Carnet de Soci. Jaume Monzó Cots (iII)

En altres entrades dedicades especialment a la tasca competitiva mes important d’en Jaume Monzó veurem uns monogràfics referits als Campionats d’Europa d’Utrecht 1966 i als JJ.OO.de Mèxic 1968. Precisament es en tornar dels JJ.OO. de Mèxic, amb uns resultats no gaire satisfactoris, quan en Jaume abandona la seva estada a la Residència Blume i retorna al seu club de tota la vida on seguirà encara uns anys més com a nedador a la vegada que s’integrarà en l’equip de waterpolo que estava recorrent el camí de la seva progressió vers el primer Campionat d’Espanya que s’assolirà l’any 1972.

Sí, en tornar de Mèxic me’n vaig de la Blume perquè ja hi porto vuit anys a la residència i considero que ja he fet el que havia de fer... i torno a entrenar-me al club, per bé que jo entrenava més que res a waterpolo però l’Alberto sovint em demanava “oye, ven algun sábado a entrenar con nosotros, que así los chavales estaran contigo” i jo ho feia encantat perquè als nedadors joves els hi feia gràcia i il·lusió i en aquell moment estava fent això com una forma de col·laborar amb el club...

No deixa de ser una mena de retirada, al menys de la competició d’alt rendiment... es clar que es un moment complicat que jo crec que es mes psicològic que físic... i es que arriba un moment que t’esgotes: anar a entrenar se’t fa una muntanya, tirar-te a l’aigua se’t fa pesat... tot això passa desprès de Mèxic que per a mi es un “break”, es un trencament perquè d’una banda les coses no van anar com jo pensava o volia... a part que com passa en aquesta vida em sortia una competència com era la del Santi Esteva que ja ocupava el meu lloc clarament

Al ‘Monju’ feiem cada any encontres internacionals amb clubs francesos, i també belgues i alemanys alguna vegada, que es feien com a mínim en el Dia del Club... amb la piscina plena i amb pancartes demanant la piscina coberta es clar, home !... que per a molts nedadors del club la seva competició internacional només era aquesta del Dia del Club, “coño” !... fixa’t si era important per nosaltres que fins i tot arribàvem a fer-nos uniformes especials per aquest dia, ho recordo bé perquè ma mare era modista i era ella la que em feia l’uniforme aquest... en definitiva que per a nosaltres era una festa molt especial

A mes d’entrenar i jugar a waterpolo també feia una tasca com d’una mena de tutor per els nedadors joves que estudiaven i els hi feia una mica de repàs en una petita aula a sota de la piscina petita abans dels entrenaments i jo mirava d’ajudar-los en el que podia; això passava en l’època de la junta del Devesa i  desprès anava a entrenar al polo, que de vegades l’entrenament era fora, normalment a la piscina del Barceloneta, i desprès ens n’anàvem a sopar unes tapes al Ros, a la Bombeta o a la Ginesta a tocar del carrer Tallers i de vegades també a La Palmera del pare Fité... però el que no puc oblidar d’aquests anys es l’aigua freda de Folch i Torres amb el Grande que li preguntaves “a quan està l’aigua avui ?”... “a vint-i-quatre graus”, que et deia... i sempre estava a 24 graus !... que ho tenia a la pissarra... pintat !... no escrit amb guix, no... pintat !

Equip de waterpolo del C.N. Montjuïc 1970 a la piscina Sant Jordi. Grau, Lloansí, Puigdevall,Comas, Murio, Castellví i Brascó (E), Ajupits Sagàs, Segura, Siré, Monzó, Sanchez i Medina. Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

La imatge física del nostre entrevistat ha anat variant al llarg dels anys, con es ben normal, però menys que per a la majoria de nosaltres. La seva aparença pulcra i esprimatxada s’ha mantingut constant, per bé que els cabells blancs i alguna que altre arruga ens han anat revelant que el temps també passava per a ell. El seu entre gent sempre ha estat amable i “charmant”, amb una notable propensió al diàleg que rara vegada s’enterbolia depenent dels pocs temes que li podien tocar la fibra mes polemista. Discret i reservat quan ho creia convenient, aquest tarannà es manifesta també en parlar-nos dels personatges amb que s’ha anat trobant en la seva vida esportiva

Dels primers temps al club en guardo una imatge concreta. Quan va venir el Janos Gergely com a entrenador, me’n recordo encara com si fos ara mateix, jo estava a la vorera de la piscina (de la Ronda) per començar a entrenar i li vaig preguntar alguna cosa, que ara no em facis dir el què... potser “donde me tiro ?” o “en que calle me pongo” o semblant i es veu que el vaig tractar de tu i el Pepito Cercós que ho va sentir em diu “oye, que vives con él ?”... o “que comes en su mesa ?”... o una cosa així i m’ho va dir com volent dir que un respecte, no ?... total que em va quedar gravada per sempre i es una de les coses que mes me’n recordo dels meus començaments al club.

Desprès vas coneixent molta altra gent... de l’Esquiroz es de qui mes records puc tenir perquè era Montjuïc de cap a peus i crec que era una persona estimada i volguda que va fer una feinada impressionant per aconseguir tot el que va aconseguir: la piscina nostra i algunes altres mes... era de picar pedra, però pedra picada, eh !... era molt insistent i tal, no ?. I recordo molt bé la posada de la primera pedra de la piscina de Folch i Torres al solar del que era “Maderas Salazar” que la va posar el Kubala i es que l’Esquiroz tenia molt bona relació amb els hongaresos que corrien per Barcelona. 

Però saps que passa, que amb tota aquesta colla dels Boronat, l’Esquiroz, el Devesa o el Limiñana, com també els Tauler, Julián o l’avi Planes... tota aquesta gent formaven part del col·lectiu de la gent del club, però els nedadors no hi teníem massa contacte, la veritat...

També el Devesa va ser un dirigent molt destacat, que a mes era un tio molt efectiu i molt íntegre, i molt seriós també. Això si... desprès de ser president trenca amb la resta de fundadors perquè va ser claríssim que el Devesa era contrari a la Zona Esportiva; s’hi oposava totalment pensant que allò seria la mort del club... sí, sí !. No va fer cap intervenció pública de cartes o això en contra, però tots sabíem que no hi estava d’acord i al cap d’uns anys es va donar de baixa del club

En la recerca de persones que han anat deixant un impacte en la memòria d’en Jaume pel que fa al seu vessant esportiu van sortint d’altres personatges importants de la seva època, com ara el Baró d’Esponellà, President d’Honor del club; en Samaranch, en aquells anys “Delegado Nacional de Deportes”; l’Albert Assalit, regidor d’esports de l’ajuntament de Barcelona; l’Alfons Cànovas president del C.N. Barceloneta que el va acompanyar en l’experiència dels entrenaments als EE.UU.  i un ‘personatge’ que sempre li porta grans records: la piscina ‘vella’ de Montjuïc, el cap i casal dels primers anys del C.N. Montjuïc, i el ‘senyor Ramos’, com coneixíem a la persona que n'era l'ànima i l'encarregat de la instal·lació

Clar, es que en Ramos era ‘l’amo’ de la piscina de Montjuïc. Al cap i a la fi nosaltres hi entrenàvem cada dia i a mes s’hi feien els cursets a la tarda, que per això cap a les dues et venia amb les presses “a le dîner... a le dîner !!” per a treure’ns d’allà que a les tres o tres i mitja començaven els cursets i clar, la senyora Ramona a les dues o dues i pico li posava el plat a taula i la piscina quedava tancada.

Recordo quan es va fer la reforma per als Jocs del Mediterrani de 1955 que es va posar la grada del cantó de ciutat i quan hi pujaves i et posaves a dalt veies els ‘gallegos’, i veies el Poble Sec a baix... allò era un espectacle. Es que aquella grada estava feta amb uns pilars "tremendos" i per sota hi havia serveis: uns vestidors i a mes un gimnàs que utilitzàvem algunes vegades de cara a l’hivern, com alguna vegada també fèiem servir aquella fantàstica terrassa del xalet del Ramos per a fer gimnàstica, que en dèiem llavors...

Vista de Barcelona des de fora de la piscina municipal de Montjuïc, amb el xalet d'en Ramos en primer pla i l'equip del club fent preparació física a la magnífica terrassa. 
Font: Arxiu JCE, fons Segura. Ft. F. Segura (senior)

Dels personatges del club que més influència han tingut en el seu desenvolupament inicial en Epifani de Fortuny i Salazar, Baró d’Esponellà, hi té un paper molt rellevant. Tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona a partir de 1944, al poc de prendre possessió es nomenat Ponent d’Esports, essent la primera regidoria d’esports de tota Espanya. Pel que fa al Montjuïc es el que atorga la categoria de municipals als cursets de natació que es desenvolupaven a la piscina de Montjuïc, que des de 1948 passaran a ser coneguts com a “Cursillo Municipal de Natación Escola y Utilitaria”. D’altre banda i també des de l’any 1948 es la persona de l’ajuntament que posa fil a l’agulla per a que el Montjuïc pugui acabar gaudint de la tant desitjada piscina coberta. També aquest es l’any en que queda lligada una amistat profunda i sincera entre Epifani de Fortuny i en Vicenç Esquiroz, com veurem a d’altres entrades d’aquest blog.

Amb el Baró d’Esponellà hi havia tingut molt bona relació perquè a mes ell estava molt identificat amb el Montjuïc, molt !... era típic que cada dos per tres feien un dinar a una casa que ara no se identificar si era a Alella o a Masnou (*)... una casa pairal que era casa seva i que deuria vindre de la família. Jo recordo d’anar-hi amb cotxe amb el Vicenç, el Limiñana i amb tota aquesta gent que anàvem a dinar amb el Baró d’Esponellà, tot i que normalment no dinàvem a casa seva sinó que anàvem a un o altre restaurant dels voltants.

Sens dubte era una persona molt apreciada al club i a mí personalment ell em tenia en molta estima i en aquests dinars aprofitàvem per a parlar molt... per bé que crec que l’interlocutor del club mes proper amb ell era l’Esquiroz o al menys això es el que jo veia en aquestes ocasions, no ?...

Epifani de Fortuny lliura un premi a en Jaume Monzó a finals dels anys 60' en el decurs d'un sopar de campions del club. Font: Arxiu JCE, fons J. Monzó

Un altre personatge cabdal d’aquells anys es en Joan Antoni Samaranch Torelló, que també va ser en un temps Regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona a qui va correspondre finalitzar la tasca de portar endavant la sempre esperada piscina de la plaça que encara es coneixia com de la Reina Amalia. De la personalitat esportiva d’en Samaranch també n’haurem de parlar en un altre espai d’aquest blog, atès que ha estat un home cabdal en el desenvolupament de l’esport a nivell global

El Samaranch el vaig conèixer primer a la Blume, perquè crec que era el representant a Catalunya de la DND i venia un dia a la setmana a dinar amb nosaltres. Un d’aquests dies ens va dir que “...donaré un premi al primer català que recuperi l’esquena per a Catalunya”, cosa que vaig fer jo però que també t’he de dir que el regal no va arribar mai... i encara l’espero. En canvi quan el vam anar a veure amb en Joan (Fortuny) per a dir-li que volíem anar a entrenar a EE.UU. com a preparació per als JJ.OO. de Mèxic, ell es va encarregar de trucar a la Federació Espanyola i de fer que es posessin les piles. 

Recordo que quan venia a la Blume es notava que era ‘l’amo’; venia cada dilluns a dinar i quan entrava tots ens posàvem drets, evidentment, eh !... no l'aplaudiem (riu) però ens posàvem drets... sí, sí “todos de pie !” i bbrrroooomm !, tots dempeus... i després tots esperant de començar a menjar fins a que ell ho feia. A més recordo que ell distribuïa la taula, la seva de presidència només clar, però cada dia en canviava l’ordre. Hi menjaven el director, Ricardo Sànchez, el Moragues, el Jan (Freese), els doctors Galilea, Estruch, Bestit i algun altre i els hi deia “ tu aquí, tu allí...” i així els anava col·locant... suposo que ho feia en funció de amb qui li interessava parlar aquell dia...

Home, tots sabíem que era un home econòmicament molt poderós per raons familiars i que tenia com a esport base el de l’hoquei patins... tot i que ell havia estat boxador, abans de l’hoquei i dels càrrecs esportius havia practicat la boxa... i en aquella època evidentment era de la corda de la ‘camisa blava’, això es claríssim i no se’n amagava pas però d’això no se’n parlava massa. Ell no era de discursos ni d’arengues en absolut, però si que veies que era un home que manava, que tenia poder, no ?. També tenia una cosa que me’n recordo bé i es que era un home que preguntava... preguntava molt, eh ! sempre volia saber, era un tio que s’informava molt. Al cap i a la fi el mèrit d’en Samaranch era el de rodejar-se d’un seguit de gent que eren competents i molt propers i fidels a ell: Platón, Negre, Assalit, etc... era un home d’equips

Ah ! i també recordo bé que quan torno d’Utrecht en Samaranch em ve a rebre a l’aeroport i quan baixo per l’escaleta de l’avió ell ja m’espera a baix i a partir d’aquí potser es que comença la bona relació que hi vaig tenir...

Arribada d'en Jaume Monzó a l'aeroport del Prat com a Subcampió d'Europa el 28 d'agost de 1966. En primer terme Ibern, ___, Sierra, Batallé, Monzó, A. Alberich, Corominas; darrera Cabrera, M. Ballester, Torres, Ruiz, Merino, Limiñana i J. Morera. 
Font: Arxiu JCE, fons J. Monzó

Al llarg de les diferents sessions hem completat mes de cinc hores d'entrevista amb en Jaume Monzó. S'imposa algun tipus de refrigeri, de manera que tot passejant enfilem cap al Velòdrom al carrer Muntaner, on tot gaudint de la consumició allarguem la conversa, ara de manera mes informal. En Jaume està com sempre xerraire, jovial amb el somriure a flor de llavi, vital...

Carles Sànchez i Josep Castellví

(*) La casa pairal a que es refereix en Jaume es Can Sentromà, en el terme municipal de Tiana, que forma part del patrimoni dels Barons d'Esponellà des de començaments del segle XIX

Carnet de Soci. Jaume Monzó Cots (I)

Carnet de soci original d'en Jaume Monzó Cots. 
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó

El  Carnet de Soci anirà recollint les entrevistes personals realitzades des de finals de 2018 a diferents persones que per un o altre motiu han estat rellevants en el decurs d’aquests 75 anys de vida del Club Natació Montjuïc. (*)

Amb el Jaume ens vam reunir tres vegades en els primers mesos de 2109. En total van ser mes de cinc hores de gravació, de les quals en farem un resum en aquests dos capítols que tindrà aquest primer carnet. Ens trobem a la casa d’en Jaume propera al mercat del Ninot, al carrer Mallorca de l’eixample barceloní. Les estances reflecteixen l’acurat gust d’aquest arquitecte tècnic barceloní que no s’ha acabat de retirar mai ni de la seva professió, ni del seu esport, ni de les seves persones estimades...

Vaig néixer el 31 d’octubre de 1946 i als primers anys cinquanta els meus pares em van apuntar per a fer el curset del Montjuïc a la piscina del Ramos. M’hi van portar perquè de petit jo era gras!... era grassonet i un bon dia van decidir que a més d’anar a classe, que anava a les monges de la plaça del sortidor, doncs que havia de fer esport perquè si no hi anava no em deixaven berenar... i a mi m’encantava berenar!

Per el que ens explica el Jaume va seguir el camí de molts dels nedadors dels primers anys el club, d’abans de tenir la piscina de la plaça Folch i Torres, que solia començar a la piscina municipal de Montjuïc i continuar desprès a la de la Ronda de Sant Pau.

Clar, jo havia anat a entrenar a la piscina de la Ronda, que es una piscina de divuit metres on feies terra. Era d’allò dels 'Baños Populares' perquè en aquella època els banys i dutxes dels pisos eren molt precaris i la gent s’anava a dutxar i a banyar... a banyar de banyera, eh!... a la Ronda perquè hi havia dutxes i banyeres públiques, a més de la piscina. Cal recordar que a moltes cases com la meva mateixa la dutxa era el safareig i havia qui si posava com una pinya de dutxa perquè l’aigua caigués des de dalt, però no era una dutxa ni una banyera... era el safareig

En aquells anys la piscina de Montjuïc des de la primavera fins al Trofeu Barcelona, que es feia al voltant la festa del Pilar del 12 d’octubre, venia a ser com el local social del club on es feia una vida de relació entre nedadores i nedadors del club i també amb els d’altres clubs que feien servir la instal·lació. El Jaume en guarda un bon record d’aquelles pujades i baixades de la piscina que ell solia fer a peu i sovint en companyia d’altres companyes i companys del club que no pujaven amb el funicular

S’ha de tenir present que en aquell moment jo vivia al carrer Nou a la part de dalt de tot i no baixàvem al Paral·lel per agafar el funicular, sinó que ja pujàvem a peu fins a la piscina per el caminet dels ‘gallegos’, per sota de les grades del cantó de la ciutat, i això també formava part dels entrenaments perquè era pujar i baixar clar, que el Ramos ens obria aquella porta 'secreta' que tenia per darrera per a poder entrar o sortir, no?...

Jo crec que el nostre club era la piscina de Montjuïc perquè entre els meus deu anys i fins als setze que me’n vaig anar a la Blume la piscina era el punt de trobada de qualsevol dia, hi hagués entrenament o no. Els dissabtes preguntaves a qui fos “ei, que feu ?”... i l’altre “anem a la piscina”... i ens trobàvem allà a la grada i intentaves lligar, si podies i et deixaven, i estaves com una sargantana a prendre el solet, un banyet a la piscina... fins a que venia el Ramos amb la seva galleda de clor, que la piscina no tenia sistemes de cloració, i hi tirava dues o tres galledes i desprès ens manava “va nois, tots a l’aigua que s’ha de remenar això, eh!”

Equip de natació del C.N. Montjuïc als primers anys seixanta.
En Jaume es el primer per la dreta de la segona fila de baix.
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Molinero. Ft. SI

Ben aviat va arribar per en Jaume el moment d’iniciar-se a la competició, entrenat primer per en Janos Gergely i més tard per l’Albert Medina. D’en Janos es pot dir que es el primer entrenador professional que hi ha al Montjuïc tot i que dura menys de dos anys. El seu relleu el pren l’Albert Medina, l’Alberto com el coneixíem en aquells anys, que impulsarà la natació del club fins a aconseguir la fita històrica de ser el primer a desbancar al ‘natació’, el C.N. Barcelona, del títol de Campió de Catalunya de natació, primer les dones l’any 1961 i l’any següent els homes. En Jaume ja participava en aquest procés de creixement del club, especialment competint  en els campionats de categories d'edat

De la primera competició així oficial que jo me’n recordo que vaig anar va ser a uns Campionat de Catalunya que es van fer a Tàrrega de menors de dotze anys, això era l’any 1958 i en aquella prova que vaig nedar va quedar primer el Joan Fortuny i jo vaig fer segon... son coses que et queden en el record perquè va ser la primera vegada que sortia de Barcelona i a més ens quedàvem a dormir!... que va ser el primer cop que em passava.

També recordo molt les travessies al llac de Banyoles, no ?... que formava part de les tradicions clàssiques del Montjuïc, oi ?... que anàvem tots a la travessia i sortíem el dissabte per nedar-la el diumenge evidentment, i fins i tot algun any havíem guanyat el premi per ser el club que hi aportava mes participants. Llavors això si que et quedava en el record perquè era una festa... com la de la Diada del Club, exacte!.

En aquells temps també hi havia una cosa que es important de deixar-ne constància, que es que també hi havien els pares, m'enteneu ?... és a dir que els pares també formaven part de la competició i que anaven allà no per a nedar, no !... hi anaven perquè feien colla i organitzaven els seus 'tinglados', com els pares Medina, els Escolies, els Abadias, els Camps i tants d'altres...

L’any 1961 s’inaugura la Residencia Blume de Barcelona i el Jaume es un dels escollits per a entrar-hi com a intern. L'oferta però no li ve de ningú del club, la rep de part del Moragues un personatge del règim que era omnipresent a les organitzacions que depenien del partit únic i que va ser un dels encarregats de fer el procés de selecció. Són els anys de treball i de dedicació a la natació més intensos en que aconseguirà els primers èxits individuals i anirà llaurant-se el camí que el portarà als seus moments de màxima esplendor esportiva, entre 1963 i 1968. En aquestes circumstàncies la seva relació amb la resta d’esportistes del club es mes esporàdica i es cenyeix fonamentalment a les competicions i als períodes d’estiu, quan la residència tanca per vacances i ell torna a entrenar amb les companyes i els companys del club. Encara no s’havia destapat com a esquenista i mes aviat semblava destinat a especialitzar-se en el crol

La Blume llavors estava a la torre (d’Esplugues)... una torre de principis del segle XX que es va arreglar fent-hi habitacions, serveis i altres coses i que no te res a veure amb l’edifici nou que es va fer desprès, cap a l’any 1968. En aquells moments jo nedava mil-cinc-cents metres, era fondista curiosament. Quan s’obre la Residència no teníem ni piscina ni entrenador, entrenàvem amb els d’atletisme fent preparació física, bàsicament. Mes endavant ja va venir el Jan (Freese) i ens desplaçàvem cada dia d’Esplugues fins a la piscina del Poble Nou, que es on entrenàvem a l’hivern. Hi anàvem amb una DKW d’aquelles històriques i amb el xofer de la residència que ens portava amunt i avall per entrenar. Als estius si que anàvem a la piscina de Montjuïc.

Ja es a la Blume quan vaig fer el canvi físic, perquè una cosa que hi havia fantàstica eren els serveis de medicina esportiva, que eren molt bons, amb el doctor Galilea, el doctor Estruch, el doctor Bestit que desprès va ser metge del F.C. Barcelona i el doctor Balius; tota aquesta colla amb una sèrie de proves d’esforç i d’altres tipus van fer un informe en el que van dir que per a poder progressar i tot això m’havia d’aprimar !... que flotava molt i tenia molt bones condicions, però que m’havia d’aprimar. Inclús hi va haver un temps que dinava amb l’entrenador al costat per controlar-me la dieta.

A partir d’aquest moment, havent fet el canvi físic i abandonades les proves de fons, apareix el Jaume Monzó esquenista i amb aquesta nova perspectiva va assolint ràpidament unes millores que li permeten posar-se a l'alçada i superar als Cabrera, en Julio i en Jesús. I es que qualsevol persona que l’hagi vist nedar un cop ja havia superat els setanta anys haurà comprovat que, efectivament, el Jaume en el seu estil preferit ‘levita’ a l’aigua, com si la resistència d’aquesta no l’afectés a per a res.

Això va coincidir amb un creixement molt ràpid d’uns deu o dotze centímetres. Entre una cosa i l’altra vaig fer l’arrencada... i va coincidir aquesta arrencada meva amb que el Jan va veure que podia nedar bé l'esquena i em va entrenar i orientar cap a les proves d’aquest estil. En aquells anys l’esquena estava dominada per els germans Cabrera de Canàries i ja a l’any 1963 en uns Campionats d’Espanya que es van fer a Granada els vaig guanyar i a partir d’aquí ja em poso a to i els vaig guanyant, especialment en els 200 metres, que sempre ha estat la meva millor distància...

No hi ha dubte que aquest període va ser el de la meva màxima dedicació a la natació, primer perquè hi havia mes competicions i a més hi havia aquella rivalitat amb els canaris que ens fotien “sopas con onda” als campionats d'Espanya que encara es feien per seleccions regionals. Ens fotien sempre entre d’altres coses perquè ells tenien el clima que els permetia entrenar tot l’any sense necessitat d’escalfar l’aigua. A partir que aquí vam començar a tenir piscines cobertes, com les de Sabadell i Manresa o les municipals a Barcelona, que ens vam anar posant a la seva alçada... a més hi havia una mena de lluita psicològica amb ells, no ?...allò que quan el tenies al costat els hi deies “Julio, te veo mal hoy, eh... tienes mala cara, coño !” i semblava que es quedaven una mica 'aplatanats' i a nosaltres ens anava mes la marxa. Així hi havia la lluita del Miquel (Torres) amb el Cossio en els 1.500, del mateix Cossio amb el Joan (Fortuny) en els 400, la meva en l’esquena amb els germans Cabrera i en papallona van sortir el Claret i el Quim (Pujol) que van començar a guanyar als canaris...

Cal tenir present que abans d’aquest floriment dels seixanta, a part dels del C.N. Barcelona, es que no hi havia volta de full. Als estius encara perquè anàvem a la piscina de Montjuïc i podíem entrenar, però a l’hivern s’ha acabat el bròquil, no hi havia mes “tu tia”.

Relleu de 4x200 Campions d'Espanya l'hivern de 1966 
a la piscina del C.N. Barcelona. Murio, Monzó, Navarro i Costa. 
La seva marca va ser record d'Espanya absolut en aquell moment. 
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. Montejano

El que vindrà a partir d’ara es la part mes destacada de la carrera esportiva d’en Jaume que anirà fent passos des dels Campionats de Catalunya i d’Espanya fins a culminar amb les grans competicions internacionals representant a Espanya, junt amb una excel·lent generació de nedadores i nedadors, primer en competicions com les Quatre Nacions o d’altres similars i culminant amb el període 1966 – 1968, amb la participació en els Campionats d’Europa d’Utrecht al 1966 i en els JJ.OO. de Mèxic 1968, a més de tot altre tipus de competicions internacionals com les Universíades, tant apreciades per en Monzó que va participar a la de Budapest 1965 i a la Tòquio 1967

Una altre competició diferents va ser als Campionats del Món Militars, que es van fer a Las Palmas i que gràcies als mateixos vaig tenir un dels permisos mes grans dels que vaig gaudir a la ‘mili’ atorgat en una parada militar a l’estadi de Montjuïc, on el comandament de torn va llegir: “... y se concede un permiso especial de tres meses al vencedor de cuatro medalles de oro en los Campeonatos del Mundo Militares al soldado Jaime Monzó...”.

Per cert que també estant fent la ‘mili’ vam anar als Jocs del Mediterrani, fets a Tunis el 1967. Com que vaig fer medalla de bronze havia d’anar a una recepció del “Caudillo” a Madrid però cap dels caps militars del 'cuartel' del carrer comerç de Barcelona on jo era destinat va tenir els pebrots de firmar-me el permís i em van haver de recollir el premi, que per cert era un Rolex, i portar-me’l no recordo ben bé qui...

Al llarg de la seva trajectòria esportiva en Jaume ha estat objecte de nombrosos reconeixements en forma de premis i homenatges entre dels quals destaca el Trofeu Joaquin Blume de la "Delegación Nacional de Deportes" de l'any 1966. Per a ell, però, era especialment significatiu el títol de Soci d'honor del C.N. Montjuïc, que li va ser concedit desprès del subcampionat d'Europa dels 200 m. esquena a Utrecht. 

Com dèiem a l'encapçalament, va seguir en actiu en la pràctica de la natació i el waterpolo. A més de practicar habitualment els seus esports preferits no deixava passar oportunitat de competir en una o altre travessia o trobada de màsters. Encara va participar a la Copa de Nadal de 2019, poc menys de quinze dies abans del seu traspàs, succeït el 7 de gener de 2020. El nostre record i la nostra estima per en Jaume i la seva família

 

Carles Sànchez i Josep Castellví

(*)  La imatge que acompanyarà els Carnets de Soci l'hem agafat prestada de la revista mensual de natació  Mare Nostrum, publicada al llarg de poc mes d'un any entre 1930 i 1931 per un grup de nedadors del C.N. Athlètic. La revista forma part de l'arxiu particular d'en Juan Antonio Sierra Puerto