Del triomf al desencant. El cas d'en Jaume Monzó (iII)... 1966 - 1968, el desencant

En finalitzar la primera part d'aquesta entrada dèiem que els anys a venir no serien tant senzills per en Jaume, que segurament experimentaria en la seva pell la dualitat de la moneda, d'una banda la cara de l'èxit i el triomf, i de l'altra el revers de la decepció i el desencant. I així va ser en aquest interval dels tres anys que van des de l'aconseguiment del subcampionat d'Europa a Utrecht, a la decepció que per a ell representa Mèxic 1968. Amb un matís, el desencant dels Jocs Olímpics de Mèxic només es refereix a les marques aconseguides, en cap cas al conjunt de la seva experiència olímpica, de la qual en va gaudir amplament.

Alguns entrebancs...

Al llarg del període de temps que va de les darreries de 1966 fins a l'avantsala mateixa de Mèxic 68 en Jaume Monzó es troba amb un seguit de dificultats que li compliquen la seva preparació de cara a la fita dels jocs. Es centren principalment en tres apartats:

• La necessitat de complir amb la prestació del servei militar, llavors obligatori

• La voluntat de centrar-se en els seus estudis d'arquitecte tècnic

• La planificació de la seva preparació de l'any 1968, condicionada per una breu estada als Estats Units entre principis de gener i començaments del mes d'abril

Passats els Campionats d'Europa d'Utrecht en Jaume es reincorpora a la disciplina de la Residencia Blume, sota el guiatge tècnic d'en Jan Freese. Quasi immediatament es desplaça amb altres companys a Mèxic per a participar en les proves preolímpiques que la ciutat organitza. Quan tornen d'aquesta competició s'incorpora com a voluntari al servei militar, en la convocatòria del tercer reemplaçament de la lleva 1965, junt amb el seu amic i company Joaquim Pujol. Juren bandera el diumenge 27 de novembre... per primera vegada. (*)

Amb d'altres companys de la seva companyia, al CIR n.9 de Sant Climent 
de Sescebes. Joaquim Pujol i Jaume Monzó en primera fila a la dreta
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

Fulletó de la jura de bandera del tercer reemplaçament de 1965 
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó

Incorporats al "Regimiento de Infantería Mecanizada Jaen 25" a la caserna del Bruc, les facilitats per a competir i estudiar que els hi havien estat promeses no es varen poder complir tal com havien estat previstes. Van gaudir de tots els permisos necessaris per a competir per la "Federación Española de Natación" (FEN), però aquests permisos l'exèrcit se'ls 'cobrava' ampliant la durada del seu servei, que es va perllongar alguns mesos mes del que era previst.

Pel que fa als estudis, en Jaume es trobava inscrit en la carrera d'arquitecte tècnic, que progressivament li demanava mes temps i dedicació. Com a conseqüència d'aquesta conjunció la qualitat i intensitat de la seva preparació esportiva se'n va veure seriosament afectada, arrossegant un dèficit de descans i amb una notable pèrdua de pes. Així ho remarca en Vicenç Esquiroz, en la seva funció de periodista esportiu, en una carta oberta sortint al pas dels qui acusen a alguns nedadors de la Residencia Blume per el seu mal estat de forma

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 12 d'agost de 1977 
amb la carta oberta d'en Vicenç Esquiroz
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

L'Esquiroz s'adreça especialment a en Monzó i en Pujol, tot senyalant que:

"... yo pregunto: cómo puede 'quemarse' un deportista que, como vosotros, cuenta 21 años y con toda una vida por delante ?... Quienes han juzgado vuestra forma física no se han dado cuenta de vuestra pérdida de peso, quizá porque ni un muchacho joven puede atender a tres obligaciones cotidianas: servicio militar, entrenamiento y estudios. A veces el repaso de las lecciones os ha obligado a mermar vuestro descanso que se ha limitado a cuatro o cinco horas diarias..."

Els Campionats d'Espanya de l'any 1967 es celebraren a la piscina madrilenya de 'La casa de Campo' els dies del 17 al 20 d'agost, amb en Jaume Monzó com a doble campió dels 100 i 200 esquena, superant al seu rival, Jesús 'Chuchi' Cabrera, amb uns temps de 1.04.2 i 2.19.7, respectivament. Significativament es millor la marca aconseguida en els 100 metres que el dels 200. Pocs dies desprès, en una competició poc valorada però molt estimada per en Jaume, la Universiada, disputada a la ciutat de Tòquio del 25 al 27 d'agost, ja millora sensiblement en els 200 esquena, aconseguint uns bons 2.17.9, la seva millor marca de l'any.

En Luis M. Mugica, en el n. 33 del mes de novembre de 1967 de la revista CROL, comenta amb aquests termes l'actuació del nedador del Montjuïc, :

"Monzó en 200 espalda... había ya logrado también un magnífico cuarto lugar, alternando otra vez con (el norteamericano) Hickox que también batió el record del mundo. El tiempo de Monzó, que añoraba una correcta preparación que le hubiera permitido mejores cosas y que no pudo llevar a cabo por cuestiones del servicio militar, fue su mejor del año."

Un mes desprès quedarà tercer en els 'V Jocs Mediterranis' que tenen lloc a Tunis en els 100 esquena, amb un temps de 1.05.5, una mica mes d'un segon superior a la marca del Campionat d'Espanya.

La recta final. L'estada per entrenar als Estats Units d'Amèrica...

Poc abans de finals de 1967 ens trobem amb el fet clau que ha de marcar per el nedador del Montjuïc tot el proper any olímpic. Es prou conegut que en Juan Antonio Samaranch cuidava la Residencia Blume de Barcelona com si fos la nineta dels seus ulls; n'havia estat l'impulsor i des del primer moment l'hi dedicava un dia de cada setmana per anar a dinar amb els seus directius, tècnics i esportistes.

Des del 26 de desembre de 1966 en Samaranch ha estat nomenat 'Delegado Nacional de Educación Física y Deportes', però segueix despatxant alguns dies a la seva oficina privada de Barcelona, al carrer del Consell de Cent. El cas es que un bon dia d'aquest final d'any de 1967, es presenten a aquest despatx en Joan Fortuny i en Jaume Monzó i es produeix el diàleg que reproduïm, tret de l'entrevista feta a el nedador del Montjuïc per el seu 'Carnet de Soci' d'aquest bloc:

MyF.- Senyor Samaranch, miri... voldríem parlar amb vosté

JAS - Ah !, molt bé, digueu-me...

MyF.- Hem pensat que aquest any, que es l'any olímpic, ens agradaria provar de fer uns entrenaments a l'estranger... i mirar si podem afinar una mica mes la posada a punt per a les olimpíades

JAS.- 'Bueno', si em sembla bé... i on havíeu pensat d'anar ?...

En Jaume reflexiona aquí que ells no tenien encara molt definit on els hi agradaria d'anar, per bé que tot indicava que pensaven fer l'estada en algun país europeu... tal vegada l'Alemanya Democràtica (DDR), que en aquells anys començava a destacar per la quantitat de figures que treia... però el Samaranch, davant del dubte, se'ls hi avança:

JAS.- Que us sembla els Estats Units ?

Encara no s'havia produït cap estada de nedadors espanyols als Estats Units, que tan habitual passarà a ser en un futur proper...

MyF.- Ah !, 'bueno', doncs sí... estaria bé d'anar a entrenar als Estats Units...

JAS.- Em sembla bé, demà trucaré al Morera i li diré que ho prepari tot.

I dit i fet, el 6 de gener de 1968 sortien de l'aeroport de Barcelona l'expedició formada per els nedadors Joan Fortuny i Jaume Monzó, amb el valencià José A. Chicoy afegit per la FEN, per arribar a Bloomington amb l'objectiu d'entrenar-se a la Universitat d'Indiana a les ordres d'en James Edward 'Doc' Counsilman (**). Com a cap de l'expedició es va desplaçar en Alfons Cànovas, president del Club Natació Barceloneta, un cop descartada per manca de voluntaris la idea de la federació que l'acompanyant fos un entrenador en actiu. 

Reproducció del bitllet d'avió original d'aquest històric viatge d'en Jaume Monzó .
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó

Sense temps per a deixar les maletes, en 'Doc' Counsilman va voler veure els seus nous nedadors en acció i els va 'sotmetre' a un entrenament no molt exigent d'uns 2.000 metres, però entre la pallissa del vol i els -15 graus que els van rebre a Indianapolis els expedicionaris es van dirigir amb preses a l'hotel 'Memorial Union' per tal d'agafar el llit i fer una bona recuperació. En alçar-se l'endemà el primer que varen fer va ser dirigir-se a una tenda de roba per comprar-ne de nova, adequant-la al clima que es van trobar. Pocs dies després abandonen l'hotel i s'instal·len definitivament a la residencia estudiantil del 'Woodlawn Center', això sí amb una habitació doble per a cadascun. Pràcticament cap d'ells parlava l'anglès, fora d'en Jaume que s'hi defensava raonablement bé.

En Monzó i en Fortuny sortint de la tenda on es van equipar 
amb roba mes adient per al clima que van trobar.
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

Anècdotes a banda, el programa d'entrenament i l'horari marcat es el mateix que segueixen els nedadors del primer equip de la universitat, amb els Hickox, Berry, Windle, Bill, Southward, Mc Kenzie i d'altres - en Mark Spitz arribaria desprès de Mèxic per entrenar amb en Counsilman -.

El propi nedador blanc-i-verd defineix el seu dia a dia a Indiana en el butlletí del C.N. Montjuïc n. 222 de març de 1968:

"Nos levantamos a las 6:30... a las 7 pasa el Dr. Counsilman a recogernos y llevarnos a una piscina recién construida, de 50 metros, y cubierta artificialmente mediante una especie de globo... En esta piscina realizamos la primera sesión  de entreno, unos 2.500 metros aproximadamente. Inmediatamente, y sobre las 9:30 horas, nos 'recuperamos' con un desayuno de buena linea. Luego y hasta las 12 horas, tenemos libre para estudiar, escribir, comprar. Comemos frugalmente debido a la proximidad del segundo entrenamiento, que llevamos a cabo a las 13:30 h... Esta (sesión) es mas fuerte e intensa, entre 4.500 y 5.000 yardas... entre las cinco y las seis de la tarde cenamos bastante fuerte, con tiempo libre hasta la hora de dormir que siempre es alrededor de las 9:30 h."

Malgrat el règim horari, força diferent del que seguien al seu país, la carrega de metros avui semblarien una mena de joc de criatures. A part d'això els tres mesos que van passar a Indiana van coincidir, amb els exàmens parcials del alumnes universitaris, de manera que en aquesta situació tot quedava una mica paralitzat i en 'Doc' insistia en accentuar la preparació física, quasi bé substituint l'entrenament a l'aigua. 

Fortuny, Monzó i Chicoy en la seva estada a la Universitat d'Indiana
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. A. Cànovas

Entre una cosa i una altre els esdeveniments es precipitaren. En Alfons Cànovas va haver de tornar cap a finals del mes de març, de manera que els nedadors es quedaven sense el suport i el control federatiu. La FEN insistia en rebre informació de marques i resultats dels expedicionaris. Aquests, en paraules d'en Monzó, estaven molt satisfets dels entrenaments i del tracte rebut per part d'en Counsilman, però sabien que una estada de tres mesos - i mes essent aquests d'hivern i d'examens - era molt insuficient per treure'n resultats positius i insistiren en perllongar l'estada. En paraules d'en Jaume Monzó:

"Li vaig dir al Morera: 'mira això es així, en aquests moments aquests estan fent preparació física, que aquí quan hi ha exàmens la gent no entrena... tal com estan les coses o ens quedem fins a Mèxic o tornem ja, però en el moment en que estem ara deixar-ho es una ximpleria'..."

La FEN, no obstant, va decidir cenyir-se al que havia estat previst i pressupostat inicialment i va encomanar als expedicionaris que agafessin el vol de tornada. El dia 10 d'abril emprenien el viatge de retorn i el 29 del mateix mes feien la primera competició a Barcelona desprès de la estada a USA, amb marques discretes per el nedador del Montjuïc.

Retall de la 'Hoja del Lunes' de Barcelona, del 29 d'abril de 1968, amb els
resultats del 'II Trofeu Sant Jordi', primera competició d'en Jaume 
i en Fortuny després de la seva estada als Estats Units
Font: Hemeroteca BVPH

En el 'Torneig de les 6 nacions', celebrat el 27 i 28 de juny de 1968 a la piscina de la Ciutat Universitària de Madrid, en Jaume para el cronòmetre en 2.17.6, amb una marca que sembla prometre una millora del seu estat de forma. Poc abans dels jocs, els dies del 5 al 8 de setembre hi ha els Campionats d'Espanya a València, en piscina de 50 metres, i el nedador del Montjuïc arriba en segon lloc amb un temps de 2.20.1, essent superat per en Santiago Esteva que fa 2.18.6.

Darrer acte. Els Jocs Olímpics de Mèxic 1968

Els dies del 13 al 26 d'octubre es van celebrar les proves de natació dels jocs de Mèxic 1968 (***). El resultat global per a l'equip espanyol va ser considerat d'excel·lent per a gran part de la premsa especialitzada. Dos finalistes: Santiago Esteva, 5è en els 200 esquena i Mari Pau Coromines, 7na en la mateixa prova femenina. Quatre semifinalistes: Chicoy, 100 lliures; Lang-Lenton, 100 papallona; mentre que Esteva i Coromines també ho eren en els 100 esquena. 

No hi ha dubte que l'aconseguiment per en Santiago Esteva del primer diploma olímpic en natació, com a cinquè classificat i establint el nou rècord d'Espanya amb el temps de 2.12.9; i l'accés de la Mari Pau Coromines a la final dels 200 esquena, essent la primera dona del país que ho assoleix en natació, foren fites molt importants. Al seu costat, no obstant, cal considerar que de totes les competicions en que participaven les nedadores i els nedadors espanyols només es van millorar dos rècords d'Espanya, el que ens parla d'un nivell mitjà no gaire elevat.

En Jaume Monzó als Jocs Olímpics de Mèxic 1968
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

En Jaume Monzó, que finalment accedia a uns Jocs Olímpics desprès de perdre l'oportunitat de fer-ho en els de Tòquio, va nedar els 200 esquena a la segona sèrie marcant un temps de 2.20.1, lluny de la seva millor marca de 2.15.5 de 1966. En el total dels classificats va quedar en la setzena posició dels trenta participants. Decepció per el que fa a la marca aconseguida, però la immensa satisfacció de poder formar part d'aquella aventura extraordinària que son sempre aquest esdeveniment. A l'entrevista per aquest bloc, abans esmentada, ens deia:

"Ah !, conviure a la vila olímpica es fantàstic, tot plegat va ser molt agradable... es una experiència totalment irrepetible, vaja; malgrat la sensació de no haver complert amb el que a mi m'hagués agradat esportivament parlant..."

En tornar de Mèxic en Monzó abandona la Residencia Blume, on s'hi ha estat vuit anys, i torna a entrenar-se al club per bé que amb una intensitat mes moderada. En paraules seves:

"No deixa de ser una mena de retirada, al menys de la competició d'alt rendiment... es clar que es un moment complicat que jo crec que es mes psicològic que físic; i es que arriba un moment que t'esgotes: anar a entrenar se't fa una muntanya... tot això passa després de Mèxic que per a mi es un 'break', un trencament, perquè les coses no van anar com jo pensava o volia... a mes que, com passa sempre en aquesta vida, em sortia una competència com era la del Santi Esteva que ja ocupava el meu lloc clarament"

Podrà jugar mes habitualment a waterpolo, esport que li agrada però que no ha pogut practicar en la fase d'entrenaments de natació mes intensius. A començaments de 1971 ja abandona tota activitats esportiva de competició. La natació, però, no l'ha deixada mai de banda. Sempre que ha pogut ha estat entrenant i participant en proves, especialment en les travessies.

Home d'un sol club, el Club de Natació Montjuïc, sempre que l'entitat l'ha reclamat, com a directiu o com a professional, en Jaume s'ha posat immediatament a disposició per el que fos necessari. Malauradament el dia 7 de gener de 2020 vam deixar de poder gaudir de la seva companyia i amistat.

Acreditació oficial dels Jocs Olímpics de Mèxic 1968 d'en Jaume Monzó
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó

Josep Castellví

(*) Ambdós es van presentar voluntaris perquè havien rebut la promesa que un cop fet el període d'instrucció i jurada la bandera passarien a dependre d'un oficial de la caserna del Bruc que els mantindria lliures de servei per a poder entrenar-se i estudiar. Les coses no anaren així. Em primer lloc hagueren de repetir el període d'instrucció el gener de 1967, perquè foren requerits oficialment per a fer-ho  per les autoritats militars que semblaven no tenir constància de la seva presentació al CIR del mes d'octubre de 1966, tot i que fos feta amb retard del conjunt del seu reemplaçament i cap autoritat civil es va atrevir a contradir l'ordre de l'exèrcit de terra. Així juraren bandera per segona vegada a finals de febrer de 1967. D'altre banda pogueren gaudir de permisos per a l'entrenament i els estudis, però tots els que els donaren per a competir en nom d'Espanya i per a la FEN els hi foren 'cobrats' ampliant el seu període de permanència en l'exèrcit - amb informació complementària aportada per en Joaquim Pujol -.

(**) James Edward Counsilman (1920-2004) - conegut per els seus alumnes i nedadors com a 'Doc' en referència al doctorat en psicologia que tenia per la universitat de Iowa - va ser, sens dubte, l'entrenador mes important i determinant de la segona meitat del segle XX als USA i, segurament, a tot el món. El seu llibre 'The Science of Swimming', publicat l'any 1968, va ser durant molts anys llibre de capçalera per a entrenadors de natació d'arreu. Com afirma en Fernando Navarro Valdivieso en el seu article 'En recuerdo del Dr. James 'Doc' Counsilman': "Los aficionados al deporte, y especialmente de la natción, conocen a James E. Counsilman por haber sido el entrenador del legendario Mark Spitz, pero los entrenadores de todo el mundo lo recuerdan como el científico del deporte que mejor supo transmitir los conocimientos científicos a la práctica real del entrenamiento...". Publicat a la revista RICYDE, V. 4 N. 9, de l'any 2007.

(***) No es pot obviar que els Jocs Olímpics de Mèxic van estar precedits per l'anomenada 'Matanza de la Plaza de Las Tres Culturas' a la seva capital. En l'onada de protestes estudiantils que van sacsejar el món l'any de 1968, les que tingueren lloc a Ciutat de Mèxic el dia 2 d'octubre, poc mes d'una setmana abans de la inauguració dels jocs, varen ser brutalment reprimides per l'autocràcia governant del PRI mexicà, que va llençar brigades especials de l'exèrcit contra els manifestants, amb el resultat oficial de 23 estudiants assassinats, mentre que fonts extraoficials parlen de mes de tres-cents morts.

Font de la foto: Publicada al mitja argenti Infobae. Ft. Salgado
Font de la infografia: Publicada al mitja mexicà 'La Razón' amb motiu del 50è aniversari.

Excel·lent la presentació del llibre 'Nadar entre 2 aguas' d'en Jordi Murio Fisa

Tal com havíem anunciat, aquest dijous 9 de juny va tenir lloc a la sala Alfons Cànovas del Club Natació Atlètic Barceloneta la presentació del llibre escrit per en Jordi Murio Fisa 'Nadar entre dos aguas', enmig d'una gran expectació que va omplir el local.

En la primera fila es van situar, entre d'altres, els tres entrenadors que van marcar els inicis d'en Jordi com a nedador i waterpolista:

• Albert Medina Abarca, entrenador de natació del C.N. Montjuïc (1959-1970)

• Jan Freese, Entrenador de natació de la Residencia Blume (1961-1973)

• Josep Brascó, entrenador de waterpolo del C.N. Montjuïc (1966-1972)

Jan Freese, Albert Medina, Jordi Murio i Josep Brascó en l'acte 
celebrat aquest dijous a la sala Alfons Cànovas.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Va obrir l'acte el vicepresident del Club Natació Atlètic-Barceloneta, en Alfons 'Sito' Cànovas, en absència del president del club amfitrió que no va poder assistir per trobar-se fora de Barcelona. En Sito Cànovas va destacar l'extensa tasca professional d'en Jordi Murio centrada molt especialment en la seva dilatada etapa d'entrenador de natació per mes de quaranta anys, en els quals ha recorregut des de l'esport de base fins a l'alt rendiment. Va tenir, també, paraules de lloança i agraïment per a la Maria Pilar Escriche, 'Mapi', la gran companya de vida d'en Jordi que va ser una llarga temporada entrenadora de la base del club del barri mariner.

Seguidament es va desenvolupar la presentació-col·loqui sota la direcció diligent i efectiva de la periodista Ariadna Oltra, que  va comptar amb la participació de l'autor del llibre a més de la campiona i olímpica na Erika Villaécija, que va ser deixeble en el seu moment d'en Jordi Murio. 

Impossible d'encabir el pensament i l'experiència de l'autor del llibre en l'espai temporal de que es disposava, en Jordi es va centrar en aquells aspectes que ell considera fonamentals en l'evolució de la natació que ha pogut observar en els seus anys d'activitats professional:

• Amb la seva habitual 'dissidència' del que ell anomena 'el sistema', no ha tingut mai recança d'anar, quan calia, a contracorrent. Així considera que 'els límits' - llegeixi's 'topes', marques mínimes - han forçat els entrenadors del país a entrar en una mena de vorágine de metres i de supremacia del cronometratge que no sempre ha afavorit el progressiu desenvolupament dels esportistes, adequant-lo  al respecte de cadascuna de les seves etapes evolutives

• Va fer esment de la necessitat de poder aprendre a fons les tècniques de tots els estils i de les habilitats complementàries - sortides, viratges... - abans de passar a etapes de mes exigència en l'aconseguiment de fites

• Aprofitant el seu hàbit d'aprendre de les pròpies experiències i de les persones que es va trobant en el seu entorn, no ha parat mai d'incorporar a les seves reflexions els coneixements provinents de qualsevol àmbit, esportiu o de qualsevol altre tipus, que l'ha portat a una visió dinàmica i holística de la seva professió

• Finalment, també va fer unes afirmacions prospectives sobre els criteris tècnics a aplicar en un futur - que ja ha començat - que han d'incloure un canvi de paradigma en els sistemes d'avaluació de la progressió de les nedadores i els nedadors, incloent tant les noves tecnologies com l'atenció a la intel·ligència emocional dels esportistes

Un moment de l'arrencada de l'acte. Pren la paraula en Sito Cànovas, en 
presència d'en Jordi Murio, na Ariadna Oltra i na Erika Villaècija.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Primer carnet de soci d'en Jordi Murio en afiliar-se al Club Natació Montjuïc, 1959.
Jordi Murio (1949), Gabriel Navarro (1950) i Eduard Costa (1949) l'any 1964 
fotografiats a la piscina municipal de Montjuïc, la 'vella', en haver estat 
campions d'Espanya per edats a la ciutat de A Coruña.
Font: Arxiu JCE, fons Jordi Murio. Ft. de la segona foto Montejano

El llibre, que va ser molt demanat a les acaballes de l'acte, no es distribueix a les  llibreries. Només es pot adquirir per compra directe a l'Editorial Transverso:

https://editorialtransverso.com/entre-dos-aguas/

Memòries del Montjuïc

Del triunfo al desencanto. El caso de Jaume Monzó (I)... 1963 - 1966, el triunfo

Sus comienzos

Jaume Monzó gozó de una prolongada carrera deportiva que podemos cifrar entre el año 1953, de su primer cursillo de natación, y el de su retirada de los deportes acuáticos de competición, hacia principios de los años 70's (*).

En la entrevista que celebramos en su piso de la calle Mallorca de Barcelona, ​​él mismo nos lo explicaba:

"... en los primeros años cincuenta mis padres me apuntaron para hacer el cursillo del Montjuïc en la piscina del Ramos. Me llevaron porque de pequeño yo era gordo !, era gordito... y un buen día decidieron que además de ir a clase, que iba a las monjas de la plaza del surtidor, pues que tenía que hacer deporte porque si no iba no me dejaban merendar... y a mí me encantaba merendar !."(* *)

Aquel chico, más bien gordito, empezó nadando pruebas de casi todos los estilos, salvo de braza, aunque progresivamente se fue centrando en el estilo libre y en distancias de medio fondo y de fondo, especialmente en los 1.500. Bajo las órdenes de los entrenadores del momento del club, como Josep Vendrell y Vicent Carmona o, más adelante, Janos Gergely y Albert Medina, su progresión parecía responder a su talante de apariencia tranquila y bondadosa. Así recordaba su debut en una competición 'importante':

"De la primera competición así oficial que me acuerdo que fui eran unos Campeonatos de Cataluña que se hicieron en Tàrrega. Era en el año 1958 y en aquella prueba que nadé quedó primero Joan Fortuny y yo hice segundo... son cosas que te quedan en el recuerdo porque fue la primera vez que salía de Barcelona y además nos quedábamos a dormir !..."

Pero la repercusión a nivel español llega unos años más tarde. En palabras de Carlos Piernavieja publicadas en el n. 12 de la revista 'CROL', de marzo de 1965:

"En tres años preparó su entrada en la competición. Fue en 1960 cuando, tímidamente , como no queriendo estorbar, empieza esta lucha contra el cronómetro... En un solo año el muchacho se agiganta. Sus topes empiezan a ser derrumbados y su rastro se encuentra en el Trofeo Tokyo 1961... Es el decimoquinto infantil de España (en 100 libres) 1.09.0, como el sexto del medio fondo (en 400 libres) 5.12.4, idéntico lugar al que ocupa en los 100 espalda en los que su 1.16.2 resplandece ya con luz propia,"

Piscina 'vella' de Montjuïc en los primeros años 60's; en la foto Francesc
Moreno, Jaume Monzó, José Manuel Valdés y Fernando Cruz, todos
ellos nadadores del Club Natació Montjuïc de aquellos años.
Fuente: Archivo JCE, fondo Jaume Monzó. Ft. SI

En 1961 se inaugura la Residencia Blume de Barcelona y Jaume es uno de los escogidos para entrar como interno. Pero la oferta no le viene de nadie del club, la recibe de parte de Antoni Moragues - personaje del régimen omnipresente en las organizaciones que dependían del partido único, fue uno de los encargados de la captación de futuros residentes -. De modo que en la temporada 1961-1962, faltando pocos días para cumplir sus quince años, Jaume se incorpora como interno a la Blume para entrenarse a las órdenes de Jan Freese, el joven entrenador holandés proveniente del C.N. Manresa que dirigirá sus pasos en los próximos siete años. A partir de ese momento cuenta con más facilidades para compatibilizar entrenamientos y estudios.

Son los años de trabajo y de dedicación a la natación más intensos en que conseguirá los primeros éxitos individuales e irá labrándose el camino que le llevará a sus momentos de máximo esplendor deportivo, entre 1963 y 1968.

1963 - 1966. El triunfo. La lucha con los hermanos Cabrera y los Campeonatos de Europa de Utrecht

Al cabo de un tiempo de estancia en Blume experimenta un cambio físico sustancial. De una altura que se encuentra alrededor de 1,73 metros pasa a los 1,84 y de pesar setenta y cinco o más kilos pasa a estabilizarse en torno a los setenta y tres. Contribuye bastante el excelente cuadro médico con que cuenta la residencia, tal y como él nos lo explica:

"... otra cosa que teníamos buena (en la residencia) era que había un servicio de medicina deportiva muy bueno en ese momento; el doctor Galilea, el doctor Estruch, el Bestit,... el Castellón... había toda una serie de médicos muy buenos... Balius, el doctor Balius también, que era otro... un traumatólogo muy conocido... Y con uno de estos controles rutinarios me hicieron una serie de pruebas de esfuerzo, etc... e hicieron un informe en el que dijeron que para poder progresar y todo esto, tenía que adelgazar... que físicamente estaba muy bien, flotaba mucho y tenía unas buenas condiciones, pero que tenía que adelgazar... así de sencillo !. Y me pusieron a dieta, incluso estuve unos meses que comía con Jan, el entrenador, y eso paralelamente coincidió con que crecí... no sé, unos diez centímetros una barbaridad para la época... y todo esto favoreció mi arrancada."

El año 1963 representa para Jaume el de su consolidación en la élite de la natación catalana y española. En el transcurso del Cuatro Naciones, disputado en la piscina de Montjuïc el domingo 11 de agosto, bate por primera vez el récord de España de los 200 espalda en piscina grande, dejándolo en 2.23.0 y mejorando en ocho décimas la marca que el mayor de los Cabrera, Julio (1942), había marcado pocos días antes en la piscina del Metropole. Este hito es especialmente importante porque los nadadores canarios llevaban dominando la distancia desde mediados de los años 40's. Era tanta la obsesión por devolver el dominio de la espalda a tierras catalanas que el propio Juan Antonio Samaranch empujaba para la consecución de ese objetivo prometiendo que premiaría a aquel nadador catalán que recuperara el reinado de la espalda para Catalunya.

Entre los conseguidos en piscina de 50 y los de piscina de 25 metros Jaume mejoró el récord de España hasta diez veces entre 1963 y 1966, dejándolo establecido en 2.15.5 y 2.12.7, respectivamente. Para mejorar estas marcas habrá que esperar a la eclosión en 1968 de otro gran campeón, Santiago Esteva.

Recorte de 'El Mundo Deportivo' del 12 de agosto de 1963 recogiendo el récord
de Jaume Monzó en los 200 espalda, junto a los hechos en los relevos.
Fuente: Hemeroteca Mundo Deportivo

Los hermanos Julio y Jesús Cabrera Balsa, olímpicos en Roma (1960) y Tokio (1964), 
respectivamente. Exponentes del dominio canario en espalda de los primeros años 60's
Fuente: C.N. Metropole. Ft. SI

Unos días más tarde, en el campeonato de España celebrado en Granada, entre el cinco y el ocho de septiembre, remacharía su estrenado liderazgo en la espalda española proclamándose campeón en los 200 metros frente al otro hermano Cabrera, Jesús (1945). Entre Jaume y Jesús Cabrera todavía se produjeron alternancias en este récord y en el primer lugar de las diferentes competiciones nacionales, si bien se fue marcando una clara especialización de Jesús Cabrera en la distancia de los 100 metros, mientras que Jaume se adaptaba mejor a los 200 espalda. En 1965 ya lo encontramos consagrado como uno de los primeros especialistas europeos en su prueba:

Recorte de 'El Mundo Deportivo' del 2 de enero de 1966 remarcando la
cuarta mejor marca de Europa de 1965 para Jaume Monzó,
segundo la clasificación establecida por la revista 'Nuoto'
Fuente: Hemeroteca Mundo Deportivo

Y llegamos al año 1966, que tienen como objetivo prioritario los Campeonatos de Europa que deben celebrarse en la ciudad de Utrecht, perteneciente a los Países Bajos. Jaume llegará en un estado de forma pletórico. En los Campeonatos de España de invierno, disputados en la piscina del 'Natació' Barcelona, lidera un triunfo histórico para su club al proclamarse campeones de España con el equipo de relevos 4x200 libres, con un tiempo de 8.49.0, estableciendo el récord de los campeonatos, mientras que Jaume marcaba 2.05.2 nadando el último relevo. En sus pruebas alcanza el segundo puesto en los 100, a tan sólo 6 décimas del campeón 'Chuchi' Cabrera, mientras que en los 200 espalda cambian las tornas y Jaume se proclama campeón con el tiempo de 2.14.9, dejando la segunda posición para el pequeño de los Cabrera que marcó 2.16.4.

Recorte de 'La Hoja del Lunes' de Barcelona del 4 de abril de 1966 informando de los 
campeonatos,con la foto de los ganadores del 4x200 libras, el equipo del C.N. 
Montjuïc: Murio (2.11.6), Monzó (2.05.2), Navarro (2.17.4) y Costa (2.14.8).
Fuente: Hemeroteca BVPH. Ft. Montejano

Faltando pocos días por los europeos, en el Campeonato de Cataluña de los días 12 al 14 de agosto, consigue un nuevo récord de España con la mejor marca personal de su carrera con el tiempo de 2.15.5, rebajando en un segundo y cuatro décimas anterior recuerdo de su propiedad establecido el día 23 de julio de 1966 en el Meeting Triangular Internacional de Siracusa.

Recorte de 'El Mundo Deportivo' del 15 de agosto de 1966, dando
cuenta de la mejora del récord de España de Jaume Monzó,
logrando su mejor marca personal en piscina de 50 metros.
Fuente: Hemeroteca Mundo Deportivo

Todo está preparado para la actuación culminante de su carrera, que debe tener lugar en Utrecht en el XI Campeonato de Europa celebrado entre los días 20 y 27 de agosto. El martes 23, después de las eliminatorias de los 4x200 masculinos y de los 400 libres femeninos, llega la hora de las series clasificatorias de los 200 espalda. El momento lo describe, con la claridad acostumbrada, Joaquim Morera en el n. 19 de la revista CROL de septiembre de 1966:

"Después de las series de 400 libres femeninos, también con record español para Maria Ballesté, se alinean los espaldistas... Monzó se porta excelentemente y totalmente despreocupado de tener en la misma serie al ruso Mazanov, recordman de Europa, le bate y logra el mejor tiempo general con 2.15.7 que se anuncia como record de España, pero que no lo es, ya que antes de salir, en los Campeonatos de Cataluña, había marcado dos décimas menos"

Al día siguiente, 24 de agosto por la tarde se celebra la final de los 200 espalda. Jaume Monzó, que ha obtenido la mejor marca en las eliminatorias, nada por la calle central. Mazanoz (URSS) se ha mostrado fuera de su mejor forma, pero junto a los Gromak (URSS), Kunze (RDA) y Rother (RDA) se reparten las calles preferentes y las apuestas. Una vez más, Morera nos cuenta lo que ve:

"Por la tarde final de 200 espalda. Aunque Monzó sale último - debiera haberse dado salida falsa - va recuperando y en la última recta se come a todos sus adversarios, excepto al ruso Gromak, cuyos 2.12.9 no estan por el momento a su alcance, y repitiendo exactamente el tiempo de las series se proclama subcanpeón de Europa..."

El propio Jaume recordaba la carrera tal y como nos la describía en la entrevista reseñada:

"Yo la final la recuerdo porque mi referencia era el Mazanov... y mi carrera fue un poco no de táctica, pero fue un poco contra el estándar, no?... los primeros ciento cincuenta metros paso la quinta posición y en la última piscina esprinté a 'tope'. Mazanov nadaba a mi lado en la calle cinco o la tres y, claro, vi que hubo un momento en que yo le atrapaba y lo pasaba... y en ese momento piensas 'coño, Jaume, que vas el primero'... claro, Gromak iba más adelante pero no lo veía, y me dije 'a por todas, Jaume... si te ahogas, te ahogas !'..."

Ceremonia de proclamación de campeones de los 200 espalda en los 
Campeonatos de Europa de Utrecht. Jaume Monzó, acompañado
 en el podio por el campeón Gromak y el tercer clasificado Rother,
 recibe la medalla de manos de Jan de Vries, presidente de la LEN.
Fuente: Archivo JCE, fondo Jaume Monzó. Ft. JASP

Recorte de 'La Hoja del Lunes' de Barcelona del dia 29 de agosto de 1966
Fuente Hemeroteca BVPH. Ft. Pérez de Rozas

La repercusión de este segundo subcampeonato europeo (***) para la natación catalana y española fue muy importante y compartió titulares con la designación de la ciudad de Barcelona para celebrar los XII Campeonatos de Europa. Ni que decir tiene que Jaume Monzó recibió gran cantidad de reconocimientos en forma de homenajes. Empezando por los de su propio club, el Montjuïc, que le nombró 'Soci d'Honor' y continuando por todo tipo de instituciones deportivas y sociales. A principios del año 1967 disputó el título de 'Mejor Deportista 1966' empatando el primer puesto con Manolo Santana, aunque en el desempate el tenista resultó ganador. Uno de los galardones que más ilusionaron en el subcampeón de Europa fue la concesión por la 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes' del Trofeo Joaquín Blume.

Encabezamiento de la editorial del n. 19 de la revista 'CROL', dedicada a los
XI Campeonatos de Europa, correspondiente al mes de septiembre de 1966.
Fuente: Archivo JCE

Reproducción del original del telegrama dirigido por Juan Antonio
Samaranch, en funciones de 'Delegado Nacional de Deportes',
a Jaume Monzó comunicándole que ha ganado el Trofeo
Joaquín Blume, con fecha de marzo de 1967
Fuente: Archivo JCE, fondo Jaume Monzó

Los años venideros se prevén venturosos para la vertiente deportiva de nuestro campeón. Se da por descontada su participación en los Juegos Olímpicos de México 1968, incluso hay quien aventura su madurez y mejor forma para los europeos de Barcelona de 1970, cuando estará a punto de cumplir sus veinticuatro años. Las cosas, sin embargo, no serán tan sencillas y Jaume experimentará en propia piel la dualidad de la moneda, por un lado la cara del éxito y el triunfo, y por otro el reverso de la decepción y el desencanto.

Jaume Monzó recibe el título de 'Socio de Honor' del Club Natació Montjuïc
flanqueado por el presidente Diego Devesa y su esposa Carmen.
Fuente: Archivo JCE, fondo Jaume Monzó. Ft. SI

Josep Castellví

(*) En realidad Jaume nunca se retiró de la práctica de la natación. A lo largo de su vida mantuvo, siempre que pudo, el hábito de los entrenamientos y la participación en pruebas de masters, especialmente en las travesías. El día anterior a su fatal desenlace había estado entrenando en la piscina de Sant Jordi, a la que tan vinculado se sentía por diversas circunstancias.

(**) La 'piscina del Ramos' es, para muchas generaciones de nadadoras y nadadores, la piscina municipal de Montjuïc, de la que Josep Ramos era el encargado. La citada entrevista, de la que iremos reproduciendo algunos fragmentos en este escrito y en el que le seguirá, fue parcialmente publicada en dos partes en las entradas de este blog:

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/01/jaume-monzo-cots-i.html
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/01/carnet-de-socio-jaume-monzo-cots-iii.html

(***) Estos años sesenta, culminados con el Campeonato de Europa de Barcelona de 1970, fueron bautizados como 'La década prodigiosa' de la natación española, recogiendo los primeros logros individuales y colectivos en las grandes competiciones internacionales. Por lo que se refiere a la máxima competición europea, ya en Leipzig (1962) se habían conseguido importantes hitos para nuestra natación. Así Josep Claret ha quedado en la historia como el primer nadador en lograr ser finalista en esta competición, poco antes de que Miquel Torres consiguiera el primer subcampeonato europeo para España en la prueba de los 1.500 libres con un tiempo de 17.56.6, mejorando su propio récord de España.

Del triomf al desencant. El cas d'en Jaume Monzó (I)... 1963 - 1966, el triomf

Els inicis

En Jaume Monzó va gaudir d'una prolongada carrera esportiva que podem xifrar entre l'any 1953, del seu primer curset de natació, i el de la seva retirada dels esports aquàtics de competició, cap a començaments dels anys 70's (*).

En l'entrevista que vam celebrar en el seu pis del carrer Mallorca de Barcelona, ell mateix ens ho explicava:

"... als primers anys cinquanta els meus pares em van apuntar per a fer el curset del Montjuïc a la piscina del Ramos. M'hi van portar perquè de petit jo era gras !, era grassonet... i un bon dia van decidir que a més d'anar a classe, que anava a les monges de la plaça del sortidor, doncs que havia de fer esport perquè si no hi anava no em deixaven berenar... i a mi m'encantava berenar !."(**)

Aquell noi, mes aviat grassonet, va començar fent proves de quasi tots els estils,  fora de la braça, per bé que progressivament es va anar centrant en l'estil lliure i en distàncies de mig fons i de fons, especialment en els 1.500. Sota les ordres dels entrenadors del moment del club, com en Josep Vendrell i en Vicent Carmona o, mes endavant, en Janos Gergely i en Albert Medina, la seva progressió semblava respondre al seu tarannà d'aparença tranquil·la i bonhomiosa. Així recordava el seu debut en una competició 'important':

"De  la primera competició així oficial que me'n recordo que vaig anar va ser a uns Campionats de Catalunya que es van fer a Tàrrega. Això era l'any 1958 i en aquella prova que vaig nedar va quedar primer en Joan Fortuny i jo vaig fer segon... son coses que et queden en el record perquè va ser la primera vegada que sortia de Barcelona i a mes ens quedàvem a dormir !..."

Però la repercussió a nivell espanyol arriba uns anys mes tard. En paraules d'en Carlos Piernavieja publicades al n. 12 de la revista 'CROL', del març de 1965:

"En tres años preparó su entrada en la competición. Fue en 1960 cuando, tímidamente , como no queriendo estorbar, empieza esta lucha contra el cronómetro... En un solo año el muchacho se agiganta. Sus topes empiezan a ser derrumbados y su rastro se encuentra en el Trofeo Tokyo 1961... Es el decimoquinto infantil de España (en 100 libres) 1.09.0, como el sexto del medio fondo (en 400 libres) 5.12.4, idéntico lugar al que ocupa en los 100 espalda en los que su 1.16.2 resplandece ya con luz propia,"

Piscina 'vella' de Montjuïc als primers anys 60's; a la foto Francesc 
Moreno, Jaume Monzó, José Manuel Valdés i Fernando Cruz, tots
ells nedadors del Club Natació Montjuïc d'aquells anys.
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

L’any 1961 s’inaugura la Residencia Blume de Barcelona i el Jaume es un dels escollits per a entrar-hi com a intern. L'oferta, però, no li ve de ningú del club, la rep de part d'en Antoni Moragues - personatge del règim omnipresent a les organitzacions que depenien del partit únic, va ser un dels encarregats de la captació de futurs residents -. De manera que a la temporada 1961-1962, faltant pocs dies per a complir els seus quinze anys, en Jaume s'incorpora com a intern a la Blume per entrenar-se a les ordres d'en Jan Freese, el jove entrenador holandés provinent del C.N. Manresa que dirigirà els seus passos els propers set anys. A partir d'aquest moment compta amb mes facilitats per tal de compatibilitzar entrenaments i estudis.

Són els anys de treball i de dedicació a la natació més intensos en que aconseguirà els primers èxits individuals i anirà llaurant-se el camí que el portarà als seus moments de màxima esplendor esportiva, entre 1963 i 1968.

1963 - 1966. El triomf. La lluita amb els germans Cabrera i els Campionats d'Europa d'Utrecht

Al cap d'un temps d'estada a la Blume experimenta un canvi físic substancial. D'una alçada que es troba al voltant de 1,73 metres passa als 1,84 i de pesar setanta-cinc o mes quilos passa a estabilitzar-se al voltant dels setanta-tres. Hi contribueix força l'excel·lent quadre mèdic amb que compta la residència, tal com ell ens ho explica:

"... una altre cosa que teníem bona (a la residència) era que hi havia un servei de medicina esportiva molt bo en aquell moment; el doctor Galilea, el doctor Estruch, el Bestit,... el Castelló. ...hi havia tota una sèrie de metges molt bons... el Balius, el doctor Balius també, que era un altre... un traumatòleg molt conegut. I amb una d'aquestes proves rutinàries em van fer una sèrie de proves d'esforç, etc... i van fer un informe en el qual van dir de que per a poder progressar i tot això, m'havia d'aprimar... que físicament estava molt bé, flotava molt i tenia unes bones condicions, però que m'havia d'aprimar... així de senzill !. I em van posar a dieta, inclús vaig estar uns mesos que dinava amb en Jan, l'entrenador, i això paral·lelament va coincidir amb que vaig créixer... no sé, uns deu centímetres una barbaritat per a l'època... i tot això va afavorir la meva arrencada."

L'any 1963 representa per a en Jaume el de la seva consolidació a l'elit de la natació catalana i espanyola. En el decurs del Quatre Nacions, disputat a la piscina de Montjuïc el diumenge 11 d'agost, bat per primer cop el rècord d'Espanya dels 200 esquena en piscina gran, deixant-lo en 2.23.0 i millorant en vuit dècimes la marca que el gran dels Cabrera, en Julio (1942), havia marcat pocs dies abans a la piscina del Metropole. Aquesta fita es especialment important perquè els nedadors canaris portaven dominant aquesta distància des de mitjans dels anys 40's. Era tanta l'obsessió per retornar el domini de l'esquena a terres catalanes que el mateix Juan Antonio Samaranch empenyia la consecució d'aquest objectiu prometent que premiaria a aquell nedador català que recuperés el regnat de l'esquena per a Catalunya.

Entre els realitzats en piscina de 50 i els de piscina de 25 metres en Jaume va millorar el rècord d'Espanya fins a deu vegades entre 1963 i 1966, deixant-lo establert en 2.15.5 i 2.12.7, respectivament. Per a millorar aquestes marques caldrà esperar a l'eclosió l'any 1968 d'un altre gran campió, en Santiago Esteva. 

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 12 d'agost de 1963 recollint el rècord 
d'en Jaume Monzó en els 200 esquena, junt amb els fets en els relleus.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Els germans Julio i Jesús Cabrera Balsa, olímpics a Roma (1960) i Tòquio (1964)
respectivament. Exponents del domini canari en esquena dels primers anys 60's
Font: C.N. Metropole. Ft. SI

Uns dies mes tard, al campionat d'Espanya celebrat a Granada, entre el cinc i el vuit de setembre, reblaria el seu estrenat lideratge en l'esquena espanyola proclamant-se campió en els 200 metres davant de l'altre germà Cabrera, en Jesús (1945). Entre en Jaume i en Jesús Cabrera encara es van produir alternances en aquest rècord i en el primer lloc de les diferents competicions nacionals, per bé que es va anar marcant una clara especialització d'en Jesús Cabrera en la distància dels 100 metres, mentre que en Jaume s'adaptava millor als 200 esquena. L'any de 1965 ja el trobem consagrat com un dels primers especialistes europeus en la seva prova:

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 2 de gener de 1966 remarcant la
quarta millor marca d'Europa de 1965 per a en Jaume Monzó, 
segon la classificació establerta per la revista 'Nuoto'
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

I arribem a l'any 1966, que tenen com a objectiu prioritari els Campionats d'Europa que s'han de celebrar a la ciutat d'Utrecht, pertanyent als Paisos Baixos. En Jaume hi arribarà en un estat de forma pletòric. En els Campionats d'Espanya d'hivern, disputats a la piscina del 'Natació' Barcelona, lidera un triomf històric per al seu club en proclamar-se campions d'Espanya amb l'equip de relleus 4x200 lliures, amb un temps de 8.49.0, establint el rècord dels campionats, mentre que en Jaume marcava 2.05.2 nedant el darrer relleu. En les seves proves assoleix el segon lloc en els 100, a tant sols 6 dècimes del campió 'Chuchi' Cabrera, mentre que en els 200 esquena canvien les tornes i en Jaume es proclama campió amb el temps de 2.14.9, deixant la segona posició per el petit dels Cabrera que marcà 2.16.4.

Retall de 'La Hoja del Lunes' de Barcelona del 4 d'abril de 1966 informant dels 
campionats, amb la foto dels guanyadors del 4x200 lliures, l'equip del C.N. 
Montjuïc: Murio (2.11.6), Monzó (2.05.2), Navarro (2.17.4) i Costa (2.14.8).
Font: Hemeroteca BVPH. Ft. Montejano

Faltant pocs dies per els europeus, al Campionat de Catalunya dels dies 12 al 14 d'agost, aconsegueix un nou rècord d'Espanya amb la millor marca personal de la seva carrera amb el temps de 2.15.5, rebaixant en un segon i quatre dècimes l'anterior record de la seva propietat establert el dia 23 de juliol de 1966 al Meeting Triangular Internacional de Siracusa.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 15 d'agost de 1966, donant
compte de la millora del rècord d'Espanya d'en Jaume Monzó,
assolint la seva millor marca personal en piscina de 50 metres.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Tot es troba preparat per a l'actuació culminant de la seva carrera, que ha de tenir lloc a Utrecht en el XI Campionat d'Europa celebrat entre els dies 20 i 27 d'agost. El dimarts 23, després de les eliminatòries dels 4x200 masculins i dels 400 lliures femenins, arriba l'hora de les sèries classificatòries dels 200 esquena. El moment el descriu, amb la claredat acostumada, en Joaquim Morera en el n. 19 de la revista CROL del setembre de 1966:

"Después de las series de 400 libres femeninos, también con record español para Maria Ballesté, se alinean los espaldistas... Monzó se porta excelentemente y totalmente despreocupado de tener en la misma serie al ruso Mazanov, recordman de Europa, le bate y logra el mejor tiempo general con 2.15.7 que se anuncia como record de España, pero que no lo es, ya que antes de salir, en los Campeonatos de Cataluña, había marcado dos décimas menos"

Al dia següent, 24 d'agost per la tarda es celebra la final dels 200 esquena. En Jaume Monzó, que ha obtingut la millor marca a les eliminatòries, neda per el carrer central. En Mazanoz (URSS) s'ha mostrat fora de la seva millor forma, però junt amb els Gromak (URSS), Kunze (RDA) i Rother (RDA) es reparteixen els carrers preferents i les apostes. Una vegada mes, en Morera ens explica el que veu:

"Por la tarde final de 200 espalda. Aunque Monzó sale último - debiera haberse dado salida falsa - va recuperando y en la última recta se come a todos sus adversarios, excepto al ruso Gromak, cuyos 2.12.9 no estan por el momento a su alcance, y repitiendo exactamente el tiempo de las series se proclama subcanpeón de Europa..." 

El mateix Jaume recordava la carrera tal com ens la descrivia en l'entrevista ressenyada:

"Jo la final la recordo perquè la meva referència era el Mazanov... i la meva carrera va ser una mica no de tàctica, però va ser una mica contra l'estàndard, no ?... els primers cent-cinquanta metres vaig passar el cinquè i l'última piscina vaig esprintar a 'tope'. El Mazanov nedava al meu costat al cinc o al tres i, clar, vaig veure que hi va haver un moment que jo l'atrapava i el passava... i en aquell moment penses 'cony, Jaume, que vas el primer'... clar, el Gromak anava mes endavant però no el veia, i em vaig dir 'a per totes, Jaume... si t'ofegues, t'ofegues !'..."

Cerimònia de proclamació de campions dels 200 esquena als Campionats 
d'Europa d'Utrecht. En Jaume Monzó, acompanyat en el podi 
per el campió Gromak i el tercer classificat Rother, rep la 
medalla de mans d'en Jan de Vries, president de la LEN.
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. JASP

Retall de la 'Hoja del Lunes' de Barcelona del dia 29 d'agost de 1966.
Font: Hemeroteca BVPH. Ft. Pérez de Rozas

La repercussió d'aquest segon subcampionat europeu (***) per a la natació catalana  i espanyola va ser molt important i va compartir titulars amb la designació de la ciutat de Barcelona per a celebrar els XII Campionats d'Europa. No cal dir que en Jaume Monzó va rebre gran quantitat de reconeixements en forma d'homenatges. Començant per els del seu propi club, el Montjuïc, que el va fer 'Soci d'Honor' i seguint per tot tipus d'institucions esportives i socials. A començaments de l'any 1967 va disputar el títol de 'Millor Esportista 1966' empatant el primer lloc amb en Manolo Santana, per bé que en el desempat el tenista en va resultar guanyador. Un dels guardons que mes van ilusionar al subcampió d'Europa va ser la concessió per la 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes' del Trofeu Joaquín Blume.

Encapçalament de l'editorial del n. 19 de la revista 'CROL', dedicada als 
XI Campionats d'Europa, corresponent al mes de setembre de 1966.
Font: Arxiu JCE

Reproducció de l'original del telegrama adreçat per en Juan Antonio 
Samaranch, en funcions de 'Delegado Nacional de Deportes', 
a en Jaume Monzó comunicant-li que ha guanyat el Trofeu 
Joaquín Blume, amb data del mes de març de 1967
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó

Els anys a venir es preveuen venturosos per el vesant esportiu del nostre campió. Es dona per descomptada la seva participació als Jocs Olímpics de Mèxic 1968, inclús hi ha qui aventura la seva maduresa i millor forma per als europeus de Barcelona de 1970, quan serà a punt de complir els seus vint-i-quatre anys. Les coses, però, no seran tant senzilles i en Jaume experimentarà en la seva pell la dualitat de la moneda, d'una banda la cara de l'èxit i el triomf, i de l'altra el revers de la decepció i el desencant.

Jaume Monzó rebent el títol de 'Soci d'Honor' del Club Natació Montjuïc
flanquejat per el president Diego Devesa i la seva esposa Carmen
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

Josep Castellví

(*) En realitat en Jaume no es va retirar mai de la pràctica de la natació. Al llarg de la seva vida va mantenir, sempre que va poder, l'hàbit dels entrenaments i la participació en proves de 'masters', especialment a les travessies. El dia anterior al seu fatal desenllaç havia estat entrenant-se a la piscina de Sant Jordi, a la que tant vinculat es sentia per circumstàncies diverses.

(**) La 'piscina del Ramos' és, per a moltes generacions de nedadores i nedadors, la piscina municipal de Montjuïc, de la qual en Josep Ramos n'era l'encarregat. L'entrevista esmentada, de la qual n'anirem reproduint alguns fragments en aquest escrit i en el que el seguirà, va ser parcialment publicada en dues parts a les entrades d'aquest bloc:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/01/carnet-de-soci-jaume-monzo-cots-i.html
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/01/carnet-de-soci-jaume-monzo-cots-iii.html

(***) Aquests anys seixantes, culminats amb el Campionat d'Europa de Barcelona de 1970, van ser batejats com a 'La década prodigiosa' de la natació espanyola, recollint els primers èxits individuals i col·lectius en les grans competicions internacionals. Per el que fa a la màxima competició europea, ja a Leipzig (1962) s'havien aconseguit importants fites per a la nostra natació. 
Així en Josep Claret ha quedat per a la història com el primer nedador en assolir ser finalista en aquesta competició, poc abans que en Miquel Torres aconseguís el primer subcampionat europeu per a Espanya en la prova dels 1.500 lliures amb un temps de 17.56.6, millorant el seu propi rècord d'Espanya.

Aclariment a l'entrada de ' "Nadar ENTRE 2 AGUAS", el llibre d'en Jordi Murio ja és aquí...'