Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Waterpolo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Waterpolo. Mostrar tots els missatges

Sprints. En l'aniversari de dues pèrdues irreparables...

28 de nov. 2023

Sempre en el record...

La tardor del 2022 ha quedat en el 'disc dur' personal de molts dels antics jugadors de waterpolo del Club Natació Montjuïc impresa amb la memòria perenne de dues pèrdues irreparables.

El 29 d'octubre ens vam haver d'acomiadar d'en Imre Szikora i abans de passat un mes, el 28 de novembre, ens trobarem amb una altra mancança definitiva, la d'en Josep Brascó Catà.

De totes dues figures del waterpolo blanc-i-verd hi podeu trobar diverses entrades en el nostre bloc que els homenatgen i recorden. Amb aquest apunt d'avui ens limitem a remarcar la seva importància cabdal en el desenvolupament del waterpolo a la sí del Club Natació Montjuïc.

En Josep Brascó debuta com a entrenador l'any 1966 - inicialment de manera amateur - quan el club passa a gestionar la piscina municipal de la plaça de Folch i Torres. Recull un equip que en el Campionat de Catalunya d'aquell estiu ha assolit el tercer lloc de la segona divisió. Al llarg de sis anys de tasca continuada i de progressió ininterrompuda és culmina aquesta etapa deixant a l'equip amb la seva primera victòria sobre el Club Natació Barcelona i amb la fita posterior de destronar al club degà per primera vegada, desprès de les quaranta primeres edicions, de l'entorxat del XLI Campionat d'Espanya de waterpolo, guanyat per el C.N. Montjuïc el setembre del 1972.

En Josep Brascó, un cop pasada l'experiència del Club Natació Montjuïc, va continuar una dilatada tasca com a entrenador de waterpolo en equips de club i seleccions nacionals de diferents països, arribant a ser olímpic amb la selecció grega de waterpolo a Los Angeles 1984. Al club de la illa grega de Chios, el NO Chios, el recordaran sempre com al 'Pepe' o 'Cata' que els porta a assolir el seu èxit mes gran en les competicions internes, amb la conquesta de la copa grega de waterpolo de l'any 1990.

1990. Josep Brascó, el directiu Lefteris i el jugador Christoforidis, tots ells del 
NO Chios de Grècia, desprès de proclamar-se per primera i única vegada 
en la seva història Campió de la Copa grega de waterpolo.
Font: Arxiu JCE, fons Josep Brascó. Ft. SI

Passat un cert estancament per diferents circumstàncies, en Imre Szikora es fa càrrec de l'equip a les acaballes del 1974 i el condueix a l'aconseguiment de quatre edicions consecutives de la Lliga Nacional-Campionat d'Espanya dels anys 1976, 1977, 1978 i 1979; a mes de conquerir el primer subcampionat europeu de qualsevol equip espanyol a la Copa d'Europa de waterpolo de l'any 1978. És l'inici del que coneixem com a 'La Dècada Daurada del Waterpolo, 1976-1986' a la sí del Montjuïc (*).

Des de principis de l'any 1980 es reintegra al seu país adoptiu d'Italia, on ha signat contracte amb l'històric equip genovès del Pro Recco, fundat el 1913. S'hi estarà entre 1980 i 1984, aconseguint tres 'scudettos', dues Copes d'Itàlia i la Lliga de Campions europea de l'any 1983, la segona que aconsegueix l'equip de la Liguria en la seva dilatada història. Passada aquesta etapa seguirà residint a Italia i ocupant-se en d'altres interessos, sempre al voltant del món del waterpolo.

2013. Imre Szikora i Rato Rudic, dues llegendes que es 
retroben al Mundial de Waterpolo de Barcelona.
Font: Arxiu JCE, fons família Szikora. Ft. SI

Tant l'un com l'altre han deixat en els seus deixebles-amics - 'mis chicos', com els hi deia sempre l'Imre - un inesborrable record que va mes enllà del èxits i de l'esforç de la pràctica esportiva per esdevenir una escola de vida i de culte de l'amistat, que per mes de quaranta anys es va anar manifestant en tantes ocasions de rencontre com varen ser possibles. En els vídeos que us adjuntem hi podeu trobar algunes mostres d'aquest mestratge:

En Josep Brascó coneix a en Bandy Zolyomi a la piscina 
Folch i Torres, amb narració de la seva pròpia veu.
Font: Arxiu JCE

L'Imre Szikora explica al seu EQUIP el perquè d'una 
de les seves darreres visites a Barcelona, l'any 2015.
Font: Arxiu JCE
(**)

Tal com es va acordar al sopar commemoratiu del 50è aniversari del Campionat d'Espanya del 1972 , per una majoria dels assistents, els waterpolistes del període comprés entre els anys que van de 1966 a 1986 es proposen de celebrar una trobada anual a la que hem convingut en instituir-la com a 'Memorials Josep Brascó i Imre Szikora', en recordança permanent de tant estimats mestres i amics.


Memòries del Montjuïc

(*) Amb la 'preqüela' del campionat del 1972; als quatre títols de Lliga Nacional-Campionat d'Espanya de l'època Szikora cal afegir, per a completar la dècada en qüestió, els altres tres assolits en l'etapa d'en José 'Pepe' Alcàzar com a entrenador dels anys 1984, 1985 i 1986; a mes del subcampionat de la Recopa d'Europa del 1982. És a dir que en els onze anys de durada que van de 1976 a 1986 el Club Natació Montjuïc ha guanyat vuit vegades el Campionat d'Espanya, consolidant una clara hegemonia en el panorama del waterpolo a Espanya.

(**) El primer vídeo, corresponent al parlament d'en Josep Brascó, s'ha confegit amb una primera part extreta de l'entrevista gravada per 'Memòries del Montjuïc' a casa seva a finals del 2018, enganxada amb el retall d'un vídeo gravat el 2017, al sopar commemoratius del 45è aniversari del Campionat d'Espanya de l'any 1972. El segon vídeo, de l'explicació d'en Imre Szikora, ha estat recollit del Facebook d'en Jordi Alonso, publicat el 2015 que coincideix segurament amb la data del sopar amb el 'EQUIPO'  fet al restaurant del C.N. Montjuïc. Malgrat les evidents mancances tècniques d'ambdós documents els reproduïm aquí per el seu valor testimonial.

Butlletí. El darrer waterpolista olímpic del Montjuïc...

23 de set. 2023

En una altre entrada d'aquest bloc hem pogut conèixer els darrers olímpics del Montjuïc, na Natalia cabrerizo i en Jordi Carrasco, que als Jocs de Sydney de l'any 2000 van formar part de l'equip de natació que va representar a Espanya en aquella data. (*)

Pocs anys abans vam tenir el cas del darrer waterpolista del Club Natació Montjuïc que va assolir la condició d'olímpic en els jocs disputats a la ciutat nord-americana d'Atlanta l'any de 1996. Ens el presenta el butlletí del club en el seu número 384, pertanyent al mes de gener de 1977 i es tracta d'en Ángel Luis Andreo Gabán, que participa en l'equip espanyol de waterpolo com a porter, compartint aquesta funció amb el malaguanyat Jesús M. Rollán Prada (1968-2006).

Portada del butlleti del CNM n. 384 del gener de 1997.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Ángel Luis Andreo neix a Madrid el dia 3 de desembre de 1972. Els seus inicis al waterpolo els desenvolupa en el Club Social las Encinas de Boadilla, encara que ben d'hora la seva activitat es centra en la Escuela de Waterpolo impulsada per la RFEN i dirigida per en Mariano García Barguilla (**)

Des de finals dels anys vuitanta el waterpolo es troba en el camí d'una certa professionalització, de manera que els canvis de club són habituals. Així és que l'Andreo al llarg de la seva carrera esportiva ha conegut els següents clubs:

Historial d'entitats on ha militat en Ángel Luis Andreo, 
amb la menció d'alguns dels fets mes senyalats.
Font: Elaboració pròpia.

