Sprints. Breu història d'una fusió...

Vista de la piscina interior del Complex Esportiu Municipal de Sant 
Sebastià, gestionat per el Club Natació Atlètic-Barceloneta (*)
Font: Web Arquitectura Catalana. Ft. Hisao Suzuki

En aquest 'Sprints' reproduïm íntegrament un article escrit per en Juan Antonio Sierra Puerto l'any 2017, amb motiu de commemorar-se el vint-i-cinquè aniversari dels acords de fusió de les societats Club Natació Atlètic i Club Natació Barceloneta de l'any 1992, que donaren pas al nou Club Natació Atlètic-Barceloneta. L'acompanyament d'imatges i les seves fonts són responsabilitat del bloc. No cal dir que ens sentim honorats d'aquesta col·laboració del mestre i degà dels cronistes i historiadors de la natació catalana i espanyola; de qui, d'altre banda, sempre hem rebut el recolzament per a la iniciativa del 'Memòries...'.

"El 27 de juliol de 1992 n'és la data oficial, però la història de la fusió dels clubs Atlètic i Barceloneta, que acaba de complir 25 anys, comença molt abans.

La podríem situar en un dia de 1965 en que, per primera vegada, les banderes dels nostres clubs van presidir, juntes, l'acte de col·locació de la primera pedra de la piscina municipal del Passeig Marítim, que el seu constructor, és a dir l'Ajuntament de Barcelona, volia posar a disposició de tots els clubs de natació del barri, tot suggerint, o gairebé imposant, la condició que es fusionessin.

1. Acte de col·locació de la primera pedra de la piscina coberta 
municipal del Passeig Marítim el 27 de maig de 1965
2. En el mateix acte les dues banderes onegen amistades
Font: Arxiu Municipal del Districte de Ciutat Vella (AMDCV). Ft. SI

Les primeres aproximacions envers aquest objectiu les van protagonitzar, en una trobada informal, dos representants del Barceloneta, que van ser el seu vicepresident Llorenç Chale Martínez i  en Manuel lbern Lérida (altrament conegut com a 'Polichon') que aleshores era entrenador (i quelcom més) d'aquest club; i dos representants de l'Atlètic, en Manel Domènec Bonet, aleshores secretari de la Federació Catalana de Natació, i jo mateix que aleshores era vicepresident del Club. Tinc molt present aquest episodi, arran del qual el Manel i jo varem signar un manifest dirigit als socis (que explicava i propugnava el Si a la fusió), perquè varem ser titllats de traïdors.

En Manel Domenech (1927-2015) i l'autor de l'article, mes enllà de l'amistat,
en una foto publicada amb ocasió de l'edició del llibre 'Fites en 
la Història de la Natació Catalana', del qual en són autors.
Font: 'Fites en la Història...'. FCN, 1996. Ft. SI

Les gestions que cadascuna de les dues parts va fer per convèncer els seus respectius socis de les avantatges d'una fusió, va tenir un resultat dispar en les assemblees generals extraordinàries    convocades el 13 de juliol de 1968, simultàniament, per l'Atlètic i el Barceloneta. I mentre aquest club es manifestava de forma assenyada amb un SI a la fusió, de I'Atlètic sorgia un NO temperamental que portava implícita la renuncia a utilitzar unes instal·lacions que, per tant, el Barceloneta va inaugurar el 17 de juliol de 1968.

Retalls de 'El Mundo Deportivo' dels dies 15 i 20 de juliol de 1968, respectivament, amb 
la negativa de l'Atlètic per a la fusió i la concessió de la nova piscina al Barceloneta.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Punt i apart

Però les voluntats van resultar més duradores que les instal·lacions i el 1992, passats 24 anys, sorgí una segona oportunitat de fusió, a remolc de les grans transformacions urbanístiques justificades per la celebració a Barcelona dels Jocs Olímpics; quan Julián García González, Manuel lbern "Lolo" Alcalde i Alfons Cànovas Lapuente, treballant des d'Autoritat Portuària, Ajuntament de Barcelona i Club Natació Barceloneta, respectivament, van enllestir el projecte d'una nova piscina per al barri, en substitució de la del Passeig Marítim, que ja estava molt atrotinada i fins i tot afectada pels plans olímpics.

Aquesta vegada un Atlètic desnonat ho tingué més clar i a les assemblees extraordinàries celebrades també simultàniament el 19 de juny de 1992 ambdós clubs van dir SI a una fusió que comportava les següents condicions:

• El nom de la nova entitat el fixaria I'Ajuntament de Barcelona (aquest va determinar que fos 'Club Natació Atlètic-Barceloneta' amb els noms dels clubs separats per un guió)

• El president seria Alfons Cànovas Lapuente.

• La Junta directiva quedaria constituïda pel mateix nombre de membres d'ambdós clubs.

• L'escut del Club seria objecte d'un nou disseny que recolliria els motius fonamentals dels escuts actuals.

• Es mantindrien les quotes que cada club tingués establertes.

• Abans de la fusió s'haurien de fer auditories dels clubs.

• Aquests acords s'haurien de respectar durant 4 anys.

Els primers contactes per tirar endavant la fusió van tenir lloc els dies 14 i 21 de juliol de 1992 entre: Alfons Cànovas Lapuente, Sito Cànovas Barberà, Joana Domènech Martinez i Constantí Segurana Nogueroles (per part del Barceloneta) i Joan Esteve Simal, Francesc Castellà Gombau i Manel Domènech Bonet (per part de l'Atlètic).

Els presents, acordaren nomenar una Junta Directiva provisional, fins que la Generalitat aprovés uns nous estatuts, que va quedar composta per Alfons Cànovas Lapuente (president), Joan Esteve Simal i Julián García González (vicepresidents), Manel Domènech Bonet (secretari), Francessc Castellà Gombau (tresorer), Joana Domènech Martinez (comptadora), Antoni Joan López Sáez, Joan Antoni Sierra Puerto, Joan Orensanz Serra i Francesc Boira Jori (vocals).

Per segellar la fusió el 24 d'octubre de 1992 es va dur a terme un sopar en el qual, per primera vegada, els socis d'ambdós clubs van participar agermanats (**).

Però les noves instal·lacions, anomenades de "Sant Sebastià" no es van inaugurar fins el 30 d'abril de 1995 i  no van ser posades a disposició dels socis fins el 28 de juliol d'aquest mateix any.

I fins avui..."

Imatge dels primers escuts del Club Natació Athlètic i del Barceloneta Amateur Club
1. El de l'Athlètic correspon a l'esbós fet per a Emili Salas, lluït per primera vegada l'any 1915
2. El del Barceloneta Amateur Cluc és el que s'utilitza a les primeres comunicacions del club
Font: Llibre '90 Anys d'Història del Club Natació Atlètic-Barceloneta' (***)

Juan Antonio Sierra

(*) La construcció fou encarregada al despatx d'arquitectes 'Martínez Lapeña-Torres Arquitectos'. Autors de nombroses obres públiques i privades a diversos països, han estat objecte de deu premis FAD, a mes d'haver rebut el 'Premio Nacional de Arquitectura 2016'. L'obra d'aquesta emblemàtica instal·lació esportiva s'esdevingué entre els anys 1988 i 1995. L'equipament actual és el resultat de sumar a la obra inicial les successives reformes i millores que hi ha anat introduint el club Atlètic-Barceloneta

(**) De l'acord entre institucions i clubs sorgeix a les acaballes de 1992 el Club Natació Atlètic-Barceloneta, amb el guió corresponent per no dissociar les dues entitats. Els presidents artífexs de la fusió van ser Joan Esteve Simal, de l’Atlètic, i Alfons Cànovas Lapuente, del Barceloneta. No caldría senyalar que la decisió s'ha demostrat totalment encertada, atesa l'evolució que la nova entitat ha tingut en aquesta trenta anys de vida, tant en el vessant social com en l'esportiu, en que ha assolit una posició capdavantera dins del tradicional associacionisme català.

(***) El Barceloneta Amateur Club és el nom amb què es va fundar l'any 1929 el que, desprès de la guerra, passaria a anomenar-se Club Natació Barceloneta. En Emili Salas és un dels fundadors de l'Athlètic, trobant-se en funcions de secretari de la Junta Directiva els primers anys del club. El llibre citat va ser escrit per Juan Antonio Sierra Puerto i Manel Domènech Bonet i editat pel Club Natació Atlètic-Barceloneta l'any 2003.

Sprints. HOLA !!, HOLA !!, HOLA !!...

Abans, però...

El 17 d'octubre de 1986, a la seu del Comité Olímpic Internacional (CIO), el seu president, en Joan Antoni Samaranch, llegia el comunicat amb la designació de la ciutat escollida per a ser seu dels Jocs de la XXV Olimpíada:

"En ma qualité de président j'ai l'honneur de vous annoncer que le Comité International Olympique, réuni en session plénière à Lausanne, a confié l'organisation des Jeux de la vingt-cinquième Olympiade mille neuf cent quatre-vingt-douze a la ville de ... en des moments... a la ville de 'Barsalona' ". (*)

Fa quasi trenta-sis anys i els que llavors teniem una edat sovint recordem amb precisió la data i el lloc on érem quan va saltar la noticia... per fi Barcelona havia aconseguit el seu somni olímpic, tantes vegades fallit !

Primera celebració a Lausana: ___, Rubert de Ventós, Maragall, Dalmau, Vallverdú,
Serra , ___ i Truñó desprès d'escoltar el comunicat del CIO.
Font: Agència EFE. Ft. Julián Martín

Van seguir uns anys de treballs, obres i transformacions urbanes; suportades majoritàriament per la ciutadania amb una barreja d'orgull i sentiment de pertinença a la nova fita comuna. Acostant-se el dia de la inauguració dels jocs el mateix Pasqual Maragall, en la introducció d'un dels informes fets per el Comité Organitzador Olímpic de Barcelona 92 (COOB 92), escrivia a mode de salutació :

Missatge d'en Pasqual Maragall en el 'Official Report of the Games 
of the XXV Olimpiad. Volume I', Barcelona 1992.
Font: 'LA84 Foundation Digital Library'

Una cerimònia inaugural diferent...

Si hi ha alguna afirmació sobre els Jocs de Barcelona en que pràcticament tot-hom hi és d'acord es la de que les cerimònies d'inauguració i clausura varen marcar un punt i apart; hi ha hagut un abans de Barcelona 92 i un desprès. 

La clau rau en que anteriorment aquests actes es centraven en l'elaboració d'imatges successives  al·legòriques a particularitats de la cultura local, d'aire quasi gimnàstic i de disciplina gairebé militar. Quan la Comissió permanent del COOB 92 es va preguntar com s'havia de plantejar aquest problema de seguida van ser d'acord en que les cerimònies de Barcelona s'havien de distingir per la creativitat, l'atreviment i la innovació. 

Al concurs endegat per l'organització s'hi presentaren diferents empreses, quedant finalistes amb la màxima puntuació tres d'elles: Ovideo, Bassat i Sport. Davant la dificultat per designar-ne a una de sola el Conseller delegat, Josep Miquel Abad va optar per una solució contundent i radical. En paraules d'en Lluís Bassat:

"Josep Miquel Abad ens va cridar a Pepo Sol d’Ovideo i a mi, ens va tancar al seu despatx amb clau, se la va posar a la butxaca i va dir: 'D’aquí no surt ningú si no hi ha un acord. Segons el jurat, teniu tres 10 cadascú de vosaltres, fa tres convocatòries que empateu, i no volem perdre cap dels tres 10. Per tant, us heu d’associar'. Bé, doncs ens associem..."

El resultat fou la creació de l'empresa Ovideo-Bassat-Sport S.A. - en la que el COOB hi tenia una participació simbòlica del 2% - encarregada de l'organització de les cerimònies dels Jocs de Barcelona. El nombre de persones que hi varen arribar a intervenir va ser molt nombrós, com també foren nombroses les hores d'assaigs emprades per les desenes d'actors i els centenars de voluntaris que formaren l'elenc, en el cas que ara ens ocupa, de la cerimònia inaugural.

A la vegada es proposaven de trobar un delicat equilibri per tal que sense renunciar a mostrar les principals característiques de la identitat catalana - llengua, tradicions, cultura -, aconseguir vincular-la amb la de la resta de les d'Espanya, d'Europa i de la Mediterránea. En paraules recents del que en va ser el director artístic, en Manuel Huerga, en declaracions fetes a VilaWeb:

"Es diu que marca un abans i un després perquè vam proposar un concepte narratiu. Teníem un 'brífing' que ens obligava a explicar que érem Barcelona, Catalunya, Espanya, Europa i la Mediterrània. Tot això s'havia de lligar, perquè no fos una successió de quadres. Vam haver de buscar un expert en mitologia. La Fura ja tenia la idea d'Hèrcules, que segons la llegenda funda Barcino". 

I, en efecte, la participació de la companyia de La Fura dels Baus va ser una peça clau del projecte. La Fura va encarregar-se de la part mes teatral de la cerimònia, que n'ocuparia el tram central.

L'acte havia començat a les vuit en punt la tarda del 25 de juliol. I desprès del compte enrere i de començar a sonar la música d'en Carles Santos, apareixen sobre la lona blava que cobria el terreny de joc de l'estadi - representant el cel i la mediterrània alhora - centenars de voluntaris simulant un tapis de flors que es va movent i ballant fins a formar la paraula de benvinguda: 'HOLA' al bell mig de l'estadi. A la vegada el públic reforça fins a vuit vegades la benvinguda cridant a l'uníson aquest 'Hola'. Sona de fons la 'Barcelona' de Freddie Mercury, cantada per ell mateix i per Montserrat Caballé. 

Primer gran impacte per els 3.500 milions de persones de tot el món que contemplen l'espectacle per televisió.

'HOLA' gegant format per els voluntaris i corejat per el 
públic que omplia de gom a gom l'Estadi Olímpic. (**)
Font: Barcelona Olímpica

La peça central va consistir en l'espectacle de la Fura dels Baus. La història d'Hercules, el llegendari fundador dels Jocs de l'antiguitat i també de la ciutat de Barcino, i el seu pas per Hispania amb l'arribada a les columnes de la fi del mon i la creació de la mar Mediterrània, el mar olímpic i el mar de la civilització. La música que va acompanyar aquesta trencadora posada en escena va ser composada per el prestigiós músic japonès Ryuichi Sakamoto (1952), que l'any 1987 havia guanyat l'Oscar per la banda sonora de 'L'últim Emperador', de Bernardo Bertolucci. La figura del gegant Hercules, es acompanyada de voluntaris que formen el sol i altres figures, i ha de lluitar contra diferents adversitats i enemics, fins que arriba a les columnes que marquen la fi del món conegut, i les obre per a que el mar pugui progressar cap a l'orient creant la Mediterrània i, mes endavant, Barcino.

Diferents moments de l'espectacle de la Fura:
Dalt. Entrada d'Hercules i detalls de la seva imatge
Al mig. Hercules envoltat del sol
A sota. Dalt de l'escenari i contemplant la Mediterrània
Font: Web de La Fura dels Baus

Com a representació dels centenars de voluntaris que conformaren les ones de la Mediterrània reproduïm l'emocionada narració d'una d'elles, na Anna Soler, publicades al diari 'El Periódico' el 6 de juny de 2017:

"Encara guardo el calendari d'assaigs, tinc el casc que dúiem en aquell mar blau, les polseres identificatives, i unes quantes fotos. El penúltim assaig no va sortir bé. Entrar a l'Estadi olímpic amb les ones era tota una aventura. Havíem de córrer i passar entre les columnes dels passadissos aixecant un braç perquè sinó xocàvem. I va passar també el dia de l'assaig general... i això volia dir que aleshores tots els de darrera ensopegàvem i quedava fatal. Quins nervis. Però va arribar el dia i tot va sortir bé.

Emocionant és poc. Aquella música del Ryuichi Sakamoto la tinc gravada en el record. I cada cop que la sento se'm posa la pell de gallina. Quan vam acabar tot era riure, ruixar-nos amb aigua de la calor que vam passar i, plens d'orgull i amb la ciutat més bonica que mai, vam anar a casa a acabar de veure la gran cerimònia dels nostres jocs en els quals érem una 'ona' d'aquell màgic 25 de juliol".

La cerimònia va continuar amb la desfilada dels atletes dels 169 paisos participants; l'entrada de la bandera olímpica, portada per dos voluntaris i quatre atletes - un d'ells en Manel Ibern Alcalde, 'Lolo' -; així com amb l'encesa del peveter. 

Aquest darrer acte va tornar a suposar un trencament respecte a anteriors cerimònies, en José Antonio San Epifanio 'Epi' havia recollit la torxa a l'entrada de l'estadi per a fer l'últim relleu i passar-la a l'arquer paralímpic, en Antonio Rebollo, qui mitjançant el llançament d'una fletxa va encendre el peveter situat a notable distància d'on havia de quedar la flama olímpica per il·luminant les jornades dels Jocs de la XXV Olimpíada.

El 13 de juny de 1992 una jove actriu de 15 anys, Marian Aguilera, desembarcava a 
Empúries sent portadora del estoig de seguretat en que viatjava la flama olímpica (***).
En Antonio Rebollo en el moment de llançar la flama olímpica cap el peveter
Font: Arxiu JCE. Imatge de l'emissió de RTVE

Els darrers actes de la cerimònia inaugural correspongueren als discursos oficials i als juraments olímpics El dels atletes, que va ser fet per el regatista Luís Doreste Blanco; i el dels jutges, realitzat per l'àrbitre català de waterpolo Eugeni Asencio Aguirre. 

Per a la retransmissió es va preveure la instal·lació de fins a 110 càmeres de televisió a l'estadi, 75 corresponents a la RTO 92 - televisió oficial dels jocs i proveïdora de la senyal internacional -  i les 45 restants a d'altres televisions per facilitar-ne la personalització. 

Passats aquests trenta anys diferents implicats en el disseny i la producció de la cerimònia destaquen alguns fets complementaris:

• Com a mostra del canvi d'escala que representaren les cerimònies inaugural i de clausura de Barcelona 92, sempre mes els successius organitzadors dels posteriors Jocs Olímpics han encarregat aquests actes a directors i productors de cinema i/o publicitat.

• Ja no es tracta d'uns actes pensats per a públics locals o per els assistents a l'estadi de torn. A partir de Barcelona 92 passen a ser uns espectacles televisius globals, pensats per a la seva difusió d'abast mundial i marcats per el desenvolupament exponencial de les tecnologies visuals i digitals.

• L'única mancança dels actes de Barcelona va ser que foren realitzats i comentats, televisimament parlant, per especialistes en el món de l'esport; de manera que part de la visió global i de la intenció dels productors no es va arribar a 'veure' prou adientment reflectida en la imatge i els comentaris, especialment en el cas de la cerimònia inaugural. 

Desprès de poc mes de 190 minuts de retransmissió, la inconfusible i enyorada veu d'en Constantino Romero (1947-2013) donava com a finalitzada la cerimònia . Aquell primer dia dels jocs havia estat per els organitzadors i voluntaris una muntanya rusa de nervis, neguits i alegries; amb la incomoditat d'algunes deficiències, especialment en la logística dels transports.

Però el tancament de la jornada a l'Estadi Olímpic havia refermat en tots ells la seguretat que els Jocs de Barcelona 92 estaven ben encarrilats i que a la seva fi en quedaria el regust de la feina ben feta i de l'èxit per a la ciutat.

Josep Castellví

(*) "En la meva qualitat de president tinc l'honor d'anunciar-vos que el Comité Olímpic Internacional, reunit en sessió plenària a Lausana, ha confiat l'organització dels Jocs de la vint-i-cinquena Olimpíada de mil nou-cents noranta-dos a la ciutat de... uns moments... a la ciutat de Barcelona"

(**) Aquesta cerimònia la podeu trobar a l'enllaç de YouTube: https://youtu.be/IzGCXdX6gig

(***) La torxa dels Jocs Olímpics d'estiu de 1992 fou dissenyada pel català André Ricard Sala (1929), qui també dissenyà l'estoig de seguretat que s'emprava en part dels trasllats del seu recorregut. A la torxa hi figura el lema 'XXV Olimpíada Barcelona 1992' així com el logotip dels Jocs. La torxa va comptar amb un total de 9.500 portadors i va visitar en 39 dies totes les autonomies d'Espanya, recorrent més de 6.000 quilòmetres. Altrament, en relació a la idea de la seva arribada a Catalunya en un indret tant emblemàtic com la vila d'Empúries, el catedràtic de Teoria de la Comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Miquel de Moragas Spà, comenta que "L'elecció de l'antiga colònia grega d'Empuries, a la Mediterrània, com a port per a rebre la torxa olímpica dels Jocs de 1992 pot constituir un primer i significatiu missatge: el de la voluntat dels Jocs de Barcelona de promoure un diàleg enriquidor entre cultures diferents". Publicat a 'Comunicació, identitats culturals i Jocs Olímpics: l'experiència de Barcelona 92'. Centre d'Estudis Olímpics de la UAB. Barcelona 1992