Sprints. Sobre els '90 ANYS del Club Natació Catalunya', el llibre...

Tres escuts del Club Natació Catalunya, corresponents a tres
moments diferents de l'entitat. D'esquerra a dreta la 
fundació, segona meitat del segle XX i l'escut actual.
Font: Elaboració pròpia

Sí, sí... ja sabem que el norantè aniversari va tenir lloc a l'any 2021, en que realment s'acomplien les primers nou dècades des del  21 d'abril del 1931, quan es funda el Club Natació Catalunya. Es dona el cas, però, que el llibre que l'entitat ha editat per a fer-ne la commemoració no ha pogut veure la llum fins a finals del passat mes d'abril. 

El retard s'ha d'explicar per les circumstàncies que han concorregut en el moment de posar-se a fer la recerca necessària per a confegir el llibre. Com ens afirma en la presentació del document en Ramon Geli, president i ànima motora de l'entitat, referint-se als canvis de seu social del club al llarg d'aquests noranta anys:

"... segurament tampoc ha estat la única entitat esportiva i cultural que ha patit vicissituds d'aquesta mena, però en el cas del Club Natació Catalunya ha comportat una notable pèrdua d'arxius i fons documentals molt valuosos, la qual cosa ha dificultat enormement la tasca d'elaboració d'aquest primer recull de la història del club..."

I no cal dir que dels molts inconvenients que els membres del Catalunya han hagut de superar també hi podem afegir la pandèmia que va anar a coincidir amb els anys en que s'estava treballant en aquest compendi d'història de l'entitat. Superats els inconvenients el passat dia 24 de maig se'n va fer la presentació als locals de la 'Antiga Fàbrica Estrella Damm', molt adients per a aquest tipus d'activitat.

Imatge de la presentació del llibre '90 ANYS del Club Natació Catalunya'
Font: Dep. de comunicació del CNC. Ft. SI

A la presentació del llibre hi van assistir, a mes de les autoritats corresponents, prop de cent persones convidades per el club, entre les quals es trobaven esportistes de totes les èpoques, entrenadors, directius i personal del club. La presentació de l'acte va anar a càrrec de la periodista Margarita Puig, en qui concorre a mes la condició d'esportista del club; a la capçalera del col·loqui es situaren el president de la Federació Catalana de Natació (FCN), en Ramon Bosch; el president d'honor de la mateixa federació, en Enric Bertràn; el president del Club Natació Catalunya, en Ramón Geli; el regidor d'esports de l'ajuntament de Barcelona, en David Escudé, així com el representant del Consell Català de l'Esport.

Com era d'esperar, la part central de l'exposició va anar a càrrec d'en Ramón Geli Rambla, el tri-president de l'entitat amb mes de divuit anys en el càrrec (1977-2000, 2009-2012 i 2021-2023) i esportista en actiu en la seva joventut, que va poder donar als presents la bona noticia de que algunes de les dificultats econòmiques dels darrers anys havien estat resoltes amb la col·laboració de l'ajuntament de Barcelona. 

Es va recordar, tant en l'exposició inicial com en el posterior col·loqui, la important contribució dels esportistes del Club Natació Catalunya a l'engrandiment de la natació i el waterpolo català i espanyol. Així, dels primers anys de la piscina de la Travessera en destaquen  el saltadors Jaume Torralba i Pere Pradas, acompanyats de na Isabel Piñon, tots ells internacionals. En natació i waterpolo la llista d'internacionals i participants en Campionats d'Europa, Mundials o Jocs Olímpics és molt extensa i en el llibre hi trobareu cumplida referència (*). Val la pena ressenyar, però, els anys daurats del waterpolo del club, entre finals dels vuitanta i fins a l'acabament de la dècada següent, que inclou també el waterpolo femení. En el masculí ens trobem amb fites com la Copa d'Europa de 1995 o els subcampionats de 1988 i 1994. Les nois, per la seva part, es van proclamar campiones de la Lliga Nacional els anys de 1989 i 1991. 

El llibre, de 290 pàgines, s'ha dividit en quatre etapes, corresponents als estatges on ha anat traslladant-se l'entitat en aquests primers noranta anys de vida:

• Barceloneta, 1931-1943. Corresponent als 'Baños Orientales' de la Barceloneta en el moment fundacional, per bé que també pogueren gaudir d'altres piscines de la ciutat.

• Travessera de Gràcia, 1943-1969. Període comprès entre la inauguració i el tancament de la piscina de l'empresa creada per la 'Sociedad General de Aguas de Barcelona' (SGAB, ara AGBAR): 'Baños Populares de Barcelona', situada a la travessera de Gracia, n. 218.

• Torrent d'en Vidalet, 1969-1972. Estatge social emprat en el període sense instal·lació esportiva fins a la inauguració de Pau Negre, mentre els entrenaments tenien lloc a la piscina Sant Jordi o a les municipals de Montjuïc: la 'vella' i les Bernat Picornell.

• Pau Negre - Can Toda, 1972 - Actualitat. Quan a partir del setembre del 1972 es va poder disposar del complex esportiu municipal de Pau Negre - Can Toda, on el club ha desenvolupat l'etapa mes llarga i exitosa, esportivament i social, de la seva prolongada vida.

Collage amb les imatges corresponents a cadascuna de les seus on s'ha estat 
el Club Natació Catalunya en aquests seus noranta anys d'història.
D'esquera a dreta i de dalt a baix: Orientals, Travessera, 
Torrent d'en Vidalet i Pau Negre - Can Toda.
Font: Dep. de comunicació del CNC. Fts. SI

En relació a la data de la fundació, de l'any 1931, el president Geli en va destacar la coincidència amb el naixement de la II República, proclamada tant sols una setmana abans de la data de fundació de l'entitat, així com  de la seva vocació de catalanitat, expresada des del primer moment amb la preponderància que hi tenen les quatre barres catalanes en el seu escut. 

Com a dada curiosa el Catalunya no va ser la única entitat afiliada a la FCN que va veure la llum en els albors de la nova situació política. L'any 1931, a mes de l'eclosió del nou règim polític, s'ha produït també la definitiva cessió d'ús de la piscina municipal de Montjuïc a la federació, de manera que l'increment en el nombre de clubs es molt notable, com senyala en Joaquim Morera en la seva publicació de 1942: 'Federación Catalana de Natación. Historial 1921-1940'.

Portada i primera plana del primer volum de la memòria feta per en Joaquim Morera 
l'any 1942 en ser nomenat secretari de la FCN, amb la seva signatura original.
Font: Arxiu JCE

En les pàgines que van de la 11 a la 13 en Morera recull amb tot detall els clubs que han format part de la FCN fins a l'any 1940, d'on es desprès la dada significativa que en els primers vint-i-dos anys i escaig de vida de la natació catalana (1907-1929) s'han fundat 29 clubs, mentre que en el període de set anys comprès entre 1930 i 1936 se'n han fundat 28. D'aquests darrers sis han estat fundats l'any 1931, on junt amb el Catalunya s'han  creat:

• Club Natació Martorell

• Club Esportiu Mediterrani

• Agrupació Esportiva Auto.Electricitat (1931-1934)

• Club Natació Mare-Nostrum (1931-1939)

• Societat Esportiva Costa Brava (1931-1945)

Tornant a la presentació del llibre que ens ocupa, un cop finalitzada la part formal de l'acte es va servir a la terrassa de l'antiga fàbrica Damm un catering per als assistents a l'acte, que van tenir ocasió de departir i intercanviar vivències i experiències dels seus anys al Club Natació Catalunya.

Vista general dela sala on és va fer la presentació del llibre.
Font: Dep. de comunicació del CNC. Fts. SI

Només ens queda desitjar que ens puguem retrobar d'aquí a uns anys, en la celebració del centenari de l'entitat gracienca. 

Que per molts anys mes visqui el Club Natació Catalunya !...

Memòries del Montjuïc

(*) Des de primers del mes de maig el llibre ja és a disposició dels socis o d'altres persones interessades a comprar-lo, com informen les xarxes socials del Club Natació Catalunya: "El llibre del 90è aniversari del Club Natació Catalunya ja es troba a disposició de tots i totes les que vulgueu conèixer la història, les curiositats i els protagonistes de la nostra entitat durant aquests 90 anys i les quatre etapes que hem viscut amb les corresponents seus. Ara, per un preu únic de 20 euros, el podràs adquirir a la Recepció del Club"

Carnet de Sòcia. Mercè Planas Olivella

A l'esquerra na Mercè Planas Olivella l'any 1951, als seus vint-i-dos anys,
acompanyada del la seva amiga i veïna, na Eulalia Toro Mayol.
Font: Arxiu JCE. Fons família Tauler. Ft. SI

En el marc de les entrevistes realitzades per a la secció 'Carnet de Soci' del nostre bloc, una bona tarda de la tardor del 2019 ens encaminem cap al que hem anomenat la 'zona cero' del Club Natació Montjuïc, és a dir cap al carrer Nou de la Rambla que considerem una mica l'epicentre dels anys inicials de l'entitat. Al número 139 trobem, en el seu pis de tota la vida, a na Mercè Planas Olivella, a punt de fer el seu noranta-unè aniversari. Ens hi introdueix a la seva presència en Ponç Puigdevall Planas, company nostre del Montjuïc desde les respectives i, ai !, llunyanes joventuts... 

La Mercè ens vol atendre inicialment seient a la taula amb nosaltres, però ben aviat es trasllada a la seva zona de confort, la plaça que té emmotllada en el seu sofà preferit... i és que tot i tenir el cap ben clar i actiu, el cos s'ha fet feixuc i la mobilitat s'ha anat fent difícil...

Vaig néixer, en aquest mateix pis en que estem, el 25 de novembre de l'any 1928. Tenia 15 anys encara quan es funda el Montjuïc en el bar que hi ha aquí sota, a Can Feliu. En aquest bar hi anava molta gent i una de les persones que hi anava era el pare del Ponç (fill) (*), el que ha sigut el meu marit. El Ponç era un noi al que li agradava molt el cine i quan en sortia venia a buscar el seu pare, en Josep Puigdevall,  al bar perquè el meu sogre jugava sovint a cartes a Can Feliu. Quan venia es trobava amb que al bar també és reunien altres nois del carrer - o del barri - com en Quim Tauler, en Julián, l'Esquiroz... i altres. Amb el Quim també m'hi havia criat de petita en aquesta mateixa escala; que el seu pare, en Pep Tauler, tenien el pis una mica mes amunt.

Així és que aquesta colla de nois quan sortien feien una rotllana davant del bar i s'hi estaven fent-la petar al carrer i jo, que m'estava al balcó, els veia... i de seguida va ser que el Pons em va conquistar i a partir de llavors vam començar a festejar. I clar, erem molt joves, jo tenia 17 anys i ell una mica més i amb tots els problemes familiars que teníem, però anavem fent. 

Llavors ell ja era del Montjuïc que en va ser un dels fundadors, i anaven a entrenar a la piscina de Montjuïc, de manera que jo al vespre sortia al balcó i veia que per aquí passaven els que venien de la piscina que baixaven a peu i tots els que venien, de molts clubs diferents, passaven sota el balcó i em saludaven. I de vegades el Polichón, del Barceloneta, em deia "avui no baixa, perquè li toca fregar la piscina..." i volia dir que venia més tard, i que ja sabien a qui volia jo veure, clar !...

En aquells primers anys del club la relació entre els pocs associats que hi havia era molt estreta. Al grup 'canònic' dels catorze fundadors, dels quals en Ponç n'era el mes jove juntament amb en Quim Tauler i en Quique Ruiz, de seguida s'hi incorporaren altres entusiastes de l'esport que conformaren una mena de societat d'assistència mutua, en la  qual tots i cadascun estaven pendents de la sort i la dissort de la resta de companys... això si, en aquests primers moments eren tots homes, de dones ja n'hi havien, però només com a companyes dels associats.

El Ponç jugava a rugbi, encara que també ho feia a waterpolo, que n'era el porter, i en l'equip de polo hi havia els germans Ruiz, el Quique el Rafel i l'Eduardo, que de segon cognom es deien Valero, com el Ponç encara que no eren pas familia. Com que també hi jugava el germà del Ponç, en Lluís. a vegades ens feien la broma "mira, hi ha cinc Valeros a l'aigua...". La familia del meu sogre, en Josep Puigdevall,  venia de Girona i la meva sogra, la Rosa Valero, de l'Aragó, encara que de molt petita va venir aquí i parlava al català millor que nosaltres. 

De com va començar això del rugbi jo no puc assegurar-ho, però dir-ho si que puc... un bon dia van anar a la platja, que deien que els que feien waterpolo no hi podien anar perquè els hi anava malament, i jugaven amb una pilota passant-la amb les mans i es placaven i es feien les mil i una... diu que allà hi havia un senyor mes gran, un home que se'ls mirava i que els hi pregunta "que juguen a rugbi vostès ?" i ells què li responen "no, no,... nosaltres només hem vingut a jugar" i l'home que els hi diu "però home, si us heu de matar d'aquesta manera, mes val que ho feu en un club jugant a rugbi, que jo us donaré una targeta per a que aneu a l'Espanyol…" i finalment sí que hi van anar a jugar, que els hi va anar molt bé perquè a l'Espanyol van fer bastant ambient maco, hi havia molt metges i d'altres professionals que hi jugaven a rugbi… que quan el Ponç va tenir l'accident hi van acudir tots. Ara, per jugar a rugbi no els hi donaven res, eh ! que fins i tot les botes s'havien de comprar.

I es que el Ponç en el rugbi va ser molt fort, eh ! que quan ell volia per on hi era no hi passava ningú… desprès quan va plegar de jugar també va ser bo en l'arbitratge, que va arribar a pitar partits internacional; de vegades jo l'acompanyava a França quan anava a arbitrar, i es que jo amb ell he fet de tot… i mentre érem allà passant-ho bé, jo que pensava "però, i demà que faré per dinar ?...", però sempre se'm acudia alguna cosa per a fer.

Sovint tota aquesta colla de rugbi i polo pujaven a la casa del Pep Tauler, el pare del Quim, perquè era una casa on tothom hi tenia entrada i celebraven, per exemple, Sant Josep fent un cremat i s'ho passaven la mar de bé, perquè la familia Tauler era de Verges, encara que ell es va estar mes a Palafrugell, i allí tenien tradició del cremat, el cantar de taverna o les havaneres i s'ho passaven dallò més bé. Jo per els d'aquella casa també era com una filla mes, perquè en aquesta escala no hi havia cap nena, era jo sola fins a que més endavant la única que va venir va ser la Julieta... la Julieta Serrano, que desprès ha sigut molt bona actriu. Ella vivia en el primer segona, que tenia 4 anys menys que jo i va venir amb un germà que aquell sí que era de la meva edat i tots dos germans anaven al Collaso i Gil, l'escola en el carrer de Sant Pau.

Una vegada al Montjuïc van fer loteria que deien que era per a recaptar diners per a poder construir la piscina de la Reina Amalia i van voler que les noies l'anéssim a vendre als camps de futbol del Barcelona i de l'Espanyol; a mi em van donar el meu talonari i perquè anés acompanyada i no tingués cap problema amb algun home m'acompanyava el Diego (Devesa) que em feia com de guardia civil i em deia "estamos aquí para vender, eh ! nada de criaturadas…" i si algú en comptes de comprar començava alguna conversa diferent o m'incomodava el Diego li deixava anar "oye, que estamos aquí para vender loteria, que si tu no quieres vamos a por otro…"

Retalls de 'El Mundo Deportivo' dels dies 26 de novembre i 3 de desembre
amb la noticia de la venda de loteria del C.N. Montjuïc als estadis
del 'R.C.D. Espanyol' i el 'C.F. Barcelona', respectivament.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

El butlletí n. 17 del club, del mes de gener del 1951, se'n fa ressò d'aquesta col·laboració de les noies nedadores o col·laboradores en un article amb el títol de 'El ejemplo de entusiasmo de nuestra Sección Femenina', signat per en Martínez Martí, tot senyalant:

"Y ha sido mucho el esfuerzo que se ha solicitado a estas muchachas por cuanto... han tenido que enfrentarse en los campos de futbol del Español y Barcelona con la indiferencia y hasta a veces con la desatención de quienes llamándose 'deportistas' son simplemente 'público' que van a presenciar un espectáculo."

al mateix article s'esmenta a alguna de les noies que hi han contribuït: les Eulalia (Toro), Mariona (Pantinat), Mercè (Planas), Rosita, Nuri (Carmany) i d'altres. Anècdota a part, la relació de la Mercè i el Ponç ja fa uns anys que dura i, malgrat haver de vencer alguna reticència familiar que la parella supera, ha arribar l'hora de fer el nou pas... 

Foto de 'família' de l'any 1951. Arturo Devesa, Ponç i Mercè, Quim i Eulàlia, 
una parella de cosins de la Mercè i el seu pare, l'avi Planas.
Font: Arxiu JCE. Fons família Tauler. Ft. SI

Així anaven passant els anys i ens vam casar quan jo tenia 24 anys... o 23 i ell 24 em sembla, bueno a aquesta edat. Llavors clar a mi m'hagués agradat ser del Montjuïc, com tots aquests nois amb els que compartíem vida i amistat, però la meva mare no volia. Però el que si fèiem era pujar sempre que podíem a la piscina de Montjuïc i veure el que es feia a les competicions que hi havia. El cas es que al meu pare tot allò li agradava molt i ell sí que es va fer del club i quan ja hi va haver el rugbi els hi va dir que s'encarregaria del botiquín, i se'n anava cada setmana a Can Sala, que era una farmàcia d'aquí a la Ronda, i els hi comprava el material que demanava, que li posaven l'àrnica, l'alcohol, les benes… tot el necessari; de manera que cada diumenge quan es jugava el partit allà el tenies amb el club, ell mateix es va fer una caixeta per a posar el material que se la va pintar de verd i blanc…

Un cop decidits a casar-nos el Ponç es va voler posar per el seu cantó, deixant el negoci de transport del seu pare, i va tenir la sort que l'ajudessin primer en Francesc Draper (president de la Federació Catalana de Natació), que tenia un negoci similar i mes endavant també en Diego Devesa que estava empleat en una casa que era el 'Mundus', de la que n'era el director general o alguna cosa semblant, i a l'empresa feien bastides i llavors li va dir que l'anés a veure i li va donar feina perquè li va dir, "yo sé que tu no me pondrás en ningún mal paso...". El Diego era una molt bona persona, que ningú te'n dirà res de dolent, però imposava, eh !... que quan ell entrava al despatx del 'Mundus' allà tothom es quadrava. Una vegada no recordo si el Diego o el seu germà van prendre mal i llavors tota la colla el vam anar a veure al seu pis, que s'estaven allà a la Barceloneta, i la seva mare era molt enraonadora, molt de xerrar, i li deia al Diego "bueno Diego, y tantos amigos tienes ?... y de que los conoces, si tu no hablas nunca con nadie !… y además tienen el valor de venirte a ver".

Quan la Mercè relata algun dels fets viscuts amb en Ponç o per el seu compta, sovint esclata en una riallada pròpia d'una jove de vint anys... veient-la com s'explica i com gesticula de la seva trona estant des d'on controla el món que l'envolta, ens ve al cap la seva experiència teatral al costat de la insigne Julieta Serrano, que va començar en això de les funcions com la mateixa Mercè amb el grup de la coral 'Lo Desarrollo' (**), encara que la Mercè, sense la Julieta però amb la resta de la gent del Montjuïc, va continuar mes tard des de la secció cultural del Montjuïc i en l'escenari, principalment,  del 'Chipirón'.

És donava el cas de que del grup d'amics dels fundadors no tots es van fer socis del nou club. N'hi havia alguns, com ara el pare de la Lidia Flaqué, que sempre va estar amb el grup dels Boronat, Tauler i demés… però no es va fer soci fins a molt temps mes tard, o com ara el Fonseca, que feia teatre amb nosaltres i tampoc va ser soci del club, tot i que estava quasi sempre amb la colla dels que ho eren… hi va haver força casos així, de gent del barri que sense fer-se'n socis formaven part del cercle d'amistats dels fundadors, bé perquè  eren de la coral de 'Lo Desarrollo' o perquè freqüentaven el mateix bar de Can Feliu, on s'acollien tant la coral com el club... i és que en els primers temps eren una mica la mateixa cosa; fins i tot havien fet algunes vegades partits de futbol de costellada entre els uns i els altres…

Jo sempre que hi havia una funció de teatre aficionat de 'Lo Desarrollo' hi col·laborava fent d'actriu, que ho fèiem aquí mateix, no al 'Chipirón' encara... ho fèiem aquí a l'asiàtic d'una mica mes amunt del carrer Nou, que ara en diuen 'La Plataforma'. Els hi llogàvem la sala i hi fèiem la funció per a la gent que venia del barri, i també n'havíem fet de teatre allà al carrer Villarroel, on hi havia les cotxeres que allà vam fer el 'A Sant Boi hi falta gent', que en aquella funció en Ponç hi feia de torero i l’Andelet de general… així és com anava i el que ens dirigia moltes vegades era el pare de la Julieta Serrano, el senyor Julián… que no era pròpiament per el club eh!, que era per la coral, que tant en Boronat com l'Esquiroz cantaven en el coro de 'Lo Desarrollo' amb el seu estendard i tot, i no sabies ben bé si era el Montjuïc o era el cor. A tot això el que sempre feia d'apuntador a les obres de teatre era l'avi Tauler, el pare del Quim. L’Eulàlia Toro i el Teo Poch o en Sebastià Roca i d'altres mes del Montjuïc també en feien de teatre. 

Llavors al carrer de Sant Pau, allà al costat de la que havia estat la presó de les dones, hi havia una botiga on anaves a buscar qualsevol obra de teatre que la tenien, i en aquesta que el Ponç havia de fer de torero vam haver d'anar a llogar un trajo per ell en una casa on hi treballava el pare del Pepito Cercòs del club, que va i ens pregunta " y que quieren ustedes"... "mire, un traje de torero para mi", que li diu el Ponç, i com que ja pesava cent i pico de quilos i no li hagués entrat cap trajo de torero, el pare d'en Pepito que li diu "bueno, oiga... y que le parece un traje de picador ?" i així va quedar, va passar de ser torero a ser picador.

Part d'un fullet de difusió d'una de les obres de teatre representades l'any 1946 per el 'cuadro
escénico' de la coral 'Lo Desarrollo' al centre de la 'Sociedad Recreativa del Pueblo Seco' 
popularment coneguda com l'asiàtic, amb la Mercè Planas i la Julieta Serrano.
Font: Arxiu JCE. Fons família Tauler.

A la història de la saga dels Puigdevall-Planas, com en totes les famílies, els hi ha tocat de viure tot tipus de situacions, des de les mes lúdiques i felices fins a les mes desfavorables i complexes. La professió d'en Ponç l'obligava a estar moltes hores a la carretera i en una d'aquestes un malaurat esdeveniment va pertorbar la marxa armoniosa de la Mercè, en Ponç i el seu entorn...

Quan el meu marit va tenir l'accident greu teníem cinc camions... cinc camions amb els xofers corresponents i les despeses associades i em vaig trobar havent de fer mans i mànigues per pagar les nòmines i les altres despeses. Vaig haver de tancar la botiga i vam estar a punt de perdre-ho tot, però fent-nos costat ell i jo ens en vam sortir... però vam passar les de de Caín, eh !. 

De quan jugaven a rugbi a l’Espanyol coneixíem al senyor Vázquez, que feia com de delegat i que era un gran senyor… ell venia carbó, no com a carboner, no ! el venia a l'engròs; era un home agradable i molt bona persona que al meu marit el va ajudar molt. Quan el Ponç va tenir l'accident tan greu, a l'habitació eren cinc grans accidentats d'automòbil, i entra un metge que es deia Collado i pregunta "aquí hi ha algú que es digui Puigdevall ?" i jo que li dic "si, nosaltres..." i es mira al Ponç i li diu "no, no pots ser tu... és que jo vaig jugar a rugbi a Paris amb un Michelle Puigdevall… pero no ets tu, que tu amb mi no pots haver jugat" i va resultar que el Michelle era un cosí germà del meu sogre que no teníem present… pero el doctor va seguir "no pateixis que et tractarem igual de be, que m'ha trucat el Vàzquez per dir-me que hi havia el Puigdevall ingressat i que sobretot que me'n cuidés bé de tu’... 

Una vegada mes el senyor Vàzquez i els amics: els Devesa, Boronat, Andelet, en Quim i en Julián i tants d'altres, que ens van ajudar a tirar endavant… que el Pons (fill) li havia dit a son pare "això de la universitat ja s'ha acabat per a mi, i em poso a portar un camión i a tirar endavant..." i el pare que li diu "d'això res, tu has de seguir estudiant i a viure la teva vida, que d'això nostre ens n'encarreguem la teva mare i jo".

A mi no m'agradaria pas que per alguna cosa de les que jo dic hagués de perdre una amistat de tota la vida, perquè aquí ara estem parlant amb tota llibertat entre uns amics; però jo recordo una persona del barri que també tenia negoci de transport i que deia que era molt amic del meu marit… i quan va tenir la desgràcia anava venint cada dia a preguntar "com va el Ponç ?" i jo li explicava… fins que li vaig dir "home, no cal que vingui cada dia, perquè ell segueix mes o menys igual… la millora es lenta" i després em vaig enterar per el Diego (Devesa) que a l'endemà de l'accident se'n va anar a trobar-lo a 'Mundus' per oferir-se amb els seus camions per suplantar la feina que venia fent en Ponç. Pero el Devesa es va comportar, una vegada mes, com el molt bon home que era, que va aguantar la feina per el teu pare (dirigint-se al fill Ponç) tant de temps com va poder… es va portar com el gran amic que era…

El Ponç va estar molts mesos en recuperació i es va haver d'estar penjat un munt de temps per tal de poder enfortir els osos i les articulacions, que feia angoixa només de veure'l... i ell patint i maleint com una mala cosa. L'Andelet el venia a veure a la Vall d'Hebrón quasi cada dia quan estava així, però mai s'atrevia a entrar a l'habitació... es quedava a la porta i jo li donava 'el parte'. Cap al final de la recuperació un dia va entrar a l'habitació el doctor González Adrio, per parlar-li sense embuts. Li va dir que d'aquí a uns dies ja podria tornar a casa, que ja no podien fer mes per ell i que s'havia d'anar fent a la idea que ja mai mes tornaria a caminar... que amb la lesió del peu i la resta d'afectacions no seria possible recuperar la mobilitat. El Ponç, amb aquella serenitat que li venia en moments com aquest, que li diu "miri, doctor... avui som dia 9 de setembre, oi ?... doncs el 24 és el sant de la meva dona i em jugo amb vostè una ampolla de xampany que per aquella data ja caminaré..." i amb penes, treballs i ensopegades, però ho va complir... Passats uns anys es van retrobar amb el doctor a la pista de gel del Barcelona i en González Adrio el va reconèixer "no me lo creia, como puede ser !...", però es va comportar i va pagar el deute...

Tot això passava l'any 1973. El Ponç fill ja feia vint anys que corria per aquest món i es trobava en fase d'acabar els seus estudis, com hem vist. La seva carrera de waterpolista havia superat totes les expectatives de la saga Puigdevall, les del pare Ponç i les del seu oncle Lluís. Internacional, campió d'Espanya l'any 1972 abans de complir els vint anys,... el seu pare, però s'ho va mirar sempre amb aquella barreja de tranquil·litat i suposada indiferència que solia emprar, sempre amb la recança que el fill no li havia sortit 'rugger'... però en el seu interior n'estava amplament orgullós del seu recorregut esportiu...

De l'abans d'ahir i de l'ahir...
A l'esquerra en Ponç i en Lluís Puigdevall l'any 1950, primer i tercer per l'esquerra dempeus.
A la dreta en Ponç (fill), quart per l'esquerra dempeus, amb l'equip del Montjuïc 
que va guanyar la Copa Catalana de 1972 al C.N. Barcelona a Sant Jordi.
Font: Arxiu JCE. Fts. 1950, SI; 1972, Montejano.

Però jo finalment vaig poder ser sòcia... que amb el Ponç, i malgrat tots els problemes que vam passar, vam estar pagant les quotes de socis d'en Lluís i del seu fill des de que a mitjans del anys cinquanta se'n van anar a França... i aquí anar pagant les quotes per si un dia es decidien a tornar.  Però al cap dels anys el Ponç li diu un dia "Lluís, ara ja em jubilen… i la vida ja em canviarà i jo encara segueixo pagant les teves quotes" i en Lluís li va dir que per ell ja el podíem donar de baixa. Coincideix que un dia fan una festa al club i al Ponç el president Ballart li diu que llavors ell ja no ha de pagar mes la quota del club i va pensar que al menys em faria sòcia a mí perquè així no tindria mala consciència de no contribuir al manteniment del club.

Així que la Mercè, finalment, va veure complert el seu desig de fer-se sòcia del club de la seva vida i de la vida dels seus éssers estimats... però en va ser molt mes que sòcia. La Mercè, com tantes altres dones d'aquells anys quaranta, en van ser 'fundadores' del club, al costat d'aquells nois esportistes que sempre van comptar amb el seu suport i la seva empenta per a tirar endavant les seves iniciatives.

Carles Sánchez i Josep Castellví

En recordança de na Mercè Planas Olivella, traspassada 

aquest darrer 19 de juny del 2023

(*) Al llarg d'aquesta entrada ens trobarem sovint parlant de dos Ponç diferents, el marit de la Mercè i el fill d'ambdós. Per tal de no confondre'ns, sempre que parlem del fill ho farem constar entre parèntesi.

(**) Al Poble-sec, com a tants barris populars de Barcelona, les corals proliferaven en gran nombre, de manera que no era estrany que en tal o qual bar en trobéssim una d'instal·lada. En el cas de Can Feliu la barreja entre 'Lo Desarrollo' i el nounat Club Natació Montjuïc va ser una constant dels primers anys de l'entitat blanc-i-verda.

Butlletí. El primer encontre internacional de waterpolo del Montjuïc...

Recordem que la pràctica del waterpolo s'institueix en el Club Natació Montjuïc des del moment mateix de la seva fundació, de manera que el primer partit 'oficial' es disputa el 29 de juny de 1944 en aigües el Port de Tarragona, el 'Serrallo', contra el Club Nàutic de Tarragona. És ben cert, no obstant, que des de finals de l'any 1943 s'han disputat diferents partits amistosos, on han intervingut formacions que podem considerar antecessores del que a partir del març de 1944 ja és inscrit a la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA) com a 'Club Natación Montjuich de Educación y Descanso'.

El mes de juny de 1951, finalment deslligats de l'organització sindical del règim franquista, el Montjuïc es veu amb cor d'organitzar el que ha de ser el seu primer partit internacional de waterpolo. L'escenari no pot ser un altre que la piscina municipal de Montjuïc, que llavors encara era coneguda amb l'hiperbòlic nom de 'Estadio Náutico Municipal de Montjuich' (*).

El contrincant escollit és el llavors campió de Suecia, el 'Lund Universitas Gymnsatik Iddrotsforgund'. Per tal de fer mes atractiva la vetllada per als potencials espectadors s'organitza, també, un triangular de natació entre l'equip suec, el Club Natació Barcelona i el propi Montjuïc; que s'enfrontaren de manera previa al partit de waterpolo. La data fixada és la del dijous 14 de juny, a les 10:30 de la nit; l'hora que ara seria considerada intempestiva era l'acostumada en aquells anys en que es pretenia cobrar entrada i calia esperar a finalitzar les llargues jornades laborals de l'època. El resultat d'aquest horari es que els festivals finalitzaven a primeres hores del dia següent.

De la col·lecció de butlletins del club que ens ha estat cedida per la familia Casas-Tauler hem pogut rescatar el fullet difusor de l'esdeveniment. Rigorosament guardada i enquadernada per en Jaume Casas, inclou des del n. 1, de novembre del 1946, fins al n. 355, de setembre-desembre del 1986, en onze volums. Una de les particularitat d'aquest recull de butlletins ve donada per el fet que en Jaume hi encartava, quan ho creia adient, fullets i informacions relacionades amb competicions o altres esdeveniment lligats al Montjuïc.

Portada del Volum I de la col·lecció de butlletins feta per en Jaume 
Casas i donada al bloc del 'Memòries del Montjuïc...'
Font: Arxiu JCE. Fons família Casas-Tauler (**)

El programa en qüestió consta de vuit pàgines de 20,5 x 15,5 cm. La primera és dedicada integralment a l'anunci del festival, amb el nom de 'Match Internacional...':

Altres quatre pàgines són dedicades totalment a anuncis de diferents marques, com ara:

Publicitat inclosa en el ptograma anunciador del festival

De manera que la part informativa del 'Match Internacional de Natación y Waterpolo' tant sols ocupa tres pàgines interiors, i encara en les seves dues terceres parts, perquè l'altre es ocupada per anuncis de mida reduïda:

Contingut informatiu del fullet, amb el programa de les proves a disputar 
i les alineacions previstes del partit de waterpolo Lust - Montjuïc.

També el butlletí del club se'n fa ressò d'aquesta important fita en la història del club:

Editorial del n. 23 del butlletí del C.N. Montjuïc 
celebrant aquest primer encontre internacional
Font: Arxiu JCE

En aquest debut internacional l'alineació del Club Natació Montjuïc va ser: P. Puigdevall (Sr.), porter i capità; Josep Clemente, entrenador-jugador; els germans Llordachs, Antoni i Ricard; els dos millors nedadors del club d'aquell temps en Miquel Font-Prats i en Teo Poch i l'afegitó d'un  recentment incorporat, en Carlos Orero. Es troben a faltar jugadors joves però ja assentats en el primer equip com són en Quique Ruiz i en Josep Cercós, que per una o altre raó no pogueren participar en aquesta ocasió. Com canten els seguidors del Cadiz C.F., '... el resultado nos da igual' i mes ens val, perquè, efectivament, es va perdre el partit per 1 gol a 7.

Amb aquesta primera experiència internacional l'entitat ja es veu amb forces suficients com per a organitzar un Torneig Internacional de Waterpolo el mes d'agost de 1951, amb la participació del campió d'Holanda el 'Zwem Club de Haarlem', l'equip francés del 'U.S. Metro de Paris' i els espanyols Canoe Natación Club, C.N. Barcelona i el propi C.N. Montjuïc. 

Una vegada mes, el resultat va ser el menys important. El club va quedar en darrera posició, perdent els quatre partits disputats i algun d'ells per resultats molt amplis. Però, com s'esmentava en el  butlletí del club, la manera de progressar en aquest esport no podia ser una altre que enfrontant-se a equips d'un nivell superior.

Memòries del Montjuïc

(*) El nom de 'Estadi Nàutic' adjudicat a la piscina municipal de Montjuïc venia a ser una traducció del de la piscina construïda per als Jocs Olímpics de Paris 1924, primera instal·lació amb les mides que esdevindrien reglamentàries per les competicions internacionals, que inicialment foren de 50 x 18 m. La instal·lació va adoptar el nom de 'Stade Nautique Des Tourelles'. Desprès de successives reforme encara serà utilitzada per els propers Jocs de Paris 2024. La piscina municipal de Montjuïc (1929-1989) nasqué amb moltes mes dificultats que la de Paris i amb notables limitacions.

(**) Totes les imatges reproduïdes del fullet original anunciador del 'Match Internacional...' tenen com a font la esmentada en la primera, és a dir l'arxiu JCE, fons família Casas-Tauler.

En el 75è aniversari de la primera Ponència d'esports del país...

Aquest passat 20 d'abril s'ha complert el setanta-cinquè aniversari de la data de constitució de la primera Ponència esportiva en un ajuntament del país. En aquella data de 1948 la comissió permanent de l'ajuntament de Barcelona va ser qui en va aprovar la creació...

Antecedents

Epifani de Fortuny i Salazar (1898-1989) neix a Barcelona el 5 de setembre de 1898 en el sí d'una família de l'alta burgesia catalana, vinculada per la baronia d'Esponellà a l'aristocràcia nostrada de la qual en va ser el quart baró. Lligat per tradició familiar a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), cursà la carrera d'enginyer agrari i s'implicà en els negocis familiars, arribant a ser el president del IACSI entre 1940 i 1946. Va créixer en una familia d'adscripció monàrquica però políticament vinculada al liberalisme conservador. Ell mateix és proper a la Lliga d'en Cambó, de qui  en va ser sempre un gran admirador.

Altrament unes de les seves grans passions van ser l'estudi de la història i la pràctica de l'arqueologia, a la que es va poder dedicar gran part de la seva vida sovint acompanyat del reputat arqueòleg i membre de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) Josep de Calassanç Serra i Ràfols (*).

Epifani de Fortuny i Salazar a l'ajuntament de 
Barcelona als anys quaranta del segle XX.
Font: Wikimedia commons. Ft. SI

En aquesta entrada ens centrem, però, en el seu vessant esportiu. Alumne intern dels col·legi dels Jesuïtes de Sarria, fou de ben jove practicant de diferent esports. Afeccionat al futbol, va formar part de la junta directiva del F.C. Barcelona cap a finals dels anys vint del segle passat.

Per el que ens interessa ara mateix, va estar estretament vinculat a les tres principals entitats esportives del Poble-sec a partir dels anys quaranta, amb les que va mantenir estretes relacions essent nomenat President d'Honor de totes elles:

• L'Agrupació Ciclista Montjuïc - la Grupa -

• La Unió Esportiva Poble-sec - el Sec -

• El Club Natació Montjuïc - el Monju -

La ponència d'Esports

En Epifani de Fortuny es nomenat regidor en el ple de l'ajuntament de Barcelona del 4 de juliol de 1944 per el primer alcalde del nou règim, Miquel Mateu Pla (1939-1945) - conegut com a 'Mateu, el dels ferros' -. Passa a ocupar la tinència d'alcaldia del districte III, a més d'encarregar-se de la Ponència de beneficència. A aquest alcalde el succeeix en Josep M. Albert Despujol (1945-1951), baró de Terrades, amic i parent d'en Epifani de Fortuny.

Sembla ser que ja des de la seva entrada a l'ajuntament en Epifani havia rebut de l'alcalde Mateu l'encàrrec d'estar al cas dels assumptes relacionats amb les activitats esportives de la ciutat, tot i que orgànicament aquests afers depenien de la Majordomia, a càrrec del funcionari Manuel Ribé qui va ser tot un mite en l'estructura funcionarial de l'ajuntament al llarg de mes de cinquanta anys.

No és, però, fins a l'arribada del nou alcalde que el baró d'Esponellà li reclama la creació d'una ponència específicament dedicada a atendre totes les qüestions esportives que es plantegen a la ciutat de Barcelona; tal com ell mateix confirma referint-se a una de les primeres xerrades amb el baró de Terrades en un esbós de memòries redactades molts anys mes tard:

"Calia aprofitar el moment i fer esment de la possibilitat de crear una Delegació de Deports (sic), deslligada de Majordomia. Es clar que a tot va dir que 'sí'. Va arribar el moment de concretar tot lo que calia fer després d'aquell 'sí' i com una escopetada, desprès d'escoltar de nou i amb mes detall la meva proposició, va sentenciar: 'No comptis ni amb un cèntim ni en crear nous empleats municipals !!!'." (**)

Amb aquestes migrades condicions el dia 20 d'abril de 1948 en Epifani de Fortuny i Salazar presenta i obté de la comissió permanent de l'ajuntament l'aprovació de la seva proposta de creació de la Ponència d'esports de l'ajuntament de Barcelona, la primera en ser creada com a tal a qualsevol municipi català o espanyol. 

Pàgina corresponent al 20 d'abril de 1948 del dietari personal d'en
Epifani de Fortuny i Salazar, amb l'aprovació de la seva proposta.
Font: ANC. Fons 1-1243. Arxiu de la familia Fortuny

El baró escriu en aquesta pàgina del seu dietari:

"No quiero hoy consignar mas nota que el triunfo completo de mi proposición a la Permanente creando la nueva Ponencia de Beneficencia y Deporte... Me cabe el orgullo de haber sido el primero en España en implantar una modalidad que será imitada desde luego y que creo que en su dia podrá contribuir a la creación del Ministerio de Deportes como existe en otras grandes naciones. Estoy satisfecho de haber prestado a Barcelona un buen servicio, venciendo las dificultades y sobretodo los reparos internos que a todo esto se oponían."

Com que els assumptes oficials tendeixen a un cert esllanguiment, l'aprovació per el Ple de l'ajuntament no té lloc fins al 18 de juny del mateix 1948, on contarà amb alguna reticència finalment superada. Ja oficialitzada la nova ponència, la premsa se'n fa ressò:

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 9 de juliol de 1948 informant de 
la creació de la Ponència d'esports a l'ajuntament de Barcelona.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A l'article de 'El Mundo Deportivo', signat per l'històric pioner de l'atletisme català en Lluís Meléndez, aquest afirma que:

"El deporte ha tomado estado oficial en nuestro ayuntamiento. Ha bastado la voluntad de un hombre para que pudiéramos ver convertida en realidad una aspiración por la que los deportistas barceloneses ha venido abogando desde hace más de cuarenta años."

En el decurs de l'entrevista inclosa en la nota de premsa el baró d'Esponellà repasa alguns dels criteris que han de marcar el camí de la nounada ponència municipal:

• Creació d'una comissió tècnica assessora, recollint personal de l'ajuntament que ja es trobava incorporat en altres departaments, complint la condició de no contractar personal nou. Per dades posteriors sabem que era formada per:

• Ramón Raventós, arquitecte en cap del servei d'edificis culturals
• Lluís Riudor, arquitecte en cap de parcs i jardins
• Joan Piñol, enginyer en cap dels tallers municipals
• Pere Ricart, arquitecte adjunt del servei d'edificis culturals
• Vidal Rovira, advocat en cap del negociat de personal
• Marià Cañardo, inspector de circulació
• Josep Escolà, inspector de circulació

• Desenvolupament d'un primer programa de realitzacions esportives:

• Millores a l'estadi municipal d'atletisme de Montjuïc
• Millores a la piscina municipal de Montjuïc
• Reconversió de la Foixarda en camp de rugbi municipal -fins aquell moment era utilitzat per l'exèrcit com un parc mòbil d'automobilisme- 
• Asfaltat i condicionament del circuit d'automobilisme de la Diagonal

• Concurs per a la construcció del nou Pavelló Esportiu Municipal de Barcelona al carrer Lleida

• Institució de les medalles de la ciutat al Mèrit Esportiu

L'actuació estrella havia de ser la construcció del nou Pavelló Esportiu Municipal del carrer de Lleida, d'acord amb l'avantprojecte de l'any 1946 actualitzat. Es preveia de fer amb un sistema que s'avançava cinquanta anys a les concessions administrativas dels anys noranta del segle XX; la qual cosa significava que la construcció, el manteniment i l'explotació d'instal·lacions i serveis municipals podia ser feta per empreses privades a base de concessions a llarg termini, de 25 a 50 anys, segons la inversió necesaria prevista.

Retall del setmanari 'Destino' del dia 7 de febrer de 1948, amb la maqueta
guanyadora de l'avantprojecte de Palau d'esports municipal.
Font: Hemeroteca ARCA

Malauradament, aquesta arriscada iniciativa d'en Epifani de Fortuny no aconseguirà arribar a bon port. No serà fins a l'any 1954 que en el mateix solar del carrer Lleida l'ajuntament construirà, amb els seus propis mitjans, el Palau Municipal d'Esports, que serà inaugurat poc abans del començament dels II Jocs del Mediterrani del 1955, atorgats a Barcelona (***). 

Seguint amb el desenvolupament de la Ponència d'esports, a primers de l'any 1949 es configura un nou cartipàs municipal com a resultat de la renovació haguda a rel de les 'eleccions' de finals del 1948 amb que el règim blanqueja la continuïtat dels consistoris. De resultes d'aquesta renovació el baró d'Esponellà passa a ser segon tinent d'alcalde i canvia beneficència per transports i circulació, a la vegada que passa de ser l'encarregat del districte III per a ser-ne del IV, mantenint sempre la Ponència d'esports, reforçada ara com a "delegación especial de esta Alcaldia en materia de Deportes". Un ofici de l'alcalde remés a en Epifani de Fortuny en dona testimoni:

Ofici remès per l'alcalde Albert al baró d'Esponellà 
informant-lo del canvis en el cartipàs municipal.
Font: ANC. Fons 1-1243. Arxiu de la familia Fortuny

Fent un pas mes en la consolidació de la Ponència d'esports de l'ajuntament de Barcelona, aquest mateix any de 1949 es constitueix la que també va ser la primera Comissió Municipal d'Esports de Catalunya i de tota Espanya. Les comissions eren els òrgans de govern de les diferents àrees en que s'estructurava l'ajuntament i la d'esports no estava constituïda fins a la data del nou de setembre de 1949. Els arxius d'en Epifani de Fortuny en conserven una còpia de l'acta que se'n va fer amb el títol de: "Acta de constitución de la Comisión Municipal Deportiva". 

En aquesta acta, d'una mica mes de tres folis, se'n explica la fonamentació jurídica que correspon als acords de la Comissió permanent i del Ple municipal dels dies 7 i 9 de juliol de 1949, respectivament. També se'n estableix la composició política de la nova comissió, formada per cinc dels deu tinents d'alcalde, a mes d'altres tres regidors de la corporació. Es mantenen i és reafirmen en els seus càrrecs els membres de la prèviament existent Comissió assessora, mentre que el conjunt del nou organisme és presidit per el propi Baró d'Esponellà.

Entre d'altres qüestions tractades destaquen l'informe de la tasca ja realitzada i els projectes per el nou exercici. Per tancar la primera reunió en Epifani de Fortuny proposa als membres de la comissió:

"... que se estudie a fondo la posibilidad de que alguno de los grandes premios deportivos que van vinculados al nombre y la tradición de la ciudad, sea el propio Ayuntamiento a través de la Comisión Municipal Deportiva... el que organice estas pruebas".

La tasca del Baró d'Esponellà al front de la Ponència i la Comissió municipal d'esports té data de caducitat, encara que el seu final té poc a veure amb l'esport. Atenent al fet que segueix sent Tinent d'alcalde de transports serà un dels depurats com a conseqüència de la vaga de tramvies de Barcelona iniciada el dia 1 de març de 1951 que va representar un èxit dels opositors al règim (****). A rel de les diferents manifestacions produïdes es va haver de lamentar entre els manifestants un mort a mans de la Guardia Civil. La repercussió política dels fets comportà la destitució de tres autoritats: el governador civil de Barcelona, Eduardo Baeza Alegria (1947-1951); l'alcalde de Barcelona, Josep Maria Albert Despujol; i el tinent d'alcalde de Transports, en Epifani de Fortuny i Salazar. Les decisions foren preses per el nou governador civil, el general de l'exèrcit Felipe Acedo Colunga (1951-1960) i ratificades per el ministre de governació del règim, el militant de la Falange Blas Pérez González (1942-1957)

Epifani de Fortuny i el Club Natació Montjuïc

No és el lloc ni el moment d'aprofundir en aquesta estreta relació establerta entre el quart baró d'Esponellà i el Club Natació Montjuïc. En tenim prou en senyalar que es tracta, principalment, d'una estreta relació personal basada en dues personalitats diferents però, en aquest cas, complementàries. Parlem, es clar, d'en Epifani de Fortuny i Salazar i d'en Vicenç Esquiroz Soliva. En una altre entrada mirarem d'entrar-hi mes a fons.

De moment ens conformem en establir dos moments determinants d'aquesta relació. Els dos ja s'han conegut en funció de les seves diferents responsabilitats professionals i en l'associacionisme esportiu de la ciutat. La relació inclou, com una de les primeres conseqüències, la consecució del caràcter de municipals atorgat als cursets que el Montjuïc venia celebrant a la piscina municipal de Montjuïc.

Però el que uneix per sempre aquestes personalitats tant diferents i els converteix en amics per a tota una vida son dos fets de caire personal. El primer és el de l'assistència del tinent d'alcalde de beneficència i esports a l'enterrament del pare d'en Vicenç Esquiroz, mort el 9 d'agost de 1948 desprès d'uns dies convalescent en haver estat atropellat per una camioneta.

Anotació al dietari del baró d'Esponellà del dia 10 d'agost de 1948, 
amb la noticia de la mort d'en Rafael Esquiroz, pare d'en Vicenç.
Font: ANC. Fons 1-1243. Arxiu de la familia Fortuny

En Epifani de Fortuny escriu del seu puny i lletra: 

"Su hijo demuestra claramente su agradecimiento por el tratamiento que han dado a su padre en el dispensario (del carrer Sepúlveda) y por mi presencia en el acto del sepelio."

El segon acte d'aquest lligam d'amistat es produeix pocs mesos mes tard, amb motiu de les primeres 'eleccions democràtiques' a regidors de l'ajuntament de Barcelona per el 'tercio familiar', que es feren a mitjans del mes de novembre de 1948. La candidatura 'oficialista' incloïa la presència del baró d'Esponllà i s'enfrontava a una alternativa formada per membres propers a 'El Correo Catalán' de caire carlista. La situació era que malgrat que la candidatura 'oficialista' comptava amb totes les possibilitats per a sortir guanyadora, en algun moment es van produir fortes friccions entre els dos bàndols. En Vicenç Esquiroz era redactor del diari, on signava amb el pseudònim de Claris les seves col·laboracions esportives. A la vegada, es va convertir en l'ànima i el cervell de la candidatura 'oficialista', per a la qual disenyà una campanya centrada en l'adhesió de les entitats esportives dels diferents barris.

Anotació al dietari del baró d'Esponellà del dia 20 de novembre de 1948, 
explicant el paper d'en Vicenç Esquiroz en la campanya electoral.
Font: ANC. Fons 1-1243. Arxiu de la familia Fortuny

El tinent d'alcalde d'esports confirma la seva assistència al partit de 'pelota base' animat per la insistència d'en Vicenç Esquiroz, del que afirma que:

"Esquiroz que es mi verdadero cerebro gris de estas elecciones, del mismo modo que Gutiérrez y Rafael son los ejecutores de las órdenes, me ha recomendado la asistencia al partido de Pelota Base..."

El resultat va ser que en Fortuny va ser el candidat mes votat amb prop de 70.000 vots, mentre que en Esquiroz va veure perillar el seu lloc de treball a 'El Correo Catalán' a causa de la seva estreta col·laboració amb el Baró d'Esponellà. Tot va quedar en un no res, però aquests dos fets de caire personal van cimentar una relació d'amistat entre aquestes dues personalitats de l'esport barceloní i català que va anar molt mes enllà de la simple relació professional...

Per aquelles dates de finals de l'any 1948 en Epifani de Fortuny i Salazar es nomenat President d'Honor del Club Natació Montjuïc, com ho recull el seu butlleti:

Extracte del butlletí n. 12, corresponent als mesos d'agost-desembre de 1948.
Font: Arxiu JCE

En el text de l'article, apòcrif per bé que clarament atribuible a en Vicenç Esquiroz, es resalta el fet que:

"Por la enorme labor realizada por el barón de Esponellá, por el apoyo que particularmente ha recibido nuestra entidad cuando ha tenido algún proyecto en beneficio del deporte barcelonés,... es por lo que nuestro club se atrevió a solicitar del señor Barón la aceptación del título de Presidente de Honor, honrándonos con su confianza al otorgar su beneplácito..."

Josep Castellví

(*) El mateix Serra i Ràfols havia proposat que el Baró d'Esponellà fos nomenat 'Delegado provincial de excavaciones' de la 'Comisaria General de Excavaciones Arqueològicas' (CGEA) amb l'argumentació següent: "Este señor, joven y muy entusiasta de nuestros estudios", continua dient la carta de Serra a Santa-Olalla, delegat nacional de la CGEA, "tiene una posición social que lo hace completamente independiente a toda influencia desfavorable. Actualmente es teniente de alcalde de Barcelona y puede decirse que es el brazo derecho del alcalde Sr. barón de Terradas, del que es íntimo amigo y que en gran parte le debe la alcaldia. Su calidad de presidente del Instituto Agrícola Catalán de San Isidro y de los sindicatos agrícolas de la Provincia lo hace muy influyente en toda ella. Sus aficiones culturales derivan de una tradición familiar ya secular y al interés por la arqueología fue llevado por la existencia de una villa romana debajo de su casa solariega de Can Sentromà en Tiana, la excavación de la cual tiene iniciada y de la que incluso publicó algo años atrás".

(**) El Baró d'Esponellà tenia costum, des de ben jove, d'anar elaborant els seus dietaris personals, actualment dipositats en l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) en el fons particular d'en Epifani de Fortuny i Salazar 1-1256, dins del fons general de la familia Fortuny. Aquest seu fons inclou, a mes dels dietaris, un gran nombre de documents tant personals com derivats de les seves diferents funcions professionals.

(***) Es poc conegut que l'impulsor dels II Jocs del Mediterrani per a la ciutat de Barcelona fou, principalment, el baró d'Esponellà que n'inicià les gestions des de finals de l'any 1949. La seva depuració de l'ajuntament de Barcelona per el nou governador, el general Felipe Acedo Colunga el mes d'abril de 1951 va impedir que seguís amb les gestions que ja havia començat molt abans que tinguessin lloc els I Jocs del Mediterrani a la ciutat egipcia d'Alexandria, els dies del 5 al 20 d'octubre d'aquell any. En una entrada específica entrarem amb mes detalls sobre aquest fet tant poc divulgat.

(****) Durant dues setmanes, la població es va negar a utilitzar el transport públic, va realitzar els seus desplaçaments a peu i va participar en nombroses manifestacions de protesta, registrant algun acte de violència amb crema d'un dels tramvies. Encara que alguns autors consideren la vaga fruit d'un moviment espontani, altres indiquen que va ser resultat de la gran tradició llibertària existent a la ciutat, tot i que més tard fou secundada per militants de les organitzacions clandestines i fins i tot va ser detingut el dirigent del PSUC Gregorio López Raimundo.
"... Quan va arribar el dia del boicot, l'1 de març, els tramvies van recórrer buits els carrers de la ciutat mentre es van produir incidents menors als mercats. Unes tres-centes persones, entre els quals hi havia nombrosos falangistes, van baixar per la cèntrica Via Laietana cridant: '¡Viva Franco!' i '¡Muera el Gobernador!'...". El governador Baeza sabia llavors que molts falangistes que s'oposaven a la seva continuïtat al govern civil havien estat actuant al costat dels vaguistes, fins al punt d'utilitzar els seus vehicles privats per a transportar els vianants que recolzaven el boicot. 

10 de maig del 2023. El reportatge del 'Dinar de Campiones i Campions'...

L'amic i consoci Josep Ponferrada va ser la persona que va tenir cura de fer el reportatge fotogràfic de la jornada viscuda el passat dimecres 10 de maig al Club Natació Montjuïc, amb motiu del que vam anomenar com a 'Dinar de Campiones i Campions'. Tal com es va explicar per part de l'organització a l'inici de l'acte, l'objectiu del dinar no era un altre que el de rememorar una bona part dels anys viscuts a les diferents seccions esportives del club per mes de quatre generacions d'esportistes en el període que va desde la seva fundació l'any 1944 fins a l'any 1979, en que ja s'ha posat en marxa l'actual ubicació del club a l'actual Ciutat Esportiva. Per mes que en l'acte fos nombrosa la presència de campions de Catalunya i d'Espanya, a mes de la de nombrosos olímpics del Montjuïc, l'important creiem que era remarcar que, al cap i a la fi, de campiones i campions totes i tots '... ho som de l'amistat', com també es deia en un altre lema de la convocatòria efectuada.

Tot seguit us deixem un resum del reportatge fotogràfic (*), que procedeix enterament d'una única:

Font: Arxiu JCE. Ft. Josep Ponferrada

Vista de la terrassa exterior, mentre es van reunint els assistents

Imatges de les diferents taules del dinar.
La Cristina Valls va ser la conductora de l'acte, amb l'ajut 
d'en Eduard Costa en el lliurament dels trofeus atorgats.

Les Campiones i els Campions dels primers Campionats de Catalunya guanyats 
per el Club Natació Montjuïc, reben els seus trofeus. L'any 1961 
ho aconseguiren les noies i el 1962 els nois.

L'Albert Medina, entrenador d'aquells anys, respon a les preguntes de l'Eduard Costa.
Imatges dels brindis finals i d'algunes fotos de grup dels assistents.

El president del club, Josep Maria Valls, s'adreça 
als reunits en el moment d'acomiadar l'acte.

Memòries del Montjuïc

(*) En la pàgina de YouTube del nostre bloc: 'Memòries del Montjuïc i Més' hi trobareu mes endavant un vídeo recull del reportatge molt mes ampliat i comentat.

Sprints. Novetats en l'emmagatzematge dels vídeos del 'Memòries...'

Des de fa uns pocs dies és en funcionament el lloc de YouTube de 'Memòries del Montjuïc i Més', on podeu trobar penjats tots els vídeos que s'han anat incorporant a algunes de les entrades d'aquest bloc.

De ben segur es la millor manera de poder gaudir-los, especialment si els podeu veure en una pantalla mes gran. A la vegada la qualitat de la imatge i del so es veurà una mica millorada.

Una petita millora que afavoreix diferenciar el fet que ara els vídeos són allotjats en un lloc corporatiu, mentre que fins aquest moment es confonien amb un YouTube particular del nostre coordinador...

Imatge del lloc de YouTube on són allotjats els vídeos 
del bloc de 'Memòries del Montjuïc.
Font: Arxiu JCE

Memòries del Montjuïc

10 de maig del 2023... Memòria viva del Club Natació Montjuïc...

Foto de grup dels reunits aquest 10 de maig al restaurant Key del C.N. Montjuïc
Font: Arxiu CNM. Ft. Josep Ponferrada

Una trobada memorable

• memorable (Del GDLC)

  Etimologia: del llatí memorabĭlis, íd. 1a font: s. XIV, Llull

  Adjectiu:  digne de memòria. Un esdeveniment memorable. Una data memorable.

Hem volgut exposar a la capçalera del text d'aquesta entrada l'etimologia i la definició en català de la paraula 'memorable' per tal de que, enduts per els nostre entusiasme, no ens deixéssim portar per una certa tendència hiperbòlica.

Però és que realment la jornada va ser realment memorable. Reunir a vuitanta persones de quatre o cinc generacions d'esportistes del club de gairebé totes les disciplines d'aquells anys semblava una tasca difícilment assolible. Però amb l'esforç i el convenciment de totes i tots vam aconseguir mobilitzar a la nombrosa gent que hi va poder assistir i a molts més d'altres que per raons personals - d'edat o d'altres circumstàncies - finalment no pogueren assistir.

Imatge central utilitzada en la difusió de l'acte del Dinar d'aquest 10 de maig
Font: Arxiu JCE

Des de les 12'45 del migdia els diferents participants van anar arribant a la terrassa del Restaurant Key del Montjuïc, on s'anaven succeint els reconeixements i les abraçades. Seguint l'horari previst es va realitzar la foto de grup que encapçala aquesta entrada, per passar tot seguit a la sala menjador on tingué lloc la celebració.

Un cop a l'hora del postra es procedí al visionat del vídeo oficial de la commemoració que podeu veure al final d'aquest escrit. Tal com era previst, aprofitarem la trobada per a retre homenatge a les nedadores i nedadors que foren els primers a guanyar al C.N. Barcelona en un Campionat de Catalunya Absolut. Això succeí en la XXXIV edició del 1961, en el cas de les noies, i en la XXXV del 1962 pel que fa als nois. Cadascuna d'aquests persones reberen un trofeu acreditatiu de la trobada de mans de na Rosa Segarra - actual campiona i rècord d'Espanya en quasi totes les distàncies màster de la seva edat que rebé el reconeixement dels assistents -, d'en Enric Bertràn, ex-waterpolista internacional del club i president honorífic de la FCN, i d'en Josep Maria Valls, president del C.N. Montjuïc. Les distincions les reberen les noies Carme Ramos, Carme Medina, Tina Boira, Àngels Camps, Laura Palau i, en absència per causes de força major, Carme Llorca i Julia Cuesta. Per els nois els que reberen el trofeu foren Juan A. Molinero, Carles Alonso i Albert Medina - entrenador 'culpable' d'aquells èxits -. A mes, en nom d'aquells campions masculins impossibilitats d'assistir, recolliren els trofeus Carme Medina, per el seu germà Carlos - amb dificultats de mobilitat -; i na Marta Escolies i en Jaume Monzó (jr) en nom del seus germà i pare, Miquel i Jaume, respectivament que malauradament ja ens falten.

Placa trofeu lliurat a les Campiones i Campions de Catalunya 
de 1961 i 1962 en l'acte celebrat el dimecres 10 de maig.
Font: Arxiu JCE

Imatges d'alguns moments del lliurament de trofeus:
1. Les noies del 1961: Carme Ramos, Laura Palau, Àngels Camps, Tina Boira i Carme Medina
2. Els nois del 1962: Jaume Monzó (jr.) per el seu pare Jaume, Marta Escolies per el 
seu germà Miquel, Juan A. Molinero, Albert Medina - l'entrenador -, 
Carme Medina per el seu germà Carlos, i Carles Alonso.
Font: Arxiu JCE. Ft. Josep Ponferrada

Eduard Costa parla amb na Carme Ramos, en presència 
de Laura Palau, Àngels Camps i Tina Boira.
Font: Arxiu JCE. Ft. Esther Vila

En acomiadar l'acte cadascun dels assistents rebé un petit recordatori, consistent en una medalla i un clip amb imant, ambdós amb les imatges i els lemes de l'acte celebrat. En marxar van ser comunes les ànsies expressades per gran nombre dels presents de mirar de repetir l'experiència amb una periodicitat a establir.

Vídeo commemoratius del 'Dinar de Campiones 
i Campions' del 10 de maig (**)
Font: Arxiu JCE

Per la nostra part no ens queda sinó agrair a les persones i entitats que han col·laborat amb la comissió organitzadora (*) d'aquest esdeveniment per al millor desenvolupament del mateix; i molt especialment al Club Natació Montjuïc, amb la seva junta directiva al capdavant.

Memòries del Montjuïc

(*) La comissió organitzadora ha estat formada per: Laura Palau, Lidia Flaqué, Carles Alonso, Eduard Costa, Albert Medina, Juan A. Molinero, Carles Sánchez i Josep Castellví. Com a suport del C.N. Montjuïc n'han format part també Laura Martínez i Cristina Valls. Aquesta darrera ha estat, a mes, la conductora de l'acte

(**) Aquest vídeo el trobareu al YouTube de 'Memòries del Montjuïc i Més', on teniu penjats tots els vídeos que s'han anat incorporant a algunes de les entrades d'aquest bloc, tant els de producció pròpia com els que ens han esta cedits per a la seva publicació procedent d'altres fonts. Pensem que és la millor manera de poder gaudir-los, especialment si els podeu veure en una pantalla mes gran.