Pel que fa al Montjuïc les seves tres temporades coincideixen amb el retorn al club d'en Dragan Matutinovic, desprès de la seva primera etapa (1988-1990). Els resultats esportius ja s'han anat adequant al potencial econòmic del moment, que es troba mes centrat en la consolidació i el manteniment de les instal·lacions que en la inversió en els esports preferents de l'entitat. Conseqüentment l'equip de waterpolo queda lluny dels primers llocs de la classificació i es mou entre el cinquè i el setè lloc de la lliga, que en aquell temps s'anomena 'Primera Divisió Grup A-1'. Provinent del Real Canoe Natación Club  l'Ángel arriba com a porter titular per a ocupar el lloc de l'històric Manuel Silvestre, que s'ha retirat la temporada anterior.

Ángel Luis Andreo Galbán es internacional des de l'any 1991 fins al 2008. El primer d'aquest anys assoleix la medalla d'or al Campionat del Món Junior fet a Long Beach. Arriba a participar en quatre Jocs Olímpics: Atlanta 1996, Sydney 2000, Atenes 2004 i Pequín 2008; a la vegada també el trobem en quatre Campionats de Món, a mes d'un altre gran nombre d'actuacions internacionals en europeus, campionats d'edats i amistosos, fins a comptar 350 internacionalitats.

Ángel Luis Andreo en una imatge dels seus primer anys de waterpolista.
Font: Viquipèdia. Ft. SI

L'èxit mes ressonant del nostre darrer waterpolista olímpics és, sens dubte, l'aconseguiment de l'or olímpic en els Jocs d'Atlanta 1996, en que l'equip espanyol es pren la revenja del traumàtic segon lloc dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. El torneig, celebrat entre el 20 i el 28 de juliol, va ser disputat entre dotze seleccions, dividides per a la fase prèvia en dos grups de sis equips.

El conjunt espanyol, capitanejat per en Manuel Estiarte Duocastella - en els seu cinquè i penúltim Jocs Olímpics - es completa amb Josep Maria Abarca, Ángel Luis Andreo, Daniel Ballart, Pedro García, Salvador Gómez, Iván Moro, Miguel Angel Oca, Jordi Payá, Sergi Pedrerol, Jesús Rollán, Jordi Sans i Carles Sanz. El camí seguit desprès de la fase prèvia a va ser:

                      QUARTS DE FINAL                           SEMIFINALS                                    FINAL

Font: Viquipèdia

L'equip és dirigit per en Joan Jané Giralt, qui havia substituït a en Dragan Matutinovic l'any 1993. En els seus onze anys de seleccionador nacional, en Joan - amb 218 internacionalitats com a jugador - a mes de l'or olímpic d'Atlanta va conduir el combinat nacional a la medalla d'or als Campionats del Món de Perth 1998 i Fukuoka 2001. 

A mes del nostre protagonista, en l'equip campió d'Atlanta hi trobem fins a tres altres històrics blanc-i-verds: Pere Robert Font, Jordi Sans Joan i Daniel Ballart Sans; el primer  actuava com a delegat de l'equip, mentre que els dos darrers - que ja no pertanyien al Montjuïc - eren peces claus del 'tretze' guanyador.

1. L'equip italià - tercers classificats - felicita als jugador espanyols.
2. Un satisfet Samaranch acaba d'imposar la medalla d'or 
als campions olímpics de waterpolo d'Atlanta 1996.
Font 1: Official Report of the Centennial Olympic Games, Atlanta 1996.
Font 2: Web latribunamadridista.com.

Es dona el cas curiós que la final es disputa entre els equips classificats en tercer lloc en els seus grups respectius de la fase prèvia, és a dir: entre Espanya, tercera del Grup A i Croàcia, tercera del Grup B. Els quatre primers serien eliminats per els tercers: Estats Units i Hongria per els espanyols i Iugoslàvia i Italia per els croates. A la final del 28 de juliol el conjunt espanyol s'imposa al croat per set gols a cinc.

El diari El Mundo Deportivo demana a en Manel Estiarte que faci un escrit de com va viure la final i els moments posteriors. Ho publica com a 'exclusiva' en el diari del 30 de juliol amb el titular de 'Estiarte lo cuenta para El Mundo Deportivo', on entre d'altres coses, en Manel explica:

"Me viene a la memoria la gente que empezó en esto del waterpolo. Cómo olvidar ahora al padre de Lolo Ibern, Polichón, a Lolo, a Brascó, que me hizo internacional y a toda la afición... Algo indescriptible había en el ambiente, en los rostros de todos durante las horas previas a la final ante Croacia... Había, eso sí, una especie de consigna silenciosa: si hemos sido capaces de llegar hasta aquí, no nos va a suceder como en la final de Barcelona'92"

Segueix explicant el desenvolupament del partit, que no va començar gaire bé, per centrar-se en la remontada per un cop aconseguida aquesta i finalitzat el partit, en Manel descriu:

"Se desató la euforia y cuando pude corrí a abrazarme con Albert, mi hermano, que es médico de la selección. Fue un abrazo muy íntimo y emocionado porque allí, en aquel momento, los dos nos susurramos que la victoria la dedicábamos a nuestra hermana Rosa, que fue nadadora olímpica y desgraciadamente ya no está entre nosotros."

Per la seva part, el propi Ángel Luis Andreo, en una entrevista feta molts anys a venir (***), ens deixa - a petició de l'entrevistador - una curiosa descripció en una sola paraula de la resta de companys de l'equip campió olímpic:

Font: Elaboració pròpia a partir de l'entrevista esmentada

La carrera de l'Ángel va seguir encara amb mes guardons internacionals, fins a la seva retirada el 2013 o 2014. Mentre s'havia anat formant com a Llicenciat en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport a l'INEFC de Barcelona, a mes de fer un Màster en gestió d'instal·lacions esportives. Un cop produïda la inevitable reintegració a la vida laboral 'normal', ha seguit vinculat al món de l'esport - particularment del waterpolo - com a entrenador personal, asesor esportiu, i principalment formant part de l'equip tècnic que entrena a la selecció femenina de waterpolo, liderat per en Miguel Angel 'Miki' Oca, en el qual desenvolupa la funció d'entrenador de porteres i preparador físic general.

En l'entrevista abans esmentada reflexiona sobre com enfocar la retirada de l'esport en actiu:

"Soy consciente de que vivir eternamente del deporte en activo no es posible... Hacia tiempo que por mi cabeza rondaba que estaba llegando al final de mi carrera deportiva... no he trabajado en nada que no haya sido waterpolo, en mi 'curriculum vitae' en el apartado 'experiencia laboral' no tengo nada... He visto, he oído y he leído muchos casos de grandes deportistas, carismáticos y talentosos, que cuando se han retirado se han tenido que re-socializar y enfrentarse a un mundo totalmente distinto al que han estado acostumbrados... La verdad es que cuando te retiras hay muchas de las cosas que disfrutabas y podías tener a tu alcance que desaparecen de repente... (por mi parte) algo he hecho. Lo podré pasar mejor o peor, me costará más o menos re-socializarme, pero en mi cabeza... sé que he de seguir luchando y vivir dignamente junto a mi familia y amigos."

Ens consta que així ha estat i només ens resta desitjar-li al nostre darrer waterpolista olímpic que en el futur les circumstàncies d'aquesta altra 'carrera' li segueixin sent favorables.

En Angel Luís Andreo en acció amb l'equip nacional.
Font: Shutterstock. Ft. Alfredo Aldai/EPA

Memòries del Montjuïc

(*) L'entrada a la que ens referim la podeu trobar a: 
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/04/butlleti-els-ultims-olimpics-del.html

(**) Mariano Garcia Barguilla és un llicenciat de la segona promoció de l'INEF de Madrid que a l'any 1976 rep, per part de la 'Federación Madrileña de Natación', l'encàrrec de dirigir l'escola de waterpolo regional. Posteriorment aquesta va pasar a dependre de la RFEN, sempre sota la direcció d'en Mariano, que va saber transmetre a algunes generacions d'esportistes madrilenys la devoció i l'estima per el waterpolo. Sense el seu mestratge l'amalgama catalano-madrilneya que va donar els millors fruits del waterpolo espanyol no hagués estat possible.

(***) L'entrevista en qüestió, titulada 'Ángel Luis Andreo Gabán: el héroe discreto', és feta per el Dr. Francisco Argudo Iturriaga, de la Universitat Autònoma de Madrid, per a la revista digital, d'origen argentí, 'Lecturas: Educación Física y Deportes' que la publica en el seu n. 202 de març de 2015.

© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic