Els primers anys, de bar en bar...
Del bar de Can Feliu del carrer Nou, al de l'Estevet de la cantonada de Paral·lel amb Aldana, passant per el Bar del 'Buen Humor' al carrer Salvà - conegut com a Cal Empentes -; tot i tornant quan era necessari a Can Feliu. Aquest era el recorregut fet per els socis del Club Natació Montjuïc els primers anys de l'entitat, sense poder tenir un estatge fix.
Per els bars que acollien a aquella colla de joves entusiastes de la natació i el rugbi, la seva migrada butxaca sumada a la voluntat de fer una vida tot l'esportiva que fos possible esdevenien un negoci ruïnós; de manera que el temps de suport dels propietaris dels diferents negocis era limitat. Finalment, a primers de l'any 1948 el club estrena un primer local social no vinculat a bars o sales de ball. Es troba situat al Passeig de l'Exposició n. 25 i permet gaudir d'un espai independent, encara que de reduïdes dimensions.
Avis del nou local social publicat al butlletí n. 9
de gener-febrer de l'any 1948.
Font: Arxiu JCE
Atès que el nou local no acompleix tots els requisits desitjats, els socis segueixen mirant de trobar una solució que els permeti instal·lar, a mes de la secretaria i alguna taula de ping-pong, un gimnàs i altres dependències socials que consideren necessàries. La solució arriba a finals de l'any 1949 quan mitjançant algunes gestions, fetes inicialment per en Sebastià Roca, es presenta l'oportunitat de llogar el local situat damunt del bar 'Chipirón' - nom que també rep el local en qüestió - al llavors anomenat carrer del Marqués del Duero n. 88, l'actual Paral·lel.
Aquesta possible seu es caracteritza per haver estat originalment una sala de teatre feta servir des de fa anys per diverses organitzacions, on es pot gaudir d'una planta espaiosa dotada d'escenari amb un espai d'amfiteatre polivalent i un petit altell, que ha estat utilitzat tant per a muntar espectacles i obres de teatre com per a fer-hi balls i altres activitats. Un dels seus darrers ocupants en va ser el Club Esportiu Mediterrani, que fins als inicis de l'any 1944 va llogar l'espai els caps de setmana i festius per a organitzar els seus balls socials.
Portada del butlletí n. 356, de gener-març del 1987,
amb un collage fotogràfic del local del 'Chipirón'
Font: Arxiu JCE
De governadors i burocràcies: l'expedient 18311...
L'esmentat local havia estat clausurat per el nou governador Eduardo Baeza Alegria (1947-1951) l'any 1947, com a conseqüència que en el mateix hi tenien lloc festes que podríem dir-ne 'descontrolades' encapçalades per el fill de l'anterior governador civil, el militar Bartolomé Fernández Barba (1945-1947); malgrat que la policia havia hagut d'intervenir en alguna ocasió, no es va poder actuar per a posar-hi fi fins al canvi de la màxima autoritat provincial.
El governador Baeza, metge de professió i més partidari de la vida distesa que del partit únic del règim, era per raó del seu càrrec l'autoritat política màxima de la província, a la vegada que 'Jefe provincial de Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S.' i com a tal responsable polític de les activitats que es realitzen a la seva jurisdicció; també de les esportives, evidentment, i per tant es qui tindrà a les seves mans el donar o negar satisfacció a les aspiracions del Montjuïc (*).
Eduardo Baeza Alegria es dirigiex als reunits a la sala oval del Palau
Nacional de Montjuïc en presència del general Franco l'any 1947.
Font: Agència EFE. Ft. Pérez de Rozas
I aquí es on sorgeixen les dificultats, centrades en dos aspectes fonamentals:
- Cal aconseguir el permís governatiu per a poder celebrar en el futur local tot tipus d'espectacles, balls, activitats esportives - s'hi vol instal·lar un gimnàs - i recreatives que es vulguin implementar en el seu moment.
- El lloguer ha de passar de les 400 ptes. mensuals que paga l'entitat per el local dels Passeig de l'Exposició a les 2.000 del nou local, a més de satisfer la demanda de l'arrendador de fer una fiança en efectiu per l'import d'un any de lloguer, és a dir 24.000 ptes.
Per a resoldre la primera es comptava amb la tasca d'en Vicenç Esquiroz, en la seva faceta de periodista esportiu. Entre d'altres distraccions, en Baeza Alegria era un gran afeccionat al futbol i l'Esquiroz feia quasi cada cap de setmana entrevistes als assistents als partits del Barcelona o de l'Espanyol, segons el cas. El governador va passar a ser objecte preferent de l'acció periodística, de manera que al cap d'un temps de relació en Vicenç va passar a exposar-li la demanda de l'entitat blanc-i-verda. El camí es va aplanar perquè al governador li va semblar molt adient de convertir el que havia estat un lloc de vici, contrari a la moral, en un gimnàs per els esportistes; de manera que els directius del club van ser adreçats al 'Jefe de Negociado' corresponent. En Diego Devesa - que en aquell moment era el tresorer - al seu article 'Requiem por una ilusión', publicat al butlletí n. 355 de novembre-desembre de 1986, ho explica així :
"El Jefe de Negociado nos soltó un buen rollo y nos recomendó un libro suyo que, naturalmente, compramos. Pidió el Acta Fundacional y los Estatutos para inscribir al club en el registro. No teníamos nada..."
I vet aquí la clau: el Club Natació Montjuïc passats mes de cinc anys de la seva fundació no disposa ni d'Acta de Constitució ni d'Estatuts com a tals; i en qualsevol cas no ha estat inscrit en cap moment al registre d'associacions del govern civil, com era preceptiu.
Els estatuts es van redactar a partir de la demanda del negociat d'associacions del govern civil en una expressió mínima, limitada a dotze articles. Un cop presentats, és amb data del 24 de desembre del 1949 que foren registrats i signats per el mateix governador Baeza, passant a constituir l'expedient n. 18311 de l'esmentat departament de l'antic Govern Civil de Barcelona (**).
Primers estatuts del Club Natació Montjuïc, datats el dia 1 de desembre del 1946.
1. A l'esquerra la reproducció que en fa el butlletí n. 39 de novembre del 1952.
2. A la dreta el darrer full autenticat per el Govern Civil el 24 de desembre del 1949.
Font 1: Arxiu JCE
Font 2: Arxiu de l'antic Govern Civil de Barcelona
Encara hi ha un fet notable a senyalar. Si fos certa la data del dia 1 de desembre del 1946 com a la de la confecció dels estatuts i la seva presentació a la Federació Catalana de Natació, el president signant hauria d'haver estat en Lluís Santacana Faralt, que es qui n'ostenta el càrrec entre 1943 i 1948. El fet que la signatura correspongui a en Manuel Basté Duran confirma que la data real en que s'han redactat aquests primers estatuts es la del mes de desembre de 1949, que coincideix amb el segon mandat com a president de la FCN d'en Basté, entre 1948 i 1950.
Ens inclinem, doncs, a fer cas d'en Diego Devesa que es confessa, en el mateix article abans esmentat, com a autor a correcuita d'aquests primers estatuts del Montjuïc, formulats a l'igual que l'Acta de Constitució amb la presa que demanava el fet que la junta directiva volia obrir el nou local amb motiu del proper cap d'any del 1950. El mateix Devesa ens ho explica així:
"Luego todo fueron instancias y pólizas, hasta que conseguimos el permiso de apertura, allá por Navidad. Nos proponíamos inaugurarlo con la fiesta de Fin de Año, pero cuando abrimos el local se nos cayó el alma a los pies: aquello estaba tal como habia quedado después de la última orgia..."
De manera que la inauguració del local encara es retardaria uns dies, produint-se finalment a primers del mes de gener de 1950
Per les mateixes dates del mes de desembre es presenten també al registre d'associacions, entre altres documents, una Acta de Constitució del Club Natació Montjuïc a la vegada que la 'Jefatura Superior de Policia' de Barcelona emet un informe preceptiu adreçat al governador civil, informant de la seva conformitat al nou ús del local en qüestió:
A la dreta, 'Acta de Constitución' del C.N. Montjuïc, amb data 24 de desembre del 1949.
A l'esquerra, informe de la 'J.S. de Policia' de Barcelona adreçat al govern civil.
Font: Arxiu de l'antic Govern Civil de Barcelona
De la lectura d'aquests dos documents se'n poden treure algunes consideracions. És evident que l'Acta de Constitució ha estat confegida com a complement necessari per a la inscripció del club al negociat d'associacions del govern civil, pas previ a l'obtenció del permís governatiu per al trasllat i ús del nou local social.
L'informe policial té com a data d'entrada la del 19 de gener del 1950, quan ja el govern civil ha resolt positivament la sol·licitud del Montjuïc, fet que confirma que es tractava d'un simple tràmit mes. A l'informe policial, però, no se'n poden estar de fer saber algun antecedent 'perillós' d'en Joan Boronat, que com a president del club es qui ha signat la petició. L'informe senyala que:
"... el peticionario es persona que observa buena conducta..., no obstante tener en los archivos de esta Jefatura Supeior antecedentes de haber sufrido en el año 1941 una Causa Militar por Auxilio a la Rebelión por gritos subsersivos contra el Régimen.-"
Malgrat la fraseologia del règim, tant altisonant, la falta hauria estat considerada per l'instructor de la causa poc menys que anecdòtica, una mena de 'pecat de joventut', atenent al fet que no sembla haver tingut mes afectació per al posterior recorregut de la vida d'en 'Janot' Boronat. Aquesta impressió es veu confirmada per el també preceptiu dictamen del servei d'informació de la 'Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S.', on no consta cap tipus d'ombra relativa al comportament del president blanc-i-verd, a qui se'l considera "... persona de buena conducta moral, pública y privada." (***).
Mancava encara resoldre la segona dificultat, la qüestió econòmica i en aquest ordre els socis del club fan l'esforç possible i l'impossible per a reunir les 24.000 ptes. de la fiança demanada, tot un capital en aquells anys. No se'n acaben de sortir, però opten per tirar pel dret i s'adrecen a l'oficina de l'administrador disposats a resoldre el problema. La cosa va anar així, en l'explicació del tresorer, en Diego Devesa, en l'esmentat article del butlletí:
"... yo empecé a sacar fajos de gastados billetes de 1, 2 y 5 pts., colocándolos encima de la mesa, y cuando hube vaciado todos mis bolsillos, logrando hacer un buen montón, dije con calma: 'hay 12.000', mientras Boro y Sebas miraban al techo. Entre los tres aguantamos el chaparrón esperado, pero al final se aceptó la fianza de doce mil..."
Boro i Sebas son el president Joan Boronat i el vicepresident Sebastià Roca, que completaven la comissió encarregada d'aquesta gestió. L'escena, que cal imaginar-se-la amb la cara de pòquer habitual d'en Devesa, es presta a ser inscrita en el registre de moments memorables de la història del club.
El conjunt d'aquests diferents tràmits i incidències son el que hem convingut a anomenar com a 'tercera fundació' del club, desprès de les dues primeres ja reflectides en sengles entrades d'aquest bloc:
- La primera, del mes d'abril de l'any 1944, en acceptar la FCN la constitució del nou club sota el paraigües de la 'Organización Síndical de Educación y Descanso', sol·licitada per el cap d'esports d'aquesta organització, en José Muñoz, malgrat que no constar que presentés ni acta de constitució ni estatuts: recollida a 'El naixament d'un club'
- La segona, del mes de juliol de l'any 1946, en produir-se la separació de l'esmentada estructura del règim, passant el club a dependre únicament dels propis mitjans: recollida a ¡Adelante con el C.N. Montjuich!
Del 'Chipirón', el lloguer del qual ha estat el desencadenant de totes aquestes peripècies, tindrem temps per a parlar-ne en d'altres ocasions; per ara ens conformem en remarcar que al llarg de quasi trenta-set anys serà el local social propi per excel·lència del club, junt amb el de la piscina de Folch i Torres, assistint les seves pedres a infinitat de moments significants en la història del Montjuïc.
Josep Castellví
(*) Cap dels dos governadors civils va durar massa temps en el càrrec. El coronel Batolomé Fernández Barba fou fulminat després d'autoritzar la cerimònia de l' Entronització de la Mare de Deu de Montserrat, el mes d'abril del 1947, que es convertí en una de les primeres afirmacions del catalanisme polític sota la dictadura franquista. Per la seva banda, Eduardo Baeza Alegria va ser 'atropellat' per la vaga de tramvies dels mesos de febrer-març del 1951, quan es va produir un seguit d'accions populars contra l'alça del preu d'aquest mitjà de transport, fets que van motivar la seva destitució.
(**) En aquesta expressió minimalista dels estatuts no es concretaven aspectes tan fonamentals com el d'incloure l'Assemblea General com a òrgan de govern de la societat o el de concretar l'accés de les noies al club, que generalment en aquells anys es contemplava amb la creació d'una secció femenina. Aquestes i altres mancances foren esmenades mitjançant el 'Reglament del Club Natació Montjuïc' datat en el mes de maig del 1952. La seva publicació en el butlletí del club n. 30, del mes de novembre del 1952, va necessitar de fins a cinc pàgines de la revista, mentre que els estatuts n'ocupaven només una. Finalment, en els nous estatuts de l'any 1956 el reglament fou incorporat a aquests, formant un únic cos normatiu
(***) La 'Delegación de Información de la Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S.' va emetre, a requeriment del govern civil, informes preceptius sobre la conducta social i en relació al règim de tots els membres de la junta directiva d'aquell moment, que tindrem ocasió de conèixer en una propera entrada.
