Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.

Sprints. Imre Szikora, la torna...

31 de març 2023

Els antics recordaran que la torna era el tros de pa que al forn et donaven per a completar el pes al que obligava la legislació vigent de la barra de quart de quilo o del rodó de mig quilo... Podia ser d'un tipus de pa diferent o, en el millor dels casos, restes de la coca de forner del dia anterior... generalment no arribava al seu destí, ja que sovint els encarregats de la tasca erem els petits de la casa, que gaudíem pel camí donant compte del 'regal' obtingut...

Degut a l'excessiva extensió de l'entrada 'Imre Szikora. El mestre apassionat...', - 'disculpen las molestias...' - se'ns va fer impossible d'aprofundir en l'estret lligam que afirmàvem s'havia establert entre el mestre i els seus deixebles-amics, mantingut al llarg dels anys i fins al moment de la seva partida.

A mes dels triomfs esportius aconseguits en la seva estada al Club Natació Montjuïc, l'Imre va comptar amb un gran nombre de moments, compartits amb els jugadors i el seu entorn, d'alta densitat emocional en el que hem anomenat el 'cinquè temps', molt habitual en aquells anys.

Part de l'equip celebrant un 'cinquè temps' al bar Iván l'any 1976.
A la foto Fité, Villà, Szikora, Lluís, Iván i Villarrubia.
Font: Arxiu família Szikora

Un d'aquests punts àlgids va ser la estada de l'equip a la Liguria italiana per a preparar l'eliminatòria de la Copa d'Europa a la que, per primera vegada, el Montjuïc s'havia classificat en guanyar aquell any de 1976 el segon Campionat d'Espanya-Lliga Nacional del club i el primer de l'era Szikora. Malgrat les absències obligades de bastants membres de l'equip, el desplaçament va ser llargament recordat per els jugadors blanc-i-verds.

Equip del Montjuïc, desplaçat a Itàlia per a preparar la Copa d'Europa de la LEN
 de 1976, amb els hongaresos Tomás Faragó i Gábor Csapó. Drets: Sans, Alonso, 
Faragó, Bertrán, Csapó i Szikora. Ajupits: Fité, Villarrubia i López.
Fons: Arxiu JCE. Ft. SI

L' any 2010, trenta-quatre anys desprès d'aquella primera estada a Gènova, l'equip va tornar a Itàlia per tal de participar en un quadrangular de màsters que tenia lloc a Camogli. Les línies generals dels jugadors eren menys estilitzades i a l'aigua es va fer evident la diferència de forma dels seus temps de joventut, però l'entusiasme per el waterpolo i l'emoció per el retrobament amb l'Imre va romandre intacte. 

Manel Silvestre en el seu bloc 'El Cuervo Waterpolo' en va fer una excel·lent crònica, en el seu estil fresc i desimbolt:

"Imre Szikora, Waterpolo Legends. Los Hijos del Montjuïc 34 años después

... Recordar a las leyendas siempre es gratificante cuando hablas de memoria por que te obliga a realizar un esfuerzo por no olvidar...

'He pasado los mejores años de mi vida en Barcelona y mis recuerdos son lo que muchas veces me da vida'

Así resumia Imre Szikora su estancia en Barcelona y en el Montjuïc concretamente. Creo que algunos jóvenes de la época como (Jordi) Sans, yo y otros nos sentíamos parte de un equipo que empujábamos desde las gradas adornadas por un mar de banderas y sombreros que hacian nuestras madres y que eran el deleite del público que animaba al equipo, dejando pequeña la piscina de la Folch i Torres...

Llevar (Imre) un medallón colgado durante 34 años ya dice mucho de su relación. Eran una piña donde el respeto al entrenador Sr. Szikora era absoluto en la piscina y la amistad con el amigo Imre estaba grabada a fuego en la piel."

Equip participant al quadrangular màster de waterpolo a Camogli 2010.
Drests: C. Martínez, Aras, Llordella, Dominguez, Monzó, Szikora (E), 
Puigdevall i Alonso. Sota: López, Gasch, Goyo, Silvestre i Castillo
Font: 

Els resultats esportius del quadrangular són el de menys, però en el record dels que hi van poder ser queda la inesborrable memòria d'haver compartit, una vegada mes, uns moments irrepetibles al costat d'un home excepcional. Segueix a la seva crònica en Manel:

"A todos nosotros se nos unió Goyo Szikora, ya que como decía Imre 'este es mi equipo con MAYÚSCULAS, y (su hijo Goyo) no podía desperdiciar la ocasión de jugar con su equipo... Ya sólo faltaba que en el marcador pusieran su nombre junto a los jugadores del equipo. Todo estaba perfecto...

El marcador del quadrangular màsters de Camogli, amb 
l'anunci d'en Szikora com a entrenador de l'equip
Font: Bloc 'El Cuervo Waterpolo' d'en Manel Silvestre

... Sólo os diré que el primer dia le rompimos las gafas de sol con los abrazos y cuando fue a repararlas se despistó del grupo. Al llegar a la tienda pregunté: 'Has visto a un señor con el pelo blanco' y el dependiente me contestó: 'Ah, Imre l'allenatore', en Recco lo conocen hasta en las ópticas...

... En una emocionante despedida, le volvimos a romper las gafas... y se cagó en nuestros muertos..."

Vídeo resum de l'estada dels deixebles-amics de l'Imre Szikora
a Italia amb ocasió del quadrangular màsters de l'any 2010.
Font: Bloc 'El Cuervo Waterpolo' d'en Manel Silvestre

Aquesta estreta vinculació amb el seu entrenador i mestre-amic de la generació de waterpolistes que va iniciar la 'Dècada Daurada 1976-1986' del Montjuïc no es va trencar mai. Com a mostra i resum d'aquesta profunda estimació reproduïm la dedicatòria que en Paco Castillo, animador amb la seva guitarra i la seva veu de moltes de les trobades produïdes, va dedicar a l'Imre Szikora el setembre del mateix 2010, amb la següent dedicatòria:

"Vídeo dedicado a Imre Szikora (Hungria) quien fue mi entrenador de waterpolo en los 70 en el C.N. Barcelona, y que luego formó de la nada a un equipo campeón de varias ligas en el C.N. Montjuïc." (*)



Memòries del Montjuïc

Imre Szikora i Rakto Rudic al XV Campionat 
Mundial de Natació. Barcelona, 2013.
Font: Arxiu família Szikora

Font: Penjat per el mateix Szikora al seu Facebook l'any 2019

(*) En Francesc Castillo Miquel, porter de waterpolo del C.N. Barcelona dels primers anys setantes, dedica a l'Imre Szikora aquesta cançó d'en Joan Manuel Serrat, antic soci del C.N. Montjuïc. En Paco havia tingut a l'Imre com a entrenador en la seva etapa al club degà. Anys a venir s'integraria en l'equip de masters del club blanc-i-verd. El video ha estat extret del lloc de Youtube 'fracasmiq', on penjava els covers de la música que li agradava i altres publicacions com ara tutorials. En Paco Castillo ens va deixar el març de 2020, a l'edat de 65 anys.

Identitats. Montserrat Tresserras Dou, la pionera olotina de les llargues distàncies...

26 de març 2023

Des del mateix inici de la pràctica de la natació la tendència habitual ha estat la de fer llargues distàncies en els espais naturals de que es podia disposar. Se sol considerar com la primera travessia moderna la realitzada per el poeta romàntic anglès Lord Byron el 3 de maig de 1810, en travessar l'estret de l'Hel·lospont - actual Dardanels - amb l'objectiu de reviure la llegenda de Leandre i Hero, que va merèixer una entrada que podeu trobar en aquest bloc amb el títol de 'La suite aquàtica de Lord Byron'.

Foto de joventut de Montserrat Tresserras Dou
Font: Arxiu del C.N. Olot

Montserrat Tresserras Dou neix a Olot el 29 de setembre de 1930. Vinguda al món a la capital de La Garrotxa, en el sí d'una família de tradició catòlica, va ser educada els anys d'infantesa en diferents institucions religioses. La seva biografia centra el primer contacte amb l'aigua als onze anys, amb ocasió d'una anada familiar a Sant Antoni de Calonge.

La nena Tresserras observa que a l'aigua es sosté amb facilitat. Repetida l'experiència a l'any següent el seu aprenentatge progressa de manera autodidacta, incloent-hi la lectura del llibre d'en Jaume Cruells 'Natación. La evolución de los estilos' (1943). La seva progressió a la natació s'esdevé uns anys mes endavant quan, esperonada per els seu germà i altres amics, neda la travessia Tusols - Basil en la seva segona edició de l'any 1954. Mes endavant afirmarà que els seus entrenament inicials van tenir com a marc el riu Fluvià, sempre en un entorn de baixes temperatures i amb una aigua gelada que l'acostumarà a la resistència del fred.

Malgrat aquest condicionament, quan pot Montserrat mira de trobar alguna piscina mes o menys reglamentària per tal de millorar les condicions dels entrenaments. És d'aquesta manera que l'estiu de 1955 passa una dies a Barcelona entrenant a a la piscina de Montjuïc amb el club del Poble-sec, que li obre fitxa com a nedadora del club blanc-i-verd, amb el qual arriba a formar part de l'equip que participa a la 'XXVIII Travessia del Port de Barcelona', junt amb les seves companyes Rita Cort, Ramona Gómez i Cruz Félez.

Retall de 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona', on es recull la
participació de na Montserrat Tresserras defensant l'equip del C.N. Montjuïc.
Font: Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona, d'en
Juan Antonio Sierra i Manel Domenech. CNAB, 2007

A tot això la nedadora olotina ha finalitzat els seus estudis de Peritatge Mercantil i Mecanografia, però se sent cridada a emprendre la seva carrera de nedadora de llargues distàncies que la mantindrà en plena activitat des de l'any 1956 fins al 1970. El 1956 i part del 1957 ha estat realitzant travessies per la costa catalana, per tal de posar-se a prova i mirar d'anar trobant on són els seus límits de cara a afrontar  reptes mes importants.

Amb el Club Natació Olot tot just federat (1955) però encara sense piscina, troba l'oportunitat d'entrenar assíduament en un chalet familiar de la vila que compta amb una piscina de 12 metres de llargada. Els seus entrenaments són a temps fix. És a dir que col·loca un despertador a la vorera de la piscina i el programa per a dues o tres hores. Quan el despertador sona, la Montserrat ha acabat l'entrenament... sap ben bé que el seu futur no són les curses de piscina, però aquest mètode li permet de trobar un ritme de braçada adequat i sostingut en el temps que li ha de facilitar la realització de les travessies temps a venir.

Necessita, també, una aliança que li doni un suport adient en les grans empreses que es proposa i la troba en la 'Obra sindical de Educación y Descanso' (EyD) - depenent del sindicat vertical del règim - que l'acull i li financia en gran part les despeses de les primeres empreses: l'Estret de Gibraltar i el Canal de la Mànega. 

L'Estret de Gibraltar. Primera gran fita (1957)...

La primera persona en travessar l'Estret de Gibraltar va ser la nedadora Mercedes Gleitze, de nacionalitat britànica, que ho va poder fer l'any 1928, desprès de diferents intents. Dedicada una part important de la seva vida a aquest tipus de travessies, l'any abans havia acomplert la travessia del Canal de la Mànega - 'English Channel' per els britànics -. Dotada d'una bellesa física notable i un tarannà empàtic que l'afavoria en les relacions inter-personals, va aprofitar les seves habilitats natatòries per a publicitar tot tipus de productes del seu país (*). En el cas del canal va nedar amb el primer model de rellotge plenament sumergible, un 'Rolex Oyster',  per demostrar la seva qualitat. En dona fe la portada del diari 'Dayli Mail' que reproduïm:

Publicitat del 'Rolex Oyster' fent servir la imatge de na Mercedes Gleitze 
al diari 'Daily Mail'del dia 24 de novembre de 1927.
Font: Arxiu històric del Daily Mail

El 12 de setembre de 1957 Montserrat Tresserras Dou culmina amb èxit la travessia de l'estret de Gibraltar, essent la primera dona espanyola a aconseguir-ho i la quarta de tot el món, desprès de la pionera Gleitze i les nedadores Chadwick i Jacoba; nordamericana i sudafricana respectivament. La nedadora catalana es va llençar a l'aigua des del lloc conegut com a 'Cala de los Leños', a la illa de 'Las Palomas', per acabar tocant terra marroquina a 'El Zainal' desprès de 5 hores i 18 minuts. Ha rebut com a finançament 5.000 pts. de EyD y unes altres 3.500 de l'Ajuntament d'Olot, que van arribar a cobrir aproximadament la meitat del cost total de l'operació.

Montserrat Tresserras amb el xandall de EyD en un retall de 'El Noticiero 
Universal' del dia 12 de setembre de 1957 donant compte de l'inici de 
la travessia. El 'Noticiero' era un diari de tarda.
Font: Hemeroteca ARCA

La mateixa nedadora explica així la seva gesta en sendes entrevistes a 'El Mundo Deportivo' i a 'El Noticiero Universal', fetes per en Carlos Pardo i en J.A. Loren, respectivament:

La afición a las grandes travesías me vino quizá porque soy de tierra adentro y el mar me entusiasma. Seguí entrenándome en el rio (Fluvià) y participe después en las travesías a Banyoles y Blanes. Comprobé que en estas pruebas no me fatigaba y me animé a probar otros 'raids' de más kilometraje. Así hice la travesía de Sant Feliu de Guixols hasta Palamós, con fuerte mar y resaca... Este año de 1957, y bailándome ya en la cabeza lo del estrecho, hice el recorrido del golfo de Rosas, desde L'Escala hasta la misma Rosas, batiendo la marca que tenia el nadador gerundense Sánchez Babot, y ésto me decidió a intentar el Estrecho de Gibraltar.

La verdad es que no encontré tantas dificultades como imaginaba, incluso a pesar de que la corriente fue muy fuerte todo el rato. Pero al llegar apenas estaba fatigada y mis pulsaciones eran completamente normales, tras haber nadado a un promedio de 64 brazadas por minuto... al final tuve que desviarme y no pude batir el record que tiene Florence Chadwick (5 h. 06' 00"), puesto que perdí unos veinte minutos.

Tresserras és rebuda a la costa marroquina amb profusió de crits de visca i altres mostres de reconeixement, que es renovaran amb mes força al seu retorn a la península. La part mes important de la rebuda a Catalunya va ser la recepció oficial ofertada per l'Ajuntament d'Olot, on va rebre tot tipus d'homenatges i distincions. Per la seva gesta, i a solicitud d'ella mateixa, la 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes' (DNEFyD) promet al municipi la construcció d'una piscina que doni resposta a les necessitats populars i a les del novell Club Natació Olot.

La Montserrat, però, ja es troba en el procés d'encarar el seu nou repte: confirmar-se com a nedadora de llargues distàncies a nivell internacional amb la travessia del Canal de la Mànega, que es proposa de fer l'any 1958. 

En Canal de la Mànega. El repte que la consagra (1958-1961)...

El 'English Channel' es una de les primeres grans travessies que van ser vençudes, encara en el segle XIX. El primer en aconseguir-ho va ser el capità britànic Matthew Webb l'any 1875. Contrariant el criteri mèdic de l'època, que sostenia que la gesta era fisiològicament impossible, Webb es va llançar a les aigües del canal el dia 24 d'agost de 1875, per a finalitzar la travessia a les 10:40 del dimecres 25, desprès de vint-i-una hores i quaranta-cinc minuts de bracejar en el canal superant totes les adversitats fins llavors desconegudes per l'espècie humana. En paraules de la mateixa Montserrat Tresserras, en un seu article publicat al número 320 de la revista 'CROL' de desembre de 1991:

Webb careció por completo de las ventajas que tienen los nadadores de nuestros dias: partes meteorológicos via satélite, radar, Decca, sondas acústicas, computadoras, pilotos expertos muy conocedores de las corrientes y las mareas... El capitán inglés empleó como estilo la braza de pecho, a un promedio de 26 brazadas por minuto. Las condiciones meteorológicas estaban muy lejos de ser las ideales y en su atuendo no pudo contar con las gafas de natación, desconocidas en aquellos tiempos...

... Para darse cuenta de la proeza del capitán Webb basta decir que que tuvieron que transcurrir 36 años para que otro inglés, Thomas Burgess, repitiera la hazaña con un tiempo de 22 horas 35 minutos, después de 11 intentos fallidos. Y no es que se abandonara la tentativa, pues en esos años intentaron la travesía 70 nadadores que no consiguieren coronar con éxito la prueba.

El capità Webb es va llençar a l'aigua untat d'oli de marsopa - un cetaci de la familia dels dofins i les balenes - per protegir-se del fred. A partir de l'any 1927 es crea la 'Channel Swimming Association' (CSA) que estableix les regles que han de concorrer per a reconèixer la validesa de la travessia. En relació a la grasa a utilitzar determina que ha de ser una barreja de lanolina dissolta al 10 o el 20 per cent amb vaselina o parafina. La primera dona en complir la distància entre Anglaterra i França va ser na Gertrude Ederle, que ho va assolir l'any 1926, amb un temps de 14 hores i 39 minuts, millorant el temps establert fins aquell moment per els nedadors que l'havien precedit.

Tresserras en declaracions a la premsa del moment, 1958, informa de la seva propera travesía al Canal de la Mànega:

Preparo el Canal de la Mancha para el mes de agosto, patrocinada también por Educación y Descanso. Tiene una anchura de 35 kilómetros y el agua es muy fria, lo que es una ventaja para mi porque me preparo en el rio Fluvià, donde el agua no es tan temperada como en Gibraltar, y por lo tanto el esfuerzo es mayor. Como preparación, un mes y medio antes del Canal de la Mancha haré una travesía de doce o trece kilómetros en la Costa Brava para saber si estoy en forma...

Finalment, el dia 27 d'agost de 1958 Montserrat Tresserras Dou es llença a les aigües del canal acompanyada dels altres dos components de l'equip que EyD havia format per aconseguir la proesa. És tracta d'en José Vitos, nedador asturià, miner de professió, que també finalitza la travessia, encara que amb mes temps que l'olotina; i d'en Antoni Asensi, d'Alacant, que dissortadament es retira abans d'arribar a la costa anglesa. Com sempre la seva gran amiga, Maria Casacuberta, l'acompanya per a la seva assistència personal.

Segell commemoratiu de la travessia de na Montserrat Tresserras del Canal de la 
Mànega, editat per la 'Fábrica Nacional de Moneda y Timbre (FNMT-RCM)
Font: Todocolección

Temps a venir la mateixa nedadora ens fa un relat de la seva experiència:

Dos forts cops a la porta de la meva cambra acompanyats de la veu de l'Asensi, em van despertar: "Va Montserrat! Em sembla que ja n'hi ha prou, nosaltres fa estona que estem aixecats". Vaig mirar el rellotge, eren tres quarts de sis, i fins a dos quarts de set no estava prevista la sortida. Encara hauria pogut dormir un quart d’hora més, vaig pensar, però vaig decidir imitar l'exemple dels meus companys. 

Per mi era un gran dia, a la fi anava a provar les meves forces amb el famós Canal de la Mànega. Cóm havia pogut descansar tan tranquil·la, sabent el que m'esperava?. Clar que tampoc n'hi havia per espantar-se, doncs dies enrere el nedador brasiler Abilio Couto m'havia dit que el Canal el creuaria de sobres, i l'opinió que s'havia fet de mi el veterà nedador era compartida per Mr. Wood, el secretari de la CSA. A més jo era el nedador escollit pel capità Talbot, que escull amb molta cura els nedadors que han de ser acompanyats pel pilot Hutchinson. Sabia que el nedador que no oferís determinades garanties, aquest pilot es negava a portar-lo, les seves raons tindria per no perdre prestigi, ja que estava considerat com el més expert del Canal, i es cotitzava molt més que els altres...

Varem emprendre camí cap a la platja de 'La Sirene', on ens esperaven els vaixells amb els seus respectius bots. El cel estava clar, el que feia preveure que seria un dia assolellat. Feia fred i per la carretera alguns vehicles s'adreçaven a la platja. Tot i l'hora tindríem públic a la sortida. Uns minuts més tard i a recer d’unes roques, Mary i jo varem començar la desagradable feina d’untar el meu cos de greix per protegir-me del fred... La marea estava pujant i ja ens mullava els peus. Em vaig col·locar el casquet de bany, les ulleres, i vaig tapar-me les orelles amb boletes de cera. Em vaig senyar, em vaig acomiadar dels meus companys i em vaig tirar a l'aigua. Fos pel que fos, en un primer moment no vaig notar l'aigua massa freda. Vaig començar a nedar sense pensar en l'arribada, nedar com si no existís un final. Per un moment vaig pensar, quant temps tardaré ?, però m'ho vaig treure del cap; l'important en aquells moments només era continuar nedant. Em vaig animar pensant que a l'endemà tot hauria acabat. 

El mar s'encrespava a mesura que m'allunyava de la costa francesa. Un mariner anglès em va donar des de l'embarcació un biberó ple de te calent. Portava les mans plenes de greix i em va relliscar, però vaig ser a temps d'agafar-lo per la goma, que va quedar plena de greix, me'l vaig veure empassant-me també el greix. Les ones eren ja considerables i havia de fer esforços per treure el cap de l'aigua. "Aguanta!..." em cridava la Mary, "... quan canviï la marea tot es calmarà". Començava a notar un gran malestar a l'estomac seguit de nàusees que anaven en augment de mica en mica. El greix que involuntàriament havia ingerit em produïa sensació de cremor a l'estómac. Em semblava que si la cosa continuava així no podria continuar, i vaig demanar ajut a la Mary que no hi va poder fer res, doncs amb les presses la farmaciola va quedar a l'embarcació de Ferrada que acompanyava en Vitos...

Vaig pensar en la meva mare, que devia ser resant per a l'èxit de la meva empresa i jo mateixa em vaig posar a resar... Aquests pensaments em canviaren l'estat d'ànim. Derrotaria al canal ! Tot i el mal d'estómac sentia una alegria immensa, presagis de triomf, i no vaig poder evitar que em caiguessin les llàgrimes. Els companys estaven pendents de tots els meus moviments. Vaig treure el cap de l'aigua, vaig somriure i vaig continuar nedant. "Portes vuit hores!..." em va dir la Mary, "...amb aquest ritme en sis hores més arribaràs a Anglaterra". Es feia de nit i a l'horitzó ja s'insinuaven les roques blanques de Dover. Els companys estaven eufòrics, i amb estris de cuina anaven fent sorolls seguint el ritme de les meves braçades. Tenia gana, però en aquells moments em varen negar qualsevol tipus d'aliment. Distingia moltes llums a la costa cada cop que aixecava el cap. Em deien que arribava i no m'ho podia creure. Em vaig adonar que varis membres de la tripulació saltaven al bot, entre ells la Mary, i des del vaixell els entregaven mantes per a posteriorment abrigar-me. Allò indicava que la costa era a prop.

De tantes llums que m'enfocaven se'm feia difícil de seguir el bot. "Segueix Montse, segueix! per aquí...". La veu de la Mary m'anava guiant, i de sobte, zas ! els meus genolls tocaven alguna cosa dura, i sense adonar-me'n em vaig trobar agenollada a la costa anglesa. En Gelabert, un periodista del diari Marca, va exclamar "Surt de l'aigua!... que encara no has acabat". I vaig sortir, pensava que estava somiant i que en qualsevol moment despertaria. 

En Gelabert, la Mary, en Hutchinson, tots m'abraçaven plens d'entusiasme... Algunes mares amb nens als braços s'acostaven per què els fes un petó. Tothom va quedar ple de greix.

En aquells moments no sentia res de res, fins que unes hores després vaig començar a experimentar una gran joia, em semblava impossible tanta felicitat. A la fi una catalana i espanyola havia aconseguit vèncer el Canal, i tenia l'honor d'haver estat jo. Han passat molts anys d’aquella data memorable i quan hi penso encara tinc la sensació d’estar somiant. El seu record sempre anirà amb mi. (**)

A la foto Maria Casacuberta 'Mary', Montserrat Tresserras
 i Gelabert, periodista del diari Marca, a la costa de Dover.
Font: Biblioteca virtual de Prensa Histórica 

No contenta amb aquesta fita, l'any 1961 Tresserras va tornar a fer la travessia del canal, però aquesta vegada en la direcció contrària, des de Anglaterra i fins a la costa francesa. Desprès d'algun intent no assolit, el dia 4 de setembre de 1961 aconsegueix complir el nou objectiu, essent la primera dona europea en fer la travessia en els dos sentits.

Retall del diari 'El Noticiero Universal' del dia 5 de setembre de 1961
amb la noticia de la nova travessia del Canal de la Mànega.
Font: Hemeroteca ARCA

Com a conseqüència de les fites aconseguides Montserrat Tresserras serà reclamada per a formar part de la CSA, de la qual n'arribarà a ser vicepresidenta, a mes de sòcia vitalicia, socia honorífica i representant internacional de l'associació. Serà cridada per actuar com a jutge delegada de la CSA - 'observer' - per a donar fe de la legalitat dels intents de fer la travessia del canal en múltiples ocasions. 

Travessies arreu del món. (1961-1970)...

Un cop assolits aquests èxits a Europa, l'olotina es planteja un seguit de noves fites arreu del món. Entre les possibilitats es proposa tres grans objectius possibles: el Llac Ontario, a Canada; el Riu Ganges, a la India; i l'estuari del 'Rio de la Plata', a l'Argentina. Se centra en les possibilitats que ofereix l'amèrica llatina i durant els anys 1962 i 1963 passa llargues temporades a l'Argentina, on viu un seguit d'incidències i entre aquestes un cop d'estat militar a mitjans de 1962. 

Per unes o altres circumstàncies no aconsegueix fer la travessia de l'estuari del 'Rio de la Plata', de quin intent s'ha de retirar en trobar-se al mig d'una forta tempesta. En canvi si que culmina altres fites de prestigi:

  • 1962. Argentina. Santa Fe - Coronda; al riu Coronda, en 8 hores 28', fent el rècord absolut amateur.
  • 1963. Argentina. Concordia - Colón; al riu Uruguay, en 27 hores 20', essent la primera persona en fer la travessia
  • 1963. Argentina. Santa Fe - Rosario; al riu Paraná, en 27 hores 45', primera dona que ho aconsegueix i rècord absolut de la travessia.

Les darreres travessies les realitza a partir de 1965 en terres del Regne Unit i a Suïssa, a més de culminar les seves actuacions a Espanya amb alguna nova travessia o nous intents:

  • 1965. Espanya. Intent de travessia del Canal d'Eivissa, entre Denia i Eivissa, 110 km. Desprès de 55 hores de permanència a l'aigua s'ha de retirar quan es troba prop de l'illa i ja es veu en l'horitzó l'illot d'Es Vedrà, situat a menys de dos quilòmetres del seu destí. Com a compensació es considera el seu temps de permanència a l'aigua i la distància nedada com a rècords mundials. 

  • 1966. Espanya. Segon intent de travessia del Canal d'Eivissa, entre Denia i Eivissa, 110 km. Repeteix l'intent de l'any passat, però aquesta vegada ha d'abandonar l'aigua a les poques hores de començar degut  al fort temporal amb que s'ha trobat. Aquest serà el seu darrer intent.(***)

  • 1968. Anglaterra. Llac Windermere, en 6 hores 29'.
  • 1968. Anglaterra. Llac Ullswater, en 6 hores 26'.
  • 1969. Espanya. Menorca - Mallorca, 37 km. Ho aconsegueix en 21 hores 10', essent la primera dona en creuar aquest canal, poc conegut però famós per les dificultats que presenta. La seva travessia és regulada des de 2012 per la 'Menorca Channel Swimming Association' (MSCA), que es regeix amb les mateixes normes que la CSA.
  • 1969. Irlanda del nord. Llac Neagh, en 16 hores 13' - no confondre amb el Llac Ness, d'Escòcia, com ha succeït en algunes informacions de premsa -.
  • 1970. Suïssa. Llac Zurich, en 12 hores 35'.
  • 1970. Anglaterra. Llac Coniston, en 3 hores 25'.
  • 1970. Irlanda. Badia de Galway, en 5 hores 28'.
  • 1970. Irlanda. Estuari del Shanon, en 7 hores 20', essent la primera dona en completar la travessia.

Retall de 'El Noticiero Universal' del dia 13 d'agost de 1965, amb les 
noticies referides a l'intent fallit de travessar el canal d'Eivissa.
Font: Hemeroteca ARCA

Premis i desconsideracions. Final d'etapa...

Aquesta dilatada carrera de quasi vint anys ha estat objecte de nombrosos reconeixements. Entre els quals: la Creu de Plata del Mèrit Civil; les Medalles de Bronze i Plata del Mèrit Esportiu (DNDyEF); la Medalla d'Or al Mèrit Esportiu (Dip. de Girona); les Medalles de Bronze i Plata de la organització de 'Educación y Descanso'; la Medalla al Mèrit Esportiu i la de Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya, de la Generalitat de Catalunya i molts d'altres homenatges. 

Portada del setmanari 'Vida Deportiva' del 15 de gener de 1962.
Montserrat Tresserras i Manuel Santana, millors esportistes de 1961.
Font: Arxiu històric del F.C. Barcelona

En el pla internacional l'any 1970 va entrar a la 'International Marathon Swimming Hall of Fame' (IMSHOF), de la qual va formar part de la seva junta directiva.

L'any de 2007 es publica el seu llibre 'Nadando el estrecho, sus orígenes y su história', editat per la DGPD  de la 'Comunidad de Madrid'

Malgrat aquests reconeixements populars i oficials, l'ombra dels 'tragamillas' o 'nadamillas' és allargada... el món de la natació 'oficial', el de les piscines i les proves reglamentades per les federacions corresponents, es mostra reticent a celebrar els èxits d'aquests personatges. Sovintegen les mencions iròniques, quan no desconsiderades, referint-se a les seves gestes. Ens estalviem de reproduir aquí qualsevol de les perles que els hi dediquen a la premsa de l'època un bon nombre dels periodistes esportius. 

Montserrat Tresserras ho coneix i ho viu, encara que el seu esperit coratjós tendeix a no fer-ne gaire cas. Pel que fa al nom amb que s'ha de conèixer a aquest tipus de natació, que, evidentment, és diferent de la natació de curses a les piscines, l'olotina escriu al llibre mes amunt esmentat:

Cuando los menciono, nunca utilizo el vocablo 'tragamillas'. muy pocos de mis lectores conocen el origen de dicha palabra. Eduardo Villanueva, al que bien se puede considerar como el pionero en España de esta modalidad natatoria, al no saber como nombrar al practicante de dicha especialidad 'inventó' la palabra 'nadamillas' que los medios de información de aquellos días transformaron en 'tragamillas'...

... Yo le razonaba, nuestro fin es nadar distancias, nunca millas - y menos tragarlas - por lo tanto lo correcto es nadador de largas distancias, como se menciona dicha especialidad en el resto el mundo.

En els agraïments establerts en la introducció del llibre esmenta amb una deferència especial a en Enrique Ugarte, home que ho ha estat tot a la natació espanyola durant gran part del segle XX. Aprofita la seva lloança per a contraposar-la, de manera molt continguda, als menyspreadors de l'especialitat de natació de llarga distància - com a ella li agrada de referir-s'hi -.

Enrique Ugarte, destacadísimo nadador, figura señera en velocidad pura durante su juventud, publicó muchos artículos sobre aguas abiertas en la revista 'CROL', órgano de la Federación Española de Natación y en la 'Revista Española de Educación Física' de Toledo. Fue un avanzado de su época, pues cuando en aquellos años algunos escépticos - que de alguna forma hay que denominarlos - mantenían que las travesías no eran ni deporte ni natación, él informaba de ellas en sus reportajes varias décadas antes de que fueran homologadas por la FINA...

Quan escriu aquest llibre indispensable per el coneixement de la travessia de l'estret, les aigües obertes, que és com finalment s'han vingut a anomenar, ja han estat homologades i incloses en els programes oficials dels Campionats del Món (Perth, 1991), en els Campionats d'Europa (Viena, 1995) i són a punt de ser incloses en els propers Jocs Olímpics (Pequín, 2008).

Montserrat Tresserras Dou torna a Olot, procedent de Madrid on ha viscut gran part de la seva maduresa, on finirà la seva estada a la terra el 26 de novembre de 2018... record etern per aquesta pionera de les llargues distàncies...

Josep Castellví

(*) De la seva interessant peripècia vital, dedicada plenament a la infància mes desfavorida, en dona fe la monografia 'Mercedes Gleitze. El primer cruce a nado del Estrecho de Gibraltar', de Wenceslao Segura González. 'Al Qantir. Monografías y Documentos sobre la Historia de Tarifa'. Número 22, 2018.

(**) La versió publicada té l'origen en una crònica de la travessia escrita per la mateixa Montserrat Tresserras i publicada en castellà a la 'Revista de Girona' editada per la Diputació provincial el quart trimestre de 1958. Amb posterioritat se'n va fer una versió catalana inclosa en el molt interessant i complert treball de recerca de 2n curs de batxillerat de na Anna Pujol Picola, titulat 'El Canal de la Mànega. Un somni pel nedador de llarga distància', editat per l'Escola Abat Oliba de Ripoll l'any 2010.

(***) La Travessia del Canal d'Eivissa ja havia estat intentada l'any 1949 per en Eduardo Villanueva en dues ocasions que finalitzaren sense èxit. Molt desprès dels intents de la Tresserras dels anys 1965 i 1966, l'any 1998 ho intenta el nedador eivissenc Juanjo Serra, que tampoc assoleix el seu objectiu. Cal esperar a l'any 2006, quan en David Meca, finalment, aconsegueix la proesa de cobrir els 110 km en poc mes de 26 hores des de la seva sortida.

Carnet de soci. Imre Szikora. El mestre apassionat...

16 de març 2023

"...         

y aunque la vida perdió
dejónos harto consuelo
su memoria..."

'Coplas por la muerte de su padre' 
Jorge Manrique, finals del segle XV                                                              



L'Imre Szikora ens va deixar aquest passat 29 d'octubre a la seva residència de Sori, Italia, voltat de la companyia dels seus éssers estimats...

Ni vint articles com aquest que començo a escriure, de manera maldestra, servirien per a copsar en tota la seva dimensió la trajectòria humana i professional d'aquest home, mestre de mestres,... que ens ha ensenyat tant, a tantes persones, de tants països diferents. 

Primera etapa. 'Buda, a tinédzser és a fiatalember'...

Buda, l'adolescent i el jove...

L'Imre neix a Buda el vint-i-nou de maig de 1937. La seva infància s'escau durant el període de la segona guerra mundial, quan Hongria és aliada de les forces de l'eix - Alemanya, Itàlia i Japó -, de manera que es veu implicada en la guerra quan l'any 1941 Alemanya envaeix la Unió Soviètica i demana l'ajut dels seus aliats. Un cop acabada la guerra a Europa, l'1 de febrer del 1946 és abolida la monarquia i es proclama la segona república hongaresa. L'Hongria de la postguerra és, finalment, governada per un govern aliat del soviètic i esdevé part del Bloc de l'Est. El 1949 s'instaura la República Popular d'Hongria, que forma part del bloc soviètic fins a finals de 1989. 

El nen Szikora creix amb la relativa indiferència d'aquest entorn pròpia de l'edat, i ben aviat descobreix la que per ell serà la passió determinant de la seva vida. Un seu amic de la infància i adolescència, veí com ell del districte III de Budapest, ho descriu amb aquestes paraules:

"Éramos niños de ocho años en la vieja Buda... Y de repente nos encontramos en el mítico campo (de futbol) de la carretera  del Héviz TVE y allí podíamos patear una pelota de cuero. Fue uno de los momentos más memorables de nuestras vidas y ya mirábamos hacia la famosa piscina de Császár/Csaszi... Allí nos encontró la fortuna, que determinó la trayectoria de ambos. Un dia, mientras retozábamos en el agua, un señor nos llamó para que saliéramos inmediatamente, nos asustamos y salimos pensando que nos regañaría, pero nos dijo: 'a partir de mañana vendréis aquí para entrenar la natación'. Era Lóránt Somóczi. (*)

Vista parcial de la piscina de Csaszi jugant-se 
un partit de waterpolo als anys 60's.
Font: Facebook Vízilabdás öregfiúk +40. Ft. SI

1952. Equip junior del Honved SE de Budapest entrenat per en Janos Gergely, 
qui serà entrenador del Montjuïc (1958-1959). En primer terme, 
amb la pilota a la mà, un jove Szikora de quinze anys.
Font: Arxiu Família Szikora. Ft. SI

El nostre protagonista, molts anys mes tard, recorda d'aquells anys:

Os digo la verdad, mi suerte ha sido que siempre he conocido excelentes entrenadores: Somóczi Lóránt (III distrito); Gergely Jancsi (Honved hasta 1953); el Sarosis padre, no tan relevante como el hijo, (Dózsa 1957); Zolyomy Zoli, Bozsi - tío Bidi - ... (Izzó, a partir de 1958). Y, finalmente, después de su etapa en Dózsa, Pataki, el gran estratega regresó al Izzó. Él, que después de una noche de juerga pasada en nuestra compañía en Pipacs, nos arrastró a la piscina para realizar un entrenamiento matinal. Aprendí de esos maestros; de cada uno de ellos lo mejor... (**) 

Defensant a un contrincant a la lliga hongaresa de l'any 1961. Una de 
les poques fotografies d'en Szikora en acció com a jugador.
Font: Arxiu Família Szikora. Ft. SI

La seva evolució com a waterpolista es desenvolupa plenament amb el Vasas de Budapest, a la vegada que a finals del cinquantes i als primers seixantes forma part de la selecció hongaresa de waterpolo, per bé que en una formació de menor nivell de l'absoluta, com és la que recorre els països de l'Est de manera habitual, mentre que a la de primera categoria no arriba a ser-hi convocat, segons sembla per haver mantingut alguna discrepància amb el seleccionador del moment, en Karoly Laky. 

El retall del diari Úszósport que segueix reflexa la els resultats de la primera divisió hongaresa de waterpolo de l'any 1961. Per la deducció del gols aconseguits podem concloure que el primer lloc el va ocupar el BP Spartacus amb 153 gols, seguit del Vasas Izzó amb 114, quedant tercer el Úpjesti Dózsa. Segons acrediten les dades, el segon lloc del Vasas Izzó es deu, principalment, al paper jugat per l'Imre, que amb un total de 28 gols marcats es el màxim golejador del seu equip.

Retall del periòdic Úszósport del 1 de gener del 1962, amb la relació de golejadors 
per equips i individuals de la primera divisió hongaresa de waterpolo OB.I.
Font: Hemeroteca Úzósport. Fons Yiannis Giannouris

En cinc dels sis anys que en Szikora juga amb el Vasas Izzó (1961-1966) l'equip es manté en la primera divisió, OB.I; només l'any 1964 es veuen relegats a la segona categoria OB.II, de la que resulten primers classificats, tornant a la divisió d'honor del waterpolo hongarés l'any 1965.

Retall del periòdic Úszsport de Budapest del dia 1 d'octubre de 1964 amb els equips 
participants en el campionat de la segona divisió hongaresa OB.II de l'any 
1964, guanyat per el Vasas Izzó, dirigit per el 'mag' Imre Pataki.
Font: Hemeroteca Úszósport. Fons Yiannis Giannouris

El mateix periòdic certifica la presència del Vasas Izzó, amb l'Imre Szikora integrant l'equip, en la divisió OB.I l'any 1965:

Retall del periòdic Úszósport del dia 1 de novembre del 1965, amb els equips participants a la divisió OB.I de waterpolo d'Hongria.
Font: Hemeroteca Úszósport. Fons Yiannis Giannouris

Sigui per la situació política del seu país o per altres qüestions de caire personal, l'Imre, que ja ha format la seva familia amb la seva esposa Mary i els seus fills, l'Amarilla i el Goyo, és disposa a abandonar Hongria a les acaballes de 1966.

Equip del Vasas Izzó de Budapest guanyador de la segona divisió OB.II de 
l'any 1964. Kovács, Takács, Lukász I, Bokor, Dancsa, Szikora i Fuzesi. 
Ajupits Marjai, Mohácsi, Kóróshegys, Dr Lepie i Pataki.
Font: Arxiu família Szikora. Ft. SI

Segona etapa. 'Italia, l'allenatore in una nuova patria'

Itàlia, l'entrenador en una nova pàtria

La partida d'Hongria no ha estat senzilla; la parella amb els dos fills emprenen la marxa en circumstàncies de greu dificultat i han de portar els petits amagats en passar la frontera del país que deixen enrere. Tampoc la rebuda a Italia es massa fàcil. Passen un temps en situació de retinguts en una zona per a refugiats. Finalment, però, l'any 1967 l'Imre pot començar a treballar com a ensenyant i entrenador de natació a Rovereto, una petita ciutat de poc menys de 30.000 habitants - en aquell temps - a la regió de Trento, propera a la frontera amb el que llavors era Iugoslàvia.

Paral·lelament l'equip de la 'Societá Sportiva Nervi', de la Liguria és troba amb força per a donar l'assalt al 'scudetto' italià i cerca reforços. Aconsegueix la contractació del jugador Spinola, procedent del Lazio i vol reforçar-se amb un entrenador de prestigi. Són a punt de tancar l'acord amb Ivo Kurtini, ex-entrenador del Posillipo, però els directius del seu actual club, a la ciutat de Lodi, supliquen als del Nervi:

"Si li demaneu de vindre a Nervi, i entenem que per a ell ha de ser un retorn ple de promeses, nosaltres ja podem tancar la piscina. Feu-nos aquest favor, no vingueu a buscar en Kurtini, si ho feu el waterpolo a Lodi s'ha acabat." (***)

Imatge de la histórica piscina del 'porticciolo' de Nervi, amb la que es troba l'Imre Szikora. Malauradament no fa gaire temps que ha estat anorreada per l'administració local.
Font: Facebook La Piscina di Nervi. Ft. SI

Finalment la Nervi accepta la demanda que li fan i acaba optant per la contractació d'un jove tècnic hongarés, totalment desconegut a Itàlia, que ha estat martiritzant el Comité Olímpic (CONI) i la Federació italiana de natació (FIN) amb una allau de cartes sol·licitant que li facilitin un equip per a poder entrenar a waterpolo. És tracta, clar, de l'Imre Szikora. El president de la Nervi, Amerigo Barlocco, es 'llença a la piscina' pensant que, com a poc, l'Imre ve d'Hongria i allà en saben prou de waterpolo. Per a mes seguretat demana a en Sandro Castellano - el mític periodista italià especialista en la 'pallanuoto' - que li faci un informe del desconegut tècnic. Castellano ho compleix amb pronunciaments favorables i la contractació ja és un fet. Aquest pas donarà a la Nervi quatre anys dels millors de la seva història, entre 1968 i 1972.

Sandro Castellano amb l'Imre Szikora. Des de la seva coneixença 
a Nervi estableixen una llarga i sincera relació d'amistat.
Font: Arxiu família Szikora

Assolit aquest primer somni, Szikora es posa a treballar com a 'home orquestra' de la Nervi. Se'n encarrega de tots els equips de l'entitat, a mes de fer també d'ensenyant en algunes de les classes de natació que s'hi donen. En aquests anys la Nervi guanya assíduament campionats dels grups d'edat junior, infantils i alevins, mentre que el primer equip aconsegueix fer el segon lloc a la lliga italiana darrera del campioníssim Pro Recco de la veïna Gènova, que compta amb en Pizzo i en Lavoratori, campions olímpics amb la Itàlia de Roma 1960, dirigida per en Bandy Zolyomy. Algun any la Nervi es classifica en tercer lloc, sobrepassada per el nou arribat Sori que guanya el 'Scudetto' de 1970, amb el Recco com a segon.

Equip de la Nervi de l'any 1969, amb en Szikora voltat de jugadors i directius del club
Font: Waterpolo Legends, d'en Yiannis Giannouris. Ft. SI

El 1972 - després d'un breu període de finals del 1971 entrenant al Barcelona d'Espanya - serà el darrer curs de permanència a Nervi, atès que un cop finalitzat el contracte el mes de setembre, a primers d'octubre fitxa per el mateix Club Natació Barcelona espanyol, iniciant així una nova singladura.

Equip de la Nervi del 1972. Poggi (oficial), Galassi (directiu), Cevasco, Gandolfi, 
Borgna (President), Amprimo, Barachini i Szikora (E). 
Ajupits ___, Pasini, Crovetto i Gagliardi.
Font: Waterpolo Legends d'en Y. Giannouris. Fons R. Gandolfi. Ft. G. Tedeschi

Tercera etapa. L'inici de la llegenda...

En un torneig internacional de waterpolo que té lloc a Siracusa, a mitjans de setembre de 1971, en Leopoldo Rodés, directiu del Club Natació Barcelona, tanca un acord amb l'Imre Szikora perquè es faci càrrec dels equips de waterpolo del club degà. Al diari 'El Mundo Deportivo' en Vicenç Esquiroz ho comunica amb aquests termes:

"... nos comunicó Leopoldo Rodés que el C.N. Barcelona ha contratado al hasta ahora entrenador del Nervi... Imre Szikora de nacionalidad húngara... El contrato, por el momento, es de tres meses finalizados los cuáles el C.N. Barcelona y el nuevo entrenador tendrán que ponerse de acuerdo para el contrato definitivo."

Aquest nou entrenador s'incorpora de manera immediata per a dirigir al 'Natació' Barcelona en el XL Campionat d'Espanya de Waterpolo, del 24 al 26 de setembre. Com en totes les edicions anteriors, torna a guanyar l'equip cenebista, aconseguint Szikora el seu primer èxit en la nova etapa. Arribar i moldre !...

Però es dona el cas que, acabat el termini del contracte, l'entrenador italo-hongarés marxa a Nervi per a passar les festes de Nadal amb la seva familia. La sorpresa ve quan el retorn a Barcelona no es produeix i l'Imre resta a Nervi, signant contracte amb l'equip local fins al setembre de l'any en curs; però és que no el lligava cap contracte a Barcelona, era un home lliure.

Retall de 'El Mundo Deportivo del 27 de gener de 1972.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A principis de setembre del mateix any es produeix una vinguda d'en Szikora a Barcelona, per a passar les seves vacances d'estiu. Assisteix com a espectador al XLI Campionat d'Espanya a la piscina Folch i Torres on, per primer cop a la història, el Barcelona perd aquest títol front al conjunt del Club Natació Montjuïc... amb la circumstància afegida que cap dels dos equips disposa de entrenador 'oficial'.

Superat el malentès amb el Barcelona es signa, ara sí, un contracte de llarg termini entre el club degà i en Szikora. Aquesta associació no resulta massa profitosa per cap de les parts, atès que el Barcelona ha perdut alguna de les seves figures - en Joan Jané, per exemple, ha fitxat per el C.N. Barceloneta - i no guanya cap competició nacional en la durada del mateix. El contracte és interromput per mutu acord de les parts el juliol de 1974. L'Imre es troba, novament, en situació de llibertat... per poc temps.

Al C.N. Montjuïc s'ha produït la baixa del seu entrenador de natació i waterpolo, en Agustí Mestres, per un malaurat accident d'automòbil, succeït el mes de juny d'aquest mateix 1974, que el manté en un llarg període de recuperació. La directiva del club blanc-i-verd, encapçalada per en Joan Ballart, opta per la contractació d'un nou tècnic de waterpolo i aquest no és altre que l'Imre Szikora. El dimarts 26 de novembre es signa el contracte que l'ha de vincular per els propers anys al Club Natació Montjuïc, on s'hi estarà fins al setembre de l'any 1980.

Retall de 'El Mundo Deportivo del dia 27 de novembre de 1974, 
amb la noticia de l'arribada del nou tècnic del Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Aquesta signatura posa en marxa el que hem anomenat com la 'Dècada daurada (1976-1986)' del waterpolo del 'set del paralelu'. La primera part d'aquesta dècada veu com l'equip blanc-i-verd dirigit per l'Imre Szikora assoleix de manera consecutiva quatre Lligues Nacionals-Campionats d'Espanya entre els anys 76-79, a mes de conquerir el segon lloc a Lliga de Campions de la LEN l'any 1978, essent el primer cop que ho aconsegueix un club català o espanyol.

Imatge presa a la piscina de Folch i Torres poc desprès de signar per el Montjuïc, publicada al butlletí del club n. 299 de gener del 1975.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

En la seva línia de preservar feroçment la seva independència, l'Imre complirà el seu contracte amb algun interval d'absència. Així, per exemple, tot just dos anys desprès, el novembre de 1976, ha de tornar a Itàlia - un cop guanyada la primera de les quatre lligues - per tal de complir noves funcions encarregades per el CONI com a ajudant del seleccionador del 'setebello' nacional, Gianni Lonzi. En aquest interval, que serà breu, en Joan Sans cobreix la seva falta fent d'entrenador-jugador i conquerint el màxim títol espanyol de 1977, abans del retorn del mateix Szikora.

Equip de waterpolo del C.N. Montjuïc campió d'Espanya de waterpolo de l'any 
1976. Szikora (E), Puigdevall, Bertrán, Alonso, Sans, C. Martínez, Franch. Ajupits Vendrell, Fité, Villarrubia, J.A, Martínez, López, Gasch i Villà.
Font: Arxiu JCE. Fons J.A. Sierra Puerto. Ft. Montejano

El lligam establert entre els jugadors catalans i el tècnic italo-hongarès es tan fort i indestructible com el que en Szikora havia conegut amb el seu entrenador al Vasas-Izzó, Imre Pataki. Fonamentat en la proximitat i companyonia que li permet de participar en les celebracions del 'cinquè temps' dels seus jugadors com el millor dels amics; però sempre disposat al minut següent per a posar-se el barret d'entrenador i ser el mes dur i exigent dels tècnics. Aquesta particularitat ha permès una continuïtat en la relació d'amistat sostinguda al llarg del temps, fins al seu final d'aquest passat mes d'octubre. El mateix Szikora ha reconegut sovint aquesta especial relació amb els seus deixebles-amics catalans:

No olvidaré en mi vida a este club, donde la lucha por el deporte empieza por sus dirigentes que dan un elocuente ejemplo a sus deportistas. Confio en establecer una comunicación con el Montjuïc, donde dejo a tantos buenos amigos. Nunca les faltará mi consejo si me lo solicitan. Creo que el club tiene un espléndido porvenir por delante cuando disponga de la totalidad de sus instalaciones en la Ciudad Deportiva, que permitirá una mayor intensidad en su preparación, tanto en natación como en waterpolo...

Si pudiera volvería atrás. Estoy conmovido por la calidad humana y de ejemplares deportistas de mis jugadores. En estos días no he podido decirles nada sobre mi marcha... Hay que comprender, también, que no puedo sacrificar por más tiempo a mi esposa e hijos, que siguen residiendo en Nervi... pero estoy entre la espada y la pared precisamente porqué valoro en mucho la amistad.

Retall de 'El Mundo Deportivo del 10 de setembre de 1980,
anunciant els canvis en el C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Aquesta perenne relació ha estat confirmada amb les freqüents trobades i visites d'anada i tornada Barcelona-Nervi-Barcelona sempre que a una i a l'altre part els hi ha estat possible. Sigui a través de les  competicions internacionals de waterpolo o de les anades i vingudes específicament muntades per a la retrobada, com ara els anys 2010 o 2013, darrerament. (****)

Trobada general al restaurant Key, del C.N. Montjuïc de l'any 2013.
Font: Arxiu JCE. Fons Enric Bertrán. Ft. SI

El retorn a casa. La llegenda continua...

La tornada a la seva llar italiana no es deu només a la necessitat de trobar-se prop de la familia. L'Imre ha signat contracte amb l'històric equip genovès del Pro Recco (1913). on s'hi estarà entre 1980 i 1984, aconseguint tres 'scudettos', dues Copes d'Itàlia i la Lliga de Campions europea de l'any 1983, la segona que aconsegueix l'equip de la Liguria.

L'Imre Szikora alça el trofeu de la Lliga de Campions europea de 1983, voltat dels jugadors del seu equip, entre d'ells el capità Alberto Alberani, amb bigoti.
Font: Waterpolo Legends, d'en Yiannis Giannouris. Ft. Razeto

Aquest seguit de triomfs en un waterpolo d'alta densitat, com és l'italià, reafirmen la llegenda del Szikora entrenador com a referent mundial en aquest àmbit.

Amb l'equip del Pro Recoo l'any 1984. A la seva esquerra hi ha el mític Eraldo Pizzo, 
campió olímpic a Roma (1960), en funcions de directiu de l'entitat genovesa.
Font: Waterpolo Legends, d'en Yiannis Giannouris

L'Imre, anys a venir desprès de la seva etapa al Recco, segueix vinculat al waterpolo mitjançant l'entrenament d'equips de màsters, per els quals organitza competicions, a mes de participar en algunes de les oficials. Així guanya dos campionats mundials de l'especialitat, algun d'ells amb equips mixtos d'italians i hongaresos.

Els darrers anys abans de la seva partida no han estat lliures de les malalties que l'edat ens té preparades. Conten els que ho saben, però, que el seu ànim ha estat sempre coratjós i que s'ha mantingut com sempre amic dels seus amics i proper a les seves tres passions: la família, l'amistat i el waterpolo... 

Josep Castellví

(*) Lóránt Somóczi (Budapest, 1914-1982) és una autèntica institució en el waterpolo hongarès. Estudiant a l'institut Árpád d'Óbuda practica la natació i el waterpolo a la piscina del Császár i hi queda enganxat per sempre mes. Llicenciat en dret, va jugar sempre en els equips del MAFC, on va passar a ser-ne entrenador. Per un curt període també va entrenar a Honved SE de Budapest. Com a pedagog del waterpolo va donar classes a la Facultat d'Educació Física de la seva ciutat. Moltes generacions d'entrenadors del país s'han format a les seves classes i llegint el seu llibre 'El joc del waterpolo'.

(**) 'Imre raconta', que podríem traduïr com a 'Ens explica l'Imre', és un text esrit per ell mateix, del qual n'hem pogut conèixer algún fragment aportat per la família. El Pipacs és el restaurant i sala de festes del 'Budapest Airport Hotel Stáció' situat a Pest. Aprofitem per agraïr la col·laboració rebuda per part dels fills de l'Imre Szikora i de l'expert sostenidor del 'Waterpolo Legends', en Yiannis Giannouris; sense l'aportació dels quals aquesta entrada no hauria estat possible.

(***) Aquest fragment i alguna altra aportació són contingudes en el llibre 'Che Nervi !', escrit per na Monica Brozzane i publicat per SAGEP l'any 2017, en el qual es recull una part de la història de la 'Societá Sportiva Nervi'.

(****) Al bloc d'en Manel Silvestre 'El Cuervo Waterpolo' hi podeu trobar una amplia informació sobre el waterpolo espanyol i mundial en general, a mes de força informació específica sobre la relació de l'Imre amb els seus deixebles-amics del Montjuïc: http://elcuervowaterpolo.blogspot.com/.

Sprints. D'aigües tèrboles i de barques de xoc...

28 de febr. 2023

De les aigües tèrboles...

Pàgina del setmanari 'Destino' del 13 de desembre de 1947, on s'ajunten
la denuncia de les aigües poc clares de la piscina de Montjuïc 
amb les 'canoas eléctricas' de les atraccions Caspolino.
Font: Hemeroteca ARCA

Tot cercant informació referida a la Piscina Municipal de Montjuïc (1929-1990) ens hem topat amb aquesta pàgina de 'Destino' de l'any 1947, on junt amb la denuncia de la manca de depuració a la instal·lació - que tractarem en parlar d'aquest equipament en una propera entrada - apareix la noticia dels 'Navegantes en tierra', referida a una curiosa oferta amb que contaven les atraccions 'CASPOLINO' (1942-1973) situades al carrer Abat Safont, entre els teatres Espanyol i Arnau i lindan amb l'escola Collaso i Gil, per un cantó, i amb el Paral·lel, per l'altra. Aquestes eren les germanes petites de les existents amb el mateix nom a la plaça de Gal·la Placidia de Gràcia, que nascudes l'any 1941 van conseguir sobreviure fins al 2005, en que van desaparèixer per a donar pas a l'actual edifici seu del 'Col·legi d'Economistes de Catalunya'; signes dels temps...

El local del carrer Safont, havia estat ocupat fins a la guerra per un café-cabaret anomenat 'El Tropezón', on els clients podien ballar amb les 'taxi-girls' del local, com era molt habitual en aquells anys (*).

Imatge de la revetlla de Sant Joan l'any 1930 davant del ball 'El Tropezón'
Font: Blog de José March. Ft. Branguli

I de les 'canoas eléctricas' o barques de xoc...

Les atraccions Caspolino del Paral·lel es trobaven situades quasi bé davant de les del Apolo (1935-1990), molt mes grans i conegudes per els barcelonins en general. Les millors atraccions d'aquest darrer eren Les Coves del Drac i la 'Autogruta', uns cotxes amb què es recorrien una mena de coves amb representacions de diverses ciutats del món.  Algunes generacions de nedadores i nedadors del Club Natació Montjuïc s'hi havien entretingut - i alguna cosa mes - tot baixant de nedar a la piscina de Montjuïc.

Imatge de la 'Autogruta', ja en estat d'abandonament, poc 
abansde la demolició de les instal·lacions.
Font: Web barcelonasecreta.com. Ft. SI

De la pàgina de 'Destino' ens interessa mes la part on ens informa de l'existència de les 'Canoas eléctricas' a les atraccions Caspolino.

Retall del setmanari 'Destino' del 13 de desembre de 1947, on s'informa
 de les 'canoas eléctricas' de les atraccions Caspolino del Paral·lel.
Font: Hemeroteca ARCA

Que en tinguem coneixement la imatge que reprodueix el setmanari és una de les poques mostres gràfiques d'aquesta tan peculiar i, tal vegada, única atracció. No ens consta que hagués estat imitada per cap altre parc, fira o establiment similar d'aquells anys. Inaugurada com la resta de l'oferta l'any 1942, cadascuna de les canoas o barques és movien gràcies a la seva connexió mitjançant un trole a la corrent eléctrica que recorria el filat que servia de sostre a l'atracció. Era, ni mes ni menys, que el mateix sistema que seguien els mes habituals autos de xoc. Com aquests les barquetes anaven proveïdes d'un volant per a poder dirigir l'embarcació, a la vegada que un pneumàtic protegia el seu perímetre per a evitar els risc de topades violentes amb les altres canoes.

Curiosament sembla que la prevenció dels potencials usuaris a fer-les servir no venia tant de la molt perillosa combinació d'un sostre electrificat amb una piscina plena d'aigua, sinó del fet que consideraven poc estable l'embarcació i tenien por de caure a l'aigua, amb el galdós resultat que es podría esperar.

Al bloc 'Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons' (**) una de les persones que havien conegut l'atracció, en Toni Clapès, la descriu així:

"Aquesta pista no havia estat d'autos de xoc, com algú es pensa, sinó de barques de xoc... Era una piscina. Les barques de dos passatgers, amb el seu trole al darrere igual que un auto de xoc, prenien el corrent del sostre. La proa era com si fos un canot antic que es guiava amb un volant. Tot al voltant de la barca era un neumàtic i els cops no eren mai tant violents. No podies baixar al mig de la pista (era d'aigua !); sempre havies d'arrambar-te a una banda i un empleat agafava una corda de la barqueta mentre baixaves"

Fos per alguna recomanació dels organismes supervisors d'aquest tipus d'equipaments o per consciència pròpia de la perillositat inherent al 'artefacte', aquestes barques de xoc desaparegueren del Caspolino de Paral·lel a finals dels anys cinquantes o a primers dels seixantes. L'espai, però, va ser aprofitat per a encabir-hi diferents futbolins i algun altre joc. 

Un altre aprofitament que va durar fins a la desaparició de les atraccions l'any 1973, fou el d'un tipus de barques diferents, que en podríem dir 'de secà'. Venien de les Caspolino de Gal·la Placidia i constava d'embarcacions de dos tipus:

  • Les petites, vàlides per a una o dues persones
  • La gran, una de sola, on s'hi podien encabir un gran nombre d'usuaris

En ambdós casos la gràcia consistia en que servien com a gronxadors, provocant els corresponent esglais quan l'alçada sobrepassava determinades cotes. Les individuals funcionaven amb l'impuls dels clients, previ l'impuls inicial d'algun empleat. La gran funcionava mecànicament, de manera que no demanava cap intervenció del públic assistent per a fer-la funcionar.

Atraccions itinerants emplaçades el 1935 a la Barceloneta. A la dreta de la imatge
es poden observar unes barques individuals similars a les del Paral·lel.
Font: Arxiu Municipal del districte de Ciutat Vella (AMDCV). Ft. SI

Referent a les situades al Caspolino del Paral·lel, na Mercè Leontopodio, una usuària habitual, rememorava al bloc de 'Bereshit...' el seu funcionament:

"L'encarregat primer donava una empenta a la barca i es tractava d'anar dempeus agafat a les barres laterals i fer impuls fins arribar a una lona que hi havia al sostre... Hi havia un temps limitat per gaudir-ne, fins que l'encarregat et deia que havies de parar... sempre em renyava perquè jo, com cria que era, volia seguir gronxant-me.

Al costat hi havia una altre barca, però aquesta era mes gran i tenia capacitat per a mes persones i no calia fer cap esforç físic perquè pugés; el mecanisme el gestionava l'encarregat... Jo també hi havia pujat, però era avorrit..."

De ben segur que els adolescents o nens que erem els anys seixanta recordem amb mes precisió les barques 'de secà' o els futbolins que les barques de xoc; en qualsevol cas també hi havíem passat unes bones estones...

Imatge de les atraccions Caspolino presa des del Paral·lel, amb 
els teatres Espanyol i Arnau i l'escola Collaso i Gil al fons
Font: Web barcelofilia.blogspot.com. Ft. F. Català-Roca

Memòries del Montjuïc

(*) Les taxi-girls varen ser un fenomen habitual a la Barcelona 'canalla' dels anys 30's. Es tracta de dones que llogaven els seus balls a aquelles persones que, prèviament, havien adquirit els tiquets corresponents. L'orquestra tocava una cançó que durava de dos a tres minuts i els posseïdors del tiquet s'acostaven a les noies per a treure a ballar a la que creien mes convenient. Li lliuraven un tiquet i podien ballar amb ella la propera cançó. En acabar les noies lliuraven els tiquets a l'amo del negoci i rebien una part de l'ingressat per els clients, sovint el 50% de cada taló. L'esclat de la guerra i la caiguda de la República suposen la fi d'aquest tipus de negocis. 'El Tropezon' era un dels mes populars d'aquests locals, a mes de ser un dels mes econòmics: un ball valia 20 cèntims. Us deixem una pàgina de la revista 'Papitu' de l'any 1933, on podeu veure l'anunci de 'El Tropezón', entre d'altres ofertes similars.

(**) 'Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons' és un dels blocs que gestiona Enric H. March (Barcelona, 1959). L'Enrich és un historiador i blocaire català amplament reconegut per la seva dedicació a la memòria dels llocs, els fets i les persones de la ciutat de Barcelona. Us deixem un enllaç a la pàgina que us adreçarà als seus diferents blocs: https://enarchenhologos.blogspot.com/

© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic