Amsterdam 1928. Preparació olímpica en altura ?...

Ens calen entrenaments en aigua dolça !...

Durant la celebració de les primeres edicions dels Jocs Olímpics de l'era moderna el Comité Olímpico Español (COE) no gaudia de massa estabilitat. Concretament per els jocs de IX Olimpíada, a celebrar a Amsterdam el 1928, es van viure moments d'incertesa sobre la participació dels representants espanyols fins a pocs dies abans de l'inici dels jocs. En aquest context la natació i el waterpolo masculí, fortament concentrat en el el Club Natació Barcelona, abrigava la il·lusió de portar a terme la que seria la tercera participació en uns jocs, desprès dels d'Anvers 1920 i París 1924.

Per tal de millorar els pobres resultats de les anteriors participacions en natació i waterpolo, entre els esportistes i els tècnics s'imposa la idea que el fet d'entrenar en aigua salada ha dificultat l'adaptació a les piscines que es troben en els esdeveniments internacionals. Cal recordar que des de Anvers 1920 els organitzadors dels jocs han disposat de piscines construïdes específicament per els esports aquàtics, amb mides que esdevenen estàndards des de Paris 1924 sobre la distància de 50 metres. Sempre, però, són espais que s'abasten d'aigua dolça, mentre que a Catalunya els millors nedadors i waterpolistes han de entrenar i competir amb l'aigua salada; primer la del mar de les platges i el port de la ciutat i a partir de 1922 la de la piscina de la Escollera, del Barcelona, que durant molts anys s'abasteix directament de l'aigua de mar

Els elements tècnics de la Federación Española de Natación Amateur (FENA), encapçalats per en Fransces Gibert (*) i en Casimir Baides, prenen la iniciativa de cercar un espai on poder fer la preparació olímpica en aigua dolça. Sembla que el mateix Baides sap de l'existència d'un espai que reuneix les condicions requerides. Es tracta d'una 'piscina' propietat de l'ajuntament de Barcelona, del qual cal obtenir-ne l'autorització. L'equipament compta amb la dificultat afegida que es troba a una altura superior als 20 metres !... equivalent a una casa de cinc pisos d'alçada. 

El Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella

Ben aviat la premsa i l'ambient de la natació i les disciplines associades començen a parlar de 'la piscina de l'Asil del Parc'.

En realitat es tracta del Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella. Construït entre 1874 i 1876 per el Mestre d'Obres Josep Fontserè i Mestre (1829-1897), gestor de gran part de la reforma de l'antiga Ciutadella militar. Un aleshores jove estudiant d'arquitectura col·laborador d'en Fontseré, Antoni Gaudi i Cornet, va ser l'encarregat de fer el càlcul estàtic del dipòsit situat a la coberta i dels seus elements de suport. 

En comptes d'utilitzar la tècnica constructiva mes moderna de l'època, amb pilars de fosa - que utilitzen el ferro -, Josep Fontserè va optar per la tècnica tradicional, degut a les grans càrregues que havia de suportar l'edifici i a l'altura que aquest havia de tenir. L'estructura segueix el model d'una construcció romana - la piscina Mirabilis de Nàpols -, formada per arcs paral·lels de mur de fàbrica de maó vist d’un metre de gruix, catorze metres d'alçada i seixanta-cinc metres de profunditat, que es creuen amb volta de canó formant una sala hipòstila, que confereixen a la nau l'aspecte d'una catedral laica. De la façana, en destaquen les quatre torres a les cantonades i, entre elles, les arcades i contraforts disposats al llarg de tot el perímetre, que es corresponen amb el ritme de l'estructura interior.

Per tal d'aconseguir la pressió necessària per a posar en funcionament la xarxa d'aigua de la cascada i de la resta del nou Parc, el gran dipòsit, de més de 15.000 metres cúbics de capacitat, es va situar a la coberta de l'edifici. L'únic objecte de les arcades que conformen la nau és el de sostenir el pes del dipòsit i no presentaven cap tipus d'organització interna. No obstant mes endavant l'ajuntament va dividir aquest tant ampli espai en planta baixa i primer pis, per tal del seu millor aprofitament. 

L'edifici va quedar emplaçat fora del recinte, de la Ciutadella just al seu costat, situat entre els carrers de Wellington, Llull, Sardenya i Ramón Turró.

Plànol d'emplaçament del Dipòsit de 
les Aigües del Parc de la Ciutadella.
Font: Viquipèdia

Plànols de secció i cenital del Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella.
Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, AMCB.

Durant molts anys aquest equipament ha tingut infinitat d'usos: hospici i asil municipal entre els anys 1896 i 1977, magatzem dels bombers, vestidor i parc mòbil de la Guàrdia Urbana, arxiu de justícia i altres. L'any 1992 la Universitat Pompeu Fabra l'adquireix, i el 1999 s'inaugura com biblioteca universitària, previa la reforma feta pels arquitectes Lluís Clotet i Ignacio Paricio. Des de l'any 2000 ha estat declarat 'Bé Cultural d'Interès Local' per l'ajuntament de Barcelona.

Imatge del dipòsit-piscina en data indeterminada de començaments del segle XX.
Font: ANC. Ft. Brangulí

La piscina per a la preparació olímpica

Un cop localitzada la possible ubicació de la 'piscina' es posen en marxa els tràmits per a rebre l'autorització municipal per al seu ús en la preparació olímpica dels nedadors i waterpolistes que poden anar als jocs d'Amsterdam 1928. La FENA i el COE són els encarregats de demanar aquesta autorització.

Retall del diari 'El Diluvio' del 18 d'abril de 1928 informant de la 
solicitud per a utilitzar l'espai del dipòsit d'aigües del Parc.
Font: Hemeroteca ARCA

A primers del mes de juny ja s'ha concedit el permís municipal i a mitjan del mateix mes s'inicien els entrenaments dels esportistes amb possibilitats d'anar als jocs. L'entrenador 'natural' hauria de ser en Richard Thompson, el del C.N. Barcelona, però es dona el cas que aquest es troba en vies de finalitzar el seu contracte que havia començat l'any 1925, desprès dels jocs de Paris. El cas és que la FENA decideix que la preparació olímpica anirà a càrrec d'en Francesc Gibert Riera; amb l'ajut d'en Casimir Baides, qui havia estat fundador i primer president del Col·legi Català d'Arbitres de la FCNA. Els començaments, però, no són tant senzills. En diferents mitjans de premsa es descriu el descontent d'alguns dels esportistes per el mal estat de les aigües del dipòsit, que algunes informacions asseguren que a mes de ser brutes contenen llot i herbes provinents de la manca de neteja, en considerar que aquesta no era necessària per a la seva funció. Al setmanari humorístic 'Xut!' hi suquen pa, especialment el seu comentarista habitual de natació, en 'Suc de Pop' que a l'edició del 26 de juny comenta que:

"La inauguració dels entrenaments d'aigua dolça va tenir un caire melodramàtic, que va fer enternir (sic) a tots els assistents. La piscina descoberta per en Baides, amb un parell de metres de llot, és el lloc ideal per a fer fàstics de la natació i el que amb ella tingui relació."

Altres mitjans ofereixen una versió mes continguda, com ara es el cas de 'El Mundo Deportivo', que reproduïm tot seguit, on s'afirma que:

"... la primera sesión en agua dulce, en el depósito situado en la azotea del Asilo del Parque, demostró de una manera completa que con unos cuantos detalles debidamente corregidos será apta para cobijar la última etapa de la preparación."

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 24 de juny de 1928 comentant
l'estrena del dipòsit-piscina del Parc de la Ciutadella.
Font: Hemeroteca Mundo deportivo

La nota sense signatura remarca també que:

"Naturalmente dejó notarse la extrañeza y la falta de adaptación natural que ha constituido tantas veces el handicap en tantos match (sic) internacionales. Los estilos deberán modificarse y deberán buscarse los recursos para aclimatar rápidamente y encontrar la flotabilidad y la velocidad que... en esta primera sesión no han podido sacarse a relucir."

En el seu llibre 'Historia de la Natación'  en Joaquim Morera Pujals (1914-1979) - que ho ha estat tot en la natació catalana, espanyola i mundial - escriu sobre aquest assumpte:

"Como que la piscina de la Escollera es de agua salada y este elemento representa un terrible handicap cada vez que se sale al extranjero, se decide organizar los entrenamientos en agua dulce, utilizando para ello un gran depósito de agua existente en la terraza del Asilo del Parque... donde se habilita un campo de carreras de 50 metros y otro de waterpolo.Con entusiasmo acuden los preseleccionados a dicho depósito, donde al nadar tienen que apartar las espesas hierbas que se forman." (**)

El cert es que alguns dels nedadors i waterpolistes mes veterans sembla que prefereixen seguir fent els entrenaments en l'aigua salada de la piscina de la Escollera, voltats de millors condicions de confort que a la recent descoberta piscina del Parc. Una vegada mes en 'Suc de Pop' es qui dedica mes atenció als entrenaments pre-olímpics i en una nova edició del 'Xut!' es publica un ampli reportatge per a descriure el seu parer, entre seriós i desenfadat.

La crònica d'en 'Suc de Pop' al Xut! del 3 de juliol de 1928 (***).
Font: Hemeroteca ARCA

A les incògnites de la preparació cal sumar-hi de seguida la incertesa per la participació en el jocs d'Amsterdam. El COE, mancat de diners i amb un ajut insuficient del govern del dictador Primo de Rivera, vacila sobre quins esports són els que poden anar  a competir al gran esdeveniment. En els cas de les disciplines aquàtiques es parla d'una molt reduïda representació de nedadors, mentre que el waterpolo és un seriós dubte. De les nedadores i dels salts ni se'n parla...

En Francesc Gibert que, entre d'altres activitats, exerceix també de periodista a 'El Mundo Deportivo' i altres mitjans, preocupat per l'amenaça de que el waterpolo quedi fora de la participació espanyola als jocs pressiona a través d'aquest diari:

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 16 de juliol de 1928, remarcant que,
segons un suposat informador, el waterpolo ha de ser als jocs.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Altres veus, també del món de la natació catalana, defensen la posició contrària i es manifesten en contra de qualsevol participació espanyola als jocs, desenganyats per la poc honorable participació haguda al segons campionats europeus de natació i waterpolo de l'any 1927 a Bolonya. És el cas, per exemple, d'en Antoni Palau Astor, secretari de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA), que escriu en aquest sentit un article al diari 'El Diluvio' del dia 1 d'agost de 1928:

"Podríamos hablar largamente de la más o menos acertada que resulta la participación de equipos de natación y waterpolo en los Juegos Olímpicos, pero lo creemos innecesario, ya que acerca del primero el cronómetro habla mucho más elocuentemente de lo que nosotros podríamos decir y de los segundos también nos hablan sus últimas actuaciones y el tiempo de preparación que han tenido, microscópico al lado del relieve e importancia que representa un certamen de la envergadura de una Olimpíada..."

Finalment el COE desestima la participació de l'equip espanyol de waterpolo Als Jocs Olímpics de 1928, de la qual cosa se'n fan ressò els mitjans de comunicació.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 18 de juliol de 1928.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Passats uns dies, amb motiu que una delegació del COE es trasllada a Barcelona per a una pressa de temps del relleu 4 x 200 m a la piscina del Parc, en Santiago Roura Mondet, comptador del COE i un dels encarregats dels 'números' respon a unes preguntes de la premsa de Barcelona per aclarir la no participació del waterpolo:

" P.- Y decididamente el waterpolo no va oficialmente a Amsterdam ?

