Carnet de Soci. Josep Cercós Moya

Els primers anys... nedador i waterpolista

En Josep Cercós Moya va ser un dels primers infantils que es van acostar a un Vicenç Esquiroz que, en funció d'entrenador, dirigia la preparació dels escassos primers nedadors, tots nois, del Club Natació Montjuïc, en aquell mes fundacional d'abril de 1944. Per tal de que ens expliqui els seus records d'aquells temps i d'altres aspectes de la seva vida de mes de vuitanta-sis anys, ens encaminem al carrer Nou de la Rambla, on en el número 143 va nàixer en Josep i on encara resideix a la casa materna aquest mes de juliol de 2019.

Vaig néixer l'any 1932 i al principi anava a les instal·lacions de la Plaça Reial, que es el primer record que tinc perquè en realitat com érem quatre infantils de seguida es van dedicar a nosaltres; perquè això dels 'nanos' que pujaven a fer cursets ja és desprès. Jo ja començava a nedar be, perquè clar tant el Boronat com l’Esquiroz... 'bueno', en realitat el que a mi em va ensenyar va ser el Boronat: a mi, a en Tauler i al Navas... en realitat es van dedicar als quatre infantils que nedàvem i de seguida ho vaig assimilar. 

1. Retall del primer 'Llibre de Socis' que es conserva al C.N. Montjuïc, on consta en Josep 
Cercós, inicialment amb el número 15, que posteriorment es corregeix al 16.
2. Carnet de Soci renovat als anys 60's d'en Josep Cercós Moya (*)
Font 1: Arxiu del CNM
Font 2: Arxiu JCE, fons Josep Cercós

A mi la natació m'agradava. Nedava be i me'n anava al port a banyar-me; de seguida vaig agafar l'estil i a nedar... eh!; al cap de poc temps van venir els campionats, que el primer que recordo va ser a Reus el mateix 1944: “Campeonatos de Cataluña de menores de 12 años”. Vam anar-hi i vaig quedar segon o tercer, que em sembla que tinc per aquí les medalles, i ja va començar la meva història nedant... jo era bracista, que no n'hi havia al club... bé, n'hi havia un que ja era grandot i que es devia dir: “el Pepe em fot pallissa, jo em retiro...” i vaig quedar jo com a bracista; desprès ja darrera meu va vindre el Pàez. A mi m'agradava molt participar i ja vaig començar a fer-ho en totes les proves en que em demanaven... no me'n saltava ni una... i si s'havien de fer salts per agafar punts, també els feia !. 

Relleu de 3x100 m estils cadets del C.N. Montjuïc, campió de Catalunya de 1948. 
A la Piscina municipal de Montjuïc. Dempeus Josep Cercós (braça), 
Teo Poch (crol). Ajupit Martinez Oliete (esquena).
Font: Arxiu JCE, fons Josep Cercós. Ft. SI

Els meus primers entrenadors eren alguns del fundadors i veterans del club, com l'Esquiroz o el Boronat. I ells, ai ! pobrets..., feien el que podien. Que podies aprendre d'un senyor que tenia molt d'interès, però que les tècniques no les sabien gaire bé... cero, cero, que Deu em perdoni. Es nedava, sí, es nedava, però les tècniques res. A mi em deien: "haz mil metros de pies y mil metros de braza..." i s'ha acabat la història... no teníem tècnica, nedàvem com podíem... sí que de vegades et deien posa el braç així o aixà, però quina evolució podien tenir de la seva època dels anys 20 ?... que encara es nedava l'over, que jo els he vist nedant l'over encara.

A mi el que em va ensenyar més nedant es el Janos (Gergely). Jo seguia nedant la braça tot i que potser era millor en esquena... en esquena feia en 100 m. 1'24" eh ! . Però a mi em deien "Pepe, tienes que nadar el crol..." i jo el crol; "Pepe, tienes que nadar la espalda..." i jo l’esquena; "tienes que hacer el waterpolo..." i el 'Pepito' feia el waterpolo, o sigui era l'aprofitable. Era "el niño aprovechable" del club. El Janos ve cap a finals dels 50's i a mi m'estimava molt, em defensava amb tot si es posaven amb mi i els hi deia: "hey !, al 'Pepito' ni me lo toques"... i jo me'n recordo d'aquesta frase: "al 'Pepito' ni me lo toques", així mateix els hi deia... 

Amb el Janos sí que ja fèiem series de 100 o sèries de 50... o per sota l'aigua a veure si arribaves al 50 metres fent apnea. Devien ser els meus dos últims anys o així que em va fer baixar molt la marca. Era quan amb el Casado del Mediterrani anàvem picats i que el vaig arribar a guanyar, que jo vaig fer 2’59” en 200 m. braça i ell va fer una mica mes... però era molt bo el Casado. Això va ser a la piscina del Mediterrani, a la vella del carrer Galileo. Allà jo vaig baixar dels tres minuts i estava fent 3’12” o 3’14, eh !... i es que era molt bo el Janos... era molt bo i a mes amb un caràcter !... molt de caràcter...

A la piscina 'vella' de Montjuïc. En primer terme Casado, 
del Mediterrani i darrera seu Cercós, amb banyador clar. 
Els altres dos nedadors no els tenim identificats
Font: Arxiu JCE, fons Josep Cercós. Ft. SI

I va arribar un dia que em vaig dir que s'havia acabat la competició de natació i em vaig dedicar al waterpolo. En el waterpolo molt bé, molt bé... ens entrenava el Clemente. Jo era davanter, que em fotia nedant per sota de l'aigua i zuummm !... sortia davant del porter, cridava Lluiiisss i pim pam, gol !... es una jugada que em vaig inventar jo, ningú me la va ensenyar i el Clemente no me la va treure, que em deia: "Molt bé... el 'Pepito' ha marcado". Marcava molts gols, eh ! i no faltava mai, mai... amb en Brascó i en Lluis Puigdevall érem els puntals de l'equip... i no t'ho dic per donar-me importància, però es que era així... i 'bueno', també hi havia el Clemente que també jugava i bé, eh !... feia d'entrenador-jugador. En Brascó jugava d'avant-piquet, que en dèiem, i distribuïa molt bé el joc. 

Madrid, setembre de 1957. Quadrangular de natació amb els equips del Parque Móvil de 
Ministerios, de Madrid; C.N. Judizmendi, de Vitoria; Wassenportverein, alemany 
i el C.N. Montjuïc.A la foto l'equip del Montjuïc format per Brascó, Bonet, 
A. Medina, ___, Artigas, Gracia, Romero, Pitart i Cercós dempeus.
 Ajupits Páez, López, Ll. Puigdevall, Abadias, J. Carabí i Martí
Font: Arxiu JCE, fons J. Brascó. Ft. Agc. CIFRA

Era molt agressiu jugant jo, els tenia ben posats. eh !... era dur, perquè tu veies els defenses i sempre eren tipus forts, jo me'n recordo de l'Homs del Manresa que... ahh !, 200 quilos devia tenir - ho diu exagerant i mig rient -, allò era una 'mole'... m'agafava del trajo de bany o m'agafava dels collons, d'on sigui i com podia... però jo era molt agressiu, però amb bona fe. Això de tirar l'àrbitre a l'aigua i d'anar a cops i tot això, mai ho he fet. De vegades amb el Barceloneta, que els partits eren èpics, n'havien tirat algun àrbitre a l'aigua. Es que en aquests partits la grada de Montjuïc s'omplia. Els 'palcos' de l'esquerra eren del Barceloneta i els de la dreta nostres; perquè llavors entrenàvem el Barceloneta a l'esquerra, l'Atlètic al mig i nosaltres a la dreta...

Tot això va durar fins a l'any 58 o 59, crec, que em van donar la placa al 'Mèrit Esportiu' del club i ja ho vaig deixar... que per cert la placa me la va donar l'Esponellà, el Baró d'Esponellà. La placa no te tanta importància com la que jo li dono a la meva carrera al club, perquè jo m'hi vaig deixar la vida... em vaig deixar la vida i m'hi vaig dedicar amb molta força... amb tot el meu cor.

Entrevista amb en Josep Cercós publicada al butlletí del 
C.N. Montjuic, al número 33 del mes de maig de 1952
Font: Arxiu JCE

Del mecànic de cotxes al cantant melòdic...

Explicant-nos aquest vesant de la seva vida al Montjuïc hem pogut comprovar com aquest 'jove' de vuitanta-sis anys la reviu com si aquests temps tant estimats per ell estiguessin passant ara mateix . Per la nostra part recordem aquell fidel assidu a la platja del club, d'una o dues generacions anteriors a la nostra, que lluïa un etern bronzejat natural, molt abans de l'aparició dels solàriums, i que sense abandonar mai el seu tarannà, amable i cordial amb tot-hom, no solia participar en els esports que practicaven altres habituals, com ara el ta-ka-tà o el frontó per tal de concentrar-se en la seva diària absorció de vitamina D.

Mentre desenvolupava la carrera esportiva, a casa seva també reclamaven d'en Josep la dedicació necessària en una llar modesta, com era la de la majoria de la gent del Poble Sec de l'època. Els seus pares, però, no pertanyien a la majoria obrera o menestral del barri. Tots dos eren actors i cantants de sarsuela, modalitat musical que a la primera meitat del segle XX ocupava un lloc preeminent entre els espectacles barcelonins, de manera que en estadístiques recollides els primers anys del segle sobre tots els espectacles que es feien a la ciutat de Barcelona la sarsuela va proporcionar fins a quasi 4.500 representacions anuals, amb un percentatge proper al 50% del total d'espectacles i entreteniments de la ciutat... 

Els meus pares havien sigut actors, cantants de sarsuela... que n'hi havia cinc teatres aquí al Paral·lel, cinc teatres... jo quasi que vaig néixer amb la sarsuela, em sabia totes les obres, tot el repertori complet... o sigui que a mi ja em venia de mena: tenia bona veu i m'agradava cantar Era l'època d'en Calduch, d'en Jorge Sepúlveda, d'en Guardiola i de tots aquests. Vaig intentar d'anar al conservatori del Liceu, però els estudis costaven molts diners... i com ho pago jo ?... no hi havia ajudes ni res. La meva mare ho va intentar, per mediació de persones vinculades a aquell ambient, però era mol exclusiu. Si no hagués sigut per els diners si que m'hagués agradat d'arribar a ser un “barítono atenorado” o un “tenor lírico”, però 'bueno'... es igual.

Total, que em vaig posar a treballar perquè tenia que ajudar als meus pares. Vaig entrar d'aprenent de mecànic, però no m'agradava gens fer de mecànic. El meu jefe era un català de l'aristocràcia catalana que tenia dos tallers molt grans i molt macos: un tal Farnòs Cuixart... fixa't si era català, català. De vegades em deia: "que vendràs el sábado ?" i jo: "no...ya sabe usted que tengo que cantar" que jo anava a cantar a sales com el Metropolitano, l'Apolo, el Bahia o al lloc que em demanaven... Una vegada que el vaig anar a veure, quan ja estava malaltet ell, em deia: "a ti no te gustaba, verdad, hacer de mecánico ?" i jo: "no, señor Farnòs... jo venia a trabajar y usted me hacia serrar, y yo me cansaba de serrar; usted me hacia lavar los aros y los pistones y ahi se terminaba todo" y em deia: "ya lo sé... ya lo sé !". 

Retall del diari 'La Vanguardiaa' del 18 de desembre de 1959, amb l'anunci del fi 
de festa per commemorar les 100 representacions de la revista 'A Medianoche', 
amb la participació d'en 'José Cercós del  Salón Metropol', 
junt amb d'altres coneguts artistes del moment.
Font: Hemeroteca La Vanguardia

A mi el bolero m'agradava molt. Vaig veure cantar al Lucho Gatica, que va venir a Barcelona... quina veu !. Va cantar al "Teatro Cómico", quan encara existia aquí al Paral·lel al costat del Condal. I es que el Paral·lel era d'una magnificència !!... però s'ha acabat, ara ja s'ha acabat.  L'ambient de la nit, no sabeu el que era... hi havia l'Apolo, hi havia l'Hora; els "Cafés Cantantes"... Els dissabtes i els diumenges era una passada, des del carrer Nou de la Rambla fins a casi la Plaça d'Espanya era tota una gentada... el cine Amèrica, el Mistral, l'Avenida. Però vosaltres ja no ho heu conegut tot això.

Per exemple, un dels primers llocs que vaig cantar va ser allà on desprès hi va haver el Regio, que hi havia el El Jardí del Bagdad que era de la Bella Dorita i el seu company Narciso Alberti, el pare del nedador del 'Natació' Barcelona... i aleshores a mi em van contractar per a cantar en aquest local que era a l'aire lliure i, segons com venia el vent, quan feien festivals a la piscina de Montjuïc em sentien cantar... arribava la veu fins allà dalt !... i em deien: “t'hem sentit cantant el 'Beguin the Beguine', Pepe...” (riu amb ganes)

A la vegada que ens va explicant com era aquell seu Paral·lel i les primers incursions en el món artístic, comença a sonar un disc que ens ha portat gravat als anys 80's i amb la veu d'en Cercós: “Granada, tierra soñada por mi, mi cantar se vuelve gitano cuando es para ti...” i el Josep, emocionat, es trasllada a records de tardes i nits dels creuers del Carib. La cançó immortal del mexicà Agustín Lara li serveix per a continuar introduint-nos en el seu món d'artista...

Postal que recull alguns dels creuers de la 'Norwegian Caribean' en actiu els anys 70's 
i primers vuitanta, quan en Josep Cercós n'era el cantant de la seva orquestra 
Font: Pàgina web del Magazine 'Crucero Adicto'

... que ? no està malament eh ? i em van sortir contractes per anar-me'n a cantar a l'estranger i vaig pensar que aquí la natació no em dona res; ja hi he deixat la meva infantesa i la meva joventut que la he deixada aquí. Amb mota satisfacció, eh ! perquè han estat els millors anys de la meva vida, i mira que he tingut coses bones i situacions boníssimes, però com aquells anys res... preciós !. Em va donar salut, em va donar amics... 

... la música ens segueix servint de fons a la conversa i novament torna a sonar la veu d'en Pepe: “Andalucia, tierraa de fantasiaaa...”. 

... aquest es un disc que vaig gravar al barco, al mateix vaixell... en directe. El director es un gran músic que es viu encara, és tres anys mes gran que jo: vuitanta-nou... jo era el cantant de la seva orquestra. El director era de “Los Chavales de España” (**), la primera orquestra espanyola que va anar a Cuba i ja es va quedar allà perquè primer va vindre la revolució i desprès ell es va casar allà.  Les cançons són totes d'ell, menys Granada es clar. El creuer durava quinze dies i visitàvem tot el Carib, menys Cuba. 

Jo vaig ser cantant melòdic, de ball amb orquestra, i tinc molta satisfacció perquè feia ballar a la gent i portava un repertori maquíssim de tots els cantants que hi havia en aquells moments. Inclús les cançons de Frank Sinatra me les sabia de memòria en anglès, i les de l'Aznavour en francès també... encara tinc tots els discos en vinil de tot el repertori d'aquests cantants. Pensa que me'n vaig anar a Amèrica i hi vaig estar dos anys i mig fent creuers per el Carib amb la companyia aquesta de la Norwegian Company - ara Norwegian Cruise Line -, cap als anys setanta-i-pico o vuitanta. Jo soc baríton... sempre inclús de jove tenia tendència a aquesta veu i arribava al sol sostenido, hi arribava, eh !... 

... i per corroborar-ho la cançó acaba amb el sol sostingut d'en Cercós: “...tu tierra està llena de lindas mujeres de saangreee y de soooooll !!”. En acabar la cançó un somriure satisfet li omple la cara... 

... bueno, una faceta mes del Pepito, eh !. Vaig tindre problemes per la meva personalitat, per com jo em comportava i per com jo era, per el meu caràcter molt alegre i molt d'alló: "...si claro, tu eres cantante y la vida de la bohemia y todo eso..." i sí, es veritat... sí, però 'cuidado': sense ofendre... sabeu ?, hi havia una certa confusió de personalitat. Però bé, jo ho entenia perquè com jo era així, com ja us he dit no anava sempre amb les formes, ni amb les coses establertes, ni amb les regles socials, no !... jo anava a la meva i si sortia bé, sortia... i si no doncs a una altre cosa. 

Sengles retalls de 'La Vanguardia' dels anys 1960 i 1973, 
respectivament, anunciant l'actuació d'en Josep Cercós 
al 'Baile Metropolitano' i a la 'Sala Bahia' de Barcelona.
Font: Hemeroteca de La Vanguardia

El que m'entenia mes era l’Esquiroz, encara que el Boronat també però era una mica mes dur; però l’Esquiroz no, l’Esquiroz m’ajudava. Em va dir una vegada: "Pepe, ya has nadado ? i tal i cual..." estava ja malaltet..."te he querido siempre como si fueses mi hijo..." i això em va quedar a dins perquè ell no va tindre fills, no es va casar. I tinc una postal que jo li vaig enviar, no se si va ser des de Beirut o des de Siria, a Damasco, que ell em va contestar i em deia: "ya sabes que tu seràs siempre mi preferido y que te quiero como a un hijo..." que tinc la postal guardada i un dia te l'ensenyaré.

A les acaballes de la conversa en Josep ens ha retornat als 'escenaris' del Club Natació Montjuïc, parlant-nos del bar de Can Feliu, un dels llocs determinants en la fundació del club i on també s'hi estatjava el cor de 'Lo Desarrollo'; o del  Gimnàs del carrer dels Tres Llits, cantonada amb la Plaça Reial, on ell va fer el seu aprenentatge de la natació, encara que fos en sec naturalment, a mes de rebre classes de gimnàstica sueca, com es coneixia en el seu moment (***).

De la seva passió per l'esport de la natació en resta la dedicació a l'entrenament quasi bé diari i la seva participació en totes les competicions per a 'Màsters' organitzades per clubs i federacions. Amb la parada obligada per la pandèmia, aquest anys de 2022 ha reprès les seves activitats batent sengles rècords d'Espanya per a +90 anys - que ara ja els ha assolit - en els 50 m lliures,  aquest gener passat, i en els 50 braça, aconseguit fa pocs dies en el 'Open Aquamasters'  organitzat per el C.N. Sant Andreu.

Carles Sánchez i Josep Castellví

(*) Cal tenir present que aquest primer 'Llibre de Socis' conservat a l'arxiu del C.N. Montjuïc és datat a 30 de setembre de 1957 i es, per tant, una transcripció dels documents originals, no conservats. En relació al carnet de soci d'en Josep Cercós es tracta clarament d'una renovació de l'original feta ja als anys seixantes, com es dedueix del fet que aquests documents canviaven dècada a dècada la tercera xifra: 194_, 195_ o, com és el cas, 196_, on s'ha sobre-escrit el 44.

(**) Les primeres dècades del segle XX proliferaren les orquestres privades que acompanyaven cantants melòdics, de jazz o de qualsevol altre estil musical. La de 'Los Chavales de España' va ser fundada l'any 1940 per un seguit de joves de Barcelona i els seus voltants. L'any 1948 comencen a fer 'Las Américas' debutant al 'Tropicana' de la ciutat de L'Havana, a Cuba, i inicien el seu periple pel el nou continent. El director musical dels creuers de la 'Norwegian Caribean', on en Josep Cercós hi va estar contractat per mes de tres anys, provenia, sens dubte, d'aquesta agrupació.

(***) Aquest record d'en Josep Cercós no correspon al Club Natació Montjuïc, sinó al Club Esportiu Mediterrani, que va gaudir d'aquest primer pis del n. 3 del carrer dels Tres Llits, a la cantonada amb la Plaça Reial, durant alguns anys previs al seu trasllat al 'Vapor Vell' del carrer Galileu. El que demostra que en Josep Cercós, tot i no ser-ne fundador, prové indirectament del Mediterrani tot i que ell no recorda que en fos soci, sinó només un usuari del gimnàs.

Sprints. Más sobre la piscina de 'Folch i Torres'

De la calle Reina Amàlia a la plaza Folch i Torres...

El antiguo nombre de plaza de la Reina Amàlia nunca ha existido en el nomenclátor de la ciudad de Barcelona. El solar resultante del derribo de la que había sido desde 1839 la 'cárcel vieja' de Barcelona, ​​en 1936, adoptó para referirse al mismo el nombre de la calle que lo delimiotaba, la aún existente calle de la Reina Amalia (*).

El derribo de la prisión de la Reina Amalia de julio y agosto de 1936
Fuente: Archivo Nacional de Cataluña Ft. Pérez de Rozas

Con este nombre 'prestado' se conoció el mencionado solar que había ocupado gran parte del espacio resultante del derribo, como puede verse en este gráfico:

Fuente plano: Colectivo 'SomAtents'. Exposición 'Memoria sobre una prisión olvidada' (2016).
Fuente cuadro: 'Garrot', de Ramón Casas reflejando el espectáculo de una ejecución pública
en el 'Pati dels Corders' (1894). Museo nacional Reina Sofía, Madrid.

No fue hasta el año 1963 que, finalmente, un acuerdo municipal del 17 de agosto adoptó para la mencionada plaza el nombre de Josep Maria Folch i Torres (**). Unos meses más tarde se procedió a la colocación de las placas correspondientes, quedando ya para siempre identificado el espacio que debía ocupar la piscina municipal usufructuada por el Club Natació Montjuïc con el nombre de Folch i Torres.

De la piscina financiada por los asociados del club a la piscina municipal...

Sabemos que el proceso para la construcción de la piscina de Folch i Torres durará dieciocho años, desde 1948 hasta 1966. A juzgar por la documentación disponible, la intención primera y sostenida en el tiempo fue la de que el ayuntamiento pusiera a disposición del Club Natació Montjuïc un solar de las dimensiones adecuadas donde construir la piscina cubierta del club con el compromiso de que sus propios asociados asumirían el coste de la construcción. Es decir, se pretendía calcar el modelo que había seguido el Club Natació Barcelona para construir la histórica piscina de la 'Escullera' contando con la cesión de los terrenos por parte de la 'Junta de Obras del Puerto' de Barcelona.

Siendo presidente Joan Boronat Carner, en 1949 se crea la Comisión Pro Piscina, para la que se cuenta con el empuje decidido que viene dando al club un personaje poco conocido, como es el caso de Enric Gomis Tizón. Médico de profesión, se ofrece a los directivos del momento para colaborar en el seguimiento médico de los deportistas y alumnos de los cursillos, a la vez que con su optimismo desbordante se propone potenciar esta nueva comisión.

El Dr. Gomis Tizón pasando la revisión médica a cursillistas del club
Fuente. Archivo del CNM. Ft. SI

En el boletín nº 74 de noviembre de 1955 se publica un perfil del doctor Gomis señalando que:

"Hombre joven, curtido en la práctica del deporte es un entusiasta de la natación y, como es lógico, de la obra que viene desarrollando nuestra entidad... Todo ello ha podido llevarse a cabo gracias al entusiasmo del doctor don Enrique Gomis Tizón, inaccesible al desaliento.Por todo ello es lógico que en estos momentos de firmes esperanzas al logro de esta ansiada piscina cubierta, el Boletín de nuestro Club dedique un sentido elogio a nuestro médico y amigo."

Unos años antes se han puesto en marcha algunos de los mecanismos que se prevén para la financiación con medios propios de la futura piscina cubierta de la Reina Amalia, entre otros:

• Campañas de recogida de fondos y venta de lotería de Navidad en actos públicos: partidos de fútbol, ​​Día del Club y otros actos sociales

• Reuniones y compromisos con empresarios y comerciantes del Poble Sec y del 'Distrito V' para conseguir apoyo ante el ayuntamiento y, en su momento, participar en la financiación

• Acuerdo con una entidad bancaria para la obtención de un préstamo de un millón de pesetas para la construcción de la piscina

Para el primero de ellos se cuenta con la colaboración de las primeras entidades deportivas de fútbol del país, como son el F.C. Barcelona y el R.C.D. Espanyol, que permiten la recogida de fondos en sus estadios y la instalación de 'mesas petitorias' para facilitar esta recaudación y la venta de lotería de Navidad, encabezadas por algunos de los artistas de la época, como Mary Santpere, Carmen de Lirio, Carlitos Pous y otros conocidos actores.

Recortes de 'El Mundo Deportivo' de los días 26 de noviembre y 3 de diciembre,
respectivamente informando de las tareas de recogida de fondos para la
construcción de la piscina cubierta de la Reina Amalia
Fuente: Hemeroteca Mundo Deportivo

En estas tareas destacan la colaboración de lo que en aquellos años se conocía como en la 'Sección femenina' del club, compuesta tanto por las deportistas como por las compañeras y esposas de buena parte de los fundadores, dirigentes y ex-deportistas de la entidad. En un artículo del boletín del club Salvador Martínez Martí, que será algunos años directivo de la entidad, reconoce los méritos de su participación:

Recorte del boletín nº 17, de enero de 1951 alabando la colaboración de las chicas 
de la entidad en la labor de captación de fondos para la piscina cubierta
Fuente: Archivo JCE

En el contexto de la campaña de promoción para la construcción de esta instalación un factor importante fue el de conseguir reunir el apoyo de los comerciantes y vecinos del Poble Sec y del distrito quinto, que en gran número firmaron lo que se llamó 'Un álbum de firmas' que fue entregado al alcalde de Barcelona, ​​Antoni M. Simarro, en mayo de 1956.

Recorte de 'El Mundo Deportivo' del 25 de mayo de 1956, haciendo mención
de la entrega del álbum de firmas al alcalde de Barcelona
Fuente: Hemeroteca Mundo Deportivo

Esta intención de ser los socios quienes cargaran con el coste de las obras de la piscina de la Reina Amalia se mantuvo hasta bien entrada la resolución de la demanda planteada en 1948. De este hecho son testigo decenas de artículos de prensa, entrevistas de prensa y radio, artículos del boletín y cualquier otro medio de expresión, como las muy habituales pancartas que se exhibían aquellos años en los actos organizados por el club, especialmente en la piscina de Montjuïc.

Foto tomada en una de las múltiples actividades del club en la piscina de Montjuïc
reivindicando la necesidad de la instalación de la Reina Amalia.
Fuente: Archivo del CNM, Ft. Bert

Incluso cuando ya desde la llegada de Joan Antoni Samaranch como concejal de deportes en 1956 se confirma que el ayuntamiento se orienta hacia la construcción por sus medios de las piscinas cubiertas para después cederlas en usufructo a los clubs de natación, las comunicaciones del club y de sus directivos siguen enfocados hacia su primera opción:

1. Recorte de 'El Mundo Deportivo' del 31 de octubre de 1957 con las declaraciones
de Jaume Florensa, vicepresidente del club, defendiendo la opción de la
construcción de la piscina cubierta con los medios propios del club
Fuente: Hemeroteca Mundo Deportivo
2. Editorial del boletín nº 105 del mes de junio de 1958 presentando a los socios la disyuntiva
entre ambas opciones. Muy posiblemente fué escrito escrito por Vicenç Esquiroz
que desde hacía unos meses que había regresado a la presidencia del club
Fuente: Archivo JCE

En la entrevista realizada en 'El Mundo Deportivo' a Jaume Florensa se produce el siguiente diálogo entre el periodista Josep M. Miedes y el entrevistado:

"JMM. Económicamente: con qué cuenta el C.N. Montjuïc para llevar a cabo dicha construcción ?"

F. Ese es nuestro secreto, amigo, y como secreto... Lo cierto es que el Club Natación Montjuïc no quiere, como se ha venido diciendo, que el Ayuntamiento le construya su piscina... Las piscinas no han de ser simples cuerpos de cemento. Han de tener su alma, el club que las anime y las mueva... Y los clubs han de aportar igualmente un esfuerzo económico con la ayuda de sus incondicionales."

Referente a la editorial del boletín, sólo unos días antes el presidente Esquiroz remachaba el clavo de la construcción por medios propios en entrevista radiofónica emitida en 'Radio Nacional de España' y reproducida en el boletín nº 104 de mayo de 1958:

"RNE. Suponganos que el ayuntamiento os cede o vende los terrenos: ¿estaríais dispuestos a construir la piscina?

V.E. Desde luego; ya te he dicho que el Club Natación Montjuïc sólo desea las facilidades que se dieron al Club Natación Barcelona en el año 1922 y estas no son otras que unos terrenos partiendo del principio que esta piscina estaría al servicio de los niños de las escuelas y de la juventud del distrito... Y por otra parte esa piscina de la Reina Amalia puede representar muchísimo en esa renovación que en todos los aspectos se pretende dar al Distrito V, procurando que el sol y el aire entre en ese barrio del que se dijo que vivía sin la sonrisa de Dios, quizá porque estaba abandonado a su suerte."

Por otra parte, las gestiones realizadas cerca de la 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes' en la persona de su máximo responsable, José Antonio Elola-Olaso, habían ido en este mismo sentido de la voluntad de que el ayuntamiento cediera o vendiera parte de los terrenos de la plaza Reina Amàlia para que el C.N. Montjuïc pudiera con sus medios construir su propia piscina. Así lo atestigua la letra de respuesta dirigida a Vicenç Esquiroz por el propio Elola-Olaso.

Carta de Elola-Olaso a Vicenç Esquiroz, datada en 10 de julio de 1957
y publicada en el boletín del CNM n. 182 de noviembre de 1964
Fuente: Archivo JCE.

A pesar de la voluntad reiteradamente manifestada, la capacidad de los asociados del Montjuïc de aquellos años para hacerse cargo del coste de la construcción de la ansiada piscina era muy escasa; teniendo en cuenta que se contaba con alrededor de 1000 socios y una gran mayoría de ellos eran de edades infantiles o juveniles. Era común la queja de que una vez terminada su carrera deportiva, alrededor de poco más de veinte años, gran parte de los deportistas del club se daban de baja.

El caso es, sin embargo, que los sucesivos concejales de deportes del ayuntamiento de Barcelona llevaban tiempo procurando la construcción de piscinas en los barrios de la ciudad. En 1953 se inaugura el primer equipamiento acuático de la ciudad desde la piscina de Montjuïc de 1929. Se trata de la piscina municipal de Horta, descubierta. Más adelante vendrá la piscina cubierta cedida al C.N. Poble Nou (1960); la piscina cubierta cedida en el C.N. Montjuïc (1966); y, cerrando este primer ciclo, la también cubierta del Paseo Marítimo, que recaerá en el C.N. Barceloneta (1969).

Recorte de 'El Mundo Deportivo' del 26 de julio de 1953 que destaca las
palabras del concejal de deportes, Carlos Pena, remarcando que se trata
de la primera de las piscinas a construir en los barrios de la ciudad.
Fuente: Hemeroteca Mundo Deportivo

Una vez resuelta la cuestión de la piscina cubierta del Club Natació Montjuïc y con la entidad disfrutando de la concesión municipal, un buen número de los fundadores y directivos no demasiado conformes con la sensación de que la entidad estaba de 'alquiler' en Folch y Torres, buscaron la forma de disfrutar de un patrimonio propio del Montjuïc. Este deseo dará lugar a la creación de una Comisión de Patrimonio, que en los años venideros participará en la consecución que la que se llamará 'Ciudad Deportiva' del Club Natació Montjuïc... pero eso ya será motivo de otra entrada.

Memòries del Montjuïc

(*) María José Amalia de Sajonia (1803-1829) fue reina de España como tercera esposa de Fernando VII (1784-1833) al casarse en octubre de 1819, con sólo dieciséis años. Fue criada en un convento de monjas debido a la muerte de su madre poco después del parto.

Fuente: Retrato al óleo de la Reina Amàlia realizado por Vicent López y Portaña. Colección del 'Museo del Prado' de Madrid

(**) Josep Maria Folch i Torres (1880-1950), escritor, novelista y autor de teatro, fue muy reconocido por sus colaboraciones en la revista infantil 'Patufet', donde publicó la sección 'Pagines viscudes entre los años 1915 y 1938. Consistían en pequeños cuentos sobre hechos cotidianos que después de publicadas en la revista fueron recogidas en forma de libros por la editorial Llibreria Baguñà en diferentes volúmenes.

Fuente de la ilustración: Portada del volumen nº 1 de 'Pàgines viscudes' de Josep Mª Folch i Torres, con dibujos de Joan G. Junceda. Librería Bagunà 1915, Barcelona

Sprints. Mes sobre la piscina de Folch i Torres

Del carrer Reina Amàlia a la plaça Folch i Torres...

L'antic nom de plaça de la Reina Amàlia no ha existit  mai en el nomenclàtor de la ciutat de Barcelona. El solar resultant de l'enderrocament de la que havia estat des de 1839 la 'presó vella' de Barcelona, l'any 1936, va adoptar per a referir-s'hi el nom del carrer que n'era el límit, l'encara existent carrer de la Reina Amàlia (*).

L'enderroc de la presó de la Reina Amàlia de juliol i agost de 1936
Font: Arxiu Nacional de Catalunya Ft. Pérez de Rozas

Amb aquest nom 'prestat' es va conèixer l'esmentat solar que havia ocupat gran part de l'espai resultant de l'enderroc, com es pot veure en aquest gràfic:

Font plànol: Col·lectiu 'SomAtents'. Exposició 'Memòria sobre una prisión olvidada' (2016).
Font quadre: 'Garrot', de Ramón Casas reflectint l'espectacle d'una execució pública 
al 'Pati dels Corders' (1894). Museu nacional Reina Sofia, Madrid.

No va ser fins a l'any 1963 que un  acord municipal del 17 d'agost va, finalment, adoptar per a l'esmentada plaça el nom d'en Josep Maria Folch i Torres (**). Uns mesos mes tard es va procedir a la col·locació de les plaques corresponents, quedant ja per sempre identificat l'espai que havia d'ocupar la piscina municipal usufructuada per el Club Natació Montjuïc amb el nom de Folch i Torres.

De la piscina finançada per el associats del club a la piscina municipal...

Sabem que el procés per a la construcció de la piscina de Folch i Torres durarà divuit anys, des de 1948 fins a 1966. A jutjar per la documentació disponible, la intenció primera i sostinguda en el temps va ser la de que l'ajuntament poses a disposició del Club Natació Montjuïc un solar de les dimensions adients on construir la piscina coberta del club amb el compromís que els seus propis associats assumirien el cost de la construcció. És a dir, es pretenia calcar el model que havia seguit el Club Natació Barcelona per a construir la històrica piscina de l'Escullera comptant amb la cessió dels terrenys per part de la 'Junta de Obras del Puerto' de Barcelona.

Essent president en Joan Boronat Carner, l'any 1949 es crea la Comissió Pro Piscina, per a la qual es compta amb l'empenta decidida que ve donant al club un personatge poc conegut, com és el cas d'en Enric Gomis Tizón. Metge de professió, s'ofereix als directius del moment per a col·laborar en el seguiment mèdic dels esportistes i dels alumnes dels cursets, a la vegada que amb el seu optimisme desbordant es proposa impulsar aquesta nova comissió.

El Dr. Gomis Tizón passant la revisió mèdica a cursetistes del club
Font. Arxiu del CNM. Ft. SI

En el butlletí n. 74 de novembre de 1955 es publica una semblança del doctor Gomis senyalant que:

"Hombre joven, curtido en la práctica del deporte es un entusiasta de la natación y, como es lógico, de la obra que viene desarrollando nuestra entidad... Todo ello ha podido llevarse a cabo gracias al entusiasmo del doctor don Enrique Gomis Tizón, inaccesible al desaliento. Por todo ello es lógico que en estos momentos de firmes esperanzas al logro de esta ansiada piscina cubierta, el Boletín de nuestro Club dedique un sentido elogio a nuestro médico y amigo."

Uns anys abans s'ha posat em marxa alguns dels mecanisme que es preveuen per al finançament amb mitjans propis de la futura piscina coberta de la Reina Amàlia, entre d'altres:

• Campanyes de recollida de fons i venda de loteria de Nadal en actes públics: partits de futbol, Dia del Club i altres actes socials

• Reunions i compromisos amb empresaris i comerciants del Poble Sec i del 'Distrito V' per aconseguir suport davant l'ajuntament i, en el seu moment, participar en el finançament 

• Acord amb una entitat bancària per a la obtenció d'un préstec d'un milió de pessetes per a la construcció de la piscina

En el primer dels aspectes es compta amb la col·laboració de les primeres entitats esportives de futbol del país, com són el F.C. Barcelona i el R.C.D. Espanyol, que permeten la recollida de fons als seus estadis i la instal·lació de 'taules petitòries' per ajudar en aquesta recaptació i en la venda de loteria de Nadal, encapçalades per alguns dels artistes de l'època, com ara la Mary Santpere, Carmen de Lirio i Carlitos Pous i altres coneguts actors.

Retalls de 'El Mundo Deportivo' dels dies 26 de novembre i 3 de desembre, 
respectivament informant de les tasques de recollida de fons per a la 
construcció de la piscina coberta de la Reina Amàlia
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En aquestes tasques destaquen la col·laboració del que en aquells anys es coneixia com a la 'Secció femenina' del club, composada tant per les esportistes com per les companyes i mullers d'una bona part del fundadors, dirigents i ex-esportistes de l'entitat. En un article del butlletí del club en Salvador Martínez Martí, que serà alguns anys directiu de l'entitat, en reconeix la seva participació: 

Retall del butlletí n. 17, de gener de 1951 lloant la col·laboració de les
noies de l'entitat en tasca de captació de fons per a la piscina coberta
Font: Arxiu JCE

Dins de la campanya de promoció per a la construcció d'aquesta instal·lació un moment important fou el d'aconseguir aplegar el suport dels comerciants i veïns del Poble Sec i del districte cinquè, que en gran nombre signaren el que s'anomenà 'Un àlbum de signatures' que va ser lliurat a l'alcalde de Barcelona, en Antoni M. Simarro, el mes de maig de 1956.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 25 de maig de 1956, fent menció
del lliurament de l'àlbum de signatures a l'alcalde de Barcelona
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Aquesta intenció de ser els socis qui carreguessin amb el cost de les obres de la piscina de la Reina Amàlia es mantingué fins ben entrada la resolució de la demanda plantejada l'any 1948. D'aquest fet en són testimoni desenes d'articles de premsa, entrevistes de premsa i radio, articles del butlletí i qualsevol altre medi d'expressió, com les molt habitual pancartes que s'exibien aquells anys en els actes organitzats per el club, especialment a la piscina de Montjuïc.

Foto presa en una de les múltiples activitats del club a la piscina de Montjuïc
reivindicant la necessitat de la instal·lació de la Reina Amàlia.
Font: Arxiu del CNM, Ft. Bert

Inclús quan ja des de l'arribada d'en Joan Antoni Samaranch com a regidor d'esports l'any 1956 es confirma que l'ajuntament s'orienta cap a la construcció per els seus mitjans de les piscines cobertes per després cedir-les en usdefruit als clubs de natació, les comunicacions del club i dels seus directius segueixen enfocades cap a la seva primera opció:

1. Retall de 'El Mundo Deportivo' del 31 d'octubre de 1957 amb les declaracions
d'en Jaume Florensa, vicepresident del club, defensant l'opció de la 
construcció de la piscina coberta amb els mitjans propis del club
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
2. Editorial del butlletí n. 105 del mes de juny de 1958 presentant als socis la disjuntiva 
entre les dues opcions. Molt possiblement és escrit per en Vicenç Esquiroz
que feia uns mesos que havia retornat a la presidència del club
Font: Arxiu JCE

A l'entrevista feta al 'El Mundo Deportivo' a en Jaume Florensa es produeix el diàleg següent entre el periodista Josep M. Miedes i l'entrevistat:

"JMM. Económicamente: con qué cuenta el C.N. Montjuïc para llevar a cabo dicha construcción ?

JF. Ese es nuestro secreto, amigo, y como secreto... Lo cierto es que el Club Natación Montjuïc no quiere, como se ha venido diciendo, que el Ayuntamiento le construya su piscina... Las piscinas no han de ser simples cuerpos de cemento. Han de tener su alma, el club que las anime y las mueva... Y los clubs han de aportar igualmente un esfuerzo económico con la ayuda de sus incondicionales."

Referent a l'editorial del butlletí, només uns dies abans el president Esquiroz reblava el clau de la construcció per mitjans propis en entrevista radiofònica emesa a 'Radio Nacional de España' i reproduïda al butlletí n. 104 del maig de 1958:

"RNE. Suponganos que el ayuntamiento os cede o vende los  terrenos: estaríais dispuestos a construir la piscina ?

V.E. Desde luego; ya te he dicho que el Club Natación Montjuïc sólo desea las facilidades que se dieron al Club Natación Barcelona en el año 1922 y estas no son otras que unos terrenos partiendo del principio que esta piscina estaría al servicio de los niños de las escuelas y de la juventud del distrito... Y por otra parte esa piscina de la Reina Amalia puede representar muchísimo en esa renovación que en todos los aspectos se pretende dar al Distrito V, procurando que el sol y el aire entre en ese barrio del que se dijo que vivía sin la sonrisa de Dios, quizá porque estaba abandonado a su suerte."

Altrament les gestions realitzades prop de la 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes' en la persona del seu màxim responsable, en José Antonio Elola-Olaso, havien anat en aquest mateix sentit de la voluntat que l'ajuntament cedís o vengués part dels terrenys de la plaça Reina Amàlia per tal que el C.N. Montjuïc pogués amb els seus mitjans construir la seva pròpia piscina. Així ho testifica la lletra de resposta adreçada a en Vicenç Esquiroz per el mateix Elola-Olaso.

Carta d'en Elola-Olaso a en Vicenç Esquiroz, datada en 10 de juliol de 1957
i publicada en el butlletí del CNM n. 182 de novembre de 1964
Font: Arxiu JCE. 

Malgrat la voluntat reiteradament manifestada, la capacitat dels associats del Montjuïc d'aquells anys per a fer-se càrrec del cost de la construcció de l'anhelada piscina era ben escassa; tenint en compte que es comptava amb al voltant de 1.000 socis i una gran majoria d'ells eren d'edats infantils o juvenils. Era comuna la queixa del fet que un cop acabada la seva carrera esportiva, al voltant dels vint-i-pocs anys, gran part dels esportistes del club es donaven de baixa.

El cas és, però, que els successius regidors d'esports de l'ajuntament de Barcelona ja feia temps que  venien procurant la construcció de piscines en els barris de la ciutat. L'any 1953 s'inaugura el primer equipament aquàtic de la ciutat des de la piscina de Montjuïc de l'any 1929. Es tracta de la piscina municipal d'Horta, descoberta. Mes endavant vindrà la piscina coberta cedida al C.N. Poble Nou (1960); la piscina coberta cedida al C.N. Montjuïc (1966); i, en aquesta primera tongada, la també coberta del Passeig Marítim, que recaurà en el C.N. Barceloneta (1969).

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 26 de juliol de 1953 que destaca les 
paraules del regidor d'esports, Carlos Pena, remarcant que es tracta 
de la primera de les piscines a construir en els barris de la ciutat.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Un cop resolta la qüestió de la piscina coberta del Club Natació Montjuïc i amb l'entitat gaudint de la concessió municipal, un bon nombre dels fundadors i directius, no massa conformes amb la sensació de que l'entitat s'estava de 'lloguer' a Folch i Torres, cercaren la la manera de gaudir d'un patrimoni propi del Montjuïc. Aquest desig donarà lloc a la creació d'una Comissió de Patrimoni, que anys a venir participarà en la consecució que la que s'anomenarà 'Ciutat Esportiva' del Club Natació Montjuïc... però això ja serà una altre entrada.

Memòries del Montjuïc

(*) Maria Josepa Amàlia de Saxònia (1803-1829) va ser reina d'Espanya com a tercera esposa d'en Ferran VII (1784-1833) en casar-si l'octubre de 1819, amb només setze anys. Fou criada en un convent de monges a causa de la mort de la seva mare poc desprès del part. 

Font: Retrat a l'oli de la Reina Amàlia fet per en Vicent López i Portaña. 'Museo del Prado'

(**) Josep Maria Folch i Torres (1880-1950), escriptor, novel·lista i autor de teatre, fou molt reconegut per les seves col·laboracions a la revista infantil 'Patufet', on hi publicà la secció 'Pagines viscudes' entre els anys 1915 i 1938. Consistien en petits contes sobre fets quotidians que desprès de publicades a la revista varen ser recollides en forma de llibres per l'editorial Llibreria Baguñà en diferents volums.

Font de la il·lustració: Portada del volum n 1 de 'Pagines viscudes' d'en Josep Mª Folch i Torres  amb dibuixos per Joan G. Junceda. Llibreria Bagunà 1915, Barcelona

Boletín. La última gran fiesta deportiva de la Folch y Torres...

La piscina de Folch y Torres, la 'casa grande' del Montjuïc, en sus treinta y seis años de vida activa pudo celebrar decenas de actos deportivos de primer nivel. Desde campeonatos de España de natación y waterpolo, absolutos o por categorías, hasta campeonatos de Cataluña y encuentros internacionales de natación y/o waterpolo; además de varias competiciones de natación con aletas y otras especialidades subacuáticas.

Pero cómo, desgraciadamente, todo tiene un final a la Folch y Torres le llegó el momento de celebrar el último gran campeonato deportivo, en este caso de natación. Se trata de lo que figura en el boletín del club como en el 'XVIII Campeonato de España Junior de Natación', disputado los días 20, 21 y 22 de febrero de 1998.

Páginas centrales del boletín del C.N. Montjuïc n. 388 de mayo de 1998
Fuente: Archivo JCE

El boletín del Club Natació Montjuïc que a lo largo de casi treinta años había tenido una periodicidad mensual, en este 1998 hace años que sale 'un poco cuando se puede'. El número siguiente a éste - el 289 - no aparece hasta el mes de diciembre del mismo año, siete meses después. También su contenido ha variado por razones diversas y comprensibles; hay más secciones en el club y las menciones de las actividades son más reducidas. La mayor parte de las de la entidad, tanto las deportivas como las sociales, llevan años desplazando el centro de gravedad del club a la Zona Deportiva; quizá por eso la piscina de Folch i Torres recibe una atención del boletín manifiestamente mejorable.

En este caso no se da ningún tipo de resultados ni de participantes. La información se limita al contenido de esta doble página donde, eso sí, se 'profetiza' que:

"La vieja piscina se puso de gala para recibir a los participantes en uno de los posibles últimos actos de alto nivel que le quedan a esta instalación, poco tiempo antes de su remodelación." (*)

Gracias a otras fuentes podemos realizar una aproximación a lo que fueron estos últimos campeonatos. Sabemos que tuvieron una muy alta participación, con un total de 357 deportistas, 194 chicos y 163 chicas. Estas nadadoras y nadadores correspondían a casi cien clubs y asociaciones venidas de todo el territorio español. De éstos puntuaron hasta 59 entidades en la clasificación masculina y 51 en la femenina.

CUADRO 1. CLASIFICACIONES DEL CAMPEONATO

Fuente: Elaboración propia

Como podemos ver, los juniors del Montjuïc hicieron un brillante papel, clasificándose en segundo lugar en la puntuación conjunta y ganando en la femenina. Las nadadoras y nadadores del C.N. Montjuïc clasificados en los tres primeros puestos de las pruebas fueron los siguientes:

CUADRO 2. NADADORAS Y NADADORES CLASIFICADOS EN LOS TRES PRIMEROS PUESTOS DE LOS CAMPEONATOS, CON POSICIONES Y MARCAS

Fuente: Elaboración propia

Una posible explicación del desequilibrio entre las clasificaciones masculinas y las femeninas se encuentra en que, al menos en aquellos años, el primer equipo masculino tenía una edad media que superaba la correspondiente a los campeonatos juniors, mientras que en el caso de las chicas una gran parte del equipo absoluto se correspondía con las edades de esta competición.

En su caso también la revista CROL, de la RFEN, publicó información correspondiente a esta competición:

En la página 19 del n. 361 de la Revista CROL, correspondiente al primer trimestre
del año, se informa de los récords de los campeonatos conseguidos en
Folch y Torres con el fondo de una fotografía de la piscina.
Fuente: Archivo JCE

Como queda reflejado en el recuadro de CROL, de los nueve récords de los campeonatos mejorados tres lo fueron por nadadoras del Montjuïc, que como sucedió a lo largo de casi toda la década de los noventas eran entrenadas por Jordi Murio; uno de individual para Anna Morgades en los 100 libres y dos de relevos en los de 4x100 libres y 4x100 estilos.

Memòries del Montjuïc

(*) Ojalá hubiera llegado esta anunciada remodelación. La triste realidad es que sólo cuatro años más tarde el ayuntamiento de Barcelona, mediante los servicios correspondientes, cerraban con tranquera y cerrojo la Folch y Torres y se quedaban sin sus servicios un buen puñado de socios 'de abajo' y otros abonados en la instalación. Pero de este lamentable hecho ya hablaremos en otra ocasión.

Butlletí. La darrera gran festa esportiva de la Folch i Torres...

La piscina de Folch i Torres, la 'casa gran' del Montjuïc, en els seus trenta-sis anys de vida activa va poder celebrar desenes d'actes esportius de primer nivell. Des de campionats d'Espanya de natació i waterpolo, absoluts o per categories, fins a campionats de Catalunya i encontres internacionals de natació i/o waterpolo; a mes de diverses competicions de natació amb aletes i d'altres especialitats subaquàtiques.

Però com, malauradament, tot té un final a la Folch i Torres li va arribar el moment de celebrar el darrer gran campionat esportiu, en aquest cas de natació. Es tracta del que figura en el butlletí del club com al 'XVIII Campionat d'Espanya Junior de Natació', disputat els dies 20, 21 i 22 de febrer de 1998.

Pàgines centrals del butlletí del C.N. Montjuïc n. 388 del maig de 1998
Font: Arxiu JCE

El butlletí del Club Natació Montjuïc que al llarg de quasi trenta anys havia tingut una periodicitat mensual, en aquest 1998 ja fa anys que surt 'una mica quan es pot'. El número següent a aquest - el 289 - no apareix fins al mes de desembre del mateix any, set mesos desprès. També el seu contingut ha variat per raons diverses i comprensibles; hi ha mes seccions al club i les mencions a les activitats són mes reduïdes. La major part de les de l'entitat, les esportives i les socials, ja fa anys que han desplaçat el centre de gravetat del club a la Zona Esportiva; potser per això la piscina de Folch i Torres rep una atenció del butlletí manifestament millorable.

En aquests cas no es dona cap tipus de resultats ni de participants. La informació es limita al contingut d'aquesta doble pàgina on, això sí, es 'profetitza' que:

"La vella piscina es va posar de gala per rebre els participants en un dels possibles últims actes d'alt nivell que resten a aquesta instal·lació, poc temps abans de la seva remodelació." (*)

Gràcies a d'altres fonts podem fer una aproximació al que van estar aquests darrers campionats. Sabem que foren de molt alta participació, amb un total de 357 esportistes, 194 nois i 163 noies. Aquestes nedadores i nedadors corresponien a quasi cent clubs i associacions vingudes de tot el territori espanyol.  D'aquests puntuaren fins a 59 entitats en la classificació masculina i 51 en la femenina.

QUADRE 1. CLASSIFICACIONS DEL CAMPIONAT

Font: Elaboració pròpia

Com podem veure, els juniors del Montjuïc feren un brillant paper, classificant-se en segon lloc en la puntuació conjunta i guanyant en la femenina. Les nedadores i els nedadors del C.N. Montjuïc classificats en els tres primers llocs de les proves foren:

QUADRE 2. NEDADORES I NEDADORS CLASSIFICATS EN ELS TRES PRIMERS LLOCS DELS CAMPIONATS, AMB POSICIONS I MARQUES

Font: Elaboració pròpia

Una explicació possible del desequilibri entre les classificacions masculines i les femenines es troba en el fet que, al menys en aquells anys, el primer equip masculí tenia una edat mitjana que superava la corresponent als campionats juniors, mentre que en el cas de les noies una gran part de l'equip absolut es corresponia amb les edats d'aquesta competició.

En el seu cas també la revista CROL, de la RFEN, va publicar informació corresponent a aquesta competició:

A la pàgina 19 del n. 361 de la Revista CROL, corresponent al primer trimestre 
de l'any, s'informa dels rècords dels campionats aconseguits a 
Folch i Torres amb el fons d'una fotografia de la piscina.
Font: Arxiu JCE

Com queda reflexat en el requadre de CROL, dels nou rècords dels campionats millorats tres ho foren per nedadores del Montjuïc, que com al llarg de quasi tota la dècada dels norantes eren entrenades per en Jordi Murio; un d'individual per na Anna Morgades en els 100 lliures i dos de relleus en els de 4x100 lliures i 4x100 estils.

Memòries del Montjuïc

(*) Tant de bo hagués arribat aquesta anunciada remodelació. La trista realitat es que només quatre anys mes tard l'ajuntament de Barcelona, mitjançant els seus serveis responsables, tancaven amb pany i forrellat la Folch i Torres i es quedaven sense els seus serveis un bon grapat de socis 'de baix' i altres abonats a la instal·lació. però d'aquest lamentable fet ja en parlarem en una altra ocasió.