Butlletí. Una interessant aproximació a la història del Montjuïc...

El Centre de Recerca Històrica del Poble-sec

El Centre de Recerca Històrica del Poble-sec (CERHISEC) va ser fundat el 1998 per un grup de persones del barri interessades en la recuperació i difusió de la història del Poble-sec i de la muntanya de Montjuïc, tal com es defineix en la seva pàgina web. Compleix, per tant, vint-i-quatre anys de vida i de tasca ininterrompuda.
 
Per tal d'aconseguir aquest objectiu compte amb la col·laboració dels seus propis socis que, mitjançant una modesta aportació, ajuden a subvenir les despeses de l'entitat i, especialment, la publicació amb periodicitat anual de la seva revista 'Les ressenyes del CERHISEC' que aquest any publica el seu número 21. En les seves successives edicions s'hi han anat publicant mes de 140 articles de les mes diferents temàtiques, sempre vinculades a la memòria i la història del barri del Poble-sec.

El cas es que en el número vuit de l'esmentada publicació, publicat l'any 2006, hi va trobar cabuda una molt interessant síntesi de la història del Club Natació Montjuïc, escrita per en Josep Fabra, elaborada mitjançant recerca documental i els testimonis de memòria oral de persones vinculades amb l'entitat.

Portada del n. 8 de la revista 'Les ressenyes del CERHISEC', de l'any 2006
Font: Biblioteca del Poble-sec, Francesc Boix

L'autor

L'article en qüestió es signat per en Josep Fabra i Llahí (Barcelona, 1951). En Josep Fabra ha estat fundador i president del CERHISEC durant els seus primers vuit anys; apassionat com es defineix de la història del Poble-sec i del veí barri de Sant Antoni - on va néixer -, ha seguit col·laborant amb tot el que ha estat necessari per el desenvolupament de l'entitat. Un cop fets els estudis de Magisteri i la llicenciatura de Filologia hispànica, va dedicar la seva activitat professional a l'ensenyament.

A més de les col·laboracions abans esmentades ha publicat alguns llibres, destacant el titulat 'Lurdes. La parròquia de la França Xica. 1867–1991' de l'any 2007. Situada al carrer de Font Honrada, en una barriada del Poble-sec històricament coneguda com la França Xica, aquesta parròquia ha destacat en la seva llarga història per dos trets singulars i recurrents: la veneració de la Mare de Déu de Lurdes i la violència de què ha esta víctima en èpoques de revoltes obreres i anticlericals. En Josep Fabra en repassa aquesta llarga vivència des de l'any de la seva fundació i fins a l'inici de la dècada dels anys noranta del segle passat, amb gran desplegament de material textual i gràfic en les seves 150 pàgines.

Portada del llibre 'Lurdes, la parròquia de la França Xica, 1867-1991
Font: Pàgina web del CERHISEC

L'article 'El Club Natació Montjuïc' d'en Josep Fabra

Amb una extensió de disset pàgines de la revista, que van de la 129 a la 145, l'autor divideix els seixanta anys de vida del C.N. Montjuïc estudiats  - 1944-2004 - en els períodes següents:

• Fundació i orígens

• Els inicis: de 1944 a 1949

• De la seu del Paral·lel a les noves instal·lacions de Folch i Torres: 1949-1966

• Expansió i inauguració de la ciutat esportiva: 1966-1979

• Els darrers vint-i-cinc anys (1979-2004)

Primera pàgina de l'article del  n. 8 de la revista 'Les ressenyes del 
CERHISEC' sobre la història del Club Natació Montjuïc.
Font:  Biblioteca del Poble-sec, Francesc Boix

En la introducció de l'article l'autor ens assenyala que:

"Algunes entitats esportives del Poble-sec han esdevingut emblemàtiques per la seva implantació social i territorial al barri al llarg de mes de mig segle. Sense menystenir totes les altres, aquestes han estat l'Agrupació Ciclista Montjuïc, la Unió Esportiva Poble-se i el Club Natació Montjuïc. O dit d'una manera mes popular : la Grupa, El Sec i el Montjuïc. El fet de pertànyer-hi venia a ser un signe d'identitat..."

Tot seguit ens fa saber que no té intenció de fer "una exclusiva i exhaustiva llista  de dades de l'entitat" que, com el mateix Fabra adverteix, ja es troben en la documentació escrita sobre el club, especialment en el llibre del cinquantenari de l'entitat '1944/1994. 50 Anys del Club de Natació Montjuïc', editat per el mateix club l'abril de 1994. Esmenta correctament els catorze fundadors 'canònics' de l'entitat, per bé que sovint n'han aparegut molts mes amb aquesta condició que si bé poden ser considerats dels primers socis, en cap cas en són fundadors (*).

Reproducció de les dues primeres pàgines de l'article 'El Club Natació Montjuïc'
Font:  Biblioteca del Poble-sec, Francesc Boix

Vídeo amb l'article complet.
Font: Arxiu JCE

En relació al paper d'en Vicenç Esquiroz  Soliva com a ànima de la societat en els seus inicis o dit en paraules d'en Josep Fabra que "va ser el veritable pal de paller de la nova entitat", essent certa l'afirmació convé matisar que la fundació i els primers anys del club van ser mes corals del que se sol conèixer i reflectir. En relació al número 1 de soci es segur que durant els primers anys va correspondre a en Martí Planas Ferrer (1900-1967) que ja havia estat fundador del Mediterrani i d'alguna manera va ser el mentor i company dels primers anys com a nedador, dirigent esportiu i periodista d'en Vicenç Esquiroz. Periodista ell mateix de 'La Vanguardia Española', va renunciar al número 1 de soci a començaments dels anys cinquanta, passant a ser Soci d'Honor de l'entitat, en entendre que hi podia haver una incompatibilitat entre la seva activitat professional i el seu paper institucional al Montjuïc. Malauradament en alguns moments va semblar que al club s'estenia sobre d'en Martí Planas una ombra d'oblit i de silenci; no per part del mateix Esquiroz, que sempre el va recordar i respectar.

Retall de 'La Vanguardia Español' del 17 d'agost de 1967 
comunicant el decés d'en Martí Planas Ferrer
Font: Hemeroteca La Vanguardia

A partir d'aquí entra en els capítols ja descrits anteriorment. Senyala encertadament el caràcter popular de l'entitat, que es correspon plenament a la seva ubicació territorial i social en aquells anys de la seva fundació. Vincula la fundació amb el trencament produït al sí del Club Esportiu Mediterrani, per causes abastament explicades en aquest bloc, que va motivar que alguns dels seus membres decidissin de crear un nou club de natació; així com amb la recuperació d'alguns dels nedadors i directius de Club Natació Mare Nostrum, desaparegut com tants d'altres a l'acabament de la guerra incivil. Assenyala, també, la vinculació estreta d'alguns dels fundadors amb el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Industria (CADCI), que d'altre banda va ser viver de moltes iniciatives esportives i del món de la natació. La Mateixa Federació Catalana de Natació Amateur va celebrar el seu acte fundacional als seus locals.

Va repassant la vida de l'entitat, amb el seu pelegrinatge de local en local - generalment bars on eren clients poc estimats per els seus amos, atenent al seu tarannà esportiu - fins a l'arribada al 'Chipirón', estatge definitiu per mes de trenta-sis anys. Esmenta el sempre considerat com a primer 'local social' del club: la piscina municipal de Montjuïc, o el que es el mateix, 'la piscina d'en Ramos'. S'informa de l'acord amb 'Baños Populares de Barcelona' per a l'usdefruit de part de les instal·lacions de la Ronda de Sant Pau; fins arribar a l'any 1966 en que s'inaugura la piscina municipal de la plaça Folch i Torres, que durant 36 anys serà la seu esportiva de l'entitat, mes endavant compartida amb la Zona Esportiva de Can Borinot.

S'inclou una referència a la commemoració del XXV aniversari de l'entitat, l'any 1969, amb una gran profusió d'actes esportius i socials. Esmenta un fet poc conegut, com va ser el de la confecció de l'himne del club, composat i cantat per els integrants de la coral 'La Palma Moderna', que tenia la seu en un bar de la plaça del Sortidor (**). Val a dir que, a hores d'ara, no hem pogut retrobar la música d'aquest himne, que d'altra banda va gaudir d'una vigència extremadament breu.

Retall del butlletí del C.N. Montjuïc n. 236 del maig de 1969
reproduint la lletra de l'himne del club.
Font: Arxiu JCE

En parlar dels temps de la compra dels terrenys i de l'inici de les obres de la Zona Esportiva, en Josep Fabra comenta que:

"Totes aquestes gestions es van desenvolupar en un període difícil, atesa la inestabilitat política que vivia el país, immergit en el canvi de la dictadura a la democràcia. A petició de l'Associació de Veïns i amb el consentiment del club, la seva seu social va acollir un acte on es va debatre sobre el referèndum de la Reforma Política d'Adolfo Suárez. Era a finals de 1976."

La referència ha de ser a l'associació de veins del Poble-sec. Val a dir que ja als anys 1972 i 1973, encara amb el règim franquista, a la llavors nounada Secció Cultural del club, s'havien celebrat actes similars al 'Chipirón' amb les que encara eren proto-associacions de veïns del Raval i del Poble-sec, per a tractar temes urbanístics i socials del barri respectiu; sempre amb la presència preceptiva de la 'autoridad gubernativa' en forma de policies desplaçats per la brigada politica-social.

En el darrer capítol s'esmenta el que en podríem dir els inicis de la crisi estructural que ha vingut patint l'entitat des de mitjans dels anys noranta fins als nostres dies. Seguint els límits temporals d'aquest bloc, que abasta fins a l'any 2000 de l'activitat del C.N. Montjuïc, no entrarem en cap anàlisi detallada dels motius que hi poden haver concorregut.

Ens conformem, però, en remarcar que una de les moltes possibles explicacions de la progressiva minorització de la importància esportiva i social del Montjuïc pot haver estat el seu progressiu allunyament del seu hàbitat natural, com eren el Poble-sec i el Raval o Sant Antoni. Aquest allunyament es mes manifest a partir de que a l'any 2002, com s' explica a l'article, l'ajuntament de Barcelona clausura la piscina de Folch i Torres per un seguit de dèficits estructurals i de manteniment.

En relació amb aquesta crisi sostinguda en el temps, per bé que amb alguns alts i baixos, a la pàgina 141 de l'article en Josep Fabra ens explica que:

"Val a dir que l'evolució del nombre de socis va iniciar una lenta i preocupant davallada a partir de 1996... Les noves ofertes esportives, vehiculades a través de noves empreses amb modernes instal·lacions i un ventall d'activitats innovadores, van entrar en competència amb el model tradicional de club de natació"

Per a concloure mes endavant:

"Socialment, la seva repercussió ha estat molt important. Conjuntament amb el Sec... ha compartit, si se'm permet l'expressió, el primer lloc del rànquing esportiu com a fenomen de masses del barri. La cohesió social que ha aportat es innegable. El Montjuïc durant anys ha estat lloc de trobada i de socialització, una veritable segona llar per a molts socis. Ser soci del Montjuïc també simbolitzava pertànyer a una comunitat territorialment determinada."

Amén.

Memòries del Montjuïc

(*) Al llarg dels anys el concepte de soci fundador ha tingut diferents interpretacions, però del conjunt de la documentació recopilada el cert es que la interpretació 'canònica' estableix el llistat de catorze persones documentades en el llibre del cinquantenari i reproduïdes també en aquest article. Mes endavant se li va donar un sentit mes ampli incloent-hi els vint-i-cinc primers socis, que formaven la comissió consultiva. Així, en Alexandre Sales seria, segurament, un dels primers socis de l'entitat, però en cap cas va ser-ne fundador

(**) Fundada l'any 1917, en el moment actual encara existeix l'agrupació de 'La Palma Moderna', per bé que ja no funciona com a coral. És a dir, es una coral on ja no es canta. Els membres que actualment la conformen són fills d'antics cantaires. Tot i que fa més d’una dècada que van deixar de cantar, els hereus de l'agrupació se segueixen reunint cada dilluns al local que van comprar ara fa 30 anys. A més, també continuen organitzant escapades en família. Durant els anys en què la coral va tenir més activitat, viatjaven per realitzar concerts als pobles, anaven als hospitals a cantar i a portar regals als infants malalts, participaven en totes les festes del barri, entre moltes d'altres activitats. 

Del triomf al desencant. El cas d'en Jaume Monzó (iII)... 1966 - 1968, el desencant

En finalitzar la primera part d'aquesta entrada dèiem que els anys a venir no serien tant senzills per en Jaume, que segurament experimentaria en la seva pell la dualitat de la moneda, d'una banda la cara de l'èxit i el triomf, i de l'altra el revers de la decepció i el desencant. I així va ser en aquest interval dels tres anys que van des de l'aconseguiment del subcampionat d'Europa a Utrecht, a la decepció que per a ell representa Mèxic 1968. Amb un matís, el desencant dels Jocs Olímpics de Mèxic només es refereix a les marques aconseguides, en cap cas al conjunt de la seva experiència olímpica, de la qual en va gaudir amplament.

Alguns entrebancs...

Al llarg del període de temps que va de les darreries de 1966 fins a l'avantsala mateixa de Mèxic 68 en Jaume Monzó es troba amb un seguit de dificultats que li compliquen la seva preparació de cara a la fita dels jocs. Es centren principalment en tres apartats:

• La necessitat de complir amb la prestació del servei militar, llavors obligatori

• La voluntat de centrar-se en els seus estudis d'arquitecte tècnic

• La planificació de la seva preparació de l'any 1968, condicionada per una breu estada als Estats Units entre principis de gener i començaments del mes d'abril

Passats els Campionats d'Europa d'Utrecht en Jaume es reincorpora a la disciplina de la Residencia Blume, sota el guiatge tècnic d'en Jan Freese. Quasi immediatament es desplaça amb altres companys a Mèxic per a participar en les proves preolímpiques que la ciutat organitza. Quan tornen d'aquesta competició s'incorpora com a voluntari al servei militar, en la convocatòria del tercer reemplaçament de la lleva 1965, junt amb el seu amic i company Joaquim Pujol. Juren bandera el diumenge 27 de novembre... per primera vegada. (*)

Amb d'altres companys de la seva companyia, al CIR n.9 de Sant Climent 
de Sescebes. Joaquim Pujol i Jaume Monzó en primera fila a la dreta
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

Fulletó de la jura de bandera del tercer reemplaçament de 1965 
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó

Incorporats al "Regimiento de Infantería Mecanizada Jaen 25" a la caserna del Bruc, les facilitats per a competir i estudiar que els hi havien estat promeses no es varen poder complir tal com havien estat previstes. Van gaudir de tots els permisos necessaris per a competir per la "Federación Española de Natación" (FEN), però aquests permisos l'exèrcit se'ls 'cobrava' ampliant la durada del seu servei, que es va perllongar alguns mesos mes del que era previst.

Pel que fa als estudis, en Jaume es trobava inscrit en la carrera d'arquitecte tècnic, que progressivament li demanava mes temps i dedicació. Com a conseqüència d'aquesta conjunció la qualitat i intensitat de la seva preparació esportiva se'n va veure seriosament afectada, arrossegant un dèficit de descans i amb una notable pèrdua de pes. Així ho remarca en Vicenç Esquiroz, en la seva funció de periodista esportiu, en una carta oberta sortint al pas dels qui acusen a alguns nedadors de la Residencia Blume per el seu mal estat de forma

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 12 d'agost de 1977 
amb la carta oberta d'en Vicenç Esquiroz
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

L'Esquiroz s'adreça especialment a en Monzó i en Pujol, tot senyalant que:

"... yo pregunto: cómo puede 'quemarse' un deportista que, como vosotros, cuenta 21 años y con toda una vida por delante ?... Quienes han juzgado vuestra forma física no se han dado cuenta de vuestra pérdida de peso, quizá porque ni un muchacho joven puede atender a tres obligaciones cotidianas: servicio militar, entrenamiento y estudios. A veces el repaso de las lecciones os ha obligado a mermar vuestro descanso que se ha limitado a cuatro o cinco horas diarias..."

Els Campionats d'Espanya de l'any 1967 es celebraren a la piscina madrilenya de 'La casa de Campo' els dies del 17 al 20 d'agost, amb en Jaume Monzó com a doble campió dels 100 i 200 esquena, superant al seu rival, Jesús 'Chuchi' Cabrera, amb uns temps de 1.04.2 i 2.19.7, respectivament. Significativament es millor la marca aconseguida en els 100 metres que el dels 200. Pocs dies desprès, en una competició poc valorada però molt estimada per en Jaume, la Universiada, disputada a la ciutat de Tòquio del 25 al 27 d'agost, ja millora sensiblement en els 200 esquena, aconseguint uns bons 2.17.9, la seva millor marca de l'any.

En Luis M. Mugica, en el n. 33 del mes de novembre de 1967 de la revista CROL, comenta amb aquests termes l'actuació del nedador del Montjuïc, :

"Monzó en 200 espalda... había ya logrado también un magnífico cuarto lugar, alternando otra vez con (el norteamericano) Hickox que también batió el record del mundo. El tiempo de Monzó, que añoraba una correcta preparación que le hubiera permitido mejores cosas y que no pudo llevar a cabo por cuestiones del servicio militar, fue su mejor del año."

Un mes desprès quedarà tercer en els 'V Jocs Mediterranis' que tenen lloc a Tunis en els 100 esquena, amb un temps de 1.05.5, una mica mes d'un segon superior a la marca del Campionat d'Espanya.

La recta final. L'estada per entrenar als Estats Units d'Amèrica...

Poc abans de finals de 1967 ens trobem amb el fet clau que ha de marcar per el nedador del Montjuïc tot el proper any olímpic. Es prou conegut que en Juan Antonio Samaranch cuidava la Residencia Blume de Barcelona com si fos la nineta dels seus ulls; n'havia estat l'impulsor i des del primer moment l'hi dedicava un dia de cada setmana per anar a dinar amb els seus directius, tècnics i esportistes.

Des del 26 de desembre de 1966 en Samaranch ha estat nomenat 'Delegado Nacional de Educación Física y Deportes', però segueix despatxant alguns dies a la seva oficina privada de Barcelona, al carrer del Consell de Cent. El cas es que un bon dia d'aquest final d'any de 1967, es presenten a aquest despatx en Joan Fortuny i en Jaume Monzó i es produeix el diàleg que reproduïm, tret de l'entrevista feta a el nedador del Montjuïc per el seu 'Carnet de Soci' d'aquest bloc:

MyF.- Senyor Samaranch, miri... voldríem parlar amb vosté

JAS - Ah !, molt bé, digueu-me...

MyF.- Hem pensat que aquest any, que es l'any olímpic, ens agradaria provar de fer uns entrenaments a l'estranger... i mirar si podem afinar una mica mes la posada a punt per a les olimpíades

JAS.- 'Bueno', si em sembla bé... i on havíeu pensat d'anar ?...

En Jaume reflexiona aquí que ells no tenien encara molt definit on els hi agradaria d'anar, per bé que tot indicava que pensaven fer l'estada en algun país europeu... tal vegada l'Alemanya Democràtica (DDR), que en aquells anys començava a destacar per la quantitat de figures que treia... però el Samaranch, davant del dubte, se'ls hi avança:

JAS.- Que us sembla els Estats Units ?

Encara no s'havia produït cap estada de nedadors espanyols als Estats Units, que tan habitual passarà a ser en un futur proper...

MyF.- Ah !, 'bueno', doncs sí... estaria bé d'anar a entrenar als Estats Units...

JAS.- Em sembla bé, demà trucaré al Morera i li diré que ho prepari tot.

I dit i fet, el 6 de gener de 1968 sortien de l'aeroport de Barcelona l'expedició formada per els nedadors Joan Fortuny i Jaume Monzó, amb el valencià José A. Chicoy afegit per la FEN, per arribar a Bloomington amb l'objectiu d'entrenar-se a la Universitat d'Indiana a les ordres d'en James Edward 'Doc' Counsilman (**). Com a cap de l'expedició es va desplaçar en Alfons Cànovas, president del Club Natació Barceloneta, un cop descartada per manca de voluntaris la idea de la federació que l'acompanyant fos un entrenador en actiu. 

Reproducció del bitllet d'avió original d'aquest històric viatge d'en Jaume Monzó .
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó

Sense temps per a deixar les maletes, en 'Doc' Counsilman va voler veure els seus nous nedadors en acció i els va 'sotmetre' a un entrenament no molt exigent d'uns 2.000 metres, però entre la pallissa del vol i els -15 graus que els van rebre a Indianapolis els expedicionaris es van dirigir amb preses a l'hotel 'Memorial Union' per tal d'agafar el llit i fer una bona recuperació. En alçar-se l'endemà el primer que varen fer va ser dirigir-se a una tenda de roba per comprar-ne de nova, adequant-la al clima que es van trobar. Pocs dies després abandonen l'hotel i s'instal·len definitivament a la residencia estudiantil del 'Woodlawn Center', això sí amb una habitació doble per a cadascun. Pràcticament cap d'ells parlava l'anglès, fora d'en Jaume que s'hi defensava raonablement bé.

En Monzó i en Fortuny sortint de la tenda on es van equipar 
amb roba mes adient per al clima que van trobar.
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

Anècdotes a banda, el programa d'entrenament i l'horari marcat es el mateix que segueixen els nedadors del primer equip de la universitat, amb els Hickox, Berry, Windle, Bill, Southward, Mc Kenzie i d'altres - en Mark Spitz arribaria desprès de Mèxic per entrenar amb en Counsilman -.

El propi nedador blanc-i-verd defineix el seu dia a dia a Indiana en el butlletí del C.N. Montjuïc n. 222 de març de 1968:

"Nos levantamos a las 6:30... a las 7 pasa el Dr. Counsilman a recogernos y llevarnos a una piscina recién construida, de 50 metros, y cubierta artificialmente mediante una especie de globo... En esta piscina realizamos la primera sesión  de entreno, unos 2.500 metros aproximadamente. Inmediatamente, y sobre las 9:30 horas, nos 'recuperamos' con un desayuno de buena linea. Luego y hasta las 12 horas, tenemos libre para estudiar, escribir, comprar. Comemos frugalmente debido a la proximidad del segundo entrenamiento, que llevamos a cabo a las 13:30 h... Esta (sesión) es mas fuerte e intensa, entre 4.500 y 5.000 yardas... entre las cinco y las seis de la tarde cenamos bastante fuerte, con tiempo libre hasta la hora de dormir que siempre es alrededor de las 9:30 h."

Malgrat el règim horari, força diferent del que seguien al seu país, la carrega de metros avui semblarien una mena de joc de criatures. A part d'això els tres mesos que van passar a Indiana van coincidir, amb els exàmens parcials del alumnes universitaris, de manera que en aquesta situació tot quedava una mica paralitzat i en 'Doc' insistia en accentuar la preparació física, quasi bé substituint l'entrenament a l'aigua. 

Fortuny, Monzó i Chicoy en la seva estada a la Universitat d'Indiana
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. A. Cànovas

Entre una cosa i una altre els esdeveniments es precipitaren. En Alfons Cànovas va haver de tornar cap a finals del mes de març, de manera que els nedadors es quedaven sense el suport i el control federatiu. La FEN insistia en rebre informació de marques i resultats dels expedicionaris. Aquests, en paraules d'en Monzó, estaven molt satisfets dels entrenaments i del tracte rebut per part d'en Counsilman, però sabien que una estada de tres mesos - i mes essent aquests d'hivern i d'examens - era molt insuficient per treure'n resultats positius i insistiren en perllongar l'estada. En paraules d'en Jaume Monzó:

"Li vaig dir al Morera: 'mira això es així, en aquests moments aquests estan fent preparació física, que aquí quan hi ha exàmens la gent no entrena... tal com estan les coses o ens quedem fins a Mèxic o tornem ja, però en el moment en que estem ara deixar-ho es una ximpleria'..."

La FEN, no obstant, va decidir cenyir-se al que havia estat previst i pressupostat inicialment i va encomanar als expedicionaris que agafessin el vol de tornada. El dia 10 d'abril emprenien el viatge de retorn i el 29 del mateix mes feien la primera competició a Barcelona desprès de la estada a USA, amb marques discretes per el nedador del Montjuïc.

Retall de la 'Hoja del Lunes' de Barcelona, del 29 d'abril de 1968, amb els
resultats del 'II Trofeu Sant Jordi', primera competició d'en Jaume 
i en Fortuny després de la seva estada als Estats Units
Font: Hemeroteca BVPH

En el 'Torneig de les 6 nacions', celebrat el 27 i 28 de juny de 1968 a la piscina de la Ciutat Universitària de Madrid, en Jaume para el cronòmetre en 2.17.6, amb una marca que sembla prometre una millora del seu estat de forma. Poc abans dels jocs, els dies del 5 al 8 de setembre hi ha els Campionats d'Espanya a València, en piscina de 50 metres, i el nedador del Montjuïc arriba en segon lloc amb un temps de 2.20.1, essent superat per en Santiago Esteva que fa 2.18.6.

Darrer acte. Els Jocs Olímpics de Mèxic 1968

Els dies del 13 al 26 d'octubre es van celebrar les proves de natació dels jocs de Mèxic 1968 (***). El resultat global per a l'equip espanyol va ser considerat d'excel·lent per a gran part de la premsa especialitzada. Dos finalistes: Santiago Esteva, 5è en els 200 esquena i Mari Pau Coromines, 7na en la mateixa prova femenina. Quatre semifinalistes: Chicoy, 100 lliures; Lang-Lenton, 100 papallona; mentre que Esteva i Coromines també ho eren en els 100 esquena. 

No hi ha dubte que l'aconseguiment per en Santiago Esteva del primer diploma olímpic en natació, com a cinquè classificat i establint el nou rècord d'Espanya amb el temps de 2.12.9; i l'accés de la Mari Pau Coromines a la final dels 200 esquena, essent la primera dona del país que ho assoleix en natació, foren fites molt importants. Al seu costat, no obstant, cal considerar que de totes les competicions en que participaven les nedadores i els nedadors espanyols només es van millorar dos rècords d'Espanya, el que ens parla d'un nivell mitjà no gaire elevat.

En Jaume Monzó als Jocs Olímpics de Mèxic 1968
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

En Jaume Monzó, que finalment accedia a uns Jocs Olímpics desprès de perdre l'oportunitat de fer-ho en els de Tòquio, va nedar els 200 esquena a la segona sèrie marcant un temps de 2.20.1, lluny de la seva millor marca de 2.15.5 de 1966. En el total dels classificats va quedar en la setzena posició dels trenta participants. Decepció per el que fa a la marca aconseguida, però la immensa satisfacció de poder formar part d'aquella aventura extraordinària que son sempre aquest esdeveniment. A l'entrevista per aquest bloc, abans esmentada, ens deia:

"Ah !, conviure a la vila olímpica es fantàstic, tot plegat va ser molt agradable... es una experiència totalment irrepetible, vaja; malgrat la sensació de no haver complert amb el que a mi m'hagués agradat esportivament parlant..."

En tornar de Mèxic en Monzó abandona la Residencia Blume, on s'hi ha estat vuit anys, i torna a entrenar-se al club per bé que amb una intensitat mes moderada. En paraules seves:

"No deixa de ser una mena de retirada, al menys de la competició d'alt rendiment... es clar que es un moment complicat que jo crec que es mes psicològic que físic; i es que arriba un moment que t'esgotes: anar a entrenar se't fa una muntanya... tot això passa després de Mèxic que per a mi es un 'break', un trencament, perquè les coses no van anar com jo pensava o volia... a mes que, com passa sempre en aquesta vida, em sortia una competència com era la del Santi Esteva que ja ocupava el meu lloc clarament"

Podrà jugar mes habitualment a waterpolo, esport que li agrada però que no ha pogut practicar en la fase d'entrenaments de natació mes intensius. A començaments de 1971 ja abandona tota activitats esportiva de competició. La natació, però, no l'ha deixada mai de banda. Sempre que ha pogut ha estat entrenant i participant en proves, especialment en les travessies.

Home d'un sol club, el Club de Natació Montjuïc, sempre que l'entitat l'ha reclamat, com a directiu o com a professional, en Jaume s'ha posat immediatament a disposició per el que fos necessari. Malauradament el dia 7 de gener de 2020 vam deixar de poder gaudir de la seva companyia i amistat.

Acreditació oficial dels Jocs Olímpics de Mèxic 1968 d'en Jaume Monzó
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó

Josep Castellví

(*) Ambdós es van presentar voluntaris perquè havien rebut la promesa que un cop fet el període d'instrucció i jurada la bandera passarien a dependre d'un oficial de la caserna del Bruc que els mantindria lliures de servei per a poder entrenar-se i estudiar. Les coses no anaren així. Em primer lloc hagueren de repetir el període d'instrucció el gener de 1967, perquè foren requerits oficialment per a fer-ho  per les autoritats militars que semblaven no tenir constància de la seva presentació al CIR del mes d'octubre de 1966, tot i que fos feta amb retard del conjunt del seu reemplaçament i cap autoritat civil es va atrevir a contradir l'ordre de l'exèrcit de terra. Així juraren bandera per segona vegada a finals de febrer de 1967. D'altre banda pogueren gaudir de permisos per a l'entrenament i els estudis, però tots els que els donaren per a competir en nom d'Espanya i per a la FEN els hi foren 'cobrats' ampliant el seu període de permanència en l'exèrcit - amb informació complementària aportada per en Joaquim Pujol -.

(**) James Edward Counsilman (1920-2004) - conegut per els seus alumnes i nedadors com a 'Doc' en referència al doctorat en psicologia que tenia per la universitat de Iowa - va ser, sens dubte, l'entrenador mes important i determinant de la segona meitat del segle XX als USA i, segurament, a tot el món. El seu llibre 'The Science of Swimming', publicat l'any 1968, va ser durant molts anys llibre de capçalera per a entrenadors de natació d'arreu. Com afirma en Fernando Navarro Valdivieso en el seu article 'En recuerdo del Dr. James 'Doc' Counsilman': "Los aficionados al deporte, y especialmente de la natción, conocen a James E. Counsilman por haber sido el entrenador del legendario Mark Spitz, pero los entrenadores de todo el mundo lo recuerdan como el científico del deporte que mejor supo transmitir los conocimientos científicos a la práctica real del entrenamiento...". Publicat a la revista RICYDE, V. 4 N. 9, de l'any 2007.

(***) No es pot obviar que els Jocs Olímpics de Mèxic van estar precedits per l'anomenada 'Matanza de la Plaza de Las Tres Culturas' a la seva capital. En l'onada de protestes estudiantils que van sacsejar el món l'any de 1968, les que tingueren lloc a Ciutat de Mèxic el dia 2 d'octubre, poc mes d'una setmana abans de la inauguració dels jocs, varen ser brutalment reprimides per l'autocràcia governant del PRI mexicà, que va llençar brigades especials de l'exèrcit contra els manifestants, amb el resultat oficial de 23 estudiants assassinats, mentre que fonts extraoficials parlen de mes de tres-cents morts.

Font de la foto: Publicada al mitja argenti Infobae. Ft. Salgado
Font de la infografia: Publicada al mitja mexicà 'La Razón' amb motiu del 50è aniversari.