El 'Festival de la Cançó Esportiva' de Radio Barcelona

El 'boom' dels festivals de la cançó

A la societat dels anys 50's i 60's els festivals de tot tipus, però especialment els de cançó, van anar sortint com bolets per tota Europa i, es clar, la corrent ens va arribar també aquí. L'any 1959 tenen la seva primera edició el 'Festival de la Canción de Benidorm', a la ciutat que es despertava al turisme de masses, i el 'Festival de la Canción Mediterránea' que es feia a Barcelona. Tots derivaven, poc o molt, del 'Festival de San Remo' iniciat l'any 1951, que encara continua fent-se avui en dia, essent un autèntic referent per a la cançó italiana i tenint entre els seus guanyadors a la cantant Nilkla Pizzi (primera edició del 51) i als més coneguts com ara en Domenico Modugno (58, 59, 62 i 66), Adriano Celentano (70), Albano i Romina Power (84) o Eros Ramazzotti (86).  Com es sabut molts d'aquests festivals varen ser televisats en uns anys en que el televisor començava a ser un electrodomèstic mes a la majoria de llars, sense acabar de substituir, afortunadament, la radio que fins aquells primers anys 60's havia estat el centre de les vetllades familiars al país. Cal mencionar, com no fer-ho, el 'Festival de la Cançó d'Eurovisió' que des de l'any 1956 irromp a les pantalles dels paisos europeus.

El 'Festival de la Cançó Esportiva'

Entre aquest devessall de festivals hi va haver lloc també per un festival de temàtica esportiva: el 'Festival de la Cançó Esportiva', que organitzà la emissora degana Radio Barcelona de la 'Sociedad Española de Rediodifusión' (SER), a mitjans dels anys 60's. Com que era organitzat per una cadena d'emissores de radio el format de retransmissió era aquest mitjà, de manera que no van ser esdeveniments televisats; en canvi les primeres edicions foren retransmeses per la xarxa d'emissores a la que pertanyia l'entitat organitzadora.

Iniciat l'any 1964 amb gran aparell de format i propaganda, les mateixes bases del concurs el condemnaren a un ràpid esgotament de la fórmula triada. L'omnicomprensiva referència en el títol de la cançó esportiva quedava a l'hora de la veritat reduïda a la cançó del futbol, de manera que a les bases es feia constar:

• "El texto de la canción deberá hacer referencia a las actividades deportivas y al nombre de los clubs de futbol que militan en Primera División"

• "La final se llevará a cabo, con asistencia de público, en Barcelona y cada club de futbol de Primera División será representado por una sola canción" (*)

Com que en aquells anys a la primera divisió del futbol espanyol hi havia setze equips aquest es el nombre màxim de cançons que es van admetre en les dues primeres edicions.

La primera de l'any 1964 arrencà amb la força que prometia aquesta original aposta i Radio Barcelona, com a organitzadora, hi va posar tot l'èmfasi necessari. Es va llogar el Palau d'Esports barceloní del carrer Lleida, amb una capacitat propera a les nou-mil persones. La nòmina d'intèrprets de les cançons es va centrar exclusivament en les dones i entre aquestes gran part de la tasca de difusió va recaure en les que representaven al F.C. Barcelona i al Reial Madrid, com si d'un partit virtual de futbol es tractés. Les cantants eren la Lita Torelló i la Gelu, respectivament, que dins de la campanya de promoció de l'esdeveniment varen ser convidades a fer el servei d'honor del partit entre ambdós equips que va tenir lloc dies abans del festival, també a Barcelona i en el qual es decidia el títol de lliga de la temporada 63-64.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del dimecres 1 d'abril de 1964, amb la cerimònia 

del servei d'honor del partit entre el F.C. Barcelona i el Reial Madrid.

A la foto Olivella, Lita Torelló, Ruiz Casasola (àrb), Gelu i Gento.

Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

El festival es va celebrar el dissabte 4 d'abril al Palau d'Esports, amb una entrada una mica menys apoteòsica del que anunciaven les cròniques, però amb força públic interessat. L'anunci en premsa del festival resumia el que volia ser aquest, a mes d'informar dels patrocinadors:

Promoció del primer 'Festival de la Cançó Esportiva' 
al diari 'La Vanguardia' del 3 d'abril de 1964
Font: Hemeroteca de La Vanguardia

La font amb la informació mes detallada i fiable per a seguir l'evolució del festival es la revista 'Ondas' (1925-1975), editada per la cadena SER, amb els diferents noms que va anar prenent des de la seva creació. A la primera edició hi dedica la portada i diferents pàgines a l'interior:

Portada i retall de foto interior de la revista 'Ondas' de la segona quinzena d'abril de 1964.
Lita Torelló, Alfonso de Mora i Aragón i Gelu. La guanyadora Pastora de Cordoba
rebent la copa del triomf de l'actor i personatge de la 'jet-set' de Marbella.
Font: Biblioteca de Catalunya. Fons de Radio Barcelona

La cançó guanyadora fou la dedicada al Sevilla, titulada 'Entre claveles i nardos', defensada per Pastora de Córdoba. Les que representaven al Barcelona i Reial Madrid quedaren en catorzena i quinzena posició, respectivament. Lita Torelló defensà la titulada 'Escudo azul y grana' y Gelu, per la seva part, l'anomenada 'Hala, hala Madrid'.

El cert es que aquesta edició es saldà amb un cert mal gust de boca, especialment perquè el comportament d'una part del públic va acostar-se mes al dels hooligans dels clubs que als dels espectadors habituals dels festivals de cançó, xiulant i esbroncant, en algun cas, a les cantants en funció de les simpaties-antipaties que despertaven els diferents clubs. Així ho reflectia l'anònim cronista de la 'Hoja del Lunes' de Barcelona:

Retall de la 'Hoja del Lunes del dia 6 d'abril de 1964.
Font: Hemeroteca BVPH

La segona edició, de l'any 1965, ja representà una lleugera plegada de veles de l'organització. Ho demostra el fet que tot i haver reservat el Palau d'Esports com en la primera edició, el festival s'acabés celebrant quasi a porta tancada en el sí de l'històric estudi Toresky de Radio Barcelona, amb l'assistència d'unes cinquanta persones. Les dones intèrprets varen ser substituïts per els homes, sempre representant els setze equips de primera divisió de futbol. L'elecció de la cançó guanyadora passà a fer-se per votació popular entre els oients de la cadena, sortint-ne vencedora 'Córdoba Deportiva', interpretada per Domingo Garcia.

Retall de la revista 'Ondas' del mes de maig del 1965, amb
las foto d'en Domingo Garcia, guanyador del festival.
Font: Biblioteca de Catalunya. Fons de Radio Barcelona

Entre els intèrprets hi havia en Lorenzo Valverde i en Juanito Segarra per mencionar algun dels mes coneguts de l'època. Entre el festival retransmès per la radio i el resultat final varen passar dues setmanes, per donar temps a que es produís la votació popular i es pogués comptabilitzar adequadament.

D'aquests primers festivals n'han quedat alguns discos editats en el format conegut com a 'Extended Play' (EP), que contaven amb quatre cançons cadascun:

Dos dels EP editats del I i II Festival de la Cançó Esportiva, respectivament .
Font: Web i Viquipèdia

De cara a la tercera edició de l'any 1966 els organitzadors de Radio Barcelona consideraren que la formula del futbol de primera divisió havia estat esgotada, de manera que sense sortir-se d'aquest esport restringiren l'àmbit dels possibles participants als equips de la primera i segona divisió catalanes. Això portà a una reducció a la meitat dels possibles concursants i permeté que el festival en les seves darreres edicions fos com un simple fi de festa de les 'XII Hores de l'Esport' i de la 'I Nit de l'Esport Català', ambdues també organitzades per Radio Barcelona.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 15 d'abril de 1966 
anunciant les tres organitzacions de Radio Barcelona.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Una vegada mes les vuit intèrprets seran totes dones i les faran participar lluint la samarreta del club representat, com es pot veure a la foto amb que il·lustrem aquest tercer festival. La guanyadora va ser la cançó 'Club Deportivo Hospitalet', interpretada per la cantant Esther. Les interpretacions i el lliurament de premis es va fer desprès del sopar de la 'I Nit de l'Esport Català' celebrat al restaurant de 'La Font del Gat', a la muntanya de Montjuïc, que va ser presidit per en Juan Antonio Samaranch, encara delegat a Catalunya de la DNEFD, pocs mesos abans de ser-ne nomenat 'Delegado Nacional' substituïnt José Antonio Elola-Olaso.

Retall de la revista 'Ondas' de maig de 1966 amb el comentari sobre
la 'Nit de l'Esport Català' i el 'III Festival de la Cançó Esportiva'
Font: Biblioteca de Catalunya. Fons de Radio Barcelona

Les dues darreres edicions passaren sense pena ni gloria, essent tractades en esquifides notes de premsa inclòs en la mateixa revista de la cadena SER (**). Senyalar, només, que el ventall de possibles participants queda definitivament reduït a l'àmbit català, però per contra s'obrí finalment a d'altres esports. D'aquesta manera es produí que a la quarta edició celebrada l'any 1967 la guanyadora fou la cançó 'Rugby' interpretada per la cantant Montse Sastre. la constància d'aquest fet ens arriba per el butlletí del C.N. Montjuïc, que en el seu n. 214 del mes de juliol de 1967 dona compta de la interpretació per la Montse Sastre de la cançó guanyadora en el fi de festa que tingué lloc al 'Chipirón' en el curs d'un homenatge a jugadors de rugbi del F.C Barcelona i del Montjuïc, a la vegada que s'aprofita per homenatjar també a en Vicenç Esquiroz, que en aquell moment ja era ex-president del club. A la noticia del butlletí s'assenyala que:

"Se organizó un ameno Fin de Fiesta con la estelar actuación de Montse Sastre, quien interpretó magistralmente la canción 'Rugby', vencedora del Festival de la Canción Deportiva que organizó Radio Barcelona, siendo coreada por todos los 'ruggers' asistentes."

La cinquena i darrera edició es celebrà en el restaurant 'La Masia', en el marc de la 'II Nit de l'Esport Català' i una vegada mes com a fi de festa. Guanyant la cantant Merceditas Ruiz que interpretà la cançó 'Privilegios de Tarrasa'.

'La Vanguardia Española' del dia 30 d'bril de 1968.
Font: Hemeroteca de La Vanguardia

Memòries del Montjuïc

(*) Extret de las 'Bases del II Festival de la Canción Deportiva', publicades a 'El Mundo Deportivo' del dia 10 de gener de 1965.
(**) Dins de la bogeria col·lectiva del país en aquells anys per els festivals de música, Radio Barcelona i la cadena SER s'havien embolicat en organitzacions com les de: 'Festival de Música del Atlántico'; 'Festival de Música Moderna'; Festival de Música Jazz'; i per reblar el clau Radio Barcelona en solitari organitzà al menys dues edicions del que en van dir la 'Vuelta a Cataluña de la Canción' els anys de 1966 i 1967, de manera que el 'Festival de la Cançó Esportiva' va anar perdent interés i força, fins a ser finalment eliminat.

El Rugbi s’organitza… 1947 – 1952

Antecedents

La introducció del rugbi a Catalunya es produeix d’una manera lenta al llarg dels anys 20’s del segle passat. Abans, però, el 1911 s’ha disputat el que generalment es considera el primer partit de rugbi celebrat a Espanya en el qual hi participa un equip nacional; abans se’n havien celebrat entre equips de les diferents colònies d’estrangers residents a Espanya, generalment anglesos. L’encontre es entre el C.D. Espanyol i la “Société Patrie”, formada per ciutadans francesos residents a Barcelona, i té lloc  el 21 de maig de 1911 al camp de futbol del C.D. Espanyol al carrer Muntaner-Londres. L'equip del C.D. Espanyol es format per els mateixos jugadors de futbol del club que fent honor al concepte de 'sportsman' vigent aquells anys volen provar aquesta nova modalitat esportiva. Malgrat aquest fet puntual el primer club de rugbi català no es funda fins a l’any 1921, essent la Unió Esportiva Santboiana. La secció de rugbi del R.C.D. Espanyol (*) es funda ja l’any 1923.

Retall del Mundo Deportivo del dia 25 de maig de 1911. Font: Hemeroteca del Mundo Deportivo

El rugbi al C.N. Montjuïc

Des del moment mateix de l’inici de les activitats del club  els seus associats veuen amb preocupació que a l’hivern no poden fer entrenaments de natació, de manera que miren d’organitzar-se per tal de poder mantenir un nivell d’activitat física suficient perquè el començament de la temporada de natació següent no sigui tant difícil.

A mitjans anys 40’s les opcions no són tant nombroses, el cas es que un bon nombre de nedadors del club troben una continuïtat de la seva preparació física en la pràctica del rugbi. Uns quants d’ells s’apunten als equips del R.C.D. Espanyol, que compta amb primer i segon conjunt. Així l’any 1946 hi trobem jugant a en Joan Boronat i en Ponç Puigdevall, a mes d’altres socis del club. En un partit disputat el 13 d’abril de 1946 l’equip de l’Espanyol guanya per 18 a 3 a la A.D. Joventut, amb la participació dels montjuiquencs Jover, Puig, Boronat i Puigdevall.

D’altre banda una de les estratègies seguides per mantenir-se en forma, tot esperant l’època de les competicions estivals, es la de l’establiment del concurs de l’Atleta Complet que combina proves d’atletisme i de natació. Es disputa a l’inici de la primavera, quan ja es possible de fer servir la piscina de Montjuïc; el primer concurs correspon a l’any 1945 i s’allargarà la seva celebració fins a mitjans anys 60’s, quan la piscina coberta de Folch i Torres farà innecessària aquesta competició. 

Al menys des del de 1947 i durant alguns anys compta amb la participació conjunta dels esportistes del C.N. Montjuïc i els del R.C.D. Espanyol. Els artífexs d’aquesta relació de quasi germanor són en Joan Boronat Carner per el Montjuïc, del que ja n’és president, i el Joan Vázquez Tamayo per l’Espanyol del qual n’és delegat de la secció de rugbi. Aquest últim es una personalitat en el món de la pilota ovalada: fundador-jugador del Rugbi Club Cornellà l’any 1931, quan aquesta entitat passa per uns temps de crisi d’inactivitat es trasllada amb d’altres jugadors a l’Espanyol on el trobem l’any 1947; la seva estreta relació amb el Montjuïc el porta a col·laborar amb l’organització de l’Atleta Complet del Montjuïc, aportant-hi una copa per el guanyador de dos anys seguits o tres d’alterns.

Retall del Mundo Deportivo del 5 de març de 1947. Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

D’aquesta estreta relació a l’emancipació d’un equip de rugbi pròpiament del C.N. Montjuïc només hi ha un pas que es dona a l’inici de la temporada 1947-48, un cop vençudes les reticències de l’entitat en ordre a l’increment de despeses que representarà la nova secció amb el compromís dels jugadors de pagar una quota suplementària per a poder costejar-se els desplaçaments i els equipament. Un cop resolt aquest inconvenient es crea una comissió amb la següent composició:

• President: Joan Boronat (el del club)
• Delegat: Agustí Julián
• Secretari: Josep Tauler
• Tresorer: Diego Devesa
• Vocals: Marià Pérez i Joan Sabater

És designat entrenador en Rafael Artigas, un històric jugador de la U.E. Santboiana internacional amb Espanya, que segons les seves declaracions al Mundo Deportivo del 24 d’octubre creu que “...se puede formar un buen quince . Voy a intentarlo contando con la afición demostrada por estos muchachos noveles, que mezclados con elementos bregados pueden dar un buen rendimiento” . El primer partit amb caire d'amistós es jugarà el dia 26 d’octubre contra l’equip del 'Natació' Barcelona i perdran els verd-i-blancs per 5 a 0. Cal tenir en compte el fet que en aquesta primera temporada algun dels jugadors socis del Montjuïc encara seguiran competint amb l’equip de rugbi de l’Espanyol, tal com declara en la mateixa noticia de l’esmentat diari el president del club i jugador de rugbi Joan Boronat “...muchos de ellos seguiran jugando en el equipo espanyolista, por cuanto no es deportivo ni lógico desmembrar un equipo para hacer el nuestro...”. 

A la vista dels primers equips de la temporada 1947-48 no devien ser tants els que van seguir jugant a l’equip blanc-i-blau per bé que sembla segur que al menys en aquesta temporada en Ponç Puigdevall encara va seguir reforçant l’equip de l’Espanyol.

Equip de l'any 1947. A dalt Artigas (E), Sadurní, Clavel, Boronat, Julián, 
Tauler, Vallés; ajupìts Devesa, Sabaté, Anglada, Carmany i Andalet. 
Font: Arxiu Devesa i Capdevila. Ft. SI

Immediatament desprès d’aquest primer partit amistós el club s’inicia en les competicions oficials, primer en el Torneig de Tardor i mes tard en el Campionat de Catalunya de segona categoria on el Montjuic assolirà la segona posició.

La Temporada 1948-49, entrenats també per en Rafael Artigas, es millora la competitivitat de l’equip per bé que el resultat obtingut es el mateix segon lloc en el Campionat de Catalunya de segona categoria. A l’entrenador Artigas el substitueixen les temporades 49-50 i 50-51 En Fonseca i en Mario Puig, respectivament, mantenint resultats similars mentre es comença a produir els primers recanvis generacional al sí de l’equip.

Es a la temporada 1951-1952 amb bona part de l’equip ja renovat quan el club assoleix un primer èxit rellevant com es el d’aconseguir la primera posició en el Campionat de Catalunya de segona categoria, el que ens donà dret a participar en el Campionat d’Espanya d'aquesta mateixa categoria del qual, desprès d'haver eliminat al C.D. Valencia en la primera ronda, en resultàrem vencedors en el partit disputat a Saragossa contra l’equip de “Ingenieros Industriales” de Madrid per 10 a 5, essent entrenador del nostre quinze en Recaredo Garreta. El partit el van jugar Medina, Roca, Vernet, Oliva, Puigdevall, Codina, Sabaté, Clavel, Vallés, Delgado, Puig, Serrate, Boronat, Martinez, Gaspar, Salaet i Tauler.

L'equip Campió d'Espanya de l'any 1952 es fotografia amb la copa que l'acredita com a guanyador. Font Arxiu del C.N. Montjuïc. Ft. SI

A rel d’aquest primer èxit dels nostres 'ruggers' en el mateix butlletí del club es fa el comentari del que es podria arribar a fer si comptéssim amb un camp de rugbi propi per a entrenar i jugar les competicions, sense haver d’anar a jugar a l’estadi o als altres pocs camps habilitats en aquell moment. Cal tenir present que el camp de la Foixarda no serà inaugurat fins a mitjans dels anys 50’s, amb motiu de la celebració dels II Jocs del Mediterrani, complint a partir d’aquesta data per als clubs sense terreny de joc una funció similar a la que fa la piscina de Montjuïc per als clubs sense piscina. En qualsevol cas el camp de rugbi propi del club haurà d’esperar encara mes de vint-i-cinc anys, fins a que va poder ser inaugurat el situat a la Zona Esportiva a la pedrera de Can Borinot de la muntanya de Montjuïc.

'Taloner'

(*) El Club 'Deportiu' Espanyol de l'any 1911 passa per concessió de la casa reial de l'Alfons XIII a anomenar-se Reial Club 'Deportiu' Espanyol l'any 1912