Identitats. Jaume Solé Sanahuja o la fidelitat...

Una de les imatges més reproduïdes d'en Jaume Solé Sanahuja.
Font: CROL, n. 35. Gener de 1968. Ft. SI

Comencem per el final, un homenatge més que merescut...

El dijous 2 de juny de l'any 1977, a les instal·lacions del Club Natació Barcelona, va tenir lloc un homenatge que va desbordar qualsevol de les previsions més optimistes fetes per els seus organitzadors.

L'acte havia de servir per rememorar i agrair els quasi cinquanta anys d'exclusiva dedicació d'en Jaume Solé Sanahuja (1912-2003) a l'entitat esportiva de la seva vida: el Club Natació Barcelona. De manera excepcional l'homenatge no s'havia covat a les instàncies oficials del club o de la natació catalana, sinó que va ser obra i iniciativa d'una bona part dels seus deixebles, homes i dones, antics nedadors i waterpolistes del club, que o bé havien après a nedar amb ell o bé l'havien tingut com a entrenador en alguna de les etapes de les seves carreres esportives.

Carta adreçada al president del C.N. Barcelona per en Joan Lluís Abellán, com 
a president de la comissió organitzadors de l'homenatge a en Jaume Solé.
Font: Arxiu JCE, fons J. Ll. Abellán

En Joan Lluís Abellán, nomenat com a president de la comissió organitzadora de l'homenatge, s'adreça al president del C.N. Barcelona, Albert Assalit (1), en els termes següents:

"No hemos solicitado de la Junta Directiva del Club que intervenga en la organización de dicho homenaje, por considerar que no debe hacer distingos entre sus empleados en estas circunstáncias... La espontaneidad de la idea y la buena acogida inicial al conocerla, nos auguran unos actos de importancia y trascendencia que, además de ser justo premiar a Jaime Solé con una inmemorable despedida, estaremos 'creando club' ".

remarcant l'origen no institucional de l'homenatge, nascut de la voluntat dels seus antics alumnes.

L'acte era previst en dues parts. En la primera es tractava de fer un festival de natació i waterpolo a la mítica piscina de l'Escullera, acabat amb un partit de waterpolo quins equips eren formats per els veterans que, en un moment o altre, han aprés a nedar i/o han estat formats esportivament per l'homenatjat.

Grup dels participants en el festival de waterpolo de l'homenatge. Dempeus: Rodes, 
Queralt, Altafaja, J. Ribera, Santolalla, Munté, Abellán i Miro. Al mig: Tuduri, Godia, 
Jaume Solé, Albiach i Zubicoa. Sota: Bestit, Conde, Kun, Bazani  i L. Ribera.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. SI (2)

La sorpresa dels organitzadors va ser quan en el segon acte previst, un sopar al restaurant del club, l'assistència va desbordar no només les previsions, sinó també les capacitats del local i, perquè no dir-ho, la mateixa capacitat de servir el sopar per la cuina del restaurant. Res va importar, perquè l'objectiu no era un altre que el d'acompanyar al molt estimat Jaume en el moment de la seva jubilació (3).

En presència del conductor de l'acte, Joan Lluís Abellán, Paquita Romeu 
saluda a l'homenatjat. Al seu costat la seva esposa, Pilar Aras.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. SI

A la foto que antecedeix es pot observar el desbordament total de la capacitat del local previst per a l'acte, amb força públic que no va poder seure, així com la presència de nombroses autoritats del món de la natació, que tot i no haver estat oficialment convocades, en tenir noticia de l'esdeveniment no es van voler perdre aquest moment tant senyalat, començant per la mateixa directiva del Barcelona en ple. A la foto observem el llavors president de la catalana, David Moner, acompanyat del president del Montjuïc, Joan Ballart. 

També a la premsa la celebració va tenir un ampli ressò. Al diari esportiu 4-2-4 el periodista àulic Carlos Pardo va publicar l'endemà un article titulat 'El hombre que me enseñó a nadar', on hi va deixar escrit:

"Anoche un numerosísimo grupo de nadadores y polistas de todos los tiempos del Club Natació Barcelona, hemos rendido un homenaje de amistad... a Jaume Solé, el hombre que nos enseñó a nadar a todos siendo niños, y a tantas miles de personas más, a lo largo de toda una vida dedicada a este noble oficio... Jaume Solé, que ahora se retira, ... es toda una institución en el Club. Tuvo grandes maestros en los inolvidables Enrique Granados, Speisseger, Trujillo, Trigo y tantos maestros que en esto de enseñar natación y cultura física deleitando ha tenido el club."

No va faltar a la cita periodística en Vicenç Esquiroz, que en 'El Mundo Deportivo' va publicar el 28 de maig un article-entrevista on, entre d'altres coses, en Jaume Solé responia a la pregunta sobre si estava emocionat, afirmant que:

"Mucho, porque en estos tiempos de ingratitudes y deshumanización, para mi es una satisfación que mis ex discípulos, hoy hombres, muchos de ellos médicos, arquitectos, ingenieros, abogados, y otros, que ocupan cargos de responsabilidad, y también mis antiguas nadadoras, se hayan acordado de mi, a la hora de dejar una gran parte de mi vida en el club y en esta magnífica labor de enseñar a nadar a los pequeños... Este homenaje tiene para mi modesta persona un valor incalculable, por cuanto su organización ha partido de mis ex discípulos, y esta prueba de gratitud ha calado muy hondo en mi."

Altres articles al 'Dicen', a la revista 'CROL' o a 'El Mundo Deportivo' van deixar testimoni de la transcendència de la noticia de que "el senyor Solé s'en va", com resava un peu de foto del 'Diario de Barcelona', en un article redactat per uns joves Isabel Bosch i Carlos Pérez de Rozas:

Retall del 'Diario de Barcelona' del 2 de juny de 1977, amb l'entrevista 
feta a en Jaume Solé amb ocasió del seu homenatge.
Font: Arxiu AHCB. Ft. SI

L'anècdota del cas la relatava el mateix Jaume en aquest darrer article, en anunciar que tot i tenir tramitada la seva jubilació no la podia fer efectiva, atès que el club no havia trobat encara una persona que pogués encarregar-se de les seves tasques, la qual cosa comportava que els cursets d'aquell estiu de 1977 encara els havia de dirigir el mateix Jaume Solé que, una vegada més, es quedava sense vacances d'estiu per tal de fer el seu darrer servei a l'entitat...

Parlem del llarg camí recorregut.

L'atzar també compta...

En Jaume Soler Sanahuja neix al barri-ciutat de la Barceloneta l'any de 1912, en el sí d'una família modesta amb alguna arrel pescadora, com tanta altra gent d'aquest entorn. Amb els estudis d'ensenyament de primària, als tretze anys ja s'inicia a fer tasques auxiliars a la barca de pesca de la família Sanahuja. No s'hi està gaire temps, i de seguida entra a la industria tèxtil, on arriba a assolir la qualificació de contramestre. Tampoc li sembla que aquest hagi de ser el seu lloc al món i torna a canviar de feina. En paraules de la seva filla, Pepi Solé Aras:

El meu pare va començar al club quan tenia 18 anys i hi va entrar com a empleat. Era molt espavilat... molt espavilat i molt treballador... estava en una empresa de teixits i era el que abans es deia un contramestre. Però ell no devia veure massa clar el seu futur i va pensar... com que vivia a la Barceloneta, se'n va anar cap al club per a treballar-hi... d'empleats ras, eh !. 

El van posar en uns vestidors que estaven al costat de la piscina i va passar que un dia un nano que estava a l'aigua s'ofegava; a la piscina hi havia un altre empleat que no va saber què fer i llavors va anar corrents per avisar al Jaume,  que és el que tenia més a prop. El Jaume, com tanta gent de la Barceloneta, sí que sabia nedar i es va tirar a la piscina i va poder treure el nen. 

La junta directiva va considerar que la piscina havia de tenir un empleat fix que sabés nedar... ja que fins llavors no hi havia socorrisme ni  res de tot això, doncs que com a mínim el que estigués a la piscina sabés nedar i li van oferir aquesta responsabilitat al meu pare. 

L'home inquiet...

Des d'abans de la seva arribada al Club Natació Barcelona en Jaume s'ha proposat de no estancar-se amb la formació bàsica rebuda a l'escola, de manera que compagina les primeres feines amb la tasca de continuar la seva formació, assistint a classes nocturnes. 

El pare només tenia els estudis de primària, perquè llavors la gent començava a treballar molt aviat, però era una persona que treballant anava a l'escola de nit, perquè ell sempre pensava que encara que no tenia un títol universitari, s'havia de formar  i que havia de progressar en aquest aspecte. 

Era un home senzill. Però tenia moltes ganes d'aprendre... sempre estava aprenent, llegint coses del que fos. Suposo que també devia ser una miqueta allò de dir "jo no he pogut estudiar el que hagués volgut, no he tingut una formació acadèmica". I d'aquí li venia la seva set de coneixements... volia saber; es posava constantment al dia, el veies llegint el diari, escoltant la ràdio, llegint tot el que li queia a les mans. L'interessava tot; quan es va jubilar tenia un hort  i hi feia unes albergínies !... perquè agafava un llibre, mirava com s'havia de fer i ho aplicava.

Quan ja té l'encàrrec d'estar-se a la piscina, compaginant un cert manteniment amb la vigilància i el socorrisme, no es perd ni un detall dels tècnics que en aquell moment s'hi troben entrenant als equips de natació i waterpolo. Quan entra l'any 1930 el primer entrenador és l'Enric Granados Gal (4).

Com he dit, ell era molt treballador i molt observador, li agradava l’aigua i a més tenia moltes ganes de progressar. Va succeir que l’Enric Granados, veient l'interès que tenia el meu pare per veure com ell entrenava, i com s'estava  sempre al seu costat, mirant com ho feia tot plegat, al final li va dir:  "escolta, Jaume... tu et vols ficar en aquest món ?...  perquè si és el que vols jo t'hi puc ajudar, eh !". 

I des d'aquell moment va anar rebent els consells que li deia (el Granados), amb les classes que li va donar, i li va deixar llibres perquè pogués anar estudiant. Així va començar a fer els cursets; perquè va coincidir que alguns dels que els feien també van plegar... i des de llavors, allà estava en Jaume que s’hi posa a treballar, demostrant les seves capacitats.

Darrers anys vint. Enrique Granados Gal, entrenant a dues nedadores a l'Escullera.
Font: ANC. Fons GCG. Ft. Gabriel Casas

En Granados se'n va a Madrid a principis de la temporada 1932-1933. Arriba un nou entrenador, el suís-hongarès Ernst Speisseger, que va garantir una de les millors etapes del waterpolo cenebista d'aquells anys, amb l'equip format per els  Cruells, Sabata, Brull, Cabrejas, Jiménez, Borrás i Gamper, entre d'altres. Va ser un etapa breu, truncada per l'inici de la guerra incivil.

Tant Speisseger com els altres entrenadors que vingueren, fins a l'any 1977 de la retirada d'en Jaume, van seguir l'exemple d'en Granados, dipositant la seva confiança plena amb el nou encarregat de cursets i segon entrenador, en Jaume Soler Sanahuja. 

Sovint es donava el cas que el primer entrenador - en molts casos estranger - es trobava més centrat en el waterpolo que en la natació, i de vegades podia ser que en Jaume es fes càrrec de l'entrenament de la totalitat o una part dels nedadors, especialment en el cas de la que per molt anys es va anomenar 'secció femenina' del club. 

Anvers i revers de la foto-postal amb dedicatòria autògrafa de l'Elena 
Azpilicueta per en Jaume Solé, datada el 18 de juliol de 1945.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. SI

Com a exemple significatiu trobem el cas de la Elena Azpilicueta Román, setze vegades campiona de Catalunya i d'Espanya absoluta, que al llarg de la seva carrera esportiva (1944-1953) va ser entrenada sempre per en Solé. La dedicatòria de l'Elena diu: "A mi querido y respetable descubridor y mejor entrenador de España", i signa com a "su discípula".

L'home modest, sempre a punt...

Una altre de les característiques que el van fer ser tant reconegut i estimat era la seva senzillesa, la seva modèstia, lluny dels focus de la notorietat. Si ho sumem amb la seva plena disposició per a qualsevol necessitat, de l'entitat o dels entrenadors respectius del club, ja tenim un altre dels seus trets definitoris. Així ens ho explica la seva filla:

Ja he dit que el pare ha sigut una persona molt senzilla; a més era tímid, era molt tímid... i era una persona senzilla, però molt afable. I crec que era un bon psicòleg, pel fet de portar tants anys en una mateixa feina, sempre treballant amb noies i nois infants i adolescents; penso que era difícil, però ho va saber portar molt bé. Per això crec que, sense que ell s'ho pensés o ho sabés, era un gran psicòleg. 

En Jaume Solé sosté als seus braços a la Paulina Vergés, en una foto dels primers 
anys cinquanta, quan va ser considerada la nedadora més jove d'Espanya (5)
Font: Arxiu JCE, fons família Solé

I sempre el trobaves feinejant, no parava mai... això sí, delegava poc. El veies que si calia es posava a netejar la platja de la piscina amb la mànega, i si era el cas posava les sureres ell mateix; tenia l’Antonio (Garcia) que era el seu ajudant, però s'ho feia ell mateix... i era perquè crec que veia que no li feien com ell ho volia... recordo haver-lo vist amb les xarxes de les porteries de polo que, quan es trencaven, les recosia tal com havia après els anys d'ajudant a la barca de la família.

Primers anys cinquanta, final de curset del C.N. Barcelona a l'Escullera. Darrera d'en 
Jaume trobem a l'Antonio Garcia, sempre inconfusible amb la seva boina.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. Morales

Pensa que ell entrava a les sis del matí al club i fins a les onze de la nit que no en sortia, que es quedava al polo, ajudant a l'entrenador. De vegades en acabar l'entrenament se'n anaven a sopar amb tota la colla, i aquella nit només podia descansar quatre o cinc hores. Si podia, alguna vegada venia a dinar a casa, quan vivíem aquí (a la Barceloneta) era més fàcil, però desprès ens vam anar a viure a l’Hospitalet... però si podia i tenia temps al migdia, també venia a dinar a casa...

Foto de grup en un d'aquests àpats amb els jugadors de waterpolo al restaurant 'Can Culleretes', 
l'any 1960. Darrera seu l'Antoni Garcia. La foto li és dedicada per en Ricardo Conde (6).
Font: Arxiu CNB. Ft. SI

 I a l’endemà llevar-nos a les cinc i mitja del matí per a ser a la piscina a les set que ell començava a entrenar... el Papa ja se m’emportava. Tenia que aixecar-me tant d'hora, esmorzar, i venir cap aquí (a l'Escullera). En aquell moment no teníem cotxe, i baixàvem des de casa amb el 57 - el tramvia que a l'estiu era descobert i li dèiem 'la jardinera' -. Ens deixava a l'antic aquari i havíem d'arribar al club caminant. 

De tot això que ara voleu fer, ell us diria "però que voleu saber de mi ?, que és el que he fet jo d'important ?". Sovint, quan per alguna raó sortia el seu nom o l'entrevistaven en algun diari, ens deia: "no en feu cap cas... és que no saben de que parlar i han d'omplir el paper".

L'home fidel...

En Jaume Solé va ser al llarg de quasi cinquanta anys de vida dedicats a la natació i el waterpolo l'home d'un sol club - el 'one club man' dels anglesos -.

Aquesta fidelitat no va necessitar de grans proclames, ni de gestos grandiloqüents... la va exercir amb naturalitat i amb discreció al llarg de la seva carrera esportiva. No se li coneix cap conflicte amb els més d'una dotzena d'entrenadors que va veure desfilar en el lloc de titular dels equips del Club Natació Barcelona. 

L'entrenador holandès Cor Braasem, en distesa conversa 
amb en Jaume Solé a la piscina de l'Escullera.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. SI

Des de l'inicial Granados - el seu primer i principal mentor - fins als darrers Alsina, Mestres o Adern, amb l'afegitó que amb aquests darrers va tenir la immensa satisfacció de poder ajudar i servir a antics deixebles seus, ara convertits en entrenadors de primer nivell.

A l'entremig hi van passar des del mateix Speisseger, que ja hem anomenat, fins a les dues estades del Bandy Zolyomy, el retorn d'en Granados per pocs mesos després de la guerra; o els Pinillos, Cor Braasem, Lajos Rajki, Brull, Cruells, Malisart, Sarosi, Szikora o Tedeschi. Tots ells van rebre d'en Jaume el suport necessari, sense retrets ni males cares. 

En paraules de la seva filla Pepi:

Sí que l'apreciaven molt, però és que el meu pare sempre ha sigut un bon segon. Sempre ha estat allà. Sí, perquè mai ha volgut trepitjar... no ha volgut trepitjar mai a ningú. No ha volgut fer-se mai enemic  de ningú, perquè ell amb el que feia ja estava content... i lo seu eren els nanos, i així mateix ho deia "jo la satisfacció que tinc és la de dir-li a l'entrenador de torn: té, aquest nano ja és per tu...". I en aquet cas, el Bandy jo penso que li estava agraït, també perquè veia que era una persona en la que s'hi podia confiar. El pare, si tenia una cosa es que no et fallava mai... però mai, eh !.

El mateix Bandy, en la seva segona època, ja als anys seixanta, va deixar escrit d'en Jaume:

"Nuestro club... organiza los Cursillos Infantiles de Verano, en los que infinidad de niños tomaron los primeros contactos con los secretos de este magnífico deporte.

En este periodo de tiempo desfilaron muchos entrenadores con ideas y técnicas diferentes; pero una sola persona quedó en su puesto, con buen tiempo y con tempestades. Esta persona es casi una institución; Jaime Solé. Su competencia, simpatia personal, integridad deportiva, incontrastable amor a nuestro deporte y su ininterrumpido trabajo - casi cuarenta años en esta delicada tarea - nos obligan a herir su modestia y a hablar de él."

Article de reconeixement a la tasca d'en Jaume Solé, escrit per Andres 'Bandy' 
Zolyomy a mitjans dels anys seixanta a la revista del C.N. Barcelona.
Font: Revista NATACIÓ, del CNB. Fts. SI

Obert sempre a qualsevol suggeriment que signifiqui una millora per a l'entitat, a començaments dels anys cinquanta va ser l'impulsor al Club Natació Barcelona i a Catalunya del que llavors es coneixia com a 'ballet aquàtic', juntament amb en Esteve Amat. Amb nadadores com les Herbolzheimer, Romeu, Sans, Clos, Amat, Mechó, Ferrer, Ferrerons i Miralles, entre d'altres, van oferir en la final dels curset de l'any 1952 una exhibició que encara consistia en figures geomètriques a la superfície de l'aigua, sense immersions ni apnees.

A partir dels anys seixanta els reconeixements oficials li van anar arribant a en Jaume des de diferents estaments i institucions. Des de la 'Medalla de Servicios Distinguidos' atorgada per la 'Federación Española de Natación' (FEN) l'any 1966, fins a l'homenatge que va rebre en els Campionats d'Espanya de 1967 a la piscina de 'La Casa de campo' de Madrid, o al premi atorgat l'any 1968 com a millor entrenador espanyol de l'any anterior per el 'Colegio de Entrenadores' de la FEN. Així mateix, l'any 1976 va rebre la medalla d'or de la 'Federació Catalana de Natació' (FCN) i, finalment, l'any 1991 va entrar al cercle dels escollits com a 'Forjador de la Història Esportiva de Catalunya', rebent el títol corresponent de la Generalitat.

No podem finalitzar sense reproduir algunes de les paraules del mateix Jaume, publicades en diferents mitjans. Així, en l'article d'en Vicenç Esquiroz publicat a 'El Mundo Deportivo' el dia 28 de maig de 1977, esmentat abans, es referia als seus començaments en el món de la natació amb aquestes paraules:

"Cuando llevaba un año como empleado del club, un dia me llamó alarmado un compañero, que en la piscina se estaba ahogando un niño. No lo dudé ni por un momento. Me lancé al agua, y logré salvar la vida del pequeño. Este hecho fué comentado por la directiva, quienes me propusieron que estuviera permanentemente en la piscina. En aquel entonces era entrenador del club el ex internacional y olímpico de waterpolo, Enrique Granados, hijo del mundialmente famoso músico y padre del actual presidente de la Comisión Técnica de la FEN, Enrique Granados Aumacellas. Me propuso ser su ayudante. Me dió unas lecciones prácticas, me entregó unos libros y así empecé mi labor como segundo entrenador del club".

Amb motiu del 75è aniversari de l'entitat, l'any 1982 es va  publicar un número especial de la revista del club, 'NATACIO'. Tot i estar ja jubilat, en Jaume va ser convidat a col·laborar-hi, presentant un article titulat 'Els nostres cursets i la natació escolar des de 1940'. Entre d'altres coses, afirma:

"Vaig començar seguint la línia dels meus inoblidables mestres Enric Granados i Joan Trigo, als quals dec gran part del meu amor per l'ensenyança, car ells esbossaren el que, a través dels anys, seria per a mi una meta a seguir, formant esportistes per als quals el plaer de l'esport fos complement d'una vida sana...

Com a col·laboradors tenia un home conegut per tots els meus antics nedadors: Antoni Garcia i un grup estupend d'excepcionals nedadors-es que treballaven amb una increïble afecció difícil d'igualar i sense ànim de lucre... Es un orgull per a mi haver estat testimoni d'excepció en diverses generacions d'una mateixa família que han sortit sabent nedar d'aquests cursets i que encara avui, em paren pel carrer per a dir-me 'Sr. Jaume, vostè va entrenar al meu pare i ensenyà a nedar als meus fills i a mi mateix'...

Mentre escrivia aquestes línies, per la meva ment han passat records, noms, anècdotes i en fi, vivències en general que ha estat impossible de descriure per falta d'espai, però que han servit perquè retorni a la meva memòria una etapa molt feliç de la meva vida."

Article d'en Jaume Solé publicat al número extraordinari de la revista 'NATACIÖ', 
en commemoració del 75è Aniversari de la fundació del Club Natació 
Barcelona, a mitjans de l'any 1982.
Font: Arxiu JCE

Res millor per a finalitzar aquest 'Identitats' que fer-ho després de reproduir les pròpies paraules d'en Jaume Solé Sanahuja, aquest 'homenot' - en termes planians - que va dedicar els millors anys de la seva vida a la tasca engrescadora i sacrificada de l'ensenyament i el perfeccionament de les noies i els nois que van passar per les seves mans, sense sortir-se mai del seu lloc, sempre a disposició dels que lluïen els èxits d'aquells esportistes forjats per ell

Josep Castellví

(1) L'escollit com a president de la comissió organitzadora de l'homenatge per els seus companys, Joan Lluís Abellan Palahi (1933), és un campió d'Espanya amb l'equip del C.N. Barcelona i internacional en waterpolo a les files de la selecció espanyola. Campió dels 'I Jocs de la Mediterrània', a Alexandria l'any 1951, el 1952 va ser olímpic al jocs de Hèlsinki. Participà en diferents Campionats d'Europa de waterpolo i va desenvolupar les funcions de seleccionador espanyol d'aquest esport (1965-1969), col·laborant amb l'entrenador nacional, en Bandy Zolyomi. El 1961 rebé la placa d’honor de la Federació Espanyola de Natació.  

Albert Assalit Camps va ser regidor d'esports de l'ajuntament de Barcelona i l'onzè president del Club Natació Barcelona (1975-1978), succeint a en Lluís Sentís Anfruns, qui ostenta el rècord de durada en anys consecutius com a president de l'entitat, atès que ho va ser per més de trenta-dos anys.

(2) La família d'en Jaume Solé ha seguit amb la seva estreta vinculació al Club Natació Barcelona. La seva filla, Pepi Solé, va ser diferents vegades campiona de Catalunya, i un cop retirada va seguir els passos del pare, integrant-se en els equips tècnics de l'entitat per més de vint anys. En l'actualitat el net d'en Jaume i fill de la Pepi, en Jaume Morata Solé, es l'entrenador del primer equip de natació del C.N. Barcelona. Sense la col·laboració de la família Solé, i molt especialment de la Pepi Solé Aras, aquest article no hauria pogut ser realitzat.

(3) Un dels fets curiosos de la vida professional d'en Jaume n'és el fet que en jubilar-se, després de quasi cinquanta anys de tasca d'ensenyant de natació, va ser el primer o un dels primers tècnics del país en  accedir a la jubilació dins d'aquesta professió. Poc després del seu jubileu és va fundar a Catalunya el 'Col·lectiu Jaume Solé', integrat per tècnics esportius i per directius de la natació amb l'objectiu de contribuir a l'expansió i la millora de l'ensenyament de la natació a l'escola. En una propera entrada en podrem parlar més extensament.

(4) L'Enric Granados Gal (1898-1953) ha estat un personatge determinant en la natació espanyola i, molt especialment, en la natació castellana. En aquest mateix bloc li hem volgut dedicar una entrada que teniu a la vostra disposició en l'enllaç següent:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2024/11/sprints-els-olimpics-de-1924-iiii.html

(5) La Paulina Vergés és filla d'en Josep Vergés Matas (1910-2001), un palafrugellenc de pro que en la seva vida adulta es va dedicar al món periodístic i editorial, amb publicacions com la revista 'Destino', el diari esportiu 'Vida Deportiva' o l'editorial del mateix nom que la revista - 'Destino' -, que des de fa molts anys atorga un dels premis literaris més prestigiosos del país, el Premi Nadal de novel·la.

(6) En Ricard Conde Rosales (1930-1994), nedador i waterpolista del Club Natació Barcelona, ha estat un dels velocistes més importants del país, essent el primer nedador que va baixar dels 59 segons en els 100 m lliures. Bandy Zolyomy el reclutà per al waterpolo i amb l’equip del CNB fou quatre cops campió d’Espanya de primera divisió (1950-1954) i, amb la selecció estatal campió dels 'I Jocs Mediterranis' d’Alexandria (1951), olímpic a Hèlsinki (1952) i trenta-set vegades internacional en el període 1950-57. 

Butlletí. I un any més, ja hi tornem a ser !...

La ineluctable roda del temps ens ha portat, novament, a les vigílies de les festes de Nadal i Cap d'Any. Tal com hem vingut fent en aquests darrers quatre anys, ens disposem a fer-ne una aproximació emprant en aquesta ocasió les pàgines del butlletí del club.

La revista social va estar donant informació de les activitats del nostre Club Natació Montjuïc des del seu primer número, del novembre de l'any 1946, fins als darrers ja ben entrada la primera dècada del segle XXI. Ho va fer primer de manera irregular, fins arribar a sortir amb periodicitat mensual molts anys, tot i que en els darrers temps la seva sortida era més esporàdica. Un recorregut  de més de seixanta anys en els que aquesta eina s'ha estat convertint en 'la memòria feta paper' de l'entitat. 

Avui recuperem alguna de les vegades de les dècades dels vuitanta i noranta del segle XX en que la revista va servir per a felicitar les festes als seus associats, esportistes, simpatitzants i anunciants.

Portada del n. 342, d'octubre-novembre de 1983.
Font: Arxiu JCE (1)

De manera excepcional, en aquest cas es dona la circumstància que la portada ha estat dissenyada i signada per un mateix associat de l'entitat, que s'identifica amb el seu número de soci: el 8166; a la vegada que, molt discretament, a la dreta de la bandera verd-i-blanca ens deixa constància del seu cognom: ALTARRIBA.

Portada del n. 355, d'octubre-desembre de 1986.

La particularitat d'aquesta felicitació, amb un text formalment lacònic, rau en la seva imatge. Els Reis d'Orient són encaminats al portal de Betlem per una estrella formada amb les anelles de la candidatura de Barcelona 92, quines lletres apareixen en la seva estela. 

La referència és prou clara: el divendres 17 d'octubre de 1986 - poc més de seixanta dies abans - en Juan Antonio Samaranch ha pronunciat a Lausanne allò de:  '... a la ville de - en des moments - a la ville de Barcelona...'. El que segueix ja forma part de la història de la ciutat i de l'esport...

Portada del n. 367, del desembre de 1990.

Avançant a l'any 1990 ens trobem amb aquesta portada que, tot i que la revista ja és en color, ha estat dissenyada en blanc i negre i amb els bons desitjos en vermell. El text recupera alguna e les formes tradicionals de salutació i expressió que corresponen a aquestes dates.

Retall del n. 387, del novembre de 1997.

En aquest cas l'expressió referent ales festes de Nadal no ocupa la portada. Es troba situada en un requadre de la part inferior de la pàgina 23, on l'acompanyen altres informacions referides al 'II Aquatló Club Natació Montjuïc', que ha tingut lloc el 7 de setembre d'aquell any.

Imatge del poeta Joan Salvat Papasseit en un retrat 
fet per en Jaume Guardia l'any 1923.
Font: Fonoteca

Tot i sortir-se del marc del butlletí, no volem deixar de referir-nos al fet que aquest any de 2024 s'ha commemorat el centenari del traspàs d'en Joan Salvat Papasseit (1894-1924), qui en la seva forçosament breu obra literària ha deixat escrits alguns dels més bells poemes de la literatura catalana. En reproduïm aquí l'intitulat 'Nadal', que s'integrava en el seu llibre 'L'irradiador del Port i les Gavines', publicat el 1921.

Bones festes de Nadal i Cap d'Any

Felices fiestas de Navidad y Fin de Año

Joyeux Noël et bonne année

Happy Christmas and New Year

Buon Natale e Anno Nuovo

عيد ميلاد سعيد ورأس السنة الجديدة

Καλά Χριστούγεννα και Πρωτοχρονιά

Memòries del Montjuïc

(1) Totes les reproduccions de la revista social pertanyen a l'arxiu JCE, de manera que no anem reproduint la font en cadascuna d'elles.

Butlletí. El Club Natació Montjuïc guanyador dels 'XXXI Campionats d'Espanya de Natació d'Hivern'

Introducció

Els dies que van del 18 al 21 de febrer de 1988 van tenir lloc a la ciutat de Madrid, en les instal·lacions del 'Centro Natación Mundial 86', les proves corresponents al Campionat d'Espanya de natació d'hivern. Disputat en piscina de 25 m, van ser una de les primeres proves de l'any olímpic, que havia de tenir la seva culminació en els Jocs de Seul.

En el 'Butlletí' d'avui hem hagut de recórrer a dues publicacions diferents. D'una banda es tracta de la revista pròpia del Club Natació Montjuïc, que si bé al llarg de molts anys va tenir una periodicitat mensual, en aquells moments passava per un període d'edició irregular, amb el resultat que aquest campionat no hi va quedar reflectit.

Per a poder complementar la informació hem recorregut a la revista 'CROL', publicació de la Federació Espanyola de Natació (RFEN) que des de l'any 1965 venia donant testimoni de les activitats aquàtiques més rellevants del país.

La informació del Campionats d'Espanya d'Hivern de 1988

El primer campionat d'Espanya d'hivern es va celebrar a la piscina Moscardó de Madrid l'any 1958, amb una reglamentació que només permetia participar als homes; on no s'hi contemplava cap tipus de classificació general, ni de clubs ni de federacions. El 1988, per tant, s'acomplia la trenta-unena edició d'aquests campionats.

Portada de la revista 'CROL' n. 276, del mes de febrer de 1988, contenint el 
reportatge sobre el 'XXI Campionat d'Espanya de Natació d'Hivern'.
Font: Revista 'CROL', de la RFEN

Composició de l'interior de la revista 'CROL' n. 276, amb el comentari del redactor 
Emilio Gorgojo i algunes imatges, entre elles la d'en Dani Serra, del Montjuïc.
Font: Revista 'CROL', de la RFEN. Ft. F. Sevillano

En aquest campionat hi participen 414 esportistes, 182 nois i 232 noies. Representen fins a 84 clubs, el que constitueix un rècord pel que fa al nombre d'entitats. Per primera vegada la competició es desenvolupa en quatre jornades i avançant-ne les dates al mes de febrer, el que és considerat com a molt convenient per la major part dels tècnics, atesa la densitat de la temporada prevista en aquest any olímpic.

Es disputen el mateix nombre de proves masculines com femenines, tretze d'elles individuals i els habituals relleus de 4x100 i 4x200 lliures, i els 4x100 estils.

L'equip del C.N. Montjuïc

Respecte de la temporada anterior, 1986-1987, l'equip del Montjuïc s'ha vist privat d'alguns nedadors significatius, com els germans Escalas i en Harri Garmendia. Aquestes absències han estat parcialment compensades per la incorporació d'en Sergi López i de la nedadora Imma Tarragó.

El conjunt blanc-i-verd es format per 10 noies i 16 nois, al front dels quals hi ha en Jordi Murio Fisa, qui s'estrena en un campionat d'Espanya com a entrenador del club, pel qual ha fitxat als inicis de la temporada 1987-1988.

Composició dels equips masculins i femenines del C.N. Montjuïc 
al Campionat d'Espanya de Natació d'hivern 1988.
Font: Elaboració pròpia

Els nois prenen part en totes les proves menys en els 50 m lliures. Pel que fa a les noies, només manca representació en els 50 m lliures i en els 100 i 200 m papallona.

Els components de l'equip masculí es classifiquen entre els deu primers en un total 29 ocasions, incloent-hi els relleus. S'assoleix el primer lloc en els 400 i 200 m. lliures, a càrrec d'en Dani Serra amb uns temps de 3.50.93 i 1.48.14, respectivament; així com en els relleus de 4x100 i 4x200 m lliures. El mateix Serra estableix dos rècords d'Espanya absoluts, aconseguits en la cursa dels 200 lliures - amb el temps ja esmentat - i en el relleu dels 4x100 lliures, en marcar 50.78 en la seva primera posta.

També obtenen posicions de podi el mateix Serra, 3er en els 100 m lliures; Ricard J. Valdivia, 2n en 400 m estils; Lluis Campins, 3er en 200 m braça; Joan P. Rodríguez, 3er en 200 papallona i Jordi Martí, 3er en 1.500 lliure. A la vegada el relleu de 4x100 estils s'ha proclamant subcampió.

Imatge de grup de l'equip del C.N. Montjuïc als XXXI Campionats d'Espanya de 
Natació d'hivern, presa a les escales del complex 'Centro Natación Mundial 86'.
Font: Arxiu JCE, fons Jordi Murio. Ft. SI

Pel que fa a les noies del Montjuïc, es classifiquen entre les deu primers de cada prova en un total de setze ocasions. No resulten guanyadores en cap de les proves, però obtenen lloc de podi Yolanda Salvador, 3a en els 800 m lliures; així com els relleus de 4x100 i 4x200 m lliures, que assoleixen el subcampionat

Del conjunt de puntuacions obtingudes en resulten les classificacions per equips definitives, essent els nois guanyadors de la categoria masculina, per davant del Sabadell i del Canoe, mentre que les noies es posicionen en segon lloc, superades per el Sabadell i davant del Canoe. La sumatòria de les dues categories dona com a guanyador conjunt del campionat a l'equip del Club Natació Montjuïc, amb un total de 684 punts; superant al Sabadell - 561 - i al Canoe de Madrid - 404 -, segon i tercer respectivament.

Retall de la revista 'CROL' n. 276, amb les classificacions per equips. A la 
foto trobem, a l'esquerra, al nedador del Montjuïc Ricard Valdivia, 
un dels que eren entrenant-se als U.S.A en aquells moments.
Font: Revista 'CROL', de la RFEN. Ft. F. Sevillano

Un immillorable inici de la nova etapa

Amb aquest debut a les competicions d'abast nacional el nou entrenador, Jordi Murio, inicia una nova etapa que s'allargarà, amb alguna interrupció, fins a les acaballes del segle en curs. 

De les cinc anteriors edicions del campionat d'Espanya d'hivern - entre 1982 i 1986 - el Montjuïc n'havia guanyat quatre amb l'equip masculí. La política esportiva, però, en general estava orientada a l'adquisició de nedadors ja formats en d'altres clubs, als quals se'ls fitxava per un temps determinat. La tasca de formació dels joves nedadors havia estat pràcticament abandonada.

Aquest i d'altres èxits que han de seguir en les properes competicions, nacionals i internacionals, refermaran una nova línia d'actuació que, sense oblidar el treball d'elit, centrarà gran part des seus esforços en la construcció de noves fornades de nedadores i nedadors, partint des de la base mateixa del club, tot retrobant una històrica tradició del club que havia cimentat gran part dels seus èxits en la tasca formativa, que tenia com a fonament els tradicionals cursets de natació de l'entitat.

Retall del butlletí n. 357 del C.N. Montjuïc, d'abril-desembre de 1987, 
informant de l'arribada del nou entrenador, en Jordi Murio Fisa.
Font: Arxiu JCE. Ft: SI

En aqueta tasca en Jordi Murio comptarà amb el suport i la col·laboració de la seva companya professional i de vida, na M. Pilar Escriche 'Mapi', qui serà la referència i l'autèntic puntal en la feina de perfeccionament i millora de les noves promocions de nedadores i nedadors del Club Natació Montjuïc.

Amb motiu del lliurament del 'I Premi a l'Excel·lencia' atorgat per l'INEF de 
Catalunya a en Jordi Murio l'any 2018, aquest el va voler compatir amb la 
Mapi, en presència d'en Ferran Rodríguez, professor de l'INEFC (1).
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Memòries del Montjuïc

(1) Malauradament el Dr. Ferran Rodríguez - metge, científic i professor catedràtic de l'INEFC -, va traspassar el mes de gener de 2021, després d'una llarga etapa com a professor i investigador de la institució entre 1988 i 2021. Llicenciat en CAFE i en Medicina, va poder desenvolupar una important tasca com a investigador, convertint-se en un referent internacional de la recerca en l'àmbit esportiu. En la cerimònia de lliurament a que al·ludim, el Dr. Rodriguez va voler fer la presentació del premi lliurat a en Jordi Murio, amb qui havia estat col·laborant en diferents recerques relacionades amb l'alt rendiment esportiu.

Sprints. Els olímpics de 1924 (iIII). Enrique Granados Gal

Finalitzats els Jocs de la XXXIII Olimpíada, Paris 2024, hem iniciat un recordatori dels celebrats a la mateixa ciutat ara fa tot just cent anys. Ho fem valent-nos de la publicació per l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) d'un seguit de píndoles de vídeo sota el títol de 'Els olímpics de 1924', dins de la seva secció 'Espurnes d'Arxiu'; del qual avui us en lliurem la darrera entrega. 

Imatge d'en Enrique Granados Gal amb 22 anys, extreta d'un collage de l'equip 
blau-groc del C.N. Barcelona, Campió d'Espanya de waterpolo el 1919.
Font: ANC. Collage equip de waterpolo del CNB. Ft. SI

Antecedents familiars

Enrique Granados Gal és el tercer dels sis fills del matrimoni format per Enrique Granados Campiña (1867-1916) i Amparo Gal Lloberas (1870-1916). El pare és un afamat músic, pianista, director d'orquestra i compositor. Adscrit a l'escola romàntica, el seu reconeixement és a l'alçada dels seus contemporanis Albéniz o Falla.

La seva carrera artística el porta a viatjar com a intèrpret i compositor per mig món. L'any 1916 es produeix al 'Metropolitan Opera House' de Nova York l'estrena de la versió operística de la seva obra 'Goyescas'. L'èxit es extraordinari i el compositor i la seva dona han de posposar uns dies el retorn a Europa a causa de la invitació del president dels Estats Units, Woodrow Wilson, per a ser rebuts a la Casa Blanca de Washington. 

Enrique Granados Campiña en una foto 
dels primers anys deu del segle XX.
Font: Web melomanodigital.com. Ft. SI

Finalment tornen a Europa amb escala al Regne Unit, on el dia 24 de març de 1916 s'embarquen en el vaixell Sussex amb destí al port francès de Dieppe. Aquell mateix dia un submarí alemany torpedina el barco que tot i no enfonsar-se queda molt malparat, perdent-hi la vida un nombrós grup de passatgers i tripulants. Trobant-se en plena primera guerra mundial - la Gran Guerra (1914-1918) - les noticies són confoses per una bona colla de dies, de manera que no es pot confirmar si el compositor i la seva dona es troben entre les víctimes mortals, però en qualsevol cas se'ls considera desapareguts. 

Una setmana desprès dels fets, el pintor Josep Maria Sert (1) - amic molt proper del matrimoni - es presenta a la ciutat de Boulogne per mirar de trobar entre els cadàvers allí dipositats als seus amics, sense resultat. Recull, però, una versió que s'acostarà força a la més àmpliament acceptada sobre el final de la parella Granados-Gal. Ell mateix l'explica en una noticia publicada al diari 'La Prensa' de Madrid:

"He visto cosas espantosas - ha dicho el Sr. Sert -... Hasta ahora, el cuerpo de mi desgraciado amigo no ha sido encontrado, ni tampoco el de su mujer, doña Maria del Amparo Gal y Lloveras.

He preguntado a varias personas que viajaban en el Sussex, y está fuera de duda que algunos pasajeros vieron a Granados arrojarse al mar, desde el bote que le conducia, para socorrer a su mujer, que luchaba contra las olas. Apenas tuvo tiempo de llegar hasta ella y se hundieron abrazados."

Retall del diari 'La Prensa' del dia 31 de març de 1916, amb les paraules de 
Josep M. Sert, desplaçat a Boulogne per a tenir noticies dels seus amics.
Font: Hemeroteca BNE

Encara passaran dies d'angoixa i de noticies contradictòries fins a confirmar-se els pitjors presagis. La tràgica pèrdua dels pares deixa a sis fills orfes, amb edats compreses entre els 22 anys del més gran, Eduardo, i els 14 del més petit, Francisco. Per la seva part, en Enrique ha complert els dinou anys.

L'impacte de la noticia és tan important que es desencadena una resposta solidaria d'ajut a 'Los huérfanos de Granados', mitjançant subscripcions populars, concerts d'homenatge i aportacions de tot tipus. 

Imatge publicada a la revista 'La Esfera' el juliol de 1916 amb una foto d'estudi
dels fills del matrimoni Granados-Gal. Dempeus: Enrique, Victor i 
Francisco 'Paquito'. Sota: Eduardo, Soledad 'Solita' i Natalia
Font: Hemeroteca BNE. Ft. Aceñas

Enrique Granados Gal (1897-1953)

Els olímpics de 1924: Enrique Granados. Espurnes d'arxiu (2)
Font: Canal de YouTube de l'ANC

L'esportista

El 1916 l'Enrique es trobava estudiant una titulació relacionada amb la marina mercant, que no va exercir mai. S'ha dit i escrit que la manera de morir dels seus pares el va influir en el fet de comprometre's a difondre l'ensenyament de la natació per tots els mitjans possibles. Així, en Joaquim Morera, en la seva 'História de la natación española', ho recull com segueix:

"Enrique Granados, que llevaba en su sangre el sentido de la enseñanza y la difusión de la natación, debido a una tragedia familiar sufrida (por sus padres)... que hizo que su hijo jurara dedicarse a evitar tragedias así mediante la enseñanza de la natación a todo el mundo..."

Seguint la tònica dels temps, l'Enrique és, realment, un 'sportman' que practica amb suficiència atletisme - salt de perxa  i de llargada-, esquí, tennis, motociclisme i, naturalment, natació i waterpolo. Ja al 1917 queda campió d'Espanya de Waterpolo amb el conjunt blau-groc del Barcelona, que dominarà l'especialitat durant uns anys (3). 

En natació no destaca especialment, però en canvi el waterpolo el porta com jugador a dos Jocs Olímpics: Anvers 1920 i París 1924:

• Anvers 1920. L'equip és format per: Manuel Armangué, Ramón Berdomás, Francesc Gibert, Lluís Gibert, Josep Fontanet, Enrique Granados, Alfonso Tusell y Antonio Vila-Coro. El torneig es disputa amb eliminatòries directes, superant a Itàlia en octaus de final per 2 a 1 - gràcies a que desprès d'un empat a 1 els italians renuncien a seguir jugant per el fred de l'aigua -; perdent a quarts amb l'equip que va ser campió olímpic, la Gran Bretanya, per 9 a 0; amb una mena de repesca contra Estats Units l'equip espanyol va perdre per 5 a 0, tancant així la seva participació

• París 1924. L'equip és format per: Alfonso Tusell, A. Bretos, Enrique Granados, Francesc Gibert, Jaime Cruells, Jaime Fontanet, José María Puig, Juan Trigo, Lluís Gibert, Manuel Basté y Mariano Trigo.També amb eliminatòries directes, el sorteig va deixar l'equip espanyol exempt dels octaus de final, passant directament a quarts on va caure eliminat per l'equip de Suècia per 9 a 0

Equip de waterpolo d'Espanya als Jocs d'Anvers 1920. Granados és 
el tercer per l'esquerra dempeus. Darrera trobem amb barret 
i bigoti la figura del pioner Bernat Picornell Richier.
Font: Arxiu fotogràfic CEC. Ft. Josep M. Co de Triola

A la ciutat belga en Granados entra en contacte amb el nedador hawaià dels Estats Units Duke Kahanamoku, campió olímpics en els 100 m lliures a Estocolm 1912 i Anvers 1920. El català comparteix entrenaments i intercanvi d'informació amb Kahanamoku, qui li instrueix en la tècnica del 'crawl' que practiquen els estatunidencs (4). Retornat a Casa, Granados es converteix en l'introductor del crol a Catalunya i a Espanya, iniciant abans de la seva retirada com a esportista, la seva faceta d'ensenyant i entrenador de natació.

L'entrenador

Com hem vist, és a partir de 1924 que comença la tasca d'ensenyant i entrenador. Ens consta que l'any 1927 ja exerceix formalment aquestes funcions al club de la seva vida, el C.N. Barcelona, encara que sigui de manera amateur. Això canvia ràpidament perquè a l'any següent rep l'encàrrec del club de fer-se responsable dels entrenaments de natació i waterpolo de manera professional; trenca així la llarga llista d'entrenadors d'altres països, habituals en el club degà, essent el primer entrenador professional conegut de la natació catalana i espanyola.

A finals dels anys trenta del segle XX a la piscina de l'Escullera,
Enrique Granados dirigeix dues nedadores del C.N. Barcelona.
Font: ANC, fons 1-5-N-1069. Ft. Gabriel Casas

Una mostra de la fília del nostre protagonista per la tasca d'entrenador la trobem en el fet que tot just casat amb la seva promesa, Maria Aumacellas Salayet (1910-1988) - destacada nedadora del Barcelona -, aprofita el viatge de noces per a presenciar 'in situ' els III Campionats d'Europa de Natació i Waterpolo de 1931, que tenen lloc a Paris. Atès que la federació espanyola no ha considerat enviar participants a aquesta competició, ells dos són els únics representants del país en l'esdeveniment. Combina d'aquesta manera Granados el gaudi amb l'obligació, que no és més que una altre devoció...

Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 7 de setembre de 1931, amb el titular 
de l'entrevista feta pel waterpolista i periodista Jaume Cruells.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A l'entrevista amb en Jaume Cruells Granados es lamenta del que considera una oportunitat perduda per l'equip espanyol de waterpolo que, a parer seu, podria haver assolit la medalla de bronze del torneig; tenint en compte la difícil situació que sofreix l'equip belga i en la seguretat que podien superar Txecoslovaquia i Austria.

L'any 1932, a rel d'algunes desavinences amb la directiva del club sumades al desig de millora, Granados fitxa per el 'Canoe Natación Club de Madrid', desplaçant-se amb la seva esposa a la ciutat 'del oso y el madroño'. L'equip castellà li ofereix un sou de 850 pts. mensuals, que es veuran incrementades gràcies a les facilitades donades per el Canoe per tal que pugui ampliar-les amb classes particulars i altres ingressos; com ara els publicitaris que la seva progressiva fama li aniran proporcionant.

El passi del millor entrenador espanyol a la natació castellana representa un abans i un desprès, que cal afegir a la progressiva aparició d'equipaments per a la natació a la ciutat madrilenya. Significativament aquell mateix any de 1932 s'inaugura una instal·lació com 'La Isla', situada en la llera del riu Manzanares (5), que per més de 20 anys serà un punt central en la natació castellana. 

De l'impacte de Granados a Madrid en dona fe aquesta publicitat, una de les 
que utilitzaren la imatge del flamant entrenador per a la seva promoció.
Font: Llibre 'Una forma de Vida', de Juan Gil Sabio. RCNC, 1990

Aquest 'desprès' es tradueix molt ràpidament, en una extraordinària pujança de la natació del Canoe i de la zona centre en general. Morera, en l'obra abans citada, ho descriu així:

"Enrique Granados... recibió una oferta de Madrid para ir a entrenar al Canoe. Su presencia en la capital pronto se dejó sentir. Formóse un ambiente natatorio nunca conocido, y entre su dirección, la existencia de nuevas piscinas y el despertar de varios clubs... junto también con el traslado a Madrid de los nadadores (del Barcelona) Manolo Valdés... y Valeriano Ruiz Vilar, la natación castellana subió como la espuma"

Fruit d'aquesta progressió, en els XXVIII Campionats d'Espanya de natació, celebrats els 28 i 29 de juliol de 1934 a la piscina municipal de Montjuïc, es produeix per primera vegada el 'sorpasso' de la federació castellana, superant a la selecció catalana, la sempiterna campiona.

L'equip el formen els Manuel Valdés, César Garcia, Alfredo Pérez, Luis Cuñat, Angel Goméz, Antonio Flores, Luis Sandford, José M. Gardoqui, Felipe Paniagua i Carlos Piernavieja, que junt amb els saltadors José Pitarch i César Ponce de León superen per uns ajustats 176 punts a 171 als representants catalans (6).

Collage fet amb els rostres dels campions d'Espanya de natació de l'any 1934 a Barcelona.
Tots ells del 'Canoe N.C'., menys Piernavieja que pertany al 'C.N. Atlético', de Madrid.
Font: Llibre 'Una forma de Vida', de Juan Gil Sabio. RCNC, 1990

Convertir en un mite vivent per a l'esport de Madrid, Granados hi roman fins a la guerra incivil. Passada aquesta el trobem entrenant per un breu període - de 1940 a 1943 - al C.N. Barcelona, però el mateix 1943 torna a ser reclamat per el Canoe N.C., on lidera una nova època de domini de la natació castellana sobre les seleccions de Catalunya i de Canàries, que també s'havia afegit a la lluita per el primer lloc nacional. Així la selecció castellana, formada quasi íntegrament per nedadors del Canoe, recupera la seva hegemonia els cinc anys que van de 1943 a 1947; en el benentès que parlem sempre de la natació masculina, atès que en la femenina segueix dominant la selecció catalana.

És dona el cas que l'any 1950 circula per Barcelona el rumor insistent del possible retorn d'en Enrique Granados a Barcelona, encara que en aquesta ocasió no és per a entrenar al Barcelona, sinó a un nou club que aspira a consolidar-se en llocs capdavanters de la natació catalana i espanyola, com és el Club Natació Montjuïc. Un seu directiu incondicional, el doctor Gomis-Tizón, ha estat negociant aquest fitxatge en el cas que la família Granados decideixi instal·lar-se novament a la ciutat comtal, segons informa el prestigiós ex-atleta i periodista Luis Meléndez en 'El Mundo Deportivo'.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del  dia 1 d'octubre de 1950 amb la noticia
condicional de l'hipotètic fitxatge de Granados per el C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Finalment, però, no es donaren les circumstàncies necessàries i el 29 de juliol de 1953, poc desprès de complir els cinquanta-sis anys, Enrique Granados Gal sofreix una angina de pit que posa punt final a la seva exitosa trajectòria. La commoció en els ambients esportius de Barcelona i Madrid és excepcional. Encara l'any 1959 se li tributa un homenatge en forma de descobriment d'una placa commemorativa a la piscina de la 'Casa de Campo' de Madrid. El seu deixeble esportiu, Juan Gil Sabio, en el llibre 'Una forma de vida II' - escrit conjuntament amb Felipe Sevillano Juan; RCNC, 2004 - descriu així la situació:

"El 29 de julio de 1953 fallece Enrique Granados, el 'Maestro' y la natación castellana en pleno lamenta la desaparición  de quién logró situar a los nadadores madrileños y canoistas en los lugares más altos de las tablas de marcas nacionales. Se fué sin dejar relevo..."

A Barcelona, el periodista àulic i empresari esportiu, Carlos Pardo el rememora a la revista 'Destino', amb un sentit article que encapçala amb aquesta contundent entrada:

"Yo sé nadar porque me enseñó Enrique Granados, inolvidable entrenador del Club Natación Barcelona hace unos años, y en donde en compañia de Juan Trigo, otro gran profesor, desarrolló hace tiempo una campaña de proselitismo de la natación aun no superada...."

per a finalitzar dient:

"Entre las corcheras de las estrellas, descansa en paz, Enrique Granados." (7)

El periodista àulic Carlos Pardo dedica aquesta remembrança al traspassat 
Granados, en l'edició de la revista 'Destino' del dia 1 d'agost de 1953. A la 
foto el veiem amb els seus fills, Enrique i Jorge Granados Aumacellas.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

La mort del tècnic ha succeït poques setmanes abans dels XLIII Campionats d'Espanya de natació que s'han de celebrar a Tenerife. El nedador Carlos Piernavieja dona un pas endavant i es fa càrrec provisionalment dels entrenaments. Un cop passats els campionats, el Canoe confia la nova direcció tècnica en l'esposa del traspassat entrenador i ex-nedadora, Maria Aumacellas, 'Doña Maria' per els joves nedadors del club.

La família...

En iniciar-se com a entrenador amateur del Barcelona, l'any 1927, Granados fa la coneixença d'una jove nedadora del club, Maria Aumacellas. El nuviatge no triga a formalitzar-se i es converteix en matrimoni l'estiu de 1931, amb la famosa coda del viatge de nuvis... als Campionats d'Europa de Natació !...; això sí, a París.

Instal·lats a Madrid des de l'octubre de 1932, l'esposa de Granados seguirà competint al seu habitual nivell, ara amb fitxa del Canoe N.C., fins al naixement del seu primer fill, Enrique (1934-2018), al que ha de seguir en Jorge (1936-2020). Des de la seva maternitat la mare es dedica a la família, a la vegada que ajuda al seu marit amb tasques de suport a l'ensenyament de la natació.

Els fills, com no pot ésser de cap altre manera, s'inicien en la pràctica de la natació competitiva, en la qual destaca especialment el primogènit Enrique, que va aconseguir un bon nombre de campionats i rècords d'Espanya competint per el pel Canoe N.C. Va ser plusmarquista estatal en els 400 m i 1.500 m lliures, les seves especialitats, amb les que va arribar a tenir tres medalles de bronze als Jocs Mediterranis d'Alexandria 1951 i Barcelona 1955. Olímpic als Jocs de la  XV Olimpíada d'Hèlsinki 1952, va integrar nombroses vegades l'equip espanyol en competicions internacionals.

El seu Germà, Jorge, va competir també els anys 50, encara que amb menys repercussió. Traslladat a Mallorca s'ha distingit, ja de gran, en les competicions màster de natació, en les quals ha assolit campionats i rècords d'Espanya dels seus respectius grups d'edat.

Pàgina de la revista madrilenya 'Estampa' de 26 de juny de 1936, amb part de l'entrevista 
al matrimoni Granados. El primogènit Enrique es sostingut a la fotografia 
per la campiona d'espatlla del Canoe, Marta González.
Font: Hemerotaca BNE. Fts. SI

Abans de continuar la tasca del seu marit al front dels entrenaments de natació del Canoe N.C., Maria Aumacellas ja ha pres una iniciativa pionera a Madrid i a Espanya, com és la creació d'un grup del que la premsa anomena 'ballet acuático' o, com és el cas, 'natación artística'. Així a mitjans de 1951 impulsa al seu club un primer ballet que debuta fent una exhibició com a cloenda dels XLI Campionats d'Espanya de Natació d'estiu, disputats el mes de setembre a la piscina de la 'Casa de campo' de Madrid. En aquells primers anys els 'ballets' consisteixen, principalment, en la realització de figures geomètriques dibuixades sempre a la superfície de l'aigua, sovint encara sense música que en sincronitzi els moviments (8).

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 30 de març de 1952, amb la noticia del que 
el periodista Vicenç Esquiroz anomena el primer 'ballet acuático español'.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI

L'esposa i els hereus d'en Enrique Granados Gal seran dipositaris i hereus de la seva passió per el món de les activitats aquàtiques, a les quals ells també van dedicar gran part de les seves vides com a continuadors de la tasca del 'Maestro' Granados...

Josep Castellví

(1) Josep Maria Sert Badia (1874-1945) es fill d'una família de la burgesia tèxtil catalana. Desprès dels estudis inicials passà a la 'Escola d'Arts i Oficis' de la Llotja a Barcelona. L'obra de la seva vida va ser la decoració interior de la Catedral de Sant Pere de Vic, que l'ocupà des de les primeries del segle XX fins a poc abans de la seva mort. Amic íntim d'en Enrique Granados Campiña, maldà per tenir notícies certes del desafortunat final del seu amic, creuant França malgrat les dificultat de la Gran Guerra europea, en ple desenvolupament en el moment de l'incident del Sussex

(2) En l'excel·lent síntesi feta per l'equip del 'Arxiu Nacional de Catalunya' creiem que se'ls hi ha colat una petita errada, en afirmar que Enrique Granados Gal va ser president del C.N. Barcelona, essent així que això no ens consta que s'hagi produït mai. Si que és cert que Granados era poc menys que el 'amo' del club en les seves èpoques d'entrenador, però no va ostentar mai la presidència de l'entitat.

(3) Els primers Campionats d'Espanya de waterpolo, a partir de 1908, es nodrien sovint de diferents equips formats tots ells per jugadors del Club Natació Barcelona, de manera que el nom escollit era format per agrupacions de colors. L'equip 'Blau-groc' fou dominador d'alguns dels anys de finals de la segona dècada del segle XX. 

(4) Duke Kahanamoku (1890-1968) es conegut per haver estat campió olímpic en els 100 m lliures dels Jocs d'Estocolm 1912 i Anvers 1920. A Paris 1924 va assolir la medalla de plata, en ser superat per en Johnny Weissmuller, el futur 'Tarzán'. L'encontre amb Enrique Granados a Anvers va facilitar que aquest pogués adquirir els coneixements del nou estil de 'crawl' que practicaven els nedadors estatunidencs. Granados va poder fer entrenaments conjunts amb Kahanamoku i en va aprendre les tècniques fonamentals de l'estil lliure i del 'crawl' d'espatlla, que també va incorporar en la seva tornada a Barcelona. 

(5) La piscina de 'La Isla' era un complex privat extraordinari, assentat en una illa del riu Manzanares. El seu dissenyador va ser l'arquitecte Gutiérrez Soto, que va construir una edificació d'estil racionalista amb forma de barco que comprenia diferents equipaments esportius i socials, entre els quals una piscina coberta i una piscina descoberta. Fins a la seva desaparició l'any 1954 va ser seu dels entrenaments del Canoe N.C., que la tenia arrendada com a llogater de l'espai.

(6) Fins a 1933 les classificacions per equips es feien per clubs, de manera que el Barcelona n'era el tradicional guanyador de cadascuna de les edicions. Ja a la darrera del mateix 1933, celebrada a Madrid, el Canoe entrenat per Granados s'acosta perillosament al degà de la natació espanyola i la premsa madrilenya comença a fer 'bullir l'olla' amb la progressió evident de la natació castellana. La XLI edició dels campionats és la primera en que els equips no són de clubs, sinó que representen federacions regionals. És en aquesta ocasió que l'equip castellà s'imposa al de la selecció catalana en la classificació masculina. La femenina segueix dominada per les nedadores catalanes...

(7) L'innegable mestratge d'en Enrique Granados abasta al que ha de ser una altre institució en la natació catalana i espanyola, encara que sovint poc recordada. Es tracta d'en Jaume Solé Sanahuja, que provinent del la industria del tèxtil ingressa l'any 1930 al C.N. Barcelona en tasques de manteniment. A rel de l'incident d'un usuari a la piscina coberta, en Jaume és qui intervé per a salvar-lo. Assabentat del fet l'Enrique Granados s'interessa per en Jaume, a qui ensinistra i prepara per a ser ensenyant i entrenador de natació i waterpolo, feina que passarà a desenvolupar en Jaume Solé, convertint-se per mes de quaranta anys en un puntal en l'esdevenidor esportiu i social del club pioner de la natació catalana i espanyola. 

(8) Els 'ballets aquàtics' s'introdueixen a Europa a rel de la pel·lícula 'Escuela de Sirenas', protagonitzada per Esther Williams. L'estiu de 1949 el C.N. Catalunya i el C.N. Montjuïc porten a Barcelona el primer equip d'aquest esport, de la ciutat francesa d'Estrasburg. Els anys de 1951 i 1952 es produeixen els primers intents d'introduir la nova disciplina esportiva a Madrid i a Barcelona, mitjançant  Maria Aumacellas al Canoe N.C. i Esteve Amat i Jaume Solé al C.N. Barcelona, respectivament.