En Bernat Picornell Richier neix a la ciutat francesa de Marsella el darrer dia de l'any 1883. És fill d'en Bernat Picornell i de Matilde Richier. El seu pare es capità de vaixell i la seva tasca el porta sovint a recalar a França, on per uns anys s'estableix a la capital del migdia francès, el port mes important de la Mediterrània. En Bernat fill s'hi estarà fins a l'any 1905, en que s'establirà a Barcelona ja de manera definitiva. Casarà en primeres núpcies amb Marie Stefhanie Foret, que malauradament morirà l'any 1931. D'aquest primer matrimoni tindrà tres fills: Bernat, el primogènit (1912-2010), Rosa (1914-1925) i Maria (1915-1980). Picornell es tornarà a casar en segones núpcies amb la catalana Joana Torres Gener.
Bernat s'interessà ben aviat per tot tipus d'activitats esportiva, essent el que a l'època es coneixia com a 'sportman'. Practicà, entre d'altres activitats esportives, l'atletisme, la lluita, la gimnàstica, el ciclisme, l'automobilisme - al que sempre fou gran afeccionat - i, es clar, la natació. Del seu passat esportiu en destaca la seva participació 'quasi' olímpica als Jocs de Paris de 1900 (*), en les proves de la "XXVI Fêtes Fédérales de l'Union des Sociétés Françaises de Gymnastique" celebrades a Vincennes els dies 3 i 4 de juny. Malauradament, el caos dels II Jocs Olímpics fa que sigui encara a hores d'ara tema de debat quines competicions han de ser qualificades d'olímpiques de les que formaren part del que realment varen ser coneguts com els 'Concursos Internacionals d'Exercicis Físics i d'Esports' en el marc de la Exposició Universal de París de l'any 1900.
L'any següent de 1901 es proclamà campió dels 400 m. mar de natació organitzar per la 'Unió Esportiva de Marsella'.
Diploma acreditatiu de la victòria d'en Bernat Picornell
a la prova dels 400 m. mar a Marsella de l'any 1901.
Font: Revista Crol, n. 3 de juny del 1965
S'estableix a Barcelona l'any de 1905, quan per raons mèdiques ja practica quasi exclusivament la natació. El contrast entre el nivell esportiu de França i el que es troba a Barcelona el colpeix profundament i des del primer moment es fixa com a objectiu la promoció i l'engrandiment de la pràctica esportiva de la natació. S'inscriu al Gimnàs Solé, niu de gran part de les iniciatives esportives barcelonines de l'època, i entra en contacte amb el nucli de l'esport català encapçalat per en Narcis Masferrer. Aquest dirà d'en Bernat Picornell, uns anys mes tard, a la revista Stadium:
"Desde el momento en que tuvimos la honda satisfacción de entablar amistad con Bernardo Picornell, conocimos cuan arraigado estaba en su ánimo el propósito de establecer un club de natación... reunió a las amistades que habia conquistado en sus visitas diarias a la playa, y como por encanto surgió, merced a sus iniciativas, como hubiera podido brotar del fondo de los mares, el Club Natación Barcelona..."
La primera constatació es que no va voler monopolitzar mai la tasca de gestió de la nova entitat, de manera que com podem veure en el quadre adjunt en va ser president en diferents breus períodes, alternats amb d'altres directius als quals va anar formant en el sí del club. En el conjunt d'anades i vingudes Picornell en va ser president un total de poc mes de quinze anys, molt lluny dels mes de trenta que va presidir l'entitat en Lluis Sentis, entre 1943 i 1975.
La segona es que tot i sent impulsor i fundador de les federacions espanyola i catalana de natació va renunciar a ostentar-ne el màxim càrrec representatiu. Mai va ser president de la catalana i només quan l'any de 1932 amb la mort del president de la FEN Serafí Cucurull va veure perillar la posició del 'Natació' Barcelona a la federació va acceptar-ne la presidència que, això si, va mantenir fins que a l'any 1968, obligat per les disposicions de la "Delegación Nacional de Educación Física y Deportes", va haver de presentar la dimissió un cop finalitzats els Jocs Olímpics de Mèxic.
En els primers anys del 'Natació' era el gran animador del club: nedador i waterpolista, entrenador, àrbitre, propagandista, periodista... en aquesta darrera faceta ha estat considerat el primer periodista esportiu de natació del país. Les primeres cròniques seves amb el pseudònim de 'B. Corcho' apareixeran publicades a la revista 'Los Deportes' i mes endavant, de vegades amb el mateix pseudònim o amb el seu propi nom, a 'El Mundo Deportivo'. Com a animador i propagandista de la natació, al marge de les pròpies competicions esportives prou documentades, sovintejaven en el Barcelona les vetllades festives en que es barrejaven les activitats lúdiques-esportives amb els balls de 'societat', en les quals en Bernat Picornell participava amb un esperit jovial envejable, junt amb d'altres companys del club com l'inoblidable Emili Solé Brufau, en Nemesi Ponsati i tants més. En aquest sentit en Joaquim Morera, col·laborador seu estretíssim, en fer la "Pequeña biografia de don Bernardo Picornell" a la revista Crol de novembre de 1970 amb motiu de la seva mort, en senyala:
"... Picornell que habia residido en Sète, y visto allí una especie de justas acuáticas, estilo torneo de caballeros a la antigua usanza, con barcas en lugar de caballos,... organizó este deporte en Barcelona, trayendo al efecto las embarcaciones adecuadas."
En aquest mateix bloc hem fet una entrada referent a la seva actuació a l'estil 'Houdini' en una d'aquestes jornades, que tenien lloc, generalment, els mesos d'estiu (**).
Cal reconèixer, també, l'innegable mèrit de ser un decidit impulsor de l'extensió de la natació al conjunt de les terres espanyoles, de manera que promogué que els campionats d'Espanya de natació es fessin en seus diferents de fora de Catalunya. L'any 1922, en la primera ocasió que sortien del principat, tingueren lloc a Alacant, fins a on calgué que els nedadors catalans es desplacessin amb barco. Mes endavant en va promocionar la seva celebració a Gijón, Bilbao, València i d'altres ciutats del territori espanyol.
En aquesta línia de potenciar la natació fomentà l'establiment a Madrid d'en Enrique Granados, amb la seva dona Maria Aumacellas, que passà a ser entrenador del Canoe inaugurant una etapa de prosperitat per a la natació castellana que ja a l'any de 1934 derrotarà a la selecció catalana en els campionats d'Espanya celebrats a la piscina de Montjuïc. Catalunya recuperaria la primera posició en els de l'any següent a València, però ja s'havia marcat la tendència que el domini de la natació no era cap monopoli català. Mes endavant els canaris s'afegirien a la festa, obtenint el campionat d'Espanya en nombroses ocasions.
La seva actuació es centrà, també, en la internacionalització de la natació; de la del Barcelona primer i de la del conjunt de l'espanyola mes endavant. En aquest sentit el 'Natació' rebé des de quasi el moment de la seva fundació nombroses expedicions d'equips primerament d'Europa i després d'altres continents. Sovintejaren també les sortides internacional del Club Natació Barcelona, conegut i respectat arreu del continent, especialment per el seu equip de waterpolo. Com a president de la FEN va prosseguir amb aquesta tasca, el que li va valer ser escollit membre del 'Bureau' de la FINA l'any 1952 a Helsinki. Malauradament el boicot espanyol als jocs de Melbourne de 1956, per motius estrictament polítics, afeblí la seva candidatura al sí de la FINA, de manera que en va perdre aquesta posició. Per molts anys també fou membre del Comitè Olímpic Espanyol.
Una de les tasques esportives de que sempre es mostrà mes orgullós es la d'haver aconseguit en els campionats europeus d'Utrecht de l'any 1966 la designació de Barcelona com a seu dels XII Campionats d'Europa. Si bé es pensava que amb la recentment inaugurada piscina coberta de Sant Jordi, amb els seus 50 m. reglamentaris, seria suficient per a fer aquesta competició, en realitat es demanà per part de la LEN que els campionats fossin a l'aire lliure, el que motivà la construcció a la muntanya de Montjuïc de les noves piscines que portarien el nom del pioner de la natació catalana i espanyola.
Bust d'en Bernat Picornell a les piscines del seu nom a Montjuïc. Autor Juan Corral.
Font: Museu Virtual de l'Art Públic. Ajuntament de Barcelona
Els Campionats d'Europa de Barcelona, celebrats entre el 5 i el 13 de setembre, constituïren un important èxit d'organització i també pel que fa a als resultats esportius. Picornell va poder veure totes les competicions, encara que no de manera presencial sinó a través de la televisió. Passats pocs dies d'aquesta competició la seva vida s'apagava, essent enterrat el dia 28 de setembre.
En la seva vida professional Picornell traslladà la seva afecció per els automòbils als seus negocis, establint un dels garatges mes importants de Barcelona al Passeig de Gràcia 87 que a la vegada era també un proveïdor de vehicles de les marques mes acreditades dels primers anys nou-cents. En concret representà la marca francesa "Vermorel" (1898-1930) amb la qual va muntar un stand a la fira de l'automòbil de Barcelona de l'any de 1913.
Pàgina de la revista 'Stadium' de l'abril de 1913 dedicada a
l'stand de 'Vermorel' a la Fira de l'Automòbil de Barcelona.
Font: 'Biblioteca Virtual de Prensa Histórica'. BVPH
Mes endavant tant ell com el seu fill, Picornell Foret, seran consellers i gestors de l'empresa Foret S.A., del sector de productes químics i derivats, que encara subsisteix avui en dia, per bé que absorbida per la multinacional nord americana FMC amb el nom de FMC Foret. Picornell en fou nomenat en el seu moment President Honorari.
Fitxa consular expedida per el consulat del Brasil amb motiu
d'un viatge a aquell país i als EE.UU. de l'any 1949
Font: MyHeritage
En Bernat Picornell i el Club Natació Montjuïc
La seva presència i les seves paraules foren demanades en moltes ocasions per els directius del Montjuïc. Sobre la demanda de la piscina coberta per al club, escriu al butlletí n. 18 de febrer de l'any de 1951:
Me hacen el honor de pedirme para este boletín un artículo... Que puedo decir sobre este tema que no se haya dicho y que no conozcan ya todos los socios de este entusiasta Club de Natación Montjuich, como tan acertadamente lo llama mi buen amigo, el presidente de la Federación Catalana don Francisco Draper ?.
Que persigue el Club de Natación Montjuich ?: ¡ UNA PISCINA !... necesitamos piscinas, las de cada distrito o barrio de 25 metros y el Estadio Náutico Municipal cubierto de 50 metros. Pensándolo un poco, si tuviese hoy que dirigirme a los Excmos. señores Alcalde, Tenientes de Alcalde o Concejales les diria poco mas o menos lo que sigue:
"... A pesar de tener en cuenta que alguna clase de deportes tienen su buena parte de riesgos y que la natación es de los pocos que casi se puede decir que no los tiene, dejemos completamente de lado su parte deportiva y pensemos solamente que el crear piscinas o ayudar a que se establezcan es conservar también preciosas vidas humanas, en una proporción infinitamente superior a las que nos pueden arrebatar los accidentes de tráfico. Una sola vida ganada merece el esfuerzo de todos..."
La tasca del Montjuïc per a la consecució de la seva piscina coberta es va perllongar per mes de divuit anys. En el camí moltes persones i institucions recolzaren els directius del club amb l'Esquiroz i en Boronat al capdavant. Alguns, però, hi posaren les traves que consideraren convenients i alguna de més, des d'alguns periodistes 'àulics' fins a determinades persones situades a les institucions que mes haurien d'haver vetllat per l'engrandiment de la natació. En tot moment en Bernat Picornell va ser dels primers i va fer costat a la lluita i l'ambició de la superació constant del Montjuïc. Amb ocasió de complir-se el gener de 1958 l'edició del n. 100 del butlletí social hi tornà a escriure:
Al felicitarles sinceramente por el número extraordinario de este boletín... pienso en el dinamismo que habrá tenido que desplegar el Club de Natación Montjuich para esta continua publicación...
El pensar en vuestra sociedad me hace recordar que dias atrás tuve ocasión de contar a vuestro Presidente, mi buen amigo, D. V. Esquiroz, que al constituirse un club, la verdadera manera de asegurar su vida es la de dar el ejemplo y en esto el Montjuich se ha igualado al Barcelona, entrando seguidamente en activo después de su constitución.
Contra vientos, mareas, divergencias, va adelante y lleva a cabo lo que se propone... Lo ha efectuado naturalmente desde su fundación y sigue hoy en dia por el mismo camino dándonos el ejemplo. Que durante muchos años pueda continuar haciéndolo y que también pueda pronto ampliar su actividad con la proyectada piscina cubierta que le deseamos todos.
Un cop retirat de la presidència de la FEN, en el curs del Campionat d'Espanya d'Hivern de l'any 1969 que foren organitzats per el Montjuïc amb motiu de la commemoració del seu 25è aniversari, Picornell va rebre un dels molts homenatges dels que ha estat objecte al llarg de la seva carrera esportiva. Un home ja molt disminuït en les seves capacitats físiques va rebre un llibre de signatures i dedicatòries de tots els clubs assistents als campionats, a més de fins a setanta presents que li van fer personalment els representants de cadascuna de les entitats participants. Es va tractar d'un acte carregat d'emoció en una de les darreres compareixences del pioner de la natació catalana i espanyola.
Antoni Monés, president de la FCN lliura a "don" Bernat Picornell el
recull de signatures dels clubs assistents als campionats d'Espanya.
Assisteixen, entre d'altres, en segon pla, Batallé, Devesa i Sentis.
Font: Revista Crol, n. 51 de maig del 1969
D'entre els nombrosos reconeixements de que fou objecte destaquen que l'any de 1946 fou nomenat President d’Honor de la FCN, de la qual rebé la Medalla Extraordinària al Mèrit Esportiu (1957). De la "Delegación Nacional de Educación Física y Deporte" rebé també la Medalla d’Or al Mèrit Esportiu (1957), mentre que el govern espanyol li concedí la Creu de cavaller de l’Orde al Mèrit Civil (1958), i el francès el nomenà oficial de l’Orde al Mèrit Esportiu (1959). Ja mort, l'any de 1993 entrà a formar part de la "International Swimming Hall of Fame" (ISHOF) de Fort Lauderdale a Florida, en qualitat de "Pioneer Contributor".
