, a

Bloomington:

"Por tratarse de un muchacho de condiciones morales magníficas y como podria ser que nunca mas se le presentara oportunidad como la de ahora creo que debeis facilitarles lo mas posible el máximo aprovechamiento de su tiempo no solo para la natación sino para sus estudios.

Creo sinceramente que harás una buena obra y todos te quedaremos muy agradecidos."

No consta que hi hagués resposta escrita del llavors 'Delegado Nacional de Educación Física y Deportes'. El que si és un fet és que els tres nedadors tornen a primers d'abril, requerits per els directius de la FEN desitjosos de poder comprovar els avenços obtinguts en la seva estada a la universitat d'Indiana.

Memòries del Montjuïc

(*) Quasi sense temps de reposar, en Monzó encadena la tornada de la Universiada de Tòquio amb la seva participació als V Jocs del Mediterrani, que tenen lloc a Tunis entre el 8 i el 17 de setembre de 1967. Participa en la única prova d'esquena dels jocs, els 100 metres, en els quals ell no es especialista. Puja al pòdium en quedar tercer amb un temps de 1'05"5.