Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.

Sprints. D'aigües tèrboles i de barques de xoc...

28 de febr. 2023

De les aigües tèrboles...

Pàgina del setmanari 'Destino' del 13 de desembre de 1947, on s'ajunten
la denuncia de les aigües poc clares de la piscina de Montjuïc 
amb les 'canoas eléctricas' de les atraccions Caspolino.
Font: Hemeroteca ARCA

Tot cercant informació referida a la Piscina Municipal de Montjuïc (1929-1990) ens hem topat amb aquesta pàgina de 'Destino' de l'any 1947, on junt amb la denuncia de la manca de depuració a la instal·lació - que tractarem en parlar d'aquest equipament en una propera entrada - apareix la noticia dels 'Navegantes en tierra', referida a una curiosa oferta amb que contaven les atraccions 'CASPOLINO' (1942-1973) situades al carrer Abat Safont, entre els teatres Espanyol i Arnau i lindan amb l'escola Collaso i Gil, per un cantó, i amb el Paral·lel, per l'altra. Aquestes eren les germanes petites de les existents amb el mateix nom a la plaça de Gal·la Placidia de Gràcia, que nascudes l'any 1941 van conseguir sobreviure fins al 2005, en que van desaparèixer per a donar pas a l'actual edifici seu del 'Col·legi d'Economistes de Catalunya'; signes dels temps...

El local del carrer Safont, havia estat ocupat fins a la guerra per un café-cabaret anomenat 'El Tropezón', on els clients podien ballar amb les 'taxi-girls' del local, com era molt habitual en aquells anys (*).

Imatge de la revetlla de Sant Joan l'any 1930 davant del ball 'El Tropezón'
Font: Blog de José March. Ft. Branguli

I de les 'canoas eléctricas' o barques de xoc...

Les atraccions Caspolino del Paral·lel es trobaven situades quasi bé davant de les del Apolo (1935-1990), molt mes grans i conegudes per els barcelonins en general. Les millors atraccions d'aquest darrer eren Les Coves del Drac i la 'Autogruta', uns cotxes amb què es recorrien una mena de coves amb representacions de diverses ciutats del món.  Algunes generacions de nedadores i nedadors del Club Natació Montjuïc s'hi havien entretingut - i alguna cosa mes - tot baixant de nedar a la piscina de Montjuïc.

Imatge de la 'Autogruta', ja en estat d'abandonament, poc 
abansde la demolició de les instal·lacions.
Font: Web barcelonasecreta.com. Ft. SI

De la pàgina de 'Destino' ens interessa mes la part on ens informa de l'existència de les 'Canoas eléctricas' a les atraccions Caspolino.

Retall del setmanari 'Destino' del 13 de desembre de 1947, on s'informa
 de les 'canoas eléctricas' de les atraccions Caspolino del Paral·lel.
Font: Hemeroteca ARCA

Que en tinguem coneixement la imatge que reprodueix el setmanari és una de les poques mostres gràfiques d'aquesta tan peculiar i, tal vegada, única atracció. No ens consta que hagués estat imitada per cap altre parc, fira o establiment similar d'aquells anys. Inaugurada com la resta de l'oferta l'any 1942, cadascuna de les canoas o barques és movien gràcies a la seva connexió mitjançant un trole a la corrent eléctrica que recorria el filat que servia de sostre a l'atracció. Era, ni mes ni menys, que el mateix sistema que seguien els mes habituals autos de xoc. Com aquests les barquetes anaven proveïdes d'un volant per a poder dirigir l'embarcació, a la vegada que un pneumàtic protegia el seu perímetre per a evitar els risc de topades violentes amb les altres canoes.

Curiosament sembla que la prevenció dels potencials usuaris a fer-les servir no venia tant de la molt perillosa combinació d'un sostre electrificat amb una piscina plena d'aigua, sinó del fet que consideraven poc estable l'embarcació i tenien por de caure a l'aigua, amb el galdós resultat que es podría esperar.

Al bloc 'Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons' (**) una de les persones que havien conegut l'atracció, en Toni Clapès, la descriu així:

"Aquesta pista no havia estat d'autos de xoc, com algú es pensa, sinó de barques de xoc... Era una piscina. Les barques de dos passatgers, amb el seu trole al darrere igual que un auto de xoc, prenien el corrent del sostre. La proa era com si fos un canot antic que es guiava amb un volant. Tot al voltant de la barca era un neumàtic i els cops no eren mai tant violents. No podies baixar al mig de la pista (era d'aigua !); sempre havies d'arrambar-te a una banda i un empleat agafava una corda de la barqueta mentre baixaves"

Fos per alguna recomanació dels organismes supervisors d'aquest tipus d'equipaments o per consciència pròpia de la perillositat inherent al 'artefacte', aquestes barques de xoc desaparegueren del Caspolino de Paral·lel a finals dels anys cinquantes o a primers dels seixantes. L'espai, però, va ser aprofitat per a encabir-hi diferents futbolins i algun altre joc. 

Un altre aprofitament que va durar fins a la desaparició de les atraccions l'any 1973, fou el d'un tipus de barques diferents, que en podríem dir 'de secà'. Venien de les Caspolino de Gal·la Placidia i constava d'embarcacions de dos tipus:

  • Les petites, vàlides per a una o dues persones
  • La gran, una de sola, on s'hi podien encabir un gran nombre d'usuaris

En ambdós casos la gràcia consistia en que servien com a gronxadors, provocant els corresponent esglais quan l'alçada sobrepassava determinades cotes. Les individuals funcionaven amb l'impuls dels clients, previ l'impuls inicial d'algun empleat. La gran funcionava mecànicament, de manera que no demanava cap intervenció del públic assistent per a fer-la funcionar.

Atraccions itinerants emplaçades el 1935 a la Barceloneta. A la dreta de la imatge
es poden observar unes barques individuals similars a les del Paral·lel.
Font: Arxiu Municipal del districte de Ciutat Vella (AMDCV). Ft. SI

Referent a les situades al Caspolino del Paral·lel, na Mercè Leontopodio, una usuària habitual, rememorava al bloc de 'Bereshit...' el seu funcionament:

"L'encarregat primer donava una empenta a la barca i es tractava d'anar dempeus agafat a les barres laterals i fer impuls fins arribar a una lona que hi havia al sostre... Hi havia un temps limitat per gaudir-ne, fins que l'encarregat et deia que havies de parar... sempre em renyava perquè jo, com cria que era, volia seguir gronxant-me.

Al costat hi havia una altre barca, però aquesta era mes gran i tenia capacitat per a mes persones i no calia fer cap esforç físic perquè pugés; el mecanisme el gestionava l'encarregat... Jo també hi havia pujat, però era avorrit..."

De ben segur que els adolescents o nens que erem els anys seixanta recordem amb mes precisió les barques 'de secà' o els futbolins que les barques de xoc; en qualsevol cas també hi havíem passat unes bones estones...

Imatge de les atraccions Caspolino presa des del Paral·lel, amb 
els teatres Espanyol i Arnau i l'escola Collaso i Gil al fons
Font: Web barcelofilia.blogspot.com. Ft. F. Català-Roca

Memòries del Montjuïc

(*) Les taxi-girls varen ser un fenomen habitual a la Barcelona 'canalla' dels anys 30's. Es tracta de dones que llogaven els seus balls a aquelles persones que, prèviament, havien adquirit els tiquets corresponents. L'orquestra tocava una cançó que durava de dos a tres minuts i els posseïdors del tiquet s'acostaven a les noies per a treure a ballar a la que creien mes convenient. Li lliuraven un tiquet i podien ballar amb ella la propera cançó. En acabar les noies lliuraven els tiquets a l'amo del negoci i rebien una part de l'ingressat per els clients, sovint el 50% de cada taló. L'esclat de la guerra i la caiguda de la República suposen la fi d'aquest tipus de negocis. 'El Tropezon' era un dels mes populars d'aquests locals, a mes de ser un dels mes econòmics: un ball valia 20 cèntims. Us deixem una pàgina de la revista 'Papitu' de l'any 1933, on podeu veure l'anunci de 'El Tropezón', entre d'altres ofertes similars.

(**) 'Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons' és un dels blocs que gestiona Enric H. March (Barcelona, 1959). L'Enrich és un historiador i blocaire català amplament reconegut per la seva dedicació a la memòria dels llocs, els fets i les persones de la ciutat de Barcelona. Us deixem un enllaç a la pàgina que us adreçarà als seus diferents blocs: https://enarchenhologos.blogspot.com/

Clubs. Club Natació Barceloneta, els cosins germans...

14 de febr. 2023

Vista del tram inicial de la Barceloneta feta l'any 1882, amb el Parc de la Ciutadella i el Torin, 
la primera plaça de toros de la ciutat de Barcelona, inaugurada l'any 1834.
Font: Facebook Barcelona Despareguda. Autor: A. Castelucho

La Barceloneta... fora muralles hi ha un altre món.

La península sobre la que a partir de 1753 s'entendrà el barri de la Barceloneta neix de la modificació de la línea de la costa barcelonina a conseqüència de la creació del segon port de Barcelona en el regnat d'Alfons VI i Joan II - segle XV -, que anirà acumulant les sorres procedents del riu Besós fins a connectar l'antiga illa de Maians - situada aproximadament on ara hi ha l'estació de França - amb la ciutat de Barcelona.

Plànol evolutiu de la connexió de l'illa de Maians a la costa de la ciutat de Barcelona,
amb dibuix difuminat de la futures Ciutadella i barri de la Barceloneta.
Font: Web meridiano.180

Al segle XVIII, amb posterioritat a la guerra de successió i al decret de Nova Planta, l'anorreament d'una part important del barri de Ribera per a la construcció del recinte militar de la Ciutadella va forçar al reallotjament dels seus habitants. No va ser fins al 1753 que la construcció del nou barri va tirar endavant, seguint les ordres del Marquès de la Mina, Capità General de Catalunya, tal com consta en una de les primeres construccions del nou 'pueblo' on hi havia adosada la pedra commemorativa de la fundació, avui guardada al Museu d'Historia de la Ciutat (MUHBA).

Còpia de la pedra fundacional del barri de la Barceloneta, col·locada en una 
casa avui desapareguda entre el Passeig Joan de Borbó i el carrer 
Maquinista. L'original és guardada al MUHBA.
Font: 'La Casa de La Barceloneta. 1761'. Ft. SI

L'any de 1801 en Antonio López Seseña, brigadier de l'exèrcit i enginyer director dels 'Reales Ejércitos y del Principado de Cataluña', aixeca un plànol de la situació del barri a començament del nou segle, on es pot comprovar com ha estat dissenyat i executat com a una dependència de caire militar, separada i aïllada de la ciutat de Barcelona, encara amurallada. 

La Barceloneta als inicis del segle XIX en un plànol amb 
llegenda manuscrita d'Antonio López Seseña.
Font: Arxiu General de Simancas

A tocar de la veïna fortalesa de la Ciutadella, al nou barri hi destaquen dues casernes militars; que al plànol són identificades com A2, la d'd'infanteria i B2, la de cavalleria. Ben a prop té encara la fortificació avançada de la Ciutadella coneguda amb el nom de 'Don Carlos' (M). L'única porta d'entrada a la ciutat és la senyalada com a D i correspon a l'anomenat Portal de Mar, on avui hi ha el Pla de Palau, amb el que llavors era la Duana Reial (H). Les portes de la ciutat es tancaven a les deu del vespre, fent mes palès l'aïllament del barri. La caserna d'infanteria allotjaria els primers anys del segle XX el ´Regimiento Jaén 72'.

Sortida de soldats de la caserna d'infanteria de la 
Barceloneta als primers anys del segle XX
Font: Arxiu Municipal Districte Ciutat Vella (AMDCV). Ft. SI

El barri s'organitza per a donar cabuda als nous residents que s'ocuparan, principalment, en les tasques relacionades amb les activitats portuàries i marineres. A la vegada l'accelerat procés d'industrialització de la ciutat demana emprar espais fora muralles per a instal·lar-hi les noves industries metal·lúrgiques i mecàniques, ajudant a conformar una població obrera i menestral.

Neix el Barceloneta Amateur Club. 1929-1939 (*)

Presidents de l'entitat en aquest període:

  • Alexandre Mustich Tersol (1929-1939)

Des de la 'fundació' de la natació del país, amb la creació del Club Natació Barcelona (1907), les platges del litoral barceloní esdevenen el viver d'aquest nou esport a la ciutat. Dels clubs que ara coneixem s'hi van creant, a mes del degà, l'Atlètic (1913), mentres que fora de Barcelona ben d'hora neix el Sabadell (1916); fins arribar a l'any 1929 que veu el naixement del Barceloneta Amateur Club (BAC), antecedent del Club Natació Barceloneta.

El seu origen es troba en el fet que els habitants de la Barceloneta, especialment algun nucli d'obrers de la 'Maquinista Terrestre i Marítima', no consideren els clubs ja existents com a prou arrelats al barri i senten la necessitat de fundar una entitat que assoleixi, sense complexes, el seu nom. En paraules d'en Alfòns Cànovas Lapuente:

"... Sempre he pensat que la nostra diferència principal amb la resta de clubs del barri, el que distingia al BAC, va ser que havia estat creat per gent de la Barceloneta i que estava pensat per a gent de la Barceloneta. Per això no va tenir cap dubte a l'hora d'agafar-ne el nom, cosa que les altres dues institucions mes antigues no havien volgut fer." (**)

Un dels fundadors, en Francesc Pros, ha estat un constant impulsor d'entitats de natació que no han arribat a quallar: Stadium Barceloneta, Olímpic Amateur Club o Llops de Mar, entre d'altres, que poden ser considerades antecedents del BAC.

Finalment el dia 4 d'octubre de 1929 al llibre d'actes del Barceloneta Amateur Club s'hi inscriu la reunió constituent de la nova entitat:

Acta de constitució del Barceloneta Amateur Club del 4 de novembre de 1929.
Font: Arxiu històric del C.N. Atlètic-Barceloneta

La junta directiva queda formada per:

  • President: Alexandre Mustich
  • Secretari: Andreu Borrego
  • Contador: Josep Briansó
  • Tresorer: Antoni Bayarri
  • Vocals: Francesc Pros, Josep Montaner i Ramón Mas

La família d'el tresorer, en Antoni Bayarri, regentava un bar al carrer del Judici n. 13, quin soterrani va ser habilitat com a local social i vestidor, establint-s'hi fins i tot alguna dutxa. De manera que a tocar dels Banys el Tritón els nous associats no han de fer mes que canviar-se al local i sortir disparats cap a l'aigua que els espera a una breu distància. 

Carrer del Judidi n.13, entre Baluard i Sevilla. Imatge dels anys 30's (1) i
actual
(2). La primera correspon al bar de la família Bayarri i 
la segona a l'edifici actual, un cop anorreat l'original
Font:
(1) Pinterest de Francisco Ortega. Ft. SI
(2) El·laboració pròpia. Ft. JCE

Les activitats, però, ja havien començat abans de la constitució oficial. Se'n coneix, al menys, la primera participació a la IV Travessia del Port de Barcelona del dia 22 de setembre. En Francesc Pros, a la vegada nedador i entrenador, és el millor classificat arribant en el lloc vint-i-nové. Per equips el Barceloneta Amateur Club queda en cinquena posició. En les festes del barri, per Sant Miquel, organitzen també competicions de caire local... i ja tenim la nova entitat funcionant.

Imatge del primer escut del Barceloneta Amateur Club,
que ja apareix en el primer llibre d'actes del 1929.
Font: Arxiu històric del C.N. Atlètic-Barceloneta

L'any 1930 es celebra el que possiblement va ser el primer partit oficial de waterpolo, que el BAC perd front l'Atlètic B per 0 - 1; l'equip és format per Montaner, Mas, González, Pros, Lafuente, Bayarri i Jodar.

Els pilars de la natació dels primers anys són els Bayarri, Borrego, Montanr, Pros i Jodar, entre d'altres. El mateix 1930 s'incorpora en Celedonio Fernàndez, 'Cele', que prové de l'Olimpic Amateur Club. En Cele és reconegut especialista en proves de fons, tant en piscina com en mar lliure. Ha estat segon classificat a la travessia del Port de Barcelona el 1929, darrera del llavors imbatible Ramón Artigas, de l'Atlètic. El mateix 1930, ja com a membre del BAC, se'n classifica tercer; novament darrera de l'Artigas i d'en Joaquim Ricomà, del Nàutic de Tarragona. També el 1930 en Cele assoleix el campionat de Catalunya en els 2.000 m. mar, disputats a Badalona.

Són anys de lent creixement de la massa social, mentre que la part esportiva s'anirà consolidant amb noves incorporacions com l'Antoni Escudero o en Vicenç Olmos. El 1931 el BAC és guanyador del II Trofeu per a Clubs Modestos, organitzat per el Club Natació Barcelona, del qual s'exclouen el mateix Barcelona i l'Atlètic. Repeteix aquest triomf a l'any 1932, amb el debut d'en Vicenç Olmos, cridat a esdevenir figura central del club aquest anys trenta i fins a les acaballes de la dècada dels quarantes.

Retall del diari 'La Rambla' del 19 d'octubre de 1931.
Font: Hemeroteca ARCA

El 1933 l'Olmos resulta guanyador de la VIII Travessia del Port de Barcelona, derrotant als sis vegades campió Ramón Artigas, en l'any de la seva retirada. La travessia, que ja ha assolit una rellevància extraordinaria a la societat catalana, compta amb la presència del President de la Generalitat de Catalunya, en Francesc Macià i Llusà, que lliurarà al nou campió el trofeu corresponent. Això succeeix poc temps abans de la seva mort, el dia de Nadal d'aquell any.

El President Francesc Macià, 'l'Avi', al centre amb Vicenç Olmos a la
seva dreta i el conseller Ventura Gassol a la seva esquerra.
Font: Arxiu Nacional de Catalunya. Ft. Sagarra

L'any de 1934 el BAC és el segon classificat per equips al campionat de Catalunya Seniors, mentre que en Vicenç Olmos es proclama campió de Catalunya en els 1.500 m. lliures de la mateixa categoria. A la travessia del port l'Olmos és el primer classificat català, arribant en quarta posició darrera dels primers classificats, dos francesos i un hongarès. 

Retall del diari 'La Humanitat' del 17 de juliol de 1934 informant 
dels resultats del Campionat de Catalunya seniors.
Font: Hemerotaca ARCA. Ft. Josep M. Sagarra

L'any 1935, a la X Travessia del Port de Barcelona, l'Olmos és avançat per un company del BAC, en Josep Bugueras que fa tercer, mentre que ell repeteix la quarta posició. També aquest any es produeix el debut internacional del BAC contra el 'Star Olimpique P.L. Marseille', club que es troba de gira per terres catalanes. L'encontre té lloc el 24 de setembre a la piscina de Montjuïc i resulta igualat en les proves de natació, mentre que en waterpolo l'equip francès, que compta amb internacionals juniors de França, es proclama guanyador per un gol a sis. L'equip mariner l'integren els Salinas, Costa, Devesa, Olmos, Bayarri, Granada y Reynés.

El 1936, amb la guerra incivil ja iniciada, encara es pot celebrar la travessia del Port, en la seva onzena edició, que torna a guanyar en Vicenç Olmos. La guerra, però, provoca un alentiment de les competicions esportives i les poques que es poden celebrar són orientades al recolzament dels que es troben lluitant als fronts de batalla. Així l'any 1937 els nedadors del BAC participen en un festival organitzat a benefici dels Hospitals de Sang

Retall del diari 'La Batalla', òrgan del POUM, del 21 d'agost 
de 1936 anunciant el festival per els Hospitals de Sang.
Font: Biblioteca Virtual de Prensa Històrica 

Ela Campionats de Catalunya es poden acabar el 18 de juliol sense mes inconvenients. A l'endemà s'havia de fer la cerimònia inaugural de la 'Olimpíada Popular de Barcelona', creada com a contrapartida als jocs olímpics 'oficials' que es feien el mes d'agost al Berlín de l'Alemanya nazi. La junta del club va decidir nomenar a en Alfons Cànovas com a responsable de tot el relacionat amb aquesta competició. La delegació que havia de participar representant al BAC estava formada, entre d'altres, per els germans Alfons i Antoni Cànovas, Antoni Bayarri, Francesc Devesa i Josep Brugueras. Tot i que el dia anterior havien participat en l'assaig general de la cerimònia inaugural, l'alçament de les casernes de Barcelona del dia 19 n'impedí la celebració. No obstant, a la següent Olimpiada Popular de l'any 1937 a Anvers si que s'hi van desplaçar per a participar-hi alguns socis del BAC, com en Antoni Bayarri, Josep Devesa i Ginés Acosta.

El mateix 1937, en un dels bombardejos que van patir la Barceloneta i el port, una bomba va donar de ple al local social del BAC, derruint-lo completament. 

Represa i consolidació. 1939-1953

Presidents de l'entitat en aquest període:

  • Salvador Espriu Giralt - comissó gestora - (1939-1943)
  • Enric Padró Tortajada (1943-1946)
  • Antoni Bayarri Ayza (1946-1953)
  • Alfons Cànovas Lapuente (1953-1970)

Com tota la natació catalana, l'acabament de la guerra va suposar uns temps de necesaria represa que no va ser ràpida ni senzilla. Amb els esportistes i els socis desvinculats de l'entitat i afectats per la posguerra amb les seves difícils condicions de vida, un home del club s'erigeix en el 'reconstructor' de la societat. Es tracta d'en Jaume Cabot, soci veterà i farmacèutic del barri, que emprèn l'esforçada tasca de recompondre la xarxa de relacions que s'havien establert abans del conflicte i es llença a la recerca d'antics i nous socis per endegar les activitats del club. En Alfons Cànovas Lapuente ho explicava així:

"Al club vam tenir una persona molt important un cop acabada la guerra que va ser en Jaume Cabot. Va agafar un paper que el va fer anar com si fos un rotllo d'aquells que es posen al vàter, no ?... i ell amb el seu rotllo de paper anava amunt i avall del barri apuntant; que el Borrego li deia “on vas amb el rotllo del paper del vàter amunt i avall !...” (riu) i es que el Cabot anava prenent nota de noms de coneguts, antics socis i amics als qui podria fer socis o que podrien ajudar al club... o sigui que el famós 'paper de vàter' d'en Cabot ens va ser de gran utilitat per ajudar a tirar endavant el club..." (**)

En Jaume Cabot encara va fer un altre gran servei al BAC l'any 1943, en convencer el propietari de la farmàcia del barri on treballava perquè acceptes de ser el primer president de la societat que sustituis la Comissió Gestora. La preceptiva acceptació per les autoritats franquistes era assegurada, atès que el senyor Enric Padró era un conegut simpatitzant del 'Movimiento Nacional'.

Referent a les activitats esportives el mateix 1939 el BAC - encara amb aquest nom - comença les seves activitats participant en la XII Travessia del Port de Barcelona, en la qual en Vicenç Olmos torna a erigir-se en guanyador en una prova que veu el debut d'un altre Vicenç fonamental per l'esdevenidor del club, en Vicenç Monsonís Peris, que és el segon nedador del BAC en classificar-se en la desena posició.

Es reprenen els campionats de Catalunya el mateix 1939, per bé que amb una participació minvada per les circumstàncies. En els de 1940 el BAC no pot comptar amb el seu millor nedador sancionat per la FCN l'octubre de 1939. Tal vegada com a conseqüència d'aquesta sanció a la travessia del Port de 1940 no hi ha pràcticament representació del club. Aquesta es reprèn els anys següents, amb en Vicenç Olmos com a segon classificat i primer català el 1941, darrera de l'aragonès Labay; mentre que torna a ser-ne guanyador en la prova de l'any 1942, en la que va ser la seva darrera participació a la travessia. El mateix 1942 veu un dels primers èxits de l'esmentat Monsonís, que amb tot just divuit anys es proclama campió de Catalunya junior dels 1.500 m. lliures.

Els anys 1939 i 1940 és manté el nom original del club, mentre que a partir de 1941 pasa a denominar-se 'Club Natación Barceloneta' en compliment de la ordre de 16 de maig de 1940 del 'Ministro de la Gobernación' i home fort del règim, Ramón Serrano Suñer. Per bé que a l'ordre no s'anomena específicament el castellà o espanyol com a únic admès, tothom entén que les altres llengües de l'estat espanyol no eren permeses en exhibició pública. L'ordre específica en el seu primer article que "... queda prohibido en rótulos, muestras, anuncios... el empleo de vocablos genéricos extranjeros...”. Per reblar el clau la 'Delegación Nacional de Deportes' ho confirma amb el decret que entra en vigor el dia 1 de gener de 1941, obligant a modificar la denominació dels clubs... en cuyo nombre figuren palabras extranjeras".

L'any 1943 el Barceloneta tindrà l'ocasió de reconstruir el seu local social, fruit del treball dels seus associats, que a la vegada el financen amb les seves aportacions. Aquest nou local ja serà la seu permanent del club fins a la construcció de la futura piscina coberta municipal del Passeig Marítim. Com a anècdota és dona el cas que un dels principals contribuidors serà el fundador, nedador, waterpolista, directiu i tot el que faci falta... en Antoni Bayarri, que ha estat afortunat amb un premi principal de la loteria, que segons reconeix responent a la pregunta de quan li ha tocat respon que "...total una miseria: 100.000 pesetas...".

Retall del diari 'El Mundo Deportivo' del 6 de gener de 1943 amb la informació
d'en Vicenç Esquiroz sobre el nou local social del C.N. Barceloneta.
A la foto Bayarri, Esquiroz i Olmos
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. Claret

Els primers anys quarantes les millors satisfaccions les proporciona el waterpolo del club que el 1943 es proclama campió d'Espanya de segona categoria, el que comporta la seva pujada a primera, on a l'any següent assoleix el subcampionat d'Espanya absolut a Madrid, essent superat només per l'imbatible Barcelona. L'equip de waterpolistes que assoleix aquesta fita, que només serà superada vint-i-sis anys mes tard, el formen Granada, Tortosa, Bayarri, Cànovas, Reynés, Devesa, Llorens i Ullán. El jove Vicenç Monsonís Peris, de només vint anys, no pot disputar el campionat per trobar-se fent la mili. En qualsevol cas en 'Monso' és troba destinat a ser una peça fonamental per a l'esdevenidor del Barceloneta, club en el que farà al llarg de la seva vida totes les funcions necessàries i possibles.

Equip de waterpolo del Club Natació Barceloneta del 1944, subcampió d'Espanya. 
Font: Foto publicada al llibre '90 anys d'història del Club Natació 
Atlètic-Barceloneta'. Editat per CNAB. Barcelona, 2003. Ft. SI

Aquest mateix 1944 el Barceloneta passa a ser el segon club en número de llicències de la FCN. Per un curt període de temps troben la possibilitat d'entrenar a la piscina de 'Baños Populares de Barcelona' situada a la Ronda de Sant Pau de Barcelona, on exerceixen com a entrenadors en Francesc Pros amb l'ajut d'en Olmos. Com és propi dels temps, ambdós són amateurs que exerceixen d'entrenadors després de la seva feina; a la Maquinista el primer - que complementava amb la pesca de musclos - i al Mercat del Peix el segon. 

Els darrers anys quarantes no registren gaires novetats, tot i que el 1946 es produeix el relleu a la presidència del club, on en Antoni Bayarri substitueix a en Enric Padró. La base de l'equip de waterpolo segueix girant al voltant dels mateixos jugadors. El 1947 s'assoleix el Campionat de Catalunya de primera categoria B. En natació el gros el formen els veterans ja coneguts, però es registra l'aparició del que sembla que ha de ser una nova promesa en la figura d'en Sebastià Maspons, que manté la tradició de nedadors de fons essent campió de Catalunya junior en els 1.500 m. lliures el mateix 1947.

L'any 1949 el Club Natació Barceloneta celebra el seu XX Aniversari i amb aquest motiu té lloc un encontre internacional amb els francesos de la 'Association Sportive Monaco' el dissabte 10 de setembre.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 10 de setembre de 1949 amb l'anunci 
de l'encontre internacional amb el club francès de la 'A.S. Monaco'.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En natació l'Arturo Piqueras s'imposa als francesos en els 100 m. lliures i esquena, mentre que també destaquen els joves Vives i Ribera. La part final de l'encontre consisteix en el partit de waterpolo per al qual el Barceloneta es reforça amb els cenebistes Mestres i Castillo. Guanyen els locals per un clar 7 a 3, amb arbitratge de l'històric Jaume Cruells, recordat com 'El Zamora del waterpolo'.

Ja als anys 1949 i 1950 s'incorporen nous nedadors, com ara en Josep Vives i en Francesc Ribera, especialistes en braça i esquena respectivament. Però la novetat mes esperançadora per el futur és el debut de l'infantil Agustí Gumbau, que en els temps a venir facilitarà el relleu dels veterans nedadors que han consolidat el club en la dècada dels 40's. El darrer any d'aquesta etapa segueix la progressió d'en Agustí Gumbau, ja com a cadet, que es proclama campió de Catalunya en els 100 i els 400 m. lliures.

El fet mes destacat del 1953 és el relleu a la presidència del cub que que assumeix en Alfons Cànovas Lapuente substituint a l'Antoni Bayarri, que a darrera hora ha renunciat la seva candidatura per a la reelecció. El nou president forma una Comissió Esportiva en la qual hi trobem la incorporació d'un nou home clau en el futur proper del club: en Manuel Ibern Lèrida, 'Polichón'; que comparteix aquesta tasca amb en Joan Fortuny - senior - i en Antoni Ayza, entre d'altres. Un dels primers acords de la nova junta es el de mantenir en Francesc Pros com a entrenador del club.

Anys de plenitud... cap al somni de la piscina coberta !. 1953-1970

Presidents de l'entitat en aquest període:

  • Alfons Cànovas Lapuente (1953-1970)

Un cop aposentat en el nou càrrec l'Alfons Cànovas es posen en marxa un seguit d'accions per a dinamitzar l'entorn social i esportiu del club. El 1954 es fan reformes d'ampliació i millora en el local social, coincidint amb la celebració del XXV Aniversari de la fundació de l'entitat. 

Es produeix un relleu en el principal càrrec esportiu, amb la substitució d'en Francesc Pros per en Vicenç Olmos, que ja havia col·laborat com a segon entrenador al  club. La figura emergent del Barceloneta d'aquells anys es en Agustí Gumbau, que resulta campió de Catalunya en els 400 m. lliures i en la mateixa distància d'esquena l'any 54, mentre que l'any 1958 serà campió d'Espanya amb la selecció catalana dels 4x200 m. lliures a la piscina de la 'Casa de Campo' a Madrid. Guanya també la Travessia del Port de Barcelona dels anys 1954 i 1955.

El guanyador de la travessia del port de 1954, Gumbau, amb els històrics
del Barceloneta Olmos, a la seva dreta, i Escudero a l'esquerra
Font: Foto publicada al 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de 
Barcelona'. Editat per CNAB. Barcelona, 2007. Ft. SI

Amb motiu de la celebració del XXV Aniversari la FCN concedeix sendes plaques al Mèrit Esportiu al club i a en Francesc Pros com a degà dels entrenadors catalans.

L'etapa de primer entrenador d'en Vicenç Olmos s'acaba l'any 1959 i el relleu el pren en Manuel 'Polichón' Ibern, que continua cultivant la llavor plantada per l'anterior tècnic i pot collir una generació de nous nedadors i waterpolistes que llueixen el nom del Barceloneta en tot tipus de competicions nacionals i internacionals. Aquests anys finals de la dècada dels cinquantes veuen l'eclosió de la nova generació de nedadors del club, com són els Joan Fortuny - junior -, Manel 'Lolo' Ibern, Lluís Garcia, Joan Donato, Julián Garcia, Luis Cillero, Alfons 'Sito' Cànovas, Vicenç Monsonís Pujol o Josep Ruiz, entre d'altres.

A la XXXII edició de la Travessia del Port l'infantil Manuel 'Lolo' Ibern arriba en primera posició de la travessia petita, mentre que en Joan Fortuny el segueix en tercera posició; a l'any següent les posicions s'inverteixen i en Fortuny guanya el primer lloc mentre que en Lolo Ibern arriba el segon. Un primer èxit col·lectiu és l'assolit per els infantils del club en aquesta travessia, en guanyar el 'Trofeu Francesc Draper', amb l'equip integrat per Fortuny, Ibern, Ll. Garcia, Ribas i Donato.

Guanyadors del Trofeu Francesc Draper a la XXXIII Travessia del Port 
de Barcelona. A la foto Ribas, Fortuny, Ibern, Donato i Ll. Garcia.
Font:  Foto publicada al llibre '90 anys d'història del Club Natació 
Atlètic-Barceloneta'. Editat per CNAB. Barcelona, 2003. Ft. SI

El mateix 1959 l'entitat rep la cessió per part de l'Ajuntament d'un local als baixos del segon tram del Passeig Marítim, tot just inaugurats, de manera que la seva oferta de serveis als associats es veu ampliada. El Club Natació Barceloneta posa en marxa la Travessia del Passeig Marítim, quina primera edició s'ha de suspendre a causa d'un clàssic temporal de llevant el dia vint de setembre de 1959. La mantindrà fins a l'any de la inauguració de la piscina coberta. Un altra primer èxit col·lectiu és l'assolit per els infantils del club l'any 1961 a Banyoles, on es proclamen Campions de Catalunya de la categoria.

El 1962 veu com aquests infantils pasen a juvenils i han de fer la travessia gran del Port de Barcelona, copant les primers posicions amb Joan Fortuny, 1r; Lolo Ibern, 3r i Joan Donato 4t; amb la incrustació del montjuiquenc Jaume Monzó a la segona posició. En Lolo Ibern guaya els anys següents de 1963 i 1964 al Port, establint aquest darrer any el rècord de la cursa amb uns extraordinaris 37'24" que costarà anys i panys que torni a ser batut.

Aquests temps són també el de l'eclosió definitiva d'en Joan Fortuny que es mostra en tot el seu potencial esportiu guanyant campionats de Catalunya i d'Espanya, i obtenint l'any 1964 fins a sis rècords nacionals, essent seleccionat al llarg de la seva carrera esportiva per a representar a Espanya en gran nombre de competicions internacionals, entre d'elles els Jocs Olímpics de Tòquio (1964) i Mèxic (1968). Com a reconeixement rep aquest any de 1964 la placa al Mèrit Esportiu de la FCN, una primera distinció de les moltes que mereixerà. A la vegada contribueix amb amb els seus companys a guanyar el campionat de Catalunya juvenil.

El waterpolo del Barceloneta experimenta aquests anys seixantes una important progressió. El 1964 l'equip que formen Casals, López, Fortuny, Donato, Ibern, Ll. Garcia, Cillero, Pauner, Gumbau i J. Garcia queda Campió de Catalunya de 2a Categoria i inicia la seva marxa cap als primers llocs del waterpolo català i espanyol. A la primera Lliga Nacional de l'any 1966 queda en setena posició, per passar a l'any següent a la quarta, darrera de Barcelona, Terrassa i Sabadell, empatat a disset punts amb aquest darrer. A la tercera edició de 1968 l'equip del 'Bacallà, sec, sec...' ja es coloca en segona posició el mateix any en que s'inaugura la piscina municipal coberta del Passeig Marítim, quina gestió li serà encomanada.

La consecució de la piscina coberta

Poc desprès de constituir-se la junta de l'Alfons Cànovas Lapuente és fixa un nou objectiu, que s'ha anat imposant com a prioritari per el club. Aquest no és altre que l'aconseguiment d'una piscina coberta per al barri, una vella aspiració nascuda ja als anys 40's. La nova junta reprèn el projecte de forma activa proposant a l'assembla del club un suplement de dues pessetes a la quota ordinària que s'aplica al concepte de construcció de la piscina coberta. Amb aquesta estrategia al cap de pocs anys es disposa de mig mil·lió de pessetes. Amb la feina feta el club s'adreça a l'ajuntament per formular de manera oficial la demanda. El president Cànovas ho explica així:

"... llavors, quan ho teníem tot lligat - la targeta de presentació encara s'havia fet mes atractiva: amb el pla econòmic ben vestit que amb el suport del banc es podia convertir en dos o tres milions - vaig llançar la bomba: faríem la piscina... fer-ho públic en aquell moment, quan ho teníem tot tan ben controlat, va fer que s'acabessin de precipitar els esdeveniments previs a la construcció definitiva. Era la nostra intenció, posar-hi una mica de pressió." (**)

La implicació de l'ajuntament es plena i l'any 1965 es coloca la primera pedra de la nova instal·lació que l'administració defineix com a pensada per als clubs de la Barceloneta, de manera que compta amb la necessària unió de les dues entitats de natació del barri: l'Atlètic i el Barceloneta.

Col·locació de la primera pedra de la piscina coberta per
 a la Barceloneta el dia 27 de maig de 1965.
Font: Arxiu Municipal Districte Ciutat Vella (AMDCV). Ft. SI

Inicialment la piscina és prevista amb unes mides de 33,33x12,5 metres i, seguint la tradició del moment, amb una torre de salts. L'esforç del club es centra en canviar aquest plantejament per deixar-ho en una piscina de 25x12,5 m., sense torre de salts, incloent-hi una piscina petita per ensenyament de 16,66x7 m.; la supressió de la torre de salts implica que el volum total d'aigua a escalfar és redueixi de manera dràstica. L'ajuntament a'avé a aquests canvis i el model resultant d'aquesta instal·lació serà replicat en nombrosos equipaments d'aquest tipus a Catalunya i a la resta d'Espanya.

Retall de 'El Noticiero Universal' del 18 de setembre de 1967 comentant la visita d'en 
Jaume Cruells a les obres de la piscina municipal coberta de la Barceloneta.
Font. Hemeroteca ARCA

Finalment el 17 de juliol de 1968 es produeix l'acte formal de la inauguració de la piscina municipal. Com que de les assemblees respectives de l'Atlètic i El Barceloneta del dissabte 13 de juliol no n'ha sortit la fusió dels clubs, l'ajuntament, en un primer moment, es reserva la tria entre fer-ne una gestió directa o transferir la gestió a un sol dels clubs, que en aquest cas seria el Club Natació Barceloneta, l'únic que en la seva assemblea ha votat favorablement a la fusió (***).

Retalls de 'El Mundo Deportivo' dels dies 15 i 20 de juliol de 1968, respectivament, amb 
la negativa de l'Atlètic per a la fusió i la concessió de la nova piscina al Barceloneta.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

El 'sorpasso' del waterpolo. El Barceloneta supera al Barcelona...

Atesa la progressió dels darrers anys del waterpolo de l'equip mariner calia esperar que amb la piscina coberta pròpia s'acabes de donar el 'sorpasso' en el waterpolo català i espanyol de guanyar a l'imbatible Club Natació Barcelona. Aquest fet es va produir, finalment, en dos moments claus. El primer en el Campionat de Catalunya de l'any 1969, quan el dijous 20 de novembre l'equip del Barceloneta format per Arruga, Cillero, Bosque, Monsonís, Ibern, Fortuny, Cànovas, Culebras, Ruiz i Méndez supera al del 'Natació' Barcelona per primera vegada a la història en competició oficial.

Retall de 'La Vanguardia Española' del dia 21 de novembre de 1969
Font: Hemeroteca de La Vanguardia

Els comentaris a la premsa de l'època són, lògicament, de felicitació cap al nou campió de Catalunya i de reconeixement de la importància històrica del triomf dels del 'Bacalla...'. No va faltar alguna nota a mig camí entre la moderada felicitació al campió combinada amb una major part de l'article dedicada a la lloa del vençut. Aquest és el cas de l'article d'en Andrés Mercè Varela, el gran periodista esportiu i assessor àulic d'en Joan Antoni Samaranch, a la revista Destino:

Retall del setmanari Destino del 29 de novembre de 1969
 amb l'article d'en Andrés Mercè Varela
Font: Hemeroteca ARCA

El segon moment d'aquest 'sorpasso' es dona en la V Lliga Nacional de l'any 1970, quan per segona vegada el Barceloneta s'imposa al Barcelona, tot guanyant-li el títol de campió d'aquesta competició. Aquests dos triomfs marquen un canvi de rumb en el waterpolo català i espanyol, que en un primer moment representa la fi del monopoli cenebista per passar els anys setantes a una competició que inicialment serà a tres: Barceloneta, Barcelona i Montjuïc; per bé que s'anirà ampliant amb la incorporació d'altres clubs emergents com el Manresa, l'Helios de Saragossa i, mes endavant, el Catalunya. Tota aquesta ampliació dels aspirants als primers llocs del waterpolo del país es traduirà en la progressió d'aquest esport que, com s'ha vist, ha passat a ser un dels que mes èxits ha aportat en el panorama esportiu català i espanyol.

Però, i la natació femenina al BAC o al Barceloneta ?

Qualsevol que hagi tingut la paciència de llegir aquesta entrada fins aquí se'n haurà adonat de la no presència de les noies en aquest esdevenir del BAC - primer - o del Barceloneta. Pel que fa al primer període, el del BAC, als clubs de natació la presència femenina era testimonial o inexistent, segons els casos. A banda dels intents aïllats, com els del 'Fèmina Natació club' (1912-1914) o el mes consistent 'Club Femení i d'Esports' (1928-1939), els clubs de natació són 'cosa d'homes', especialment a les primeres dècades del segle XX. Les dones aniran conquerint presència als clubs de natació, especialment a partir dels anys 30's i, amb mes intensitat des dels anys 50's.

Al Barceloneta hi ha hagut, com deien aquells anys els estatuts, secció femenina per bé que aquesta comença els primers cinquantes amb baixa intensitat. Situats ja als primers seixantes en les classificacions de la FEN no hi solen aparèixer noies del Barceloneta. Com exemple el la classificació que es feia del Trofeu Tòquio, confegida amb els resultats de nedadores i nedadors infantils i juvenils de tota Espanya, l'any 1963 el Barceloneta es classifica en la novena posició amb 348 punts, assolits per els nois infantils i juvenils, amb 135 i 215 punts, respectivament; mentre que les noies del club no hi aporten cap punt en no constar en cap de les proves considerades.

Ja a l'any 1969, en els Campionats d'Espanya d'hivern, trobem algunes noies del Barceloneta que hi participen de manera significativa, com ara la Rosa Peidró que participa en els 200 m. estils individuals, els 400 m. lliures i els 100 m. esquena, essent, sens dubte la nedadora mes destacada del club. L'equip de relleus del 4x100 estils es classifica en la posició 26 del total de 27 participants, mentre que als 4x100 lliures milloren arrribant a la quinzena posició. A la classificació final ocupen la posició 21 dels 22 equips participants, amb 2 punts aconseguits de ben segur per na Rosa Peidró.

Només un any mes tard el canvi ha estat radical. Així en els Campionats d'Espanya d'Hivern de Madrid del 1970 les noies ja es troben a la classificació final en la desena posició d'un total de 29 clubs, assolint fins a 86,5 punts. L'equip el conformen Rosa Peidro, Rosa Caudal, A. Esteve i Nuria Asenjo, entre d'altres. La millor classificació individual és aconseguida per la Rosa Peidró en els 100 m. esquena, en arribar quarta amb un temps de 1'15"8.

Coda final

Presidents de l'entitat en el període 1970-1992:

  • Llorenç Chalé Martínez (accidental 1970-1971)
  • Vicenç Valenzuela Bàdenas (1971-1976)
  • Pere Vila Roura (1976-1979) 
  • Jaume Granada Bayarri (1980-1986)
  • Alfons Cànovas Lapuente (1986.1992)

A partir del 1970, amb la gestió de la piscina municipal del Passeig Marítim, el Club Natació Barceloneta no va fer mes que anar creixent en la seva contribució a la millora de la natació i el waterpolo català i espanyol. Ara sí, tant en noies com en nois.

La relació del Barceloneta amb el Club Natació Montjuïc va ser quasi fraternal. Entrenàvem junts - abans de les respectives piscines cobertes i encara mes tard - a la piscina de Montjuïc, la 'vella' o 'la del Ramos', com en dèiem. El Barceloneta, amb el Polichón comandant les 'tropes', al cantó esquerra o muntanya de la piscina; mentre que els del Montjuïc, amb la direcció de l'Albert Medina, ocupàvem el cantó dret o de la ciutat de la instal·lació. Ocasionalment s'hi entrenaven d'altres clubs, com el Barcelona, l'Atlètic o, sovint, la Residència Blume, amb en Jan Freese al capdavant. Quan ja disposàvem de les piscines de Folch i Torres i del Passeig Marítim els entrenaments conjunts dels equips de waterpolo eren el 'pa nostre de cada setmana', de manera que els blanc-i-verds ens coneixíem el bars mes adients de la Barceloneta per a fer un mos desprès dels entrenaments... com ara La Bombeta, Can Ros o la Casa Alcaide i podem afirmar que, per regla general,  considerem a la Barceloneta com el nostra segon barri.

Deixant de banda els clubs germans del Montjuïc, per haver nascut o viscut en el Poble-sec - El Mare Nostrum i el Mediterrani - podem assegurar que el Barceloneta i el Montjuïc som ben bé uns cosins germans de primer ordre...

Josep Castellví

(*) Com en tants d'altres casos, per parlar de la història del BAC-Club Natació Barceloneta cal acudir a l'aportació feta per el 'mestre' Juan Antonio Sierra Puerto, en aquest cas amb la col·laboració d'en Manuel Domenech. El llibre '90 Anys d'Història del Club Natació Atlètic-Barceloneta', editat per el CNAB l'any 2003 ha estat d'obligada consulta, com també la resta de l'obra d'en Sierra i alguna aportació concreta per aquesta entrada. Els encerts es deuen a la seva contribució, les errades a la nostra poca traça.

(**) Una altre font inestimable és el llibre d'en Alfons Cànovas Lapuente 'Memòries des de la Barceloneta', amb edició a càrrec d'en Andreu Gabriel i Tomàs, de l'editorial ALREVERS, Barcelona 2015. Hem emprat també part de l'entrevista recollida a l'entrada d'aquest bloc 'Identitats. Alfons Cànovas Lapuente', publicada el 27 de gener de 2021.

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/01/identitats-alfons-canovas-lapuente.html

(***) Per una mes completa informació de les vicissituds d'aquesta ajornada fusió entre el Club Natació  Atlètic i el Club Natació Barceloneta es pot consultar l'entrada d'aquest bloc 'Sprints. Breu història d'una fusió...', publicada el 19 de novembre de 2022 i confegida per en Juan Antonio Sierra, un dels actors d'aquest procés.

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/11/sprints-breu-historia-duna-fusio.html

Carnet de Sòcia. Nuria Llonc Sabater. La subtilesa de l'estil...

6 de febr. 2023


Els inicis. Cursets i primers entrenaments

Els autors d'aquest 'Carnet de Sòcia' ens adreçem, en aquesta tarda d'una avançada primavera del 2022, al domicili de na Nuria Llonc Sabater. Ambdós la vam conèixer essent encara uns infants, quan tot prenent el berenar a les grades de 'la piscina d'en Ramos', ens disposàvem a aprendre dels que ja eren uns experts nedadors i nedadores del Montjuïc que s'entrenaven a les ordres d'en Albert Medina. Allà, nedant de veritat, hi trobàvem les Llonc, Ramos, Carme Medina, Llorca, Cuesta... i entre els nois els Molinero, Carles Medina, Abadias, Alonso, Escolies, Bonet i tants d'altres. 

Vaig néixer a Barcelona, el dia 25 de març de 1943, en el sí d'una família formada per el matrimoni d’en Lluís Llonc i na Carme Sabater. Van tenir quatre fills, el meu germà gran, en Lluís, nascut el 1941; jo, que n'era la segona; la meva germana Conxita, tres anys mes petita que jo; i en Josep Maria, nascut el 1952.

Em vaig iniciar a la natació ja de gran, l'any 1957; però no vaig aprendre a nedar amb el meu pare, que ell sí que nedava i era del Club Natació Barcelona. Va passar que un dia vam tenir un susto... mes ben dit, el va tenir ell perquè jo em devia enfonsar i llavors és quan va decidir que féssim els cursets del Montjuïc; que no se ben bé perquè em va apuntar al Club Natació Montjuïc, suposo que era perquè vivíem al carrer Tamarit i ens quedava mes a prop... em va apuntar als catorze en un curset dels d'estiu del club i em sembla que en vaig fer dos o potser només un... no me'n recordo bé. Ens va apuntar amb la Conxita i el Josep Maria, que té nou anys menys que jo i me'n havia de cuidar... però que me'l deixava sempre a la piscina. Quan arribava a casa ja havia trucat el Ramos "Carme, que la teva filla s'ha tornat a deixar el Josep Maria !...". I, és clar, al Josep Maria no li va agradar mai la natació !.  

Les primeres dades que constaten les pases inicials de la Nuria al Montjuïc fan referència al 'XI Curset Municipal de Natació Escolar'del 1958, en qual va estar inscrita com a alumne del col·legi 'Academia Mentor'. En el que aquells anys venía a ser la 'pedrera' del club va coincidir amb la Mercé Arquer, la Ester Vila, l'Esperança Mallofré i la nedadora mes petita que va ser la germana de la Julita Cuesta, la Mª Isabel Cuesta, que amb quatre anys i mig va optar a ser la nedadora de menys edat d'aquella any a tota Espanya. Entre els nois es formaren en aquell curset en Lluís Pelegrín, en Carles Sánchez o un Ponç Puigdevall de prop de cinc anys que debutava. A la final d'aquest aprenentatge, que durava tres mesos, la Nuria Llonc va nedar, amb les seves companyes, els 50 metres de cada estil, guanyant les sèries de crol - 44"1 - i d'esquena i arribant segona en la braça...                                                       

Als cursets vaig conèixer al senyor Boronat, però jo de seguida vaig passar amb el senyor Carmona No sé si coneixeu el Vicenç Carmona que ens portava a la part fonda de la piscina de Montjuïc i ens la feia travessar per l'amplada dels 18 metres: ara d'aquesta manera, ara d'aquesta altra; que a mi m'encantava, i al final fèiem els 50 metres de llarg. Jo ho nedava tot, menys papallona... clar, la papallona em costava més i no vaig acabar mai de fer la patada de delfin, que la fèiem amb peu de braça perquè allò que en diuen delfin encara no era lo que es feia més majoritari. 

El cas és que quan va acabar el curset em van donar el carnet del club i em van dir si volia entrenar i com que a mi m'agradava la natació vaig dir que sí. Llavors vaig anar allà a la Ronda per començar els entrenaments i jo m'ofegava perquè posar-me allà amb les nedadores i els nedadors del Janos (Gergely), és clar amb tots els nedadors grans… no és que m’exigissin més a mi però al principi m'ho vaig passar molt malament perquè em semblava que m'enfonsava, però va durar poc perquè ja de seguida vaig anar millorant. Mes endavant van venir els campionats de l'any 1959 i ja vaig començar a competir i ben aviat em va anar mes bé. I també passava que en aquella piscina  (de la Ronda) no podies practicar massa perquè jo tocava a terra !... encara que a l'estiu sí que s'entrenava millor, que pujàvem a entrenar a Montjuïc, això sí... La veritat és que la primera temporada del 59 ja vaig anar a totes les competicions, potser va ser què en aquell temps era molt fàcil perquè no hi havia quasi ningú. En aquella època era més fàcil arribar a la gran competició; ara segur que em seria molt més difícil 

Una vida esportiva curta, entre menisc i menisc...

Sería mes o menys fàcil, segons ella explica, però el cert es que la Nuria Llonc ja debuta a les competicions mes importants del país, assolint sovint posicions d'honor i aconseguint ser seleccionada per representar a Catalunya als Campionats d'Espanya d'estiu i a d'altres encontres entre federacions territorials; així com per a representar Espanya en el seu primer encontre internacional a Portugal. Cap a finals de l'any 1959 s'esdevé la primera contrarietat greu per a la nova nedadora... 

Retall de 'El Noticiero Universal' del 30 de juliol de 1959, amb l'anunci
dels rècords de Catalunya batuts per l'equip femení del Montjuïc.
Font: Hemeroteca ARCA

En una de les competicions, que vaig fer primera, la Carme Ramos anava demanant "tres cronos, tres cronos...", segurament perquè pensava que podria fer un récord de Catalunya, com així va ser finalment. Vaig poder assolir un rècord absolut en piscina de 50 metres, encara que que no em va durar gaire temps. En general vaig tenir unes classificacions molt bones, a mes d'anar amb l'equip de la selecció catalana als Campionats d'Espanya d'estiu, que es van fer a Vitòria. Aquell mateix any ja vaig anar a un encontre internacional Espanya-Portugal, que crec que es va fer a Aveiro, el mes d'agost. Abans vam passar pel País Basc perquè havíem de nedar em sembla que un encontre que en deien Península-Canàries, que va tenir lloc a Sant Sebastià i on vam guanyar les de la selecció catalana...

Recordo que els campionats d'hivern es van començar a nedar mes tard que els d'estiu, perquè la gent no tenia piscines cobertes per entrenar. Nosaltres encara, que anàvem al Barcelona; que no se qui va ser va fer un acord per anar a entrenar a primera hora del matí... però només erem uns pocs, cinc o sis... i desprès cap a classe i al migdia ens trobàvem amb els altres de l'equip a la piscina de la Ronda per un segon entrenament.

A mes de les curses de natació, vaig fer algunes travessies, com les del Port de Barcelona i la de Banyoles, i alguna vegada també la del Passeig Marítim. A la de Banyoles ens va passar una anècdota: ens van portar a la sortida amb remolcs de tractors... era un dia que plovia molt i anàvem amb camions o remolcs de tractors, a la baca, però descoberts. Quan vam arribar al lloc primers saltaven les noies i uns minuts després els nois; però els nois com que plovia tant es van aixoplugar sota d’una bandera espanyola, que la van despenjar a la brava, i hi havia el Llorenç del Barceloneta que era altíssim i sobresortia de l'aixopluc... i amb la mala pata que els van fer una foto i allà no va passar res, però en arribar a Barcelona, com que la foto havia estat publicada a la premsa, es veu que els van cridar de comissaria... i els directius del club, amb l'Esquiroz, van tenir feina per que no anés la cosa a 'mayores'... 

Cap a final d'aquest any em va començar a fer mal el genoll i aleshores vaig anar d'un metge a l'altre... amunt i avall fins que al final em van operar del menisc dret.

Retall del diari 'El Mundo Deportivo' del 6 de desembre de 1959, amb
l'entrevista feta a rel de la seva primera operació de menisc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Em van operar el doctor Navés i el doctor Cabanes, que d'això sí que me'n recordo bé. Eren els metges de la mútua esportiva i les operacions per extirpar el menisc no eren molt freqüents en la natació. Jo encara no sé lo que em van fer perquè fins avui em segueix fent mal el genoll, que no devia quedar prou arreglada perquè tota la vida m'ha fet mal el genoll dret que encara no el puc doblegar del tot.

El resum del 1959 es, llevat de l'operació de menisc, molt satisfactori per a la Nuria Llonc. Ha debutat a l'alta competició femenina catalana i espanyola amb marques de prestigi que li han permès, sovint, assolir primeres posicions. Així en el rànquing català dels 200 m. braça de 1959, publicat per en Vicenç Esquiroz 'El Mundo Deportivo' el dia 1 d'abril de 1960, apareix en tercera posició amb un temps de 3'17"3. En el seu comentari l'Esquiroz informa que: "La Revelación de la temporada fué, sin lugar a dudas, Nuria Llonch, la nadadora forjada en los cursillos municipales de natación del C.N. Montjuich y que vió truncada su carrera a causa de una lesión en la rodilla... de la que se halla felizmente recuperada...". La recuperació, però, no va ser tan ràpida com presumia el periodista-president.

La veritat és que jo no me'n recordo de moltes coses, perquè a mi guanyar m'agradava i em posava nerviosa i això; però estava més per altres coses amb la meva gent i els meus amics. Hi havia un molt bon equip, amb la Carmen Ramos que nedava molt bé o la Carme Medina que amb onze anys ja feia 1'11" d'infantil als 100 m. lliures; i el Molinero, que tenia un cos molt alt i fet ja quan era petit, o el Carles Medina amb la braça dels nois, i l'Abadias que molts anys va ser campió dels 1500 i d'altres distàncies de crol.... era un equip molt complet, amb tantes i tants que ara no em venen al cap, que venien de l'època del Janos però que aquests anys els va seguir millorant el Medina. 

El que sí que recordo d'aquells anys que vaig nedar, entre el 59 i el 62 o 63, és que hi havia un ambient molt maco, de manera que jo sempre he cregut que són uns dels anys més feliços de la meva vida. Bé, ara vista tota la meva vida no sabia si va ser tant així; però sí que van ser uns anys meravellosos. Estàvem junts després dels entrenaments, gaudíem de 'la piscina del Ramos' i quan hi havia festes  o revetlles ens ajuntàvem per celebrar-ho i ballar... i per cap d'any també ho celebràvem. Que a més a més és quan el meu pare em donava permís per sortir aquests dies més especials, perquè normalment al vespre no ens deixava sortir. 

I els dissabtes i diumenges també anàvem a la piscina de Montjuïc, encara que no hi hagués entrenament, que ens trobàvem tots plegats i era mes aviat per jugar, prendre el sol, passar l'estona i mirar de trobar-nos bé amb tota la colla Total que van ser uns anys que jo m'ho vaig passar molt bé, encara que va ser poc temps... només tres anys o una mica més. Resumint, què vam fer una colla, la nostra colla.

L'equip de natació del Club Natació Montjuïc seguia progressant, acostant-se cada vegada mes al Barcelona, degà de la natació catalana i espanyola. Als Campionats Generals de Catalunya de 1960 l'equip del club s'apropà a la primera posició conjunta per equips, lloc que des de el primer campionat de l'any 1918 havia estat reservat sempre per el Club Natació Barcelona. El Montjuïc arriba als 107 punts en la puntuació femenina, a només vint-i-cinc punts del Barcelona i molt distant del tercer equip classificat, el Sabadell amb quaranta punts. A la vegada la Nuria Llonc es recupera progressivament de l'operació de menisc i participa en les competicions habituals, essent seleccionada per a participar en les preses de temps preolímpiques que es realitzen a Barcelona, registrant unes bones marques, encara que lluny de la possibilitat formar part de l'equip que ha d'anar a Roma. Al Trofeu Barcelona d'aquell 1960 estableix un rècord absolut de Catalunya nedant la braça en els 4x100 m. estils en piscina de 50 metres, amb les seves companyes Boira , Ramos i Medina - esquena, papallona i crol, respectivament -, amb un temps de 5'38"1.

Retall del diari 'El Noticiero Universal' del 7 d'agost de 1960, 
amb el subcampionat assolit per el Club Natació Montjuïc.
Font: Hemeroteca ARCA

L'any 1961 anem amb la selecció catalana als campionats de Sevilla i també quedo segona perquè ja hi anem amb la Castañer, la nedadora infantil del Sabadell que és la que queda campiona amb marques a les que jo ja no hi arribo (*), clar, però jo puc seguir guanyant a les de Canàries o de Madrid. A mes, a  Sevilla ens ho vam passar molt bé, de veritat...

També recordo haver anat a fora amb el club quan vam anar a Bèlgica, a Anvers, a algun torneig que es feia en aquesta ciutat i és possible que també aprofitéssim per a nedar en algun lloc de França que ara no recordo. Això i les sortides amb la selecció cap a Portugal, mes un encontre a Sant Sebastià i un altre a Madrid és tot lo que he sortit a fora de Catalunya per la natació, a mes de l'anada a Vitòria per el Campionat d'Espanya de 1959. 

Selecció Catalana guanyadora dels Campionats d'Espanya d'estiu a Sevilla l'any 1961.
1ª fila: ___, Jaume Solé, Albert Medina, Francesc Castillo, Jan Freese, 
Carme Ponsati, Miquel Herrero, Juan Antonio Sierra i ___.
2ª fila: Kees Oudigest, Paquita Esteban, Nuria Llonc, Rufina Servalls, Xavier Oliver, Maria Teresa Viñals, Jaume Torralba, Isabel Piñón, Wiltrud Knopf, Ribera i ___.
3ª fila: Miquel Torres, Cristóbal Seguí, Lidia Camprubí, Carmen Medina, Carme 
Ramos, Pere Pradas, Xavier Rotllant i Jordi Flaqué.
4ª fila: Isabel Castañé, Ana Santamaria, Paquito Martínez, Juan Antonio Molinero, Joaquim Pujol, Josep Claret, José Antonio Abadias, Joan Fortuny i Leopoldo Rodés.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI (**)

Carme Medina i Nuria Llonc, del Montjuïc, amb Paquita Esteban, 
del Barcelona als Cts. d'Espanya de Sevilla, 1961.
Font: Arxiu JCE. Fons Albert i Carme Medina. Ft. SI

Amb això dels viatges a mi em passava que sempre perdia la maleta, em deien "mira, una altre vegada la Nuri ha tornat a perdre la maleta...". Unes dues vegades me les va perdre Iberia, que això no és culpa meva, però altres vegades sí que em va passar. En el primer viatge abans d'anar a Portugal que vam passar per Sant Sebastià ens van allotjar en una pensió una mica cutre, d'aquelles de poca categoria. El cas es que la delegada ens diu que baixem tots les maletes a recepció perquè el dia després havíem de marxar a primera hora i d'aquella manera ja les teníem preparades; i jo, despistada com sóc, també la poso i la deixo la primera, quasi tocant al carrer i, clar, me la van pendre. El cas és que anàvem a Portugal, o sigui que jo no tenia roba per canviar-me la resta de dies i no sé si a l'Esquiroz o algún altre es va encarregar de que anéssim a comprar la roba justa per acabar el viatge. Des de llavors em va quedar l'estigma de que la Nuri perdia les maletes, però en realitat va ser Iberia...

Anècdotes a part, el cas és que l'estiu de 1961 ha quedat marcat amb lletres d'or als anals del Club Natació Montjuïc i als de la natació catalana i espanyola. Els dies 9 i 10 de setembre es celebren a la piscina de Montjuïc els Campionats Generals de Catalunya en la seva trenta-quatrena edició. Per primera vegada a la història d'aquesta competició l'equip guanyador en la categoria femenina no és el del Club Natació Barcelona; corresponent aquest honor de superar-les al Club Natació Montjuïc, amb la Nuria Llonc com una de les seves mes destacades nedadores, que es proclama subcampiona de Catalunya en els 200 m. braça i en els 100 m. esquena, amb uns temps de 3'13"3 i 1'24"9, respectivament.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 11 de setembre de 1961, comunicant
la fita històrica aconseguida per l'equip femení del C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Clar que me'n recordo d'aquest estiu del 1961 en que guanyem al Barcelona per primer cop a la història. Van ser unes jornades molt emocionants, perquè la victòria nostre la vam conseguir amb tant sols un punt de diferència... recordo com el Medina i el Ballart (que n'era el delegat esportiu) feien els comptes, prova per prova, de com havien d'anar les puntuacions. De fet semblava que els que havien de fer aquesta primera victòria sobre el Barcelona haurien d'haver estat els nois, però finalment ens vam avançar l'equip femení que, com ja us he dit abans, era un molt bon equip...

Equip del Club Natació Montjuïc, campiones de Catalunya femenines de l'any 1961.
Medina (E), Ballart (D), Ana Pedrisas, Esperança Mallofré, Carme Ramos, Julia 
Cuesta, Angels Camps, Carme Llorca, Carme medina, Nuria Llonc, i Tina Boira.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI (**)

També recordo que l'últim any o any i mig que competeixo jo ja treballava al banc, que era el mateix Banesto on treballava el meu pare; un que hi havia a la Gran Via, amb unes reixes així d'altes que semblava un camp de concentració… i clar era l'últim 'mono' i quan havia d'anar a algun campionat fora de Barcelona havia de demanar permís i allò era complicat perquè treballar i haver de marxar o de demanar permisos en ple període de vacances dels companys mes antics no era fàcil. Aquest factor també va ajudar a que no pogués entrenar massa seguit ni massa bé i, per tant, haver d'anar baixant a poc a poc les marques i el rendiment. Això va ser cap al 1962 o principis del 63. 

I és que a mi això de treballar no m'acabava de convèncer. Comparant-ho amb la llibertat d’estar a l'aire lliure, a 'la piscina del Ramos', entrenant i passant l'estona amb la colla, haver-te de tancar en una oficina era un mal plan… que jo mirava els arbres de la piscina i em deia “ara ja no us tornaré a veure...”, que per a mi quan arribava al banc em semblava que em tancaven en una presó.

Com us deia abans, una de les distraccions d'aquells anys era la de fer alguna de les travessies de l'estiu mes conegudes, com ara el Port de Barcelona, el Passeig Marítim o la de Banyoles, que sempre queia a finals de temporada i durant molt anys era com una mena de 'romeria' que ens traslladàvem amb molts dels pares i ens hi estàvem dos dies, dormint la nit a Banyoles. Generalment passàvem el dia d'anada a Girona, per la Devesa tot jugant i divertint-nos amb tot el grup.

A la travessia de Banyoles de l'any 1962, amb una bona colla. Hem
ressaltat la Nuria amb un cercle. Darrera seu s'hi entreveu la 
senyora Ramona, la mare de la Carme Ramos.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

De fet la Nuria va participar tres anys seguits a la Travessia del Port de Barcelona, entre 1959 i 1961. Cal recordar que aquells anys el Montjuïc feia servir aquest esdeveniment, organitzat per el Club Natació Atlètic, com una mostra del seu potencial humà guanyant fins a divuit anys consecutius el Trofeu Gil i Arnau, que corresponia al club que classificava mes nedadors de totes les categories. La fita mes important per a la Nuri en aquesta travessia va ser l'aconseguida l'any 1960, en quedar segona classificada femenina, nedant els quasi quatre quilometres enterament en esquena. El periodista de 'El Noticiero Universal', en Jaume Cruells, ho assenyala així en la seva crònica:

"Lidia Camprubí, del Manresa, y Matilde Cuesta, del Barcelona, se situaron en cabeza desde el primer momento... mientras Nuria Llonch, del Montjuich, en un estupendo estilo de espalda, pero desviándose de una manera muy perjudicial para su clasificación, se situaba en tercer lugar... aun que esta última, rectificada de dirección, pudo alcanzar un meritorio segundo lugar y (el) once de la general, contando a los nadadores."

Jo plego l'any de la nevada (1962) o poc després, que ja festejava. Vaig seguir sent sòcia molts anys. Ens vam casar amb en Jaume Ribera, nedador i waterpolista del Barcelona, amb qui he tingut sis fills. Per coses de la vida ens vam haver de separar i vaig posar-me a treballar en diferents ocupacions. Una de les feines que he desenvolupat ha estat la de monitora de natació, que ho he fet durant molts anys. He treballat al Montjuïc, en part a Folch i Torres però sobretot a la Zona Esportiva, que m'hi vaig estar uns quants anys quan era entrenador en Miquel Torres. El president devia ser el Ballart, encara que també hi havia el Bonet que s'encarregava d'alguna cosa dels cursets. Com que jo també treballava a Via Laietana, al col·legi d'Enginyers, sovint quan sortia havia d'anar a Folch i Torres amb un fart de córrer...

A part del treball al Montjuïc, també vaig fer d'ensenyant de natació a molts altres llocs, com el col·legi de L'Estonac, l'Hotel Princesa Sofia, i uns anys d'estiu a una piscina d'Isona, on m'ajudaven algunes de les meves filles, perquè m'estava des de les nous del matí fins a darrera hora del vespre donant classe a mig poble, agrupats per els diferents segments d'edat... de fet m'ho vaig passar molt bé amb aquesta feina, que complementava amb d'altres com la del col·legi d'Enginyers...

Efectivament, la carrera de la Nuria, com la de moltes altres noies d'aquells anys, va ser extremadament curta, entre 1959 i 1962. L'any de la seva retirada encara va ser a temps de fer les seves millors marques, amb 1'31" en els 100 m. braça i 3'11" en els 200. Com passava llavors, es va posar a treballar i a mes ja festejava amb el que seria el pare dels seus fills. Aquesta dona menuda i fibrosa, d'estil subtil i fantàstic lliscament, posseïdora d'un somriure perenne, va tancar la seva carrera esportiva al Club Natació Montjuïc amb un nou ensurt dels seus genolls, ara de l'esquerra, de manera que tancant aquest cercle competitiu s'havia de sotmetre a una nova intervenció de menisc, tal com ho recull la premsa de l'època.

Retall de la 'Hoja del Lunes' de Barcelona, amb la noticia
de la nova operació de menisc de la Nuria Llonc.
Font: Biblioteca virtual de prensa històrica (PH).

El cert és que la segona operació no va arribar mai, i la Nuria Llonc va optar, en canvi, per posar fi a la seva carrera esportiva tot centrant els seus interessos en àmbits de la progressió personal i professional.

Carles Sánchez i Josep Castellví

(*) L'any 1959 el Club Natació Sabadell, fundat el 1916, inaugura la seva piscina coberta pocs mesos desprès de contractar com a entrenador de natació a l'holandès Kees Oudigest. La conjunció d'ambdós fets va propulsar la ciutat del Vallès com a la incipient capital de la natació catalana per a la dècada dels seixantes i part dels setantes. La Isabel Castañer, campiona i rècord d'Espanya en l'estil braça, va formar part d'aquesta embranzida, comportant que des de la seva irrupció la Nuria Llonc quedés habitualment com a subcampiona de Catalunya i/o d'Espanya en les proves de braça.

(**) Atesa la habitual manca de documentació de les fotos històriques dels esports del país, i concretament dels esports aquàtics, ens cal sovint recorrer a contemporanis de la seva realització per tal d'identificar, quan és possible, els llocs, les persones i els autors. En aquests dos casos ens han ajudat en Juan Antonio Sierra per la foto de la selecció catalana de Sevilla 1961, atenent a la seva doble condició de delegat de la FCN d'aquells anys i de memòria viva de la història de la natació en la seva dedicació posterior. La segona fotografia ha comptat per a la seva documentació amb el matrimoni de la Laura Palau i en Albert Medina, implicats directament en els fets. Per cert, es dona el cas que la Laura hauria d'haver estat en la fotografia de l'equip, atès que va nedar la prova dels 400 m. lliures.

© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic