Natació. Entre Folch i Torres i la Zona Esportiva, 1977 - 1986

Introducció

A les acaballes de l'any 1976 va tenir lloc la inauguració de la 'Ciutat Esportiva' del Club Natació Montjuïc, emplaçada a l'antiga pedrera de Can Borinot, al vessant sud de la muntanya. Des d'aquest moment en el sí del Montjuïc es farà evident la dualitat Folch i Torres i Zona Esportiva, tant en els aspectes socials - amb diferents tipus de socis - com en els esportius. A partir de l'estiu de 1979 es posarà en marxa la piscina de 50 metres de la zona, de manera que el club comptarà amb un ventall de possibilitat per a entrenar mes ampli.

No obstant, la pressió sobre l'ús de les instal·lacions esportives en general farà que es passi d'una etapa de 'mutualisme esportiu', en que el soci paga per fidelitat als 'colors' encara que no rebi prestacions personals, a la dels socis actius i practicants que progressivament aniran demandant mes serveis i mes oferta d'espais a utilitzar. 

Portada de l'avantprojecte de l'any 1974 per a les instal·lacions 
del C.N. Montjuïc, a l'antiga pedrera de Can Borinot.
Font: Arxiu Nacional de Catalunya; Fons Epifani 
de Fortuny i Salazar, baró d'Esponellà.

Deu anys de competicions

Els quadres que segueixen ens mostren l'evolució de les nedadores i nedadors del Montjuïc en les quatre competicions nacionals mes importants de cada any, atenent-nos a la visió global que ens dona la classificació per equips.

Representació gràfica de la classificació dels equips absoluts
del C.N. Montjuïc a les principals competicions nacionals.
Font: Elaboració pròpia

Cal precisar que els Campionats de Catalunya d'estiu entre els anys de 1973 i 1980 no contemplaven la classificació per equips. En general, els campionats de les federacions autonòmiques o provincials (*), especialment els d'estiu, patiren un progressiu deteriorament des de 1969 quan la llavors 'Federación Española de Natación' (FEN) va decidir que els campionats d'Espanya d'estiu es passessin a celebrar per clubs i no per federacions, com venia sent fins a llavors.

En el cas de les noies podem veure com l'any 1977 i els següents representa una millora referent al 1976, arribant-se al pic de les millors posicions entre els anys 1978 i 1981, per a sofrir desprès un lleuger descens que tocarà fons l'any olímpic de 1984 i remuntarà els dos anys següents fins a assolir el primer lloc el 1986, tant en els campionats d'Espanya d'hivern com en els d'estiu.

Pel que fa als nois, milloren la classificació a partit de l'any 1978 per a consolidar-se des de 1982 en el primer o segon lloc dels Campionats de Catalunya i d'Espanya, siguin d'hivern o d'estiu, iniciant una època de domini en la natació masculina del país.

Hem renunciat a oferir la classificació anual de millor club que confegia la FEN perquè en aquest període la informació que s'ha estat recollint en els 'Anuarios' es veu interrompuda entre 1979 i 1982, per a ser represa desprès amb la formula de les 'Memorias', molt menys completa que la precedent formulació. De moment en tenim prou amb assenyalar que l'any 1980 el C.N. Montjuïc aconsegueix, per primer cop en la seva història, la primera posició com a millor club en la classificació conjunta de noies i nois, fet que es repetiria en alguns dels anys següents.

Els equips humans que ho van fer possible

Pel que fa als directius cal assenyalar que en aquests anys hi tingueren responsabilitat dos presidents: en Joan Ballart Serra (1972-1981) i en Robert Carmany Carner (1981-1987). En el vessant esportiu els directius responsables en la major part del període contemplat foren en Josep Pallarès i en Josep M. Casajús, tots dos pares de nedadores del club.

L'arribada com a entrenador d'en Joaquim Àlvarez per a la nova temporada 1976-1977 porta afegida la incorporació d'alguns reforços com ara els de la Rosa Ahuir i en Rolf Wilken, que s'afegeixen als nedadors provinents de l'etapa Mestres: els Garcia, Cama o Beltrol d'entre els nois i les Pallarès, Laura Flaqué, Artigas o Conesa pel que fa a l'equip femení. En els Campionats d'Espanya d'hivern de 1977 Mercè Pallarès i Montserrat Artigas destacaren, sent la primera campiona en els 200 esquena i la segona tercera en els 400 lliure. En els campionats d'Espanya d'estiu celebrats a Las Palmas obtingueren bons resultats Laura Flaqué, 4ª en 200 braça o Artigas, 4ª en 800 i 5ª en 200 lliure. Per els nois els mes ben situats foren Guitart, 7è en els 200 braça i Wilken, 7è i 5è en els 100 i 200 papallona, respectivament. El mes d'agost es celebraren els europeus de Jonkoping (Suecia), en que el Montjuïc va estar representat per tres waterpolistes.

Rosa Conesa, integrant de l'equip femení 
de natació del C.N. Montjuïc
Font: Arxiu JCE

Els anys següents els blanc-i-verds aniran consolidant una millora general, tant en l'equip masculí com, especialment, en el femení. Assoliren el primer lloc en els Campionats d'Espanya d'estiu celebrats a Ourense l'any 1978 en Rolf  Wilken en els 100 i 200 papallona així com també el relleu de 4x100 estils masculí i el de 4x100 lliures femení. Els nedadors del club comptaren amb l'ajut del sofròleg Jorge Rubio en aquesta i altres competicions d'aquest període. 

Campionats d'Espanya de 1979 a la Zona Esportiva del C..N.Montjuïc.
 Podi dels 400 estils: Carolina Kun 1ª (CNB), Laura Flaqué 2ª (CNM)
 i Julia López Zubero 3ª(MTP).
Font: Arxiu del CNM

Els Campionats d'Espanya d'estiu de 1979 es celebraren a la piscina de mides olímpiques de la Zona Esportiva del C.N. Montjuïc, inaugurada amb aquest motiu. L'equip masculí de relleus de 4x100 lliures integrat per G. Garcia, Pazos, Duch i M. Garcia va fer el rècord d'Espanya absolut de clubs amb el temps de 3'39"13; també en Javier Pazos quedà campió d'Espanya en els 200 estils. Les noies aconseguiren tres subcampionats: dos d'ells per part de la Laura Flaqué en 200 braça i 400 estils, amb els temps de 2'47"29 i 5'18"43, respectivament i el tercer en el relleu femení de 4x100 lliure amb l'equip format per Conesa, Iserte, S. Casajús i Laura Flaqué, que marcà un temps de 4'12"79.

Retall del setmanari 'Destino' del 15 d'agost de 1979, amb la imatge
de la piscina de 50 m. de la Zona Esportiva del C.N. Montjuïc,
inaugurada per als Campionats d'Espanya d'estiu d'aquest any.
Font: Hemeroteca ARCA

Seguiren les millores l'any 1980, comptant fins a dos primers llocs individuals aconseguits per Javier Pazos i per Laura Flaqué, ambdós en els 200 braça, als Campionats d'Espanya d'estiu que tingueren lloc a Albacete; també Rosa Conesa fou tercera en els 100 lliures, mentre que l'equip femení dels 4x100 estils, format per Traver, Flaqué, Casajús i Conesa, quedaren campiones d'Espanya amb un temps de 4'40"15. Mesos abans, en els campionats d'hivern a Madrid Javier Pazos va batre el rècord d'Espanya dels 200 braça deixant-lo en 2'27"51.

La temporada 1979-1980 representarà la darrera per l'entrenador Joaquim Àlvarez, que retornarà a la seva ciutat natal, com ens informa 'El Mundo Deportivo':

Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 13 de juny de 1980.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

El nou entrenador serà en Miquel Torres - llegendari guanyador del primer subcampionat europeu d'un nedador del país, aconseguit a Leipzig l'any 1962 en els 1.500 lliure -, provinent del C.N. Barceloneta; va tenir com a segon a en Josep Bas que retornava al Montjuïc desprès d'uns anys entrenant al C.N. Reus Ploms. En Torres s'hi va estar tres temporades fins a finals de la 1982-1983. La seva arribada va venir associada a la incorporació al Montjuïc de nedadors provinents d'altres entitats, com els Miralpeix, Campillo, Gelpí o els germans Jordana, entre d'altres. Els resultats foren en general satisfactoris, especialment en l'equip masculí que va confirmar el progressiu ascens als llocs mes alts de les competicions nacionals. D'altra banda, l'estrenat equip tècnic tindrà a la seva disposició la nova piscina coberta de 25 x 8 metres ubicada sota del gimnàs per a esportistes de la Folch i Torres. De la seva confortabilitat en donarà testimoni el nom de 'la nevera' amb que l'han conegut des de llavors unes quantes generacions del club.

Imatge de la nova piscina coberta de Folch i Torres,
batejada popularment com 'la nevera'.
Font: Arxiu del CNM

L'any 1981 serà, també, el del canvi de president del club, de manera que cap a les seves acaballes en Joan Ballart Serra deixarà l'entitat per a ocupar la presidència de la Federació Catalana de Natació (FCN). El seu lloc al Montjuïc l'ocuparà en Robert Carmany Carner. Aquest mateix any, en els Campionats de Catalunya d'estiu, l'equip de relleus femení de 4x200 lliure estableix un rècord d'Espanya absolut amb el temps de 9'04"72. L'equip el formen  Morales, Lorenzo, Berria i Flaqué. 

En l'any següent de 1982 als Campionats d'Espanya d'estiu, fets a Pamplona, l'equip masculí assolirà la primera posició, mentre que el femení es classificarà en quart lloc. En aquest campionat l'equip de 4x200 lliures, composat per R. Escalas, Balcells, Miralpeix i Herrero, quedaren campions a la vegada que milloraren el rècord d'Espanya de clubs en un temps de 7'51"51. En Rafael Escalas assolí el primer lloc en els 400 i 1.500 lliures i en els 400 estils individuals. Aquell mateix any en proves celebrades a Huertas del Rey, en piscina curta, els nedadors del club establiren dos nous records d'Espanya en 4x100 lliures i en 4x200 lliures, amb R. Escalas, Balcells, Garcia i Herrero per el primer cas, mentre que en el segon en Miralpeix substitueix a Garcia.

Retall de la 'Hoja del Lunes' de Barcelona del dia 23 d'agost de 1982
Font: Biblioteca virtual de prensa històrica

La nova temporada de 1982-1983 veu la incorporació al Montjuïc de na Natalia Mas, que batrà el rècord d'Espanya en piscina curta dels 100 lliure a Gijón amb un temps de 57"81. La mateixa nedadora, junt amb les seves companyes Morales, Montané i Laura Flaqué, faràn per dues vegades el rècord espanyol en piscina curta dels 4x100 lliure, primer a Sabadell amb 4'03"01 i un mes desprès, a l'abril, en els Campionats d'Espanya d'hivern celebrats a Madrid, marcant un temps de 4'02"38. En aquest mateix campionat en Rafael Escalas aconseguirà dos rècords d'Espanya en 400 i 800 lliures, amb els temps de 3'52"66 i 7'59"59 respectivament.

En Rafael Escalas que en aquests anys formà part 
dels equips del Club Natació Montjuïc.
Font: Arxiu del CNM

La temporada 1983-1984 veurà la marxa d'en Miquel Torres cap a un altre destí, fent-se càrrec dels primers equips del club en Josep Bas. L'any 1984 es l'any dels JJ.OO de Los Ángeles (USA), on hi seran seleccionats fins a tres nedadors del club: els germans Escalas, Rafael i Joan Lluis, i en Xavier Miralpeix. En els jocs en Joan Lluis Escalas aconseguí batre per dues vegades el rècord d'Espanya dels 400 lliure, marcanrt els temps de 3'55"93 i 3'55"25, respectivament. Els Campionats d'Espanya d'estiu es faran a Las Palmas desprès dels jocs; l'equip masculí del 4x200 lliure, format per els germans Escalas, Serra i Miralpeix, feren un temps de 7'44"99 marcant un nou rècord d'Espanya absolut. Foren igualment campions en J.E. Escalas en els 1.500 lliures i en Harri Garmendia en els 200 papallona amb una marca de 2'03"64. Anteriorment el mes de març, en els Campionats d'Espanya d'hivern celebrats a Múrcia, el Montjuïc havia establert també el rècord de clubs d'aquest relleu en piscina curta amb un equip format per Miralpeix, Campillo, Herrero i Serra i un temps de 7'34"93.

Xavier Miralpeix, olímpic del C.N. Montjuïc a Los Ángeles 1984
Font: Arxiu del CNM

Per a la nova temporada 1984-1985 es contracten els serveis d'en Joan Fortuny com a primer entrenador, provinent del Centre d'entrenament de la FEN a Màlaga. Coincidint amb la seva arribada s'incorporen un seguit de nedadors com en Jordi Martí, Juan Pablo Rodríguez o na Maritxell Pagés, entre d'altres. Amb les noves incorporacions es segueix en la línia de consolidació en els primers llocs de les competicions nacionals.

L'any 1985 és fructífer en la consecució de campionats d'Espanya i de rècords nacionals, a més del fet que la participació del C.N. Montjuïc en els Campionats d'Europa de Sofia (Bulgària) serà important, aportant a l'equip espanyol fins a cinc nedadors que participaran en tretze proves diferents. Als Campionats d'Espanya d'hivern, que tingueren lloc a la piscina del C.N. Sant Andreu, Harri Garmendia aconseguí tres records nacionals en piscina curta en els 200 papallona i els 200 i 400 estils, amb uns temps de 2'00"32, 2'04"10 i 4'24"28, respectivament. El mateix Garmendia fou el primer nedador espanyol en baixar dels dos minuts en els 200 papallona en les proves de selecció per a la Copa d'Europa fetes a la piscina del C.N. Sabadell el dia 1 de desembre de 1985, amb el temps de 1'59"60.

Altres registres importants de l'any foren els de Xavier Miralpeix, campió d'Espanya a Ourense en els 200 lliure amb un temps de 1'54"; els primers llocs en el mateix campionat d'en Joan Enric Escalas en els 400 i 1.500 lliures i l'acaparament d'en Harri Garmendia, que es proclamà campió dels 100 i 200 papallona i dels 200 i 400 estils. Els relleus masculins dels 4x100 i els 4x200 lliure a  mes de quedar en primera posició bateren els rècords d'Espanya per clubs amb els temps de 3'32"87 i 7'42"55, respectivament. En l'equip femení fou rellevant el tercer lloc assolit per na Ariadna Caten en els 400 estils. El Montjuïc es classificà en primer lloc de la puntuació masculina i en la global confirmà aquesta primera posició. Als Campionats d'Europa de Sofia Harri Garmendia torna a millorar la marca absoluta espanyola dels 200 papallona, deixant-la en un temps de 2'01"66.

I arribem a l'any 1986, el darrer d'aquesta dècada analitzada. Es un any especialment important perquè la FINA va adjudicar en el seu moment els V Campionats del Món a la ciutat de Madrid. Amb aquesta finalitat la administració autonòmica madrilenya , d'acord amb la FEN, construí una instal·lació 'ad hoc' per a aquest esdeveniment, el 'Centro de Natación Mundial 86' (**) on es celebrà la competició entre els dies 13 i 23 d'agost. 

Abans, però, hi hagué els Campionats d'Espanya d'hivern a la ciutat de Jérez amb bons resultats per els equips blanc-i-verds. En Daniel Serra guanyà en els 200 i 400 lliure, amb 1'51"65 i 3'56"78; na Mònica Mateu i Carmen Valiente feren el segon lloc en els 100 papallona i els 400 estils respectivament, amb els temps de 1'03"91 i 5'05"31 i en Harri Garmendia es proclamà campió d'Espanya en tres proves: els 100 i 200 papallona i els 400 estils, amb els temps de 55"33, 1'58"37 - batent el seu propi rècord espanyol - i 4'27"86. En els d'estiu, celebrats al 'Centro de Natación Mundial 86' de Madrid, com a avantsala del mundial, el Montjuïc revalidà la doble titulació per equips aconseguida a Jérez, com informa en Juan Antonio Sierra en el CROL n. 257 del juliol de 1986:

"El C.N. Montjuïc se alzó de forma incuestionable con el título de equipos (como en los Campeonatos de Invierno) tanto en la categoria masculina como la femenina. Y confirmó esta superioridad con 6 títulos de Campeón de España (5 masculinos y 1 femenino) y un total de 23 puestos de honor"

Imatge autografiada d'en Harri Garmendia als Mundials 
de Madrid amb Pablo Morales (USA) al seu costat 
Font: Revista CROL de la RFEN

Cal remarcar que aquest any les integrants de l'equip femení es proclamen, per primera vegada en aquest període, campiones d'Espanya; de manera que volem deixar constància del nom de les noies que assoliren aquest títol a Madrid: C. Valiente, M. Mateu, A. Serra, A. Coten, P. del Rey, M. Sanz, M. Vela i M. Lorenzo.

Na Mònica Mateu fou campiona d'Espanya en els 200 papallona amb 2'19"95, mentre que entre els nois trobem a en Ricardo Valdivia que guanyà els 400 estils, amb el temps de 4'34"23 i en Harri Garmendia que revalidà el seu títol dels 200 papallona, amb el temps de 2'04"37. La resta de campionats masculins s'aconseguiren en les proves de relleus: 4x100 estils, on Erra, Campins, Garmendia i Serra s'imposaren amb el temps de 3'57"37; Serra, Garmendia, Joan Enric Escalas i Miralpeix foren campions en els  4x100 liure amb 3'32"94 i en els 4x200 lliure pujaren al lloc mes alt del podi Miralpeix, Joan Enric Escalas, Serra i Garmendia, parant el crono als 7'47"39.

Finalment fem un repàs a la participació internacional de les dones i homes del Montjuïc al llarg d'aquesta dècada, prenent com a referent les competicions mes importants de cada any i resumint-la en el quadre que segueix:

Participació internacional de les nedadores i nedadors del C.N. Montjuïc
Font: Elaboració pròpia a partir de l'arxiu d'en Juan Antonio Sierra

De la importància de la participació de les nedadores i nedadors del C.N. Montjuïc d'aquest deu anys en dona fe el percentatge que representa sobre el total del període de cinquanta-sis anys de presència internacional dels nedadors blanc-i-verds (1944-2000):

• En els Campionats d'Europa un 40'8% del total de participacions

• En els Campionats del Món un 76%

• En els Jocs Olímpics: un 38'9%

Cloent aquesta mirada a la dècada de natació al C.N. Montjuïc dels anys 1977-1986 hem de senyalar que es, sens cap mena de dubte, un dels períodes mes reeixits i sostinguts pel que fa als resultats dels primers equips del club. Es una època de maduresa de l'entitat que es complementa amb els també excel·lents resultats aconseguits en el waterpolo del club i en l'aspecte social amb la consolidació i millora de les instal·lacions de la Zona Esportiva.

Si hi haguéssim de trobar un però, aquest seria que en gran manera aquests èxits no han vingut d'una tasca de treball amb les bases dels grups d'edats, sinó mes aviat fruit de la política de fitxatges i traspassos d'esportistes, que d'altra banda ja era generalitzada en aquells anys en l'ambient de la natació catalana i espanyola. En els propers anys aquesta mancança es mirarà de revertir... però això ja serà una altra història

Josep Castellví

(*) Hem pogut celebrar el centenari de la Federació Catalana de Natació (FCN) gràcies a que aquesta i altres federacions 'regionales' es van plantar l'any 1974 davant les 'órdenes' rebudes i aplicades per el president de la llavors FEN, en Enrique Landa Ugarte. Així el CROL n. 118 de desembre 1974 comunicava que:

"La Delegación Nacional de Educación Fñisica y Deportes ha dispuesto, con carácter general, la organización de todas las Federaciones en régimen de Federaciones Provinciales... lo cual ya fue advertido en la Asamblea General de 1973, como plan de inmediata aplicación, en cumplimiento de las órdenes recibidas"

La FCN era entre les tres primeres que haurien d'aplicar la mesura, junt amb la vasco-navarresa i la canària. Els dirigents de la FCN i dels clubs que la composaven varen poder parar el cop amb les gestions realitzades que finalitzaren en una reunió a Barcelona amb el mateix president Landa que va poder comprovar com el rebuig a las 'órdenes' era unànime. La marxa enrere del president Landa 'contando... con plenas facultades de la Superioridad' en va ser el resultat.

(**) El 'Centro de Natación Mundial 86' de Madrid fou construït, sota la planificació i direcció dels arquitectes Joaquim Pujol Simón i Pérez de Arozamena, per la 'Comunidad de Madrid' per a ser seu dels Mundials de natació de l'any 1986. És, sens dubte, el millor complex de natació que s'havia edificat fins aquell moment a Espanya, amb quasi 24.000 metres quadrat de superfície. Va ser objecte de nombroses distincions internacionals, com ara la Medalla d'Or a la millor instal·lació de natació atorgada per la 'National Pool' de Washington el mateix 1986. Va incloure nombroses innovacions tècniques, com la de la inclusió d'un sistema de bombolles a pressió per a la zona de salts que tenia per objecte amortir en gran mesura l'impacte que reben els saltadors en entrar en contacte amb l'aigua.

Boletín. Joaquim Morera Pujals, colaborador del portavoz del Montjuïc...

Recogemos en esta entrada alguna de las colaboraciones que Joaquim Morera Pujals realizó en la publicación periódica del Club Natació Montjuïc, siempre que fué requerido para ello con motivo de algún tipo de conmemoración. Esta recopilación debería haber formado parte del 'Identidades' que le dedicamos hace unos días, pero tuvimos que desistir para no alargarnos demasiado en ese momento. Ahora recuperamos estos escritos.

Apasionado por las lecturas, deportivas u otras de carácter más general, Morera mostró desde primera hora sus capacidades para la escritura. En los distintos medios que acogen sus escritos va cultivando un estilo desprovisto de artefactos retóricos, netamente informativo y ajustado al mensaje que desea transmitir.

Encuentro internacional País de Gales-España, en Cardiff los días 28 y 29 de julio del 1961.
Fotografiados delante de un cartel del evento hallamos a Joaquim Morera
acompañado de Vicenç Esquiroz y de Juan Antonio Sierra. (*)
Fuente: Archivo JASP. Ft. SI

Tres colaboraciones en el Boletín...

Publicado en el boletín nº 16 del mes de diciembre del 1950
Fuente: Archivo JCE

'El Montjuïc no es un bluff' es la contundente afirmación con que se titula el primero de estos escritos de Morera en el portavoz del C.N. Montjuïc. Situémonos en el significado de bluf - que es el término castellano para la palabra inglesa 'bluff' - que nos da el diccionario:

• "Montaje propagandístico destinado a crear un prestigio que posteriormente se revela falso"

• "Persona o cosa revestida de un prestigio falto de fundamento"

El desmentido de que la entidad blanquiverde fuera una especie de fraude viene a cuenta del ruido soterrado que corría en el mundo de la natación y el waterpolo catalán de aquellos años, referida al recién constituido club. Morera lo explica así:

"... se ha venido diciendo que el C.N. Montjuïc era un bluff. Que ni su potencialidad, ni sus posibilidades merecian la intensa campaña de propaganda que desarrollaba la entidad...

... y un dia nos sorprendieron ganando el Trofeo (Gil i Arnau) de mayor número de participantes en la Travesia del Puerto... Y después estableciendo el récord de 100x100, inaugurando un local magnífico como pocos clubs, aún de mayores posibilidades poseen, obteniendo un contrato en la piscina de la Ronda y un recordmán de Catalunya - Poch - y más recientement proponiéndose traer a Granados como entrenador..."

Sin hacer una mención explícita, el escrito se refería a la 'buena prensa' de que disponía el Montjuïc, especialmente por el hecho de que su primer presidente y alma del club, Vicenç Esquiroz, contaba con los altavoces mediáticos de su trabajo en diferentes medios informativos del momento, donde no dudaba, siempre que podía, en barrer un poco 'para casa'. Por otro lado el propio Vicenç, con otros activos dirigentes de la entidad como Janot Boronat o Diego Devesa, se las ingeniaban para estar siempre en una constante actitud de impulsar nuevas iniciativas deportivas y sociales que pudieran atraer la atención del público del Poble Sec, primero, y del conjunto de la ciudad más adelante. Es lo que en otra entrada de este blog nombrábamos como el invento del marketing deportivo 'avant la lettre' en nuestro país (**).

Publicado en el boletín nº 100, de enero del 1958
Fuente: Archivo JCE

En esta nueva ocasión se repite, en cierto modo, la referencia a la 'buena prensa', cuando afirma que:

"El C.N. Montjuïc ha sido un Club que ha tenido siempre excelente prensa y por tanto sus actuaciones han sido muy divulgadas".

lo que le sirve para remarcar la importancia que ha tenido en ello el boletín del club, que considera que ha sido de gran utilidad en "su causa" y especialmente, escribe Morera, en su

"...campaña constante y bien orientada en pro de su piscina de invierno."

Pero también tiene la perspicacia de un buen observador, que se quiere imparcial, cuando resalta que en diferentes festivales de ese verano organizados por el Montjuïc ha podido comprobar que:

"En todos ellos la afluencia de público fué notable, llenando en el primero la piscina de Montjuïc. Un público que sentía el club y su barriada que no iba atraído precisamente por lo interesante del festival o el anuncio de determinados ases, que igual hubiera acudido,...; un público, en suma, totalmente distinto del que acostumbramos a ver en los festivales deportivos".

Publicado en el boletín nº 235 del mes de abril de 1969, en un número
especial conmemorativo del '25 Aniversario' del club.
Fuente: Archivo JCE

En este tercer artículo, además de la casi 'ritual' referencia a Vicenç Esquiroz al hablar de la piscina de la plaza Folch i Torres, "para mí todavía la piscina de la Reina Amalia de las luchas de Esquiroz", remarca la sin duda extraordinaria continuidad que ha tenido la revista del club:

"El boletín del Club que ha pervivido muchos años y se ha constituido junto al (Natació) del C.N.B., en un boletín tradicional, de una continuidad pasmosa para lo que acostumbran a ser estas cosas..."

No le faltaba razón, si tenemos en cuenta que el órgano portavoz del Montjuïc, después de pasar un primer período de inestabilidad en el momento de su salida, que duró de 1946 hasta finales de 1950, mantuvo una rigurosa puntualidad mensual en su publicación desde el n. 15 de noviembre de 1950 hasta los números posteriores a mediados del año 1973, superada ya la cifra de los 290. Es decir, más de doscientos setenta números y casi veinticuatro años de llegada puntual a las casas de las socias y socios de la entidad. A partir de esta fecha seguirá con algunas discontinuidades en su elaboración hasta bien entrado el siglo XXI.

De nuevo nos recuerda cómo discrepó de los que habian estado hablando del club como si fuera un bluf, pero ahora lo hace avalado por los años pasados ​​y los logros conseguidos por la entidad; rememorando algunos entre los que destacaba el subcampeonato europeo de Jaume Monzó, sucedido pocos años antes, y el muy destacado hecho que el Montjuïc fuera el primer club que desbancó al C.N. Barcelona del primer puesto en la clasificación de los Campeonatos de Cataluña absolutos de natación, como hemos visto en otras entradas del blog. Y finalizaba esta última colaboración que revisamos, expresando el siguiente deseo:

"Y que siga aportando plusmarquistas y campeones nacionales y regionales, para así seguir colaborando de manera destacada en el progreso de la natación española, que si algo logra es precisamente gracias al esfuerzo de los Clubs que la constituyen."

Somos plenamente conscientes de que a lo largo de muchos años de la vida del Club Natació Montjuïc esta sociedad se ha hecho merecedora de la confianza expresada en este anhelo de Morera.

y una despedida...

Para terminar este artículo y, en cierto modo también, el recuerdo dedicado a la figura gigantesca de Joaquim Morera Pujals nos acercamos a otra revista de la natación como es el 'CROL', en cuya vida tuvo nuestro personaje tan destacada participación, tanto en el momento de la fundación como en su desarrollo hasta poco tiempo antes de su muerte. El artículo del crol lo firma Juan Antonio Sierra Puerto, que comienza el escrito reconociendo a Morera como su "amigo y maestro". La emocionada calidez y el tono de la "Carta póstuma" que le dirige nos excusará de añadir o quitar ni una coma del contenido del escrito de Sierra.

Publicado en 'CROL' nº 173, de julio de 1979
Fuente: Archivo JCE

Memorias del Montjuïc

(*) Tres personas y tres personalidades tan distintas y no exentas de algunas discrepancias en momentos puntuales de sus trayectorias. Sin embargo, les unía una apasionada vivencia del mundo de la natación y el waterpolo y una benigna hipergrafía que les llevó a todos ellos a hacerse periodistas y/o cronistas de la actualidad de estos deportes. Uno de ellos forma plenamente profesional, en el caso de Esquiroz, y los otros dos con un cariz más amateur y complementario de sus respectivas dedicaciones profesionales. Afortunadamente todavía podemos disfrutar de la maestría de Juan Antonio Sierra en este campo y nos quedan los escritos de Joaquim Morera y de Vicenç Esquiroz para aquellos que los quieran recuperar.

(**) La victoria en el Trofeo Gil y Arnau servirá para establecer una tradición de consecución de este galardón que se mantendrá de forma ininterrumpida dieciocho años, desde 1945 hasta 1962. Este precursor marketing deportivo servirá de altavoz para la demanda de la necesidad de contar con una piscina cubierta propia para reafirmarse en la voluntad de liderazgo en la natación catalana. Otras muestras exitosas en esta línea de actuación, como los 'récords' de 100 x 100; los festivales internacionales tan habituales; los Días del Club y el Trofeo Halassy de waterpolo que a menudo podían llenar las 9.000 plazas que ofrecía la piscina de Montjuïc. La posible llegada de Enric Granados para entrenar en el club dependía de su regreso a la ciudad de Barcelona que finalmente no se produjo, manteniéndose en Madrid donde fué considerado, junto con su esposa Maria Aumacellas, como los auténticos impulsores del progreso de la natación en Castilla en el segundo tercio del siglo XX.

Butlletí. Joaquim Morera Pujals, col·laborador del portaveu del Montjuïc...

Recollim en aquesta entrada alguna de les col·laboracions que en Joaquim Morera Pujals va realitzar en la publicació del Club Natació Montjuïc, sempre sent-ne requerit amb motiu d'algun tipus de commemoració. Aquest recull hauria d'haver format part del 'Identitats' que li vam dedicar fa uns dies, però vàrem haver de desistir-hi per tal de no allargar-nos massa en aquell moment. Ara recuperem aquests escrits.

Apassionat per les lectures, esportives o d'altres de caire mes general, en Morera ben d'hora va mostrar les seves capacitats per l'escriptura. En els diferents mitjans que acullen els seus escrits va cultivant un estil desproveït d'artefactes retòrics, netament informatiu i ajustat al missatge que vol transmetre. 

Encontre internacional País de Gal·les-Espanya, a  Cardiff els dies 28 i 29 de juliol de 1961. 
Fotografiats davant d'un cartell de l'esdeveniment hi trobem a en Joaquim Morera 
acompanyat d'en Vicenç Esquiroz i d'en Juan Antonio Sierra. (*)
Font: Arxiu JASP. Ft. SI

Tres col·laboracions al Butlletí...

Publicat al butlletí n.16 del mes de desembre de 1950
Font: Arxiu JCE

'El Montjuïc no es un bluff' és la contundent afirmació amb que es titula el primer d'aquests escrits d'en Morera al portaveu del C.N. Montjuïc. Situem-nos en el significat de bluf - que és el terme castellà per a la paraula anglesa 'bluff' - que ens dona el diccionari:

• "Montaje propagandístico destinado a crear un prestigio que posteriormente se revela falso"

• "Persona o cosa revestida de un prestigio falto de fundamento"

El desmentiment de que l'entitat blanc-i-verda fos una mena de frau ve a compte de la brama que corria en el món de la natació i el waterpolo català d'aquells anys, referida al recentment constituït club. En Morera ho explica així:

"... se ha venido diciendo que el C.N. Montjuïc era un bluff. Que ni su potencialidad, ni sus posibilidades merecian la intensa campaña de propaganda que desarrollaba la entidad...

... y un dia nos sorprendieron ganando el Trofeo (Gil i Arnau) de mayor número de participantes en la Travesia del Puerto... Y después estableciendo el récord de 100x100, inaugurando un local magnífico como pocos clubs, aun de mayores posibilidades poseen, obteniendo un contrato en la piscina de la Ronda y un recordmán de Catalunya - Poch - y más recientement proponiéndose traer a Granados como entrenador..."

Sense fer-ne un esment explícit l'escrit es referia a la 'bona premsa' de que disposava el Montjuïc, especialment per el fet que el seu primer president i ànima del club, en Vicenç Esquiroz, comptava amb els altaveus mediàtics de la seva feina a diferents mitjans informatius del moment, on no dubtava sempre que podia d'escombrar una mica 'cap a casa'. D'altre banda el mateix Vicenç, amb d'altres actius dirigents de l'entitat com en Janot Boronat o en Diego Devesa, se les enginyaven per estar sempre en una constant actitud d'impulsar noves iniciatives esportives i socials que poguessin atreure l'atenció del públic del Poble Sec, primer, i del conjunt de la ciutat mes endavant. És el que en una altra entrada d'aquest bloc nomenàvem com l'invent del màrqueting esportiu 'avant la lettre'  al nostre país (**).

Publicat al butlletí n. 100, del mes de gener de 1958
Font: Arxiu JCE

En aquesta nova ocasió es repeteix, en certa manera, la referència a la 'bona premsa', quan afirma que:

"El C.N. Montjuïc ha sido un Club que ha tenido siempre excelente prensa y por tanto sus actuaciones han sido muy divulgadas".

el que li serveix per a remarcar la importància que ha tingut el butlletí del club, que considera que ha estat de gran utilitat a "su causa" i especialment, escriu en Morera, a la seva 

"...campaña constante y bien orientada en pro de su piscina de invierno."

Però també té la perspicàcia d'un bon observador que es vol imparcial quan ressalta que en diferents festivals d'aquell estiu organitzats per el Montjuïc ha pogut comprovar que:

"En todos ellos la afluencia de público fué notable, llenando en el primero la piscina de Montjuïc. Un público que sentia al club y su barriada que no iba atraido precisamente por lo interesante del festival o el anuncio de determinados ases, que igual hubiera acudido,...; un público, en suma, totalmente distinto del que acostumbramos a ver en los festivales deportivos".

Publicat al butlletí n. 235 del mes d'abril de 1969, en un número 
especial commemoratiu del '25è Aniversari' del club.
Font: Arxiu JCE

En aquest tercer article, a mes de la quasi 'ritual' referència a en Vicenç Esquiroz en parlar de la piscina de la plaça Folch i Torres, "para mi todavía la piscina de la Reina Amalia de las luchas de Esquiroz", remarca la sens dubte extraordinària continuïtat que ha tingut la revista del club:

"El boletín del Club que ha pervivido muchos años y se ha constituido al lado del (Natació) del C.N.B., en un boletín tradicional, de una continuidad pasmosa para lo que acostumbran a ser estas cosas..."

No li faltava raó al Morera, si tenim en compte que l'òrgan portaveu del Montjuïc, desprès de passar un primer període d'inestabilitat en el moment de la seva sortida que va durar del 1946 fins a finals de 1950, va mantenir una rigorosa puntualitat mensual en la seva publicació des del n. 15 del mes de novembre de 1950 fins als números posteriors a mitjans de l'any 1973, superada ja la xifra dels 290. És a dir, més de dos-cents-setanta números i quasi vint-i-quatre anys d'arribada puntual a les cases de les sòcies i socis de l'entitat. A partir d'aquesta data seguirà la seva publicació amb algunes discontinuïtats fins a ben entrat el segle XXI.

Un altre cop ens recorda com va discrepar dels que anaven parlant del club com si fos un bluf, però ara avalat per els anys passats i els èxits aconseguits per l'entitat;  tot rememorant-ne alguns entre els que destacava el subcampionat europeu d'en Jaume Monzó, succeït pocs anys abans, i el molt destacat fet que el Montjuïc va ser el primer club que va desbancar al C.N. Barcelona del primer lloc en la classificació dels Campionats de Catalunya absoluts de natació, com hem vist en altres entrades del bloc. I finalitzava aquesta darrera col·laboració que revisem, amb el desig següent:

"Y que continúe aportando plusmarquistas y campeones nacionales y regionales, para así seguir colaborando de manera destacada en el progreso de la natación española, que si algo logra es precisamente gracias al esfuerzo de los Clubs que la constituyen."

Som plenament conscients de que al llarg de molts anys de la vida del Club Natació Montjuïc aquesta societat s'ha fet mereixedora de la confiança expressada en l'anhel d'en Morera.

i un comiat...

Per acabar aquest article i, en certa manera també, el record dedicat a la figura gegantina d'en Joaquim Morera Pujals ens atansem a una altre revista de la natació com és el 'CROL', en la vida de la qual hi va tenir el nostre personatge tan destacada participació, tant en el moment de la fundació com en el seu desenvolupament fins a poc temps abans de la seva mort. L'article del crol el signa en Juan Antonio Sierra  Puerto, que comença l'escrit reconeixent a en Morera com al seu "amigo y maestro". La calidesa emocionada i el to de la "Carta póstuma" que li adreça ens excusarà d'afegir o treure ni una coma del contingut de l'escrit d'en Sierra.

Publicat al 'CROL' n. 173, del mes de juliol de 1979
Font: Arxiu JCE

Memòries del Montjuïc

(*) Tres persones i tres personalitats tan diferents i no exemptes d'algunes discrepàncies en moments puntuals de les seves trajectòries. Els unia, però, una apassionada vivència del món de la natació i el waterpolo i una benigna hipergrafia que els va portar a tots ells a fer-se periodistes i/o cronistes de l'actualitat d'aquests esports. L'un de manera plenament professional, l'Esquiroz, i els altres dos amb un caire mes amateur i complementari de les seves respectives dedicacions professionals. Afortunadament encara podem gaudir del mestratge d'en Juan Antonio Sierra en aquest camp i ens queden els escrits d'en Joaquim Morera i d'en Vicenç Esquiroz per aquells que els vulguin recuperar.

(**) La victòria al Trofeu Gil i Arnau servirà per establir una tradició d’assoliment d’aquest guardó que es mantindrà de manera ininterrompuda divuit anys, des del 1945 fins al 1962. Aquest màrqueting esportiu primerenc servirà de crida per a la demanda de la necessitat de comptar amb una piscina coberta pròpia per a reafirmar-se en la voluntat de lideratge en la natació catalana. Altres mostres reeixides en aquesta línia d'actuació, com ara els 'rècords' de 100 x 100; els festivals internacionals tan sovintejats; els Dies del Club i el Trofeu Halassy de waterpolo sovint podien omplir les 9.000 places que oferia la piscina de Montjuïc. La possible arribada d'en Enric Granados per a entrenar al club depenia del seu retorn a la ciutat de Barcelona que finalment no es va produir, mantenint-se a Madrid on va ser considerat, junt amb la seva esposa na Maria Aumacellas, com els autèntics impulsors del progrés de la natació a Castella al segon terç del segle XX. 

Eduard Villanueva Mauricio, pionero de las aguas abiertas...

Algunos antecedentes

Desde la noche de los tiempos las mujeres y los hombres han sentido el llamamiento para confrontarse al reto que les llega desde las aguas de todo tipo de accidentes geogràficos: ríos, lagos, estuarios, playas o mar abierto...

Es innegable que los primeras brazadas que han respondido a este reto han tenido lugar en este tipo de espacios; las piscinas como equipamientos de práctica deportiva no se conocen, como la mayor parte de los deportes reglamentados actuales, hasta mediados del siglo XIX. Sirva de ejemplo que la primera piscina construida como tal para unos juegos olímpicos es la de Amberes del año 1920. Hasta entonces todas las competiciones de natación en los juegos se hacían delimitando espacios naturales.

En este mismo blog hemos podido publicar 'La suite acuática de Lord Byron' una entrada dedicada a una leyenda-historia relacionada con la travesía que el poeta británico hizo en 1810 del mítico estrecho del Helesponto, conocido actualmente con el nombre de Dardanelos.

Más avanzados los tiempos se fueron definiendo algunas travesías que se convirtieron en auténticos estándares internacionales, gran parte de las cuales todavía están vigentes en el momento actual:

• El Canal de la Mancha - 'English Channel' - de 42 km de recorrido, que fue atravesado por primera vez por Matthew Webb el 24 de agosto de 1875, cuando se lanzó al agua en Dover para llegar a la ciudad francesa de Calais.

• El estuario del Río de la Plata de 48 km de ancho, cruzado por primera vez por la nadadora argentina Llilian Gemma Harrison el día 22 de diciembre de 1923.

• El Estrecho de Gibraltar, de 16 km, vencido por primera vez por la inglesa Mercedes Gleitze el día 5 de abril de 1928, después de cinco intentos anteriores no exitosos. Salió de la isla de Las Palomas, en Tarifa, para llegar a Punta Leona, cercana a la ciudad de Ceuta.

Portada de la Revista argentina 'El Gráfico' de febrero del 1923
con la imagen de la nadadora Llilian Gemma Harrison.
Fuente: Hemeroteca revista 'El Gráfico'

Eduard Villanueva, primer español en cruzar el Estrecho de Gibraltar...

Tuvieron que pasar veinte años hasta que una segunda persona volviera a cruzar el estrecho, y estuvo a punto de hacerlo Eduard Villanueva Mauricio, pero por sólo dos meses se le adelantó el nadador peruano Daniel Carpio Maciotti que se lanzó a las aguas del estrecho el jueves 22 de julio de 1948 para acabar tocando tierra en Punta Cruces, en territorio de Marruecos (*).

Daniel Carpio en 1951 en la piscina de Folkestone, en el Reino Unido de la Gran Bretaña
Fuente: Publicada en el diario 'Daily Mail', de Londres

Catalán de adopción y residencia, aunque nacido en Pontevendra en 1912, Eduard Villanueva se inició en la natación en el Club Natació Atlètic sin que podamos precisar sus primeros pasos. Sí creemos que desde el comienzo de su actividad deportiva se dedicó a las travesías o 'raids' de natación, como se decía en la primera mitad del siglo XX. No lo encontramos en las pruebas cronometradas de 'piscina', si bien nos consta su participación en la Travesía del Puerto de Barcelona, ​​al menos en los años 1944-1946, con unos resultados realmente modestos:

• 1944; llegado en el puesto 203 de 220 participantes

• 1945; llegado en el puesto 183 de 205 participantes

• 1946; llegado en el puesto 206 de 206 participantes

Gracias a Enrique Ugarte tenemos noticia de los raids que Villanueva realizó en 1946 entre Barcelona-Ocata y Barcelona-Mataró con fortuna diferente. El primero del domingo 8 de septiembre lo culminó con éxito llegando a su destino, la boya de los baños de Ocata. El segundo intento del sábado 28 de septiembre, en el que quería llegar hasta Mataró, se vio truncado una vez pasado Ocata por el mal estado del mar. Ugarte se muestra sorprendido por la aparición del nadador que ya ha llegado a la edad de treinta y cuatro años:

"He aquí, por donde menos lo pensábamos, que nos ha salido un especialista en largas Travesias: Eduardo Villanuieva del C.N. Atlético, que en los últimos dias de setiembre intentó - con éxito la primera vez, no tanto la segunda - unir a nado, por el mar, Barcelona con Ocata y Mataró".

Todas estas pruebas, así como las realizadas en 1948 entre Vilanova y Barcelona o entre Tossa y Tamariu fueron cronometradas por oficiales de la 'Federació Catalana de Natació' (FCN), según explicaban las crónicas del tiempo.

Página del boletín de la FCN del mes de noviembre del 1946 con la columna
de Enrique Ugarte dedicada al 'raidista' Eduard Villanueva Mauricio.
Fuente: Archivo JASP

Su entrenador y mentor de aquellos años era el funcionario adscrito a la Biblioteca de Cataluña Joaquim Poch Jubert, que en su vertiente deportiva fue el primer presidente del Club Natació Atlètic después de la contienda civil española en 1939; además de, en sus palabras, un auto-llamado fundador de la Travesía del Puerto de Barcelona y Profesor de Natación. Bajo esta tutela se preparó el mismo año 1948 para realizar la travesía del estrecho, hacia donde se encaminará el día 18 de agosto, en compañía de su esposa Josefina Valls. Parte aprovechando las vacaciones que le corresponden como trabajador del Banco Hispano-Americano. Una vez instalado en Tarifa, recibió todo tipo de facilidades, por parte de las autoridades locales, especialmente de los representantes de la Marina española.

Desgraciadamente ese año las condiciones de las corrientes marinas se mostraron sostenidamente desfavorables, de modo que entrenándose y esperando el momento oportuno para lanzarse al mar el tiempo de vacaciones se le agotó, debiendo pedir una prórroga de éstas a su trabajo que le fue concedido.

En el libro de Montserrat Tresserras (**), la primera nadadora española que atravesó el estrecho en 1957, nos describe así la situación en la página 153:

"Un fuerte viento de Levante reina en el Estrecho sin amainar. Termina el período de mareas favorables (mareas vivas) y el mal tiempo persiste. Legan las siguientes mareas y el viento no cede. Días de incertidumbre, pero a veces con la esperanza de 'puede ser mañana'. Transcurre el tiempo, el viento persiste haciendo aún más agotadora la larga espera."

Recorte del libro mencionado con la fotografía que Eduard Villanueva
dedicó a Montserrat Tresserras, donde se le ve preparado para
entrenar en Tarifa al objeto de hacer la travesía del estrecho.
Fuente: Archivo JCE

Finalmente el martes 21 de septiembre se lanzará al agua desde la punta de la isla de Las Palomas cerca del Faro de Tarifa. En la descripción del mismo libro de Montserrat Tresserras de las páginas 153 y 154 nos lo explica de esta manera:

"Eran las 10:17, cuando Eduardo entraba en el agua. En el bote a remos los dos prácticos Fernando y Antonio Gurrea Castro, dirigen la travesía. Como embarcación de apoyo les escolta la motora 'María y José', cedida gentilmente por su propietario D. Francisco Castro Blanco. En ella embarcan D. Rafael Rivas Gonzalo, contramaestre de la Comandancia de Marina que conometraria la prueba..."

El trabajo de los prácticos de Tarifa era fundamental para ir conduciendo a los deportistas a través de las corrientes marinas y los hermanos Gurrea Castro fueron de los más solicitados para esta labor en aquellos primeros años de la prueba. Obligados a trazar derrotas para sortear estas corrientes, las nadadoras y nadadores a menudo debian hacer el doble o más de los kilómetros lineales que separaban los dos continentes. Fue el caso de la travesía del primer nadador español en realizarla, que tuvo que invertir hasta doce horas y trece minutos. A pesar de haber asegurado que su propósito era el de hacer nadando la ida y la vuelta de la prueba, el esfuerzo empleado para llegar a Cabo Horros en tierra marroquí aconsejó el regreso hasta Tarifa en la embarcación de acompañamiento, llegando a la costa española en la madrugada del día 22 de septiembre.

Reconfortados por el éxito de ser el primer español en cruzar el estrecho de Gibraltar, además de la tercera persona en conseguirlo, su entrenador y el propio Eduard hacían planes para que en 1949 pudieran emprender la travesía del Canal de la Mancha. Con este fin Joaquim Poch se dirigió a Epifani de Fortuny y Salazar, barón de Esponellà, quién pocos meses antes había sido encomendado como concejal reponsable de deportes del Ayuntamiento de Barcelona, ​​para informarle de algunos aspectos de la travesía del estrecho, a la vez que le anunciaban sus proyectos para el año siguiente, insinuando la necesidad de su colaboración:

Carta enviada por Joaquim Poch Jubert a Epifani de Fortuny
y Salazar, concejal de deportes del Ayuntamiento de Barcelona.
Fuente: 'Arxiu Nacional de Catalunya'. Fondo Epifani de Fortuny y Salazar

De resultas de esta gestión la 'Gaceta Municipal de Barcelona' del día 22 de noviembre de 1948 informa del acuerdo tomado en la comisión municipal permanente del día 16 que faculta al Teniente de Alcalde y concejal de deportes, Epifani de Fortuny, para que a demanda del CN Atlético otorgue a Eduard Villanueva un reconocimiento por su proeza de cruzar el estrecho, encargando al barón de Esponellà "... para que a su criterio y discrección otorgue, en nombre de la Corporación, la recompensa solicitada" (***).

 Sin embargo, se dio el caso de que las anunciadas nuevas proezas del 'nadamillas', como a él le gustaba ser conocido, para el año 1949 resultaron frustradas. No hay noticia que llegara ni siquiera a desplazarse a Dover o a Calais, como puntos habituales de salida de la travesía del Canal de la Mancha; tal vez por carencia de financiación de la empresa. Si que consta el intento de realizar una macro-travesía entre la isla de Ibiza y la costa alicantina, en la ciudad de Denia, en lo que la prensa de la época llamó el 'Canal de Ibiza' con una distancia lineal de 108 km. A principios de agosto tuvo lugar el primer intento de Eduard Villanueva, que iba custodiado en todo momento por el buque de la armada española conocido como 'R. R-10'. Según la crónica de Vicenç Esquiroz en El Mundo Deportivo del 8 de agosto este primer intento tuvo que detenerse:

"...porque el comandante del 'R R-10' ordenó la suspensión de la prueba por temor a que zozobrara la embarcación que acompañaba a Villanueva en su intento" - debemos entender que se refiere a la embarcación donde viajaban los prácticos que conducían al nadador -.

El crédito de los nadadores de largas distancias, y en concreto de Villanueva, es puesto en duda en el mismo artículo por el 'ortodoxo' Esquiroz al considerar que:

"Las proezas de Eduardo Villanueva son interesantes, pero escapan a los límites federativos. Esta es la realidad... Las proezas de los 'nadamillas', no en España, sino en todo el mundo están al margen del control fdederativo y los récords y campeonatos de natación se establecen de acuerdo con unos reglamentos internacionales..."

Finalmente unos días más tarde se pudo realizar el segundo intento de cubrir estos 108 km, pero el esfuerzo del nadador no tuvo éxito y aquí la titulación del periódico de Vicenç Esquiroz ya fue demoledora:

Titular de la noticia referente al segundo y último intento no exitoso de
Eduard Villanueva de realizar la travesía Ibiza-Denia
en 'El Mundo Deportivo' del día 12 de agosto de 1949
Fuente: Hemeroteca Mundo Deportivo

No menos inmisericorde fue el contenido del artículo donde se afirmaba, entre otras consideraciones, que: "... los que se dedican a estas pruebas son realmente tritones deshauciados de las piscinas" para seguir rematando:

"Pero Eduardo Villanueva ha huido de la competición, no quiere enfrentarse con el cronómetro... Hay que diferenciar entre el deporte y el sensacionalismo... y Villanueva hasta ahora sólo ha demostrado una tenacidad y afición enormes cuidando de su popularidad..."

En realidad Esquiroz no era el único que consideraba que Eduardo Villanueva era lo que coloquialmente se conoce como un 'paquete'. Por entonces las largas distancias y los raids de natación eran mayoritariamente menospreciados por la ortodoxia de la competición. En el mundo federativo español sólo conocemos el caso de Enrique Ugarte que siempre dedicó un especial interés en seguir las peripecias de este tipo de pruebas, como demostró en distintas publicaciones. Lo cierto es que un decepcionado Villanueva de treinta y siete años parece que tuvo suficiente con estos últimos intentos y no hemos sabido de otras noticias relacionadas con su actividad deportiva en los años siguientes.

Los tiempos por venir demostrarían que la natación de largas distancias, conocida reglamentariamente como natación de 'aguas abiertas', conocería una expansión geométrica a finales del siglo XX y en lo que llevamos del XXI. La proliferación de las pruebas de Triatlón, Iron Man; las carreras programadas por los organismos oficiales del mundo de la natación, como la presencia en los campeonatos del mundo o en los juegos olímpicos de los 5 o 10 km en aguas abiertas; así como la masa de aficionados que se reúnen cada fin de semana para, de manera amateur, nadar en circuitos programados por todos los rincones de las costas de nuestro país certifican que los sueños de los 'nadamillas' tenían un lugar en la práctica deportiva común .

Josep Castellví

(*) Daniel Carpio Maciotti fue un caso excepcional en el mundo de los nadadores de largas distancias de mediados del siglo XX. Nacido el once de marzo de 1911 fue un campeón reconocido en su país conocido con el apodo de Carpayo. Campeón peruano de los 100, 200 y 400 m espalda fue olímpico en Amsterdam (1928), Los Angeles (1932), Berlín (1936) y Londres (1948). Fue el primer representante de América del sur en realizar la travesía del Canal de la Mancha (1947) y del Estrecho de Gibraltar (1948), además de completar la travesía del Río de la Plata en los años de 1945, 1977 y 1982, esta última vez cuando tenía setenta y dos años.

(**) En el libro de Montserrat Tresserras Dou: 'Nadando el estrecho, sus orígenes y su historia', editado por la Comunidad de Madrid en 2007, se puede encontrar una completa y muy documentada descripción de las aventuras del estrecho, así como perfiles individualizados de todas las personas que completaron la travesía entre los años 1928 y 2000. Rechazaba la palabra 'tragamillas' muy utilizada por la prensa de la época y propugnaba utilizar la expresión de 'nadadores de largas distancias'. Montserrat, olotina de pro, ha sido una de esas figuras de la natación catalana y española que a pesar de conseguir grandes hitos en su especialidad ha sido más reconocida fuera que dentro de nuestro país.

(***) Es de notar la contradicción que existe entre la carta dirigida al barón de Esponellà por Jaume Poch a finales del mes de octubre de 1948 y la solicitud del C.N. Atlético de reconocimiento de 'su' campeón, que debemos suponer originada poco después del hito conseguido el día 21 de septiembre del mismo año. En la letra de Jaume Poch se manifiesta que el nadador Villanueva milita en las filas del Club Natació Barcelona, ​​mientras que el Club Natació Atlètic reclama una recompensa para el que cabe suponer que es un nadador que todavía pertenece a su club. ¿Se trata de un error o es que el nadador había cambiado de club justo al volver de atravesar el estrecho?. No tenemos suficientes elementos para pronunciarnos por una u otra de estas opciones.

Eduard Villanueva Mauricio, pioner en les llargues distàncies...

Alguns antecedents

Des de la nit dels temps les dones i els homes han sentit la crida per a confrontar-se al repte que els hi arriba des de les aigües de tot tipus d'accidents geogràfics: rius, llacs, estuaris, platges o mar obert...

És innegable que les primeres braçades que han respost a aquest repte han tingut lloc en aquests espais; les piscines com a equipaments de pràctica esportiva no es coneixen, com la major part dels esports reglamentats actuals, fins als mitjans del segle XIX. Com a exemple, la primera piscina construïda com a tal per a uns jocs olímpics es la d'Anvers de l'any 1920. Fins aquells moments totes les competicions de natació als jocs es feien delimitant espais naturals.

En aquest mateix bloc hem pogut publicar 'La suite aquàtica de Lord Byron' una entrada dedicada a una llegenda-història relacionada amb la travessia  que el poeta britànic va fer l'any 1810 del mític estret del Helesponto, conegut actualment amb el nom de Dardanelos.

Mes avançats els temps s'anaren definint algunes travessies que esdevingueren autèntics estàndards internacionals, gran part de les quals encara són vigents en el moment actual:

• El Canal de la Mànega - 'English Channel' - de 42 km de recorregut, que va ser travessat per primera vegada per Matthew Webb el 24 d'agost de l'any 1875, quan es llançà a l'aigua a Dover per arribar a la ciutat francesa de Calais.

• L'estuari del 'Rio de la Plata' de 48 km d'amplada, creuat per primer cop per la nedadora argentina Llilian Gemma Harrison el dia 22 de desembre de 1923.

• L'Estret de Gibraltar, de 16 km, vençut per primera vegada per l'anglesa Mercedes Gleitze el dia 5 d'abril de 1928, desprès de cinc intents anteriors no reeixits. Va sortir de la illa de Las Palomas, a Tarifa, per arribar a Punta Leona, propera a la ciutat de Ceuta.

Portada de la Revista argentina 'El Gráfico' del mes de febrer de 1923
amb la imatge de la nedadora Llilian Gemma Harrison.
Font: Hemeroteca revista 'El Gráfico'

Eduard Villanueva, primer espanyol a creuar l'Estret de Gibraltar...

Van haver de passar vint anys fins a que una segona persona tornés a creuar l'estret, i va estar a punt de fer-ho en Eduard Villanueva Mauricio, però per nomès dos mesos se li va avançar el nedador peruà Daniel Carpio Maciotti que es llançà a les aigües de l'estret el dijous 22 de juliol del 1948 per acabar tocant terra a Punta Cruces, en territori del Marroc (*).

Daniel Carpio l'any 1951 a la piscina de Folkestone al Regne Unit de la Gran Bretanya
Font: Publicada al diari 'Daily Mail', de Londres

Català d'adopció i residència, per bé que nascut a Pontevendra l'any 1912, Eduard Villanueva s'inicià a la natació en el Club Natació Atlètic sense que en puguem precisar els seus primers passos. Sí que creiem que des del començament de la seva activitat esportiva es va dedicar a les travessies o 'raids' de natació, com se'n deia a la primera meitat del segle XX. No el trobem en les proves cronometrades de 'piscina', tot i que ens consta la seva participació a la Travessia del Port de Barcelona, al menys els anys 1944-1946, amb uns resultats realment modestos:

• 1944; arribat en el lloc 203 de 220 participants

• 1945; arribat en el lloc 183 de 205 participants

• 1946; arribat en el lloc 206 de 206 participants

Gràcies a en Enrique Ugarte tenim noticia dels raids  que en Villanueva realitzà el mateix 1946  entre Barcelona-Ocata i Barcelona-Mataró amb fortuna diferent. El primer del diumenge 8 de setembre el culminà amb èxit arribant als seu destí, la boia dels banys d'Ocata. El segon intent del dissabte 28 de setembre, en que volia arribar fins a Mataró, es va veure truncat un cop passat Ocata per el mal estat de la mar. L'Ugarte es mostra sorprès per l'aparició del nedador que ja es troba en l'edat de trenta-quatre anys:

"He aquí, por donde menos lo pensábamos, que nos ha salido un especialista en largas Travesias: Eduardo Villanuieva del C.N. Atlético, que en los últimos dias de setiembre intentó - con éxito la primera vez, no tanto la segunda - unir a nado, por el mar, Barcelona con Ocata y Mataró".

Totes aquestes proves, així com les fetes l'any 1948 entre Vilanova i Barcelona o entre Tossa i Tamariu van ser cronometrades per oficials de la Federació Catalana de Natació (FCN), segons explicaven les cròniques del temps.

Pàgina del butlletí de la FCN del mes de novembre de 1946 amb la columna 
d'en Enrique Ugarte dedicada al 'raidista' Eduard Villanueva Mauricio.
Font: Arxiu JASP

El seu entrenador i mentor d'aquells anys era el funcionari adscrit a la Biblioteca de Catalunya en Joaquim Poch Jubert, que en el seu vessant esportiu va ser el primer president del Club Natació Atlètic desprès de la contesa civil espanyola l'any 1939; a mes de, en les seves paraules, un auto-anomenat fundador de la Travessia del Port de Barcelona i Profesor de Natació. Sota aquest mestratge es preparà el mateix any de 1948 per a fer la travessia de l'estret, cap a on s'hi encaminarà el dia 18 d'agost, en companyia de la seva esposa na Josefina Valls. Hi marxa aprofitant les vacances que li corresponen com a treballador del Banc Hispano-Americà. Un cop instal·lat a Tarifa rebé tot tipus de facilitats, per part de les autoritats locals, especialment dels representants de la Marina espanyola.

Malauradament aquell any les condicions de les corrents marines es mostraren sostingudament desfavorables, de manera que entrenant-se i esperant el moment oportú per llançar-se a la mar el temps de vacances se li va esgotar, havent de demanar una prorroga d'aquestes a la seva feina que li va ser concedida. 

En el llibre de Montserrat Tresserras (**), la primera nedadora espanyola en travessar l'estret l'any 1957, ens descriu així la situació a la pàgina 153:

"Un fuerte viento de Levante reina en el Estrecho sin amainar. Termina el período de mareas favorables (mareas vivas) y el mal tiempo persiste. Llegan las siguientes mareas y el viento no cede. Días de incertidumbre, pero a veces con la esperanza de 'puede ser mañana'. Transcurre el tiempo, el viento persiste haciendo aún más agotadora la larga espera."

Retall del llibre esmentat amb la fotografia que l'Eduard Villanueva 
va dedicar a na Montserrat Tresserras on se'l veu a punt 
d'entrenar a Tarifa per a fer la travessia de l'estret.
Font: Arxiu JCE

Finalment el dimarts 21 de setembre es llançarà a l'aigua des de la punta de la illa de 'Las Palomas' prop del Far de Tarifa. En la descripció del mateix llibre de la Montserrat Tresserras de les pàgines 153 i 154 ens ho explica com segueix:

"Eran las 10:17, cuando Eduardo entraba en el agua. En el bote a remos los dos prácticos Fernando y Antonio Gurrea Castro, dirigen la travesía. Como embarcación de apoyo les escolta la motora 'María y José', cedida gentilmente por su propietario D. Francisco Castro Blanco. En ella embarcan D. Rafael Rivas Gonzalo, contramaestre de la Comandancia de Marina que conometraria la prueba..."

La feina dels pràctics de Tarifa era fonamental per anar conduint als esportistes a través dels corrents marins i els germans Gurrea Castro foren dels mes sol·licitats per aquesta tasca en aquells primers anys de la prova. Obligats a fer giragonses per a sortejar aquests corrents, les nadadores i nedadors sovint feien el doble o mes dels quilometres lineals que separaven els dos continents. Va ser el cas de la travessia del primer nedador espanyol en fer-la, que va haver d'invertir-hi fins a dotze hores i tretze minuts. Tot i haver assegurat que el seu propòsit era el de fer nedant l'anada i la tornada de la prova, l'esforç emprat per arribar a 'Cabo Horros' a terra marroquina aconsellà la tornada fins a Tarifa en l'embarcació d'acompanyament, arribant a la costa espanyola la matinada del dia 22 de setembre. 

Reconfortats per l'èxit de ser el primer espanyol en creuar l'estret de Gibraltar, a mes de la tercera persona en aconseguir-ho, el seu entrenador i el mateix Eduard feien plans per a que l'any 1949 poguessin emprendre la travessia del Canal de la Mànega. Amb aquesta finalitat en Joaquim Poch s'adreçà a en Epifani de Fortuny i Salazar, baró d'Esponellà, que pocs mesos abans havia estat encomanat com a regidor reponsable d'esports de l'Ajuntament de Barcelona, per informar-li d'alguns aspectes de la travessia de l'estret, a la vegada que li anunciaven els seus projectes per a l'any següent, tot insinuant la necessitat de la seva col·laboració:

Carta enviada per en Joaquim Poch Jubert a en Epifani de Fortuny 
i Salazar, regidor d'esports de l'Ajuntament de Barcelona.
Font: Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Epifani de Fortuny i Salazar

A conseqüència d'aquesta gestió la 'Gaceta Municipal de Barcelona' del dia 22 de novembre de 1948 informa de l'acord pres en el comissió municipal permanent del dia 16 que faculta al Tinent d'Alcalde i regidor d'esports, Epifani de Fortuny, per tal que a demanda del C.N. Atlètic atorgui a en Eduard Villanueva un reconeixement per la seva proesa de creuar l'estret, encarregant al baró d'Esponellà  "... para que a su criterio y discrección otorgue, en nombre de la Corporación, la recompensa solicitada" (***).

Es va donar el cas, però, que les anunciades noves proeses del 'nadamillas', com a ell li agradava de ser conegut, per a l'any 1949 resultaren frustades. No hi cap noticia que arribés ni tan sols a desplaçar-se a Dover o a Calais, com a punts habituals de sortida de la travessia del Canal de la Mànega; tal vegada per manca de finançament de l'empresa. Si que consta l'intent de fer una macro-travessia entre la illa d'Eivissa i la costa alacantina, a la ciutat de Dènia, en el que la premsa de l'època va anomenar el 'Canal de Ibiza' amb una distància lineal de 108 km. A començament d'agost va tenir lloc el primer intent d'en Eduard Villanueva, que anava custodiat tothora per el buc de l'armada espanyola conegut com a 'R. R-10'. Segons la crònica d'en Vicenç Esquiroz a 'El Mundo Deportivo' del 8 d'agost aquest primer intent es va haver d'aturar:

"... porque el comandante del 'R R-10' ordenó la suspensión de la prueba por temor de que zozobrara la embarcación que acompañaba a Villanueva en su intento" - cal entendre que es refereix a l'embarcació on viatjaven els pràctics que conduïen al nedador -.

El crèdit dels nedadors de llargues distàncies, i en concret d'en Villanueva, és posat en dubte en el mateix article per l' 'ortodox' Esquiroz en considerar que:

"Las proezas de Eduardo Villanueva son interesantes, pero escapan a los límites federativos. Esta es la realidad... Las proezas de los 'nadamillas', no en España, sino en todo el mundo están al margen del control fdederativo y los récords y campeonatos de natación se establecen de acuerdo con unos reglamentos internacionales..."

Finalment uns dies mes tard es va poder realitzar el segon intent de cobrir aquests 108 km, però l'esforç del nedador no va reeixir i aquí la titulació del periòdic d'en Vicenç Esquiroz ja va ser demolidora:

Titular de la noticia referent al segon i darrer intent no reeixit d'en
Eduardo Villanueva de realitzar la travessia Eivissa-Dènia
en 'El Mundo Deportivo' del dia 12 d'agost de 1949
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

No menys immisericordi va ser el contingut de l'article on s'afirmava, entre d'altres consideracions, que: "... los que se dedican a estas pruebas son realmente tritones deshauciados de las piscinas" per continuar rematant:

" Pero Eduardo Villanueva ha huido de la competición, no quiere enfrentarse con el cronómetro... Hay que diferenciar entre el deporte y el sensacionalismo... y Villanueva hasta ahora sólo ha demostrado una tenacidad y afición enormes cuidando de su popularidad..."

En realitat l'Esquiroz no era l'únic que considerava que en Eduardo Villanueva era el que col·loquialment es coneix com a un 'paquet'. En aquells temps les llargues distàncies i els raids de natació eren amplament menystinguts per la ortodòxia de la competició. En el món federatiu espanyol només coneixem el cas d'en Enrique Ugarte que sempre va dedicar un especial interés en seguir les peripècies d'aquests tipus de proves, com va demostrar en diferents publicacions. El cert es que un decebut Villanueva de trenta-set anys sembla que en va tenir prou amb aquests darrers intents i no hem conegut altres noticies relacionades amb la seva activitat esportiva en els anys següents. 

Els temps a venir demostrarien que la natació de llargues distàncies, coneguda reglamentàriament com a natació d' 'aigües obertes', coneixeria una expansió geomètrica a les acaballes del segle XX i en el que portem del XXI. La proliferació de les proves de Triatló, Iron Man; les curses programades per els organismes oficials del món de la natació, com la presència als campionats del món o als jocs olímpics dels 5 o 10 km en aigües obertes; així com la munió d'afeccionats que es reuneixen cada cap de setmana per, de manera amateur, nedar en circuïts programats per tots els racons de les costes del nostre país certifiquen que els somnis dels 'nadamillas'  tenien un lloc en la pràctica esportiva comuna.

Josep Castellví

(*) Daniel Carpio Maciotti va ser un cas excepcional en el món dels nedadors de llargues distàncies de mitjans del segle XX. Nascut l'onze de març de 1911 va ser un campió reconegut en el seu país conegut amb el sobrenom de 'Carpayo'. Campió peruà dels 100, 200 i 400 m esquena va ser olímpic a Amsterdam (1928), Los Àngeles (1932), Berlín (1936) i Londres (1948). Va ser el primer representant d'Amèrica del sud en fer la travessia del Canal de la Mànega (1947) i de l' Estret de Gibraltar (1948), a mes de completar la travessia del 'Rio de la Plata' els anys de 1945, 1977 i 1982, aquest darrer cop quan tenia setanta-dos anys.

(**) Al llibre de Montserrat Tresserras Dou: 'Nadando el estrecho, sus orígenes y su história', editat per la Comunitat de Madrid el 2007, hi podeu trobar una complerta i molt documentada descripció de les aventures de l'estret, així com retrats individualitzats de totes les persones que varen completar la travessia entre els anys 1928 i 2000. Rebutjava la paraula 'tragamillas' molt emprada per la premsa de l'època i propugnava fer servir la de 'nedadors de llargues distàncies'. La Montserrat, olotina de pro, ha estat una d'aquelles figures de la natació catalana i espanyola que tot i aconseguir grans fites en la seva especialitat ha estat mes reconeguda fora que dins del nostre país.

(***) Es de notar la contradicció que hi ha entre la carta adreçada al baró d'Esponellà per en Jaume Poch a finals del mes d'octubre de 1948 i la sol·licitud del C.N. Atlètic de reconeixement del 'seu' campió, que hem de suposar originada poc desprès de la fita aconseguida el dia 21 de setembre del mateix any. En la lletra d'en Jaume Poch es manifesta que el nedador Villanueva milita a les files del Club Natació Barcelona, mentre que el Club Natació Atlètic reclama una recompensa per el que cal suposar que es un nedador que encara pertany al seu club. Es tracta d'una errada o és que el nedador havia canviat de club tot just en tornar de travessar l'estret ?. No tenim prou elements per a pronunciar-nos per una o altra d'aquestes opcions.