En el 75è aniversari de la primera Ponència d'Esports del país...

Aquest passat 20 d'abril s'ha complert el setanta-cinquè aniversari de la data de constitució de la primera ponència esportiva en un ajuntament del país. En aquella data de 1948 la comissió permanent de l'ajuntament de Barcelona va ser qui en va aprovar la creació...

Antecedents

Epifani de Fortuny i Salazar (1898-1989) neix a Barcelona el 5 de setembre de 1898 en el sí d'una família de l'alta burgesia catalana, vinculada per la baronia d'Esponellà a l'aristocràcia nostrada de la qual en va ser el quart baró. Lligat per tradició familiar a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), cursà la carrera d'enginyer agrari i s'implicà en els negocis familiars, arribant a ser el president del IACSI entre 1940 i 1946. Va créixer en una familia d'adscripció monàrquica però políticament vinculada al liberalisme conservador. Ell mateix és proper a la Lliga d'en Cambó, de qui  en va ser sempre un gran admirador.

Altrament unes de les seves grans passions van ser l'estudi de la història i la pràctica de l'arqueologia, a la que es va poder dedicar gran part de la seva vida sovint acompanyat del reputat arqueòleg i membre de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) Josep de Calassanç Serra i Ràfols (*).

Epifani de Fortuny i Salazar a l'ajuntament de 
Barcelona als anys quaranta del segle XX.
Font: Wikimedia commons. Ft. SI

En aquesta entrada ens centrem, però, en el seu vessant esportiu. Alumne intern dels col·legi dels Jesuïtes de Sarria, fou de ben jove practicant de diferent esports. Afeccionat al futbol, va formar part de la junta directiva del F.C. Barcelona cap a finals dels anys vint del segle passat.

Per el que ens interessa ara mateix, va estar estretament vinculat a les tres principals entitats esportives del Poble-sec a partir dels anys quaranta, amb les que va mantenir estretes relacions essent nomenat President d'Honor de totes elles:

• L'Agrupació Ciclista Montjuïc - la Grupa -

• La Unió Esportiva Poble-sec - el Sec -

• El Club Natació Montjuïc - el Monju -

La Ponència d'Esports

En Epifani de Fortuny es nomenat regidor en el ple de l'ajuntament de Barcelona del 4 de juliol de 1944 per el primer alcalde del nou règim, Miquel Mateu Pla (1939-1945) - conegut com a 'Mateu, el dels ferros' -. Passa a ocupar la tinència d'alcaldia del districte III, a més d'encarregar-se de la Ponència de Beneficència. A aquest alcalde el succeeix en Josep M. Albert Despujol (1945-1951), baró de Terrades, amic i parent d'en Epifani de Fortuny.

Sembla ser que ja des de la seva entrada a l'ajuntament en Epifani havia rebut de l'alcalde Mateu l'encàrrec d'estar al cas dels assumptes relacionats amb les activitats esportives de la ciutat, tot i que orgànicament part d'aquests afers depenien de la Majordomia, a càrrec del funcionari Manuel Ribé, qui va ser tot un mite en l'estructura funcionarial de l'ajuntament al llarg de mes de cinquanta anys.

No és, però, fins a l'arribada del nou alcalde que el baró d'Esponellà li reclama la creació d'una ponència específicament dedicada a atendre totes les qüestions esportives que es plantegen a la ciutat de Barcelona; tal com ell mateix confirma referint-se a una de les primeres xerrades amb el baró de Terrades en un esbós de memòries redactades molts anys mes tard:

"Calia aprofitar el moment i fer esment de la possibilitat de crear una Delegació de Deports (sic), deslligada de Majordomia. Es clar que a tot va dir que 'sí'. Va arribar el moment de concretar tot lo que calia fer després d'aquell 'sí' i com una escopetada, desprès d'escoltar de nou i amb mes detall la meva proposició, va sentenciar: 'No comptis ni amb un cèntim ni en crear nous empleats municipals !!!'." (**)

Amb aquestes migrades condicions el dia 20 d'abril de 1948 en Epifani de Fortuny i Salazar presenta i obté de la comissió permanent de l'ajuntament l'aprovació de la seva proposta de creació de la Ponència d'Esports de l'ajuntament de Barcelona, la primera en ser creada com a tal a qualsevol municipi català o espanyol. 

Pàgina corresponent al 20 d'abril de 1948 del dietari personal d'en
Epifani de Fortuny i Salazar, amb l'aprovació de la seva proposta.
Font: ANC. Fons 1-1243. Arxiu de la familia Fortuny

El baró escriu en aquesta pàgina del seu dietari:

"No quiero hoy consignar mas nota que el triunfo completo de mi proposición a la Permanente creando la nueva Ponencia de Beneficencia y Deporte... Me cabe el orgullo de haber sido el primero en España en implantar una modalidad que será imitada desde luego y que creo que en su dia podrá contribuir a la creación del Ministerio de Deportes como existe en otras grandes naciones. Estoy satisfecho de haber prestado a Barcelona un buen servicio, venciendo las dificultades y sobretodo los reparos internos que a todo esto se oponían."

Com que els assumptes oficials tendeixen a un cert esllanguiment, l'aprovació per el Ple de l'ajuntament no té lloc fins al 18 de juny del mateix 1948, on contarà amb alguna reticència finalment superada. Ja oficialitzada la nova ponència, la premsa se'n fa ressò:

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 9 de juliol de 1948 informant de 
la creació de la Ponència d'Esports a l'ajuntament de Barcelona.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A l'article de 'El Mundo Deportivo', signat per l'històric pioner de l'atletisme català en Lluís Meléndez, aquest afirma que:

"El deporte ha tomado estado oficial en nuestro ayuntamiento. Ha bastado la voluntad de un hombre para que pudiéramos ver convertida en realidad una aspiración por la que los deportistas barceloneses ha venido abogando desde hace más de cuarenta años."

En el decurs de l'entrevista inclosa en la nota de premsa el baró d'Esponellà repasa alguns dels criteris que han de marcar el camí de la nounada ponència municipal:

• Creació d'una comissió tècnica assessora, recollint personal de l'ajuntament que ja es trobava incorporat en altres departaments, complint la condició de no contractar personal nou. Per dades posteriors sabem que era formada per:

• Ramón Raventós, arquitecte en cap del servei d'edificis culturals
• Lluís Riudor, arquitecte en cap de parcs i jardins
• Joan Piñol, enginyer en cap dels tallers municipals
• Pere Ricart, arquitecte adjunt del servei d'edificis culturals
• Vidal Rovira, advocat en cap del negociat de personal
• Marià Cañardo, inspector de circulació
• Josep Escolà, inspector de circulació

• Desenvolupament d'un primer programa de realitzacions esportives:

• Millores a l'estadi municipal d'atletisme de Montjuïc
• Millores a la piscina municipal de Montjuïc
• Reconversió de la Foixarda en camp de rugbi municipal -fins aquell moment era utilitzat per l'exèrcit com un parc mòbil d'automobilisme- 
• Asfaltat i condicionament del circuit d'automobilisme de la Diagonal

• Concurs per a la construcció del nou Pavelló Esportiu Municipal de Barcelona al carrer Lleida

• Institució de les medalles de la ciutat al Mèrit Esportiu

L'actuació estrella havia de ser la construcció del nou Pavelló Esportiu Municipal del carrer de Lleida, d'acord amb l'avantprojecte de l'any 1946 actualitzat. Es preveia de fer amb un sistema que s'avançava cinquanta anys a les concessions administrativas dels anys noranta del segle XX; la qual cosa significava que la construcció, el manteniment i l'explotació d'instal·lacions i serveis municipals podia ser feta per empreses privades a base de concessions a llarg termini, de 25 a 50 anys, segons la inversió necesaria prevista.

Retall del setmanari 'Destino' del dia 7 de febrer de 1948, amb la maqueta
guanyadora de l'avantprojecte de Palau d'Esports municipal.
Font: Hemeroteca ARCA

Malauradament, aquesta arriscada iniciativa d'en Epifani de Fortuny no aconseguirà arribar a bon port. No serà fins a l'any 1954 que en el mateix solar del carrer Lleida l'ajuntament construirà, amb els seus propis mitjans, el Palau Municipal d'Esports, que serà inaugurat poc abans del començament dels II Jocs del Mediterrani del 1955, atorgats a Barcelona (***). 

Seguint amb el desenvolupament de la Ponència d'Esports, a primers de l'any 1949 es configura un nou cartipàs municipal com a resultat de la renovació haguda a rel de les 'eleccions' de finals del 1948 amb que el règim blanqueja la continuïtat dels consistoris. De resultes d'aquesta renovació el baró d'Esponellà passa a ser segon tinent d'alcalde i canvia beneficència per transports i circulació, a la vegada que passa de ser l'encarregat del districte III per a ser-ne del IV, mantenint sempre la Ponència d'Esports, reforçada ara com a "delegación especial de esta Alcaldia en materia de Deportes". Un ofici de l'alcalde remés a en Epifani de Fortuny en dona testimoni:

Ofici remès per l'alcalde Albert al baró d'Esponellà 
informant-lo del canvis en el cartipàs municipal.
Font: ANC. Fons 1-1243. Arxiu de la familia Fortuny

Fent un pas mes en la consolidació de la Ponència d'Esports de l'ajuntament de Barcelona, aquest mateix any de 1949 es constitueix la que també va ser la primera Comissió Municipal d'Esports de Catalunya i de tota Espanya. Les comissions eren els òrgans de govern de les diferents àrees en que s'estructurava l'ajuntament i la d'esports no estava constituïda fins a la data del nou de setembre de 1949. Els arxius d'en Epifani de Fortuny en conserven una còpia de l'acta que se'n va fer amb el títol de: "Acta de constitución de la Comisión Municipal Deportiva". 

En aquesta acta, d'una mica mes de tres folis, se'n explica la fonamentació jurídica que correspon als acords de la Comissió permanent i del Ple municipal dels dies 7 i 9 de juliol de 1949, respectivament. També se'n estableix la composició política de la nova comissió, formada per cinc dels deu tinents d'alcalde, a mes d'altres tres regidors de la corporació. Es mantenen i és reafirmen en els seus càrrecs els membres de la prèviament existent comissió assessora, mentre que el conjunt del nou organisme és presidit per el propi Baró d'Esponellà.

Entre d'altres qüestions tractades destaquen l'informe de la tasca ja realitzada i els projectes per el nou exercici. Per tancar la primera reunió en Epifani de Fortuny proposa als membres de la comissió:

"... que se estudie a fondo la posibilidad de que alguno de los grandes premios deportivos que van vinculados al nombre y la tradición de la ciudad, sea el propio Ayuntamiento a través de la Comisión Municipal Deportiva... el que organice estas pruebas".

La tasca del Baró d'Esponellà al front de la Ponència i la Comissió municipal d'esports té data de caducitat, encara que el seu final té poc a veure amb l'esport. Atenent al fet que segueix sent tinent d'alcalde de transports serà un dels depurats com a conseqüència de la vaga de tramvies de Barcelona iniciada el dia 1 de març de 1951 que va representar un èxit dels opositors al règim (****). 

A rel de les diferents manifestacions produïdes es va haver de lamentar entre els manifestants un mort a mans de la Guardia Civil. La repercussió política dels fets comportà la destitució de tres autoritats: el governador civil de Barcelona, Eduardo Baeza Alegria (1947-1951); l'alcalde de Barcelona, Josep Maria Albert Despujol; i el tinent d'alcalde de Transports, en Epifani de Fortuny i Salazar. Les decisions foren preses per el nou governador civil, el general de l'exèrcit Felipe Acedo Colunga (1951-1960) i ratificades per el ministre de governació del règim, el militant de la Falange Blas Pérez González (1942-1957)

Epifani de Fortuny i el Club Natació Montjuïc

No és el lloc ni el moment d'aprofundir en aquesta estreta relació establerta entre el quart baró d'Esponellà i el Club Natació Montjuïc. En tenim prou en senyalar que es tracta, principalment, d'una estreta relació personal basada en dues personalitats diferents però, en aquest cas, complementàries. Parlem, es clar, d'en Epifani de Fortuny i Salazar i d'en Vicenç Esquiroz Soliva. En una altre entrada mirarem d'aprofundir-hi.

De moment ens conformem en establir dos moments determinants d'aquesta relació. Els dos personatges ja s'han conegut en funció de les seves diferents responsabilitats professionals i en l'associacionisme esportiu de la ciutat. La relació inclou, com una de les primeres conseqüències, la consecució del caràcter de municipals atorgat als cursets que el Montjuïc venia celebrant a la piscina municipal de Montjuïc.

Però el que uneix per sempre aquestes personalitats tant diferents i els converteix en amics per a tota una vida son dos fets de caire personal. El primer és el de l'assistència del tinent d'alcalde de beneficència i esports a l'enterrament del pare d'en Vicenç Esquiroz, mort el 9 d'agost de 1948 desprès d'uns dies convalescent en haver estat atropellat per una camioneta al carrer del Paral·lel de Barcelona.

Anotació al dietari del baró d'Esponellà del dia 10 d'agost de 1948, 
amb la noticia de la mort d'en Rafael Esquiroz, pare d'en Vicenç.
Font: ANC. Fons 1-1243. Arxiu de la familia Fortuny

En Epifani de Fortuny escriu del seu puny i lletra: 

"Su hijo demuestra claramente su agradecimiento por el tratamiento que han dado a su padre en el dispensario (del carrer Sepúlveda) y por mi presencia en el acto del sepelio."

El segon acte d'aquest lligam d'amistat es produeix pocs mesos mes tard, amb motiu de les primeres 'eleccions democràtiques' a regidors de l'ajuntament de Barcelona per el 'tercio familiar', que es feren a mitjans del mes de novembre de 1948. La candidatura 'oficialista' incloïa la presència del baró d'Esponllà i s'enfrontava a una alternativa formada per membres propers a 'El Correo Catalán' de caire carlista. 

La situació era que malgrat que la candidatura 'oficialista' comptava amb totes les possibilitats per a sortir guanyadora, en algun moment es van produir fortes friccions entre els dos bàndols. En Vicenç Esquiroz era redactor del diari, on signava amb el pseudònim de Claris les seves col·laboracions esportives. A la vegada, es va convertir en l'ànima i el cervell de la candidatura 'oficialista', per a la qual dissenyà una campanya centrada en l'adhesió de les entitats esportives dels diferents barris.

Anotació al dietari del baró d'Esponellà del dia 20 de novembre de 1948, 
explicant el paper d'en Vicenç Esquiroz en la campanya electoral.
Font: ANC. Fons 1-1243. Arxiu de la familia Fortuny

El tinent d'alcalde d'esports confirma la seva assistència al partit de 'pelota base' animat per la insistència d'en Vicenç Esquiroz, del que afirma que:

"Esquiroz que es mi verdadero cerebro gris de estas elecciones, del mismo modo que Gutiérrez y Rafael son los ejecutores de las órdenes, me ha recomendado la asistencia al partido de Pelota Base..."

El resultat va ser que en Fortuny va ser el candidat mes votat amb prop de 70.000 vots, mentre que en Esquiroz va veure perillar el seu lloc de treball a 'El Correo Catalán' a causa de la seva estreta col·laboració amb el Baró d'Esponellà. Tot va quedar en un no res, però aquests dos fets de caire personal van cimentar una relació d'amistat entre aquestes dues personalitats de l'esport barceloní i català que va anar molt mes enllà de la simple relació professional...

Per aquelles dates de finals de l'any 1948 en Epifani de Fortuny i Salazar es nomenat President d'Honor del Club Natació Montjuïc, com ho recull el seu butlleti:

Extracte del butlletí n. 12, corresponent als mesos d'agost-desembre de 1948.
Font: Arxiu JCE

En el text de l'article, apòcrif per bé que clarament atribuible a en Vicenç Esquiroz, es resalta el fet que:

"Por la enorme labor realizada por el barón de Esponellá, por el apoyo que particularmente ha recibido nuestra entidad cuando ha tenido algún proyecto en beneficio del deporte barcelonés,... es por lo que nuestro club se atrevió a solicitar del señor Barón la aceptación del título de Presidente de Honor, honrándonos con su confianza al otorgar su beneplácito..."

Josep Castellví

(*) El mateix Serra i Ràfols havia proposat que el Baró d'Esponellà fos nomenat 'Delegado provincial de excavaciones' de la 'Comisaria General de Excavaciones Arqueològicas' (CGEA) amb l'argumentació següent: "Este señor, joven y muy entusiasta de nuestros estudios", continua dient la carta de Serra a Santa-Olalla, delegat nacional de la CGEA, "tiene una posición social que lo hace completamente independiente a toda influencia desfavorable. Actualmente es teniente de alcalde de Barcelona y puede decirse que es el brazo derecho del alcalde Sr. barón de Terradas, del que es íntimo amigo y que en gran parte le debe la alcaldia. Su calidad de presidente del Instituto Agrícola Catalán de San Isidro y de los sindicatos agrícolas de la Provincia lo hace muy influyente en toda ella. Sus aficiones culturales derivan de una tradición familiar ya secular y al interés por la arqueología fue llevado por la existencia de una villa romana debajo de su casa solariega de Can Sentromà en Tiana, la excavación de la cual tiene iniciada y de la que incluso publicó algo años atrás".

(**) El Baró d'Esponellà tenia costum, des de ben jove, d'anar elaborant els seus dietaris personals, actualment dipositats en l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) en el fons particular d'en Epifani de Fortuny i Salazar 1-1256, dins del fons general de la familia Fortuny. Aquest seu fons inclou, a mes dels dietaris, un gran nombre de documents tant personals com derivats de les seves diferents funcions professionals.

(***) Es poc conegut que l'impulsor dels II Jocs del Mediterrani per a la ciutat de Barcelona fou, principalment, el baró d'Esponellà que n'inicià les gestions des de finals de l'any 1949. La seva depuració de l'ajuntament de Barcelona per el nou governador, el general Felipe Acedo Colunga el mes d'abril de 1951 va impedir que seguís amb les gestions que ja havia començat molt abans que tinguessin lloc els I Jocs del Mediterrani a la ciutat egipcia d'Alexandria, els dies del 5 al 20 d'octubre d'aquell any. En una entrada específica entrarem amb mes detalls sobre aquest fet tant poc divulgat.

(****) Durant dues setmanes, la població es va negar a utilitzar el transport públic, va realitzar els seus desplaçaments a peu i va participar en nombroses manifestacions de protesta, registrant algun acte de violència amb crema d'un dels tramvies. Encara que alguns autors consideren la vaga fruit d'un moviment espontani, altres indiquen que va ser resultat de la gran tradició llibertària existent a la ciutat, tot i que més tard fou secundada per militants de les organitzacions clandestines i fins i tot va ser detingut el dirigent del PSUC Gregorio López Raimundo.
"... Quan va arribar el dia del boicot, l'1 de març, els tramvies van recórrer buits els carrers de la ciutat mentre es van produir incidents menors als mercats. Unes tres-centes persones, entre els quals hi havia nombrosos falangistes, van baixar per la cèntrica Via Laietana cridant: '¡Viva Franco!' i '¡Muera el Gobernador!'...". El governador Baeza sabia llavors que molts falangistes que s'oposaven a la seva continuïtat al govern civil havien estat actuant al costat dels vaguistes, fins al punt d'utilitzar els seus vehicles privats per a transportar els vianants que recolzaven el boicot. 

10 de maig del 2023. El reportatge del 'Dinar de Campiones i Campions'...

L'amic i consoci Josep Ponferrada va ser la persona que va tenir cura de fer el reportatge fotogràfic de la jornada viscuda el passat dimecres 10 de maig al Club Natació Montjuïc, amb motiu del que vam anomenar com a 'Dinar de Campiones i Campions'. Tal com es va explicar per part de l'organització a l'inici de l'acte, l'objectiu del dinar no era un altre que el de rememorar una bona part dels anys viscuts a les diferents seccions esportives del club per mes de quatre generacions d'esportistes en el període que va desde la seva fundació l'any 1944 fins a l'any 1979, en que ja s'ha posat en marxa l'actual ubicació del club a l'actual Ciutat Esportiva. Per mes que en l'acte fos nombrosa la presència de campions de Catalunya i d'Espanya, a mes de la de nombrosos olímpics del Montjuïc, l'important creiem que era remarcar que, al cap i a la fi, de campiones i campions totes i tots '... ho som de l'amistat', com també es deia en un altre lema de la convocatòria efectuada.

Tot seguit us deixem un resum del reportatge fotogràfic (*), que procedeix enterament d'una única:

Font: Arxiu JCE. Ft. Josep Ponferrada

Vista de la terrassa exterior, mentre es van reunint els assistents

Imatges de les diferents taules del dinar.
La Cristina Valls va ser la conductora de l'acte, amb l'ajut 
d'en Eduard Costa en el lliurament dels trofeus atorgats.

Les Campiones i els Campions dels primers Campionats de Catalunya guanyats 
per el Club Natació Montjuïc, reben els seus trofeus. L'any 1961 
ho aconseguiren les noies i el 1962 els nois.

L'Albert Medina, entrenador d'aquells anys, respon a les preguntes de l'Eduard Costa.
Imatges dels brindis finals i d'algunes fotos de grup dels assistents.

El president del club, Josep Maria Valls, s'adreça 
als reunits en el moment d'acomiadar l'acte.

Memòries del Montjuïc

(*) En la pàgina de YouTube del nostre bloc: 'Memòries del Montjuïc i Més' hi trobareu mes endavant un vídeo recull del reportatge molt mes ampliat i comentat.

Sprints. Novetats en l'emmagatzematge dels vídeos del 'Memòries...'

Des de fa uns pocs dies és en funcionament el lloc de YouTube de 'Memòries del Montjuïc i Més', on podeu trobar penjats tots els vídeos que s'han anat incorporant a algunes de les entrades d'aquest bloc.

De ben segur es la millor manera de poder gaudir-los, especialment si els podeu veure en una pantalla mes gran. A la vegada la qualitat de la imatge i del so es veurà una mica millorada.

Una petita millora que afavoreix diferenciar el fet que ara els vídeos són allotjats en un lloc corporatiu, mentre que fins aquest moment es confonien amb un YouTube particular del nostre coordinador...

Imatge del lloc de YouTube on són allotjats els vídeos 
del bloc de 'Memòries del Montjuïc.
Font: Arxiu JCE

Memòries del Montjuïc

10 de maig del 2023... Memòria viva del Club Natació Montjuïc...

Foto de grup dels reunits aquest 10 de maig al restaurant Key del C.N. Montjuïc
Font: Arxiu CNM. Ft. Josep Ponferrada

Una trobada memorable

• memorable (Del GDLC)

  Etimologia: del llatí memorabĭlis, íd. 1a font: s. XIV, Llull

  Adjectiu:  digne de memòria. Un esdeveniment memorable. Una data memorable.

Hem volgut exposar a la capçalera del text d'aquesta entrada l'etimologia i la definició en català de la paraula 'memorable' per tal de que, enduts per els nostre entusiasme, no ens deixéssim portar per una certa tendència hiperbòlica.

Però és que realment la jornada va ser realment memorable. Reunir a vuitanta persones de quatre o cinc generacions d'esportistes del club de gairebé totes les disciplines d'aquells anys semblava una tasca difícilment assolible. Però amb l'esforç i el convenciment de totes i tots vam aconseguir mobilitzar a la nombrosa gent que hi va poder assistir i a molts més d'altres que per raons personals - d'edat o d'altres circumstàncies - finalment no pogueren assistir.

Imatge central utilitzada en la difusió de l'acte del Dinar d'aquest 10 de maig
Font: Arxiu JCE

Des de les 12'45 del migdia els diferents participants van anar arribant a la terrassa del Restaurant Key del Montjuïc, on s'anaven succeint els reconeixements i les abraçades. Seguint l'horari previst es va realitzar la foto de grup que encapçala aquesta entrada, per passar tot seguit a la sala menjador on tingué lloc la celebració.

Un cop a l'hora del postra es procedí al visionat del vídeo oficial de la commemoració que podeu veure al final d'aquest escrit. Tal com era previst, aprofitarem la trobada per a retre homenatge a les nedadores i nedadors que foren els primers a guanyar al C.N. Barcelona en un Campionat de Catalunya Absolut. Això succeí en la XXXIV edició del 1961, en el cas de les noies, i en la XXXV del 1962 pel que fa als nois. Cadascuna d'aquests persones reberen un trofeu acreditatiu de la trobada de mans de na Rosa Segarra - actual campiona i rècord d'Espanya en quasi totes les distàncies màster de la seva edat que rebé el reconeixement dels assistents -, d'en Enric Bertràn, ex-waterpolista internacional del club i president honorífic de la FCN, i d'en Josep Maria Valls, president del C.N. Montjuïc. Les distincions les reberen les noies Carme Ramos, Carme Medina, Tina Boira, Àngels Camps, Laura Palau i, en absència per causes de força major, Carme Llorca i Julia Cuesta. Per els nois els que reberen el trofeu foren Juan A. Molinero, Carles Alonso i Albert Medina - entrenador 'culpable' d'aquells èxits -. A mes, en nom d'aquells campions masculins impossibilitats d'assistir, recolliren els trofeus Carme Medina, per el seu germà Carlos - amb dificultats de mobilitat -; i na Marta Escolies i en Jaume Monzó (jr) en nom del seus germà i pare, Miquel i Jaume, respectivament que malauradament ja ens falten.

Placa trofeu lliurat a les Campiones i Campions de Catalunya 
de 1961 i 1962 en l'acte celebrat el dimecres 10 de maig.
Font: Arxiu JCE

Imatges d'alguns moments del lliurament de trofeus:
1. Les noies del 1961: Carme Ramos, Laura Palau, Àngels Camps, Tina Boira i Carme Medina
2. Els nois del 1962: Jaume Monzó (jr.) per el seu pare Jaume, Marta Escolies per el 
seu germà Miquel, Juan A. Molinero, Albert Medina - l'entrenador -, 
Carme Medina per el seu germà Carlos, i Carles Alonso.
Font: Arxiu JCE. Ft. Josep Ponferrada

Eduard Costa parla amb na Carme Ramos, en presència 
de Laura Palau, Àngels Camps i Tina Boira.
Font: Arxiu JCE. Ft. Esther Vila

En acomiadar l'acte cadascun dels assistents rebé un petit recordatori, consistent en una medalla i un clip amb imant, ambdós amb les imatges i els lemes de l'acte celebrat. En marxar van ser comunes les ànsies expressades per gran nombre dels presents de mirar de repetir l'experiència amb una periodicitat a establir.

Vídeo commemoratius del 'Dinar de Campiones 
i Campions' del 10 de maig (**)
Font: Arxiu JCE

Per la nostra part no ens queda sinó agrair a les persones i entitats que han col·laborat amb la comissió organitzadora (*) d'aquest esdeveniment per al millor desenvolupament del mateix; i molt especialment al Club Natació Montjuïc, amb la seva junta directiva al capdavant.

Memòries del Montjuïc

(*) La comissió organitzadora ha estat formada per: Laura Palau, Lidia Flaqué, Carles Alonso, Eduard Costa, Albert Medina, Juan A. Molinero, Carles Sánchez i Josep Castellví. Com a suport del C.N. Montjuïc n'han format part també Laura Martínez i Cristina Valls. Aquesta darrera ha estat, a mes, la conductora de l'acte

(**) Aquest vídeo el trobareu al YouTube de 'Memòries del Montjuïc i Més', on teniu penjats tots els vídeos que s'han anat incorporant a algunes de les entrades d'aquest bloc, tant els de producció pròpia com els que ens han esta cedits per a la seva publicació procedent d'altres fonts. Pensem que és la millor manera de poder gaudir-los, especialment si els podeu veure en una pantalla mes gran.

Sprints. Imre Szikora, la torna...

Els antics recordaran que la torna era el tros de pa que al forn et donaven per a completar el pes al que obligava la legislació vigent de la barra de quart de quilo o del rodó de mig quilo... Podia ser d'un tipus de pa diferent o, en el millor dels casos, restes de la coca de forner del dia anterior... generalment no arribava al seu destí, ja que sovint els encarregats de la tasca erem els petits de la casa, que gaudíem pel camí donant compte del 'regal' obtingut...

Degut a l'excessiva extensió de l'entrada 'Imre Szikora. El mestre apassionat...', - 'disculpen las molestias...' - se'ns va fer impossible d'aprofundir en l'estret lligam que afirmàvem s'havia establert entre el mestre i els seus deixebles-amics, mantingut al llarg dels anys i fins al moment de la seva partida.

A mes dels triomfs esportius aconseguits en la seva estada al Club Natació Montjuïc, l'Imre va comptar amb un gran nombre de moments, compartits amb els jugadors i el seu entorn, d'alta densitat emocional en el que hem anomenat el 'cinquè temps', molt habitual en aquells anys.

Part de l'equip celebrant un 'cinquè temps' al bar Iván l'any 1976.
A la foto Fité, Villà, Szikora, Lluís, Iván i Villarrubia.
Font: Arxiu família Szikora

Un d'aquests punts àlgids va ser la estada de l'equip a la Liguria italiana per a preparar l'eliminatòria de la Copa d'Europa a la que, per primera vegada, el Montjuïc s'havia classificat en guanyar aquell any de 1976 el segon Campionat d'Espanya-Lliga Nacional del club i el primer de l'era Szikora. Malgrat les absències obligades de bastants membres de l'equip, el desplaçament va ser llargament recordat per els jugadors blanc-i-verds.

Equip del Montjuïc, desplaçat a Itàlia per a preparar la Copa d'Europa de la LEN
 de 1976, amb els hongaresos Tomás Faragó i Gábor Csapó. Drets: Sans, Alonso, 
Faragó, Bertrán, Csapó i Szikora. Ajupits: Fité, Villarrubia i López.
Fons: Arxiu JCE. Ft. SI

L' any 2010, trenta-quatre anys desprès d'aquella primera estada a Gènova, l'equip va tornar a Itàlia per tal de participar en un quadrangular de màsters que tenia lloc a Camogli. Les línies generals dels jugadors eren menys estilitzades i a l'aigua es va fer evident la diferència de forma dels seus temps de joventut, però l'entusiasme per el waterpolo i l'emoció per el retrobament amb l'Imre va romandre intacte. 

Manel Silvestre en el seu bloc 'El Cuervo Waterpolo' en va fer una excel·lent crònica, en el seu estil fresc i desimbolt:

"Imre Szikora, Waterpolo Legends. Los Hijos del Montjuïc 34 años después

... Recordar a las leyendas siempre es gratificante cuando hablas de memoria por que te obliga a realizar un esfuerzo por no olvidar...

'He pasado los mejores años de mi vida en Barcelona y mis recuerdos son lo que muchas veces me da vida'

Así resumia Imre Szikora su estancia en Barcelona y en el Montjuïc concretamente. Creo que algunos jóvenes de la época como (Jordi) Sans, yo y otros nos sentíamos parte de un equipo que empujábamos desde las gradas adornadas por un mar de banderas y sombreros que hacian nuestras madres y que eran el deleite del público que animaba al equipo, dejando pequeña la piscina de la Folch i Torres...

Llevar (Imre) un medallón colgado durante 34 años ya dice mucho de su relación. Eran una piña donde el respeto al entrenador Sr. Szikora era absoluto en la piscina y la amistad con el amigo Imre estaba grabada a fuego en la piel."

Equip participant al quadrangular màster de waterpolo a Camogli 2010.
Drests: C. Martínez, Aras, Llordella, Dominguez, Monzó, Szikora (E), 
Puigdevall i Alonso. Sota: López, Gasch, Goyo, Silvestre i Castillo
Font: 

Els resultats esportius del quadrangular són el de menys, però en el record dels que hi van poder ser queda la inesborrable memòria d'haver compartit, una vegada mes, uns moments irrepetibles al costat d'un home excepcional. Segueix a la seva crònica en Manel:

"A todos nosotros se nos unió Goyo Szikora, ya que como decía Imre 'este es mi equipo con MAYÚSCULAS, y (su hijo Goyo) no podía desperdiciar la ocasión de jugar con su equipo... Ya sólo faltaba que en el marcador pusieran su nombre junto a los jugadores del equipo. Todo estaba perfecto...

El marcador del quadrangular màsters de Camogli, amb 
l'anunci d'en Szikora com a entrenador de l'equip
Font: Bloc 'El Cuervo Waterpolo' d'en Manel Silvestre

... Sólo os diré que el primer dia le rompimos las gafas de sol con los abrazos y cuando fue a repararlas se despistó del grupo. Al llegar a la tienda pregunté: 'Has visto a un señor con el pelo blanco' y el dependiente me contestó: 'Ah, Imre l'allenatore', en Recco lo conocen hasta en las ópticas...

... En una emocionante despedida, le volvimos a romper las gafas... y se cagó en nuestros muertos..."

Vídeo resum de l'estada dels deixebles-amics de l'Imre Szikora
a Italia amb ocasió del quadrangular màsters de l'any 2010.
Font: Bloc 'El Cuervo Waterpolo' d'en Manel Silvestre

Aquesta estreta vinculació amb el seu entrenador i mestre-amic de la generació de waterpolistes que va iniciar la 'Dècada Daurada 1976-1986' del Montjuïc no es va trencar mai. Com a mostra i resum d'aquesta profunda estimació reproduïm la dedicatòria que en Paco Castillo, animador amb la seva guitarra i la seva veu de moltes de les trobades produïdes, va dedicar a l'Imre Szikora el setembre del mateix 2010, amb la següent dedicatòria:

"Vídeo dedicado a Imre Szikora (Hungria) quien fue mi entrenador de waterpolo en los 70 en el C.N. Barcelona, y que luego formó de la nada a un equipo campeón de varias ligas en el C.N. Montjuïc." (*)

Memòries del Montjuïc

Imre Szikora i Rakto Rudic al XV Campionat 
Mundial de Natació. Barcelona, 2013.
Font: Arxiu família Szikora

Font: Penjat per el mateix Szikora al seu Facebook l'any 2019

(*) En Francesc Castillo Miquel, porter de waterpolo del C.N. Barcelona dels primers anys setantes, dedica a l'Imre Szikora aquesta cançó d'en Joan Manuel Serrat, antic soci del C.N. Montjuïc. En Paco havia tingut a l'Imre com a entrenador en la seva etapa al club degà. Anys a venir s'integraria en l'equip de masters del club blanc-i-verd. El video ha estat extret del lloc de Youtube 'fracasmiq', on penjava els covers de la música que li agradava i altres publicacions com ara tutorials. En Paco Castillo ens va deixar el març de 2020, a l'edat de 65 anys.

Identitats. Montserrat Tresserras Dou, la pionera olotina de les llargues distàncies...

Des del mateix inici de la pràctica de la natació la tendència habitual ha estat la de fer llargues distàncies en els espais naturals de que es podia disposar. Se sol considerar com la primera travessia moderna la realitzada per el poeta romàntic anglès Lord Byron el 3 de maig de 1810, en travessar l'estret de l'Hel·lospont - actual Dardanels - amb l'objectiu de reviure la llegenda de Leandre i Hero, que va merèixer una entrada que podeu trobar en aquest bloc amb el títol de 'La suite aquàtica de Lord Byron'.

Foto de joventut de Montserrat Tresserras Dou
Font: Arxiu del C.N. Olot

Montserrat Tresserras Dou neix a Olot el 29 de setembre de 1930. Vinguda al món a la capital de La Garrotxa, en el sí d'una família de tradició catòlica, va ser educada els anys d'infantesa en diferents institucions religioses. La seva biografia centra el primer contacte amb l'aigua als onze anys, amb ocasió d'una anada familiar a Sant Antoni de Calonge.

La nena Tresserras observa que a l'aigua es sosté amb facilitat. Repetida l'experiència a l'any següent el seu aprenentatge progressa de manera autodidacta, incloent-hi la lectura del llibre d'en Jaume Cruells 'Natación. La evolución de los estilos' (1943). La seva progressió a la natació s'esdevé uns anys mes endavant quan, esperonada per els seu germà i altres amics, neda la travessia Tusols - Basil en la seva segona edició de l'any 1954. Mes endavant afirmarà que els seus entrenament inicials van tenir com a marc el riu Fluvià, sempre en un entorn de baixes temperatures i amb una aigua gelada que l'acostumarà a la resistència del fred.

Malgrat aquest condicionament, quan pot Montserrat mira de trobar alguna piscina mes o menys reglamentària per tal de millorar les condicions dels entrenaments. És d'aquesta manera que l'estiu de 1955 passa una dies a Barcelona entrenant a a la piscina de Montjuïc amb el club del Poble-sec, que li obre fitxa com a nedadora del club blanc-i-verd, amb el qual arriba a formar part de l'equip que participa a la 'XXVIII Travessia del Port de Barcelona', junt amb les seves companyes Rita Cort, Ramona Gómez i Cruz Félez.

Retall de 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona', on es recull la
participació de na Montserrat Tresserras defensant l'equip del C.N. Montjuïc.
Font: Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona, d'en
Juan Antonio Sierra i Manel Domenech. CNAB, 2007

A tot això la nedadora olotina ha finalitzat els seus estudis de Peritatge Mercantil i Mecanografia, però se sent cridada a emprendre la seva carrera de nedadora de llargues distàncies que la mantindrà en plena activitat des de l'any 1956 fins al 1970. El 1956 i part del 1957 ha estat realitzant travessies per la costa catalana, per tal de posar-se a prova i mirar d'anar trobant on són els seus límits de cara a afrontar  reptes mes importants.

Amb el Club Natació Olot tot just federat (1955) però encara sense piscina, troba l'oportunitat d'entrenar assíduament en un chalet familiar de la vila que compta amb una piscina de 12 metres de llargada. Els seus entrenaments són a temps fix. És a dir que col·loca un despertador a la vorera de la piscina i el programa per a dues o tres hores. Quan el despertador sona, la Montserrat ha acabat l'entrenament... sap ben bé que el seu futur no són les curses de piscina, però aquest mètode li permet de trobar un ritme de braçada adequat i sostingut en el temps que li ha de facilitar la realització de les travessies temps a venir.

Necessita, també, una aliança que li doni un suport adient en les grans empreses que es proposa i la troba en la 'Obra sindical de Educación y Descanso' (EyD) - depenent del sindicat vertical del règim - que l'acull i li financia en gran part les despeses de les primeres empreses: l'Estret de Gibraltar i el Canal de la Mànega. 

L'Estret de Gibraltar. Primera gran fita (1957)...

La primera persona en travessar l'Estret de Gibraltar va ser la nedadora Mercedes Gleitze, de nacionalitat britànica, que ho va poder fer l'any 1928, desprès de diferents intents. Dedicada una part important de la seva vida a aquest tipus de travessies, l'any abans havia acomplert la travessia del Canal de la Mànega - 'English Channel' per els britànics -. Dotada d'una bellesa física notable i un tarannà empàtic que l'afavoria en les relacions inter-personals, va aprofitar les seves habilitats natatòries per a publicitar tot tipus de productes del seu país (*). En el cas del canal va nedar amb el primer model de rellotge plenament sumergible, un 'Rolex Oyster',  per demostrar la seva qualitat. En dona fe la portada del diari 'Dayli Mail' que reproduïm:

Publicitat del 'Rolex Oyster' fent servir la imatge de na Mercedes Gleitze 
al diari 'Daily Mail'del dia 24 de novembre de 1927.
Font: Arxiu històric del Daily Mail

El 12 de setembre de 1957 Montserrat Tresserras Dou culmina amb èxit la travessia de l'estret de Gibraltar, essent la primera dona espanyola a aconseguir-ho i la quarta de tot el món, desprès de la pionera Gleitze i les nedadores Chadwick i Jacoba; nordamericana i sudafricana respectivament. La nedadora catalana es va llençar a l'aigua des del lloc conegut com a 'Cala de los Leños', a la illa de 'Las Palomas', per acabar tocant terra marroquina a 'El Zainal' desprès de 5 hores i 18 minuts. Ha rebut com a finançament 5.000 pts. de EyD y unes altres 3.500 de l'Ajuntament d'Olot, que van arribar a cobrir aproximadament la meitat del cost total de l'operació.

Montserrat Tresserras amb el xandall de EyD en un retall de 'El Noticiero 
Universal' del dia 12 de setembre de 1957 donant compte de l'inici de 
la travessia. El 'Noticiero' era un diari de tarda.
Font: Hemeroteca ARCA

La mateixa nedadora explica així la seva gesta en sendes entrevistes a 'El Mundo Deportivo' i a 'El Noticiero Universal', fetes per en Carlos Pardo i en J.A. Loren, respectivament:

La afición a las grandes travesías me vino quizá porque soy de tierra adentro y el mar me entusiasma. Seguí entrenándome en el rio (Fluvià) y participe después en las travesías a Banyoles y Blanes. Comprobé que en estas pruebas no me fatigaba y me animé a probar otros 'raids' de más kilometraje. Así hice la travesía de Sant Feliu de Guixols hasta Palamós, con fuerte mar y resaca... Este año de 1957, y bailándome ya en la cabeza lo del estrecho, hice el recorrido del golfo de Rosas, desde L'Escala hasta la misma Rosas, batiendo la marca que tenia el nadador gerundense Sánchez Babot, y ésto me decidió a intentar el Estrecho de Gibraltar.

La verdad es que no encontré tantas dificultades como imaginaba, incluso a pesar de que la corriente fue muy fuerte todo el rato. Pero al llegar apenas estaba fatigada y mis pulsaciones eran completamente normales, tras haber nadado a un promedio de 64 brazadas por minuto... al final tuve que desviarme y no pude batir el record que tiene Florence Chadwick (5 h. 06' 00"), puesto que perdí unos veinte minutos.

Tresserras és rebuda a la costa marroquina amb profusió de crits de visca i altres mostres de reconeixement, que es renovaran amb mes força al seu retorn a la península. La part mes important de la rebuda a Catalunya va ser la recepció oficial ofertada per l'Ajuntament d'Olot, on va rebre tot tipus d'homenatges i distincions. Per la seva gesta, i a solicitud d'ella mateixa, la 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes' (DNEFyD) promet al municipi la construcció d'una piscina que doni resposta a les necessitats populars i a les del novell Club Natació Olot.

La Montserrat, però, ja es troba en el procés d'encarar el seu nou repte: confirmar-se com a nedadora de llargues distàncies a nivell internacional amb la travessia del Canal de la Mànega, que es proposa de fer l'any 1958. 

En Canal de la Mànega. El repte que la consagra (1958-1961)...

El 'English Channel' es una de les primeres grans travessies que van ser vençudes, encara en el segle XIX. El primer en aconseguir-ho va ser el capità britànic Matthew Webb l'any 1875. Contrariant el criteri mèdic de l'època, que sostenia que la gesta era fisiològicament impossible, Webb es va llançar a les aigües del canal el dia 24 d'agost de 1875, per a finalitzar la travessia a les 10:40 del dimecres 25, desprès de vint-i-una hores i quaranta-cinc minuts de bracejar en el canal superant totes les adversitats fins llavors desconegudes per l'espècie humana. En paraules de la mateixa Montserrat Tresserras, en un seu article publicat al número 320 de la revista 'CROL' de desembre de 1991:

Webb careció por completo de las ventajas que tienen los nadadores de nuestros dias: partes meteorológicos via satélite, radar, Decca, sondas acústicas, computadoras, pilotos expertos muy conocedores de las corrientes y las mareas... El capitán inglés empleó como estilo la braza de pecho, a un promedio de 26 brazadas por minuto. Las condiciones meteorológicas estaban muy lejos de ser las ideales y en su atuendo no pudo contar con las gafas de natación, desconocidas en aquellos tiempos...

... Para darse cuenta de la proeza del capitán Webb basta decir que que tuvieron que transcurrir 36 años para que otro inglés, Thomas Burgess, repitiera la hazaña con un tiempo de 22 horas 35 minutos, después de 11 intentos fallidos. Y no es que se abandonara la tentativa, pues en esos años intentaron la travesía 70 nadadores que no consiguieren coronar con éxito la prueba.

El capità Webb es va llençar a l'aigua untat d'oli de marsopa - un cetaci de la familia dels dofins i les balenes - per protegir-se del fred. A partir de l'any 1927 es crea la 'Channel Swimming Association' (CSA) que estableix les regles que han de concorrer per a reconèixer la validesa de la travessia. En relació a la grasa a utilitzar determina que ha de ser una barreja de lanolina dissolta al 10 o el 20 per cent amb vaselina o parafina. La primera dona en complir la distància entre Anglaterra i França va ser na Gertrude Ederle, que ho va assolir l'any 1926, amb un temps de 14 hores i 39 minuts, millorant el temps establert fins aquell moment per els nedadors que l'havien precedit.

Tresserras en declaracions a la premsa del moment, 1958, informa de la seva propera travesía al Canal de la Mànega:

Preparo el Canal de la Mancha para el mes de agosto, patrocinada también por Educación y Descanso. Tiene una anchura de 35 kilómetros y el agua es muy fria, lo que es una ventaja para mi porque me preparo en el rio Fluvià, donde el agua no es tan temperada como en Gibraltar, y por lo tanto el esfuerzo es mayor. Como preparación, un mes y medio antes del Canal de la Mancha haré una travesía de doce o trece kilómetros en la Costa Brava para saber si estoy en forma...

Finalment, el dia 27 d'agost de 1958 Montserrat Tresserras Dou es llença a les aigües del canal acompanyada dels altres dos components de l'equip que EyD havia format per aconseguir la proesa. És tracta d'en José Vitos, nedador asturià, miner de professió, que també finalitza la travessia, encara que amb mes temps que l'olotina; i d'en Antoni Asensi, d'Alacant, que dissortadament es retira abans d'arribar a la costa anglesa. Com sempre la seva gran amiga, Maria Casacuberta, l'acompanya per a la seva assistència personal.

Segell commemoratiu de la travessia de na Montserrat Tresserras del Canal de la 
Mànega, editat per la 'Fábrica Nacional de Moneda y Timbre (FNMT-RCM)
Font: Todocolección

Temps a venir la mateixa nedadora ens fa un relat de la seva experiència:

Dos forts cops a la porta de la meva cambra acompanyats de la veu de l'Asensi, em van despertar: "Va Montserrat! Em sembla que ja n'hi ha prou, nosaltres fa estona que estem aixecats". Vaig mirar el rellotge, eren tres quarts de sis, i fins a dos quarts de set no estava prevista la sortida. Encara hauria pogut dormir un quart d’hora més, vaig pensar, però vaig decidir imitar l'exemple dels meus companys. 

Per mi era un gran dia, a la fi anava a provar les meves forces amb el famós Canal de la Mànega. Cóm havia pogut descansar tan tranquil·la, sabent el que m'esperava?. Clar que tampoc n'hi havia per espantar-se, doncs dies enrere el nedador brasiler Abilio Couto m'havia dit que el Canal el creuaria de sobres, i l'opinió que s'havia fet de mi el veterà nedador era compartida per Mr. Wood, el secretari de la CSA. A més jo era el nedador escollit pel capità Talbot, que escull amb molta cura els nedadors que han de ser acompanyats pel pilot Hutchinson. Sabia que el nedador que no oferís determinades garanties, aquest pilot es negava a portar-lo, les seves raons tindria per no perdre prestigi, ja que estava considerat com el més expert del Canal, i es cotitzava molt més que els altres...

Varem emprendre camí cap a la platja de 'La Sirene', on ens esperaven els vaixells amb els seus respectius bots. El cel estava clar, el que feia preveure que seria un dia assolellat. Feia fred i per la carretera alguns vehicles s'adreçaven a la platja. Tot i l'hora tindríem públic a la sortida. Uns minuts més tard i a recer d’unes roques, Mary i jo varem començar la desagradable feina d’untar el meu cos de greix per protegir-me del fred... La marea estava pujant i ja ens mullava els peus. Em vaig col·locar el casquet de bany, les ulleres, i vaig tapar-me les orelles amb boletes de cera. Em vaig senyar, em vaig acomiadar dels meus companys i em vaig tirar a l'aigua. Fos pel que fos, en un primer moment no vaig notar l'aigua massa freda. Vaig començar a nedar sense pensar en l'arribada, nedar com si no existís un final. Per un moment vaig pensar, quant temps tardaré ?, però m'ho vaig treure del cap; l'important en aquells moments només era continuar nedant. Em vaig animar pensant que a l'endemà tot hauria acabat. 

El mar s'encrespava a mesura que m'allunyava de la costa francesa. Un mariner anglès em va donar des de l'embarcació un biberó ple de te calent. Portava les mans plenes de greix i em va relliscar, però vaig ser a temps d'agafar-lo per la goma, que va quedar plena de greix, me'l vaig veure empassant-me també el greix. Les ones eren ja considerables i havia de fer esforços per treure el cap de l'aigua. "Aguanta!..." em cridava la Mary, "... quan canviï la marea tot es calmarà". Començava a notar un gran malestar a l'estomac seguit de nàusees que anaven en augment de mica en mica. El greix que involuntàriament havia ingerit em produïa sensació de cremor a l'estómac. Em semblava que si la cosa continuava així no podria continuar, i vaig demanar ajut a la Mary que no hi va poder fer res, doncs amb les presses la farmaciola va quedar a l'embarcació de Ferrada que acompanyava en Vitos...

Vaig pensar en la meva mare, que devia ser resant per a l'èxit de la meva empresa i jo mateixa em vaig posar a resar... Aquests pensaments em canviaren l'estat d'ànim. Derrotaria al canal ! Tot i el mal d'estómac sentia una alegria immensa, presagis de triomf, i no vaig poder evitar que em caiguessin les llàgrimes. Els companys estaven pendents de tots els meus moviments. Vaig treure el cap de l'aigua, vaig somriure i vaig continuar nedant. "Portes vuit hores!..." em va dir la Mary, "...amb aquest ritme en sis hores més arribaràs a Anglaterra". Es feia de nit i a l'horitzó ja s'insinuaven les roques blanques de Dover. Els companys estaven eufòrics, i amb estris de cuina anaven fent sorolls seguint el ritme de les meves braçades. Tenia gana, però en aquells moments em varen negar qualsevol tipus d'aliment. Distingia moltes llums a la costa cada cop que aixecava el cap. Em deien que arribava i no m'ho podia creure. Em vaig adonar que varis membres de la tripulació saltaven al bot, entre ells la Mary, i des del vaixell els entregaven mantes per a posteriorment abrigar-me. Allò indicava que la costa era a prop.

De tantes llums que m'enfocaven se'm feia difícil de seguir el bot. "Segueix Montse, segueix! per aquí...". La veu de la Mary m'anava guiant, i de sobte, zas ! els meus genolls tocaven alguna cosa dura, i sense adonar-me'n em vaig trobar agenollada a la costa anglesa. En Gelabert, un periodista del diari Marca, va exclamar "Surt de l'aigua!... que encara no has acabat". I vaig sortir, pensava que estava somiant i que en qualsevol moment despertaria. 

En Gelabert, la Mary, en Hutchinson, tots m'abraçaven plens d'entusiasme... Algunes mares amb nens als braços s'acostaven per què els fes un petó. Tothom va quedar ple de greix.

En aquells moments no sentia res de res, fins que unes hores després vaig començar a experimentar una gran joia, em semblava impossible tanta felicitat. A la fi una catalana i espanyola havia aconseguit vèncer el Canal, i tenia l'honor d'haver estat jo. Han passat molts anys d’aquella data memorable i quan hi penso encara tinc la sensació d’estar somiant. El seu record sempre anirà amb mi. (**)

A la foto Maria Casacuberta 'Mary', Montserrat Tresserras
 i Gelabert, periodista del diari Marca, a la costa de Dover.
Font: Biblioteca virtual de Prensa Histórica 

No contenta amb aquesta fita, l'any 1961 Tresserras va tornar a fer la travessia del canal, però aquesta vegada en la direcció contrària, des de Anglaterra i fins a la costa francesa. Desprès d'algun intent no assolit, el dia 4 de setembre de 1961 aconsegueix complir el nou objectiu, essent la primera dona europea en fer la travessia en els dos sentits.

Retall del diari 'El Noticiero Universal' del dia 5 de setembre de 1961
amb la noticia de la nova travessia del Canal de la Mànega.
Font: Hemeroteca ARCA

Com a conseqüència de les fites aconseguides Montserrat Tresserras serà reclamada per a formar part de la CSA, de la qual n'arribarà a ser vicepresidenta, a mes de sòcia vitalicia, socia honorífica i representant internacional de l'associació. Serà cridada per actuar com a jutge delegada de la CSA - 'observer' - per a donar fe de la legalitat dels intents de fer la travessia del canal en múltiples ocasions. 

Travessies arreu del món. (1961-1970)...

Un cop assolits aquests èxits a Europa, l'olotina es planteja un seguit de noves fites arreu del món. Entre les possibilitats es proposa tres grans objectius possibles: el Llac Ontario, a Canada; el Riu Ganges, a la India; i l'estuari del 'Rio de la Plata', a l'Argentina. Se centra en les possibilitats que ofereix l'amèrica llatina i durant els anys 1962 i 1963 passa llargues temporades a l'Argentina, on viu un seguit d'incidències i entre aquestes un cop d'estat militar a mitjans de 1962. 

Per unes o altres circumstàncies no aconsegueix fer la travessia de l'estuari del 'Rio de la Plata', de quin intent s'ha de retirar en trobar-se al mig d'una forta tempesta. En canvi si que culmina altres fites de prestigi:

• 1962. Argentina. Santa Fe - Coronda; al riu Coronda, en 8 hores 28', fent el rècord absolut amateur.

• 1963. Argentina. Concordia - Colón; al riu Uruguay, en 27 hores 20', essent la primera persona en fer la travessia

• 1963. Argentina. Santa Fe - Rosario; al riu Paraná, en 27 hores 45', primera dona que ho aconsegueix i rècord absolut de la travessia.

Les darreres travessies les realitza a partir de 1965 en terres del Regne Unit i a Suïssa, a més de culminar les seves actuacions a Espanya amb alguna nova travessia o nous intents:

• 1965. Espanya. Intent de travessia del Canal d'Eivissa, entre Denia i Eivissa, 110 km. Desprès de 55 hores de permanència a l'aigua s'ha de retirar quan es troba prop de l'illa i ja es veu en l'horitzó l'illot d'Es Vedrà, situat a menys de dos quilòmetres del seu destí. Com a compensació es considera el seu temps de permanència a l'aigua i la distància nedada com a rècords mundials. 

• 1966. Espanya. Segon intent de travessia del Canal d'Eivissa, entre Denia i Eivissa, 110 km. Repeteix l'intent de l'any passat, però aquesta vegada ha d'abandonar l'aigua a les poques hores de començar degut  al fort temporal amb que s'ha trobat. Aquest serà el seu darrer intent.(***)

• 1968. Anglaterra. Llac Windermere, en 6 hores 29'.

• 1968. Anglaterra. Llac Ullswater, en 6 hores 26'.

• 1969. Espanya. Menorca - Mallorca, 37 km. Ho aconsegueix en 21 hores 10', essent la primera dona en creuar aquest canal, poc conegut però famós per les dificultats que presenta. La seva travessia és regulada des de 2012 per la 'Menorca Channel Swimming Association' (MSCA), que es regeix amb les mateixes normes que la CSA.

• 1969. Irlanda del nord. Llac Neagh, en 16 hores 13' - no confondre amb el Llac Ness, d'Escòcia, com ha succeït en algunes informacions de premsa -.

• 1970. Suïssa. Llac Zurich, en 12 hores 35'.

• 1970. Anglaterra. Llac Coniston, en 3 hores 25'.

• 1970. Irlanda. Badia de Galway, en 5 hores 28'.

• 1970. Irlanda. Estuari del Shanon, en 7 hores 20', essent la primera dona en completar la travessia.

Retall de 'El Noticiero Universal' del dia 13 d'agost de 1965, amb les 
noticies referides a l'intent fallit de travessar el canal d'Eivissa.
Font: Hemeroteca ARCA

Premis i desconsideracions. Final d'etapa...

Aquesta dilatada carrera de quasi vint anys ha estat objecte de nombrosos reconeixements. Entre els quals: la Creu de Plata del Mèrit Civil; les Medalles de Bronze i Plata del Mèrit Esportiu (DNDyEF); la Medalla d'Or al Mèrit Esportiu (Dip. de Girona); les Medalles de Bronze i Plata de la organització de 'Educación y Descanso'; la Medalla al Mèrit Esportiu i la de Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya, de la Generalitat de Catalunya i molts d'altres homenatges. 

Portada del setmanari 'Vida Deportiva' del 15 de gener de 1962.
Montserrat Tresserras i Manuel Santana, millors esportistes de 1961.
Font: Arxiu històric del F.C. Barcelona

En el pla internacional l'any 1970 va entrar a la 'International Marathon Swimming Hall of Fame' (IMSHOF), de la qual va formar part de la seva junta directiva.

L'any de 2007 es publica el seu llibre 'Nadando el estrecho, sus orígenes y su história', editat per la DGPD  de la 'Comunidad de Madrid'. 

Malgrat aquests reconeixements populars i oficials, l'ombra dels 'tragamillas' o 'nadamillas' és allargada... el món de la natació 'oficial', el de les piscines i les proves reglamentades per les federacions corresponents, es mostra reticent a celebrar els èxits d'aquests personatges. Sovintegen les mencions iròniques, quan no desconsiderades, referint-se a les seves gestes. Ens estalviem de reproduir aquí qualsevol de les perles que els hi dediquen a la premsa de l'època un bon nombre dels periodistes esportius. 

Montserrat Tresserras ho coneix i ho viu, encara que el seu esperit coratjós tendeix a no fer-ne gaire cas. Pel que fa al nom amb que s'ha de conèixer a aquest tipus de natació, que, evidentment, és diferent de la natació de curses a les piscines, l'olotina escriu al llibre mes amunt esmentat:

Cuando los menciono, nunca utilizo el vocablo 'tragamillas'. muy pocos de mis lectores conocen el origen de dicha palabra. Eduardo Villanueva, al que bien se puede considerar como el pionero en España de esta modalidad natatoria, al no saber como nombrar al practicante de dicha especialidad 'inventó' la palabra 'nadamillas' que los medios de información de aquellos días transformaron en 'tragamillas'...

... Yo le razonaba, nuestro fin es nadar distancias, nunca millas - y menos tragarlas - por lo tanto lo correcto es nadador de largas distancias, como se menciona dicha especialidad en el resto el mundo.

En els agraïments establerts en la introducció del llibre esmenta amb una deferència especial a en Enrique Ugarte, home que ho ha estat tot a la natació espanyola durant gran part del segle XX. Aprofita la seva lloança per a contraposar-la, de manera molt continguda, als menyspreadors de l'especialitat de natació de llarga distància - com a ella li agrada de referir-s'hi -.

Enrique Ugarte, destacadísimo nadador, figura señera en velocidad pura durante su juventud, publicó muchos artículos sobre aguas abiertas en la revista 'CROL', órgano de la Federación Española de Natación y en la 'Revista Española de Educación Física' de Toledo. Fue un avanzado de su época, pues cuando en aquellos años algunos escépticos - que de alguna forma hay que denominarlos - mantenían que las travesías no eran ni deporte ni natación, él informaba de ellas en sus reportajes varias décadas antes de que fueran homologadas por la FINA...

Quan escriu aquest llibre indispensable per el coneixement de la travessia de l'estret, les aigües obertes, que és com finalment s'han vingut a anomenar, ja han estat homologades i incloses en els programes oficials dels Campionats del Món (Perth, 1991), en els Campionats d'Europa (Viena, 1995) i són a punt de ser incloses en els propers Jocs Olímpics (Pequín, 2008).

Montserrat Tresserras Dou torna a Olot, procedent de Madrid on ha viscut gran part de la seva maduresa, on finirà la seva estada a la terra el 26 de novembre de 2018... record etern per aquesta pionera de les llargues distàncies...

Josep Castellví

(*) De la seva interessant peripècia vital, dedicada plenament a la infància mes desfavorida, en dona fe la monografia 'Mercedes Gleitze. El primer cruce a nado del Estrecho de Gibraltar', de Wenceslao Segura González. 'Al Qantir. Monografías y Documentos sobre la Historia de Tarifa'. Número 22, 2018.

(**) La versió publicada té l'origen en una crònica de la travessia escrita per la mateixa Montserrat Tresserras i publicada en castellà a la 'Revista de Girona' editada per la Diputació provincial el quart trimestre de 1958. Amb posterioritat se'n va fer una versió catalana inclosa en el molt interessant i complert treball de recerca de 2n curs de batxillerat de na Anna Pujol Picola, titulat 'El Canal de la Mànega. Un somni pel nedador de llarga distància', editat per l'Escola Abat Oliba de Ripoll l'any 2010.

(***) La Travessia del Canal d'Eivissa ja havia estat intentada l'any 1949 per en Eduardo Villanueva en dues ocasions que finalitzaren sense èxit. Molt desprès dels intents de la Tresserras dels anys 1965 i 1966, l'any 1998 ho intenta el nedador eivissenc Juanjo Serra, que tampoc assoleix el seu objectiu. Cal esperar a l'any 2006, quan en David Meca, finalment, aconsegueix la proesa de cobrir els 110 km en poc mes de 26 hores des de la seva sortida.