Festes nadalenques... premis i celebracions !

Entre finals del XIX i el segon terç del segle XX era corrent que els treballadors dels diferents oficis presentessin les seves felicitacions de les festes, tot esperant de rebre el 'aguinaldo'. En alguns establiments oberts de cara al públic es podíen veure col·locats cartells com el que reproduïm en segon terme, per tal de lliurar-se dels 'recaptadors'... 

El món aquàtic no n'ha quedat al marge a l'hora de trobar diferents maneres de celebrar les festes de Nadal i Cap d'Any. Poc després de crear-se el primer 'cercle' de nadadors, el degà Club Natació Barcelona, es programa una prova que esdevindrà històrica. Ens referim a la Copa Nadal, per bé que en les seves primeres edicions s'anomenés 'Campeonato de Invierno de Natación'. Van ser disputades a la platja dels Banys Orientals, llavors seu de l'entitat.

Crònica de la primera edició de la Copa Nadal publicada en el quinzenal 'Los Deportes' 
el 31 de gener de 1908. Fou guanyada per l'alemany Edwald Poeschke, 
arribant en segona posició en Bernat Picornell.
Font: Hemeroteca ARCA

Les festes nadalenques al sí del Club Natació Montjuïc

Seguint el butlletí del Montjuïc - la seva 'memòria feta paper' - ens trobem amb una primera celebració a l'any 1947. Mancats encara de local social, al marge de petits espais en el peregrinatge per diferents bars, l'acte es celebra als jardins del desaparegut Teatre Còmic (1905-1962), ubicat als numeros 85 i 87 del Paral·lel. Consisteix en el lliurament de premis - medalles, copes, diplomes... - als esportistes del club que al llarg de l'any han obtingut els millors resultats. La data senyalada és la del 26 de desembre, dia de Sant Esteve (*).

Contraportada del butlletí n. 8 del CNM corresponent a octubre-desembre de 1947,
essent president en Joan Boronat 'Janot', amb l'anunci del lliurament de premis, dins 
del marc de 'un acto de camaraderia' que mostra l'esperit de colla d'aquells primers anys 
Font: Arxiu JCE

Ens trobem ara a l'any de 1961, quan els lliuraments anuals de premis del Club Natació Montjuïc tenen com a escenari el 'Chipirón' que des de començament de 1950 és el local social estable de l'entitat. Aquest any, però, i de manera improvisada l'acte es trasllada al solar recentment expropiat a 'Maderas Salazar', on l'ajuntament ha decidit de construir-hi la piscina coberta reclamada per el club. El butlletí social ho recull com segueix:

"En esta ocasión, el anual reparto de premios de las competiciones del club tuvo lugar en lo que, Dios mediante, ha de ser en un futuro inmediato, la sede deportiva de nuestra entidad... en la plaza de la Reina Amalia, y precisamente donde ha de construirse la piscina y gimnasio cubiertos que ha de usufructuar nuestro club"

Contraportada del butlletí n.159 del desembre de 1962, essent president 
en Vicenç Esquiroz, amb la informació de les celebracions 
previstes per a les festes de Nadal i Cap d'Any.
Font: Arxiu JCE

Succeeix contràriament l'any següent de 1962, quan en l'anunci de les celebracions nadalenques s'ha informat, aquest cop sí, que el lliurament de premis ha de tenir lloc a l'emplaçament de la futura piscina de la Reina Amalia i si hi interposa un fenomen molts poques vegades vist a la ciutat de Barcelona. La nit i la diada de Nadal una nevada pròpia de latituds mes septentrional ha deixat els carrers difícilment practicables i els organitzadors opten per traslladar l'acte al 'Chipirón', tal com ho informa el n. 162 del butlletí social:

"El día de San Esteban estaba previsto el reparto de premios en el recinto de la futura piscina de la plaza de la Reina Amalia. El acto tuvo que suspenderse en dicho recinto, pero se llevó a cabo en nuestro local social... Unas fiestas con nieve. Pero que en nuestro club pusieron a prueba el calor de entusiasmo, afición y de la labor intensa."

Dues imatges posteriors a l'acte de lliurament de premis de l'any 1962.
1. Al costat del 'Chipirón': J. Carabí, Costa, T. Pelegrí, Nacher, Molinero, Palau, C. Medina; ajupits Ll. Pelegrí, R. Carabí, Boira, Segarra i Bonet.
2. Laura Palau i Carme Medina, a la Ronda de Sant Pau, gaudint la neu caiguda.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Properes a la finalització de les obres del nou equipament, el desembre de 1965 el lliurament de premis anual torna a l'emplaçament de la futura piscina. Les ànsies de la massa social del club, junt amb el fet que es convoca també als escolars participants als darrers cursets per lliurar-los un diploma, provoca que la celebració sigui multitudinària.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 29 de desembre de 1965
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Com deia aquell, "en aquellos tiempos pasaban cosas que no pasan ya...". La noticia de 'El Mundo Deportivo' ens dona pistes de la situació esdevinguda:

"... fueron entregados los premios de las competiciones desarrolladas en el curso del presente año 1965, a los nadadores y atletas del club de aquella populosa barriada, distritos II y V, asistiendo un contingente extraordinario de incondicionales del C.N. Montjuich que hicieron pequeña aquella magnífica instalación deportiva..."

L'aglomeració de gent, sumada a la manca de seguretat de les inacabades instal·lacions, van tenir un resultat inesperat:

• Es va haver de suspendre el lliurament de diplomes per els alumnes dels cursets, que hagués perllongat els riscos assumits en la convocatòria de l'acte.

• Un adult dels assistents va caure per el forat de les escales que donaven pas als vestidors, no suficientment protegides, amb el resultat de fer necessària la seva evacuació i posterior atenció mèdica..

Malgrat l'incident la resta de l'acte es va poder acabar amb una certa normalitat. 

Crònica al butlletí n. 197 del febrer de 1965, essent president en Esteve 
Limiñana, informant de l'acte de lliurament de premis de club.
Font: Arxiu JCE

A la imatge que adjuntem podem veure a en Esteve Limiñana, president, lliurant un dels trofeus a en Jaume Monzó, qui a aquelles alçades de la seva carrera esportiva ja havia assolit alguns dels seus èxits mes importants; en dura competència a nivell d'Espanya amb els nedadors canaris germans Cabrera.

La inauguració de la Ciutat Esportiva del club, l'any 1976, i la seva consolidació posterior va fer que els tipus de celebracions nadalenques variés lleugerament. A mes d'ubicar-se a les noves instal·lacions els actes socials es diversificaren, incloent altres activitats mes de caire familiar i social, sense deixar de tenir en consideració la massa d'esportistes del Montjuïc.

Retall del butlletí n. 363, de desembre de 1989, essent president en Gabriel 
Navarro, amb la felicitació de les festes per a tots els associats.
Font: Arxiu JCE

Serveix com a exemple que va passar a ser habitual la visita de ses majestats els Reis Mags de l'Orient a la Ciutat Esportiva, on acollien les demandes dels infants del club i repartien els regals que els havien estat sol·licitats.

Imatge d'una de les visites dels Reis Mags de l'Orient a la Ciutat Esportiva del Club Natació 
Montjuïc, succeïda els primers anys noranta, essent president en Joan Ballart.
Font: Arxiu històric del CNM. Ft. Pires

La nit de Cap d'Any de 1999 els socis i familiars blanc-i-verds van tenir l'ocasió d'acomiadar-se del segle XX amb un 'Sopar Cotilló' celebrat al restaurant del club, a l'antiga pedrera de Can Borinot. Els preus, encara en pessetes, equivalen a un ventall que es situa entre els 57 € per el 'tot inclòs' i els poc mes de 10 € per el menú infantil. El ball va ser amenitzat per el duet musical 'Latino' i per el 2 de gener de 2000 trobem anunciada una nova visita de ses Majestats Reials...

Contraportada del butlletí n. 390, del desembre 
de 1999, essent president en Joan Ballart.
Font: Arxiu JCE

Fet aquest succint repàs a les celebracions nadalenques de diferents etapes del Club Natació Montjuïc no ens resta mes que dessitjar-vos a tots vosaltres

Bones festes de Nadal i Cap d'Any
Felices fiestas de Navidad y Fin de Año...
Happy Christmas and New Year...
Buon Natale e Anno Nuovo...
Καλά Χριστούγεννα και Πρωτοχρονιά...

Memòries del Montjuïc

(*) És curiosa aquesta data del primer repartiment de premis recollit per el butlletí del 26 de desembre, día de Sant Esteve, perquè algun temps mes tard quedarà instituida com la tradicional al llarg de mes de vint anys per aquesta tipus de cerimònia.

Butlletí. El darrer waterpolista olímpic del Montjuïc...

En una altre entrada d'aquest bloc hem pogut conèixer els darrers olímpics del Montjuïc, na Natalia cabrerizo i en Jordi Carrasco, que als Jocs de Sydney de l'any 2000 van formar part de l'equip de natació que va representar a Espanya en aquella data. (*)

Pocs anys abans vam tenir el cas del darrer waterpolista del Club Natació Montjuïc que va assolir la condició d'olímpic en els jocs disputats a la ciutat nord-americana d'Atlanta l'any de 1996. Ens el presenta el butlletí del club en el seu número 384, pertanyent al mes de gener de 1977 i es tracta d'en Ángel Luis Andreo Gabán, que participa en l'equip espanyol de waterpolo com a porter, compartint aquesta funció amb el malaguanyat Jesús M. Rollán Prada (1968-2006).

Portada del butlleti del CNM n. 384 del gener de 1997.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Ángel Luis Andreo neix a Madrid el dia 3 de desembre de 1972. Els seus inicis al waterpolo els desenvolupa en el Club Social las Encinas de Boadilla, encara que ben d'hora la seva activitat es centra en la Escuela de Waterpolo impulsada per la RFEN i dirigida per en Mariano García Barguilla (**). 

Des de finals dels anys vuitanta el waterpolo es troba en el camí d'una certa professionalització, de manera que els canvis de club són habituals. Així és que l'Andreo al llarg de la seva carrera esportiva ha conegut els següents clubs:

Historial d'entitats on ha militat en Ángel Luis Andreo, 
amb la menció d'alguns dels fets mes senyalats.
Font: Elaboració pròpia.

Pel que fa al Montjuïc les seves tres temporades coincideixen amb el retorn al club d'en Dragan Matutinovic, desprès de la seva primera etapa (1988-1990). Els resultats esportius ja s'han anat adequant al potencial econòmic del moment, que es troba mes centrat en la consolidació i el manteniment de les instal·lacions que en la inversió en els esports preferents de l'entitat. Conseqüentment l'equip de waterpolo queda lluny dels primers llocs de la classificació i es mou entre el cinquè i el setè lloc de la lliga, que en aquell temps s'anomena 'Primera Divisió Grup A-1'. Provinent del Real Canoe Natación Club  l'Ángel arriba com a porter titular per a ocupar el lloc de l'històric Manuel Silvestre, que s'ha retirat la temporada anterior.

Ángel Luis Andreo Galbán es internacional des de l'any 1991 fins al 2008. El primer d'aquest anys assoleix la medalla d'or al Campionat del Món Junior fet a Long Beach. Arriba a participar en quatre Jocs Olímpics: Atlanta 1996, Sydney 2000, Atenes 2004 i Pequín 2008; a la vegada també el trobem en quatre Campionats de Món, a mes d'un altre gran nombre d'actuacions internacionals en europeus, campionats d'edats i amistosos, fins a comptar 350 internacionalitats.

Ángel Luis Andreo en una imatge dels seus primer anys de waterpolista.
Font: Viquipèdia. Ft. SI

L'èxit mes ressonant del nostre darrer waterpolista olímpics és, sens dubte, l'aconseguiment de l'or olímpic en els Jocs d'Atlanta 1996, en que l'equip espanyol es pren la revenja del traumàtic segon lloc dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. El torneig, celebrat entre el 20 i el 28 de juliol, va ser disputat entre dotze seleccions, dividides per a la fase prèvia en dos grups de sis equips.

El conjunt espanyol, capitanejat per en Manuel Estiarte Duocastella - en els seu cinquè i penúltim Jocs Olímpics - es completa amb Josep Maria Abarca, Ángel Luis Andreo, Daniel Ballart, Pedro García, Salvador Gómez, Iván Moro, Miguel Angel Oca, Jordi Payá, Sergi Pedrerol, Jesús Rollán, Jordi Sans i Carles Sanz. El camí seguit desprès de la fase prèvia a va ser:

                      QUARTS DE FINAL                           SEMIFINALS                                    FINAL

Font: Viquipèdia

L'equip és dirigit per en Joan Jané Giralt, qui havia substituït a en Dragan Matutinovic l'any 1993. En els seus onze anys de seleccionador nacional, en Joan - amb 218 internacionalitats com a jugador - a mes de l'or olímpic d'Atlanta va conduir el combinat nacional a la medalla d'or als Campionats del Món de Perth 1998 i Fukuoka 2001. 

A mes del nostre protagonista, en l'equip campió d'Atlanta hi trobem fins a tres altres històrics blanc-i-verds: Pere Robert Font, Jordi Sans Joan i Daniel Ballart Sans; el primer  actuava com a delegat de l'equip, mentre que els dos darrers - que ja no pertanyien al Montjuïc - eren peces claus del 'tretze' guanyador.

1. L'equip italià - tercers classificats - felicita als jugador espanyols.
2. Un satisfet Samaranch acaba d'imposar la medalla d'or 
als campions olímpics de waterpolo d'Atlanta 1996.
Font 1: Official Report of the Centennial Olympic Games, Atlanta 1996.
Font 2: Web latribunamadridista.com.

Es dona el cas curiós que la final es disputa entre els equips classificats en tercer lloc en els seus grups respectius de la fase prèvia, és a dir: entre Espanya, tercera del Grup A i Croàcia, tercera del Grup B. Els quatre primers serien eliminats per els tercers: Estats Units i Hongria per els espanyols i Iugoslàvia i Italia per els croates. A la final del 28 de juliol el conjunt espanyol s'imposa al croat per set gols a cinc.

El diari El Mundo Deportivo demana a en Manel Estiarte que faci un escrit de com va viure la final i els moments posteriors. Ho publica com a 'exclusiva' en el diari del 30 de juliol amb el titular de 'Estiarte lo cuenta para El Mundo Deportivo', on entre d'altres coses, en Manel explica:

"Me viene a la memoria la gente que empezó en esto del waterpolo. Cómo olvidar ahora al padre de Lolo Ibern, Polichón, a Lolo, a Brascó, que me hizo internacional y a toda la afición... Algo indescriptible había en el ambiente, en los rostros de todos durante las horas previas a la final ante Croacia... Había, eso sí, una especie de consigna silenciosa: si hemos sido capaces de llegar hasta aquí, no nos va a suceder como en la final de Barcelona'92"

Segueix explicant el desenvolupament del partit, que no va començar gaire bé, per centrar-se en la remontada per un cop aconseguida aquesta i finalitzat el partit, en Manel descriu:

"Se desató la euforia y cuando pude corrí a abrazarme con Albert, mi hermano, que es médico de la selección. Fue un abrazo muy íntimo y emocionado porque allí, en aquel momento, los dos nos susurramos que la victoria la dedicábamos a nuestra hermana Rosa, que fue nadadora olímpica y desgraciadamente ya no está entre nosotros."

Per la seva part, el propi Ángel Luis Andreo, en una entrevista feta molts anys a venir (***), ens deixa - a petició de l'entrevistador - una curiosa descripció en una sola paraula de la resta de companys de l'equip campió olímpic:

Font: Elaboració pròpia a partir de l'entrevista esmentada

La carrera de l'Ángel va seguir encara amb mes guardons internacionals, fins a la seva retirada el 2013 o 2014. Mentre s'havia anat formant com a Llicenciat en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport a l'INEFC de Barcelona, a mes de fer un Màster en gestió d'instal·lacions esportives. Un cop produïda la inevitable reintegració a la vida laboral 'normal', ha seguit vinculat al món de l'esport - particularment del waterpolo - com a entrenador personal, asesor esportiu, i principalment formant part de l'equip tècnic que entrena a la selecció femenina de waterpolo, liderat per en Miguel Angel 'Miki' Oca, en el qual desenvolupa la funció d'entrenador de porteres i preparador físic general.

En l'entrevista abans esmentada reflexiona sobre com enfocar la retirada de l'esport en actiu:

"Soy consciente de que vivir eternamente del deporte en activo no es posible... Hacia tiempo que por mi cabeza rondaba que estaba llegando al final de mi carrera deportiva... no he trabajado en nada que no haya sido waterpolo, en mi 'curriculum vitae' en el apartado 'experiencia laboral' no tengo nada... He visto, he oído y he leído muchos casos de grandes deportistas, carismáticos y talentosos, que cuando se han retirado se han tenido que re-socializar y enfrentarse a un mundo totalmente distinto al que han estado acostumbrados... La verdad es que cuando te retiras hay muchas de las cosas que disfrutabas y podías tener a tu alcance que desaparecen de repente... (por mi parte) algo he hecho. Lo podré pasar mejor o peor, me costará más o menos re-socializarme, pero en mi cabeza... sé que he de seguir luchando y vivir dignamente junto a mi familia y amigos."

Ens consta que així ha estat i només ens resta desitjar-li al nostre darrer waterpolista olímpic que en el futur les circumstàncies d'aquesta altra 'carrera' li segueixin sent favorables.

En Angel Luís Andreo en acció amb l'equip nacional.
Font: Shutterstock. Ft. Alfredo Aldai/EPA

Memòries del Montjuïc

(*) L'entrada a la que ens referim la podeu trobar a: 

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/04/butlleti-els-ultims-olimpics-del.html

(**) Mariano Garcia Barguilla és un llicenciat de la segona promoció de l'INEF de Madrid que a l'any 1976 rep, per part de la 'Federación Madrileña de Natación', l'encàrrec de dirigir l'escola de waterpolo regional. Posteriorment aquesta va pasar a dependre de la RFEN, sempre sota la direcció d'en Mariano, que va saber transmetre a algunes generacions d'esportistes madrilenys la devoció i l'estima per el waterpolo. Sense el seu mestratge l'amalgama catalano-madrilneya que va donar els millors fruits del waterpolo espanyol no hagués estat possible.

(***) L'entrevista en qüestió, titulada 'Ángel Luis Andreo Gabán: el héroe discreto', és feta per el Dr. Francisco Argudo Iturriaga, de la Universitat Autònoma de Madrid, per a la revista digital, d'origen argentí, 'Lecturas: Educación Física y Deportes' que la publica en el seu n. 202 de març de 2015.