Clubs. Club Natació Barceloneta, els cosins germans...

Vista del tram inicial de la Barceloneta feta l'any 1882, amb el Parc de la Ciutadella i el Torin, 
la primera plaça de toros de la ciutat de Barcelona, inaugurada l'any 1834.
Font: Facebook Barcelona Despareguda. Autor: A. Castelucho

La Barceloneta... fora muralles hi ha un altre món.

La península sobre la que a partir de 1753 s'entendrà el barri de la Barceloneta neix de la modificació de la línea de la costa barcelonina a conseqüència de la creació del segon port de Barcelona en el regnat d'Alfons VI i Joan II - segle XV -, que anirà acumulant les sorres procedents del riu Besós fins a connectar l'antiga illa de Maians - situada aproximadament on ara hi ha l'estació de França - amb la ciutat de Barcelona.

Plànol evolutiu de la connexió de l'illa de Maians a la costa de la ciutat de Barcelona,
amb dibuix difuminat de la futures Ciutadella i barri de la Barceloneta.
Font: Web meridiano.180

Al segle XVIII, amb posterioritat a la guerra de successió i al decret de Nova Planta, l'anorreament d'una part important del barri de Ribera per a la construcció del recinte militar de la Ciutadella va forçar al reallotjament dels seus habitants. No va ser fins al 1753 que la construcció del nou barri va tirar endavant, seguint les ordres del Marquès de la Mina, Capità General de Catalunya, tal com consta en una de les primeres construccions del nou 'pueblo' on hi havia adosada la pedra commemorativa de la fundació, avui guardada al Museu d'Historia de la Ciutat (MUHBA).

Còpia de la pedra fundacional del barri de la Barceloneta, col·locada en una 
casa avui desapareguda entre el Passeig Joan de Borbó i el carrer 
Maquinista. L'original és guardada al MUHBA.
Font: 'La Casa de La Barceloneta. 1761'. Ft. SI

L'any de 1801 en Antonio López Seseña, brigadier de l'exèrcit i enginyer director dels 'Reales Ejércitos y del Principado de Cataluña', aixeca un plànol de la situació del barri a començament del nou segle, on es pot comprovar com ha estat dissenyat i executat com a una dependència de caire militar, separada i aïllada de la ciutat de Barcelona, encara amurallada. 

La Barceloneta als inicis del segle XIX en un plànol amb 
llegenda manuscrita d'Antonio López Seseña.
Font: Arxiu General de Simancas

A tocar de la veïna fortalesa de la Ciutadella, al nou barri hi destaquen dues casernes militars; que al plànol són identificades com A2, la d'd'infanteria i B2, la de cavalleria. Ben a prop té encara la fortificació avançada de la Ciutadella coneguda amb el nom de 'Don Carlos' (M). L'única porta d'entrada a la ciutat és la senyalada com a D i correspon a l'anomenat Portal de Mar, on avui hi ha el Pla de Palau, amb el que llavors era la Duana Reial (H). Les portes de la ciutat es tancaven a les deu del vespre, fent mes palès l'aïllament del barri. La caserna d'infanteria allotjaria els primers anys del segle XX el ´Regimiento Jaén 72'.

Sortida de soldats de la caserna d'infanteria de la 
Barceloneta als primers anys del segle XX
Font: Arxiu Municipal Districte Ciutat Vella (AMDCV). Ft. SI

El barri s'organitza per a donar cabuda als nous residents que s'ocuparan, principalment, en les tasques relacionades amb les activitats portuàries i marineres. A la vegada l'accelerat procés d'industrialització de la ciutat demana emprar espais fora muralles per a instal·lar-hi les noves industries metal·lúrgiques i mecàniques, ajudant a conformar una població obrera i menestral.

Neix el Barceloneta Amateur Club. 1929-1939 (*)

Presidents de l'entitat en aquest període:

• Alexandre Mustich Tersol (1929-1939)

Des de la 'fundació' de la natació del país, amb la creació del Club Natació Barcelona (1907), les platges del litoral barceloní esdevenen el viver d'aquest nou esport a la ciutat. Dels clubs que ara coneixem s'hi van creant, a mes del degà, l'Atlètic (1913), mentres que fora de Barcelona ben d'hora neix el Sabadell (1916); fins arribar a l'any 1929 que veu el naixement del Barceloneta Amateur Club (BAC), antecedent del Club Natació Barceloneta.

El seu origen es troba en el fet que els habitants de la Barceloneta, especialment algun nucli d'obrers de la 'Maquinista Terrestre i Marítima', no consideren els clubs ja existents com a prou arrelats al barri i senten la necessitat de fundar una entitat que assoleixi, sense complexes, el seu nom. En paraules d'en Alfòns Cànovas Lapuente:

"... Sempre he pensat que la nostra diferència principal amb la resta de clubs del barri, el que distingia al BAC, va ser que havia estat creat per gent de la Barceloneta i que estava pensat per a gent de la Barceloneta. Per això no va tenir cap dubte a l'hora d'agafar-ne el nom, cosa que les altres dues institucions mes antigues no havien volgut fer." (**)

Un dels fundadors, en Francesc Pros, ha estat un constant impulsor d'entitats de natació que no han arribat a quallar: Stadium Barceloneta, Olímpic Amateur Club o Llops de Mar, entre d'altres, que poden ser considerades antecedents del BAC.

Finalment el dia 4 d'octubre de 1929 al llibre d'actes del Barceloneta Amateur Club s'hi inscriu la reunió constituent de la nova entitat:

Acta de constitució del Barceloneta Amateur Club del 4 de novembre de 1929.
Font: Arxiu històric del C.N. Atlètic-Barceloneta

La junta directiva queda formada per:

• President: Alexandre Mustich

• Secretari: Andreu Borrego

• Contador: Josep Briansó

• Tresorer: Antoni Bayarri

• Vocals: Francesc Pros, Josep Montaner i Ramón Mas

La família d'el tresorer, en Antoni Bayarri, regentava un bar al carrer del Judici n. 13, quin soterrani va ser habilitat com a local social i vestidor, establint-s'hi fins i tot alguna dutxa. De manera que a tocar dels Banys el Tritón els nous associats no han de fer mes que canviar-se al local i sortir disparats cap a l'aigua que els espera a una breu distància. 

Carrer del Judidi n.13, entre Baluard i Sevilla. Imatge dels anys 30's (1) i
actual (2). La primera correspon al bar de la família Bayarri i 
la segona a l'edifici actual, un cop anorreat l'original
Font: (1) Pinterest de Francisco Ortega. Ft. SI
(2) El·laboració pròpia. Ft. JCE

Les activitats, però, ja havien començat abans de la constitució oficial. Se'n coneix, al menys, la primera participació a la IV Travessia del Port de Barcelona del dia 22 de setembre. En Francesc Pros, a la vegada nedador i entrenador, és el millor classificat arribant en el lloc vint-i-nové. Per equips el Barceloneta Amateur Club queda en cinquena posició. En les festes del barri, per Sant Miquel, organitzen també competicions de caire local... i ja tenim la nova entitat funcionant.

Imatge del primer escut del Barceloneta Amateur Club,
que ja apareix en el primer llibre d'actes del 1929.
Font: Arxiu històric del C.N. Atlètic-Barceloneta

L'any 1930 es celebra el que possiblement va ser el primer partit oficial de waterpolo, que el BAC perd front l'Atlètic B per 0 - 1; l'equip és format per Montaner, Mas, González, Pros, Lafuente, Bayarri i Jodar.

Els pilars de la natació dels primers anys són els Bayarri, Borrego, Montanr, Pros i Jodar, entre d'altres. El mateix 1930 s'incorpora en Celedonio Fernàndez, 'Cele', que prové de l'Olimpic Amateur Club. En Cele és reconegut especialista en proves de fons, tant en piscina com en mar lliure. Ha estat segon classificat a la travessia del Port de Barcelona el 1929, darrera del llavors imbatible Ramón Artigas, de l'Atlètic. El mateix 1930, ja com a membre del BAC, se'n classifica tercer; novament darrera de l'Artigas i d'en Joaquim Ricomà, del Nàutic de Tarragona. També el 1930 en Cele assoleix el campionat de Catalunya en els 2.000 m. mar, disputats a Badalona.

Són anys de lent creixement de la massa social, mentre que la part esportiva s'anirà consolidant amb noves incorporacions com l'Antoni Escudero o en Vicenç Olmos. El 1931 el BAC és guanyador del II Trofeu per a Clubs Modestos, organitzat per el Club Natació Barcelona, del qual s'exclouen el mateix Barcelona i l'Atlètic. Repeteix aquest triomf a l'any 1932, amb el debut d'en Vicenç Olmos, cridat a esdevenir figura central del club aquest anys trenta i fins a les acaballes de la dècada dels quarantes.

Retall del diari 'La Rambla' del 19 d'octubre de 1931.
Font: Hemeroteca ARCA

El 1933 l'Olmos resulta guanyador de la VIII Travessia del Port de Barcelona, derrotant als sis vegades campió Ramón Artigas, en l'any de la seva retirada. La travessia, que ja ha assolit una rellevància extraordinaria a la societat catalana, compta amb la presència del President de la Generalitat de Catalunya, en Francesc Macià i Llusà, que lliurarà al nou campió el trofeu corresponent. Això succeeix poc temps abans de la seva mort, el dia de Nadal d'aquell any.

El President Francesc Macià, 'l'Avi', al centre amb Vicenç Olmos a la
seva dreta i el conseller Ventura Gassol a la seva esquerra.
Font: Arxiu Nacional de Catalunya. Ft. Sagarra

L'any de 1934 el BAC és el segon classificat per equips al campionat de Catalunya Seniors, mentre que en Vicenç Olmos es proclama campió de Catalunya en els 1.500 m. lliures de la mateixa categoria. A la travessia del port l'Olmos és el primer classificat català, arribant en quarta posició darrera dels primers classificats, dos francesos i un hongarès. 

Retall del diari 'La Humanitat' del 17 de juliol de 1934 informant 
dels resultats del Campionat de Catalunya seniors.
Font: Hemerotaca ARCA. Ft. Josep M. Sagarra

L'any 1935, a la X Travessia del Port de Barcelona, l'Olmos és avançat per un company del BAC, en Josep Bugueras que fa tercer, mentre que ell repeteix la quarta posició. També aquest any es produeix el debut internacional del BAC contra el 'Star Olimpique P.L. Marseille', club que es troba de gira per terres catalanes. L'encontre té lloc el 24 de setembre a la piscina de Montjuïc i resulta igualat en les proves de natació, mentre que en waterpolo l'equip francès, que compta amb internacionals juniors de França, es proclama guanyador per un gol a sis. L'equip mariner l'integren els Salinas, Costa, Devesa, Olmos, Bayarri, Granada y Reynés.

El 1936, amb la guerra incivil ja iniciada, encara es pot celebrar la travessia del Port, en la seva onzena edició, que torna a guanyar en Vicenç Olmos. La guerra, però, provoca un alentiment de les competicions esportives i les poques que es poden celebrar són orientades al recolzament dels que es troben lluitant als fronts de batalla. Així l'any 1937 els nedadors del BAC participen en un festival organitzat a benefici dels Hospitals de Sang

Retall del diari 'La Batalla', òrgan del POUM, del 21 d'agost 
de 1936 anunciant el festival per els Hospitals de Sang.
Font: Biblioteca Virtual de Prensa Històrica 

Ela Campionats de Catalunya es poden acabar el 18 de juliol sense mes inconvenients. A l'endemà s'havia de fer la cerimònia inaugural de la 'Olimpíada Popular de Barcelona', creada com a contrapartida als jocs olímpics 'oficials' que es feien el mes d'agost al Berlín de l'Alemanya nazi. La junta del club va decidir nomenar a en Alfons Cànovas com a responsable de tot el relacionat amb aquesta competició. La delegació que havia de participar representant al BAC estava formada, entre d'altres, per els germans Alfons i Antoni Cànovas, Antoni Bayarri, Francesc Devesa i Josep Brugueras. Tot i que el dia anterior havien participat en l'assaig general de la cerimònia inaugural, l'alçament de les casernes de Barcelona del dia 19 n'impedí la celebració. No obstant, a la següent Olimpiada Popular de l'any 1937 a Anvers si que s'hi van desplaçar per a participar-hi alguns socis del BAC, com en Antoni Bayarri, Josep Devesa i Ginés Acosta.

El mateix 1937, en un dels bombardejos que van patir la Barceloneta i el port, una bomba va donar de ple al local social del BAC, derruint-lo completament. 

Represa i consolidació. 1939-1953

Presidents de l'entitat en aquest període:

• Salvador Espriu Giralt - comissó gestora - (1939-1943)

• Enric Padró Tortajada (1943-1946)

• Antoni Bayarri Ayza (1946-1953)

• Alfons Cànovas Lapuente (1953-1970)

Com tota la natació catalana, l'acabament de la guerra va suposar uns temps de necesaria represa que no va ser ràpida ni senzilla. Amb els esportistes i els socis desvinculats de l'entitat i afectats per la posguerra amb les seves difícils condicions de vida, un home del club s'erigeix en el 'reconstructor' de la societat. Es tracta d'en Jaume Cabot, soci veterà i farmacèutic del barri, que emprèn l'esforçada tasca de recompondre la xarxa de relacions que s'havien establert abans del conflicte i es llença a la recerca d'antics i nous socis per endegar les activitats del club. En Alfons Cànovas Lapuente ho explicava així:

"Al club vam tenir una persona molt important un cop acabada la guerra que va ser en Jaume Cabot. Va agafar un paper que el va fer anar com si fos un rotllo d'aquells que es posen al vàter, no ?... i ell amb el seu rotllo de paper anava amunt i avall del barri apuntant; que el Borrego li deia “on vas amb el rotllo del paper del vàter amunt i avall !...” (riu) i es que el Cabot anava prenent nota de noms de coneguts, antics socis i amics als qui podria fer socis o que podrien ajudar al club... o sigui que el famós 'paper de vàter' d'en Cabot ens va ser de gran utilitat per ajudar a tirar endavant el club..." (**)

En Jaume Cabot encara va fer un altre gran servei al BAC l'any 1943, en convencer el propietari de la farmàcia del barri on treballava perquè acceptes de ser el primer president de la societat que sustituis la Comissió Gestora. La preceptiva acceptació per les autoritats franquistes era assegurada, atès que el senyor Enric Padró era un conegut simpatitzant del 'Movimiento Nacional'.

Referent a les activitats esportives el mateix 1939 el BAC - encara amb aquest nom - comença les seves activitats participant en la XII Travessia del Port de Barcelona, en la qual en Vicenç Olmos torna a erigir-se en guanyador en una prova que veu el debut d'un altre Vicenç fonamental per l'esdevenidor del club, en Vicenç Monsonís Peris, que és el segon nedador del BAC en classificar-se en la desena posició.

Es reprenen els campionats de Catalunya el mateix 1939, per bé que amb una participació minvada per les circumstàncies. En els de 1940 el BAC no pot comptar amb el seu millor nedador sancionat per la FCN l'octubre de 1939. Tal vegada com a conseqüència d'aquesta sanció a la travessia del Port de 1940 no hi ha pràcticament representació del club. Aquesta es reprèn els anys següents, amb en Vicenç Olmos com a segon classificat i primer català el 1941, darrera de l'aragonès Labay; mentre que torna a ser-ne guanyador en la prova de l'any 1942, en la que va ser la seva darrera participació a la travessia. El mateix 1942 veu un dels primers èxits de l'esmentat Monsonís, que amb tot just divuit anys es proclama campió de Catalunya junior dels 1.500 m. lliures.

Els anys 1939 i 1940 és manté el nom original del club, mentre que a partir de 1941 pasa a denominar-se 'Club Natación Barceloneta' en compliment de la ordre de 16 de maig de 1940 del 'Ministro de la Gobernación' i home fort del règim, Ramón Serrano Suñer. Per bé que a l'ordre no s'anomena específicament el castellà o espanyol com a únic admès, tothom entén que les altres llengües de l'estat espanyol no eren permeses en exhibició pública. L'ordre específica en el seu primer article que "... queda prohibido en rótulos, muestras, anuncios... el empleo de vocablos genéricos extranjeros...”. Per reblar el clau la 'Delegación Nacional de Deportes' ho confirma amb el decret que entra en vigor el dia 1 de gener de 1941, obligant a modificar la denominació dels clubs“... en cuyo nombre figuren palabras extranjeras".

L'any 1943 el Barceloneta tindrà l'ocasió de reconstruir el seu local social, fruit del treball dels seus associats, que a la vegada el financen amb les seves aportacions. Aquest nou local ja serà la seu permanent del club fins a la construcció de la futura piscina coberta municipal del Passeig Marítim. Com a anècdota és dona el cas que un dels principals contribuidors serà el fundador, nedador, waterpolista, directiu i tot el que faci falta... en Antoni Bayarri, que ha estat afortunat amb un premi principal de la loteria, que segons reconeix responent a la pregunta de quan li ha tocat respon que "...total una miseria: 100.000 pesetas...".

Retall del diari 'El Mundo Deportivo' del 6 de gener de 1943 amb la informació
d'en Vicenç Esquiroz sobre el nou local social del C.N. Barceloneta.
A la foto Bayarri, Esquiroz i Olmos
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. Claret

Els primers anys quarantes les millors satisfaccions les proporciona el waterpolo del club que el 1943 es proclama campió d'Espanya de segona categoria, el que comporta la seva pujada a primera, on a l'any següent assoleix el subcampionat d'Espanya absolut a Madrid, essent superat només per l'imbatible Barcelona. L'equip de waterpolistes que assoleix aquesta fita, que només serà superada vint-i-sis anys mes tard, el formen Granada, Tortosa, Bayarri, Cànovas, Reynés, Devesa, Llorens i Ullán. El jove Vicenç Monsonís Peris, de només vint anys, no pot disputar el campionat per trobar-se fent la mili. En qualsevol cas en 'Monso' és troba destinat a ser una peça fonamental per a l'esdevenidor del Barceloneta, club en el que farà al llarg de la seva vida totes les funcions necessàries i possibles.

Equip de waterpolo del Club Natació Barceloneta del 1944, subcampió d'Espanya. 
Font: Foto publicada al llibre '90 anys d'història del Club Natació 
Atlètic-Barceloneta'. Editat per CNAB. Barcelona, 2003. Ft. SI

Aquest mateix 1944 el Barceloneta passa a ser el segon club en número de llicències de la FCN. Per un curt període de temps troben la possibilitat d'entrenar a la piscina de 'Baños Populares de Barcelona' situada a la Ronda de Sant Pau de Barcelona, on exerceixen com a entrenadors en Francesc Pros amb l'ajut d'en Olmos. Com és propi dels temps, ambdós són amateurs que exerceixen d'entrenadors després de la seva feina; a la Maquinista el primer - que complementava amb la pesca de musclos - i al Mercat del Peix el segon. 

Els darrers anys quarantes no registren gaires novetats, tot i que el 1946 es produeix el relleu a la presidència del club, on en Antoni Bayarri substitueix a en Enric Padró. La base de l'equip de waterpolo segueix girant al voltant dels mateixos jugadors. El 1947 s'assoleix el Campionat de Catalunya de primera categoria B. En natació el gros el formen els veterans ja coneguts, però es registra l'aparició del que sembla que ha de ser una nova promesa en la figura d'en Sebastià Maspons, que manté la tradició de nedadors de fons essent campió de Catalunya junior en els 1.500 m. lliures el mateix 1947.

L'any 1949 el Club Natació Barceloneta celebra el seu XX Aniversari i amb aquest motiu té lloc un encontre internacional amb els francesos de la 'Association Sportive Monaco' el dissabte 10 de setembre.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 10 de setembre de 1949 amb l'anunci 
de l'encontre internacional amb el club francès de la 'A.S. Monaco'.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En natació l'Arturo Piqueras s'imposa als francesos en els 100 m. lliures i esquena, mentre que també destaquen els joves Vives i Ribera. La part final de l'encontre consisteix en el partit de waterpolo per al qual el Barceloneta es reforça amb els cenebistes Mestres i Castillo. Guanyen els locals per un clar 7 a 3, amb arbitratge de l'històric Jaume Cruells, recordat com 'El Zamora del waterpolo'.

Ja als anys 1949 i 1950 s'incorporen nous nedadors, com ara en Josep Vives i en Francesc Ribera, especialistes en braça i esquena respectivament. Però la novetat mes esperançadora per el futur és el debut de l'infantil Agustí Gumbau, que en els temps a venir facilitarà el relleu dels veterans nedadors que han consolidat el club en la dècada dels 40's. El darrer any d'aquesta etapa segueix la progressió d'en Agustí Gumbau, ja com a cadet, que es proclama campió de Catalunya en els 100 i els 400 m. lliures.

El fet mes destacat del 1953 és el relleu a la presidència del cub que que assumeix en Alfons Cànovas Lapuente substituint a l'Antoni Bayarri, que a darrera hora ha renunciat la seva candidatura per a la reelecció. El nou president forma una Comissió Esportiva en la qual hi trobem la incorporació d'un nou home clau en el futur proper del club: en Manuel Ibern Lèrida, 'Polichón'; que comparteix aquesta tasca amb en Joan Fortuny - senior - i en Antoni Ayza, entre d'altres. Un dels primers acords de la nova junta es el de mantenir en Francesc Pros com a entrenador del club.

Anys de plenitud... cap al somni de la piscina coberta !. 1953-1970

Presidents de l'entitat en aquest període:

• Alfons Cànovas Lapuente (1953-1970)

Un cop aposentat en el nou càrrec l'Alfons Cànovas es posen en marxa un seguit d'accions per a dinamitzar l'entorn social i esportiu del club. El 1954 es fan reformes d'ampliació i millora en el local social, coincidint amb la celebració del XXV Aniversari de la fundació de l'entitat. 

Es produeix un relleu en el principal càrrec esportiu, amb la substitució d'en Francesc Pros per en Vicenç Olmos, que ja havia col·laborat com a segon entrenador al  club. La figura emergent del Barceloneta d'aquells anys es en Agustí Gumbau, que resulta campió de Catalunya en els 400 m. lliures i en la mateixa distància d'esquena l'any 54, mentre que l'any 1958 serà campió d'Espanya amb la selecció catalana dels 4x200 m. lliures a la piscina de la 'Casa de Campo' a Madrid. Guanya també la Travessia del Port de Barcelona dels anys 1954 i 1955.

El guanyador de la travessia del port de 1954, Gumbau, amb els històrics
del Barceloneta Olmos, a la seva dreta, i Escudero a l'esquerra
Font: Foto publicada al 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de 
Barcelona'. Editat per CNAB. Barcelona, 2007. Ft. SI

Amb motiu de la celebració del XXV Aniversari la FCN concedeix sendes plaques al Mèrit Esportiu al club i a en Francesc Pros com a degà dels entrenadors catalans.

L'etapa de primer entrenador d'en Vicenç Olmos s'acaba l'any 1959 i el relleu el pren en Manuel 'Polichón' Ibern, que continua cultivant la llavor plantada per l'anterior tècnic i pot collir una generació de nous nedadors i waterpolistes que llueixen el nom del Barceloneta en tot tipus de competicions nacionals i internacionals. Aquests anys finals de la dècada dels cinquantes veuen l'eclosió de la nova generació de nedadors del club, com són els Joan Fortuny - junior -, Manel 'Lolo' Ibern, Lluís Garcia, Joan Donato, Julián Garcia, Luis Cillero, Alfons 'Sito' Cànovas, Vicenç Monsonís Pujol o Josep Ruiz, entre d'altres.

A la XXXII edició de la Travessia del Port l'infantil Manuel 'Lolo' Ibern arriba en primera posició de la travessia petita, mentre que en Joan Fortuny el segueix en tercera posició; a l'any següent les posicions s'inverteixen i en Fortuny guanya el primer lloc mentre que en Lolo Ibern arriba el segon. Un primer èxit col·lectiu és l'assolit per els infantils del club en aquesta travessia, en guanyar el 'Trofeu Francesc Draper', amb l'equip integrat per Fortuny, Ibern, Ll. Garcia, Ribas i Donato.

Guanyadors del Trofeu Francesc Draper a la XXXIII Travessia del Port 
de Barcelona. A la foto Ribas, Fortuny, Ibern, Donato i Ll. Garcia.
Font:  Foto publicada al llibre '90 anys d'història del Club Natació 
Atlètic-Barceloneta'. Editat per CNAB. Barcelona, 2003. Ft. SI

El mateix 1959 l'entitat rep la cessió per part de l'Ajuntament d'un local als baixos del segon tram del Passeig Marítim, tot just inaugurats, de manera que la seva oferta de serveis als associats es veu ampliada. El Club Natació Barceloneta posa en marxa la Travessia del Passeig Marítim, quina primera edició s'ha de suspendre a causa d'un clàssic temporal de llevant el dia vint de setembre de 1959. La mantindrà fins a l'any de la inauguració de la piscina coberta. Un altra primer èxit col·lectiu és l'assolit per els infantils del club l'any 1961 a Banyoles, on es proclamen Campions de Catalunya de la categoria.

El 1962 veu com aquests infantils pasen a juvenils i han de fer la travessia gran del Port de Barcelona, copant les primers posicions amb Joan Fortuny, 1r; Lolo Ibern, 3r i Joan Donato 4t; amb la incrustació del montjuiquenc Jaume Monzó a la segona posició. En Lolo Ibern guaya els anys següents de 1963 i 1964 al Port, establint aquest darrer any el rècord de la cursa amb uns extraordinaris 37'24" que costarà anys i panys que torni a ser batut.

Aquests temps són també el de l'eclosió definitiva d'en Joan Fortuny que es mostra en tot el seu potencial esportiu guanyant campionats de Catalunya i d'Espanya, i obtenint l'any 1964 fins a sis rècords nacionals, essent seleccionat al llarg de la seva carrera esportiva per a representar a Espanya en gran nombre de competicions internacionals, entre d'elles els Jocs Olímpics de Tòquio (1964) i Mèxic (1968). Com a reconeixement rep aquest any de 1964 la placa al Mèrit Esportiu de la FCN, una primera distinció de les moltes que mereixerà. A la vegada contribueix amb amb els seus companys a guanyar el campionat de Catalunya juvenil.

El waterpolo del Barceloneta experimenta aquests anys seixantes una important progressió. El 1964 l'equip que formen Casals, López, Fortuny, Donato, Ibern, Ll. Garcia, Cillero, Pauner, Gumbau i J. Garcia queda Campió de Catalunya de 2a Categoria i inicia la seva marxa cap als primers llocs del waterpolo català i espanyol. A la primera Lliga Nacional de l'any 1966 queda en setena posició, per passar a l'any següent a la quarta, darrera de Barcelona, Terrassa i Sabadell, empatat a disset punts amb aquest darrer. A la tercera edició de 1968 l'equip del 'Bacallà, sec, sec...' ja es coloca en segona posició el mateix any en que s'inaugura la piscina municipal coberta del Passeig Marítim, quina gestió li serà encomanada.

La consecució de la piscina coberta

Poc desprès de constituir-se la junta de l'Alfons Cànovas Lapuente és fixa un nou objectiu, que s'ha anat imposant com a prioritari per el club. Aquest no és altre que l'aconseguiment d'una piscina coberta per al barri, una vella aspiració nascuda ja als anys 40's. La nova junta reprèn el projecte de forma activa proposant a l'assembla del club un suplement de dues pessetes a la quota ordinària que s'aplica al concepte de construcció de la piscina coberta. Amb aquesta estrategia al cap de pocs anys es disposa de mig mil·lió de pessetes. Amb la feina feta el club s'adreça a l'ajuntament per formular de manera oficial la demanda. El president Cànovas ho explica així:

"... llavors, quan ho teníem tot lligat - la targeta de presentació encara s'havia fet mes atractiva: amb el pla econòmic ben vestit que amb el suport del banc es podia convertir en dos o tres milions - vaig llançar la bomba: faríem la piscina... fer-ho públic en aquell moment, quan ho teníem tot tan ben controlat, va fer que s'acabessin de precipitar els esdeveniments previs a la construcció definitiva. Era la nostra intenció, posar-hi una mica de pressió." (**)

La implicació de l'ajuntament es plena i l'any 1965 es coloca la primera pedra de la nova instal·lació que l'administració defineix com a pensada per als clubs de la Barceloneta, de manera que compta amb la necessària unió de les dues entitats de natació del barri: l'Atlètic i el Barceloneta.

Col·locació de la primera pedra de la piscina coberta per
 a la Barceloneta el dia 27 de maig de 1965.
Font: Arxiu Municipal Districte Ciutat Vella (AMDCV). Ft. SI

Inicialment la piscina és prevista amb unes mides de 33,33x12,5 metres i, seguint la tradició del moment, amb una torre de salts. L'esforç del club es centra en canviar aquest plantejament per deixar-ho en una piscina de 25x12,5 m., sense torre de salts, incloent-hi una piscina petita per ensenyament de 16,66x7 m.; la supressió de la torre de salts implica que el volum total d'aigua a escalfar és redueixi de manera dràstica. L'ajuntament a'avé a aquests canvis i el model resultant d'aquesta instal·lació serà replicat en nombrosos equipaments d'aquest tipus a Catalunya i a la resta d'Espanya.

Retall de 'El Noticiero Universal' del 18 de setembre de 1967 comentant la visita d'en 
Jaume Cruells a les obres de la piscina municipal coberta de la Barceloneta.
Font. Hemeroteca ARCA

Finalment el 17 de juliol de 1968 es produeix l'acte formal de la inauguració de la piscina municipal. Com que de les assemblees respectives de l'Atlètic i El Barceloneta del dissabte 13 de juliol no n'ha sortit la fusió dels clubs, l'ajuntament, en un primer moment, es reserva la tria entre fer-ne una gestió directa o transferir la gestió a un sol dels clubs, que en aquest cas seria el Club Natació Barceloneta, l'únic que en la seva assemblea ha votat favorablement a la fusió (***).

 

Retalls de 'El Mundo Deportivo' dels dies 15 i 20 de juliol de 1968, respectivament, amb 
la negativa de l'Atlètic per a la fusió i la concessió de la nova piscina al Barceloneta.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

El 'sorpasso' del waterpolo. El Barceloneta supera al Barcelona...

Atesa la progressió dels darrers anys del waterpolo de l'equip mariner calia esperar que amb la piscina coberta pròpia s'acabes de donar el 'sorpasso' en el waterpolo català i espanyol de guanyar a l'imbatible Club Natació Barcelona. Aquest fet es va produir, finalment, en dos moments claus. El primer en el Campionat de Catalunya de l'any 1969, quan el dijous 20 de novembre l'equip del Barceloneta format per Arruga, Cillero, Bosque, Monsonís, Ibern, Fortuny, Cànovas, Culebras, Ruiz i Méndez supera al del 'Natació' Barcelona per primera vegada a la història en competició oficial.

Retall de 'La Vanguardia Española' del dia 21 de novembre de 1969
Font: Hemeroteca de La Vanguardia

Els comentaris a la premsa de l'època són, lògicament, de felicitació cap al nou campió de Catalunya i de reconeixement de la importància històrica del triomf dels del 'Bacalla...'. No va faltar alguna nota a mig camí entre la moderada felicitació al campió combinada amb una major part de l'article dedicada a la lloa del vençut. Aquest és el cas de l'article d'en Andrés Mercè Varela, el gran periodista esportiu i assessor àulic d'en Joan Antoni Samaranch, a la revista Destino:

Retall del setmanari Destino del 29 de novembre de 1969
 amb l'article d'en Andrés Mercè Varela
Font: Hemeroteca ARCA

El segon moment d'aquest 'sorpasso' es dona en la V Lliga Nacional de l'any 1970, quan per segona vegada el Barceloneta s'imposa al Barcelona, tot guanyant-li el títol de campió d'aquesta competició. Aquests dos triomfs marquen un canvi de rumb en el waterpolo català i espanyol, que en un primer moment representa la fi del monopoli cenebista per passar els anys setantes a una competició que inicialment serà a tres: Barceloneta, Barcelona i Montjuïc; per bé que s'anirà ampliant amb la incorporació d'altres clubs emergents com el Manresa, l'Helios de Saragossa i, mes endavant, el Catalunya. Tota aquesta ampliació dels aspirants als primers llocs del waterpolo del país es traduirà en la progressió d'aquest esport que, com s'ha vist, ha passat a ser un dels que mes èxits ha aportat en el panorama esportiu català i espanyol.

Però, i la natació femenina al BAC o al Barceloneta ?

Qualsevol que hagi tingut la paciència de llegir aquesta entrada fins aquí se'n haurà adonat de la no presència de les noies en aquest esdevenir del BAC - primer - o del Barceloneta. Pel que fa al primer període, el del BAC, als clubs de natació la presència femenina era testimonial o inexistent, segons els casos. A banda dels intents aïllats, com els del 'Fèmina Natació club' (1912-1914) o el mes consistent 'Club Femení i d'Esports' (1928-1939), els clubs de natació són 'cosa d'homes', especialment a les primeres dècades del segle XX. Les dones aniran conquerint presència als clubs de natació, especialment a partir dels anys 30's i, amb mes intensitat des dels anys 50's.

Al Barceloneta hi ha hagut, com deien aquells anys els estatuts, secció femenina per bé que aquesta comença els primers cinquantes amb baixa intensitat. Situats ja als primers seixantes en les classificacions de la FEN no hi solen aparèixer noies del Barceloneta. Com exemple el la classificació que es feia del Trofeu Tòquio, confegida amb els resultats de nedadores i nedadors infantils i juvenils de tota Espanya, l'any 1963 el Barceloneta es classifica en la novena posició amb 348 punts, assolits per els nois infantils i juvenils, amb 135 i 215 punts, respectivament; mentre que les noies del club no hi aporten cap punt en no constar en cap de les proves considerades.

Ja a l'any 1969, en els Campionats d'Espanya d'hivern, trobem algunes noies del Barceloneta que hi participen de manera significativa, com ara la Rosa Peidró que participa en els 200 m. estils individuals, els 400 m. lliures i els 10 m. esquena, essent, sens dubte la nedadora mes destacada del club. L'equip de relleus del 4x100 estils es classifica en la posició 26 del total de 27 participants, mentre que als 4x100 lliures milloren arrribant a la quinzena posició. A la classificació final ocupen la posició 21 dels 22 equips participants, amb 2 punts aconseguits de ben segur per na Rosa Peidró.

Només un any mes tard el canvi ha estat radical. Així en els Campionats d'Espanya d'Hivern de Madrid del 1970 les noies ja es troben a la classificació final en la desena posició d'un total de 29 clubs, assolint fins a 86,5 punts. L'equip el conformen Rosa Peidro, Rosa Caudal, A. Esteve i Nuria Asenjo, entre d'altres. La millor classificació individual és aconseguida per la Rosa Peidró en els 100 m. esquena, en arribar quarta amb un temps de 1'15"8.

Coda final

Presidents de l'entitat en el període 1970-1992:

• Llorenç Chalé Martínez (accidental 1970-1971)

• Vicenç Valanzuela Bàdenas (1971-1976)

• Pere Vila Roura (1976-1979) 

• Jaume Granada Bayarri (1980-1986)

• Alfons Cànovas Lapuente (1986.1992)

A partir del 1970, amb la gestió e la piscina municipal del Passeig Marítim, el Club Natació Barceloneta no va fer mes que anar creixent en la seva contribució a la millora de la natació i el waterpolo català i espanyol. Ara sí, tant en noies com en nois.

La relació del Barceloneta amb el Club Natació Montjuïc va ser quasi fraternal. Entrenàvem junts - abans de les respectives piscines cobertes i encara mes tard - a la piscina de Montjuïc, la 'vella' o 'la del Ramos', com en dèiem. El Barceloneta, amb el Polichón comandant les 'tropes', al cantó esquerra o muntanya de la piscina; mentre que els del Montjuïc, amb la direcció de l'Albert Medina, ocupàvem el cantó dret o de la ciutat de la instal·lació. Ocasionalment s'hi entrenaven d'altres clubs, com el Barcelona, l'Atlètic o, sovint, la Residència Blume, amb en Jan Freese al capdavant. Quan ja disposàvem de les piscines de Folch i Torres i del Passeig Marítim els entrenaments conjunts dels equips de waterpolo eren el 'pa nostre de cada setmana', de manera que els blanc-i-verds ens coneixíem el bars mes adients de la Barceloneta per a fer un mos desprès dels entrenaments... com ara La Bombeta, Can Ros o la Casa Alcaide i podem afirmar que, per regla general,  considerem a la Barceloneta com el nostra segon barri.

Deixant de banda els clubs germans del Montjuïc, per haver nascut o viscut en el Poble-sec - El Mare Nostrum i el Mediterrani - podem assegurar que el Barceloneta i el Montjuïc som ben bé uns cosins germans de primer ordre...

Josep Castellví

(*) Com en tants d'altres casos, per parlar de la història del BAC-Club Natació Barceloneta cal acudir a l'aportació feta per el 'mestre' Juan Antonio Sierra Puerto, en aquest cas amb la col·laboració d'en Manuel Domenech. El llibre '90 Anys d'Història del Club Natació Atlètic-Barceloneta', editat per el CNAB l'any 2003 ha estat d'obligada consulta, com també la resta de l'obra d'en Sierra i alguna aportació concreta per aquesta entrada. Els encerts es deuen a la seva contribució, les errades a la nostra poca traça.

(**) Una altre font inestimable és el llibre d'en Alfons Cànovas Lapuente 'Memòries des de la Barceloneta', amb edició a càrrec d'en Andreu Gabriel i Tomàs, de l'editorial ALREVERS, Barcelona 2015. Hem emprat també part de l'entrevista recollida a l'entrada d'aquest bloc 'Identitats. Alfons Cànovas Lapuente', publicada el 27 de gener de 2021.

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/01/identitats-alfons-canovas-lapuente.html

(***) Per una mes completa informació de les vicissituds d'aquesta ajornada fusió entre el Club Natació  Atlètic i el Club Natació Barceloneta es pot consultar l'entrada d'aquest bloc 'Sprints. Breu història d'una fusió...', publicada el 19 de novembre de 2022 i confegida per en Juan Antonio Sierra, un dels actors d'aquest procés.

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/11/sprints-breu-historia-duna-fusio.html

Us presentem al col·lectiu del 'Memòries del Montjuïc...'

Justificació

A la primera entrada d'aquest bloc, titulada 'Qui som ?', vàrem fer una presentació molt breu de les persones que ens trobàvem darrera de la iniciativa que tot just érem a punt de començar. Era a finals de 2020  i la pandèmia ens n'havia retardat la publicació fins aquell moment, quan ens hagués agradat fer-la dins de l'any del setanta-cinquè aniversari de l'entitat,  que finalitzà el mes d'abril.

Dèiem llavors que "La iniciativa d'aquest bloc ha nascut d'un conjunt d'exesportistes del C.N. Montjuïc que han cregut adient de tirar endavant aquesta publicació tot i aprofitant  l'ocasió de 75è Aniversari de la fundació del club...". No s'esmentava per a res la composició del col·lectiu que conformaven aquest grup, i creiem que un cop passats aquests primers dos anys de vigència del bloc ja van sent hora de donar-nos a conèixer. També senyalàvem que "... aquesta no és una pàgina institucional del Club Natació Montjuïc....", encara que tots els seus components són o han estat socis de l'entitat, que és el marc on ens hem conegut i on hem enfortit una amistat que sobrepassa els seixanta anys de relació.

En aquesta entrada us expliquem quins són els integrants del col·lectiu del 'Memòries del Montjuïc...', adjuntant en cada cas una foto de l'època de nedador i/o waterpolista al costat d'una de contemporània. A la vegada hi afegim un breu perfil biogràfic de la trajectòria esportiva i professional de cadascun d'ells.

Jaume Monzó Cots (1946-2020) 

Neix en el que va ser el quilòmetre zero de la fundació del Club Natació Montjuïc, al carrer Nou del Poble-sec. Format en els cursets d'estiu de la piscina municipal de Montjuïc, es va iniciar a l'entrenament amb en Albert Medina, passant desprès a la Residencia Blume amb en Jan Freese. Va ser la primera gran figura en la natació del club, assolint el subcampionat europeu dels 200 m. esquena a Utrecht 1966. Primer nedador olímpic de l'entitat, a Mèxic 1968, la seva carrera esportiva finalitzà l'any 1970 en el mateix club que el va veure néixer com a esportista, col·laborant amb els equips de natació i waterpolo. Retirat de la competició d'alt rendiment, ostentà diferents càrrecs directius al mateix club, així com a les federacions catalana i espanyola. A la catalana va contribuir a la creació i el sosteniment de la comissió de rècords i estadístiques, coneguda actualment com a Comissió d'Història. Finalitzà els estudis d'Arquitecte Tècnic, carrera que exercí eficientment al llarg de la seva extensa vida professional. Un accident vascular ens el va prendre el dia 7 de gener de 2020, quan érem en la fase de posada en marxa d'aquest bloc. Com tant d'altres integrants d'aquest col·lectiu, en Jaume ha estat home d'un sol club, mantenint sempre la condició de soci de l'entitat. El 'Memòries del Montjuïc...' li és dedicat, com a perenne recordatori de la seva trajectòria vital per la resta de membres del col·lectiu.

Eduard Costa Maestre (1949)

Ve al món en el barri de Sant Antoni; als deu anys rep les primeres ensenyances de la natació als cursets del club, passant tot seguit a entrenar a les ordres d'en Albert Medina. Especialista en la braça, els seus primers èxits a nivell nacional els obté en les proves de 400 i 1.500 m. lliures. Assoleix diferents campionats de Catalunya i d'Espanya tant en categories com en els absoluts. A nivell col·lectiu destaca en els campionats d'Espanya d'hivern de 1966, on obtenen la victòria en el relleu de 4x200 lliures, i en la classificació per equips, fita que repeteixen també en els campionats de Catalunya infantils i absoluts (1964) i juvenils (1967). Com a nedador ha estat integrant de la selecció espanyola en diferents encontres amb d'altres països. Jugador del primer equip de waterpolo del club dels anys seixantes, participà com a entrenador eventual en el primer Campionat d'Espanya que guanyà el Montjuïc (1972). Mantenint la condició de soci, ha estat directiu del club en diverses ocasions, arribant a ser-ne vicepresident en la presidència d'en Gabriel Navarro. Rebé els estudis de Llicenciat Mercantil i els de Diplomat en Relacions Laborals (UAB). Ha treballat com a especialista de costos en diferents empreses del sector privat, finalitzant la seva vida professional com a Director Financer de l'Institut Català de Tecnología (ICT).

Continuador de la tradició familiar de dedicació al món de la cultura i les tradicions catalanes, ha culminat aquest vessant amb la presidència de la Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona (ACFB)  en l'any del seu centenari (2022).

Francesc Mas Palahi (1949)

Nascut al carrer Salvà del Poble-Sec, d'on fou veí en la seva joventut. Realitzà els cursets d'estiu del club i s'incorporà als entrenaments a les ordres d'en Albert Medina. La seva etapa de nedador va ser breu, entre 1961 i 1965, atesa la necessitat de treballar des de ben jove. Assoleix bones marques en l'estil de papallona, quedant l'any 1965 campió provincial de Barcelona en els 200 m. d'aquesta modalitat i representant la provincia en els campionats d'Espanya infantils. L'any anterior, 1964, formà part de l'equip de nedadors que guanyà el Campionats de Catalunya infantils. Un cop deixa la natació  juga dues temporades amb l'equip de rugbi del club, assolint una presencia continuada a la davantera blanc-i-verda. Simultanieja el treball amb els estudis, fins a finalitzar la llicenciatura de Història de l'Art, guanyant posteriorment les oposicions per una plaça de professor titular del departament d'ensenyament de la Generalitat de Catalunya, treballant com a professor en diferents Instituts d'Ensenyament Secundari (IES), tasca a la qual dedicarà els millors anys de la seva vida laboral. Com altres components d'aquesta generació d'esportistes del club va sentir la necessitat de la implicació política en les darreries del franquisme, arribant a ser un dels impulsors de l'Associació de Veïns del Raval, amb la que va col·laborar estretament.

Jordi Murio Fisa (1949) (*)

Neix i es veí del carrer del Roser del Poble-sec. Fets els cursets d'estiu habituals s'incorpora als entrenaments dirigit per l'Albert Medina. Nedador polivalent, excel·leix en l'esquena, el nado lliure i les proves d'estils. Campió de Catalunya per equips amb el club en categoria infantil (1964) i juvenil (1967), intervé també en l'equip campió absolut de Catalunya de 1964, revalidant el títol aconseguit per primera vegada el 1962 Formà part del 4x200 lliures campió d'Espanya d'hivern de 1966, batent a mes el rècord dels campionats. Internacional en diferents competicions de natació - a mes de ser el primer internacional de waterpolo del club, convocat en categoria juvenil -. Inicià la carrera professional com a entrenador en el Club Natació Reus Ploms, on s'hi estarà quasi una década. La seva trajectòria com a entrenador de natació l'ha portat a diferents clubs catalans, entre d'ells al mateix Club Natació Montjuïc on s'hi va estar entre 1987 i l'any 2000. Entrenador en diferents centres d'alt rendiment, de les federacions catalana i espanyola, ha participat en nombrosos Jocs Olímpics i Campionats del Món. A Seul (1988) condueix en Sergi López a la medalla de plata en els 200 m. braça  Amb els Jocs de Londres (2012) posà fí a la seva carrera professional, tot i seguir col·laborant en tasques docents i d'assessorament per a entitats i federacions nacionals i internacionals. L'any 2018 rep el 'I Premi INEFC a l'Excel·lència Esportiva', sumant així el reconeixement acadèmic als molts altres rebuts dins de l'àmbit esportiu.

Gabriel Navarro Martorell (1950)

Nascut al Raval, ben a prop d'on anys a venir hi haurà la piscina de Folch i Torres, rep les primeres lliçons de natació del seu pare. S'incorporà al Club Natació Montjuïc, on sobresurt en una carrera molt centrada en la mitja distància, aconseguint entre els anys 1964 i 1967 grans classificacions, especialment en els 400 m. lliures. Campió de Catalunya per equips en categoria infantil (1964) i juvenil (1967) intervé en l'equip campió de Catalunya absolut de l'any 1964. Seleccionat per l'equip nacional en diverses ocasions, formà part, també, del mític 4x200 lliures que a l'any 1966 es proclamà campió d'Espanya d'hivern. S'especialitzà a la vegada en la natació de llargues distàncies, on obté importants classificacions en les travessies del Passeig Marítim, dels ports de Barcelona i de Tarragona o en la clàssica de Banyoles. Fruit d'una d'aquestes travessies, la de Tossa de Mar de l'any 1966,  guanyà com a primer classificat una de les poques copes d'or - que no daurada - que s'han disputat mai en la natació catalana i espanyola. Professionalment, desprès d'uns anys d'aprenentatge compartint la professió del seu pare, s'especialitzà en el camp de la informàtica, on ben aviat podrà formar les seves pròpies empreses centrades en les 'Tecnologías de la Informació i la Comunicació' (TIC) a les que ha estat dedicat amb èxits notables fins a fa ben poc temps. Mantenint encara la condició de soci del club, com a directiu ha col·laborat en diferents juntes de l'entitat, arribant a ser-ne president entre els anys 1987-1990.

Ponç Puigdevall Planas (1953)

Neix també al quilòmetre zero de la fundació del Club Natació Montjuïc, al carrer Nou del Poble-sec. Encara continua com a soci en actiu, amb un dels números mes baixos d'associat, atenent al fet que va ser inscrit en el mateix moment de nàixer per el seu pare, un dels 14 fundadors 'canònics' de l'entitat. Com a nedador participà amb els equips de la seva generació en diferents campionats de Catalunya, per categories i absoluts. Desprès d'una primera aproximació al rugbi, esport predilecte del Ponç pare, s'inclina per el waterpolo on de seguida excel·lirà, primer sota la direcció d'en Josep Brascó i mes endavant a la selecció nacional comandada primer per en Bandy Zolyomy i per el mateix Brascó mes endavant, acomplint fins a 63 internacionalitats absolutes. Amb el Montjuïc assoleix fins a tres títols del Campionat d'Espanya-Lliga Nacional entre 1972 i 1977. Olímpic a Munich 1972, a mes de participant en diferents campionats europeus, absoluts i per categories. Llicenciat en Geografia i Història, inicià la seva vida professional com a bancari, estant fins a deu anys en diferents entitats del ram. S'estableix posteriorment com a autònom en el sector de les finances corporatives, on ha estat conseller de diferents societats vinculades a aquestes activitats. La seva dèria per el waterpolo l'ha portat en algún moment ha fer tasques d'entrenador, com a col·laborador d'en 'Lolo' Ibern, assolint el Campionat d'Europa Junior del 1980 a Sittard. Va asumir tasques directives com a vicepresident del club en temps de la presidència d'en Gabriel Navarro.

Carles Sànchez Pladevall (1949)

En Carles és un altre dels companys del 'Memòries...' nascuts al quilòmetres zero del club, al carrer Nou del Poble-sec. S'inicià  a la natació en els cursets d'estiu de la piscina de Montjuïc, mantenint-se com a soci del Club Natació Montjuïc des de l'any 1962. Especialitzat en papallona i esquena, obté bones classificacions en campionats provincials i de Catalunya dels anys seixantes. En la classificació per equips es campió de Catalunya infantil (1964) i juvenil (1967). Integrant des de l'edat infantil dels equips de waterpolo del club, quasi sempre sota la direcció d'en Josep Brascó, formà part de l'equip campió d'Espanya del 1972, amb la primera victòria en competició nacional front el Club Natació Barcelona. Mesos abans el seu mític gol de bozsic serví per a la primera vegada que es va vèncer al club degà, superant-lo en la final de la II Copa Catalana de waterpolo. L'any 1973 juga els seus darrers partits, ja sota les ordres d'en Agustí Mestres. Finalitzà els seus estudis superiors com a Enginyer Industrial, tot i que la seva vocació el portà a guanyar plaça al departament d'ensenyament de la Generalitat i a exercir com a professor de matemàtiques en la Formació Professional de diferents instituts de secundària. Es dedicà, mes endavant, a la formació ocupacional com a autònom en anys d'excedència de la seva carrera de funcionari públic, en la qual finalment adquirí la condició de Catedràtic. Com molta joventut de la seva època es sentí cridat a la participació política en diferents fronts, essent un dels iniciadors de l'Associació de Veïns del Poble-sec.

Joan Sans Juan (1952)

Nascut al cor del barri de Sants de Barcelona, s'inicià a la natació en els cursets del Club Esportiu Mediterrani, passant mes tard a entrenar sota les ordres de l'històric Marià Castellà. Com a nedador s'especialitzà en les proves de lliure i d'esquena. Aconseguí en aquesta etapa mediterranista posicions destacades, com la de guanyar la Travessia del Port de Tarragona de l'any 1964 en la seva categoria. Aquest mateix any participa en el rècord social dels 100x100 lliures i en les les 'XXIV Hores de Natació', en les quals formà part de l'equip guanyador. A finals de 1969 s'incorpora al Club Natació Montjuïc per tal de poder desenvolupar plenament les seves capacitats waterpolístiques, ja iniciades en el Mediterrani on havia estat internacional juvenil des de 1968. Assoleix fins a cinc Campionats d'Espanya-Lligues Nacionals entre 1970 i 1983, a la vegada que formà part dels equips del club subcampions d'Europa en la Copa (1978) i la Recopa (1982). Internacional fins a 166 vegades i olímpic a Munich (1972) intervé en nombroses competicions internacionals, amb la selecció i amb el Montjuïc. Professionalment es dedicà al món de la banca, que compatibilitzà un temps amb la tasca d'entrenador de waterpolo en categories i en el primers equips de Montjuïc (1977) i del Mediterrani (1981). els darrers anys de treball a la banca els dedicà a la tasca de formador de bancaris i executius per a la seva actualització i desenvolupament. Integrat plenament al Montjuïc, formà part de diferents juntes, arribant-ne a ser president entre 2001 i 2010.

Francesc Segura Claverol (1950)

Fill de l'Esquerra de l'Eixample, realitzà el curset d'iniciació al club l'any 1962, passant tot seguit a entrenar amb l'Albert Medina, iniciant la seva activitat de natació que s'estengué entre 1963 i 1970. Especialista en papallona, però amb marques molt qualificades en les proves d'estils. Els anys 1966 i 1967 queda campió d'Espanya juvenil en els 200 m. papallona, anant els dos anys als Jocs de la FISEC. A la vegada serà seleccionat per representar l'equip nacional en diferents encontres d'aquells anys. Com a equip formà part del del Montjuïc campió de Catalunya juvenil de natació de 1967. S'integrà ben aviat als equips de waterpolo del club, dirigits per en Josep Brascó, arribant a formar part del campió d'Espanya de 1972, any que veurà la seva retirada de l'esport de competició. Com d'altres companys seus del col·lectiu es sent cridat a involucrar-se en la participació política en els darrers anys de la dictadura. Un cop acabada aquesta serà un dels primers presidents de la Associació de Veïns del Poble-sec. Professionalment ha estat dedicat a la gestió d'activitats i serveis esportius, primer vinculats a l'administració, on arribà a ser director de l'Àrea d'Esports de l'Ajuntament de Barcelona (1981-1985), des de on passà a integrar-se a l'equip directiu dels Jocs Olímpics de Barcelona, primer en la candidatura (1985-1987) i mes tard en el COOB - el comité organizador - (1987-1992) com a director del Projecte Equip '92 i Voluntaris Olímpics. Finalitzats els Jocs fundà diferents empreses privades de gestió esportiva, fins a la seva recent jubilació, encara que continua vinculat als seus projectes empresarials.

Josep Castellví Enrich (1950)

Nascut a Igualada, als quatre anys fou trasplantat al Poble-sec, on s'inicià a la natació en els cursets del Montjuïc l'any 1961. Passats uns primers anys d'estada en el segon equip i de dedicació a d'altres centres d'interès, a finals de 1965 es reintegrà al club sota la direcció de l'Albert Medina, en natació, i d'en Josep Brascó en waterpolo. Especialitzat en braça, i per circumstàncies diverses, sovint li correspon la participació en les diferents competicions nacionals i catalanes, tant en proves individuals com amb l'equip de relleus dels 4x100 estils. Formà part de l'equip campió de Catalunya juvenil de 1967. L'any 1968 es campió provincial de Barcelona en els 200 braça i campió d'Espanya juvenil en els 4x100 estils representant a la provincia. Integrat des del primer moment en l'equip de waterpolo, l'any de la seva retirada arribà a formar part de l'equip campió d'Espanya de l'any 1972, en funcions d'entrenador eventual. Professionalment es dedicà a la gestió d'activitats físiques i esportives, primer com a entrenador de natació i waterpolo i mes endavant treballant per diferents administracions fins a fundar, amb d'altra gent, les seves pròpies empreses. Per causes diverses, es jubilà anticipadament l'any 2013. Ha estat encarregat per els seus companys del col·lectiu del 'Memòries...' de la coordinació d'aquest bloc i d'altres xarxes relacionades.

Corol·lari

L'origen de la formació del 'Memòries del Montjuïc...' es troba en la creació l'any 2015 d'un grup d'antics nedadors i/o waterpolistes que  prengué a whatsapp el nom de 'Montjuïc + 60'. Inicialment pensat per donar suport i cercar iniciatives per a contribuir a l'ajut del club en la complexa situació social i econòmica en que es trobava llavors, va anar evolucionant i recollint l'entrada de nous membres fins a assolir els deu integrant actuals, comptant amb els sempre present Jaume Monzó.

A rel de la prevista celebració del 75è Aniversari de la fundació del Club Natació Montjuïc (1944-2019) es va plantejar al sí del grup la possibilitat d'emprendre alguna acció commemorativa de l'efemèride. I d'aquí l'origen del bloc i de les xarxes associades actuals... (**)

Memòries del Montjuïc

(*) La foto 'actual' d'en Jordi Murio correspon a l'entrega l'any 2018 del 'I Premi INEFC a l'Excel·lència Esportiva', que va recaure en ell com a reconeixement acadèmic de la seva dilatada tasca professional. El mateix Jordi, fidel a la seves maneres d'entendre la comunicació, en ha fet arribar un escrit, que reproduïm amb molt de gust tot seguit, referent a la sol·licitud de perfils biogràfics necessaris per a confegir aquesta entrada:

"Com bé em coneixes, et vull proposar sortir de guió i donar la meva versió personal del que crec que em descriu com a ex nadador, waterpolista i entrenador. Crec que enumerar èxits meus - com esportista i d´altres com a entrenador - no correspon èticament perquè sovint la sort, el temps, el lloc adequat i les persones que m'han aguantat, son un conjunt de coses que fa que un pugui tindre un balanç positiu i que a d'altres, fent el mateix, l'èxit no els hagi acompanyat. Per tant, no em sentiria gens còmode si faig un llistat de fets que no seria res més que certa  preponderància. Donat que diuen que la experiencia humana es universal i no personal, qualsevol esdeveniment esportiu em fa pensar que es el resultat d'un conjunt de valors i de capacitats que s'han après de les persones i companys dels que m'he envoltat, gairebé sempre amb més interès associatiu que personal i, per cert, en el CNM sempre he trobat font d´inspiració. És evident que no puc oblidar el meu pas per el CNM com a nadador i waterpolista, però no sempre els fets i el resultadisme - èxits i/o frustracions - com vaig dir al 2018 en el Premi que em van lliurar per l'Excel·lència de l'Esport de la Generalitat de Catalunya, penso que no cal  desgranar tots els meus èxits puntuals perquè les coses són com són i l'ésser humà és el que un mateix decideix i coincideix  a la seva vida amb altres persones. Sempre comptant amb el factor temps, paciència i investigació i la sort com a eina fonamental.

També he de dir que no sempre el pensar en gran es un gran error, per exemple en un projecte de futur i amb intencions de reinventar, actualitzar, conjecturar idees, amb els amics que estem en aquest bloc, allò no ha estat possible. No per això s'ha trencat res ja que tinc clar que del nostre club n'estic molt satisfet per donar-me una bona escola de vida com a esportista i com entrenador; vaig aprendre a pescar, molt més que a recollir, també a ser persistent. Una frase clau per mi es la de Leonardo da Vinci: 'fitxa el teu rumb cap a una estrella i podràs navegar a través de qualsevol tempesta' ".

(**) La primera foto correspon a una de les múltiples trobades del nostre col·lectiu, en aquest cas produïda el mes d'octubre de 2019 al restaurant 'Elche' del carrer Nou. L'Eduard Costa no va poder ser-hi present per assumptes particulars, mentre que en Joan Sans s'incorporaria poc temps desprès. La segona correspon a la tardor de 2021, i hi són representats la totalitat del membres del col·lectiu, a manca d'en Jaume Monzó ja traspassat, i amb l'afegitó d'en Juan Antonio Molinero i en Carles Alonso, bons amics amb els quals ens veiem habitualment. El grup de whatsapp, encara existent, ha hagut de patir un lleuger canvi passant a nomenar-se 'Montjuïc + 70', per raons ben fàcils de descubrir...