SR.- No podemos mandarlo... el comité (COE) no autorizaba la participació del waterpolo con la idea deliberada de excluirlo, ni porqué su clase entre de lleno entre los 'no promete', sino que la escasez del presupuesto después de calcular para los sports (sic) imprescindibles no permite el gasto, que para diez hombres entre titulares y suplentes enseguida suman unos miles de pesetas.

P.- El veto, pues, no era más que económico ?

SR.- Terminantemente..."

A la mateixa entrevista el senyor Roura dona a conèixer el cas dels participants en hípica, que tampoc poden anar als jocs a costa del COE, de manera que han trobat una solució que no és altre que la de que el Ministerio de la Guerra sigui qui carregui amb les despeses. Com es obvi es tracta d'un esport molt vinculat, especialment en aquells anys, a l'estament militar... i un cop a Amsterdam l'equip d'hípica es qui aconsegueix la única medalla, essent campions olímpics i medalla d'or.

Retall de 'El Mundo Deportivo del 22 de juliol de 1928 amb la
informació de la presa de temps per el membres del COE. 
El senyor Roura és el segon per l'esquerra, sense capell.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En darrera instància el Club Natació Barcelona reafirma la seva voluntat d'enviar als jocs l'equip de waterpolo i per aconseguir-ho es fa càrrec de les despeses del viatge i l'estada dels jugadors. Finalment l'equip que es desplaça a Amsterdam 1928 és el format per:

Natació:

• Josep González, 100 m lliures

• Josep Francesch, 200 m braça

• Francesc Segalà, Estanislau Artal, Ramón Artigas i Josep González, 4x2oo m lliures

Waterpolo

• Gonçal Giménez (P), Àngel Sabata, Jaume Cruells, Josep M. Puig, Rafel Jiménez, Manel Majó i Marià Trigo.

Tots ells pertanyen al C.N. Barcelona, menys en Ramón Artigas del Club Natació Athlètic. Els aompanyen com a directius en Robert Serinyà i en Casimir Baides. Per el que fa a l'equip de waterpolo, en Marià Trigo asumeix les funcions de delegat i entrenador jugador, atès que han viatjat els set jugadors justos.

Els Jocs Olímpics de 1928 a Amsterdam

Aquelles primeres edicions dels jocs no disposaven d'un calendari homogeni en totes les seves seus. En el cas d'Amsterdam 1928 els jocs van perllongar-se entre el 17 de maig i el 12 d'agost, encara que la major part de les proves en van concentrar entre el 28 de juliol i el 12 d'agost. Només el hoquei herba i el futbol son els que havien anticipat les dades respecte als altres esports olímpics.

Programa de celebració dels diferents esports als Jocs 
Olímpics de la IX Olimpíada a Amsterdam 1928.
Font: Official Report of the 1928 Olympic Games

El gruix de les instal·lacions olímpiques es troba situat a l'anomenada Ciutat Olímpica, on a mes de l'Estadi Olímpic, amb una capacitat per a 34.000 espectadors, es construeix el Swimming Stadium, ambdós encarregats a l'arquitecte neerlandès Jan Wils.

L'Estadi Nàutic és pensat per la durada dels jocs, de manera que a principis de 1929 ja s'ha enderrocat. Això explica que fos realitzat pensant en els mínims costos possibles. El vas de la piscina era de formigó armat amb 50 metres de llarg per 18 metres d'amplada. A la part més profunda, prop de la torre de salts, feia 5 metres. Es van aixecar tribunes de fusta per acollir uns sis-mil espectadors. A l'altre extrem hi havia un edifici amb dues ales que contenen 20 vestidors per a homes i 16 per a dones, a mes d'altres dependències per els àrbitres i delegats. L'aigua provinent de la xarxa publica s'escalfava fins a 19º centígrads.

Imatge del 'Swimming Stadium' dels Jocs Olímpics d'Amsterdam.
Font: Colecció Spaarnestad. Ft. SI

Les onze proves de natació dels jocs consten de sis en categoria masculina i cinc en categoria femenina. Tenen lloc entre els dies 4 i 11 d'agost de 1928. El domini correspon a l'equip dels Estats Units, que acapara fins a onze medalles, sis de les quals d'or. Algunes de les estrelles de la natació dels jocs son el suec Arne Borg (1500) amb l'argentí Alberto Zorrilla (400) i els nord-americns George Kojac (100 esquena) i Johnny Weissmuller; aquest darrer aconsegueix encara dues medalles d'or (100 i 4x200) desprès del seu èxit a Paris 1924 i abans de dedicar-se per complert al cinema. Per les noies destaquen les nord-americanes Martha Norelius (400) i Albina Osipowich (100), amb la francesa Marie Johanna Braun (100 esquena).

Clarence Crabbe, George Kojac, Ray Ruddy i Johnny_Weissmuller
dels U.S.A, als Jocs Olímpics d'Amsterdam 1928.
Font: Viquipèdia. Ft. SI

La representació espanyola aconseguí els següents resultats:

• 100 m lliures. 10 d'agost. Josep Gonzàlez neda en la setena i darrera sèrie de la primera ronda amb un temps de 1'10"3, superior a la seva millor marca i queda eliminat.

• 200 m braça. 6 d'agost. Josep Francesch neda en la quarta i darrera sèrie de la ronda amb un temps de 3'25", també superior al de la seva millor marca i queda eliminat.

• 4x200 m lliures. 9 d'agost. Francesc Segalá, Estanislau Artal, Ramón Artigas i Josep González neden en la tercera i darrera sèrie, arribant segons amb un temps de 11'50". Es classifiquen per a la final en haver estat eliminats els altres dos participants.

• 4x200 m lliures. Final 11 d'agost. Assoleixen la setena i darrera posició amb un temps de 11'43", a molta distància dels altres sis participants.

Els integrants del 4x200 m lliures, tot i fer una marca poc remarcable, assoleixen en canvi la primera final olímpica de la natació espanyola. Caldrà esperar exactament quaranta anys per a veure repetida aquesta fita. Serà en els Jocs Olímpics de Mèxic 1968 i a mes per partida doble, quan en Santiago Esteva i na Maria Pau Coromines van quedar en cinquena i octava posició a les finals dels 200 i 100 esquena, respectivament.

Pel que fa al waterpolo, l'equip espanyol ha tingut mala sort en el sorteig i s'ha d'enfrontar a França, campiona olímpica de Paris 1924 i molt superior als espanyols en aquells anys. El partit es celebra en primera ronda, el 4 d'agost, i l'equip d'Espanya resta eliminat en perdre per 0 gols a 4. No obstant aquest és considerat un gran resultat, atenent al fet que en aquesta primera ronda s'han produït golejades d'escàndol, superiors als deu gols. Així que s'estima que haver contingut als francesos amb una derrota ajustada a quatre tantos es un excel·lent resultat.

L'equip, com ja hem vist abans, és el format per Gonçal Giménez (P), Àngel Sabata, Jaume Cruells, Josep M. Puig, Rafel Jiménez, Manel Majó i Marià Trigo. En l'Àngel Sabata recau l'anècdota del torneig de waterpolo, en haver estat nomenat com el jugador mes jove del mateix, atès que el passat mes de març ha complert els disset anys. En el seu debut olímpic no desentona amb la resta de l'equip i passats vint anys, a Londres 1948 amb trenta-set anys, encara reeditarà la seva condició d'olímpic.

Quadre classificatori del torneig olímpic de waterpolo a Amsterdam 1928.
Font: Viquipèdia

Amb una relativa sorpresa els alemanys s'imposen en la final als hongaresos per un clar 5 a 2, mentre que França, lluny de l'escalf del seu públic, encara pot reeditar medalla olímpica, de bronze en aquest cas.

Equip espanyol de waterpolo a Amsterdam 1928. De dalt a baix i d'esquerra 
a dreta: Àngel Sabata, Gonçal Jiménez, Josep Maria Puig, Rafael 
Jiménez, Jaume Cruells, Marià Trigo i Manuel Majó.
Font: Arxiu Juan Antonio Sierra Puerto., JASP. (****)

L'ex-entrenador del Club Natació Barcelona, en Richard Thompson abans esmentat, ha estat testimoni dels jocs i en tornar fa unes declaracions al diari 'Excelsior' de Bilbao del dia 25 d'agost de 1928. Preguntat per el periodista sobre el paper dels nedadors espanyols respon:

"No sé lo que les pasa... en cuanto traspasan la frontera. Mejor dicho, en cuanto se hunden en agua dulce. Es un fenómeno psicológico que no tiene explicación. Por ejemplo, Artigas que en Barcelona le he cronometrado 2'40" en los 200 metros en una prueba de relevos, en Amsterdam ha hecho 3'4". Faltaban allí en el equipo Brull y Valdés (del Club Arenas de Bilbao) y Francesch no pudo hacer nada en la braza porque se encontraba con un codo lesionado..."

Interpel·lat per el periodista sobre el waterpolo contesta que:

" Epaña hizo un brillante match (sic) contra los campeones olímpicos de 1924. Algunos entrenadores americanos me dijeron que Giménez era de los mejores guardametas que habían visto. También Puig y Cruells brillaron intensamente; y, que casualidad !, los 'polistas' eran los únicos nadadores que no subvencionó el Comité Olímpico (Español)...

... La natación española adolece de un pequeño defecto. Que no tiene nadadores. Mejor dicho, que no hay cantidad de nadadores... no hay rivalidad, no hay competiciones y sin el estímulo de la lucha el progreso es lento..."

Van haver de passar encara força anys per a que els nedadors i waterpolistes catalans i espanyols comencessin a poder competir amb igualtat de condicions amb els països del nostre entorn. Cal recordar que la segona piscina coberta de la ciutat de Barcelona - i la primera de caire municipal - no s'inaugura fins a l'any 1959, a la vegada que també es posa en marxa la històrica piscina coberta del Club Natació Sabadell, al carrer Montcada d'aquella ciutat...

Josep Castellví

(*) En Francesc Gibert Riera (1900-1979) ha estat un personatge clau en el devenir de la natació catalana i espanyola. Olímpic en waterpolo als jocs d'Anvers 1920 i Paris 1924, l'any 1925, junt amb el pedagog cenebista Joan Trigo, funden la primera secció i els primers cursos infantils de natació al sí del club degà. L'any 1927 es escollit president de la FCNA, on s'hi està fins a mitjans de 1929. Mestre de professió, en 'Paco' Gibert és a la vegada un propagandista de la natació i el waterpolo, multiplicant-se som a cronista a la premsa de l'època: 'Stadium', 'El Mundo Deportivo' i altres mitjans han conegut els seus escrits, especialment dedicats a la campanya per a la construcció de piscines municipals a Barcelona i a la resta de Catalunya. Quan succeeixen els fets objecte d'aquesta entrada s'ha desprogramat la construcció prevista de la primera piscina municipal de Barcelona que havia de formar part del programa esportiu de la Exposició Universal de Barcelona, l'any 1929. En Francesc Gibert batallarà, com a president de la FCNA, per  que aquesta oportunitat no es perdi i finalment l'any 1929 es construeix l'Estadi Nàutic de Montjuic, la mateixa piscina quina realització havia estat inicialment desestimada.

(**) Es tracta del llibre 'Historia de la Natación Española', que en la seva segona edició de l'any 1965, il·lustrat amb fotografies d'en Enrique Ugarte,  va ser editat per el COE. En aquest mateix bloc vàrem poder dedicar un 'Identitats' a fer una aproximació a la vida esportiva i social d'aquest gran 'homenot' de la natació i el waterpolo. Us en deixem l'enllaç per si pot ser del vostre interés:

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/02/identitats-joaquim-morera-pujals-el.html

(***) La identitat que s'amaga sota el pseudònim de en 'Suc de Pop' ens és, fins al moment, desconeguda. En podem fer, però, algunes hipòtesis plausibles. Ha de ser un membre actiu i, segurament, històric del Club Natació Barcelona, donat que en coneix els 'ets' i 'uts' de l'entitat i dels seus principals responsables. És, de ben segur, donat a la barrila i la xefla, encara que no deixa de donar sovint interpretacions mes serioses que les dels seus col·legues dels diaris 'respectables'. I poca cosa mes podem extreure dels seus articles al 'Xut!'. En el cas que ens ocupa aquest setmanari d'humor hi va dedicar mes espai que molts dels altres mitjans mes especialitzats. Una raó pot ser que en Francesc Gibert era sovint pressa de les seves bromes mes o menys afortunades...

(****) La foto ha estat extreta del llibre 'El Waterpolo Olímpic és Cosa dels Catalans', quin autor és en Juan Antonio Sierra Puerto i que va ser editat per el Club Natació Atlètic-Barceloneta l'any 2007. Poc mes cal  afegir al nom d'en Sierra. Només remarcar que als seus noranta-vuit anys segueix al peu del canó, disposat sempre a facilitar els seus coneixements i les seves estadístiques a tot aquell desnortat que, com aquest que escriu, s'atreveix a molestar-lo en la seva casa-refugi. Llarga vida al mestre !...

Carnet de Sòcia. Mercè Planas Olivella

A l'esquerra na Mercè Planas Olivella l'any 1951, als seus vint-i-dos anys,
acompanyada del la seva amiga i veïna, na Eulalia Toro Mayol.
Font: Arxiu JCE. Fons família Tauler. Ft. SI

En el marc de les entrevistes realitzades per a la secció 'Carnet de Soci' del nostre bloc, una bona tarda de la tardor del 2019 ens encaminem cap al que hem anomenat la 'zona cero' del Club Natació Montjuïc, és a dir cap al carrer Nou de la Rambla que considerem una mica l'epicentre dels anys inicials de l'entitat. Al número 139 trobem, en el seu pis de tota la vida, a na Mercè Planas Olivella, a punt de fer el seu noranta-unè aniversari. Ens hi introdueix a la seva presència en Ponç Puigdevall Planas, company nostre del Montjuïc desde les respectives i, ai !, llunyanes joventuts... 

La Mercè ens vol atendre inicialment seient a la taula amb nosaltres, però ben aviat es trasllada a la seva zona de confort, la plaça que té emmotllada en el seu sofà preferit... i és que tot i tenir el cap ben clar i actiu, el cos s'ha fet feixuc i la mobilitat s'ha anat fent difícil...

Vaig néixer, en aquest mateix pis en que estem, el 25 de novembre de l'any 1928. Tenia 15 anys encara quan es funda el Montjuïc en el bar que hi ha aquí sota, a Can Feliu. En aquest bar hi anava molta gent i una de les persones que hi anava era el pare del Ponç (fill) (*), el que ha sigut el meu marit. El Ponç era un noi al que li agradava molt el cine i quan en sortia venia a buscar el seu pare, en Josep Puigdevall,  al bar perquè el meu sogre jugava sovint a cartes a Can Feliu. Quan venia es trobava amb que al bar també és reunien altres nois del carrer - o del barri - com en Quim Tauler, en Julián, l'Esquiroz... i altres. Amb el Quim també m'hi havia criat de petita en aquesta mateixa escala; que el seu pare, en Pep Tauler, tenien el pis una mica mes amunt.

Així és que aquesta colla de nois quan sortien feien una rotllana davant del bar i s'hi estaven fent-la petar al carrer i jo, que m'estava al balcó, els veia... i de seguida va ser que el Pons em va conquistar i a partir de llavors vam començar a festejar. I clar, erem molt joves, jo tenia 17 anys i ell una mica més i amb tots els problemes familiars que teníem, però anavem fent. 

Llavors ell ja era del Montjuïc que en va ser un dels fundadors, i anaven a entrenar a la piscina de Montjuïc, de manera que jo al vespre sortia al balcó i veia que per aquí passaven els que venien de la piscina que baixaven a peu i tots els que venien, de molts clubs diferents, passaven sota el balcó i em saludaven. I de vegades el Polichón, del Barceloneta, em deia "avui no baixa, perquè li toca fregar la piscina..." i volia dir que venia més tard, i que ja sabien a qui volia jo veure, clar !...

En aquells primers anys del club la relació entre els pocs associats que hi havia era molt estreta. Al grup 'canònic' dels catorze fundadors, dels quals en Ponç n'era el mes jove juntament amb en Quim Tauler i en Quique Ruiz, de seguida s'hi incorporaren altres entusiastes de l'esport que conformaren una mena de societat d'assistència mutua, en la  qual tots i cadascun estaven pendents de la sort i la dissort de la resta de companys... això si, en aquests primers moments eren tots homes, de dones ja n'hi havien, però només com a companyes dels associats.

El Ponç jugava a rugbi, encara que també ho feia a waterpolo, que n'era el porter, i en l'equip de polo hi havia els germans Ruiz, el Quique el Rafel i l'Eduardo, que de segon cognom es deien Valero, com el Ponç encara que no eren pas familia. Com que també hi jugava el germà del Ponç, en Lluís. a vegades ens feien la broma "mira, hi ha cinc Valeros a l'aigua...". La familia del meu sogre, en Josep Puigdevall,  venia de Girona i la meva sogra, la Rosa Valero, de l'Aragó, encara que de molt petita va venir aquí i parlava al català millor que nosaltres. 

De com va començar això del rugbi jo no puc assegurar-ho, però dir-ho si que puc... un bon dia van anar a la platja, que deien que els que feien waterpolo no hi podien anar perquè els hi anava malament, i jugaven amb una pilota passant-la amb les mans i es placaven i es feien les mil i una... diu que allà hi havia un senyor mes gran, un home que se'ls mirava i que els hi pregunta "que juguen a rugbi vostès ?" i ells què li responen "no, no,... nosaltres només hem vingut a jugar" i l'home que els hi diu "però home, si us heu de matar d'aquesta manera, mes val que ho feu en un club jugant a rugbi, que jo us donaré una targeta per a que aneu a l'Espanyol…" i finalment sí que hi van anar a jugar, que els hi va anar molt bé perquè a l'Espanyol van fer bastant ambient maco, hi havia molt metges i d'altres professionals que hi jugaven a rugbi… que quan el Ponç va tenir l'accident hi van acudir tots. Ara, per jugar a rugbi no els hi donaven res, eh ! que fins i tot les botes s'havien de comprar.

I es que el Ponç en el rugbi va ser molt fort, eh ! que quan ell volia per on hi era no hi passava ningú… desprès quan va plegar de jugar també va ser bo en l'arbitratge, que va arribar a pitar partits internacional; de vegades jo l'acompanyava a França quan anava a arbitrar, i es que jo amb ell he fet de tot… i mentre érem allà passant-ho bé, jo que pensava "però, i demà que faré per dinar ?...", però sempre se'm acudia alguna cosa per a fer.

Sovint tota aquesta colla de rugbi i polo pujaven a la casa del Pep Tauler, el pare del Quim, perquè era una casa on tothom hi tenia entrada i celebraven, per exemple, Sant Josep fent un cremat i s'ho passaven la mar de bé, perquè la familia Tauler era de Verges, encara que ell es va estar mes a Palafrugell, i allí tenien tradició del cremat, el cantar de taverna o les havaneres i s'ho passaven dallò més bé. Jo per els d'aquella casa també era com una filla mes, perquè en aquesta escala no hi havia cap nena, era jo sola fins a que més endavant la única que va venir va ser la Julieta... la Julieta Serrano, que desprès ha sigut molt bona actriu. Ella vivia en el primer segona, que tenia 4 anys menys que jo i va venir amb un germà que aquell sí que era de la meva edat i tots dos germans anaven al Collaso i Gil, l'escola en el carrer de Sant Pau.

Una vegada al Montjuïc van fer loteria que deien que era per a recaptar diners per a poder construir la piscina de la Reina Amalia i van voler que les noies l'anéssim a vendre als camps de futbol del Barcelona i de l'Espanyol; a mi em van donar el meu talonari i perquè anés acompanyada i no tingués cap problema amb algun home m'acompanyava el Diego (Devesa) que em feia com de guardia civil i em deia "estamos aquí para vender, eh ! nada de criaturadas…" i si algú en comptes de comprar començava alguna conversa diferent o m'incomodava el Diego li deixava anar "oye, que estamos aquí para vender loteria, que si tu no quieres vamos a por otro…"

Retalls de 'El Mundo Deportivo' dels dies 26 de novembre i 3 de desembre
amb la noticia de la venda de loteria del C.N. Montjuïc als estadis
del 'R.C.D. Espanyol' i el 'C.F. Barcelona', respectivament.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

El butlletí n. 17 del club, del mes de gener del 1951, se'n fa ressò d'aquesta col·laboració de les noies nedadores o col·laboradores en un article amb el títol de 'El ejemplo de entusiasmo de nuestra Sección Femenina', signat per en Martínez Martí, tot senyalant:

"Y ha sido mucho el esfuerzo que se ha solicitado a estas muchachas por cuanto... han tenido que enfrentarse en los campos de futbol del Español y Barcelona con la indiferencia y hasta a veces con la desatención de quienes llamándose 'deportistas' son simplemente 'público' que van a presenciar un espectáculo."

al mateix article s'esmenta a alguna de les noies que hi han contribuït: les Eulalia (Toro), Mariona (Pantinat), Mercè (Planas), Rosita, Nuri (Carmany) i d'altres. Anècdota a part, la relació de la Mercè i el Ponç ja fa uns anys que dura i, malgrat haver de vencer alguna reticència familiar que la parella supera, ha arribar l'hora de fer el nou pas... 

Foto de 'família' de l'any 1951. Arturo Devesa, Ponç i Mercè, Quim i Eulàlia, 
una parella de cosins de la Mercè i el seu pare, l'avi Planas.
Font: Arxiu JCE. Fons família Tauler. Ft. SI

Així anaven passant els anys i ens vam casar quan jo tenia 24 anys... o 23 i ell 24 em sembla, bueno a aquesta edat. Llavors clar a mi m'hagués agradat ser del Montjuïc, com tots aquests nois amb els que compartíem vida i amistat, però la meva mare no volia. Però el que si fèiem era pujar sempre que podíem a la piscina de Montjuïc i veure el que es feia a les competicions que hi havia. El cas es que al meu pare tot allò li agradava molt i ell sí que es va fer del club i quan ja hi va haver el rugbi els hi va dir que s'encarregaria del botiquín, i se'n anava cada setmana a Can Sala, que era una farmàcia d'aquí a la Ronda, i els hi comprava el material que demanava, que li posaven l'àrnica, l'alcohol, les benes… tot el necessari; de manera que cada diumenge quan es jugava el partit allà el tenies amb el club, ell mateix es va fer una caixeta per a posar el material que se la va pintar de verd i blanc…

Un cop decidits a casar-nos el Ponç es va voler posar per el seu cantó, deixant el negoci de transport del seu pare, i va tenir la sort que l'ajudessin primer en Francesc Draper (president de la Federació Catalana de Natació), que tenia un negoci similar i mes endavant també en Diego Devesa que estava empleat en una casa que era el 'Mundus', de la que n'era el director general o alguna cosa semblant, i a l'empresa feien bastides i llavors li va dir que l'anés a veure i li va donar feina perquè li va dir, "yo sé que tu no me pondrás en ningún mal paso...". El Diego era una molt bona persona, que ningú te'n dirà res de dolent, però imposava, eh !... que quan ell entrava al despatx del 'Mundus' allà tothom es quadrava. Una vegada no recordo si el Diego o el seu germà van prendre mal i llavors tota la colla el vam anar a veure al seu pis, que s'estaven allà a la Barceloneta, i la seva mare era molt enraonadora, molt de xerrar, i li deia al Diego "bueno Diego, y tantos amigos tienes ?... y de que los conoces, si tu no hablas nunca con nadie !… y además tienen el valor de venirte a ver".

Quan la Mercè relata algun dels fets viscuts amb en Ponç o per el seu compta, sovint esclata en una riallada pròpia d'una jove de vint anys... veient-la com s'explica i com gesticula de la seva trona estant des d'on controla el món que l'envolta, ens ve al cap la seva experiència teatral al costat de la insigne Julieta Serrano, que va començar en això de les funcions com la mateixa Mercè amb el grup de la coral 'Lo Desarrollo' (**), encara que la Mercè, sense la Julieta però amb la resta de la gent del Montjuïc, va continuar mes tard des de la secció cultural del Montjuïc i en l'escenari, principalment,  del 'Chipirón'.

És donava el cas de que del grup d'amics dels fundadors no tots es van fer socis del nou club. N'hi havia alguns, com ara el pare de la Lidia Flaqué, que sempre va estar amb el grup dels Boronat, Tauler i demés… però no es va fer soci fins a molt temps mes tard, o com ara el Fonseca, que feia teatre amb nosaltres i tampoc va ser soci del club, tot i que estava quasi sempre amb la colla dels que ho eren… hi va haver força casos així, de gent del barri que sense fer-se'n socis formaven part del cercle d'amistats dels fundadors, bé perquè  eren de la coral de 'Lo Desarrollo' o perquè freqüentaven el mateix bar de Can Feliu, on s'acollien tant la coral com el club... i és que en els primers temps eren una mica la mateixa cosa; fins i tot havien fet algunes vegades partits de futbol de costellada entre els uns i els altres…

Jo sempre que hi havia una funció de teatre aficionat de 'Lo Desarrollo' hi col·laborava fent d'actriu, que ho fèiem aquí mateix, no al 'Chipirón' encara... ho fèiem aquí a l'asiàtic d'una mica mes amunt del carrer Nou, que ara en diuen 'La Plataforma'. Els hi llogàvem la sala i hi fèiem la funció per a la gent que venia del barri, i també n'havíem fet de teatre allà al carrer Villarroel, on hi havia les cotxeres que allà vam fer el 'A Sant Boi hi falta gent', que en aquella funció en Ponç hi feia de torero i l’Andelet de general… així és com anava i el que ens dirigia moltes vegades era el pare de la Julieta Serrano, el senyor Julián… que no era pròpiament per el club eh!, que era per la coral, que tant en Boronat com l'Esquiroz cantaven en el coro de 'Lo Desarrollo' amb el seu estendard i tot, i no sabies ben bé si era el Montjuïc o era el cor. A tot això el que sempre feia d'apuntador a les obres de teatre era l'avi Tauler, el pare del Quim. L’Eulàlia Toro i el Teo Poch o en Sebastià Roca i d'altres mes del Montjuïc també en feien de teatre. 

Llavors al carrer de Sant Pau, allà al costat de la que havia estat la presó de les dones, hi havia una botiga on anaves a buscar qualsevol obra de teatre que la tenien, i en aquesta que el Ponç havia de fer de torero vam haver d'anar a llogar un trajo per ell en una casa on hi treballava el pare del Pepito Cercòs del club, que va i ens pregunta " y que quieren ustedes"... "mire, un traje de torero para mi", que li diu el Ponç, i com que ja pesava cent i pico de quilos i no li hagués entrat cap trajo de torero, el pare d'en Pepito que li diu "bueno, oiga... y que le parece un traje de picador ?" i així va quedar, va passar de ser torero a ser picador.

Part d'un fullet de difusió d'una de les obres de teatre representades l'any 1946 per el 'cuadro
escénico' de la coral 'Lo Desarrollo' al centre de la 'Sociedad Recreativa del Pueblo Seco' 
popularment coneguda com l'asiàtic, amb la Mercè Planas i la Julieta Serrano.
Font: Arxiu JCE. Fons família Tauler.

A la història de la saga dels Puigdevall-Planas, com en totes les famílies, els hi ha tocat de viure tot tipus de situacions, des de les mes lúdiques i felices fins a les mes desfavorables i complexes. La professió d'en Ponç l'obligava a estar moltes hores a la carretera i en una d'aquestes un malaurat esdeveniment va pertorbar la marxa armoniosa de la Mercè, en Ponç i el seu entorn...

Quan el meu marit va tenir l'accident greu teníem cinc camions... cinc camions amb els xofers corresponents i les despeses associades i em vaig trobar havent de fer mans i mànigues per pagar les nòmines i les altres despeses. Vaig haver de tancar la botiga i vam estar a punt de perdre-ho tot, però fent-nos costat ell i jo ens en vam sortir... però vam passar les de de Caín, eh !. 

De quan jugaven a rugbi a l’Espanyol coneixíem al senyor Vázquez, que feia com de delegat i que era un gran senyor… ell venia carbó, no com a carboner, no ! el venia a l'engròs; era un home agradable i molt bona persona que al meu marit el va ajudar molt. Quan el Ponç va tenir l'accident tan greu, a l'habitació eren cinc grans accidentats d'automòbil, i entra un metge que es deia Collado i pregunta "aquí hi ha algú que es digui Puigdevall ?" i jo que li dic "si, nosaltres..." i es mira al Ponç i li diu "no, no pots ser tu... és que jo vaig jugar a rugbi a Paris amb un Michelle Puigdevall… pero no ets tu, que tu amb mi no pots haver jugat" i va resultar que el Michelle era un cosí germà del meu sogre que no teníem present… pero el doctor va seguir "no pateixis que et tractarem igual de be, que m'ha trucat el Vàzquez per dir-me que hi havia el Puigdevall ingressat i que sobretot que me'n cuidés bé de tu’... 

Una vegada mes el senyor Vàzquez i els amics: els Devesa, Boronat, Andelet, en Quim i en Julián i tants d'altres, que ens van ajudar a tirar endavant… que el Pons (fill) li havia dit a son pare "això de la universitat ja s'ha acabat per a mi, i em poso a portar un camión i a tirar endavant..." i el pare que li diu "d'això res, tu has de seguir estudiant i a viure la teva vida, que d'això nostre ens n'encarreguem la teva mare i jo".

A mi no m'agradaria pas que per alguna cosa de les que jo dic hagués de perdre una amistat de tota la vida, perquè aquí ara estem parlant amb tota llibertat entre uns amics; però jo recordo una persona del barri que també tenia negoci de transport i que deia que era molt amic del meu marit… i quan va tenir la desgràcia anava venint cada dia a preguntar "com va el Ponç ?" i jo li explicava… fins que li vaig dir "home, no cal que vingui cada dia, perquè ell segueix mes o menys igual… la millora es lenta" i després em vaig enterar per el Diego (Devesa) que a l'endemà de l'accident se'n va anar a trobar-lo a 'Mundus' per oferir-se amb els seus camions per suplantar la feina que venia fent en Ponç. Pero el Devesa es va comportar, una vegada mes, com el molt bon home que era, que va aguantar la feina per el teu pare (dirigint-se al fill Ponç) tant de temps com va poder… es va portar com el gran amic que era…

El Ponç va estar molts mesos en recuperació i es va haver d'estar penjat un munt de temps per tal de poder enfortir els osos i les articulacions, que feia angoixa només de veure'l... i ell patint i maleint com una mala cosa. L'Andelet el venia a veure a la Vall d'Hebrón quasi cada dia quan estava així, però mai s'atrevia a entrar a l'habitació... es quedava a la porta i jo li donava 'el parte'. Cap al final de la recuperació un dia va entrar a l'habitació el doctor González Adrio, per parlar-li sense embuts. Li va dir que d'aquí a uns dies ja podria tornar a casa, que ja no podien fer mes per ell i que s'havia d'anar fent a la idea que ja mai mes tornaria a caminar... que amb la lesió del peu i la resta d'afectacions no seria possible recuperar la mobilitat. El Ponç, amb aquella serenitat que li venia en moments com aquest, que li diu "miri, doctor... avui som dia 9 de setembre, oi ?... doncs el 24 és el sant de la meva dona i em jugo amb vostè una ampolla de xampany que per aquella data ja caminaré..." i amb penes, treballs i ensopegades, però ho va complir... Passats uns anys es van retrobar amb el doctor a la pista de gel del Barcelona i en González Adrio el va reconèixer "no me lo creia, como puede ser !...", però es va comportar i va pagar el deute...

Tot això passava l'any 1973. El Ponç fill ja feia vint anys que corria per aquest món i es trobava en fase d'acabar els seus estudis, com hem vist. La seva carrera de waterpolista havia superat totes les expectatives de la saga Puigdevall, les del pare Ponç i les del seu oncle Lluís. Internacional, campió d'Espanya l'any 1972 abans de complir els vint anys,... el seu pare, però s'ho va mirar sempre amb aquella barreja de tranquil·litat i suposada indiferència que solia emprar, sempre amb la recança que el fill no li havia sortit 'rugger'... però en el seu interior n'estava amplament orgullós del seu recorregut esportiu...

De l'abans d'ahir i de l'ahir...
A l'esquerra en Ponç i en Lluís Puigdevall l'any 1950, primer i tercer per l'esquerra dempeus.
A la dreta en Ponç (fill), quart per l'esquerra dempeus, amb l'equip del Montjuïc 
que va guanyar la Copa Catalana de 1972 al C.N. Barcelona a Sant Jordi.
Font: Arxiu JCE. Fts. 1950, SI; 1972, Montejano.

Però jo finalment vaig poder ser sòcia... que amb el Ponç, i malgrat tots els problemes que vam passar, vam estar pagant les quotes de socis d'en Lluís i del seu fill des de que a mitjans del anys cinquanta se'n van anar a França... i aquí anar pagant les quotes per si un dia es decidien a tornar.  Però al cap dels anys el Ponç li diu un dia "Lluís, ara ja em jubilen… i la vida ja em canviarà i jo encara segueixo pagant les teves quotes" i en Lluís li va dir que per ell ja el podíem donar de baixa. Coincideix que un dia fan una festa al club i al Ponç el president Ballart li diu que llavors ell ja no ha de pagar mes la quota del club i va pensar que al menys em faria sòcia a mí perquè així no tindria mala consciència de no contribuir al manteniment del club.

Així que la Mercè, finalment, va veure complert el seu desig de fer-se sòcia del club de la seva vida i de la vida dels seus éssers estimats... però en va ser molt mes que sòcia. La Mercè, com tantes altres dones d'aquells anys quaranta, en van ser 'fundadores' del club, al costat d'aquells nois esportistes que sempre van comptar amb el seu suport i la seva empenta per a tirar endavant les seves iniciatives.

Carles Sánchez i Josep Castellví

En recordança de na Mercè Planas Olivella, traspassada 

aquest darrer 19 de juny del 2023

(*) Al llarg d'aquesta entrada ens trobarem sovint parlant de dos Ponç diferents, el marit de la Mercè i el fill d'ambdós. Per tal de no confondre'ns, sempre que parlem del fill ho farem constar entre parèntesi.

(**) Al Poble-sec, com a tants barris populars de Barcelona, les corals proliferaven en gran nombre, de manera que no era estrany que en tal o qual bar en trobéssim una d'instal·lada. En el cas de Can Feliu la barreja entre 'Lo Desarrollo' i el nounat Club Natació Montjuïc va ser una constant dels primers anys de l'entitat blanc-i-verda.