Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.

El protoarquitecte esportiu, Jaume Mestres i Fossas (I)...

8 d’oct. 2022

En aquesta entrada ens centrem en el vessant professional del que va ser el primer president de les federacions espanyola (1920) i catalana (1921) de natació, respectivament. Parlem, és clar, de l'arquitecte Jaume Mestres i Fossas que un cop llicenciat el 1917 aplica els seus primers anys d'exercici professional en la realització d'equipaments esportius, convertint-se així en el primer arquitecte català i espanyol especialitzat en aquest tipus d'espais. Eren moments en que les instal·lacions esportives a Espanya brillaven per la seva absència, fora de les que s'implementaven aprofitant els elements que oferia la mateixa natura.

Cartell promocional del 'Real Club de Barcelona'. 
Litografia de Joan Llaverias, 1902.
Font: Museu Nacional d'Art de Catalunya, MNAC

Parlem del context...

Ens trobem a la segona dècada del nou segle, amb els esports en fase d'expansió que es va incrementant des del darrer terç del XIX. A Catalunya la neutralitat espanyola durant la primera guerra mundial ha donat pas a una etapa de progrés material molt notable, amb augments importants de la producció industrial - especialment en el sector del tèxtil - que abastia la creixent demanda de les nacions europees en guerra. A partir de l'acabament d'aquesta, l'agost de 1918, la crisi cau com una maledicció sobre el país. Les tensions a la societat catalana derivades d'aquesta van portar a la situació que descriu l'historiador Pelai Pagès en el seu bloc 'Història, present i futur...', quan afirma:

"Era, com va escriure l'escriptor Joan Oller i Rabasa, 'quan mataven pels carrers'. Avui sabem, que entre  1918 i 1923 es varen produir 424 morts per atemptats, que desglossats donen el següent resultat: 168 militants de la CNT, 76 obrers sense afiliació determinada, 3 advocats de la CNT, 42 pistolers del Sindicat Lliure, 40 patrons, 29 encarregats, 30 agents de l'autoritat i 6 obrers esquirols. És evident que els més perjudicats foren, sens cap mena de dubte, els militants i dirigents de la CNT".

La dictadura militar d'en Primo de Rivera, iniciada el 13 de setembre de 1923 comptant amb el 'segell reial' d'Alfons XIII, va donar pas al punt i final d'aquest estat de coses. Malgrat el caos social que l'envoltava, l'esport català havia pres una embranzida molt notable que venia accelerant-se des de mitjans dels anys deu i que va assolir una fita determinant amb la participació als Jocs de la VII Olimpíada d'Anvers de 1920. En aquells jocs una comissió del Comité Olímpic Català (COC), recolzada per la Mancomunitat de Catalunya, havia demanat al Baró de Coubertin que la ciutat de Barcelona fos l'escollida per a la celebració dels Jocs de la VIII Olimpíada, a celebrar el 1924. La comissió del COC la composen el seu president, Jaume Garcia Alsina, acompanyat per Josep Elias Juncosa; Josep Maria Co de Triola; Joan Gamper i el mateix Jaume Mestres Fossas. 

La tasca  d'en Jaume Mestres com a precursor de l'arquitectura esportiva a Catalunya i Espanya s'inscriu en aquest context que, al menys en part, en determina l'extraordinària concentració temporal de la seva tasca, que podem comprovar en el quadre que segueix:

Font: Elaboració pròpia

Totes aquestes obres, tret del Camp d'Esports d'Igualada - de repercussió molt local - i de la Piscina coberta de Sevilla que no es va arribar a executar, són d'una importància cabdal en el desenvolupament esportiu de Catalunya. Les finalitzacions d'obres són sovint indeterminades per raons diverses que veurem en cada cas; el càlcul dels costos s'han hagut de fer de manera estimativa, a manca de dades mes concloents; sovint es tracta del pressupost inicialment previst.

Un altre tret comú d'aquestes obres és el fet de que no han estat finançades per cap administració pública, de manera que els recursos han estat principalment aportats per particulars o per societats de caire privat.

L'Estadi Català

Al voltant de 1914 convergeixen diferents veus que reclamen la necessitat de que Barcelona tingui un Estadi per a la pràctica atlètica i esportiva, com les millors ciutats europees. El 'bateig' del nom li és adjudicat a en Narcis Masferrer, pioner, periodista i propagandista de l'esport, sempre en el centre d'aquest tipus d'iniciatives; aquesta idea es va anar desenvolupant i concretant en gran mesura degut a dues personalitats de la Lliga Regionalista com en Josep Elias Juncosa i en Francesc Cambó Batlle.

Aquest darrer fou nomenat l'any 1914 com a Comissari de la inicial 'Exposición de Industrias Eléctricas' que s'havia de celebrar a Barcelona l'any 1917. La primera gran decisió d'en Cambó és la de centrar la futura exposició a la muntanya de Montjuïc, llavors molt mal considerada com a lloc d'exclusions militars, refugi de malfactors i plena de tots tipus de perills. Superats els primers obstacles i obtinguda una molt completa llibertat d'actuació gràcies a la Llei del 16 de juliol de 1914, en Cambó incorpora a l'arquitecte i paisatgista francès Jean Claude Nicolas Forestier al seu cercle de col·laboradors (*).

Forerstier rep l'encàrrec del que havia de ser el primer projecte de l'Estadi Català, inclòs en el marc de l' anomenat com a 'Parc de Pedralbes' amb el que Cambó somia donar un tancament, que ell qualifica de 'aristocràtic', a la part final de la Diagonal. El responsable d'encabir en aquesta proposta el programa d'un estadi modern fou Josep Elias Juncosa (Corredisses), molt mes al corrent de l'actualitat esportiva i de les necessitats de la ciutat per acollir uns futurs Jocs Olímpics. El projecte el composaven dos camps de futbol voltats d'una pista d'atletisme de cendra i dues piscines al seu costat, separades per sexes, tot emmarcat en el projecte global amb caires de Ciutat Jardí. Els plànols següents ens mostren aquest primer Estadi Català i els demés equipaments esportius i recreatius, situats a la part inferiors del conjunt del parc:

1. Plànol general del Parc de Pedralbes amb el futur Estadi Català i les piscines. 2. El mateix disseny situat a la trama urbana actual on hauria d'haver estat realitzat
Font: 'Barcelona, Lisboa i Forestier'. Article de Vicenç Casals Costa
a la revista 'Scripta Nova'. Universitat de Barcelona, 2009

El 1918 aquest projecte queda desestimat degut a la primera guerra mundial i al fet que Francesc Cambó és cridat a Madrid per a prendre possessió del que serà el seu primer ministeri en el govern d'Espanya. L'exposició també s'ha d'ajornar a causa del conflicte bèl·lic.

Un cop finalitzada la 'Gran Guerra' se'n reprenen les tasques del que mes endavant rep el nom de 'Exposición Internacional de Barcelona', centrada definitivament en la muntanya de Montjuïc, com era el desig d'en Cambó. Jaume Mestres Fossas s'integra als serveis tècnics de l'exposició a començament de l'any 1918 i en forma part fins al mes de febrer de 1922, tal com ho acredita el secretari de l'exposició, Joaquín Montaner, en el certificat que reproduïm de l'any 1927:

Còpia del certificat d'haver treballat a l'exposició de Barcelona entre gener de 1918 
i febrer de 2022. El mateix Mestres escriu i en signa el 'recibí' l'abril de 1927.
Font: AMCB

Plànol general del projecte del Parc de Montjuïc de l'any 1920. 
Apareix clarament senyalada la ubicació de l'Estadi Català
Font: Arxiu de la Fira de Barcelona

La 'nova' exposició es proposa com un dels seus primers objectius la construcció de l'Estadi Català. Se li encarrega la redacció i direcció inicial del projecte a en Jaume Mestres. La ubicació es prevista a l'antiga pedrera de la Foixarda, comprada per l'ajuntament a la família Bruguera per un import de 111.344 ptes. La junta directiva de l'exposició aprovarà el projecte presentat en la seva reunió del 3 de desembre de 1920. La idoneïtat de l'emplaçament es descrita per en Jaume Mestres en els termes següents:

"... este lugar tan acertadamente escogido puede considerarse en la misma ciudad, ya que sólo dista un kilómetro de la plaza de España... La amplia via de las Cortes Catalanas acaba de unir tan importante institución con el corazón mismo de Barcelona. Fácilmente puede, pues, apreciarse el camino que ha de llevar rápidamente a los barceloneses a las reuniones deportivas del 'Estadi Català'."

Imatge de la pedrera de La Foixarda encara en ple 
funcionament cap a finals del segle XIX.
Font: ANC. Ft. Josep Brangulí

Perspectiva de l'Estadi Català publicada al diari 'Heraldo 
Deportivo' de Madrid el dia 5 de febrer de 1921
Font: Hemeroteca digital de la BNE

El nou equipament inclou un camp de futbol de 106 x 68 m, voltat de la pista d'atletisme d'una longitud de 420 m de corda i amb espais annexes per llançaments, salts i altres disciplines atlètiques. Se'n preveu una capacitat de per a fins 33.000 espectadors. El finançament de l'obra es aportat, al menys inicialment, per en Francesc Cambó. Les obres avancen a una bona velocitat i ja a l'abril de 1921 es pot celebrar un partit de 'costellada' que confronta periodistes i arquitectes, amb el resultat favorable als primers de 6 gols a 3.

La inauguració oficial es produeix els dies 25 i 26 de desembre de 1921, encara sense haver-ne acabat la construcció, amb sengles partits de futbol entre els equips del F.C. Barcelona i el campió txec de l'A.C. Sparta de Praga. El dia de Nadal guanyà l'equip txec amb el resultat de 2 gols a 3, mentre que al'endemà l'encontre fou favorable al club blaugrana per 2 a 0.

Partit de futbol d'inauguració de l'Estadi Català del dia de Nadal de 1921.
Fins a 25.000 persones formaren el públic assistent, distribuint-se 
com pogueren per l'inacabat equipament
Font: Arxiu del F.C. Barcelona. Ft. SI

Desprès de la inauguració la construcció de l'estadi resta alentida i quasi aturada. A mitjans d'aquest any de 1921 el CIO ha nomenat com a seu dels Jocs de la VIII Olimpíada la ciutat de Paris, complint el desig d'en Pierre de Coubertin que vol posar fi a la seva presidència amb aquesta fita tant significada. Aquesta gerra d'aigua freda, tal vegada dificultats en el finançament, o la delicada situació social catalana motivaren que l'obra no s'executés en la seva totalitat. El 6 de març de 1922 el diari 'La Jornada Deportiva' publica un editorial titulat 'El Estadio se derrumba':

"... Está embrujado el Estadio ?. Nada de esto, amables lectores, el Estadio apenas acabado de construir se derrumba 'moralmente' entre la incompetencia de unos, la falta de iniciativa de otros y el egoismo de los restantes... por qué empeñarse en mantener cerrado el Estadio ?. Por qué privar a nuestro pueblo de un medio tan eficaz de cultura, de un instrumento tan precioso para su perfecta evolución física y moral ?... La Junta Directiva del Estadio, nuestros Clubs, nuestras Federaciones tienen la palabra."

A principis de 1924, un cop ja instaurada la dictadura de Primo de Rivera, la junta de l'exposició vol reprendre'n la construcció amb un nou encàrrec i amb un altre arquitecte, però tampoc se'n van sortir, encara que per el diumenge 1 de juny del mateix 1924 es celebra un festival esportiu que vol servir com a nova inauguració del rebatejat com a 'Estadio de Montjuich', amb un nom mes adient a la nova situació política.

Anunci publicat al diari 'El Diluvio' a finals del mes de maig de 1924
Font Hemeroteca: ARCA

Finalment l'equip directiu de l'exposició es replantejarà completament l'assumpte de l'estadi, suspenent-ne la seva construcció a La Foixarda que serà emprada el 1929 com a zona d'oci i parc d'atraccions per a l'exposició. 

Barcelona va tenir un estadi, però va ser l'ara conegut amb el nom de Lluís Companys, situat just per sobre de la ubicació prevista per el primitiu Estadi Català. I aquest sí que acomplirà l'any 1992 el somni olímpic de la ciutat.

La piscina coberta de l'Escullera, per al Club Natació Barcelona

Soci, nedador, waterpolista i atleta del degà 'Natació' Barcelona, per en Jaume Mestres pocs encàrrecs li poden ser mes grats que aquest de dissenyar i dirigir la construcció de la primera piscina coberta esportiva de Catalunya i d'Espanya. Aprofitant la seva anada als jocs d'Anvers, va visitar diferents ciutats belgues estudiant les seves piscines cobertes, generalment municipals, ja construïdes. En retornar a Barcelona, amb el cap curull d'idees, s'ofereix al seu club de tota la vida per a redactar i dirigir l'anhelat projecte de la seva piscina coberta. Ho fa de manera totalment gratuïta; adduint que aquesta feina és la seva aportació a la tasca gegantina empresa per el Club Natació Barcelona de bastir per els seus propis mitjans aquest equipament. La construcció anirà des de la primera pedra de l'any 1921 fins al cobriment definitiu i l'establiment de la calefacció de l'aigua de 1924. No obstant encara hi resten algunes petites tasques d'embelliment i finalització de les obres que el 1927 són motiu de comentari a la premsa del moment.

Pàgina del setmanari Gràfic-Sport del 26 d'abril de 1927 anunciant
les tasques dels darrers detalls de la construcció de l'Escullera
Font: Hemeroteca ARCA

Les circumstàncies que concorregueren en el projecte i la construcció d'aquest emblemàtic equipament esportiu han estat recollides en una altre entrada d'aquest bloc: "La piscina de l'Escullera, el gran somni del 'Natació'...":

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/07/la-piscina-de-lescullera-el-gran-somni.html

Només ens resta desitjar que el procés de renovació recentment endegat d'aquesta instal·lació pugui ser tot el respectuós que l'obra de Jaume Mestres Fossas ha de merèixer.

El Camp d'Esports d'Igualada per a l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera

L'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, fundat el 1863, respon en la seva constitució al tipus d'establiments orientats a la formació i l'oci de la població obrera i menestral d'Igualada. L'any de 1920 es compren uns terrenys anomenats del Xipreret, en el que encara era llavors el terme municipal d'Òdena, per a convertir-lo en el 'Camp d'Esports' de l'entitat. 

El primer gran esdeveniment que acull el futur camp esportiu, no obstant, va ser l'arribada de l'aviació a Igualada, que va tenir lloc en el marc de la Festa Major de la vila de l'any 1920, quan una avioneta procedent de Barcelona va aterrar al Xipreret, convertit en un improvisat camp d'aviació.

A les primeries de l'any següent en Jaume Mestres rep l'encàrrec del disseny de l'esperat 'Camp d'Esports' i dels inicis de la seva construcció. Aquesta, però, es va perllongant en el temps en successives fases, en funció de les disponibilitats econòmiques de l'entitat, i a la vegada va patint modificacions sobre el projecte original. 

Aquest inclou un estadi, amb terreny de joc per al futbol i pista de cendra d'atletisme al seu voltant; un velòdrom adjunt; una piscina i pistes de tennis.

Revista trimestral 'Civitas'. N. 5 del mes de juliol de 1921.
El propi arquitecte en comenta els aspectes principals.
Font: Hemeroteca ARCA

El finançament de l'obra va ser en gran part suportada inicialment per donatius del propietari agrícola Manuel Maria Girona - net del banquer Manuel Girona - que en aquells moments era diputat a Corts per la circumscripció d'Igualada. Els socis de l'Ateneu també hi van contribuir, pagant un suplement de 1,50 ptes a la seva quota, que a la vegada els donava el dret d'assistir als esdeveniments esportius que es desenvolupaven a les noves instal·lacions.

La revista de la Secció d'Esports de l'Ateneu (SEAI), 'Esport i Cultura', anava publicant noticies sobre el progrés que hi havia a l'obra del camp d'esports. Com passa en el cas del seu número 5, del 31 de gener de 1922, que reprodueix en la seva portada el plànol general del projecte. També en el número 8, del 21 de febrer de 1922, dins de la memòria de l'any anterior el secretari de la secció, en Antoni Gual, informa de que:

"Ultra l'arranjament del camp de que mes amunt parlàvem, s'ha procedit a construir-hi al seu voltant una pista de cendres per a curses, tal com es veu en els estadis estrangers i en el Estadi de Montjuich (sic); essent motiu tot açó per enorgullir-nos per quant Igualada és de les primeres ciutats d'Espanya que compta amb pista de cendra..."

Retall de la revista setmanal 'Esport i Cultura' de la secció d'esports de 
l'Ateneu Igualadí, informant dels treballs fets al camp d'esports
Font: Trencadís, de la Diputació de Barcelona

L'any 1922 es va construir la tribuna de l'estadi i camp de futbol. El velòdrom adjunt es va inaugurar l'any 1923.  Un cop les tropes del general Franco entren a Igualada, el diumenge 22 de gener de 1939, es succeeixen les incautacions dels bens de les persones i institucions considerades 'desafectas'. Els locals i equipaments de l'Ateneu Igualadí foren requisats i cedits a les organitzacions del nou règim. La seva seu central del carrer de Sant Pau passà a anomenar-se 'Centro Nacional'. El camp d'esports va seguir sent un espai fonamental en l'activitat esportiva igualadina. L'any 1951 es recupera i renova el velòdrom que havia estat abandonat alguns anys. Amb l'arribada de la democràcia l'Ateneu torna a recuperar el seu nom original.

El velòdrom del Camp d'Esports del Xipreret en alguna 
de les seves primeres competicions ciclistes l'any 1923.
Font: Arxiu Comarcal de l'Anoia. ACAN. Ft. Ramón Godó

Vista de l'Estadi del Xipreret en una prova atlètica 
a la seva pista d'atletisme l'any 1956
Font: ACAN. Ft. Ignasi Castelltort

Algunes informacions donen com a autor del projecte del 'Camp d'Esports' de l'Ateneu Igualadí a en Josep Pausas i Coll, que per aquells temps era l'arquitecte municipal de la vila i que va realitzar sobre la ciutat un gran nombre d'edificacions i equipaments. No dubtem del fet que com arquitecte municipal en Josep Pausas pogués tenir una important contribució en el desenvolupament del Camp d'Esports de l'Ateneu, però es troba fora de tot dubte raonable que l'encàrrec i el projecte inicial del mateix corresponen plenament a en Jaume Mestres i Fossas.

El camp d'esports del Xipreret va necessitar de reformes i remodelacions al llarg dels anys, però encara en la dècada dels seixanta es trobava en ple funcionament. Posteriorment l'Ateneu en va acordar el traspàs a l'Ajuntament de la ciutat.

El Camp Nou de les Corts per al Futbol Club Barcelona

Els èxits esportius de la segona dècada del nou segle de l'equip del Futbol Club Barcelona varen convertir en insuficient el seu terreny de joc, conegut com a Camp del carrer de la Industria. Calia trobar un Camp Nou sense haver d'anar massa lluny del centre de la ciutat i a Les Corts dels anys vint hi van trobar la solució. 

Plànol d'emplaçament dels antics camps de futbol, concentrats a l'entorn 
de l'Hospital Clínic, i de la situació del Camp Nou de les Corts. 
Publicat a la revista 'Stadium' del 18 de febrer de 1922
Font: Hemeroteca ARCA

L'historiador esportiu Carles Santacana defineix el trànsit del carrer Industria al Camp Nou de la manera següent:

"Tot i que el Barça ja tenia 23 anys d'existència, la construcció del Camp de les Corts certifica un tomb decisiu en la vida del club. Si el del carrer de la Industria, el 1909, significa la supervivència desprès d'estar a un pas de la desaparició, el de les Corts és l'escenari del futbol de masses, d'un club que va duplicar els socis en un sol any, de 1922 a 1923; d'una popularitat que se certificava només uns mesos abans amb la primera vegada que trobem escrita la paraula 'Barça' a la premsa, o amb la creació per Valentí Castanys de la figura de l'Avi Barça el 1924, primera icona gràfica del seguidor culer." (**)

Novament hi trobem implicat a en Jaume Mestres que va ser l'encarregat de dissenyar el camp i dirigir-ne les obres, aquesta vegada de manera conjunta amb Josep Alemany. Aquest darrer era l'arquitecte municipal de Santa Coloma de Gramenet i no se'n-hi coneixen altres reincidències en l'arquitectura esportiva.

Disseny de la tribuna del Camp Nou de les Corts publicat al butlletí 
oficial del F.C. Barcelona als primers mesos de l'any 1922.
Font: Arxiu del F.C. Barcelona

El diumenge 19 de febrer de 1922 fou la data senyalada per a celebrar la cerimònia inaugural als terrenys del que havia de ser el Camp Nou de les Corts. L'acte fou un esdeveniment esportiu i social històric per a la ciutat. La comitiva surt caminant de l'antic camp del carrer de la Industria, amb tota la parafernàlia de les grans ocasions, per arribar a l'esplanada del futur camp ja preparada per a la benedicció i col·locació de la primera pedra del nou terreny de joc.

Imatge de la gernació reunida en l'acte de col·locació de la primera pedra del Camp Nou 
de les Corts publicada a 'Catalunya Gràfica' el dia 20 de febrer de 1922
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. J.M. Sagarra

El parlament mes emocionat i emocionant va ser el pronunciat per el president del club, en Joan Gamper, que entre d'altres coses pròpies de la seva oratòria inflamada va dir:

"Amunt els cors que ja tenim Camp Nou: les multituds ens hi han portat. Hi hem vingut a pes de braços. El nostre poble s'ha fet seu el 'Barcelona' i el 'Barcelona' s'ha fet el club de tot-hom...

... Quan vingui el maig tot això farà goig... Treballem doncs, cadascú a llur lloc; coronem dignament la nostra obra: Fem Pàtria, Fem esport... i per damunt de tot que visqui el 'Barcelona' !"

I, efectivament, el mes de maig la inhòspita esplanada s'havia convertit en el 'Camp Nou de les Corts'. Els actes inaugurals consistiren en un triangular de futbol, disputat els dies 20 i 21; 25; i 27 i 28 de maig amb la participació dels equips britànics convidats: el 'St. Mirren', de la lliga escocesa; i el 'Notts County', de la lliga anglesa; a mes del primer equip del F.C. Barcelona. En el primer dels partits en Paulino Alcántara va fer la presentació al públic de la copa del Campionat d'Espanya d'aquell any, guanyada pocs dies abans d'aquesta inauguració.

Paulino Alcántara fa el lliurament de la copa del Campionat d'Espanya de futbol 
guanyada uns dies abans de l'acte inaugural del Camp Nou de les Corts.
Font: Arxiu Fotogràfic del CEC. Ft. Carles Fargas

Imatge aèria del camp de les Corts ple de gom 
a gom, editada en forma de postal.
Font: Arxiu del F.C. Barcelona. Ft. Gaspar i Claret

El camp de les Corts i el seu entorn es converteixen en el centre de l'activitat esportiva del club. Al llarg dels anys va sent objecte de successives ampliacions, fins a arribar a una capacitat de quasi seixanta-mil ànimes. Als voltants s'hi van incorporant altres espais esportius per a algunes de les seccions del club: pistes per el basquet i l'hoquei; espai per a l'entrenament de l'atletisme i altres. S'arriba a plantejar la possibilitat de construir-hi una piscina coberta per la nounada secció de natació l'any 1941, però es va desestimar per l'alt cost de la inversió.

Passats mes de trenta anys des de la seva inauguració el camp de les Corts es va fer 'petit'. L'arribada de l'hongarès Ladislao Kubala a principis dels anys 50's va sobrepassar la capacitat del ja antic terreny de joc i es va haver d'anar a la cerca d'un 'nou Camp Nou', i a ser possible sense haver de marxar dels límits de la ciutat de Barcelona. Una vegada mes aquest desig es va fer possible i l'any 1957 s'inaugurava l'actual 'Camp Nou' del F.C. Barcelona.

La Piscina coberta de Sevilla

Tot i haver abandonat l'any 1922 els serveis tècnics de la que finalment va ser l'exposició internacional de Barcelona, Jaume Mestres hi torna a col·laborar com a arquitecte dissenyador del 'Pavelló dels Artistes Reunits'. 

Però l'any 1929 encara va tenir lloc a Espanya una altre exposició d'abast internacional, la 'Exposición Iberoamericana de Sevilla 1929', en una mena d'equilibri territorial nord-sud que va promoure el dictador. Curiosament, la democràcia de 1992 repeteix, d'alguna manera, aquesta recerca de contrapesos amb les mateixes ciutats: els jocs del Cobi per a Barcelona i l'exposició universal del Curro per a Sevilla.

Cartell de la 'Exposición Ibero-Americana de Sevilla', 1929-1930.
Font: Viquipèdia

També en aquesta exposició sevillana va ser requerida la participació d'en Jaume Mestres, per bé que inicialment no va ser com a arquitecte esportiu, sinó com a projectista d'un dels pavellons del certamen sevillà. Concretament va dissenyar el que inicialment va ser el 'Pabellón de Industrias Catalanas' i finalment va acabar aixoplugant també les corresponents a les Illes balears.

Dibuix a llapis de carbó del 'Pabellón de Industrias Catalanas', 
datat el març de 1928 i signat per en Jaume Mestres Fossas.
Font: Bloc 'Exposicióniberoamericanadesevilla1929', de J. J. Cabrero Nieves

Plànol general de la ubicació del conjunt d'instal·lacions i serveis 
de la exposició ibero-americana de Sevilla
Font: Viquipèdia

El pavelló va ser lloat per la premsa especialitzada de manera unànime com un dels mes importants i moderns dels presentats; ocupava la illa n 65 del conjunt del certament i presentava unes línies molt similars a les del pavelló que havia construït en Mestres per a l'exposició de Barcelona. En la descripció que trobem en el bloc de Juan José Cabrero s'apunta que:

"Fue una de las poquísimas muestras de arquitectura de vanguardia, dominado por el estilo art decó y el racionalismo del conjunto... La edificación se presupuestó en unas 400.000 pts., realizada mediante un moderno sistema de estructura de hierro, 'que estaría montada en 20 días'. Las construcciones de este tipo renovaban los conceptos arquitectónicos, trayendo a la ciudad nuevas tècnicas."

Però en Mestres ja no donava puntada sense fil i en dissenyar el pavelló en qüestió ho va fer de tal manera que pogués tenir una segona vida, mes enllà de l'efímera de l'exposició, tot preveient-ne la seva adaptació com a equipament esportiu per a la ciutat de Sevilla. Un cop finalitzada l'exposició, a principis de gener de 1931, va presentar la seva proposta d'adaptació del pavelló com a piscina coberta per a la ciutat andalusa, que a la vegada hauria estat la segona en construir-se a tot Espanya:

Plànol general i perspectiva interna de l'adaptació prevista per en Jaume Mestres del
pavelló de Catalunya i Balears a l'exposició de Sevilla, amb data de l'1 de gener de 1931.
Font: Arxiu històric del COAC

Enamorat com era dels esports en general i de la natació, en particular, Mestres devia considerar que a Sevilla hi havia prou 'caldo de cultiu' per a que la ciutat comptés amb aquest nou equipament esportiu, tant poc corrent encara a l'Espanya d'aquells anys. No anava gaire desencaminat, atès que el mes de juny d'aquell 1931 es va fundar el Club Natació Sevilla, que amb el temps es va convertir en una referència per a tota la natació andalusa i espanyola, sent un dels primers clubs de natació en guanyar la prestigiosa copa Stadium l'any 1962. Malauradament la seva piscina coberta del carrer Trastamara va haver de tancar per perill de ruïna del sostre i el club com a tal va desaparèixer l'any 2016

A mode de conclusió

De la trajectòria esportiva d'en Mestres Fossas ens queda per revisar l'anomenat 'Autódromo Nacional', que serà objecte del tancament d'aquesta entrada en una propera segona part.

Tant sols ens resta apuntar que la trajectòria coneguda del nostre estimat protoarquitecte esportiu no va mes enllà d'aquest darrer projecte de Sevilla, l'any 1931. Però en Jaume Mestres i Fossas va exercir la carrera fins a ben entrats els anys seixantes, de manera que es va dedicar a altres tipologies d'equipaments i construccions. De les mes conegudes i innovadores, prèvies a la contesa civil, hi trobem l'edifici de l'editorial Seix i Barral i el de l'Escola Blanquerna, ambdues a la ciutat de Barcelona i de 1930. Aquesta darrera va suposar tota una innovació en els equipaments pedagògics del seu temps, inspirat per la figura de l'Alexandre Galí. 

Injustament oblidat, a parer nostra, en aquest vesant de la seva professió, en morir el 19 de juny de 1981 el  celebrat periodista esportiu  Andrés Merce Varela, assessor àulic del llavors ja president del CIO Joan Antoni Samaranch, va tenir a bé dedicar-li a la premsa un recordatori que transcrivim parcialment:

"En unos momentos en que la vocación olímpica de nuestra ciudad parece despertarse, ha fallecido uno de los más auténticos paladines de la moral y de las inquietudes que alientan bajo los cinco aros simbólicos. Me refiero a Jaume Mestres i Fossas, arquitecto con decidida vocación deportiva, que fue el pionero catalán de las instalaciones deportivas... fue un catalán plenamente identificado con su país. Cuando se vivió en Catalunya el primer embate del movimiento deportivo, orientó su profesión hacia la mejor forma de satisfacer las necesidades de la juventud en los primerios decenios del actual siglo."

Josep Castellví

(*) Una de les millors virtuts d'en Cambó era la de saber confegir al seu voltant equips de gran vàlua professional. En el cas de l'exposició aquest era format per: Josep Amargós, l'arquitecte que coneixia cada pam de la muntanya de Montjuïc; l'enginyer Nicolau M. Rubio i Tuduri; l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, mes endavant president de la Mancomunitat; i Carles de Camps, propietari agrícola i II Marqués de Camps. A aquest equip es al que s'incorpora en Jean Claude Forestier. La Llei del 16 de juliol de 2014 desafectava gran part dels terrenys de la muntanya de Montjuïc, fins llavors considerats de domini militar, i a la vegada dotava amb deu milions de pessetes les arques de la comissió encarregada de l'exposició.

(**) La cita d'en Carles Santacana ha estat extreta del reportatge 'Barça: una primera pedra tossuda', publicat al suplement 'Quadern' del diari 'El País' amb data del 19 de febrer de 2022, just en complir-se el centenari de la primera pedra del 'Camp Nou de les Corts', on s'explica la seva peripècia de ser soterrada i 'renascuda' fins a tres vegades en la història del F.C. Barcelona i actualment exposada en el museu del club.

Boletín. El número 350, redondo y repleto de informaciones...

30 de set. 2022

Empecemos por el principio

Y tratándose de una revista o un boletín, como es el caso, significa que debemos empezar por la portada:

Portada del boletín del Club Natació Montjuïc nº 350,
correspondiente a los meses de mayo a octubre de 1985.
Fuente: Archivo JCE
(*)

Esta portada presenta diversas especificidades. Con la llegada del nuevo presidente Robert Carmany, que sustituía a Joan Ballart, se modificó el formato y la estética del boletín. Se redujo su tamaño y se cambió el diseño, de modo que el resultado se parecía más a la composición tradicional de este órgano informativo. El director pasó a ser, por unos pocos números, Domingo Masferrer, con la ayuda en la coordinación de Pere Robert, waterpolista en activo.

Sorprende, sin embargo, el número de trofeos y copas que ocupan esta portada sustituyendo a los más habituales deportistas, equipos, directivos o instalaciones que solían ser su objeto. Hasta dieciséis copas o trofeos son sus protagonistas.

De la parte deportiva...

Como es de esperar, este despliegue de recompensas se debe a los deportistas del club en algunas de sus principales modalidades. También se justifica su número porque este boletín abarca una duración temporal desacostumbrada de hasta seis meses, cuando en ese momento la periodicidad habitual era la trimestral.

Natación

Empezando por la natación se destaca la consecución del primer puesto en los Campeonatos de España del verano de 1985, celebrados en la ciudad gallega de Ourense:

La victoria, en este caso, se basaba en la actuación de los chicos. El entrenador era Joan Fortuny y el equipo masculino estaba formado por los R. Escalas, J.Ll. Escalas, Garmendia, Miralpeix, Serra o Rodriguez, entre otros.

Las chicas eran las Coten, A. Serra, Lorenzo, Sanz o Pagés. A pesar del octavo puesto del equipo femenino, en la clasificación conjunta el Montjuïc se levantó con la primera posición. Cabe decir que al año siguiente éstas se quitarían la espina de esta octava posición conquistando la primera.

Waterpolo

En cuanto al waterpolo el club se encontraba en plena 'Década Dorada, 1976-1986' cuando de los once títulos del Campeonato de España disputados a lo largo del período se ganaron siete, además de lograr el primer subcampeonato de Europa del waterpolo catalán y español. Este 1985 se logró el segundo campeonato de la época de Pepe Alcázar como entrenador; cuando ya en el año anterior el equipo había reanudado este camino del triunfo después de los cuatro campeonatos consecutivos de la época Szikora, 1976-1979 (**).

A su vez los infantiles de 15-16 años reafirmaron el buen momento de la cantera blanquiverde al proclamarse, también, campeones de España en la final disputada en la piscina de 'La Concepción' de Madrid los días del 19 al 21 de julio.

En el primer equipo había jugadores como Silvestre, Traver, Bertrán, I. Lobera, Alonso, Canal, Robert, E. Panicello, Signos, J. Sans, E. Pujol, Roqueta, Arás, Herrero, o Vela.

En el equipo de 15-16 años jugaban los Ibor, Montolio, Fuente, S. Panicello, Real, Ortiz, A. Panicello, Pons, López, Sanchón o Solé.

Rugby

Eran tiempos en que el primer equipo pasaba por unos momentos difíciles y por lo general la sección se estaba reestructurando, al igual que lo hacían las competiciones regionales y estatales. El boletín recogía la foto correspondiente a los logros de los equipos cadetes y juveniles de la temporada anterior, cuando a primeros del mismo año 1985, se proclamaron campeones y subcampeones, respectivamente, de España en sus categorías. La base, por tanto, se estaba llevando de manera adecuada, aún más atendiendo a que la ''Escola de Rugbi' del club también funcionaba con la plena satisfacción de los directivos de esta histórica sección del club.

El equipo cadete lo conformaban Camps, González, Alfonso, Fígols, Villanueva, Treviño, Ferreira, Toneo, Sancha, Parés, Maestre, Coll, Oswaldo, Gratacós, Planas, Berenguer, Antón, Comabella y Serrano.

En cuanto a los juveniles éstos eran los Fatjó, Martínez, Roca, Tobi, Sorribas, Llorens, Luis, De Yebra, Cristalero, Onésimo, Marín, Aisa, Raimón, David, Abelló, Ruiz, Villa, Pomarol, Martín y Banzo. En la foto están casi todos ellos, acompañados por los equipos técnicos y los directivos de la sección.

Subacuáticas

Nacida a finales de los años cincuenta como sección de Pesca Submarina, hacia el año 1967 toma el nombre de sección de Actividades Subacuáticas, sumando a la inicial actividad de la pesca y la práctica del submarinismo la sobrevenida de la natación con aletas y otras disciplinas similares.

En el número del boletín que nos ocupa se da cuenta del 'V Campeonato de España de Natación con aletas y velocidad con escafandra'. El equipo del club logra el campeonato en categoría masculina y el subcampeonato en el caso de las chicas. Muy a menudo algunas y algunos de los deportistas de esta sección provienen de la natación de carreras, dada la relativa similitud de ambas disciplinas.

Así, en el equipo masculino está formado, entre otros por los Guitart, Ibáñez, Pierna, A. Hernández, Pinell, Corredor, J. Hernández o Miravitlles.

En cuanto a las chicas, subcampeonas de España, encontramos a las E. Gilberte, Vidal, Casanova, C. Gilberte, Casanova, Maestros, Vidal o Vidal.

De la parte directiva...

En cuanto a la parte directiva de la entidad la primera noticia de este abigarrado boletín nos la da el propio presidente del club, Robert Carmany, que en la editorial hace saber a los socios que convoca elecciones en una Asamblea General Extraordinaria a celebrar en el próximo mes de noviembre. Carmany saldrá ganador sobre la candidatura alternativa de Josep M. Roselló, por lo que se asegura cuatro años más de permanencia en el cargo. La realidad hará que poco más de un año después deba presentar su dimisión, dando paso a una nueva contienda electoral... pero esta es otra historia.

Boronat escribe sobre Vicente Esquiroz Soliva (1914-1987)

Nos interesa más ahora la presencia en las últimas páginas de este boletín de una elegida de presidentes del club, que corresponden a la casi totalidad de los presidentes de los primeros veintiocho años de vida del Montjuïc, entre 1944 y 1972: Vicenç Esquiroz, Joan Boronat y Diego Devesa. Sólo faltaría Esteve Limiñana para completar los cuatro presidentes del período mencionado.

Coincidiendo con la puesta en marcha de la piscina de Folch y Torres, Vicenç Esquiroz sufrió una primera intervención quirúrgica en noviembre de 1966 relacionada con sus problemas en las caderas. Desgraciadamente esta primera estancia en la clínica de la Cruz Roja no resolvió de forma definitiva sus dificultades físicas, siendo así que todavía tuvo que sufrir una serie de repetidas operaciones por el mismo motivo a lo largo de los siguientes años. Con motivo de la última de estas intervenciones encontramos un artículo de 'Janot' Boronat hablando de las diversas visitas y distinciones recibidas en esta nueva estancia hospitalaria. Hace mención a las de la asociación de los 'Amics dels Esports'; de la del Club Natació Igualada, que la proclama 'Socio de Honor' del club del Anoia; de la visita de David Moner, nada más ser nuevamente elegido presidente de la Federació Catalana de Natació, después del paréntesis de la presidencia de Joan Ballart.

Boronat recoge una anécdota que el presidente de los 'Amigos de los Deportes', Joan Guiu Bernat, había escuchado de los labios de Joan Antoni Samaranch referida a las constantes campañas de Esquiroz para la construcción de piscinas:

"Con el papel que ha necesitado el amigo Esquiroz en las páginas de 'El Mundo Deportivo' y 'El Correo Catalán', con su campaña se hubieran podido construir muchas piscinas llenándolas de la tinta gastada"

Está fuera de toda duda que el artículo de 'Boro' trata de contribuir a mejorar la moral de Vicenç Esquiroz, seguramente socavada por un ingreso en la clínica de Cruz Roja que superó los cinco meses. De hecho, Esquiroz sobreviviría a esta última experiencia hospitalaria poco más de un año, dado que a primeros de 1987 le sobrevino la muerte pocos días después de haber cumplido los 73 años.

Un perfil de Diego Devesa Palomera (1923-2006)

En la contraportada de este número 350 del boletín se dedicaba un perfil a Diego Devesa, socio fundador, nadador y jugador de rugby del club de los primeros tiempos, al que llegó con sus jóvenes veinte años, proveniente como muchos de los fundadores del Club Deportivo Mediterráneo. El perfil forma parte de una serie dedicada a los anteriores presidentes del club.

Dejando aparte algunas imprecisiones menores de la presentación, en la breve entrevista queda bien patente que la concepción del club que defendía Diego Devesa, junto con otros socios y dirigentes de su época, era divergente con la que finalmente prevaleció que seguía la línea estratégica liderada por Vicenç Esquiroz y centrada en la urgente puesta en marcha del patrimonio propio, mediante la creación de la 'Ciudad Deportiva' del Club Natació Montjuïc.

En aquellos momentos de finales de los años sesenta y primeros setenta quedó patente la existencia de 'dos ​​almas' en el seno de la entidad, como ya había sucedido en el pasado. Al margen de estas y otras discrepancias, Diego Devesa ha sido considerado como un muy buen presidente, tal y como todavía hoy reconocen a menudo dirigentes de otras entidades de aquellos años (***).

Aunque la duración de su estancia en la presidencia fuera sólo de cuatro años, supo asumir la dirección del club a los pocos meses de la puesta en marcha de Folch y Torres siendo capaz, junto con un reducido equipo de directivos, de mejorar y consolidar la necesaria reorganización de la entidad a nivel administrativo y deportivo, lo que permitió un crecimiento ordenado y asumible. Su experiencia como gestor de una empresa multinacional le ayudó sin duda a alcanzar estos objetivos.

Breve reseña de los que se van

En un pequeño apartado de este número 350 del boletín se comunica la pérdida de '...varios de nuestros socios y amigos mas entrañables...', citándolos por este orden:

  • Josep Antoni Abadias Finos
  • Josep Abal Sáez
  • Josep Puig Novellas

Josep Antoni Abadias (1940-1985) murió siendo todavía bastante joven. Fue un destacado nadador del club de los años finales de los 50's y primeros 60's. Seleccionado por el equipo español de natación, poseyó diferentes récords catalanes del estilo libre además de algún otro de relevos. Ganó diferentes travesías, como la del Puerto de Barcelona, ​​la del Guadalquivir en Sevilla o la del Puerto de Tarragona. Formó parte de la generación de los Molinero, Carlos Medina, Carabí, Escolies o Alonso y otros que avanzaron hasta el logro del Campeonato de Cataluña masculino absoluto en 1962, ganando por primera vez en la historia al decano Club Natació Barcelona. Pero Abadias ya había abandonado aquella misma temporada el club, recalando en el también pujante C.N. Sabadell.

Josep Abal (1941-1985) también es un caso de muerte prematura. Era muy querido en los ambientes del club de esos años. Jugador, entrenador y dirigente del rugby - su gran pasión - era un habitual seguidor de los asuntos del Montjuïc, asistiendo de forma usual a las asambleas y participando activamente, siempre con su espíritu constructivo y colaborador. Quienes éramos habituales lo recordamos en la playa del club, jugando al Ta-ka-tà o en ese 'frontón' tan particular que disfrutamos en el Paseo Marítimo.

En cuanto a Josep Puig (1913-1985) formaba parte de los asociados de los primeros años, proveniente del antiguo Club Natació Mare Nostrum (1931-1939), radicado también en el Poble-sec. Al fundarse el Montjuïc se integró, como lo hicieron los hermanos Cruz o, más tarde, Josep Clemente que vino del exilio francés posterior a la guerra. Participó activamente con los fundadores desde labores dirigentes en las primeras juntas del club, además de ostentar la representación de la entidad cerca de la Federación Catalana de Natación en diferentes ocasiones. Colaborador cercano a los Esquiroz, Boronat y otros fundadores, fue muy activo en la lucha por la consecución de la piscina cubierta de la Reina Amalia, más tarde plaza de Folch y Torres.

Memorias del Montjuïc

(*) En el resto de imágenes de esta entrada nos abstendremos de poner título y fuente, dado que siempre proceden de páginas distintas del mismo nº 350 del boletín del Club Natació Montjuïc.

(**) Los otros cuatro campeonatos que se engloban en esta 'Década Dorada...' fueron alcanzados por el Club Natació Barcelona. El Campeonato de España de 1984 tuvo como entrenador ocasional en muchas de sus jornadas a Jaume Fité, que actuaba normalmente como entrenador del equipo juvenil, al encontrarse a Pepe Alcázar haciendo la prestación del servicio militar, obligada en esos años.

(***) Las divergencias en el seno de las entidades que conforman el asociacionismo, deportivo o de otros tipos, son muy habituales. No obstante en el caso del Montjuïc a lo largo de los años se fueron formando lo que hemos llamado 'dos ​​almas' que, a pesar de partir siempre de la estimación para la entidad, a menudo se veían contrapuestas en cuanto a estrategias o posiciones a tomar en cada caso. En algún momento de este blog dedicaremos a Diego Devesa el 'Carnet de Soci' que sin duda se merece; a la vez que intentaremos arrojar algo de luz en esta dicotomía que se fue abriendo entre estas dos posiciones del club.

Butlletí. El número 350, rodó i atapeït d'informacions...

26 de set. 2022

Comencem per el principi

I tractant-se d'una revista o un butlletí, com és el cas, vol dir que comencem per la portada:

Portada del butlletí del Club Natació Montjuïc n. 350, 
corresponent als mesos de maig a octubre de 1985.

Font: Arxiu JCE (*)

Aquesta portada presenta diverses especificitats. Amb l'arribada del nou president, en Robert Carmany que substituïa a en Joan Ballart, es va modificar el format i l'estètica del butlletí. Se'n va reduir la mida i es va canviar el disseny, de manera que el resultat s'assemblava mes a la composició tradicional d'aquest òrgan informatiu. El director va passar a ser, per uns pocs números, en Domingo Masferrer, amb l'ajuda en la coordinació d'en Pere Robert, waterpolista en actiu.

Sorprèn, però, el nombre de trofeus i copes que ocupen aquesta portada substituint els mes habituals  esportistes, equips, directius o instal·lacions que en solien esser el seu objecte. Fins a setze copes o trofeus en són els protagonistes.

De la part esportiva...

Com és d'esperar, aquest desplegament de recompenses es deu als esportistes del club en algunes de les seves modalitats principals. També se'n justifica el nombre perquè aquest butlletí abasta una durada temporal desacostumada de fins a sis mesos, quan en aquell moment la periodicitat habitual era la trimestral.

Natació

Començant per la natació se'n destaca l'assoliment del primer lloc en els Campionats d'Espanya de l'estiu de 1985, celebrats a la ciutat gallega d'Ourense:

La victòria, en aquest cas, es fonamentava en l'actuació dels nois. L'entrenador era en Joan Fortuny i l'equip masculí era format per els R. Escalas, J.Ll. Escalas, Garmendia, Miralpeix, Serra o Rodriguez, entre d'altres. 

Les noies eren les Coten, A. Serra, Lorenzo, Sanz o Pagés. Malgrat el seu vuitè lloc, en la classificació conjunta el Montjuïc s'alçà amb la primera posició. Val a dir que a l'any següent l'equip femení es trauria l'espina d'aquesta vuitena posició conquerint-ne la primera.

Waterpolo

Pel que fa al waterpolo el club és trobava en plena 'Dècada Daurada, 1976-1986' quan dels onze títols del Campionat d'Espanya disputats al llarg del període se'n van guanyar set, a més d'assolir el primer subcampionat d'Europa del waterpolo català i espanyol. Aquest 1985 es va aconseguir el segon campionat de l'època d'en Pepe Alcázar com a entrenador; quan ja a l'any anterior l'equip havia reprès aquest camí del triomf desprès dels quatre campionats consecutius de l'època Szikora, 1976-1979 (**).

A la vegada els infantils de 15-16 anys reafirmaren el bon moment de la pedrera blanc-i-verda en proclamar-se, també, campions d'Espanya en la final disputada a la piscina de 'La Concepción' de Madrid els dies del 19 al 21 de juliol.

Al primer equip hi havia jugadors com els Silvestre, Traver, Bertrán, I. Lobera, Alonso, Canal, Robert, E. Panicello, Signes, J. Sans, E. Pujol, Roqueta, Arás, Herrero, o Vela. 

A l'equip de 15-16 anys hi jugaven els Ibor, Montolio, Font, S. Panicello, Real, Ortiz, A. Panicello, Pons, López, Sanchón o Solé.

Rugbi

Eren temps en que el primer equip passava per uns moments difícils i en general la secció s'estava reestructurant, de la mateixa manera que les competicions regionals i estatals. El butlletí recollia la foto corresponent als èxits dels equips cadets i juvenils de la temporada anterior, quan a primers del mateix any 1985, es proclamaren campions i subcampions, respectivament, d'Espanya en les seves categories. La base, per tant, s'estava portant de manera adequada, encara mes atenent al fet que l'Escola de Rugbi del club també funcionava amb la plena satisfacció dels directius d'aquesta històrica secció del club.

L'equip cadet el conformaven els Camps, González, Alfonso, Fígols, Villanueva, Treviño, Ferreira, Toneu, Sancha, Parés, Maestre, Coll, Oswaldo, Gratacós, Planas, Berenguer, Antón, Comabella i Serrano. 

Pel que fa als juvenils aquests eren els Fatjó, Martínez, Roca, Tobi, Sorribas, Llorens, Lluís, De Yebra, Vidrier, Onésimo, Marín, Aisa, Raimón, David, Abelló, Ruíz, Vila, Pomarol, Martín i Banzo. A la foto hi són quasi bé tots ells, acompanyats per els equips tècnics i els directius de la secció.

Subaquàtiques

Nascuda a finals dels anys cinquantes com a secció de Pesca Submarina, cap a l'any 1967 pren el nom de secció d'Activitats Subaquàtiques, sumant a la inicial activitat de la pesca i la pràctica del submarinisme la sobrevinguda de la natació amb aletes i altres disciplines similars.

En el número del butlletí que ens ocupa es dona compta del 'V Campionat d'Espanya de Natació amb aletes i velocitat amb escafandre'. L'equip del club aconsegueix el campionat en categoria masculina i el subcampionat en el cas de les noies. Molt sovint algunes i alguns dels esportistes d'aquesta secció provenen de la natació de curses, atesa la relativa similitud d'ambdues disciplines.

Així, en l'equip masculí és format, entre d'altres per els Guitart, Ibáñez, Cama, A. Hernández, Pinell, Corredor, J. Hernández o Miravitlles. 

Pel que fa a les noies, subcampiones d'Espanya, hi trobem a les E. Gilberte, Vidal, Casanova, C. Gilberte, Casanova, Mestres, Vidal o Vidal.

De la part directiva...

Pel que fa a la part directiva de l'entitat la primera noticia d'aquest atapeït butlletí ens la dona el mateix president del club, en Robert Carmany, que en l'editorial fa saber als socis que convoca eleccions en una Assemblea General Extraordinària a celebrar el proper mes de novembre. En Carmany hi sortirà guanyador sobre la candidatura alternativa d'en Josep M. Roselló, de manera que s'assegura quatre anys mes de permanència en el càrrec. La realitat farà que poc mes d'un any desprès hagi de presentar la seva dimissió, donant pas a una nova contesa electoral... però això és una altra història.

En Boronat escriu sobre en Vicenç Esquiroz Soliva (1914-1987)

Ens interessa mes ara la presencia en les darreres pàgines d'aquest butlletí d'una triada de presidents del club, que corresponen a la quasi totalitat dels presidents dels primers vint-i-vuit anys de vida del Montjuïc, entre 1944 i 1972: Vicenç Esquiroz, Joan Boronat i Diego Devesa. Tant sols hi mancaria en Esteve Limiñana per a completar els quatre presidents del període mencionat.

Coincidint amb la posada en marxa de la piscina de Folch i Torres, en Vicenç Esquiroz va patir una primera intervenció quirúrgica el mes de novembre de 1966 relacionada amb els seus problemes als malucs. Malauradament aquesta primera estada a la clínica de la Creu Roja no va resoldre de manera definitiva les seves dificultats físiques, essent així que encara va haver de patir un seguit de repetides operacions per el mateix motiu al llarg dels següents anys. Amb motiu de la darrera d'aquestes intervencions trobem un article d'en 'Janot' Boronat parlant de les diverses visites i distincions rebudes en aquesta nova estada hospitalària. Fa esment de les de l'associació dels 'Amics dels Esports'; de la del Club Natació Igualada, que l'anomena 'Soci d'Honor' del club de l'Anoia; de la visita d'en David Moner, tot just tornat a ser escollit president de la Federació Catalana de Natació, desprès del parèntesi de la presidència d'en Joan Ballart.

En Boronat recull una anècdota que el president dels 'Amics dels Esports', Joan Guiu Bernat, havia escoltat dels llavis d'en Joan Antoni Samaranch referida a les constants campanys de l'Esquiroz per a la construcció de piscines:

" Amb el paper que ha necessitat l'amic Esquiroz a les pàgines de 'El Mundo Deportivo' i 'El Correo Catalán', amb la seva campanya s'haguessin pogut construir moltes piscines omplint-les de la tinta gastada"

És fora de tot dubte que l'article d'en 'Boro' mira de contribuir a millorar la moral d'en Vicenç Esquiroz, segurament soscavada per un ingrés a la clínica de la Creu Roja que va superar els cinc mesos. De fet l'Esquiroz sobreviuria a aquesta darrera experiència hospitalària poc mes d'un any, atès que a primers de 1987 li va sobrevenir la mort pocs dies desprès d'haver complert els 73 anys.

Un perfil d'en Diego Devesa Palomera (1923-2006)

A la contraportada d'aquest número 350 del butlletí es dedicava un perfil a en Diego Devesa, soci fundador, nedador i jugador de rugbi del club dels primers temps, al que va arribar amb els seus joves vint anys, provinent com molts dels fundadors del Club Esportiu Mediterrani. El perfil forma part d'una sèrie dedicada als anteriors presidents del club.

Deixant a banda algunes imprecisions menors de la presentació, en la breu entrevista queda ben palesa que la concepció del club que defensava en Diego Devesa, junt amb d'altres socis i dirigents de la seva època, era divergent amb la que finalment va prevaldre que seguia la línia estratègica liderada per en Vicenç Esquiroz i centrada en la urgent posada em marxa del patrimoni propi, mitjançant la creació de la 'Ciutat Esportiva' del Club Natació Montjuïc. 

En aquells moments  de finals dels anys seixantes i primers setantes va quedar palesa l'existència de 'dues ànimes' en el sí de l'entitat, com ja havia succeït en el passat. Al marge de d'aquestes i altres discrepàncies, en Diego Devesa ha estat considerat com un molt bon president, tal com encara avui reconeixen sovint dirigents d'altres entitats d'aquells anys (***).

Tot i que la durada de la seva estada a la presidència fos només de quatre anys, va saber entomar la direcció del club als pocs mesos de la posada en marxa de Folch i Torres essent capaç, juntament amb un reduït equip de directius, de millorar i consolidar la necessària reorganització de l'entitat a nivell administratiu i esportiu, cosa que en va permetre un creixement ordenat i assumible. La seva experiència com a gestor d'una empresa multinacional el va ajudar, sens dubte, a assolir aquests objectius.

Breu semblança dels que se'n van

En un racó d'aquest número 350 del butlletí es comunica la pèrdua de '...varis dels nostres socis i amics mes entranyables...', citant-los per aquest ordre:

  • Josep Antoni Abadias Finos
  • Josep Abal Sáez
  • Josep Puig Novellas

En Josep Antoni Abadias (1940-1985) va morir essent encara prou jove. Fou un molt destacat nedador del club dels anys finals dels 50's i primers 60's. Seleccionat per l'equip espanyol de natació, posseí diferents rècords catalans de l'estil lliure a mes d'algun mes de relleus. Va guanyar diferents travessies, com ara la del Port de Barcelona, la del Guadalquivir a Sevilla o la del Port de Tarragona. Va formar part de la generació dels Molinero, Carlos Medina, Carabí, Escolies o Alonso i altres que avançaren fins a l'aconseguiment del Campionat de Catalunya masculí absolut l'any 1962, guanyant per primera vegada en la història al degà Club Natació Barcelona. L'Abadias, però, ja havia abandonat aquella mateixa temporada el club, recalant en el també puixant C.N. Sabadell.

En Josep Abal (1941-1985) també es un cas de mort prematura. Era molt estimat en els ambients del club d'aquells anys. Jugador, entrenador i dirigent del rugbi - la seva gran passió - era un habitual seguidors dels afers del Montjuïc, assistint de manera usual a les assemblees i participant-hi activament, sempre amb el seu esperit constructiu i col·laborador. Els qui n'érem habituals el recordem a la platja del club, jugant al Ta-ka-tà o a aquell 'frontó' tant particular que gaudíem al Passeig Marítim. 

Pel que fa a en Josep Puig (1913-1985) formava part dels associats dels primers anys, provinent de l'antic Club Natació Mare Nostrum  (1931-1939), radicat també al Poble-sec. En fundar-se el Montjuïc s'hi integrà, com ho feren els germans Cruz o, mes tard, en Josep Clemente que va venir de l'exili francès posterior a la guerra. Participà activament amb els fundadors des de tasques dirigents en les primeres juntes del club, a mes d'ostentar la representació de l'entitat prop de la Federació Catalana de Natació en diferents ocasions. Col·laborador proper als Esquiroz, Boronat i altres fundadors, va ser molt actiu en la lluita per la consecució de la piscina coberta de la Reina Amalia, mes tard plaça de Folch i Torres.

Memòries del Montjuïc

(*) En la resta d'imatges d'aquesta entrada ens abstindrem de posar-hi títol i font, atès que sempre procedeixen de pàgines diferents del mateix n. 350 del butlletí del Club Natació Montjuïc.

(**) Els altres quatre campionats que s'engloben en aquesta 'Dècada Daurada...' foren assolits per el Club Natació Barcelona. El Campionat d'Espanya de 1984 va tenir com a entrenador ocasional en moltes de les seves jornades a en Jaume Fité, que actuava normalment com a entrenador de l'equip juvenil, en trobar-se en Pepe Alcázar fent la prestació del servei militar, obligat en aquells anys. 

(***) Les divergències en el sí de les entitats que conformen l'associacionisme, esportiu o d'altres tipus, són ben habituals. No obstant en el cas del Montjuïc al llarg dels anys s'anaren formant el que hem anomenat 'dues ànimes' que, tot i partint sempre de l'estima per a l'entitat, sovint es veien contraposades pel que fa a les estratègies o posicions a prendre en cada cas. En algun moment d'aquest bloc dedicarem a en Diego Devesa el 'Carnet de Soci' que sens dubte es mereix; a la vegada que intentarem de fer una mica de llum en aquesta dicotomia que es va anar obrint entre aquestes dues posicions del club.

© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic